marmessors, es feien deixes per pagar els deutes pendents i despeses de l'enterrament i la lexia, donatiu que es feia al senyor natural i a la parròquia i que consistia en el lliurament de 2 sous i 8 diners. A continuació es nomenava l'hereu universal del mas i de tots els béns mobles i s'assegurava la supervivència des altres fills. Si l'hereu no es veia amb força per fer front a l'heretat, podia renunciar a favor d'un germà o germana. Beatriu d'Oliveres féu el seu testament el 4 de les calendes d'agost de 1327, nomenà marmessors el seu marit el seu cunyat i G. Arbosset, tots de la parròquia de les Encies, i declarà hereu universal el seu fill. Els enterraments eren rodejats d'una gran solemnitat. En general el difunt era enterrat al cementiri parroquial després de les celebracions litúrgiques. Els pobres eren obsequiats amb almoines de pa cuit, i el testador solia fer algunes deixes de cereals destinades als menesterosos. Els sufragis podien durar alguns dies. L'economia dels hostolencs era petita però variada . Els esplets que es recollien a la vall eren uns 15: diferents tipus de cereals,
lleguminoses, hortalisses i raïms. Quasi tots els masos tenien una vinya de ceps alts i al mas un celler on trepitjar i guardar el vi, tan necessari per completar la migrada dieta alimentària d'aquells temps. En els corrals no mancaven gallines i oques. El porc era animal molt apreciat, i en els contractes de venda es diferenciaven pel color del pèl, negre o ros. El bestiar gros, bous i vaques, era el gran auxiliar del pagès. Les pastures - dret del senyor d'Hostoles- estaven reglamentades. El 8 de les calendes d'octubre de 1329, Beatriu de Rocabertí, senyora de la Vall d'Hostoles, concedí a Dalmau de Suibes Damont, de Sant Esteve de Llémena, permís perquè pogués pasturar el seu bestiar dins els termes del castell d'Hostoles, excepte el temps de collir les glans, pagant per cens anyal un parell de tudons, i per la concessió, 5 sous barcelonesos. La propietat dels grans masos no es movia de mà, per tant no eren freqüents transaccions de grans finques. Ben al contrari, sorprèn el gran moviment relatiu a béns secundaris; tot es pot comprar o vendre: un cens d'una gallina, mig molí, un tros de ·bosc, una feixa de
terra, o part dels esplets d'una finca, o una vinya o part d'ella. Arnau de Croses de Sant Feliu va vendre per 7 anys dues tires de ceps de vinya el dia 3 d'agost de 1372. I tota transacció passava per casa del notari. El 13 de les calendes d'abril de 1326, G. de Conemina de Sesquers va vendre a Berenguer de Villa de Cogolls un parell de polls censals sobre el seu mas. Per raó de senyoria directa va signar el document Beatriu, senyora d'Hostoles. Malgrat la seva trista situació, la gent de remença sempre es va sentir propietària del seu mas, si bé es limitava al domini útil. Eren com una mena d'usufructuaris, però que tenien dret a deixar el mas als seus descendents. Quan feien testament sempre deien: "deixo el meu mas a ... ". Aquesta situació els estimulà molt a treballar i augmentar el seu patrimoni malgrat les feixugues càrregues que sobre ells pesaven. La pressió humana i econòmica a què estaven sotmesos era molt dura, però en la lluita per la possessió dels excedents de la producció agrària, els remences assoliren en els segle Xlii i part del XIV anar-se apoderant d'una bona part d'aquesta. ·
33