CABALLO DINERO ARGUMENT En els llargs i silenciosos passadissos d'un hospital, avança la figura tremolosa de Ventura, posseït per un somni febril. Recorda el seu Cap Verd natal, que va abandonar a la seva joventut per guanyar-se la vida a Lisboa, on, igual que els seus, va viure sempre desplaçat. Vitalina, que va viatjar a Portugal per assistir al funeral del seu marit, li recorda a Ventura una baralla adolescent en la qual aquest va apunyalar a un altre home. En la ment de Ventura s'obre un passadís secret entre la Lisboa actual i el 25 d'abril de 1974. Mentre la revolució rugeix als carrers, la gent busca a Ventura, perdut al bosc.
FITXA TÈCNICA NACIONALITAT ANY DURADA DIRECCIÓ GUIÓ PRODUCCIÓ FOTOGRAFIA
Portugal 2014 104 minuts Pedro Costa Pedro Costa Rodrigo Dâmaso Leonardo Simões Pedro Costa MUNTATGE Joao Dias MÚSICA Os Tubaroes
FITXA ARTÍSTICA Ventura Vitalina Tavares Varela Tito Furtado Benvindo Tavares António Santos
DIRECTOR
PEDRO COSTA FILMOGRAFIA 1989 A Sangue 1994 Casa de lava 1997 Ossos 2000 No Quarto da Vanda (En el cuarto de Vanda) 2001 Où gít votre sourire enfoui? (¿Dónde yace tu sonrisa escondida?) (Documental co-dirigit amb Thierry Lounas) 2006 Juventude em marcha (Juventud en marcha) 2009 Ne change rien 2014 Cavalo Dinhero (Caballo dinero)
BIOGRAFIA
DIUMENGE 19 DE FEBRER DE 2017 18:30 H AUDITORI PLANA DE L'OM
Nascut a Lisboa el 1959, segons el seu propi relat, Costa va créixer sense massa família i la vida familiar (real o simulada) és central en la seva obra. Totes les seves pel·lícules tracten dels desposseïts d'una forma o una altra, alguns d'ells exiliats de l'antiga colònia portuguesa de Cap Verd o drogoaddictes que s'”interpreten” a si mateixos. Na quarto de Vanda i Juventude em marcha, centrades en la mateixa gent i els mateixos llocs (igual que Ossos), amb les seves tres hores de duració en DV i els seus
plànols fixes, es poden considerar les més definitòries de l'estil d'un autor acusat per alguns d'estilitzar la pobresa. Però s'ha de dir que cap de les operacions estètiques de Costa fa que l'abjecció i la pobresa resultin atractives i sí que desafien la noció que el neorealisme obre una porta al món. Costa mateix descriu el que crea com "una porta tancada que ens deixa endevinant". Amb l'obsessió que té amb les portes i les finestres en les seves pel·lícules, és una descripció alhora literal i figurativa de la seva obra. Tot i el seu rigor i de la seva afecció als cineastes d'avantguarda com Jean-Marie Straub i Danièle Huillet (objecte de l'excel·lent documental Où gít votre sourire enfoui? ) molts dels punts cinematogràfics de referència de la Costa són autors del Hollywood clàssic com Ford, Hawks, Lang o Tourneur, que transllada als ravals portuguesos. Costa combina la creença fanàtica de Straub i Huillet per capturar la realitat material amb una recerca menys corporal de l'essència espiritual que es troba en algunes obres de cambra de Tourneur o Dreyer. El que emergeix d'aquesta aparent contradicció és un passatge per entrar i sortir, no un simple portal que s'obre sobre "la veritat". Més que carregar sobre les premisses, entrem i sortim per agafar la nostra part, i les imatges i sons bellament construïts de Costa són la nostra guia, no el destí final. Amb tota la seva dificultat i tot i que es basen en obres anteriors, les pel·lícules de Costa són el cinema del futur, en part per la seva escala íntima. A mesura que les anem coneixent millor, la seva alçada creix.
COMENTARI MOMENTS EN RUÏNES No és estrany que Pedro Costa pensés en el músic nord-americà Gil Scott-Heron a l'hora d'enfrontar-se a Caballo Dinero (2014), per ara el seu últim llargmetratge. En moltes entrevistes que ha concedit des de la seva estrena, ha dit que la pel·lícula havia de ser una mena d'òpera rap, on els recitatius i les cançons substituïssin als diàlegs. La mort de Scott-Heron va truncar el projecte, però alguna cosa d'això ha quedat en el resultat final, tan hieràtic i cerimoniós com el de Juventude Em Marcha (2006) o No Quarto da Vanda (2000), però també la conclusió d'aquesta probable trilogia, la seva evolució natural cap a un tipus de llenguatge que Costa semblava estar buscant des de fa temps. En efecte, Caballo Dinero torna a Ventura, el capverdià emigrat a Lisboa que ja va ocupar el centre de la seva pel·lícula anterior, amb la seva veu estentòria i els seus posats cadenciosos, però ara convertintlo en el punt de fuga d'un malson Versió original en anglès amb subtítols que en els racons més en comença castellà. foscos de la sèrie B americana dels anys quaranta i cinquanta per culminar en l'infern irrepresentable de la posthistòria. Sony Crawford Jackson De fet, l'escenariDuane realista de No Jacy Farrow Quarto da Vanda,Sam el barri lisboeta the Lion Popper passa de Fontainhas onRuth Ventura Lois Farrow els seus últims anys, esMarlow converteix Lester aquí en un laberint il·legible en el qual Costa assaja un antinaturalisme ferotge, construeix una fantasmagoria on DISSABTEha 15de perdre's si l'espectador 21: 00 H paradoxalment- vol trobar algun ÚLTIMA SESSIÓ A LA sentit. Potser Ventura es trobi en SALA CIUTAT un hospital que més aviat sembla una fortalesa inexpugnable, una barreja entre el casalot de El malvat Zaroff (Shoedsack-Cooper, 1932) i el manicomi de Bedlam (Mark Robson, 1946). Potser tot transcorri en la seva ment
abotargada, castigada pels anys de misèria i malaltia. O potser el personatge només sigui una figura més en un paisatge producte d'una al·lucinació col·lectiva, d'un període de la història de Portugal ARGUMENT que aniria des de la revolució de 1974 fins a l'última crisi econòmica, un temps sense temps que sembla pertànyer a un país més somiat que real. Com el cinema de John Ford, Caballo Dinero parteix d'un mite per interpretar la realitat contemporània. Com en el de Straub & Huillet -a qui Costa va dedicar l'emocionant Où git votre sourire enfoui? (2001) -, aquesta interpretació necessita una depuració extrema. A partir d'aquí, comença la feina. (…) A Caballo Dinero, la llum i la representació no són més que tortuositats sinuoses per les quals es desplaçen punts mòbils, fugissers, que ja no es poden ancorar en cap lloc. Aquesta impossibilitat de descans, aquesta evasió constant
de la imatge, donen lloc a una ficció inquieta, caòtica, turbulenta, que contrasta amb la monumentalitat dels plànols opostant-los una dissolució incessant. Quan sembla que algun COMENTARI d'ells s'estabilitza, el següent ve a destruir aquesta impressió. Com la història de Portugal -i, en el fons, del món-, capaç d'unir la revolució i la crisi, la persistència del colonialisme i les ombres de la modernitat, a través d'un sinistre corredor de la memòria. O com el mateix cinema, que ara més que mai intenta atrapar la fugacitat de les coses a la meitat de la seva ensulsiada. Pedro Costa es troba ara mateix entre aquests pocs cineastes -morts Oliveira i Kiarostami, penso en Eugéne Green, Jean Claude Rousseau, Aki Kaurismaki, Tsai Ming-liang i molt pocs més- que ens obliguen a mirar de nou perquè puguem veure d'una altra manera. Carlos Losilla Caimán Cuadernos de Cine Nº 52