Contingut literari del llibre

Desi Pérez

“FIRAHIR, FIRARA”

Versets: José Ramón Cerdà (Trellater) Il·lustracions: Paco Roca

Entre la Fira d’ahir, i la Fira d’ara... Hi ha un món, per a assaborir, de records que les equipara...

Tot va començar amb Jaume I, quan Xàtiva, ja havia conquistat... Que un privilegi li va fer, en veure-la i quedar encantat...

“Xàtiva mereix una gran festa, que per categoria li requereix... I ara, després de la conquesta, signe l’ordre, que la concedeix...” Va ser, allà pel 1250, quan la Fira va començar a rodar... Fent-se, tan gran i “geganta”, que dels socarrats, es va apoderar...

I no es tracta de comparar, perquè l’època és diferent... Però hui cal recordar, que sempre, hem sigut referent...

Som la Fira de la Comarca, de la Província i del País... La que totes generacions marca, de xiquets, de pares i d’avis...

A la

qual ens agrada portar, a fills, nets i amistats... I de la que no parem de parlar, encara que ens diguen pesats...

Abans la Fira, venia a la tardor, entre pluges, tempestes... I algun núvol amenaçador, que provocava, desànims i molèsties...

Però la van canviar de data, i la van passar a l’estiu... Buscant una estada més grata, per a un temps tan festiu...

I així, la van posar a l’agost, en temps, de melons i raïms... Quan el pardal està més bascós, i tots tenim, alts, els ànims...

Ve, amb calors sufocants, aplacades, per més de mil fonts... Que agraeixen els visitants, quan les troben, per tots els racons...

Font de 25 xorros, dels peixos, del Lleó... Que refresquen els nostres morros, i ens fan mutar com el camaleó...

Tota fira d’importància, té el seu cartell anunciador... Que li dona rellevància, prestigi i valor... Encara que els cartells seleccionats, són cada any molt criticats... Antigament, eren molt historiats, ara són, una mica “destrellatats”...

Cada any tenim morbositat, amb el cartell anunciador... El d’enguany serà una preciositat, quan vegem l’esdevenidor...

El garrot i el ventall, són productes molt antics... Que han passat, de ser “bonic detall”, a ser de la Fira, “records típics”...

“Botijes” i cassoles, compraven i es compren, cada any... I sempre, abans d’usar-les, cal donar-los un bany...

Ara, la “botija” damunt del plat, és un objecte de decoració... Per a ser contemplat, per la nova generació...

Muntanyes de melons “algerins”, poblaven l’albereda d’altres fires... Que compraven, tots els xativins, i els veïns de les rodalies...

Ara, camionades de pernils de porc, és el que es ven, tots els dies... Per l’home del bigot, com si foren... llepolies.

La figa de pala, tan clàssica en altres anys... Ara no veus a ningú delectar-la, i menjar-la sembla estrany...

La Fira viu constantment, alguns canvis d’organització... Sense perdre en cap moment, les arrels de la tradició...

Els animals, amb el tir i arrossegament... Han anat canviant amb els anys, el seu lloc d’emplaçament...

De la Plaça de Sant Pere, a davall de l’albereda o camp de dalt... I ara, a la part de darrere, de la via, caminant a l’hospital...

És molt típic el firar-se, tant ara, com abans... I en el Real de la Fira assentar-se, a saludar als vianants...

La sardina, el pimentó, i el popular ou caigut. Esmorzar típic, de dura digestió, que anima... al més decaigut.

Cal remullar-ho amb aigua, del naixement de Bellús... Perquè a la seca llengua, li puguem donar ús... La solució és, fer-te un “lleonet”, a la Font del Lleó... Que t’ajudarà un poquet, amb la dura digestió...

Les atraccions de fires passades, estan completament a l’inrevés... De la Plaça la Bassa instal·lades, ara, quasi... en El Genovés.

Ha crescut, i s’ha fet tan gran, que no la veus en un dia... Poc a poc, s’ha anat escampant, perquè mantindre’s igual, no podia...

Ara, a més de l’albereda, s’ocupen carrers adjacents... Com si s’haguera acabat la veda, s’omplin de xiquets, majors i adolescents...

La centenària Plaça de Bous, porta uns anys en l’oblit. Esperant a que algú, li passe pels “ous”, arreglar un desastre... mal parit.

Enguany és el centenari, d’una plaça insatisfeta... Resarem algun rosari, que li cure la malifeta...

A part de les corregudes, ha acollit grans actuacions... Com la de Mecano, dues vegades, Miguel Rios, La Trinca... i altres celebracions.

La música i el teatre, sempre han tingut, molta acceptació... Amb muntatges de gran impacte, com el “Festival de la Cançó”...

Les carreres de motos, d’abans, veies passar pel Real de la Fira. Ara, les veus passar pels voltants, previ pagament... en taquilla.

S’omplin els carrers d’expectació, amb els “coets” de dues rodes... Que arrosseguen molta afició, des de fa ja moltes Fires...

És la carrera urbana de motos, més antiga d’Espanya... Un espectacle molt vistós, que cada Fira, ens acompanya...

El teatre i la “sarsueleta”, tenen molta acceptació. Entre la gent “madureta”, que no es perd cap actuació.

Són els primers en arribar, hores abans de la representació... Per a les cadires ocupar, i no estar mirant-ho... de plantó.

Les carreres, de cambrers a muntons, abans tenien molta expectació... Ara, el concurs d’orxata i fartons, són la gran atracció... Les paelles han sigut, motiu de preocupació... Perquè sovint s’han viscut, com un gran... “macrobotelló”.

S’han fet a totes les hores, del migdia i la nit... Amb comboi de firers i fireres, i d’algun esglai “coma etílic”...

Inauguració i tancament, transcorrien per l’albereda xativina... Entre Correus i l’Ajuntament, amb desfilades, carrosses i serpentina...

Ara es fan al camp de futbol, totes les grans celebracions... On pot acudir qualsevol, a gaudir de les actuacions.

Moltes diferències, hi ha per escriure, entre la fira d’ahir i la fira d’ara. Però tenim l’alegria i el somriure, que a les dues... equipara.

Diuen que un moro va dir: - Que malament em sap, anar-me ara... El dia que Jaume I va concedir, que es fera Fira, i que la gent... es FIRARA.

Als socarrats us vull dir, que posem tots la millor cara... Recordant, amb orgull, la Fira d’ahir, i vivint contents... la Fira d’ara.

Dos punts de vista sobre la Fira d’Agost

José Luis Lagardera Ventura Periodista

Contraposem dos realitats. Dos formes de veure la Fira. Els uns a través de la perspectiva que dona una vida llarga; els altres, amb la il·lusió de creure que tot allò que han d’aprendre es troba entre rialles i joguines. Entrem al Centre Social d’Abú Masaifa a última hora de la vesprada, quan estan a punt de tancar. Alguns dels presents enfilen la porta i altres juguen a cartes, al dòmino o simplement xarren sobre el present, i sobre el passat. En una

Toni Marzal

Jose Miguel Castelló

d’eixes taules es troben Carmen, Maruja, Ferri, Consuelo i Carmen. Quan els pregunte per la Fira, sospiren i llancen una crítica conjunta damunt la taula: “Quina llàstima lo de la Plaça de bous. Si no fan bous, almenys que facen altres actes. Que l’aprofiten. Perquè ha costat un dineral que estem pagant tots”. Recorden que al seu temps, la Plaça albergava espectacles com sarsuela, corregudes, balls o concerts de música, semblant al que es feia al Reial de la Fira i que hui per hui ha deixat de celebrar-se o simplement ha canviat d’ubicació. “La presentació la feien al Reial de la Fira, i tu t’asseies al Setabense o al Comerç, a l’Albereda, per a veure-ho. Com fan hui en la cavalcada de falles. L’Albereda ara s’ha quedat sense res. La Fira d’abans no era com la d’ara. Ens compràvem un gelat i ens posàvem a passejar per la Fira. Els balls del Setabense fins a les 3 i les 4 del matí...” Molts records atribolen als nostres protagonistes. “Qualsevol temps passat va ser millor”, se’n diu. Troben a faltar especialment, des de fa alguns anys, els balls i les animacions que es feien per les nits al Reial de la Fira, quan el calor sufocant de Xàtiva dona una treva. No obstant, però, també hi ha alguna cosa de la Fira de hui en dia que els agrada, com els teatres que acullen les nits i que xafen diferents escenaris com la Glorieta José Espejo o la Plaça de la Seu. Ferri, abans d’acomiadar-nos degut al tancament del local, em deixa una reflexió que sempre cal

tindre en compte quan prové d’algú amb vora un centenar d’estius a l’esquena: “La vida ha evolucionat de tal forma que fa setanta anys la Fira era un al·licient per a tota la comarca i més enllà, però ara tot això pràcticament s’ha perdut. Jo tinc 97 anys, mira si hauré vist coses... Hui actualment no es pot comparar amb allò. Abans era molt més agradable. Ara no hi ha espectacles que atraguen a la gent”. A l’altra banda del carrer, la perspectiva és ben diferent. Accedim al recentment estrenat Centre Social de Joventut, Oci i Cultura (JOC) amb un guirigall de xavals que no superen la majoria d’edat. El seu pas per la història de la Fira ha estat breu, però també compta. El que sí hi ha és quòrum pràcticament entre tots els presents sobre allò que més els agrada de la festa que alberga la nostra ciutat al mes d’agost: les atraccions. Ho recalquen Alondra, Cristina, Aitana, Nerea, Abraham, Eric, Liviu, Aitana, Guillem i Aylan, que comparteixen gran part del temps de durada de la Fira a estes gegantesques construccions temporals amb els seus amics i amigues. A banda d’això, alguns també destaquen altres aspectes com les creïlles fregides, el cotó en sucre, els granissats o l’animació al Reial de la Fira. Però, quins records tenen de les fires que ja han viscut? Doncs bàsicament alguns fan esment de la primera vegada que van pujar a alguna de les atraccions (tots han passat pels cavallets. Alguns amb la valentia de pujar-se’n a un d’ells combatent el bamboleig; altres amb la seguretat que dona la manca de moviment dels “carros”. Jo vaig ser sempre dels segons). Altres, en canvi, rememoren amb estima les vegades que els seus pares o iaios els acompanyaven per a que es firaren roba o algunes de les moltes joguines que any rere any aterren a Xàtiva al compàs de la moda del moment. Molts d’ells, malgrat la seua curta edat, ja tenen ben present eixa frase de “a la Fira no vages si no tens diners...”.

Deixem també als més menuts que acaben de gaudir d’aquesta vesprada de juliol en la que el termòmetre marca temperatures que conviden a romandre a casa i a emprar un d’eixos ventalls que cada any ens agenciem a mitjans d’agost. Ve una altra Fira, i encara que aquest any, el que ve i l’altre les seues prioritats seguiran sent les mateixes, a poc a poc aquests joves aniran fent-se adults, creixeran i compartiran amb altres les seues vivències i experiències al si de la festa. I per què no, dins de molts anys, altra persona els preguntarà per com era la Fira de la seua infantesa. I ells, tal vegada contesten que en els seus temps la Fira si valia la pena, no com en l’ara d’eixe hipotètic futur. Perquè una de les majors errades que cometem les persones és no saber apreciar el present en el que vivim, penedint-nos després de no haver-lo gaudit amb una major intensitat. Això sí. Arribada l’hora, almenys, sempre ens quedaran els records