Germán Ramírez Aledón

“OLVIDADA EN EL REGAZO DE SU MONTE”

LIBERALISME, BURGESIA I CULTURA POPULAR: LA XÀTIVA DE BLAI BELLVER

Germán Ramírez Aledón

Aquella Nueva Colonia de San Felipe, com la batejara Felip V d’infaust nom, que va ser “restituida a su antiguo esplendor” al llarg del segle XVIII en paraules d’un insigne fill de la ciutat —el sacerdot i diputat Joaquín Lorenzo Villanueva—, va conèixer un declivi lent però imparable al llarg del segle dènou. La Guerra del francès o de la independència va marcar l’inici d’aqueix declivi, quan els grans canvis politicojurídics i socioeconòmics alborejaven en les primeres dècades d’aquell segle. L’advocat José Pascual Ferrándiz, un d’aquells xativins que va donar la ciutat al llarg d’aquesta etapa plena d’ombres i algunes llums, es lamentava en les seues Memòries que “Játiva, la perla de la provincia de Valencia, ha visto pasar los años olvidada en el regazo de su monte, como la azucena retirada en el desierto pierde las hojas que le dan brillo sin ser vista de nadie”. Poètica al·lusió a aqueixa invisibilitat en què la ciutat es va endinsar en el llarg procés que es va iniciar en 1808 i va finalitzar, per acordar una data, amb la crisi finisecular de 1898.

Guerres, revolució liberal i demografia

El període que transcorre entre 1808 i 1874 va suposar el major canvi social, político-institucional i econòmic que s’haja conegut en la nostra història, fins que va arribar el procés modernitzador econòmic i social, obert després de la fi de la dictadura franquista ja en el segle XX. És veritat que aqueix procés modernitzador havia escrit les seues primeres pàgines en les dècades inicials

Proclamació de la I República

del segle XX, després de superar l’anquilosament del model intervencionista de l’Estat liberal, plagat de corrupció i allunyat de la realitat social. La manera en què aquesta operació de llarg recorregut va abandonar la monarquia absoluta i la societat estamental assentada a tot Europa des de l’Edat mitjana i liquidada amb les

revolucions liberals de finals del segle XVIII, mostra els elements identificadors de la nova societat emergent. Les transformacions jurídiques i polítiques van ser acompanyades —o van ser la seua conseqüència— de profunds canvis socials, econòmics i culturals. La nova societat de classes, basada en l’economia de mercat o capitalista i amb un model d’Estat constitucional (monàrquic o republicà, segons els casos), es va dur a terme en benefici d’una oligarquia terratinent beneficiada per les desamortitzacions, les concessions administratives d’un Estat modern i centralitzat i el monopoli del poder civil, militar i financer.

Però aquell context provocarà a poc a poc, sobretot a partir de mitjans de segle, la difusió de l’ideari democràtic i les primeres protestes socials emparades en la creixent influència del republicanisme, del socialisme i de l’anarquisme. Era la necessària i inevitable mutació del liberalisme democràtic —liberal en el sentit més avançat del concepte— cap a posicions de reforma social de la breu etapa de sis anys (1868-1874) que corona el cicle del que Blasco Ibáñez i Pi i Margall van denominar Historia de la revolución española. Així van titular una magna obra en tres volums publicada en 1897 en luxosa edició il·lustrada i que va tindre prompte molta acceptació. Perquè d’una vertadera “revolució” es tractava la que s’havia iniciat en les primeres dècades del segle XIX, amb una data no discutida: 1808.

Aquest procés va ser acompanyat d’una “explosió demogràfica”, malgrat els negatius efectes que van tindre la guerra contra el francès (1808-1814), la pèrdua de les colònies americanes (1810-1824) i les successives guerres carlistes (1833-1840; 1846-1849 i 1872-1876). Hem d’afegir a tot açò les grans epidèmies de còlera (183435, 1855, 1865, 1885), els anys de fam (1804, 1812, 1841) i catàstrofes naturals, que van sacsejar el nostre sòl i van afectar seriosament a algunes poblacions, com va ser el cas de Xàtiva. I hem dit, “explosió demogràfica”, que es va accelerar en la segona meitat del XIX i va recuperar el ritme creixent del XVIII. En efecte, la població espanyola va passar de 10,5 milions en 1800 a 18,6

José Pascual Ferrandiz Carbonell

en 1900. La població valenciana es va duplicar quasi en aqueix mateix període de cent anys: d’uns 850.000 habitants en 1793 a 1.587.533 en el cens de 1900. A mitjan segle, segons dades del primer cens de 1857, tenia 1.246.000 habitants.

Per contra, Xàtiva va tindre un comportament ben diferent. Partia a principis del segle XVIII amb uns 12.500 habitants (cens Cavanilles, 1794), sent la sisena ciutat més poblada de l’antic regne, només superada per València, Alacant, Elx, Oriola i Castelló (de la Plana); en 1842 tenia 13.168 i era la setena localitat en població del territori valencià, ja que l’havia superada Alcoi; en el primer cens de 1857, comptava amb 15.919 habitants, mantenint aquesta posició. Continuava creixent, doncs, malgrat guerres i epidèmies. A partir del cens de 1877 el declivi queda de manifest: passa a ocupar el huité lloc, superada per Alzira; en el cens de 1887 li sobrepassen Requena i Villena, passant a la desena posició. Però en 1900, amb el canvi de segle, la ciutat desapareixia del rànquing de les “deu primeres ciutats de la regió valenciana” amb 12.600 habitants i passava

a ocupar un lloc secundari en l’economia provincial i regional. També en la política. Menor pes demogràfic implica, necessàriament, menor dinamisme econòmic i pèrdua de capacitat d’atracció per a futurs pobladors. És una regla infal·lible. D’aqueix declivi van parlar molt i repetidament els nostres prohoms més destacats del XIX, entre ells l’impressor, literat i empresari Blai Bellver. Ho veurem després.

Hem començat el nostre treball amb aquest conjunt de dades demogràfiques, perquè són l’indicador més clar i incontestable de l’evolució que la ciutat de Xàtiva va conèixer en aquell segle. És veritat que va haver-hi canvis polítics, guerres, conflictes d’ordre social, festes i reformes urbanes. Com qualsevol altra societat del moment. Però aquest indicador mostra un comportament divergent respecte a altres comarques valencianes que prompte van marcar una senda de progrés —el Progrés!, eixa paraula idolatrada en aquell segle— cap a una societat industrial, si no “industrialitzada”. L’exemple més clar és la ciutat d’Alcoi, li’n seguiran altres com Elx, Alzira o Villena, unes per creixement industrial, unes altres per desenvolupament agrari (taronja, olivera, vinya...). Aqueix “tren” el va perdre Xàtiva i no és que no el va tindre prompte, precisament per a transportar la taronja de la Ribera cap als ports de València o Gandia i dinamitzar l’eix cap a Castella-la Manxa. En efecte, el 20 de desembre de 1854 ja s’havia inaugurat la nova Estació ferroviària, que unia València amb la capital de la Costera. I en 1858 va recuperar gran part de la seua importància com a nus de comunicacions en obrir-se la línia entre València i La Encina, que continuava cap a Madrid. Però els efectes pràctics d’aquests avanços van ser escassos o nuls. I ací justament es va produir una inflexió cap a l’estancament quan no a la recessió. Va haver-hi altres factors socials, polítics i d’iniciativa que van fer inviable obtindre un lloc en aquella carrera per la modernització econòmica i social.

Comptes pendents: política i canvis socials

Fins a 1808 la societat valenciana —i dins d’ella, la xativina— vivia en un ordre social considerat per la gran

Programa de les festes celebrades a Xàtiva per la proclamació Isabel II

majoria com a “natural”, l’origen de la qual es remuntava a la constitució del regne en el segle XIII, ordre social gens qüestionat. La revolució iniciada a França en 1789 va suposar un primer toc d’atenció en la consciència dels qui se sabien pròxims al poder real i van començar a ser conscients que un nou temps s’acostava. Calia impedir per tots els mitjans que l’onada revolucionària que havia destruït el vell ordre en el país veí, els agranara de l’escena política i, en conseqüència, de l’hegemonia social i econòmica. Per a això sectors molt qualificats de la Cort i de les nobleses locals van posar-se a la feina per a evitar el contagi. Alguna cosa que —com el temps va demostrar— va acabar sent una estratègia impracticable i d’escàs èxit. Els episodis aïllats que es van viure en els regnats de Carles III i Carles IV mostren una màxima del funcionament de les monarquies de l’absolutisme il·lustrat: “¡Viva el Rey! ¡Muera el mal gobierno!” es cridava als carrers de Madrid, València, Alacant, Elx i la seua zona en els motins de 1766, el mateix que es proclamava en els motins contra els francesos en 1793 i en els de 1801 contra la milícia a la ciutat de Xàtiva on s’han conservat uns pasquins únics que parlen d’aqueix

rebuig a l’estranger i al “mal gobierno”. En una d’aquelles octavilles es deia: “Esta casa está por alquilar/Viva Dios y el Rei de/España, y muera el/francés”. Una altra acusava a alguns dels més rics: “Alerta Bonansa/que estos franse/ses llevan dinero/ a la Asamblea./Fourrat?”. El “mal gobierno” el representaven els ministres, els oficials reials, especialment Manuel Godoy com a paradigma, culpables —segons l’opinió pública manipulada— de qualsevol situació de carestia, inseguretat o descontentament. El rei quedava sempre fora de perill.

Retrat de Ferrán VII. Museu de Belles Arts de Xàtiva

Aquesta explicació és vàlida per al conjunt, com si a vista d’ocell poguérem sobrevolar aquell temps i aquells escenaris. Però si posem la lent i ens acostem, en les xicotetes societats de pobles i ciutats les coses de vegades no són tan simples. Seguint el comportament “gatopardesc”, que el gran Tomasi di Lampedusa va atribuir al príncep Don Fabrizio i el seu nebot Tancredi, la capacitat d’adaptació a la nova situació per a sobreviure amb els seus privilegis, també en els moments de crisi del sistema absolutista va haver-hi aqueix tipus d’estratègies. La presència de la classe dominant durant el segle XVIII en el govern de la ciutat de Xàtiva, que amb tanta precisió va estudiar Isaïes Blesa, mostra la constant reproducció de certes famílies que heretaven o compraven càrrecs per a mantindre el privilegi i la influència social. El caràcter oligàrquic del poder local venia determinat, des de principis del segle XVIII, per la seua extracció social: xicoteta noblesa urbana i familiars, que monopolitzen els càrrecs i oficis del municipi, mentre que el terme “elit” s’hauria d’aplicar només a la gran noblesa. A la Xàtiva borbònica el grup social que controlava el poder local es correspon a la xicoteta noblesa antiga, a la qual va unint-se una altra d’origen recent, mitjançant mecanismes d’accés propiciats i encoratjats per la monarquia.

La família, les amistats i una espessa xarxa clientelar de favors i prebendes envoltaven tot el sistema de govern, no gaire allunyat de pràctiques que es van aguditzar en el XIX i es mantenen, de forma més sofisticada, fins hui. Són aquestes famílies els Cebrián, Pelejero, Llinás; o els Ximénez, els quals malgrat no pertànyer al club dels privilegiats van aconseguir un notable èxit en la carrera administrativa. Apareixen noves famílies: els Bellvís, Sanç, Despuig, Tallada, Sant Ramón, donen pas als Menor, Cebrià, Peris, Llaudes, etc, que són els regidors o alcaldes majors de la San Felipe borbònica. Abunden, a més, entre els corregidors, regidors o alcaldes majors, els forasters; famílies de nou encuny. Un exemple d’això és el de Gaspar Pascual de Bonança, un militar que va ocupar el corregimiento de San Felipe des de 1783 fins al seu ascens a mariscal de camp en 1803. Li va succeir el coronel Diego Navarro i Sangrán, fill del mariscal de camp que fóra corregidor de Tarragona entre 1775 i 1777.

Navarro va cessar en les seues funcions en iniciar-se la guerra contra els francesos en 1808 i el 18 de juny d’aqueix any va ser nomenat José Antonio Aliaga, el qual va estar fins a finals d’agost de 1809, mentre

Manuel de la Cruz y Losas va ocupar el càrrec fins a l’ocupació francesa. El 29 de maig de 1808 es va formar una Junta governativa local que, com altres juntes formades aquells dies, tractava de donar resposta a una situació inèdita. La novetat d’aquesta Junta era que hi participava el clergat —representat pel degà de la Col·legiata de Santa María, José Ortiz i Sanz— i per primera vegada, el poble o cos de la ciutat a través dels representants gremials, del comerç, artesans, etc. La composició de la Junta tractava d’abastar el que tradicionalment s’ha conegut com “les forces vives” de la ciutat, és a dir, el cos social de la noblesa local, el clergat, la milícia i la ciutadania a través dels majors contribuents. Aqueix ja és un canvi, però només conjuntural, que es va anar afirmant al llarg de la guerra. En el breu període en què va estar vigent la Constitució de 1812 en l’àmbit local (d’agost de 1813 a juliol de 1814), la composició de l’Ajuntament i les seues actuacions mostren ja la presència de nous cognoms i tendències polítiques: els Collado, Ferrer, Climent, Chocomeli, Espill, Magraner. Amb la restauració de l’Antic Règim absolut a l’agost de 1814, tornen les velles oligarquies locals al poder municipal al capdavant de les quals figura l’antic corregidor Manuel de la Cruz y Losas. Li acompanyaven de nou els Llaudes, Pelejero, Baldoví, Cebrián, Chaves, Llinás o com a diputat del comú, Tadeo Ignacio Gil, advocat, diputat “servil” en les Corts de Cadis, “oïdor” de la Reial Audiència de València i governador de la Sala del Crim, d’atzarosa biografia, disposat a col·laborar amb la repressió absolutista. Les diferents alternances en el poder, marcades per les etapes absolutistes o liberals del regnat de Ferran VIIé, van tindre el seu reflex en els governs locals. La lluita quedava oberta en tota la seua cruesa.

Així es va veure amb l’inici de la primera guerra civil del segle XIX, la primera guerra carlista, a l’octubre de 1833. El canvi de segle a penes va modificar el statu quo, però amb la guerra (1833-1840) va començar una transició cap a l’Estat liberal, les coordenades del qual ja no passaven per la vella noblesa titulada, sinó per l’ascendent classe burgesa i les classes mitjanes

Retrat de Isabel II

productives. El seu triomf es va forjar després de la regència del general Espartero (1840-1843), l’última experiència del liberalisme progressista. A partir d’aquest moment, les conquestes revolucionàries van anar dissipant-se i una classe burgesa —ara sí, però no revolucionària— es va apropiar del poder, dels seus ressorts i dels beneficis econòmics i territorials que la pròpia revolució liberal havia generat. Les desamortitzacions, les concessions de serveis públics, subministraments a l’exèrcit o concessions administratives (ferrocarril, banca, comerç...) van nodrir els negocis de les grans famílies valencianes en el terç central del segle XIX. A això es va unir el control del govern mitjançant un sistema electoral adulterat i censatari que es va mantenir durant quasi tot el XIX. Era l’exercici del poder local mitjançant grups i “partits” que lluitaven entre ells més per quotes de poder que per defensar un projecte polític. I una Milícia Nacional que garantia el “nou ordre” que la revolució liberal havia establert enfront de dues amenaces: per la dreta, el carlisme, i per l’esquerra, el “democratisme” que prompte va evolucionar cap al republicanisme. Tots ells enfrontats a una altra amenaça major: la revolució social que encarnava el socialisme i l’anarquisme.

A aqueixa Milícia Nacional va pertànyer l’advocat i jutge José Pascual Ferrándiz Carbonell, les Memòries del qual reflecteixen la vida política, urbana, social i cultural i l’evolució de la ciutat de Xàtiva en el terç central del segle XIX. El manuscrit d’aquestes Memòries va ser redactat entre setembre de 1859 i juny de 1862, quan l’autor residia ja a València i portava una vida acomodada de jurista i propietari d’una xicoteta activitat industrial (un molí d’oli de cacau). Un home respectable. Ferrándiz pertanyia a eixa burgesia, més o menys enriquida, que governa, dirigeix, s’admira davant els avanços de qualsevol tipus, censura l’egoisme i la corrupció. Competint amb l’historiador i catedràtic Vicent Boix o l’impressor, escriptor i editor Blai Bellver, va posar de manifest el seu “patriotisme” xativí criticant la falta de pols d’aquella societat en la qual ell havia nascut i crescut. Era una forma de reclamar l’absència d’aquella classe dirigent que ubica una ciutat, un país o una societat en l’avantguarda. La va tindre València, Alcoi o Elx, però no Xàtiva. En una crònica publicada en 1857 en el Diario Mercantil de Valencia, del qual era col·laborador habitual, en la qual valorava l’obra que Boix havia publicat sobre la història de la seua ciutat, es lamentava Ferrándiz que:

La actual municipalidad, que nos hizo concebir esperanzas de que había por fin llegado la época en que se fijase la atención que se debe a las mejoras materiales de esta ciudad, (cosa que no ha merecido de ninguna municipalidad anterior) al ver su parsimonia hace que dudemos ya de la sinceridad de sus promesas, o al menos de los medios con que, para llevarlas a cabo, contaba, pues si bien ha hecho algo deja muchísimo que desear todavía. Y sin embargo, preciso es convenir no se ha encontrado jamás un ayuntamiento en mejor posición para hacerlo que el presente, cuando se han estinguido los odios políticos; cuando no existe ninguna rivalidad personal, tan funestas para los adelantos de las poblaciones de segundo orden; cuando no hay ninguno de sus habitantes que no se conduela del estado de postración en que se encuentra esta ciudad, y que por lo mismo, no esté dispuesto a coadyuvar con todas sus fuerzas a elevarla a la altura que por su categoría, por su posición y por sus riquezas le corresponde.

Fixeu-vos en les últimes línies: “...no hay ninguno de sus habitantes que no se conduela del estado de postración en que se encuentra esta Ciudad...”. I això està dit en un moment en què la ciutat de Xàtiva no ha entrat encara en l’imparable procés de decadència demogràfica que hem assenyalat al principi d’aquest article. En efecte, el Cens de població d’aqueix mateix any ens diu que tenia 15.919 habitants. Havia continuat creixent des de principis de segle, malgrat dues guerres (1808-1814 i 18331840), dues epidèmies de còlera (1834-1835 i 1855) i freqüents crisis agràries. Amb tot i això, la insatisfacció mostrada per Boix, amb la qual Ferrándiz s’identificava, era palpable. Afirmava l’advocat que era cosa estranya que ningú de la ciutat fóra conscient que:

ha llegado la hora en que deje de pesar sobre ella el anatema lanzado por Felipe V: anatema que nuestro ameno historiador cree ver todavía impreso en la frente de todos sus habitantes, y en el silencioso aspecto de sus calles; sin que haya sido bastante poderoso a sacarle de su marasmo el alegre silbido de la locomotora al cruzar su vega y parar a sus puertas, por más que anuncie con su llegada [que] se han roto ya las barreras que la separaban de la capital y muy pronto de la corte.

Ni encara així es desemperesia la plàcida silueta de la Saetabis enyorada, perduda, vacil·lant i dormida. Calia, doncs, posar-se en marxa, prendre la iniciativa i dinamitzar una ciutat que ho havia sigut quasi tot en el passat i ara era poca cosa. Reflexions molt semblants vaig compartir en moltes ocasions amb Adolfo García, amb qui mantenia, de tant en tant, converses sobre el to vital de Xàtiva, en les quals em mostrava el seu neguit per aquell llanguiment que ja segle i mig abans denunciaven els autors esmentats. En paraules de Ferrándiz Carbonell, “deber es, pues, de los hombres que están al frente de una población aprovechar estas ventajas,

hacerlas productivas, si por inercia han sido estériles hasta ahora, y tomando la iniciativa que les corresponde, marchar con firme y seguro paso por el camino que conduzca, si no a la perfección, a la corrección de los vicios, a la extinción de los abusos, a las provechosas reformas y a las mejoras materiales y de general interés”. I a més, en un context de calma política, com assenyalava en aquest article, amb el ferrocarril en la porta i el prestigi d’un passat gloriós i heroic a parts iguals. Què fallava, doncs? Tal vegada, l’absència “de los hombres que están al frente de una población”, aqueixa classe dirigent, emprenedora, de mentalitat oberta i modernitzadora que cal en tot procés de canvi social i modernització política i econòmica. Per contra, “los habitadores de Játiva en lo general son pacíficos e inclinados al trabajo del campo que es su ocupación, y sencillos y honrados con mucha parte de preocupación religiosa, y por lo mismo devotos y aficionados a las funciones de iglesia”, afirmava Ferrándiz. En la vessant política considerava que “la mayoría de Játiva en verdad no era progresista, pero el distrito electoral lo era, y siempre que ha tomado parte en alguna elección ha triunfado sobre los contrarios”, encara que no deixava de reconéixer aqueix perfil eclesial, conservador o, més aviat, temorós de l“autoritat”, bé fóra civil o eclesiàstica, que era la plasmació de l’hegemonia oligàrquica: “…no obstante que la lucha era local y la Ciudad es cuasi en su mayoría realista, aunque pacífica, conociendo muchos el sistema liberal”. En comentar la visita efectuada a Xàtiva per la reina xiqueta, Isabel II, acompanyada del regent Espartero el 21 de març de 1841 camí de Madrid, les promeses que en aquella visita van fer i la decepció d’anys més tard pel seu incompliment, lamentava: “Pero Játiva, la perla de la provincia de Valencia, ha visto pasar los años olvidada en el regazo de su monte, como la azucena retirada en el desierto, pierde las hojas que le dan brillo sin ser vista de nadie”. Un pensament recurrent i que ens ha servit per a donar títol a aquest estudi.

Des del punt de vista polític, si fins a 1843 va perviure la “utopia liberal”, basada en la sobirania nacional, la llibertat de premsa, el sistema de propietat privada i la monarquia constitucional, des d’aquest any i davant el temor a l’expansió del radicalisme revolucionari de perfils democràtics i republicans, el procés revolucionari es transmuta en antipopular, antidemocràtic i oligàrquic. Aquest Ferrándiz, que és un progressista amant de l’ordre, és alhora un furibund antirepublicà. Boix estava proper a ell, però Bellver va fer un pas més encara cap al republicanisme i l’anticlericalisme. Aquest triomf “burgés” excloïa a àmplies capes de la societat de l’època, incloses algunes de procedència burgesa, de les conquestes polítiques arrancades al poder absolut del rei, dels grans nobles i de l’Església. L’arquitectura del sistema sorgit després del primer liberalisme, l’únic veritablement revolucionari que inicia la seua marxa a Cadis, es va materialitzar en un Estat liberal parlamentari, de sufragi restringit, i una economia capitalista vinculada als mercats nacional i colonial. Aquest sistema va estar en mans d’una oligarquia formada per la burgesia moderada. L’oligarquia dels nou-rics sorgits del triomf del liberalisme va tindre prompte la competència d’una forta cultura democràtica, que enllaçava amb la poderosa tradició radical de moltes comarques valencianes. Així s’expliquen les tensions socials que es van produir en territori valencià des de 1840 i, de forma aguda, després de la revolució “gloriosa” de 1868, que mostra l’existència d’un moviment obrer cada vegada més organitzat enfront dels patrons i propietaris de terres.

Però poc rellevants a nivell local. Encara que ben és cert que va haver-hi un grup de xativins avançats socialment. En aqueixa tradició radical caldria situar l’impressor Bellver. També la fundació primerenca de l’Agrupació del Partit Socialista Obrer Español (1887) o l’activitat desplegada pels governs locals des del pronunciament de setembre de 1868 que va iniciar l’anomenat sexenni democràtic. Veiem ací ja una nova generació, diferent a la burgesa dominant fins llavors. També va ser primerenca, malgrat aqueixa decadència demogràfica i pèrdua de “pes” polític i econòmic, en els

moviments cooperatius o associatius d’obrers i xicotets propietaris, especialment agraris.

Les limitacions de les transformacions econòmiques

El debat sobre la revolució industrial a Espanya es va produir a partir dels anys setanta. Fou Jordi Nadal qui inicià en 1975 un debat que encara no s’ha aturat. Actualment les línies d’investigació tendeixen a reduir la importància de la paraula “fracàs” i fan valdré més el pes dels sectors industrials considerats fins ara artesanals o d’indústria tradicional. Per al cas valencià, el primer sotrac el produí Joan Fuster quan en 1962 publicà Nosaltres els valencians. En un terreny erm de debat i reflexió la seua obra caigué com llavor en un camp que prompte fructificà. Fuster partia de la tesi de la no existència d’una burgesia manxesteriana a l’estil britànic, és a dir, amb capitals predisposats a ser invertits en l’activitat industrial i a reproduir-los mitjançant el treball assalariat en fàbriques. D’ací comencen a desenvolupar-se una sèrie d’estudis que pretenia encaixar el procés industrialitzador valencià en un rígid esquema derivat de les tesis de Fuster, per a qui existí un fracàs industrialitzador motivat fonamentalment per la manca d’eixa burgesia industrial. La idea de fracàs es refermà més encara quan Nadal publicà el seu estudi, ja esmentat, en 1975.

Al costat d’aquesta línia d’interpretació en va sorgir, posteriorment, una altra que, acceptant la no existència d’una revolució industrial al País Valencià, rebutjava la tesi de Fuster i defensava l’existència d’una burgesia valenciana, bé que lligada al mercat, les finances i l’agricultura: és la burgesia comercial-financera, que si de vegades s’interessa per la indústria ho fa com una derivació lògica de les seues activitats preferents. Poc després els estudis de Vicent Ribes i Francesc-Andreu Martínez Gallego han matisat aquestes postures i han incidit a destacar els aspectes positius d’aquest procés industrialitzador que tingué unes característiques pròpies i un recolzament en determinades indústries (agroalimentària, tèxtil, ceràmica i construcció, metallúrgica, paperera i d›altres considerades de menor rang

VIcente Boix

com la fabricació de sabó, ciris, vidre, teules, fusta...) que pretenen ser el model valencià d›industrialització. En especial destaca d’aquests darrers estudis el que suposà el “coll de botella energètic” com ho qualifica Ribes, la política aranzelària de l’Estat espanyol i l’enfonsament de la tradicional indústria sedera valenciana al llarg del segle XIX. En aqueix sentit, Ribes assenyalava com la industrialització valenciana sofrí un avortament en el seu primer intent de reeixir, el més precoç de tots els que s’han donat a Espanya. El fracàs de la indústria sedera fou, doncs, el d’un camí propi vers la industrializatció. La tesi de Martínez Gallego incideix, per la seua banda, en el paper que té la revolució burgesa —allò que ell anomena “canvi qualitatiu”— en el creixement econòmic i desenvolupament industrial valencià del passat segle, on el capitalisme s’assentarà al nostre país perquè agricultura i indústria es complementen. I si no, veiem l’extensa llista d’industrials que publica Ribes al seu llibre (més de set-cents) que fan els seus negocis al llarg del XIX i que, en una gran part, estan lligats a la indústria derivada de l’agricultura.

Una certa afirmació d’una industrialització que nega el recurs a la decadència i pèrdua de població i influència política. En la mateixa línia estaria l’explicació que també als anys noranta del passat segle donà Robert Martínez sobre la “suposada” —evident, al nostre parer— davallada demogràfica i econòmica de la ciutat de Xàtiva. Explicació, que tot s’ha de dir, és un tant peculiar. Basant-se en el que va dir Blai Bellver en el seu poema “¡Pobra Eixàtiva!”, datat en 1879, plantejava que eixe poema reflecteix una realitat ben evident, la decadència que es fa palesa en les últimes dècades del segle XIX. I per a trobar una explicació al fet innegable construeix una curiosa explicació basada en teories de Marx, Gramsci, Parsons o Fusi. La tesi és que la decadència de la ciutat està motivada per “allò que, humorísticament, podíem anomenar ideología setabense”. D’igual manera que Marx parlava d’ideologia alemanya, Robert Martínez parla d’ideologia setabense (!). Però s’ha de tindre en compte que el llibre de Marx, escrit cap al 1845-1846 no va ser publicat de forma íntegra fins l’any 1932, quan Lenin havia mort, Rosa Luxemburg havia estat assassinada i Antonio Gramsci es trobava en la presó, amb la qual cosa els teòrics més destacats del marxisme mai van tindre l’oportunitat de conèixer les idees del llibre. Menys encara els dirigents xativins. El primer volum de l’obra de Marx contenia la crítica de la filosofia posthegeliana, i el segon, la crítica del “socialisme vertader” per acabar formulant algunes formes del mode de producció capitalista com el treball assalariat i descriure les formes que pren la ideologia o consciència social dominant d’acord amb la base econòmica vigent. L’explicació que troba l’historiador xativí és que “la idea de la decadència de la ciutat, discurs que és coetani de la Restauració i del qual és difícil trobar vestigis amb anterioritat, és una ‘estratègia d’integració’ que serveix a l’elit dominant per estendre un model de ciutat fet a la seua mida, i el fet de compartir-lo de forma acrítica, bloquejava la possible aparició de qualsevol model alternatiu”.

No és així, o no és tan simple. La idea de la decadència és molt primerenca entre alguns membres de la societat xativina. Ja hem vist el que deien en 1857 Boix o Ferrándiz. I encara no havia començat la “decadència real”. La clau rau en l’absència d’una classe social emprenedora, arriscada, d’arrel burgesa i amb cert compromís amb la “seua ciutat”. És el que ve a dir Blai Bellver en el seu poema ja esmentat, més de vint anys posterior als textos dels autors citats:

Lo que hui es necessita, Per a eixir pronte del pas, Es chent de arraigo y levita Que achude á posar el gas.

Que achude en ciència y en duros, (Y sense asò per principi), Per a fer front als apuros Que agobien al municipi.

¿Entretindres! ¿He?...¿qué tal? Cuan asó nos falta chent Que el esperit industrial Anime y vacha en aumént.

Cuan Eixàtiva reclama Tindre industria á més altura, Per a que alcance la fama De la seua agricultura.

“Chent de arraigo y levita”. Bona descripció, encertada imatge literària. El mateix que Ferrándiz assenyalava en 1857: “Deber es, pues, de los hombres que están al frente de una población aprovechar estas ventajas, hacerlas productivas, si por inercia han sido estériles hasta ahora…”. Perquè la culpa la tenen els mateixos xativins que prefereixen anar-se’n a viure a València, Alcoi o Alacant o evitar invertir en una ciutat que veuen poc “atractiva” des del punt de vista econòmic. Així ho denunciava Bellver en el mateix poema, lamentant que del seu esplendorós passat “sols queda el trist record de la història”:

Y á pesar que tú aflichida Vius, fills tens que no perdonen Buscar més alegre vida, Y en t’aflicció t’abandonen.

Ingrats, ells de tú s’aussenten, Y no sen prou el deixarte, Cuan en tertulia se senten Achuden a rebaixarte. […]

Com si atractiu no tinguera Pa el estrancher y español, Esta vega placentera Y el cantar de rosiñol.

Altres xativins que cantaren a la ciutat ho van fer amb una declaració d’amor plena de nostàlgia, com Pascual Cucarella en el poema “A Xàtiva”, on lamenta no viure en la seua ciutat:

¡I io que la vullc tant no visc en ella! ¡Qué desgrasia tan gran! Sols la esperansa de tornar algun día a dormir per a sempre en son regat me dona una alegria...

Cucarella va ser director d’El Clamor Setabense, setmanari republicà que es publicà entre 1887 i 1890, i d’El Cudol, periòdic satíric d’esquerres que va eixir en 1889. Va ser un dels fundadors en 1894 del setmanari blasquista xativí El Progreso, però pocs anys després es va traslladar a viure a Carcaixent on va morir. En la reflexió final que acompanyava el seu llibre de biografies Setabenses ilustres (Carcaixent, 1916) comentava l’enveja o menyspreu que Xàtiva patia per part del cap i casal, la ciutat de València, causa, en part, de la seua decadència, segons ell. El fet que la premsa de València ignorara el lloc de naixement del pintor Ribera indigna a Cucarella: “Parece que hay cierta antipatía entre Valencia y Játiva. No quiero extenderme sobre esto; pero hay hechos que lo prueban. Se ha llegado hasta el extremo durante mucho tiempo de no anunciar en el calendario valenciano la importantíssima feria de Játiva. Véase la biografia de Bellver”. En la mateixa obra, pp. 206-207, es reproduïa el fullet de Bellver de 1879 sobre la Fira: “Es tan gran y de tanta importància [la Fira de Xàtiva], que no deuen tindre prou lloc per a ella els calendaris de Valencia, per cuan han deixat de anunciarla ¡cosa rara!, desde que inauguraren la de la capital”, que va començar en 1871. Rivalitat que ha estat sempre present, en la qual Xàtiva anava darrere de qualsevol novetat que es produïa al cap i casal, com el cas de les Falles, el ferrocarril o les desfilades festives.

La major part d’aquella literatura, especialment la poesia, reflectia un gust tardoromàntic, jocfloralesc, plena de tòpics o bé de contingut religiós. Una poesia dominada per la “coentor” o l’enyorança historicista i sentimental. La coneguda oda A Játiva, guanyadora dels Jocs florals de 1888, en el tercer centenari del naixement de Josep de Ribera, obra del millor escriptor romàntic xativí Antonino Chocomeli (1849-1913), es situa en eixa línia. Per a ell, tot passat —ple de l’orientalisme que era moda en aquell moment en arquitectura, pintura i literatura— és esplendor, luxe, glòria, el paradís perdut de la “sultana almorávide”. Però quan es refereix al segle en què viu i que ell coneix directament, encara que ja vivia a València, dibuixa el progrés com una ferida en la idíl·lica ciutat imaginada:

Y aun hoy, cuando la audaz locomotora, dragón de fuego el ancho valle cruza; cuando la luz de gas baña tus torres y hace chillar de espanto a la lechuza; cuando el penacho airoso del vapor, en las altas chimeneas cual himno del trabajo al cielo sube; al caer de la tarde, de neblinas envuelta en blanca nube, es Játiva la hurí mahometana que de brisas y fuentes al concierto responde en sueños a la voz lejana del árabe que llora en el desierto.

Com veiem, una temàtica i una visió, allunyada de la que donava trenta anys abans els progressistes Boix i Ferrándiz Carbonell o el republicà Blai Bellver una dècada abans. Les causes d’aqueixa decadència no eren, per tant, “l’enveja” de la ciutat de València que els ignorava o una “ideologia” local determinada. Eren coses més tangibles: la ciutat de Xàtiva, com va assenyalar fa temps Vicent Ribes, tenia una potent indústria sedera des de la primera meitat del segle XVIII que entrà en crisi a mitjans del XIX. En estar la ciutat lligada, en el seu destí industrial, a una activitat productiva luxosa i consumida només per classes poderoses, la crisi irreversible que narra amb detall Ferrándiz en les seus Memòries, arrossegà la ciutat a la fallida econòmica i a una forta davallada demogràfica. “Un enfonsament tèxtil que, a llarg termini, encara va assolir proporcions més dràstiques si considerem que, juntament amb la seda, la ciutat s’orientà també cap al lli, una altra fibra destinada a la marginalitat, desplaçada pels teixits de cotó i llana. Sense saber-ho, els xativins, en triar l’opció sedera i del lli, es tancaven les portes cap a una ferma industrialització tèxtil”, que és tant com dir “industrialització” a seques.

És veritat que va haver una indústria agroalimentària: molturació de blat manxec, d’arròs de la Ribera i d’olives del secà interior; destil·lació de vins i licors, molins, almàsseres, trulls, fàbriques de midó, de xocolate, etc., amb un mercat que abastia la meitat meridional de la província de València. També forns de rajoles, tallers de segona fundició o de reparació de màquines, corderia, atifells de llaurar, etc., a més d’una agricultura potent, molt més activa a les comarques pròximes (les dues Riberes, l’Alcoià, el Comtat, la Safor). Model que s’esgotà en les primeres dècades del segle XX. Com conclou Ribes, “l’acompliment de la unificació del mercat nacional féu més evident encara la nul·la dotació energètica —i per tant la incapacitat innovadora i maquinitzadora— de la comarca de Xàtiva, quelcom que venia observant-se durant dècades anteriors. Barcelona, València

i, fins i tot, poblacions que abans formaven part del mercat natural de la indústria xativina, acabaren arrabassant-li quotes cada cop més amples d’activitat manufacturera, limitant-la, estretint-la geogràficament, i imposant una reconversió, velis nolis, cap al sector ‘serveis’” (Ribes, p. 130).

A aquesta explicació s’ha d’afegir el que hem dit tantes vegades el llarg d’aquest estudi: absència de classe emprenedora i dirigent amb mentalitat moderna i capitalista. És veritat que la ciutat de Xàtiva conegué una eclosió de la premsa, especialment en el últim terç del segle XIX. Vicent Soriano ha comptabilitzat més de vint capçaleres diferents, especialment des de 1876, que es multiplicaran en el primer terç del XX fins arribar a la Segona República. L’existència d’una opinió pública no garanteix el dinamisme econòmic. Únicament assenyala que hi ha un grup de gent compromesa o encabotada a fer avançar —o frenar, si parlem de la premsa conservadora— la societat en què viu. També és cert que va intentar recuperar la seu bisbal, batalla perduda ja de facto en 1823, com la de l’efímera província de Xàtiva (1822-1823). O que comptava amb un Institut de Segona Ensenyança des de 1868 que va acabar en fracàs huit anys després per falta de finançament, un altre exemple d’aquella incapacitat per engegar i fer perdurables projectes que milloraren la ciutat.

L’associacionisme tampoc anava de la mà del progrés industrial en el cas de Xàtiva. La creació d’una Agrupació socialista l’1 de maig de 1887, presidida pel tipògraf Francisco Martínez Andreu, amb 97 militants, és un miratge que no encaixa en aquella realitat econòmica i social que està sota control del partit polític del torn pacífic, instaurat pel règim de la Restauració en 1876 i de forma més clara després de la mort d’Alfons XII, en 1885. Aquella fundació fou resultat de la política reformadora social dels liberalprogressistes de Sagasta fins l’arribada del conservador Cánovas al poder en 1891: creació de la Comissió de Reformes Socials (1883); fundació de l’UGT en 1888, com a resultat de Llei d’Associacions de l’any anterior que també va permetre la creació de l’Agrupació socialista local, reorganitzada com hem dit en 1891. Aquesta llei reconeixia associacions religioses, polítiques, científiques, patronals i obreres. Prompte van sorgir moviments associatius catòlics per fer front a l’expansió del socialisme i de l’anarquisme. De fet, un propagandista catòlic, Julián Poy, advertia en un discurs pronunciat el 25 de gener de 1890 al cercle d’obrers catòlics de Xàtiva “la necesidad de separarse de las huelgas aconsejadas por los propagadores del socialismo, combatiendo con la palabra, las bases principales sentadas por el propagador socialista que hace poco estuvo en la ciudad”.

A tall de conclusió

El panorama descrit en les pàgines precedents mostren una societat, la xativina del segle XIX, allunyada dels canvis que anaven fent-se a altres comarques pròximes. Amb illots de “modernitat” que són iniciativa d’una part reduïda dels seus habitants: premsa, educació, indústria agroalimentària, associacionisme matiner, lluites polítiques, reformes urbanes o activitat cultural i festiva. L’arribada del ferrocarril no produí l’efecte desitjat.

La crisi sedera des de mitjans del segle XIX complicà una realitat social i econòmica gens favorables: després de guerres i epidèmies, davallada demogràfica, pèrdua d’influència i de “visibilitat” política, mancança d’inversions i d’inversors, fugida dels més notables xativins al cap i casal o a altres ciutats valencianes. Només alguns herois quedaren a l’aguait d’una nova època de benestar i futur. Són els casos dels Bellver, un dels quals, l’impressor i escriptor Blai Bellver (1818-1884) va fer ús de la seua influència a través de la premsa, la renovació tipogràfica, l’escriptura i l’agitació mitjançant l’ús de la cultura popular. Gràcies a ell i a alguns notables d’aquella ciutat somiada i decadent, la ciutat de Xàtiva va mantenir la seua empremta en la història valenciana, que romandrà fins els temps actuals.