UNA PLAGA DE LLAGOSTA, UN INCENDI I UN VOT DEL CONSELL DE LA CIUTAT Com hem vist fins ara, els Mercedaris desenvoluparen la seva tasca de redempció de captius, i estaven ben lluny de considerar la Mare de Déu de la Mercè com a la patrona de la ciutat, una advocació que va néixer amb l'orde. Recordem que al principi eren coneguts com orde de Santa Eulàlia, però uns fets canviaren el destí de l’advocació mercedària i també dels patronatges de Barcelona. Barcelona disposa d’un elenc important de patrons i patrones que en diverses èpoques han exercit la seva protecció a la ciutat. Alguns els hem esborrat del record quasi del tot com Santa Madrona, Sant Sebastià, Santa Maria de Cervelló, Sant Oleguer i Sant Sever. D’altres continuen vius en la memòria dels barcelonins com Sant Roc, a qui els veïns de la plaça Nova renoven el seu vot puntualment cada 16 d’agost. Finalment, Santa Eulàlia que continua ferma en la memòria col·lectiva de la ciutat; només cal veure l’afluència de barcelonins que visiten la cripta de la Catedral el 12 de febrer. A diferència dels patronatges més antics, com Santa Eulàlia o Santa Madrona, on els fets pels quals Barcelona es posa sota la seva protecció ens arriben majoritàriament de la tradició oral, en el cas que ara ens ocupa coneixem al detall els fets i el context històric pels quals els barcelonins van acabar per proclamar la Mare de Déu de la Mercè patrona de la ciutat. Abans d’entrar en els fets, que a nivell local propiciaren que el Consell de la Ciutat prengués per patrona la Mare de Déu de la Mercè, potser cal donar una mirada més global i oberta sobre en quin moment es trobava l’ordre mercedària per tal de poder entendre l’abast i la importància de tot plegat. Després del Concili de Trento, tant les ordes religioses d’origen medieval com les de nova constitució malden per ocupar un espai central i d’influència en l’església. En el cas dels Mercedaris aquesta situació era especialment galdosa ja que en aquells moments no disposaven de cap dels seus fundadors, o membres de renom, que hagués estat canonitzat. És precisament al llarg del segle XVII que els frares de la Mercè, per tal d’adquirir prestigi i reconeixement, feren esforços perquè donessin els seus fruits les canonitzacions i pugessin als altars el seu patriarca Sant Pere Nolasc (1628), Sant Ramon Nonat (1657), Sant Pere Pascual (1675), Sant Pere Armengol (1688) i Santa Maria de Cervelló (1692)6.
6
CAREDDA, Sara. Prelados viajeros y transferencias devocionales. El Arzobispo de Cagliari Bernardo de Cariñena (1699-1722) y el Culto a la Virgen de la Merced. Dins Manuscrits.
9
El patronatge de la Mare de Déu de la Mercè
