Conclusions icv euia comissiócaixes

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa Ref.: 261JVG22041400002

A LA MESA DE LA COMISSIÓ D’INVESTIGACIÓ SOBRE LES POSSIBLES RESPONSABILITATS DERIVADES DE L’ACTUACIÓ I LA GESTIÓ DE LES ENTITATS FINANCERES I LA POSSIBLE VULNERACIÓ DELS DRETS DELS CONSUMIDORS

Dolors Camats i Luis, portaveu, Josep Vendrell Gardeñes, diputat, David Companyon i Costa, diputat del Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa, membres de la Comissió d’Investigació sobre les Possibles Responsabilitats Derivades de l’Actuació i la Gestió de les Entitats Financeres i la Possible Vulneració dels Drets dels Consumidors, presenten, d’acord amb el que estableix l’article 58.6 del Reglament del Parlament, les propostes de conclusions següents per tal que, una vegada debatudes a la Comissió d’Investigació sobre les Possibles Responsabilitats Derivades de l’Actuació i la Gestió de les Entitats Financeres i la Possible Vulneració dels Drets dels Consumidors, siguin incloses en el dictamen que ha d’ésser debatut pel Ple del Parlament.

A. CONCLUSIONS

1. Introducció (creació de la mateixa CIREF, context normatiu) El 18 de desembre de 2012 els Grups Parlamentari Socialista, el Grup Parlamentari del PP, el Grup Parlamentari d’ICV-EUiA i el Grup Parlamentari de Ciutadans van formalitzar la proposta de creació d’una comissió d’investigació sobre les possibles responsabilitats derivades de l’actuació i la gestió de les entitats financeres i la possible vulneració dels drets dels consumidors, d’acord amb el que estableix l’article 58.3 del Parlament i com a continuació de la comissió iniciada durant la IX legislatura.

La comissió es va constituir el 12 d’abril de 2013 i va iniciar les primeres compareixences el 8 de juliol, fins la darrera reunió de la comissió realitzada el 27 de febrer. En aquest període s’han realitzat dinou sessions de treball.

Els treballs de la comissió no s’han pogut completar, com hagués estat desitjable, perquè els grups parlamentaris de CiU i PP i amb l’abstenció del PSC, van impedir la compareixença dels directius de la Caixa, del Banc de Sabadell i del BBVA. Entitats comercialitzadores de productes de risc. La seva compareixença era imprescindible per conèixer a fons el comportament i Model: 261 Propostes de conclusions (comissions d’investigació)

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

l’evolució del sistema financer i analitzar comercialització de productes financers de risc.

les

responsabilitats

en

la

Així mateix era del tot imprescindible la compareixença dels màxims responsables polítics de l’Estat de diferents Governs, així com dels presidents del Banc d’Espanya i de la Comissió Nacional del Mercat de Valors. Tret del senyor Julio Segura, expresident de la CNMV, i de la senyora Belén Romanas, presidenta de la Sareb, que jurídicament és una societat mercantil, cap altre va comparèixer El Parlament de Catalunya reprova l'actitud dels següents responsables polítics per no comparèixer davant la comissió d’investigació faltant al deure de col·laboració i cooperació entre administracions i al deure polític de donar les explicacions necessàries davant els diputats i diputades del Parlament i al conjunt de la ciutadania de Catalunya, en una qüestió en la qual aquestes persones han tingut una responsabilitat directa: Luis de Guindos, ministre d'Economia.

Elena Salgado, exministra d'Economia i Hisenda.

Fernando Jiménez Latorre, secretari d'Estat d'Economia i Suport a l'Empresa.

Pedro Solbes, exministre d’Economia i Hisenda.

José Manuel Campa Fernández, exsecretari d'Estat d'Economia.

Luis María Linde de Castro, governador del Banc d'Espanya.

Miguel Ángel Fernández Ordóñez, exgovernador del Banc d'Espanya.

Jaime Caruana Lacorte, exgovernador del Banc d'Espanya.

Jerónimo Martínez, director general de Supervisió del Banc d'Espanya.

Fernando Restoy Lozano, sotsgovernador del Banc d'Espanya, president de la comissió gestora del Fons de Reestructuració Ordenada Bancària i vicepresident de la Comissió de Seguiment dels Procediments d'Arbitratge en els Casos de Participacions Preferents.

María Elvira Rodríguez Herrero, presidenta de la Comissió Nacional del Mercat de Valors i de la Comissió de Seguiment dels Procediments d'Arbitratge en els Casos de Participacions Preferents.

Cal recordar a més que a les Corts Generals els esmentats responsables polítics tampoc no han donat les explicacions pertinents, doncs el Grup del Partit Popular ha rebutjat en diferents ocasions la creació d’una comissió d’investigació sobre la crisi del sector financer.

2

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

Pel que fa a la documentació tampoc ha estat possible obtenir documents de gran rellevància, com ara les actes del consell d’administració.

2. Actuació i gestió de les entitats financeres [general] 2.1 Introducció.

En aquest apartat es realitza l’anàlisi del marc econòmic i financer, s’esmenten de forma general tant les causes que expliquen la desaparició de les caixes com les principals responsabilitats.

La major part dels directius que han comparegut han atribuït la fallida de les seves entitats a la crisi econòmica i a l’increment de l’atur i molt en darrer terme les seves responsabilitats com a gestors. L’evidència contradiu aquesta valoració.

La conclusió principal és que la crisi financera i la desaparició de les caixes catalanes ha estat conseqüència d’un enorme frau. Un frau és segons el diccionari: l’acció d'enganyar algú per procurar-se un avantatge en detriment d'ell. I això és el que ha succeït, un engany massiu per aconseguir un benefici econòmic ja sigui corporatiu o personal.

Un frau de proporcions gegantines perpetrat per l’elit directiva de les caixes, que es van convertir en els “veritables propietaris” de les entitats i pels màxims responsables polítics, de la regulació, el control i la supervisió de les entitats financeres.

Un frau que té la seva expressió més dramàtica en la comercialització de crèdits hipotecaris, participacions preferents, deute subordinat i altres productes de risc. I que pren la forma més grollera en les desorbitades remuneracions, indemnitzacions i pensions dels directius del sistema financer.

Un frau que ha provocat l’empobriment de bona part de la societat, ha deixat sense casa milers de persones, ha forçat el tancament d’empreses i la pèrdua de centenars de milers de llocs de treball.

Un frau en el qual els responsables de la regulació, la supervisió i el control de les entitats financeres han estat col·laboradors necessaris quan no inductors. És evident qui ha guanyat, les rendes més altes, l’elit financera, i qui ha perdut en aquest procés, les classes populars.

Un frau que, de moment, està costant a la ciutadania més de 107.000M€, bona part dels quals probablement no es recuperarà mai.

3

Model: 261 Propostes de conclusions (comissions d’investigació)

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

Un frau que ha tingut com a objectiu final la definitiva desaparició de les caixes, que eren patrimoni públic, que representaven el 50% del sistema financer de tot l’Estat, mitjançant la seva privatització i bancarització.

No podem oblidar el context en el qual aquest frau es produeix: el predomini de l’economia financera per damunt l’economia productiva, un capitalisme especulatiu i extractiu de recursos públics i privats, que ha promogut l’anomenada “cultura de la cobdícia”, la recerca de l’enriquiment ràpid i a qualsevol preu.

Les caixes eren un bon model per afavorir l’estalvi popular. La pervivència d’algunes caixes, com les caixes del País Basc, les caixes d’Ontinyent i Pollença o les cooperatives de crèdit i entitats de banca ètica demostren que un model d’entitats amb finalitats socials pot funcionar si no es perverteix la seva identitat. Les caixes analitzades per aquesta comissió van estar mal gestionades, mal regulades i mal supervisades. Cal tenir en compte que aquest model tenia molts i poderosos adversaris: la Comissió Europea, el Banc d’Espanya i els grans bancs espanyols.

2.2 La crisi financera. a) La crisi financera mundial desfermada a partir de l’any 2007 va coincidir a Espanya amb l’esclat de la bombolla immobiliària que es va anar inflant a partir de finals dels anys 90 i molt especialment amb la constitució de la Unió Econòmica i Monetària, la creació de l’euro com a moneda única i la definició del paper del Banc Central Europeu. Els diferents governs van promoure i alhora van negar l’existència d’una “bombolla” immobiliària.

Des de 1997 fins 2007 es va produir una autèntica febre especulativa causada per la disponibilitat de diners a uns tipus d’interès molt baix, la laxitud dels sistemes de supervisió del BCE i del Banc d’Espanya i la generació massiva d’habitatge com objecte especulatiu. Es produeixen creixements anuals del crèdit del 15-20% i dels beneficis del 20-30%. L’opció econòmica dels diferents governs de l’Estat va ser, amb la liberalització del sòl i la política fiscal, afavorir la compra d’habitatges, promovent un model econòmic especulatiu, de poc valor afegit, molt basat en la construcció i el turisme i no en la indústria i els serveis avançats. Les polítiques neoliberals van promoure l’endeutament privat de les famílies per mantenir i incrementar la demanda interna, com a substitutiu dels augments del poder adquisitiu i dels mecanismes fiscals de redistribució de la riquesa.

El resultat és que l’any 2007 el sistema financer espanyol, amb uns fons propis de 175.000 milions d’euros, havia prestat prop de 3 bilions d’euros, el triple del PIB espanyol en aquell moment. Un d’aquests bilions equival al deute net 4

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

d’Espanya amb l’estranger. La suma del crèdit a promotors (300.000 milions d’euros), el crèdit hipotecari a les famílies (600.000 milions) i el crèdit a les empreses constructores (150.000 milions) era d’1,05 bilions, una xifra històrica que amenaçava no sols la solvència de les entitats sinó la del país, com s’ha demostrat en els anys següents. b) El sistema financer va permetre i estimular aquesta bombolla a través de mecanismes diversos: facilitats en la concessió de préstecs a promotors i famílies; finançaments per sobre dels percentatges habituals; laxitud en l’anàlisi de les garanties; tipus d’interès baixos; i, finalment, participació en les promocions a través de societats pròpies. Tot sense que el Ministeri d’Economia i el Banc d’Espanya hi posessin fre. c) Els préstecs realitzats van implicar, a partir de l’any 2007 i amb molta intensitat a partir del 2008, pèrdues de valor en balanç, de la mà de la reducció de la solvència dels prestataris (promotores, constructores i famílies), la contracció creditícia internacional conseqüència de la crisi de les subprime i la pèrdua progressiva de valor dels actius, sobretot dels sòls en mans de les promotores.

Tot plegat, va derivar en una reducció accelerada dels fons propis de les entitats financeres, un increment continuat de les ràtios de morositat i d’impagament, també per l’augment de l’atur que va passar del 9,8% el 2008 al 26% el 2013.

2.3 Les causes de la crisi de les caixes. Les responsabilitats.

Els responsables de la crisi i desaparició de les caixes són l’elit directiva de les entitats i subsidiàriament els òrgans de govern i control, els Governs de l’Estat i les entitats supervisores, el Banc d’Espanya i la CNMV. I una política econòmica que ha promogut l’especulació immobiliària i l’expansió creditícia.

El Govern de la Generalitat va tenir una actitud passiva, sense exercir plenament les seves competències.

2.3.1 Pèrdua de la missió original de les caixes.

La crisi i desaparició de les caixes és conseqüència de la perversió del model original de les caixes:” institucions financeres de caràcter social i de naturalesa fundacional (..), sense ànim de lucre”. I de la vulneració del seu objecte fundacional: "fomentar l’estalvi, fent una captació i una retribució adequades dels estalvis i invertint-los en el finançament d’actius d’interès general (...) i també fomentar el desenvolupament econòmic i social en llur àmbit d’actuació, d’acord amb els principis que inspiren la responsabilitat

5

Model: 261 Propostes de conclusions (comissions d’investigació)

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

social i el bon govern de l’empresa." Tots ells, objecte i principis, establerts en la Llei catalana de caixes.

La vulneració d’aquets principis va portar a les caixes a comportar-se com a bancs, però, a diferència d’aquests, les seves pèrdues no es podien compensar amb l’activitat internacional ni amb ampliacions de capital, 2.3.2 La irresponsabilitat del risc immobiliari.

De 1997 a 2007 els preus de l’habitatge van créixer un 195%, una mitjana anual de l’11,4%. El creixement del endeutament en mercats majoristes es va incrementar en aquest període un 35%.

Totes les caixes analitzades, amb major o menor mesura, van impulsar una estratègia empresarial basada en: a) La concessió de crèdits a promotors i, en molts casos, la creació de societats immobiliàries pròpies amb la participació d’empeses immobiliàries. Les caixes assumien tot el risc: com a promotores, pel crèdits que atorgaven als promotors amb els quals s’associaven i per la concessió dels crèdits hipotecaris. b) L’oferta de crèdits incomplint la normativa hipotecària i els límits d’una gestió prudent (incentius per contracte signat, sense controls de qualitat) per guanyar més quota de mercat en competència amb les altres entitats financeres. Crèdits per sobre del percentatge legal de la taxació de l’habitatge, en molts casos superant el 100%, facilitant la compra d’altres productes de consum. Manipulació de les taxacions, per aconseguir que el crèdit atorgat cobreixi el 100% o més del valor real de mercat. c) La manca de valoració del risc en la concessió de crèdits hipotecaris a famílies. Atorgament de crèdits sense que els ingressos dels clients puguin absorbir la quota proposada, ni una perspectiva d’evolució estable, amb percentatges sobre els ingressos familiars de més del 50%.

2.3.3 Competència pel creixement i l’expansió geogràfica.

El creixement de les caixes a través del crèdit hipotecari es retroalimentava amb l’expansió territorial. A partir d’un decret de l’Estat de 1988 es dóna plena llibertat a les caixes per expandir-se territorialment. Així es trenca un dels principis fundacionals de les caixes, el servei al desenvolupament econòmic i social del seu territori d’origen. Espanya ha arribat a tenir la radio d’oficines per nombre d’habitants més elevada de la UE.

6

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

a) La política d’expansió formava part d’una competència desaforada per guanyar quotes de mercat. L’obertura d’una oficina implicava, en molts casos i davant la dificultat d’atreure dipòsits, l’atorgament a crèdits a promotors i clients poc solvents que havien estat rebutjats per altres entitats. b) Les caixes també van participar en projectes a nivell internacional que no són coherents amb l’objectiu d’una caixa d’estalvis.

2.3.4 Una estructura de Govern feble i deficient. Les remuneracions dels directius. a) El poder dels directius.

La normativa legal establerta per les Caixes catalanes supedita les entitats als seus directius. Durant tota la seva vigència les diverses lleis sobre caixes d’estalvi han donat als directius, uns executius professionalitzats, el poder per conformar al seu criteri la composició del òrgans de govern. Els presidents i els consells d’administració no van actuar com a “contrapesos” i organismes de control dels directors generals.

Un exemple del pes dels màxims directius s’ha donat en una entitat com “la Caixa”, on és habitual que el Director General es converteixi en President de la entitat, sense cap regulació que impedeixi aquesta “porta giratòria”.

En aquest llarg procés, hem de subratllar, tal com han deixat palès les compareixences al Parlament de Catalunya, l’absència de sentit de responsabilitat dels principals actors, que han anat traspassant-la uns als altres. Els administradors i gestors de les entitats bancàries han actuat més en funció dels seus interessos particulars a curt termini que de la pròpia pervivència del sistema financer, probablement convençuts de que el sector públic acudiria al seu rescat. b)Les remuneracions abusives.

Les remuneracions dels executius de les entitats financeres espanyoles són superiors a la mitjana europea del sector el 2011, segons l’Autoritat Bancària Europea. Un informe del sindicat CCOO assenyala que de 2004 a 2010 el salari mig de l’alta direcció de les caixes es va incrementar un 80%, mentre que el benefici va caure un 7%. Si el 1976 el principal responsable executiu de la Caixa guanyava 8 vegades més que l’empleat mig, ara guanya 44 vegades més.

7

Model: 261 Propostes de conclusions (comissions d’investigació)

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

Aquestes retribucions són més escandaloses encara si es té en compte la desastrosa gestió realitzada pels executius de les caixes i la crisi social que el país viu, amb el creixement de la pobresa i de les desigualtats.

A l’Estat espanyol només hi havia recomanacions, que no eren d’obligat compliment de la Comissió Europea, que es van recollir en el Codi Unificat de Bon Govern de la CNMV (2006). Les primeres normes sobre practiques i polítiques de remuneració, adaptant directives europees, no s’aproven fins 2011, com assenyala l’informe remès pel Banc d’Espanya al Congrés dels Diputats sobre l’efecte del Reial Decret Llei 2/2012, sobre el cobrament d’indemnitzacions. b)Els òrgans de Govern.

La responsabilitat d’uns òrgans de govern no professionalitzats,que no estaven remunerats i que no eren executius, ha estat limitada. En bona part de les caixes analitzades els seus consellers no tenien informació dels temes de les sessions dels consells, i l’ordre del dia se’ls hi facilitava el mateix dia de la sessió, i no disposaven ni de la documentació, ni de les actes del Consell.

Tampoc els membres de l’assemblea general i del consell d’administració comptaven amb la formació adequada que haurien d’haver ofert les entitats. c)Politització de les caixes.

Les caixes catalanes, a diferència de la majoria de les caixes de la resta de l’Estat, no estaven polititzades en el sentit d’una presència directa i executiva de representants polítics, sovint nomenats pels Parlaments autonòmics.

Malgrat això les caixes amb presència fundacional de les diputacions o de determinats ajuntaments i consells comarcals nomenaven a les Assemblees Generals i als consells d’administració persones vinculades a forces polítiques i les esmentades entitats tenien incidència directa en els nomenaments.

El que s’ha constatat és la generalització d’una actitud passiva i irresponsable de les entitats fundadores respectives, sovint més preocupades per interessos personals o polítics de curta volada que pel manteniment d’instruments d’estalvi col·lectiu al territori que reparteixen socialment els seus beneficis.

2.3.5 L’escàndol dels productes de risc. a) La venda massiva de productes de risc, especialment a partir de 2009, és l’instrument que utilitzen les caixes per capitalitzar-se, donat el deteriorament dels seus balanços. El primer “rescat” de els caixes es fa a costa dels seus propis clients. b) Desenes milers de persones estalviadores van contractar participacions preferents i deute subordinat convençudes que els seus estalvis estaven tant 8

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

garantits com amb un dipòsit a termini. Van descobrir que el producte contractat en lloc d’un dipòsit, era un producte d’alt risc, “híbrid”, del que no podien disposar perquè no garantia els interessos, ni tampoc el capital. c) Ha quedat evidenciat que la majoria de persones que van adquirir participacions preferents o deute subordinat van patir un engany, no van rebre informació concreta i precisa sobre la naturalesa d’aquests productes similar a la que s’ha transcrit del fulletó de la CNMV. La informació facilitada als clients era clarament insuficient i confusa i no s’especificaven els riscos associats al producte contractat. Han estat freqüents les informacions sobre circulars internes de determinades caixes que qualifiquen aquests productes com no complex, amb risc només de rendibilitat i de perfil inversor prudent.

2.3.6 El paper dels governs, supervisor i de les empreses auditores. a) Les Caixes catalanes tenen un doble control, el Banc d’Espanya i en el cas de la emissió de productes la CMNV, però també la Generalitat de Catalunya. El control no ha funcionat correctament. L’excessiva acumulació de deute interbancari exterior per dur a terme una expansió i una prestació excessives i arriscades, especialment en el cas del mercat immobiliari, no van tenir cap mesura d’alerta ni de limitació per part dels organismes de control, malgrat els advertiments (2006) dels inspectors del Banc d’Espanya. Segons els responsables de les caixes que van comparèixer el Banc d’Espanya sempre va conèixer les seves actuacions. Posteriorment l’emissió desorbitada de preferents tampoc va provocar cap actuació per part dels organismes reguladors, ni de control.

El Govern de la Generalitat, malgrat que cal tenir en compte que les seves competències eren limitades, va romandre passiu tant en el procés de transformació de les caixes i en la seva desaparició, com en la defensa dels consumidors. b) La gestió de la crisi. La política econòmica espanyola en aquest context ha anat responent de forma merament reactiva, tard i malament. El Govern espanyol no va seguir les passes d’altres governs, com ara el britànic o el dels Estats Units, que van nacionalitzar temporalment entitats financeres en crisi.

Tampoc no es va enfrontar al llast immobiliari constituint mecanismes d’absorció dels actius per adreçar-los a crear un gran fons públic de sòl i habitatge social (un dèficit històric de l’estat espanyol). I no va limitar els repartiments de dividends, ni els sous dels gestors de la banca privada.

9

Model: 261 Propostes de conclusions (comissions d’investigació)

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

El Govern de l’Estat va crear el FROB per capitalitzar entitats en risc de fallida, però aquesta decisió ha estat a la pràctica el primer pas per procedir a la privatització i bancarització de les caixes d’estalvi.

La passivitat oficial contrasta amb la duresa que s’ha tingut contra les víctimes d’aquest procés, entre els quals cal destacar els centenars de milers de famílies que han perdut els seus habitatges i els seus estalvis en els processos de desnonaments, amb les participacions preferents o en la seva compra d’accions obligada i altres actius.

El poder del sistema financer incideix en les decisions dels Governs i de les institucions controladores i supervisores i explica la passivitat, quan no complicitat per prendre decisions que puguin ser enteses com un fre a l’increment dels beneficis, una reducció de les remuneracions o una limitació en la venda de productes financers de risc. A l’Estat espanyol s’ha produït una autèntica “captura del regulador” per part de l’elit directiva del sistema financer.

2.3.7 Una desaparició inevitable o programada?

Els governs del PSOE i del PP han optat davant la crisis de les caixes per la seva privatització i bancarització. Hi havia altres opcions possibles, com la creació d’una banca pública i l’impuls, al principi de la crisi d’un “banc dolent”, on anessin a parar les promocions de les caixes problemàtiques, la qual cosa podria haver contribuït a la creació un parc públic d’habitatges social per al lloguer o la venda. També hauria estat positiu diferenciar entre caixes problemàtiques i caixes en bona situació, evitant que un nombre important de caixes ben gestionades entressin en problemes al fusionar-se amb caixes amb greus problemes. Es evident que des de fa molts anys hi ha hagut interès en eliminar un sector no privat com les caixes que era una competència incomoda per la banca privada.

2.4 Les conseqüències de la desaparició de les caixes. Costos socials i humans de la crisi financera. a) El balanç social i humà de la crisi del sistema financer i de les polítiques aplicades és desolador amb atur, pobresa, execucions hipotecàries i famílies arruïnades. b) El resultat de les polítiques aplicades és la creació d’un oligopoli financer entorn poques entitats, l’existència d’espais territorial i socials d’exclusió financera i suposarà més dificultats de finançament per a les petites i mitjanes empreses. la pèrdua del dividend social que representaven les Obres socials de les Caixes. Catalunya és la comunitat en la qual s’han tancat més oficines

10

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

(1.922). Les grans entitats bancàries poden excloure, com passa a molts països, els clients amb menor nivell de renda.

3. Actuació i gestió de CatalunyaCaixa [i entitats anteriors a la fusió o integració] 3.1 Caixa Catalunya. a) Risc immobiliari. En les diferents compareixences ha quedat clar que el risc immobiliari assumit per l’entitat ha estat el factor determinant de la situació a que es va veure abocada. Segons qui ha estat el compareixent ha justificat més, Sr. Loza o menys, Srs. Serra, Todó i Massana, aquesta estratègia empresarial. El període de major expansió immobiliària correspon al de Josep Maria Loza com a director general.

A finals dels anys 90 Caixa Catalunya va patir una greu crisi provocada per la fallida d’una asseguradora, MNA, amb una cartera de baixa qualitat i adquirida per l’entitat per sobre del preu de mercat, una fallida de més de 35.000M de pts. Per compensar aquestes pèrdues es va optar per l’expansió en la concessió de crèdits immobiliaris, especialment a partir dels anys 2000-01. El president d’aquell període, Sr. Serra Ramoneda, va tenir va tenir una actitud acrítica amb la gestió de la caixa i va estar d’acord amb l’estratègia seguida.

Caixa Catalunya tenia un holding immobiliari propi, PROCAM, un dels cinc més importants del país, que agrupava unes 80 societats immobiliàries. Part de la seva estratègia consistia en fer societats amb els promotors al 51%, en funció de la promoció, de manera que l’entitat financera assumia sovint un triple risc: el propi de la inversió, el del finançament i el de soci inversor.

La possibilitat d’accedir als mercats majoristes amb facilitat va afavorir l’excés de liquiditat i va permetre la concessió de préstecs sense tenir en compte els riscos i sense les garanties adequades, per damunt del que hagués estat desitjable atenent a la fortalesa dels fons propis i sense una política de diversificació de riscos. Els clients d’aquest excés de crèdit van ser fonamentalment les persones amb rendes baixes, amb més risc de treball precari i poca antiguitat en els ingressos. On estaven concentrats els riscos però, era en els promotors immobiliaris.

El 2008 només el 42% dels actius estava finançat amb dipòsits minoristes. Així per finançar el creixement del crèdit l’entitat es va endeutar en els mercats majoristes. A l’inici de la crisi Caixa Catalunya tenia una exposició immobiliària del 318% en relació al capital principal, el que indica la situació de risc en la 11

Model: 261 Propostes de conclusions (comissions d’investigació)

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

qual es trobava l’entitat. En el moment d’iniciar-se la crisi, 2007-2008, la morositat de l’entitat passa de l’1,38 al 5,58%. Unes xifres superiors a la resta del sector.

Caixa Catalunya també va desenvolupar una agressiva política que responia més a una banca d’inversions que a una caixa, com inversions en renda fixa privada.

Un exemple de la mala política amb elevats costos per l’entitat i amb la sospita de tractar-se d’una operació realitzada amb criteris polítics, és la compra a l’Ajuntament de Lleida, per part de Gescat Gestió de Sòl SLU, de PROCAM, d’un solar annex a la Llotja de Lleida molt per sobre del valor del valor del sòl en aquella zona i fins i tot per sobre del preu de sortida de la subhasta. L’objectiu era la construcció de 204 pisos, en un termini de 3 anys, que no es va realitzar. El cost total va ser de més de 49M€, que van ser abonats mitjançant un crèdit hipotecari de Caixa de Catalunya i que han suposat una pèrdua per l’entitat. La venda va servir per finançar la construcció de la Llotja. b)Expansió geogràfica. Aquesta política d’expansió del crèdit va anar acompanyada de l’obertura d’oficines, més de tres-centes en els anys anteriors a la crisi, la majoria fora de Catalunya. Per captar clientela aquestes oficines donaven crèdit a empreses promotores o clients que havien estat de dubtosa solvència, rebutjats en molts casos per altres entitats. La concessió de crèdits per sobre del 80% del valor de taxació era una pràctica habitual (representaven un 32% del finançament hipotecari el 2008).

Caixa de Catalunya també va realitzar inversions més enllà de l’Estat, a Polònia i Portugal, que no són pròpies d’una caixa.

3.2 Caixa Tarragona. a) Entitat de fundació pública, la Diputació de Tarragona, té un esquema semblant d’assumpció de riscos immobiliaris que Caixa Catalunya, sense que en el seu cas semblés per les compareixences que cap directiu es replantegés l’estratègia empresarial sinó tot el contrari. Molta concentració de risc immobiliari en persones de rendes baixes i no tant en promotors. El 77% dels crèdits anaven al sector immobiliari. Amb la crisi va tenir un fort increment de la morositat La gestió de les hipoteques estava molt focalitzada en API’s que feien d’intermediaris, percebent una comissió. b) La comissió ha pogut conèixer informacions sobre la gestió irregular dels crèdits hipotecaris a través dels API: pagaments en efectius; no es comprovava la CIRBE, les dades del sol·licitant respecte a d’altres crèdits; es posaven terceres persones no vinculades a les persones que sol·licitaven el crèdit, 12

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

taxacions molt elevades per justificar crèdits molt superiors i concessió de crèdits a persones amb molt baix poder adquisitiu i sense coneixements del sistema financer, normalment d’origen extracomunitari. Tot això sense el degut control de riscos. Aquestes pràctiques haurien de ser investigades a fons per la fiscalia.

3.3 Caixa Manresa.

De fundació privada. Entitat en principi sanejada quan es proposa la fusió.

Tenia un índex de morositat molt baix i semblava correctament capitalitzada. a)La caixa disposava d’immobiliària pròpia, SATICEM, que també va participar en les promocions immobiliàries. No va quedar clar si les paraules del seu president, per justificar la fusió, es referien a la necessitat de competir en un mercat cada vegada més concentrat o bé que la situació de l’empresa immobiliària els hagués obligat a haver de prendre actuacions en línia amb la de la resta d’entitats i van preferir introduir-se dintre d’una fusió que dissimulés els seus problemes. b) De la compareixença del Sr. Manel Rosell, últim President d’aquesta caixa i vicepresident primer i posterior President en funcions de Catalunya Caixa, es podria deduir que necessitaven aquesta fusió, per les dificultats en la solvència i els canvis regulatoris. Cal recordar però, que han mantingut caixes d’estalvis petites, ben gestionades que no han hagut de convertir-se en banc, que sembla que tenien un model semblant al de Caixa Manresa. En canvi aquesta va preferir, malgrat la contestació de la societat civil de la comarca, sumar-se a aquesta fusió.

3.4 Comercialització de productes híbrids. a) Aquestes entitats, per poder concedir crèdits amb aquests volums, necessiten liquiditat que aconsegueixen per dues fonts: captació de passiu dels clients, amb l’anomenada guerra del passiu entre les caixes, i titulacions, com les cèdules hipotecàries. Però també es necessitava reforçar els fons propis i atenent a que les caixes d’estalvis no poden buscar capital només ho aconsegueixen, incrementant beneficis o emeten instruments híbrids, participacions preferents o deute subordinat. b)A finals dels anys 90 Ciaxa Catalunya va realitzar emissions per filials 100% de la entitat domiciliada a paradisos fiscals, a Illes Caiman. Un motiu podria ser eminentment fiscal ja que buscaven obtenir una desgravació en l'impost de societats. Aquesta pràctica va ser investigada per la fiscalia anticorrupció i arxivada el 2003, any en que es va modificar la llei a tal efecte.

13

Model: 261 Propostes de conclusions (comissions d’investigació)

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

El mecanisme utilitzat va ser crear una societat filial en un paradís fiscal.

Aquests diners anaven directament a la filial de les Illes Caiman, posteriorment la filial prestava els diners a la matriu (la caixa) i periòdicament l’entitat pagava interessos pel "préstec" a la seva filial. Finalment la filial abonava els dividends al client que els percebia com uns interessos qualsevol a la seva llibreta de disponible. c)S’ha pogut constatar que les entitats fusionades van fer la darrera emissió el 2008, de deute subordinat, però en el mercat secundari es continuaven introduint ordres de compra i venda d’emissions anterios . Les instruccions comercials eren de col•locació i revenda a clients estalviadors que no tenien el perfil adequat i als quals se’ls hi venia un producte de risc. En els fulletons informatius s’esmenta que eren productes per inversors sense risc o amb perfil prudent.

Aquest mercat secundari va estar actiu fins novembre de 2011. L’equip directiu impulsava la venda d’aquests productes coneixedors de les dificultats de la caixa. I malgrat ser conscients dels problemes que els productes híbrids pels clients no es va posar en alerta ni a la xarxa comercial ni als clients. d)A les compareixences dels sindicats s’ha demostrat que els empleats no eren coneixedors de que la situació de l’entitat pogués derivar en una situació tan greu com per què els clients tinguessin pèrdues tant importants en els seus capitals. El representant dels treballadors en el Consell d’Administració de l’entitat fusionada, Sr. Campins, va manifestar que en aquest òrgan en cap moment es va substanciar cap problema ni preocupació per part de l’equip directiu, sobre aquesta qüestió.

La Comissió ha constatat que els empleats no van tenir la informació adequada i suficient per a la comercialització de productes híbrids, ni tampoc sobre la directiva MIFID a partir de la seva implantació al 2007. Les circulars internes relatives a emissions de participacions preferents qualificaven el producte com “estalvi-inversió” sense indicar els riscos.

Diferents representants dels empleats posen exemples d’aquesta ocultació de riscos davant els empleats: a l’aplicatiu informàtic de Catalunya Caixa el deute subordinat amb venciment era tractat com a producte sense risc i considerat com a inversió prudent; la informació sobre participacions preferents, agost 2007 assenyalava que eren productes indicats per inversors que volen assumir pocs riscos i amb un termini d’inversió molt curt.

Una prova més, coneguda amb posterioritat arrel del judici laboral per acomiadament dels Srs. Todó i Masana, en que un dels motius adduïts en la carta d’acomiadament era que volien retornar el 100% de l’import de la 14

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

compra, fet que denota clarament que aquests gestors eren conscients de les repercussions personals que tenien els judicis i arbitratges instats pels clients. e)Segons dades aportades a la comissió, les persones afectades per productes híbrids de la Caixa eren unes 79.000. Amb l’aprovació del Reial Decret 6/2013 es dota de liquiditat els productes híbrid a través de la compra pel Fons de Garantia de Dipòsits, prèvia aplicació d’una quitança, que en el cas de Catalunya Caixa és del 61% per les participacions preferents, 40% per deute subordinat perpetu i del 15% per deute subordinat amb venciment. Una quitança superior a la de la resta d’entitats nacionalitzades que suposa un greu perjudici per als tenidors d’aquests productes.

3.5 La fusió. a) Aquesta fusió tenia per objectiu, tal i com dissenyava el RD 9-2009, guanyar volum per accedir als mercats i capital. Les ajudes, autoritzades per la Comissió Europea, que havia de donar el FROB, estaven condicionades a la fusió. En el cas de Catalunya Caixa es tractava de 1.250 milions d’euros, instrumentat com un préstec que es garantia per una emissió de participacions preferents. Aquesta ajuda va comporta el tancament d’unes 400 oficines i l’acomiadament de 1.300 persones que després es va ampliar en 330 empleats més.

L’1 de juliol del 2010 s’inicia la fusió formal i el mateix juliol l’EBA fa els tests d’estrès amb resultats negatius, assenyalant mancança de capitals addicionals.

Tot el que sustentava la fusió no servia.

A primers d’any de 2011 ja s’informa que es necessitaran més ajudes, motiu pel qual Catalunya Caixa es converteix en banc l’octubre de 2011 i rep 1.718 milions d’euros en forma de capital, que representa aproximadament el 90% del FROB, quedant Catalunya Caixa amb un 10%.

El juny de 2012 es realitza una valoració de la cartera immobiliària de les entitats financeres de l’estat espanyol per part de Oliver Wyman i Roland Berger que porta a fer una nova valoració de les necessitats de capital de més de 10.000 milions d’euros per Catalunya Caixa.

A finals de 2012 es fa una operació de transformació del préstec del FROB en capital i una reducció del mateix per eixugar pèrdues i per aquest motiu Catalunya Caixa perd la seva participació en el banc i passa a transformar-se en Fundació.

Els nous ajuts provinents del MoU, van suposar per CX una aportació de 9.084M€. I representarà el tancament d’unes 450 oficines, 300 fora de Catalunya i unes 150 de Catalunya i l’acomiadament de 2.150 empleats.

15

Model: 261 Propostes de conclusions (comissions d’investigació)

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

Al llarg d’aquest període de temps s’ha suspès per dues vegades el procés de venda i actualment es troba en situació novament de venda, cas de no fer-se efectiva abans de 2016, s’haurà de liquidar per manament europeu. b)El procés de fusió ha resultat un autèntic fracàs, amb decisions contradictòries; primer es vol guanyar volum i després es redueix. La fusió de les tres caixes generava una entitat amb 1600 oficines i uns 9.000 empleats i un balanç total d’uns 82.000 milions d’euros. Quatre anys després la plantilla quedarà reduïda a 4.700 empleats aproximadament, unes 800 oficines i un balanç de 35.000 milions d’€. Com es pot veure la foto final poc té a veure amb els motius que van portar a realitzar la fusió.

Ha estat clarament una decisió errònia del Govern de l’Estat, fusionar entitats amb dificultats no es cap solució i incrementa els riscos.

3.6 El govern de l’entitat. a) En molts casos l’equip directiu era nomenat per les afinitats amb el Director General i validats per consultores, malgrat que no sempre estava provada la seva vàlua.

La proposta de membres d’òrgans de govern venia de la Presidència de l’Entitat amb el suport del Director General, cercaven com a representants dels impositors les persones més afins als interessos de la direcció. En les compareixences s’ha volgut demostrar que una part dels membres dels òrgans de govern no tenien formació adequada i estaven mancats de coneixements per assumir aquesta responsabilitat i per aquest motiu havien de realitzar activitats formatives. b)Els presidents de l’entitat no han actuat de contrapès i de supervisors del director general. c) El paper de les fundadores, autèntiques accionistes d’aquestes entitats, ha estat molt passiu. Un cas molt evident de deixadesa és la manca d’acord a la Diputació de Barcelona per nomenar un president en substitució del Sr. Fernando Casado, donant una imatge d’interinitat.

3.7 Els paper dels directius. a) De les compareixences en aquesta Comissió queda clar que cap dels directius i presidents vol assumir cap responsabilitat. Ha estat un fet constant el llançar les culpes al següent o l’anterior gestor en funció de cada cas.

Després de l’enorme cost de 12.055 milions d’euros destinant l’entitat ningú vol assumir ni la més mínima responsabilitat.

16

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

Es constata que els diferents equips directius han afavorit la impunitat, no han exigit responsabilitats de cap tipus, tampoc judicials, per la mala gestió: ni en el cas de la fallida de l’asseguradora MNA, ni posteriorment sobre la crisi de l’entitat a partir de 2008. Com tampoc ho ha fet el Banc d’Espanya. b) Durant el període 2002-2008 la gestió efectiva de l’entitat es realitza comptant amb una empresa consultora, Boston Consulting que percebia 7M€ anuals pels serveis. c) Una política de fugida endavant. Els diferents directius de Catalunya Caixa i de Catalunya Banc impulsen una política de “fugida endavant” que evitar comptabilitzar pèrdues. Com exemples d’aqueta fugida endavant es poden citar: l’adquisició d’algunes de les empreses immobiliàries participades per evitar-ne la fallida i que entrin en concurs; el refinançament de promotors immobiliaris amb la taxació inicial i els interessos inclosos del refinançament, havent d’assumir posteriorment la pèrdua del crèdit i els refinançaments posteriors i l’acceptació de solars de promotors com a dació en pagament cancel•lant els crèdits corresponents; o la continuada revenda de preferents i deute subordinat en el “mercat” intern de la caixa.

Per altra banda, el representant del FROB, Juan Maria Hernández, va afirmar que no es van fer les dotacions adients amb anterioritat i que això explica que el setembre de 2011 es declaressin uns beneficis de 95M€ i que el desembre de 2011, després de l’entrada del FROB les pèrdues fossin de 1.300M i el desembre de 2012 d’uns 12.000M€. Aquesta versió contradiu la de Todó, que afirmà que el deteriorament és conseqüència, només, de les noves provisions establertes en els decrets que el Govern de l’Estat aprova el 2012. L’afirmació del representant del FROB podria ser una prova de la voluntat dels directius, Todó i Massana, d’amagar la situació de l’entitat i no fer emergir pèrdues.

L’estratègia de l’equip directiu sembla que era fiar-ho tot a la venda de Catalunya Banc per resoldre els problemes. d)El Tribunal de Comptes, en l’informe sobre la fiscalització de les actuacions del FROB, critica amb duresa aquest ens per “no actuar amb la deguda diligència en l’adopció de mesures”, podent contribuir a dificultar l’adopció de les mesures necessàries per a resoldre la situació de CX i vetllar pels seus interessos. El FROB, en fer-se càrrec de la caixa, no va cessar cap dels directius anteriors. En l’informe del Tribunal s’afirma que en l’acta de la comissió rectora del FROB (9 de maig 2013) s’esmenta com a motiu del cessament del President executiu, Todó, i del conseller delegat Massana la imputació de fets rellevants ocorreguts en especial entre els dos processos de venda (juny 2012.març 2013), com: la vulneració dels deures bàsics dels seus càrrecs, el 17

Model: 261 Propostes de conclusions (comissions d’investigació)

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

posicionament contrari als interessos de la societat, l’intent d’eludir la seva responsabilitat i la pertorbació de la gestió de l’entitat arribant fins i tot a la paralització de la mateixa. e)La cobdícia dels gestors també ha estat un factor determinant de la situació de l’entitat.

Cal constatar els següents fets: El director general, Sr. Josep Maria Loza, va rebre, quan va cessar en el càrrec, una indemnització més un pla de pensions per valor de més de 10M€, una quantitat del tot desorbitada, que es podia ajustar a la legalitat, però no a mínims criteris ètics i de responsabilitat corporativa.

El president de CX, Sr. Narcís Serra, va representar l’entitat en un seguit de consells d’administració d’empreses participades per Catalunya Caixa, així ho va facilitar els canvis en la llei de caixes que permetien la participació en diferents consells d’administració. Fins on hem conegut, no consta que aquestes retribucions, cobrades en tant que la caixa era propietària d'una participació empresarial rellevant, fossin abonades a Caixa Catalunya.

El 2007-08 es contracta al Sr. Adolf Todó com a director general. El salari s’estableix mitjançant un estudi de mercat encarregat a una consultora, Hay Ibérica SA. Es fixen unes retribucions de de 600.000€ anuals. El contracte incloïa una clàusula de revisió que es va aplicar el 2009 fins a 700.000€, en el cas de Todó. El febrer de 2010, s’aplica un nou increment per a Todó i Massana de fins a 800.000€ i 600.000€, respectivament, que suposen increments retributius del 30% i del 50%.

Cal recordar que el consell d’administració aprova aquests increments en plena negociació d’un ERO que va suposar la sortida de 1.300 treballadors i quan l’entitat fusionada ha rebut 1.250M€ d’ajuts públics del FROB. El contracte a més preveia: una indemnització de 3,5M o 4M€, que inclou també els anys treballats a Caixa Manresa, una pensió de jubilació del 80% de les seves retribucions si es jubilava als 67 anys, entre d’altres condicions. La decisió d’incrementar les retribucions quan la crisi de Catalunya Caixa ja havia esclatat és del tot reprovable i injustificable. També les condicions salarials de la contractació eren excessives i abusives i una mostra d’un problema estructural que afectava tot el sector.

Ni el Banc d’Espanya que tenia la supervisió ni el FROB participava de la vigilància de l’entitat, en aquell moment van dir res en relació als increments retributius.

18

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

El Parlament reclama als senyors Todó i Massana que renunciïn a les indemnitzacions de 600.000€ cadascun.

3.8 Valoració de l’actuació dels reguladors, supervisors i auditors. a)El Banc d’Espanya, malgrat ser coneixedor de la situació de CX, no va realitzar cap advertiment, ben cal contrari. Els dos directius, Srs. Serra i Todó, van manifestar de forma reiterada en les seves compareixences que van emetre diversos informes sobre la situació de l’empresa, en especial al Banc d’Espanya i que les actuacions realitzades es van realitzar amb total transparència i col·laboració amb el Banc d’Espanya.

El Sr. Loza manifesta en la compareixença que la política de riscos comptava amb l’aval del Banc d’Espanya i que tots els models estaven avalats per aquesta entitat. b)Els diferents Governs de la Generalitat només varen intentar preservar les seves competències i garantir algun poder per les fundadores, sobre tot les Diputacions. Al llarg de tot el procés va tenir un paper molt passiu davant els fets ocorreguts, acceptant el lideratge del Ministeri d’Economia i el Banc d’Espanya. També cal remarcar un cert abandonament de les entitats fundadores, la Diputació de Barcelona i la Diputació de Tarragona. c)El paper de les auditores també queda en entredit ja que avalaven als comptes presentats, que posteriorment servien per valorar les entitats i els productes que emetien. Cap de les auditores ha assumit responsabilitats dels treballs realitzats. De les compareixences es dedueixen nombrosos i elevats contractes amb assessors externs que tampoc han servit per redreçar ni dirigir l’estratègia de l’entitat per camins raonables i raonats.

3.9 L’obra social.

Cal remarcar el paper de la seva Obra Social, especialment en el període anterior de Caixa Catalunya, amb quatre Fundacions (Un Sòl Món, Territori i Paisatge, Viure i Conviure i Caixa Catalunya) amb una orientació social i ambiental molt positiva. Igualment, Caixa Catalunya va iniciar pràctiques socialment positives, com ara els Dipòsits Solidaris o la dedicació del 0,7% dels excedents a la cooperació internacional.

Dissortadament, en el període posterior aquestes pràctiques van deixar pas a elements tan negatius com ara algun dipòsit que promovia l’especulació en aliments de primera necessitat. Producte que finalment es va anular.

19

Model: 261 Propostes de conclusions (comissions d’investigació)

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

També cal destacar en la mateixa caixa la seva orientació de suport al món local, que ha donat bons resultats econòmics i va permetre a l’inici de la crisi ajudar a molts ajuntaments a superar els problemes de liquiditat.

4. Actuació i gestió d’Unnim [i entitats anteriors a la fusió o integració] Unnim Caixa i, més tard, Unnim Banc, és el resultat del procés de fusió de tres caixes d’estalvis de Catalunya: Caixa Sabadell, Caixa Terrassa i Caixa Manlleu.

L’anàlisi del procés viscut per aquesta entitat es pot dividir clarament en diferents etapes:el funcionament de les caixes matrius: Caixa Sabadell, Caixa Terrassa i Caixa Manlleu, el procés de fusió de les tres entitats, la intervenció del FROB (Fons de Reestructació Ordenada Bancària) en Unnim Caixa i el procés de bancarització i, finalment, la compra d’Unnim Banc per part del BBVA. L’objectiu fundacional de les tres entitats bancàries amb un fort arrelament al territori era triple: la lluita contra la usura, pròpia de finals de segle XIX, fomentar l’estalvi popular i l’accés democràtic a la liquiditat i evitar l’exclusió financera.

El procés demostra un allunyament d’aquests tres objectius fundacionals. Una competència excessiva entre les Caixes d’estalvis matrius, una expansió desmesurada, lligada al mercat immobiliari, una profunda desviació del que eren els orígens de les caixes d’estalvis i una política d’habitatge més enfocada en la compra que no pas en el lloguer van ocasionar una situació ingestionable, acompanyada d’una manca de regulació per part de qui tenia aquesta obligació que era el Banc d’Espanya.

4.1 Caixa Sabadell. a)CS acostumava a treballar a través de la seva pròpia promotora, Provasa, i per mediació d’aquesta operava i coordinava les inversions. Caixa Sabadell, i més tard Unnim, ha sigut l’entitat que més desnonaments ha executat a la ciutat de Sabadell, gairebé en un 40%. L’entitat va arribar a tenir fins a 360 oficines, algunes d’elles fora de Catalunya, i el volum de negoci de Sabadell ciutat era només d’un 18%, la qual cosa demostra la pèrdua del caràcter de proximitat de l’entitat. b)Tot i que l’entitat mantenia complicitats amb caixes de fora de Catalunya, especialment amb Caja de Rioja i Caja Canàries a través de la CAI van optar per

20

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

la fusió amb caixes catalanes de les quals no tenien un coneixement previ ni una tradició de treball conjunt per recomanació de la Generalitat de Catalunya. c) Caixa Sabadell (CS) era administrada per una Assemblea General, un Consell d’Administració i una Comissió de Control, que pretenia reflectir el teixit associatiu, cultural i econòmic de la co-capital del Vallès Occidental. CS tenia una Comissió de retribucions que era qui fixava el sou, les dietes i les indemnitzacions als alts directius de l’entitat. Molts dels directius de les entitats bancàries s’han acollit a la Llei de Protecció de Dades per no fer públics els seus salaris, les seves pensions, les seves dietes i/o les seves indemnitzacions.

4.2 Caixa Terrassa.

Caixa Terrassa (CT) va ser fundada l’any 1877 fonamentada en l’esperit d’un banca que fos “de tothom” perquè els beneficis revertissin en el territori. a)Caixa Terrassa tenia un grup immobiliari Arrels, format per 14 societats.

Eren societats amb petits promotors en les quals CT disposava del 51% del capital i la resta el promotor que sovint aportava els recursos amb un crèdit de la pròpia CT. Al final el risc era tot de la caixa. A la Comissió d’investigació s’han reconegut hipoteques superiors al 80% del valor de habitatge (tot i estar prohibides) a clients que poguessin disposar de garanties. b) CT va passar de 219 oficines en 2006 a les 281 a finals de 2008. CT va dur a terme, entre 2008-2010, un Pla estratègic que preveia uns beneficis de 100 milions d’euros amb un increment, per tant, de més del 30%. c) L’entitat va fer dues emissions de productes preferents o participacions híbrides: una l’any 2011 (de 50 milions d’euros) i una altra el 2005, per a inversors institucionals, (de 75 milions d’euros). d) CT va superar els controls d’estrès de forma periòdics fins a l’any 2008 en què es van començar a detectar els primers problemes. En algun moment de la comissió d’investigació, l’expresident de Caixa Terrassa, Sr. Francesc Astals Coma, reconeix que “sabíem perfectament, diguem-ne, quins riscos assumien aquestes persones”.

4.3 Caixa Manlleu.

Caixa Manlleu (CM), nascuda el 1896, era la més petita de les deu caixes catalanes i la 41 per volum de les 45 caixes de la CECA. a)L’entitat havia mantingut uns bons marges financers, però amb determinats problemes d’economia d’escala que comportava despeses proporcionalment elevades i conseqüentment nivells limitats de beneficis. Segons han reconegut 21

Model: 261 Propostes de conclusions (comissions d’investigació)

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

els gestors de l’entitat, aquesta política es va modificar perquè els particulars subrogaven hipoteques a través de promotors a altres entitats i els deixava sense opció, limitava la seva capacitat dins del mercat dels particulars, que era prioritari per a l’entitat. Això explica que l’exposició immobiliària de CM fos relativament baixa. b)Era una entitat amb una forta vocació de servei territorial. Més endavant, aquesta vocació territorial es va estendre a la comarca del Vallès Oriental que, a diferència del Vallès Occidental o d’altres comarques, que no comptava amb una caixa d’estalvis de proximitat pròpia. A partir del primers anys del segle XXI l’entitat va apostar per una expansió territorial més enllà d’Osona i del Vallès Oriental. CM va obrir oficines que pràcticament no tenien dipositants i només es dedicaven a atorgar crèdits hipotecaris com a element de negoci bancari. c)CM va llençar dues emissions de productes de risc: una el 2004 per valor de 14 milions d’euros i una altre el 2007 per valor de 18 milions d’euros. L’entitat va establir una norma, en el procés de la primera emissió, per garantir que cap client no tingués més del 15% del seu patrimoni invertit en aquests productes de risc. Per tant, s’evidencia notablement el reconeixement per part de l’entitat que el producte estava pensat per a inversors i no pas per estalviadors. En aquest sentit, l’exdirector general de l’entitat, Dídac Herrero Autet, reconeix que CM recomanava a les empreses que adquirissin productes preferents si volien obtenir crèdit. d)La política de retribucions de CM no és comparable a la resta d’entitats bancàries de Catalunya: segons dades de la Comissió Nacional del Mercat de Valors, el cost del conjunt dels set directius que integraven el Comitè de Direcció va ser d’un total de 779.000 euros i les aportacions als Plans de pensions van ser de 101.000 euros. A més, amb motiu de la fusió, no es va equiparar el sou dels directius de CM als directius de les altres dues entitats bancàries.

4.4 El procés de fusió de les tres entitats. a)Les tres entitats bancàries van ser alertades, tant pel regulador com per la Generalitat de Catalunya, del seu caràcter limitat, especialment després de la reestructuració bancària imposada per la Unió Europea a finals de 2008. Com a conseqüència, Caixa Sabadell, Caixa Terrassa i Caixa Manlleu van establir una fusió que dóna com a resultat Unnim Caixa. En aquest sentit, l’expresident de Caixa Manlleu reconeix a la Comissió d’investigació que el mateix Banc d’Espanya va deixar clar que la única alternativa a la fusió promoguda era una fusió freda (o SIP), totalment desaconsellada pel Banc d’Espanya donat que 22

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

s’havien de bancaritzar i aglutinar tots els actius financers per funcionar com a banc. b) Pel que fa a la política de retribucions dels alts directius d’Unnim, l’entitat que va perdre l’any 2011 fins a 469 milions d’euros, aquell mateix any l’alta direcció es van repartir 2’5 milions d’euros en sous, dietes, etc. Finalment, el procés de fusió de les tres entitats bancàries rep el vist-i-plau del Banc d’Espanya, el Departament d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya, els diferents estudis dels consultors i dels despatxos d’advocats.

4.5 La intervenció del FROB. a) En data 1 d’octubre de 2011, coincidint amb l’adquisició per part del FROB del negoci financer d’Unnim Caixa per un valor de 950 milions d’euros, es procedeix a anomenar-lo com a administrador únic d’Unnim Banc. A partir d’aquí, el FROB va encarregar quatre persones arrelades al territori per exercir les tasques de representació del FROB des de l’octubre de 2011 fins el juliol de 2012. Aquestes quatre persones tenien encomanades les tasques de vetllar pels interessos del nou propietari amb l’objectiu d’administrar, preservar i cuidar els interessos del capital públic. Els quatre representants tenien clar que hi hauria un procés competitiu de venda per part de l’entitat i la seva tasca era situar l’entitat en les condicions més atractives per a futurs propietaris. Cap a finals de febrer de 2012, el FROB va decidir que el BBVA havia de ser l’entitat adquirent d’Unnim Banc. b)Com a mínim dues de les quatre persones contractades pel FROB per exercir la seva representativitat a Unnim Banc han tingut prèviament vinculacions professionals amb el BBVA. Tot i ser entitats rescatades amb diner públic, els representants del FROB continuaven percebent unes retribucions elevades al voltant dels 100.000 euros anuals en concepte de representació.

4.6 La compra per part del BBVA. a)Unnim va necessitar gairebé 400 milions d’euros d’ajuda pública per poder sobreviure, va ser finalment venuda per un euro al BBVA, via subhasta. BBVA va oferir un euro i no va demanar cap contrapartida, a diferència d’Ibercaja, l’altra entitat ben situada en el procés d’adjudicació, que va demanar una injecció per part del FROB d’entre 200 milions i 300 milions d’euros més de capital. El BBVA va assumir riscos per morositat per un valor de 1.200 milions d’euros. En aquesta operació, es va acordar que el Fons de Garantia de Dipòsits (FGD), que estava conformat per les aportacions de bancs i caixes, assumís el pagament de 953 milions al FROB. En aquesta mateixa deriva, el FGD va concedir al BBVA 23

Model: 261 Propostes de conclusions (comissions d’investigació)

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

un esquema de protecció d’actius (EPA) a deu anys amb l’objectiu d’establir una garantia davant de possibles crèdits morosos. b)Les preferents que BBVA va heretar els clients de les matrius Caixa Sabadell, Caixa Terrassa i Caixa Manlleu s’han resolt amb un bescanvi amb accions del BBVA. c) Les obres socials han quedat en mans d’entitats bancàries, en aquest cas el BBVA, que no tenen la mateixa sensibilitat ni la tradició de tasques socials que cal reforçar per evitar la seva pèrdua total.

4.7 Conclusions: a) Les caixes van tenir un triple objectiu: fer negoci econòmic, fidelitzar clients a la seva entitat i estendre territorialment la xarxa d’oficines. Les entitats bancàries van considerar com a via d’assegurança de les seves activitats i els seus beneficis establir crèdits a promotors per poder, després, subrogar les hipoteques i així guanyar quota de mercat en noves localitats i comarques.

Es detecten irregularitats en quant a la concessió de crèdits hipotecaris, fins i tot per sobre del 80% del valor de taxació de les finques d’una manera arbitrària en el conjunt de les tres entitats. Les entitats bancàries treballaven freqüentment amb les mateixes empreses de taxació la qual cosa provocava falta de neutralitat, quan no tracte arbitrari. b)El creixement elevat, tant del crèdit immobiliari com d’oficines i de l’àmbit territorial, va ser una aposta de les direccions generals faltada de responsabilitat, corroborades pels Consells d’Administració. El Banc d’Espanya mai no va alertar dels riscos. c) Els directius de les caixes fusionades eren conscients en tot moment que les participacions preferents eren productes de risc previstos per a inversors, però que van ser col•locades a perfils de petits estalviadors. d) En el procés de fusió s’ha detectat un important desconeixement entre les tres entitats bancàries (tipologia de clientela, tipologia dels deutes, etc.) que, per tant, evidencia una falta d’anàlisi prèvia per a la fusió més convenient. e) Les indemnitzacions de les altes direccions de les caixes d’estalvis rescatades amb diner públic caldria declarar-les improcedents. f) Les entitats rescatades amb diner públic, com van ser Caixa Sabadell, Caixa Terrassa i Caixa Manlleu a través d’Unnim, cal que facin públic tots els conceptes salarials i d’indemnització dels directius, així com l’import dels diferents serveis contractats.

24

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

g) Les empreses auditores i els bufets d’advocats tampoc no van complir la tasca pels quals havien sigut contractats. h) El principal beneficiat en aquest procés de fusió i posterior venda el BBVA. i) La pèrdua del caràcter territorial de Caixa Sabadell, Caixa Terrassa i Caixa Manlleu ha suposat una greu pèrdua per al teixit associatiu i empresarial especialment de les comarques del Vallès Occidental, el Vallès Oriental i l’Osona.

5. Actuació i gestió de Caixa Penedès a) Caixa Penedès era una entitat centenària fortament arrelada al Penedès i un dels motors de creixement de la comarca. Caixa Penedès abans de la crisi era una entitat financera que complia els estàndards de solvència del sector. Amb unes baixes taxes de morositat i sense problemes de liquiditat.

Pocs anys més tard però, quedaria clar que aquesta situació era irreal, perquè s’assentava sobre una valoració dels immobles molt per sobre dels valors reals de mercat. I quan els preus de l’habitatge van començar a caure i va començar a créixer la morositat aquests problemes van començar a aflorar, primer, i van acabar provocant la fallida de Caixa Penedès. b) Pel que fa a l’Obra Social, era una de les entitats que menys recursos hi destinava i sovint anaven a projectes de dubtós interès social.

5.1 Estratègia de l’entitat. a)Caixa Penedès va experimentar un creixement de la seva activitat i del seu volum de negoci molt intens durant la dècada anterior a la seva intervenció per part del FROB i posterior fallida. Aquest creixement es va assentar sobre tres pilars diferents: l’elevada disponibilitat de capital procedent d’altres països d’Europa degut a les baixes taxes d’interès a resultes de la introducció de l’euro per dedicar-lo al sector immobiliari, com a promotor directament (el 2004 participà amb el 50% del capital de la Sociedad de Gestión e inversión en proyectos immobiliarios, amb el promotor Antonio Marín) ;al finançant d’empreses que es dedicaven a aquesta activitat o amb una concessió massiva d’hipoteques a les famílies (30% del risc concentrat en el sector immobiliari i 55% en famílies). b) També es produeix una obertura desenfrenada de noves oficines arreu de Catalunya i a d’altres CCAA amb la voluntat de captar nous dipòsits i sobretot 25

Model: 261 Propostes de conclusions (comissions d’investigació)

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

concedir més hipoteques. El 2011 el seu objectiu declarat era estar present en totes les comarques catalanes. El 2008 comptava amb 662 oficines (506 a Cataluña, 23 a l’Aragón, 36 a Madrid y 36 al País Valencià) Com a resultat d’aquesta estratègia, Caixa Penedès es va convertir en la tercera Caixa Catalana per volum d’actius per darrera només de La Caixa i Caixa Catalunya. Aquesta forta expansió de l’activitat es va fer amb una política d’assumpció de riscs totalment inadequada, buscant guanys a curt termini i sense preocupar-se per la solvència a llarg termini. c) Aquesta mala política de risc està estretament vinculada amb el mal govern corporatiu de l’entitat. La direcció executiva va buscar maximitzar el seu salari en una política a curt termini. És a dir, més beneficis, més salari, primes, fons de pensions, etc. Un altre problema que va afavorir l’excessiu risc assumit, està relacionat amb la negligent tasca dels membres del Consell d’Administració a l’hora de defensar els interessos de la propietat de l’entitat.

5.2 Comercialització de productes de risc. a) Caixa Penedès va comercialitzar participacions preferents i subordinades a un gran nombre de clients que en molts casos les van contractar sense tenir ni idea del producte que estaven contractant ni del risc que tenia associat. Entre els afectats hi ha gent gran i persones sense cap coneixement financer, fet que posa de relleu la manca d’escrúpols de la direcció de CP a l’hora de prendre la decisió de col•locar aquests productes de caràcter tòxic. Després de la integració de CP a BMN, la direcció d’aquest Banc va decidir convertir les preferents i subordinades a dipòsits a un termini fix. Resolent, en part, el perjudici provocat als afectats. b) Caixa Penedès també va comercialitzar alguns productes de SWAP, per protegir-se contra el risc de devaluacions. de forma inadequada que han estat objecte de denuncies i que en alguns casos els jutjats han fallat a favor dels clients.

5.3 Govern de l’entitat. a)El mal govern de l’entitat és la causa principal de la fallida de Caixa Penedès.

Els membres de l’Assemblea General i del Consell d’Administració van ser totalment acrítics i varen poc interès per la gestió de la caixa. De fet en bona mesura eren triats pels mateixos directius. Hi ha la sospita que entre els membres amb formació empresarial es va compensar el seu silenci, per exemple amb dietes o amb les subvencions de la caixa.

Els representants d’ens locals van tenir un paper totalment secundari i sense cap voluntat d’incidir en la gestió de Caixa Penedès.

26

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

La persona “ideal” per presidir CP, era la que no feia cap nosa als màxims directius de Caixa Penedès i possibilitar que Ricard Pagès, el director general, es fes amb poder “omnímode” de l’entitat, tal com ho qualifica el fiscal Sánchez Ulled en la querella presentada contra els directius de la caixa. Aquest poder també es va estendre cap enfora de l’entitat fent difícil que s’expressés qualsevol veu crítica.

En especial la fiscalia hauria d’analitzar a fons els préstecs a tipus d’interès molt per sota del mercat a membres dels òrgans de Govern, per si s’ha incomplert la normativa. b) Durant els anys de crisi, els salaris dels directius van augmentar de forma substancial, i en alguns anys les remuneracions dels directius van ser superiors a la dotació a l’Obra Social. El 2010, ja en plena crisi es van incrementar un 20%. c) Fons de pensions i pòlisses. La fiscalia va investigar els milionaris fons de pensions de Pagès, Troyano, Caellas i Jorba. En aquests moments està pendent de realitzar-se el judici per la querella presentada contra els directius Pagès, Troyano i Caellas. Se’ls acusa de delicte continuat d’apropiació indeguda amb especial gravetat i d’administració deslleial amb afectació als interessos generals. En la querella s’afirma: “el querellado RICARDO PAGÉS y su círculo de directivos más próximos, el resto de querellados, quienes actuaron de común acuerdo para vincular fraudulentamente a la caja de ahorros que regían, generando obligaciones económicas para su beneficio particular y en perjuicio de la entidad, actuando de espaldas a los máximos órganos colegiados de la misma. “ prevaliéndose de su condición i valiándoles del exdirector de recursos humanos y de los otros imputados diseñó una estratègia pensada para el momento en que por cualquier motivo cesaran o extinguieran su relación laboral sin excepciones. Para ello se autoconcedieron derechos económicos mediante la successiva suscripción dotación y novación de pólizas de seguros que alcanzaron los 23,4M. El fiscal afirma que: se garantizaron “ilícitamente una desproporcionada ganancia patrimonial a costa y a espaldas de la entidad”.

I que “se autoconcedieron derechos que no estaven en sus contratos y los mantuvieron en una conveniente penúmmbra”.

El novembre de 2010, els esmentats directius van reunir a la Comissió de retribucions i la comissió executiva de la Caixa per blindar els plans de

27

Model: 261 Propostes de conclusions (comissions d’investigació)

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

pensions que correrien perill des de la intervenció del FROB i la introducció de canvis normatius. En la querella s’explica així: “[…] En este agitado entorno de reforma normativa y mudanza societaria, en un clima de convulsión generalizada del sector financiero que desgraciadamente nos es bien conocido, los querellados eran plenamente conscientes de que el abusivo proceso de suscripción de pólizas que antes se ha descrito (generador de obligaciones económicas no amparadas por sus contratos de trabajo, sin autorización eficaz, opacas societariamente y desde luego contrarias a los principios que en materia de retribución de directivos se estaban aprobando) podría salir a la luz y si era cuestionado se podría acabar dando al traste con sus ambiciones económicas”.

Ricard Pagès va percebre 11,6 M€ en 2011 per les prestacions de les pòlisses subscrites segons la fiscalia fraudulentament. La suma de tots els fons i pòlisses pels directius era de més de 31M€. Com diu el fiscal, als querellats els va importar poc o res la situació econòmica de l’entitat, els ajuts públics a través del FROB o les recomanacions europees sobre les remuneracions dels directius.

Malgrat que els compareixents que formaven part dels òrgans de direcció deien desconèixer la subscripció d’aquests fons i pòlisses, és un fet sorprenent, tant per la seva proximitat als directius, com perquè va ser un procés al llarg del temps, iniciat el 2001. d)A diferència d’altres entitats, a Caixa Penedès els problemes no eren deguts a la politització de l’entitat sinó al contrari. A la passivitat i manca d’intervenció política, per deixar mans lliures a la direcció executiva. Aquest control dels directius sobre els òrgans de govern no es limitava només de portes endins. Cara enfora, Caixa Penedès va tenir també un gran poder i influència que feia difícil que s’expressés qualsevol crítica públicament.

5.4 Valoració del procés de reestructuració, fusió i desaparició. a) El procés de reestructuració, de forma similar a les altres Caixes va arribar tard i es va fer malament. Enlloc d’apartar immediatament els directius responsables de la fallida es va deixar el comandament de la reestructuració a les seves mans. De forma anàloga al que havien fet al llarg dels darrers anys, aquests es van preocupar més de defensar i blindar els seus privilegis que no pas de vetllar pel futur de l’entitat. b) La integració de Caixa Penedès al BMN (Banc Mare Nostrum) i la creació de la Fundació especial Caixa Penedès i després Fundació Pinnae va ser objecte també d’una forta polèmica a la comarca del Penedès, doncs es va realitzar 28

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

sense transparència i va ser pilotada per la mateixa elit dirigent de Caixa Penedès, amb la connivència de l’actual Govern de la Generalitat. El patronat de la nova fundació va ser escollit amb opacitat i no inclou cap de les gran entitats representatives de la Comarca: ni sindicats, ni patronals, ni persones independents de reconegut prestigi ni cap gran Ajuntament. Entre els nous patrons, crida l’atenció el cas del President de Pinnae, Sr. Martí Solé i Bordes. El Sr. Solé va admetre que havia mantingut una estreta relació professional amb CP al llarg dels darrers 30 anys, que havia facturat al voltant de 3 milions d’euros a CP pels seus serveis professionals els últims 10 anys (300.000 euros anuals), que representaven aproximadament el 60% de la seva facturació.

5.5 Conclusions. a) La fallida de Caixa Penedès ha estat el resultat de la mala gestió de l’entitat, de l’assumpció excessiva de riscos a causa de l’exposició al sector immobiliari. b) Aquesta mala gestió, pot estar estretament vinculada a la voluntat dels directius de generar Beneficis a curt termini per tal de maximitzar els seus salaris i fons de pensions. c)Una bona actuació fiscalitzadora dels òrgans de govern hauria pogut evitar les males pràctiques dels directius. Però mai ningú va qüestionar l’actuació dels directius. d) Davant la manca de control intern de l’entitat, les autoritats encarregades de regular i supervisar el sistema financer tampoc van fer mai cap tipus d’intervenció. El Banc d’Espanya, en aquest sentit, tot i que s’havia alertat públicament sobre l’excessiva exposició immobiliària i altres irregularitats, no va fer les tasques que té encomanades a temps i que haurien pogut evitar el naufragi del conjunt de les Caixes d’Estalvi de l’Estat Espanyol. Caixa Penedès va fer fallida per errors propis, però el Banc d’Espanya no va fer res per evitarho. e) La comissió comparteix la indignació de la ciutadania del Penedès pel cas de les indemnitzacions i pòlisses d’assegurances que es van autoatorgar els directius de Caixa Penedès, responsables de la fallida de l’entitat i reclamem que la justícia arribi al fons qüestió en la depuració de les responsabilitats penals i que els diners siguin retornats. f) Seria convenient una renovació completa de tot el patronat de la Fundació Pinnae, que marqués un trencament amb les males pràctiques del passat i tingués un patronat representatiu del conjunt de la societat Penedesenca.

6. Actuació i gestió de Caixa Laietana 29

Model: 261 Propostes de conclusions (comissions d’investigació)

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

La Caixa d'Estalvis Laietana va ser fundada l'any 1863, amb l'objectiu principal de fomentar l'estalvi entre les classes treballadores, davant la inexistència d'un sistema públic de previsió social. El 2011 va traspassar el seu negoci bancari a Banco Financiero y de Ahorros (BFA).

6.1 L’estratègia de l’entitat. a) L’exposició immobiliària. L'activitat principal de Caixa Laietana era el finançament de la compra d'habitatges, i que al voltant del 90% de la cartera era amb garantia hipotecària. Pel que fa a la morositat, el 2007 aquesta era baixa no arribava al 3%, Lògicament, aquesta morositat va anar augmentant amb la crisi, arribant al 5,47% el 2009. Cal tenir en compte que actualment la morositat al sector bancari ha superat ja el 14%, el seu rècord històric.

El 90% de la cartera era amb garantia hipotecària. El 70% d’aquests es concedien per la compra d’habitatges (60% a particulars, 40% a promotors) Segons Joaquim Saurina, director territorial de Bankia a la zona de Catalunya Nord, "un dels problemes evidents era la concentració en el risc promotor, en el risc immobiliari" (...). Jo crec que eren les dues caixes catalanes (es refereix a Caixa Laietana i Caixa Girona) que tenien més concentració de risc immobiliari (...) hi ha una xifra que m'agrada mirar (...) en quina mesura els fons propis eren capaços d'assumir aquella concentració. I els puc dir que en el cas de Caixa Laietana la concentració en aquest segment era 8,15 vegades els fons propis".

Es constata que es concedien crèdits per sobre del 80% del valor de taxació de l’immoble. Es gestionaven operacions hipotecàries realitzades en poblacions com Salt, des d’oficines de Mataró. Una pràctica “no normal” segons Jordi Torrens, excap d’auditoria. Molts d’aquestes operacions van acabar amb crèdits fallits. b) Captació de passiu. Caixa Laietana va multiplicar per 2,5 els seus dipòsits entre els anys 2003 i 2008. Hi havia una política de captació de dipòsits força agressiva, oferint tipus d'interès molt per sobre dels tipus del sector. c)Expansió territorial. En els anys previs a la crisi econòmica, l'estratègia que va seguir Caixa Laietana va ser d'increment del seu negoci, fonamentalment en el sector immobiliari. Per això també va fer una expansió territorial molt forta, obrint oficines fora del seu àmbit geogràfic. Entre 2003 i 2008 es va passar de 233 oficines a 277, de les quals 28 estaven radicades a la Comunitat de Madrid, que no era en absolut una zona tradicional per a Caixa Laietana.

Caixa Laietana va tenir negocis immobiliaris, per citar alguns exemples, a Berlin (Alemanya) i a Polònia, concretament amb l'empresa Restaura. Una altra 30

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

operació que ha aparegut a la comissió d'investigació és la corresponent al finançament que es va donar a un hotel a Tailàndia, sense cap garantia de pignoració dels drets d'explotació, que és el que es fa habitualment. Aquesta operació va deixar un "forat" de 25 milions d'euros.

També hem d'esmentar la inauguració de la nova seu central de Caixa Laietana, situada al polígon industrial de Pla d'en Boet de Mataró, un edifici amb 32.000 metres quadrats i que va costar 40 milions d'euros. La nova seu va ser inaugurada el 2008, i poc després es va engegar tot el procés de reestructuració del sistema bancari espanyol. d)Endeutament al mercat majorista. L’entitat tenia una forta dependència del mercat majorista com a conseqüència de l’expansió dels préstecs.

6.2 Comercialització de productes de risc. a) Volum de preferents, deute subordinat, swaps, clàusules sol. A Mataró, uns 6.000 clients de Caixa Laietana (al voltant de 15.000 persones afectades en total, tenint en compte les famílies d'aquests clients) han vist com no podien fer ús dels seus estalvis, en tenir-los dipositats en participacions preferents i obligacions subordinades. Aquest fet ha originat unes importants mobilitzacions organitzades a la ciutat de Mataró i la creació de diverses plataformes d'afectats. El perfil dels afectats es majoritàriament de persones grans i sense estudis. El 80% dels afectats són persones jubilades o que estan a l'atur i que tenen bloquejat el 75% dels seus estalvis. De mitjana, cada família tenia invertits en productes tòxics uns 31.600 euros, segons les dades facilitades per la plataforma. Aquests productes s'emetien per tal que l'entitat arribés a les ràtios de capital necessàries. El magistrat Jorge Juan Simarro va admetre a tràmit una querella presentada per una família de Vallgorguina afectada per la comercialització de preferents. El jutge va entendre que hi podria haver delicte d’estafa per la venda d’aquest tipus de participacions a la família denunciant. b) Els treballadors disposaven d'una fitxa/argumentari del producte on indicava clarament que s'havia d'oferir a "clients amb aversió al risc". La venda es produïa amb una pressió sobre les oficines, i sempre sota la idea errònia que es tractava d’un termini fix. c) El març de 2012, el 90% dels propietaris de participacions preferents de Caixa Laietana van bescanviar les seves preferents per accions de Bankia. El negoci va ser ruïnós per a aquests clients, doncs poc després aquestes accions no valdrien pràcticament res. Ha quedat constatat que es va pressionar els empleats per tal que aconseguissin que els clients fessin el bescanvi de

31

Model: 261 Propostes de conclusions (comissions d’investigació)

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

preferents per accions. Un correu electrònic dirigit als empleats deia, textualment: "Les oficines hauran de realitzar un mínim de vint visites diàries, les oficines petites; de trenta, les de tres treballadors; quaranta, les de quatre, i cinquanta visites les de més empleats”.

El Síndic de Greuges, en un dels seus informes, diu, textualment: "cal remarcar que en el moment en què es va proposar als titulars de participacions preferents de Caixa Laietana de bescanviar-les per accions de Bankia hi havia prou indicis, i els experts en el sector financer tenien coneixements i informació a aquest respecte, per considerar que aquesta operació difícilment representaria una solució efectiva per als interessos dels clients afectats, que no es tractava majoritàriament de persones amb coneixements suficients en matèria financera. No és desassenyat pensar que aquestes persones van ser induïdes dues vegades a contractar productes financers que no eren adequats a les seves característiques ni als seus interessos". d)Cal remarcar que la primera emissió de preferents es va efectuar des d’una societat radicada a les Illes Caiman, a través de la societat Caixa Laietana Preference Limited, creada el 2002. e)L’única emissió en la qual els clients van tenir l’oportunitat de recuperar els diners (el 86,7%,tenint en compte que van percebre interessos del 13,2%) va ser l’emissió B de preferents (2006) destinada a inversors institucional i a persones amb poder adquisitiu (participacions de 50.000€).

6.3 Irregularitats. a) Segons documentació de la que disposa el grup parlamentari d'ICV-EUiA, diversos familiars del senyor Pere Antoni De Dòria (esposa, fills, societats dels fills, néts, etc.) van poder vendre's participacions preferents per un valor aproximat d'un milió d'euros, just en els mesos anteriors al tancament del mercat intern. Aquesta documentació ha estat traslladada a la fiscalia. b) Alguns fills del Sr. Pere Antoni De Dòria, exdirector general, facturaven mitjançant les seves empreses determinats serveis jurídics a l'entitat (al voltant d'un milió d'euros anuals de facturació), quan la pròpia entitat disposava de serveis jurídics interns.

El Sr.Francesc Xavier De Dòria, fill del Sr. Pere Antoni De Dòria, va ser nomenat secretari del consell d'administració, tasca per la que també cobrava. c)Un taxador extern (Sr. Batlle, de la societat Urbanisme i Taxacions S.L.), que va enviar una carta a l'entitat denunciant que rebia pressions per taxar els habitatges per sobre del seu valor real. Caixa Laietana tenia un servei intern de taxació, que va ser eliminat 32

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

d) Determinats membres del Consell d’Administració de CL, empresaris de Mataró, dirigien empreses que eren proveïdores habituals de l’entitat, com és el cas de l’empresa d’ascensors Cruixent. Hi havia conflicte d’interessos i no es va fer res per evitar-ho. e) Es reconeix ( Sr. Josep Ibern) que els empleats subscrivien participacions de SICAV en quantitats petites. Això es produïa per pressions de l’entitat.

6.4 Govern de l’entitat. a) El director general de l'entitat tenia poders pràcticament plenipotenciaris a Caixa Laietana. El Sr. Pere Antoni De Dòria va ostentar el càrrec entre l'any 1976 i el 2008, quan es va jubilar. Llavors, el va substituir el Sr. Josep Ibern, que havia estat adjunt a la direcció general els darrers anys. El Sr. Albert Juncà substitueix al Sr. Ibern quan Caixa Laietana ja té el negoci bancari traspassat a BFA, amb la qual cosa el càrrec té moltes menys atribucions i responsabilitats.

Com a director general, el Sr. Pere Antoni De Dòria cobrava uns 600.000 euros anuals, sense comptar la part variable. Un cop jubilat, en l'actualitat cobra una pensió de 30.000 euros bruts per 14 pagues. b)Com a director general, el Sr. Josep Ibern tenia un contracte d'alta direcció de 400.000 euros anuals. Aquest tipus de contracte, tal i com reconeix el Sr. Albert Juncà a la comissió d'investigació, "tal com està avui prevista la regulació a les entitats financeres que estan nacionalitzades, no seria possible".

6.5 Valoració procés de fusió i desaparició de la caixa.

Quan comença tota la reestructuració del sector bancari espanyol, es va realitzar primerament un estudi de fusió amb Caixa del Penedès, que finalment no va fructificar. També va haver algun contacte amb Unnim, que tampoc no va anar més enllà, i possiblement van sorgir altres opcions. Finalment s’opta pel SIP amb altres entitats del conjunt de l’Estat. L'entitat resultant tenia la següent proporció: el 52% corresponia a Caja Madrid, el 42% a Bancaja, i la resta per a les caixes petites. En aquest repartiment, Caixa Laietana tenia un 2,11%.

Aquest era el pes de l'entitat mataronina al SIP. Pel que fa a l'Obra Social, la Fundació Caixa Laietana desapareix i transfereix el seu patrimoni a la Fundació Iluro.

6.6 Conclusions. a) De les intervencions dels diferents exdirectius de Caixa Laietana a aquesta comissió d'investigació es desprèn que no volen assumir responsabilitats.

Recorren bàsicament a l'excusa de la crisi financera internacional per justificar

33

Model: 261 Propostes de conclusions (comissions d’investigació)

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

la delicada situació en què va quedar Caixa Laietana just abans de la seva desaparició i integració en Bankia-BFA. També s'excusen en el paper dels reguladors (CNMV, Banc d'Espanya) i en el paper dels legisladors. La gestió de Caixa Laietana per part dels seus exdirectius no va ser encertada i és plena d’irregularitats, a la llum dels resultats obtinguts i fets com l'estafa de les participacions preferents i les obligacions subordinades. b) Es constata que l'exposició de Caixa Laietana en el negoci immobiliari era excessiva i a més es va participar en negocis poc clars (a Alemanya, Polònia o Tailàndia), que res tenien a veure amb la filosofia tradicional de la caixa d'estalvis. c) Saurina demana a la comissió d'investigació que els facin arribar les situacions sospitoses o indicis de poca ortodòxia financera, per posar-les en mans dels serveis del banc i arribar fins a les últimes conseqüències. Saurina explica que el banc "ha creat un protocol d'actuació per tal que, en aquells casos en els quals s'observin indicis, s'investigui a nivell del detall necessari per posar-lo en coneixement de la jurisdicció competent, sigui la fiscalia, els tribunals o qui sigui". d) També ha quedat clar en aquesta comissió que els membres dels consells d'administració d'algunes caixes d'estalvis no tenien la formació adequada per prendre decisions en el sector financer, i es limitaven a cobrar les dietes pertinents (importants, per altra banda) i res més. e) Ha quedat constatat també que el paper de Pere Antoni De Dòria al capdavant de la direcció general de Caixa Laietana va venir marcat per una gestió despòtica i caracteritzada pel nepotisme, subcontractant empreses dels seus fills per efectuar serveis que perfectament podien fer els serveis interns de l'entitat.

Un fet molt greu és que el Sr. De Dòria va desprendre's de participacions preferents i obligacions subordinades a nom de diversos membres de la seva família, per un import proper al milió d'euros, els mesos justament anteriors al tancament del mercat intern, gràcies a les pressions i influència que va exercir sobre determinats empleats de l'entitat, quan ell ja s'havia jubilat. Se sospita que el Sr. De Dòria disposava d'informació privilegiada, i d'aquí podrien derivar responsabilitats penals. Aquest grup parlamentari d'ICV-EUiA ja ha posat en mans de la fiscalia la documentació acreditativa d'aquest fet. f) Els directius, Sr. De Dòria i Sr. Ibern, percebien sous i plans de pensions absolutament desproporcionats i exagerats. És èticament i moralment reprovable que aquests senyors s'hagin embutxacat unes quantitats de diners desorbitades quan milers de clients, famílies treballadores estalviadores, no 34

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

podien accedir als seus estalvis per haver quedar atrapats en l'estafa de les preferents i les subordinades. A més, cobraven dietes per assistències a consells d'administració on Caixa Laietana tenia representació, diners que anaven directament a les butxaques d'aquests directius. g) El passat mes de desembre de 2013, com ja s'ha explicat, un total de set directius de l’extinta Caixa Laietana van ser imputats per la justícia per la comercialització de participacions preferents. El Sr. Pere Antoni De Dòria i el Sr. Josep Ibern i cinc directius més van els primers imputats de la cúpula d’una caixa d’estalvis a Catalunya per la venda d’aquests productes.

7. Actuació i gestió de Bankia 7.1 Situació de l’entitat. a) Amb l'aprovació del Reial Decret 2/2011, de reforç dels recursos propis de les entitats obligava el Banco Financiero y de Ahorros (BFA) a recapitalitzar-se.

Després dels sanejaments portats a terme, el grup tenia una ràtio de capital del 7,8%, lluny del 10% que exigia la llei. Segons dades de desembre de 2013, Bankia té un ràtio core capital BIS II d'un 11,8%, principalment gràcies als generosos ajuts públics rebuts. Un any abans, el desembre de 2012 aquesta ràtio era del 5,16%. El desembre de 2013 hi havia un coeficient de solvència (ràtio BIS II) d'un 11,97%. Un any abans era del 9,81%. b) Pel que fa a la ràtio de capital principal, el desembre de 2013 era d'un 11,71%. Un any abans era del 4,40%). c) Segons el senyor Saurina, una de les mesures que Bankia ha hagut d'implementar ha estat "limitar la concentració immobiliària". Per la seva part, Gorigolzarri explica que "el volum de morosos ha baixat uns 800 milions d'euros, tot i que la ràtio ha pujat lleugerament perquè ens ha baixat el volum d'inversió". Goirigolzarri explica que "nosaltres vam haver de traslladar el gruix dels nostres actius immobiliaris a la Sareb", i afirma que "la Comissió Europea, en l'aprovació del nostre pla, no ens permet finançar promoció nova. És una de les limitacions que tenim al nostre pla de reestructuració". Aquesta és una dada important, i que serveix per entendre que el "risc promotor" passi d'un 17,2% el 2011 a un 3% el 2013. d) Bankia té oficines a tot l'Estat Espanyol. De 3.000 oficines a finals de 2012, ha passat a 1.900 a finals de 2013 (reducció del 38%). Pel que fa al nombre d'empleats, aquests han passat de 20.005 el desembre de 2012 a 15.392 el desembre de 2013 (reducció del 23,1%).

7.2 Conclusions.

35

Model: 261 Propostes de conclusions (comissions d’investigació)

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

a) De les intervencions del Sr. Rodrigo Rato en aquesta comissió d'investigació es desprèn que no vol assumir responsabilitats i, en termes col•loquials, "tira pilotes fora" respecte de la seva gestió al capdavant de l'entitat. Recorre bàsicament a l'excusa de la crisi financera internacional per justificar la situació en què va quedar Bankia-BFA . També s'excusa en el paper dels reguladors (CNMV, Banc d'Espanya).

Com és sabut, sota la presidència del Sr. Rodrigo Rato, Bankia va declarar el 2011 uns beneficis de 309 milions d'euros. Després, però, i ja sota la presidència de José Ignacio Goirigolzarri, el grup va reconèixer unes pèrdues de 3.318 milions d'euros, les més grans de la història bancària espanyola, a excepció dels 3.510 milions d'euros declarats per Banesto l'any 1993 després de la seva intervenció. Aquell 2011 l'auditora Deloitte no va signar els comptes, per raons òbvies. En els nous comptes, el banc reconeixia que el volum d'actius tòxics (crèdits morosos, crèdits subestàndard o en risc d'impagament, i immobles que s'havia quedat l'entitat per impagament de crèdits) procedents del sector immobiliari (tant del sector constructor com del promotor) passava de 31.800 milions d'euros a superar els 40.000, més del doble que qualsevol altra entitat espanyola. Les persones que van adquirir accions o que es van veure obligats a canviar preferents per accions s’han vist greument perjudicats, van confiar en la informació que els hi donava la direcció de Bankia. El màxim responsable d'aquesta situació, el Sr. Rodrigo Rato, a preguntes en la comissió d'investigació, no va aclarir per què s'havia produït aquest fet. Actualment, es troba imputat judicialment i sotmès a un procés a l'Audiència Nacional, a causa d'aquest assumpte.

En el cas de Bankia, el seu "rescat" ha costat al contribuent un total d'aproximadament 22.000 milions d'euros (4.465 procedents del FROB i 17.959 del rescat europeu). Es tracta d'uns diners que, malgrat que els actuals directius de Bankia afirmen que "estan treballant" per retornar-los, malauradament tot sembla indicar que és molt difícil que això s'acabi produint.

Esperem que la justícia acabi per depurar responsabilitats entre els exdirectius que van portar l'entitat a aquesta situació tan desastrosa.

En paraules del propi Sr. Mario Draghi, president del Banc Central Europeu, "la gestió de la crisi de Bankia és un llibre sobre com fer les coses de la pitjor manera possible". Mentrestant, el Sr. Rodrigo Rato, que va ser un exemple de mal gestor, actualment és conseller del Banco de Santander i també de Servihabitat.

36

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

b)El senyor Goirigolzarri va explicar que "respecte a les operacions no ortodoxes, o amb aparença d'heterodòxia, el que li puc assegurar és que nosaltres en això estem tenint una posició molt proactiva (...). Ho farem perquè és la nostra obligació amb la justícia". Cal exigir als actuals responsables que aquest compromís es faci efectiu amb una investigació interna a fons de Caixa Laietana i Bankia, per depurar responsabilitats i posar en coneixement de la justícia les possibles irregularitats i els presumptes fests delictius. c) Ha quedat clar en aquesta comissió que els membres dels consells d'administració d'algunes caixes d'estalvis no tenien la formació adequada per prendre decisions en el sector financer, i es limitaven a cobrar les dietes pertinents (importants, per altra banda) i res més. El propi senyor Gorigolzarri reconeix que quan va arribar a BFA va veure que els currículums dels consellers no corresponien amb l'experiència que ha d'haver al món financer. d) Respecte del Banc d'Espanya, queda clar que el seu paper en tota la reestructuració del sector bancari ha estat protagonista. En paraules del Sr. Rodrigo Rato, aquest va ser "molt intens", i explica, com ja hem dit abans, que tenia "un equip permanent en determinades entitats, com era el cas de Caja Madrid". Per al Sr. Goirigolzarri, "s'ha posat de manifest per part del regulador, el Banc d'Espanya, una certa improvisació, o que de vegades canviava les regles del joc d'una manera ràpida, i això agafava a contrapeu a alguna entitat". e) Pel que fa a l'anomenada "estafa de les preferents" i la seva posterior gestió, segons dades del Sr. Joaquim Saurina "hem sigut capaços de tramitar les més de 183.000 sol•licituds rebudes de clients. D'aquestes 183.000 jo diria que a dia d'avui, a nivell estatal, pràcticament arribem als 107, 108.000 amb convenis arbitrals favorables (...). Em sembla que estem actualment en uns 35, 36.000 laudes ja donats als clients (...) a territori català (...) tenim identificats com a clients afectats 30.316. D'aquests, 23.845 són els que han anat a la via arbitral, és a dir, gairebé un 80% (...). I d'aquests 23.845, 18.875 l'expert independent els ha donat la raó".

La venda de preferents i subordinades es va fer de forma general sense explicar als clients que es tractava d'un producte de risc, d'una inversió a perpetuïtat, i es venia com si fos pràcticament un productes d'estalvi a termini.

La cobdícia de les direccions de les caixes va fer que es venguessin participacions preferents i obligacions subordinades com si fossin productes clàssics d'estalvi a termini, i qui va patir les conseqüències van ser les persones estafades, òbviament, que van veure que no podien accedir als seus 37

Model: 261 Propostes de conclusions (comissions d’investigació)

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

estalvis, però també els empleats i empleades, de les oficines. Molts treballadors i treballadores de l'entitat han patit les represàlies de molts clients que se sentien estafats, amb la conseqüent situació d'estrès, malalties psicològiques per a aquests empleats i empleades, molts d'ells propietaris també de preferents i subordinades, a l'igual que les seves famílies. f)Es constata que l'exposició d'algunes caixes (que després es van integrar en BFA-Bankia) en el negoci immobiliari era excessiva i irresponsable (sobre el 90%), i a més es va participar en negocis poc clars, que res tenien a veure amb la filosofia tradicional de les pròpies caixes d'estalvis. g) Pel que fa a les remuneracions i fons de pensions és èticament reprovable que els directius s'hagin embutxacat unes quantitats de diners desorbitades quan milers de clients, famílies treballadores estalviadores, no podien accedir als seus estalvis per haver quedar atrapats en l'estafa de les preferents i les subordinades. A més, aquests exdirectius cobraven dietes per assistències a consells d'administració on la caixa tenia representació, diners que anaven directament a les butxaques d'aquests directius.

Cal destacar que el Sr. Rodrigo Rato, expresident de Bankia, cobrava 1,4 milions d'euros l'any els primers exercicis que va ostentar el càrrec. h)El consell d’administració de Bankia està imputat en un procediment obert a l’Audiència Nacional per presumptes delictes “d’estafa, apropiació indeguda, falsificació de comptes anuals, en connexió amb delictes societaris, administració fraudulenta i maquinació per alterar el preu de les coses. i)El Parlament de Catalunya reclama una investigació judicial a fons de Caixa Laietana i de Bankia per depurar les responsabilitats necessàries en el desastre d’aquestes dues entitats.

8. Actuació i gestió de Caixa Girona 8.1 La situació de l’entitat.

Caixa Girona va ser fundada l’any 1941 a instàncies de la Diputació de GironaL’entitat tenia una quota de mercat del 30% a les comarques gironines, una quota d’eficiència del 55% i un marge d’intermediació del 2%. a)L’any 2008, quan va començar la crisi econòmica, l’entitat presentava un 2% de morositat i, més tard, va arribar fins el 12%. En el període de 1987 a 2007, Caixa Girona havia passat de 463 milions d’euros d’actius a 5.974 milions d’euros. Amb uns recursos propis que van passar, en aquest mateix període, dels 28 milions d’euros als 696 milions. L’entitat tenia una capitalització del 7,78% del core capital l’any 2008.

38

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

b)Caixa Girona, que no va emetre participacions preferents, sí que va fer dues emissions, una per valor de 20 milions d’euros i una altra per valor de 30 milions d’euros, de deute subordinat. c)Caixa Girona va aprovar un fusió, el setembre de 2012, en un Consell d’Administració amb Unnim (fusió de Caixa Sabadell, Caixa Terrassa i Caixa Manlleu), més tard el mateix Consell es va desdir d’aquesta fusió, al•legant que en el procés es perdria personalitat, i, finalment, Caixa Girona va acabar sent absorbida per La Caixa (Caixa Bank). El Consell d’Administració que va revocar la decisió de fusionar-se amb Unnim Caixa no ha estat analitzat amb la transparència necessària: tres consellers van votar a favor de la fusió amb Unnim (president, vicesecretari i alcaldessa de Vilafant), tres abstencions (el director general, el representant dels treballadors i una altra persona), tres consellers més no van participar al•legant problemes de desplaçament i la resta, nou consellers, van votar en contra de la fusió. d)Durant la comissió d’investigació, es va detectar que molts dels presidents d’aquesta entitat bancària, a diferència d’altres caixes, tenien un marcat passat polític vinculat a Convergència Democràtica de Catalunya.

8.1 Irregularitats. a)El Departament d’Economia de la Generalitat de Catalunya va obrir, l’any 2006, un expedient on es detectaven anomalies en la política creditícia, risc a l’exposició immobiliària, irregularitats a la fundació amb relació a la inexistència d’actes o dubtes sobre la facturació. b)Especials irregularitats, algunes analitzades per la fiscalia, són les que tenen a veure amb la contractació de serveis a empreses: - Contractació de serveis amb l’empresa Juno Consulting, propietat de familiars directes de l’expresident de Caixa Girona, amb una facturació de 500.000€ a la Fundació Caixa Girona.

- L’expresident de l’entitat compartia propietat d’una societat que va vendre obres d’art a Caixa Girona que eren entregades en concepte de ‘regal de nadal’ a alguns consellers de l’entitat.

- L’entitat també va concedir préstecs i crèdits, per valor de 40 milions d’euros, a ex-alts càrrecs de Caixa Girona (Max Marcó, Albert Bertra, Pere Cornellà, entre d’altres).

- Factures d’entre 600.000 i 700.000€ a l’empresa AMR Publicitat i Edicions Gràfiques, propietat en mans d’un dels cunyats d’un alt càrrec de Caixa Girona.

39

Model: 261 Propostes de conclusions (comissions d’investigació)

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

- A l’any 2003 la direcció de l’entitat va rebutjar, a petició de la representació sindical, que la Comissió de Control de Caixa Girona investigués les irregularitats de la presidència de l’entitat. c)L’entitat també presenta un comportament irregular pel que fa a l’atorgament de crèdits a organitzacions polítiques, especialment al partit de Convergència Democràtica de Catalunya. En aquest sentit, l’informe de responsabilitat corporativa de 2006 apareixen préstecs amb un diferencial del 0% (IRPH més 0%) a Convergència Democràtica de Catalunya que, segons es va explicar a la Comissió d’Investigació, per a l’adquisició d’un local al carrer Mulleres d’Olot (La Garrotxa).

8.2 Conclusions. a)Constatem que Caixa Girona i la seva alta direcció va vulnerar la Llei de Caixes que explicita la incompatibilitat que els consellers puguin vendre subministraments, serveis o treballs retribuïts a la seva pròpia entitat. b)Caixa Girona va vulnerar els seus principis fundacionals que afirmaven que entre els seus objectius estaven: “promoure, custodiar, administrar l’estalvi, canalitzar de forma adequada la inversió per contribuir al desenvolupament socioeconòmic de les comarques en les quals es troba establerta, i destinar els resultats obtinguts a la creació i al manteniment d’obres d’interès benèfic i social, i a l’autofinançament”. c) Se’n deriven responsabilitats, per deixadesa, de l’alta direcció de Caixa Girona, de la Diputació de Girona i de la Generalitat de Catalunya. d) Es constaten irregularitats en l’atorgament d’hipoteques per sobre del 80% que, de forma arbitrària, incomplint la norma prevista. e) Cal fer públics els sous, indemnitzacions i altres conceptes de retribució i/o pensió que van rebre els alts directius de Caixa Girona. f) Cal destacar que durant la seva compareixença, l’exdirector general de Caixa Girona va afirma amb rotunditat que des de feina temps el sector era coneixedor que una de les principals obsessions de la gran banca, l’AEB (Asociación Española de la Banca), era la desaparició de les caixes d’estalvis, donat que exercien una competència de mercat de gairebé el 50%. En aquest sentit, l’exdirector general acusa directament l’AEB d’endegar una campanya per minar la credibilitat de les caixes amb articles d’opinió, suggeriments i/o recomanacions als reguladors.

40

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

9. Possible vulneració dels drets dels consumidors amb relació a les participacions preferents i altres productes financers similars 9.1 Una estafa massiva. a)Totes les compareixences tant d’entitats d’usuaris, com dels àmbits de les diferents administracions públiques han reconegut les múltiples i continuades males praxis de les entitats bancàries i les caixes en la comercialització de productes d’alt risc.

La Comissió ha pogut constatar tot un seguit de males pràctiques generalitzades per part de bancs i entitats financeres en el sector minorista, males praxis que no poden tenir altre nom que el d’una estafa sistemàtica i sistèmica per part de la pràctica totalitat de les entitats creditícies amb l’objectiu de capitalitzar-se i guanyar solvència a costa dels estalvis de milions de petits estalviadors, sent la primera part del rescat del sistema bancari espanyol. b)Per fer-ho es van vulnerar, també sistemàticament, els drets com a consumidors de gairebé un milió de famílies afectades per les preferents i en deutes subordinades hi havia prop de mig milió de famílies arreu de l’Estat, prop de sis-centes mil a Catalunya.

El punt més alt de comercialització de les preferents cal situar-lo en l’any 2009, 12.552 milions col•locats a petits estalviadors. 3.000 milions les predecessores de Bankia, el grup Santander (Santander y Banesto) 2.463 milions, La Caixa —inclosos 417 milions de Banca Cívica— 2.314, el Banc de Sabadell-CAM 1.400 milions d’euros, entre d’altres.

Segons el propi Banc d’Espanya, durant el període àlgid d’aquesta comercialització fraudulenta dels productes d’alt risc els bancs i caixes van vendre fins a 12.552 milions d’euros en preferents i es van col·locar en un 96,2% a petits estalviadors i minoristes. Respecte al deute subordinat, la informació de la Comissió Europea revela que de los 3.665M€ col•locats, el 61% fou venut a minoristes i el 39% a inversors institucionals. c)Es tracta de clients enganyats tractats com a inversors professionals, obligant-los a assumir quantioses pèrdues (una mitjana de 60%) si volien recuperar una part del capital o a bescanviar les preferents per accions també amb grans pèrdues per la situació d’enfonsament d’algunes entitats com Catalunya Banc o Bankia i que va afectar especialment als clients de Caixa Laietana.

9.2 Un producte híbrid no adequat per persones de perfil estalviador.

41

Model: 261 Propostes de conclusions (comissions d’investigació)

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

a)La definició de les preferents feta per la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) és la següent: “Son valores emitidos por una sociedad que no confieren participación en su

capital ni derecho de voto. Tienen carácter perpetuo y su rentabilidad, generalmente de carácter variable, no está garantizada. (...) Esta remuneración está condicionada a que la entidad emisora de las participaciones obtenga beneficios suficientes. Se trata de un instrumento complejo y de riesgo elevado que puede generar rentabilidad, pero también pérdidas en el capital invertido.

Las participaciones preferentes presentan similitudes y diferencias tanto con la renta fija como con la renta variable.”

Una situació similar es dóna respecte al deute subordinat, són títols de renda fixa emesos amb una rendibilitat superior a altres productes de deute. Cotitza en un mercat secundari. El risc principal d’aquest producte financer és que, en cas de fallida de l’entitat emissora, el pagament es troba subordinat en una prelació de creditors sent els tenedors de deute subordinat un dels darrers en cobrar. Tant les preferents, com el deute subordinat al no ser dipòsits, les quantitats invertides no estan garantides pel Fons de Garantia de Dipòsits. b)El Síndic de Greuges, en el seu informe sobre l’Actuació d’ofici 610 sobre les participacions preferents de l’any 2012, en la seva introducció especifica: “Cal remarcar que quan es parla de les participacions preferents no s’està fent referència a un producte financer fora de la normativa o que per la seva definició i característiques s’hagi de considerar un negoci jurídic fora de la llei.

Ara bé, al costat d’això, sí que es pot afirmar amb caràcter general que es tracta d’un producte financer no adequat per a clients minoristes i sense experiència en inversions de risc.

9.3 L’esclat de la crisi de les preferents. a) El punt de partida de la crisi de les preferents cal situar-lo, en la obligatorietat de recapitalització imposada pel Banc Central Europeu i l’FMI a les entitats bancàries espanyoles, les quals l’any 2009 tenien tancada la possibilitat de fer-ho en el mercat internacional. La forma d’obtenir recursos propis va ser la captació, com a capital propi, de l’estalvi de milions de ciutadans, transferint el que eren dipòsits en productes com les preferents o el deute subordinat que comptaven com a capital propi de les entitats, fins que l’any 2011 es modifica la Llei 19/2003, dins l’acord internacional sobre moviments de capitals i transaccions econòmiques denominada Basilea 3, el qual només permet comptabilitzar com a capital les accions de cada entitat i no les participacions preferents i deute subordinat. La remuneració dels mateixos passa a estar condicionada a l’obtenció de beneficis i aquestes no es 42

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

poden vendre pel valor nominal, ha de ser pel valor real, la qual cosa implica pèrdues sobre el capital. b)Les preferents, que fins l’any 2011 podien comptabilitzar-se com a recursos propis, van ser la via més ràpida per injectar-se un capital i elevar els nivell de solvència que els hi eren exigits amb urgència per les autoritats europees i espanyoles. En el Pla Estratègic 2007-2010 de “La Caixa”, es pot llegir: “Aconseguir el capital necessari per cobrir les noves exigències de Basilea III”.

Aquesta necessitat urgent d’injectar-se capital explica la comercialització agressiva i fraudulenta de les preferents c)El Memoràndum d'Entesa signat entre la Comissió Europea i Espanya (MoU per les sigles en anglès) estableix les condicions derivades de l’acord marc d'assistència financera. Els punts del 17 al 21 del MoU estableixen el repartiment de la càrrega del rescat a les entitats financeres amb l’objectiu “d’alleugerir la càrrega per al contribuent de la reestructuració bancaria”. En aquests punts es defineix que “després d’assignar pèrdues als accionistes, les autoritats espanyoles exigiran l'aplicació de mesures per repartir la càrrega entre els titulars de capital híbrid i els de deute subordinat dels bancs que rebin ajuda pública, mitjançant la introducció d'exercicis voluntaris i, si escau, obligatoris de responsabilitat subordinada”. S’ignora deliberadament la situació dels centenars de milers de persones afectades per les preferents, ja que el punt 25 del propi MoU reconeix que cal millorar substancialment el procés de venda d’aquests instruments a minoristes i recorda que és un producte de risc no cobert pel Fons de Garantia de Dipòsits. Es reconeix l’estafa, però no es proposa cap mesura per resoldre-la. Al contrari, es blinda un tractament dels preferentistes i accionistes forçosos equiparable als dels accionistes convencionals. d)Destapat el frau massiu de les preferents lla CNMV va imposar com a solució que aquestes es canviessin per altres productes. Això va suposar, però, assumir grans pèrdues o la ruïna per a desenes de milers de persones. Com a exemple, si les persones afectades tenien 10.000 euros en preferents a Caixa Sabadell van cobrar 3.329, si era de Caixa de Manresa 3.539; les persones que tenien deute subordinat perpetu de Caixa de Manresa de 10.000 euros, en van cobrar 3.643; de Caixa Catalunya, si tenien 10.000 euros, en van cobrar 5.367; i els de deute subordinat amb venciment, si tenien 10.000 euros, en van cobrar 7.758.

9.4 Les irregularitats en la gestió dels productes híbrids. a) Com senyala la querella d’ADICAE contra els gestors de Catalunya Bancs (però que pot il•lustrar la resta d’entitats financeres): “Es va idear una 43

Model: 261 Propostes de conclusions (comissions d’investigació)

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

enganyosa i agressiva campanya de comercialització de participacions preferents i obligacions subordinades perpetues, dirigida de forma massiva i indiscriminada als seus clients estalviadors i es van publicitar i comercialitzar com si d’un termini fixe es tractés, encara que millor retribuït com a esquer, quan en realitat el producte no era un dipòsit a termini fixe. Un engany i una estafa, doncs es presentava un producte d’inversió com si fos un producte d’estalvi (dipòsits d’alta rendibilitat) i les seves característiques van ser ocultades maliciosament en detriment dels clients i consumidors, amb l’única finalitat de capitalitzar-se en benefici propi. Las participacions preferents i obligacions subordinades perpetues es comercialitzaren apel•lant a la confiança que tenien els clients en les entitats financeres per la fidelitat d’anys i anys en les Caixes d’estalvi.” b) La Llei del Mercat de Valors estableix una doble classificació: clients Professionals i Minoristes, alhora que determina un diferent nivell de protecció per a cadascú, destacant per als clients minoristes una major exigència en el compliment dels deures d’informació i assistència. La CNMV no va emprar cap recurs perquè el conjunt de la població fos coneixedora de l’elevat risc de la seva contractació. c)La legislació no es va complir i ningú va vetllar perquè es complís malgrat malgrat la normativa del sistema financer. No es va proporcionar als clients, amb caràcter previ a la contractació, de productes la informació mínima sobre el resultat estimat del producte en diferents escenaris especialment la possibilitat d’incórrer en pèrdues o insolvències. d)Així mateix, no es va vetllar perquè en les denominacions comercials emprades per comercialitzar aquests productes s’evités l’ús d’expressions que intencionadament poguessin generar confusió en relació a la seva naturalesa, per exemple els fullets adreçats als consumidors parlaven de “dipòsit estructurat” quan clarament no s’estava comercialitzant un dipòsit, ni estava garantit per Fons de Garantia de Dipòsits o “assegurança” envers a la fluctuació d’interessos de les quotes hipotecàries, quan en realitat eren productes diferents al contractat i era lesiu pels clients. Un clar exemple es pot trobar en la publicitat de “La Caixa”. Podem llegir en el fullet: “Aconseguir un interès molt competitiu invertint en les participacions preferents de “La Caixa”. És una publicitat clarament ambigua i confusa respecte a la perpetuïtat i la liquiditat de les preferents, sempre es parla de dividends i interessos, mai de possibles pèrdues, ni riscos. e) Nombrosos compareixents han ressaltat la vulneració de la directiva europea MiFID, sobre mercats i instruments financers. El test d’idoneïtat al qual obligava la directiva permetia avaluar la conveniència, sabent quina 44

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

predisposició al risc tenia el contractant, tant per pèrdua d’interessos com per pèrdua de capital. La vulneració d’aquesta directiva en el cas de les preferents i deute subordinat és una senyal més de les continuades males praxis tolerades des dels reguladors del sistema financer. f)Com va declarar a la Comissió el fiscal antifrau de Catalunya, que va admetre que s’havia produït una captura del regulador per part de les entitats financeres: “la venda massiva de participacions preferents a inversors minoristes i estalviadors formava part d’una "gran estafa" dissenyada des de la cúpula de les entitats. El 2009 es van col•locar a España 13.000 milions d‘euros en preferents. No se pot dir que l’inversor hauria d’haver sabut que no es donen “duros a cuatro pessetes”, perquè no s’estaven donant “duros a cuatro pesetas”, sinó que s’estava venent moneda falsa. Es dur, però es la veritat". g) La Comissió també ha pogut constatar que es van seguir vulnerant els drets dels consumidors en el moment de les reclamacions pels serveis i productes financers contractats. Les seves reclamacions, derivades cap els defensor dels clients de les entitats, va ser sistemàticament denegades, en la compareixença del defensor del client de la Federació de Caixes d’Estalvi catalanes a la Comissió,va afirmar: “no creo que lleguen con las dos manos a contarse (los casos) en que di la razón a los clientes. Porque claro habían firmado un contrato y cuando se firma un contrato, hay que entender que no hay incapacidad por parte del que lo firma y por tanto, estas persones son adultas, conscientes y han firmado... h) Els consumidors individualment s’han quedat desemparats i només davant la creació d’associacions d’afectats, de demandes col•lectives davant els tribunals i davant la magnitud de les irregularitats comeses en la seva comercialització i l’altíssim nombre de ciutadans afectats, les administracions es veuen obligades a arbitrar algun sistema que permeti recuperar una part dels seus estalvis. i) El propi Director Agència de Consum de Catalunya, va afirmar a la Comissió que en relació a les reclamacions rebudes: “una vegada rebuda tota la informació requerida, quedava provada aquesta vulneració de la relació de consum, la vulneració dels drets dels consumidors, perquè la informació precontractual era insuficient, la informació contractual falta de rigor i de documents, la publicitat era enganyosa, clàusules de contractes poc clares i enganyoses, documentació no signada, test d’idoneïtat a la conveniència, que eren preceptius, no fets o insuficients, i per tant era una vulneració clara dels drets dels consumidors” 45

Model: 261 Propostes de conclusions (comissions d’investigació)

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

9.5 L’arbitratge. a) L’arbitratge, però, no ha estat un arbitratge. El propi FROB ho va anomenar: "procediment de revisió de la comercialització de les participacions preferents i deute subordinat”. No es tractava d’un arbitratge de consum amb efectes vinculants i no estava organitzat a través de les Juntes Arbitrals de consum. De nou les paraules no es corresponien a la realitat i no hi havia un “àrbitre”, ni les condicions d’accés a l’arbitratge eren els mateixes per a tots els preferentistes de les diferents entitats. b)Han estat directament empreses auditores, “experts independents”, com PriceWaterHouse (PwC) o KPMG –depenent de cada entitat- les que han admès o exclòs les sol•licituds –per exemple les superiors a una reclamació de 10.000€- i han resolt cada cas individual, sent l’actuació de les Agències de Consum o les Juntes d’Arbitratge, un formalisme que sanciona la decisió de “l’expert independent”. c) Les associacions de defensa dels consumidors han denunciat a la Comissió que només el 30% dels afectats per la contractació de participacions preferents han estat admesos en el procediment d’arbitratge, segons les dades de la pròpia Comisión de seguimiento de instrumentos híbridos de capital y deuda subordinada. Això posa de manifest que l’arbitratge només ha estat una solució parcial i ha pogut estar emprada per una minoria dels afectats. El total s’han presentat de 132.762 sol•licituds de arbitraje. En el caso de Catalunya Caixa, han estat admeses 9.993 de les 25.000 presentades, el 40%. d)Moltes de les persones estafades s’han vist obligades ha emprar l’arbitratge, davant la incertesa i el cost de la via judicial. La majoria dels seus recursos estaven en les preferents i no poden fer front a les despeses d’advocat, pro¬curador, de les taxes judicials, que han actuat com un fre antidemocràtic a la demanda de justícia, i si les seves reclamacions no eren ateses podien afegir, a la “condemna de les preferents”, la condemna a costes que pot arribar al 30 per cent de la quantia del plet. Per tant, aquesta via judi¬cial moltes vegades no era factible per rescabalar-se de la vulneració de drets patida. e)Tot hi això, la majoria de sentències i resolucions judicials ha sentenciat una radical vulneració del dret d'informació als consumidors precisament per aquells a qui se'ls va confiar aquesta tasca per operar en el mercat en una posició privilegiada i han condemnat a les entitats a retornat la totalitat del capital.

9.6 Conclusions.

46

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

a)Es constata que la comercialització fraudulenta de preferents i deute subordinat, ha estat sistemàtica, de gran intensitat i ha abastat la pràctica totalitat de bancs i caixes, que van aprovar la seva emissió en els respectius Consells d’Administració com productes adreçats al sector minorista. b) Les entitats bancàries i les Caixes d’Estalvi han incomplert sistemàticament l’obligació elemental de proporcionar informació suficient sobre els riscos que el contracte podia suposar, apartant-se del que hauria de ser una deguda funció d'assessorament respecte del client en relació a els productes que li convenen en funció del seu perfil , atenent el compliment de les obligacions que la normativa MIFID o de la Llei del Mercat de Valors. D’aquesta manera les entitats queien en un conflicte d’interessos en ser emissores i comercialitzadores al mateix temps. c) Es constata la responsabilitat dels diferents governs de l’Estat Espanyol i dels reguladors, la CNMV i el Banc d’Espanya, coneixedors que la comercialització de les preferents al sector minorista comportaria un alt risc de pèrdues per les persones que els contractessin i en un context en el qual les entitats creditícies tenien la imperiosa necessitat de capitalitzar-se i millorar la seva solvència atesa la greu situació del sistema creditici espanyol en els anys 2008-2010 i que la signatura del Memoràndum amb la Comissió Europea sobre el rescat de la banca i les caixes d’estalvis obligava a tenedors de preferents i deute subordinat a ser considerats com inversionistes i, per tant, assumir grans pèrdues. d) Aquests tipus de productes ha de declarar-se nuls pel defecte de vici de consentiment de les persones amb un perfil d’estalviador que les van subscriure i, en aquests casos, s’ha de retornar el capital. e) Es constata que ni els responsables polítics, ni els responsables dels òrgans reguladors, ni respectius consells d’administració i equips de direcció de bancs i caixes han reconegut la seva culpabilitat, ni les víctimes han tingut el dret a la reparació envers el mal causat.

10. Possible vulneració dels drets dels consumidors amb relació als productes hipotecaris 10.1 El dret a l’habitatge. a)Els treballs de la Comissió envers a la possible vulneració dels drets dels consumidors en relació al mercat hipotecari, està directament vinculat a l’incompliment de l’article 47 de la Constitució i l’article 47 de l’Estatut de Catalunya sobre el dret a l’habitatge.

47

Model: 261 Propostes de conclusions (comissions d’investigació)

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

b) La ineficiència i/o manca de polítiques públiques que garanteixin el dret a un habitatge digne i adequat, han convertit l’accés a un habitatge en un producte de consum dins el procés de transformació urbanística del sòl, el sistema impositiu al voltant del sòl i l’habitatge, les deduccions fiscals a favor de la compra d’habitatges, les modificacions de lleis com la Llei del sòl, la llei d’arrendaments urbans, la legislació hipotecària, la desregulació en les garanties als consumidors, etc.. c) La situació a l’Estat Espanyol i a Catalunya va arribar a ser tant inaudita que va merèixer la visita i intervenció de la Relatora dels Drets Humans de l’ONU la qual va emetre un informe on concloïa que el dret a l’habitatge a l’Estat Espanyol havia estat vulnerat sistemàticament, i que les administracions públiques havien estat còmplices d’aquesta conculcació de drets. d) Lleis com la del dret a l’habitatge, que pretenia garantir l’accés a l’habitatge amb un parc suficient d’habitatge protegit al marge de les regles del mercat, va ser constantment obstaculitzada i obstruïda des dels poders econòmics, mediàtics i sectors socials que veien en ella un obstacle als seus beneficis i posava en crisi el model d’accés a l’habitatge al marge de els regles del mercat hipotecari dominat per les entitats financeres, sent objecte de permanents campanyes dels esmentats sectors econòmics, en especial l’Associació de Promotors i Constructors d’Espanya (APCE) en contra de la seva aprovació, en especial el seu articulat de reserves per habitatge protegit en sòl urbà consolidat, l’expropiació temporal d’habitatges buits en zones d’alta demanda d’habitatge o la imposició de multes per incomplir la funció social de l’habitatge. De tal manera que aquests aspectes foren els primers en ser incorporats a les lleis òmnibus del govern de CiU l’any 2011, per derogar-los 10.2 La bombolla immobiliària. a) La societat no va escoltar altre missatge, repetit una mil vegades de bancs, caixes, immobiliàries, promotors, constructors, poders públics… amb continues campanyes als mitjans de comunicació: l’habitatge mai baixa de preu, és la Inversió més segura. Era la gallina dels ous d’or, el nombre d’hipoteques signades cada any no parava de créixer i era la principal font d’ingressos per a les administracions públiques, especialment dels ajuntaments. b) Els bancs i, sobretot, les caixes van passar de ser entitats facilitadores de l’accés generalista al crèdit, a entitats compradores de sòl, promotores d’habitatge, comercialitzadores d’hipoteques i altres productes financers vinculats a les hipoteques, aconseguint un client captiu de per vida, doncs la mercantilització del dret a l’habitatge ha comportat per a la immensa majoria 48

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

de la població, l’obligatorietat d’acudir a una entitat creditícia i sotmetre’s a la llei hipotecària. c) Del dret a l’habitatge es va passar al “dret al crèdit” per comprar un habitatge. Aquesta política va comportar un sobre endeutament insostenible.

El propi Fiscal Antifrau en la seva compareixença va manifestar que l’actuació del regulador, el Banc d’Espanya, “està clar, a hores d’ara, que podem dir, doncs, vehementment, que no ha estat a l’alçada de les circumstàncies. Perquè es va equivocar de bat a bat, perquè era evident que, doncs, la legislació donava aixopluc, però les taxacions que realitzaven dels habitatges ni molt menys responien a una realitat de futur sobre els habitatges que estaven sent hipotecats” d) Les taxacions, la majoria de vegades fetes per empreses vinculades als bancs i caixes, s’estan mostrant com un altre dels rostres de l’estafa immobiliària, si en el seu moment van servir per concedir hipoteques per sobre del 100% del valor real de l’habitatge, ara per la deflació dels preus estan apareixent per centenars de milers les anomenades “hipoteques bombolla”, és a dir, el preu de l’habitatge és sensiblement inferior al preu de taxació de la hipoteca i per tant del deute. Diverses estimacions calculen en prop de 600.000 les hipoteques concedides en aquesta situació.

10.3 La crisi social de les hipoteques. a) Davant d’aquesta situació la societat s’ha mobilitzat i és en aquest context que cal situar el naixement, a principis de 2009, de les Plataformes d’Afectats per les Hipoteques (PAH), que a més de donar un espai comú de suport i lluita als afectats per aturar les execucions hipotecàries, van posar de relleu una realitat pràcticament desconeguda pel conjunt de la ciutadania i la immensa majoria d’hipotecats: l’article 1.911 del Codi Civil: «Del compliment de las obligacions respon el deutor amb tots els seus béns presents i futurs». La legislació espanyola preveu que quan es produeix una situació d’impagament l’habitatge es posi a subhasta i si aquesta queda deserta, com és l’habitual, el banc o caixa propietari del deute, pot adjudicar-se’l per el 70-60 % del valor de taxació. b) La diferència del deute que no queda coberta per la nova adjudicació, ni els interessos de demora ni les costes judicials del procés, seran el “nou” deute amb l’entitat financera del ja ex-propietari/a. Un deute que pot generar nous interessos per impagaments o demores, fent en la pràctica que sigui impossible de pagar-la. Aquestes persones, queden condemnades a l’exclusió social o a l’economia submergida amb les conseqüències que tindrà per la seva vellesa el no tenir dret a una pensió per no haver cotitzat. El grau de 49

Model: 261 Propostes de conclusions (comissions d’investigació)

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

patiment de totes aquestes famílies no apareixerà mai en les estadístiques oficials. c) Aquesta realitat contrasta amb la permissivitat política i judicial amb que s’estan tractant als responsables d’aquesta vulneració constant i reiterada, planificada i sistèmica dels drets dels ciutadans que accedien a un habitatge en tant que consumidors. Responsables en l’àmbit polític, econòmic, financer i judicial. d) Catalunya segueix encapçalant el rànquing de les execucions hipotecà-ries i dels desnonaments de l’Estat. I fent xifres rodones podem dir que des que va esclatar la crisi, s’han produït unes 500.000 execucions hipotecàries a l’Estat, de les quals gairebé una cinquena part, més de 90.000, han estat a Catalunya.

10.4 Vulneració dels drets dels consumidors amb diversos productes financers. a) Les diferents associacions de consumidors que han comparegut a la Comissió han denunciat els productes cada cop més complexes i difícilment compressibles, amb la finalitat d’augmentar els beneficis de l’entitat. Un breu resum: - IRPH. Fou l’índex de referència de préstecs hipotecaris. Ha estat el propi Estat Espanyol qui no ha complert els seus propis compromisos. La legislació europea va forçar l’any 2010 que desaparegués aquest índex per la falta de transparència en el seu càlcul. Fins al novembre del 2013 no s’ha fet efectiva la seva desaparició, permetent l’Estat que aquest índex de referència IRPH, més lesiu als interessos dels consumidors que l’euríbor, es convertís en una clàusula sòl de facto. Ha afectat 1.500.000 hipoteques referenciades a l’IRPH - Clàusules Sòl. És creava, dins dels préstec hipotecari, una aparença d’assegurança envers a la fluctuació de l’interès variable de l’índex de referència i que repercutirien en una disminució del preu del diner. Era en realitat una condició essencial del préstec que canviava el tipus variable, sent un element definitori de l’objecte principal del contracte, l’interès de la hipoteca. Aquesta clàusula estava ubicada entre una gran quantitat de dades que dilueixen l’atenció del consumidor i amb absència de simulacions d’escenaris diversos, relacionats amb el comportament raonablement previsible del tipus d’interès en el moment de contractar.

- Comissió de gestió d’impagats. S’establia una penalització por la gestió d’impagats o la seva reclamació. Es fa de forma automàtica sense que hi hagi cap servei per al client, sent la seva aplicació sistemàtica un abús al carregar

50

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

de forma automàtica la comissió d’impagats al seu compte, a més dels interessos de demora sobre el principal del préstec.

- Els “swaps” que eren aplicats a una assegurança per a productes d’inversió, es van acabar comercialitzant com una assegurança de cobertura per a les hipoteques, quan són dos contractes absolutament independents i diferents.

Es van comercialitzar quan l’euríbor va arribar a mínims històrics convertint-se, en realitat, en una assegurança per bancs i caixes, doncs els contractants de les hipoteques van haver de pa-gar la diferència envers l’interès mínim pactat, encarint el cost de la quota mensual del préstec. b)El Tribunal de Justícia de la Unió Europea va emetre una sentència sobre la invalidesa de determinades clàusules abusives en els contractes hipotecaris basant-se en la tutela dels drets dels consumidors. La legislació espanyola no permet aturar l’execució hipotecària i posterior desnonament, malgrat que hagin estat vulnerats els drets dels consumidors. Per aquest motiu el TJUE va sentenciar que el “règim processal pot menyscabar la protecció dels consumidors” La sentència del TJUE, així mateix, es clara en establir la relació de desigualtat entre el consumidor i les entitats financeres i que han comportat perjudicis molt alts en forma d’interessos en el principal, en interessos de demora notablement desproporcionats, venciment avançat del total de la hipoteca per un sol o pocs impagaments de la quota del capital, interessos, o per altres productes contractats amb l’entitat que no tenien res a veure amb el préstec hipotecari.

10. 5 Conclusions.

Principals vulneracions efectuades en els drets dels consumidors per les entitats financeres en la contractació de productes hipotecaris, que han estat practicats de forma sistemàtica: a) Ofertes de crèdits hipotecaris incomplint la normativa hipotecaria en una lluita per aconseguir el major nombre possible de contractes: - Hipoteques atorgades millorant propostes d’altres entitats financeres en una competència que fa que es superin les limitacions legals i objectives. (incentius empresarials per contractes signats, sense control de qualitat).

- Crèdits per sobre del percentatge legal de la taxació de l’habitatge. En molts casos superant el 100%.

- Taxació manipulada per aconseguir que el crèdit atorgat cobreixi el 100% o més del valor real de mercat. En un mercat immobiliari amb creixements clarament especulatius, les taxacions generaven l’assumpció de riscos alts per

51

Model: 261 Propostes de conclusions (comissions d’investigació)

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

part dels clients en la creença que sempre era recuperable el valor taxat i amortitzar la hipoteca.

- Atorgament d’hipoteques a persones sense lligam familiar sòlid, que es constitueixen en propietaris i deutors conjunts de l’habitatge. La marxa d’un ells eleva molt el risc d’impagament. Sovint es tracta de persones extracomunitaries amb un alt grau de mobilitat.

- Crèdits hipotecaris que superen el valor real de la compra-venda de l’habitatge per a facilitar l’adquisició d’altres productes de consum. S’ha utilitzat com a argument de venda hipotecari. b)Oferta de crèdits hipotecaris sense tenir en compte la valoració de risc, un crèdit hipotecari que absorbeix un percentatge molt elevat dels ingressos familiars o atorgat a una família inestable financerament, és assumir un grau d’incompliment elevat - Manca d’una valoració objectiva del risc: atorgament de crèdits hipotecaris sense que els ingressos del client (sovint ingressos familiars) puguin absorbir la quota proposada, ni una perspectiva d’evolució estable, amb percentatges sobre els ingressos familiars de més del 50%.

- Inclusió en els acords hipotecaris de crèdits al consum complementaris que incrementen el deute assumit pel client i que eludeixen els límits en funció del valor de taxació.

- Inclusió a l’inici de períodes de carència quan els ingressos disponibles del client no poden assumir la quota, desplaçant i augmentant la càrrega financera. c) Atorgament de varies hipoteques sobre el mateix habitatge, amb entitats financeres distintes. La segona entitat assumeix que en cas d’impagament mai podrà reclamar l’habitatge en garantia. d) Atorgament de crèdits hipotecaris a terminis absurds, 30 o més anys per a clients en edats relativament avançades. e)Manipulació dels avals, l’avalador ha de disposar de recursos suficients per a fer front als impagats sense afectar al seu propi habitatge(una norma de lògica de risc) - Creuament d’avals entre clients, fins i tot clients que no tenen coneixença prèvia entre ells. Incorporació d‘avaladors amb hipoteques de risc que no disposen de marge d’ingressos per a comportar-se com a tals. I incorporació d’avaladors, en general familiars, d’edat avançada i d’ingressos limitats, pensions, etc.

52

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

f) Contractació poc transparent, que eludeix la compressió cabal del client sobre els seus compromisos: - Els contractes hipotecaris son absolutament incomprensibles per a la immensa majoria, les clàusules econòmiques i les conseqüències dels impagaments estan descrits amb un llenguatge tècnic que impedeix al client saber el que està signant.

- Els notaris no faciliten les explicacions plausibles per als clients ni en relació a les condicions del contracte, ni en relació a les situacions previsibles en cas d’impagament. La relació entre notaris i entitats financeres ha retallat la imprescindible independència notarial dels contractants.

- Habitualment no hi ha traductors quan el contracte es fa amb perones extracomunitaries amb nul o escàs coneixement de la llengua.

- Costos de tramitació molt elevats.

- Clàusules abusives en els tipus d’interès com la clàusula sòl, interessos de demora i altres són habituals, sense que el notari adverteixi de la seva existència. g)Contractes amb assegurances implícites amb entitats vinculades a l’entitat financera. h) Actuació en front dels impagats: - Les entitats financeres han intentat, en primera instància, mantenir el contracte hipotecari amb mesures de refinançament, augment de la carència, etc. sense informar fefaentment i suficient de les conseqüències en els costos derivats. Això incrementa el deute hipotecari, la càrrega d’interessos i complica la resolució final del contracte, especialment quan la situació d’impagament es produeix per la situació d’atur. En realitat són que són les execucions i els desnonaments de demà.

- Resistència en front de les dacions com a solució, el mecanisme judicial genera, en general, la pèrdua de l’habitatge, el desnonament i una càrrega de deute produïda entre el valor judicial de l’habitatge i el deute hipotecari. En quasi tots els casos entra en joc la propietat dels avalador per a cobrir el diferencial anterior, el que implica si no disposen de fons líquids, un nou embargament. i) Els principals elements sobre la desproporcionalitat del procediment en les execucions hipotecaries, han estat: desinformació en la contractació de la hipoteca, desproporció del càstig a la persona deutora, indefensió absoluta de la persona deutora, doncs no pot al•legar res per aturar l’execució hipotecària, 53

Model: 261 Propostes de conclusions (comissions d’investigació)

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

arbitrarietat en el valor de l’adjudicació del preu desprès de la subhasta declarada deserta, discriminació en l’aplicació de la llei, resultats antisocials trenquen la cohesió social i resultats anti-econòmics, doncs promouen l’economia submergida i retreuen el consum j) Els poders públics, contravenint el mandat constitucional, han permès, tolerat i emparat aquesta desigualtat efectiva, i no van establir els mecanismes d’ajuda i protecció als ciutadans que havien de signar una hipoteca, uns mecanisme d’informació i una formació clares per a prendre decisions, que com el crèdit hipotecari comportaven un alt risc, quan les quotes hipotecàries superaven abastament el 30% dels ingressos familiars o, per concedir-se els crèdits, eren necessaris diversos avaladors. Tampoc hi ha hagut una tutela efectiva per part del poder judicial i la Fiscalia.

11. Paper del control de les autoritats estatals 11.1 Valoració de les actuacions del Govern de l’Estat. a) El Govern de l’Estat va afavorir la “bombolla immobiliària” amb la liberalització del sòl i la política fiscal. Fins i tot, va negar reiteradament l’existència d’una bombolla immobiliària. El Sr. Rodrigo Rato, ministre d’economia, afirmà el juny de 2003: “No estamos ante una burbuja, estamos ante una demanda muy poderosa que se mantiene, aunque se està moderando”. Aquesta valoració era compartida pels economistes del PSOE i posteriorment, pel Govern Zapatero. b) Manca de mesures preventives adequades. Des de l’any 2000 diferents circulars del Banc d’Espanya establien l’obligació de realitzar provisions per millorar la cobertura dels riscos bancaris. El 2005 aquesta normativa es va adaptar als estàndards internacionals. Aquestes provisions van arribar fins a 26.000M€, l’1,1% de la cartera de crèdits. Van ser del tot insuficients en el moment de la crisi. No es van prendre mesures, com la de fixar un coeficient màxim destinat a la promoció immobiliària o limitar l’endeutament en els mercats financers. c) El Govern fa una diagnosi equivocada de la crisi, es transmet que serà una crisi de curta durada i que té causes externes a l’economia espanyola. Una crisi que, segons el govern, provocava problemes de liquiditat per la contracció del crèdit en els mercats internacionals, però no de solvència en el sistema financer. Es va considerar que no era necessari realitzar mesures d’intervenció i de capitalització d’entitats financeres com havien fet altres països, A diferència d’ells, on la crisi de les hipoteques “subprime”, va comportar al desaparició de diverses entitats financeres, el Banc d’Espanya va donar 54

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

instruccions perquè els actius de la banca i caixes, es comptabilitzessin a preu de compra i no a preu real de mercat. d) Les informacions donades a conèixer per la premsa (30-31 de març de 2014) sobre les actes desclassificades del Fons Monetari Internacional de 2007, indiquen que tant aquest organisme com l’OCDE coincidien en assenyalar una sobrevaloració d’entre el 20% i el 30% del mercat immobiliari espanyol. El Govern va negar l’existència d’una bombolla immobiliària i va defensar que Espanya afrontava un “aterratge suau” i no d’un ajustament brusc. e) És dóna una imatge fictícia del sistema financer espanyol, tal com va transmetre el president del Govern espanyol, el Sr. José Luís Rodríguez Zapatero, quan va afirmar el setembre de 2008, que el sistema financer espanyol era “el més sòlid del món”, optant, com a principal estratègia, per promoure processos de reestructuració i fusió d’entitats amb un alt grau d’insolvència. f) Aquest retard respecte a altres Estats, fruit d’una negligent gestió, va fer perdre un temps valuós per afrontar la crisi en millors condicions. S’opta per no posar en marxa de forma ràpida un “banc dolent”, que permetés la creació d’un parc públic d’habitatges de lloguer o la venda ordenada dels actius immobiliaris. g) Les mesures legislatives adoptats pel Govern de l’Estat, tant del PSOE com del PP porten a la privatització i bancarització de les caixes: - Decret Llei 6/2008, de 10 d’octubre, que va crear el Fons d’Adquisició d’Actius Financers (FAAF). Era un instrument de crèdit a càrrec dels pressupostos generals de l'Estat. En un moment on al mercat majorista hi havia severes restriccions a la compra de deute bancari, l'Estat garantia la compra d'actius de les entitats financeres. Entre novembre de 2008 i desembre de 2009 es van adquirir 19.000M€. En paral•lel, es va aprovar ampliar el Fons de Garantia de Dipòsits, i el Govern es va fer càrrec d'avals per prop dels 89.000 milions d'euros.

- Reial Decret Llei 9/2009 que va crear el Fondo de Regulación Ordenada Bancaria (FROB). En la seva primera etapa, va aportar a càrrec dels Pressupostos Generals de l'Estat 6.750M€, als quals cal sumar 2.250 d'aportacions dels Fons de Garantia de Dipòsits, per arribar als 9.000M€ i es podia ampliar fins 90.000M€. La segona intervenció del FROB va ser a partir de febrer 2011 i va repartir una quantia similar, de prop de 10.000M€, a la CAM, Catalunya Caixa, Novagalicia i Unnim. Es tractava d’oferir recursos a les

55

Model: 261 Propostes de conclusions (comissions d’investigació)

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

entitats, però condicionats a l’establiment d’un pla de reestructuració i integració. Suposa l’inici dels Sistemes Institucionals de Protecció (SIP), processos de fusió per facilitar l’accés al crèdit en els mercats financers. Les condicions dels préstecs del FROB eren molt elevades, al 7.75% per crèdits que s’havien de tornar a cinc anys.

- Reial Decret Llei 11/2010, de 9 d’abril, d’òrgans de Govern i altres aspectes del règim jurídic de les caixes d’estalvis. Els SIP (Sistema Institucional de Protección), fusions fredes entre caixes, adquireixen la condició de bancs als que les caixes membres cedeixen el seu negoci financer. La llei obria el pas cap a la desaparició de les caixes i la seva bancarització; en cas que la caixa no arribi a controlar el 50% del capital del nou banc, es traspassava tota l’activitat financera a la nova entitat i la caixa esdevenia una fundació de caràcter especial, per conservar l’obra social.

- Reial Decret Llei 2/2011, de 18 de febrer. Té com a objectiu reforçar el capital i la solvència de bancs i caixes. S’estableix un capital “core ratio”, del 8%, que seria del 10% en el cas que l’entitat no cotitzés a la borsa, podent demanar finançament a lFROB. Es tractava d’una mesura discriminatòria envers les caixes i que s’avançava al compliment de Basilea III que no exigia condicions tant dures. Les entitats que no complissin amb aquests requisits i no aconseguien capital en els mercats podien ser intervingudes pel FROB i obligades a convertir-se en bancs.

- Reial Decret Llei 2/2012, de 3 de febrer, de sanejament del sector financer.

Accelera els terminis per al compliment dels objectius de capitalització dels Bancs i Caixes redactats en 2011 i va propiciar les fusions. Les antigues Caixes passen a controlar només l'obra social i perden tot el control dels Bancs, fins i tot en els SIP. Es redueix el possible finançament de l'obra social al 10% dels beneficis, la qual implica la seva pràctica desaparició, ja que les entitats intervingudes no tenen capacitat d'obtenir beneficis. Un dels elements que havia d'introduir aquest Decret era la limitació dels sous dels directius del FROB, el Govern mateix va reconèixer que no s'estava complint aquesta norma i que la rebaixa dels sous no existit.

- Reial Decret Llei 10/2012, de 23 de març, té com a fi adaptar l'esquema nacional de supervisió a les obligacions derivades del dret de la UE, que estableixen un nou marc europeu de supervisió per evitar males pràctiques financeres, que van estar en l'origen de la crisi financera. Però en aquest RD es contempla només la intervenció mínima que es desprèn de les directives europees; no s'ha donat cap pas més enllà, ni es modifiquen les funcions del Banc d’Espanya, ni es canvia en profunditat la llei del mercat de valors per

56

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

evitar l'especulació, ni es reforcen les garanties sobre els plans i fons de pensions.

- Reial Decret Llei 18/2012, de 12 de maig sobre sanejament i venda d’actius immobiliaris. Es crea la SAREB. Va elevar del 7% fins al 30% la provisió per actius immobiliaris no problemàtics i per actius problemàtics les provisions es fixen per al sòl (de 31 a 80%), per obra en curs (27 a 65%) i per obra acabada (25 a 35%). S’obligava les entitats financeres a crear societats.

-Reial Decret Llei 24/2012, de 31 d'agost, de reestructuració i resolució d'entitats de crèdit. A més de crear el banc dolent i algunes mesures sobre productes híbrids (preferents), es concreten els mecanismes d'avaluació, les exigències de capitalització i es regulen els processos de reestructuració i règim jurídic del FROB. Estableix que fins i tot els estafats per la venda de participacions preferents i altres productes tòxics, havien d'assumir les pèrdues dels bancs intervinguts. En els memoràndums de les entitats financeres s'estableixen condicions més concretes que impedeixen accedir a un procés massiu de devolució de les preferents.

-Amb el RD 14/2013, el govern aprova un seguit de mesures que donen més poder al Banc d’Espanya i la CNMV per supervisar el sistema financer. h) Els anomenats “decrets Guindos” van provocar una actualització del valor dels actius i la necessitat de noves i més altes provisions, de forma que algunes caixes, que començaven a donar beneficis, es situessin novament en pèrdues. i) La ley 26/2013 de cajas de ahorros y fundaciones bancarias representa la culminació d’una estratègia orientada a la desaparició de les caixes, que eren patrimoni públic i representaven el 50% del sistema financer de l’estat espanyol, amb la seva privatització i bancarització. La llei obliga a les caixes d’estalvi, excepte a les de molt petita dimensió, a transformar-se en fundacions bancàries. Desapareix totalment la participació en els òrgans de govern dels impositors, treballadors i les administracions locals. A la vegada es força perquè la participació de la fundació bancària, hereva de la caixa d’estalvis original, difícilment pugui ser superior al 30% en la propietat del banc. j)El procés de reestructuració ha estat molt dràstic i tenia una intenció clara: eliminar les caixes d’estalvis, a partir d’imposar condicions molt dures per la seva capitalització que feien impossible la seva continuïtat. L’eliminació de les caixes és era objectiu compartit per la Comissió Europea, el Govern i el Banc d’Espanya, així com per la patronal bancària. La conclusió de tot aquest procés

57

Model: 261 Propostes de conclusions (comissions d’investigació)

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

és la definitiva bancarització del sistema financer i el domini del mercat financer de l’Estat espanyol per un oligopoli bancari. k) Ajuts al sistema financer. Segons el Tribunal de Comptes els recursos públics emprats o compromesos en la reestructuració, en el període 20092012 va ser de 107.913M€, que equival a més d’un 10% del PIB d’Espanya, 57.004M€ en aportacions de capital i quotes participatives. Les entitats participades per les antigues caixes catalanes han rebut: 22.426M€ (Bankia), 12.054 (Catalunya Banc), 5.779M€ (Unnim) i 1.645M€ (Banco Mare Nostrum).

Segons el mateix FROB (Fondo de Reestructuración Ordenada Bancaria) ja es poden donar per perduts uns 37.000M€. l)El Banc Central Europeu ha proporcionat a les entitats financeres 250.000M€ a un tipus entre el 0,25% i l’1%, que s’han destinat a la compra de deute sobirà amb una rendibilitat del 4%. Obtenint uns beneficis de 12.000M€ entre 2012 i 2013. Per això el Banc d’Espanya els permet distribuir dividends, malgrat que la morositat continua creixent i que el crèdit permaneix tancat.

I tot això sense cap tipus de condicionament ni de retorn en forma de millora del crèdit a l’economia productiva, a les petites i mitjanes empreses o a realitzar dacions en pagament o cercar una solució real per les persones a les quals es va vendre, de forma fraudulenta, productes financers de risc. m) En cadascun dels Relas Decrets es pot veure a quins sectors socials beneficiaven i a quins perjudicaven (petits estalviadors, preferentistes, famílies que perdien l’habitatge com a conseqüència de la crisi i l’atur...). Cap d’ells es neutral i tenen un patró comú: convertir en deute públic el deute privat i privatitzar i bancaritzar les caixes. Aquestes actuacions són part fonamental la política d’austeritat salvatge que ha comportat importantíssimes retallades en les partides socials (educació, salut, dependència, beques, etc..), no només amb la regressió de drets socials, laborals i cívics, sinó també amb la reforma de l’article 135 de la Constitució per part del PSOE i el PP, que consagrava el retorn del deute per damunt de qualsevol altre consideració política i/o social.

11.2 L’actuació del Banc d’Espanya. a) El Governador del Banc d’Espanya, Sr. Miguel Ángel Fernández Ordóñez i el Ministre d’Economia i Hisenda, Sr. Pedro Solbes, van tenir una actitud negligent en no actuar davant els advertiments fets per l’Associació d’Inspectors en Entitats de Crèdit del Banc d’Espanya en una carta tramesa al ministre el 26 de maig de 2006. En l’esmentada carta s’adverteix:

58

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

- “de la complaciente lectura de la situación econòmica que hace en sus últimes intervencions el actual Gobernador del Banco de España, el señor don Jaime Caruana”.

- “ignora (el Gobernador) las previsibles consecuencias que, para una parte del sistema económico y para un número considerable de famílias, podria tener una possible evolución adversa del entorno económico”.

- “El nivel de riesgo acumulado en el sistema financiero español como consecuencia de la anòmala evolución del mercado immobiliario en España en los últimos seis meses es muy superior al que se desprende de la lectura de los mencionados discursos del Governdaor”.

- “aun cuando la normativa espanyola de supervisión prudencial està lejos de ser perfecta, no son sus evidentes carències las que explican la pasividad del Banco de España en los últimos seis años en la prevención de la creciente exposición de las entidades de crédito españolas a los riesgos relacionados con el sector immobiliario sinó la voluntat de su máximo responsable, el Gobernador”. . b) Cal reprovar l’actuació del Governador del Banc d’Espanya Sr. Jaime Caruana i del seu successor, Sr. Miguel Ángel Fernández Ordóñez. Aquest darrer va tenir actitud altament irresponsable en no actuar decididament sobre el sistema financer en el moment més àlgid de la bombolla immobiliària. Ben al contrari va advertir reiteradament que el problema no eren els riscos del sistema financer, sinó un sistema de relacions laborals rígid i va exigir reformes laborals i una devaluació interna a partir de la baixada de salaris per guanyar competitivitat. El governador va ser tant insistent reclamant reformes laborals com passiu per fer front a la crisi del sistema financer. c) Els mecanismes de prevenció de riscos van ser del tot insuficients. La Circular del Banc d’Espanya CBE 4/2004 descrivia les provisions necessàries en relació a la totalitat del crèdit. El setembre de 2009 aquesta norma es relaxa i la cobertura de les provisions es va limitar a l’import viu de les operacions que superessin el 70% del valor de taxació l’immoble objecte de la hipoteca. Això va permetre mantenir falsament elevats els resultats de caixes i bancs i uns balanços irreals en haver d’aprovisionar menys recursos propis, malgrat el fort increment de la morositat. d) Al contrari que altres reguladors europeus, que van inhabilitar els responsables per seguir actuant professionalment en el sector, el Banc d’Espanya ha permès, malgrat que la Llei de Disciplina i Intervenció de las Entitats de Crèdit i la Llei del Mercat de Valors preveuen la inhabilitació de

59

Model: 261 Propostes de conclusions (comissions d’investigació)

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

directius que siguin responsables dels prejudicis ocasionats a las entitats de crèdit como conseqüència de la seva nefasta gestió, que responsables màxim del desastre de CajaMadrid i Bankia segueixin en el sector financer, ara com a directiu del Banc de Santander.

11.3 Comissió Nacional del Mercat de Valors.

Segons la normativa reguladora de la Comissió Nacional del Mercat de Valors, l’objectiu d’aquesta institució és vetllar per la transparència dels mercats de valors i la correcta formació de preus, així com la protecció dels inversors.

Aquests objectius no es va complir donat les conseqüències de la comercialització de productes financers de risc a clients minoristes, per part de les entitats financeres. a)Un informe de la pròpia Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV), del febrer de 2013, anomenat “"Informe razonado sobre el case de operaciones sobre participaciones preferentes y deuda subordinada” en el qual es fa referència a anteriors informes de la pròpia CNMV,confirma que s’havia detectat un "incompliment generalitzat", per part de les entitats financeres, de les normes en els anys 2008 i 2009.

A l’esmentat informe, el propi organisme regulador assenyala directament a les entitats financeres d’haver manipulat els preus de les participacions preferents en el seu benefici i en contra dels interessos dels seus propis clients, contravenint totes les normatives sobre la pràctica bancària i de fer-ho, a més, de manera continuada y sistemàtica mantenint desinformats als clients, consumidors i estalviador afectats.

Las entitats financeres "van incomplir" la Llei de Mercat de Valors, diu l’informe de la CNMV, especialment els articles que regulen els "conflictes d’interès". Les pràctiques es van donar "de forma no aïllada o puntual", certifica la CNMV. La pròpia CNMV reconeix que, el que s’ha anomenat l’estafa bancària envers preferents i altres productes tòxics, va ser permanent i sistematitzada. b) La CNMV no va realitzar cap advertiment públic ni va alertar de manera suficient i clara a la ciutadania, amb l’autoritat que li confereix ser el regulador dels productes financers, sobre els riscos potencials dels productes híbrids. c) Aquesta dimissió de la seva funció de protecció envers els consumidors de productes financers va acompanyada d’una legislació dèbil i l’escassetat de recursos, especialment pel que fa a la inspecció, de 422 empleats només 18 són inspectors; una manca d’actuacions preventives i proactives i règim sancionador insuficient amb multes que només tenen un efecte sobre la imatge i reputació de les entitats i no tenen efectes restitutoris ni són 60

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

proporcionals al perjudici provocat. A més els terminis de tramitació dels expedients sancionadors són llargs, uns quinze mesos, i no es fa públic el nom de les entitats investigades. d) La tasca de supervisió de la CNMV es limitava a rebre els informes comptables de les entitats financeres, els balanços i a vetllar pel contingut dels fulletons informatius de les emissions de les entitats s’ajustessin a la normativa que a garantir una correcta comercialització, per protegir els petits estalviadors. La qüestió no és si es complia la llei, sinó si la CNMV era proactiva en vetllar pel seu compliment i la conclusió és negativa.

11.4 La SAREB . a)La Sareb competeix en la venda d’immobles amb entitats que formen part de la mateixa societat amb el conflicte d’interessos que això suposa. I per altra banda els actius immobiliaris els venen les mateixes entitats financeres, cobrant una comissió. El FROB hauria de vetllar per si, com s’ha dit en algun mitjà de comunicació, empreses immobiliàries que han fet dació en pagament per un actiu immobiliari a l’entitat financera corresponent després recuperen el solar o immoble comprant-lo a la Sareb a un millor preu. b)L’entitat ha rebut més de 200.000 actius, dels quals un 80% són crèdits. La Sareb ha absorbit aquests actius tòxics amb una forta rebaixa: 45,6% per al crèdit promotor i 63,1% per als immobles adjudicats. Sens dubte, aquesta rebaixa suposa una pèrdua de valor de les entitats nacionalitzades que es cobrirà amb ajudes públiques, directes o financeres. Com a contrapartida a les entitats financeres pel traspàs a la Sareb d’una cartera de 50.700M€, l’entitat va emetre deute per import de 50.000M€. Els interessos d’aquest deute han estat només l’any 2013, de 1.222 M€.

Aquests recursos no computen ni en els balanços dels bancs ni com a deute públic, però en cas de no assolir els objectius establerts aquests deute serà assumit per l’Estat i, per tant, pel conjunt de la societat. La diferència entre els préstecs i el valor de compra de la Sareb es converteix en deute o avals públics. La Sareb és un instrument més per socialitzar les pèrdues de la banca i dels promotors immobiliaris. c)Una societat amb pèrdues. Segons les dades que va donar a conèixer la presidenta de la Sareb, Sra. Belén Romanas, en la seva compareixença davant la Comissió d’investigació, la Sareb ha venut 9.000 unitats immobiliàries i ha obtingut uns ingressos de més de 3.500M€. Però segons va informar el subgovernador del Banc d’Espanya, al Congrés dels Diputats, Sr. Fernando Restoy, la Sareb té un resultat negatiu net de -403M€, per unes pèrdues netes de 261M€, molt superiors als 47M€ previstos en el seu pla de negoci, i per 61

Model: 261 Propostes de conclusions (comissions d’investigació)

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

l’obligació imposada pel Banc d’Espanya d’ aprovisionar 259M€, per front al deteriorament del crèdit promotor traspassat. d)La Sareb ha contribuit a mantenir els preus dels habitatges artificialment alts en relació al mercat, afavorint les entitats financeres. La Comissió Europea ha qüestionat els preus que la Sareb ha pagat a les entitats financeres pel traspàs d’actius. Segons la CE el descompte hauria d’haver arribat al 72%. El sobrecost pagat comptabilitza com ajut d’estat a la banca i per tant, segons la Comissió Europea, els ajuts al sistema financer arriben als 100.000M€ previstos. e)Manca de compromís cívic i funció social. El codi de conducta de la Sareb estableix un seguit d’estàndards ètics en la seva actuació com: el respecte als drets humans i a la dignitat de les persones. I el compromís cívic amb dos tipus d’actuacions: el retorn social de part dels seus excedents empresarials i la promoció dels principis continguts en el Pacte Mundial de Nacions Unides, es a dir respectar i recolzar els dret humans fonamentals. Aquests compromisos no formen part de la pràctica real de la Sareb: - La Sareb va impulsar el desallotjament de de catorze famílies que ocupaven un bloc a Salt, negant-se a facilitar-los un lloguer social. Mesos desprès del desallotjament, el bloc segueix estan buit. Paral•lelament, un jutjat de Sabadell ha considerat legítima l’ocupació d’un immoble per la deixadesa de la SAREB en donar-li ús i que compleixi la seva funció social, així mateix, denuncia l’incompliment del deure de conservació de l’immoble. Aquesta sentència estableix que “el dret a la propietat (...) no pot ser interpretat de forma absoluta o il•limitada, sinó que el mateix ha de complir una funció social que el delimita”. Aquesta situació de “deixadesa” es pot estendre a la major part d’immobles gestionats per la Sareb - La Sareb està venent actius immobiliaris a “fons voltor” amb importants descomptes, mentre es nega a fer contractes de lloguer social a famílies desnonades per les entitats financeres nacionalitzades.

- Segons la presidenta de la Sareb s’ha obert un diàleg amb les autoritats de les comunitats autònomes sobre la cessió de 2.000 habitatges, que poden ser destinades a complementar la seva política social, en el cas de Catalunya serien uns 600 habitatges. És una mesura del tot insuficient tenint en compte les enormes necessitats d’habitatge social que hi ha. La Sareb disposa d’uns 14.000 habitatges a Catalunya, dels 40.000 habitatges que hi ha en mans de caixes i bancs. f) Una bona part dels immobles a mans de la Sareb a Catalunya haurien de formar part d’un parc públic d’habitatges de lloguer. Els immobles de la Sareb podrien de ser la base d’una nova política social d’habitatge.

62

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

12. Paper del control de les autoritats de la Generalitat 12.1 Les competències de la Generalitat de Catalunya en l’àmbit de caixes d’estalvi a) En termes generals la competència financera, de control, d’inspecció i de sanció de les caixes, la realitzava el Banc d’Espanya. Les competències que exercia la Generalitat eren sobre els òrgans de Govern de les caixes i sobre les fundacions i l’obra social. Els diferents decrets lleis de l’Estat de reordenació i reestructuració del sistema financer han anat buidant de contingut les competències de la Generalitat. b) Com han reconegut els responsables polítics de la Generalitat en les compareixences, tot i que la supervisió i control de les caixes no era competència de la Generalitat, al menys plenament, si que era de la seva incumbència allò que passava amb les caixes catalanes. c) Segons la Llei catalana de caixes d’estalvi, les caixes estan sotmeses al Protectorat públic de la Generalitat, exercit per mitjà del Departament d’Economia i Finances. Aquestes eren algunes de les funcions concretes que atorgava al Govern de la Generalitat la Llei de caixes: - La Generalitat tenia competència sobre l’absorció i fusió de caixes d’estalvi amb domicili a Catalunya, així com la dissolució i la liquidació voluntàries.

- Pel que fa als nomenaments el Departament d’Economia només revisava si les propostes de nomenament per als òrgans de govern de les caixes s’ajustaven a la normativa. Així com autoritzar les dietes dels membres del consell d’administració, però no les remuneracions dels equips directius.

- El Departament d’Economia i Finances podia requerir a les comissions de control la informació que es considerés necessària per comprovar que l’actuació de les caixes s’ajustava a la normativa.

- Amb caràcter general, el Govern de la Generalitat podia sotmetre a autorització prèvia les inversions de les caixes d’estalvis en immobles, en accions, en participacions i en d’altres actius materials, la concessió de grans crèdits o la concentració de risc en una persona o en un grup. Corresponia al Departament d’Economia i Finances de concedir aquestes autoritzacions. (art.

44 del Text refós de la Llei de Caixes d’Estalvis de Catalunya) - Les caixes d’estalvis poden obrir oficines en el territori de Catalunya, d’acord amb les normes que dicta el Departament d’Economia i Finances i d’altres que els són aplicables. (art. 45 de La Llei de Caixes d’Estalvi de Catalunya)

63

Model: 261 Propostes de conclusions (comissions d’investigació)

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

Segons la llei de caixes catalana, la Generalitat hagués pogut intervenir sobre dos aspectes de l’actuació de les caixes que expliquen la seva crisi: les inversions realitzades i l’expansió desaforada de les oficines més enllà del seu àmbit geogràfic originari. d)Per desenvolupar aquestes funcions el Govern de la Generalitat realitzava activitats de control i inspectora mitjançant la Inspecció Financera de la Direcció General de Política Financera i Assegurances que, en el cas de les entitats de crèdit, té per objectiu determinar l'estat de solvència de les entitats i verificar el compliment de la normativa que els és aplicable. e) No consta que el Govern de la Generalitat utilitzés les possibilitats que li oferia la llei de caixes per intervenir en la política d’inversions o en limitar l’expansió d’oficines.

12.2 L’actuació dels Governs de la Generalitat de Catalunya. a) La política dels diferents governs s’ha caracteritzat per la no intervenció.

Cap dels Governs de la Generalitat ha tingut un paper actiu per condicionar el mapa de caixes, afavorint, abans de la crisi, les fusions, ni per reestructurar el sistema de caixes, evitant una excessiva competència en uns mateixos territoris de les caixes catalanes. b) Durant el període analitzat, a partir de 2004, el Govern de la Generalitat va impulsar un seguit de mesures legislatives per modernitzar el funcionament de les caixes o adaptar-les a la normativa estatal tot intentant preservar les competències de la Generalitat: - Llei 14/2006, de 27 de juliol, que adequa la regulació de les caixes d'estalvis a les noves circumstàncies del context econòmic, social i financer. Aquest nou text refós dóna un major pes al president, preveient la possibilitat que sigui un càrrec retribuït, per equilibrar el pes que en les entitats té el director general; s’allarguen els mandats dels consellers i conselleres de les assemblees generals i dels vocals dels consells d’administració de 4 a 6 anys, amb un límit de 12 anys, perquè els membres de les assemblees i dels consells d’administració guanyessin en experiència i coneixements.

- Decret 164/2008, de 26 d’agost, pel qual es regulen la composició i el funcionament dels òrgans de govern de les caixes d’estalvis. I un nou text refós de la llei de caixes (Decret 1/2008, de l’11 de març). Entre altres qüestions regula que les persones membres del consell d'administració d'una caixa d'estalvis no poden participar en l'administració de més de vuit societats mercantils o cooperatives. Anteriorment el límit era ser membres d’òrgans de govern de més de tres societats mercantils o cooperatives.

64

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

Aquestes mesures no van ser prou ambicioses per fer front als problemes estructurals de governança de les caixes: l’excessiu poder dels directors generals i la feblesa dels organismes que haurien de supervisar la tasca dels òrgans executius, com el consell d’administració i els organismes que se’n deriven: la comissió de control, la comissió de retribucions, la comissió d’inversions; així com la presidència mateixa de les entitats.

Tampoc la normativa va acomplir un objectiu necessari com era la renovació de directors generals i de presidents amb molts anys en el càrrec amb un gran poder personal que s’exercia amb nepotisme, com és el cas per exemple, de Caixa Penedès i Caixa Laietana. I no es va abordar la regulació de les retribucions del personal directiu. c)Decret Llei 5/2010, que modificava el text refós de la llei de caixes per adaptar-lo a la reforma de la LORCA (Llei Orgànica de Regulació de les Caixes d’Estalvis), per evitar perdre les competències de la Generalitat.

La Generalitat es reservava la potestat d’autoritzar la participació de les caixes en un SIP, la conversió en una fundació especial o cedir l’activitat a un banc.

Aquestes funcions no es podien exercir en el cas de les entitats que havien rebuts diners públics (Unnim i Catalunya Caixa) i tampoc sobre les que ja estaven en processos de fusió amb altres entitats, com Caixa Penedès i Laietana. d)Llei, 9/2012, de 25 de juliol, que regula la transformació de les caixes d’estalvis en fundacions especials i el règim d’aquestes. A partir de l’aprovació d’aquesta llei es creen les fundacions especials: La llei dóna, en els nous patronats, un pes igual a les entitats de llarga tradició que a les persones jurídiques privades que aportin recursos a la Fundació i a les persones jurídiques públiques o privades que promoguin activitats similars o relacionades amb les de la Fundació. Es trenca així el vincle amb els orígens i de facto es “privatitzen” els recursos de la Fundació. I una qüestió fonamental, no introdueix criteris de territorialitat en els futurs Patronats. e)En el procés de transformació de les caixes a les fundacions especials, en alguns casos, com Caixa Penedès-Fundació Pinnae, es mantenen persones que van tenir responsabilitats en els equips anteriors. El Govern hauria d’haver promogut una renovació total de les persones amb responsabilitats en els equips directius de les caixes desaparegudes.

Les obres socials de les fundacions especials disposen de menys recursos, perjudicant els projectes socials, culturals i territorials que desenvolupaven.

65

Model: 261 Propostes de conclusions (comissions d’investigació)

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

f)El Govern català no va detectar mai, almenys formalment, la gran fragilitat del sistema de caixes català i el risc al que estava abocat. Les actes d’inspecció analitzades no alerten, tret d’alguna excepció, de riscos remarcables pel que fa a la solvència. I tenen un contingut molt similar amb recomanacions molt genèriques. Tampoc van alertar sobre males pràctiques corporatives com els elevats salaris i pensions dels directius de les caixes. g)L’objectiu estratègic dels diferents Governs ha estat que les entitats catalanes ni Catalunya com a plaça financera perdessin pes específic en el mercat financer espanyol. h) El Govern de l’Estat i el FROB, segons van manifestar responsables dels diferents governs en les seves compareixences, no ha tingut com interlocutor el Govern de la Generalitat en la inspecció, supervisió i control de les entitats financeres i en la presa de dacions sobre els procés de reestructuració de les entitats, més enllà de les relacions institucionals, en tot el procés de transformació i liquidació de les caixes catalanes. Una interlocució i diàleg entre ambdós governs que hagués estat necessària.

12.3 Anàlisi del paper del Govern de la Generalitat en defensa dels drets del consumidors. a) La Generalitat de Catalunya té assumida la competència exclusiva en matèria de protecció dels drets dels consumidors i l’Agència de Consum de Catalunya exerceix la tutela dels esmentat drets mitjançant la Llei 9/2004 i la Llei 22/2010 del Codi de consum de Catalunya. L’Agència exerceix funcions de prevenció mitjançant l'anàlisi dels productes i els serveis, control de la disciplina del mercat mitjançant la inspecció i, si escau, la sanció administrativa i la proposta de desenvolupament normatiu. b) A les diferents compareixences els responsables del l’ACC han explicat que fins l’any 2011, és a dir una vegada esclatada la crisi de les preferents, no van rebre cap reclamació i que en relació als productes tòxics comercialitzats per les entitats financeres, no tenien competències per actuar-hi, tal i com la CNMV va comunicar per escrit.

Els mateixos arguments van ser emprats per l’ACC en relació a la clàusules abusives en els contractes hipotecaris, així com en relació als milers d’execucions hipotecàries: l’Agència Catalana de Consum no tenia suficients competències per haver corregit la situació analitzada per la Comissió del Parlament de Catalunya. c)És cert que la pròpia ACC o Ofideute de la Secretaria d’Habitatge, han impulsat serveis de mediació entre les persones afectades i les entitats 66

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

financeres. Aquests serveis, però, es limiten a intercedir en base de la «bona voluntat» i per tant, no poden garantir cap resultat, sigui quina sigui la situació de la persona afectada. Amb tot, l’Agència Catalana de Consum ha desenvolupat una important activitat a través de la Junta Arbitral de Consum de Catalunya que ha emès 11.415 laudes durant l’any 2013, de persones afectades per l’emissió de preferents de Catalunya Banc per un import de 195M€. En aquesta tasca d’arbitratge l’ACC va constatar que quedava provada “la vulneració de la relació de consum.

Encara actualment, la web de l’ACC informa de manera molt insuficient sobre les participacions preferents o les clàusules sòl, no hi consta –per exemplecap de les sentències judicials que s’han produït en favor dels drets dels consumidors malgrat que a moltes de les persones estafades no els hi queda cap altre via que la via judicial, donat que no se’l accepta la via arbitral. La via judicial, però, implica les despeses d’advocat, de procurador, de taxes judicials, les costes que poden arribar al 30 per cent de la quantia del plet. I molts dels afectats tenen precisament els seus diners en litigi amb l’entitat financera. Per tant, aquesta via judicial moltes vegades no és factible. d)És cert que les competències de la Generalitat eren limitades en relació a les dels reguladors de la CNMV i el Banc d’Espanya, però el principal problema ha estat el de manca de voluntat i de valentia política en afrontar una situació que afecta a desenes de milers de ciutadans de Catalunya. L’administració catalana no ha exercir amb suficient diligència la tutela dels drets dels consumidors, d’haver-ho fet, bancs i caixes no haguessin pogut actuar amb la impunitat i manca de transparència que ho han fet amb els seus clients. L’Agència no va tenir una actitud proactiva, ni va emprar cap recurs perquè la població fos alertada del riscos que la pràctica irresponsable de les entitats financeres podia comportar. e) En conclusió, l’actuació del Govern de la Generalitat s’ha caracteritzat per la passivitat, malgrat la migradesa de les seves competències no ha exercit com hagués calgut ni les funcions legislatives ni les de tutela financera o dels drets dels consumidors, tant per manca de competències com de la necessària iniciativa política.

B. RECOMANACIONS I PROPOSTES DE MILLORA El Parlament de Catalunya ern relació a la regulació de les comissions d’investigació acorda :

67

Model: 261 Propostes de conclusions (comissions d’investigació)

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

a)Desenvolupar, de forma conjunta els grups parlamentaris, el darrer incís de l’article 59.6 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya que estableix: “(...) Les persones requerides per les comissions d’investigació han de comparèixer obligatòriament, d’acord amb el procediment i les garanties establertes pel Reglament del Parlament. S’han de regular per llei les sancions per incompliment d’aquesta obligació”. b) Impulsar els canvis normatius necessaris per garantir que les autoritats del Govern i d’organismes de l’Estat compareguin en els parlaments autonòmics

1. Recomanacions amb relació al model d’entitats financeres 1.1

El Parlament de Catalunya:

a)Reprova la gestió dels gestors de les Caixes d’Estalvi catalanes analitzades, per negar-se deliberadament a complir amb les seves obligacions establertes als estatuts de les entitats que dirigien. En concret, entre d’altres disposicions incomplertes, van vulnerar greument les que establien la naturalesa social i no lucrativa de les Caixes, van incomplir flagrantment l’objecte social de foment de l’estalvi i realització d’inversions segures. b) Reprovar l’actuació dels Governs de l’Estat, tant del PSOE com del PP, així com del Banc d’Espanya i de la CNMV com a responsables de la desaparició del sistema de caixes d’estalvis. c)Constata que la crisis financera ha demostrat l’error de la transformació del model de Caixes d’Estalvi que es va iniciar amb la Llei 24/1998, de 28 de juliol, del mercat de valors, que permetia a les caixes desenvolupar la seva activitat fora de les CCAA de referència.

1.2 El Parlament de Catalunya acorda traslladar a les institucions i organismes corresponents les següents propostes i iniciatives: a)Emprendre les accions necessàries per a la creació d’una banca pública. Els bancs nacionalitzats (Bankia, CatalunyaCaixa i Novacaixagalicia) han rebut milers de milions d’euros d’origen públic. En conseqüència, pertanyen legítimament a la ciutadania. Per això el procés que està liderant el FROB no pot acabar amb la venda d’aquestes entitats a entitats financeres privades, una vegada han estat sanejades, suposant una privatització dels beneficis desprès d’haver socialitzat les pèrdues. Les seves infraestructures i xarxa territorial constitueixin el que hauria de ser l’embrió d’una banca pública, impulsora d’unes finances transparents, ètiques i amb control democràtic i social i com a part d’una estratègia per recuperar la sobirania econòmica.

68

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

Aquest grup de banca pública ha de comptar amb la participació de la Generalitat en els òrgans de direcció i gestionaria els serveis ubicats a Catalunya b)La total separació de la banca comercial i banca d’inversió, tal i com proposa l’informe “Que els sanejaments bancaris no recaiguin sobre el contribuent” elaborat pel grup d'experts de la Comissió Europea sobre la reforma del sistema bancari. L'informe proposa separar la banca comercial i d'inversió.

Així, a diferencia del que succeeix ara, els dipòsits no recolzarien les operacions comercials arriscades. La banca comercial realitzaria activitats com la de concedir préstecs a famílies o negocis, gestions operatives i oferir dipòsits. c) Creació d’ un parc d’habitatges públics, que donés resposta al dret a un habitatge digne, amb els habitatges que han estat traspassats a la Sareb, com a base d’una nova política social d’habitatges. d)Proposar la creació d’un Consell de Participació format per les entitats de defensa de les persones usuàries així com de les plataformes de persones afectades, que compti, com a mínim, amb la mateixa informació que els reguladors. Aquest Consell ha de poder avaluar els comportaments corporatius de les entitats financeres i denunciar aquells més lesius als interessos de la ciutadania abans que es generalitzin i acabin suposant un problema econòmic i social. e)Realitzar una veritable Unió Bancària entenent per a tal erigir la Autoritat Bancària Europea com a màxim Supervisor bancari de les entitats financeres europees, imposant codis de conducte rígids com, per exemple, límits estrictes a la titulització, límits a l’apalancament així com límits a la dimensió individual de les entitats. En el marc de la Unió Bancària es situarà el sistema de protecció de dipòsits a escala europea, així com s’unificarà els criteris de tancament d’entitats financeres recaient els costos sobre els seus accionistes. f)Realitzar programes de formació en serveis financers a l’alumnat, signant convenis amb les associacions de persones consumidores i usuàries dels serveis financers. Prohibir la presència de qualsevol entitat financera a les aules de les escoles. Actualment, diverses entitats financeres estan realitzant programes “educatius” destinats a alumnes de l’ESO. Darrera de la falsa idea de formació en productes financers, aquests programes no són més que mer proselitisme de la seva imatge corporativa, amb un discurs acrític i parcial. g)Estendre al conjunt de directius d'entitats de crèdit, les limitacions salarials en el Reial decret llei 2/2012 , de 3 de febrer, de sanejament del sector

69

Model: 261 Propostes de conclusions (comissions d’investigació)

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

financer. De la mateixa manera, s'insta el Govern a desenvolupar legislació específica que prohibeixi qualsevol sistema d'incentius que fomenti comportaments especulatius entre els directius de les entitats. Alhora, es proposa el compliment efectiu de les disposicions del RDL 2/2012, ja que segons dades del propi ministeri d’economia les remuneracions de les caixes intervingudes segueixen estan per sobre dels límits establerts legalment.

2. Recomanacions amb relació al paper de control de les entitats financeres pels poders públics 2.1

El Parlament de Catalunya acorda:

a)Traslladar a la fiscalia totes les transcripcions de les compareixences, informacions i documentació fruït dels treball d’aquesta la comissió, per establir les responsabilitats sobre la desaparició de les caixes i la gestió dels productes de risc. b)Exigir als gestors de Catalunya Caixa, Caixa Laietana i Caixa Penedès el retorn de les seves indemnitzacions, pensions o de qualsevol altra benefici monetari o en espècies que hagin rebut com a compensació per la sortida de les entitats que dirigien.

2.2 El Parlament de Catalunya acorda traslladar a les institucions i organismes corresponents les següents propostes i iniciatives: a)Creació d’una Fiscalia especialitzada en delictes del sistema financers, que treballi de manera coordinada amb l’actual fiscalia de delictes econòmics i la fiscalia anticorrupció, mitjançant la reforma de la norma bàsica que regula el ministeri fiscal que és l'Estatut Orgànic del Ministeri Fiscal, aprovat per Llei 50/81 de 30 de desembre i modificat per la Llei 24/2007, de 9 d'octubre, que reforça la seva autonomia i modernitza la seva organització territorial. Aquesta fiscalia hauria de comptar amb els mitjans adequats per investigar i perseguir, de forma sistemàtica tot el conjunt de pràctiques irregulars que es poden donar en l’àmbit financer i, en especial en relació als consumidors i petits estalviadors. b) El ministeri fiscal ha d’impulsar una investigació sistemàtica de totes les entitats financeres que han rebut diner públic, han participat en processos de reestructuració o han comercialitzat productes financers de rics a clients minoristes per analitzar la transcendència penal de les actuacions de dites entitats.

70

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

c)Es constata la necessitat d’una comissió a les Corts Generals sobre la crisi financera, per conèixer i establir les responsabilitat polítiques de la desaparició de les caixes. d)Davant els greus errors de disseny del règim sancionador de les Entitats Financeres i especialment el del Banc d’Espanya i la CNMV es constata la necessitat d’impulsar un veritable règim i mecanisme sancionador al sistema financer, similar al de la CNMC en els sectors que regula o al de la SEC d’Estats Units. La modificació d’aquest reglament ha de tenir l’objectiu que les multes siguin realment proporcionals al perjudici provocat i no només l’efecte sobre la reputació de l’entitat. Cal fer públics els inicis dels expedients sancionadors, establint un mecanisme de difusió eficient. e)Transparència sobre els comptes i gestions de la Sareb. El Congrés dels Diputats i el Senat han de poder controlar aquesta societat que malgrat que formalment és privada està finançada i avalada amb diner públic. El FROB ha de vetllar per si, com s’ha dit en algun mitjà de comunicació, empreses immobiliàries que han fet dació en pagament per un actiu immobiliari després el poden recuperar comprant-lo a la Sareb a un millor preu. f) Crear un sistema d’auditoria públic i independent, amb un règim d’incompatibilitats estricte. Les empreses auditories de les Caixes d’Estalvi catalanes han estat grans empreses transnacionals. Les auditores no van fer correctament la seva feina, ja que ni van valorar correctament l’impacte de la crisi als balanços dels bancs ni van alertar dels perills que corrien amb determinats productes de risc. g) Establir un règim de control i avaluació dels criteris i requisits exigibles a les persones que exerceixen de banquer a la vista de l'impacte social dels seus actes, per evitar situacions com les que es van donar en el cas del vicepresident del Banc de Santander, Sr. Alfredo Sáez, que va propiciar un canvi de la legislació per relaxar els criteris d’honorabilitat exigits. Per això, s'insta el govern a derogar les modificacions introduïdes pel Reial Decret 256/2013, de 12 d'abril, pel qual s'incorporen a la normativa de les entitats de crèdit els criteris de l'Autoritat Bancària Europea de 22 de novembre de 2012, sobre l'avaluació de l'adequació dels membres de l'òrgan d'administració i dels titulars de funcions clau. h)Limitació de mandats de directors generals i presidents de caixes i bancs. i)Davant l'opacitat del mecanisme de càlcul de l'Euribor i amb els precedents recents de manipulació, s'insta al govern a la realització d'una investigació sobre la veracitat de les dades i de la fiabilitat del mètode de càlcul. De la

71

Model: 261 Propostes de conclusions (comissions d’investigació)

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

mateixa manera, s'insta a fer públics periòdicament totes les dades com a millor garantia per evitar la manipulació del càlcul per part de les entitats financeres.

3. Recomanacions amb relació als drets dels consumidors 3.1 El Parlament de Catalunya acorda instar el Govern de la Generalitat les següents propostes i iniciatives: a)Personar-se com a acusació a tots els procediments judicials, tant als oberts com als que s’obrin en el futur immediat, contra les males praxis d’entitats financeres, on estiguin afectats ciutadans de Catalunya b)Donar suport jurídic a les persones a les quals els seus drets han estat vulnerats pels bancs i/o caixes a fi de que puguin obtenir el dret a la reparació. c)Decretar a Catalunya una moratòria de desnonaments, fins que no es pugui garantir el reallotjament adequat en tots els casos seguint les mesures cautelars ordenades pel Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg, d’acord amb la legislació internacional i del comitè dels Drets Humans de les Nacions Unides. d)A no vendre cap habitatge social del seu parc d’habitatges protegits a cap entitat física o jurídica, empreses privades o fons de risc, doncs com ha quedat palès aquests processos de privatització està comportant canvis substancials en les condicions de l’arrendament i desnonaments. e)Incorporar a l’ordenament jurídic la dació en pagament retroactiva i l’expropiació temporal dels habitatges buits, en zones d’acreditada demanda d’habitatge, per destinar-los a règim de lloguer social, especialment per a famílies en risc d’exclusió social, tal com es va proposar en la ILP que va rebre el suport d’un milió i mig de persones, així com la proposició de llei presentada pel Parlament de Catalunya al Congrés dels Diputats. f)Impulsar una legislació específica contra el sobreendeutament personal que inclogui, entre altres, les següents mesures: - Limitar la concessió de futures hipoteques a persones que no comprometin més del 30 % dels seus ingressos, per un termini màxim de 30 anys, i sempre que la hipoteca no superi el 80% del valor de l'habitatge.

- Impulsar un projecte de llei de Segona Oportunitat que permeti als deutors hipotecaris procedir a la reestructuració ordenada dels seus deutes . En aquest projecte de llei s'establirà una regulació específica per als deutors hipotecaris que és aplicable a qualsevol deute, sigui quina sigui la fase de reclamació en què es trobi.

72

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

g)Creació d’una Comissió de sobreendeutament, en el nou Codi de Consum de Catalunya, la qual, en els casos d’execució hipotecària de l’habitatge habitual com a conseqüència de l’incompliment de la persona deutora, qualsevol de les parts intervinents, tant creditora com deutora, així com les administracions competents amb matèria d’habitatge i de serveis socials, puguin instar un procediment de liquidació ordenada dels deutes. h)Establir plans de redreçament del deute obligatori, dins l’ordenament jurídic, amb un sistema de redreçament de deutes, voluntari i gratuït, tant per al deutor com per als creditors i comporti, per part del jutge, que impliqui la suspensió del procediment d’execució hipotecària de l’habitatge habitual a fi de fer viable que la persona consumidora conservi la propietat de l’habitatge i, subsidiàriament, la possibilitat de mantenir-ne l’ús i gaudi i/o s’accepti la dació en pagament perquè el deutor pugui continuar desenvolupament activitats laborals i econòmiques que li permetin el sostentament personal i familiar en condicions dignes i)Revisar i actualitzar el sistema d’adjudicació de l’advocat d’ofici, de manera que es garanteixi el dret a la tutela judicial i que proposi al Govern de l’Estat a derogar el sistema de taxes judicials. j)Exigir al FROB un canvi radical en la gestió de les entitats financeres nacionalitzades envers els desnonaments i prioritzin les dacions, les con¬donacions i els lloguers socials a deutors de bona fe en els casos d’habitatge habitual i permanent. k)Controlar la venda a “Fons Voltors” del deute hipotecari, per garantir els drets dels residents. l)Exigir a la Sareb el traspàs de la gestió dels habitatges que ha patrimonialitzat a fi de que puguin ser adjudicats com habitatges en lloguer social.

3.2 El Parlament de Catalunya acorda traslladar al Consell General del Poder Judicial i al Ministeri Fiscal les següents propostes i iniciatives: a)Creació de la figura d’una Fiscalia especialitzada en la defensa dels drets dels consumidors i personificació d’ofici del Ministeri Fiscal en totes les execucions hipotecàries, a fi de detectar la no vulneració de drets fonamentals, en especial tots els referents als drets dels infants, drets que poden ser lesionats si no està previst el reallotjament de la família. b)Creació de jutjats especialitzats en la defensa dels consumidors

73

Model: 261 Propostes de conclusions (comissions d’investigació)

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

c)Modificar les normes judicials de comunicació dels embargaments, desnonaments i altres actes vinculats amb l’habitatge, i que siguin requeriments personals amb signatura de recepció i continguin la informació accessible i detallada del seu significat i conseqüències.

3.3 El Parlament de Catalunya acorda traslladar a les institucions i organismes corresponents les següents propostes i iniciatives: a)Revisar les clàusules del contracte per determinar la legalitat d’aquestes, prèviament a l’admissió de l’execució hipotecària. b)Limitar els interessos de demora en cas d'impagament , tant pel que fa al tipus aplicable com al temps en què es puguin acreditar. c)Desenvolupar reglamentàriament normes per a la reducció dels preus de les comissions bancàries i adaptar les pràctiques bancàries a les normes europees sobre control de la manca transparència, per assegurar l'assessorament adequat i la informació als consumidors. d)Derogació de la disposició addicional quinzena de Règim de transició per a la desaparició d'índexs o tipus d'interès de referència en la Llei 14 /2013, de 27 de setembre, de suport als emprenedors i la seva internacionalització, a fi de garantir la protecció de les persones afectades per les hipoteques amb IRPH. e)Creació un nou índex aplicable que substitueixi els índexs cridats a desaparèixer definitivament, amb la finalitat de que els usuaris i usuàries de préstecs amb índexs variables que desapareixen, es beneficiïn també del descens de l’Euríbor. f)S'insta el Govern a que supervisi, conjuntament amb el Banc d'Espanya, les revisions dels contractes, que estan duent a terme algunes entitats financeres, que segueixen aplicant tipus desproporcionats i injustos després de l'entrada en vigor d' l'ordre EHA/2899/2011, així com totes les pràctiques abusives de les entitats financeres espanyoles denunciades reiteradament per la Comissió Europea. g)Regular els procediments necessaris, donada la insuficiència dels mecanismes d’arbitratge existents, per a la devolució immediata, per part de les entitats financeres, dels capitals inicials de les persones que van contractar participacions preferents o deute subordinat, creient que contractaven un producte d’estalvi garantit i sense tenir el perfil d’inversor de risc. h)Revisió exhaustiva, per part de la CNMV, dels qüestionaris d’idoneïtat per tal que els contractes de subscripció d’aquests productes financers quedi sense efecte legal quan el perfil inversor de la persona contractant no es correspongui amb els riscos associats a aquests productes.

74

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

i)Prohibició de la comercialització a clients minoristes de productes complexos i de risc que estiguin classificats per la CNMV com adreçats a grans inversors o inversors institucionals. j)Separació entre l’entitat emissora i la comercialitzadora per evitar conflictes d’interessos. k)Prohibir els incentius a les persones de les entitats comercialitzadores per separar clarament les funcions d’assessorament financer, que els hi correspon de la comercialització dels productes complexos i de risc. l)Que el regulador bancari, les oficines de defensa del client de les entitats financeres, a les oficines de defensa del consumidor i als serveis institucionals de mediació a que unifiquin els procediments de denuncia i queixa amb mecanismes simples, comprensibles i eficaços per als usuaris. m)Unificació i simplificació dels contractes hipotecaris, en un document base per a totes les entitats financeres, d’acord del Col•legi de Notaris i el de Registradors, detallant amb claredat els efectes jurídics i econòmics dels impagaments. n)Revisió d’ofici de les condicions que poden ser abusives en els contractes actuals, per part de les entitats financeres, i aquests s’adaptin a les normes legals sense necessitat de denuncia formal o resolució judicial. o)Que les entitats financeres renunciïn a la via extra judicial per executar embargaments i desnonaments. p)Que les entitats financeres no es vendran a tercers cap contracte hipotecari afectat per embargament o execució hipotecària sense intervenció judicial prèvia i accés de l’embargat a la compra en les mateixes condicions. q)Que els contractes d’assegurança vinculats al crèdit o préstec hipotecari, sobre impagats, assegurança de vida etc. es facin al marge del contracte hipotecari. r)Garantitzar la independència de les empreses de taxació de les entitats bancaries, financeres o altres empreses vinculades al sector immobiliari. s)Creació d’un col•legi d’entitats de taxació i l’establiment de normes de funcionament i de qualificació de cada entitat. t)Recomanar al Col•legi de Notaris que clarifiqui i defineixi correctament les practiques notarials, evitant pràctiques que poden ser enteses com de dependència de les entitats financeres i alhora el notari o notària, que té un paper d’informador del contingut del contracte, vetlli perquè els clients i

75

Model: 261 Propostes de conclusions (comissions d’investigació)

Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

consumidors de productes financers i/o hipotecaris entenguin cabdalment el seu significat i conseqüències. u)Recomanar al Col•legi de Notaris l’elaboració d’un document col•legial que serveixi com a reclamació als clients i consumidors sobre pràctiques inadequades, així com un sistema de supervisió sobre aquestes.

Palau del Parlament, 22 d’abril de 2014

Dolors Camats i Luis Portaveu del GP d’ICV-EUiA

David Companyon i Costa Diputat del GP d’ICV-EUiA

76

Josep Vendrell Gardeñes Diputat del GP d’ICV-EUiA