Poemes del món
2011
AJUNTAMENT DE LA BISBAL D’EMPORDÀ
La ginesta La ginesta altra vegada, la ginesta amb tanta olor, és la meva enamorada que ve al temps de la calor. Per a fer-li una abraçada he pujat dalt del serrat: de la primera besada m'ha deixat tot perfumat. Feia un vent que enarborava, feia un sol molt resplendent: la ginesta es regirava furiosa al sol rient. Jo la prenc per la cintura: la tisora va en renou desflorant tanta hermosura fins que el cor me n'ha dit prou. Amb un vímet que creixia innocent a vora seu he lligat la dolça aimia ben estreta en un pom breu. Quan l'he tinguda lligada m'he girat de cara al mar... M'he girat al mar de cara, que brillava com cristall; he aixecat el pom enlaire i he arrencat a córrer avall. Joan Maragall Llegeix: Rosa M. Mercader, de Catalunya
2
POEMES DEL MÓN
La balada del bes Al temps de les rondalles, al temps dels trobadors, hi havia una donzella d'ull blau i cabell ros. Son pare la tenia, servada tant i tant, que encara no sabia lo que era amor d'amant. Un trobador una volta s'hi acosta gentilment, li dóna un bes als llavis i fuig d'allí rabent. Igual que una au ferida la dolça allí ha restat, la vista tota oberta i el pit tot agitat. Rodant pel món, un dia tornava el trobador, i encara la donzella patia el mal d'amor: -El bes aquell que em dàreu encara em fa penar; però diu que al món tot passa, potser ja em passarà.Bo i fent-li cortesia el trobador respon: -Això és engany, donzella, no passa tot al món.
Se desfaran els llavis que us feren tant de mal, però el bes que ells us donaven, el bes, és immortal; ens desfarem nosaltres, vindrà l'oblit; però el bes ni vós ni jo, donzella, l'oblidarem mai més. El mal se li augmentava quan el veié partir, i en va arribar molt mala, però no en va morir. Joan Maragall
Llegeix: Mireia Villa, de Catalunya
POEMES DEL MÓN
3
L'oda infinita Tinc una oda començada que no puc acabar mai; dia i nit me l'ha dictada tot quant canta en la ventada, tot quant brilla per l'espai. Va entonar-la ma infantesa entre ensomnis d'amor pur; decaiguda i mig malmesa, joventut me l'ha represa amb compàs molt més segur. De seguida, amb veu més forta, m'han sigut dictats nous cants; pro, cada any que el temps s'emporta, veig una altra esparsa morta i perduts els consonants. Ja no sé com començava ni sé com acabarà, perquè tinc la pensa esclava d'una força que s'esbrava dictant-me-la sens parar. I aixís sempre, a la ventura, sens saber si lliga o no, va enllaçant la mà insegura crits de goig, planys d'amargura, himnes d'alta adoració. Sols desitjo, per ma glòria, que, si algú aquesta oda sap,
4
POEMES DEL MÓN
al moment en què jo mori, me la diga de memòria mot per mot, de cap a cap. Me la diga a cau d'orella esbrinant-me, fil per fil, de la ignota meravella que a la vida ens aparella el teixit ferm i subtil I sabré si en lo que penses, -oh poeta extasiat!hi ha un ressò de les cadences de l'aucell d'ales immenses que nia en l'eternitat. Joan Maragall
Llegeix: Norbert Botella, de Catalunya
El cant de la Senyera Al damunt dels nostres cants aixequem una Senyera que els farà més triomfants. Au, companys, enarborem-la en senyal de germandat! Au, germans, al vent desfem-la en senyal de llibertat! Que voleï! Contemplem-la en sa dolça majestat! Oh bandera catalana!, nostre cor t'és ben fidel: volaràs com au galana pel damunt del nostre anhel: per mirar-te sobirana alçarem els ulls al cel. I et durem arreu enlaire, et durem, i tu ens duràs: voleiant al grat de l'aire, el camí assenyalaràs. Dóna veu al teu cantaire, llum als ulls i força al braç. Joan Maragall
Llegeix: Anna Verdum, de Catalunya
POEMES DEL MÓN
5
Excelsior Vigila, esperit, vigila, no perdis mai el teu nord, no et deixis dur a la tranquil·la aigua mansa de cap port. Gira, gira els ulls enlaire, no miris les platges roïns, dóna el front en el gran aire, sempre, sempre mar endins. Sempre amb les veles suspeses, del cel al mar transparent, sempre entorn aigües esteses que es moguin eternament. Fuig-ne de la terra immoble, fuig dels horitzons mesquins: sempre al mar, al gran mar noble; sempre, sempre mar endins. Fora terres, fora platja, oblida't de ton regrés: no s'acaba el teu viatge, no s'acabarà mai més. Joan Maragall Llegeix: Jordi Serra, de Catalunya
6
POEMES DEL MÓN
Caminos
ta.
De la ciudad moruna tras las murallas viejas, yo contemplo la tarde silenciosa, a solas con mi sombra y con mi pena.
El viento ha sacudido los mustios olmos de la carretera, levantando en rosados torbellinos el polvo de la tierra. la luna está subiendo amoratada, jadeante y llena.
El río va corriendo, entre sombrías huertas y grises olivares, por los alegres campos de Baeza. Tienen las vides pámpanos dorados sobre las rojas cepas. Guadalquivir, como un alfanje roto y disperso, reluce y espejea. Lejos, los montes duermen envueltos en la niebla, niebla de otoño, maternal; descansan las rudas moles de su ser de piedra en esta tibia tarde de noviembre, tarde piadosa, cárdena y viole-
Los caminitos blancos se cruzan y se alejan, buscando los dispersos caseríos del valle y de la sierra. Caminos de los campos... ¡Ay, ya no puedo caminas con ella! Antonio Machado
Llegeix: Àngel Pérez Pérez, de Castella-Lleó
POEMES DEL MÓN
7
Eu nu strivesc corola... Eu nu strivesc corola de minuni a lumii şi nu ucid cu mintea tainele, ce le-ntâlnesc în calea mea în flori, în ochi, pe buze ori morminte. Lumina altora sugrumă vraja nepătrunsului ascuns în adâncimi de întuneric, dar eu, eu cu lumina mea sporesc a lumii taină şi-ntocmai cum cu razele ei albe luna nu micşorează, ci tremurătoare măreşte şi mai tare taina nopţii, aşa înbogăţesc şi eu întunecata zare cu largi fiori de sfânt mister şi tot ce-i neînţeles se schimbă-n neînţelesuri şi mai mari sub ochii mei căci eu iubesc şi flori şi ochi şi buze şi morminte. Llegeix: Andreea Iulia Sonet, de Romania
8
POEMES DEL MÓN
Jo no aixafo la corol·la de meravelles del món i no mato amb la ment els secrets que trobo en el meu camí, en les flors, en els ulls, els llavis o les tombes. La llum dels altres escanya el miracle de l’impenetrable ocult en les profunditats de les tenebres, però jo, jo amb la meva llum augmento els secrets del món igual com la lluna amb els seus raigs blancs no els disminueix, i tremolant incrementa més el misteri de la nit, així enriqueixo jo el fosc horitzó amb llargs estremiments de sant misteri i tot el que és incomprès es canvia en un enigma més gran sota els meus ulls perquè jo estimo les flors, els ulls, els llavis i les tombes.
Les souvenirs
Els records
Les souvenirs n'ont pas d'espace à eux, ni de remparts qui les défendent
Els records no tenen espai propi, ni muralles que els puguin defensar
et quand on les a retenus trop longtemps quelqu'un, au-dedans de nous, s'impatiente et les chasse
i quan els hem retingut massa temps algú, dintre nostre, s'impacienta i els fa fora
mais l'autre, celui qui ne veut pas mourir, s'attache alors
però l'altre, aquell que no vol morir, es dedica aleshores
à retrouver ne serait-ce qu'une odeur, un bruissement de bruyère
a retrobar encara que sigui només una olor, una fressa de bruguera
un semblant de bonheur entre les doigts.
una mena de felicitat entre els dits.
Claude Estevan Llegeix: André Alègre, de França
POEMES DEL MÓN
9
La paraula pot escalfar, encoratjar i salvar, fer feliç i desfer el glaç. La paraula ens pot portar milers de desgràcies, insultar i ferir despietadament. I per això ens diem amb severitat: “Perquè hi ha en la vida cap desgràcia innecessària. Hem de pensar, noies, en cada paraula, ja que en el món, no hi ha cap paraula insignificant!” Llegeix: Irina Podkorytova, de Rússia
10
POEMES DEL MÓN
Dóna'm la mà Dóna'm la mà que anirem per la riba ben a la vora del mar bategant, tindrem la mida de totes les coses només en dir-nos que ens seguim amant. Les barques llunyes i les de la sorra prendran un aire fidel i discret, no ens miraran; miraran noves rutes amb l'esguard lent del copsador distret.
i jo, aleshores, besaré ta galta; i la besada ens durà el joc d'amar. Dóna'm la mà que anirem per la riba ben a la vora del mar bategant; tindrem la mida de totes les coses només en dir-nos que ens seguim amant. Joan Salvat-Papasseit
Llegeix: Laia Rodríguez, de Catalunya
Dóna'm la mà i arrecera la galta sobre el meu pit, i no temis ningú. I les palmeres ens donaran ombra. I les gavines sota el sol que lluu ens portaran la salabror que amara, a l'amor, tota cosa prop del mar:
POEMES DEL MÓN
11
Astronauta en harapos Gasté todas mis propinas usé todos mis juguetes y robé los de mis amigos. A hurtadillas aprendí a usar las herramientas de mi papá –leí sus manuales fotocopiados. Me tomó 40 años construir la nave espacial. Y calcular la parábola, que todos se hartaran de mí. Es medianoche, una sirena anuncia el lanzamiento. Nadie viene a despedirme. En lo alto de la plataforma enfundado en mi traje plateado con mi casco bajo el brazo me sitia el vértigo. Sonrío, como Armstrong y Aldrin. Recién hoy entiendo su gesto: “¿y si mejor mantengo los pies en la Tierra?” Doce, once, diez,
12
POEMES DEL MÓN
nueve punto ocho metros sobre segundo al cuadrado después –¡fue un siglo, créanme!–, me arrastro afuera de mi crucero desintegrado. Soy un astronauta en harapos. Un viejo se me acerca (un agujero negro en su sonrisa) “Igualito a una estrella fugaz –me dice– Hasta pedí un deseo”. Benny Chueca Llegeix: Gonzalo Peña, de Perú
IF... IF you can keep your head when all about you Are losing theirs and blaming it on you, If you can trust yourself when all men doubt you, But make allowance for their doubting too; If you can wait and not be tired by waiting, Or being lied about, don't deal in lies, Or being hated, don't give way to hating, And yet don't look too good, nor talk too wise: If you can dream - and not make dreams your master; If you can think - and not make thoughts your aim; If you can meet with Triumph and Disaster And treat those two impostors just the same; If you can bear to hear the truth you've spoken Twisted by knaves to make a trap for fools, Or watch the things you gave your life to, broken, And stoop and build 'em up with worn-out tools: If you can make one heap of all your winnings And risk it on one turn of pitch-and-toss, And lose, and start again at your beginnings And never breathe a word about your loss; If you can force your heart and nerve and sinew To serve your turn long after they are gone, And so hold on when there is nothing in you Except the Will which says to them: 'Hold on!' If you can talk with crowds and keep your virtue, ' Or walk with Kings - nor lose the common touch, if neither foes nor loving friends can hurt you, If all men count with you, but none too much; If you can fill the unforgiving minute With sixty seconds' worth of distance run, Yours is the Earth and everything that's in it, And - which is more - you'll be a Man, my son! Rudyard Kipling
Si... si pots mantenir el cap assenyat quan al voltant tothom el perd, fent que en siguis el responsable; si pots confiar en tu quan tots dubten de tu, deixant un lloc, també, per als seus dubtes; si pots esperar i no cansar-te de l’espera, o no mentir encara que et menteixin, o no odiar encara que t’odiïn, sense donar-te fums, ni parlar en to sapiencial; si pots somiar –sense fer que els somnis et dominin, si pots pensar –sense fer una fi dels pensaments; si pots enfrontar-te al Triomf i a la Catàstrofe i tractar igual aquests dos impostors; si pots suportar de sentir la veritat que has dit, tergiversada per bergants per enxampar-hi els necis, o pots contemplar, trencat, allò a què has dedicat la vida, i ajupir-te i bastir-ho de bell nou amb eines velles: si pots fer una pila de tots els guanys i jugar-te-la tota a una carta, i perdre, i recomençar de zero un altre cop sense dir mai res del que has perdut; si pots forçar el cor, els nervis, els tendons a servir-te quan ja no són, com eren, forts, per resistir quan en tu ja no hi ha res llevat la Voluntat que els diu: “Seguiu!” si pots parlar amb les gents i ser virtuós, o passejar amb Reis i tocar de peus a terra, si ni enemics ni amics fervents poden ferir-te, si tots compten amb tu, i ningú no hi compta massa; si pots omplir el minut que no perdona amb seixanta segons que valguin el camí recorregut, teva és la Terra i tot el que ella té i, encara més, arribaràs, fill meu, a ser un Home.
Llegeix: Amanda Whithman, d’Anglaterra
POEMES DEL MÓN
13
Així és la mare, i va ser l’àvia, així som dones al costat de dones, semblem res i no signifiquem res, només algunes “elles” al servei “d’ells”. Ells negligents i elles molt tranquil·les, ells embolicant el que elles aclareixen, ells només peus i elles només mans. Aquest és el destí de les dones. En el fons, què fan les dones sobre la capa de la terra? Res d’espectacular, res d’imponent. Canviant per ells tant el camí com el cognom, posen les coses un altre cop al seu lloc. Amb tantes passes fetes per dins de casa i per a les quals tampoc demanen paga, si haguessin començat un gloriós camí haurien arribat fins i tot més enllà. Així és la mare i va ser l’àvia i com elles demà jo també ho seré. Què fem nosaltres, les dones? Res. Només neteja i alguna vegada nens. Som anelles del fil de cosir, de cada cadena feta de dos, que difícil per a nosaltres, les dones, la vida però és també impossible sense nosaltres.
14
POEMES DEL MÓN
El món Els planetes fan obres divines, els humans fan vida a la terra. Tots nosaltres soms molts diferents, però tots volem les mateixes coses. Volem estimar, volem viure, guardar l’amor dins el nostre cor. I això és el més important de tot: Estimar sí que és ser humà. Llegeix: Tetiana Misiura, d’Ucraïna
POEMES DEL MÓN
15
Amazic és la meva llengua, amb la meva mà l’escriuré, en cants i amb la sang de la mà la compondré, per no oblidar-la en paper la dibuixaré, i perquè floreixi al terra estèril la cultivaré. Per ella lluitaré i mai l’oblidaré, és la llengua del meu cor. Amazic, et busco dia i nit, el meu cor s’ha tornat boig, i ja no pot sofrir més; els camps estan tristos i no volen créixer més flors. Estàs arrelat al meu cor, qui t’oblidarà i qui ho negarà! Qui podrà amb tu? Si els ancestres ja ens van parlar de tu. Si m’haguessis nomenat reina, en dic a mi mateixa, no hauria anat a les terres on no ets. Tamimount Lamjahdi Llegeix: Tamimount Lamjahdi, del Marroc
16
POEMES DEL MÓN
POEMA LAMENTACION DE OCTUBRE Yo no sabía que el azul mañana Es vago espectro del brumoso ayer; Que agitado por soplos de centurias El corazón anhela arder, arder. Siento su influjo, y su latencia, y cuando Quiere sus luminarias encender. Pero la vida está llamando, Y ya no es hora de aprender. Yo no sabía que tu sol, ternura, Da al cielo de los niños rosicler, Y que, bajo el laurel, el héroe rudo Algo de niño tiene que tener. ¡Oh, quién pudiera de niñez temblando, A un alba de inocencia renacer! Pero la vida está pasando, Y ya no es hora de aprender. Yo no sabía que la paz profunda Del afecto, los lirios del placer,
la magnolia De luz de la energía, Lleva en su blando seno la mujer. Mi sien rendida en ese seno blando, Un hombre de verdad pudiera ser... ¡Pero la vida está acabando, Y ya no es hora de aprender! Porfirio Barba Jacob
Llegeix: Nancy Paola Morales, de Colòmbia
POEMES DEL MÓN
17
LA MERDA De petit havia sentit la frase: caga el bisbe, caga el papa de cagar ningú s’escapa. No heu vist el nen petit amb la cara satisfeta després d’haver fet una caca ben desfeta? És una de les tasques més ben fetes que fa el cos perquè després t’has guanyat, si vas restret, un bon repòs. Si és dura té la forma de “cigarro” i hom l’anomena cagarro. Però quan et prens un got d’aigua de carabanya pren una forma estranya. D’un cos sòlid es torna un suc claret i aleshores si no tens molt paper, pots embrutar el més net. La creu de Sant Jordi es dóna a gent important que ha fet coses per Catalunya, Doncs al català Josep Pujol que va triomfar a París fent pets, no n’hi van donar ni una. Sempre he pensat que un dels estris més inútils és l’escombra del WC per treure la merda impregnada, em podeu explicar com ho fa la gent per treure de l’escombra la merda enganxada? Aquest any, ha estat temps de sequera i jo aigua estalviava, aleshores la merda dels tubs no baixava. Tanta merda als tubs es va acumular que el lampista, el camió i el paleta 400 euros em va costar. No heu pensat mai el plaer a casa de cagar bé que tenim?
18
POEMES DEL MÓN
mentre quin patiment , martiri , ...aquell que dret i amb diarrea ho ha de fer sofrint! Tant si la persona és pobra, rica, la merda per tothom és igual i la merda agermana a les persones sanes, malaltes, riques i pobres per igual. Clara, fosca , espessa, mai ningú la fa igual encara que sigui d’or l’orinal. Què còmic seria una persona que tingués gran caguera si portés un tap al darrera. Què seria d’un mister, una mis, un mestre o un policia si no poguessin treure la merda cada dia? Oh forat del cul que tothom porta tan amagat! Ets molt més important i útil i encara ningú t’ha lloat! Ara que a l’institut farem educació per a la ciutadania – urbanitat per què en comptes de preguntar: Què tal? Com estàs? No seria millor dir: Has ben cagat? No ens hem de desil·lusionar si cada dia les persones som felices i podem dir: Ara tinc ganes de cagar!
Jesús Culebras Llegeix: Jesús Culebras, de Catalunya
La dona que mata els homes Hi havia una dona molt guapa, però tots els homes que es casaven amb ella es morien. Així passaven les coses fins que la dona decidí no tornar a casar-se. Va quedar-se vídua molt de temps, però un dia un home es va enamorar d’ella i li va demanar la mà. Ella li va dir “Cada vegada que em caso el meu marit es mor al cap d’un temps. Deixa’m en pau”. L’home li va contestar: “M’és igual que em mori, però no em faré enrere”. Finalment, es van casar. Després de molt de temps, l’home va anar de viatge. La dona va anar a buscar el seu amant i van passar la nit junts. De bon matí, el seu home va tornar a casa. Quan va arribar, va picar a la porta. Res, cap resposta. L’home va intentar obrir la porta però estava tancada i va cridar la seva esposa. Ella va dir al seu amant: “El meu marit és aquí, és ell qui em crida”. L’amant tenia tanta por que tremolava. La dona li va dir: “No tinguis por, agafa aquesta roba i cobreix-te tot el cos. Posa’t a l’angle i quan ell entri comença a fer un soroll estrany”. Quan la dona va obrir la porta, l’home va entrar, es va treure la roba i es va anar a asseure al llit. L’amant va començar a cridar d’una manera tan misteriosa que l’home va preguntar: “Però, què és això?” La dona li va dir: “Això és el que mata els meus marits”. I l’home va sortir de casa corrent per salvar-se! Llegeix: Adama Dieme, del Senegal
POEMES DEL MÓN
19
Silenci No parlis, fes-te fonedís, oculta els sentiments i els somnis: deixa que al fons de l’esperit s’aixequin, muts, i muts, es ponguin com les estrelles en la nit. Atura’t, mira’ls... i no parlis. El cor voldries traduir? Creus que algú altre t’entendria? Que comprendria el que et fa viu? Pensament dit és ja falsia. Si mous la deu n’alces el llim: beu-ne les aigües... i no parlis. Aprèn a viure dintre teu: tens tot un món al fons de l’ànima de pensaments i de secrets que eixorda la remor forana i un raig del dia pot desfer. Escolta’n el cant... i no parlis! Llegeix: Irina Shepitko, d’Ucraïna
20
POEMES DEL MÓN
El desig del meu cor puja als meus llavis com una oració. Déu, fes la meva vida semblant a la d'una espelma, un guia lluminós. La meva presència destruiria la foscor d'aquest món, i la meva llum ardent il·luminaria tot l'espai. Els meus actes serien per a la meva pàtria, bells i admirats, com una flor sol augmentar la bellesa d'un jardí. La meva vida seria com la d'una arna a la qual li agrada la llum i vola, oh Senyor! Tal seria el meu amor del coneixement, oh Senyor! La meva tasca seria ajudar els pobres I omplir d'amor la vida dels errats i els vells, oh Déu, allunya'm del mal i guarda'm en el camí recte i virtuós. Fes que la teva personalitat, valor i passió siguin tan virtuosos que no calgui que Déu et demani quin és el teu desig! Llegeix: Ali Adnan, de Pakistan
POEMES DEL MÓN
21
ES AQUI SANTA CRUZ...!!! Esta tierra de selvas virginales Paraíso con el que tantos han soñao Mundo extraño de climas tropicales Tierra bella que llaman el Dorao O llanuras del inmenso Paitití Los que antes estas selvas habitaban Hombres fuertes de la gran chiriguania Que invencibles sus dominios recorrían Encierran estas selvas de misterio La quietud de sus bravuras que contractan La sonora turbulencia de sus ríos La dulzura de sus aves cuando cantan El ruido de sus tigres sanguinarios La alegría en un claro amanecer Cuando el sol del horizonte se levanta Al hechizo que entristece su tranquilo amanecer. Es aquí Santa Cruz...!!! Ande la vida es verdadera Ande el alma sensitiva experimenta La alegría arrobadora y la dicha placentera La pasión impetuosa como noches de tormenta Que palpita en nuestra sangre aventurera Es la herencia de la sangre castellana Es el grito de bravura de la raza que ayer fuera La más grande y la más fuerte de esta tierra soberana. Es aquí Santa Cruz...!!! Tierra morena... Ande el camba va sembrando entre los surcos la simiente
22
POEMES DEL MÓN
con el cuerpo requemao por el sol y la tierra tan ardiente Con el brazo endurecido por el rudo batallar de la faena alza el rostro hacia los cielos complacido y sonriente porque sabe que la tierra que trabaja es tan fértil y tan buena y mañana entre los surcos se alzará el verde imponente. Es aquí Santa Cruz...!!! La soñadora, ande nacen... ande nacen las mujeres mas hermosas que parece que brotaran de la tierra abrazadora como brotan los capullos de las rosas y son tan bonitas, tan alegres como bellas y este pueblo está orgulloso... las admira y las adora porque son nobles, sinceras, cariñosas todas ellas. Es aquí Santa Cruz...!!! La esplendorosa cuna eterna del amor la fantasía tierra camba... sos tan bella..., y tan hermosa que el alma de tus hijos se reflejan inspirando sentimientos de ternura y bondad, almas nobles de los cambas que te admiran y te adoran como adoran a los cielos y la Santa Libertad...!!! Antonio Anzoategui (Camba Florencio) Llegeix: Sissi Mileta Gutierrez, de Bolívia
Mar dʼoctubre Ballen els grans de sorra que acompanyo, silenciosa. Compassats per les onades gaudim de sentir lʼaigua... Mai no ho he esbrinat, qui és lʼacariciat? Obro els ulls ja salats badocs dʼallò que veuen, res pas definit, però ben insinuats uns peixos eixits que centellejen en passar, com estels prop a tocar i fugaços en sʼatansar. Observo, ara sóc alga dansant al vaivé de lʼaigua Només sento... sento, i no penso. Emocions desbordants plenes de vida i encant. Irene Marsans
Llegeix: Irene Marsans, de Catalunya
POEMES DEL MÓN
23
Paris at Night Trois allumettes une à une allumées dans la nuit la première pour voir ton visage tout entier la seconde pour voir tes yeux la dernière pour voir ta bouche et l’obscurité tout entière pour me rappeler tout cela en te serrant dans mes bras.
doux présent du présent fraîcheur de la nuit chaleur de ma vie. Alacant Una taronja damunt la taula la teva roba damunt la catifa i tu dins el meu llit dolç present del present frescor de la nit escalfor de la meva vida
Paris de nit Jacques Prévert Tres mistos d’un en un encesos en la nit el primer per veure’t la cara sencera el segon per veure’t els ulls el darrer per veure’t la boca i tota la foscor sencera per recordar-me tot això mentre et cenyeixo amb els braços.
Alicante Une orange sur la table ta robes sur le tapis et toi dans mon lit
24
POEMES DEL MÓN
Llegeix: Emilie Bourret, de França
La Guaja Ven acá granuja ¿Dónde andas so guaja? Hoy te mondo los huesos a palos, no llores ni huyas por que no te escapas, yo no sé lo que hacer ya contigo me tienes muy harta, Te dije al marcharme: levántate pronto enciende la lumbre arrima el puchero , enjuaga las ollas y barra la casa.Y vengo y me encuentro grandísimo pillo, la lumbre sin brazas, la puchera sin caldo ni prigue, la vivienda peor que una cuadra,¿Segaste la hierva? ¿Clavaste la estaca? ¿Comió la cordera? ¿Bebió la lechona? ¿Cogiste los huevos? ¿Mudaste la cabra?¡Hum! ¿Y a ti qué te importa? ¿para qué quieres cansarte? Si aquí está la burra que todo te lo haga.Te piensas granuja que al estar tu madre hechita una negra quemándose el alma, mientras tu me malgastas el tiempo que da más que lástima, hecho un ropa suelta... hecho un rajamantas... por esas callejas detrás de los perros,
,o cogiendo las zarzamoras, que así estás de lindo grandísimo guaja ¡súbete esos calzones so pillo! ¡átate esos zapatos so randa! límpiate esos mocos, lávate esa cara y vete ahora mismo donde no te vea que me tienes, me tienes muy harta y ahora ¡a la cama!, ¡a la cama !La aurora se tiende tranquila, diáfana, el campo despliega su manto de escarcha, cariñosa y tierna se acerca a la cama donde el niño cándido, descansa,: ¿Yo turbar este sueño? no fuera quien soy ni tubiera entrañas... rie, juega y destroza hijo mío... ¡tu madre lo gana! Vicente Neira Llegeix: Diany Peñaloza, de Mèxic
POEMES DEL MÓN
25
Cine? Priviri pe rama răsăritului... crestele munţilor atinse sunt de aripă singurătăţii cale, trandafiri spulberă surâsul ... Tălpile tale ciupesc fragilitatea norului, desenează pe nisipul umed parfumul rochiei de mireasă; împrắștie-cu usurinţa unor artificii, amintiri stropite cu rouă departe este căldura îmbrăţişărilor tale, iubitul meu ! departe e de artezienele bucuriei.. cheie de cristal, care deschide cutia muzicală: vals cu inocenţa unei păpădii , vals cu dezmierdarea unui val ... cortina apusului îngroapă în undele lacului soarele geruri violente nu distrug cutezanţa cascadei coamele cailor o ating, fluturii sorb nectarul florilor, pe care le-am sărutat sub clar de lună; luminişuri copleşite de dor, lanuri de grâu strivite de pasiune, de dragoste... cine poate să prindă între degete simplitatea unui apus? s-o transforme într-o zăpadă, aminte să aducă trandafirilor de iubire? cine poate să cuprindă în priviri marele zbor al vulturului, să-l modeleze într-o răcoroasă atingere...sărut? Cine? Anisoara Iordache Llegeix: Andreea Pantaza, de Romania
26
POEMES DEL MÓN
Qui? Mirades sobre la branca de l’alba... les crestes de les muntanyes són tocades per l’ala de la soledat camí, les roses escampen el somriure... Els teus peus pessiguen la fragilitat del núvol, dibuixen sobre la sorra humida el perfum del vestit de núvia; escampen amb la facilitat d’uns focs artificials, records esquitxats amb la rosada. L’escalfor de les teves abraçades és lluny, estimat meu! Lluny és dels brolladors de l’alegria... clau de vidre que obre la caixa de música: vals amb la innocència d’una flor, vals amb la carícia d’una onada, la cortina de la posta enterra el sol en les aigües del llac ni els freds més vius no destrueixen l’atreviment de la cascada. Les crineres dels cavalls la toquen, les papallones xuclen el nèctar de les flors, que he besat sota el clar de lluna; clarianes plenes de nostàlgia camps de blat esclafats per la passió, per l’amor... Qui pot agafar amb els dits la senzillesa d’una posta de sol? Que la transformi en neu, que recordi a les roses l’amor? Qui pot abraçar amb l’esguard el gran vol de l’àguila, modelar-lo amb un toc lleuger...bes? Qui?
Tot això era, era, era... Dels jorns s’acomplí el torniol. Quina mentida i quina força et fa revenir el passat? Del matí a l’hora cristalina, sota les muralles del Kremlin la primitiva ardor de l’ànima torna vers la meva terra? La nit de Pasqua, vora el Neva, pel vent glaçada, i pas dels gels, amb el gaiato una captaire vella, mourà el meu cadàver? O sobre els camps tan estimats en la tardor grisa, el meu cos, entre les boires i la pluja, farà malbé el jove falcó? O a l’hora trista i sense estels tancat entre quatre parets amb inflexible fatalisme m’adormiré entre blancs llençols? O en vida nova i diferent oblidaré el meu somni antic i evocaré també els Dux com recordo ara a Kalita? Mes crec –no passa sense traça tot el que tant vaig estimar. Tremola dins la pobra vida aquesta pols incomprensible. Llegeix: Lyudmyla Filippova, d’Ucraïna
POEMES DEL MÓN
27
MÄ CH’AMAKA URU
UN DIA FOSC
Nantayka sarjaraktasta mä uru qhanantharaqui llixt’iri chuymaja chhiarat isth’apisi kusisiñaja kutinuñjaña jan uñaña
Mare meva te’n vas anar en un dia resplendent, de dol es va vestir el meu cor, l'alegria de tornar-te a veure en plor i dolor es va convertir.
Jayarst’aña llakisita jichha nayaj jachastua jupan sarxat’apatha yath’awa jan kutininiti Jan jupampi jan’utjaña utjiti ukjama wali ch’amau armaña kuchisiña urünaka jan kutt’añiti tansiraja llaki nayrajan uñkataran chhaqh’ayastua nantaykaja nayan tayka waqaychañata Akan walich’amau sarñaqañ utjaña mutuña ch’amapiniu jan uñjayaña munayqh’itu juparu suma, wali’suma tansiraja churaña munaña jisa Tata munaña, sumachuymani chiqa nayan taykitaru waqaychañata. Mery Cristina Tindal Llegeix: Mery Cristina Tindal, de Bolívia
28
POEMES DEL MÓN
La deixí desconsolada, ara sóc jo qui plora la seva partida i sé que no tornarà. Sense ella és inútil viure com inútil és voler oblidar dies feliços que no tornaran, només tristesa en els meus ulls veuran perquè vaig perdre a qui més estimava la meva mare estimada. Cruel és el destí, com cruel és la vida que em nega tornar a veure L’ésser més noble i abnegat, que només donava amor, sí Senyor, amor i tendresa era la meva mareta estimada.
El Duelo del Mayoral ¿Qué cómo fue señora? Como son las cosas cuando son del alma. Ella era muy linda, y yo la quería, y ella me adoraba. ¡Pero él!, pero él hecho sombra se me interponía, y todas los días junto a su ventana, manojos de rosas fragantes había y rojos claveles y dalias de nácar Y cuando las sombras cubrían las cosas, y en el ancho cielo la luna brillaba, de entre las palmeras brotaba su canto y como una flecha llegaba a su casa. ¡Cómo la quería! ¡Cómo la queria! Cómo le cantaba sus ansias de amores y como vibraba con él su guitarra. y yo tras las palmas con rabia le oía, y entre canto y canto señora, brotaba una lágrima, lágrima de hombre, no crea otra cosa, porque los hombres lloran como las mujeres porque tienen débil como ellas el alma. No pude evitarlo la envidia es muy negra, y las penas de amor son muy malas, y cuando la sangre se enrabia en las venas, no hay quien pueda señora calmarla. Una noche oscura, lo que hacen los celos, lo esperé junto a la cañada. ¡Retumbaba el trueno!, llovía y el río igual que mis venas, bajaba. Al fin, lo vi entre las sombras, venía cantando, venía cantando su loca esperanza. En el cinto colgao el machete, y bajo el brazo su alegre guitarra. Llegó junto a mí, tranquilo, sereno,
me clavó en los ojos su fiera mirada, y me dijo - ¿Me esperas? Y le dije - ¡Te espero! Y no hablamos más ni una sola palabra porque los hombres machos, pelean, no hablan. ¡Como la quería!, ¡como! como la quería, el machete me dijo su amor y sus ansias, brillaban sus ojos, roncaba su pecho, y entre golpe y golpe, ponía su alma. Fue lucha de toros eso bien lo sabe la vieja cañada. Pero más que el amor y el ensueño, pudieron la envidia y la rabia; Y al fin, al fin mi machete lo dejó tendido junto a su guitarra. ¡No se asuste señora! son cosas pasadas. Todavía en el suelo me dijo, ¡Quiérela! quiérela que es buena, quiérela que es santa, ¡Quiérela! quiérela como yo la he querido, que aún muriendo la llevo en el alma. Y tuve celos y tuve celos señora de aquel que muriendo la amaba, y la sangre cegó mis pupilas, y le hundí el machete en el pecho con odio y con rabia, buscándole el alma, buscándole el alma porque en el alma se llevaba mi hembra. Y yo no quería señora, y yo no quería que me la llevaran. Ovidio Rincón
Llegeix: Carlos Alberto Sánchez, de Bolívia
POEMES DEL MÓN
29
Suite de Parlavà Aquest potser és el lloc, i la resposta a totes les preguntes tal vegada la té el rellotge que no diu cap hora i és un ull sempre obert que tot ho escruta. Aquest potser és el lloc, i la bellesa potser és només l'absència dels desigs, el buit en què la veu es torna cant i la claror penetra cada cosa com un vel de misteri que no altera la cadència secreta dels objectes. No parlo de claror per dir la llum, sinó de l'olivera i el desmai que flanquegen la porta de la casa, ni parlo de l'amor per dir l'amor, sinó d'una discreta melangia. Tot és debades, l'horitzó i la nit, l'esclat i el vent, la ruta i la
30
POEMES DEL MÓN
temença. No parlo de la mar per dir la mar, només parlo de mi, cansat, adust, però, en secret, colpidorament tendre. Miquel Martí i Pol
Llegeix: Anna Brugué, de Catalunya
Olor a mejorana Bambuco de mi tierra santanderana Oleroso a aguardiente y a mejorana A trapiche moliendo caña madura Bambuquito fiero como los ojos de una gitana... de una gitana Cuando estás contento bambuquito mío Perfuman las flores, se alegra el plantío Pero si hay tristeza en tu melodía Entonces se mueren nuestras alegrías Bambuquito bueno, bambuquito fiero Como tú naciste así, así yo te quiero Como tú naciste así, así yo te quiero Bambuco empinado cual mis montañas Prestenciero y arriero cual mis mañanas En su nota se siente la heroica azaña
Que con tinta picante escribieron los comuneros... los comuneros Cuando estás contento bambuquito mío Perfuman las flores, se alegra el plantío Pero si hay tristeza en tu melodía Entonces se mueren nuestras alegrías Bambuquito bueno, bambuquito fiero Como tú naciste así, así yo te quiero Como tú naciste así, así yo te quiero.
Canta: Paulina Medina Ríos, de Colòmbia
POEMES DEL MÓN
31
Textos i fotografies: Oficina de Català de la Bisbal d’Empordà. Composició i maquetació: Àrea de Comunicació de l’Ajuntament de la Bisbal.