Page 1

14 de maig, manifestació a la Plaça de Catalunya (Barcelona) És una evidència que el context de crisi econòmica sostinguda en el temps i l’absència d’indicadors que permetin albirar amb justificat optimisme la reversió a mig termini d’aquesta situació ens obliga a pensar en termes d’excepcionalitat. Aquesta és una crisis especialment dura i els camins per sortir-ne encara constitueixen una cartografia entelada pels dubtes, les imprecisions i la incertesa. A dia d’avui, jugar a predir el futur de l’economia és una quiromància sense bases sòlides. Immersos en una crisi a qui ningú sap posar data de caducitat, és lògic –i probablement necessarique les administracions posin fil a l’agulla i s’enfrontin a la tasca de pensar el seu futur en termes de pervivència de les seves funcions. L’enorme peatge de patiment que el conjunt de la ciutadania està pagant per la violenta contracció del teixit productiu i l’extinció massiva de llocs de treball ha posat l’arquitectura essencial de l’Estat del Benestar davant una situació d’exigència i necessitat absolutament inèdita. Un repte d’una envergadura que fins ara no havia calgut considerar. Davant les dificultats indefugibles que comporta aquest escenari que, de forma plausible, encara haurem de sofrir durant força temps més, ha arribat l’hora de debatre amb rigor i seriositat quins són els límits de l’Estat del Benestar i quin rol reservem a les administracions públiques com a prestadora de serveis essencials per a la cohesió social i la preservació de drets bàsics de la ciutadania. En aquest debat tan necessari, però, la postura d’alguns sectors ja és evident. I no tenen cap intenció de sotmetre-la, precisament, a discussió. S’imposa i punt. Des de Brussel·les al Palau de la Generalitat, passant per Madrid, bufa un vent de liberalisme econòmic alliberat definitivament de la culpa fingida que va exhibir als primers dies de la crisi. Ja ningú no recorda aquelles exhortacions gradiloqüents i buides de quan es parlava de refundar un capitalisme que, a hores d’ara, és l’únic que ha sortit guanyant i reforçat d’aquest tràngol insuportable. És lògic, dèiem, analitzar amb deteniment i identificar els límits de la capacitat dels Estats per filar el teixit de protecció social que constitueix la seva raó d’ésser. Però no és aquest procés el que estem vivint. Assistim, això sí, a un atac frontal i despietat contra l’essència profunda del concepte d’Estat del Benestar. Contra la idea de que sigui obligació de l’Estat garantir l’accés del conjunt de la ciutadania als Drets i serveis (educació, habitatge, salut...) sense el gaudi dels quals queda imperfecta la nostra definició com a homes i dones lliures. El capitalisme no ha patit les convulsions de cap refundació, mentre que, per contra, molts dels nostres drets –aconseguits després de dècades i, en alguns casos, segles de reivindicació- caminen amb pes ferm en direcció al cadafal. Casa nostra n’és un bon exemple. Ningú no pot negar que el Govern de la Generalitat pateix problemes de finançament que aconsellen l’adopció de mesures urgents per capgirar la situació i assegurar la viabilitat de la seva estructura. Potser hi ha sacrificis que és veritat que no es poden ajornar. Però aquest raonament no pot justificar en cap cas el procés de desmantellament sistemàtic i indissimulat del sistema públic català impulsat per l’executiu. Des d’un liberalisme fredament ortodox, a cop de Decret i reglaments especials, la Generalitat vol diluir en el no-res l’administració pública i la seva densa bastida de prestacions, serveis i garanties al servei de la ciutadania. Sense línies vermelles ni zones vedades, carregant amb força en aquells àmbits com ara la sanitat o l’educació on més essencial resulta la presència de l’administració per assegurar que tothom, rics i pobres, tinguem, com a mínim, un miratge d’igualtat. Una vegada més, el compte de la crisi torna a anar a càrrec de les classes treballadores i els sectors més vulnerables i desprotegits de la nostra societat. De nou ens obliguen a fer un pas endarrere i ara ja ningú no recorda quants n’hem fet. Ha arribat doncs el moment de revertir aquesta dinàmica i fer un pas endavant, tots plegats, per dir prou.

14 de maig, contra les retallades  

Assistim,a un atac frontal i despietat contra l’essència profunda del concepte d’Estat del Benestar. Contra la idea de que sigui obligació d...