Literaris
A les 20h, al balcó
E
ixa era la nostra cita diària. L’únic moment marcat en els nostres quéfers diaris a on se movilisàvem tot el veïnat per a fer una mateixa cosa: eixir a aplaudir al balcó. I és que, lo que en un principi va nàixer com un homenage al personal sanitari que estava en primera llínia combatent al covid, acabà sent un punt de reunió a on raonar presencialment en atres persones. Era provablement el millor moment del dia. Un ratet a on s’escoltaven cançons –unes punchades per dj’s, i d’atres interpretades per músics en els seus respectius instruments–, s’aplaudia enèrgicament –fins arribar a emocionar–, algunes vegades s’escoltaven colps de casoles –quí aixina ho estimava oportú, expressant lliurement el seu descontent en el govern–, i un llarc etcétera de situacions anómales i curioses; pero sobretot, lo més important d’estes cites, especialment per a les persones que conviuen en edificis grans, fon conéixer als seus veïns i veïnes. Si, eixes persones que viuen just al nostre costat, enfront, o darrere, i que, encara que vegent-les passar per davant nostra en multitut d’ocasions, no sabíem quí eren, a on vivien exactament, i ni
molt manco, com se dien de nom. Eixe fon el principi d’una nova etapa. Una etapa a on, dins de tota la foscor i males notícies d’esta maleïda pandèmia, començàrem a conéixer de veritat a les persones que mos rodejàven, començant a compartir experiències, anècdotes, recomanacions i consells. Resulta que estes persones, a les que en ocasions ni saludàvem, s’acabaven de convertir en les úniques persones en qui podíem compartir quatre paraules de manera presencial. ¿I sabeu qué? Que fon una grandíssima experiència. En el nostre carrer –Joanot Martorell, junt al carrer de Sant Miquel–, quan hi havia algun natalici d’algun veí, sense coneixer-lo, se corria la veu per a que els músics del carrer ixqueren a interpretar el “cumpleaños feliz”, i el resto del veïnat cantàrem felicitant-lo. Atra de les iniciatives boniques i novedoses que tingúerem en el nostre carrer, fon la composició i interpretació d’una cançó pròpia “Yo soc de Joanot, soc de Massanassa”. Una cançó inèdita, cantada pel veïnat, i inclús en un videoclip ballant. Tota una revolució en plena pandèmia, especialment per als més menuts del carrer. La podeu vore a través del següent QR:
Enllaç al videoclip de la cançó “Yo soc de Joanot, soc de Massanassa” Pero, tot i que tractàrem d’ingeniar activitats per a passar el temps de la millor manera, no fon gens fàcil superar la situació. Especialment dur fon per a totes aquelles persones que estigueren ingresades pel virus, o pijor encara, totes aquelles que patiren la pèrdua d’alguna persona volguda i ni tan sevol pogueren acostar-se al seu soterrament. Fon, i ha segut, una etapa molt dura; i encara que per sòrt Massanassa no ha tingut una gran incidència, ni morts acumulades, tots coneguem o hem conegut ad alguna persona fallida per esta maleïda pandèmia.
Tampoc fon gens fàcil superar la reclusió i tancament per als chiquets i chiquetes del poble. Este grup generacional, fortament atacat i criminalisat durant la pandèmia –recorde quan el govern va decidir que podien eixir de casa, pero només per a anar a comprar en els pares...¡quin destarifo!–, no només varen tindre que estar confinats, si no que, quan per fí pogueren eixir al carrer, es trobaren durant molts mesos els parcs precintats, i un polideportiu, encara, més d’un any despres, tancat a cal i canto. Hi hauria que saber si esta mida, adoptada per molts ajuntaments –pero no tots– era realment efectiva per a parar
112
Massanassa SANT JOAN 2021
