Contes des del Projecte RADARS

Gebre

De ben petit ja m’agradava trepitjar les fulles que cruixien sota els meus peus, cobertes de gebre Saltava damunt d’elles per esmicolar la fina capa de gel que em recordava un somni. Un món diferent. Un món sense sol, però bonic. Els dies grisos m’agraden. M’agrada veure com les primeres pluges de la tardor cantussegen damunt la terra seca convertint els camins en bassals i reguerots M’agrada veure des de la finestra de casa els arbres despullats de fulles

Les branques que es gronxen nues exposades al vent que anuncia el fred que ens durà l’hivern. La mare em renyava: No saltis damunt l’aigua que t’embrutes els mitjons! Ets un carallot! No veus que ho empastifes tot? Jo era un nen entremaliat, no pensava gaire en si anava brut de fang Potinejar la terra i embrutar el gos em divertia i no hi veia cap mal

Sempre m’estava a sobre: Para, no facis això, no facis allò, menja i calla, no emprenyis el gos... De vegades pensava que la mare no m’estimava gaire. Sort que el pare, sempre em feia costat: –No t’amoïnis pardal, la mare vol que siguis un nen educat. T’estima molt. Per això et vam anar a buscar lluny d’aquí

Què vols dir lluny d’aquí? On em vau anar a buscar?

El pare m’ho va explicar tot. Jo venia d’un país llunyà. Em van adoptar després que perdés la meva família en un gran terratrèmol que va sacsejar el país on vivia, enterrant persones i cases. Jo em vaig salvar, però els meus pares, van morir

Jo m’estimava els meus nous pares No em faltava de res A la meva mare, la trobava molt guapa, però, la seva mirada era un pèl trista. Per alguna raó, sovint estava malhumorada.

S’enfadava fàcilment per qualsevol cosa. El pare i jo, intentàvem cobrir de sucre els moments de mal humor de la mare.

Un dia, la mare emprenyada, va descarregar sobre la taula, la pala de rentar La va esbutzar i va quedar tota estellada Jo l’havia fet enfadar amb alguna ximpleria. Em vaig sentir tan culpable, que vaig fer el que em deia el pare: cobrir de dolçor els mals rotllos. Vaig agafar el pot de la mel i el vaig abocar per damunt la taula empastifant-la tota. Només volia esborrar aquell cop de pala La mare encara es va enfadar més amb mi:

Si tornes a fer una cosa així, et clavaré un mastegot que et giraré la cara!

El caràcter de la mare anava empitjorant dia rere dia fins que, a la fi, va acabar ingressada en un hospital. El pare passava les nits sense dormir al seu costat. Jo l’anava a veure cada dia. La mare ja no cridava. Tampoc s’enfadava. Només m’acariciava les galtes i em mirava amb ulls de pixota morta Fins que un matí, em va mirar durant una bona estona i em va dir:

T’he estimat sempre, pardal He volgut fer de tu un nen bo i educat. Ara, me n’he d’anar d’aquest món. Però, vull marxar tranquiŀla sabent que el pare i tu estareu bé. Tu has de cuidar d’ell i ell de tu. M’ho promets?

Havia passat la tardor, l’hivern... Jo no sabia que aquella primavera només havia de durar un instant L’últim alè de la mare em va dir molt més que tots els anys viscuts amb ella Llavors ho vaig entendre tot. Els dolors que li provocaven la seva malaltia, la feien estar sempre enfadada. Estava dolguda amb el món sencer, no pas amb mi. Jo, sense saber-ho, era el seu consol.

Havien valgut la pena tots els ceballots que em van caure cada vegada que vessava el sucre damunt dels mals rotllos La mare havia arribat al final del seu camí deixant dins meu l’empremta d’una dona que, encara que semblava de gebre, tenia un cor de mel.

Avui, he tornat al país on vaig néixer, sabent que he sigut un nen estimat per dues mares i dos pares. Ja no me’n queda cap. Però, puc caminar per damunt les fulles gebrades, saltar i esmicolar el gel que es trenca amb l’orgull de saber-me afortunat

Els dies grisos m’agraden. M’agrada veure com les primeres pluges de la tardor cantussegen damunt la terra seca convertint els camins en bassals i reguerots. M’agrada veure des de la finestra de casa els arbres despullats de fulles. Les branques que es gronxen nues exposades al vent que anuncia el fred que ens durà l’hivern Després vindrà la primavera que durarà molt més que un instant. Es fondrà el gebre i brillarà el sol. M’asseuré en una pedra del camí i em sentiré en pau.

El Sodoku Del Mes

Les Solucions

JANA FERNÁNDEZ DOTRAS, 14 anys

ALEIX ARNAU GIL, 12 anys

FELICITATS!

Nenes i nens que fan anys aquest mes:

ENRIC TORRENT MORENO, 10 anys

GLÒRIA AMBRÓS, 8 anys

Ona Córdoba Galobart, 4 anys

Si vols que et felicitem peR aniversari, fes-nos arribar a centre@centremoral.cat: nom, cognms i data de neixament Et felicitarem fins els 14 anys