Orientant os en drets

Orientant-nos en drets

Elaborat per: Creación Positiva: Marcela Aedo

Mª luisa García Berrocal AmbitPrevenció:

Montse Pineda Lorenzo Rosa Povedano Pérez Merce Meroño

Amb la col·laboració de:

l’ Oficina per la No discriminació de Barcelona Marcela Torres Moreno i Laura Alegre Povedano (AmbitPrevenció)

Amb el suport del:

Traducció: Ester Arana Massana Disseny i maquetació: Sergio de Paola Any: 2011

2

índex I.

Definició, Caracterització i Historia.

1. Definició.

2. Evolució dels drets.

3. De la vida eterna a la declaració dels DDHH.

II.

Ciutadania i drets: l’ acció per al canvi.

1. La ciutadania: subjectes de drets.

2. Una forma d’identitat sociopolítica.

3. Breu referència històrica.

4. Ciutadania civil, social y política: el model de T.H. Marshall

5. Algunes consideracions crítiques sobre l’evolució del concepte de ciutadania.

III.

Estigmatització i discriminació: una mirada des dels drets humans.

1. La perspectiva socioantropològica de l’estigmatització i la discriminació.

IV.

2. Perspectiva de la filosofia política: ciutadania y DDHH

Dret antidiscriminatori.

1. Perspectiva jurídica del dret antidiscriminatori.

2. Sobre el concepte de discriminació.

3. Tipus de discriminació.

4. Una revisió crítica del contingut del dret antidiscriminatori.

5. Acció positiva.

Bibliografia

5

5 6 10

17

17 17 18 19 22

27 27 33

37

37 38 39 41 43

47

3

Orientant-nos en drets

Us fem a mans, aquesta monografia en la que s’exposen els principis ideològics del nostre treball del projecte Orientant-nos en drets. Aquest projecte te com objectius principals, informar, atendre i/o sensibilitzar en els drets i fer front a les situacions d’estigma i discriminació que pateixen les persones del nostre entorn.

Representa també el punt de partida d’una sèrie futura de materials que abordarà diferents temes relacionats amb els drets humans.

Desitgem que sigui una eina útil per la vostra feina, amb la que pugueu fer incidència en la defensa dels drets de les persones.

M. Luisa García Berrocal Mercè Meroño

4

Drets humans: definició, caracterització i història La qüestió dels drets humans en el nostre temps no és la de la seva fonamentació, sinó la de la seva protecció. No és un problema filosòfic, sinó polític.

(Norberto Bobbio)

1.

Definició

Els drets humans (DDHH) poden ser definits com a drets fonamentals de tot ésser humà pel fet de ser-ho. I tenen com a punt de partida els principis de dignitat, llibertat i igualtat de totes les persones amb independència de la seva edat, sexe, nacionalitat, raça, religió, opció sexual, identitat de gènere, etc.

Ningú no pot estar exclòs o discriminat del gaudi dels seus drets.

Són drets que les persones tenen davant l’Estat, drets que aquest té el deure de respectar i garantir i dels quals ha d’organitzar l’acció per tal de satisfer la seva plena realització.

En altres paraules, el que avui coneixem com a drets humans són aquells atributs de tota persona i inherents a la seva dignitat, que tot Estat té el deure de respectar, garantir o satisfer.

Les característiques dels drets humans són:

ℑ Universals

Els drets humans es reconeixen a tots els éssers humans sense que importi l’edat, el gènere, la raça, la religió, les idees i la nacionalitat.

ℑ Indivisibles, interdependents, complementaris i no jerarquitzables

Els drets humans estan relacionats entre si. És a dir, no s’ha de fer cap separació ni s’ha de pensar que uns són més importants que d’altres. La negació d’algun dret en particular significa posar en perill el conjunt de la dignitat de la persona, de manera que el gaudi d’algun dret no es pot fer a costa dels altres. Així doncs, no es pot, per exemple, gaudir plenament del dret a l’educació si la persona no està ben alimentada o si no té un habitatge adequat, ni es pot exercir el dret a la participació política si es nega el dret a manifestar-se o estar ben informats.

ℑ No negociables

Els drets humans són béns pertanyents, de manera absoluta, a cada ésser humà i per això cap autoritat pot negociar-los.

ℑ Inviolables

Ningú no pot atemptar, lesionar o destruir els drets humans. Això vol dir que les persones i els governs s’han de regir pel respecte als drets humans, les lleis dictades no poden ser contràries a aquests i les polítiques econòmiques i socials que s’implementen, tampoc.

5

Orientant-nos en drets ℑ Obligatoris

Els drets humans imposen una obligació concreta a les persones i a l’estat de respectar-los, encara que no hi hagi una llei que ho digui. És obligatori respectar tots els drets humans que hi hagi en les lleis nacionals i també aquells que encara no hi són.

ℑ Transcendeixen les fronteres nacionals

La comunitat internacional pot i ha d’intervenir quan consideri que un estat viola els drets humans de la població. En aquest sentit, cap estat pot argumentar violació de la seva sobirania quan la comunitat internacional intervé per demanar que es corregeixi una violació dels drets humans.

ℑ Irreversibles i progressius

La consagració de nous drets no exclou ni desestima la vigència de drets abans consagrats, i l’existència de vells drets no impedeix que les noves condicions socials viscudes pels pobles determinin la vigència d’altres drets, com ha passat amb l’habeas data, el qual busca protegir la intimitat de les persones davant dels sistemes massius d’informació i comunicació.

Els avenços en la protecció de nous drets o noves formes d’un mateix dret es fan sobre el supòsit de vigència de tots els drets consagrats.

2.

Evolució dels drets

Tenint en compte això, presentem una revisió històrica dels drets humans basada en l’aparició o reconeixement cronològic d’aquests drets per part de les lleis internacionals. Es distingeix entre drets de primera generació o drets civils i polítics, entre drets de segona generació o drets econòmics, socials i culturals1, i entre drets de tercera generació o drets dels pobles. La major part dels tractats en l’àmbit dels drets humans fan una distinció entre els anomenats drets civils i polítics i els drets econòmics, socials i culturals.

2.1.

Drets de primera generació o drets civils i polítics

Es refereixen als primers drets que es van consagrar en els ordenaments jurídics interns i internacionals. Aquests drets van sorgir com a resposta als reclams que van motivar els principals moviments revolucionaris de finals del segle xviii a Occident. Aquests drets són2:

1

6

I Toda persona tiene los derechos y libertades fundamentales sin distinción de raza, sexo, color, idioma, posición social o económica

Vasak, Karel. «La llarga lluita pels drets humans». El Correu de la UNESCO (novembre de 1977).

2 Aquests drets van ser proposats per primera vegada al segle xviii a la Carta de Drets dels Estats Units i a França a la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, que van inspirar la Declaració Universal dels Drets Humans (DUDH), un document declaratiu adoptat per l’Assemblea General de les Nacions Unides en la seva Resolució 217 A (III), el 10 de desembre de 1948 a París.

Drets humans: definició, caracterització i història I Tothom té tots els drets i llibertats fonamentals sense distinció de raça, sexe, color, idioma i posició social o econòmica.

I Tot individu té dret a la vida, a la llibertat i a la seguretat jurídica.

I Ningú no serà sotmès a esclavitud o servitud.

I Ningú no serà sotmès a tortures ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants, ni se li podrà ocasionar dany físic, psíquic o moral.

I Ningú no pot ser molestat arbitràriament en la seva vida privada o familiar, al seu domicili o en la seva correspondència, ni sofrir atacs al seu honor o reputació.

I Tota persona té dret a circular lliurement i a triar la seva residència.

I Tota persona té dret a una nacionalitat.

I En cas de persecució política, tota persona té dret a cercar asil i a gaudir-ne en qualsevol país.

I Els homes i les dones tenen dret a casar-se i a decidir el nombre de fills que desitgen.

I Tot individu té dret a la llibertat de pensament i de religió.

I Tot individu té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió d’idees.

I Tota persona té dret a la llibertat de reunió i d’associació pacífica.

Els drets civils i polítics (DCIP) estan destinats a la protecció de l’ésser humà individualment contra qualsevol agressió d’algun òrgan públic. Es caracteritzen perquè imposen a l’estat el deure d’abstenir-se d’interferir en l’exercici i ple gaudi d’aquests drets per part de l’ésser humà. L’estat s’ha de limitar a garantir el lliure gaudi d’aquests drets organitzant la força pública i creant mecanismes judicials que els protegeixin. Els DCIP poden ser reclamats en tot moment i en qualsevol lloc, excepte en aquelles circumstàncies d’emergència que permeten l’establiment de certes limitacions de només algunes garanties.

2.2.

Drets de segona generació o drets econòmics, socials i culturals

Tenen com a objectiu fonamental garantir el benestar econòmic i l’accés al treball, a l’educació i a la cultura, de manera que s’asseguri el desenvolupament dels éssers humans i dels pobles. El seu reconeixement en la història dels drets humans va ser posterior al dels drets civils i polítics, per això també s’anomenen drets de segona generació.

La raó de ser dels drets econòmics, socials i culturals es basa en el fet que el ple respecte a la dignitat de l’ésser humà, a la seva llibertat i a la vigència de la democràcia només és possible si existeixen les condicions econòmiques, socials i culturals que garanteixin el desenvolupament d’aquests homes, d’aquestes dones i d’aquests pobles.

Aquests drets de segona generació són3:

3 El Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals (ICESCR) és un tractat multilateral general que reconeix drets econòmics, socials i culturals i estableix mecanismes per protegir-los i garantir-los. Va ser adoptat per l’Assemblea General de les Nacions Unides mitjançant la Resolució 2200A (XXI), de 16 de desembre de 1966, i va entrar en vigor el 3 de gener de 1976.

7

Orientant-nos en drets I Tota persona té dret a la seguretat social i a obtenir la satisfacció dels drets econòmics, socials i culturals.

I Tota persona té dret al treball en condicions equitatives i satisfactòries.

I Tota persona té dret a formar sindicats per a la defensa dels seus interessos.

I Tota persona té dret a un nivell de vida que li asseguri a ella i a la seva família la salut, l’alimentació, el vestit, l’habitatge, l’assistència mèdica i els serveis socials necessaris.

I Tota persona té dret a la salut física i mental.

I Durant la maternitat i la infància tota persona té dret a cures i assistència especials.

I Tota persona té dret a l’educació en les seves diverses modalitats.

I L’educació primària i secundària és obligatòria i gratuïta.

2.3.

La vigència d’aquests drets està condicionada a les possibilitats reals de cada país i, per aquest motiu, la capacitat per aconseguir que es realitzin varia de país a país. Aquests drets econòmics, socials i culturals poden exigir-se a l’estat segons els recursos que efectivament aquest tingui, però això no significa que l’estat pugui utilitzar com a excusa per al compliment de les seves obligacions el fet de no tenir recursos quan en realitat en disposa. En aquest aspecte, s’han de verificar els indicadors de desenvolupament integral en relació amb la distribució que fa el poder públic dels seus ingressos pel que fa a la justícia social.

Drets de tercera generació o drets dels pobles

També coneguts com a drets de solidaritat o dels pobles, preveuen qüestions de caràcter supranacional, com el dret a la pau i a un medi ambient sa. El contingut d’aquests drets no està totalment determinat. Els drets dels pobles es troben en procés de definició i estan consagrats en diverses disposicions d’algunes convencions internacionals.

Els drets de tercera generació o drets dels pobles són4: I Derecho a la autodeterminación.

I L’autodeterminació.

I La independència econòmica i política.

I La identitat nacional i cultural.

I La pau.

I La coexistència pacífica.

I L’entesa i la confiança.

I La cooperació internacional i regional.

I La justícia internacional.

I L’ús dels avenços de les ciències i la tecnologia.

I La solució dels problemes alimentaris, demogràfics, educatius i ecològics.

I El medi ambient.

I El patrimoni comú de la humanitat.

4

8

I El desenvolupament que permeti una vida digna.

Sorgeixen als anys vuitanta.

Drets humans: definició, caracterització i història 2.4.

Altres drets

El procés evolutiu dels drets humans comprèn, per tant, la recreació, reinterpretació i la reconceptualització d’aquests amb vista a incorporar situacions, condicions o experiències específiques de col·lectivitats o grups socials amb unes necessitats que no es veuen reflectides o reconegudes pels drets proclamats en un moment històric determinat. Destaquem: Convenció sobre l’eliminació de totes les formes de discriminació contra la dona (1979); Convenció dels drets dels infants (1989); Convenció internacional sobre la protecció dels drets de tots els treballadors migratoris i dels seus familiars (1990); Projecte de declaració sobre els drets dels pobles (1994); Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat (2006), etc.

Drets sexuals i reproductius: aquest terme és d’origen recent. No obstant això, el seu contingut té arrels en els conceptes d’integritat personal, salut, autodeterminació i llibertat, reconeguts en documents nacionals i internacionals sobre drets humans: Declaració universal dels drets humans (1948); Pacte internacional de drets civils i polítics (1976); Pacte de drets econòmics i socials (1976); Convenció internacional per a l’eliminació de totes les formes de discriminació contra la dona (1981); Convenció sobre els drets del nen (1990); Declaració i programa d’acció de la conferència internacional de drets humans, Viena (1993), Programa d’acció de la conferència internacional de població i desenvolupament, el Caire (1994), Programa d’acció de la conferència mundial de la dona, Beijing (1995).

• Dret a la integritat física, psíquica i social.

• Dret a la llibertat en la finalitat de l’exercici de la sexualitat: recreativa, comunicativa, reproductiva.

• Respecte a les decisions personals al voltant de la preferència sexual.

• Respecte a l’opció de la reproducció.

• Elecció de l’estat civil.

• Llibertat de fundar una família.

• Llibertat de decidir sobre el nombre de fills, l’espai entre ells i l’elecció dels mètodes anticonceptius o proconceptius.

• Dret al reconeixement i a l’acceptació d’un mateix, com a home, com a dona i com a ésser sexuat.

• Dret a la igualtat de sexe i gènere.

• Dret a l’enfortiment de l’autoestima, l’autovaloració i l’autonomia per aconseguir la presa de decisions adequades al voltant de la sexualitat.

• Dret a l’expressió i el lliure exercici de l’orientació sexual.

9

Orientant-nos en drets • Dret a la llibertat de triar company/a sexual.

• Dret a escollir si es tenen o no relacions sexuals.

• Dret a escollir les activitats sexuals segons les seves preferències.

• Dret a rebre informació clara, oportuna i científica sobre la sexualitat.

• Dret a espais de comunicació familiar per tractar el tema de la sexualitat.

• Dret a la intimitat personal, a la vida privada i el bon nom.

• Dret a disposar d’opcions amb un risc mínim.

• Dret a disposar de serveis de salut adequats.

• Dret a rebre un tracte just i respectuós de les autoritats.

• Dret a rebre protecció davant l’amenaça o la violació dels drets fonamentals, sexuals i reproductius.

ONUSIDA

3. De la vida eterna a la declaració dels drets humans La universalitat dels drets humans ha estat un llarg procés en la història de la humanitat. Aquesta concepció s’ha anat construint al llarg de la història dels éssers humans, les cultures i les societats. Per tant, és un fenomen social i constitueix una manifestació d’un esdevenir més ampli de circumstàncies polítiques, socials i ideològiques.

Per poder comprendre aquesta evolució cal tenir en compte que una determinada època impregna el desenvolupament d’una determinada jurisprudència i que els codis i les normes que regulen el comportament social passen a ser una responsabilitat política. Volem fer un petit recorregut per aquest procés històric com a element per a la construcció del coneixement.

3.1.

Els drets humans en l’antiguitat

Les primeres notícies documentades que podem considerar com a precursores del que avui coneixem com a drets humans es remunten al tercer mil·lenni abans de Crist a Egipte. A l’Egipte faraònic, al Llibre dels Morts, un difunt, davant el tribunal d’Osiris, amb l’objectiu d’assegurar-se la vida eterna, al·lega en defensa seva «no haver fet mal a la filla del pobre».

10

Al segle xvii aC, a Mesopotàmia, trobem una altra fita: el Codi d’Hammurabi. És el primer que regula la coneguda Llei del Talió, que estableix el principi de proporcionalitat de la venjança, és a dir, la relació entre l’agressió i la resposta. Un principi que llavors era una forma eficaç de contenció a la venjança sense límit. El Codi d’Hammurabi no distingeix entre dret civil i dret penal, simplement és una successió de lleis que enumeren els possibles casos i com s’ha d’obrar en conseqüència.

Drets humans: definició, caracterització i història A partir del segle vii aC, sorgeixen importants reflexions. A la Xina, Confuci, la màxima més famosa del qual és: «No facis als altres el que no vols que et facin a tu». A l’Índia predica Buda, qui va qüestionar en els seus ensenyaments el sistema de castes associat al hinduisme, una de les tres religions principals de l’Índia. I a Pèrsia ho fa Zaratustra a través de les seves màximes, una de les quals diu: «Quan dubtis si un acte és bo o dolent, abstén-te de practicar-lo».

Més tard, la cultura grega va suposar un avenç substancial amb l’establiment de la democràcia i un nou concepte de la dignitat humana basat en l’home lliure, el ciutadà. No obstant això, aquest dret a la ciutadania estava restringit a la condició d’home lliure (no de dona). Els esclaus n’estaven exclosos, i en el millor dels casos eren considerats imprescindibles per al manteniment del sistema social vigent. Així, en L’Odissea podem llegir com Zeus va treure la meitat de la ment als esclaus. I Plató, recollint el mite homèric, afirmava en les seves lleis que en l’esclau no hi havia res de sa ni de sencer. Aristòtil justificava l’esclavitud com a part necessària del sistema socioeconòmic llavors imperant.

Roma i el seu ordenament jurídic és un referent. L’activitat jurídica, els valors polítics i el senti-

ment religiós i moral es plantegen com a determinants de les relacions humanes i entenen l’autoritat i la llibertat com a conceptes complementaris i no contraposats.

L’estudi del dret romà va influir decisivament en l’evolució de la civilització europea, ja que va proporcionar als juristes els elements que permeten la comprensió dels sistemes jurídics i ha estat la inspiració del dret civil i comercial de diversos països. Alguns principis de dret romà al voltant dels drets fonamentals del ciutadà són d’ordre privat: el dret de contraure matrimoni legal, el dret de posseir béns, comprar, vendre, etc., la capacitat de fer testament i de ser testimoni o beneficiari; i d’ordre públic: el dret de votar en les assemblees, el dret de ser elegit per a càrrecs públics i la llibertat de recórrer a l’assemblea del poble contra la sentència d’un magistrat.

3.2.

El cristianisme i els temps medievals

L’aparició i el desenvolupament del cristianisme seran transcendentals. Per primera vegada en la història d’Occident s’inclou tots els éssers humans amb el missatge: «Tots els homes i dones són iguals i no existeix distinció entre esclaus i lliures».

Amb el feudalisme s’implanta una nova organització social caracteritzada per una divisió social desigual, i encara que el pensament medieval està impregnat del missatge cristià, que reconeix l’existència de drets naturals de la persona, intangibles i inviolables per tot poder polític, la concepció jurídica (fins a finals de segle xii), i llevat d’excepcions, no va desenvolupar aquells drets.

A partir del segle xii, i amb el ressorgiment de les ciutats, pren força una nova classe social: la burgesia. Els seus membres, en sentir-se desvinculats de les submissions feudals, inicien una llarga lluita en pro dels drets civils. D’aquesta època és la Carta Magna (1215), que garantia certs drets de la noblesa anglesa davant la Corona i que va crear les condicions prèvies per a la imposició de les llibertats i els drets civils, cada vegada més nombrosos.

11

Orientant-nos en drets

3.3.

Renaixement

A mitjan segle XV s’inicia el Renaixement amb els humanistes italians, que s’inspiren en l’antiguitat clàssica i reprenen la concepció grega de l’home com a mesura de totes les coses. La llibertat de pensament i d’acció esdevenen irrenunciables. El dret natural ja no es fonamentarà en la base teològica sobre la qual havia descansat durant l’edat mitjana i adopta una concepció purament racionalista. Es parla de drets enfront del poder establert, que es desenvolupen a través d’una lluita entre l’estat i la persona o entre aquesta i l’església tradicional establerta.

No obstant això, aquest marc de drets es veu qüestionat amb l’anomenat descobriment d’Amèrica el 1492. Es planteja si s’ha de reconèixer els indígenes com a persones i, per tant, com a titulars de drets que han de ser respectats. La colonització es va dur a terme a costa d’una greu i sistemàtica vulneració dels seus drets, i en molts casos se’ls va sotmetre a esclavitud, situació que va esdevenir encara més complexa amb el tràfic d’esclaus, fonamentalment negres (al segle xix eren més de quatre milions).

3.4.

La Il·lustració, el segle de les llums

Anglaterra, però, ha estat la precursora de la teoria filosòfica moderna dels drets humans (segles xvii i xviii), en la qual va tenir un paper fonamental l’anglès John Locke (1632-1704), considerat el pare del liberalisme modern. Va ser el primer a afirmar l’existència de la societat per damunt de l’individu. Va sostenir que la sobirania emanava del poble, que l’estat havia de protegir els drets dels ciutadans i que el poder legislatiu i el judicial havien d’estar separats. Va influir, de manera fonamental, en el desenvolupament de la democràcia i el sistema parlamentari d’Anglaterra i en la filosofia política que va inspirar les posteriors declaracions de drets, tant al seu país com als Estats Units.

Durant el segle xvii, a Anglaterra es van produir importantíssimes i històriques declaracions en matèria de drets humans. En primer lloc, la Petició de Drets (1628), que protegia fonamentalment els drets patrimonials i impedia la privació de llibertat en cas d’impagament d’impostos (antecedent de l’actual dret de prohibició d’empresonament per deutes en matèria civil); després, l’Acta d’Habeas Corpus (1679), que prohibia l’empresonament sense una ordre judicial prèvia (dret fonamental conegut en la nostra legislació com a recurs d’empara constitucional), i la Declaració de Drets (1689), que incloïa els drets recollits en els textos anteriors.

A les colònies angleses de Nord-amèrica es van produir les primeres declaracions de drets. En primer lloc, i a conseqüència d’impostos arbitraris cobrats per Anglaterra, el juny de 1776 es va proclamar la Declaració de Drets de Virgínia, la primera a establir un catàleg de drets, i el juliol, la Declaració d’Independència dels Estats Units, redactada per Thomas Jefferson. Fundada en la Llei Natural, el text de la Declaració afirma la independència de tretze colònies angleses a l’Amèrica del Nord. És famosa la seva justificació: «Sostenim com a veritables evidències que tots els homes neixen iguals i que estan dotats pel seu Creador de certs drets inalienables, entre els quals hi ha el dret a la vida, a la llibertat i a la recerca de la felicitat».

12

Després serà el torn de França, que en temps de la Revolució Francesa és testimoni de la proclamació a París de la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, l’any 1789, l’article primer de la qual

Drets humans: definició, caracterització i història

assenyala: «Els homes neixen i romanen lliures i iguals en drets. Les distincions socials només poden estar fundades en la utilitat comuna».

En aquesta declaració es reconeix que la sobirania resideix essencialment en la nació, que «la llei és la declaració de la voluntat general. Tots els ciutadans tenen dret a participar [...] en la seva elaboració i entre els ciutadans no hi hauria d’haver altra diferència que no fos la que marca les seves virtuts i talents».

No obstant aquests pronunciaments ostentosos, des del seu origen, la Declaració és excloent de drets. La Declaració reconeix drets civils (com ara la igualtat davant la llei, l’eliminació del sistema de detenció discrecional i la llibertat d’expressió) i drets polítics (dret a elegir i a ser elegit). Si bé a la majoria dels francesos se li van reconèixer els primers, només a una minoria se li va concedir drets polítics, limitats a homes lliures, blancs i propietaris. No reconeixia drets polítics a les dones perquè es considerava que no contribuïen al sosteniment de les institucions públiques i per rebuig públic a l’obtenció del dret de vot.

Així mateix, a diversos grups se’ls van negar o limitar els seus drets; per exemple, només a les minories religioses més importants se’ls van concedir drets civils (no polítics), i als jueus només a condició que fessin un jurament de lleialtat cívic. I certes professions considerades infames per alguns, com la d’actor, van obtenir el dret a la presumpció d’innocència i al vot.

Aquesta declaració va ser seguida de la de 1793 (consagrada en la Constitució de 1793), propiciada fonamentalment per Robespierre (1758-1794), qui va proclamar l’eslògan de «Llibertat, igualtat i fraternitat», i qui va criticar la limitació de drets polítics de la Declaració de 1789. La de 1793 reconeix el sufragi universal (masculí) i per primera vegada reconeix drets socials, com ara el dret al treball, a l’educació, als mitjans d’existència i a la protecció contra la indigència, entre d’altres. Quan va caure el govern de Robespierre i aquest va ser assassinat, es va proclamar, l’any 1795, una nova constitució que va significar un greu retrocés, ja que eliminava la igualtat de drets i no esmentava els drets socials.

En els avenços realitzats en el govern de Robespierre cal destacar la influència que va tenir en aquest el pensament de Jean-Jacques Rousseau (1712-1778), qui va denunciar àrduament les injustícies i misèries conseqüència de la desigualtat social de la seva època, i va postular la sobirania popular tenint com a objectiu l’organització d’una societat justa. En la seva famosa obra El contracte social (1762) explica, entre altres coses, l’origen i propòsit de l’estat i dels drets humans.

Al costat de Rousseau i Montesquieu, destaquen altres intel·lectuals, com Voltaire (1694-1778), autor del Tractat sobre la tolerància (1763), i el filòsof alemany Emmanuel Kant (1724-1806), qui va donar una importància crucial al principi de la preeminència i dignitat de la persona. Més que l’existència de drets humans, Kant va plantejar la d’un únic dret natural de la personalitat, el de la llibertat, com a resum de tots els altres, des de la moral.5 Kant recupera el concepte de dignitat humana i no pas

Pyrrho, Monique; Cornelli, Gabriele; Garrafa, Volnei. Dignitat humana. Reconeixement i operacionalitat. http:// www.scielo.cl/scielo.php?pid=S1726-569X2009000100008&script=sci_arttext 5

13

Orientant-nos en drets amb una fonamentació religiosa, sinó com a atribució de la raó. En establir que l’home té un valor no relatiu, intrínsec, sense equivalència i, per tant, insubstituïble, fonamenta la dignitat com a conseqüència d’aquesta insubstituïbilitat de l’ésser humà racional, sempre fi en si mateix.

Aquesta línia de pensament va afavorir, a finals del segle xviii, l’ús freqüent d’expressions com ara ciutadà, nació, contracte social, voluntat general i drets de l’home, i evidentment va afavorir l’elaboració del concepte dels drets humans, ja que va plantejar, entre d’altres, principis com el de dignitat, igualtat entre els homes i sobirania popular.

3.5.

Els segles xix i xx

El segle xix és un segle testimoni de diverses experiències històriques, algunes de les quals contribuiran al desenvolupament dels drets humans i d’altres, al retrocés. És una època de consolidació dels principis reconeguts durant la Revolució Francesa, impulsats gràcies al liberalisme progressista, el pensament romàntic i els nous nacionalismes.

Durant el segle xix, va tenir una gran influència en el desenvolupament del concepte de llibertat John Stuart Mill (1806-1873), qui en el seu llibre Sobre la llibertat reflexiona sobre la naturalesa i els límits del poder, que pot ser legítimament exercit per la societat sobre l’individu. I és qui desenvolupa, més que qualsevol altre filòsof previ, el principi d’indemnitat, és a dir, que tota persona hauria de ser lliure per comprometre’s a tenir les conductes que desitgi sempre que no perjudiqui els altres. Gran defensor de la llibertat d’expressió i com a membre del Parlament britànic, va proposar diverses reformes del sistema electoral, especialment sobre les qüestions de la representació proporcional i l’extensió del sufragi.

A la segona meitat del segle xviii i principis del xix, es va desenvolupar la Revolució Industrial, període en què Europa va experimentar el conjunt més gran de transformacions socioeconòmiques, tecnològiques i culturals de la història de la humanitat des del neolític.

En aquell context, en què la força treballadora es va transformar en una simple mercaderia, va néixer el «proletariat» de la societat capitalista burgesa enfront de la nova classe dominant, la burgesia. La condició obrera va ser viscuda pels treballadors com una intolerable degradació de la vida humana. Al segle xix, les classes inferiors, que cada vegada se sentien més excloses, van començar a reinterpretar la seva condició tenint en compte els nous valors proclamats pel socialisme i el socialcristianisme i a reclamar, a poc a poc, als empresaris, als governants i a tota la societat, el seu dret a la ciutadania plena. Mitjançant l’estratègia de la protesta es pretenia lluitar per una transformació radical de la seva situació. En aquest context, i des de la segona meitat del segle xix, i dit de manera molt simplificada, va anar generant-se l’anomenada «qüestió social», caracteritzada pel naixement del moviment obrer, el reconeixement del dret d’associació i el sorgiment del sindicalisme. Com a conseqüència, es va fer necessària la intervenció de l’estat, a qui se li reconeixen funcions intervencionistes.

14

Drets humans: definició, caracterització i història

Així, des de finals del segle XIX, es va anar configurant el naixement d’un estat social de dret, que en alguns països té reconeixement constitucional (constitucionalisme social). Som davant el naixement del conegut estat de benestar (welfare state). En els seus orígens, és possible identificar l’experiència alemanya on es desenvolupa el primer sistema generalitzat de protecció social: el 1883 es crea la primera garantia mèdica obligatòria per als obrers; el 1884 es vota una llei sobre els accidents en el treball; i el 1889 s’imposa un sistema de jubilació obligatòria per la llei de garantia de la vellesa i invalidesa (1889).

Aquest camí de reconeixement de drets socials es consolida amb la Constitució de 1919, en què es reconeix una sèrie de garanties socials.

A principis del segle xx aquest sistema va anar evolucionant en el marc de nous i transcendentals processos històrics. Aquest període es va iniciar amb la crisi econòmica de 1929, que va demostrar que el capitalisme liberal sense cap mena de control està sotmès a crisis cícliques que poden posar en perill el sistema amb el cost social d’aquest liberalisme. L’economista anglès John M. Keynes (1883-1946) proposa que, en períodes de crisi i per tal de regular els cicles, l’estat intervingui en la demanda potenciant-la a través de l’increment de la despesa social.

En aquest marc, a Anglaterra, el 1942, va aparèixer l’informe Beveridge, que assenyalava que, «independentment del salari, tots els ciutadans, com a tals, tenen dret a ser protegits amb pagaments en diners o serveis en situacions de dependència de període llarg (invalidesa) o curt (malaltia, desocupació, maternitat, etc.)», i el govern nord-americà va promulgar, el 1946, la Llei d’ocupació. A partir de la fi de la Segona Guerra Mundial, l’estat de benestar va mantenir la seva presència i es va expandir encara més.

Tot això és de màxima importància històrica, ja que suposa la consolidació de la convicció, per part de certs estats, de protegir governamentalment certs mínims vitals: renda, alimentació, salut, seguretat física, instrucció i habitatge. Això es reflectirà en les seves respectives cartes fonamentals i constitueix l’origen dels drets econòmics i socials.

En aquest procés històric, no podem oblidar les dues grans guerres, de conseqüències desastroses per a la humanitat, però que, alhora, van generar una resposta internacional per tal de garantir la protecció dels drets fonamentals de tota la població i evitar posteriors conflictes.

La Primera Guerra Mundial (1914-1918), amb més de deu milions de morts, desapareguts, mutilats, desplaçats, orfes i milers de ciutats i camps devastats, va fer necessària la creació d’una institució de caràcter supranacional per tal de garantir la pau mundial, la Societat de Nacions, que, encara que no va poder evitar la Segona Guerra Mundial, va constituir el primer antecedent d’una organització supranacional de caràcter obligatori per als estats integrants. Durant la seva vigència es van obtenir èxits importants, com ara l’acord de protecció de víctimes de guerra (Ginebra, 1925-1929), la signatura del conveni internacional per a la supressió de l’esclavitud (signat el 1926 i completat i ratificat per les Nacions Unides el 1956) o la creació de l’Organització Internacional del Treball (1919). A la Societat de Nacions es deu la creació del Tribunal Internacional de l’Haia.

15

Orientant-nos en drets

La Segona Guerra Mundial (1939-1945) va causar gairebé seixanta milions de morts i va ser testimoni dels pitjors horrors comesos en contra de milions d’éssers humans, entre els quals destaquen els genocidis. El 26 de juny de 1945, representants de 51 estats van signar a San Francisco la Carta de les Nacions Unides, amb la qual es va crear l’Organització de les Nacions Unides (ONU). A l’article 55 de la Carta es proclamava «la fe en els drets humans» i s’adquiria el compromís de promoure «el respecte universal als drets humans i a les llibertats fonamentals de tothom, sense fer distinció per motius de raça, sexe, idioma o religió».

Aquest procés va culminar amb la Declaració Universal dels Drets Humans, aprovada a París el 10 de desembre de 1948. Posteriorment a aquesta declaració i sense caràcter vinculant, es van anar elaborant diversos instruments internacionals que garantissin l’aplicació de l’esmentada declaració.

Aquesta feina va acabar amb l’aprovació de dos pactes l’any 1966, un sobre drets civils i polítics i un altre sobre drets econòmics, socials i culturals.

Cal destacar l’extraordinària importància de la Declaració Universal, ja que per primera vegada

en la història de la humanitat una declaració de drets i llibertats fonamentals era aprovada per una gran majoria d’estats. I va significar una fita en el treball vers la universalització i la concreció dels drets de les persones.

16

Ciudadania i Drets [(L’acció per al canvi)] 1.

La ciutadania: subjectes de drets

L’origen de l’estat descansa en la ficció d’un pacte social on cedim part de la nostra llibertat a canvi que aquell garanteixi els nostres drets. Per tant, el seu origen descansa en l’acord entre estat i ciutadania.

Si entenem la ciutadania com aquell estat jurídic de plena participació social, amb la titularitat de tots els drets fonamentals que caracteritzen l’estat social i democràtic de dret, és evident l’exclusió de diversos grups socials, als quals s’ha negat històricament la seva qualitat de ciutadans i, per tant, la seva qualitat de subjectes de drets.

En el concepte clàssic de ciutadà, aquest era definit en termes de «ser home», «blanc», «propietari»..., és a dir, un subjecte universal masculí realitzat en l’esfera pública i portador d’una condició natural de «senyor» en l’esfera privada, titular de drets, és a dir, subjecte de drets. Històricament, diversos grups de persones (dones, infants, minories racials, gais, lesbianes, bisexuals, transsexuals, etc.) han estat «tractats» com a objectes de dret en tant que l’estat controlava i «regulava» la seva situació mitjançant els poders jurídics, religiosos, morals, etc. i els percebia com a persones no autònomes.

Aquesta concepció del que s’identifica com a subjecte de drets és qüestionat pels diversos moviments socials, on ja hi ha lloc no només per a aquell subjecte abstracte sinó també per a la pluralitat de subjectes (dones, emigrants, ètnies, homosexuals...), els quals, en ser reconeguts com a tals subjectes de drets, poden participar en les decisions amb la possibilitat de modificar l’organització social.

En aquest sentit, la ciutadania és simultàniament la vivència dels drets i la participació en el conflicte relatiu a la redefinició d’aquests drets. D’altra banda, la ciutadania és un concepte que inspira

conductes i ofereix immediatament un sentiment d’inclusió o de revolta contra l’exclusió i la desigualtat.

2.

Una forma d’identitat sociopolítica

La ciutadania és una forma d’identitat sociopolítica, però només una de les nombroses que han existit durant diferents èpoques al llarg de gairebé tres mil anys. Alguns autors han distingit cinc formes històriques d’identitat sociopolítica vinculades als règims polítics:6 feudal, monàrquica, tirànica, nacional i ciutadana, respectivament.

La ciutadania es construeix com la relació d’un individu, no amb un altre individu (com el cas dels sistemes feudal, monàrquic i tirànic) o amb un grup (com passa en el cas de la nació), sinó, fonamentalment, amb la idea d’estat. La identitat cívica, en aquest cas, es consagra en els drets atorgats per l’estat a la ciutadania i en les obligacions que aquesta, persones autònomes en situació d’igualtat, ha de complir.

Per règim polític s’entén el conjunt d’institucions que regulen la lluita pel poder i l’exercici del poder i dels valors que animen la vida d’aquestes institucions. Les institucions d’una banda constitueixen l’estructura organitzativa del poder polític, que selecciona la classe dirigent i assigna als diversos individus compromesos en la lluita política el seu paper.

6

17

Orientant-nos en drets Concepte Des d’un punt de vista polític, la ciutadania defineix els drets i els deures de la persona respecte d’una comunitat política emmarcada en el concepte d’estat nació� modern. Es vincula la ciutadania amb la nacionalitat, però aquest vincle viu un moment de reflexió i un important debat teòric, ja que cal donar una resposta al fenomen de la immigració, constituïda per una població que resideix en un estat però sense la nacionalitat corresponent.7 Des d’una perspectiva social, es fa referència a la relació i als vincles de la ciutadania amb el seu entorn local (en aquest cas, les ciutats).

Un autor de referència en aquesta matèria, el sociòleg britànic Thomas Humphrey Marshall, indica que la ciutadania requereix «un sentiment directe de pertinença a la comunitat basat en la lleialtat a una civilització que es percep com un patrimoni comú. És una lleialtat d’homes lliures, dotats de drets i protegits per un dret comú».

3.

Breu referència històrica

Es considera que l’origen del concepte de ciutadania se situa a les polis gregues, on ciutadania es refereix a la forma de participació dels ciutadans en un govern, en aquest cas, el de la ciutat. No obstant això, aquesta categoria es reduïa a un petit grup de la població. La qualitat de ciutadà (aquell que participa en les decisions comunes) només es concedia per propietat, sexe (masculí) o religió, i el sol fet de residir en un lloc determinat, haver-hi nascut o descendir de ciutadans no era suficient per obtenir aquesta condició.

Amb la Revolució Francesa s’uneix el concepte de ciutadania amb el de nació. La persona és «ciutadana» quan neix en territori nacional i, per tant, posseeix drets i deures respecte de l’estat.

Amb les idees i els conceptes establerts al Segle de les Llums i propagats per la Revolució Francesa, van quedar definits tots els principis a partir dels quals es van construir els estats nació durant els dos segles següents: • La comprensió de la nació com la col·lectivitat que reuneix tothom qui comparteix el mateix passat i una visió comuna del seu futur.

• La definició de la nació com la col·lectivitat que es regeix per les mateixes lleis i està dirigida pel mateix govern.

Si tenim present els dos segles d’història d’aquest vincle, podria resultar lògic pensar que gran part de la població actual ho consideri una cosa «natural» que no es pot modificar. No obstant això, el concepte de ciutadania s’ha anat definint progressivament en funció de les noves realitats i circumstàncies historicosocials de cada època.

7

18

• L’afirmació que la nació és sobirana i l’única que té la legitimitat política.

Ciudadania i Drets [L’acció per al canvi] • L’afirmació que la llei ha de ser l’expressió de la voluntat general i no pot existir govern legítim fora de les lleis de cada nació.

La relació entre drets, ciutadania i nació queda estretament unida sempre que els ciutadans (nacionals) coincideixin amb la població que resideix en un territori (nació).

Després de la Primera Guerra Mundial, les persones refugiades i desplaçades de la guerra vivien en un territori del qual no eren nacionals i, per tant, tampoc ciutadans, de manera que van quedar desproveïdes de drets. El concepte dels drets humans va aparèixer com a únic instrument per garantir els drets naturals de qualsevol ésser humà.

A finals del segle xx destaquen dos fenòmens polítics que han posat en dubte l’associació estat-nacióciutadania, i que han generat un debat polític i teòric sobre la necessitat de redefinir el concepte de ciutadania: • D’una banda, la globalització, l’augment de la precarietat econòmica i diversos conflictes polítics han generat grans moviments migratoris que han determinat l’increment d’una important població que resideix en un estat però que no té la qualitat de ciutadans d’aquest.Por otra, el nacimiento de la ciudadanía europea que, a pesar de representar un primer paso hacia una ciudadanía transnacional, sigue directamente vinculada a la nacionalidad de los países miembros.

• De l’altra, el naixement de la ciutadania europea, que, tot i representar un primer pas cap a una ciutadania transnacional, continua directament vinculada a la nacionalitat dels països membres.

Més endavant presentarem algunes respostes teòriques que s’han donat a la necessitat de redefinir el concepte de ciutadania.

4.

Ciutadania civil, social i política: el model de T. H. Marshall

Marshall va revolucionar la concepció tradicional de ciutadania en la segona meitat del segle xx en dividir l’estatus de ciutadà en un conjunt agregat de drets civils, polítics i socials, però el seu treball és important per la incorporació del concepte d’igualtat a la idea de ciutadà.8 En la seva obra Ciutadania i classe social (1949), T. H. Marshall planteja un model ideal de ciutadania identificant tres formes, és a dir, la civil (igualtat davant la llei), la política (el vot) i la social (l’estat de benestar), a cadascuna de les quals assigna un període històric: als drets civils el segle xviii, als polítics el xix i als socials el XX. Els drets, per tant, eren resultat d’un conflicte constant entre els individus i les desigualtats que el capitalisme generava i només la capacitat negociadora de l’estat aconseguia mitigar els desequilibris

8 Parra, José Francisco. «Acercamiento al derecho de la migración y la ciudadanía tradicional», América Latina Hoy, núm. 33 (2003): 73-100.

19

Orientant-nos en drets de la igualtat: entre la igualtat política formal i la desigualtat econòmica i social real. En aquest sentit, postula la tesi que la igualtat inherent a la ciutadania pot ser compatible amb la desigualtat consubstancial a l’estructura de classe.

Sense perjudici de les innombrables crítiques que ha rebut aquest model, creiem que pot ser una bona eina teòrica per analitzar el concepte de ciutadania. A més, tot i els canvis que han tingut lloc en el context social durant les últimes dècades (multiculturalisme, globalització, drets humans, feminisme, medi ambient...), aquesta obra ha continuat sent una referència imprescindible per a les noves perspectives d’anàlisi sobre el paper de la ciutadania en la societat contemporània, fins al punt que, com han apuntat alguns autors, és gairebé impossible llegir res sobre la matèria sense trobar-hi, almenys, una referència a Ciutadania i classe social.

A continuació presentem un breu resum dels diferents tipus de ciutadania,9 expressat teòricament en els treballs de T. H. Marshall, segons el concepte tradicional de ciutadania (lligat a l’estat nació) i amb una visió de procés històric evolucionista.

4.1.

Ciutadania civil

La universalització dels drets civils durant el segle xviii marca el naixement de la ciutadania moderna. Són l’origen de la capacitat de l’individu d’actuar socialment i els que creen les condicions necessàries per a l’acció social en democràcia.

La ciutadania civil és, per a Marshall, la principal font de poder social, i el seu exercici pot servir tant per consolidar la distribució actual de la riquesa com a mitjà per accedir als recursos materials i marcar el camí cap a les polítiques de benestar social.

Aquesta dimensió de la ciutadania es compon dels drets necessaris per a la llibertat individual: llibertat de la persona, d’expressió, de pensament i religió, dret a la propietat i a establir contractes vàlids i dret a la justícia. Indica, a més, que les institucions directament relacionades amb els drets civils són els tribunals de justícia.

4.2.

Ciutadania política

Aquesta dimensió de la ciutadania es compon del dret a participar en l’exercici del poder polític com a membre d’un cos investit d’autoritat política o com a elector dels seus membres. I sorgeix com a complement per garantir el respecte a la llibertat, ja que per mitjà del seu exercici els individus «destrossen» el poder i impedeixen, per tant, l’aparició de qualsevol forma de totalitarisme. Les institucions corresponents són els parlaments i els consells locals.

El naixement dels drets civils moderns, i amb ells l’estatus de ciutadania, coincideix en el seu model amb el sorgiment de la consciència nacional moderna. Les elits polítiques, socials i econòmi-

20

9 Volem assenyalar que en aquesta part s’ha seguit l’anàlisi de Marcos Freijeiro: «Ciudadanía, derechos y bienestar: un análisis del modelo de ciudadanía de T. H. Marshall». Revista de Filosofía, Derecho y Política, 2 (juliol de 2005).

Ciudadania i Drets [L’acció per al canvi] ques, mitjançant l’extensió dels drets polítics, van intentar fer partícips a tots els homes d’aquest nou sentiment de pertinença comunitària fundant la ciutadania democràtica moderna. La burgesia va optar per l’extensió de drets polítics, tot i que aquests drets, a diferència dels civils, representaven una amenaça potencial per al sistema capitalista. L’elit esperava que les classes treballadores, un cop educades, acceptessin els principis bàsics del sistema, és a dir, que confiessin la seva protecció i el seu progrés als drets civils de la ciutadania. No obstant això, amb la universalització del dret al vot, els drets polítics van esdevenir un mecanisme per intervenir en l’estructura de classes i en la desigualtat social i per obrir un camí que condueix a l’estat de benestar, és a dir, al reconeixement per part de l’estat de l’obligació d’actuar per pal·liar les conseqüències més negatives de la desigualtat material. És la gran conseqüència de la ciutadania política: «els drets socials s’estableixen en l’exercici del dret polític».

La naturalesa dels drets polítics és instrumental, és a dir, la seva funció és fer d’intermediaris entre els drets civils i els socials, atès que el poder d’integració de la ciutadania se centra en les dimensions civil i social.

Per tant, en la seva proposta, els drets polítics compleixen dues funcions fonamentals: fomentar la integració del «ciutadà» a la comunitat nacional i propiciar la ciutadania social.

4.3.

Ciutadania social

Per a alguns autors, l’aportació principal de Marshall va ser la ciutadania social com a alternativa a la tradicional ciutadania individual del liberalisme, una versió que «considera necessari no reduir la ciutadania a l’àmbit estricte de la individualitat, sinó ampliar el conjunt d’exigències i necessitats de la persona al desenvolupament de la seva existència com a membre de la col·lectivitat».10 Per a Marshall, l’element social de la ciutadania es refereix a «tot l’espectre, des del dret a un

mínim de benestar econòmic i seguretat fins al dret de participar del patrimoni social i viure la vida d’un ésser civilitzat d’acord amb els estàndards predominants en la societat, i les institucions més estretament connectades amb aquests drets són el sistema educatiu i els serveis socials».

La realització plena de l’ideal ciutadà només serà possible en el moment en què l’estat en garanteixi la dimensió social atribuint als drets socials (igualtat col·lectiva) la mateixa legitimitat que als drets civils i polítics (igualtat individual).

L’objectiu de la ciutadania social consisteix a assegurar que cadascú sigui tractat com un membre ple d’una societat d’iguals. La ciutadania és entesa com un estatus conformat per l’accés als recursos bàsics per a l’exercici de drets i deures. La no-discriminació en l’accés a aquests recursos constitueix la condició necessària i suficient de la ciutadania. Així doncs, la ciutadania, en el sentit més ple, necessita un model d’estat de benestar democràtic.

10

Pérez Luño

21

Orientant-nos en drets

5.

Algunes consideracions crítiques sobre l’evolució del concepte de ciutadania

5.1.

Ciutadania i immigració: ciutadania com a mecanisme d’inclusió i exclusió

La ciutadania, per la seva banda, ha estat qüestionada com a mecanisme d’inclusió social i definidor de la pertinença política. Com a conseqüència de les migracions, la identitat col·lectiva ha esdevingut molt més complexa i plural, per la qual cosa ha incidit en les fonts de la lleialtat dels ciutadans envers el poder constituït.

La multiculturalitat i la multietnicitat sorgides arran de les migracions han provocat respostes polítiques que repercuteixen en les estructures institucionals dels sistemes democràtics, no només a causa de la creació de noves agències administratives encarregades específicament de la gestió d’aquestes, sinó també dels canvis induïts en les formes d’entendre la identitat col·lectiva i fins i tot la mateixa noció de ciutadania.

La qüestió migratòria, a més de ser percebuda com un possible perill per al manteniment de les senyes d’identitat de la societat receptora, incideix normalment en els debats públics, estigmatitzada com un factor conflictiu en un doble sentit: com a risc per al benestar econòmic del país amfitrió i com a amenaça per a la seguretat ciutadana. La immigració es presenta amb massa lleugeresa com a sinònim d’il·legalitat, misèria, conflictivitat i delinqüència.

I un dels impactes provocats per la qüestió migratòria és la seva incidència en la redefinició de la ciutadania. En aquest sentit, alguns autors han plantejat la necessitat que, en qualsevol política migratòria coherent, no hi hauria de faltar mai una regulació adequada de l’adquisició de la ciutadania, element clau tant per al país d’acollida com per als immigrants, per a qui aquesta regulació defineix, en certa manera, les expectatives que el país receptor li ofereix, de tal manera que pot planejar la seva vida i reduir el marge d’incertesa en què usualment viu. Aquestes normes reguladores constitueixen un poderós instrument d’integració de què disposen les autoritats del país d’acollida sense oblidar que la condició de ciutadà optimo iure, com en dirien els romans, el fet de ser membre de la comunitat amb plens drets, exerceix de vegades el paper ambigu de mecanisme d’inclusió/exclusió social: és a dir, un principi d’inclusió que genera exclusions col·laterals.

La condició discriminatòria de l’estatus de ciutadania es revela especialment quan s’argumenta davant persones immigrants, asilades i estrangeres en general. La distinció entre persones ciutadanes i estrangeres serviria per fonamentar certes pràctiques d’exclusió social, segons J. Habermas, pràctiques

de «xovinisme del benestar», mecanismes que intenten obstaculitzar els creixents fluxos migratoris procedents dels països més pobres del planeta cap als països desenvolupats. Un bon exemple d’aquesta forma d’exclusió selectiva seria la política migratòria de la UE, que, en gran mesura, respon a una implementació no gens imparcial del principi de lliure circulació de persones: de validesa general i directa en el cas dels ciutadans comunitaris, però sotmès a infinitat de restriccions en el cas dels extracomunitaris.

22

Pel que fa als drets de ciutadania, la posició de les persones immigrants és una mica peculiar, ja que, tot i ser membres de fet de les societats d’acollida, no en són, en sentit estricte, subjectes de ple dret.

Ciudadania i Drets [L’acció per al canvi] És a dir, el fet que en la majoria dels països democràtics se’ls reconeguin els seus drets civils, econòmics i socials, les aproxima, a efectes pràctics, a la condició de persones ciutadanes. Aquesta peculiar situació jurídica dels anomenats denizens,11 però, no concorda del tot amb la concepció ciutadana que T. H. Marshall va formular a mitjan segle xx. Si la ciutadania es compon de tres dimensions: la civil (drets civils), la política (drets polítics) i la social (drets socials), i això s’ha descrit com un procés històric d’inclusió progressiva, i en aquest ordre, en el cas dels anomenats denizens s’invertiria l’esquema de Marshall, és a dir, la ciutadania social dels immigrants va en primer lloc i s’atura al llindar de la ciutadania política.

Aquesta circumstància, cada vegada més freqüent, deixa en evidència que el concepte de ciutadania ha deixat de ser aquell principi fonamental i transversal en la regulació de drets, i que a més ha estat substituït en aquesta missió per la residència legal. Per això, més que com un concepte tancat, alguns autors han proposat redefinir la pertinença social (o filiació) com un contínuum de drets que discorre entre aquells individus que n’estan gairebé privats per complet i els membres de ple dret en una comunitat donada. La residència legal seria el nou fonament legal que facilita l’adquisició de drets en un món cada vegada més transnacional.12 En tot cas, l’anàlisi de les formes d’adquisició de la ciutadania constitueix un pas previ per a qualsevol debat sobre els criteris d’integració social i política dels immigrants. Les respostes que es donin a aquests temes constitueixen un element clau en la definició de les polítiques migratòries.

I què passa amb la dimensió política de la ciutadania? Si els drets de sufragi són centrals en la concepció democràtica de la ciutadania, és fonamental observar-ne el reconeixement i l’extensió a dos col·lectius ben diferenciats: els ciutadans no residents (o residents a l’estranger), i els residents no ciutadans (estrangers residents) .

En síntesi, totes aquestes qüestions ens mouen a una reflexió que avui sembla central, el fenomen de la immigració s’ha d’entendre com el detonant social de la profunda transformació experimentada per la noció de ciutadania, i per això és necessari obrir el debat teòric i polític per tal d’encausar respostes adequades en el marc del reconeixement dels seus drets fonamentals en la seva plenitud.

El concepte tradicional de ciutadania, lligat a l’estat nació i expressat teòricament en els treballs de T. H. Marshall, és insuficient per entendre el fenomen de la migració i els drets polítics. Molts treballs han anat més enllà de les propostes teòriques de Marshall i, com a resultat, conceptes com «ciutadania cosmopolita» (Dahl 1993), «ciutadania postnacional» (Soysal 1994), «ciutadania multicultural» (Kymlicha 1996), «ciutadania democràtica» (Held 1997) i «ciutadania diferenciada» (Young 2000) han sorgit per entendre des de la perspectiva de les democràcies liberals la ciutadania en un context de globalització del qual la migració és una part important.

11

Persones estrangeres que disposen d’un permís de residència permanent. Thomas Hammar (1990).

12 Les formes en què els immigrants organitzen la seva inserció en la societat d’acollida i obren espais per participar-hi són molt diverses i no sempre segueixen les vies institucionals. Així s’explicaria també la paradoxa de la creixent capacitat política de grups als quals se’ls nega la titularitat de la ciutadania.

23

Orientant-nos en drets

5.2.

Ciutadania diferenciada

Segons el concepte de «ciutadania diferenciada», l’intent de crear una concepció universal de la ciutadania que transcendeixi les diferències grupals és injust i condueix a l’opressió dels grups exclosos per dues raons. La primera és que els grups culturalment exclosos estan en desavantatge de cara al procés polític, i la segona és que els grups culturalment exclosos tenen necessitats particulars que només es poden satisfer mitjançant polítiques diferencials.13 La noció clàssica de ciutadania és excloent per a les minories que no formen part del grup dominant. Històricament, el concepte igualitari de ciutadania va servir per encobrir l’exclusió; l’homogeneïtat de tractament, a través de l’administració impersonal i burocràtica dels serveis de l’estat de benestar social, va normalitzar la societat negant les diferències en les demandes i les singularitats dels subjectes.

D’aquesta manera, la ciutadania universalista és denunciada com un impediment per a l’expansió de la democràcia en l’actualitat (Mouffe 1996), perquè és incapaç d’incorporar reivindicacions actuals com la de ciutadania diferenciada proposada per Young (1989).

L’origen històric i la caracterització de la ciutadania amb criteris exclusivament masculins va generar la noció de ciutadania diferenciada, que canalitza propostes de representació grupal dels grups oprimits (Young 1990). A l’origen, la dona va ser exclosa d’aquesta condició, ja que s’identificava el ciutadà amb l’home blanc, propietari, treballador i proveïdor, fet que va determinar la construcció d’una esfera pública diferent de l’espai familiar (esfera privada), en la qual l’home se situava en la primera i la dona en la segona, abocada al treball femení i a la vida familiar, espai privat en el qual no entrava el poder estatal i on els drets de ciutadania eren inexistents.

Però no només les dones van ser excloses de la ciutadania, també altres sectors, com ara els pobres, els afroamericans, els dependents físics, etc. Aquesta negació implica fins i tot «absència d’espais de reconeixement i de vincles pròpiament civils, la qual cosa es tradueix en la dificultat per fer efectius els seus drets (individuals i col·lectius) i, per tant, perquè se’ls s’ubiqui en un veritable peu d’igualtat».

L’existència d’un tracte desigual davant la llei i el gaudi dels drets humans en forma plena pel fet de ser «diferent» respecte d’un estereotip masculí, blanc, cristià i adult dominant i hegemònic, subjau en moltes de les lluites i demandes pels drets civils i polítics dels darrers anys. Fins i tot ha estat necessari introduir accions positives en diverses matèries per garantir la presència i representació dels grups subjectes a discriminació en els espais del poder públic i en l’accés a serveis.

L’objectiu serà, doncs, acomodar les diverses identitats personals i culturals dins l’estat. No n’hi ha prou, en alguns casos, amb assegurar la llibertat d’associació, de culte, d’expressió, de lliure circulació i d’organització política per protegir la diferència grupal. Algunes formes de diferència derivades de la pertinença a un grup únicament poden acomodar-se si els seus membres tenen drets específics com a grup: la «ciutadania diferenciada» exigeix la implementació de polítiques públiques encaminades a reduir els efectes de la desigualtat.

13

24

Young, Iris Marion. La justicia y la política de la diferencia. Madrid: Cátedra, Universitat de València i Institut de la Dona, 2000.

Ciudadania i Drets [L’acció per al canvi] El fet de parlar de ciutadania diferenciada no entra en contradicció amb els valors universals de justícia social, d’igualtat, de llibertat. Precisament, ha de garantir-los i aquests valors haurien d’actuar com a limitacions per als drets de les minories. En introduir la ciutadania diferenciada, es pretén evitar injustícies significatives a mans de la majoria. La veritable igualtat requereix l’afirmació de les diferències grupals.

La proposta de ciutadania diferenciada, com a forma d’atendre les necessitats dels grups exclosos, va plantejar serioses preocupacions relacionades amb la capacitat de cohesió social i construcció d’una comunitat política i de sentits a partir de reivindicacions particulars. De la mateixa manera, les polítiques adreçades a combatre l’exclusió es van divulgar com a oposades a les polítiques universalistes, la qual cosa va generar un fals antagonisme que només recentment ha començat a dissoldre’s, quan s’han concebut polítiques selectives que afavoreixen i permeten la inclusió dels grups exclosos en sistemes universalitzats de protecció social.

La societat civil es revigoritza en la mesura que es garanteixen la diversitat, la pluralitat i l’au-

tonomia de subjectes organitzats que es troben i interactuen mirant d’instal·lar els seus interessos en l’esfera pública. En aquest sentit, l’esfera pública no pot identificar-se merament amb la societat civil, vista com a institucions autònomes mediadores de la relació entre l’individu i l’estat. En l’esfera pública democràtica és on s’ha de trobar la interacció entre la societat civil enfortida i els mecanismes politicoinstitucionals permeables a aquestes demandes, que, al seu torn, indueixen polítiques públiques que transformen les relacions de poder i les pràctiques administratives corresponents.

La inclusió activa en una esfera pública plural i diversificada exigeix una nova institucionalitat que possibiliti transformar la igualtat simple en complexa, la universalitat en diversitat, i la democràcia tradicional en formes innovadores de participació i cogestió que s’han d’aplicar en estructures governamentals descentralitzades. En aquest sentit, la democratització de l’esfera pública ha de tenir en compte certs aspectes crucials, com ara la participació ciutadana en les decisions col·lectives que afecten la comunitat política, protegida per un cos de regles reconegudes que, més que acceptades, són col· lectivament construïdes per resoldre la representació d’interessos i la negociació dels conflictes.

Analitzades les tensions que es presenten actualment per respondre als desafiaments imposats per les lluites socials i per les profundes transformacions en el marc institucional de les relacions polítiques i de poder, cal reafirmar que la ciutadania constitueix el marc analític per a la integració, en una esfera pública democràtica, plural i diversificada, sobre la base de la seva reconfiguració i de la incorporació de les demandes que històricament es plantegen en cadascuna de les dimensions que componen aquesta noció.

25

Estigmatizació i Discriminació [Una mirada des dels drets humans]

1.

La perspectiva socioantropològica de l’estigmatització i de la discriminació

1.1

Introducció

Volem assenyalar que aquesta revisió sobre discriminació i estigma exigeix precisions teòriques prèvies sobre el concepte d’estigma i la seva relació amb la discriminació. Per això hem volgut fer una aproximació socioantropològica d’ambdós fenòmens, ja que els entenem com a construccions socials que requereixen una mirada cultural. Això suposa una anàlisi de les «raons» –no sempre racionals– que hi ha al darrere de la discriminació i del paper que exerceix la cultura social en aquest aspecte, juntament amb un estudi de les forces que sostenen la discriminació o que s’hi oposen (Desclaux 2002).

1.2.

Estigma contra processos d’estigmatització

En aquest document només utilitzarem el concepte d’«estigma» quan la referència a un autor determinat ho requereixi. Ens hem estimat més referir-nos al procés d’«estigmatització» entesa aquesta com un procés social de devaluació. Aquest procés converteix una diferència en un atribut profundament desacreditat socialment.

La conceptualització, la representació de l’estigmatització i el paper de la persona estigmatitzada, tal com es concep avui en dia, és un producte social que s’ha anat construint al llarg de la història. De fet, en cada societat i període històric s’han assenyalat i estigmatitzat certes diferències característiques de l’individu (per exemple, per malalties) i s’hi troben problemes que simbolitzen aquesta idea de la marginalitat, que al final esdevenen una metàfora d’aquesta societat. Per exemple, a la Grècia clàssica, certes diferències, com ara marques inscrites sobre el cos, posaven de manifest alguna cosa dolenta, inusual i abominable del seu estatus moral (Goffman 1975, p. 11). Després, entre els seguidors de la doctrina cristiana en els primers anys de la nostra era i durant les epidèmies de l’edat mitjana, la lepra, per exemple, s’entén com un càstig de Déu, de manera que és una comissió eclesiàstica la que diagnostica la malaltia, expulsa l’afectat de la comunitat i celebra una missa pel rèquiem de la seva ànima (Bourdelais 1989). Una cosa similar, però amb una intervenció més ponderada de l’Església, passa amb la pesta negra, la sífilis, la tuberculosi, el càncer i, recentment, la SIDA. Aquestes diferències, com ara una marca, un senyal o un signe, manifestes o no, fan que les persones portadores d’aquestes siguin incloses per la societat en una categoria social cap als membres de la

qual es genera una resposta negativa (Fàtima Marichal i M. Nieves Quiles 2000, 458).

Com que l’estigmatització és un producte social de caràcter històric i cultural, requereix, per tant, l’estudi de les seves causes, els processos que hi intervenen i la manera en què els diferents grups reaccionen a certes diferències.

27

Orientant-nos en drets

Erving Goffman és pioner en aquesta mena d’estudis (amb la publicació d’Estigma: la identitat deteriorada, 1963) i centra la seva anàlisi en el concepte d’estigma. Ell va ser el primer a desenvolupar un marc teòric per a l’estudi de l’estigma des del punt de vista de les ciències socials. Goffman distingeix tres tipus d’estigma: «En primer lloc, hi ha les monstruositats del cos, les diverses deformitats físiques. Després hi ha les tares de caràcter, que als ulls dels altres adopten l’aspecte de falta de voluntat, passions irreprimibles o contranaturals, creences falses i rígides i deshonestedat, i que s’atribueixen a un individu a causa de la seva història, coneguda o presumpta, de, per exemple, trastorn mental, empresonament, drogoaddicció, alcoholisme, homosexualitat, atur, temptatives suïcides o comportament polític radical. Finalment, hi ha els estigmes tribals de raça, nació i religió, que poden transmetre’s d’una generació a una altra i contaminar uniformement tots els membres d’una família» (Goffman 1998, 14).

En el seu estudi, Goffman planteja la necessitat de descriure les condicions estructurals prèvies a l’estigma i proporcionar un concepte d’aquest. Arriba a la conclusió que l’individu estigmatitzat és vist com una persona que té una «diferència indesitjable», i que l’estigma és definit per la societat com una diferència o desviació conduent a una «identitat danyada». Aquesta diferència es percep socialment com a indesitjable, que s’aparta de les expectatives particulars, és a dir, del que s’espera d’aquests individus. Goffman anomena normals els qui no s’aparten d’aquelles expectatives, els qui consideren que la persona assenyalada (posseïdora de l’estigma) no és totalment humana i, en funció d’això, practiquen actes de discriminació, és a dir, accions o omissions que danyen o neguen serveis o drets a les persones «no normals». A més, la persona estigmatitzada sol compartir aquestes mateixes creences i això és un fet clau. És a dir, la persona ha incorporat les pautes socials de «normalitat» a què hauria d’aspirar i, per tant, pot considerar que els altres no l’accepten i no estan disposats a establir-hi contacte en condicions d’igualtat. D’aquesta manera es pot veure danyada la seva identitat. Aquesta situació el manté alerta davant el que els altres consideren el seu defecte, la qual cosa li pot provocar vergonya i fins i tot que arribi a recriminar-se i a odiar-se.

En síntesi, aquesta diferència indesitjable socialment genera actituds per part de la societat que es poden traduir en actes discriminatoris, que marginen l’individu, fet que genera en ell un elevat grau de patiment.

1.3.

Estigma i discriminació: poder, control i marginació

El significat de discriminació generalment es dóna per entès, però, tal com estableix el Diccionari Oxford de Sociologia, «aquest concepte, que en l’ús quotidià significa simplement tractar injustament, apareix més freqüentment en la sociologia dins les teories de les relacions ètniques i racials».

Els primers sociòlegs veien la discriminació com una expressió de l’etnocentrisme, és a dir, un fenomen cultural d’aversió als diferents. Marshall va més enllà en suggerir que els estudis sobre discriminació es concentren en patrons de dominació i opressió vistos com a expressions d’una lluita pel poder i el privilegi. Posa l’èmfasi en les dimensions estructurals del concepte de discriminació.

28

Estigmatizació i Discriminaciói [Una mirada des dels drets humans] Des d’aquesta perspectiva, R. Parker i P. Aggleton replantegen la concepció sobre estigma i discriminació per definir-los com a processos socials que només es poden comprendre des de fenòmens més amplis, com ara el poder i la dominació. Així, des del seu punt de vista, el paper de l’estigma és produir i reproduir relacions de poder i control. Per això caracteritzen l’estigma com: a) L’estigma és contextual i històric (cultura, poder i diferència) L’estigma sorgeix i pren forma en contextos específics de cultura i poder. Mai no sorgeix dins d’un buit social. Sempre té una història i les seves eventuals conseqüències per als individus i les comunitats afectades.

Per comprendre aquesta característica cal apropar-se a conceptes com ara cultura, poder i diferència, que diversos autors han estudiat. Entre ells, mereix una atenció especial Michel Foucault, qui analitza aquesta relació en algunes àrees de coneixement, especialment les relacionades amb la biomedicina i la psiquiatria, en diferents períodes històrics. Foucault precisa que aquestes àrees de coneixement es poden entendre com a sistemes culturals que ofereixen diverses reivindicacions de la veritat, que acumulen evidència i promouen coneixements presentats com a «fets» o «veritats» en un sentit ampli. És a dir, productes socials estretament vinculats al poder de les professions.

En aquest sentit, els treballs de Foucault, com Vigilar i castigar (1977) i Història de la sexualitat, vol. I (1978), fan èmfasi en els règims de poder inserits en diversos sistemes de coneixement (com ara la psiquiatria, la biologia o la criminologia) i les formes de control exercides per aquests sistemes sobre els cossos, tant individuals com socials.

Històricament Foucault assenyala que, a partir del segle xix i principis del xx, sorgeix un nou règim de coneixement/poder/saber, poder que va caracteritzar les societats modernes d’aquella època (i gran part del món després). Per exemple, el poder/saber del sistema penal, que a partir del segle xviii construeix tot un sistema de coneixement del delinqüent, és a dir, el que es pot saber sobre les seves relacions entre ell, el seu passat i el seu delicte i el que es pot esperar d’ell en el futur, per a la qual cosa el poder judicial es va servir d’altres sabers/poders, com ara la psiquiatria i la psicologia, que defineixen qui són els «perversos» i els «inadaptats» (Foucalt 2000, 25).

Seguint aquesta línia d’anàlisi, Foucault assenyala que el poder produeix saber i que tots dos s’impliquen directament, ja que no hi ha relació de poder sense la constitució d’un camp de saber, ni de saber que no suposi i no constitueixi alhora unes relacions de poder (per exemple, el poder punitiu i el saber científic, que defineix el «perillós»).

Foucault va destacar que aquests sistemes de coneixement/poder (com ara la psiquiatria o el sistema penal) exerceixen formes de control que produeixen subjectes conformistes i cossos dòcils. Pensem, per exemple, en un subjecte privat de llibertat, sigui a la presó o al psiquiàtric,

29

Orientant-nos en drets que a través de la violència física i simbòlica (paraules, imatges i pràctiques) es transforma en un subjecte conformista de cos dòcil (pensem, per exemple, en la persona privada de llibertat que interioritza la disciplina quotidiana d’un recinte penitenciari, que sap que la seva llibertat de moviments està limitada a certs temps i espais, els quals no pot contravenir sota l’amenaça de ser castigada; al seu torn, les regles aniran disciplinant i sotmetent el seu cos i la seva ment).

D’altra banda, l’autor ha destacat que la producció social de la diferència està vinculada amb els sistemes de saber/poder. El que s’anomena antinatural és necessari per definir el que és natural; la anormalitat és necessària per definir la normalitat, i així successivament. És a dir, aquests sistemes de saber/poder, en definir qui són els diferents (per exemple, la psiquiatria defineix qui és «malalt mental», el sistema penal defineix qui és «delinqüent», la sexologia defineix qui és «desviat sexual»), produeixen culturalment la diferència, valorada negativament; en altres paraules, la producció d’estigma.

Ho podem resumir en el quadre següent:

Sistema coneixement / poder

Control social: Subjecció i conformitat

Producció cultural de la diferència

Estigma diferència valorada negativament En comprendre la producció social de la diferència al servei del poder, podem apreciar més clarament la funció o funcions de l’estigmatització, constituïda culturalment per a l’establiment i manteniment de l’ordre social.

30

A més, és important destacar que no només les formes de coneixement (paradigmes, teories...) elitistes –la psiquiatria, la demografia, etc .– contribueixen a produir diferències en les comple-

Estigmatizació i Discriminaciói [Una mirada des dels drets humans] xes societats modernes. També en les formes de coneixement més populars (com ara creences religioses, sentit comú i altres) o localitzades en marcs socials de menor escala, l’estigmatització implica subratllar les diferències significatives entre categories de persones i, en funció d’aquestes diferències, inserir-se en una estructura de poder.

Tenint en compte aquesta primera caracterització de l’estigma com a contextual i històric, Aggleton i Parker indiquen que, en realitat, l’estigmatització funciona en el punt d’intersecció entre cultura, poder i diferència, i que només en analitzar les relacions entre aquestes tres categories podem comprendre l’estigmatització no només com un fenomen aïllat, o com a expressió d’actituds individuals o de valors culturals, sinó també com un element clau per a la constitució i el manteniment de l’ordre social. Tenir present aquesta característica pot contribuir a desenvolupar les mesures per combatre’l i reduir-ne els efectes. b) L’estigma es desenvolupa estratègicament per produir i reproduir les relacions i desigualtats socials Per tal d’avançar en la comprensió de les funcions d’estigmatització com a procés social, cal entendre com s’utilitza aquesta per produir i reproduir la desigualtat social.

En aquesta línia d’anàlisi i reprenent les relacions entre cultura i poder, Pierre Bordieu plan-

teja, en els seus treballs, com els sistemes socials estratificats en jerarquies i dominació es mantenen i es reprodueixen per generacions, gairebé sempre sense una forta resistència per part d’aquells que són subjectes de dominació i, de vegades, sense un reconeixement conscient per part dels integrants d’aquests sistemes socials. Aquest autor també diu que tots els significats i pràctiques culturals (en les quals s’inclou l’estigmatització i la discriminació) comporten interessos i funcionen realitzant distincions socials entre les persones, els grups i les institucions. El poder es troba i s’utilitza al cor de la vida social, però es desplega estratègicament per legitimar desigualtats d’estatus dins l’estructura social. Per tant, la socialització cultural posa les persones i els grups en posicions de competència per l’estatus i els recursos, la qual cosa ens permet comprendre per què els actors socials lluiten estratègicament per obtenir els seus interessos específics.

Per això resulten útils les nocions de violència simbòlica (concepte associat particularment al treball de Pierre Bourdieu) i hegemonia. La «violència simbòlica» ens descriu el procediment pel qual els processos simbòlics (paraules, imatges i pràctiques) promouen l’interès dels grups dominants, així com les diferències i jerarquies de rang entre ells, i legitimen aquest rang convencent el dominat perquè accepti les jerarquies existents. En promoure interessos de grups dominants, el concepte de «violència simbòlica» està estretament relacionat amb el d’«hegemonia». Aquesta s’aconsegueix per mitjà d’un complex de forces polítiques, socials i culturals relacionat amb certs valors i significats dominants i que legitimen les estructures de desigualtat social, fins i tot per a aquells grups que són objecte de dominació.

31

Orientant-nos en drets Bourdieu estableix que tots els significats i pràctiques culturals expressen interessos i assenyalen distincions socials entre els individus, grups o institucions, però ben poques pràctiques ho fan d’una manera tan clara com l’estigmatització i la discriminació.

expressen Tots els SIGNIFICATS I PRÀCTIQUES CULTURALS

INTERESSOS I DISTINCIONS SOCIALS

ESTIGMATITZACIÓ

entre individus, grups o institucions

DISCRIMINACIÓ

I

Per tant, l’estigmatització i la discriminació no operen només com a diferència negativament valorada, sinó com a expressió de desigualtats socials i estructurals. És a dir, en primer lloc, l’estigmatització té un paper fonamental en transformar la diferència en desigualtat. I pot operar en qualsevol tipus de diversitat present actualment en tota cultura: classe, gènere, edat, raça o etnicitat, orientació sexual, identitat de gènere, etc.

I en segon lloc, l’estigmatització no es dóna simplement d’una manera abstracta; és part de lluites complexes pel poder que se situen al centre de la vida social. Més específicament, l’estigma es desplega a causa d’actors socials concrets i identificables que miren de legitimar el seu propi estatus dominant dins les estructures existents de la desigualtat social.

D’altra banda, els conceptes de «violència simbòlica» i «hegemonia», a més de permetre’ns comprendre que l’estigmatització és part d’una lluita social complexa relacionada amb les estructures de desigualtat, ens ajuden a entendre que els qui són estigmatitzats i discriminats dins la societat amb freqüència accepten l’estigma a què són sotmesos. I precisament perquè són sotmesos a un aparell simbòlic (de significats i pràctiques culturals) aclaparador i poderós, la funció del qual és legitimar les desigualtats del poder basades en diferents comprensions de la vàlua i la importància, l’habilitat de les persones o grups oprimits, marginats o estigmatitzats per resistir les forces que els discriminen és limitada.

P. Aggleton i R. Parker plantegen la necessitat de desfer aquests fils gairebé invisibles de l’estigmatització i la discriminació que lliguen els qui hi són sotmesos, fet que suposa qüestionar les estructures d’igualtat i desigualtat en qualsevol societat. I com que totes les societats conegu-

32

Estigmatizació i Discriminaciói [Una mirada des dels drets humans] des estan estructurades segons diverses formes de jerarquia i desigualtat, qüestionar aquestes estructures significa qüestionar els principis més bàsics de la vida en societat.

Aquest nou èmfasi en l’estigmatització com a procés vinculat a la competència pel poder, a la jerarquia social i a la desigualtat subratlla el que en realitat està en joc a l’hora de fer front a l’estigmatització i la discriminació. És a dir, cal anar més enllà dels models psicològics que han tendit a visualitzar l’estigmatització com una «cosa» (actitud, comportaments...) que unes persones tenen sobre les altres. Aquesta visió permet posar l’accent en les forces socials, culturals, polítiques i econòmiques que estructuren i caracteritzen l’estigmatització i la discriminació com a processos socials inherentment vinculats a la producció i reproducció de desigualtats estructurals.

Visibilitzant aquestes complexes relacions entre cultura, poder i diferència, s’estimula un altre aspecte i que és part del que es podria anomenar l’economia política de l’exclusió social present en el món contemporani. Considerem que aquest tema és cabdal, ja que el seu estudi podria contribuir a entendre els contextos i les funcions de l’estigmatització en diferents àmbits, així com també les estratègies més adequades per donar-hi una resposta.

Les noves formes d’exclusió social relacionades amb les reestructuracions econòmiques i les transformacions globals han reforçat arreu les desigualtats, les estigmatitzacions i les exclusions preexistents, com ara la xenofòbia, la discriminació ètnica i els conflictes religiosos. Com a conseqüència d’això, la pobresa augmenta i, amb ella, la vulnerabilitat i l’exclusió de certs grups, que al seu torn generen més pobresa, i així successivament.

L’anàlisi de la sinergia entre diverses formes de desigualtat i estigmatització ens donarà més capacitat per desenredar el complex conjunt de significats i poder donar una resposta efectiva a l’estigmatització i la discriminació.

2.

Perspectiva des de la filosofia política: ciutadania i drets humans

Si en el capítol anterior hem dut a terme una revisió dels conceptes d’estigmatització i discriminació des de la dimensió sociològica, ara, amb més motiu, toca fer-ne una des de la dimensió política. L’activitat política promou les accions en l’àmbit de la cosa pública en benefici de la societat. S’estableix en els processos de relació social (ciutadania) i està condicionada ideològicament (enfocament dels drets humans).

En paraules de H. Arendt: «L’acció política, com qualsevol altre tipus d’acció, és sempre essencialment el començament d’una cosa nova, tal com és, en termes de ciència política, la veritable essència de la llibertat humana.» I continua dient que, en termes de resposta política, «el que importa al món és que no hi hagi injustícia; patir injustícia i cometre’n són coses igualment dolentes. No importa qui en pateixi, el nostre deure és evitar-la.»

33

Orientant-nos en drets

2.1.

Estigmatització, discriminació i drets humans: una relació sinèrgica

L’estigmatització mena sovint a la discriminació, i això al seu torn implica una violació dels drets humans. Aquesta afirmació es reforça per les raons següents: a) L’estigmatització, la discriminació i les violacions dels drets humans es relacionen de manera que es reforcen i legitimen mútuament, amb un efecte multiplicador.

Els actes estigmatitzadors que generen o poden generar discriminació vulneren el dret humà fonamental a l’absència de discriminació. A més de constituir en si mateixa una violació dels drets humans, la discriminació contra persones en situació de vulnerabilitat condueix a la violació d’altres drets humans, com ara el dret a la salut, a la dignitat, a la intimitat, a la igualtat davant la llei i a l’absència de càstig o tracte inhumà o degradant.

Les violacions dels drets humans, al seu torn, poden legitimar l’estigmatització i la discriminació.

Estigmatizació que legitima

que legitima

que causa

Violació dels Drets Humans

Discriminació

que condueix

b) Atès que el principi de no-discriminació és un dret humà, i els drets humans es deriven de la relació entre la persona i l’estat, és a dir, neixen de l’obligació jurídica dels estats de regular les relacions entre els seus ciutadans i ciutadanes, els estats són responsables de garantir que les persones exerceixin els seus drets de la manera més plena possible. És a dir, els estats tenen l’obligació de respectar, protegir i complir els drets humans.

34

En relació amb la discriminació, l’obligació de respectar exigeix que els estats no discriminin directament o indirecta en la legislació, la política o la pràctica. L’obligació de protegir exigeix que els estats prenguin mesures per impedir la discriminació de terceres parts, com ara l’adopció de legislació que garanteixi la igualtat en l’accés a l’atenció sanitària i els serveis relacionats amb la salut proporcionada per terceres parts. I l’obligació de complir exigeix que els estats adoptin mesures apropiades, legis-

Estigmatizació i Discriminaciói [Una mirada des dels drets humans] latives, pressupostàries i judicials, entre d’altres, per assegurar que s’estableixin estratègies, polítiques i programes que facin front a la discriminació i garanteixin les compensacions a les persones que han estat discriminades.

Un marc de drets humans proporciona possibilitats perquè les persones que pateixin discriminació puguin recórrer a mecanismes judicials i institucionals en general (comissions de drets humans, defensors del poble...), ja que les persones i institucions que discriminen són responsables davant la llei, civilment i penalment.

Més enllà d’aquests mecanismes, i en el marc dels drets humans, també hi ha altres formes d’afrontar l’estigmatització i la discriminació. Per exemple, les campanyes d’informació pública poden ajudar les persones a comprendre la manca d’equitat i la injustícia de l’estigmatització i la discriminació, i contribuir a modificar actituds individuals i socials. L’educació participativa pot ajudar les persones a situar-se en la posició d’algú que ha patit discriminació i, amb això, a apreciar la injustícia de les accions discriminatòries. Per mitjà de l’activisme de base, la defensa i la participació en l’establiment i la posada en pràctica de polítiques, les accions de les mateixes persones que pateixen discriminació, dels seus familiars i de les seves amistats poden ser una força radical a favor del canvi i poden contribuir a enderrocar les barreres que impedeixen la plena realització dels drets humans.

35

Dret antidiscriminatori 1.

Perspectiva jurídica del dret antidiscriminatori

1.1.

Presentació

El terme «dret antidiscriminatori» és una traducció de l’expressió anglesa anti-discrimination law, que encara no és gaire familiar entre la comunitat jurídica de parla catalana.

El que avui s’entén per dret antidiscriminatori contemporani o modern es va originar als Estats Units d’Amèrica després de l’acabament de la Segona Guerra Mundial amb la finalitat de donar una resposta jurídica a les manifestacions realitzades, fonamentalment, per la minoria negra d’aquell país. El text fonamental per la lluita dels drets civils és la Civil Rights Act (1964),14 destinada principalment a generalitzar el dret al vot i a combatre la discriminació centrada en la segregació racial.

Encara que el factor d’origen es troba en la raça, a partir dels anys seixanta, el dret antidiscriminatori s’estén també a la religió, a l’origen nacional i al sexe. Després, la cobertura s’intenta estendre encara més (amb més o menys èxit) fins a incloure factors d’edat, orientació sexual, identitat de gènere, discapacitat, estatus marital i riquesa.

Aquest dret, que sorgeix com a resposta juridicopolítica a un moviment que mira de trencar amb el principi jurídic tradicional liberal de la igualtat, suposa que tots els individus són iguals, principi fonamentat en el subjecte abstracte que en el seu origen correspon a l’home blanc i propietari.

Del dret antidiscriminatori cal destacar, sobretot, el seu caràcter grupal, és a dir, que intenta fer justícia a una situació que pateix qui pertany a un determinat grup davant de qui pertany a un altre grup. És freqüent que les normes jeràrquicament més importants en els ordenaments jurídics15 moderns, com ara la constitució política d’un estat, incloguin la prohibició de discriminació (article 14 de la Constitució Espanyola).16 Això no vol dir que aquests ordenaments anul·lin la seva condició d’instància discriminatòria. És a dir, el dret antidiscriminatori no transforma «coherentment» tot el dret positiu17 en antidiscriminatori o simplement en no discriminatori. El dret positiu no només constitueix una instància discriminatòria (productora de discriminació) sinó que, a més, en la mesura que no actuï contra discriminacions socials (estructurals, institucionals...) existents, també es converteix en una instància que reprodueix i consolida la discriminació, és a dir, el dret pot discriminar per comissió o per omissió.

Dos conceptes clau del dret antidiscriminatori són el concepte de discriminació i el d’acció positiva, als quals farem referència seguint gairebé en exclusiva l’autora María Ángeles Barrère Unzueta.

Llei de drets civils.

L’ordenament jurídic es refereix al conjunt de normes d’un estat, com per exemple decrets, lleis i lleis orgàniques, entre d’altres, la més important de les quals és la constitució política.

16 El principi de no-discriminació està consagrat en la segona part de l’article 14 CE, que indica: «Els espanyols són iguals davant la Llei, sense que pugui prevaldre cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social».

17 Es refereix al conjunt de normes jurídiques.

14 15

37

Orientant-nos en drets

2.

Sobre el concepte de discriminació

«Discriminar» és un verb amb dos sentits diversos. D’una banda, en un sentit originari, significa simplement distingir o diferenciar, i en aquest cas l’ús del terme és neutre pel fet que, en principi, fer distincions o diferenciacions (també entre persones) no ha de comportar connotacions positives o negatives. No obstant això, l’expressió també ha adquirit en el present, especialment en el discurs jurídic, connotacions negatives que acosten el seu significat al de paraules com ara «parcialitat», «prejudici», «favoritisme», «fanatisme» o «intolerància». En aquest últim sentit, «discriminar» significa distingir o diferenciar però en sentit negatiu (sense perjudici d’usos ambigus).

Des d’una perspectiva àmplia, la discriminació és un fenomen social. De moment, direm que la seva explicació excedeix el dret i les disciplines jurídiques tradicionalment considerades i que la seva conceptualització no es redueix al que els juristes entenen com a tal.

Des d’una perspectiva més estricta, la discriminació és una qualificació normativa negativa d’aquest fenomen social. A més, l’àmbit de la discriminació és elàstic, és a dir, varia segons el temps i el lloc i, a més, el que en un mateix context pot resultar discriminatori en un altre pot no ser-ho.

1.1.

Concepcions

El fenomen de la discriminació es defineix en termes diferents segons l’enfocament. Així, per exemple, en el discurs polític modern per discriminar s’entén «desafavorir una persona o un grup de persones sobre bases irrellevants per a l’assumpte en qüestió, de manera que es manifesta en una desvalorització irraonable del tipus de persona implicada en l’afer».

El discurs jurídic modern, però, distingeix entre una concepció equivalent a tota infracció del principi general d’igualtat, i una altra relativa a la violació de la igualtat quan concorren alguns dels criteris de diferenciació prohibits (raça, sexe, etc.). Per tant, es pot entendre que en el discurs jurídic tindran cabuda dues concepcions de la discriminació: una amb el sentit ampli, en la qual per discriminació s’entén simplement desigualtat, i una altra amb significat estricte, que incorpora la idea que la desigualtat és conseqüència del mal (es digui prejudici, intolerància o fanatisme), que presideix algunes diferenciacions o classificacions grupals entre les persones.

No es pot oblidar que, d’una banda, el que s’anomena «sentit ampli» de la discriminació coincideix amb la infracció de la concepció originària de la igualtat jurídica basada en l’individu (i més precisament de sexe masculí, de raça blanca i propietari ). De l’altra, que, si per alguna cosa es caracteritza l’ús de la paraula «discriminació» actualment, és perquè designa un fenomen que afecta determinats grups o col·lectius, però sobre el qual s’ha pres consciència després de la Segona Guerra Mundial; una altra característica del concepte jurídic de discriminació, ja que, en el tractament jurídic d’aquest tema, discriminar suposa trencar amb «la igualtat de tracte».18

La igualtat de tracte com a idea de justícia té l’origen en Aristòtil, qui parla de la justícia en termes d’igualtat per als iguals i de desigualtat per als desiguals.

18

38

3.

Tipus de discriminació

Dret antidiscriminatori

Tot i que aquestes distincions en la cultura jurídica no són clares, el discurs de la teoria política (no estrictament jurídic) sol parlar de: discriminació directa o indirecta; discriminació deliberada o inconscient; discriminació individual o grupal i discriminació simple o múltiple. a)

Discriminació directa o indirecta

La discriminació directa és la que es basa explícitament en les característiques de les persones. Consisteix a tractar de forma desigual una persona prenent com a base un dels motius prohibits per l’ordenament jurídic, com pot ser el sexe, i perjudicial per al col·lectiu que el rep. Es produeix discriminació directa quan, per exemple, no es contracta dones o es reserven llocs només per a homes.

La discriminació indirecta és definida com qualsevol pràctica, norma, requisit o condició neu-

tres, però que tinguin l’efecte de discriminar grups específics que no poden atenir-se a aquestes regles i que poden ocasionar un desavantatge particular a les persones, per exemple, que conviuen amb el VIH/ SIDA o que són sospitoses de conviure amb el VIH / SIDA, respecte de la resta de persones.

Un altre exemple de discriminació indirecta per raó de sexe pot ser establir una condició o requisit que resulti de compliment més difícil per a les dones que per als homes, com per exemple exigir una alçada d’1,80 metres per a un lloc de telefonista.

Aquestes només són maneres de manifestar-se i, en conseqüència, de detectar la discriminació.

Es pot dir que, en principi, la discriminació directa es detecta en única instància, la lingüística, i que per detectar la indirecta en calen dues: la lingüística i l’extralingüística.

Cal distingir aquests tipus de discriminació de la discriminació socioestructural o institucional, constatable sociològicament, però que no respon a actuacions o pràctiques concretes. Per exemple, en el cas de les dones, la seva menor presència en el mercat laboral o en llocs de responsabilitat. b) c)

Discriminació deliberada i inconscient

Intencional i casual. La primera només es pot probar per mitjà de presumpcions.

Discriminació individual i grupal

Individual: la que afecta un subjecte concret.

Grupal: quan les persones discriminades pertanyen a determinats grups respecte d’altres; per exemple, «negres respecte de blancs», «dones respecte d’homes».

39

Orientant-nos en drets No obstant això, el problema rau en com es defineix el grup social. Iris M. Young19 indica que un grup social és «un col·lectiu de persones diferenciades, almenys, d’un altre grup per formes culturals, pràctiques o manera de vida. Els membres d’un grup tenen entre ells una afinitat específica a causa de la seva experiència o forma de vida similar, que els porta a associar-se entre ells més que no pas amb els que no es troben identificats amb el grup o de diferent manera».

Un altre problema de les discriminacions grupals és que, generalment, es manifesten com a individuals. Exemple: una família té dos fills mascles i es dóna educació universitària només a un. L’exclòs podrà sentir-se discriminat de manera individual, és a dir, la discriminació no tindrà base grupal, ja que tots dos pertanyen al mateix grup. Si és una filla l’exclosa respecte del fill home, en aquest cas la discriminació es percep com a individual, però presumiblement serà grupal, perquè la filla pertany al grup de dones i té assignat prioritàriament el rol de dedicació a la llar i a tenir cura de la família.

Avui en dia, aquesta discriminació afecta diferents grups concrets i per això cal destacar

que el fet de referir-se a la discriminació, tal com se sol fer en dret, en termes genèrics de sexe, raça, religió, etc., implica en certa manera amagar que la discriminació no afecta el sexe, la raça, la religió, etc. en abstracte, sinó el sexe femení, la raça negra, l’ètnia gitana...

La discriminació grupal que afecta les dones o el sexe femení presenta certes característiques pròpies i específiques: ℑ La discriminació pel fet de ser dona és sempre un «afegit», un plus, a la resta de les altres possibles discriminacions. ℑ Les dones com a grup discriminat, tot i ser un grup, socialment no constitueixen cap minoria, ja que són, pel cap baix, el mateix nombre que el grup discriminador. ℑ El prejudici en què es basa està revestit d’un caràcter «benigne», ja que es tracta d’una discriminació que, perquè sigui considerada com a tal, ha de trencar amb rols i estereotips assignats a les dones amb un pretès afany protector i diferent envers seva especial «naturalesa», que, segons la història del pensament filosòfic, polític i jurídic, convertiria les dones en éssers físicament i emocionalment incapaços, entre altres coses, d’inserir-se en el món professional. d)

19

40

Discriminació simple o múltiple

La discriminació simple es produeix quan la persona és discriminada exclusivament per un dels motius prohibits per l’ordenament jurídic (per exemple, pel seu sexe).

Young, Iris M, (2000) Justicia y política de la diferencia, Cátedra ed. Madrid.

Dret antidiscriminatori

I la múltiple es produeix quan la persona és discriminada per uns quants dels motius prohibits per l’ordenament jurídic (per exemple, ser dona i lesbiana, és a dir pel seu sexe i per la seva opció sexual).

4.

Una revisió crítica del contingut del dret antidiscriminatori

Es poden identificar dos tipus d’actuacions que donarien contingut al concepte. D’una banda, les dirigides a identificar o detectar la discriminació, i de l’altra, les destinades a eliminar-la.

En general, és possible afirmar que les primeres serien tasca fonamental del poder judicial, a través de l’elaboració de mecanismes de constitucionalitat de les lleis i dels conceptes de discriminació directa i indirecta, mentre que les segones són tasca dels poders normatius, fonamentalment de l’Administració, i fan referència al concepte d’acció afirmativa o acció positiva.

En concret, als Estats Units —el país amb més tradició en dret antidiscriminatori— el Tribunal Suprem és el que efectua la distinció entre discriminació directa i indirecta (disparate treatment i disparate impact).

La discriminació indirecta (introduïda pel Tribunal Suprem nord-americà el 1971) ha suposat, d’una banda, abordar el tema de la igualtat no només des del punt de vista formal (cobert per la discriminació directa), sinó també des del real; i, de l’altra, facilitar en aquests casos la prova per a la part demandant a través de la inversió de la càrrega de la prova.20 En el dret comunitari, el concepte de discriminació indirecta s’introdueix, encara que de manera confusa, en la Sentència de 8 d’abril de 1976 (as C-43/75), i en el dret espanyol, en la Sentència del Tribunal Constitucional 145/1991, d’1 de juliol, en ocasió d’un recurs d’empara en relació amb una discriminació salarial per raó de sexe.

Sense perjudici d’aquesta significativa distinció entre discriminació directa i indirecta, el que interessa destacar és que, en ambdós casos, en parlar de discriminació ens referim a un tipus de tracte, una conducta individual o concreta a la qual s’acusa d’injusta i que, per tant, està prohibida jurídicament.

Però si el concepte de discriminació es refereix només a conductes individualitzades, queden fora de la definició jurídica una sèrie de situacions de desigualtat. Prenent com a exemple la discriminació per raó de sexe-gènere: realitats com ara que la prostitució, la violència domèstica o l’assetjament afecten particularment les dones, que siguin les dones les que es dediquen fonamentalment a les tasques

La inversió de la càrrega de la prova és un mecanisme processal que ha adquirit una gran importància. Un exemple d’això en l’àmbit europeu és la directiva 97/80/CEE del Consell, de 15 de desembre de 1997, relativa a la càrrega de la prova per raó de sexe, incorporada a la Llei orgànica 3/2007 per a la igualtat efectiva entre dones i homes. En concret, l’article 4.1. estableix: «Els estats membres adoptaran […] les mesures necessàries perquè, quan una persona que es consideri perjudicada per la noaplicació, pel que fa a ella mateixa, del principi d’igualtat de tracte, presenti, davant d’un òrgan jurisdiccional o d’un altre òrgan competent, fets que permetin presumir l’existència de discriminació directa o indirecta, correspongui a la part demandada demostrar que no hi ha hagut vulneració del principi d’igualtat de tracte».

20

41

Orientant-nos en drets de la llar, a tenir cura dels fills i d’altres familiars o les que desenvolupen les feines a temps parcial, etc., no caben en el concepte de discriminació considerat pel dret (discriminació directa o indirecta) perquè es tracta de realitats que no es poden imputar a conductes individuals o concretes. Per al dret, gran part d’aquestes realitats no entren en el concepte jurídic de discriminació perquè es consideren situacions opcionals, en les quals se suposa la llibertat d’elecció del subjecte, de la dona. És a dir, davant d’una realitat de desigualtat grupal que implica una clara diferència i jerarquia d’estatus social (p. ex.: inferioritat de la dona versus superioritat de l’home), el dret apareix com a respectuós de l’autonomia de la voluntat.

Així, la prohibició jurídica de la discriminació, és a dir, l’absència de discriminació directa o indirecta, no comprèn la prohibició jurídica d’un altre fenomen conegut com a discriminació estructural, discriminació sistèmica, institucional, etc. Aquest fenomen s’assembla a la discriminació indirecta, ja que, igual que aquesta, utilitza per a les seves anàlisis fets sociològicament demostrables, però que, a diferència d’aquesta, no és possible imputar a comportaments o pràctiques individualitzades i concretes.

En aquest mateix sentit, hi ha autors que expliquen que el caràcter institucional de fenòmens com ara la desigualtat sexual és inherent a estructures i pràctiques socials que no són susceptibles d’anàlisi en termes d’acumulacions d’actes discriminatoris individuals.

Per tant, el que el dret considera discriminació seria un fenomen accessori del fenomen principal de desigualtat estructural de caràcter grupal (subordinació estructural), és a dir, en aquelles ocasions que aquesta desigualtat estructural es manifesta en conductes individuals o situacions imputables individualment i que trenquen amb el principi d’igualtat de tracte.

Amb això, el dret cobreix només una part de la desigualtat i deixa invisible per a la conceptualització jurídica una realitat de subordinació grupal, producte de les relacions de poder.

En síntesi, el que el dret considera discriminació és una diferència de tracte, però no una diferència d’estatus. Davant d’aquesta realitat, es planteja la necessitat de desenvolupar i enfortir les mesures d’acció positiva, que haurien d’estar dirigides a combatre la subordinació estructural de certs grups,21 una de les manifestacions de la qual, tot i que no pas l’única, seria la discriminació.

5.

Acció positiva

1.2.

Antecedents

Acció positiva és una expressió que la cultura jurídica europea ha traduït de l’anglosaxona affirmative action, que té el seu origen als Estats Units, en una llei de dret laboral de l’any 1935, però que

42

21 En la mateixa línia del que Barrère denomina subordinació estructural grupal, hi hauria el concepte d’opressió, que Iris Marion Young atribueix als moviments de la nova esquerra nord-americana i desenvolupat per l’autora a Justice and the politics of difference (Princeton University Press, 1990, cap. 2, p. 39 i ss.). Young hi desvincula aquest concepte d’opressió del d’intencionalitat i distingeix cinc aspectes del que significa avui dia estar oprimit: explotació, marginació, pobresa, imperialisme cultural i violència (Barrère 2000, 22).

Dret antidiscriminatori

pren el significat de policy, és a dir, de política pública, com a reacció o resposta jurídica als moviments organitzats per la població afroamericana i que van donar origen al dret antidiscriminatori en la dècada dels anys seixanta.

Abans de continuar, cal tenir present, com ja s’ha indicat prèviament, que l’acció positiva és una de les actuacions pròpies del dret antidiscriminatori, destinada a eliminar la discriminació i que és tasca dels poders normatius, fonamentalment de l’administració pública. En aquest sentit, en els seus orígens, com a actuació de l’Administració nord-americana, l’acció positiva pren forma a través d’una sèrie de mesures de caràcter intervencionista en el marc de les prerrogatives especials que la llei atorga a qui exerceix el càrrec de president.

Com a primer antecedent se cita l’Ordre executiva, de 16 de març de 1961, del president J. F. Kennedy, en la qual s’indica que les empreses que signin contractes amb el Govern Federal hauran d’adoptar mesures d’integració l’incompliment de les quals està sancionat amb la finalització del contracte. No obstant

això, hi ha autors que consideren que la primera mesura precursora de les polítiques d’acció positiva és l’Ordre executiva de 1965 del president Lyndon B. Johnson, que, d’una banda, considera il·legal la discriminació de les minories (atenent la seva raça, color, religió o origen nacional), i de l’altra, obliga les empreses que vulguin fer contractes amb l’administració pública per una quantitat superior a 50.000 dòlars a dur a terme plans d’integració.

Independentment del seu origen vinculat a les facultats presidencials, el fonament legal nordamericà d’aquestes accions descansa en el títol vii de la Llei de drets civils de 1964, després reformat per la Llei d’igualtat d’oportunitats en l’ocupació de l’any 1972.

5.2.

Sobre el concepte d’acció positiva

No és una tasca fàcil definir el concepte d’acció positiva, considerant els diferents punts de vista jurídics i socials que existeixen respecte d’aquest tema. És possible afirmar que avui només hi ha un punt d’acord: anomenar acció positiva les mesures o plans relacionats d’una manera o d’una altra amb el dret, fonamentalment produïts pels poders executius (govern) i legislatius, que tenen per objecte fer desaparèixer la desigualtat entre els grups.

María Ángeles Barrère considera que l’acció positiva ha d’estar destinada a combatre la subordinació estructural de certs grups. Per exemple, la situació de subordinació del grup de les dones respecte del grup dels homes. En aquest sentit, podem considerar les accions positives com el conjunt de mesures que tenen per finalitat garantir la igualtat d’oportunitats.

En el cas d’homes i dones, la finalitat de l’acció positiva és, d’una banda, eliminar tots aquells obstacles que puguin impedir o dificultar a les dones accedir a determinats llocs de treball en les mateixes condicions que els homes, i, de l’altra, donar oportunitats a les dones perquè puguin situar-se en un pla

43

Orientant-nos en drets d’igualtat real respecte dels homes i reduir, així, l’avantatge històric d’aquests. No obstant això, hem de tenir present el seu caràcter temporal, és a dir, només serà necessària fins que s’aconsegueixi superar els desequilibris en la situació entre dones i homes.

Per la seva banda, el Comitè per a la Igualtat entre Homes i Dones del Consell d’Europa ha definit l’«acció positiva» com una estratègia destinada a establir la igualtat d’oportunitats per mitjà d’unes mesures que permetin contrastar o corregir aquelles discriminacions que són el resultat de pràctiques o de sistemes socials. La igualtat real s’aconseguirà quan les condicions de partida de dones i homes siguin les mateixes, quan no hi hagi necessitat d’acudir a mesures compensatòries que assegurin a les dones una igualtat d’oportunitats respecte dels homes, i quan les oportunitats siguin les mateixes per a totes i per a tots.

D’altra banda, i per a una major precisió conceptual, hem de tenir present que part de la doctrina utilitza l’expressió discriminació inversa o discriminació positiva per referir-se a la mesura d’acció positiva. No obstant això, diversos autors consideren que aquest ús és incorrecte, ja que en el context jurídic parlar de discriminació implica una connotació negativa, la qual cosa resulta contradictòria, sobretot en tractar de determinades pràctiques que precisament busquen eliminar la desigualtat de certs grups.

5.3

Normativa internacional i nacional

Els textos més significatius de dret antidiscriminatori reconeixen aquesta mesura, l’acció positiva, com una manera de fer efectiu el principi d’igualtat.

Així, l’article 4.1 de la Convenció sobre l’eliminació de totes les formes de discriminació contra la dona disposa «l’adopció per part dels estats de mesures temporals especials per tal d’accelerar la instauració d’una igualtat de fet entre homes i dones, no estant considerada com un acte de discriminació [...]; aquestes mesures s’han de suprimir a partir del moment en què s’assoleixin els objectius d’igualtat d’oportunitats i de tracte».

Pel que fa al dret comunitari, la Directiva del Consell 76/207/CEE estableix en l’apartat 4 de l’article 2.1: «La present directiva no obstarà les mesures encaminades a promoure la igualtat d’oportunitats entre homes i dones, en particular per corregir les desigualtats de fet que afecten les oportunitats de les dones en les matèries que preveu l’apartat 1 de l’article».

L’article 141.4 del Tractat d’Amsterdam diu: «A fi de garantir en la pràctica la igualtat plena entre homes i dones en la vida laboral, el principi d’igualtat de tracte no impedirà a cap estat membre mantenir o adoptar mesures que ofereixin avantatges concrets adreçats a facilitar al sexe menys representat l’exercici d’activitats professionals o a evitar o compensar desavantatges en les seves carreres professionals».

44

Dret antidiscriminatori

L’Art 23, paràgraf 2n, de la Carta de Drets Fonamentals de la UE de l’any 2000 assenyala: «El principi d’igualtat no impedeix el manteniment o l’adopció de mesures que ofereixin avantatges concrets a favor del sexe menys representat».

Finalment, la D/2002/73/CEE, que modifica la D/1976/207 relativa a la igualtat de tracte entre homes i dones pel que fa a l’ocupació, la formació i promoció professional i les condicions de treball, en el núm. 14 de la seva exposició de motius assenyala: «Els estats membres podran, de conformitat amb l’apartat 4 de l’article 141 del Tractat, mantenir o adoptar mesures que prevegin avantatges específics per facilitar a les persones del sexe menys representat la realització d’una activitat professional o per impedir o compensar els desavantatges que pateixen en relació amb la seva carrera professional. Atesa la situació actual i tenint en compte la Declaració 28 del Tractat d’Amsterdam, els estats membres han de tenir com a objectiu, en primer lloc, la millora de la situació de la dona en la vida laboral». I a l’art. 2.8 afegeix: «Els estats membres podran mantenir o adoptar les mesures que preveu l’apartat 4 de l’article 141 del Tractat, a fi de garantir en la pràctica la plena igualtat entre homes i dones».

Sobre la justificació de l’acció positiva i la seva compatibilitat amb el principi d’igualtat de tracte sense discriminació per raó de sexe, el legislador comunitari, a través del Tractat d’Amsterdam, no només declara compatible l’acció positiva amb la prohibició de discriminació, sinó també la d’incentivar l’adopció d’aquest tipus de normes. Aquest criteri modifica la Directiva 76/207/CEE, que considerava la possibilitat d’adoptar mesures d’acció positiva com una excepció a la regla general del tractament igualitari.

Finalment, a escala nacional, la Llei orgànica 3/2007, de 22 de març, per a la igualtat efectiva de dones i homes, recull les mesures d’acció positiva en diversos articles. D’aquests cal destacar l’article 11, ubicat en el títol I de la Llei, denominat «El principi d’igualtat i la tutela contra la discriminació» i que defineix, seguint les indicacions de les directives de referència, els conceptes i les categories jurídiques bàsiques relatives a la igualtat, com les de discriminació directa i indirecta, assetjament sexual i assetjament per raó de sexe i accions positives. En aquesta línia, l’article 11 assenyala:

Accions positives 1. Per tal de fer efectiu el dret constitucional de la igualtat, els poders públics han d’adoptar mesures específiques en favor de les dones per corregir situacions patents de desigualtat de fet respecte dels homes. Aquestes mesures, que s’han d’aplicar mentre subsisteixin aquestes situacions, han de ser raonables i proporcionades en relació amb l’objectiu perseguit en cada cas.

2. També les persones físiques i jurídiques privades poden adoptar aquest tipus de mesures en els termes que estableix aquesta llei.

45

Bibliografia AGGLETON, Peter; PARKER, Richard. 2002. «Estigma y discriminación relacionados con el VIH/SIDA. Marco conceptual y base para la acción». Onusida.

AJUNTAMENT DE BARCELONA. 2007. «Ciutat Vella. Guia de recursos per a persones nouvingudes a Barcelona». Ajuntament de Barcelona.

AMNISTIA INTERNACIONAL. «Historia de los derechos humanos». http://www2.amnistiacatalunya. org/edu/es/historia/inf-resumen.html AÑÓN, María José. 2002. «Ciudadanía social: la lucha por los derechos sociales». Cuadernos Electrónicos de Filosofía del Derecho, 6.

ARENDT, Hannah, (1998) “De la política a la acción”, Barcelona: Paidós Ibérica.

BARRÈRE, María A. 2003. «Problemas del derecho antidiscriminatorio: subordinación versus discriminación y acción positiva versus igualdad de oportunidades». Cuadernos Electrónicos de Filosofía del Derecho, 9. Exemplar dedicat a textos per a la discussió al Seminari Violència de Gènere: Instruments Jurídics en la Lluita contra la Discriminació de les Dones. València, 26, 27 i 28 de novembre de 2003.

BESSERER, Federico. 1999. «Estudios trasnacionales y ciudadanía transnacional». A: Gail Mummert (ed.). Fronteras fragmentadas. Mèxic: Colegio de Michoacán-CIDEM. P. 215-38.

BOURDIEU, Pierre. 1991. “El sentido práctico”, Madrid: Taurus Ediciones.

BOURDIEU, Pierre . 1978. “Reproducción cultural y reproducción social”, a Política, igualdad social y educación, I, Madrid, Servei de Publicacions del Ministerio de Educación y Ciencia. pp. 257-303 DELGADO, Manuel. 2002. «Anonimato y ciudadanía». Mugak, 20 (3r trimestre de 2002). Centro de Estudios y Documentación sobre Racismo y Xenofobia de SOS Racismo/SOS Arrazakeria.

DESCLAUX, Alice. 2002. “Introducción: estigmatización y discriminación ¿qué tiene que ofrecer un enfoque intercultural?”. A Estigma y discriminación por VIH y SIDA: un enfoque antropológico. Actes de la taula rodona celebrada el 29 de novembre de 2002 en la seu d’ UNESCO a Paris. Estudios e Informes, Serie Especial, Número 20. División de Políticas Culturales y Diálogo Intercultural. UNESCO. FACIO, Alda. 2002. «Engenerando nuestras perspectivas». Otras Miradas, 2, núm 002 (desembre de 2002). Universidad de Los Andes Mérida-Venezuela.

FIPSE. 2005. «Discriminación y VIH/ SIDA 2005». Estudi FIPSE sobre discriminació arbitrària de les persones que viuen amb VIH o SIDA. Madrid.

47

Orientant-nos en drets FRANÇAIS, Ariel. 2000. «El crepúsculo del estado-nación. Una interpretación histórica en el contexto de la globalización». http://www.unesco.org/most/francais.htm FOREMAN, Martin; LYRA, Paulo; BREINBAUER, Cecilia. 2003. «Comprensión y respuesta al estigma y a la discriminación por el VIH/SIDA en el sector salud». Organización Panamericana de la Salud.

FOUCAULT, Michel. 2000. Vigilar y castigar. Madrid: Siglo XXI. FOUCAULT, Michel. 2005. “Historia de la sexualidad 1: La voluntad del saber”. Madrid: SigloXXI Editores FREIJEIRO, Marcos. 2005. «Ciudadanía, derechos y bienestar. Un análisis del modelo de ciudadanía de T.H. Marshall». Universitas, Revista de Filosofía, Derecho y Política, 2 (juliol).

GARCÍA BERROCAL, M. Luisa. 2007. «VIH/SIDA ¿enfermedad crónica o cronificación de la discriminación?». A: XVIII Jornadas Andaluzas de Asociaciones de Drogodependencias y Sida. Huelva, 2, 3 i 4 de març de 2007. Federación Andaluza de Drogodependencia y Sida ENLACE. GIMÉNEZ, Antonio. 2008. «El género en la teoría política y en la teoría jurídica: del ciudadano a la persona». Sense publicar.

GOFFMAN, Irving. 1998. Estigma. La identidad deteriorada. Buenos Aires: Amorrortu.

HEATER, Derek. 2007. Ciudadanía: una breve historia. Madrid: Alianza.

INSTITUT DE DRETS HUMANS DE CATALUNYA. 2007. Orientació sexual i identitat de gènere. Els drets menys entesos. Barcelona: Institut de Drets Humans de Catalunya.

JUSIDMAN, Clara. 2008. «Ciudadanía social y derechos políticos». Conference Paper. PNUD. Mèxic. http:// www.seminarioprotecciondeprogramas.org.mx/ponencias/ Conference_Paper_Clara_Jusidman.pdf MARICHAL, Fátima; QUILES, M. Nieves. 2000. «La organización del estigma en categorías: actualización de la taxonomía de Goffman». Psicothema 12, núm. 3: 458-65. Facultad de Psicología de la Universidad de Oviedo i Colegio Oficial de Psicólogos del Principado de Asturias.

MARSHALL, TH y BOTTOMORE, Tom. 1998. “Ciudadanía y clase social” Madrid: Alianza Editorial

NIKKEN, P. 1994. El concepto de derechos humanos. San José (Costa Rica): Instituto Interamericano de Derechos Humanos.

48

Bibliografia OFICINA PER LA NO DISCRIMINACIÓ: 8 anys vetllant pels drets civils. Barcelona, 1998-2006.

ONUSIDA. 2005. «Violaciones de los derechos humanos, estigma y discriminación relacionados con el VIH. Estudios de caso de intervenciones exitosas». Versió electrònica http://data.unaids.org/publications/irc-pub06/JC999-HumRightsViol_es.pdf PARRA, José Francisco. 2003. “Acercamiento al derecho de la migración y la ciudadanía tradicional”.

América latina hoy, nº 33, pp 73-100.

RUBIO, Ana. 1990. «El feminismo de la diferencia: los argumentos de una igualdad compleja». Revista de Estudios Políticos (Nueva Época), núm. 70 (octubre-desembre). Centro de Estudios Políticos y Constitucionales.

UNESCO. 2003. «Estigma y discriminación por el VIH/SIDA: un enfoque antropológico». Actes de la taula

rodona celebrada el 29 de novembre de 2002. París. Estudis i Informes. Sèrie Especial, núm. 20. Divisió de Polítiques Culturals i Diàleg Intercultural.

DD. AA. Principis de Yogyakarta. Principis sobre l’aplicació de la legislació internacional de drets humans amb relació a l’orientació sexual i la identitat de gènere. Edició del Departament d’Acció Social i Ciutadania.

DD. AA. La igualdad de trato en el empleo. Guía práctica. Fundación ONCE. DD.AA. Contrato social. http://es.wikipedia.org/wiki/Contrato_social DD.AA. Derechos humanos. Clasificación y características. http://www.cubaencuentro.com/es/derechoshumanos VASAK, Karel. 1982. “The international dimensions of human rights”. París: UNESCO / Greenwood Press.

VELASCO, Juan Carlos. 2006. «El Estado y la ciudadanía ante el desafío de la inmigración». Revista Internacional de Filosofía Política, 27 (juliol de 2006).

YOUNG, Iris Marion. 2000. Justicia y política de la diferencia. Madrid: Cátedra.

49