a
a:
o(.) lU
a:
Quan es parla dels primers escrits que fan referència als dòlmens o menhirs es pensa invariablement en els textos dels estudiosos o investigadors del segle XIX que començaren a ocupar-se d'una manera sistemàtica dels monuments megalítics, a partir de la primera menció de Joaquim Manuel Moner i Siscar (Dos monumentos druídicos sitos en el distrito municipal de Senterada, Fonz, 1872), on s'esmenta el dolmen de la Casa Encantada (Cadolla, Pallars Jussà). En realitat, la presència d'aquests monuments i la seva funció sepulcral sempre ha estat coneguda pels pagesos o pels pastors, perquè formaven part indestriable del seu paisatge quotidià, encara que la seva veritable antiguitat no pogués ser ni tan sols sospitada. Generalment, se'ls identificava com a tombes antigues de personatges importants, com ara gegants, moros, generals, bisbes o abats de l'època dels primers habitants de la contrada. Les darreres reutilitzacions sepulcrals d'algunes tombes megalítiques no van més ençà de l'edat del bronze final, és a dir, del final del 11 mii.Ienni BC. Malgrat tot, es pot ben dir que el record de la seva existència mai no es va perdre. Pel que se sap, aquest coneixement va ser transmès des del món ibèric i romà a l'alta edat mitjana i des d'ella als temps moderns. Efectivament, en alguns dòlmens s'han trobat evidents indicis materials d'època ibèrica i romana que proven la seva freqüentació en aquelles èpoques, com per exemple en el sepulcre de corredor de la Creu d'en Cobertella (Roses). Un altre problema és saber si aquesta presència ibèrica o romana respon a una continuació del seu ús sepulcral, a un testimoni de les primeres violacions d'aquesta mena de tombes en recerca de tresors, a la seva utilització com a barraques o cledes per al bestiar, o fins i tot al seu ús com a recintes per a cerimònies religioses o pràctiques de bruixeria. En tot cas, cal assenyalar que el sepulcre de la Creu d'en Cobertella és potser el millor exemple de la continuïtat del coneixement dels dòlmens en
Primer dibuix de la Pedra del Diable (Santa Pau), publicat per Josep Pella i Forgas l'any 1883.
el saber popular, malgrat la manca de notícies escrites. En efecte, a l'interior de la seva cambra s'hi varen trobar, a més d'abundant ceràmica d'època ibèrica i monedes romanes (republicanes i imperials), restes de ceràmica tardo-romana i visigoda, grisa medieval, vidrada en blau i en reflexos metàl.lics (XV-XVI), bales de plom (XVIII-XIX) i una moneda de Barcelona de 1811. És clar, doncs, que, quan aquest dolmen fou publicat per Manuel Cazurro l'any 1912, era ja conegut des de sempre pels habitants de la rodalia, des de l'època ibèrica fins al segle XIX. A un nivell més erudit, el record històric de molts dòlmens i menhirs tampoc no s'arribà a perdre mai, com ho proven els documents medievals que hi fan referència. Concretament, aquest mateix dolmen de la Creu d'en Cobertella apareix en documents del segle XIII (1214 i 1233) amb els noms de "pedre Coperte" i "petra