L’autora de la imatge del Corpus 2018

L’AUTORA DE LA IMATGE DEL CORPUS 2018

Records de Florència Coll Mirabent

El que ha sortit representat en aquesta obra no és més que una al·legoria del que ha estat i és per a mi el dia de Corpus. Davant de la tela buida, les mans i el sentiment em van conduir vers el record d’un jardí i d’una àvia estimada, que tenia cura d’aquells bonics clavells que, coincidint amb la festa de Corpus, havia de presentar a l’Exposició de Clavells. Es seguien uns ritus: pintar els testos, els ferros, triar els millors clavells, els nets procuràvem que cap pilota anés a caure a sobre d’ells.

No vaig dubtar de decidir-me sobre aquest tema. Amb ell no solament recordaria l’àvia, sinó que seria un homenatge a tots aquells que lluny del brugit, cara a cara amb els clavells, en una solitud volguda i necessària, van veient anar creixent la seva obra. Una manera de fer que la comparo amb la felicitat de l’artista quan es troba sol al taller, enfrontant-se a la tela començada. Volgudament em vaig decidir per un espai comprimit, el qual permetés millor donar la idea buscada que cada element allà representat té necessitat de l’altre. La figura s’insereix al centre i al primer pla, emmarcada per uns testos posats a manera de columnes que, a diferència de les clàssiques, no segueixen una línia recta, sinó que actuen com a mitjans per donar a l’espai un cert dinamisme musical, complement del moviment de senzilla elegància i d’exquisida tendresa que busca desprendre la figura. No és estàtica, ans al contrari, camina sola, amb pas decidit tot transportant uns testos que han sobrat i que, de segur, li serviran per als clavells de l’any següent. És a la vegada una dona pràctica, tal com demostra el fet de recolzar la seva barbeta en el test superior que porta entre les mans, però també és sensible: tanca els ulls tot sentit l’olor d’un clavell que acaba de trencar-se i va a parar al seu rostre. Són aquests detalls que no te’ls proposes, sinó que surten quan sents el que pintes. Quant al color, dominen els blancs i els ocres ataronjats, el verd. Potser trobareu que caldria un raig de sol de Veronese, que fes esclatar l’espai; o que hi falta un vermell de Tizià que podria haver col·locat en algun punt de la tela. Però si aquests són dos colors potents, el groc encara té més força pel que significa per a tots aquells que patim de veure gent innocent mancada de llibertat, lluny de la família i sense poder fruir de les coses més senzilles, com gaudir de la bellesa de les flors que neixen a la primavera.

El procés d’un quadre no saps mai on et portarà. N’és una bona mostra aquesta obra iniciada a través d’uns records d’una infantesa feliç i continuada marcadament influïda per la realitat actual. Fet que, una vegada més, ens fa proclamar com la Pintura, com la Literatura o la Música, permeten a l’artista expressar els més profunds sentiments.

Florència Coll i la seva cosina Mercè Carbonell, recollint un premi als clavells de la seva àvia, Florència Hill.