NATURES HÍBRIDES
: UN OBJECTE , UN COS I UN PAISATGE
(diàlegs interdisciplinaris al voltant de les hibridacions natura-tecnologia) 16 de juny de 2014, CSIC Residència d'Investigadors, Barcelona Paisatge tecnogènic : “de Txernòbil a Fukushima” Jaume Valentines-Álvarez, investigador independent, Allaqat Coop.
¿El paisatge el trobem a la natura o el modelem amb la cultura? El paisatge ni el trobem a la natura ni el modelem amb la cultura. No existeix -o, al menys, no conec- cultura sense paisatge, ni paisatge sense cultura. Fins i tot, els grans paratges que podem pensar verges, a-tecnològics i no-humans (les reserves de la biosfera o els parcs naturals, per exemple), són producte de polítiques de preservació concretes on interven factors tan humans com les identitats nacionals, les creences religioses, les ideologies de progrés, les grans xarxes de comunicació, les economies locals, el turisme global, els diners i la planificació territorial a mans d'experts. 1 En aquest sentit, el paisatge volcànic del mont Fuji (dins el Parc Nacional Hakone, creat el 1936) o la concorreguda plaça Hachiko de Tòquio poden pensar-se com espais fonamentalment humans.2 La divisió estricta entre humanitat i natura, entre allò humà i allò natural, ha estat una peça clau en el procés de gènesi i consolidació de la modernitat del món occidental. De fet, ha comptat amb il·lustres “divisors”, com Francis Bacon i Adam Smith, que van trobar una font d'inspiració en les tradicions grega (clàssica) i judeocristiana. 3 Aquesta separació, en última instància, ha servit per esperonar i legitimar algunes de les lacres més vergonyants de tota la història de la humanització: com el colonialisme, el racisme, el productivisme o el masclisme.4 El paisatge actual de Fukushima -especialment, la zona d'exclusió obligatòriaevidencia altra vegada que aquell projecte de controlar i dominar la totalitat de la natura -fins a les seves partícules més petites, els àtoms- ha anat associat al control i subordinació d'individus i de grups socials, de cultures i llenguatges, dels paisatges en els que estan inscrits. I no sols això. En un moment en què l'arsenal nuclear -energètic i militar- és més gran que mai -menys visible però més gran que a la Guerra Freda-, aquell projecte ha assolit la capacitat de destrucció total de la humanitat. 5 I seria aleshores quan la natura -tal i com Occident l'ha concebut, és a dir, separada del ser humà- camparia abastament per tota la superfície de la Terra. -1-
1
Existeix una bibliografia prou extensa, multidisciplinària i transdisciplinària, al respecte; per exemple: William Cronon (ed.) (1996), Uncommon Ground: Rethinking the Human Place in Nature, Nova York, W. W. Norton & Co. (especialment, el capítol: Cronon, William, “The Trouble with Wilderness; or, Getting Back to the Wrong Nature”, p. 69-90); McClelland, Linda Flint (1998), Building the National Parks: Historic Landscape Design and Construction , Baltimore, Md., London, Johns Hopkins University; Cronin, Keri (2011), Manufacturing National Park Nature: photography, ecology and the wilderness industry of Jasper , Vancouver, UBC. El film Encounters at the end of the world (2007) de Werner Herzog mostra la gran petjada ambiental de la comunitat científica a l'Antàrtic que paradoxalment l'estudia per la seva condició de natural.
2
Evidentment, no es tracta de pensar que són espais humans iguals, sinó de fer palesa la construcció social d'allò que en diem natura. Des d'algunes mirades científiques, el mont Fuji i el paisatge del tsunami poden ser vistos com el resultat d'un llarg procés geològic, on el factor humà és irrellevant. Si mirar el món exclusivament des d'una escala temporal ingent (no humana) pot comportar a insignificar-nos, el mateix podríem afirmar en relació a una escala geogràfica amplíssima. En aquest sentit, no sols una mirada geològica, sinó també una mirada ambientalista pot esdevenir políticament conservadora. Mirar a vista d'ocell, i sense anar a covar al niu, ens permet veure la història humana com a part integrant de la història animal i la història ambiental, però també ens impedeix de vegades observar les diferències d'ètnia, de gènere, de classe, de cos, l'alteritat en definitiva. Aquesta és la principal crítica que es podria fer a l'obra interessantíssima de Reviel Netz, Alambre de púas: una ecología de la modernidad (Buenos Aires, Eudeba, 2013).
3
L'agència de la cosmovisió judeocristiana en la “conquesta” i “domesticació” de la natura per l'estat modern -i en els consegüents impactes ambientals- ha estat estudiada per la història de la tecnologia des dels anys 1960. Dues obres centrals són: Marx, Leo (1964), The Machine in the Garden: Technology and the Pastoral Ideal in America , Oxford, Oxford University Press; White, Lynn Jr. (1967), “The Historical Roots of our Ecological Crisis”, Science, 155, pp. 1203-1207. Aquestes obres són contemporànies a la proliferació dels moviments ecologistes dels anys 1960, juntament amb dues altres fites acadèmiques: les publicacions de la sonora Silent Spring (1962) de Rachel Carson i del més discret The Careless Atom (1969) de Sheldon Novick. Tot i aquesta eclosió, existia ja una llarga trajectòria en la crítica formal de les relacions hegemòniques entre natura-humanitat-màquina (tan sols cal pensar, per exemple, en Jean-Jacques Rousseau, William Morris, Piotr Kropotkin, Patrick Geddes o Lewis Mumford).
4
La ciència moderna va tenir un paper fonamental en la promoció de la retòrica de la domesticació, subordinació i control de la natura. Juntament amb l'associació artificiosa entre natura i feminitat, entre natura i colonitzat, va fomentar conclusions per a la justificació del patriarcat i de la colònia. Des del feminisme, s'ha visibilitzat i criticat vivament aquest procés. Són reveladors, per exemple, els treballs clàssics d'Evelyn F. Keller i Carolyn Merchant: Merchant, Carolyn (1980), The Death of Nature: Women, Ecology and the Scientific Revolution , San Francisco, Harper; Keller, Evelyn F. (1991), Reflexiones sobre género y ciencia, València, Alfons el Magnànim.
5
Vegeu, per exemple: Kuznick, Peter J. (2007), “The decision to risk the future: Harry Truman, the atomic bomb and the apocalyptic narrative”, The Asia-Pacific Journal: Japan Focus, July 23 [http://www.japanfocus.org/-peter_j_-kuznick/2479]. -2-
El cos del text és la transcripció -amb canvis lleus- de la resposta a la pregunta “¿El paisatge el trobem a la natura o el modelem amb la cultura?”, formulada dins els diàlegs interdisciplinaris al voltant de les hibridacions natura-tecnologia “Natures híbrides: un objecte , un cos i un paisatge” que es van dur a terme en el primer semestre de 2014. La resposta va ser enregistrada i penjada al web de TalentLab (http://www.talentlab.csic.es/index.php?option=com_content&view=article&id=42, una plataforma de co-creació científica a redós del CSIC), com a motiu introductori a la sessió de “Paisatge tecnogènic: de Txernòbil a Fukushima”, realitzada el 16 de juny de 2014 a la Residència d'Investigadors (CSIC). Les notes al final (introduïdes a posteriori com una “etimologia” del text) tenen la intenció de facilitar lectures especialitzades al respecte, de mostrar que la intervenció oral en qüestió pot tenir cert rigor i fonament epistèmic, però, sobretot, de visibilitzar que els nostres discursos orals, més o menys interioritzats i menys o més “d'estar per casa” també estan construïts a partir de (o amb relació a) textos científics i acadèmics de certa complexitat. Agraeixo a l'organitzadora de la iniciativa, Laura Valls, la invitació i els comentaris al text.
-3-