Llegendari de Lliçà de Vall by Deva Gresa Barbero

Llegendari de Lliçà de Vall 2n d'ESO Institut el Vern

Llegendari de Lliçà de Vall 2nA

Temps de Castells

ÍNDEX L'església creada pel diable ....................................................... 4 La llegenda del riu Tenes ............................................................7 L'origen de Can Coll .................................................................. 11 Les llisses de Lliçà de Vall ........................................................ 14 Les llàgrimes d'Adeleis ............................................................. 17 La construcció gràcies a un diable ........................................ 22

L'esglèsia creada pel diable Mario Alcaraz, Paola Ortuño, Laia Pinto i Lucía Gonzalez

Temps de cas t el l s

En el monestir de Parets el monjo Cristòfol fou desterrat, mai més a dels seus dies. Cristòfol volgué crear una església independent, però no molt lluny d’on es trobava.L’endemà, es dirigí cap al poble veí: Lliçà de Vall. A meitat de camí, començà a sentir rialles. —Qui hi ha aquí?— preguntà Cristòfol desconcertat i esverat. De cop i volta, aparegué el diable: —Cristòfol, m’he assabentat que us aradaria construir una església… Què us sembla si jo us ajudo? Veient que Cristòfol dubtava, afegí: —És clar, res és gratis— digué el diable amb una rialla. I continuà —A canvi, em donareu l’ànima d'un monjo del monestir. Cristòfol aprofità l’oportunitat per venjar-se. Sería difícil tornar al monestir, ja que no podia trepitjar les terres de Parets. Per tant, es disfressà de pagès i es dirigí cap a Parets mentre el diable treballava en la nova església.

Un cop al monestir, segrestà el monjo i el portà al diable, que ja havia acabat l’ església. El diable s’ emportà l’ ànima de l'individu, deixant el cos sense vida. —Cristòfol, jo he complert amb la meva promesa i vós amb la vostra. Que disfruteu de l'església!— va dir el diable entre dents mentre marxava cap a l’ infern. Cristòfol batejà l'església com l’ església de Sant Cristòfol, sense saber que el diable havia enterrat sota els fonaments el cos sense vida del monjo.

Llegenda del riu tenes Alan A l e j o, Aina Garcia, Irene Diaz, Mi g u e l Dura n

Temps de castells

Fa molt de temps al poble de Lliçà de Vall la gent explicava que el riu Tenes era molt especial, ja que et podia dir com seria el teu futur. Una família volgué comprovar si el que s'explicava era cert. En aquella època el riu era molt gran. En un dels trams s’hi formava una cascada i es deia que allà era on es produïa la màgia. Així doncs, la família acudí a la cascada i veié que l'aigua canviava a un color daurat. Van intentar parla-li a la cascada i no hi va haver manera, no obtenien cap resposta. Anaren a cercar l’home més savi de Lliçà de Vall, Bermudo el savi. Després d’una bona estona el savi arribà i de sobte la corrent d’aigua s’alterà fent un remolí.En Bermudo, el mag, va agafar la seva vareta màgica i va fer màgia amb un líquid verd De cop i volta va fer que tot el riu parés. Aleshores la família ho va intentar un altre cop. Per exemple, al Ramon IV, el fill únic de la família, el riu li va dir que al principi seria molt pobre i que no tindria futur, ja que no s'esforçava.

Quan la cascada va dir el seu futur a tothom, es van quedar impressionats i aespantats, ja que no s'esperaven aquestes respostes. Ho van intentar un altre cop perquè pensaven que potser la cascada estava equivocada, però no era així, ja que els va donar la mateixa resposta. En Ramon quedà abatut, però un dia decidí anar a visitar la cascada en secret, ja que ningú sabia que anava allà, i el riu de forma inesperada li digué: —Vós, infant, sereu molt important pel poble en un futur. —Jo? Per què? —Heu de ser més generós i d’aquesta manera tothom serà millor amb vós D’aquíuns anys et convertiràs en el cavaller més important del poble. Vint anys més tard en Ramon es convertí en el cavaller més famós del poble

L'origen de Can Coll Blanca Ledesma, Nil Muga, Lucas Cobo, Maria Delgado

Temps de Castells

Fa més de sis segles al petit poble de Lliçà de Vall se celebrà un campionat per a aconseguir la mà de la bonica donzella Agnès de Les Torres. Hi participaren tots els valents fadrins de la contrada. Feia setmanes que tots es preparaven amb molt d'èmfasis. Arribà el dia i l'Agnès estava ansiosa per veure els seus pretendents. Quan tots els competidors arribaren, començà la competició. Constava de tres desafiaments, cadascun més difícil que l’anterior. La primera prova era de rapidesa i la segona de resistència. Per últim, la tercera consistia en una lluita entre els dos que quedessin. El que aconseguís superar totes les proves i guanyar l’última, seria el que es quedaria amb la mà de la donzella. Tots els homes ho donaren tot a totes les proves i, a l’última, hi van arribar un compte anglès i un de català. Finalment va guanyar el valerós Alfred de Pakenham, el comte anglès, i el pobre català s’enfurismà. El poble, al descobrir que era estranger, planejà el seu homicidi, ja que així el segon guanyador, l’Arnau Borrell, es casaria amb la donzella. 11

I així ho vàren fer. La nit abans del casament, l’Arnau, segit d’altres homes, van entrar a la torre de la casa on s’allotjava el comte anglès. —Vós no us casareu amb la donzella—digué l’Arnau. —Vós tampoc, mai— vàren ser les últimes paraules de l’Alfred. Després d’aquestes paraules, el vàren penjar pel coll i morí. La dama, quan s’assabentà del que havia fet l’Arnau, es negà a unir-se en matrimoni amb ell. En honor a com havien matat el guanyador de la competició i llur futur marit, posà nom a la seva masia i hi visqué soltera tota la seva vida. El seu lloc preferit sempre va ser la torre, ja que allà se sentia més a prop del seu estimat.

Les llisses de Lliçà de Vall Ariadna Garcia, Victor Pacheco, Abel Torres, Maria Potau Temps de Castells

Fa 550 anys cada dissabte en un petit poble del Vallés es feia un mercat molt gran en el qual els mercaders i artesans del poble i de la zona hi venien els seus productes. Hi havia un mercader que era el més famós de tots, el pescador Lluís Muga, que vivia en una casa pobre de la urbanització de Can Prat. Aquest era famós perquè els seus peixos eren únics, grossos i amb un sabor diferent. Tot va començar un dia que en Lluís estava pescant al riu del Tenes amb tots els altres pescadors. Un dels pescadors va dir: —Pescaré el peix més gran de tots. L’altre va dir: —No, jo pescaré el millor. En Lluís estava cansat de tanta discussió i va marxar. S'allunyà de la gent perquè no aconseguia pescar res. Anà tirant enrere, enrere fins que caigué entre uns esbarzers i ferit arribà a un gorg del mateix riu. Aquest lloc mai havia estat descobert per ningú. Es posà a pescar allà mateix i pescà un peix gros mai vist en aquell poble.

Quan ja era fosc tornà a casa amb els peixos que havia pescat perquè els tastés la seva família. Els peixos eren tan bons que el dilluns següent els portà al mercat. Eran tan grossos que la gent els comprà tots i decidí que cada dia n’aniria a pescar-ne més. El comte Ramón li comprà un d’aquest peixos, ja que deien que eren tan bons. Al·lucinà tant que en honor a ell i als peixos decidí posar-los a l’escut i posar-los el nom de llisses: —Aquest peix es dirà Llissa en honor a vós, senyor Lluís. Quan Lluís va morir ningú mai va tornar a saber d'aquell lloc i, per tant, ningú ha tornat a veure ni tastar les llisses del riu Tenes.

Les llàgrimes d'Adeleis Quer a l t R omero, Laura Valero, Nil Sant a m a ría i Raúl M ármol

Temps de castells

A Lliçà de Vall, prop de la Masia Bella Plana hi ha una bassa amb una història al darrere ben curiosa. . Retrocedim al 1702, en un poble perdut del Vallès Oriental anomenat Lliçà de Vall. Allà hi visqué una jove anomenada Adeleis Climent, una dona forta i independent que fou serventa a l'església de Sant Cristòfol. Ella volgué trencar l'estereotip de dona que hi havia en aquella època i fou la primera noia en aquell poble que volgué estudiar.

Estigué disposada a fer

de tot per aconseguir-ho i ensenyà a la resta del poble

que

les

dones

podien

fer

exactament

mateix que els homes. En aquell poble a les dones no els deixaven fer res, només podien fer les tasques de casa i anar al mercat a comprar, res de decidir, res de treballar...

Adeleis començà a fer petites reunions amb les dones del poble per intentar concienciar-les sobre la igualtat de gènere. Al principi li anà bé, però el temps va anar passant i el compte Gelabert de Bella Plana,

home

cregut,

masclista

egocèntric,

s’ adonà del que estava succeint: les dones del poble començaven a revoltar-se i a reivindicar-se davant dels seus marits i la resta d’ homes. Havien deixat d’ anar a comprar i de preparar-los els àpats, començaven a donar la seva opinió sobre les coses, etc. El compte decidí fer una reunió amb totes les dones del poble als afores de Lliçà de Vall. Les amenaçà amb el fet que si no s’ aturaven les mataria una per una. Però elles no cediren i començaren a queixarse i cridar.

Entre l'enrenou el compe segrestà Adeleis.A la nit la lligà a una gran alzina i li digué: —Heu de parar— digué el compte. —No— contestà ella rotundament.— Les dones tenim els mateixos drets que els homes, el món ha d'evolucionar i no ho farà si ens treieu la nostra llibertat. —Doncs no hem deixeu més opció— digué ell amb superioritat. —Què vol dir això? —Us deixaré lligada en aquest arbre, ningú tornarà a saber de vós, sereu...com ho diria jo...— El compte es quedà pensant —un fracàs. Tot el que heu fet ha estat en va— digué ell amb un somriure malèfic. —Feu el que vulgueu, res ha estat en va, les dones d’ ara saben quins són els seus drets i els inculcaran als seus fills i filles. El comte se n’ anà i deixà Adaleis allà lligada. 19

Al princi ella es va fer la forta

—era forta— però

amb el temps se’ n començà a penedir, tingué gana, fred i, finalment, es derrumbà. Començà a plorar i plorà tant que de les seves llàgrimes va néixer una bassa, la que es coneix avui dia com a Bassa de la Bella Plana. Diuen que si vas a Can Bella Plana i t’ apropes a la bassa, encara es poden sentir els laments de la dama.

La construcció gràcies a un diable Mark o K amenjasev ic, Kevin Martínez, S a r a Mayá , A b r il Zayas

Temps de casteells

Un bon dia al petit poble de Lliçà de Vall, en els camps de Can Gurri, on actualment hi ha els pous de glaç, aparegué un petit diable amb molta gana. Aquest poble no tenia una gran quantitat d'habitants i tampoc tenia massa recursos, així que el petit diable apareixia cada nit en una casa diferent. Als matins, quan els habitants despertaven és trobaven que no tenien menjar i no sabien el perquè. Començaren a tenir escassetat de queviures i,per aquest motiu, decidiren investigar.

Al cap d'uns dies els habitants del poble decidiren amagar tot el menjar per tal que ningú hi tingués accés, tan sols els cuiners. Com que no tenien massa espai on poder guardar-lo tot, varen començar a construir els pous de glaç en unes terres que es trobaven al costat d’una masia als afores del poble. Mentre estaven recopilant el material que necessitaven per a la construcció, el petit dimoni va anar on estaven els constructors. —Què esteu construint aquí?— va dir el diable amb cara de sorpresa. —Estem construint uns pous per poder conservar i protegir el menjar d’algú que se'l menja a les nits. Encara no sabem qui és. —Oh no… Ara em moriré de gana i no podré agafar-vos el menjar. —Vau ser vós? —Sí, vaig ser jo, ja que si no menjava alguna cosa em moriria de gana, perquè no tinc recursos per poder comprar menjar. —Parlarem amb el propietari del mas i decidirem si et pot deixar menjar.

El pagès que vivia a la masia accedí i es va fer càrrec de l’alimentació del petit dimoni, però a canvi li demanà ajuda per construir el pou de glaç. El dimoni cregué que era un bon tracte, deixà de fer maleses i utilitzà els seus poders per construir els pous de glaç.

LLEGENDARI DE LLIÇÀ DE VALL 2nB

TEMPS DE CASTELLS

ÍNDEX Les llisses petrificades ............................................................... 4 El drac i el compte ...................................................................... 7 Els pous de glaç del diable ..................................................... 11 Els homes llop i el cavaller Pere Coll ................................. 16 Les llisses daurades .................................................................. 18 L'església explosiva de Sant Cristòfol ................................ 21

LES LLISSES PETRIFICADES Dídac Hernando, Elsa Codina, Eric Gurlea, Brisa Garcia

TEMPS DE CASTELL

L’escut de Lliçà de Vall amaga una llegenda que gira a l’entorn de dos peixos fantàstics anomenats llisses. Fa molts anys, en el seu pas pel poble de Lliçà de Vall, el cabdalós riu Tenes estava encantat per un dimoni. La maledicció consistia en el fet que la persona que intentés emportar-se qualsevol animal o objecte que estigués dins l’aigua es quedaria petrificada juntament amb el que agafés. Però un lliçanenc, fart d’aquesta maledicció, li digué al malèfic dimoni amb veu tremolosa: —Dimoni, no hi ha cap mètode per anul·lar la seva maledicció? —Només hi ha una cosa que podeu fer: pescar les dues llisses fantàstiques. Alguns dels vilatans ho varen intentar per curiositat i no van sortir del riu mai més. Així fou durant molt de temps, tant que tothom deixà d’intentar pescar les llisses i es rendiren.

Un jorn un home foraster, el valerós Martí Vall del poble de Santa Eulàlia, passejava pel costat del riu hi veié dues llums grogues brillants al fons del riu. En Martí, meravellat, s’apropà i veié dos peixos preciosos, les llisses. Sense conèixer la maledicció, agafà les llisses, però en lloc de quedar ell petrificat, ho van quedar les llisses. Amb les dues llisses petrificades la maledicció s’esvaí i el dimoni amb ella. Tota la gent del poble anà al riu a observar els dos fantàstics peixos petrificats gràcies als quals la maledicció havia desaparegut. Com estaven molt agraïts, l’escut del seu poble passà a tenir dues llisses i el nom del poble el cognom d’en Martí.

EL DRAC I EL COMPTE Yago Gimeno , Rebeca del Fato , Ivan Barcia , Paula Martorell

TEMPS DE CASTELLS

Diu la llegenda que a la masia de Can Magarola de Lliçà de Vall hi vivia un senyor que la gent coneixia com a Jaume Magarola. Era una persona molt avariciosa, només pensava en ell. Quan el compte va morir sense descendència, ell volgué presentar-se com a substitut. Per això, parlà així al poble: —Jo us prometo que seré una persona molt assenyada i pensaré en el bé del meu poble. Uns dies després arribà un drac al poble que volia menjar-se els habitants de la vila. Si el compte no li donava un habitant cada dia, tot el poble seria pobre i la gent no tindria res per menjar. En canvi, si li donava, el poble només tindria riqueses i bona sort. 7

Jaume li digué al drac: —D’acord, us donaré el capellà de l'església. —Si vós em doneu el capellà, jo us donaré les riqueses i la bona sort. Quan el poble se n’assabentà decidiren parlar amb el drac per solucionar-ho i salvar la vida del capellà: —Vós, drac, no us menjareu el capellà, sinó el compte. El drac digué: —D’acord, em menjaré el compte Jaume.. Des que e drac s’empassà el comte ja no tornà més al poble i tots els habitants foren rics. La casa de Can Magarola quedà abandonada per sempre més . 8

ELS POUS DE GLAÇ DEL DIABLE Abril Gimeno, Èric Hurtado, María Menacho, Jonathan García

TEMPS DE CASTELLS

Corria el segle XVII, quan la gent de Lliçà de Vall no sabia com conservar el menjar i cada dia pensaven què podien fer per solucionar-ho, però no trobaven remei. Un dia vingué un temerós diable i els oferí un petit pacte: si trobaven l’or que hi havia amagat a Can Gurri i li donaven, els construiria un pou de glaç per poder conservar els aliments. Però ell l’havia amagat en un altre lloc, per això mai el trobarien, només volia jugar amb aquella bona gent.

Tan ràpid com pogueren es posaren a cercar l’or. Van passar dies i no trobaven res, fins que un dia, una senyora digué: —Senyor dimoni, no trobem cap tresor. Vós n’esteu segur que aquí hi ha or? I el dimoni contestà: —Senyora, vós continueu buscant, que jo n’estic segur. Llavors, a partir d’aquell moment, la gent començà a dubtar de la paraula del diable i a qüestionar-se si hi havia or de veritat.

Una tarda, li digueren al diable que no trobaven res i que es rendien, però el diable els digué que continuéssin si volien el pou de glaç. La gent començà a demanar-li ajuda perquè que no el trobaven i l’advertiren que es rendirien. Un jorn, un nen astut, que era de Can Gurri, començà a atabalar-lo dient-li que on estava l’or, que no el trovaben, amb la intenció que se li escapés on estava. Llavors, el diable es posà tan nerviós que al final li digué que estaba en un lloc molt conegut on s’hi anava a pregar a Déu Nostre Senyor. El nen àpidament anà a l’església i l’agafà. Llavors digué: —L’he trobat!

El diable s’indignà molt, ja que li havien fet una mala jugada, però com tenien un tracte, va haver de construir els pous de glaç. Des d’aquell dia, cada any se celebra la festa dels pous de glaç a Lliçà de Vall en honor al dia que van enganyar el diable per aconseguir-los.

L' HOME L L OP I EL CAV A L L ER PERE COL L MARTA MONTERO,UNAI NAVARRO, MARC TINTÓ I DANNY MURILLO

TEMPS DE CASTELL

Fa molts i molts anys en una poble de la comarca de Barcelona anomenat Lliçà de Vall els boscos estaven habitats per homes llop. Els homes llop es feien passar per camperols i quan veien algú, l’atacaven. Un jorn un camperol anava caminant pel bosc quan de sobte un home llop se li tirà a sobre i el devorà. Això passava contínuament, així que un dia un cavaller anomenat Pere Coll va decidir anar al bosc per matar tots el homes llop. Així doncs, entrà al bosc amb una espasa a les mans i els cercà tots fins a matar-los. Quan els vilatans conegueren aquella gran notícia el 7 d’abril de 1576, el cavaller es feu molt conegut i el poble, en agraïment per la seva gran gesta, li construí una masia i li posaren el seu nom, Can Coll. Hi van fer construir també una capella, una torre altíssima perquè hi pogués viure amb la seva família i li van concedir una gran extensió de terra per cultivar. Per fi els lliçanencs i lliçanenques podien passejar pel bosc sense por!

LES LLISSES DAURADES Iona Ortiz, kevin Perez, iziar Vera

TEMPS DE CASTELLS

L’any 1498 a Lliçà de Vall hi vivia un home de nom Martí Vall, un comerciant que es dedicava a recolectar i vendre els seus productes. Amb els diners que guanyava tenia suficient per cobrir les seves necessitats bàsiques. Per mantenir la seva família, pagar la seva llar i per tenir menjar i aigua. Un dia va anar a pescar al riu Tenes per poder vendre després els peixos al mercat. Mentre pescava veié un centelleig de llum al fons del riu. Pensà que era una moneda d’or, per això la intentà agafar, però veié que es movia. Llavors se n’adonà que era un peix, una llissa, i l’agafà. Veié que n’hi havia moltes més i n’agafà tantes com pogué. Quan tingué el cistell ben ple, se n’anà corrents a vendre-les al poble. Gràcies a aquests peixos va guanyar el doble del que guanyava habitualment en un dia. Martí Vall seguí pescant durant mesos, fins que alguns habitants del poble s'assabentaren d’on agafava les llisses daurades. Finalment les llisses van desaparèixer, no en va quedar cap.

Martí Vall volgué fer una bona obra amb els diners que havia aconseguit durant els últims mesos i construí els pous de glaç on actualment cada any se celebren les festes del glaç en honor al generós pescador. Aquests peixos ara es poden trobar a la bandera de Lliçà de Vall i també podem trobar el cognom d’en Martí en el nom del poble. Tot això, en record a l'època més pròspera comercialment que ha tingut mai Lliçà de Vall.

LA VENJANÇA DELS SARAÏNS Tania Rodríguez, Jordina Munt, Ferran Vieiros i Alan Vargas

TEMPS DE CASTELLS

Fa molt de temps, en el poblet de Lliçà de Vall hi vivia una nena anomenada Elizabeth que era filla del forner. Ella estava enamorada del seu amic Cristòfol, fill del rei Sunifred II i de la reina Esmeralda.

Un dia el príncep la convidà a menjar estofat a la seva llar. Després decidiren anar a fer un passeig per la muntanya i visitar una església abandonada envoltada de vegetació. Van veure uns homes sortint de l'església que eren molt sospitosos. Entraren dins l'església i segueren a l'últim banc que hi havia. Es posaren a resar, però llavors Elizabeth sentir un so molt estrany i peculiar: —Fsssssssss...

Ella anà a veure què era i d’on provenia. S’adonà que el soroll venia de l’estatua de Jesús. S’apropà i veié uns barrils de pólvora amb una metxa que estavena punt d’explotar. Elizabeth marxà corrents de l’església i just quan sortia per la porta s’adonà que Cristòfol encara era dins i el cridà perquè sortís d’allà: —Cristòfol, sortiu d'aquí corrents o tots dos volarem pels aires!!! Ell correqué darrera d’ella sense entendre molt bé el que estava passant i just quan tots dos sortieren per la porta, els barrils explotaren. Uns pagesos que rondaven per allà veieren l’explosió i els dos infants, Elizabeth i Cristòfol, ferits al terra. —Us trobeu bé, senyoreta? Per sort ella no es feu ferides greus. En canvi, en Cristòfol, quan els pagesos li preguntaren: —Esteu bé vós, senyor príncep? El príncep no contestà. Havia mort a causa de l’explosió

Dies després dels fets, descobriren que tot havia estat obra de Karim IV, cap dels sarraïns,qui havia odiat el Rei Sunifred II des que aquest li havia arrebatat totes les seves terres. Ara e volia fer justícia amb la mort del seu fill. El poble decidí reconstruïr l’església i la batejaren com l’Església de Sant Cristòfol, en memòria del seu príncep Cristòfol.

LLEGENDARI DE LLIÇÀ DE VALL 2nC

Temps de Castells

ÍNDEX La donzella de Can Cusconer .................................... 4 El cavaller de Can Coll .............................................. 8 Aigua dolça ............................................................. 12 La donzella i el camperol ........................................ 15 La llegenda de les llisses ........................................ 18 El dimoni de Bella Plana ......................................... 21

LA DONZELLA DE CAN CUSCONER Temps de Castells

Xènia Rojano,Daniel Ponce,Dídac Martinez,Anna Segura.

En el petit i bonic poble de Lliçà de Vall, hi vivia el fill d'un noble, Àxel Ferrer. Era un valerós cavaller, molt llest i sensible amb els pobres camperols. Sempre volia que la seva ciutadania estigues bé i segura, però els seus avars pares no eren igual. Ells eren egoistes i només els interessava el poble per recaptar els seus impostos.. Un jorn Àxel, decidí parlar amb els habitants del poble per explicar-los que no s’havien de preocupar, que quan ell fos el senyor d’aquestes terres, substituiria al seu pare, disminuiria els impostos i, com a bon senyor, retornaria els diners recaptats al poble. El jove Àxel tenia per costum fer llargues passejades i, un dia, en un d’aquests passeigs, veié una donzella molt maca. Quedà embadalit i s'enamorà. Era una preciosa noia amb uns llargs cabells rinxolats de color daurat, ulls blaus i un vestit brut, poc còmode i poc atractiu a la vista. És deia Violant Cusconer. Estava ajupida en una petita font, netejant la roba que portava en un gran cistell. 4

S’apropà a parlar amb ella i digué: —Bella dama, seria un plaer si em volguèssiu acompanyar al castell. Us puc oferir medicines, roba, menjar i tot el que necessiteu. —Moltes gràcies, hi aniré— respongué la noia amb timidesa. Un any més tard, cada dissabte la jovencella i l’aristòcrata es veien en aquella font, en la mateixa on s'havien conegut, però un dia l'Àxel trobà el cos sense vida de la seva estimada estés a prop de la font. Es va dir que la pobra noia havia mort per una malaltia de cor. Des d'aquest moment, Àxel anà a la font a plorar per la donzella a la qual havia jurat amor vertader. Conta la llegenda que els vells pares de l’Àxel havien encarregat que matessin la donzella hores abans que el seu fill la trobés a la font. El cavaller se n’assabentà i intentà matar els seus pares. En homenatge a Violant, el príncep li posà el seu nom a la font i per això l’anomenà font de Can Cusconer Dies després de la mort de la donzella, el príncep demanà a un jove que trobà a prop de la font que el matés i acabés amb la seva vida, ja que desitjava tornar amb la seva estimada. Diu la llegenda que l’aigua que surt d'aquesta font són les llàgrimes que el jove cavaller vessà el dia que trobà la noia sense vida. 5

EL CAVALLER DE CAN COLL Marçal Codina, Toni Gordito, Aroa Diaz i Alejandro Fernandez

Fa molt de temps, en un castell hi vivia, el rei de Lliçà de Vall amb la seva família i els seus cavallers. La vida en aquell castell era molt avorrida i repetitiva. Per donar-li una mica d’emoció va decidir fer una justa. El rei digué que a qui guanyés se li donarien molts diners. Cavallers del tot el poble es presentaran per a guanyar el premi. El rei digué que el torneig començaria el diumenge a la sortida del sol i que duraria fins a la posta sol. Les regles del torneig eren ben fàcils, tothom hi havia d'anar amb el seu cavall i combatre contra els altres. El primer a caure a terra seria eliminat.

Va arribar el dia. Tothom estava molt nerviós. Els cavallers tenien una petita tenda on podien preparar-se i esperar el seu moment. Mentre els cavallers es preparaven el rei ja estava preparat per a seure i mirà la justa. A l’últim moment va arribar arribà un cavaller molt jove, de 1617 anys, que tenia una armadura molt vella i destrossada, i el seu cavall era brut. Tothom pensava que seria el primer a ser eliminat. Però Passaven les rondes i ningú s'ho podia creure, però el jove cavaller seguia invicte (ningú l'havia guanyat).

Va arribar Arribà la batalla final, en Joan contra el jove cavaller desconegut. La batalla va ser molt intensa, però finalment va guanyar el petit cavaller. El primer que va fer en guanyar va ser donar gràcies a la gent pels seus a ànims, que l’habenal va ajudar moltíssim. El rei va coronar el jove com el millor cavaller del poble i, ell i la seva família van ser molt feliços. Amb els diners que va guanyar va construir Can Coll, un casal amb un pati immens i preciós ple de vegetació. A Can Coll. Allà visqué allà amb la seva família i. amb els diners que li sobraren ajudà les famílies més pobres del poble.

AIGUA DOLÇA Temps de castells

Noa Medina, Xavi Muñoz, Karla Vico, Àfrica Ramìrez, Alex Muñoz

A Catalunya es poden trobar moltes llegendes sobre les dones d’aigua. La dona renuncia a la seva immortalitat per un home del que s’ha enamorat, però la llegenda del riu Tenes és diferent de la resta, ja que explica perquè el riu baixa més ple o més buit. Un vespre de primavera amb lluna plena, fa molt de temps, el fill del comte Ramon de Torrelles, després d'un dur entrenament volgué anar a fer una volta pel riu Tenes. De sobte escoltà una veu preciosa. El noi girà el cap i veié una dona en un gorg del riu. El fill del comte s'hi apropà i digué: —Que hi ha algú? En sentir això la donzella s'enfonsà en l'aigua i desaparegué. —No, si us plau, no tinc intencions de fer-vos mal —digué el fill del comte. La donzella seguí amagada sota l'aigua, fugint. El fill del comte, corrent darrera d’ella i veient que es començava a cansar, l’agafa pel braç i descobrí que era una nimfa d'aigua. 12

El fill del comte anà a aquell racó del riu cada dia durant tota la primavera, ja que s'havia enamorat d'aquella preciosa nimfa d'aigua. En el regne s'adonaren que un dels seus s’estava veient amb una nimfa i això no ho podien permetre. Li demanaren al dimoni que el castiguès i, aquest, els va maleir: no es podrien veure durant tota la primavera i, si es veien, un dels dos moriria davant l'altre.

La nimfa plorà desconsoladament durant tota la primavera i amb les seves llàgrimes omplí el riu Tenes més que en les altres estacions. A l’estiu, l’hivern i la tardor es pogueren tornar a veure i la nimfa no plorà més. És per això que el riu no baixava tan cabalós.

LA DONZELLA I EL CAMPEROL Nerea Arévalo, Laura Amores, Oscar Chedas, Pep garcia

Ca n’Oliveres Vell no és una masia molt coneguda, però amaga molts secrets dels quals segur que encara no n’heu sentit a parlar. A l'església de en Sant Cristòfol, que antigament era un castell ubicat a Lliçà de Vall, un menut poble del Vallès Oriental, hi vivia un jove rei anomenat Joan I que tenia moltes riqueses i moltes terres. Vivia amb la seva dona Maria i la seva filla, una jove donzella molt bonica anomenada Helena. A part d’elles també hi vivien serfs que treballaven per a ell. Entre ells, destacaba un jove que era pastor, en Martí, un dels millors servidors del rei. Un jorn, el rei li va dir a la donzella s’havia de casar, ja que s’havia de convertir en reina. Però ella no es volia casar, deia que podia governar tota sola. El rei no la veia capaç, ja que eren moltes coses les que s'havien de controlar. És per això que la donzella s’escapa al camp que hi havia al costat del riu Tenes. Allà trobà a en Martí, que estava amb un ramat de cabres. —Vós, que hi feu aquí a aquestes hores? —El meu pare vol que em casi amb un home, però jo no vull.

—Vós heu de tornar al castell i parlar amb el vostre pare, potser entra en raó.

—Ja hi he parlat, però continua pensant el mateix. —No us preocupeu, el rei és un bon home, segur que el podreu persudadir, i per això us prego que aneu al castell i que parleu de nouamb el vostre pare. La donzella i en Martí es van queda parlant, sempre es veien al castell, però quasi mai parlaven. La donzella, de tornada al castell, sentia que per a fi havia trobat una persona que l’escoltava i que la volia ajudar. Així doncs, anà a parlar amb el seu pare tal com el jove pastor li havia recomanat: —Pare, ja he trobat la persona amb la que em vull casar. —Per fi heu entrat en raó. Qui és aquest afortunat home, filla? —És un camperol que treballa per a vós, en Martí. —No puc permetre que us caseu amb un camperol!

—Però pare, per què no? —Perquè és un ramader i us mereixeu algú millor, un compte o un baró. —Pare, vós vau dir que havia d’estar amb la persona que em fes feliç i per fi l’he trobat. —He dit que vós no us casareu amb un camperol, no en vull parlar més d’aquest tema, dirigiu-vos ara mateix a la vostra cambra! La donzella se n’anà trista a les seves dependències, però estava tan enamorada d’aquell camperol que decidí anar a viure amb ell sense el permís del rei. Volia ser feliç i, per poder ser-ho, necessitava aquell home que l’escoltaria i respectaria en tot moment. Van edificar la seva propia masia en el lloc on s’havien enamorat i se'n van anar a viure junts. El camperol i la jove donzella van estar sempre junts. Qui diria que una donzella acabaria vivint a Ca n’Oliveres Vell amb un camperol qualsevol? 17

LA LLEGENDA DE LES LLISSES Temps de Castells

María Portillo, Cristina Jiménez, David Just, Llens Pérez

L’escut de Lliçà de Vall està format per un rombe amb dues llisses una sobre l’altra, acompanyat amb una corona amb forma de castell a la part superior. L’origen d’aquest escut tan particular l’explica aquesta llegenda. Un jorn els barons de Lliçà d’Amunt, Enric de Can Lledó i la seva esposa Almodis II, passaren de viatge per un petit poble del Vallès Oriental, Lliçà de Vall. Anaven a visitar el baró David III de Lliçà de Vall perquè volien signar un contracte per unificar els dos territoris. Per cortesia del baró, van fer una ruta pel seu poble, per ensenyar-los la contrada i mostrarlos alguns dels indrets més bells de la vila. Una vegada començà la visita, el baró David III decidí que el primer lloc que els ensenyaria seria el proper riu Tenes. Els propietaris del poble explicaren als convidats la captivadora història de la creació de la riera. Els agradà tant la llegenda com el mateix rierol, tant que decidiren visitar-lo tots els dies des d’aquell precís moment. 18

Un dia veieren unes llisses mortes a la llera del riu, però no sabien per què havien mort, ja que l’aigua fluïa cristal·lina. En veure-les així ells volgueren salvar-les d’alguna manera. Per gràcia de Déu Nostre Senyor, trobaren un camperol per la zona que es va oferir a ajudar-los: —Salut, bon camperol, serieu tan amable d’ajudar-nos amb aquestes pobres criatures? —demanà el baró David III. —És clar que sí, senyor —afirmà el camperol. Els va explicar que segons una llegenda que havia sentit explicar als vells del poble, si et trobaves alguna llissa en aquest estat i l’honraves, tornaria a la vida i el poble seria pròsper. Ells agafaren el consell d’aquest camperol i el baró de Lliçà de Vall decidí honorar-les posant-les a l’escut d’armes del seu petit poble. Aquell mateix dia les llisses tornaren a la vida i, a més, al riu mai li va mancar l’aigua i als camperols de Lliçà mai els va faltar de res,sempre tingueren cultius i riqueses. 19

EL DIMONI DE BELLAPLANA Temps de Castells

Gisela García, Pol Alvarez, Hugo Cuesta, Paola Solano

Corria el segle XVIII i un noble molt adinerat anomenat Felip de Bella Plana vivia en una masia a Lliçà de Vall que rebia el seu nom, Masia Bella Plana. L’honorable noble Felip de Bella Plana vivia amb la seva filla Leonor i la seva dona Isabella. No passava quasi temps amb la seva filla de set anys, ja que sempre havia d'estar treballant amb el rei Fergus. La noia passava més temps amb la seva mare i de vegades és sentia trista perquè volia veure el seu pare. Felip sempre arribava molt tard, fins i tot hi havia vegades que dormia al castell perquè tenia molta feina, i la nit en què se situa la nostra història era una d’elles. Aquella nit tingué un malson sobre un espantós dimoni que voltava per cambra. Es despertà perquè sentí una veu. De cop i volta obrí la porta de l'habitació i no sabríeu mai què va passar: no s’ho podia creure, el seu malson s'estava fent realitat: el dimoni entrà a l'habitació i començà a llençar coses per tot el dormitori. 21

En Felip tot espantat li preguntà a l’esgarrifós dimoni per què feia el mal en la seva cambra i aquest respongué: —Abans que arribéssiu vós jo vivia aquí i era feliç amb el meu pare, fins que el rei Fergus m'ho arrabassà tot: el meu pare, la meva família, el poder, els diners, tot. Avui soc aquí per tornar-li tot el que m'ha fet. —Fergus! — cridà espantat. Fergus anà corrents a veure què passava i es trobà amb el dimoni. El dimoni quan veié Fergus somrigué. En aquell moment s’adonà que alguna cosa dolenta passaria. —Què feu aquí? —cridà Fergus. —Vinc a recuperar allò que és meu — respongué el dimoni. —Què voleu? —Vull la vostra ànima per emportar-me-la — respongué el dimoni. Quan en rei Fergus era jove era un simple camperol, fins que es va convertir en rei. Ho va aconseguir traient-li el tron al dimoni i el dimoni des d'aquell dia es volia emportar la seva ànima. El rei fergus sempre recordà el dimoni, però mai pensà que passaria això. 22

Finalment el rei pactà amb el dimoni que s’emportés la seva ànima i deixés en pau en Felip. Abans que s’emportés l'ànima del rei, Fergus digué a Felip que es quedés les seves terres per poder passar més temps amb la seva filla. Se n’anà de la masia i des d’aquell dia la masia quedà buida.