Colegio San José y San Andrés

Colegio San José y San Andrés Massanassa campeona Concurso Oratoria en Inglés Comunidad Valenciana y finalista en las Jornadas y Olimpiadas Matemáticas con alumnas y alumnos del San José

Campeón Comunidad Valenciana

Massanassa ha estado presente en la final nacional del Speaking Contest, a través del alumno Martin Hristov Kirylov de 4º de ESO del Colegio San José y San Andrés. El Concurso internacional, lo organiza ESIC, y se han presentado de Massanassa 15 alumnos y alumnas tanto al concurso de oratoria en castellano como al Public Speaking Contest. La primera fase tuvo lugar en la Universidad Politécnica de Valencia. El discurso a defender en esta edición ha sido “La mentira es rápida pero la verdad permanece”. Todas las alumnas y alumnos de 2º, 3º y 4º de ESO del colegio que se han presentado, han demostrado valentía para hablar en público, diversas destrezas para superar todas las pruebas y puesto en práctica sus competencias orales. Martin, ganó la fase autonómica y compitió con los finalistas nacionales. La final tuvo lugar este año en el Ateneo Mercantil de Valencia. Fue invitado a repetir su discurso finalista en el Simposio Internacional de Innovación Educativa que se celebró en el Hotel Las Arenas de Valencia.

Quisiéramos reconocer también a los alumnos y alumnas del colegio que se han presentado a las Jornadas Matemáticas que se celebraron en la Universidad Politécnica de Valencia. Entre todos ellos, Jacobo Blesa Marco de 4º de Primaria, pasó a la final. El mismo éxito tuvo el grupo que se presentó a las Olimpiadas Matemáticas “Al khwarizmi”, especialmente Alba Baixauli Betoret de 6º de Primaria que llegó a la final. Mencionar también a los alumnos de 5 años de Educación Infantil por su gran trabajo en equipo en la Math Champions que tuvo lugar en el Colegio El Vedat de Torrent.

Los alumnos de 2º de ESO elaboraron un cortometraje, conectado con el

Jornada matemática 1

Jornada matemática 2

Olimpicos Matemáticos

proyecto de centro “Grandes inventos, menudos inventores”. Su cortometraje se proyectó en el festival Programa tu Obra, que tuvo lugar en la Escuela Técnica Superior de Ingeniería de la Universidad de Valencia. El cortometraje se titula “Great Inventions, Amazing inventors”, y está programado con la presencia de una robot actriz, llamada Arturita, y rodada en inglés. Hemos hecho también acto de presencia en el Momo Festival con una par de cortometrajes confeccionados con la técnica de Stop Motion, por dos alumnos de 3º de ESO.

Creemos que la participación en estas actividades fuera del entorno del centro educativo aumenta la motivación, atiende a la diversidad del alumnado, incorpora el aprendizaje cooperativo en muchas de sus pruebas, se puede trabajar desde diversas asignaturas, favorece la socialización, el conocimiento de nuevos espacios de aprendizaje y futuros destinos académicos, saber competir según unas reglas y tiempos, afrontar los distintos sentimientos que produce la competición (aprender a ganar y a perder), aprovechar la derrota o la victoria para mejorar y en definitiva un aprendizaje activo.

Agradecer a la Asociación de Padres y Madres del Colegio San José y San Andrés porque han subvencionado alumnos y alumnas que se han presentado y que son socios del APA.

La Comunidad de Hermanas de las Hijas de la Caridad de San Vicente de Paul y toda la Comunidad Educativa del Colegio San José de Massanassa les desea unas felices fiestas del Cristo de la Vida. •••

Ángel Sánchez

Director Pedagógico Colegio San José y San Andrés

Math champion team 3

Programa tu obra

Colegio San José y San Andrés “Grandes Inventos, ¡Menudos Inventores!” del Colegio San José y San Andrés

¿Podría alguien imaginarse la historia de la humanidad sin pensar en los avances tecnológicos y científicos que influyeron en cada una de las etapas históricas? No, ¿verdad?.

Pues como proyecto de centro hemos querido que nuestros alumnos y alumnas, desde los más pequeños de 3 años de Infantil hasta los mayores de 4º de Secundaria, se zambulleran en el estudio de los grandes inventos de la humanidad, realizando maquetas de algunos de ellos o bien, lo más difícil, crear algo nuevo que podría mejorar nuestras vidas. Algunos de estos inventos los hicieron los alumnos y las alumnas de 2º de Tecnología, como por ejemplo, la silla adaptable, el guante con linterna incorporada o el cubo-fregona apto para personas con problemas de espalda.

Desde otras etapas o materias se recrearon inventos como por ejemplo, el de la rueda o los dólmenes en Infantil; el helado, el jabón, los relojes de arena, los relojes de sol, el papel, molinos de viento… en Primaria; la imprenta, el telescopio, el globo aerostático, la síntesis del nylon, instrumentos de música, el diagnóstico por imagen (rayos X), … en Secundaria.

El resultado de todo este trabajo pudo verse y compartirse en la semana expodidáctica celebrada en mayo. •••

Manuela M Hinnekens Min

Jefa del Dpto. de Ciencias Colegio San José y San Andrés Massanassa (Valencia)

Colegio San José y San Andrés Certamen Literari Ploma i Paper, VIII Edició. Col·legi San José i San Andrés

Un any més, i ja en van huit, s’ha celebrat al col·legi San José i San Andrés el certamen literari de narrativa en valencià, Ploma i Paper.

Aquest any s’ha superat els 70 participants, tots ells joves escriptors en busca de la seua primera oportunitat per demostrar que poden dedicar-se a les lletres i aconseguir el primer premi en el concurs del seu centre.

L’entrega de premis s’ha realitzat el 17 de maig en una bonica cerimònia al gimnàs del col·legi, on els protagonistes van ser els participants que van poder gaudir del seu moment, foren guanyadors o no; cal tindre en compte que realment el més important es participar. Donem les gràcies a tots els que han fet possible aquest esdeveniment amb el seu esforç, dedicació i col·laboració; realitzat d’una forma incondicional, ja que són part fonamental d’aquest èxit.

Ús esperem l’any que ve, en la IX edició. Ànim. Departament d’Humanitats Col·legi San José i San Andrés

Els autors i les obres guanyadores d’aquest any al certamen literari PLOMA i PAPER són:

EL VAIXELL FANTÀSTIC

Era una vegada fa molts anys, en un poblet de platja als afores de València, hi vivia una xiqueta que s’anomenava Marta. Ella era molt diferent de la resta de xiquets i xiquetes que vivien al seu poble. No li agradava jugar amb joguets ni amb els altres xiquets i xiquetes. A ella només li agradava navegar pel mar amb son pare.

Una vesprada d’estiu Marta se’n va anar a passejar per la platja. A la llunyania Marta va divisar un vaixell molt gran i bonic, parat a la platja. Es va apropar a l’embarcació i es va adonar que el vaixell estava abandonat. Va pujar-hi i va decidir eixir a navegar amb ell. Quan ja estava ben endins, tant que a penes se la veia des de la vora de la platja, Marta va notar que el vaixell no tocava l’aigua i començava a volar. Una estona després Marta ja no es trobava en la platja del seu poble, es trobava en la platja on ella tantes vegades havia somiat anar. Sovint es convertia en el seu refugi. I tots els dies desitjava tornar a anar-hi, perquè una vesprada d’estiu, quan ella era xicoteta, son pare la hi havia portat i li havia ensenyat a dur un vaixell. I a més va ser la primera volta que ella va navegar amb son pare. Des d’eixe moment Marta l’únic que volia fer era navegar.

Marta va baixar del vaixell i va contemplar aquelles fantàstiques vistes, que li recordaven a la seua infància. Aprofitant la quietud de la mar es va banyar, i en acabant va tornar a pujar un altra volta al vaixell. I en un obrir i tancar d’ulls el vaixell va tornar a la vora de la platja del seu poble.

Aleshores, emocionada i alegre, va anar corrent per a contar-li a son pare el que li havia passat.

- Escolta, pare, escolta el que m’ha passat. >

Llavors Marta li va contar a son pare tot el que li havia passat, amb molta il·lusió. Després d’escoltar amb atenció, son pare li va demanar:

- Marta, com tens un vaixell màgic, me’l podries deixar per a què jo anara a aquell llac que et vaig contar, on jo passava els estius amb els meus pares quan jo era menut. Va dir son pare amb molta il·lusió.

- Val, te’l deixe, però amb una condició: jo he d’anar amb tu.

El dia següent Marta i son pare es van alçar molt matí per anar a aquell llac.

Van pujar al vaixell i en aquell mateix instant es trobaven en aquell llac. Van baixar del vaixell i es van tirar a nadar.

Son pare a totes hores estava contant-li anècdotes que li havien passat en aquell llac. Unes hores després es va fer de nit i això volia dir que havien de tornar a casa. Així que van pujar al vaixell i en un segon es trobaven de nou en la platja del seu poble.

En arribar a sa casa es van prometre no contar-li-ho a ningú, i decidiren que aquell vaixell seria un secret que només podien saber ells dos i ningú més.

Així, Marta i son pare van anar a molts llocs amb aquell vaixell, llocs en els quals havien estat abans i volien tornar-hi un altra volta; però també llocs nous que volien descobrir. Cada dia descobrien un lloc diferent. Així van estar durant dies i dies, fins que s’acabaren les vacances d’estiu i vingueren les pluges de la tardor i el fred de l’hivern. Per això van amagar el vaixell en una cova molt apartada de la seua ciutat, perquè no el veiera ningú, i alhora, per a tindre’l l’estiu següent i descobrir llocs nous. Seria el seu secret i el volien mantenir per viure junts milers de viatges més.

Mar Burriel Muñoz. 1r ESO

Ploma i Paper. 1r premi a la categoria A.

EL NOSTRE MÓN

Jo, com quasi tothom, no solc plantejar-me les conseqüències que hi ha darrere de cadascuna de les accions que faig habitualment tots els dies. Des que m’alce i agafe el pot de llet, òbric la caixa de galetes i li lleve al paquet el precinte de plàstic; embolique el meu entrepà amb paper d’alumini; trie el gel amb el qual em done una dutxa (tots plens de productes químics que no entenc), em neteje les dents i isc corrent.

Tanmateix, ha de ser cert això que anomenen l’efecte papallona. Diuen que, si una papallona bat les ales, amb el temps, les conseqüències es sentiran en l’altre costat del món. Sí. Són estos xicotets canvis que, amb el temps, produeixen efectes que hui no podem ni imaginar.

Això és el que ens ha hagut de passar. Tots ho sabíem, però pocs realitzen alguna cosa per a evitar-ho. Hui em trobe davant d’aqueix mar en el qual vaig passar els estius de la meua infantesa. Tracte d’explicar-vos que, quan era xicotet, allí hi havia una extensió de terra coberta de fina arena. L’anomenàvem platja. La gent acudia allí amb les seues tovalloles i les seues ombrel·les. Plantaven els “para-sols” i estenien les tovalloles. Prenien el sol i es relaxaven escoltant la mar. Mentrestant, a l’espigó, els xiquets en grups tractaven de pescar crancs, gambes i algun que un altre eriçó de mar. Els pescadors, en la punta, llançaven les seues canyes tractant que picara algun peix. Moltes vegades tenien sort: orades i llobarros eren la recompensa. L’aigua, cristal·lina, retornava tons de blaus segons la profunditat. La gent es capbussava, nadava i jugava.

Jo no desitjava una altra cosa que no fóra que arribara l’estiu i quan arribava, que no acabara mai. Però ara, tots aqueixos records s’esborren en veure que no queda res i és difícil saber com va començar. Les notícies parlaven d’una “illa de micro-plàstics” enmig del Pacífic. Però tot va seguir igual. Després van començar les onades de peixos morts. Primer els més xicotets. Els grans bancs de peixos van desaparèixer. Els científics van comprovar que els havia matat el mar. Bé, no el mar. Havíem sigut nosaltres i el nostre fem tirat a la mar. Tots tenien plàstic en els seus estómacs. Es va començar a prohibir el consum de peix i al mateix temps, van tractar de protegir, encara més, les grans reserves marines. Però en aquell moment, ja no hi havia tornada arrere. Les barreres de coral van morir i després d’elles els grans animals marins: dofins, tortugues, balenes, taurons…van passar a ser només animals que podies veure en les velles pel·lícules…van quedar només en un record.

El mar va emmudir i amb ell tota la vida del seu interior. Les algues van començar a poblar els fons. El blau va desaparèixer, convertint-se en aigua grisa. Després, van desaparèixer els ocells, les gavines, els corbs de mar, els pelicans…tots.

Ens vam adonar que tot era real, no era només un anunci, un avís o una notícia puntual. El món, tal com el vam conèixer va desaparèixer. Però encara no havia acabat el canvi. El mar, enfurit pel que li havíem fet, va començar a guanyar la terra. Van desaparèixer les platges i on abans es depositava l’arena; el mar retornava plàstics, envasos, petroli i tot allò que mai havia sigut seu. El fem, al costat de les grans onades d’algues mortes, arribà a les costes. L’aire es va tornar irrespirable al costat de la mar. Es va tractar de netejar, però per molt que tots es van esforçar, no hi havia mai final. Sempre hi havia més. Al final, van desistir i el mar es va convertir en un lloc prohibit.

Aquesta nit ha sigut una nit terrible. Quan per fi ha sonat el despertador i m’he alçat, m’he preparat per a desdejunar com tots els dies. Però hui note una cosa diferent. No necessite que les galetes estiguen dins d’una caixa de cartró i embolicades en un plàstic. No necessite paper d’alumini per al meu entrepà, ni la bossa de plàstic en la qual el fique. No necessite un gel i un xampú en envasos de plàstic amb olors a “mar”. Jo no vull res d’això. Jo el que vull és poder olorar la mar. Sentir-ho, viure-ho i estimar-ho. Això és el que vull i segur que molts més també ho volen. >

Per això, com el simple aleteig d’una papallona pot canviar el món, estic decidit a moure les meues ales amb força, perquè tots, encara que parega no res, hem de fer alguna cosa i el que fem hui serà el que canvie el món de demà.

Javier Hernández Iranzo. 3r ESO

Ploma i Paper. 1r premi a la categoria B.

COSA D’UN HEROI

Anàvem a la deriva per la mar, sense tindre un rumb fix en la ment, sense saber què ens depararia eixe fenomen natural, l’aigua amb la seua força. Érem a la barca unes trenta persones, sense a penes poder bellugar-nos, alçar-nos, o fer qualsevol moviment brusc, ja que segurament si ho fèiem acabaríem bolcant la barca. Portàvem navegant unes setanta-dues hores per mar oberta amb l’esperança intacta que algun dia tornaria a veure la meua família.

Soc Mohamed Hassan i tinc vint anys. Soc nascut a Algèria, al si d’una família pobra i molt humil, a més de treballadora. El meu germà es diu Nasser Hassan. Ma mare es diu Kissa i mon pare Haniff.

La situació al meu país era un horror, estàvem sofrint una guerra causada principalment per la pobresa. La gent a penes tenia diners per a menjar i se respirava un ambient insofrible en qualsevol part del país. L’única eixida factible era l’eixida del país de forma immediata per tal d’anar a buscar qualsevol tipus de treball amb la intenció d’aconseguir diners per mantindre la meua família.

Estàvem a punt de tocar terra ferma, una setmana després d’haver-me exiliat del meu país de forma inevitable. Aquella nit anterior a l’arribada a la costa va ser molt dura. El temps no ens ajudà gens ni miqueta, la temperatura devia rondar els 0º constantment i nosaltres quasi no dúiem roba d’abric. Molts del companys van sofrir hipotèrmies causades pel temporal i van estar a punt de morir. Just a la matinada següent, des de la barca es podia apreciar la costa a uns aproximadament 5 quilòmetres. Continuàvem i continuàvem per alta mar fins que arribàrem a la costa. Una vegada allí, baixàrem tots corrent de la barca atemorits i desubicats sense saber on érem en eixe moment.

La policia vingué ràpidament a rescatar-nos. El primer que van fer va ser donar-nos una manta a cada u, i menjar per tal de refer-nos un poc. Vaig intentar gesticular d’alguna forma per tal que l’agent s’assabentara del que li volia dir, que era saber el lloc on estàvem.

-Tots vostés es troben a Espanya, concretament a la costa de València. Supose que venen d‘alguna part de la costa d’Àfrica, cosa que implica que han viatjat entre 1.300 i 1.400km - va dir l’agent de policia.

Jo sense entendre absolutament res, només Espanya, vaig afirmar amb el cap. En eixe mateix moment vaig ser conscient del nivell de risc que havia acabat de sofrir en eixe viatge la meua vida.

Anàvem de camí a la comissaria, que estava a Sagunt, lloc on canviaria la meua vida com del cel a la terra.

Allí mateix es trobava un home major, d’uns cinquanta-cinc anys amb el cabell blanquinós. Era alt, molt alt, i estava una mica gros. Quan el vaig veure no podia imaginar que Vicent acabaria fent tantes coses per mi. Ell estava allí perquè segons deia, li havien enviat a casa una carta d’una multa errònia

i estava super cabrejat. Vicent acabà cansant-se de discutir amb l’agent que estava atenent-lo i va decidir marxar a casa. En el moment que Vicent estava a punt d’eixir de la comissaria li va caure la cartera al terra i no se n’adonà. Jo, ràpidament, em vaig alçar i vaig a anar corrent a agafar-la del terra per poder tornar-li-la. L’agafí i el vaig cridar:

-Eh! -vaig alçar la cartera en l’aire perquè s’adonara que l’havia perduda, ja que jo no sabia parlar encara el valencià.

En eixe moment es girà Vicent i tot nerviós vingué ràpidament a per ella.

-Moltes gràcies, xicot - em va agrair amb veu tímida l’home.

En agafar-la se n’anà al cotxe i marxà cap a casa. Entrí a la comissaria i els agents ens donaren roba i menjar per poder passar la nit allí.

A la matinada següent, tots estàvem dormint quan de sobte un agent de policia vingué a despertar-me. Em va gesticular amb el cap i les mans que m’alçara i el seguira. Anàrem els dos fora de l’habitació i -ple de sorpresa- em vaig veure el mateix home a qui vaig tornar la cartera, Vicent.

Es veu que l’home m’ho volgué agrair i no era conscient del que m’ocorria en eixe moment. Ell vingué a per mi per a acollir-me i donar-me faena. Va voler recompensar-me per haver-li tornat la cartera sense saber com d’important era una cosa que tenia ell en eixe moment. Tot va encaixar quan vaig assabentar-me que dintre de la cartera guardava una foto de quan ell era xicotet amb sa mare, que havia mort feia un parell d’anys per culpa d’una malaltia degenerativa.

Aleshores, tot seguit d’haver-me donat eixa notícia entre l’agent i Vicent, moguérem cap a sa casa que es trobava al poble del costat, a uns 10 km.

Ja a sa casa, em vaig quedar impressionat amb les dimensions. Tenia dos pisos i era molt gran, amb la façana de color blau. L’interior comptava amb molts elements antics de sa mare i uns altres quants rústics. Tenia una piscina fora, al corral, on vaig conèixer el seu gosset Tango, que era el seu millor amic. Vicent vivia sol, no tenia parella ni fills, i son pare els abandonà -tant a ell com a sa mare- quan ell era ben menut. A més a més, ell es dedicava a la terra i anava tots els dies de matí a treballar-la amb Tango.

Ell em va contractar com jornaler i anàvem i fèiem la feina junts. Depenent de l’època de l’any collíem taronges, melons, creïlles, cebes, tomaques, encisam o xufa. Vicent em pagava un jornal d’uns 700€, que per a mi era una absoluta barbaritat. A poc a poc anava guardant-me una part d’eixe jornal, i l’altra part la dedicava a ajudar Vicent amb la casa o amb la gasolina.

Cada vegada anàvem agafant més confiança l’un amb l’altre. A més, a poc a poc vaig anar aprenent valencià només sentint-lo parlar, encara que sone a cosa estranya.

Amb el pas del temps Vicent passà a formar part ja de la meua família, encara que no ho fora de sang. Va ser eixa persona que em va canviar la vida. Quan no tenia res ell m’ho va donar tot, quan no tenia on anar ell vingué i em va acollir, quan no tenia per a menjar ell em va alimentar, quan no tenia un sostre on dormir ell me’l va donar. Sense cap dubte, ell em va fer tornar a nàixer.

Avui en dia, 25 anys després de conèixer a Vicent, ell ens ha deixat, desafortunadament. Tinc 45 anys, i gràcies a l’honradesa i al gran cor del meu germà Vicent tinc la família al meu costat. Vivim a casa seua i la cuidem com si no fóra encara nostra. Només puc dedicar paraules d’amor a Vicent ja que, gràcies a ell, la meua família, que ha pogut vindre a Espanya amb els diners que els enviava, està sana i estàlvia.

Recordarem per sempre Vicent com un heroi. •••

Sergio Roig Ferrandis. Exalumne

Ploma i Paper. 1r premi a la categoria C.