Page 1


editorial

TERCERA ÈPOCA ANY XLV NÚM. 465 Quart trimestre 2013 Director:

TORQUAT NOTÓ I LA QUÍMICA OCULTA

ANTONI PORTELA Comitè de Redacció: JOAN ASTOR JOSEP MANUEL RICART Edita: COL·LEGI OFICIAL DE QUÍMICS DE CATALUNYA Òrgan de difusió de: ASSOCIACIÓ DE QUÍMICS DE CATALUNYA Redacció: Av. Portal de l’Àngel, 24, 1r 08002 Barcelona Tel.: 93 317 92 49 Telefax: 93 317 92 99 e-mail: quimics@quimics.cat web: quimics.cat Maquetació i creació arxiu PDF: Joan Astor Realització gràfica: Editorial Estel Grup EMA - S. L. Equador, 32-34 ent. 1a, 2a 08029 Barcelona Tel. 93 419 33 21 Publicitat: Gecap S. L. - Ricard Piqué Tel. 93 459 33 30 Dipòsit Legal: B-14.622 -1969 ISSN 1577-4600 Nombre d’exemplars: 2.500 NPQ no es responsabilitza de les opinions expressades en els articles signats

omés es veu bé amb el cor, l’essencial és invisible als ulls. El Petit Príncep. Antoine de Saint-Exupéry. Contribució invisible. Èxit visible. BASF. Premi Excel·lència ICOQC 2008. La Química Oculta i El Petit Príncep. Claudi Mans. Conferència Sant Albert. Facultat de Química, 2013. Una cita, una frase publicitària i un títol que ens recorden que la química està normalment oculta a la societat amb el que això suposa d’ignorància negativa. Una notícia trista. Ha mort el nostre company Torquat Notó i Cañisa, un excel·lent professional d’aquesta Química Oculta que va procurar donar a conèixer no defugint mai comprometre’s en aquest afany. Efectivament, va ser degà del Col·legi de Químics de Catalunya a mitjans dels anys setanta i estava col·legiat des de la fundació del Col·legi el 1952, així com associat a la Delegació d’ANQUE a Catalunya. Va ser, doncs, un dels fundadors i té totes les nostres distincions: orde del Mn, del Zr, de l’Sn, del Nd i Col·legiat Distingit. Ens vam conèixer a la meva arribada al curs 1966-67 a la Càtedra de Química Tècnica de la Universitat de Barcelona en els diversos actes de les nostres institucions en què Torquat participava activament. Així mateix recordo diverses visites amb els alumnes de la Facultat de Química a les instal·lacions de l’empresa on va desenvolupar la seva vida professional i ens atenia excel·lentment. Quan Pere Miró –mort enguany també– va ser elegit degà del Col·legi vaig tenir l’honor que em proposés com a vocal de la Junta Directiva del Col·legi. Els diferents deganats posteriors –el primer d’ells, Torquat, de 1974 a 1976– em van mantenir a la Junta i el 1996 em va escollir degà. Sempre recordaré el seu bon quefer tant de ciutadà compromès amb el seu país com de professional compromès amb la professió. Ha estat una excel·lent persona i un gran company. En aquest mateix número de la revista trobareu semblances de Torquat escrites per companys que posen de manifest tot el que els químics li devem per la seva contribució a millorar la nostra professió des del seu compromís amb les nostres institucions. El nostre més sincer condol a la seva vídua, fills i família. Descansa en pau, Torquat. Ens quedarà sempre el teu exemple.

PORTADA: Temps de tardor. Fotografia: Joan Astor.

NPQ 465 • quart trimestre 2013

José Costa Degà CQC President AQC

3


juntes i sumari

COL·LEGI DE QUÍMICS DE CATALUNYA

ASSOCIACIÓ DE QUÍMICS DE CATALUNYA

Degà: José Costa.

President: José Costa.

Vicedegans: 1r Emilio Tijero. 2n Pascual Segura. 3r Josep Manuel Ricart.

Vicepresidents: 1r Alfredo Vara. 2n Emilio Tijero. 3r Pascual Segura.

Secretari: Agustí Agustí.

Secretari: Agustí Agustí.

Vicesecretari: Jordi Bonet.

Vicesecretari: Aureli Calvet.

Tresorer: Joan Llorens.

Tresorer: Joan Llorens.

Vocals: Xavier Albort, Joan Bertrán, Carme Borés, Francisco José España, Joserp M. Fernández, Enrique Julve, Claudi Mans, Juan Carlos Montoro, Enrique Morillas, Antonio Pinto, Ramon Reigada, Alfred Vara, Alfredo Vara, Meritxell Ventura, Jaume Vilarrasa, Àngel Yagüe. Empreses col·laboradores: BASELL BASF Española S.A. DSM Group Spain 2000 S.L.

Vocals: Joan Astor, Joan Bertrán, Jordi Bonet, Carme Borés, Francisco José España, Marta García, Enrique Julve, Claudi Mans, Pere Molera, Ramon Reigada, Alfred Vara. Assembleistes Electes: A. Agustí, J. Astor, J. A. Bas, J. Bonet, C. Borés, F. J. España, S. Esplugas, R. Fusté, M. García, C. González, E. Julve, P. Molera, E. Morillas, A. Portela, P. Segura, A. Tuells, A. Vara. Assembleistes Nats: José Costa, Emilio Tijero, Alfredo Vara.

GRUPS DE TREBALL DEL COL·LEGI I DE L’ASSOCIACIÓ Borsa de Treball: Antoni Portela. Escola de Graduats: Rafael Pi. NPQ: Joan Astor. COMISSIONS: • Cultura: Carme Borés. SECCIONS TÈCNIQUES: • Corrosió: Enrique Julve. • Ensenyament: Josep M. FernándezNovell. • Medi Ambient: Xavier Albort. • Metal·lúrgia i Ciència dels Materials: Joan Antoni Bas. • Patents: Pascual Segura. • Qualitat: Meritxell Ventura. • Química Forense: José Costa. SERVEIS DEL COL·LEGI I DE L’ASSOCIACIÓ Escola de Graduats Químics de Catalunya

EDITORIAL Torquat Notó i la química oculta ................................................ 3

• Cursos postgrau. Borsa de Treball • Rep i cursa peticions laborals per als nostres col·legiats. Borsa de Serveis

COL·LABORACIONS

• Ofereix el servei de col·legiats. Publicacions

Lliçons d’estar per casa. Termodinàmica i cinètica de la independència 2013 ....................................... 5 Algunas curiosidades útiles de Gmail ...................................... 13 L’hexaaquocobalt(III), un oxidant desconegut ......................... 19

• NPQ. • Química e Industria. Serveis Professionals • Visat de projectes. Certificacions. • Defensa jurídica professional. • Peritatges legals.

La química ahir i avui ............................................................... 22

Serveis d’Assistència • Assessoria jurídica i laboral.

Consell de salut. Val la pena fumar? ....................................... 24

• Assistència mèdica. El Col·legi té subscrita una pòlissa amb Mutua Madrileña.

In memoriam. Torquat Notó i Cañisa ....................................... 26

• Assegurances.

INFORMACIÓ Banc Sabadell aposta per les empreses ................................. 31

ACTIVITATS Jornada-presentación El proyecto Phoenix de IBERPOTASH, una oportunidad industrial de país ....... 32

– Mutualidad General de Previsión Social de los Químicos Españoles. – Eurogestió bcn. El Col·legi disposa dels serveis d’una corredoria d’assegurances que pot orientar-vos i subscriure les pòlisses que desitgeu. Serveis Financers • Proporcionen als col·legiats avantatges excepcionals en les seves gestions financeres a través de les següents entitats: – Caixa d’Enginyers. – Tecnocrèdit - Banc Sabadell.

Fotokímia 2013 ......................................................................... 34 Si voleu més informació truqueu a la secretaria del Col·legi

4

NPQ 465 • quart trimestre 2013


col·laboracions

TERMODINÀMICA I CINÈTICA DE LA INDEPENDÈNCIA 2013 Claudi Mans i Teixidó Departament d’Enginyeria Química Facultat de Química · Universitat de Barcelona

Aquest text, escrit a finals d’octubre de 2013, es basa en quatre entrades del blog de l’autor publicades entre el 15 i el 20 de setembre de 2012, just després de la manifestació del Passeig de Gràcia. S’ha actualitzat i s’ha adaptat a la canviant realitat de les ments, que no dels fets, per ara. Potser en el moment de publicar-se a l’NPQ es veurà molt antiquat...

—Ets conscient que en llegir aquest títol algun lector ja ha tancat o estripat la revista? En sóc conscient. I no m’agrada, perquè si seguís llegint veuria que, com en altres ocasions, em limitaré a fer una analogia científicosocial. —Sobre un tema discutible, discutit i que genera passions. Per això va bé fer analogies científico-socials, perquè relativitzen les passions en introduir un punt d’intel·lecte i raciocini. El coneixement del que passa a la societat va bé per explicar fenòmens científics, com quan els mestres expliquen que una reacció química és com un enamorament entre persones. I també va bé per explicar fenòmens socials comparant-los amb el que els passa a les realitats físiques o químiques. Goethe, al seu llibre Les afinitats electives, va usar aquest argument per explicar un doble canvi de parelles. I a mi m’ha servit per intentar explicar els processos que

NPQ 465 • quart trimestre 2013

es donen a les societats a l’hora d’integrar o no persones d’altres ètnies o condicions socials: vegeu Emulsions socials 1. —Ja ho vaig llegir. No sembla que t’hagi fet cas ningú... N’ha fet cas qui n’havia de fer cas: els mestres i professors com a eina didàctica, i cadascú com a eina de reflexió. No era un article polític, ni un manifest, ni una proclama, ni un programa electoral. Era un article per veure analogies i permetre analitzar de forma més clara un problema –el de les societats multiètniques– amb eines d’un altre camp, el de la química, perquè en fer la transposició pots veure-hi més clar i amb la ment més neta de prejudicis. És en certa manera el que fan els coachers, els consellers personals, els psicòlegs, quan et diuen: tot això que m’està dient, escriguiho. En escriure-ho, has de reflexionar, trobar paraules, donar a les penes que t’ataquen el valor de les paraules, i per tant relativitzes els problemes.

—O sigui que penses que els teus articles són eines per a teràpies psicològiques. Per què no? Però no dic això. De la mateixa manera que el test de Rorschach genera taques i figures abstractes i la gent hi projecta els seus neguits, una lectura o escriure pot desencadenar visions paral·leles i complementàries dels fets. Un element exterior –un llibre, un article, un paper en blanc– poden actuar de mèdium que et permeti veure-hi més clar en allò que fins a cert moment era un misteri inextricable i un nus gordià. —Gordià? En Gordio va ser un rei de Frígia que va deixar fet un nus impossible de desfer perquè les puntes de la corda eren dins del nus. I la llegenda era que qui el pogués desfer conqueriria el món. Ningú no podia fins

1

C. Mans (2005). Emulsions socials. Notícies per a Químics n. 427, 5-13.

5


col·laboracions

que Alexandre el Gran amb la seva espasa el va tallar i va dir que tant era tallar com desfer. L’origen de la frase tanto monta, monta tanto ve d’aquell moment. Parlem d’independència, que és un procés de separació. Per aplicar un procés de separació a un sistema, el primer que cal saber és si es tracta d’una barreja o d’una combinació. Hi ha molts tipus de barreges, però a totes les barreges els seus components tenen entitat pròpia, i estan units als altres components amb forces febles, i per separar-ne els components fa falta poca energia, en termes relatius. Hi ha barreges molt homogènies i diluïdes, com les barreges de gasos. Es poden separar els gasos de l’aire mitjançant procediments diversos força complicats, però amb molt poc consum d’energia. Les molècules dels gasos de l’aire estan força separades entre elles, no hi ha pràcticament forces d’atracció entre elles, i l’energia només és la requerida per fer la classificació, el nitrogen cap aquí i l’oxigen cap allà. No estan unides per cap enllaç ni fort ni feble. Hi ha altres barreges que són homogènies a ull nu, però amb un microscopi se’n poden detectar les heterogeneïtats. Per exemple, una maionesa, que és un sistema dispers, una emulsió de greix en aigua. Tota la homogeneïtat desapareix de cop en aplicar-hi un camp elèctric, o en escalfar o variant-ne el pH: la maionesa es talla, i es poden separar els seus components amb relativa facilitat. També hi hem hagut d’aplicar una certa quantitat d’energia. Espontàniament les gotetes d’oli de la maionesa es separarien fàcilment de l’aigua per diferències de densitat, però la presència de substàncies emulsionants que ancoren les gotetes d’oli a la massa d’aigua en dificulten la separació espontània.

6

Hi ha altres sistemes dispersos, com els gels. La clara d’ou dur és una xarxa de proteïna coagulada, que conté una massa d’aigua retinguda al seu interior per enllaços electrostàtics de ponts d’hidrogen. No és fàcil separar l’aigua de l’interior d’aquest gel, però es pot assecar al forn, i la clara anirà perdent l’aigua.

molècules, cada molècula és una persona. I que la reacció que té lloc és el canvi a nivell individual: jo, que no era partidari de la independència, ara he canviat i ara ja en sóc partidari. Aquesta anàlisi potser seria d’interés per als activistes que volen generar canvis d’opinió pública, o que volen evitar-los. Però no és una anàlisi política.

Altres barreges, finalment, són molt més íntimes, gairebé combinacions: una dissolució com l’aigua de mar conté una sal íntimament dissolta –i, en part, ionitzada– en l’aigua, i cada ió de la sal està envoltat de molècules d’aigua, formant un sistema més difícil de ser separat. En evaporar-ne l’aigua, els ions de la dissolució reconstrueixen els cristalls de sal inicials, però hi hem hagut d’aplicar més energia que en els casos anteriors.

—D’això n’hi podríem dir psicologia molecular?

Les coses són molt diferents si estem parlant d’una combinació. En aquest cas, parlem d’un compost químic, que mitjançant alguns procediments pot convertir-se en dues altres substàncies, prèviament no existents. Normalment, per procedir a un canvi químic d’aquests, cal involucrar-hi quantitats d’energia molt més grans, perquè es tracta de trencar enllaços existents, i de construirne d’altres. —No sé on vols anar a parar. Què te a veure tot això amb la política? Vols dir que cada persona és una molècula, i les persones s’agrupen segons les seves afinitats polítiques? Això seria una emulsió, per exemple? No, no. Comencem pel començament, definint bé de què estem parlant.

ELS TERMES DE L’ANALOGIA Podríem imaginar que com a societat som un gran conjunt de

Per inventar que no quedi, però la psicologia molecular ja està inventada. És la ciència que analitza les reaccions de la ment a partir de l’anàlisi de molècules específiques que hi actuen. Fa més de cinquanta anys que se’n parla, d’això. També podríem anar al món de la sociologia molecular: els comportaments de grups de molècules independentistes més o menys barrejats amb grups de molècules no independentistes. L’analogia en aquest cas seria que els àtoms, les molècules, o les microgotetes són les persones, les famílies o les petites comunitats, i ens mouríem en el camp dels comportaments socials. Això ens portaria al món de les emulsions socials, de l’article que he citat abans, i que hauria d’interessar als polítics actuals i futurs per gestionar millor societats complexes. El món de les emulsions socials és apassionant. —I també existeix la sociologia molecular? Sí, naturalment, tot està inventat. «Tot el que puguis pensar ja ha estat pensat», que deia un company de carrera. El químic francès JeanMarie Lehn (Rosheim, França 1939), premi Nobel de Química 1987, es va inventar aquest terme per referirse a les molècules que s’agrupen formant agregats més grans, que correspon al camp de la química supramolecular en que ell és expert. Però tampoc toca parlar d’això.

NPQ 465 • quart trimestre 2013


col·laboracions

Penso que, en el tema que ens pertoca analitzar, l’analogia s’ha de fer una mica més abstracta. Els elements que es barregen o es juxtaposen no són, en la nostra anàlisi, persones, ni són grups socials. Juxtaposem realitats polítiques abstractes: la realitat política Catalunya –la seva llengua, les seves institucions, l’estructura, el dret civil, etc.– i la realitat política Espanya, i hem de veure quin és el model que millor descriu les relacions entre ambdues realitats. Per allunyar una mica més els sentiments del que ha de ser una anàlisi científica, a partir d’aquí faré servir les abreviatures C, E i EsC, que vol dir E-sense-C. I tu vas fent la traducció mentalment. La situació actual és, evidentment, C-dins-E. Dels cinc models anteriors de barreges i combinacions, quin et sembla que descriu millor la situació actual C-dins-E? Una simple barreja de dues realitats juxtaposades, com els gasos? Una barreja de dues realitats molt diferents que es separarien espontàniament si es trenquessin alguns ponts febles que les uneixen, com en el cas de les emulsions? Una interpenetració de dues realitats amb entitat pròpia cadascuna, però de separació força complicada? La dissolució d’una realitat dins de l’altra, tot i que la dissolta manté la seva identitat i és possible reconstruir-la? O, finalment, C-dins-E constitueix una realitat d’ordre superior, una combinació estable, la separació de la qual –per donar C i EsC separats– és molt més difícil i costosa? Què et sembla? —No sé, és difícil, totes sembla que expliquin la relació. Depèn de en què et fixis... A mi m’agradaria que...

Un acudit polític amb un cert aire químic.

Dic quines són, no quines haurien de ser. Barreja gasosa, emulsió, gel, dissolució o combinació? Segons quin sigui el teu model les estratègies per a la independència, per frenar-la, o per millorar la relació C-dins-E , seran unes o unes altres. I els procediments i conseqüències variaran també. El primer que hem de decidir, com sempre que es fa química, és si C-dins-E és una barreja o una combinació...

«NADA ES VERDAD NI ES MENTIRA» L’àmbit polític és el món en què més certa és la quarteta de Don Ramón de Campoamor (18171901), poeta i diputat: «En este mundo traidor nada es verdad ni es mentira... —Ja la sé: «Cada cosa es del color del cristal con que se mira». No. La poesia no diu això.

Quiet i parat! No es tracta del que t’agradaria, sinó del que et sembla que és. Lector, quina és la teva visió de com són les relacions entre C i E?

NPQ 465 • quart trimestre 2013

—Com que no? No. El que diu és: «Todo es según el color del cristal con que se mira».

S’assembla molt, però no és el mateix. Acceptant que tingui raó la quarteta, quins són els vidres amb els que es miren les coses? Alguns són personals, com l’experiència pròpia; però molts són externs a nosaltres, com l’entorn immediat familiar i d’amistats, o els mitjans de comunicació. Els mitjans de comunicació de C i d’E, increïblement distants degut a les dependències polítiques i ideològiques, generen uns vidres que provoquen visions molt diferents. Hi ha l’experiència pròpia de la constatació de la distorsió de la realitat C que es fa a certs mitjans d’abast E. Això és una segona font de generació de perspectives diferents. Finalment, la inusitada incapacitat d’autocrítica, i el tacticisme dels polítics d’ambdós àmbits, provoquen la radicalització de postures. —Et recordo que estem a una revista de química i per a químics. Ara anem a la química. Separar dues molècules d’un gas no requereix quasi cap energia, ja estan separades. Per tant, podem descartar que les relacions C-E es puguin representar amb el model de barreja de gasos. Mai un model polític s’assembla a una barreja gasosa, exceptuant potser algunes zones sense estat viable, com diuen de Somàlia.

7


col·laboracions

El model emulsió? Una molècula de triglicèrid que formi part d’una goteta d’oli d’una emulsió està unida a les altres molècules semblants amb forces molt febles, de Van der Waals o dipols induïts. I la goteta d’oli és unida a l’aigua amb forces força febles també, només degudes als enllaços febles de les molècules de tensioactiu que, de forma precària, es posen a la interfase aigua - oli. De fet, les emulsions són sistemes termodinàmicament inestables, i només es poden estabilitzar aparentment per raons cinètiques. Però al cap del temps, es separen. Podria ser aquest un model de la situació actual C-dins-E? És atractiu imaginar-ho. Si el model fos correcte, una majoria independentista al parlament català –un canvi de pH del medi?– i un referèndum local serien suficients per proclamar la independència: trencament de l’emulsió, dues fases separades, i el conjunt és més estable per separat que abans junt. Però no, l’analogia no és prou bona. L’entorn d’una molècula de triglicèrid a l’interior d’una microgoteta en una emulsió és un entorn purament oli, i a l’aigua li passa el mateix: l’exterior és un entorn purament aigua. L’analogia hauria valgut per a alguns bantustans, o fins i tot per certes comunitats –gitana, xinesa– a l’interior de certs barris, amb cultura i fins i tot justícia pròpia. El model emulsió, en el límit, potser seria aplicable al Quebec, o a Escòcia, però no aquí. Penso que aquest model, que molts independentistes imaginen com a correcte, no és realment una bona explicació del que passa al sistema C-dins-E. —Ja has menyspreat dos models. En quedarà algun? En quedarà un. El model gel, format per dues estructures contínues interpenetrant-se, potser es podia assimilar al que va passar a Txecoslovàquia, on Txèquia i Eslovàquia, realitats nacionals de magnituds no

8

excessivament diferents, i que havien estat unides poques dècades abans, es van separar més o menys amistosament. En aquest model la separació és possible, però delicada, i més complicada que en el cas anterior. Tampoc és el nostre cas. De les barreges, queda el model dissolució. —C està dissolta dins E? No, jo crec que no. Les partícules d’una dissolució –ions, en el cas de les sals– tenen una important interacció amb les molècules del dissolvent. Normalment, en dissoldre un solut en aigua, es desprèn una important quantitat de calor, cosa que vol dir que gairebé sempre la dissolució és un sistema més estable que mantenir el solut i el dissolvent per separat. Aquesta quantitat de calor és la que s’ha de subministrar a la dissolució per poder separar-ne els components novament. Aquesta quantitat d’energia és molt superior a la involucrada en les emulsions. Al meu entendre, aquest model s’acosta una mica més a la realitat, atès que les interaccions solut-dissolvent són molt fortes i difícils de trencar. Però en una dissolució, el solut canvia molt les seves propietats –no s’assembla gens la sal en terrossos a la sal un cop dissolta– i el dissolvent també canvia, però menys que el solut. —Aquí C manté una llengua pròpia, una cultura, unes institucions, fins i tot un estil de fer... Per això no crec que el model dissolució representi bé les relacions C-dins-E. —I, per tant... Per tant, jo penso que, avui per avui, el model químic més precís per descriure C-dins-E, és el model combinació. Una combinació és una substància química constituïda per àtoms units entre ells amb molta

energia formant molècules, ions o macroestructures. Els metalls, els grans cristalls covalents com el quars, o els ions com el sulfat, el nitrat o el fosfat, l’aigua o l’amoníac són exemples de combinacions. En aquest model un d’aquests àtoms constituents de la substància és, òbviament, C, que pel fet de formar part d’una d’aquestes estructures no té les propietats que tindria si n’estigués fora: el sofre té unes propietats, però el sofre de l’ió sulfat no hi té res a veure. No dic que m’agradi aquest model, dic que penso que és el model més proper a la realitat política actual. És l’escenari més difícil de tractar, si es pensa en termes de separació. Separar un àtom d’una molècula és destruir la molècula, i normalment requereix posar en joc grans quantitats d’energia per assolir la separació. El resultat de la separació és dues –o més– substàncies diferents de la inicial. I tu, ja tens clar quin és el teu model C-dins-E? —Tinc tants dubtes com al començament... El model que cada persona té al cap i que li explica el que cadascú s’imagina que és la realitat pot ser qualsevol dels descrits, i altres que no hem posat. No se sap quanta gent imagina cada model, perquè no s’ha preguntat mai directament, i només hi ha evidències indirectes basades en enquestes, en resultats electorals i en l’assistència a manifestacions. Particularment penso que molta gent independentista té una visió emocional qualificable com el model emulsió, i en canvi els que realment han pensat en posar a la pràctica estratègies independentistes pensen en el model combinació. Si mirem l’opinió pública E, almenys tal com jo la veig des de C, jo diria que aclaparadorament es considera el model combinació com el que descriu –i hauria de seguir descrivint, al seu entendre– la realitat d’E i de C-dins-E.

NPQ 465 • quart trimestre 2013


col·laboracions

—Però si tots estan d’acord en que som una combinació, on hi ha la diferència entre uns i altres? Home, la diferència és que uns volen que la cosa es mantingui així i els altres volen –volem– que les coses canviïn. La pregunta que ens podem fer és si hi ha alguna possibilitat de fer un full de ruta independentista compatible amb el model combinació.

«NI ESTÁ EL MAÑANA, NI EL AYER, ESCRITO». UN ESQUEMA DE REACCIONS POLÍTIQUES Antonio Machado (1875-1939) va escriure aquesta frase en un poema, «El Dios Ibero» de 1912, en el seu llibre Campos de Castilla. Va bé per començar a parlar d’un tema del que no hi ha experiència, i que per tant és totalment opinable. La descomposició d’una substància química –diguem-ni E, o de forma més precisa Eautonòmica–, genera l’aparició de dues altres substàncies: diguem-ni C, i una nova E sense C, EsC. Què ens diu la termodinàmica sobre això? La termodinàmica és una ciència que només ens informa del que li passa a un sistema en els seus estats inicial i final. No ens diu res de com es passa de l’un a l’altre, ni de la velocitat a la que té lloc el procés (aquí el terme estat es refereix al seu significat científic, no al polític). Estan clars els estats inicial i final d’aquesta diguem-ne reacció? És a dir, de quina reacció estem parlant? En termes globals, ens referim a: a) Eautonòmica → EsC + C Però tal com està escrita sembla suggerir que es tracta d’una reacció directa, sense etapes intermè-

NPQ 465 • quart trimestre 2013

Les portades de molts llibres sobre política intenten visualitzar les tesis del text.

dies, i total i irreversible. Analitzem primer si la reacció és directa, o té lloc amb un esquema de reacció amb etapes intermèdies. Com a primera aproximació, imaginarem que l’expressió a) es pot portar a terme amb una successió d’etapes consecutives tals com les següents: b) Eautonòmica → E pacte fiscal per a C c) E pacte fiscal per a C → Econcert econòmic per a C

d) Econcert econòmic per a C → Efederal e) Efederal → EsC + C Com es pot veure, el parlar de pactes fiscals i de concerts econòmics permet deduir que quan es va escriure la primera versió d’aquest article era l’octubre de 2012... Les reaccions b), c), d) i e) equivalen químicament a isomeritzacions. Et recordo que dos compostos són isòmers si tenen la mateixa fórmula però diferent estructura interna. No hi ha una forma fàcil d’escriure reaccions d’isomerització amb fórmules químiques senzilles. La

isomerització de butà a isobutà, per exemple, és C 4H10 → C 4H10, expressió que no aclareix res. Per entendre de quina reacció es tracta realment, cal escriure-ho en forma desenvolupada: CH 3 –CH 2 –CH 2 – CH3 → CH3–CH(CH3)–CH3. També es pot escriure amb formes alternatives no prou pròpies de la química, per exemple: butà → isobutà; o encara C4H10 butà → C4H10 isobutà. Notacions així són típiques de la bioquímica, que treballa amb molècules tan grans que la única manera de representar-les és amb abreviatures: així, si ens hem de referir a l’aminoàcid triptòfan és més aclaridor dir Trp que C11H12N2O2 o que àcid 2-amino-3-(1H-indol-3-il) propanoic. L’e) és una reacció d’escissió. Aquest és un dels esquemes de reaccions consecutives possible, però n’hi pot haver molts altres. Per exemple, podem imaginar també altres reaccions saltant-se etapes: f) Eautonòmica → Efederal o altres reaccions que arriben a productes finals diferents:

9


col·laboracions

g) Eautonòmica → Econfederal h) Eautonòmica → Eamb només 3 autonomies

i fins i tot una regressió –per a mi, no desitjable– a: i) Eautonòmica → Eunitària La reacció f) és promulgada pel PSC amb alguna receptivitat del PSOE (això és escrit l’octubre de 2013), i la reacció h) treu el nas, de quan en quan, entre alguns comentaristes possibilistes. Depenent de les condicions d’entorn l’esquema de reaccions serà un o l’altre, el producte final pot ser un o l’altre, i fins i tot la cadena de reaccions es pot parar en algun moment intermedi. Introduïm-hi encara una nova complicació. Els equilibris. —Tots els polítics fan equilibris entre el que diuen, el que fan, el que voldrien fer i el que creuen que es pot arribar a fer...

La resposta és no, evidentment. Les analogies arriben fins on arriben. En unes reaccions com les anteriors no té sentit parlar d’equilibri: per exemple, no hi pot haver una mica d’E, una mica d’EsC i una mica de C coexistint. El que sí que pot passar és que no es donin totes les reaccions consecutives sinó només algunes, per exemple des de b) fins a d); o només la b). O totes, fins l’e). Cada reacció, si es dóna, es dóna completament, perquè són canvis polítics amb traducció legal, no són reaccions d’equilibri: no es podria dir que «Catalunya és una mica independent, però no gaire». Això es pot dir col·loquialment, però no parlant de lleis ni de química.

TERMODINÀMICA I CINÈTICA DE LES REACCIONS POLÍTIQUES La termodinàmica ens diu que si l’energia de la situació final és menor que la de la situació inicial, el procés és termodinàmicament espontani, i es desprèn energia.

i Eslovàquia, gairebé espontània, l’1 de gener de 1993; o la separació unilateral de Kosovo de Sèrbia, el 17 de febrer de 2008, reconeguda per molts estats però no per altres. Per cert que el 22 de juliol de 2010 el Tribunal Internacional de Justícia va determinar que la declaració d’independència de Kosovo no viola cap llei internacional, ja que segons va declarar el president del tribunal: «les declaracions d’independència no estan pas prohibides». Però la unilateralitat de la decisió –l’endotermicitat– fa que es requereixin molts diners i suports per part de la Unió Europea encara avui. —M’estàs dient que les coses pactades són menys energètiques i més estables? Evidentment, tant a la química com a la política. I això per dos motius. El primer, perquè una solució final pactada sembla indicar un acord, que fa que la situació final tingui més estabilitat que la situació inicial. I, després, pel tema de l’energia d’activació...

—I tindrà lloc immediatament. No parlo d’aquests equilibris, sinó dels equilibris químics. A la química hi ha reaccions que no tenen lloc en un 100 % sinó que, partint d’unes substàncies inicials, al final s’obté una barreja en la que hi ha producte final, però també part de les substàncies inicials. Són les reaccions d’equilibri. Per exemple, en barrejar nitrogen i hidrogen en les proporcions i les condicions adequades, al final s’obté una barreja d’amoníac, nitrogen i hidrogen. Les proporcions finals depenen de la pressió i de la temperatura. Les reaccions anteriors, són o poden ser reaccions d’equilibri? —Pregunta retòrica o genuïna? Retòrica, naturalment. Totes les preguntes d’un discurs són retòriques...

10

—Que ara explicaràs. O no. Que una reacció sigui favorable termodinàmicament no ens diu res de que tingui lloc espontàniament i a alta velocitat. Els diamants tenen més energia estructural que el grafit, i van convertint-s’hi lentament. Tan lentament que no pateixis per les teves joies de brillants... —No pateixo perquè no tinc joies amb brillants, totes són de l’acreditat vidre de cul de got... També es pot donar el cas de que la situació final tingui més energia que la situació inicial, i llavors cal subministrar energia al sistema per tal de que tingui lloc la reacció. Són les reaccions endotèrmiques. Endotèrmic i exotèrmic són situacions contraposades, visualitzables en la separació pactada de Txèquia

Sí. Amb això estem entrant en aspectes que tenen a veure amb la velocitat amb què passen les coses, amb la cinètica de les reaccions. Tu pots tenir una fuita d’hidrogen sense que passi res, malgrat que hi ha aire present; però si hi acostes una flama detona immediatament. Termodinàmicament la reacció és espontània, però no té lloc si no hi ha un iniciador. Què passa aquí? La figura adjunta és treta del llibre clàssic Babor-Ibarz 2, i és dels pocs esquemes que no incorren en un error molt comú que ara no te2

Babor, J. A.; Ibarz, J. (1965 6.ª ed.). Química General Moderna. Ed. Marín, Barcelona.

NPQ 465 • quart trimestre 2013


col·laboracions

Complex activat

COMPLEJO ACTIVADO Ec N

2 HF

IÓN

CIÓ

E1

AC

IVA

TIV AC

CT DE

ΔH < 0 (reacció exotèrmica)

ENERGÍA

Eai

ACIÓN

Energia activació procés invers

SUBSTANCIAS REACCIONANTES ΔU

ÓN DE LA ACTIVACI INVERSA REACCIÓN

F2 + H2

Energia activació procés directe

DESACTIV

Ead

SA

H

E2 PRODUCTOS DE LA REACCIÓN

a

b Dos esquemes energètics d’una reacció exotèrmica.

nim temps d’explicar 3. S’hi mostra un esquema del que es suposa que passa quan té lloc una reacció. Podem imaginar que inicialment tenim unes substàncies que poden reaccionar donant-ne d’altres, mitjançant una reacció que pot tenir lloc en tots dos sentits, és a dir que els productes també poden reaccionar per donar reactants, i es pot arribar a un cert equilibri. Els reaccionants o reactants, representats a l’esquerra, no evolucionen directament cap als productes, sinó que han d’adquirir una certa quantitat d’energia per arribar a una situació a partir de la que poden evolucionar cap als productes, a la dreta. Aquests productes poden tenir més o menys energia que les substàncies reaccionants –a la figura en tenen menys–, però gairebé sempre hem de subministrar al sistema inicial força energia per tal que reaccioni. I viceversa, els productes poden tornar a donar reaccionants, si se’ls activa prou. A dins del pot, si és que ho fem en un pot, hi ha en tot moment barreja de reactants i de productes, quantitats que varien amb el temps. L’energia d’activació és l’energia que cal subministrar al sistema per tal que tingui lloc la reacció. És el desencadenant de la reacció, que escalfa les substàncies i les posa en condicions de reaccionar. Per exemple, per encendre un misto n’hi ha prou amb un petit fregament: cal

NPQ 465 • quart trimestre 2013

poca energia d’activació. Però per encendre un paper cal escalfar molt més el paper 4, o cal haver encès un misto abans. Quina seria l’energia d’activació de la reacció a), si tingués lloc de cop? No ho sabem, perquè no hi ha dades experimentals de res de tot això. En el cas que ens ocupa, el sistema inicial (Espanya autonòmica) va acumulant energia, fruit de l’activisme d’uns quants, dels increïbles errors i ceguesa del govern espanyol, i de la crisi de les finances estatals i autonòmiques. Això és favorable al procés, perquè ens anem acostant al valor d’energia suficient per produir-se el canvi. Això dóna ales als que diuen que el procés serà espontani –exotèrmica– i que l’energia d’activació que cal és molt escassa. Però altres opinions tallen aquestes ales, i amenacen que segur que la reacció és endotèrmica –«estarem pitjor després que abans»–, i que caldria una gran energia d’activació, impossible d’assolir. De fet, com que no estem parlant de processos químics reals sinó de processos polítics i socials, l’energia d’activació requerida es pot fer créixer fins a valors molt elevats, per la via de presentar tots els problemes del procés alhora i de forma dramàtica. Es poden usar dos mecanismes per frenar o evitar que la reacció tingui lloc: es pot fer baixar molt l’ener-

gia dels reaccionants refredant les expectatives, destacant-ne els problemes del procés i la dubtosa acceptació futura del resultat per part d’altres estats, dividint-ne els partidaris; i es pot intentar augmentar molt l’energia d’activació, per exemple demostrant la fèrria oposició dels polítics contraris al procés, amb arguments legals, constitucionals, polítics, socials, fins i tot familiars. I tots dos mecanismes es van argumentant per part dels partidaris de la noreacció. Per part dels favorables al procés de separació, viceversa, s’apliquen també mecanismes simètrics: es manté alta la il·lusió del procés, presentant els avantatges de l’estat final que es pretén assolir. Això és equivalent a mantenir una elevada energia dels reactants. I, simultàniament, es procura trobar arguments externs –interpretació favorable de 3

L’error és posar una abscissa a l’esquema, i etiquetar-la com a progrés de la reacció, avenç de la reacció, o denominacions així. La denominació coordenada de reacció, que a vegades s’usa, no és aplicable aquí. Més detalls: C. Mans (2012), Coordenada de reacció? Educació Química n. 11, 12-16.

4

Fahrenheit 451 és una pel·lícula de François Truffaut (1966) on es cremen llibres, i la temperatura citada se suposa que és la temperatura a la que el paper crema espontàniament. Però a aquesta temperatura (que són 232 oC) el paper no crema.

11


col·laboracions

les lleis, opinions favorables a l’altra banda, simpatia d’altres estats, comprensió de la UE, estadístiques econòmiques favorables...– per convèncer de que l’energia d’activació no és tan alta. —I si el procés fos fet en reaccions consecutives? Jo penso que per a cadascuna de les reaccions b) i c) és molt menor, lògicament. L’energia involucrada en els processos té a veure amb el grau de canvi de les estructures internes, i com menor sigui aquest canvi menor serà probablement l’energia involucrada, tant la relacionada amb el canvi en ell mateix –endotèrmic o exotèrmic– com en l’energia d’activació requerida. En canvi la reacció d) requereix ja unes energies més importants, perquè el canvi estructural és notable. I la reacció e), d’escissió, probablement tingui els mateixos requeriments energètics que l’a), perquè el canvi és el més gran. Ara bé, si s’ha aconseguit arribar a una situació tipus Efederal ja s’han hagut de superar energies d’activació considerables, i això potser faria que l’energia d’activació de la reacció e) no fos tan alta com la que seria la d’a). —M’estàs dient que un canvi progressiu i per etapes seria més eficaç perquè l’energia d’activació de l’etapa més difícil seria més baixa... Doncs en certa manera sí que estic dient això, i m’ho crec. Per això hi ha opinions polítiques que preconitzen començar per esquemes de reaccions menys dràstics, com b) o c), amb dues perspectives: uns perquè pensen que començant per b) serà més fàcil arribar a a); i uns altres pensen que si s’assoleix la reacció d) la temperatura global del sistema baixaria una mica, perquè probablement després d’aquestes reaccions s’assoleix una situació de menys energia que la inicial actual.

12

—Això deuen ser les terceres vies. Potser sí... I, parlant de cinètica, cal no oblidar que la velocitat de les reaccions augmenta amb la temperatura. Però això és cert tant per la reacció directa com per la inversa... Si el model de la reacció de separació fos d’una reacció d’equilibri exotèrmica –que no ho és, perquè no són reaccions d’equilibri–, augmentar la temperatura seria contraproduent per completar la reacció. Però la reacció política no és, com s’ha dit, una reacció exotèrmica d’equilibri... I no oblidem que en un sistema qualsevol, la velocitat global del procés és la de l’etapa més lenta... —I això per què ho dius? No sé, penso que en processos com els que estem parlant aquesta idea hi deu ser aplicable... però no veig com.

CATALITZADORS POLÍTICS Una forma d’accelerar les reaccions químiques sense haver d’augmentar la temperatura és amb un catalitzador. Un catalitzador és una substància que no forma part de l’esquema de la reacció, i no figura en les reaccions vistes de forma global; però, quan es mira el detall de les reaccions elementals involucrades, el catalitzador hi intervé, i tant! Es posa en contacte amb les substàncies reaccionants, facilita les reaccions i ajuda a que la reacció tingui lloc a més velocitat. En les analogies que anem fent, serien catalitzadors favorables al procés totes aquelles influències externes que ajudessin a baixar l’energia d’activació: diaris estrangers favorables al procés, suports de polítics, d’intel·lectuals coneguts

o de figures mediàtiques... Però, de la mateixa manera que hi ha catalitzadors positius, n’hi pot haver de negatius, que retardin el procés, i els exemples serien els simètrics dels anteriors. —I tu, no et consideres un catalitzador? No ajudes al procés? Jo penso que no. Em limito a fer innocents analogies químico-polítiques, que espero que ajudin a que el lector s’aclareixi una mica més en les seves idees i pensaments. Almenys, a mi, m’han servit per fer aquest procés. Una altra cosa en la que no hem entrat són els mecanismes detallats de la reacció, que no són els esquemes anteriors, molt globals, sinó esquemes molt més detallats i fins. És a dir, les etapes detallades i jurídiques del procés, que inclouen contactes polítics entre dirigents de partits, proposta de modificació de lleis i eventualment de la constitució, mecanisme d’esmenes, negociacions polítiques, votació al congrés, votació al senat, etc., etc. Quan s’arriba a estudiar aquests nivells és que els acords polítics ja estan assolits –les reaccions globals ja s’han definit– i s’hi ha de donar forma jurídica. Això requereix tècniques d’enginyeria jurídica –i catalitzadors interns– per tal que tot es faci seguint legalitats, fins allà on sigui possible. No sempre s’ha fet tot seguint la legalitat vigent estricta: la tornada de Tarradellas, al seu moment, va ser un reconeixement polític de l’existència d’una legitimitat anterior al franquisme, perquè Suárez va derogar una llei franquista, va crear una Generalitat provisional i en va nomenar Tarradellas president, i encara no hi havia ni Constitució ni Estatut. Estem ara en un nus gordià? Qui serà l’Alexandre que talli el nus amb un pensament lateral creatiu? O seguirem en l’embolic i el nus? ☯

NPQ 465 • quart trimestre 2013


col·laboracions

ALGUNAS CURIOSIDADES ÚTILES DE Gmail Miquel Gisbert Briansó

En este artículo, eminentemente práctico, se exponen, con todo detalle, algunos trucos y curiosidades que pueden ser de utilidad para los usuarios de Gmail. Los ejemplos se refirieren al uso de Gmail en el navegador Google Chrome; es posible que en otros navegadores los resultados puedan diferir.

¡AY!, HE ENVIADO UN CORREO, Y NO QUERÍA HACERLO En más de una ocasión nos habremos encontrado en la situación de desear cancelar el envío de un correo, bien sea porque aún no lo habíamos terminado, porque hemos cambiado de opinión acerca del contenido y/o de los destinatarios... y no hemos podido cancelarlo, ya que Gmail efectúa el envío de forma inmediata una vez le pedimos que lo efectúe. Sin embargo, afortunadamente, Gmail ofrece una función que permite cancelar un envío. Para que esa función sea operativa, debemos activarla y, ade-

Figura 2. Labs Deshacer el envío.

más, podemos establecer el tiempo que Gmail nos deja para cancelar envío, es decir, el tiempo que transcurre desde que damos la orden de enviar hasta que se efectúa el envío. La función se llama Deshacer el envío. Para aplicarla a nuestro Gmail, el procedimiento es muy simple: • Acceder al menú de configuración: a través del icono «engranaje» que se encuentra en la parte superior derecha de la ventana Gmail (figura 1). • En el menú de configuración, hacer clic a la etiqueta Labs (figura 2). La sección Labs ofrece diversas funciones/herramientas experimentales que podemos utilizar según nuestros intereses o necesidades. Entre ellas se encuentra la función Deshacer el envío (figura 2): habilitarla y, al final de la lista de funciones, hacer clic al botón Guardar cambios. • A partir de ahora, cuando enviemos un e-mail, el mensaje que

Figura 1. Acceso a la configuración.

NPQ 465 • quart trimestre 2013

Figura 3. Correo enviado.

Figura 4. Correo enviado; función Deshacer.

nos informa que el correo ha sido enviado (figura 3) nos ofrecerá la opción de Deshacer el envío (figura 4). • Si podemos deshacer el envío es porque todavía no se ha realizado y, por tanto, Gmail retiene cierto tiempo la salida de ese e-mail. Por defecto, el tiempo de retención del correo saliente es de 20 segundos. No obstante, el usuario puede modificar ese tiempo; puede elegir entre los valores: 5, 10, 20 y 30 s. Para ello, debe acceder a la configuración de Gmail (figura 1) y, en las opciones que encontrará en

Figura 5. Tiempo de espera para cancelar el envío.

13


col·laboracions

UNA VEZ RECIBIDO UN E-MAIL... Cuando abrimos un e-mail, en la esquina superior derecha del mismo, Gmail nos ofrece diversas funciones al hacer clic en la punta de flecha dirigida hacia abajo (figura 7).

Figura 6. Iconos o texto en la lectura de un e-mail.

la etiqueta General, en la sección Deshacer el envío, podrá establecer el valor deseado (figura 5). Para que el cambio sea efectivo, debemos hacer clic en el botón Guardar cambios, que se encuentra al final de la sección General.

ARCHIVAR. ETIQUETAS Cuando visualizamos un e-mail, en la zona superior del mismo, Gmail muestra unos botones o bien opciones en forma de texto (figura 6). Que se trate de botones o texto se puede establecer desde la Configuración | General | Etiquetas de botones (iconos o texto). Entre las funciones ofrecidas, Etiquetas permite al usuario asignar una, o más, a cada e-mail. Las etiquetas son de utilidad para la clasificación y búsqueda de los e-mails. No hay que confundir las etiquetas con las carpetas de los gestores de correo electrónico: un correo solo puede estar en una carpeta, mientras que si etiquetamos un e-mail con varias etiquetas lo podremos localizar en todas ellas. Desde el momento que lo etiquetamos, ya pasa a encontrarse en la etiqueta correspondiente (a la cual se puede acceder rápidamente en la columna izquierda de Gmail). Los usuarios de Gmail deben olvidarse del concepto de carpeta: un e-mail no se encuentra en ninguna carpeta, sencillamente tiene una o más etiquetas; por ejemplo, los recibidos tienen la etiqueta Recibidos. Por otro lado, en Configuración | Etiquetas podemos seleccionar las

14

etiquetas que deseemos ver en la columna de la izquierda de Gmail. La función Mover a solo retira el e-mail de la zona en la cual se encuentra ahora. Lo seguiremos encontrando en todas las etiquetas que le hayamos asignado. El nombre de la función Archivar no es muy afortunado, pues puede inducir a error, especialmente a los usuarios acostumbrados a trabajar con carpetas, ya que nada se archiva. Si archivamos un e-mail, Gmail le quita la etiqueta Recibidos pero lo podremos encontrar en la etiqueta Todos. Todos los e-mails siempre se tienen a disposición del usuario en la carpeta Todos, excepto los etiquetados como Spam o Papelera. • En Gmail no hay «carpetas». • Si se archiva un e-mail, Gmail elimina la etiqueta Recibidos, pero el correo está en Todos.

Figura 7. Opciones (e-mail abierto).

En general, el nombre de la función es suficientemente explícito, pero comentaremos: • Añadir el remitente a la lista de contactos: Si respondemos a un e-mail recibido, automáticamente el destinatario pasa a formar parte de la lista de contactos. Pero si no respondemos, no. Por tanto, esta función permite añadir a la lista de contactos un remitente al cual, en ese momento, todavía no hemos escrito ningún e-mail. Si Gmail no mues-

Figura 8.

NPQ 465 • quart trimestre 2013


col·laboracions

tra esta función es porque ese remitente ya forma parte de nuestra lista de contactos. • Denunciar suplantación de identidad: Al solicitar esta denuncia, Gmail muestra una ventana de información (figura 8) y permite al usuario efectuar la denuncia o bien cancelarla. • Mostrar original: Muestra el e-mail en código HTML, en una ventana nueva. • ¿El texto del mensaje es ilegible?: Si Gmail no puede detectar con precisión la codificación de un mensaje es posible que no se muestre correctamente; por ejemplo, las letras acentuadas aparecen como caracteres extraños. Esta función ofrece al usuario procedimientos para mejorar la visualización (pueden depender del navegador utilizado).

INDICADOR DE NIVEL PERSONAL: ¿ES SOLO PARA MÍ? Gmail ofrece la posibilidad de indicar al usuario si un e-mail recibido fue enviado solamente a su dirección o bien forma parte de una cadena de e-mails. El indicador se mostrará a la izquierda del remitente: si se trata de un correo dirigido exclusivamente al usuario se muestra una flecha doble; en los otros casos, el indicador es una única flecha (figura 9). La activación de la función de indicador de nivel se realiza desde Configuración | General | Indicadores personales: ofrece dos posibilidades (Sin indicadores o Mostrar indicadores). Como siem-

Figura 10. Acceso a Respuestas estándar.

pre, para guardar los cambios en la configuración, debe hacerse clic sobre el botón correspondiente (que se encuentra al final de la ventana).

RESPUESTAS PREDEFINIDAS Esta función puede ser útil para la gestión de un buzón institucional. Se accede a través de Configuración | Labs | Respuestas estándar | Habilitar, y, como siempre, guardando los cambios. Para crear una respuesta prediseñada: • Iniciar la redacción de un e-mail. En la zona inferior al Asunto, Gmail nos ofrecerá la opción Respuestas estándar, que, a su vez, nos permite iniciar una Nueva respuesta prediseñada (figura 10). En la nueva interfaz de redacción, las respuestas estándar están disponibles desde la punta de flecha de la esquina inferior derecha (figura 11).

• Al hacer clic a Nueva respuesta prediseñada, deberemos asignarle un nombre. • Escribimos la respuesta y, al terminar, hacemos clic al botón Guardar (que se encuentra a la derecha del botón Enviar). La respuesta prediseñada queda guardada en Gmail. • Para utilizar una respuesta prediseñada: desde el correo al cual queremos responder, al acceder a la función de responder, Gmail nos ofrecerá la función Respuesta estándar, la cual

Figura 12. Una respuesta estándar (Oferta comercial).

Figura 9. Indicador de nivel personal.

NPQ 465 • quart trimestre 2013

Figura 11.

nos ofrecerá las repuestas prediseñadas disponibles; en el ejemplo de la figura 12, solamente hay una, la respuesta Oferta comercial.

15


col·laboracions

ACCESO SEGURO A Gmail nos podemos conectar por la vía estándar (http://www. gmail.com) o bien a través de un acceso más seguro, con encriptación, a través de https://www. gmail.com. Además, desde el menú de Configuración | General podemos forzar que la conexión sea siempre a través de https1 (figura 13).

CONTROLAR EL ACCESO A LA CUENTA Podemos acceder a Gmail desde diversos ordenadores y desde diversos dispositivos (teléfono móvil, tablet...). Asimismo, es posible que una misma cuenta sea utilizada por diversos usuarios. Cabe también la posibilidad que deseemos controlar los accesos a la cuenta y/o cerrarla desde un dispositivo cuando está abierta en otro u otros. En la esquina inferior derecha de la ventana de Gmail se encuentra la función Información detallada (figura 14). La información detallada nos permite controlar los últimos accesos a nuestra cuenta y, lo que resulta muy interesante, Cerrar todas las demás conexiones; por ejemplo, desde casa podemos cerrar una sesión que dejamos abierta en otro ordenador que se encuentra en cualquier otro lugar.

COMBINACIONES DE TECLAS Bajo este nombre o el de «teclas de atajo», podemos realizar ciertas operaciones con la simple pulsación de una o más teclas (simultáneamente), con el consiguiente ahorro de tiempo, pues no hay que alejar las manos del teclado para utilizar el ratón.

16

Figura 13. Conexión siempre con https.

Figura 14. Información detallada de los accesos a Gmail.

Figura 15. Ventana que se abre con la tecla «?».

Animo al lector a pulsar, en Gmail, la tecla interrogante «?» (es decir: Mayús+?); verá una ventana con fondo negro como el de la figura 15, que corresponde a las combinaciones de teclas, las cuales están desactivadas, pero que podemos activar haciendo clic al enlace Habilitar. Lógicamente, depende de cada usuario la utilidad que pueda representarle la activación de estas combinaciones de teclas. Sin embargo, conviene tener en cuenta que ciertas teclas y combinaciones de teclas realizan determinadas funciones independientemente de que se activen o no. Estas combinaciones que están operativas siempre en Gmail se detallan en la ventana de ayuda que se abre al hacer clic en la función Abrir en una ventana nueva, que se encuentra en la esquina superior derecha de la ventana de combinación de teclas. Por ejemplo, están activadas las siguientes:

• Tab + Intro: Cuando se redacta un e-mail, al aplicar Tab+Intro, Gmail lo envía. En Chrome, esta acción también la realiza la combinación Control + Intro. • Control + b: activa/desactiva el atributo negrita. • Control + u: activa/desactiva el atributo subrayado. • Control + i: activa/desactiva el atributo cursiva. • Control + k: permite insertar un enlace. La activación/desactivación de la combinación de teclas también se puede efectuar desde el menú Configuración | General | Combinaciones de teclas.

1

HTTPS: siglas en inglés de «Protocolo seguro para la transferencia de hipertexto», un protocolo seguro que garantiza una comunicación autenticada y cifrada.

NPQ 465 • quart trimestre 2013


col·laboracions

ESTRELLAS Y SÍMBOLOS DE COLOR

Figura 19. Opciones de búsqueda.

Gmail permite el marcaje de los correos, lo cual puede facilitar el trabajo. El usuario puede optar por utilizar hasta 12 estrellas/símbolos que, además, tienen colores distintos (figura 16), lo que, a su vez, permite señalar prioridades: azul, naranja, rojo, rosa, verde, amarillo...

gura 17), en el que podemos elegir las que deseamos utilizar. Se aplican haciendo clic, sucesivamente, sobre el símbolo estrella que aparece a la derecha del cuadro de selección de cada e-mail.

Figura 16. Estrellas y símbolos.

El usuario puede asociar a estos marcadores visuales el significado que considere oportuno (duda, precaución, realizado, pendiente...). Por ejemplo, si varios usuarios acceden y trabajan con la cuenta, estos indicadores pueden ser una herramienta para facilitar la gestión. Se activan desde el menú Configuración | General | Estrellas (fi-

BÚSQUEDAS EN NUESTRO CORREO GMAIL Como es de esperar, siendo Gmail el correo de Google, ofrece un potente buscador que es de ayuda para trabajar con el correo electrónico. Se accede a él desde la parte superior de la ventana (figura 18), pero hay que destacar las Opciones de búsqueda 2 que ofrece: hay que hacer clic a la punta de flecha que se encuentra a la derecha de la caja de búsqueda (figura 19).

BORRAR UN NÚMERO ELEVADO DE CORREOS Cuando realizamos una búsqueda, Gmail nos muestra los e-mails correspondientes. Si el número es elevado, no los muestra todos en la ventana. Podemos seleccionarlos todos con la opción Todo del cuadro de selección de la esquina superior izquierda (figura 20). Al aplicar Todo se observa el mensaje: Se seleccionan las 20 conversaciones que hay en esta página. Seleccionar todas las conversaciones que coincidan con esta búsqueda. Si se hace clic en el link (Seleccionar todas las conversa-

Figura 17. Estrellas y símbolos (Configuración | General).

Figura 20. 2

Figura 18. Acceso a las opciones de búsqueda.

NPQ 465 • quart trimestre 2013

Gmail permite el uso de operadores de búsqueda: https://support.google.com/ mail/answer/7190?hl=es.

17


col·laboracions

Figura 21. Gmail también busca en la Papelera.

sistema), pestaña Sonidos, ventana Sucesos de programa, opción Notificación de correo nuevo. Al elegir esta opción, mediante el botón Examinar, podemos elegir el sonido entre los que tengamos archivados en el ordenador.

BIBLIOGRAFÍA CONSULTADA • Cuesta, A. (2013). 12 trucs per treure tot el suc de Gmail. Ara, 26-1-2013. http://www.ara.cat/ premium/media/consellstreure-suc-gmail_0_854314713. html. Figura 22. Solicitar informes mensuales.

ciones...) y se intenta eliminar todos los correos, Gmail nos muestra un mensaje de aviso: Esta acción afectará a todas las conversaciones de esta búsqueda. ¿Seguro que quieres continuar?

der a la cuenta (sección Actividad de la cuenta) o bien, directamente, a la web (figura 22): https:// www.google.com/settings/activity/ signup?hl=es.

Es interesante tener en cuenta que en las búsquedas Gmail incluye, también, los correos borrados. Si algún correo que se encuentra en la Papelera cumple con los parámetros de búsqueda, Gmail nos lo indica, eso sí, discretamente, en la zona inferior de los resultados de búsqueda (figura 21).

NOTIFICACIÓN DE LA LLEGADA DE UN E-MAIL

CONOCER LA ACTIVIDAD DE LA CUENTA Los informes de actividad de la cuenta ofrecen información sobre lo que ocurre en la cuenta, cada mes (por ejemplo, el número de e-mails enviados, recibidos...), y se agrupan y resumen los datos de la cuenta de Google. Para suscribirse a los informes solo hay que acce-

A través del menú de configuración (figura 1), disponemos de la función Notificaciones de escritorio (figura 23). Si activamos las notificaciones, cuando llegue un e-mail a Gmail, en la esquina inferior derecha del monitor aparecerá un aviso emergente al respecto. En Windows, podemos configurar nuestro ordenador de forma que cuando se reciba un e-mail suene el sonido que deseemos. Para activar esta opción, el camino a seguir es: Botón Inicio (de Windows), Configuración, Panel de control, Dispositivos de sonido y audio (o, en Windows 7, Hardware y sonido, Sonido, Cambiar sonidos del

Figura 23. Habilitar la notificación de llegada de correo.

18

• Díaz, E. (2010). Configura a tu gusto tu correo electrónico. http:/ /www.slideshare.net/eduardodiaz/gmail-configura-a-tu-gustotu-correo-electrnico. • José, J. (2006). Manual de Gmail. http://www.emagister. com/curso-manual-gmail. • Martín Iglesias, J. P. (2011). Servicios Google como herramienta educativa. Ediciones Anaya Multimedia, Madrid. • Pena, B. (2009). 13 claves para exprimir al máximo Gmail. http:// thinkwasabi.com/2009/05/claves-exprimir-gmail. • Rodríguez Ortega, J. y Chamorro Marín, R. (2011). Google Apps. Cómo aprovechar al máximo las aplicaciones de Google. Creaciones Copyright, Madrid. • Torrijos Selma, A. Curso avanzado sobre Gmail. https://sites. google.com/site/asociacionnuevastecnologias/cursos-sobreaplicaciones-de-google/correo. • XTEC. Ús del nou correu electrònic. https://sites.google.com /a/xtec.cat/difusio/formacio☯ gmail.

NPQ 465 • quart trimestre 2013


col·laboracions

L’HEXAAQUOCOBALT(III), UN OXIDANT DESCONEGUT Pere Vilarrubias

És ben sabut que el cobalt pot presentar els estats d’oxidació (+2) i (+3). L’estat divalent és estable i dóna molts compostos de coordinació diferents. L’estat trivalent és un oxidant molt potent, a menys que es coordini amb lligands com l’amoníac. En aquest cas pot formar molts complexos de colors rosats o vermells, força estables, i que es coneixen molt bé ja que són la base de moltes síntesis i preparacions. No obstant, a la bibliografia no es troba res o gairebé res del Co(III) coordinat únicament amb aigua, és a dir, l’ió [Co(H2O)6]3+, perquè és inestable. En aquest article es volen mostrar els resultats d’haver experimentat una mica en la química d’aquest ió per descobrir-ne alguna cosa més que el que hi ha a la bibliografia. S’ha obtingut aquest ió, s’ha estudiat la seva reactivitat, i la cinètica de la seva descomposició. L’ió [Co(H2O)6]3+, d’ara endavant Co(3+), es pot obtenir de dues maneres: per oxidació electrolítica del CoSO4 en H2SO4 8 N (Brauer) o bé fent reaccionar el CoSO4 amb H2O2 amb un gran excés de HCO3–, de manera que s’obté el complex [Co(CO3)3]3–, relativament estable, de color verd. Aquest es dissol en H2SO4 5 N, i es descomposa el complex de carbonat, obtenint-se directament [Co(H2O)6]3+. En aquestes preparacions no es pot utilitzar el cobalt en forma de clorur perquè aquest pot coordinar-se amb el cobalt.

NPQ 465 • quart trimestre 2013

He optat per aquesta segona possibilitat, basant-me en una síntesi ja publicada (vegeu Schäffer) que he modificat. 1 g (0’00355 mol) de CoSO 4· 7H2O es dissol en 8 ml d’aigua i s’hi afegeix 0’6 ml de H2O2 del 25 %. Aquesta barreja s’aboca gota a gota amb agitació en un Erlenmeyer de 250 ml on hi ha 25 ml d’aigua i 10 g de NH4HCO3 en suspensió. Es produeix una efervescència i es forma el [Co(CO3)3]3–, de color verd. Es deixa que l’efervescència vagi minvant, i al cap d’uns minuts s’aboca, gota a gota i amb agitació, en un altre Erlenmeyer de 250 ml on hi hagi 100 ml de H2SO4 5 N. Altre cop hi ha una efervescència, ara de CO2, i es forma el complex de color blau [Co(H 2O) 6] 3+. Al final s’enrasa a 150 ml, i queda una concentració de Co(3+) 0,02366 M.

REACTIVITAT A la bibliografia no es troba res sobre la reactivitat d’aquest ió, a part del fet que és un oxidant molt potent, que oxida l’aigua a O2, i que per tant és inestable en solució àcida. A pH neutre o bàsic precipita un òxid hidratat de Co(3+) de color marró fosc. El seu potencial redox és de 1,9 V, de manera que és capaç d’oxidar l’aigua a O2 (Sharpe). Amb l’objectiu de conèixer la reactivitat d’aquest compost, s’ha fet una sèrie de proves amb diversos compos-

tos susceptibles de ser oxidats. Per tant, tot el que vé a continuació ha estat obtingut experimentalment. Es parteix d’una solució 0,02366 M com la que s’ha explicat abans. S’han fet proves a nivell quantitatiu, en tubs d’assaig i a temperatura ambient, fent reaccionar la solució de Co(3+) amb altres reactius. Com que a la dissolució també hi ha H2O2 en excés, i és un altre oxidant, cada reacció s’ha provat també amb una dissolució idèntica amb H2SO4 5 N, NH4HCO3 i H2O2 però sense Co(3+), que anomenarem solució B. En medi àcid fort, el Co(3+) reacciona molt ràpid amb la majoria de reductors: • Sulfits: s’oxiden a sulfats. La reacció és instantània i el color blau del Co(3+) s’esvaeix. • Nitrits: la reacció és ràpida i el color blau s’esvaeix i queda rosa pàl·lid, com correspon a l’ió Co(2+). El nitrit s’oxida a NO2, que es desprèn en forma de gas marronós, però cal remarcar que aquest gas també el genera la solució B que conté H2O2 però no Co(3+). Per tant, els nitrits s’oxiden i el Co(3+) canvia de blau a rosa, però el producte de l’oxidació del nitrit no queda clar quin és. Curiosament, el procés invers és més conegut. És a dir, el més habitual és preparar [Co(NO2)6]3–,

19


col·laboracions

que és un complex de Co(3+) amb lligand nitrit, i l’excés de nitrit és el que oxida el Co(2+) a Co(3+). Llavors no queda lliure sinó en forma de complex, que no és oxidant. En el nostre cas, i en les condicions d’acidesa descrites, veiem que és el Co(3+) qui oxida al nitrit. • Azidur: s’oxida a N2, donat que es formen bombolles. Es produeix en minuts. • Iodur: s’oxida a iode de forma instantània. La solució B també ho fa, però com que el color blau del Co(3+) s’esvaeix, hem de concloure que el Co(3+) també participa en la reacció. • Bromur: s’oxida a brom en qüestió de minuts. Es pot reconèixer pel color taronja que agafa la dissolució, i que es pot extreure amb un solvent com el cloroform. • Ferro (2+): s’oxida a Fe(3+) de forma immediata. • Manganès (2+): s’oxida de seguida a Mn(3+), vermell. El Mn(3+) és poc estable si no es pot coordinar. Al cap d’unes hores aquest té una reacció de dismutació, i es forma Mn(2+) incolor i Mn(4+) que precipita com a MnO2 marró. No hi ha gaires oxidants que puguin oxidar el Mn(2+) a Mn(3+). En les mateixes condicions, la solució B sense Co(3+) i que conté H2O2 com a oxidant no és capaç d’oxidar el Mn(2+) a Mn(3+). • Zinc metàl·lic: amb l’àcid, es formen bombolles d’H2. El Co(3+) es redueix lentament a Co(2+), el color blau del Co(3+) s’esvaeix i apareix el rosa pàl·lid del Co(2+). Passa el mateix amb magnesi metàl·lic. Per la reducció, però, es necessita el metall. Una corrent d’hidrogen gas, per si sola, no redueix apreciablement el Co(3+) a Co(2+).

20

• Àcid ascòrbic: passa ràpidament a la seva forma oxidada. • Amb alcohols reacciona ràpidament. Amb un excés d’etanol s’obté l’olor característica del acetaldehid. Amb glicerina o glucosa, la reacció es produeix en minuts, i s’aprecia pel canvi de color de blau a rosa. • Amb formaldehid reacciona ràpidament per donar (se suposa) àcid fòrmic. També presenta reaccions de precipitació i de formació de complexos: • Amb ferricianur de potassi es forma un precipitat de color marró fosc. La solució s’enterboleix i li costa precipitar. Si es dilueix amb una mica d’aigua i s’agita precipita més fàcilment. Suposo que es tracta de ferricianur de Co(3+). Si es fa el mateix amb Co(2+) el precipitat de ferricianur de cobalt(II) és de color vermell teula. • Amb un excés d’amoníac es produeix un color vermell intens, característic del [Co(NH3)6]3+ que es forma, cosa que no passa amb Co(2+), que dóna precipitats de Co(OH)2 o bé un complex aminat de color marró grogós. Normalment, per obtenir aquest complex es parteix de Co(2+) i s’oxida amb oxigen o peròxid d’hidrogen en presència de tampó amoni-amoníac.

CINÈTICA DE LA DESCOMPOSICIÓ DEL [Co(H2O)6]3+ La bibliografia dóna per fet que aquest ió és inestable en aigua, a la qual oxida a oxigen. En medi fortament àcid és més estable. S’ha volgut estudiar la cinètica d’aquesta reacció, que, almenys en medi molt àcid, és lenta.

Per fer el seguiment de la concentració amb el temps, resulta útil un senzill colorímetre, que en el nostre cas treballarà a una longitud d’ona de uns 595 nm (com a valor central). S’ha comprovat que l’ió [Co(H2O)6]3+ absorbeix intensament en aquesta banda, mentre que el seu homòleg de Co(2+) té una absorció molt poc important a la mateixa longitud d’ona. Per estudiar la cinètica de descomposició, es fa una solució de [Co(H2O)6]3+ en H2SO4 5 M tal com s’ha descrit anteriorment. La concentració és 0,02366 M. El seguiment és senzill de fer a temperatura ambient, ja que la reacció triga força hores a completar-se. S’ha fet una recta de calibrat fent dilucions de la solució inicial i s’obté una linealitat força bona. La reacció s’ajusta bé a l’equació integrada d’una cinètica de primer ordre: ln [C0/C] = k t, on C i C0 són la concentració de Co(3+) i la concentració inicial, respectivament. A temperatura ambient (28 oC a l’estiu) la reacció tarda dies a completar-se. En canvi, a temperatures altes (per exemple 55 oC) és més ràpida i costa de controlar, ja que tarda uns minuts a escalfar-se i la reacció es completa en hores. El pendent de la recta ens dóna la constant de velocitat. Repetint l’experiment a diverses temperatures podem fer una estimació de l’energia d’activació per a la reacció. A partir de l’equació d’Arrhenius, es té: ln k = ln A – Ea/T i d’aquesta expressió, fent un ajust per a diversos valors de k a diferents temperatures T, es pot extreure l’energia d’activació Ea. La k va des de 0,035 hores–1 a 28 oC fins a 2,7 hores–1 a 55 oC. L’energia d’activació val uns 16 KJ/mol dins d’aquest interval.

NPQ 465 • quart trimestre 2013


col·laboracions

gens en la zona on absorbeix el Co(2+).

1,2 1

BIBLIOGRAFIA

ln [C0/C]

0,8

Com ja s’ha comentat, s’hi fa referència al Co(3+) però únicament en forma de complexos amb amoníac o altres lligands. No s’hi ha trobat res sobre el Co(3+) coordinat només amb aigua. Com a textos de referència es pot citar:

0,6 0,4 0,2 0 0

5

10

15 t (hores)

20

25

30

• F. A. Cotton, G. Wilkinson. Advanced Inorganic Chemistry. Fourth edition. John Wiley & sons, 1980. Canada.

Figura 1. Cinètica a 28 oC. 2

• A. G. Sharpe. Química Inorgánica. Ed. Reverté, 1993. Barcelona.

1,8 1,6

• D. F. Shriver, P. W. Atkins, C. H. Langford. Inorganic Chemistry. Freeman & Company, 1990. USA.

ln [C0/C]

1,4 1,2 1

• N. N. Greenwood, A. Earnshaw. Chemistry of the elements. Pergamon Press, 1994. Cambridge.

0,8 0,6 0,4 0,2 0 0

5

10

15 20 t (minuts)

25

30

35

Figura 2. Cinètica a 55 oC.

Els valors donats s’han de considerar com a orientatius, ja que hi poden haver altres factors que influeixin i no s’hagin tingut en compte. Per exemple, tot i la cura posada, no es pot garantir que l’aigua

CQ C COL·LEGI OFICIAL DE QUÍMICS DE CATALUNYA

NPQ 465 • quart trimestre 2013

ASSOCIACIÓ DE QUÍMICS DE CATALUNYA

Preparació de Co(3+):

desionitzada no porti matèria orgànica oxidable. S’ha suposat que la conversió de Co(2+) a Co(3+) és del 100 %, cosa que en principi és possible, ja que la solució de Co(3+) obtinguda no absorbeix

AQ C

• J. A. McCleverty, T. J. Meyer. Comprehensive Coordination Chemistry II. Vol. 6. Ed. Elsevier, 2004. Oxford.

• G. Brauer. Handbook of Preparative Inorganic Chemistry. Academic Press, 1963. New York. • C. L. Schäffer, P. Steenberg. J. Chem. Educ. V. 79 (2002) 958. ☯

a r o b a l · l Co es l c i t r a us e t s l e amb 21


col·laboracions

LA QUÍMICA AHIR I AVUI Josep M. Fernández-Novell · Roser Fuster · Miquel Paraira

ren contactar amb els familiars del químic; la presència i les paraules de la seva néta varen ser estimulants per a tots els assistents. També varen convèncer als responsables de la Memòria Històrica del barri de Gràcia, a l’Ajuntament de Barcelona, a la Societat Catalana de Química i al Col·legi Oficial de Químics de Catalunya perquè donessin amb la seva presència i participació el suport institucional necessari per honorar la figura d’Enric Moles.

ENRIC MOLES I ORMELLA (Barcelona 1883 - Madrid 1953) Des del nostre Col·legi, al voltant de la diada de Sant Albert, vàrem proposar als centres de secundària unes activitats relacionades amb la figura d’aquest químic català reconegut internacionalment, però poc conegut a casa nostra. L’excusa va ser que el passat dia 28 d’octubre, un assolellat dilluns per la tarda, al carrer Salvador Aulèstia i Pijoan 25 del barri de Gràcia de Barcelona, on va néixer aquest insigne químic, es va procedir a inaugurar una placa en memòria d’Enric Moles i Ormella. Aquella tarda, ens vàrem reunir unes quantes persones, les importants: Joaquim Sales, catedràtic emèrit de química inorgànica de la Universitat de Barcelona (UB), Gregori Valencia, investigador científic de l’IQAC-CSIC de Barcelona que, junt amb Agustí Nieto-Galán catedràtic d’història de la ciència de

la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), varen ser els coordinadors de l’esdeveniment. Ells va-

Element Hidrogen H Fluor F Nitrogen N Argó Ar

Però, científicament per què fou important? Va publicar més de 250 treballs de recerca, fou un expert en

Massa atòmica Massa atòmica abans Moles per Moles 1,00 19,02 13,993 39,88

1,0078 18,998 14,08 39,94

Massa atòmica actual 1,0079 18,9984 14,07 39,948

la determinació de pesos atòmics pel mètode de les densitats límit, on es pren l’oxigen com a patró, i és l’introductor de la química física.

A: Un moment abans de descobrir la placa. B: Placa commemorativa.

22

El mètode de les densitats límit es relaciona amb la llei dels gasos ideals i es fonamenta en la relació de la densitat del gas, del que volem trobar la seva massa atòmica o molecular, i la de l’oxigen. Per a aquests estudis va haver d’obtenir i purificar les substàncies a estudiar en estat gasós. La seva precisió experimental el va dur a obtenir unes determinacions molt exactes de la massa atòmica de molts elements.

NPQ 465 • quart trimestre 2013


col·laboracions

En la taula adjunta es pot comprovar aquesta precisió comparant els valors obtinguts per Enric Moles, els que hi havia abans de les seves determinacions i les que actualment estan acceptades. Des d’aquesta secció tècnica es va proposar que a classe de química o de ciències experimentals, dels diferents nivells educatius, es treballés sobre: l’estudi dels gasos (propietats, lleis i densitat dels gasos) i l’estudi de les masses atòmiques (què és la massa atòmica, l’oxigen com a patró i la uma, i la importància de saber la massa atòmica amb exactitud).

PREMI NOBEL DE QUÍMICA 2013 Per establir, als anys 70 del segle passat, les bases per crear models informàtics «for the development of multiscale models for complex chemical systems», els científics Martin Karplus, Michael Levitt i Arieh Warshel han estat guardonats amb el Premi Nobel de química d’aquest 2013. Aquests models informàtics de gran abast són els que avui en dia s’utilitzen per entendre i predir els processos químics. La majoria

A: Martin Karplus (Viena, Àustrica; 15 de març de 1930) és un químic teòric professor de la Universitat de Harvard. B: Michael Levitt (Pretòria, Sud-àfrica; 9 de maig de 1947) és un físic i biofísic catedràtic de biologia estructural a la Universitat d’Stanford. C: Arieh Warshel (Sde Nahum, Israel; 20 de novembre de 1940) és un fisicoquímic catedràtic de química i bioquímica a la Universitat del Sud de Califòrnia. Fotografies extretes del web http://www.nobelprize.org/.

de les reaccions químiques es produeixen en dècimes de mil·lisegon, per això és quasi impossible estudiar i experimentar cada un dels passos, ínfims en el temps, de que consta una d’aquelles reaccions químiques. Gràcies a la metodologia emprada pels guardonats, que varen introduir els ordinadors i el càlcul computacional en els seus models, avui es poden estudiar la majoria dels avenços en la química actual, des de la purificació d’un catalitzador a la fotosíntesi, passant per la predicció de les unions entre les proteï-

nes G i els seus receptors (Premi Nobel de química del 2012 a Lefkowitz i Kobilka). Com a ampliació us recordem que també s’ha atorgat el Premi Nobel de física de 2013 als pares del Bosó de Higgs, François Englert i Peter W. Higgs, per predir el 1964 l’existència d’aquesta partícula. El Premi Nobel de medicina del 2013 ha estat per a James E. Rothman, Randy W. Schekman i Thomas C. Südhof, per les seves investigacions sobre el transport intra☯ cel·lular.

Tratamiento de aguas residuales

El podeu adquirir al Col·legi de Químics al preu de 30 euros

NPQ 465 • quart trimestre 2013

23


col·laboracions

CONSELL DE SALUT VAL LA PENA FUMAR? Equip mèdic del Centre Mèdic Mútua General de Catalunya

Aquesta és la pregunta del milió: Val la pena fumar? Té realment algun sentit? La resposta és evident: no. Què ens proporciona? Un extra de dopamina? Benestar? Plaer…? A quin preu? Tots sabem que hi ha raons més que suficients per no fumar, però tot i així deixar-ho no és fàcil. Per renunciar cal estar molt convençut. Si vostè s’està plantejant abandonar un dels hàbits més nocius i més absurds que existeixen, i vol aprofitar els bons propòsits del nou any, l’enhorabona! Li recomanem, per tal d’assolir l’èxit en la seva determinació, posar-se en mans d’un metge i dissenyar un pla d’acció degudament pensat per al seu cas. Pensi que l’addicció a la nicotina és una

24

malaltia crònica i, com a tal, s’ha de tractar amb l’especialista. Està comprovat que deixar el tabac per un mateix és menys efectiu que posar-se en mans d’un metge. Només un 10 % dels que ho intenten sense ajuda aconsegueixen els seu propòsit, mentre que el percentatge d’èxit s’eleva fins el 60 % quan es fa amb seguiment mèdic. Els mètodes per deixar de fumar són molt variats: força de voluntat pura, pegats de nicotina, xiclets, acupuntura, recolzament psicològic, farmacològics, com el bupropion, un antidepressiu, o la vareniclina, un nou medicament no nicotínic que estimula l’alliberament de dopamina en el cervell per reduir el desig de consumir, alhora que

bloqueja els efectes reforçants de la nicotina. En qualsevol cas, és el metge el que, en funció de les característiques específiques de cada fumador (quantitat de cigarretes que es consumeixen al dia, edat, sexe, anys d’addicció, etc.), ha de determinar el mètode més adient per a cada cas.

CIGARRETES CADA COP MÉS ADDICTIVES Els òrgans que estan exposats de manera directa al fum es poden veure afectats perquè alguns productes cancerígens del tabac són absorbits per la sang i transportats per tot el cos. La cigarreta conté aproximadament 4.000 substancies químiques, de les quals s’ha demostrat que 50 són cancerígenes. Però, a més, segons un informe elaborat pel Departament de Sanitat dels EUA, les noves cigarretes estan dissenyades per ser encara més addictives. Els broquets, recull l’informe, distribueixen la nicotina d’una forma més ràpida i eficient i ara, a més, s’afegeix més amoníac, el que fa que la nicotina arribi abans al cervell. L’informe assegura també que els filtres es perforen per tal que el fum arribi en profunditat als pulmons. El comportament d’aquesta indústria

NPQ 465 • quart trimestre 2013


col·laboracions

està únicament destinat a incrementar les seves vendes, vendes que, a més, segons vaticina l’OMS seran molt bones en els pròxims anys.

MALALTIES QUE PODEM EVITAR Tot i que la forta addicció del fumador el torna gairebé immune davant qualsevol dada sobre les malalties que provoca el tabac i la quantitat de morts que causa (140 diàries, només a Espanya), existeixen raons mèdiques de pes que cal recordar i en les que cal insistir per conscienciar la població afectada. Les malalties provocades directament pel consum de tabac són les següents: • Càncer de pulmó. Es diagnostiquen 20.000 casos a l’any a Espanya. És el més freqüent en els homes i es preveu un augment considerable en les dones, fins el punt que es convertirà en el causant de més morts, per davant del càncer de mama. L’índex de supervivència no supera el 15 %.

dels fumadors. El tabac afavoreix l’aparició de rigidesa a la paret arterial i el dipòsit de substàncies que poden provocar l’infart. Malalties que el tabac contribueix a desenvolupar i agreujar: • Pneumològiques (asma, pulmonia, tos crònica, augment de l’expectoració, sorolls respiratoris i, per descomptat, càncer de pulmó). • Oncològiques (càncer de boca, llavis, llengua, esòfag, faringe, tràquea, mama, pàncrees, colon, coll de l’úter, penis, ronyó, bufeta). • Cardiovasculars (trombosi cerebral, malaltia arterial perifèrica, trombosi venosa, arítmies i, per descomptat, cardiopaties isquèmiques). • Hipotiroïdisme.

• Impotència. Els problemes cardiovasculars provocats pel tabac poden originar disfunció erèctil. • Estomatitis del fumador. Poden aparèixer petits nòduls blancs al paladar. • Canvis en la coloració de les dents, que es tornen grogues o grises. • Halitosi. • Alteracions del gust i de l’olfacte. • Alentiment del procés de cicatrització de les ferides. • Alteració de la quantitat i la qualitat de la son.

• Cirrosi.

• Avançament de la menopausa.

• Parkinson. • Osteoporosi.

• Càncer de laringe. El contacte continuat del fum del tabac quan s’inhala amb la laringe eleva el risc de patir càncer perquè s’interromp l’autoneteja bronquial. La laringe és l’encarregada, entre d’altres funcions, de la fonació.

• Úlcera.

NPQ 465 • quart trimestre 2013

• Envelliment prematur. La pell es resseca i apareixen arrugues abans de temps.

• Diabetis.

• EPOC. La Malaltia Pulmonar Obstructiva Crònica (EPOC) inclou dues patologies: la bronquitis i l’emfisema pulmonar. És una malaltia crònica del pulmó i els seus símptomes més freqüents són tos i sensació de manca d’aire (dispnea) al caminar. El seu diagnòstic precisa mesurar la capacitat respiratòria de l’individu mitjançant una espirometria.

• Infart de miocardi. El risc de patir un infart es triplica en el cas

i mental del nen a mig i llarg termini.

• Psoriasi. • Gingivitis. • Periodontitis. • Cataractes. • Otitis.

Altres efectes del tabac en la salut: • En embarassos, nens amb menys pes en néixer. Més probabilitat de parts prematurs i avortaments. Pot afectar el creixement i desenvolupament físic

DEIXAR DE FUMAR: BENEFICIS IMMEDIATS Els beneficis per a la salut després de deixar el tabac són immediats. La qualitat de vida de l’exfumador augmenta ràpidament. Els pulmons comencen a funcionar millor després de 72 hores i, quan han passat d’1 a 3 mesos, augmenta la capacitat física i respiratòria. A més, es recuperen sentits que s’havien oblidat. Només 48 hores després de la darrera cigarreta es restauren les terminacions nervioses del gust i de l’olfacte. L’estomatitis desapareix a les poques setmanes, el mal alè millora i les dents recuperen el seu color natural. La pell recupera la seva lluminositat, el cabell es torna més bonic, la tos crònica desapareix. El benestar ge☯ neral és millor.

25


col·laboracions

IN MEMORIAM

TORQUAT NOTÓ I CAÑISA

El passat 14 d’octubre ens va deixar en Torquat Notó Cañisa. Ell va participar molt activament per fer possible que els químics tinguéssim unes organitzacions professionals, i com a químics hem d’estar agraïts a ell, i a tots aquells que les van crear i que les han mantingut durant més de cinquanta anys. NPQ ha volgut retre-li un petit homenatge recollint les sentides paraules d’aquells que han tingut una relació més estreta amb en Torquat. UN AMIGO CON UNA GRAN PERSONALIDAD

de la ponencia era La investigación en España, y me pidió que habría de colaborar en ella como representante de Catalunya, dado que mi trabajo profesional en la empresa en la que ambos trabajábamos estaba ligado al departamento de investigación y, como experto, podría dar una idea de la investigación en la empresa.

No es fácil escribir una pequeña glosa cuando el sentimiento te domina, pero la voluntad ha de prevalecer sobre el sentimiento y con esta premisa me pongo a dejar sobre el papel unas pinceladas sobre la personalidad del amigo que nos ha dejado y que echaremos en falta a partir de ahora.

Es a raíz de esta circunstancia que la relación se intensificó, ya que a partir de ese momento la conexión fue total a nivel personal, a nivel asociativo y a nivel profesional por los diferentes puestos laborales que ambos desarrollamos en nuestra empresa.

Su personalidad era arrebatadora, lo que pueden reconocer todos aquellos que de una forma u otra tuvieron relación con él, tanto en las tareas profesionales como en las tareas asociativas. Mi relación con Torquat fue siempre estrecha ya que fuimos compañeros de fatigas, a diferentes niveles de responsabilidad, en La Seda de Barcelona, empresa en la que ambos, como muchos otros químicos, trabajamos a lo largo de nuestra vida profesional. Pero esta relación se estrechó más a través del entonces Colegio de Químicos de Cataluña y Baleares, del que fue decano durante un

26

mandato, y de la Delegación de ANQUE. La razón de ello fue una vez más el contacto en la empresa común en la que trabajábamos ambos. Es sabido que la ANQUE celebra anualmente una asamblea nacional, en la que se presenta una o varias ponencias de trabajo sobre temas de interés para los químicos como profesionales. En una de esas asambleas, el tema

La personalidad de Torquat era clara y rotunda, independientemente de quien estuviera al otro lado de la mesa; solo le importaba la calidad de trabajo y el trato humano sobre todas las cosas. Su carácter fuerte se deshacía como un azucarillo cuando se daba cuenta de que la razón no estaba solo en él, y era en ese momento cuando aparecía la figura de amigo, casi de padre, por encima de la de jefe.

NPQ 465 • quart trimestre 2013


col·laboracions

Para mí ha sido más que un amigo y compañero, y lo he considerado siempre como mi mentor y mi guía en las organizaciones profesionales (Col·legi i Associació), a las que he dedicado ya cerca de cuarenta años desde que él me involucró por primera vez; sin su ejemplo y guía, profesional y personal, nada hubiera sido igual y su imagen está perenne en mi subconsciente. Otras facetas suyas espero y deseo que hayan sido tratadas con el mismo cariño por otros compañeros a los que sé que se les ha solicitado unas pocas palabras. Por mi parte, confío, pese a la dificultad de obviar sentimentalismos, haber dejado un reflejo de mi estado anímico al rememorar su figura. Alfredo Vara

UN GRAN HOME I UNA GRAN FAMÍLIA Amb el traspàs d’en Torquat Notó perdem, entre altres moltes coses, un dels pares del Col·legi de Químics. En Torquat formava part d’aquell grup de joves químics que van creure en la necessitat de dotar als químics amb unes organitzacions que vetllessin per la professió i pels professionals de la química. No només hi van creure sinó que es van mobilitzar per posar en marxa una Associació, i posteriorment van crear el Col·legi. Seixanta anys després la seva obra perdura, i és responsabilitat de les Juntes Directives i de les actuals generacions de químics mantenir i engrandir aquestes organitzacions de la nostra professió. Personalment vaig conèixer en Torquat l’any 1969. Jo era un químic acabat de llicenciar a la cerca d’una feina, i vaig acabar a La Seda

NPQ 465 • quart trimestre 2013

de Barcelona. Ell va ser el meu primer cap. «Aquesta empresa és per tota la vida» em va dir un dels primers dies. Aquest va ser un dels seus dogmes que li va caure, que ens va caure. En Torquat era un home íntegre amb unes conviccions molt arrelades, i que defensava amb vehemència quan calia. Amb el pas del temps les coses ja no eren ni blanc ni negre i va haver d’adaptar-se a un nou món canviant. I ho va fer amb honestedat i saviesa. Quan un surt de la universitat i aterra a una empresa de tres mil treballadors, tot li queda una mica gran. Els alts directius els veus amb prevenció, però aquest no va ser el cas amb en Torquat; de seguida li vaig professar un gran afecte que amb el temps va esdevenir una gran amistat. Per il·lustrar aquest sentiment ho faré amb una anècdota. Al cap de sis mesos d’entrar a La Seda em vaig casar i de viatge de noces vam anar a Eivissa; ho vaig comentar amb el meu cap, en Torquat, i talment com faria un pare em va donar una sèrie de consells així com els llocs més interessants per visitar. Ell estava fortament lligat a aquesta illa, tenien una casa i sovint hi anava. Aquell consell de «Agafeu roba d’abric que al maig encara fa fred als vespres (sa hora baixa)» us pot donar idea de la relació que vam establir ben aviat. Només feia sis mesos que estava a La Seda! Posteriorment vam coincidir al Col·legi de Químics, aquí hi havia força gent de La Seda, segurament en Torquat era el causant. Amb ell vaig anar a les meves primeres assemblees de la Asociación Nacional de Químicos de España (ANQUE); allà tornava a sortir el Torquat vehement, era difícil entendre’s amb els de Madrid, amb la resta de l’Estat (en això no han canviat gaire les coses), i allà estava ell defensant els seus (els nostres) punts de vista.

Els anys passen i en Torquat ja no està a La Seda i pel Col·legi se’l veu poc, però el nostre lligam no es trenca, i encara que els contactes no són tan freqüents, mantenim l’amistat. Amistat que es fa extensiva a la seva família a mida que els vaig coneixent, i que s’ha mantingut fins al dia d’avui. A la Pepita, la seva dona, la vaig conèixer abans que a ell, sense saber que era la seva dona. Va ser professora de pràctiques d’una de les assignatures de la carrera. Queda bé dir aquí que era una persona especial pel tracte amb els alumnes, per la bondat que desprenia i que aquells joves de vint i pocs anys sabien percebre, però si ho dic no és per quedar bé, ho dic perquè és veritat i ho pot certificar qualsevol dels companys de promoció. Els fills els vaig coneixent en diferents oportunitats i, amb una personalitat tan forta com la del pare, pots pensar que en aquella casa no hi ha més remei que obeir. Doncs no era així, tots els fills, amb caràcter propi, respectaven l’autoritat, però tenien les seves pròpies idees, i no sempre coincidents amb les del Torquat. Ell, però, va prioritzar la figura de pare a la de pastor d’ovelles, i la família ha anat sempre com una gran pinya. Una pinya que va anar creixent amb l’arribada dels néts, i ja darrerament amb els besnéts. Voldria acabar aquest recordatori amb dues afirmacions: Un gran home i una gran família. PS: En llegir tot el que acabo d’escriure m’adono que potser mai no li vaig dir tot això a en Torquat, i li hauria agradat sentir-ho... O potser sí li vaig dir sense fer servir les paraules. Antoni Portela

27


col·laboracions

TORQUAT NOTÓ, UN HOME BO I HUMIL Si haig de fer un dibuix escrit d’en Torquat, aquest podria ser el següent: era un home bo i humil, però de forta personalitat, la pròpia de la seva natural rectitud i de les seves fermes creences. Sempre va estar a la recerca de la veritat, tot fent camí, sense adonar-se’n, cap a la saviesa. Primer a les aules i més tard a la mateixa indústria, la nostra amistat s’anà enfortint en la natural companyonia i en el respecte mutu. Destacà en les anades periòdiques de l’ANQUE per defensar sempre la seva opinió, per tal de millorar les condicions de treball dels químics, a vegades dins posicions, tal volta, una mica enfrontades. En Torquat fou sempre exemple de rectitud i de lluita tenaç per millorar les nostres organitzacions i, així mateix, la nostra condició de químics. Un exemple a seguir i per tenirlo present en el nostre record. Jaume Guindulain

MAIG DE 1962, FA 51 ANYS... Maig de 1962, fa 51 anys. Ens trobem uns pocs companys al laboratori de química orgànica per recollir la papereta de l'última assignatura de la llicenciatura; si l’hem aprovat ja podem cercar feina... però no cal, el bidell ens dóna els noms d’unes quantes empreses que necessiten químics. En aquella època les coses funcionaven així, més demanda de químics que no pas oferta. Com ha canviat la situació! Ens repartim les possibles feines i jo em decideixo per La Seda de Barcelona, em poso en contacte i tinc una primera entre-

28

vista amb en Torquat, en aquells moments el «Senyor Notó»; ara em semblaria un noi d’uns quaranta i pocs anys, però en aquells moments qui seia davant meu era un senyor madur i respectable força més gran que jo. L'entrevista fou molt cordial i fructífera, doncs tot i que encara tenia pendent el segon campament i els quatre mesos de les maleïdes milícies universitàries, vam concretar la burocràcia que calia seguir, i l’octubre d’aquell mateix any començava a treballar en el seu departament de qualitat de la fàbrica de raió. Així vaig conèixer en Torquat, que fou el meu cap durant els primers anys de treball a l’esmentada fàbrica de La Seda de Barcelona. Després vaig passar al departament d’investigació i més tard al d’informàtica, però les relacions amb en Torquat van continuar fins la seva jubilació, relacions sempre molt cordials i amigables, malgrat els nostres pensaments polítics i religiosos totalment oposats; en més d’una ocasió en Torquat havia dit «amb el ... i l’Astor m’hi entenc molt bé» (el segon sóc jo i el primer el mantinc en l’anonimat; si llegeix aquesta nota, segur que se’n recorda i s’identifica de seguida). Valgui aquest petit record com a homenatge de qui fou, senzillament, una bona persona, el millor qualificatiu que se li pot atribuir a un ésser humà. Joan Astor

ELS MATEIXOS ELEMENTS DIFERENTS REACCIONS A molts dels lectors d’aquesta revista no els cal una presentació del meu pare, Torquat Notó i Cañisa, ell va dedicar una part del seu temps al Col·legi i en va deixar la seva empremta. Entre d’altres coses, va impulsar el canvi de local que es va traslladar de l’eixample al centre de la ciutat.

Clar que, per a mi, com comprendran, això no és el més important. Com va explicitar el meu germà gran en el funeral del pare, amb unes paraules de comiat, en Torquat va ser una bona persona. Utilitzaré un fragment del seu parlament. «Ha mort un Home ingenu, en el sentit noble de la paraula, un Home de caràcter fort, parlador i enraonat. Un Home lliure, un Home digne, un senyor de Barcelona. Un Home sincer i lleial compromès amb la veritat des de la seva perspectiva. Ha sigut ell, i ens ha deixat ser qui som». El millor del pare és que va ser un home bo. Diuen, que de bona persona a tonto, hi ha un petit pas. Quan estem parlant d’una persona intel·ligent aquesta distància està molt definida. Estem parlant només d’una bona persona. Tenia geni i s’enfadava. Però era de les persones que no he vist mai fer valdre els galons i fins i tot disculpar-se amb el fill o el subordinat un cop passada la febrada impulsiva. Si calia no li queien els anells per reconèixer l’error. En honor a la veritat era una mica tossut i costava convèncer-lo. La química segurament va ser una forma de cercar respostes a les preguntes que encara avui no tenen una solució inequívoca. Una setmana abans de morir encara tenia converses profundes amb ell. Em feia evident la complexitat de la física quàntica i la dificultat, fins i tot per a una persona sàvia, de la seva comprensió. Avui, per a mi, és un orgull tornar a les pàgines de l’NPQ; el motiu és, però, menys agradable. Voldria fer una glossa del meu progenitor, un petit homenatge a tota una generació que com ell va

NPQ 465 • quart trimestre 2013


col·laboracions

viure situacions tan difícils. Quasi un nen es va veure amb un fusell en mig d’un creuament de trets entre germans. Sort i intel·ligència van fer que de seguida canviés el fusell per un telèfon. Una sort que en el seu cas s’incrementa, ja que de la seva companyia de transmissions en van quedar tan pocs que els van donar els galons de sergent. Una manera de reconèixer el mèrit d’haver sobreviscut. Ell ho explicava com quelcom extravagant. Moltes vegades penso que la seva rapidesa en la presa de decisions en moments difícils segur que el van ajudar. Deslliurat de les obligacions militars, guerra, camp de concentració i mili va poder començar els estudis universitaris sent un dels més grans de la classe. Classes particulars i entrà a treballar a La Seda de Barcelona, empresa amb la que tenia una relació de fidelitat japonesa. No hi va haver correspondència. Com diuen, no hi ha mal que per bé no vingui i a l’inrevés. Així va tenir unes etapes professionals també fructíferes en el Centre Espanyol de Plàstics i en aquesta casa. El pare, era pare. Les hores que coincidíem eren al vespre, tard. Treballava tot el dia. Hi havia però moments espectaculars. A l’estil dels forcados portuguesos, els cinc germans com a toreros i ell com a brau. Teníem que aconseguir abatre’l i intentar torturar-lo. Dic intentar perquè no tenia pessigolles i una resistència sobrehumana a les estirades dels cabells. Cinc petits monstres aconseguíem la nostra victòria, quan ell es deixava. També hi havia els moments amargs de la derrota quan et mossegava el nas. Humiliació que tan sols et podies estalviar si et donaves. Tenies que dir «Soy un Bacalao» com a resposta a la seva fra-

NPQ 465 • quart trimestre 2013

se, dita en castellà, «Ríndete bacalao». El pare juganer també va ser rígid quan calia. Ens va trametre uns valors que hem intentat assimilar. Però el més valuós és que ens va fer lliures i ens va deixar ser el que vàrem voler. Fins i tot a mi dedicarme al periodisme. El pare, en Torquat Notó, va ser un exemple. Intransigent amb la injustícia, escrupolós amb les formes, tant que per exemple l’incomodava els meus inicis professionals en aquesta revista, i això que no cobrava un duro. Ell era el degà i em sembla que patia per la qualitat dels meus primers treballs. Per sort per a ell, el director de la revista, aleshores era en Jaume Guindulain, portava el pes de la publicació amb gran encert. No m’ho va dir mai, però penso que quan vaig començar a escriure, i sobretot a parlar en altres mitjans, es va quedar més tranquil. Probablement els lectors de la revista també. Vaig viure l’instant de la seva mort Els elements químics estaven en les mateixes proporcions, les molècules amb idèntica composició. Només un canvi. Un instant abans hi havia vida, un després, la mort. Els mateixos elements, les mateixes cèl·lules. Un instant abans tenien vida, un instant després, no responien a cap estímul. Ell era un creient convençut, tant que jo diria que estava tant segur de que hi ha una altra vida, que no es va angoixar en el moment en què es va sentir la mort propera. Jo només tinc una certesa: si hi ha cel, el pare hi té plaça. Jordi Notó i Brullas Fa un munt d’anys redactor de l’NPQ

L’INICI D’UNA AMISTAT El passat mes d’octubre, als 94 anys, va morir en Torcuato Notó (per a molts, sempre ha estat més Torcuato que Torquat), protagonista –pel que a mi respecta– d’una amistat iniciada el curs acadèmic 1942-1943. D’entrada, un aclariment numèric. Jo, ara, tinc 88 anys: una diferència d’edat tan considerable (6 anys!) entre companys de carrera no és freqüent. L’explicació és oportuna, ja que fa referència a una important etapa de la vida d’en Torcuato: en Torcuato pertanyia a la quinta que –si més no, des del punt de vista temporal– havia estat més maltractada per la guerra civil. Premobilització (òbviament, pels rojos: estava a Catalunya), mobilització, intervenció directa en el conflicte armat, subsegüent servei militar amb els guanyadors, etc. És difícil d’explicar –i potser impossible d’entendre– el que era la universitat, i en concret la Facultat de Ciències, tan pocs anys després d’acabada la guerra civil, però el que és indubtable és que els estudiants teníem ganes... fins i tot d’estudiar! (ja sé que aquesta afirmació, feta per un declarat empollón, serà objecte de dubte, però crec que és certa). Però tornem a en Torcuato. Com que a classe és passava llista, i Torcuato no és un nom freqüent, és obvi que molt aviat, ja els primers dies del curs, tots sabíem de la seva existència, però jo no el vaig conèixer una mica més diferenciadament fins que, en el pati, fora de l’aula, hi va haver una discussió bastant excitada sobre el que havia dit un professor a classe. Un company es queixava del professor perquè deia que, sobre un determinat tema, havia dit «esto es literatura», i en Torcuato defensava acaloradament el professor dient que el que en realitat havia dit era que (per saber més co-

29


col·laboracions

ses del tema) havia que consultar la literatura (química). Fos com fos, en anar avançant aquest primer curs, es va anar concretant un grup que amb el temps s’havia de consolidar donant origen a vertaderes amistats... i matrimonis! Pel que fa als components masculins del grup, el nucli dur el formaven (utilitzo ordre alfabètic) en Duñach (Jaume), l’Estruch (Benjamí), en Mata (Josep), en Notó (Torcuato) i el que això escriu. Entre les fèmines, esmentaré –per les conseqüències futures– la Brullas (Pepita) i la Masjuan (Maria Dolors). Excepte en el cas d’en Torcuato, el normal entre nosaltres era emprar el cognom, no el nom. Al llarg de la carrera, l’activitat científica i social del grup es va anar ampliant. Al tercer curs, els components del que he anomenat nucli dur vam agafar el costum de reunir-nos (freqüentment, més d’una vegada a la setmana) a casa d’en Torcuato per comentar i discutir, amb l’ajut de les notes que havíem pres i dels pocs llibres que teníem a la nostra disposició, les explicacions que havíem rebut a classe. Amplio el tema copiant literalment el que diu el propi Torcuato en el seus Records del fadrí Torquat Notó i Cañisa (pàgs. 11 i 12): «Abans de començar el curs que ens ocupa (el tercer), tinguérem un canvi d’impressions en Castells, en Mata, l’Estruch, en Duñach i jo, arribant a la formació d’una Societat, amb ànim de petit lucre, per redactar, publicar apunts de totes les assignatures i vendre’n copies als companys que s’hi subscriguessin. »Per això, cada un de nosaltres prenia apunts a classe, el més àmpliament possible, que

30

per rigorós torn recollia un de la colla, i, consultant uns apunts i altres, redactava un esborrany de com expressaria aquella lliçó. Aquest esborrany era discutit i retocat convenientment en una reunió conjunta dels cinc membres (les reunions es feien a casa d’en Torcuato). »De la fogositat que posàvem en la redacció en dóna idea que, en una de les primeres reunions, l’escàndol que fèiem era tan fort que la veïna del pis de sobre casa baixà per si podia ajudar a la meva tia a apaivagar els ànims en la baralla que sosteníem. La veïna, alemanya, quedà molt estranyada quan la meva tia va contestar-li que no hi havia cap baralla, sinó que estàvem estudiant. Durant un temps deguérem contenir-nos, doncs no fou fins dos o tres mesos més tard que la veïna tornà a baixar dient: “avui sí que segur que s’estan barallant”; va quedar totalment atordida quan la meva tia li afirmà que no, que tot el terrabastall era degut al nostre estil d’estudiar. »Consensuat l’esborrany definitiu, era escrit a màquina per en Castells i jo, a base de fer 12 copies en paper ceba amb ajuda d’11 papers carbó, dels que es renovava el més vell en cada tirada. La subscripció era de 15 pessetes per assignatura i mes. »Encara que l’última còpia es llegia amb dificultat, la idea tingué bona acollida, el que determinà que la societat decidís comprar un ciclostil rudimentari. El clixé era un paper encerat, en el que s’escrivia a màquina sense cinta i amb les lletres metàl·liques ben netes; així la lletra perforava la capa de cera, permetent el pas de la tinta solament per les lletres

(i els dibuixos gravats amb un punxó). »L’aparell era una maleta de fons pla, en el que es col·locava un munt de papers en blanc sobre el que s’abatia un marc amb una tela metàl·lica fina que permetia el pas de la tinta. Aquesta es distribuïa regularment per tota la superfície de la tela metàl·lica amb un corró sostingut per un mànec, que permetia pressionar la tinta per tota la tela, a la vegada que l’obligava a passar per les parts foradades en el clixé, marcant en el paper blanc l’escrit i dibuixos gravats en ell. Seguidament, s’aixecava el marc, es treia el full impressionat i, abatent el marc, es repetia l’operació, fins aconseguir el nombre de còpies desitjades. Aquest sistema d’impressió precisava de dos operaris: un per tintar i un altre per retirar el full imprès. »La impressió es feia els dissabtes per la tarda i els diumenges, de manera que el dilluns següent podíem repartir totes les còpies dels apunts de les lliçons de la setmana anterior.» Òbviament, el tema dels apunts, encara que anecdòtic, és un component important de la història de l’amistat entre en Torcuato i jo: treballar junts dissabtes i diumenges no és cap vulgaritat! I, sobre aquesta sòlida base, l’amistat es va anar ampliant i ampliant: així, per exemple, aquell estiu, en Torcuato va venir amb certa freqüència a Premià de Mar, on estiuejava jo amb la meva família. I, al seu moment, la nostra sincera amistat va tenir una profunda confirmació: en Torcuato i la Pepita (Brullas) van voler que fos el padrí del seu primer fill, en Pere. Josep Castells Guardiola

NPQ 465 • quart trimestre 2013


informació

BANC SABADELL APOSTA PER LES EMPRESES Les empreses, des de la fundació del banc fa més de 125 anys, sempre han constituït un dels mercats prioritaris de la nostra entitat i, de fet, el grup Banc Sabadell és reconegut com a entitat líder del mercat en el segment de les pimes.

pimes en tots els seus àmbits, i és per això que a Banc Sabadell creiem que l’empresa ha de rebre sempre la millor resposta a les seves necessitats financeres, mitjançant una gamma de productes i serveis que li aportin valor afegit.

Banc Sabadell té com una de les seves prioritats per a aquest exercici oferir finançament que permeti el desenvolupament, la internacionalització i la competitivitat de les empreses.

En aquest sentit, Banc Sabadell ha subscrit les línies ICO 2013, que permeten el finançament dels projectes d’inversió dels seus clients i/o cobrir les seves necessitats de liquiditat.

És per això que l’oferta de productes de Banc Sabadell, per la seva amplitud i especialització, dóna resposta a totes les necessitats dels clients, tant als emprenedors que inicien els seus negocis com a les pimes i a les grans empreses.

A tancament de setembre, Banc Sabadell ha incrementat el seu finançament a les empreses mitjançant línies ICO en un 42 % respecte a 2012, el que ens permet ser la primera entitat en el rànquing d’ICO amb una quota del 25,73 %.

La nostra relació amb les petites i mitjanes empreses es fonamenta a identificar les necessitats que tenen i oferir-los les millors solucions. Considerem que les entitats financeres tenim un paper important per afavorir el desenvolupament de les

Les línies ICO 2013, tenint en compte a què es destinen, són:

NPQ 465 • quart trimestre 2013

• Per al finançament d’inversions i l’obtenció de liquiditat per a projectes dins i fora del territori nacional, línia ICO Empreses i Em-

prenedors i línia ICO Internacional, respectivament. • Els projectes que tenen la garantia d’una societat de garantia recíproca (SGR) es finançaran a través de la línia ICO Garantia SGR. • La línia ICO Exportadors a Curt Termini permet l’obtenció de liquiditat mitjançant l’avançament de factures derivades de l’activitat exportadora de l’empresa. Banc Sabadell, referent en el negoci internacional i conscient de la importància de la destinació de la línia, ha formalitzat més del 80 % de les operacions efectuades per totes les entitats. En un entorn econòmic com l’actual, us convidem a confiar en Banc Sabadell, entitat de solvència demostrada i líder en qualitat de servei i atenció als seus clients. Deixi’ns assessorar-lo en el seu ☯ projecte.

31


activitats

JORNADA-PRESENTACIÓN El proyecto Phoenix de IBERPOTASH, una oportunidad industrial de país El pasado 6 de noviembre de 2013, en la sede del Col·legi de Químics de Catalunya, tuvo lugar la Jornada-Presentación de El Proyecto Phoenix de Iberpotash, una oportunidad industrial de país, organizada por la Secció Tècnica de Medi Ambient del Col·legi-Associació en colaboración con la empresa Iberpotash, minas de potasa de Súria. Los ponentes fueron: Joan Güell, abogado, director del Área Jurídica y secretario del Consejo de Administración de Iberpotash, y Pablo de Lastres, químico e ingeniero técnico de minas, director general operativo de Iberpotash.

desde 1998, es la empresa ICL Israel Chemicals Ltd., grupo israelí de producción y suministro de fertilizantes y especialidades químicas industriales a nivel global.

vista, y como la línea eléctrica de alta tensión existente que debe garantizar un importante incremento de suministro energético para la nueva planta de fabricación.

El plan Phoenix también implicará el desarrollo de infraestructuras logísticas y energéticas, tales como la conexión ferroviaria de mercancías de la Catalunya central con el corredor mediterráneo y los puertos de Barcelona y Tarragona, para dar salida a la elevada producción pre-

El procedimiento actual de beneficio de potasa trata el mineral con agua, en un proceso de molienda y flotación, para obtener potasa, una cierta cantidad de sal industrial bruta comercial, además de vapor de agua, salmuera que se vierte a un salmueroducto (colector

La bienvenida a los ponentes y asistentes fue a cargo de Xavier Albort y Enrique Morillas, presidente y vicepresidente de la Secció Tècnica de Medi Ambient, que actuaron de moderadores en el posterior coloquio que siguió a la presentación. Joan Güell inició su disertación destacando que el proyecto Phoenix es un plan de empresa con un horizonte a 10 años para la transición, desde una actividad minera del siglo pasado basada en el beneficio de la potasa (hidróxido de potasio y cloruro potásico) para su aplicación como fertilizante, hasta el aprovechamiento integral de lo que antes eran residuos, valorizando principalmente la sal (cloruro sódico) asociada a la potasa, y entrando desde 2008 en el mundo industrial de la química del siglo XXI. No en vano la propietaria actual de Iberpotash,

32

De izquierda a derecha: Pablo de Lastres, Joan Güell, Xavier Albort y Enrique Morillas.

Público asistente a la Jornada-Presentación.

NPQ 465 • quart trimestre 2013


activitats

de salmueras, 128 kilómetros para su evacuación al mar), sal industrial bruta y fangos excedentes con destino a un depósito salino (montaña de sal). En la situación futura se añadirá una nueva planta de cristalización para la valorización de la salmuera y la sal industrial bruta, obteniendo sal vacuum de alta pureza, agua destilada aprovechable y otros productos. Ello comportará mejoras ambientales, como la reducción del consumo de agua del río en 40.000 m3 anuales, la reducción del vertido de salmuera al actual colector en un 48 % y la reducción del aporte de sal industrial bruta al depósito actual y su futura disminución hasta su eliminación. Pablo de Lastres destacó las certificaciones de la empresa: ISO 9001 y 14001 obtenidas en 2007, OHSAS 18001 en 2009, adhesión al Responsible Care en 2011, y pre-

vista para 2014 la GRI global reporting initiative. Comentó el proceso minero y el destino de la potasa como fertilizante en abonos NPK, para cubrir las necesidades de mayor eficiencia en la producción de cultivos y alimentación de la población mundial cada vez mayor. Hasta el año 2015, en la primera fase del proyecto Phoenix, está previsto un incremento de la fabricación de potasa y además la producción de sal vacuum de alta pureza y otros compuestos. La segunda fase del proyecto hasta 2017 aumentará sensiblemente las producciones, pero será necesaria la ampliación de infraestructuras que actualmente se están negociando. Se describió en detalle el proceso actual de beneficio de la potasa (plantas de flotación y de compactación) y el proceso futuro con la nueva planta de cristalización en tres etapas para la obtención de 750.000 toneladas anuales de sal

vacuum y la valorización de otros subproductos. La nueva planta será de efluente líquido cero, dado que el condensado se recirculará hacia la planta de flotación para sustituir el agua que actualmente se toma del río, y aprovechará en su proceso las emisiones de dióxido de carbono de las plantas de compactación y de flotación disminuyendo, en consecuencia, la huella de carbono. Después de las ponencias tuvo lugar un turno de preguntas con animado coloquio y debate, tras el cual se clausuró la jornada transmitiendo de nuevo el agradecimiento a los ponentes y al distinguido público por su asistencia. Para más información: http:// www.iberpotash.es/Actualidad/ Informacion/Iberpotash-invertira160-millones-proximos-tres-anos#! i http://www.iberpotash.es/Iberpotash-Medio-Ambiente. Xavier Albort

AQUÍ TROBAREU TOTS ELS NPQ, A PARTIR DE L’ANY 2000, EN COLOR I ALTA RESOLUCIÓ: http://www.issuu.com/colquimcat

Els podeu consultar i també descarregar en format pdf per imprimir-los.

NPQ 465 • quart trimestre 2013

33


activitats

FOTOKÍMIA 2013 Un any més ens hem aplegat els aficionats a la fotografia en una nova edició de Fotokímia. El format va ser el de les darreres edicions, és a dir, escollir per sorteig un barri de Barcelona –fou elegit l’Eixample–, i cap allà anem a la cerca de les millors fotos. Bé, de fet no hi érem tots els aficionats, tan sols uns pocs, tants com onze. Cada any fem la crida tot esperant una assistència més nombrosa, però no ens en sortim. Potser el 2014?

Els guanyadors d’aquesta edició han estat:

mes i color que ben aviat va despertar l’atracció als membres del jurat. La seva autora és la Victòria Abella.

1r Premi: Una foto de la Casa Batlló; possiblement la casa més fotografiada de Barcelona, però en aquest cas amb una original composició entre l’original i una postal per a turistes. N’és el seu autor l’Alfons Hidalgo.

3r Premi: Un detall d’un passamà de forja sobre la paret de pedra, una composició simple força plàstica. La Marta García n’és la seva autora.

2n Premi: Un detall dels panots de Gaudí que es troben al Passeig de Gràcia. Una combinació de for-

El jurat estava format per tres persones amb una llarga vinculació al món de la fotografia. Ells són l’Antoni García, el Xavier Riera i el Jordi Roure. I ja ens anem preparant per a la propera edició de Fotokímia. Us recordem que cada mes fem un seminari fotogràfic (hi surt al Programa d’Activitats) i està obert a tothom. Així entrenem l’ull fotogràfic, tan necessari per fer bones fotos. Us esperem als seminaris i us esperem a la propera edició de Fotokímia.

Primer premi: Alfons Hidalgo.

Finalment volem agrair la col·laboració de Banc de Sabadell, que aporta uns importants premis en metàl·lic als guanyadors, i a Montana Color que col·labora amb magnífics regals. P. A.

Segon premi: Victòria Abella.

34

Tercer premi: Marta García.

NPQ 465 • quart trimestre 2013


Profile for Col·legi Oficial de Químics de Catalunya

NPQ 465  

Revista del Col·legi de Químics de Catalunya

NPQ 465  

Revista del Col·legi de Químics de Catalunya