L'Om 499

l’om revista de riudoms

núm 499 ■ febrer 2013 ■ any XLIX ■ 4,50 €

www.lom.cat

El Trencadís, cinc anys lluitant per la igualitat dels més desafavorits

2

l’om revista de riudoms

títols de crèdits

Núm. 499, febrer de 2013 Foto de portada: Signe Gustafsson.

Acte de donació de l’associació El Trencadís a l’Ajuntament de Riudoms d’un suport d’un gronxador niu per a la plaça dels Gegants, el dia 11 de març de 2012. A la foto poden destacar-se, M. Ester Salvat Cabré, presidenta del Trencadís, i Josep M Cruset Domènech, alcalde de Riudoms.

■ EDITORA Associació Cultural Amics de l’Om Plaça de l’Oratgell, 3 43330 RIUDOMS www.lom.cat info@lom.cat

-----------

■ DIRECTOR EN FUNCIONS Jaume Torres Ferrant ■ SOTSDIRECTOR Ferran Calabuig Cardona ■ COORDINACIÓ Joan Torres Domènech

■ JUNTA DE L’EDITORA President: Antoni Llorens Larrégola Secretari: Jaume Torres Ferrant Tresorer: Robert Guerrero Llaberia

■ COORDINACIÓ GENERAL, PUBLICITAT I SUBSCRIPCIONS Riudoms Edicions Tel. 977 302 520 info@lom.cat

■ COL·LABORADORS FemSafareig.cat Escola de Futbol Baix Camp IES Joan Guinjoan Casal Popular La Calderera Gilbert Molons Salomó Lluís Bages Virgili M. Ester Salvat Cabré Elena Domingo Basora Signe Gustafsson David Carrascosa Morales Arnau Castro Bono Bonaventura Gili Serret Gabriel Arbonès Domingo Marc Domingo Anguera

Francesc. X. Solé Salvat M. Dolors Nat Piñol Josep Gañán Jansà Josep M. Toda Serra Salvador Mestre Domingo Patrícia Domingo Anguera Roser Torres Sanz M. del Carme Barceló Barceló Tuni Salvadó Barceló Jesús Torres Sanz Verònica Torres Ferrant Mateu Salvat Papió Josep Mateu Guarro Immaculada Torres Torres

Si teniu notícies o en coneixeu, comuniqueu-nosles!

■ DIPÒSIT LEGAL T-3246-68

Si voleu donar la vostra opinió, feu-nos-la arribar!

■ FOTOGRAFIA Josep Maria Font Massó Francesc Bedmar Blaqué Antoni Font Anguera

Nota de l’editora L’Om no comparteix ni es fa responsable de les opinions reflectides en els articles que van signats. Les fotografies publicades estan emprades pel dret del copyright, per la qual cosa no es poden reproduir sense l’autorització de la revista. L’Om no publicarà textos amb pseudònims, ni tampoc aquells articles que tinguin a veure amb disputes entre parts físiques i/o jurídiques, siguin aquestes disputes de caire privat, administratiu o judicial.

Prec Els col·laboradors que fem aquesta revista, la fem voluntàriament perquè ens l’estimem, sense cap mena de benefici econòmic.

Sàpigueu que només amb l’ajuda de tots la revista L’Om pot continuar existint.

Si voleu col·laborar d’alguna manera en aquesta aventura mensual, feu-nos saber!

Per això, podeu enviar un correu a info@lom.cat o fer-nos una trucada al tel. 977 302 520.

Preu de l’exemplar: 4,50 € Preu de les subscripcions: 40 € l’any Per a subscriptors de fora de l’Estat: 75 € (avió).

Ja sabem que, per subscriure-us a una revista, us ha d’agradar.

L’Om es ven a: Estanc del carrer Nou, Llibreria La Cometa, Quiosc Ramon Mallafré i Llibreria El Follet.

Això és el que hem d’intentar entre tots. Participarhi, llegir-la i recomanar-la.

Amb el suport de:

Ajuntament de Riudoms

número 499 • febrer 2013

Només així podrà continuar mantenint-se viva aquesta proposta.

Si us ho voleu subscriure o hi voleu inserir publicitat, podeu trucar al telèfon 977 302 520.

3

editorial

La renúncia papal El passat dia deu de febrer ens assabentàvem per les notícies que el Sant Pare Benet XVl acabava d'anunciar en un consistori –convocat per valorar tres causes de beatificació– la seva renúncia a continuar exercint el poder com a màxima autoritat de l'Església Catòlica, la qual s’ha fet efectiva el dia 28 del mes a les sis del vespre.

Amb aquest gest, no gens habitual, ja que només s'ha produït en tres ocasions a la història d'aquesta Institució –l'ultima es consumà l'any 1515–, s'enceta un nou camí, que podria ser que marqués noves formes en l'encarcarada Cúria de la ciutat del Vaticà.

No tenim prou coneixements per valorar aquest Papa i el temps del seu pontificat, ni és pas la nostra intenció. Per a això hi haurà prou filòsofs, teòlegs i periodistes –molt més ben preparats que nosaltres–, que ens informaran a bastament en articles i en tertúlies radiofòniques i televisives; però, sí que podem afirmar que aquest gest, al nostre parer, l'honora i el fa més proper i més gran alhora.

Després d'assistir al lamentable i dolorós final de Joan Pau II, que es mantingué o el mantingueren tot i estant molt malalt, fins a la seva mort al capdavant del soli pontifici, amb els dubtes humans i raonables de la seva capacitat suficient per poder continuar menant el timó de la nau de l'Església, aquesta vegada el Pontífex –amb el cap ben clar, tal com diem nosaltres– i raonant –que és el que apreciem– ha decidit que, potser, si continuava amb la seva responsabilitat, les seves actuacions es podrien ressentir de les possibles incapacitats que li poguessin esdevenir per malalties o el propi envelliment. Llavors, en aquesta renúncia ha posat el bé de la Institució per damunt de la seva persona, i ha deixat les pompes inherents al seu càrrec. Així es retira humilment a viure en un convent per pregar per la seva sentida i sincera fe en Jesucrist.

4

▲ Benet XVI és el primer papa que renuncia a la càtedra de Sant Pere en sis-cents anys.

Ara només faltaria que l'Estat del Vaticà i els seus dirigents deixessin les lluites internes pel poder terrenal i, amb la humilitat i amb la fe que estem segurs que els guien, escollissin en la persona del nou Sant Pare el qui més fidelment continuï el missatge de Crist. No obstant això, caldria que simplifiquessin les seves cerimònies, fastos i pompes, que s'acostumen a veure en l'entronització d’un nou Pontífex, ja que a la llum del món d'avui, amb la crisi actual, resulten més aviat aquestes cerimònies anacròniques i desfassades. Valdria més que dediquessin aquests esforços, tant humans com econòmics, a aquells que més ho necessiten, que són molts. Llavors seguirien les paraules de Jesús, quan dirigint-se als seus apòstols, els deia: “No us procureu ni or, ni plata, ni xavalla per a dur a la faixa, ni sarró per al camí, ni dues túniques, ni calçat ni bastó: que l'obrer prou es mereix el seu manteniment”.

(Evangeli de Sant Mateu, 10-9-10.)

l’om revista de riudoms

col·laboració

El cartell de Carnaval de La Calderera s'atreveix amb l'alcalde L'alcalde de Riudoms, Josep M. Cruset Domènech, ha estat el protagonista del cartell satíric del Carnaval d'enguany que ha organitzat el casal popular La Calderera. El cartell mostra el nostre batlle en una de les escenes més immortals –el del discurs anti-racista– del mític film "El gran dictador", del geni jueu Charles Chaplin, que va escriure, va dirigir, va interpretar i va fer-ne la música el 1940. És important dir que a l’escena reflectida –la darrera de la pel·lícula–, el protagonista, un jueu barber, substitueix el veritable dictador i llança un missatge de concòrdia mundial. Per tant, al contrari del que pugui pensar-se o algú intueixi, Josep M. Cruset no és reflectit com un dictador, sinó justament com el contrari, com una persona conciliadora.

‘‘

ferent". També els “caldererus” expliquen que “és una llàstima que només es faci per Carnaval i que, en canvi, a la resta d'actes de l'any, moltes vegades el cartell sigui totalment indiferent”. És el primer cop que la Calderera fa un cartell d'aquestes característiques. “A l'ho-

res a comentar amb referència a aquest tema.

Els actes previstos per al Carnaval que ha organitzat La Calderera són un recorregut "correkintus" per diferents bars del poble, un concurs de disfresses i una festa al Casal. Segons ells, el cartell ha estat un primer pas perquè es coneguin els actes alternatius als oficials, amb els quals els “caldererus” són crítics. “Pot un Ajuntament o el poder organitzar un Carnaval? El Carnaval no representa tot el contrari? La transgressió contra el poder des de fora?”, asseguren. Els actes oficials de les festes de Carnaval d'aquest any s’han celebrat del 7 al 12 de febrer i han tingut com a elements més destacats l'habitual concurs de disfresses, el ball de Carnaval al pavelló poliesportiu i la solemne ruta mortuòria.

‘‘

El llargmetratge “El gran dictador” és considerat el primer film que va atrevir-se a denunciar l'extermini nazi dels jueus i que va parodiar els règims totalitaris europeus, sobretot el d'Hitler, a Alemanya, i el de Mussolini, a Itàlia, aleshores immersos en una espiral bèl·lica mundial. La pel·lícula va arribar el 1940 a les cartelleres dels Estats Units, abans que aquest país entrés en la Segona G u e r r a Mundial.

La cinta fou prohibida a E s p a n y a durant dècades i no va poder exhibirse fins l'any 1976, a l'inici de la transició espanyola. A Riudoms va estrenar-se al Principal Cinema o cine de cal Joan M., a finals de la dècada dels setanta del segle passat.

Josep Maria Cruset no és reflectit com un dictador, sinó justament com el contrari, com una persona conciliadora

El diari digital "delCamp.cat" s'ha fet ressò de la imatge del cartell. Des de La Calderera asseguren que aquesta acció s'ha fet amb la mateixa finalitat que d'altres semblants, "per fer difusió, que es conegui, que se'n parli i que no sigui indi-

número 499 • febrer 2013

ra de buscar icones, els representants públics i del poder –polítics, església, policia, etc.– són els més recurrents”, asseguren. Sobre el fet que el cartell representi una persona concreta, afirmen que no és una provocació, “només cal mirar quin és un dels programes de la televisió pública catalana amb més audiència i més seguidors entre els petits i joves: Polònia”. En declaracions a FemSafareig.cat, l'alcalde Josep M. Cruset ha assegurat que no té

✐ Joan Torres Domènech

5

col·laboració

Cinc anys després, El Trencadís continua trencant barreres Sí, ja farà cinc anys que vam començar les primeres converses pel carrer. Era l'hivern de 2008, amb la Signe Gustafsson.

Vam visitar els serveis socials de Riudoms, entre altres llocs, i vam començar a parlar-ne, seriosament. Així que aquella mateixa primavera ja ho teníem tot a punt per fer la primera reunió de les moltes que han vingut després. Era el 27 de juny de 2008, als baixos de l'antic Hospital.

Vam seure en rotllana, ens vam presentar tots, vam posar en comú allò que ens preocupava, el que creiem que s'havia de fer... Que jo en tingui coneixement, fins aleshores això, en el camp de la discapacitat, no s'havia fet mai a Riudoms. Un gran pas a nivell social.

Buscant noms, aviat em va venir al cap El Trencadís, com el símbol del que som: trossos d'històries humanes que decideixen unir-se per crear un tot harmònic i bell. I la bellesa respira l'amor de Déu per tota la creació. Segur que aquest era també un dels pensaments d'Antoni Gaudí. Ell, que tant estimava el nostre poble, havia de tenir el nostre particular homenatge. És clar que sí!

Vam decidir muntar un estand a la Fira de Sant Llorenç aquell estiu mateix i fer també una exposició de propostes de logos per a la nostra associació, que la gent podia votar. Va ser un èxit, tant de

6

▲ Logotip del Trencadís, creat per la pròpia presidenta, Maria Ester Salvat.

vots com de socis. Així es va escollir el nostre logo, fet per mi mateixa un matí que tenia les filles a casa dels avis, amb el retoladors que vaig trobar per casa i una cartolina blanca. Segur que un professional l'hagués fet molt millor, però aquest va tenir l'encert de reflectir l'alegria per viure en els seus colors, l'esperança en la llum del seu sol i, també, les doloroses dificultats que, de vegades, sorgeixen en les seves arestes.

Així, ja amb nom, logo, socis fundadors i estatuts, vam constituir legalment l’entitat al Saló de Plens de l'Ajuntament de Riudoms, el 19 de setembre de 2008, amb el nom complet d'Associació Riudomenca per a la Integració de Discapacitats El Trencadís, i que té l’acrònim d’Aridet. Buff, quina feinada! Jo que mai no havia estat membre actiu de cap associació; de cop, presidenta. “No, si voleu, ho pot ser algú altre...” –anava dient. “No, no, ho has de ser tu. T'ha tocat!” –em deien tots. Ara, després d'aquests anys, miro enrere i, en fer recompte, recordo i somric. I agraeixo infinitament l’ajuda del meu home, el Lluís. No em posaré a enumerar tot el que hem fet com a associació per al món dels discapacitats i per a tot el poble. Les imatges parlen per a elles mateixes. Observeu almenys que abans a Riudoms no hi havia cap aparcament per a discapacitats i la piscina municipal no era accessible amb cadira de rodes. El nostre granet d'arena allà està.

Es pot dir que no ens hem deixat de reunir cap mes durant aquest temps de vida de l'associació. Hem treballat per a fer trobades, excursions, tallers, natació adaptada, xerrades, estands, col·laboracions amb altres entitats…

Agraeixo de tot cor la col·laboració de moltes riudomenques i de molts riudomencs, que com a membres actius de la

l’om revista de riudoms

col·laboració

▲ El Trencadís ha fet visible la problemàtica de molts riudomencs, amb discapacitats.

junta, com a sòcies i com a socis, com a voluntàries i com a voluntaris, com a amigues i com a amics..., han fet possible tot això. També agraeixo a l'Ajuntament de Riudoms pel seu suport, ja que no ens ha faltat mai un lloc per reunir-nos i per portar a terme les nostres activitats.

Hem rebut la subvenció anual de l'Ajuntament de la mateixa forma que la resta d'associacions de Riudoms i també hem pogut optar uns quants anys a nombrosos ajuts de la Fundació Caixa Tarragona. Pel que fa a ser sòcia o soci,

número 499 • febrer 2013

tan sols cal aportar 10 euros anuals. Com ja es deu saber, actualment les despeses bancàries són cares i, tot i que en un inici volíem cobrar pel banc, actualment demanem que sigui el mateix soci el que faci l'ingrés al compte de Catalunya Caixa 2030 3084 30 0210386609 o bé al de Caixabank 2100 0166 010101364492.

Així que, si ets sòcia o soci, ja pots fer l'ingrés dels 10 euros de la quota del 2013 i, si no ho ets i ho vols ser, ens ho fas saber posant-te en contacte amb nosaltres mitjançant el correu electrònic

eltrencadis@tinet.cat o el telèfon núm.

977850663 (Signe).

I en el cas que vulguis ser voluntària o voluntari, o vulguis qualsevol informació, ho pots fer-ho per mitjà del mateix correu electrònic o telèfon.

Et necessitem, ets important. Elles i ells t'ho agrairan.

✐ M. Ester Salvat Cabré Presidenta de l'associació El Trencadís

7

col·laboració

Cal una liberalització de les farmàcies Actualment, existeix una certa censura a l’hora de posar noves farmàcies i aquest fet perjudica greument tots els ciutadans. Un dels col·lectius afectats són els farmacèutics –de manera que estan limitats–, ja que a una part els han llevat l'oportunitat de tenir les seves farmàcies i d'exercir la seva professió. I els altres afectats som tots els consumidors, atès que cap monopoli és bo i el model de farmàcia que tenim és un oligopoli. És un negoci que està en mans de famílies adinerades i, a més, és hereditari. És possible que certes comunitats tinguin bons paràmetres per adquirir una farmàcia i que un farmacèutic tingui molts punts, però és clar que si una persona té diners per comprar-la, actualment passa per davant. És com si un metge tingués una plaça hereditària o pogués comprar-la. Això no passa en cap professió sanitària.

model de liberalització de la farmàcia permetria que el client es beneficiés no només del preu, sinó també de l'atenció que rebria.

Els nostres polítics, per desgràcia, no estan per la labor d'adoptar un model de liberalització de la farmàcia. No obstant això, la Comissió Europea ha enviat un dictamen motivat segons el qual el model que tenim actualment va en contra de l'article 43 del Tractat constitutiu de la Unió Europea, que estableix la llibertat d'establiment i de la lliure circulació de mercaderies.

L’avantatge que proporcionaria la liberalització total del sector al ciutadà seria, sobretot, la proximitat i un fet també molt important: una sana competència, ja que, quan aquesta existeix, sol triomfar un millor servei. La idea és que cada farmàcia pugui establir-se lliurement. El concepte de farmàcia canviaria i el farmacèutic podria vendre medicaments i proporcionar l'atenció farmacèutica amb un control similar. El

Ara per ara, la liberalització total d'aquest model que defensa una part dels farmacèutics no passa de ser un ideal. Aquest sector demana que cada farmacèutic pugui obrir la seva pròpia farmàcia sense els límits que hi ha actualment. Enfront d'això, hi ha una altra possibilitat: l'adopció d'un model més flexible i, potser, també més factible en el context actual, en el qual qualsevol reforma partiria d'un model de farmàcia regulat. Un exemple d'aquest tipus de model intermedi, entre la regulació i la liberalització, és el navarrès, que ha establert una regulació de mínims i ha donat molt bons resultats. És de mínims perquè només estableix l'obligatorietat que hi hagi un mínim d'una farmàcia per cada set-cents habitants. I aquest criteri ha permès obrir milers de farmàcies.

8

La contrapartida d'aquest tipus de models que afavoreixen l'obertura de més farmàcies és que els farmacèutics es troben amb més competidors. Molts farmacèutics, però, encara segueixen pensant que obrir una farmàcia és com fer oposicions per a notari, quan, en canvi, tenen un negoci que haurien de cuidar i de tirar endavant. I això és el que han de millorar.

Si ens referim a Riudoms, que actualment té 6.530 habitants, cal remarcar que només disposa d’una sola farmàcia, fet que provoca que el servei sigui clarament deficitari i insuficient. I encara que el sector farmacèutic no s’arribi a liberalitzar, hi poden haver perfectament vàries farmàcies més.

Aleshores, què passa a Riudoms? Que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions. ✐ Josep Gañán Jansà

l’om revista de riudoms

col·laboració

L’educació és un dret. No hi juguem!

L’educació és un dret universal ja destacat en el document dels Drets Humans de 1948, en l’article 26; més tard, l’any 1959, els Drets dels Infants ho explicaven molt bé en el principi 7. Si anem concretant les lleis, l’any 1978 la Constitució Espanyola va aportar el dret a l’educació a través de l’article 27 i així fins que també dins de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya va quedar reflectit aquest dret.

Després del marc polític, aquest dret s’ha de concretar en les lleis educatives d’un país, que definiran el seu sistema educatiu, i el nostre país en té molta experiència, atès que cada vegada que hi ha hagut un canvi polític i ideològic, s’ha dissenyat un nou sistema educatiu. Davant l’aplicació de totes aquestes reformes, no s’han aconseguit els reptes educatius vers el segle XXI. Aleshores, podem pensar que alguna cosa no s’ha fet correctament si l’objectiu de cada reforma és tenir un país amb ciutadans més preparats per als reptes socials, econòmics, professionals, etc.

Un dels reptes sempre el presenten com a fracàs escolar. Considero que es diu així perquè és on es pot mesurar quelcom sobre coneixements, però, en realitat, tot i que potser fa por dir-ho, és un fracàs social. L’educació no la podem separar de tot que el que implica l’entorn social, si el sistema educatiu falla. Amb tantes reformes no hem aconseguit l’èxit proposat en tots els objectius que aquestes reformes plantegen. Potser cal que comencem a pensar en reformes socials més àmplies, entre les quals l’educació només n’és una petita part, encara que molt important.

número 499 • febrer 2013

Amb això vull comentar que, quan es parla de conciliar l’horari familiar amb el laboral, hem pogut comprovar que el que passa és que l’escola obre a les 8 del matí i quasi bé l’infant pot estar dins dels centres si es fan activitats extraescolars, esportives, etc., fins a les 8 del vespre. Així les famílies poden treballar més hores. Bé, potser no s’ha entès massa bé això de conciliar. És clar que hem de revisar bé aquest concepte, així com les polítiques concretes d’aquest àmbit. Tenim els infants i els adolescents escolaritzats pràcticament des dels tres anys fins als setze, i tot i així no ens en sortim de poder tenir uns informes PISA o Bofill a Catalunya que ens donin uns resultats més positius. Què falla? Només hem de revisar l’escola?

La meva proposta és fer una revisió de les altres polítiques, no només de les de l’escola. Actualment a l’escola se li obliga a desenvolupar tasques educatives molt complexes: ensenyem a menjar bé, els continguts acadèmics, les actituds socials, els hàbits d’higiene i de salut… Potser ens ho hem de replantejar i hauríem de començar a pensar que les famílies també han de fer alguna cosa. No podem delegar a l’escola tantes i tantes responsabilitats. Cada vegada més, les aules tenen més diversitat d’alumnes que fan que els processos d’ensenyança-aprenentatge siguin més complexos; per tant, és una feina que el professor ha d’assumir a més a més de les tasques que ja té com a docent. Tots aquests aspectes també es reflecteixen en les darreres lleis educatives contemplant-los i oferint possibilitats de portar-los a la pràctica, però, sempre les lleis s’han oblidat que per acon-

seguir aquesta millora calen uns recursos i aquests sembla que no acaben d’arribar mai. A nivell europeu, molts han estat els països que en els darrers anys han desenvolupat reformes educatives –no tantes com nosaltres– i les avaluacions de la UE ja destaquen que moltes d’elles fracassen per manca d’inversió en recursos humans, tècnics i materials. Així és que tothom ho sap, però les nostres lleis segueixen sense apostar pels recursos necessaris i, davant de la crisi actual i de la corrupció generalitzada del sistema polític, el que fan és suprimir professorat de l’escola.

Bé, ja podeu veure que tornem a equivocar-nos, i ara no és l’escola, sinó la política. La proposta de l’avantprojecte de llei LOMCE tampoc no té clar cap on hem d’anar. Es torna a prioritzar la ideologia vers les necessitats reals de la nostra escola i del nostre sistema educatiu. El que més hem sentit pels mitjans de comunicació ha estat l’atac a la llengua catalana, però hi ha altres temes que cal estudiar: l’avaluació en finalitzar 4t d’ESO i 2n de Batxillerat, el continguts d’història a estudiar, l’autonomia dels centres, el paper dels ajuntaments a les seves escoles… Tot fa olor de control!

L’educació ha d’aconseguir que tots els ciutadans puguem sentir-nos protagonistes de la construcció del nostre futur i cal dir amb veu alta i clara que les lleis de vegades no ajuden gaire. I a voltes, gens. Per tant, hem de ser crítics davant del que considerem injust. L’educació és un dret. No hi juguem! ✐ M. Conxa Torres Sabaté

9

col·laboració

L'IES Joan Guinjoan guanya per segon any el concurs Fescoop!

Tot va començar l’any passat. Els alumnes que aleshores cursaven primer de batxillerat a l’IES Joan Guinjoan i, específicament, l’assignatura d’Economia van ser reptats per la seva professora, Lali Ivern, a participar en un concurs de creació d’empreses, a escala nacional, que era totalment nou tant com per als alumnes com per a la docent. El projecte que es va tirar endavant va ser crear un local lúdic per a joves que se situaria a Riudoms.

Es va incorporar al projecte un lloc web, http://quincaliu.jimdo.com/, i un vídeo promocional, http://www.youtube.com /watch?v=wxV3bJMVeBQ. La proposta va ser molt valorada pel jurat, que la va fer guanyadora del primer premi de la categoria de batxillerat.

A l’acte d’entrega de guardons –en el qual va fer de mestre de cerimònies Bruno d’Oro–, aquests alumnes van rebre com a premi una Assus 10. Poc convençuda de repetir l’èxit, la professora Lali Ivern va tornar a presentar-se aquest any amb alumnes de primer de batxillerat de l’assignatura d’Economia. Contra tot pronòstic, aquests alumnes han resultat novament primers classificats de tot Catalunya, per segon any consecutiu.

El passat dia 20 de desembre de 2012, els joves Gino Rachitti, Meritxell Ventura, Gerard Morcillo, Gabriel Arbonès, David Pujol i Albert Garcia van anar a Barcelona a recollir el 1r premi del concurs Fescoop!, de la categoria de batxillerat. El guardó consistia en una tablet, model Nexus 7, de Google, per a cada component i, també, per a la professora d'Economia Lali Ivern.

La proposta Fescoop! guanyadora plantejava la creació d’una societat cooperativa. És a dir, una empresa on cada membre tindria el mateix dret de decisió i on tothom hi participaria de la mateixa mesura per al seu bon funcionament. La 10

PATRÍCIA DOMINGO ANGUERA

▲ D’esquerra a dreta: Meritxell Ventura Espallargas –de Riudoms–, M. Teresa Molas –directora de l’IES Joan Guinjoan–, Lali Ivern –tutora del projecte i professora d’Economia de l’IES Joan Guinjoan–, Gerard Morcillo Grau –de Montbrió del Camp–, David Pujol Gil –de Riudoms–, Gino Rachitti Acosta –de Riudoms–, Gabriel Arbonès Domingo –de Riudoms–, Albert Garcia Aragonès –de Montbrió– i Guillem Molons Sierra –col·laborador en aspectes artístics i propagandístics, de Riudoms.

part més complicada va ser triar l'activitat que duria a terme l’empresa així com el nom de la corporació. Després de molts debats, es va decidir crear una empresa que es dediqués a organitzar intercanvis internacionals entre alumnes de diferents centres educatius de la Unió Europea i el nom elegit fou Teen-trips.

Durant tot el primer trimestre del curs, aquests estudiants es van dedicar a construir una cooperativa que, tot i ser fictícia, havia de semblar totalment real. Es van assignar càrrecs i es van crear funcions i departaments.

Mentre alguns resolien les preguntes que proporcionava el simulador del concurs, altres es van dedicar a l'àrdua feina

de crear un lloc web al servei de l'empresa fictícia.

Els joves economistes van poder construir el web en català i anglès, www.teentrips2012.wix.com/inici, així com propaganda en els dos idiomes, un vídeo promocional i una conferència íntegrament en anglès.

El projecte d'aquests alumnes competia, juntament amb 183 grups de tot Catalunya, en el concurs i, després d’un dur procés selectiu, va guanyar gràcies a l’esforç, la constància, el treball en equip i la gran ajuda de Guillem Molons, a la secció de propaganda. ✐ Gabriel Arbonès Domingo

l’om revista de riudoms

col·laboració

Gran èxit del Sopar de la Fam El passat dissabte 16 de febrer, la Sala Multiús del Casal Riudomenc gairebé es va quedar petita. S’hi vam reunir més de dues-centes cinquanta persones en el Sopar de la Fam. Mossèn Josep Mateu va donar la benvinguda a tots els assistents i, seguidament, es féu un agraïment –que ara volem repetir– a l’Ajuntament de Riudoms, a totes les entitats que van ajudar a dur a terme l’acte, a les botigues i a les empreses que van contribuir amb matèries primeres o amb detalls per a la rifa, als artistes que van donar obres seves per sortejar, als membres de Càrites Parroquial i a totes les persones que van treballar de manera altruista venent tiquets, muntant la sala i la paradeta de venda d’articles de Mans Unides o preparant el menjar, així com també als joves voluntaris i als nois i a les noies de la catequesi de confirmació de la Parròquia de Riudoms, que van servir taules i van vendre els números de la rifa.

L’objectiu del sopar era recaptar fons per a Mans Unides. La Campanya del 2013 d’aquesta entitat té com a lema “No hi ha justícia sense igualtat” i pretén promoure la igualtat entre sexes i l’autonomia de la dona perquè tingui capacitat per orientar la seva vida, participar en la gestió dels recursos, en la política, així com accedir a la cultura i lluitar contra la pobresa. Actualment, dels prop de mil milions de persones que no saben llegir, dues terceres parts són dones. Així es va explicar mitjançant una sèrie de diapositives comentades pels voluntaris Helena Fraga i Xavier Correig, de Reus, que han conegut de prop una missió a l’Àfrica.

Dels projectes de desenvolupament que Mans Unides presenta pel 2013, Riudoms ha decidit col·laborar en el de Sierra Leone, a l’Àfrica, que consisteix a millorar les infraestructures d’una escola de secundària per a noies a Makeni, malmeses per deu anys de guerra.

Seguidament el jove riudomenc Xavier Font junt amb tres companys més –Pere Joan Cortès, Toni Cartanyà i Marc Llaurador– van explicar la seva experiència de voluntariat d’un estiu en una missió al Congo mitjançant unes imatges que van il·lustrar les seves inoblidables vivències personals. A continuació, vam número 499 • febrer 2013

compartir un àpat senzill, mitjançant un pa amb tomàquet i embotit, fruita i una mica de pica-pica. Després es van rifar tots els obsequis. A la darrera part de la festa, vam comptar amb dues actuacions musicals. En primer lloc, el duet format per Xavier Correig, a la flauta, junt amb la seva filla Berta Correig, al violoncel, que ens van oferir les obres “Cantabile” d“Il Garbelino” de Vivaldi i “I have a dream” d’”El Senyors dels anells”. Per acabar vam gaudir de l’actuació del quartet a capel·la “Clau de volta” que compta amb la riudomenca Roser Torres com a cantant i directora. Aquest grup ens va interpretar diverses peces de gòspel i altres temes com ara “Paraules d’amor” de Joan Manuel Serrat i “Si em dius adéu” de Lluís Llach.

Des de l’organització estem molt contents del suport i de la resposta que hem rebut per part de tothom i al proper número de L’Om ja tindrem el balanç econòmic que us oferirem junt amb una

llista de totes les botigues i empreses que han fet possible de dur-ho a terme.

Volem aprofitar l’ocasió per dir que estem oberts a qualsevol tipus de proposta de voluntariat o d’altres iniciatives.

Som conscients que vivim uns moments difícils, però aquesta sensació de vulnerabilitat en la qual estem immergits també ens fa ser més sensibles i solidaris amb els més desafavorits del Tercer Món i del nostre entorn.

La sensibilització per aquests temes és una de les principals tasques de Mans Unides. Hem de tenir present que la lluita contra la pobresa no és cosa d’un dia, sinó que és una actitud i una responsabilitat que podem treballar amb petites decisions que prenem cada dia com ara amb el nostre vot o amb les nostres compres i que poden ser un gra de sorra més per contribuir a un món més just. ✐ Roser Torres Sanz Patrícia Domingo Anguera

11

actualitat

El Grup Independent d’Art implica tot el poble de Riudoms en la causa del petit Ékon El dissabte 2 de febrer, els integrants del Grup Independent d'Art vam oferir "Cantant amb el temps", un espectacle totalment amateur que combina el playback i el teatre gestual.

L'actuació es va dur a terme al teatre del Casal Riudomenc i els diners recollits es van lliurar a la família de l'Ékon, un nen de tan sols dos anyets que pateix una greu malaltia, que necessita d’un tractament costós i d’unes atencions mèdiques permanents.

La nostra entitat vol donar les gràcies a tot el poble de Riudoms, que es va abocar en el projecte d'una manera espectacular, ja que el Casal es va omplir de gom a gom i es van recollir 2.707€.

Volem agrair també a l'Ajuntament de Riudoms la seva implicació en el projecte, amb la cessió totalment gratuïta del Casal Riudomenc. Moltes gràcies a tothom! ✐ Verònica Torres Ferrant

Nova edició del premi “Joan Cros” El divendres 22 de febrer de 2013, a 2/4 quarts de nou del vespre, a l’Epicentre Gaudí, va tenir lloc l’acte d’entrega del premi “Joan Cros i Gili”, en la seva 4a edició.

En aquesta ocasió, l’acte fou presidit per Jordi Turull i Negre, diputat i portaveu del Grup Parlamentari de CiU al Parlament de Catalunya.

Joaquim Chancho torna a exposar a Riudoms El dissabte 23 de febrer, l'Ajuntament de Riudoms i el Centre d'Estudis Riudomencs Arnau de Palomar van inaugurar l'exposició "Estampes. Sèries numèriques", de Joaquim Chancho Cabré (Riudoms, 1943), autor de reconeguda trajectòria i apreciada coherència artística. En el mateix acte es va prensentar el llibre “Joaquim Chancho. Desplaçaments de la pintura”, d’Assumpta Rosés, coeditat per la Diputació de Tarragona i Viena edicions, que constitueix el volum núm. 31 de la col·lecció Tamarit. És el retorn de l'artista riudomenc al seu poble 25 anys després de la seva exposició individual al CERAP, l'any 1988.

L'exposició forma part de tres mostres simultànies a Tarragona, Valls i Riudoms, organitzades per la Diputació de Tarragona i el Museu d'Art Modern de Tarragona.

Les exposicions dedicades al pintor, nascut a Riudoms, són: -Museu d'Art Modern de la Diputació de Tarragona: “Joaquim Chancho a les col·leccions de Tarragona”. Del 15 de febrer al 7 d’abril de 2013.

Atès que la persona premiada estava relacionada amb Càrites, es va invitar de manera especial a Carme Borbonès, presidenta de Càrites a Catalunya i que també vingué acompanyada per Francesc Roig –de Càrites Tarragona–, Antonio García –de Càrites Reus– i per Montserrat Bonet –de Càrites Riudoms–, així com del Sr. Valero Camps, president de la Fundació Privada Reddis.

-Museu de Valls: “Joaquim Chancho.

Pintat al Pla”. Del 22 de febrer al 7 d’abril de 2013.

Com és costum, es va aprofitar l’acte per donar a conèixer públicament els nous militants de CDC que es van donar d’alta durant l’any 2012. Finalitzat l’acte, tingué lloc un sopar obert.

-Casa de Cultura-CERAP: “Joaquim Chancho. Estampes. Sèries numèriques”.

Del 23 de febrer al 7 d’abril de 2013.

✐ Redacció

✐ Redacció

12

l’om revista de riudoms

actualitat

LLUÍS MAS TORRES

L’Escola de Futbol Baix Camp dóna llet i sucre a Càrites Parroquial

El Club de Lectura de la Biblioteca Antoni Gaudí compleix un any

La festivitat del Carnestoltes omple el poble de festa

Aquest donatiu (60 l. de llet i 60 Kg. de sucre) a una entitat com Càrites Parroquial de Riudoms, en aquests moments de tanta necessitat, és un gest de responsabilitat i cal dir que nosaltres, que som una entitat que difícilment podem fer front a la taxa municipal per l’ús de les instal·lacions perquè els nens i nenes puguin jugar a futbol, ho hem aconseguit.

El Club de Lectura per a adults “Llibres, cafè i avellanes” ha complert aquest mes de febrer el seu primer aniversari.

Al llarg de tot un any, la iniciativa impulsada per la Biblioteca Municipal Antoni Gaudí ha celebrat 10 tertúlies, per les quals han passat un total de 198 persones. El 22 de febrer de 2012 el Club de Lectura de la Biblioteca va posar en marxa la primera trobada de presentació. Una vintena de participants van rebre la primera lectura, “La dona que fugia de la boira”, d’Albert Llimós. Des de llavors, els lectors s’han anat trobant, gairebé mensualment, per compartir una estona al voltant d’un llibre, un cafè i unes avellanes.

Tot i que els actes de Carnestoltes ja van començar dijous 7, Dijous Gras, fins al dimecres 13, dimecres de cendra, les principals activitats es van concentrar el dissabte i diumenge.

És gràcies a la gent que ha col·laborat amb l’Escola a l’hora de comprar i vendre els números de la panera de Nadal i que, en no presentar-se la persona afortunada amb el número premiat de la panera, la Junta Directiva de l’Escola va decidir canviar la major part dels productes alimentaris de la panera per llet i sucre i entregar-los a Càrites.

Volem animar a altres entitats i empreses que, segur, també poden fer l’esforç per ajudar els mes necessitats.

L’Escola de Futbol Baix Camp és una entitat on l’únic benefici que tenim és poder complir les il·lusions d’uns quants nens i nenes que volen fer esport.

Al cap d’un any, el plantejament del Club és el mateix que al principi, amb algunes adaptacions que l’Elisabet Cros, la bibliotecària, ha anat fent segons els interessos i les sensacions dels participants. “Amb el temps s’han anat polint detalls perquè de totes les sessions he anat aprenent alguna cosa per millorarles”, assegura.

Alguns riudomencs i riudomenques tenen costum d’anar a Reus o a altres localitats properes a celebrar el Carnaval, però cada vegada més hi ha col·lectius que volen impulsar actes que reactivin aquesta festivitat al nostre poble.

Dues de les entitats que van organitzar activitats de Carnaval van ser l’Associació de Jubilats i Pensionistes de Riudoms i el Casal Popular “La Calderera”.

La primera associació va celebrar un sopar a la Sala Multiús del Casal Riudomenc que va aplegar més de cent setanta persones, algunes de les quals es van disfressar per l’ocasió.

D’altra banda, el Casal Popular va organitzar una ruta pels bars del centre de la vila, un sopar i una festa a la seva seu, al carrer Major, on van assistir més de trenta persones.

Tots no seran, segurament, grans futbolistes, però sí que hem d’aconseguir que surtin com a nois i noies amb sentit de la responsabilitat, educats i amb seny.

“Per exemple, si d’algun dels llibres que llegim se n’ha fet una pel·lícula, aprofitem la tertúlia per visualitzar un fragment d’aquesta i comentar-lo.

D’aquesta manera, s’aconsegueix una tertúlia-debat més amena”, explica l’Elisabet.

Els actes havien creat expectació arran del polèmic cartell on es veia l’alcalde Josep Maria Cruset en el paper d’un dels principals personatges de la pel·lícula “El gran dictador”, interpretat per Charles Chaplin.

✐ Escola de Futbol Baix Camp

✐ Elena Domingo Basora

✐ Gilbert Molons Salomó

número 499 • febrer 2013

13

actualitat

Un gran nombre d’alumnes de l’IES local opta a les proves de competències bàsiques

El CEIP Cavaller Arnau de Palomar obrirà portes el curs vinent

L’IES Joan Guinjoan participa al programa Comenius

El pròxim curs, els alumnes del Cavaller Arnau estrenaran escola. Actualment s’està enllestint l’obra i, un cop acabada, s’iniciarà un procés d’obtenció de permisos i de contractació de serveis bàsics, com la llum o el gas, que s’allargarà un mes i mig, aproximadament.

Després només quedarà traslladar el material de les Escoles Velles al nou centre –una operació que es realitzarà durant l’estiu-, i tot estarà a punt per a l’obertura, encara que no hi ha data confirmada per a la inauguració.

L’IES Joan Guinjoan, que aplega alumnes de diferents pobles de la comarca, participa al programa Comenius “Math as Play“. Aquest és un programa de cooperació europea en matèria de l’ensenyament escolar, que pretén reforçar la dimensió europea i promoure la mobilitat d’alumnes i professors.

Les obres de la nova escola van començar el 5 de març de l’any passat i el 15 d’abril se’n col·locà la primera pedra. Un acte tan esperat com concorregut i que suposava un pas més per a la comunitat escolar Cavaller Arnau, que espera el nou centre des de la creació del col·legi, el 2008. Un cop iniciades les obres, la construcció avançà a bon ritme, amb resultats ben visibles per a qualsevol que s’acosti al seu emplaçament.

Els professors i alumnes de l’IES Joan Guinjoan han participat durant aquest curs en el programa Comenius “Math as Play” (Matemàtiques com un joc), conjuntament amb centres d’educació secundària d’Alemanya, Anglaterra, Letònia, Bulgària, Romania, França i Turquia. La finalitat d’aquest programa és possibilitar la mobilitat d’alumnes i professors entre els centres participants per millorar-ne la formació i el coneixement de noves cultures i llengües d’Europa.

En el marc d’aquesta finalitat, diversos alumnes del centre van viatjar durant el 2012 a diversos indrets d’Europa on van conviure amb la comunitat educativa dels centres participants.

L’edifici està dissenyat per ser funcional i aprofitar al màxim la llum del sol. Del conjunt d’espais que el formen, destaquen les tres àrees diferenciades (educació infantil, educació primària i administració), així com un gimnàs de 360m², pista poliesportiva, patis comuns de 4.000m² i un hort de 100m².

Els estudiants de 4t d’ESO van tenir l’oportunitat de visitar Romania, Anglaterra o Turquia i encara hi ha previstos més viatges en els propers mesos.

✐ Arnau Castro Bono

✐ Jesús Torres Sanz

14

El passat 14 i 15 de febrer, 81 alumnes de 4t d’ESO de l’Institut Joan Guinjoan es van sotmetre a les proves de competències bàsiques en Llengües i Matemàtiques. Aquestes proves, de resultat confidencial per a cada centre i cada alumne, serveixen per veure tendències i millorar els centres educatius.

A Riudoms, dels 81 alumnes que hi han participat, 80 són de correcció externa, i un de correcció interna. “Cada centre pot treure de la llista de correcció externa aquells alumnes que per necessitats educatives especials o per ser nouvinguts no poden o no haurien de sotmetre’s a una avaluació externa”, explica la Pilar López, coordinadora pedagògica de l’Institut.

“Nosaltres en vam excloure un per tenir dificultats en l’àmbit lingüístic”.

A tot Catalunya, un total de 64.368 alumnes van fer les proves. A partir de les 9 del matí del dia 14, els alumnes van fer la prova de Català, amb textos d’”El quadern gris” de Josep Pla i un de la Viquipèdia sobre l’espia Garbo. També van haver de fer una redacció amb el títol: “Els aniversaris, motiu d’alegria o tristesa?”.

Després d’aquesta prova va arribar la de Matemàtiques, amb 10 activitats de càlcul, estadística i geometria. L’endemà es van fer les de Castellà i llengua estrangera.

Després de les proves, molts estudiants van coincidir que, en general, van ser força assequibles. “Les proves van ser fàcils, amb un punt de dificultat en algun problema de Matemàtiques i en el Listening d’Anglès, que no sé si era per culpa dels altaveus, però no s’entenia bé”, explica Arnau Carbonell, alumne de 4t d’ESO de l’Institut. Martí Olesti també opina el mateix. “Em van semblar relativament fàcils, ja que de Castellà i Català era llegir dos textos i comprensió lectora de cada text, i al final una redacció”, explica. ✐ Elena Domingo Basora

l’om revista de riudoms

col·laboració

La lluita diària del petit Ékon L’infant Ékon E. Senín va néixer el 13 de febrer del 2011. Ara acaba de complir tot just dos anys. És un xiquet molt guapo, d’ullets grans i expressius, plens d’ondulades pestanyes. Té un cabellet negre rinxolat que el fa encara un noiet més bufó. No obstant això, l’Ékon és també un infant amb greus problemes de salut. En aquests moments, molts riudomencs coneixem el seu cas gràcies que el Grup Independent d’Art va organitzar, el passat 2 de febrer, un acte públic amb l’objectiu de recollir diners per poder ajudar-lo. El grup va representar el seu últim espectacle –un dels millors, segons el meu punt de vista– al Casal Riudomenc. La sala de teatre es va omplir a vessar; no hi cabia ni una agulla!

Va ser una nit molt especial, amb música, amb humor i amb molt bones actuacions, però va ser també una nit plena de màgia, de tendresa i d’emoció. Hi van assistir molts riudomencs, les autoritats locals, la família Senín-López i el protagonista de la nit, el petit Ékon. La recaptació d’aquest espectacle va ser íntegrament entregada a la seva família.

Fa uns dies vaig voler saber més d’aquest cas; així que, malgrat que no havia quedat, vaig atansar-me fins al seu domicili. Vaig arribar a l’hora del berenar. La Sara Senín i la Maria López –mare i àvia respectivament del petit Ékon– em van rebre de manera molt amable. Mentre li anaven donant el berenar, m’anaven explicant el dia a dia del petit: les visites mèdiques, les teràpies, els tractaments... “Durant l’embaràs no vaig tenir cap problema” –em diu la Sara–, “tot va anar desenvolupant-se dins de la normalitat. Va ser a la recta final quan van aparèixer les complicacions”. La Sara recorda encara aquells forts dolors que va patir un 13 de febrer i que creia que eren els dolors del prepart. Però no fou així. Els dolors van ser originats pel despreniment de la placenta, amb tot el risc i tot el perill que això comportava per a la vida de la mare, però especialment per a la del nadó.

De manera urgent, se li va practicar la cesària; tanmateix, per més que l’equip mèdic anés de bòlid, en extreure el nadó, van veure que el mal ja estava fet. La falta d’oxigen que havia patit l’Ékon li havia causat una paràlisi cerebral infantil espàstica. número 499 • febrer 2013

Aquest tipus de paràlisi es caracteritza –entre altres símptomes– pels espasmes musculars que pateixen els afectats. A vegades, es combinen moments de rigidesa muscular amb altres de total flacciditat. “Dos cops per setmana la fisioterapeuta ve a casa a treballar-li la musculació; són sessions de quaranta-cinc minuts, però ara se’ns acaba aquest servei. Esperem que la Seguretat Social ens vulgui renovar l’autorització per continuar amb aquestes sessions” –em comenta preocupada la Sara.

M’explica també que estan a l’espera de rebre una cadireta adaptada, però que la Seguretat Social l’envia sense cap mena de complements. Tots els accessoris que poden aportar al nen una mica de comoditat –o que el poden ajudar en els seus canvis posturals– s’han de comprar a part i són de cost elevat. A l’Ékon el visiten sovint diferents especialistes de l’hospital de Sant Joan de Deu, de Barcelona. El nen, a mesura que anirà creixent, necessitarà noves teràpies, nous accessoris, més tractaments, etc.

La família, que es mostra molt unida, voldria portar-lo a Madrid, a seguir un tractament innovador. Es tracta d’un programa d’enfortiment intensiu i personalitzat per a nens amb lesions neurològiques, combinat amb altres teràpies que serveixen per accelerar el seu procés maduratiu.

La seva durada és d’un mes, la qual cosa

representa una dificultat afegida. La Maria López, coneguda poetessa local, m’avança que, pròximament i amb l’ajut de l’Ajuntament de Riudoms, hi ha la intenció d’organitzar un festival amb tot d’artistes locals que, de manera voluntària, hi vulgui participar. Més endavant, es publicarà per mitjà d’alguna via oficial aquest acte; però, ella aprofita aquestes planes per fer-ne una crida popular. Poetes, cantants, ballarines, actors i tothom que hi vulgui col·laborar hi és convidat. La Sara dóna les gràcies a la seva família: –“El meu pare és un pilar molt important en aquesta història, així com la meva mare i els meus germans; sentir-los a prop em dóna força”.

Tots ells agraeixen enormement l’afecte que han rebut i que reben dels riudomencs, així com la recollida que es fa de taps de plàstic a diferents punts del poble, però volen agrair de manera especial al Grup Independent d’Art la iniciativa que va tenir i així també a l’Ajuntament de Riudoms i, en concret, al seu alcalde, el Josep M. Cruset Domènech, tot el suport i el recolzament incondicionals que els han ofert i els ofereixen. “Aquesta calor i aquest afecte ens encoratgen i ens empenyen en la nostra lluita diària i ens ajuden a veure el futur de l’Ékon ple d’esperança” –em confessa la Sara. ✐ Tuni Salvadó Barceló

15

col·laboració

“Joan Guinjoan, íntim” arriba a la Biblioteca Nacional de Catalunya La Biblioteca Nacional de Catalunya va acollir el dimecres 20 de febrer la presentació de “Joan Guinjoan, íntim. Les arrels del compositor riudomenc”, d’Anton Marc Caparó i Maria Eugènia Perea.

Després de la bona acollida a Riudoms, el quadern s’ha convertit en la primera publicació del Centre d’Estudis Riudomencs “Arnau de Palomar” (CERAP) que es presenta a Barcelona.

A més del 27è quadern de divulgació cultural del CERAP, la Sala de la Caritat de la Biblioteca Nacional va acollir també la presentació d’un altre llibre dedicat al compositor. Entre febrer i març de 2012, Joan Guinjoan va ser el protagonista d’una de les edicions de la Carta Blanca de l’Orquestra i Cor Nacionals d’Espanya (OCNE). Durant aquest temps, es van fer una sèrie de concerts de càmera i simfònics, a més d’exposicions, trobades i projeccions d’obres com l’òpera “Gaudí”, a l’Auditorio Nacional de Música de Madrid.

El recull d’aquesta experiència es plasma a “Carta Blanca a Joan Guinjoan”. Rosa Fernández García, coautora del llibre, també va ser dimecres a la Biblioteca Nacional per presentar el llibre.

A la presentació també van ser Rosa Montalt, cap de la Secció de Música de la Biblioteca Nacional, i el mateix Joan Guinjoan, que es va mostrar molt agraït per la publicació dels dos llibres. L’acte va coincidir amb un altre homenatge a

16

MATEU SALVAT PAPIÓ

▲ Un moment de la presentació, el dia 20 de febrer.

Guinjoan de la Biblioteca de Catalunya, l’exposició “Guinjoan, ara i aquí“. La mostra es pot veure del 9 de gener fins al 10 de març. Joan Guinjoan va explicar que les trobades amb l’Anton Marc Caparó i la M. Eugènia Perea per a la publicació de “Joan Guinjoan, íntim”, el van fer recordar una part d’ell mateix que ja havia oblidat. “És un llibre que m’estimo molt”, va assegurar.

Segons els dos autors, l’oportunitat de presentar el llibre a Barcelona i en una institució històrica de referència com la Biblioteca Nacional de Catalunya és “una fita difícil de superar”. “Per a nosaltres, dos

joves corrents de poble que després de la nostra jornada de treball ens dediquem a fer de formiguetes en un centre d’estudis local, ser avui a la capital i en una institució senyera i històrica com la Biblioteca de Catalunya, creguin-me que és un goig.

Si el 20 de gener a Riudoms vam ser feliços, avui ho som per partida doble. És un honor representar avui aquí els més de tres-cents socis del nostre centre d’estudis i, en general, tots els riudomencs que aprecien el xiquet de cal Gebel·lí, avui erigit com un dels millors compositors del món”, va explicar la Maria Eugènia Perea. ✐ Elena Domingo Besora

l’om revista de riudoms

col·laboració

Revolució tecnològica: Internet i periodisme ciutadà Descans a la feina, hora d’esmorzar. Surt i seu al carrer, al rastell de la vorera. Treu l’entrepà, fa un mos i dóna una ullada al mòbil. Com que només disposa de cinc minuts, no hi ha temps per llegir el diari, obrir la televisió o escoltar la ràdio; però vol saber què passa al món, així que obre Twitter i mira l’inici del seu “timeline”.

Com que segueix a diversos diaris, ràpidament es fa una idea de les notícies més destacades del dia. S’acaba l’entrepà –de pernil salat– i torna a la feina.

Surt a les 21:30 de treballar, espès i cansat després d’un llarg dia de feina.

Arriba a casa, es relaxa al sofà, agafa el portàtil i obre un full de word. Escriu un full sencer sobre l’augment del preu dels cafès a la cafeteria que hi ha just davant del lloc on treballa i penja l’article al blog que va obrir fa un mes i que ja segueixen més de quaranta persones. És el seu “hobby”, i amb ell deixa de ser algú desconegut per convertir-se en algú que comunica i que és escoltat.

Internet s’ha convertit en una plataforma de comunicació on tothom hi pot accedir i participar. Els blogs i les xarxes socials, el que es coneix com a web 2.0, han permès la participació de tota la societat en una espècie de xarxa de comunicació comuna on la llibertat d’expressió i el lliure pensament són el pilar principal. Tot plegat respon a la necessitat actual d’individualització i donar-se a

número 499 • febrer 2013

conèixer. Twitter, però sobretot Facebook, es basa en el que podríem definir amb la frase “Ei, sóc aquí, escolteu-me i mireu què faig”. Depenent de l’àmbit comunicatiu al que vulgui dirigirse l’usuari, aquest objectiu tindrà unes o altres conseqüències.

En continu creixement des de la seva creació (Twitter ja recollia més de 500 milions d’usuaris aquest passat juny, segons un estudi realitzat per AFP i publicat a Semiocast), aquestes plataformes es comencen a utilitzar pel que ja s’anomena “periodisme ciutadà”, on el reporter no és un professional de la matèria, sinó qualsevol usuari de la xarxa amb ganes de comunicar sobre un determinat fet.

Sovint peca d’ingenuïtat, o de falta de rigor periodístic, o es posiciona de forma massa clara sobre el tema del que parla, però el reporter ciutadà és, per sobre de tot, algú compromès i amb ganes de fer arribar la seva opinió al món. L’aparició dels blogs suposa la constatació d’aquesta idea: una plataforma senzilla d’utilitzar, atractiva i dinàmica on els lectors poden ajudar a generar contingut mitjançant comentaris. Espais on ningú té la raó absoluta, però on tothom té raó.

Twitter agafa la mateixa idea i l’adapta a les noves tendències d’immediatesa i rapidesa. “Microblogging”, en diuen. Els

tuitaires veuen reduït el seu espai a un màxim de 140 caràcters, però augmentat el ventall d’espectadors a, pràcticament, la humanitat completa. Una eina que genera una quantitat paorosa d’informació, que ja ha passat a utilitzar-se com a reforç dels mitjans convencionals i que sovint treu a la llum esdeveniments succeïts quasi en temps real.

Com és evident, tot això no està exempt de problemes. Entre d’altres, un de força gros: el biaix informatiu a que pot conduir, provocat per la no contrastació de la informació publicada. S’ha de vigilar amb el que es llegeix a la xarxa, no tot el que hi veiem és cert. És per aquest motiu que s’ha d’intentar no confiar en les xarxes socials com a única font d’informació, sinó que s’han de veure més aviat com un complement dels mitjans de comunicació convencionals.

En tot cas, el que està clar és que l’auge d’aquestes noves plataformes ha portat a que la ciutadania demostri que no ser periodista no vol dir no poder informar. La comunicació mai ha estat tan oberta a les persones com en l’actualitat, cosa que, per molts inconvenients que s’hi vulguin veure, es tracta d’una bona notícia. ✐ Arnau Castro Bono

17

d’un temps, d’un país

El febrer de 1983 La crònica que portem avui vaig llegir-la per les ones de Ràdio Reus Cadena Ser, una setmana del mes de febrer de l’any 1983. Dues entitats molt actives en aquella època eren les protagonistes de l’actualitat d’aquelles dates. Una era el Grup de Joves de Riudoms –grup ja desaparegut– i l’altra, sortosament en plena activitat, era el Centre d’Estudis Riudomencs “Arnau de Palomar” (CERAP).

Cal recordar que el Grup de Joves de Riudoms fou l’entitat que va recuperar per a Riudoms la celebració del Carnaval –i així queda reflectit en aquesta crònica– i també la que va a dur a terme durant uns quants anys uns interessants col·loquis i conferències amb el nom de Divendres Culturals, per on passaren figures punteres de la cultura catalana d’aleshores. Cal fer esment que, entre d’altres, vingueren al nostre poble l’escriptora Maria Aurèlia Capmany i el pedagog Octavi Fullat. La crònica setmanal, que transcrivim sense cometes, deia el següent.

Hem deixat enrere ja tota la gresca i el rebombori del Carnaval. Un Carnaval que enguany, per primer cop a Riudoms, ha sortit al carrer i ho ha fet d’una manera que ha sorprès –com vulgarment es diu– a la pròpia empresa. Certament ningú no s’esperava la resposta popular que van tenir els actes de carrer del Carnaval de Riudoms. Tant la rua de diumenge a la tarda com l’enterrament del Carnestoltes de dimarts al vespre foren massivament concorreguts pels riudomencs, la qual cosa ha esperonat els organitzadors –el

18

Grup de Joves de Riudoms– per tornar-lo a portar a terme l’any que ve, si convé d’una manera encara més espectacular que el Carnaval d’enguany.

Dilluns passat va venir a Riudoms per a parlar sobre les contribucions rústiques, el diputat socialista al Parlament de Madrid Ignasi Carnisser. El fred i la poca propaganda que es va fer per anunciar aquest acte foren dos forts entrebancs, els quals van impedir que els pagesos riudomencs hi assistissin en proporció a la importància del tema. Per a altres ocasions demanaríem als organitzadors d’aquests tipus d’actes –que poden ser d’interès per a molts riudomencs–, que ho anunciïn amb la suficient antelació i amb els mitjans necessaris per tal que tots els convilatans en puguin ser sabedors.

També per a parlar sobre les contribucions rústiques –un tema que sembla que ara està a l’ordre del dia– hi va haver dijous una reunió al Casal, pel que hem pogut saber convocada per l’Ajuntament, en la qual es va donar compte de tota la problemàtica que envolta la rectificació de les bases imposables de la contribució rústica i pecuària.

En acabar l’acte, es van repartir unes instàncies per tal que tots aquells que ho volguessin poguessin presentar recurs contra els quadres avaluatoris d’aquestes tarifes.

I ara girant full i passant a l’activitat de caire cultural, direm que ahir al vespre va tenir lloc un acte amb motiu del quart aniversari de la creació del Centre

d’Estudis Riudomencs “Arnau de Palomar”, en el decurs del qual es va fer lliurament dels guardons als guanyadors del primer premi de fotografia “Vila de Riudoms” i també es va donar a conèixer el veredicte del primer premi d’investigació històrica “Arnau de Palomar” que, en aquesta primera convocatòria, n’ha resultat guanyador Valeriano Romero Alarcón, amb un treball sobre l’home prehistòric a Riudoms. El finalista ha estat Josep M. Santamaria amb un estudi sobre la societat riudomenca al segle divuit.

Cal assenyalar que el resultat del veredicte va ser donat a conèixer per JosepLluís Carod-Rovira, cap dels Serveis Territorials de Cultura de la Generalitat, el qual va fer un petit parlament on va destacar la importància que tenen per a la recuperació necessària de la història els centres d’estudis i va encoratjar a seguir endavant en aquesta tasca de retrobament de les arrels del nostre poble. L’acte es va acabar amb una projecció d’un film sobre les excavacions arqueològiques a la timba del Barenys i una projecció de diapositives sobre muntanya a càrrec de la secció excursionista del CERAP. Continuant amb l’actualitat de caire cultural, podem dir que per divendres que ve hi ha anunciada, dins del cicle de Divendres Culturals del Grup de Joves, una taula rodona la qual –tant pel tema com pels participants– pot despertar l’interès dels riudomencs i també de molta gent de fora vila. La taula rodona porta el títol de “Nacionalisme a debat” i hi prendran part Jordi Escoda, per Convergència

l’om revista de riudoms

d’un temps, d’un país

▲ Maria Aurèlia Campmany i Octavi Fullat van passar per Riudoms en l’època de la transició espanyola.

i Unió, Josep Subirà, per Esquerra Republicana, Maties Vives, pel Partit Socialista Unificat de Catalunya, Ramon Verge, per Alianza Popular, Ernest Benach, per Nacionalistes d’Esquerra, i un representant encara no determinat del

número 498 • gener 2013

Partit dels Socialistes de Catalunya.

Moderarà la taula rodona el sociòleg Carles Martí. Com veieu, doncs, tant pel tema com pels ponents que intervindran en aquest debat, aquest acte dels Divendres Culturals promet ser força

interessant. I fins aquí la nostra crònica setmanal de l’actualitat riudomenca. Fins a la setmana vinent, adéusiau!, i que tingueu molt bona tarda. ✐ Bonaventura Gili Serret

19

col·laboració

Ni un pam de net Sempre he sentit dir que la professió més vella del món és la de la prostitució, que han practicat i segueixen practicant dones i homes. Cal recordar que la pràctica d’avenir-se, professionalment i per voluntat pròpia, dones i homes a mantenir relacions sexuals amb finalitats de lucre –en no ser una professió legalitzada ni controlada–, no contribueix fiscalment a les arques de la comunitat. Potser caldria una regulació que dotés de drets laborals a tots els prostituïts, com també d’obligacions fiscals.

Pel que es va llegint i escoltant d’altres càrrecs i professionals regulats, una altra prostitució –potser tan antiga com la primera–, durant una llarga època inflada per la bombolla daurada del totxo, va néixer, va brotar i es va fer gran a dalt, a baix, al mig i a les vores del territori peninsular.

Aquesta altra manera de prostitució o de prostituir-se és la d’envilir-se per un ús indigne de la pròpia integritat moral, a canvi d’ésser venuda, susceptible d’ésser adquirida amb diners i subornada per a un enriquiment propi –el del prostituït, que tampoc no paga impostos per això– i el del seu entorn, proporcionalment o no, amb perjudici de la comunitat que administra o regenta.

En totes les èpoques, pels homes governants d’ahir, d’avui i potser de demà –i també pels no governants–, el negoci més vell i més clar és el de robar; això sí, si et poden atrapar o et deixes atrapar, sempre pots untar i llepar als qui amb manyes i paranys –per la seva posició i càrrec– et poden arribar a indultar. Sembla ser que el món del gènere humà ha estat vençut per la cobdícia del diner –imparable i destructora– a la qual s’han abandonat aquells que, sense escrúpols i amb benefici quasi sempre dels més poderosos, van perjudicant i segueixen perjudicant als més dèbils.

Hem sentit a dir moltes vegades que “les malalties llargues són parentes de la mort”. Això vol dir que si una xacra o un mal s’allarga massa, i no s'hi posa remei, va pel camí de no poder-se curar. És també del tot cert que el poder massa llarg a les mans, als peus i al cap de la mateixa perso20

na és probable que faci enlluernar i amb prepotència el poderós actuï cap als seus amb benefici exclusivament propi, encara que per als seus administrats els comporti una infecció econòmica que molts cops els fa convertir en malalts crònics, sense curació ni sortida.

Es podria dir amb moltes possibilitats d’encertar que “els poders massa llargs són parents de la cobdícia i que indueixen a una tota segura temptació d’enriquiment”. El poder del comandament i de l’administració arriba a fer creure al dirigent que és amo i senyor de la col·lectivitat que regenta, de la qual només ha estat elegit teòricament per administrar-la i servir-la. Pel que anem escoltant i veient últimament, es podria arribar a pensar que tothom i que tot està corromput, venut al millor i convenient postor i que vivim en un estat general de por i de pudor. Mai més ben dit allò de “no en queda un pam de net” i que “el qui no afaita és per què no té navalla”. Tots sabem i estem convençuts que existeixen persones honrades, governants i dirigents honrats –només faltaria–, però la desproporció és planyívola davant del neoliberalisme esclavitzant que ens ha envaït i ho segueix envaint tot.

El remei per al mal que pateix la nostra societat és complicat de cercar tot d’un cop; però, amb ganes, es pot començar a

posar fil a l’agulla i a emprendre a cosir part de la ferida aturant la hemorràgia. Així aniria marxant la por i la incertesa del malalt que potser podria començar a respirar. És una feina que els qui ens governen no poden ajornar si volen la curació del poble que els ha triat. Reduint el temps dels poders i dels mandats ajudarien a fer entendre a tots els administradors dels béns comuns, que només són això, gestors per un període determinat. Pels qui es poguessin creure amos i senyors del que no és seu, escriure i afegir a la tan anomenada Constitució que, d’amos i senyors, només en tenen els gossos, de capitans, la tropa, i que el poble treballador té empresaris, administradors, directors i governants que, amb la seva competència i el seu servei honrats, són els qui han de portar el vaixell a bon port.

Escurçar el temps dels mandats no modifica els pressupostos de cap Estat. El que els podrien modificar pel bé de les arques comunes són la reducció dels sous i de les dietes de tots els parlamentaris, directors generals, secretaris i altres càrrecs parasitaris i, així, equiparar-los proporcionalment segons la dedicació i la vàlua als de la resta de la societat. ✐ Salvador Mestre Domingo

l’om revista de riudoms

col·laboració

▲ Marc Domingo donà la seva obra "Muntanyes nevades" perquè fos sortejada durant el Sopar de la Fam.

Aviat, primavera!

M’agraden els colors forts, intensos i que denoten vitalitat i alegria de viure.

Recordo, per exemple, el color vermell esclatant de les maduixes encara sense collir, amb alguna petita gota de rosada, envoltades de fulles de color verd fosc i amb petites floretes blanques: una aquí, una altra allà. Veure tot un bancal amb aquests colors us asseguro que talla la respiració i omple els sentits d’una emoció alegre i optimista que mai no s’oblida.

Recordo també el cirerer florit i després ple de fruits vermellosos que produïen un plaer de sabor dolç i fresc a la vegada. La prunera florida era un arbre difícil d’oblidar; les seves branques eren cobertes de flors que semblaven volves de neu i que, després, en convertir-se en fruits grocs (prunes) satisfeien el paladar més exigent.

Un dia, el cel era gris, color de plom, i els núvols canviants adornaven de forma espectacular el paisatge. Però, mentre això passava, collíem olives d’un verd moradenc que ens il·luminava la cara i l’esperit. L’endemà, el color del cel era blau, net, lluent i serè i semblava a punt de ser embolicat amb un bonic paper de coloraines per fer-ne un regal. Al vespre, la posta de sol era d’aquelles espectacunúmero 498 • gener 2013

lars, de colors ataronjats, vermellosos, que et deixen estupefacta i plena d’embadaliment.

També m’impressionen els colors dels diferents blaus verds del mar que amb les ones blanques d’escuma causen un efecte relaxant i, és clar, els verds dels boscos que, en acabar de ploure, les fulles regalimen gotes d’aigua que, gronxades per la brisa, semblen llàgrimes de donzella enamorada.

Colors..., els colors de la vida sempre són canviants. Hi ha dies que tot és fosc per molt que el sol resplendeixi, d’altres sembla que tot està fet de color de rosa.

Tots, però, són importants, com importants són els nostres estats d’ànim.

Una nova exposició de pintura de Marc Domingo El diumenge 3 de març, a les 12 hores, tingué lloc la inauguració de la nova exposició de pintura del riudomenc Marc Domingo Anguera (1960) a la sala L’Establia de l’Ajuntament de Vinyols i els Arcs. Ens explica el Marc Domingo que utilitza la pintura acrílica, encara que en algunes obres també barreja l'oli, l’aquarel·la i els barnissos. Acostuma a pintar sobre tela, però també sobre paper, especialment en els esbossos. També ha emprat l'arena, les terres i els làtex per a crear volums i textures.

I ja per acabar, qui no ha contemplat la bellesa serena i colpidora de la terra, sí, la terra? Agafeu un grapat de terra marronossa o vermella i deixeu-la lliscar per entre els dits. És sensacional, a més del color, sentir-ne el seu tacte. Però, el millor color del món i el millor tacte són el d’un nadó rosadet acabat de néixer. És indescriptible la sensació de pau i de tendresa que produeix, en definitiva, d’amor i color de vida, el millor, sempre serà el d’un ésser humà.

Les cendres i les pòlvores de talc –ens diu el Marc– van la mar de bé per a donar una pàtina amb un toc especial i misteriós a les obres. A més a més d’utilitzar els pinzells, també fa servir els dits, les espàtules, els bastonets i altres trucs per a situacions concretes, quan busca crear una atmosfera determinada. Les veladures també enriqueixen algunes peces i ofereixen unes tonalitats més riques, ens comenta. Fins ara no ha limitat les tècniques pictòriques ni els temes, ja que creu que com més ampli sigui el seu aprenentatge, millor artista podrà esdevenir en un futur.

✐ M. Dolors Nat Piñol

✐ Redacció

21

col·laboració

El mite de Salvador Espriu El passat 23 de gener es va donar el tret de sortida a l’Any Espriu. Durant tot aquest 2013, tindran lloc arreu de Catalunya nombrosos actes per commemorar el centenari del naixement del poeta català Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, 1913 – Barcelona, 1985). Són moltes les obres d’Espriu que han tingut un reconeixement merescut per part de la crítica literària, entre elles Cementiri de Sinera (1946), La pell de brau (1960) o Laia (1931) en el camp de la prosa. Però de totes elles, n’hi ha una que destaca per la seva vessant clàssica i també per la seva capacitat d’adaptar-se al present.

Antígona és una obra teatral escrita entre l’1 i el 8 de març de 1939, en plena Guerra Civil, que no va ser publicada fins el 1955, després d’unes quantes revisions per part del propi autor.

traïdor, va ser desposseït d’aquest dret pel seu oncle Creont. Antígona, desobeint les ordres imposades, donà sepultura al seu germà. Per aquest fet va ser arrestada, reclosa i condemnada a mort. Sense poder suportar la condemna, Antígona es suïcidà.

L’Antígona d’Espriu és una tragèdia, una tragèdia clàssica basada en el model de Sòfocles, un dels tres grans dramaturgs de l’antiga Atenes, juntament amb Èsquil i Eurípides, i s’alimenta del mite clàssic per exposar el drama de la guerra civil i donar veu tant als vencedors com als vençuts. Segons la mitologia clàssica, Antígona era filla d’Èdip, rei de Tebes.

Per aquest motiu, la seva Antígona és una ficció, d’estil clàssic, amb clares referències al context històric del moment que intenta fer-nos reflexionar sobre el dolor i les contradiccions morals que es produeixen en qualsevol conflagració armada, sobretot quan aquesta es produeix entre germans.

Els seus dos germans, Etèocles i Polinices, es disputaren el poder en morir el seu pare. Antígona intentà mitjançar entre els dos però la seva mediació no va impedir que, enfrontats en una guerra fratricida, trobessin la mort.

Etèocles fou enterrat amb tots els honors, però Polinices, considerat rebel i

22

Antígona, tant la de Sòfocles com la d’Espriu, és un personatge consternat que advoca el dret a la justícia i la igualtat entre els homes: “no és pas lleig d’honorar els nascuts de les mateixes entranyes”, ens diu l’heroïna de l’autor tràgic atenès. Per tant, no és casual que Espriu acudeixi al mite d’Antígona, si tenim present que està considerat un dels més tràgics de l’art dramàtic de tots els temps i que el poeta català va pertànyer a la generació que va viure la guerra civil espanyola.

En l’estudi que Alfred Badia va fer l’any 1985 sobre l’obra d’Espriu hi trobem la següent observació: “encara fresca la sang sobre la pell de brau, Espriu sortí a execrar en la seva obra la vilesa que creia descobrir en aquella tragèdia col·lectiva i a fer clara opció per una pau justa, fins allà on la censura de l’època li ho permeté”. L’innecessari combat que s’està a

punt de donar entre els dos germans, entre la mateixa sang, és un fet sobre el qual es sustenta l’obra i que està present en els diàlegs dels personatges que intervenen en ella. El text és una defensa al dret sagrat dels vençuts a enterrar els seus morts i, per descomptat, és un crit de desesperació al context històric que vivia Catalunya en aquell moment, una Catalunya ja ocupada per les tropes de Franco. Tots aquests clams es fan palesos en intervencions com la d’Astimedusa quan diu: “insensata guerra que ens portes destrucció, insensata baralla entre germans”. Per tant, l’objectiu de l’Antígona d’Espriu no és altre que sacsejar la consciència del lector i de la societat d’aquell moment.

L’obra de Salvador Espriu, que no ha estat exempta d’interpretacions ideològiques de caire polític, es va convertir en un referent per a la resistència cap a l’última dècada del franquisme i començaments de la democràcia. Potser per això, en morir l’any 1985, el diari Avui va descriure’l com el “poeta nacional de Catalunya”. Vint-i-vuit anys després, aquest esperit ideològic continua present en l’imaginari col·lectiu, sobretot si parem esment en el lema que presideix l’Any Espriu. Un lema que beu d’aquelles paraules tan compromeses del poeta: “ara digueu: ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble”. I Antígona n’és un bon exemple. Podeu consultar l’agenda d’activitats de l’Any Espriu a www.anyespriu.cat. ✐ Elisabet Cros Torrents

l’om revista de riudoms

col·laboració

Núvols de tempesta sobre Tebes El rei Sekhenenre va visitar el temple d'Amon per a pregar al seu senyor i anunciar-li la commoció que amenaçava les terres que tenia sota la seva protecció. Ho va fer acompanyat dels seus ministres, comandants, camarlencs i oficials, així com de tota la família reial. Amb aquest gest la ciutat de Tebes, aliena al conflicte, va saber que passava alguna cosa entre les parets del seu monumental palau. Llavors, la gent relacionava l'arribada el dia anterior d'una gran nau que atreia les mirades de tothom per la seva bellesa i la seva grandària, a més per la imatge de la flor de lotus –símbol del nord– en la proa. Una multitud d'homes, dones i criatures es va aplegar als voltants del temple per esbrinar el motiu de la inesperada visita. Es comentava que el camarlenc enviat pel rei Apopis des de Memfis, als territoris del nord, havia arribat molt altiu i se n'havia anat molt furiós, per a això tothom presagiava mals auguris.

Tebes, en aquella època, era una ciutat molt important i d'una bellesa espectacular. Estava envoltada d'una alta muralla pel damunt de la qual es veien els cims dels obeliscos, que s'alçaven com pilars dignes d'aguantar la volta celeste. A la part més septentrional, les torres del temple d'Amon –la màxima divinitat del sud– semblaven dos gegants que vetllaven fidels al seu imperi. Pertot arreu hi havia jardins de somni que arribaven ben bé fins a les aigües del riu sagrat. S'hi podien trobar grans places. La que es trobava davant

número 497 • desembre 2012

del palau encerclava els edificis del govern, les residències dels visirs i les casernes de l'exèrcit. Al centre, s'enlairava el palau venerable, un edifici majestuós que no tenia res a envejar al de Memfis.

Cap a l'oest de la ciutat es trobava la Ciutat Eterna, on els immortals reposaven en piràmides, mastabes i tombes envoltats del silenci de la mort.

Els territoris del Baix Nil, al nord, ja feia un parell de segles que estaven ocupats pels hikses –d'origen asiàtic–, els quals havien sotmès els egipcis totalment sota el seu jou, esgotant les fèrtils terres i humiliant els pobles que les treballaven.

Mentrestant, al sud, havien aconseguit mantenir-los a ratlla, encara que els haguessin de pagar els tributs corresponents en forma d'or i de granit.

Sekhenenre, abans de començar les pregàries, es va reunir amb tota la cúpula de nobles que l'acompanyava. Un per un van anar donant la seva opinió al monarca envers les peticions que Apopis els havia fet arribar mitjançant el seu enviat. No existia el més mínim dubte que el faraó de Memfis pretenia acabar dominant finalment Tebes, posant fi a la seva independència i fent desaparèixer els seus senyals d'identitat; en definitiva, volia destruir tot rastre de la seva corona i del seu honor.

Van parlar el capità Kaf, el gran sacerdot Nofer Amon, el comandant Bibi, el gran visir User Amon i fins i tot el príncep

Kamosis, fill del rei, que amb l'entusiasme propi de la seva joventut va causar una gran agitació entre els presents. Un cop havia escoltat als seus consellers, el rei es va dirigir cap a la sala de pregàries on va romandre una bona estona, sol i amb aquella penombra i amb aquell silenci que l'aïllaren per encomanar-se als déus davant el gran repte al qual s'havia d'enfrontar. En acabar, va anar a trobar-se amb la seva família. L'esperaven amb l'angoixa, per saber la decisió que havia pres. La seva muller, la reina Ahhotep, el seu fill ––el príncep Kamosis– i la seva dona Sitkamosis –amb els seus fill Ahmosis i la seva filla–, la princesa Nefertari. Però, sens dubte, la dona més venerada per tothom era Tetisheri, la reina mare.

–Mare, la decisió està presa –va dir Sekhenenre– lluitarem contra els hikses.

No podem permetre la construcció d'un temple dedicat a Set, quan nosaltres adorem Amon; no puc deixar de portar la corona blanca perquè sóc rei de Tebes i no podem matar els hipopòtams del llac perquè són sagrats, per molt que digui que els seus laments no el deixen dormir.

Tetisheri va somriure i va besar al seu fill, convençuda que havia pres la decisió encertada. Llavors, el gran sacerdot se li va acostar, li va posar la mà sobre el cap i va exclamar: –Llarga vida a Sekhenenre, faraó d'Egipte! ✐ Francesc Xavier Solé Salvat

23

tal dia farà un any

Treure’ns un bon pes de sobre o com espatllar un possible negoci (i 2) El lloc on es diposita habitualment –i cívicament– la caca –o les deposicions, o les matèries fecals– pot rebre també diverses denominacions. En segons quins contextos socials o, fins i tot, familiars, quan una persona té aquestes necessitats fisiològiques, l’expressió més natural és: “Vaig un moment al lavabo”, amb la seguretat que ningú no li preguntarà què hi va a fer. La denominació popular per designar aquest lloc és “vàter” (de l’anglès “watercloset”), que, de mica en mica, ha anat substituint l’antiga “comuna” o “lloc excusat” o “latrina”. Com a termes eufemístics d’aquest “reservat”, hi ha també el “bany”, el “lavabo”, el “servei” (o els “serveis”) o l’“inodor”. Com a termes vulgars, tenim la “caganera” o la “cagadora”.

Durant una època del segle passat es va fer servir també en algun indret “anar a can Felip”, recordant-se encara de Felip V, rei borbó de la guerra de Successió del s.

XVIII. Sens dubte que, amb tant de “fem” natural, la collita agrícola havia de ser bona, flairosa, abundant i... ecològica.

Sense “ser l’últim cagalló de la tira” ni cap “cagamiques” ni cap “cagadubtes” per por a fer cap gran “cagada” –o “pasterada” –, se’n podria parlar més, però no tant com el que el rossellonès Lluís Colet aconseguí el 17 de gener de 2008 en batre un rècord Guinness en fer-ho 124 hores seguides en català a la ciutat de Perpinyà i, d'aquesta manera, superà l'indi Jayasimha Ravirala -que durant els dos

24

anys anteriors l’ostentà ell per haver arribat a més de 120 hores consecutives-. Us imagineu què és xerrar durant més de cinc dies sense parar i seguint unes normes estrictes per entrar en el llibre dels rècords mundials? La saviesa popular ens aconsella, tanmateix, “Menja bé, caga fort i no temis la mort –o no tinguis por a la mort–” o es pregunta “A on cagarem que no faci pudor?”, o ens avisa que hi ha qui “Dóna un gla per fer cagar un roure”, “No pujar a cavall sense cagar, ni feina de força sense esmorzar”, “No menja per no cagar”, “Val més un bon cagar que un bon dinar”, “Cagant, cagant morirà”, “Cagar encara verd”, “Cagar-la ben amarga” –o “molt prim”, “Cargar-se a les calces” –o “a la banca”, o “de por”, o “en la mare que va parir” (algú), o “en algú”–... Al marge de renoms (“cal Cagat”, etc.) i de malediccions com: “que Déu et doni un mal de ventre que mai més puguis cagar” o de “Cagar-se en els morts (d'algú)” o en algun ésser diví –o sagrat– que no reproduirem aquí, etc., hi ha expressions com “Me feu cagar (quedar) parat” o, respostes a la pregunta “On?”, com: “On va cagar sant Ramon?” A més, “la merda de la muntanya no fa pudor, encara que la remenis amb un bastó”. Voleu dir? Doncs, com deia a un anterior article, “se non è vero è ben trovato”. Per cert que, dintre de les supersticions i manies del món del teatre, desitjar bona sort porta mala sort.

Aquesta és l'essència de l’expressió “Molta merda!” o “Merda per a tots!” que

se sent als camerinos i bastidors abans d’una estrena.

L‘origen es remunta a segles enrere, quan el cavall era el mitjà de transport habitual. L'exterior de teatres i corrals es convertia durant la representació en un aparcament equí, en el qual descansaven els animals. Així, com més públic hi assistís, més cavalls hi hauria; i, com més cavalls, més excrements, més munts de merda. Ves per on d’aquesta ben intencionada expressió! I “Molta merda i massa teatre” és una composició de “La pegatina” i “Constantí, molta merda i poc vi”, de “Els Pets”. I és que qui no “canta” és perquè no vol. Estirem, en tot cas –i sempre– , de la cadena, tot recordant els romans: “Post festum, pestum et post coitum, tedium” (“Després de la festa ve la pesta i després del coit, el tedi”). Total que, com diu el poeta anònim, “d’aquest món de caca, / de cagar ningú no se n'escapa.

Caga el bou i caga la vaca. / Caga el rei, l'obrer i el Papa. / I, fins a la dona més maca, / el cul li fa olor de caca –o fa les seves boletes de caca–. / Hi ha caques blanques per hepatitis, / n'hi ha de toves per gastritis. / En aquest lloc sagrat / on va tanta gent / fa força el més covard / i s’hi caga el més valent...” I un consell final: “Caguin tranquils, / caguin contents, / però, si us plau, / caguin dins!” “Vox populi dixit”. Fem-li cas. ✐ Josep M. Toda Serra

l’om revista de riudoms

col·laboració

Centre Actiu de Riudoms: deu anys fent dansa i esports junts El Centre Actiu de Riudoms ha complert 10 anys d’activitat. Aprofitem aquesta data important per entrevistar els responsables d’aquesta entitat riudomenca.

■ Fa deu anys vàreu iniciar un projecte nou. el Centre Actiu, per què?

En principi volíem continuar la tasca educativa en el món la dansa clàssica, iniciada per Anna M. Torres fa més de quanrata-cinc anys a Riudoms. Una de les activitats culturals que més persones ha practicat a Riudoms. Però els temps canvien i vam decidir obrir camins i reptes nous; per aquest motiu va néixer el Centre Actiu, que sumava tota la nostra història i hi incorporava nous conceptes al voltant de l’esport, de la salut i del temps de lleure. La nostra oferta, des d’aquell moment, es va diversificar i, des d’aleshores, a casa nostra podeu trobar activitats molt diverses dirigides per professionals titulats en tai-txí, txuan, peak, pilates, spinning, salut de l’esquena, gim activa i, com a novetat d’aquest curs, zumba, taekwondo i defensa personal.

■ Veig que sou molt actius. Oferiu molts productes, però la dansa sembla que sigui un passatemps per a nenes i nens?

No, la dansa és art, cultura i educació.

Per donar-hi la importància que es mereix, fa vint-i-cinc anys que ens vam adherir i formem part de la prestigiosa Royal Academy of Dancing de Londres. Així, els nostres ballarins tenen una titulació i preparació adequades i, des d’ales hores, al centre es poden fer els estudis oficials de la Royal.

■Què és la Royal Academy of Dance?

El 1920, cinc de les figures més importants del món de la dansa (Adeline Genée, Tamara Karsavina, Lucia Cormani, Eduard Espinosa Phillis Bedells), que al seu torn representaven els principals mètodes d’ensenyament del moment, crearen el 31 de desembre d’aquell any una associació de professors de dansa, amb l’unic

número 499 • febrer 2013

ojectiu de millorar l’estàndard de l’ensenyament del ballet clàssic. A part del reconeixement que els donà, el 1928, la reina Mery i després la reina Isabel II d’Anglaterra, acceptant ser les reials patrones d’aquesta institució, el més important és que actualment aquesta institució treballa en cinquanta països. És l’organisme reconegut que més alumnes examina a tot el món i aquesta acadèmia és acceptada mundialment com un dels més alts nivells en l’ensenyament de la tècnica de la dansa. Les prioritats de l’Academy no són només mantenir aquests alts nivells, sinó també millorar-los i actualitzar-los.

S’ofereixen cursos a professors, tan per als qui comencen, com per als qui ja estan treballant amb l’Academy. Només d’aquesta manera podem estar segurs que els joves estudiants, que representen el futur de la dansa, han de ser ensenyats correctament i d’acord amb les seves edats. Els cossos encara sense formar dels

nens s’han de protegir del dany que podria causar un mal ensenyament per un mal professor.

■ Quins projectes teniu?

Hem iniciat aquesta temporada amb un objectiu molt important: continuar fent història i volem celebrar el nostre aniversari amb tots els qui han format i formen part de les nostres aventures. Estem fent un cicle de xerrades al voltant de l’esport, de l‘educació, dels viatges i de la salut. També estem preparant una festa per al mes de maig al voltant de l’esport i organitzarem una gala de dansa de la Royal Academy, a nivell de la província, oberta a tothom, perquè gaudeixi de la dansa, com gaudim nosaltres i les nostres alumnes. Hem obert una temporada màgica..., plena de noves emocions, nous reptes i molta passió per la feina que ens agrada. Gràcies a tots i a totes per fer realitat el nostre dia a dia. ✐ Jaume Torres Ferrant

25

retalls de diari

Una nota satírica de 1898 Riudoms tingué una important tradició carlina que va descloure a finals del segle XIX quan foren elegits diversos alcaldes d’aquesta tendència. Tot i que a la premsa abunda la relació d’activitats que es feia en la seva entitat, el Centro Riudomense, no és corrent trobar un text que faci broma d’aquest corrent polític i dels seus actes; i això és el que succeeix en una nota publicada en el setmanari humorístic Lo Mestre Titas, de pensament carlí, que s’imprimia en català a Barcelona, en el qual es comenta una trobada feta a Riudoms abans d’unes eleccions, el 19 de març de 1898, que va tenir com a cap de cartell el marquès de Tamarit, i que fou divulgada en alguns periòdics. Aquí reproduïm una part de l’acte en la seva versió seriosa: “Al bajar del carruaje el Sr. Marqués de Tamarit para saludar a todos sus amigos, fue aclamado con entusiasmo. En el acto se hizo entrega al coro de Riudoms del regalo que el Ilustre Jefe Delegado, el Excmo. Sr. Marqués de Cerralbo, les había enviado por su conducto. Consiste éste en un precioso ramo de flores de té, de plata vieja sobredorada, colocada sobre un artístico lazo de color amarillo y verde, leyéndose en las cintas en letras bordadas de seda ‘El Marqués de Cerralbo al coro de Riudoms’. Se dieron vivas al marqués de Cerralbo, al de Tamarit e innumerables a Don Carlos. Enseguida se dirigió la comitiva al Círculo que por anticipado se encontraba totalmente lleno.” (El Correo de Tortosa, 21-III-1898, p. 2.) En la versió satírica de l’acte, que consta en el setmanari Lo Mestre Titas, el seu redactor encapçala l’escrit dient que és fet a Vilaseca, el 29 de març de 1898, i el firma amb el pseudònim “Porta boina”. El text, del

26

qual hem actualitzat l’ortografia i la puntuació, és el que segueix.

Molt benvolgut senyor Titas: ¿No és una veritat com temple, senyor meu, que els principals actes d’un deixeble dòcil no deuen ésser callats al bon mestre que l’ensenya i educa quan aqueix és una persona de pes i com cal? Doncs, si és aixís, despengi el làtigo i ja el pot fer brincar per les costelles dels deixebles de Riudoms, puix tot això i molt més se mereixen portant-se tan malament amb son catedràtic respectable per sos anys, distingit per llur ciència i simpàtic per ses idees carlistes, que són les de tot bon espanyol que no s’hagi begut el cervell ni pensi amb el ventre. / Doncs és el cas (i dispensi si és tan tardana la notícia), que el dia de Sant Josep ens trobàrem reunits més de mil tres-cents lleials en lo pintoresc poble de Riudoms, carlí de pura mena i encesa sang, alça’ns prompte a la

veu del senyor marquès de Tamarit que ens volia a son entorn en aital diada. / Per assistir i presidir tan solemne acte, vingué expressament de Madrid, lo senyor Ampuero, orador famós, col·laborador del ‘Correo Español’, i personatge que val la pena ésser escoltat. / Prengueren ademés la paraula, lo senyor marquès de Tamarit, nostre diputat provincial de l’Espluga i varis joves, la flor i nata del vell i rialler Camp de Tarragona, predominant en tots la nota fogosa i sospirant tots per lo dia feliç i benaurat en què s’esbotzin certes “virtuts” i acabi de fer l’“alonso” cert fulano que prou consonaria amb aquella paraula. / Ai, senyor Mestre, quin espectacle tan hermós i sublim presentava aquella gran sala, a on bategaven mil tres-cents cors tots a una, i a on bullia tanta sang a l’escalf d’un mateix amor patri! Los crits de visca Carlos setè! per força los havien de sentir la gent madrilenya i junt amb aquells crits hi anava nostre cor, nostre entusiasme i nostre deliri sempre en augment. / Al baixar les escales del “Centre Carlista”, enmig d’atronadors vives! per llançar-nos al carrer, més de quatre aixís exclamaven: ‘llàstima que aquí fora no hi trobem la tropa, puix començaríem la feina!’ i un altre responia amb molta sal: ‘¡calma, companys; que todo se andará’, si Déu vol i la senyoreta ‘Cristina’ no s’hi oposa. / Jo aixís ho espero, puix si com diu l’adagi, ‘amb temps i calma maduren les nespres’, també deuen madurar los floroncos, i no és pas petit lo mal gra que tragina el pacient poble, i, ai, del dia en què rebenti i esclati el bony. (Lo Mestre Titas, 9-IV-1898, p. 4.) ✐ Joan Torres Domènech

l’om revista de riudoms

actualitat

Entrega de les beques per part de l’Ajuntament als millors expedients de batxillerat

La Soleiada, inclosa en un llibre sobre edificis noucentistes al Camp de Tarragona ‘Arquitectura noucentista del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre’ és el darrer llibre de l’escriptora i periodista Tate Cabré. L’obra, editada per la Diputació de Tarrgona, recull més de 60 edificis de tipus industrial construïts a les nostres comarques entre els anys vint i trenta del segle XX. Es tracta d’un estudi monogràfic rigorós, dirigit per Albert Arnavat, que ha estat prologat per un destacat especialista en el tema: Daniel Giralt-Miracle. El text està acompanyat de nombroses fotografies.

De tots els edificis ressenyats destaca la Soleiada, situada a l’avinguda de Josep Maria Sentís, 22, de Riudoms, dissenyada per l’arquitecte Joan Vives Figuerola.

L’autora afirma que “el metge riudomenc resident a Barcelona Francesc Xavier Cavallé Borràs es va fer construir un mas senyorial noucentista, sobre la base d’un antic molí fariner, davant de l’ermita de Sant Antoni. La construcció es finançà amb diners de l’herència que la seva dona, Antònia Maresma Giménez, nascuda a l’Havana, va rebre del seu pare, Antonio Maresma Lluhí, que va fer fortuna a Cuba”.

Tate Cabré, en seu escrit diu que “la casa, de planta baixa i dos pisos, emula les antigues masies catalanes amb rellotge de sol, galeria de finestres d’arc rebaixat i torre quadrada, amb dues finestres a cada façana”. L’edifici, durant la Guerra Civil, fou requisat per les Joventuts Lllibertàries.

Altres obres ressenyades són l’antiga Biblioteca Popular de Valls, de Planas Calvet, o la Vil·la Pau Casals del Vendrell, de Puig Gairalt. ✐ Redacció

número 499 • febrer 2013

El passat divendres 1 de març, es va dur a terme la presentació dels treballs de recerca de batxillerat de l’IES Joan Guinjoan, a la Sala Multiús del Casal.

Durant l’acte de presentació, l’alcalde, Josep Maria Cruset, va fer entrega de les beques concedides per l’Ajuntament de Riudoms als tres alumnes amb millor expedient acadèmic de batxillerat del passat curs.

En aquesta ocasió, les beques de 800, 400 i 200 euros han estat per l’Iris Forcadell, la Montsant Guerrero i l’Anton Fargas, respectivament.

Es convida a la foto dels riudomencs del 2012 El diumenge dia 24 de març, el fotògraf Mateu Salvat convida tots els pares i mares dels nens i nenes nascuts durant l’any 2012, a la fotogradia dels riudomencs del 2012, que es farà a a la plaça de l’esglèsia, cap a la una del migdia Aquesta serà la 23ª edició d’aquesta ja tradicional fotografia que es fa el Diumenge de Rams, Després, tots els pares seran obsequiats amb una ampliació gratuïta de la fotografia. ✐ Redacció

27

retalls de diari

El 1899 Riudoms es va horroritzar pel crim d’una veïna A finals dels segle XIX el nostre municipi va ser notícia per una misteriosa mort. La trama ocorregué de la següent manera.

Una dona, Teresa Salvadó Vilanova, de 66 anys, ja viuda, vivia en ple centre de Riudoms. Gaudia d’un patrimoni respectable, valorat en 74.000 pessetes, i, com que no tenia fills, havia fet testament a favor d’un afillat, Pau Casas Llurba.

Aquesta disposició, atès com es desenvoluparen els fets, causà enveja en alguns membres de la seva família.

Un dia, el 12 de desembre de 1899, una neboda de Teresa i un metge de Reus van convidar la dona a fer un passeig amb carruatge pel parc de Samà; no obstant aquest anunci, en lloc de fer aquest recorregut, la transportaren a Mont-roig, a casa d’un germanastre de Teresa, on van dinar. Menjades les postres, la víctima de sobte va començar a trobar-se malament i, després d’unes hores d’agonia, va acabar traspassant sense que s’hi pogués fer res. De bon inici, la mort va causar estranyesa i portà a la intervenció de les autoritats policials i judicials. Ben aviat es va descobrir que la pobra dama presentava símptomes d’haver estat enverinada amb sulfat d’atropina, un producte químic que es compra a les farmàcies. L’alarma es va disparar quan es va esbrinar que la casa de la difunta havia sofert un robatori i que el seu testament havia estat canviat i, en el nou document, Teresa Salvadó instituïa hereu el seu germanastre de Mont-roig.

Tot allò va provocar la detenció dels intervinents i la instrucció d’un causa penal per la comissió d’un delicte d’assassinat.

Durant la vista del judici, van intervenir onze metges i una llista important de testimonis. El cas fou jutjat per un jurat popular, un tipus de procés que per als delictes més greus s’implantà a l’Estat espanyol l’any 1889 i que es mantingué fins al 1936. El veredicte del jurat va deixar provat que Teresa Salvadó havia mort emmetzinada i que a casa seva hi havia hagut un robatori, i que l’autor havia estat el metge amb la 28

complicitat de la cunyada de la víctima, tot quedant-ne exculpats la neboda i el germanastre. La resolució també establia que la signatura del segon testament no era de Teresa i que una altra dona desconeguda, incitada pels autors del crim, havia suplantat la identitat de la testadora en una notaria de Reus, sense que el notari ho advertís o, en el cas que ho hagués percebut, no denuncià la suplantació. Per aquest motiu, el notari fou condemnat per un delicte de falsedat documental a uns mesos d’arrest i a la inhabilitació per exercir el seu ofici de per vida. Finalment el patrimoni de la senyora Salvadó fou heretat pel seu afillat. La cunyada fou castigada a deu anys de reclu-

sió, però la pena més dura fou aplicada al metge, el qual fou condemnat a cadena perpètua i confinat en una presó de Melilla, de la qual va aconseguir escapar-se el 1902.

Les incidències de la mort aparegueren a la portada de la majoria de diaris catalans mentre duraren la investigació i la vista oral de la causa, i la història fou coneguda a la premsa com “El crimen de Mont-roig”, lloc on es portà a terme l’acció més important que desencadenà la mort de la riudomenca. ✐ Joan Torres Domènech

l’om revista de riudoms

col·laboració

Un home valent! fet pensar, un papa que vol per a l’Església coherència entre allò que predica i allò que viu, un papa que no viu tancat en els palaus vaticans, sinó que està en continu diàleg amb el món, un papa que transmet un missatge clar per no caure en el relativisme i en el sincretisme del món present.

Era dimarts al matí, de sobte truquen al mòbil: “Josep, no ho saps?”, el papa ha renunciat! Com tothom, una mica, incrèdul, miro corrents internet i, efectivament, la notícia era corroborada de manera àmplia.

Durant tots aquests dies, molta gent ha dit que s’ha sentit perplexa i sorpresa; la veritat sigui dita; jo trobo que no ens ha d’estranyar gens, perquè ha estat una renúncia presa en la línia del seu pontificat, un pontificat marcat per la llibertat a l’hora de prendre decisions, que ha viscut sempre des de la discreció: propostes valentes i decidides que ha assumit des de la seva consciència davant de Déu en bé de l’Església. És en aquest context que s’ha d’emmarcar aquesta renúncia, no un gest aïllat, sinó com a conseqüència de tot el seu pontificat i de tota la seva vida.

Quan van escollir papa Joseph Ratzinger, molts van vaticinar que seria un papa continuista i de transició, però ell, sense fer soroll, ha anat mostrant tot el contrari. De nou, els càlculs i les prediccions humanes han fet fallida, perquè en l’Església no tot es pot mesurar i calcular en lògiques del món, perquè comptem amb la novetat i amb la força sempre imprevisible de l’Esperit.

Aquell teòleg alemany que l’any 2005 vam escollir com a papa ha pres decisions importants i ha afrontat reptes difícils donant-hi resposta. Precisament ha estat ell el que ha impulsat el “fer neteja” a l’Església, assumint personalment el dolor que això comporta, però com una

número 499 • febrer 2013

En definitiva, un papa coherent amb la seva consciència i amb la seva fe, tant que ha estat capaç de ser el primer papa en la Història que ha renunciat en circumstàncies totalment lliures i ordinàries. De nou, aquest home, discret i humil, ens ha ensenyat el camí amb el seu gest profètic i de valentia. Un gest que passarà a la Història i que a tots ens ha d’interpel·lar en la nostra vida i en el nostre servei.

acció necessària per ser honestos al missatge que predica; ha estat ell el que ha denunciat el relativisme del món contemporani amb discursos profunds, tot teixint ponts de diàleg entre la fe i la raó, entre l’Església i el món d’avui; és ell el que reclama als cristians més profunditat en la vivència de la fe, tot convocant i impulsant l’”Any de la Fe”; s’ha preocupat d’eradicar la corrupció i de mostrar transparència i honestedat.

No idealitzem Benet XVI. No tot és bo i perfecte en el seu pontificat, però sí que cal reconèixer-li una gran tasca i un servei generós a favor de la veritat. Així, el valorem i l’estimem: un papa que ens ha

Així mateix, com a catalans i riudomencs, no podem oblidar i li hem d’agrair la seva visita a Barcelona per a la dedicació de la Sagrada Família. Ell, un bavarès que estima les seves arrels i que no ho amaga, va projectar l’obra del nostre riudomenc Antoni Gaudí i va beneirla amb un excel·lent català, mostrant la seva sensibilitat vers el nostre país i la seva admiració cap a la bellesa transcendent de l’art de l’arquitecte de Déu.

Amb la seva renúncia, un cop més ens és exemple per a tots, per als cristians i per als dirigents del nostre món. Governar no és autoritat i poder, sinó que és servei i estima en bé dels altres.

✐ Mn. Josep Mateu Guarro

29

actualitat

Nova temporada de l’Escola Baix Camp El dia 6 de desembre, l’Escola de Futbol Baix Camp (EFBC) va realitzar la presentació de tots els seus equips per a la temporada 2012-2013, que compta amb una plantilla de 127 jugadors, així com entrenadors, monitors, ajudants, delegats i membres de la Junta Directiva.

L’Escola de Futbol Baix Camp disposa d'un total de 9 equips: Juvenil A, Cadet A, Cadet B, Infantil A, Infantil B, Aleví A, Benjamí A, Prebenjamí A i Baby’s A.

Després d'una introducció dels valors de l’EFBC per part del president, Marcel·lí Garriga, van ser presentats tots els jugadors, entrenadors, monitors i delegats de l'escola, un a un, els quals van ser els veritables protagonistes de la festa. La presentació va ser amenitzada, en tot moment, per un discjòquei.

Després de la presentació dels jugadors, es van realitzar les fotografies dels equips –les individuals i del total d'ells–,

per al calendari del proper any.

En finalitzar l'acte de la presentació de tots els equips, l’EFBC va realitzar el sorteig d'un assortiment d’embotits ibèrics i d’un pernil. La seva recaptació va ser destinada a la Marató de TV3.

La Junta Directiva de l’EFBC dóna les gràcies a tots els participants. ✐ Redacció

Un projecte de l’IES Joan Guinjoan participa en la First Lego League El centre ha participat enguany de la First Lego League, un programa de creació robòtica per a joves. Aquesta competició ha comptat en la present edició amb 28 equips de diferents ciutats espanyoles que van conèixer el desenllaç final el 2 de febrer a la Fira de Reus.

Aquesta iniciativa és promoguda des de l’ETSE de la URV, l’Ajuntament de Reus i l’empresa BASF. És la nostra primera participació i l’Elena Baró, cap del Departament de Tecnologia del nostre Institut, ha vist amb nerviosisme i amb il·lusió aquesta experiència. “Haurem de fer hores fora de l’assignatura, aprofitar hores de pati i treballar per la tarda i posar 30

totes les energies” ha declarat per a una publicació comarcal en la qual s’ha recollit la notícia. El projecte del nostre centre està dissenyat pels alumnes del crèdit de modalitat de tecnologia de 4t d’ESO i consisteix a un lloc web accessible on quedin agrupats tots els serveis de

Riudoms. En el veredicte final es va valorar el treball en equip, la creació del propi projecte i el muntatge i el funcionament del robot construït íntegrament amb peces Lego. ✐ IES Joan Guinjoan

l’om revista de riudoms

col·laboració

Què és l’amor?

Un dia tot passejant per un jardí tot florit, vaig voler collir una rosa I em vaig punxar un dit.

La sang era molt vermella com la rosa que hi collí; enmig de tanta bellesa anava pensant per a mi que allí, enmig de tanta flor, hi romandria la deessa, la que en diuen de l’Amor, a la qual vaig invocar i al punt li vaig preguntar: –Oh, deessa, em podries explicar ‘l’amor, què cosa serà?’

I amb una música suau i una veu encisadora, ella em va contestar: –L’amor és entrega, és donar la mà a qui ensopega o a qui et vol acompanyar en la fosca de la nit també en la pobresa; sobretot és estimar sense esperar recompensa,

número 497 • desembre 2012

i també és perdonar si és que t’han fet ofensa.

L’amor, com les coses maques, gaudeix d’una màgia que ningú dels qui en ‘gosen’ sap de la seva durada. És desig, també dolor, és mirar lluny o a prop en la mateixa direcció.

Sovint també pot ser cec ignorant les bogeries que qui n’està ple pot fer.

Primavera i cant d’ocells, el més valuós sentiment, que qui el coneix ni en fa esment, tal volta ni en fa esment, però sent que, dintre seu, hi té un jardí que germina en tot hora i en tot moment.

Digue’m, deessa, de tot això Que m’acabes d’explicar, tens una poció a mà per poder-lo fer durar? ✐ M. Carme Barceló Barceló

31