5 Història, costums i gent

5

HISTÒRIA, COSTUMS I GENT

Fa 50 anys

MARÍA VICENTA BORRÁS VIDAL

REINA DE FESTES DE L’OLLERIA 1969

Saludos a todo el pueblo de l’Olleria. Hace 50 años que tuve el honor de ser Reina de Fiestas de 1969 con mucha alegría y mucha ilusión, junto a las compañeras de la Corte de Honor.

Un recuerdo especial a todos los que hicieron posibles aquellas fiestas y que ya nos han dejado.

Para las festeras, el momento más especial es la noche de la Presentación, un momento que guardo en mi corazón.

Para terminar, querría felicitar a embajadores, capitanes, festeros, festeras y Reina Mayor e Infantil del 2019.

¡Viva San Miguel!

L’Olleria 2019 Fa 25 anys

PAULA LLORENS CAMARENA

REINA INFANTIL DE FESTES DE L’OLLERIA 1994

Hablar de cuando fui Reina Infantil de l’Olleria, para mí, es hablar de mis yayos: Conchín y Joaquín. Fui reina porque a ellos les hacía mucha ilusión que lo fuera. Yo solo tenía 7 años y, además, no vivía en l’Olleria, aunque todos los domingos subía el puerto con mis padres para ver a mis yayos. El puerto antiguo, el que era una curva detrás de otra. Y cada domingo me mareaba (siempre he sido propensa a marearme en el coche). Pero merecía la pena por verlos. Mis yayos siempre sintieron pasión por las Fiestas de Moros y Cristianos, y la transmitieron a la familia. Todos han participado de manera activa en las fiestas, como festeros en filaes, capitanes, reinas y damas de la corte… Y ese año, me tocaba a mí. Creo que conseguí hacerlos muy felices porque en las fotos se les ve contentos y orgullosos. Cierro los ojos y todavía puedo recordar la cara de satisfacción de mi yayo avanzando a mi lado hacia el escenario en la Proclamación. O ir cogida de su mano cuando me acompañaba a cada acto. Pero hacer esto por ellos no supuso ningún sacrificio para mí, más bien al contrario. Hace ya 25 años, pero recuerdo con cariño aquellas fiestas; me lo pasé genial. Conocí a mucha gente: los capitanes, Fermín y Rubén, y sus favoritas; la Reina Mayor, Marisa, y su corte, y, sobre todo, como las llamaban mis abuelos,

“las damitas”. Aquellas nueve niñas que durante las fiestas se convirtieron en mis amigas: Sara, Loreto, Gloria, Cristina, Lorena, Mª Amparo, Esther, Sara y Ana Pilar. A algunas las he podido ver años después, a otras les perdí la pista, pero, a veces, me acuerdo de ellas y espero que estén todas muy bien. Por si leyeran estas palabras, aprovecho para agradecerles cómo se portaron conmigo, “la forastera”, cómo me acogieron y los buenos ratos que pasamos. Fue como estar en un cuento, tal y como escribió mi yaya en aquella poesía que me regaló en el Libro de Fiestas, poesía que se sabía de memoria y que incluso pocos años antes de morir, cuando no se acordaba ni de qué había comido ese mismo día, era capaz de recitarnos y sacarnos una sonrisa. También mi yayo me dedicó unas palabras en el libro, una carta plagada de sabios consejos; eso era él, un sabio. Ahora mis yayos ya no están. Y en recuerdo a ellos, escribo en este libro al que tanta estima tenían y en el que ofrecieron sus palabras en infinitas ocasiones. Ahora que el puerto de l’Olleria ya no marea, mis yayos ya no están. Pero sí sus hijos, sus nietos y sus bisnietos. Y, a través de ellos, mis yayos siguen vivos. Así lo sentí, cuando hace unos meses tuve la suerte de actuar en el Teatre Goya de l’Olleria con la pena de que mis yayos ya no estaban para verlo y la alegría de ver a toda la familia de mi madre allí, apoyándome y dándome su cariño. Curiosamente, en el mismo escenario en el que 25 años antes me presentaron como Reina Infantil de Fiestas de 1994.

MARISA LÓPEZ BORRÀS

REINA MAJOR DE FESTES DE L’OLLERIA 1994

Em demanaren que escriguera unes paraules per poder fer referència a quan vaig ser Regina de Festes de l’Olleria, allà per l’any 1994, ara fa 25 anys.

No em sent preparada per escriure un text d’aquestes característiques, així que vaig consultar amb el meu cunyat Vicent a veure què podia fer. Vicent em va aconsellar que parlara des dels sentiments, des de les emocions, des dels records

que vaig tenir com a regina, que fóra una cosa personal. És, aleshores, quan sí que em van vindre molts records i emocions d’aquell moment; moment que començà quan els meus pares van decidir i em van animar que fóra Regina de Festes del poble de l’Olleria.

Als meus pares, i a tota la meua família, els he d’agrair el consell, ja que va ser una experiència molt xula i molt bonica. Vull, des d’ací, enviar un bes ben gran i una forta abraçada a totes les dames que van formar la Cort d’Honor: Zoila Ferrando, Alicia Serrano, Desiré García, Carmina Vidal, Lorena Micó, Carol Sanz, Ruth Mompó, Susana Almendros, Mariola García i Carol Sánchez. Recorde que vam fer pinya des del primer moment i vam conformar un bon grup amb el qual disfrutàvem de la festa, dels soparets, de la companyia i dels riures compartits. Totes juntes vam gaudir d’unes festes increïbles i meravelloses on es prioritzaven les ganes de passar-ho bé i de disfrutar i participar amb tot el poble de la festa.

A més dels riures i els bons moments, recorde també la important tasca que feien les comparses i filaes perquè tot eixira bé. En tot moment em vaig sentir molt acompanyada pels capitans, Rubén Morrió i Fermin Mompó, dos capitans amb molta experiència festera i amb la il·lusió de representar les seues filaes, Pirates i Bohemios, respectivament. Vull aprofitar aquestes línies per a enviar-li un bes molt gran al meu capità i amic Fermin, allà on estiga; sempre el tindré en el record. També vull agrair l’esforç, l’atenció i les recomanacions en tot moment, d’entre d’altres, Garronet, de qui recorde totes les indicacions que em donava, totes molt encertades. A tots els festers i festeres en general pel seu esforç, que fan possible que puguem disfrutar tots els anys d’unes festes de les quals sols podem sentir orgull i satisfacció.

Aquell any va ser per a mi un any de compartir, de disfrutar, de riure i de somniar. Un any que sempre recordaré amb nostàlgia i il·lusió i que va ser possible gràcies a tota la meua família, als meus amics i amigues, a totes i tots els festers de l’Olleria i a tot el poble en general.

Moltes gràcies a totes i tots.

I també, i especialment, a tu, sempre: gràcies, papà.

L’Olleria 2019 Premsa 1994

HISTÒRIA, COSTUMS I GENT Premsa 1994

L’Olleria 2019 Premsa 1994

HISTÒRIA, COSTUMS I GENT Premsa 1994

L’Olleria 2019 Premsa 1994

HISTÒRIA, COSTUMS I GENT Premsa 1994

L’Olleria 2019 Premsa 1994

HISTÒRIA, COSTUMS I GENT Premsa 1994

L’Olleria 2019 Premsa 1994

HISTÒRIA, COSTUMS I GENT Premsa 1994

L’Olleria 2019 Ascens a 3a Divisió (1988-1989)

HISTÒRIA, COSTUMS I GENT Ascens a 3a Divisió (1988-1989)

L’Olleria 2019 Ascens a 3a Divisió (1988-1989)

HISTÒRIA, COSTUMS I GENT Ascens a 3a Divisió (1988-1989)

Els pasdobles de Don Dionisio (III): “Olleria en fiestas”

Ja ho advertia l’any passat: “Fins que no trobe els papers del pasdoble ‘Olleria’, no pararé.” Ni jo, ni el fill de Don Dionisio, Dionisio de Pedro. La recerca no va durar molt; el mateix Dionisio de Pedro estava en contacte amb la banda de Sollana, poble natal del mestre, i allí, en el seu arxiu, estaven els papers esperant que algú els desempolsara. Quina alegria per al mateix fill ser qui els va trobar!

La mateixa Societat Unió Artístico-musical de Sollana, el dia 10 d’agost, va interpretar al carrer l’altre pasdoble del qual parlàvem l’any passat: “Salvador Alsina”. Un pasdoble que durant l’any passat també van interpretar/recuperar les dos bandes del nostre poble, l’Agrupació Escola Musical La Nova durant la cercavila de l’Ofrena, i la Societat Escola Musical Santa Cecília en el concert de Santa Cecília del dia 17 de novembre, amb la direcció del mateix Dionisio de Pedro. Els més veterans de les dos bandes ollerianes l’havien tocat de joves, i recuperar-lo ara, segons els comentaris, els va donar una gran nostàlgia i record. Era i és un pasdoble conegut i reconegut.

D’“Olleria”, en canvi, només en teníem notícies pel programa del 1951, quan pensem que va ser la seua estrena. Discretament, i en un cantó, es pot llegir que la banda va interpretar aquell dia al Cine Cervantes “Viva el Rumbo”, del mestre Zabala, “Sinfonía incompleta”, de Franz Shubert, “Marcha Húngara”, de Berlioz i “Olleria”, de D. Pedro. No sé sap si és que, fins ara, només s’havia interpretat en aquella ocasió i prou. I a la part de presentació dels nous components, altres dos pasdobles del mestre ja comentats en el llibre anterior, i possiblement, estrenats en eixa ocasió: “Carrera de obstáculos” i “Los Chicos”.

El més bonic i curiós, cosa que ens crida l’atenció, és que al guió el nom que rep el pasdoble és “Olleria en fiestas”. Què vol dir això? Segurament, que el mestre pensava a fer un pasdoble que donara a conéixer el poble per la geografia valenciana, a l’estil dels pasdobles “Xàbia” (1976), “Fiesta en Benidorm” (1978), “Callosa en festes” (1990), etc. Per tant, podem dir que el mestre Don Dionisio va ser un avançat al seu temps. L’obra és un pasdoble assentat que recorda pasdobles de l’àrea de València, com, per exemple, l’“Entrà de la Murta” o “Lo cant del valencià”, tot i que ja es veuen les influències dels moros i cristians. Hem de tindre en compte que la banda, en aquells temps, anava tots el anys a Alcoi a participar i acompanyar les filaes en les festes. Un dels motius pels quals es van fundar els moros i cristians a l’Olleria el 1954.

El pasdoble, vam poder-lo escoltar en directe i, com no, dirigit amb orgull pel fill, Dionisio de Pedro, vora 70 anys després de la seua estrena, en el concert del Mig Any Fester que va oferir l’Agrupació Escola Musical La Nova el passat 3 de març. Com bé afirmàvem en el llibre de l’any passat, el pasdoble està viu i ara només cal que les bandes del poble l’interpreten. En la meua opinió, tot i que fins ara no era conegut, hauria de formar part de les peces a les quals donem categoria d’importants, tipus símbols o himnes, com ara en el nostre cas “Rashida” o el mateix “Himne de la Festa”, i hauria de servir per a tancar algun dels concerts de les dos bandes de música o per acompanyar al carrer. Com més es toque, més es coneixerà; possiblement, el primer i únic pasdoble dedicat a l’Olleria. La veritat és que el nostre poble ha tingut la sort de tindre un gran trio d’educands i autors musicals: Dionisio Pedro, Liberto Benet i, com no, Francesc Cerdà, que ens han llegat unes obres musicals extraordinàries. Destaquem-les i posem-les en valor, perquè són les nostres. I, al mateix temps, ajudem els joves compositors a fer-se un lloc en el panorama musical morocristià.

No vull acabar esta sèrie dedicada al mestre Don Dionisio i a la composició musical a l’Olleria, que tanquem amb este article, sense assenyalar també l’existència d’una marxa de processó composta per ell mateix, “¡Oh, María!”, que també es trobava a l’arxiu de la Societat Unió Artístico-musical de Sollana. La marxa duu data de finalització del 26 de gener de 1945 i, curiosament, està dedicada a la banda de Benigànim. Caldrà que alguna banda la interprete per conéixer-la. Per tant, com han pogut llegir estos tres anys, hem tingut la sort de recuperar tot el patrimoni musical creat pel mestre que més anys i més dedicació va tindre amb els músics del nostre poble, i, per això, l’escola musical de la banda Santa Cecília duu el seu nom, Centre Musical Dionisio Pedro Estarelles.

Bones festes i bona música.

Jovi Vidal

Los capítols de la visita a l’Olleria

Què és una visita?

Amb la intenció de fer valdre la seua autoritat i assegurar el compliment de les seues ordes, la monarquia es va valdre del recurs de la visita de residència, una mena d’auditoria en què el funcionari reial comissionat per a esta quedava investit de plens poders sobre el govern municipal per a revisar els comptes de la tresoreria, per a instruir processos judicials contra qualsevol oficial sospitós i, sobretot, per a mediatitzar el procés d’elecció i renovació del govern municipal, fet que irritava en gran manera l’oligarquia local. Les actuacions no van tindre major transcendència a banda d’un sanejament temporal de les finances, un lleuger escarment als corruptes i la trista comprovació d’un esforç emprat en va. Les visites de residència eren necessàries, com queda demostrat en l’elevat nombre de processos efectuats contra les autoritats locals per frau manifest i transgressió deliberada dels estatuts. Durant els anys que van durar, la monarquia es va permetre un cert respir, pensant que els recursos de la ciutat, almenys durant un temps, estaven ben vigilats, i és cert que van efectuar una important neteja de corrupteles, clientelismes i, sobretot, de butxaques alienes on pararien bona part dels diners públics, encara que no sempre es va poder recaptar la totalitat del que distrau. Els tres monarques que es van succeir en el tron durant el segle XVII van practicar una política molt semblant respecte als municipis, i els tres, igualment, van mantindre la pràctica d’enviar visitadors al municipi, i a més, van coincidir novament en l’escàs èxit obtingut en les mesures que van decretar.

Fonaments de dret

La classe d’eixe respecte, d’eixa coexistència autonomia local-intervencionisme reial, pot entreveure’s en la diferenciació entre poder i comandament. [...] En la teoria, el poder absolut havia assumit ja, però, en la pràctica, la seua capacitat de comandament no estava, ni de bon tros, consolidada pel fet que no disposava de mitjans per a governar i administrar justícia adequats a la realitat del territori que es volia sobre les institucions de la Corona d’Aragó creixeria de forma lenta però constant, entre els segles XV i XVII; la gradual supeditació del Consell d’Aragó al control regi, la creació de les Audiències Reials i, inclús, el reforçament de les atribucions militars del virrei com a capità general, van ser importants instruments per a salvar els obstacles forals i instaurar un poder executiu fort. Estos instruments, molt especialment la Reial Audiència, permetrien a la monarquia estendre la seua influència sobre les administracions locals sense que el seu prestigi i autoritat resultaren danyats, ja que “les tensions hi tendien a diluir l’oposició contra el monarca”.

Com i quan es porta a efecte?

Acompanya el governador en la visita: ·jurista, ·comptable, ·procurador, i ·servents personals del governador.

Quins aspectes comporta?

Un d’ells era que el governador rebia 500 lliures per cada visita, les despeses de la qual anaven a càrrec del municipi que visitara. La major part dels ingressos de la hisenda municipal procedia d’imposicions ordinàries de tipus indirecte que afectaven l’autoritat comercial i el consum. Les despeses administratives constituïen, després de les pensions de censals, la segona obligació quantitativament important del municipi i no precisament perquè la nòmina d’oficials municipals fóra massa alta, perquè les despeses de plets, el pagament de deutes i els avanços en efectiu proporcionats als arrendataris de les recaptacions de cises eren els factors que

provocaven l’elevada quantia d’esta partida. D’estos, els dos últims poden ser considerats una conseqüència dels usos administratius imperants en el règim local, per quant denoten una total despreocupació per l’estat de la tresoreria i la previsió del gasto.

Per què s’hi oposen determinats municipis?

Per les grans despeses que suposen per a les arques municipals. Pel que fa al funcionament de l’administració econòmica de la ciutat i, concretament, de la seua clavaria, esta es ressentia de les mateixes tares que afectaven altres poblacions integrants de la Corona d’Aragó. La mateixa configuració del govern local i la incapacitat de la política econòmica practicada per la monarquia per a idear un sistema que controlara millor els recursos, van jugar a favor de la permanència del caos administratiu. Un dels majors defectes de l’administració dels recursos locals era que la seua gestió es concebia com si es tractara d’un abastiment públic, amb l’excepció que l’arrendatari era un insaculat triat a l’atzar: prou que el clavari presentara els suficients avals per a ser confirmat en el càrrec. Amb el tresorer en el seu lloc i les obligacions de pagament més urgents de pagament traspassades als arrendataris dels impostos, els jurats no es preocupaven molt més enllà d’atendre les despeses que ells mateixos generaven, sense preocupar-se si hi havia efectiu o no, perquè que ni feien previsions ni prenien mesures per a contindre el dèficit. Sota estes circumstàncies, la labor del clavari no havia de resultar fàcil. Ni tan sols tenia possibilitats materials de distraure fons, delicte més accessible als jurats i a l’escrivà de la sala, ja que els primers eren els que despatxaven les ordes de pagament i el segon, qui redactava i registrava els mandats, apoques, cartes de pagament i albarans. La seua missió, potser més important, la tramitació de diligències executòries contra deutors, no era freqüent que aconseguira culminar-la amb èxit, havent d’actuar contra arrendataris que, moltes vegades, eren testaferros dels restants membres del govern.

Què caracteritzava les viles reials de València?

Els municipis valencians de l’època moderna presenten, en els seus models orgànics i de funcionament, certs elements comuns i algun tret distintiu. Hereus en gran manera dels trets propis del municipi baix medieval, van gaudir d’àmplies competències pròpies del que s’ha denominat un “estat en miniatura”. Els òrgans administratius, tant els col·legiats com els unipersonals, són quasi idèntics en tots els municipis i responen, en essència, al disseny municipal de la capital del regne. No obstant, les diferents ordenances, atorgades a títol particular pels monarques a viles i ciutats, introduïxen matisos i peculiaritats pròpies de cada localitat. A través de memorials en què sol·liciten la suspensió de les visites de forma temporal o indefinida.

Què demanen exactament els municipis?

Quina és la posició dels òrgans de l’administració reial implicats: L’estudi dels mecanismes de control de les viles del Regne de València i, més concretament, de les actuacions de funcionaris reials en el nostre país i de la relacions d’este amb el poder central, representat per la Reial Audiència de València i el virrei, oferix, segons el nostre parer, evidències suficients per a afirmar que, a meitat del segle XVII, l’autoritat del rei havia consolidat la seua supremacia enfront de les institucions forals que, encara que vigents de dret, havien perdut gran part del seu poder efectiu. Però, a pesar que la consolidació de les institucions que exercien l’autoritat de la Corona en el regne havien aconseguit liberalitzar la capacitat de maniobra de la monarquia, i havien afluixat els lligams que representaven els privilegis forals en un procés dilatat en el temps, iniciat ja en els primers anys l’època moderna, la carència de recursos humans i materials suficients impedia l’administració exercir una jurisdicció d’acord amb el nivell d’intervencionisme aconseguit, fet que va resultar evident encara a finals del segle XVII. En el context que ens ocupa, el de les administracions locals, la Corona va disposar, per a salvar este obstacle, de la “col·laboració interessada” de les oligarquies urbanes i els casos d’Onda, Llí-

ria, Morella o Benigànim són uns dels molts exemples que poden il·lustrar esta afirmació.

Quins resultats obtenen els municipis?

En la major part dels casos, els resultats obtinguts pels municipis a l’hora d’evitar el pas dels governadors per les seues localitats per a la realització de les visites és escàs, pel fet que la Corona, no obstant, era conscient que este comportament podia resultar perjudicial als seus interessos. La corrupció en el si del govern municipal i l’ambició dels seus representants havien de mantindre’s sota un mínim control, perquè, en cas contrari, podrien sorgir desagradables sorpreses quan es requeriren al municipi aportacions econòmiques. De vegades, les autoritats que fan la visita elaboren unes ordinacions o capítols, és a dir, unes normes de control de la vida pública del consell.

Capítols de la visita de l’Olleria

[1 recte]. (Creu) Capítols fets en la visita de la present vila de la Olleria.

Lo señor don Basilio de Castellví y Ponce, cavaller del hàbit de Calatrava, Governador de dita Religió en los Regnes de Aragó, y València, señor de Villatorcas= Castellà del Castell de Oriola, Gentilhom de la boca de sa Magestat, y de son Consell, de la Camara de sa Alteza, e Portantveus de general Governador de la ciutat y Regne de València aconsellat del noble don Jaume Madions, Doctor en cascun dret de Consell de sa Magestat. Assesor ordinari de sa Señoria y de la sua Cort en les causes civils, y en les criminals també en la present visita per quant en lo progrés de la visita que sa Señoria, ha celebrat y celebra en la present vila de la Olleria y de lo que ha vist, pregonat y examinat, sia necessari y convinga, se deixe orde, per a que en lo esdeveni-// [1 vers]. dor se eviten molts danys, abusos, e inconvenients que fins huy se han seguit, així en les coses tocants a la Administració de la Justícia com també dels propris de la present vila= Per ço sa Señoria, aconsellat ut supra, proveheix, ordena y mana les coses següents. Primerament sa Señoria proveheix, ordena y mana que en lo dia que es estat señalat per sa Magestat se hajen de nomenar, segons lo privilegi concedit a dita vila los trenta consellers; los quals aprés de feta sa nominació, hajen de jurar, de portar-se bé en dita conselleria de exercir son ofici: sinó tindrà just impediment, o, excepció, sots pena de vint-i-cinc lliures aplicadores al comú de la present vila; y que n’hajen de nomenar huit o deu dels antecedents per a que estos estiguen noticiosos dits negocis de la present vila; y que lo Síndich de aquella, sia cuydador, en cobrar les penes; sens que los Jurats, ni Consell general los puixen [...] encarregant que en la elecció, es tinga conte de nomenar persones de bona fama, y experiència, y cel del bé comú; y que no sempre sien les mateixes persones, perquè es done satisfacció a tota la vila. II. Ittem que si entre lo any morira algun conseller; los oficials ne hajen de nomenar altre en son lloch, lo primer diumenge, aprés la mort de aquell; per a que//

[2 recte]. sempre estiga ple lo número dels trenta consellers. III. Ittem estatuheix, ordena y mana que tots los consellers, que no tindran impediment, sentint convocar a Consell; lo qual haja de ser ab crida pública; hajen de acudir a la Sala de la vila, fins una hora que ell sera convocat; y que no se’n puixen eixir de aquella que primer lo escrivà, no haja rebut acte publich, publicant les determinacions; y delliberacions preses per dit Consell, sots pena de deu sous, que cascu tres que dexaran de acudir aplicadores la mitat al [...] de la present vila; y la altra mitat al Justícia de aquella: lo qual haja de eixecutar dita pena irremissiblement, sots pena de que ell la pague de propris.

IIII. Ittem per quant se ha experimentat en la present visita que en moltes occasions volent tenir Consell general, per no acudir a dit Consell los consellers actuals, los Justícia y Jurats fan puchar a dit consell a qualsevol vehy, pera que vote y determine en aquell, faltant-li la nominació y jurament. Per ço sa señoria, proveheix, ordena, y mana, que te huy en havant no puixen intervenir, ni votar en los consells generals, que tindra la present vila, altra persona, que los consellers nominats, y que hauran jurat, sots pena de cinch lliures, per cascu dels Ju-//

[2 vers]. rats y Justícia que permetran vote en lo dit Consell el que no sia conseller nomenat de decret de nullitat de la delliberació, o, delliberacions, que en lo dit Consell se pendran= V. Ittem que de qualsevol delliberació, o, delliberacions que lo Consell general fara, tinga obligació, lo escrivà dels Jurats de rebren acte ab testimonis; y continuar los vots, que cada hu donara; especificant los que son de son parer, y los que son del altre, exceptant les eleccions de oficials; los quals es just sien ab vots secrets sots pena de vint-i-cinch lliures exigidores del escrivà dels Jurats; aplicadores als cofres de sa Magestat. VI. Ittem proveheix, ordena y mana, que dins un mes se hajen de fer dos llibres de dotse mans de paper de marquilla, ab cubertes de pergamí, lo hu dels quals estiga intitulat, Llibre de Consells generals; y en estes se hajan e continuar totes les delliberacions conciliars, que pendra, y fara al Consell general de la present vila; y lo altre estiga intitulat llibre de Censals; y en este lo escrivà dels Jurats; en presencia del Justícia, Jurats haja de escriure y continuar, los censals, que la present vila de la Olleria, fa, y respon, a quines persones, y per quins titols y de cada hu de aquells//

[3 recte]. se porte el conte, calendariant les apoques de les pagues que es faran de les pensions dels dits censals respectivament. Les quals guardaran lliga de per sos anys, y rubricades del any en que es rebesen y si es quitas algun censal, es faça mersio del quitament, calendariant lo acte de la Cancelleria y si lo tal censal esta subjecte a deposites faça memoria, a hon se feu dit Deposit, y la demes claveria, que sera menester; per a que la vila, no sia executada en virtut de este censal, y també se copien si que, de quine pecunies de la vila es quita; per mans de quina persona es donà el diner; perquè havent-hi en açò descuyt, o, negligencia, restara a carrech dels officials el pagar de propris, lo dany, que dita vila tindra, y dits llibres se hajen de fer dins lo dit termini sots pena de 25 lliures exigidores de cascu dels Jurats. VII. Ittem, que los Jurats, y demés officials, no puixen determinar cosa alguna, contra lo que haura resolt, y determinat lo Consell general, encara que en aprés lo dit Consell lohe, y aprove, lo que dits Jurats, y demés officials hauran de solt, sots pena de cinch lliures exigidores dels dits officials, per cascuna vegada que convindran a dit capítol.//

[3 vers]. VIII. Ittem per quant la present vila esta pobra, per los molts censals que cascun any reson, així a la ciutat de Xativa, collegi del Patriarca de la ciutat de València, y a altres persones, y altres gastos extraordinaris que, per ço sa senyoria ordena y mana que los Jurats de la present vila y lo demés officials no puixen determinar gasto algu extraordinari, que excedixca la summa de deu lliures, sens delliberació del Consell general sots pena de 25 lliures a cascu de dits officials que provehiran dit gasto, aplicadores la mitat als cofres de sa Magestat, y la altra mitat al comú de la vila. VIIII. Ittem proveheix, ordena y mana, que los clavaris que seran de la present vila, peyters y altres que tindran [...]//

[4 recte]. teres de la mora, y que lo hajen de diffinir, dins lo seu any, sots la mateixa pena de 25 lliures exigidores cascu de dits Jurats. X. Ittem així mateix statuheix, ordena y mana que los clavaris de les pecunies de la present vila no puixen fer, com fessen confessions de haver rebut cantitats algunes de resagos de altres administradors, sens rebre aquelles realment, y ab tot effecte, sots pena de deu lliures, per cascuna vegada aplicadores ut supra, y de no poder demanar cantitats, que així com haver rebut. XI. Ittem per quant en lo examen dels comptes que se ha fet en los llibres de les claveries comunes y de la cambra; se ha vist, que moltes de les rebudes que d’altes dels dits clavaris estan sens chalendari, lo que ha causat molt treball, y detenció en lo en lo comptar los interessos de la mora de les cantitats, y partides pagades fora el termini concdit per capítols de la visita antecedent. Per ço sa señoria ordena y mana, que de huy, en havant lo escrivà dels Jurats a qui toca, continuar les dites rebudes y dattes, haja de continuar aquelles ab calendaris del dia, mes e any sots pena de 25 lliures aplicadores ut supra. XII. Ittem per quins se ha trobat així mateix que//

[4 vers]. administradas que nomena dita vila del avituallament de les carns, que corre anys ha per compte de aquella, per lo util que se ha experiment, y vist té dita vila; tarden tres anys y més a donar compte de dites administracions; lo que es en dany y perjuhy de dita vila per ço sa señoria, proveheix, ordena y mana, que de huy en havant los dits administradors tinguen obligació de donar compte cascun any de sos Administracions; y si lo contrari faran encorreguen en pena de 25 lliures aixi les dits administradors, com los Jurats, y Syndich de dita vila, aplicaodres ut supra. XIII. Ittem, per quant se ha vist, que en la present vila los preus de los arrendaments de la sisa de la mercaderia, que ordinariament se arrenda, en 800 sous, y que de dits arrendaments, se ha portat y porta mal compte y rahó, y que les apoques, y cauteles del preu de dits arrendaments y de dits arrendadors, sens formar los comptes, ni diffinir-los, lo que es

[5 recte]. donant-lo be, e llegitimament cascun any; que dona en poder de la vila les cauteles de les cantitats consignades y pagades, de aquella sots pena de 25 lliures exigidores dels dits Jurats y escrivà de la Sala aplicadores al Justícia y que lo dit compte lo hajen de pendre dins tres mesos a preu definit lo dit arrendament. XIIII. Ittem que si succeshis [...].//

[11 vers]. XXXVIII. Ittem per quant se ha regonegut, que en la sala de la present vila, hon se ajusten los Jurats, y consellers h tractar los negocis del bon govern de aquella, la indecencia que hi [h]a, per no haver-[h]i imatge alguna a qui reverenciar, per ço sa señoria, proveheix, ordena y mana, que es faça fer un quadro mijancer ab la imatge de Christ Cruficiacat, ba sa cortina pera cobrir-lo, y descubrir-lo; ab disposició al peu de dit quadro, de poder-se posar dos canelobres, pera posar dos llums, y es pose un puesto convenient de dita sala; permitint a la dita vila gastar lo que sera necessari, pera que estiga ab la deguda decencia. XXXVIIII. Ittem per quant, se ha entès lo perjuhy, que es segueix a la vila, de no portar la aygua, de la font, ab arcades, des de son naximent, pera que ab més abundancia, aplegue a la present vila, per ço sa señoria proveheix, ordena y mana als Jurats, que huy son y per temps seran que cuyden de portar dita aygua, per sos arcades cubertes, de manera que no es desperdicie, y que tota arribe a la present vila. XXXXº. Ittem per quant se ha regonegut lo perjuhy que se li segueix a la present vila, de que no es pose lo degut cuydado, en arromanar los moltons, y demes casos

[12 recte]. que es maten en la present vila y no tenir la custodia, y guardada després de morta, sa señoria ordena y mana, que la vila tinga obligació de fer dins de la carniseria. XXXXI. Ittem per quant se ha regonegut per cosa ne compatible, en que en un mateix subjecte, concorregun, com en la present vila concorre, el ser ministre de la vila, y procurador fiscal; com ho es Joan Sanchis, ministre, en virtut de privilegi despachat per la Real Audiència de València, per ço sa señoria pera obviar lo dessus dit, y altres rahons particulars que conduheixen a la a la revocació del dit Joan Sanchis en procurador fiscal, proposa sa señoria a la vila, que//

[12 vers]. per medi del Syndich que te en la ciutat de València supplique a sa Excelencia y Real Consell, tinguen per be demanar revocar al dit Joan Sanchis del dit offici de procurador fiscal; y en son loch nomenen en dit offici, un notari de la present vila, es altre subjecte, mes apte. XXXXII. Ittem per quant se han presentat a sa señoria que per haver-[h]i molts, privilegiats, y baciners en la present vila, que han procurat dits privilegis y bacins, pera eximir-se de servir los officis publichs de la vila, y de pagar los gastos de vagatges, y aloxaments de soldats; ocasionat abaço, que los demés vehins, en particular los pochs que poden ocupar dits officis publichs, com son Justícia, Jurats, Syndich y demés, hajen de portar lo gravamen de aquells, lo que es cosa fora de tota rahó. Per ço sa señoria, proveheix, ordena y mana, que exceptats los privilegiats, per furs, com son los del Espital general, redempció de chiquets de Sent Vicent y la bulla de la creuada als demés baciners, y privilegiats, la dita vila los puix insacular, y obligara servir dits officis y pagar los gastos de vagatjes y aloxaments de soldats, com als demés vehins, que noten exempció alguna. Et incontinenti llests, e publicats los dits e preincerts capítols, e ordinacions, ningu dels dits Justícia, Jurats, Syndich ni demés officials, que presents estaven, com dessus es dit digue ni pretengue cosa en contrari: ans bé loaren, aprobaren//

[13 recte]. aquells, y cascu de aquells de totes les quals coses lo dit portantveus, mana, e lo dit promotor fiscal requerí, a mi dit notari escrivà, ne rebera acte publich, pera memòria en lo esdevenidor lo qual per mi dit notari fonch rebut, en lo dit Convent y Monestir de Sant Domingo; los dia, mes e any dessus dits presents per testimonis, Miquel Caçador, y Joan Creus, porters de la cort de sa señoria y visita, habitant al present en la dita e present vila de la Olleria. Registra Josephus Grannoge.

Ramón Santonja Alarcón

L’1 de gener de 1820 i la Casa Santonja

Enguany es compleixen 200 anys d’una fita històrica important en el context històric espanyol: l’1 de gener de 1820, o el que és el mateix, el pronunciament constitucional del general Rafael del Riego, que va donar peu al Trienni Liberal. Ara que està de moda el “constitucionalisme” i tot això, va ser la primera vegada que es va poder constituir, no sense oposicions i dificultats, un govern constitucional, és clar que a la manera d’aquella època, sense sufragi universal, ni femení, etc.; per eixe motiu se l’anomena liberal. Per entendre-ho: la intenció era desenvolupar la Constitució de la Pepa de 1812, les lleis i els propòsits.

Està estudiat que eixe pronunciament militar, el del general Riego, va ser motivat per la situació de penúries de l’exèrcit espanyol. Els regiments restaven acampats a la zona de Sevilla amb la idea d’embarcar-se cap a Amèrica del Sud per sufocar les revoltes independentistes en aquells territoris. L’absolutisme de Ferran VII era incapaç d’arribar a acords, i tot ho lliurava a la força de les armes, unes armes molt minvades ja de per si; penseu que feia poc que havia acabat la guerra napoleònica amb França. El resultat va ser que a Amèrica del Sud va assolir la independència d’Espanya, en aquells anys, la pràctica totalitat dels països: Equador, Veneçuela, Colòmbia, Bolívia, Argentina, Mèxic, Xile, etc.

El que no està estudiat és el perquè d’eixe pronunciament: ço és, Rafael de Riego va dir públicament als seus seguidors que s’oposava a la forma de governar de Ferran VII, l’absolutisme, i s’hi havia d’instaurar la Constitució de 1812; es va fer en una població xicoteta al costat de Sevilla, Cabezas de San Juan. I és que els caps de Sant Joan o el Janus Bifront és un símbol maçònic. Val a dir que els comandaments de l’exèrcit estaven instruïts i formats –la gran majoria–, sobretot els que no venien del sector nobiliari, en la Il·lustració i en la maçoneria. Com sabeu, eixe va ser el cas dels nostres veïns els Marau, protagonistes polítics de l’època: Antonio Marau, el pare, va ser delegat polític a la governació de Xàtiva –en estos anys, de la mà dels diputats Villanueva, és quan es va voler fer la província de Xàtiva, que, a la fi, no es va arribar a fer–; Melchor Marau, el fill, va ser diputat i vicepresident de les Corts el 1823, dins del Trienni Liberal; Felipe Benicio Navarro, gendre d’Antonio Marau i marit de Rosa Marau, ministre de Gràcia i Justícia el 1823, amb propietats a l’Olleria –la Casa Navarro.

I què té a vore amb la Casa Santonja? Doncs, quan pugeu a la sala de les pintures, un llibre obert que parla per si mateix, observeu l’al·legoria de l’Arquitectura, que té la bandera tricolor que va enarborar Rafael del Riego aquell 1 de gener, de color roig, groc i blau. La mateixa dels països sud-americans. Penseu que la bandera espanyola, roja i groga, no va ser oficial fins al 1843. Eixa bandera tricolor després donaria pas a la bandera republicana pel canvi del blau pel morat.

Després d’observar l’al·legoria de la Pintura, gireu-vos i mireu-ne una altra, la Prudència, amb eixe símbol maçó, els dos caps del Janus Bifront, o en castellà, com no, las Cabezas de San Juan, just damunt de la figura que representa Napoleó.

Com diu la publicitat del Javier Cárdenas en la televisió, “Casualitat? No crec”. Si és alguna cosa la Casa Santonja, a banda de poder ser un temple maçó, segur que és un homenatge al Trienni Liberal, del qual l’any que ve es compliran 200 anys. Encara com tots estos anys hem pogut recuperar l’edifici i, a poc a poc, estan restaurant-se’n els espais per dotar-nos a tots d’un gran monument històric que hem d’estudiar amb deteniment perquè cada dia ens aporta més sorpreses. Per sentir-nos-en ben orgullosos.

Josep-Vicent Vidal

CUENTOS Y DICHARACHOS DEL MEU POBLE

EL TIO CONILL

Todos los pueblos tienen un centro neurálgico donde fluyen casi todos los acontecimientos más o menos relevantes de la localidad. En l’Olleria, en otra época, todo este ambiente de ir y venir de vendedores, gente que salía por la noche a llogar-se, de bares, etc., era la plaça de la Vila. También era donde se celebraba mercado todos los jueves. Además, los domingos, después de ponernos nuestras mejores galas, salíamos por dicha plaza, la cual cambiaba radicalmente según la época del año, donde podíamos encontrarnos entre otros al tio Margallonero, un reparador de relojes, y tres carritos de chuches y tebeos.

Casi todos los domingos llegaba desde Atzeneta de Albaida el tio Conill, artesano del noble oficio del esparto. Esparcía en el mismo suelo de la plaza su mercancía, “cabassos, estoretes, aventadors per al foc, sàries, etc.”.

El tio Conill era un poco aficionado a visitar a la tia Clareta la de l’oli, que por entonces regentaba un establecimiento en el centro del pueblo, donde se servía vino a granel a quien se acercaba con la garrafeta o botellas. En el mismo local, los trabajadores del campo puestos de blusa negra y gorra aprovechaban para tomar un xatet de vi sentados en una pequeñas mesas delante de los enormes toneles que había en la entrada de la bodega.

Los domingos a mediodía, al finalizar la jornada laboral, nuestro tio Conill recogía la mercancía que no había vendido, se acercaba a ca la tia Clareta y cargaba cuanto podía del producto que allí se vendía, pero sin recipiente alguno; se lo llevaba puesto. Claro, en esas condiciones no podía guiar al burro hacia su Atzeneta de Albaida, pero tampoco hacía falta; el asno aprendió a realizar el camino de vuelta a casa sin nadie que lo guiase y con el tio Conill durmiendo encima de la sària todo el camino.

GRÀCIES, FILL MEU

Me contaba mi abuela que había en el pueblo una señora que tenía un hijo, el cual había escogido el camino de ser cura y seguir los pasos de Jesucristo. El día de la primera misa de un cura era por aquel entonces motivo de orgullo y alegría, tanto para el nuevo cura como para sus familias.

Esta señora, la sinyo María, madre del joven sacerdote, acostumbraba a ser motivo de burla en algunos momentos por tener una acusada sordera. Pues bueno, llega el día de la primera misa y tenemos toda la iglesia llena de amigos y familiares que no querían perderse un día tan especial. Tras tomar el joven posesión de su sacerdocio y al terminar la misa, llega el turno de las enhorabuenas y los elogios hacia el nuevo sacerdote y su familia. La sinyo María se levanta del banco donde estaba sentada cuando se le queda enganchada la falda en el brial, y queda al descubierto la parte trasera de su cuerpo. Se le acerca corriendo un joven para alertarla de lo que estaba enseñando y le dice: “Sinyo María, el cul li se veu”, y la buena señora, pensando que el joven le daba la enhorabuena, le contesta: “Gràcies, fill meu”.

De ahí la conocida frase que gente de cierta edad habrá escuchado más de una vez: “Sinyo María, el cul li se veu; gràcies, fill meu”.

Rafael Calatayud Morrió

L’Olleria 2019 ELS TRES SETS

El meu primer record de jugar a les cartes em transporta a la infantesa, quan, un estiu de principis dels 70, que devia tenir set o huit anys, i junt amb els meus avis paterns (Juan “el Formatgero” i Carmen), vaig passar uns dies amb uns familiars a Elda. Allí, el meu avi, amb molta paciència, em va ensenyar jocs com la Brisca o el Cent i u. També recorde, dins de la mateixa infantesa i amb nostàlgia, aquells diumenges al matí, en què, abans de dinar, passava pel bar Musical i prenia un aperitiu amb mon pare (Pepe “el Formatgero”), que estava jugant una partida de cartes: Entremig, Subhastat, Truc, Tute, els Tres Sets, etc. Seia, callava, observava i, després, li feia mil preguntes de les regles de cada joc. Sempre, però, em vaig sentir atret pels Tres Sets. És un joc diferent; per a mi, el més bonic. Té una normativa clara i, no obstant això, hi ha mil discussions sobre si està ben jugat o malament, i no sempre està clara quina és la millor opció fins que finalitza la partida. Pots jugar bé i perdre, i pots jugar malament i guanyar; hi ha infinitat de jugades, de tortuositats dins del mateix joc, i mai no pots cantar victòria, ja que les remuntades estan a l’ordre del dia. Hi ha punts per joc, per cant, i una clara dependència de la compenetració amb el company. És una delícia per als amants de la baralla espanyola. Quina llàstima que estiga en decadència. Molt pocs aficionats que practiquen aquest joc tenen menys de cinquanta anys, i les partides van en descens. Cada any, on més es nota és en el Mig Any Fester, on tradicionalment hi ha un campionat dels Tres Sets que queda desert en moltes comparses per no tindre ni tan sols dos components que hi sàpien jugar. Aquest fet em produeix una especial tristesa. Encara que sembla clar que el joc és importat de Nàpols (Tressette), sempre he pensat que és un joc autòcton de l’Olleria, i no voldria que es perdera. Forma part de la nostra cultura, del nostre poble, de la nostra forma de ser i entendre l’oci. No es juga en altres poblacions, ni tan sols les més pròximes, i ho sent com una cosa pròpia, però què s’hi pot fer? Calia buscar algun element motivador, nou, que poguera enganxar generacions futures, així que vaig decidir investigar-hi. Fruit de les meues indagacions, vaig aconseguir un llibre del Juego de los Tres Sietes, datat a Madrid el 1838. Això em porta a la conclusió que era un joc conegut a Espanya el segle XIX. Estirant del fil, hi ha dues localitats on es juga, encara que amb diferent nom: a Molina de Aragón (Guadalajara), on s’anomena La Guarranga, i a Abengibre (Albacete), sota la denominació de Los Treses. Qui anava a pensar que fora un nexe

d’unió entre les tres localitats, com apareix a la Wikipedia sota el títol de “Guarranga”? Abans d’aquesta publicació, sense pensar-nosho dues vegades, una entusiasta colla d’amics ens vam dirigir a ambdues localitats. Van ser dos dies deliciosos compartits amb altres aficionats, viscuts amb el mateix ardor i entusiasme en cada cada partida, amb les seues discussions i els seus pros i contres. En acabar cada una de les jornades, vam quedar per a la tornada de la visita a l’Olleria, a veure si podem organitzar un campionat els tres pobles, inicialment previst per al mes de juliol, on podrà inscriure’s qui ho desitge, i, com més, millor. Queden molts interrogants per aclarir, noves gestions a realitzar, probablement algun viatge que altre, que ajudaran a ampliar l’univers dels Tres Sets, però no hem de permetre que desaparega. Des d’ací, el meu oferiment per a mantenir-lo viu i tractar d’enfocar-lo cap a les noves generacions. A qui corresponga! Moltes gràcies!

José Luis Such

WIKIPEDIA – La enciclopedia libre

“LA GUARRANGA

La Guarranga es un juego de naipes, para cuatro jugadores, que se juega por parejas, con la baraja española de cuarenta cartas. Se juega en Molina de Aragón, provincia de Guadalajara. Su origen se encuentra en el juego de cartas Tressette, que es muy común en Italia, sobre todo en Nápoles. También en España existe un juego de naipes, denominado Los Tres Sietes, cuyas reglas de juego son prácticamente idénticas. Este juego de Los Tres Sietes se juega en l’Olleria, provincia de Valencia. Una derivación del mismo juego es el denominado Los Treses, que se juega en Abengibre, provincia de Albacete.”

Nuestra segunda casa

L’Olleria, tan querida, ya te puedes alegrar, que desde ahora en tu pueblo ya existe otro nuevo hogar. Que mala que es la vejez cuando ya no se hace nada y, si no te puedes valer, ya eres la desdicha humana. Es verdad, así es la vida; pregunten a su conciencia, que nuestra segunda casa se llama la residencia. Allí vamos a encontrar esas almas que nos quieran, y, poco a poco, pasar esos años que nos quedan. A un anciano vi pedir, “limosna de amor”, decía; yo le di mi corazón y el anciano, de alegría, hasta el cielo se subió a dar gracias al Mesías. Qué triste es llegar a viejo sin nadie que te comprenda; no escuchan nuestros consejos, los toman por la tremenda. Mientras que tienen dinero, qué buenos, los abueletes; cuando te quedas a cero, todo son inconvenientes. ¿Es que no piensa la gente que, llegado su final, correrán la misma suerte, esa suerte que es fatal? Apoyándose en un viejo bastón, yo vi pasar a un anciano y me causó sensación su paso lento y cansado. Con mi corta inteligencia, yo le pregunté al anciano: “¿Dónde va?” “A la residencia”, me dijo al darme la mano. Estoy solo en esta vida desde que ella se fue al cielo; siento mi alma muy dolida, ya nadie quiere al abuelo. La vida es un desengaño; somos cual falsa moneda, que, por tener muchos años, ya ninguno se la queda. Mi vida fue trabajar; por mis hijos, padecer; yo siempre los supe amar, siempre los supe querer. Y, agachando la cabeza, sus lágrimas derramaban, llenándose de tristeza sus ojos cuando lloraban. Recuerdo sus cumpleaños y los recuerdo entre sueños; qué hermosa felicidad, cuando ellos eran aún pequeños. No puedo escribir ya más, estoy lleno de tristeza; cuando me pongo a llorar, se me olvidan las ideas.

Ángel Ibáñez Molina

HISTÒRIA, COSTUMS I GENT 50 ANYS DE CAPITANIES

José Vidal Albiñana, el primer Capità

No sé qui té més emoció, el pare de ser entrevistat pel seu fill o el fill d’entrevistar son pare... Un orgull, en tot cas, per a tots dos. La història, l’he escoltada unes quantes voltes, dotzenes, centenars de vegades, a casa; però esta ocasió vull que siga especial, no vull perdre detall i agafe el bolígraf i la llibreta per anotar-ho tot. Vindrà un temps que els papers hauran envellit, però restarà tot escrit tal com el primer dia. Ara, com si fóra Ismael Serrano, li demane a mon pare: “Pare, em pot contar una altra vegada eixa història tan bonica?”. Em mira i els ulls se li fan vidriosos. Fa ja 50 anys i pel camí s’han quedat bons amics, els millors amics. La filà, més que amics, fa germans. “En aquells temps, la festa era més senzilla que ara. No hi havia tants actes, l’Entrà de dia, la Retreta i l’Ambaixada. Estic per dir-te que hi havia més festa dins de les kàbiles que al carrer. Al carrer havies de portar una gran seriositat. Els temps no eren els d’ara. Per exemple, els Llevantins, un dels actes particulars que féiem era anar a la Casa Blanca a fer una paella tots junts amb la banda de música. De vegades, acabàvem la festa als Barranquets de Bufali. O féiem ronda per Montaverner i Alfarrasí i arrasàvem amb tota la beguda dels bars. Anàvem als pobles del costat, perquè eixa burrera no la podies fer ací al poble. Estava molt mal mirat.” –reflexiona en veu alta. “L’abuelo Vicente tenia un carro i ja va eixir en la primera Entrà de l’any 54; crec que portava unes xiquetes damunt. Hi ha algunes fotos, jo no ho recorde del tot. En eixe any jo tenia 20 anys i pensava en altres coses.” –continua– “Això va quedar bé, i tots els anys ens cridaven al tio Julio i a mi perquè portàrem els camions en l’alardo, o quan es feien les barques. Això ja s’ha perdut. Anàvem les comparses darrere de la música en els camions tirant joguets o utensilis de diversa classe a la gent. Al tio, sempre el cridaven els Marinos, on tenia molts bons amics i el cunyat Rogero; i a mi, em sol·licitaven els Llevantins, on vaig acabar apuntant-me, sobre l’any 60-62. O siga que ja eixia abans amb ells.” -- Pare, i la Capitania del 1970, com var ser? -- Jo t’ho conte tot i tu ves apuntant... No pot evitar la necessitat de recordar i reviure el temps passat, com un rellotge al qual acabes de donar corda de nou i tic-tac, tic-tac, tot va eixint. Les pauses serveixen per redimir-se en el pensament i buscar aquell fet, aquella anècdota concreta, aquell moment; hi ha tants, hi ha tanta vida... que ja se’n fuig. “Jo estava fadrí i en els Llevantins era un més a qui buscaven per a tot. Si calia fer coses en la filà, allí estava; si calia agarrar el camió i portar trastos, allí que anava jo. Tots els anys llogàvem els tratges de negres a Alcoi, i qui havia d’anar a pels tratges i tornar-los? Un servidor. Així que Pepe, la Renfe, ha fet molt pels Llevantins.” Ací fa una pausa de respecte. “Ara, José Aparici, el Viatjant, era el puntal, l’alma mater de la filà. Sense ell, els Llevantins no hagueren sigut mai el que han sigut. Els dos anàvem a Alcoi a fer el tracte en el casal fester on ell tenia bons amics festers. Anàvem junts i teníem bones converses so-

bre la festa i altres quefers. El Viatjant era un gran emprenedor de la festa. El millor per a organitzar actes. Algú va dir d’ell que era un mandón, i això a mi em va doldre, perquè no és veritat.” Tota esta conversa és un caramel dolç anisat que va assaborint a poc a poc. 1970. “Com ja havíem fet anys abans, a principis d’agost vam anar a vore els tratges junts a Alcoi. Vam parar en la venda de Sant Josep i allí no em va dir res. Però entrant cap a Alcoi, xarrant, xarrant em va dir aixina com pensant en veu alta: -- Pepe, enguany farem una cosa que encara no s’ha fet a l’Olleria, una cosa que no s’ha vist mai. -- Tu diràs... -- Farem una capitania... I tu seràs el Capità.” Pausa. “No era res més que un número més dels que féiem, em va dir.” –continua– “Vam arribar a Alcoi i vam llogar un tratge de capità. I també vam llogar un boato allí en el casal fester. Dos ventalls i un para-sol d’eixos de moros. Res més!” En això mira la paret del menjador de casa on penja un quadre commemoratiu que li va regalar el boato, és a dir, els amics que el van acompanyar en aquella Entrà del 70, l’any 1995, quan es van complir 25 anys. Vicente, el de la Casa Blanca, Julio Garron, Paco Bolot i Pepe Fombuena, els germans inseparables de la filà. Aquells que cada Divendres Sant, com un ritual, en finalitzar la processó en l’ermita del Crist, pujaven en solitari el Natzareno fins al convent dels Caputxins. Amics per a tot. “Cadascú va portar un element en aquell acompanyament. Però, a última hora va sorgir un problema. No teníem cavall. Sort que Julio Garron ho va solucionar portant el matxo del seu sogre, el tio Cacauero!” Costa parlar de gent que ja no està ací i amb la qual has compartit moments tan bons. Nostàlgia en estat pur. Emoció. L’emoció també és l’alegria i la satisfacció pel resultat final. “Com que era una novetat que mai s’havia vist a l’Olleria, la veritat és que va causar molta sorpresa. En tot el recorregut, de les Forques al Ravalet, la gent no va deixar d’aplaudir. Va agradar molt i vam quedar tots molt contents. No es pensava en un acte en què s’haguera de triomfar o fóra gran, com es diu ara.” Ho diu i ho repeteix. Ho emfasitza. Eixe número es va repetir l’any següent amb Juan Bautista Semper, per la Filà Xirigotes, i l’altre amb Ricardo Albiñana, per part de la Corda Curta. “A partir d’ahí van començar a fer-se les Capitanies. Va ser tant l’èxit que va tindre i, com que ho véiem en altres pobles, Alcoi, Ontinyent, Cocentaina..., la Junta de Festes va decidir que s’havia de continuar, i als pocs anys ja es van triar capitans pels dos bàndols. Crec que eixe va ser l’impuls que faltava a les festes de l’Olleria per arribar a ser el que són hui en dia.” Junta les mans, les frega i mira cap el quadre gran que dóna la benvinguda a qui ve a casa: un collage de fotos del 2005 amb la seua figura imponent al mig... “La veritat és que tinc molt a agrair-li a Pepe Aparici, el Viatjant, per haver-me donat l’oportunitat de poder ser el primer Capità de les Festes de Moros i Cristians de l’Olleria l’any 1970. Un orgull que no puc oblidar de cap de les maneres.” Ara tampoc no ho oblidarem nosaltres, perquè ja quedarà per sempre escrit en un Llibre de Festes com va ser l’inici de les Capitanies a l’Olleria. -- Pare conte’m una altra vegada tot allò amb què tant es van divertir... Eixa història tan bonica...

Jovi Vidal

HISTÒRIA, COSTUMS I GENT LES MARINERES (1969, FA 50 ANYS)

Ales festes de 1968 desfilaren a l’Olleria les primeres dones. Passades estes festes, un grup d’amigues decidírem que també hi volíem eixir. Teníem un any per davant per convéncer les famílies. Ho teníem tot pensat: el tratge, l’alardo... Ens vestiríem de marineres: bata blanca, corbatí blau, sabates de xarol i un rem baratet que segur que ens faria l’Auelet. Amb l’ajuda de la modista no seria difícil. Per a l’alardo, exiríem amb pijama o camisó, en “traje de noche”, que totes en teníem i no ens gastaríem un xavo. Tot començava a rodar. Anàrem a parlar amb els Mariners i, de seguida, ens van dir que sí, que podíem eixir amb ells. Els diríem a casa que eixir de Marineres seria la millor opció, seria com estar a casa; totes teníem un tio, cosí, qualsevol familiar o amic allí. Tan bé i tan fàcil ho vam pintar que a casa no van tindre altre remei que dir-nos que sí també.

I plenes de ganes van arribar les festes de 1969. I quines festes! La taula, sempre parada amb cacaus, tramussos i olives; el tio Sura contant-nos acudits a tothora, i nosaltres d’acte en acte dis-

frutant com les que més. Sempre recordarem les persones que en aquell moment ens van inculcar l’estima per la festa. Moltes d’elles ja estan al cel, segur que fent festa i observant la bona llavor que deixaren plantada en els Mariners de hui i en nosaltres.

A dia de hui, dos d’aquelles Marineres seguim en la festa: Mª Ángeles Calatayud (la de Gabriel), en les Bohèmies, i Carmen Engo (la del Xaflan o el Guardamonte), en les Abencerrajes. La resta de components d’aquella esquadra marinera formen part de la important comparsa dels espectadors aplaudint el pas de les comparses: Mari Vidal (la de Bacora), Mari Vila (la de Musama), Tere Mompó (la de Guillermo), Carmen Giner (la Benissa), Clara Sahuquillo (la de Sahuquillo), Carmen Semper (la de Poldo) i Pilar Sahuquillo (la Guzmana). Totes, festeres en actiu i no, recordem aquelles festes i aquell any d’una manera molt especial. Volem aprofitar el moment per felicitar els Mariners, aquella comparsa que ens va donar la primera oportunitat, en este any de Capitania; de segur que deixaran el llistó ben alt i mostraran la gran comparsa que són.

Volem donar l’enhorabona també a tots els càrrecs del 2019 i desitjar-los a ells, a les regines i corts d’honor, a tots els festers i festeres i a tot el poble de l’Olleria molt bones festes 2019, les festes en què fa 50 anys tinguérem el gust i l’honor de començar a desfilar.

Visca Sant Miquel!

Carmen Engo Soler

HISTÒRIA, COSTUMS I GENT LES MAJORETTES (1969, FA 50 ANYS)

Corria la primavera de l’any 1969 i un grup de xiques va pensar que si les altres xiques s’havien organitzat per a eixir a les Festes, per què elles no podien formar una esquadra també?

Aquell estiu venia molt enfeinat. Com era normal, en aquells anys, els tratges, ens els féiem nosaltres. En el nostre cas, amb l’ajuda de la mare d’una de les components (la sra. Juaquina), anàvem dissabtes i diumenges a cosir. Vam escollir eixir de majorettes; així, a la falda del tratge, hi vam donar dos usos: ens servia també per a eixir de tenistes en l’Alardo.

Tornant la vista enrere, observem la gran diferència que hi ha d’aquells anys a ara. Hui tenim càbiles pròpies, presidentes, representants en la Junta de Festes, normes de la comparsa... També ha canviat molt la forma d’adquirir els tratges. Els primers anys, els confeccionàvem nosaltres mateixes; després, anàvem a vore les entrades d’altres pobles (Petrer, Elda, etc.) i parlàvem directament amb les xiques que desfilaven allí i estrenaven el tratge. Allí mateix ens deien el preu d’alquilar-lo, i quedàvem un altre dia per a ultimar-ne els detalls. Però, a finals dels 80, tot va fer un gir, i hui hi ha un bon servici d’empreses dedicades al lloguer de tratges i complements.

I què podem dir de desfilar! Que fàcil resulta ara, però cinquanta anys enrere vam haver d’assajar per dur bé el pas, per saber eixir les que van als extrems quan el carrer es fa estret, com doblar els cantons sense trencar la formació...

Com ens enfadàvem quan no ens eixia bé i com ens riem per haver-nos enfadat per una tonteria. Però era molt bonic. Va ser molt bonic. I el més important és que totes les comparses de xiques que van decidir eixir per aquells anys van assentar les bases perquè la dona anara incorporant-se a poc a poc a la festa i que hui participe plenament en tots els sentits, ocupe càrrecs rellevants, siga una component més d’esta gran festa de Moros i Cristians.

Mari Carmen Valls Valls

Mariners: El final de Festes!

Final de l’Ambaixada Cristina. Si no plou, com mana la tradició, els cristians prenem el castell. Amb alegria, hissem les banderes cristianes a les torres. Immediatament, les bandes se situen al centre. A la plaça de la Vila, tots els festers en rogle, càrrecs en mig, ambaixadors, capitans, presidents i presidentes, cantem l’Himne de la Festa. Alcem els braços a l’aire, ens abracem, ens emocionem, plorem. La festa ja s’ha acabat... Fins l’any...

Doncs, no. Els cristians, de seguida, convoquem tot el grup i la banda i marxem corrents cap a l’altra plaça, la plaça de la Mare de Déu de Loreto. Bandolers, Valencians, Nous Melers (Grisons), Íberes, Popeluses, Pirates i Mariners ens concentrem allí per celebrar, com l’hem batejat, El final de Festes! Les set filaes cristianes i les seues respectives bandes, més de 500 persones juntes, interpretem dos marxes cristianes: una sí o sí ha de ser Cid; l’altra Creu daurà o Ambaixador cristià, segons com vinga la cosa.

El final de Festes! És celebrar la victòria dels cristians. És sentir-nos forts i grans. És com una mascletà, un castell final de focs artificials. És voler reconèixer a les nostres bandes la tasca que fan durant els dies de festa i brindar-los un fort aplaudiment final. És l’emoció interna del fester que esclata en eixe moment. És deixar per un instant la seriositat dels actes. És escoltar i gaudir de dos marxes cristianes tots junts...

Per als Mariners, El final de Festes! era anar a cal Pablanquer a fer-se unes cervesetes fresquetes després de l’Ambaixada, la filà i la banda de música. I, mira per a on, des del 2008, Capitania dels Valencians, amb José Canet, que vam convocar tots els cristians, des d’eixe dia té lloc un acte més de festes. Ahí va tindre molt a vore el Capità Cristià d’enguany, Edu Mompó. Per tant, Edu acabarà enguany les festes amb l’acte que ell va fer possible.

Va per tu, Capità, El final de Festes 2019!

(I, si plou, ho celebrarem en Sant Miquel!)

Visquen les Festes de Moros i Cristians!

J. V.

A la Santísima Virgen del Loreto

En el firmamento hay una estrella y un lucero, y una madre amorosa que nos mira desde el cielo.

Nuestra Madre nos pide que procuremos formar unas nubes blancas y azules para podernos elevar.

Y así, todos unidos, procuraremos elevar a los que quieran unirse a nuestro gran ideal.

Ya que eres Madre del Loreto, patrona de la aviación, haz que todos los que van por el aire sientan tu gran protección.

Y que los hijos de l’Olleria, que te aman con fervor, puedan algún día llegar a tu sagrada mansión.

¡Viva la Santísima Virgen del Loreto!

Mercedes Mompó

L’Olleria 2019 Per a Paula

El dia que vas nàixer vas ser un regal per a tots. Han passat els anys i ens has contagiat amb la teua alegria, simpatia i amor, que et caracteritzen; eres el nostre sol de cada dia. Quan tenies tres anyets, vas fer el teu primer contacte amb la festa de l’Olleria, i des d’eixe moment vas decidir que volies ser “festereta”. Enguany ha arribat el teu any, l’any en què tot el que has estat somiant es complirà. Allí estarem expectants, mirant la teua careta plena d’il·lusió i sentiments que faran d’eixa nit, una nit màgica i especial, especial com tu. Brilla com tu saps i fes-nos disfrutar d’unes festes diferents i inoblidables. Des del cel, la teua estrella més preuada també t’acompanyarà i disfrutarà ben content que la seua xica gaudisca de les festes com ell ho feia. Disfruta d’aquestes festes 2019, princesa.

La teua família

A PAULA PLA SANZ, FESTERA INFANTIL 2019

Si dic alegria, dic el teu nom, si dic somriure, dic el teu nom, si dic estimar, dic el teu nom. Des que arribares amb presses aquell juliol de fa set anys, ens has portat la felicitat i l’amor que tots anhelàvem. Ens has fet veure el món amb ulls més amables i ens has mostrat la part rosa de les coses. Eres l’alegria personificada, el somriure que sempre ens alegra el dia i el bes dolç a la galta que ens ompli d’energia. Aquestes festes, que des de fa tant de temps esperes, seran especials i no només per a tu. Veure’t tan feliç ens fa a tots molt més feliços si cap. Segurs estem que a cada acte, a cada cercavila i a cada instant, brillaràs i gaudiràs com tu saps. I és el que el teu pas viu, el teu gest dolç i el teu somriure sincer ompliran d’alegria cada moment. Gaudeix de les festes, princesa nostra, gaudeix tant com pugues, i guarda els records en el lloc més bonic de la teua memòria.

T’estimem molt, moltíssim.

HISTÒRIA, COSTUMS I GENT Per a Vera Garcia Albiñana, festera infantil 2019

Vera, eres la nostra xiqueta de gran somriure i ulls d’un color infinit, observadora i valenta, plena d’il·lusions i vida. Vens de família festera, pare Mariner i mare Juvenil, i es nota que al cor ho portes; sents l’emoció en la sang a l’escoltar la música sonar; sents nervi i alegria a l’apropar-se les festes. Aquest any serà molt especial: eres festera infantil i brillaràs per on passes, amb aquesta màgia que t’envolta i t’encisa, però, a més a més, acompanyaràs una de les persones més importants per a tu i que tant t’estima, el teu pare, Ambaixador Cristià, a qui miraràs amb molt d’orgull, i ell a tu, amb un carinyo i una tendresa infinits. També compartiràs molts moments bonics i de complicitat amb la teua cosina Katy, festera major; seràs part de la festa d’una forma molt intensa. Moltes vivències t’esperen; no deixes de sorprendre´t del que t’envolta, riures, música, cavalls, pólvora… La teua germaneta Lia també t’acompanyarà, contenta i emocionada per tu; imagine la seua careta mirant la seua “teta”, a la qual tant estima, engalanada amb eixos vestits preciosos, amb eixa llum en la mirada!

I saps que una estrella brillarà més que mai al cel aquestes festes: la tia Marisa et mirarà contenta i orgullosa des de d´allà on estiga, perquè eres i sempre seràs la seua “xica”. Disfruta, viu i agraeix cada moment; nosaltres estarem al teu costat, sols has d’allargar la mà…

T’estimem, Vera!

Noelia i Joane

VERA GARCIA ALBIÑANA

De quatre ninetes que tinc, tu vas vindre la tercera. Hui t’escric a tu, la meua xiqueta Vera.

Eres valenta, lluitadora i decidida; dolça, somiadora i atrevida. No deixes mai de transmetre eixa infinita alegria.

2019 serà un any per recordar. De la Cort d’Honor formaràs part, i, en algun bonic instant, a ton pare hauràs d’acompanyar. Enguany tenim plens els cors; mescla d’emocions; barreja de colors: blanc, blau, coral i flors.

Sang marinera i juvenil és la que tu i jo portem dins; arrels d’aquesta família festera que ben orgulloses compartim.

T’estima la teua teta Esther.

Per a Katy, festera major 2019

Katy, què puc dir de tu? D’eixa xiqueta que ha crescut sense que ens n’adonem; d’eixa xiqueta que fa no res va ser Reina Infantil de l’Olleria. De sentir intens, de sang sarraïna, Juvenil de naixement, portes la festa en les venes, els teus ulls brillen al sentir la música i els teus peus marquen el pas a l’escoltar els timbals. Aquest any eres festera major! Lluiràs com una estrella en una nit de lluna nova, on el cel és d’un negre infinit, infinit com el teu somriure. Retín tot el que pugues a les teues pupil·les; disfruta de cada moment com soles tu saps; viuràs unes festes inoblidables. Serà molt especial, perquè, el dia de la Presentació, Joane i Vera estaran amb tu. Qui ens ho havia de dir? Dos festeres i un ambaixador cristià el mateix any! Quina coincidència i que bonic! Puc endevinar eixes mirades de complicitat i carinyo, eixe orgull d’estar tots junts allí dalt, mirant el vostre poble, i des de baix, tota la gent que t’estima et mirarem i pensarem, mira que rebonica està la nostra Katy!

T’estime molt, carinyet!

La tia Noelia

PER A CAROLINA HERRERO VAÑÓ

30 de juny del 2002 i jo ja tenia preparat el vestit d‘Abencerraje per a poder treure’t a festes. La tia que sempre ha tret els nebots i cosins perquè visqueren les millors festes del món, les festes de l’Olleria.

Ara ja tens 17 anys i aquest any ens faràs gaudir a tota la família per la part que et toca.

Festera, que alegria, la teua il·lusió, i de segur que ella, la velleta, la que sempre ha estat al teu costat, estarà veient-te allà on estiga tota contenta dient: “Mireu la meua Carol, que guapa està!”

Un any més de festa per a la família, d’alegries, d’emocions; un any que segur que gaudirem tots junts, com ho hem fet sempre.

La teua família

HISTÒRIA, COSTUMS I GENT JOANE, MARINER I AMBAIXADOR

La força de la paraula, l’art de la defensa, la pell eriçada en l’esperada guerra.

Messanes i caravel·les, àncores i estameneres, conqueriràs el castell entre puntals i cabestreres.

Gràtils i galeres, xabecs i sotavents, i, cobrint-te l’esquena, fidels els Mariners.

En batalla entraràs a lluitar; dominaràs la brúixola amb honor; un somni per a recordar: Joane, Mariner i Ambaixador.

Esther Casanova

UNA FIERA EN LA MARINA

Sols tenim una vida i tenim l’obligació de viure-la al màxim, com ho fas tu... com una fiera, gran lluitadora i sabent valorar cada minut. Al teu costat tots els moments són màgics i sempre volem que es pare el temps, que es pare el temps. Els tardeos d’alardos, els dinars de la filà o un sopar perquè sí i punto pelota, tots els moments són bons “porque siempre lo das todo”.

Aquest any viuràs uns “súper momentazos” i aquestes festes seran una gran col·lecció de moments per sumar en la teua vida, Marga, amb la teua família, amics i gent que t’estima, com jo. Enhorabona a les meues fieres María i Marta, pels pares que teniu; disfruteu-los, és un consell, i Edu, disfruta amb les tres Abencerrajes que tens, són lo más. Que comence la festa.

Una fiera

L’Olleria 2019 AL CAPITÀ MORO, VÍCTOR ALBIÑANA SARRIÓN

Si fem una mirada enrere, acudeix als nostres pensaments aquella vesprada en la qual, juntament amb els teus fills, Sandra i Pau, somiàvem unes festes en què tu series el Capità Moro. El que no ens podíem imaginar era que, un mes després, aquell somni seria una realitat. Un divendres del mes d’octubre, quan ja en sabíem la notícia, estàvem a casa esperant que acudires, perquè així eres tu, sempre amb la família. Podem descriure el moment, com si fóra ara mateix: nosaltres, comentant totes les coses que prepararíem per a aquestes festes, mentre tu hi entraves silenciosament i et quedaves de peu mirant-nos. Sense dir res, els teus ulls van començar a humir-se i a brillar. No calia cap paraula; la teua imatge de felicitat i alegria ja ho deia tot. I d’aquesta manera van començar a sorgir les emocions i et vam abraçar. Quin instant més intens, inoblidable! Estaves compartint amb nosaltres la que serà una gran experiència en la teua vida, i, com no, en la d’Esther, Sandra i Pau. Gràcies per donar-nos aquesta immensa alegria. Ens sentim afortunats de poder compartir amb vosaltres aquestes festes i vos desitgem als quatre que les visqueu intensament. Per ser com eres... t’ho mereixes!

Enhorabona, tete; enhorabona, Capità! Visca el Capità Moro, la Favorita i les rodelles!

Els teus tios i cosins: Rafa i Maria, Mª Àngels i Rafa

AL MEU COSÍ VICTOR, CAPITÀ MORO 2019

Des de Castelló, i amb molta il·lusió, vull aprofitar aquestes línies per a felicitar-te, a tu i a tota la Filà Llevantins, per la capitania que enguany encapçales.

Sincerament, t’ho mereixes, per ser com eres: treballador, constant, empàtic, bon company i amb ganes d’ajudar els del teu voltant.

La família Albiñana sent una alegria immensa que sigues el Capità Moro de l’Olleria 2019. Els teus pares, germans, tios, cosins i nebots estarem al teu costat per recolzar-te, aplaudir-te en cada acte, i vivint la festa emocionant-nos-hi junts.

Imagine el dia de l’Entrada, dalt de la carrossa, i em ve al cap l’alegria dels teus avis mirant-vos; des del cel, aniran sempre al vostre costat.

Gaudeix de cada acte i de cada instant en companyia de la teua dona, Esther, i dels teus fills, Sandra i Pau, que per a ells és un somni fet realitat gràcies a tu, Víctor.

Visca el Capità Moro 2019!

A MI TIO EUGENIO

El año pasado, por premura de tiempo, estando ya ultimado el libro de fiestas, no pude dedicarle este homenaje a mi tío Eugenio.

En junio de 2017, junto con otros compañeros, participé en la carrera ciclista “Quebrantahuesos”, que sale de Sabiñanigo, y transcurre por los Pirineos entre España y Francia, subiendo los puertos de Somport, Mari Blanc, Portalet (estos, de categoría especial) y la Hoz de Jaca, con un recorrido de sobre 200 kilómetros.

En la cima del Mari Blanc me estaba esperando, junto con mis padres, mi tía Juli y mi tío Eugenio; fue un día especial, puesto que, en dicho puerto de primera categoría, los corredores llegan muy cansados. Mi tío Eugenio, gran amante del deporte en general, y muy especialmente de las carreras de medio fondo y ciclismo, disfrutó mucho viendo pasar los casi diez mil corredores por dicha cima.

En la citada cima me detuve un momento con él, y pude observar lo radiante y feliz que estaba, disfrutando del paisaje y de la carrera en sí.

El año siguiente, es decir, en la edición de carrera del 2018, mi padre ya tenía reservado el hotel para presenciar nuevamente la carrera de la Quebrantahuesos; mi tío tenía una gran ilusión, puesto que la zona, la gastronomía y la carrera en sí, le entusiasmaban.

Pero la cruel enfermedad que venía padeciendo le iba lastrando físicamente; en los últimos meses, tal como venía llegando la fecha de la carrera, me decía que tenía mucha ilusión por recuperarse, para poder asistir a la misma.

La fecha de la carrera era el 23 de junio de 2018; mi tío iba empeorando desde navidades, cada vez peor, y finalmente, el 13 de junio de 2018, falleció, con mucho dolor por parte de la familia, amigos, así como la población en general, que le apreciaba mucho. Entonces no sabía si correr la carrera que era la semana siguiente, pero decidí participar en la misma y dedicarle la entrada en la meta a mi tío Eugenio. Encargué una camiseta blanca con la inscripción “VA PER TU, TIO EUGENIO”; unos cien metros antes de entrar en meta, me la puse y, al pasar por ella, mire arriba, y le dediqué la carrera, pues sabía que desde el cielo estaba viéndome.

Sirva la presente como reconocimiento a una persona especial, muy querida por su familia, amigos y conocidos del pueblo.

Sus cuarenta y cuatro años al frente de la notaría de l’Olleria, como oficial, siempre aconsejando, trabajando y asesorando, perdurarán en el recuerdo de esta villa y las poblaciones colindantes.

Y ya que estamos en el Libro de Fiestas, mencionar que formó parte de la Filà Pirates durante seis años. Asimismo, era componente activo durante muchos años del Club de Atletismo de l’Olleria, gran amante de las carreras a pie de medio fondo, y de dar largos paseos en bicicleta.

Sé que el recuerdo de mi tío Eugenio permanecerá en nuestros corazones, y su ausencia y vacío serán muy difíciles de llenar.

Tu sobrino, Carlos Ens Borrás

L’Olleria 2019 A LA NOSTRA TIA TERE

Què dir de ma tia Tere, millor dit, què agrair-li? El primer que li agraïsc és l’estima que ens ha donat a cadascú de la família, però una de les coses més importants per les quals li done gràcies és per haver-me portat amb ella a la filà des de menut. Ha sigut ella –junt amb mon pare– una de les persones que m’ha inculcat la Festa de Moros i Cristians, i ha sigut per ella que he pogut gaudir d’anys com el passat amb dos grans amics; pot ser que haja sigut l’any que millor he viscut les festes. És ella la responsable d’haver introduït la Festa de Moros i Cristians al meu cor; gràcies a ella, a dia de hui, em puc considerar fester. GRÀCIES, TIA!

Rafa

Tia, em permetré escriure’t en primera persona amb la banal esperança de dirigir-me a tu pensant que em lliges. No vull convertir aquestes línies en un avorrit relat sobre totes aquelles coses que no li importen a ningú tant com a nosaltres. Afortunadament, tampoc no et diré “totes aquelles coses que voldria haver-te dit i mai no et vaig dir”, perquè no vaig deixar cap mot ni cap gest per pronunciar durant els vint-i-dos anys que hem estat juntes. M’agradaria, més aviat, parlar de totes les coses que hem après de tu.

De tu hem après, com molt bé diu el meu germà, a estimar un poc més aquest poble a través de les nostres festes. Tants anys a la comparsa –més de trenta– que, finalment, has aconseguit reencarnar perfectament l’alegria rebelde en tot el seu esplendor. Tant és així que, si tanque els ulls mentre escolte la vostra marxa, et veig; tota tu t’has convertit en música, i així és com et recorde ara. De la teua mà hem desfilat pels carrers del poble, els quals romandran intactes –però canviants– cada setembre. Jo continuaré fent-ho amb la meua banda; el tete, amb els seus amics. De tu i de les teues Rebeldes hem après també allò més bonic de l’amistat, el suport mutu, el “de tu a tu”. Hem après com d’important és la família que triem. Tu fa molts anys que les vas triar a

elles, i elles han decidit que formaràs part de la seua família per sempre més. Montse diu que no te n’has anat, que et portaran amb elles allà on sone la nostra música. Pel que fa a la família que no es tria, també podem estar-ne més que contents amb l’atzar, que ens ha portat a compartir el camí, sopars i dinars, plors i somriures. Ma mare ha conegut, gràcies a tu, l’amor més incondicional que haja pogut sentir mai per ningú; amiga, germana i companya: de tot això t’estarà eternament agraïda. Jo, personalment, d’entre tots els aprenentatges que he rebut de la teua part sense saber-ho, em quede amb l’art de les coses senzilles. La simplicitat, de vegades, és tot el que necessitem per a ser feliços. I jo ja no enyore un temps que no he viscut encara; simplement enyore tot allò que ja hem viscut i no tornarem a viure.

A través teu hem après qui ens estimava i qui ens estima encara. Les teues amigues són les nostres amigues, les nostres veïnes, porta en porta i colze a colze, totes les persones que t’han acompanyat durant els teus anys de joventut i, ara, aquests últims anys. L’última lliçó ha estat la més dura; encara no hem pogut esbrinar l’aprenentatge per tal que ens siga útil el dolor de saber que no tornarem a sopar ni a dinar juntes. Diuen que el cos és un recipient que se’ns regala per a gaudir de la vida terrenal durant un temps i que després ens transformem en quelcom abstracte que jo no acabe de comprendre; quina llàstima que jo no crega en la metafísica, tia. Tanmateix, no patisc. Que bonic que no tinguem deutes pendents amb tu; els hem saldat tots quan tocava. Quan els cossos ens abandonen, sempre ens quedaran els records. Gràcies per no haver enregistrat ni tan sols un mal record en la meua memòria. Promet recordar-te sempre amb un somriure.

Noèlia

DESPRÉS, de Miquel Martí i Pol

No serà falaguer, l’estiu, i la tardor –saps prou com l’estimàvem–serà potser en excés melangiosa. Quan s’escurcin els dies te’m faràs més present, perquè el silenci fa més densos els records, i més íntim el temps que ens és donat per viure’ls. A ulls clucs et veuré: tot serà tu per la cambra, pels llibres, en la fosca. Després passaran anys i esdevindràs translúcida i a través teu estimaré el futur potser sense pensar-te ni sentir-te. Arribaràs a ser una part tan íntima de mi mateix, que al capdavall la mort se t’endurà de nou quan se m’endugui.

TERESA, LA MARQUESA...

Recordem que aquesta és la primera cançó que ens vares ensenyar quan érem menuts. En escoltar-te cantar-nos-la, ens agarrava molta rissa i, entre tots, féiem això… somriures de complicitat.

Tia, no volem que aquest escrit continga paraules de tristesa, perquè tu ens vas dir que no volies ni vore ni sentir res que tinguera relació amb la paraula “tristesa”. Per això, volem recordar bons moments en aquestes lletres que perduraran per sempre en aquest escrit.

Recordem que, cada cosa que feies, la feies sempre amb un sentiment d’emoció, intentant transmetre’ns-la amb eixa expressió de felicitat. Aquell octubre, quan vàrem viatjar a Disney i Nico no podia parar de riure de vore la por que tenies tu i ma mare de l’avió; o aquella vegada que vos vàrem acompanyar al port per pujar al vaixell que vos portaria de creuer i que, al vore’l tan gran, teníem por que hi pujàreu tu i el tio, amb el qual ens vàreu dir: “Carinyets, no tingueu por per nosaltres; les coses venen soles”.

I així ha estat. I les coses van vindre soles, i eixe dia d’octubre ens va portar la pitjor de les notícies: la teua malaltia. Però saps, tia? Estem orgullosos de tu, perquè la vas agarrar, la vas convertir en lluita, esperança i amor, i amb la teua actitud ens vas donar una gran lliçó de vida.

Ara han passat uns mesos, i tu ja no estàs ací, però estaràs en cada racó, en cada riure, en cada paraula, i, sobretot, estaràs per sempre en un trosset dels nostres cors. Recordarem amb molta estima l’últim que vàrem compartir, la il·lusió de quan Nico va ser fester i l’aniversari (junt amb Valèria) de Javier, que vam voler celebrar en ta casa. Per acabar, sols volem demanar-te una última cosa: SIGUES FELIÇ allà on estigues i cuida, des d’allí, el tio Paco; dona-li forces per continuar el seu camí. Ara ja són festes al teu poble. Eixes festes que tu tant estimaves i, quan escoltem eixa marxa que tu tant has desfilat (“Alegria Rebelde”), en cada nota et recordarem, però, sobretot, ho farem en cada pas que faça la teua esquadra i nosaltres mirarem cap al centre d´eixa esquadra i cridarem: TIA, SEGUEIX, NO PARES, disfruta de cada instant.

T´ESTIMEM, TIA TERE!

Nicolás i Javier

HISTÒRIA, COSTUMS I GENT TERE SEMPER: 32 ANYS VIVINT LA FESTA

Vas arribar a la nostra família Rebelde fa 32 anys, i, des de el primer moment, t’hi vas integrar i vas col·laborar en tot el que feia falta. Sempre tenies un caràcter disposat per a tot i mai no donaves un no per resposta; i, si amb alguna cosa no estaves d’acord, ens donaves un bon toc d’atenció. Sempre diem que els dies de festa ens ho passem molt bé i gaudim moltíssim, però, perquè això siga així, sempre hi ha gent que treballa molt durant tot l’any dins de la filà, perquè tot estiga perfecte, i tu vas ser una d’eixes persones que sempre hi era quan feia falta. El teu compromís amb la família Rebelde era íntegre. Al llarg de tots estos anys, vas tindre present contagiar el sentiment fester a la teua família i a tots els que t’envoltaven. Venien festes i era el moment de vestir els teus nebots i nebodes: a elles, de Rebeldes, i a ells, de Mariners o Valencians, de manera que els incloïes dins la festa per a contagiar esta tradició. La teua neboda, Tere Blasco, que hui en dia és component de la filà, recorda que sempre li buscaves un tratge perquè duguera el banderí de la nostra filà. I, com no, el teu Mariner, el teu Paco, del qual no et separaves mai i que no recordem cap moment fester en qué n’estiguera un i no l’altre. Sempre junts i cuidant l’un de l’altre, i sabent que la Filà Rebeldes era ta casa i que sempre serà també la de Paco. Vas ser una festera que participava en tots els actes festers: des de l’Alardo fins a tancar la filà l’últim dia de festes. Sempre deies que un bon fester havia de participar en tots els actes de dia i de nit: “si no, no eres un bon fester”. Recordem un any que vas arribar a l’hora d’esmorzar a la filà plorant perquè t’havies adormit vestida amb el tratge de gala i no havies pogut participar en la Diana. O quan feies el dinar i ens preguntaves si ens havia agradat, i és que sempre estaves pendent de nosaltres en el tema del menjar. Com hem dit abans, sempre has estat en tot el que feia falta, inclús este any passat, que te’n vas esborrar, no vas dubtar a organitzar-nos per a l’Entrà. Quina alegria més gran vas tindre, fins i tot a l’acabar l’Entrà, en la Font Nova; et vas posar a plorar d’emoció i per a nosaltres va ser un moment emotiu i inoblidable. Este any t’hi vas apuntar amb molta il·lusió, però l’esquadra Rebelde del cel et va cridar al seu costat i sabem que, des d’ahí dalt, ens voràs desfilar, i, si no ho fem bé, ens “marmolaràs” per l’estima que ens has demostrat sempre. Els últims mesos ens has transmés la teua valentia i força perquè vam poder gaudir de tu en el dia de Sant Miquel, el dinar de Nadal, etc. Fins i tot, el dia del Mig Any Fester, ja que, encara que no hi estaves físicament, el teu Paco ens va regalar una foto teua que vam deixar que presidira este dia en un lloc privilegiat de la nostra filà. Sempre tenies un somriure per a totes, encara que la teua malaltia anara fent camí. Ens has deixat un buit molt gran en la família Rebelde, però sempre tindràs el teu lloc en la taula Rebelde, en la teua esquadra Rebelde i en els nostres cors. Amb tota l’estima que et professem i que et puguem fer arribar:

La teua filà, la Filà Rebeldes

MARISA GARCIA ALBIÑANA

Hi ha un sentiment a la filà que és el de pensar que algunes persones no ens deixen mai, perquè no se’n van del tot. Encara que no estigues entre nosaltres sempre ens queda la teua veu, les teues ganes de fer i el teu somriure, Marisa; és així com et recordem i sentim entre nosaltres: una persona afable, simpàtica, voluntariosa, amiga de tots, sempre disposta a ajudar en qualsevol tasca.

No te n’has anat, sols camines endavant; estàs ací, entre nosaltres. Sempre et tenim present en les reunions, preparant, organitzant, fent la paella, en cada conversa gaudint de la música que tant t’agradava i que formava part de la teua vida, i, sobretot enguany, tan especial per a la teua família. El teu germà, Ambaixador de la Filà Mariners. Veuràs l’Entrà, l’Ambaixada i et sentiràs feliç. Brillaràs com mai, orgullosa, veient tan digne espectacle. Les Juvenils, la teua filà, et portem a l’ànima. Sempre estaràs amb nosaltres, més que prop, ben dins del nostre cor.

La teua filà

Les Juvenils

HISTÒRIA, COSTUMS I GENT L’esquadra dels absents

EN RECORD DE MARISA I TERE

Són molts anys desfilant. Moltes festes. Una motxilla ben carregada d’experiències. Cada any igual. El ritual. Vestir-se. Eixir al carrer. Desfilar.

Uns pel mig, altres a les voreres mirant. A Alcoi, diuen l’esquadra dels mirons. Avingudes, carrers, carrerons. El ritual. Tots els anys igual. La tradició.

Cadascú ocupa el seu seient. Eixe lloc que et pertany, perquè és ta casa, la del veí, la de l’amic, el familiar, on més t’agrada estar. Any rere any. No el canvies, no el varies. El teu lloc. La teua cadira. Tots els anys igual.

El fester va pel mig i saluda. Saluda a qui coneix, i espera ser saludat. Complicitat. Tots, absolutament, tots estan sempre al seu lloc. L’Entrà, la Diana, la processó... El conegut, l’amic, el familiar. Uns metres més amunt, uns metres més avall. De memòria podria dir cada veí del poble on està. El ritual. Tots els anys igual.

Una motxilla ben carregada d’experiències. Vas desfilant. La busques. La saludes. Et saluda. Alegria. L’espasa en alt!

Ho pense. Allí estava fins ara. Enguany no ho farà. No la busques. No estarà al seu lloc. Ja no és de l’esquadra dels mirons. S’ha canviat de bàndol. Ni dels cristians, ni dels moros, ni dels veïns, ni dels festers.

Enguany, plorarà el seu seient, perquè ja forma part de l’esquadra dels absents.

J.V.

L’Olleria 2019 TENIM CONVERSES PENDENTS, PARE

Fins l’últim dia no he pogut.

Fins l’últim dia no he pogut asseure’m a escriure... i és que em fa mal al cor.

Un niu de pensaments que m’atabollen. Com s’escriu un adéu, si encara hi estàs?

Has fugit sense avisar, igual que feies en la filà, per la porta xicoteta de darrere, amb calma.

Tu ja havies gaudit, a la teua manera, del que et feia feliç: les converses amb els amics, eixos que a poc a poc han anat convertint-se en la família que tries; els esmorzars; els preparatius de les festes... I quan ja estava tot clar, a casa.

Què dir-te que no sàpigues, pare?

Gràcies.

Gràcies per confiar sempre en nosaltres, per donar-nos ales, per fer-nos fortes.

Gràcies pels “clar que pots! “ i “ si tu ho vols, jo també”.

Gràcies per fer-nos veure que sempre hi ha una manera fàcil de fer les coses, sols s’ha de buscar.

Gràcies per ensenyar-nos a alçar-nos, que sempre podem tornar a començar.

Gràcies pels valors i principis que ens has transmés, pel teu sentit de l’humor que ens has contagiat i ens ajuda a veure la vida en positiu. Gràcies a tu i a la mare per construir tot açò que ens uneix, per fer-nos feliços. Mai no podré oblidar la teua cara plena de goig quan el teu nét et va dir que volia ser de la teua filà, Els Valencians. Res no et podia fer més feliç.

Encara que tu i jo sabíem que ho havies treballat durant molts anys. Quantes vegades li has dit: “Els Valencians són la millor filà del poble, són els que més classe tenen; saben fer les coses ben fetes.”

Així era impossible no caure-hi i, com un presagi, el dia del teu homenatge vas voler que estiguera al teu costat, com l’anunci d’un principi i un acomiadament.

No et preocupes, pare, el teu nét no deixarà caure la teua forca.

T’estimem amb tota la força que tu ens dones.

La teua família

Em costa imaginar-te absent per sempre. Tants de records de tu se m’acumulen que ni deixen espai a la tristesa i et visc intensament sense tenir-te.

Tu ja no hi ets i floriran les roses, maduraran els blats i el vent tal volta desvetllarà secretes melodies; tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre entre el record de tu, que m’acompanyes, i aquell esforç, que prou que coneixies, de persistir quan res no ens és propici.

HISTÒRIA, COSTUMS I GENT A RAMON NAVARRO FAYOS I A MANUEL DÍAZ RODRÍGUEZ

Havia de ser enguany, precisament enguany, després de tants anys al peu del canó, quan ens has deixat. Al mateix temps que el teu net dona el pas i entra a formar part de la nostra casa, la teua estimada filà.

Ho has fet a poc a poc, raonant, com sempre ho has fet, un pas darrere l’altre, amb coherència, amb saber estar. T’has esperat a tindre l’any de Capitania acabat per a donar-te de baixa. Decidim per unanimitat fer-te fester honorífic al dinar de Nadal,dia especial per a tots i que vas gaudir amb alegria i nerviosisme, i, dies abans per a acabar abril, ens dius adéu...

Com sempre, amb les explicacions necessàries perquè no en tinguem dubtes. Amb eixa veu reposada i tranquil·la, la que recordem de les partides als tres sets, de les reunions on tréiem comptes, dels esmorzars al pati, perquè una vegada arribava l’hora de dinar, ja havies picat sola. Si a la filà hi ha moltes tradicions, hem intentat respectar sempre els majors: a taula, per a seure en les menjades, hi ha un racó sagrat que, malauradament, va deixant cadires buides massa de presa. Va començar Toni, deixant-nos un forat molt gran, per a lo xicotet que era. I ara, amb una setmana de diferència, Manolo, el Mecànic, fester de cor i lluitador incansable. El nom de la filà va ser idea teua: per què no ens diem Els Valencians?, i així va ser... vas haver de deixar la festa abans d’hora arran de la malaltia; una

abraçada molt gran, Manolo. I després, Ramon, el de Fayos, de semblant seriós i rialla fàcil, crític amb si mateix, preocupat pels altres i sempre en busca de la perfecció. Al sopar de gala encara decorem el pati, canviem les cortines i envoltem les andrones amb paper de plata... seguim les tradicions. Bon viatge, Ramon.

Les parets, les tenim plenes de records. Records de gent que va començar als anys 70 el nostre camí fester. Si hui som grans, si hui estem, és per ells, per la seua dedicació i el seu bon saber fer...

Filà Els Valencians

I estic content d’haver viscut aixís, jugant amb cascavells de bogeria, perquè ara jo sé veure el meu país millor que aquells que hi llauren cada dia. Jo sé veure com lliga al cor mortal aquest lligam del poble que no es trenca; jo sé veure el que compta i el que val ser fill d’un mas i agoretar una llenca. I sé estimar aquest sol i aquests colors i aquests marges d’herbei que l’aire rissa i sé estimar aquests arbres cantadors, tots repuntats de fulla engrescadissa.

Josep Maria de Sagarra

HISTÒRIA, COSTUMS I GENT La nostra companya Juani

Us hem de comunicar una trista notícia: aquesta matinada ha faltat la nostra companya Juani Martínez García.

Estes van ser les paraules més dures que vam haver d’enviar per les xarxes socials des que vam arribar al departament de Cultura.

De veritat que van ser moments molt tristos, i encara ho són cada vegada que entrem al Teatre Goya, biblioteca, Teatre Cervantes, Casa Santonja, arxiu i mil llocs que vam compartir amb la nostra companya Juani.

Com ja vam comentar en aquell comunicat, seria molt injust que la biblioteca i tot el departament

de Cultura de l’Ajuntament no recordara la dedicació dels pràcticament vint anys durant els quals Juani ha estat envoltada de llibres, documents d’arxiu i espectacles de teatre, música i cinema en els diferents edificis on ha hagut de treballar.

Però hem de destacar també el seu treball a diferents entitats, sobretot, al Moviment Júnior de l’Olleria, del qual va ser impulsora, així com la participació al “Jesucristo Superstar”.

Persona activa i plena de vitalitat a la qual volem recordar amb l’alegria i la il·lusió que ella tenia.

Que la terra et siga lleu, companya!