© Francesc Mir i Maristany (Mont-ras) i Fundació VIMAR (Palamós), 2010. ISBN: Direcció: Francesc Mir Maristany. Realització i Fotografia Cedric Mir Carlier (www.cedricmir.com). Recerca: Oriol Mir Carlier i Josette-Noëlle Carlier Vaubourg. Producció: Manel Ferrer Torres i Enric Farrés Duran (www.lenric.net). Col·laboradors: Jordi Cané Calvet i Clara Bonilla Gou.
Queda rigurosament prohibida qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació total o parcial d’aquesta obra sense el permis escrit dels titulars dels drets t’explotació.
Carme Maristany
Index Introducció
7
Apunts biogràfics
De jove El Port de Pollença Palamós La Fira Nadalenca
10 11 12 14
La seva Obra Artística
Exposicions, Premis i Concursos La Crítica La Medalla d’Or de la Vila
18 20 23
Pensaments
Cançó de bressol El meu arbre El meu món Enyorança de tu Mon hostatge final L’avia Qui parla de soledat Records Sola Tristesa Veles i gavines
Records d’Eivissa
26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 39
Els seus amics
Antoni Romero Josep Mª Reguant
48 50
Pere Coll i Pujol Jordi Pallí i Esteva Agustí Salvador Ramón Josep Ferrer Jordi Sistach i Roura Glòria Juncàs i Riart
51 52 53 53 54 56
Catàleg
Col·leccions Donació a la Fira Nadalenca
60 166
Escultures de bronze
185
Homenatge a Carme Maristany
194
Introducció Aquestes pàgines volen ser un reconeixement a la “Vita”. Que se’l mereix. Volen ser un reconeixement a la seva obra. La seva obra artística. I sobretot a la seva obra humana. Ella ja n’ha tingut de reconeixements: Escut d’Argent de la Vila de Palamós, Medalla d’Or de la Vila de Palamós, i múltiples homenatges: De la Casa del Mar, del Cercle Artístic, dels Alumnes de l’Escola d’Educació Especial Els Àngels, d’amics i companys artistes, pares d’alumnes... La Vila de Palamós la coneix com “La Vita”, passejant pel Carrer Major, primer demanant a botiguers i establiments col·laboracions per la seva “Fira Nadalenca”. Sempre va trobar el suport que demanava pels “seus” nens minusvàlids. Palamós no la va decebre mai. Després, arribat “el dia de la Fira”, tothom l’anava a veure i li feien costat mentre es subhastaven les obres dels artistes col·laboradors, o es venien números per el sorteig que es va acabar fent més endavant. Des de l’Alcalde de torn fins al més petit dels nens de la Vila. I així durant molts anys. Va consolidar la Fira Nadalenca i va engrescar als qui, avui, en són els seus responsables. Des d’aquestes pàgines li desitgem llarga vida, a ella i a la seva Obra Humana. També aquestes pàgines van dedicades a totes aquelles persones que li han donat suport, pràcticament a la Vila de Palamós. Hi han amics que hi ha dit la seva amb quatre ratlles escrites amb el cor. A tots ells gràcies. A tot Palamós, Gràcies. Però, sobretot, aquestes pàgines van dedicades a tots aquells nens i nenes, nois i noies, que tenen necessitats especials i que, amb la seva minusvalidesa, són dependents i ens necessiten. Els beneficis de la venda d’aquest llibre, van destinats integrament a la Fundació VIMAR Gràcies de nou.
9
Apunts BiogrĂ fics
De Jove Carme Maristany. Filla de Lluïsa Montal i de Pere Grau Maristany, neix a Mataró, l’agost de 1912 on el seu pare exercia de metge general i ginecòleg. Abans dels 20 anys d’edat la família es decideix a anar a viure a Barcelona, a la Gran Via davant de la Universitat. Allà estudia la carrera de piano al Conservatori del Liceu. Puc garantir que el piano el tocava de meravella i ho va fer durant molts anys. Ella, però, tenia la dèria d’estudiar Belles Arts, però el seu pare no la va deixar. Eren altres temps. Als 23 anys es casa amb l’Antoni Mir i es queden a viure a casa dels seus pares. Tenen tres fills: La Mª Mercè, la Mª Clara, nascudes sota les bombes del 36, i el Francesc, deu anys després. Varen ser temps molt difícils els de la guerra civil espanyola. Dos germans seus, de setze i disset anys, Pere i Josep Mª, són obligats a partir al front del Ebre del que ja no hi tornaren. Varen ser temps difícils, sobretot quan Barcelona va ser la primera ciutat europea que va patir les bombes sobre la població civil. El pis de la Gran Via, davant de la Universitat de Barcelona, va patir els efectes de la bomba, es van quedar sense sostre ni envans, veien el ferits pel carrer... el camió carregat d’explosius, va multiplicar per mil l’efecte del bombardeig. En aquells moments, en ple terrabastall, naixia la Mercè. Al quedar-se sense casa, van anar tots a viure a Sant Gervasi, a casa dels pares del seu marit. Onze mesos després naixia la Clara, encara en plena guerra civil, sense aliments ni el més indispensable per viure. Antoni Mir Vintró Retrat dibuixat amb carbó del seu marit.
No va poder donar el pit a cap de les dues, la gran es va alimentar gràcies a una bona amiga que li va fer de dida, la petita la va haver d’alimentar amb suc de llenties! A Sant Gervasi, al carrer Bertran, varen patir la intrusió de milicians, registres, expoli, humiliacions i la pèrdua de tot allò que podien haver tingut. Les “cartilles” de racionament, les cues, les grans distàncies a caminar, d’un extrem a l’altre de la ciutat, per obtenir un quilo de llet en pols La violència, la precarietat, l’angoixa, la pèrdua d’essers estimats varen marcar la seva personalitat per sempre. Passats uns anys, morts els avis, s’instal·len en un pis del carrer de Còrsega, comença els estudis d’Infermera i els acaba l’any 1948. El seu marit es va quedar sense feina durant molt de temps i va haver de treballar, pintant, naturalment, vanos amb toros i toreros, figuretes de Nadal de mil i un colors, i quadres al oli que venia a un comerciant per la decoració de cases de mobles i grans magatzems.
12
El Port de Pollença Acabada la guerra civil a l’any 1939, Carme passa un estiu amb la seva família a Mallorca, en una casa de la família del seu marit en el Port de Pollença. Aquí coneix a un amic que vivia costat per costat, el pintor Roch Minué. Amb el temps, aquesta relació esdevé amistat i durant molt de temps Roch Minué és de fet, el seu principal mestre. Sota la seva influencia, des de 1947, essent ja mare de tres fills, ja que al febrer neix el petit, Francesc, comença a dedicar-se a la pintura. Les seves primeres obres daten de 1947. Ja en aquestes primeres obres es pot veure la influència del seu mestre, Roch Minué. C. Maristany es dedicava intensament a la pintura, com si volgués recuperar el temps perdut. Treballava molt i assolia resultats cada vegada més visibles.
Port de Pollença, Mallorca, 1960
Inspirada en la naturalesa de Mallorca, pinta petits quadres que atrauen l’atenció d’un amic de Roch Minué, el pintor Anglada Camarasa. La seva amistat amb ell i la de la seva família determinen l’art de C. Maristany. Això li serveix d’escola, ajuda a polir, desenvolupar i enfortir el seu talent, considerant especialment la seva avidesa per emplenar el buit que suposava no tenir una educació artística. Amb aquesta relació i l’esforç de la pràctica, la pintoresca naturalesa de Mallorca i el predominant ambient artístic afavorien el seu creixement creatiu. Sota la influencia de Roch Minué i Anglada Camarasa, les obres de C. Maristany esdevenen més vives, més pintoresques. A Port de Pollença, els inicis.
13
Palamós Arribats a l’any 1964, i per necessitats de la feina del seu marit, es desplacen a Palamós. A casa seva comença a donar classes de dibuix als nens del barri i als fills dels amics, de manera absolutament desinteressada. Aquí coneix als artistes locals, i a l’any 1965, juntament amb els companys “de pinzell”, organitza l’associació de pintors de Palamós al carrer Fàbrega i Pou, el que havia de ser l’actual “Cercle Artístic”. En molt poc temps el local esdevé massa petit per a tots aquells amants de la pintura i és necessari el trasllat a un local més gran al carrer Orient. Al mateix temps comença a donar classes de pintura a les dones i fills dels pescadors a la “Casa del Mar” de Palamós. El seu saber fer, la seva honestedat, la diligencia i el talent de la “Vita” són ràpidament reconeguts per tot el poble. La seva dedicació a la vida del poble, va ser cordial, atenta, àrdua i exigent. Cap els anys 70, ja ha treballat, no solament la pintura al oli i l’aquarel·la, sinó també, la pintura sobre tela, el gravat sobre linòleum, l’escultura en bronze i, essent ja més coneguda, exposa les seves obres, quadres i escultures que tenen èxit a totes les exposicions que celebra. Els seus treballs són comprats per col·leccionistes privats d’Europa, d’Amèrica, per institucions públiques, per amics i familiars. Malauradament en aquest llibre només trobem les fotografies d’aquells quadres que han pogut ser recopilats pel seu net Cédric Mir. Totes han estat seleccionades per aquest catàleg. La primera exposició que va tenir lloc a Palamós, va ser del 29 de març al 14 d’abril de 1969. L’èxit obtingut va esperonar la seves emocions i inspiració. Quatre anys després, a Girona del 5 al 18 de maig del 1973. Després de l’èxit d’aquestes exposicions, decideix fer-ne pràcticament cada any. Fira de dibuix al carrer.
14
El seu estudi durant els darrers dies de la seva estança al pis de l’Avinguda Meditarrànea de Palamós
Amb les alumnes de la “Casa del Mar” de Palamós.
15
La Fira Nadalenca L’any 1975, i mentre dóna les classes de dibuix i pintura a la Casa del Mar de Palamós, li ve la idea de crear una fira pels voltants de Nadal, amb la col·laboració dels nens i nenes de Palamós. Els beneficis de la fira serien destinats a l’escola de nens discapacitats “Els Àngels”. De juny a desembre de 1976 aplica tots els seus esforços a la preparació de la fira i implica pràcticament a tot el poble, junt amb les esposes i fills dels pescadors prepara tot tipus d’objectes relacionats amb les festes de Nadal, figures del pessebre, felicitacions, utensilis per a la casa, objectes de decoració de Nadal, tota mena de treballs manuals fets pels alumnes de totes les escoles de la vila. I no hi falta qui fa coques o pastissos que venen a porcions. Distribuïts estratègicament al llarg del Carrer Major, i esteses les manualitats sobre mantes per terra, els infants venen els seus treballs als passants, que sorpresos, compren quan se’ls explica que es tracta d’una obra benèfica de la que en seran els beneficiaris els minusvàlids de l’escola d’educació especial “Els Àngels”. Amb els artistes pintors de Palamós, als quals ha convençut per que donin una de les seves obres, prepara els quadres per a la venda en subhasta a la fira. Així doncs, el 19 de desembre del 1976, te lloc la primera fira. La “Fira Nadalenca”, que amb el pas dels anys agafa unes dimensions sorprenents.
“A na Carme Maristany i Montal iniciadora, impulsora i continuador de la Fira Nadalenca, que durant quinze anys ha estat un estimul per què la societat palamosina mostrés la esva comprensió i generositat envers els disminuits de la comaca. Amb gratitut Col·legi E.E. Els Àngels Centre Cultius Tramuntana Assoc. de Dism nuits Els Àngels. Palamós, 15 Desembre 1991”
Des de llavors i fins el dia d’avui, tots els beneficis obtinguts es destinen a aquesta escola i a més a tots el minusvàlids de la comarca. Aquesta va ser la llavor de tota una obra dedicada a totes aquelles persones amb necessitats especials, i que avui ja té entitat pròpia. A més, el 5 de març de 1999 es crea la Fundació VIMAR (VilagranMaristany) que porta la gestió econòmica de tots el pisos tutelats per aquells nois i noies que de petits havien anat a “Els Àngels” i que avui, ja grans, treballen i viuen fora de casa dels pares.
Exposició dels quadres per a la posterior venda en subhasta
16
Amb Moss猫n Gumersind Vilagran, cofundador de la Fundaci贸 Vimar (Vilagran-Maristany), el dia del seu aniversari.
Amb el seu net Oriol Mir durant la III Edici贸 de la Fira Nadalenca de Palam贸s 17 de Desembre de 1978
17
la seva Obra ArtĂstica
Exposicions, Premis i Concursos II Salón de Pintura y Escultura. Hotel Miramar. Puerto Pollença. Agosto 1948 IV Salón Femenino. Sala de Arte “Casa del Libro”. Barcelona. Junio 1952. III Bienal Hispano Americana de Arte. Barcelona 1953. V Salón Femenino. Sala de Arte “Casa del Libro”. Barcelona. Junio 1953. Exposición Colectiva de Pintura. Casino de Begues. Begues. Agost 1953. Exposició colectiva de pintures. Port de Pollença. 1955. La Rambla vista por sus artistas. Saló de la Virreina. Barcelona 1961. 1er Premio Villa de Palamós. Galeries d’Art Tramontan. Palamós 1966. XII Concurso Provincial de Arte. Casa de Cultura de Girona. Girona. 1967. Premio de Pintura Villa de Palamós. Galeries d’Art Tramontan. Palamós 1967. Premio de Pintura Villa de Palamós. Galeries d’Art Tramontan. Palamós 1968. Exposició d’aiguatintes i color. Galeries Tramontan. Palamós. Abril 1969. Premio de Pintura Villa de Palamós. Galeries d’Art Tramontan. Palamós 1969. XI Concurso internacional de dibujo. Palau de la Virreina. Barcelona. 1969. VIII Salón Femenino de Arte Actual. Palau de la Virreina. Barcelona 1969. I Exposición de Pintores de Palamós. Galerias de Arte Tramontan. Palamós 1970. II Exposición de Pintores de Palamós. Galerias de Arte Tramontan. Palamós 1971. X Salón Femenino de Arte Actual. Hospital de la Santa Creu. Barcelona. 1971. XVI Concurso de Arte. Diputació Provincial de Girona. Girona. 1971. III Exposición de Pintores de Palamós. Galerias de Arte Tramontan. 1972. Concurso de Arte. Diputación Provincial de Girona. 1972. Olis, Dibuixos, Aquarel·les. Sala d’Exposicions de la Caixa de Pensions. Girona. 1973. VIII Premio de Pintura “Villa de Palamós” 1973. Galerias de Arte Tramontan. 1973. Concurso de Arte. Diputación Provincial de Girona. 1974. VI Exposición de Pintores de Palamós. Galerias de Arte Tramontan. 1974. Colectiva de Semana Santa. Galerias Tramontan. Palamós. 1975. Concurso de Arte. Diputación Provincial de Girona. 1975. Olis, Dibuixos, Aquarel·les. Sala Municipal d’Exposicions. Girona. 1975. C. Maristany i la seva Obra. Sala de la Juventut. Figueres. 1976. Colectiva de Semana Santa. Galerias Tramontan. Palamós. 1976. XVI Fira del dibuix i de la Pintura. XIII Hispano-Francesa. Figueres 1976. XI Premi de Pintura “Villa de Palamós”. Galeria d’Art Tramontan. Palamós. 1976.
Cartell de la seva primera exposició de Palamós a la Galerias Tramuntan 29 de Març 1969.
20
Concurso de Arte. Diputación Provincial de Girona. 1976. VIII Exposición de Pintores de Palamós. Galerias de Arte Tramontan. 1977. Olis, Dibuixos, Aquarel•les. Casa de Cultura de la Caixa de Pensions. Port de Pollença. 1977. Concurso de Arte. Diputación Provincial de Girona. 1977. IX Exposició de Pintures Artistes Locals. Galeries Tramontan. Palamós. 1979. XIV Premi de Pintura “Vila de Palamós”. Galeries Tramontan. Palamós. 1979 V Concurs de petita escultura Miquel Oliva Prat. Galeries Tramontan. Palamós. 1979. 14 Salon des Peintres amateurs. Muret. (França). 1980. Exposició de Pintures i Dibuixos Artistes de Palamós. Sala Josep Aguilera. Girona. 1980. Olis, Dibuixos, Aquarel·les. Galeries Tramontan. Palamós. 1980. II Mostra artística Havanera i Marinera. Galeries Tramontan. Palamós 1981. XVI Premi de Pintura “Vila de Palamós”. Galeries Tramontan. Palamós. 1981. I Exposició “Cercle Artístic de Palamós”. Galeries Tramontan. Palamós. 1981. Colectiva d’Artistes Palamosins. Gavina Sala d’Art. Palamós. 1981. Olis, Dibuixos, Aquarel·les. Casa de Cultura Josep Pla. Palafrugell. 1981. 15 Salon des Peintres amateurs. Muret. (França). 1981. Pintura i Escultura. Club de Begues. Begues. 1982. 1er Premi de Pintura “Sant Jordi de Palamós”. Cercle Artístic Gavina Sala d’Art. Palamós. 1982 III Mostra artística Havanera i Marinera. Galeries Tramontan. Palamós 1982. XVII Premi de Pintura “Vila de Palamós”. Galeries Tramontan. Palamós. 1982. 13e Salon de Peinture et Sculpture de Sainte-Maure. (França). 1982. Exposición Temas Marineros. Casino de Lloret. 1982. Olis i Escultures. Sala d’Art Gavina. Palamós. 1983. Exposició col·lectiva. Sala d’Exposicions de “La Caixa”. Palamós. 1988. Olis aquarel·les i escultures. Sala d’Art Empordà. Palafrugell 1990. Olis i aquarel·les. Galeries Edelmira. Palamós. 1999. Presideix la Col·lectiva del dia del Cercle Artístic de Palamós. 2009
Exposició a la Sala Municipal d’Exposicions Girona, 22 de Març 1975
Exposició a la Sala de la Juventud Figueres, 6 de Març 1976
21
La Crítica C. MARISTANY a “Diario de Mallorca”. Pollença, 3 de Juliol de 1977
Claro todo, exacto de situación, identificable todo. y con un gran sentido del color, aun que sus dibujos monocromos sean también interesantes, es la impresión que nos deja la exposición que C. Maristany tiene en curso en la Sala de exposiciones de la Casa de la Juventud. La pintora, con aquella sensibilidad que en sus cuadros nos acredita al querernos trasladar las impresiones que le causaron los temas escogidos consigue atraernos hacia unas coloraciones puras, hacia la placidez de los asuntos, que está en los antípodas de la violencia y nos expone contrastes en animación de flores y fachadas, nos traslada a esas rías, que en realidad son las calas de la costa Sur de la Isla Dorada, sorprendiendo en ellos toda la poesía que la intrínseca placidez de las barcas amarradas, con el fondo y al lado de las sombrías arquitecturas populares —perfectamente tratado el rinconcito de la lonja de Pescadores de Cala Figuera, con su primer término de irreales y efectivas rocas, casi emergentes, todo en un sombreado correcto y bien distribuido— y nos hace revivir el hechizo de unas flores o una lejanía colmada de proximidades, con movimiento plácido y aireado. Más se coordina, creemos, con su temperamento, ese empaste y ese ligero halo de misterio expresivo, que presta a sus óleos: en ellos sabe evadirse del nerviosismo de sus dibujos y de la brevedad cronológica de sus acuarelas, y da vía libre a su espíritu sagaz y soñador, que produce unos colores contrastados en gradación muy bien dosificada, con respeto para un seguro movimiento, que refrena su adscripción a aplomo total en el cuadro y que hace agradablemente superiores esos óleos que nos expone.
Àngel Marsa
Olis, aquarel·les, dibuixos, un ben seleccionat repertori plàstic. Sensibilitat afinada, espontaneïtat, execució serena i reeixida, riquesa matèrica, heus ací la mostra de Carme Maristany, arran aquest meravellós voramar de l’Empordà petit, com l’hi era plaent dir al mestre Josep Pla. El conjunt, ample i efectiu, perfectament resolt, es ple de solucions adients. La pintura, oli i aquarel·la, colors i formes son diàfans i subtils, el dibuix, perfecte de traç i síntesi. Tot emmena, doncs, vers una penetrant dicció inicial, abastament assolida, avui amb noves i puntuals experimentacions, quins resultats tenim a la vista. L’obra de Carme Maristany no necessita, tanmateix, majors aclariments, ja que una genuïna dicció personal, conceptual i tècnica, la singularitza i la situa en el lloc distingit que mereix. Temàtica diversa, els paisatges, si més no, ocupen per dret propi el primer lloc, i enclouen constants d’impressió i expressió conjugades, resum de totes les formes que poden assolir i reassumir els trets específics de la naturalesa, en llibertat, objectivisme i subjectivisme en perfecta equidistància, les ordenacions cromàtiques concordes.
22
Aquesta és la pintura, càlida i directa, que ens ofereix Carme Maristany, escaient per a transcriure les diàfanes presències d’una realitat estricta, nítida i essencial, àdhuc en els temes aliens al pleinairisme, les composicions florals, tan genuïnes, en primer terme. 1 sempre el goig de la llum, que amb tanta fruïció saben copsar els pinzells de Carme Maristany, com una llum primera d’un món inaugural.
“El més proper a la perfecció serà l’ordre dels valors en joc, i aquest presideix el bon fer de Carme Maristany d’obra armònica i equidistant entre reproducció de la realitat i representació de llurs elements bàsics, apareix càlida i directa, apta per a transcriure les presències d’unes realitats estrictes, adhuc en els temes aliens a la cabdal plenitud climàtica i atmosfèrica implícita en el paisatge, les composicions florals, tan genuinçs, en primer terme. 1 sempre el goig de la llum, que amb tant de gust saben captar els pinzells de C. Maristany, com la llum primera d’un món acabat de fer”
Angel Marsa Setembre 1990.
Carmen Maristany en Galerías Tramontan
“La Proa” de Palamós 29 Març – 14 Abril
Habíamos tenido ya ocasión de ver dos o tres dibujos de doña Carmen Maristany, en los que pudimos apreciar la soltura de su trazo y su estilo seguro y muy personal. Ultimamente nos ha ofrecido en Galerías Tramontan una colección representativa de su obra. Esta vez pudimos hacernos una idea más completa de su «manera de hacer» o mejor de sus distintas maneras de abordar cada asunto, gracias al número de obras expuestas – en total treinta y cinco – y a la variedad de los temas tratados. Buena parte de la colección son agua-tintas a las que acompaña una serie de dibujos con color. La autora llevaalgunos años residenciada en Palamós y esto explica que rincones, escenas y perspectivas de Palamós formen el grueso de la colección, con especial concentración en nuestro sector marinero. Todos ellos son tratados con agilidad y buen aire y constituyen una visión impresionista y muy expresiva del Palamós que no quisiéramos ver naufragar en el mar de la sofístícación general. Completan la muestra asuntos de Calella, Tamariu, Gerona, Mallorca, algunos bodegones y flores. La señora Maristany domina la técnica del dibujo y sabe qué encuadres responden bien a este medio de expresión y cómo ha de ser tratado cada uno... El agua-tinta y el color, aunque no esenciales, son en sus manos auxiliares poderosos para dar el debido acento a ciertos elementos del dibujo e incrementar su impacto.
23
Es bastante frecuente que el lápiz, en manos femeninas, se haga preciosista en el culto del detalle y Carmen Maristany está casi diríamos en el polo opuesto de esta tendencia pues se manifiesta con acusada sobriedad y usa un como descuidado hacer de buen tono que rehusa descender al detalle trivial. Esto y el buen talante que campea en todos sus dibujos, son características que queremos destacar junto a las otras cualidades a que hemos hecho ya referencia.
“Los Sitios” Setembre 1990
“Tot és pur i senzill, clar i ple d’aquest càndid esplendor del qui s’obre amb la nítida expressió d’un somriure clar, sense complexes. Aquesta és la pintura de C. Maristany captada a través d’una ànima sensible que sap manifestar-se amb totes les emocions i sentiments”
L’escultura és magnífica, digne de l’escola de Matisse o de Manolo.
F. Publicació del Punt Diari i la Caixa de Girona
“El racó dels records” Oli s/tela 65x81 Fons d’Art del Museu Municipal Cau de la Costa Brava Publicació al Calendari 1991 de l’Ajuntament de Palamós
24
Medalla d’Or de la Vila
El Dijous, 23 de desembre de l’any 1999, a les 13h, a la Sala de Plens de l’Ajuntament de Palamós, l’Alcalde Jordi Palli i Esteva, en nom de la Corporació Municipal, li atorga la Medalla d’Or de la Vila, en reconeixement al treball realitzat a favor de la població en general i en concret del col·lectiu amb discapacitats psíquiques, als quals ha donat un suport altruista i constant des d’activitats tan reconegudes com la Fira Nadalenca de Palamós
25
Pensaments
CANÇO DE BRESSOL Dedicada al seu net Manel
Es el teu somriure que mai oblidaré i les ganes de viure i el teu esperit juganer
No tinguis por, amor meu d’estar a sota terra el cel no te claror i dins no hi ha guerra
non non non
non non non
Per llençol, una llosa sota la terra humida, però et canta l’alosa per fer-te companyia
En el pensament nostre ja mai no moriràs i se’ns obrirà la porta a on tu ens esperaràs
non non non
non non non
Ens frapa la solitud i vola el pensament dintre la terrible quietud que no ens deixa un moment
Llum, alosa, cel, silenci, i trista, ella et canta i a la llum, un vel, que el silenci espanta
non non non Amb tot el teu record, una llum que s’ha apagat i aquesta opressió al cor es tot el que ens ha deixat non non non
28
EL MEU ARBRE Et miren les estrelles amb tristesa el teu vestit de verdor ufanosa, la gent et mira i plora, saben que el foc t’abraçarà. Sant Joan és la festa del foc, i any rera any et cremen i et deixen despullat, nu. Pobre arbre del meu barri Plora a la lluna el seu dolor, però no pot fer apagar-lo, la festa ja té color. Més endavant en faran estelles i ni a tu, tan sols les estrelles, podran consolar el teu dolor, ni davant l’ombra acollidora el dia de demà... Un caliu de foc queda, a terra espumejant. Els nens juguen i ballen al teu voltant. La festa s’ha acabat! L’arbre també!
29
EL MEU MÓN El món no és bo, Què hi fem sense alegria? Miro el cel i veig el mar i tota la mar n’era blanca Si només la vostra llum, i l’aigua i cel s’enriallen, i lluny una vela blanca donaria un toc d’alegria. Però ara tinc por on són la lluna, la claror? No tindré finestra No veuré morir la tarda... Per tot això us he estimat i m’he sentit estimada. i ara tinc que esperar l’hora En què tot es queda fosc. Però a fora sentia alegria i no podia plorar. Tot s’acaba, la llum, el cel, el mar. La finestra estarà tancada, ï és l’hora de pagar tota la joventut oblidada
30
ENYORANÇA DE TU Sento enyorança d’acariciar les teves mans com aquells anys de bonança que varem viure tants anys. T’enyoro, amor, com més dies passen i recordo amb dolor el caliu de la teva suau abraçada. Si els estels parlessin em dirien alguna cosa, però només veig el cel fosc i mil llumenetes que callen!
31
MON HOSTATGE FINAL Aviat canviaré de casa i deixaré tot el que he estimat, però en aquest moment tot falla, fins el record d’un minut daurat. La casa és blanca, amb un jardí al voltant i un nom que recordi els que estan aquí tancats. No vull que ploreu, ni sé si he fet bé o mal. Jo ja estaré dins. Penseu en els que queden a l’altre costat, són vius. Penseu, que les rialles dels nins us facin riure, i de l’àvia un record i prou US HE ESTIMAT A TOTS!
32
L’AVIA El nom és prou amarg, porteu-lo amb amor i estimació, pot ser algun record bo o dolent però en algun moment pensareu en l’àvia, i això és el que voldria. El gran jardí del cementiri, ningú dels que estarem allí en podrem gaudir, però és bo, que jo estaré allí. Algunes de les flors ja han florit, però el que no hi ha no és dia ni nit, només un silenci trist, gent que porten una flor. A qui?, al pare, mare o fill? No vull que ploreu per mi; he viscut temps dolents però també de bons, però sempre us he estimat. Que quedi això en el vostre pit.
33
QUI PARLA DE SOLEDAT Qui parla de soledat! El meu món ha estat ple de records i alegries, també de tristors i contrarietats. Però la meva pinya és tan estimada, dins la meva abraçada no hi falta ningú. Ara n’hi ha més d’una, són petites pinyes estimades que em donen vida i caliu.
34
RECORDS Jo busco un caliu però això es difícil, no tothom el viu. Soc feliç ? La vida no sempre somriu però em sento estimada, ja en tinc prou. I poc o molt acompanyada, el meu món ja l’he viscut i feliç. Però ja no sóc aquella ara sóc una dona gran. En el temps que he viscut ha passat de tot. fills, amics, morts, i soledat Què puc esperar. Qui em tancarà els ulls. He fet el bé en aquest mon ? El meu món ja ha passat, em queden records d’alegria de tristor, de guerres i morts. Ara m’alegren els petits Què els tocarà viure? El món ha canviat. Ara juguen feliços I no hi haurà passat.
35
SOLA Qui ha dit que no hi és? Heu mirat la meva mà? La tinc encara i no penso treure-la. M’agradaria regalar-vos els meus pensaments, però estan allà Pots saber el que espera? La porta està tancada. Res no importa, ni la llum ni la finestra il·luminada.
36
TRISTESA Avui he tingut companyia i també tristesa. Avui m’he assabentat que 500.000 disminuïts corren pel nostre món. Massa gent els oblida i els ignora Ara son petits. Molts d’ell es faran grans Poca gent es recorda d’ells, però hi son ; No hi haurà prou allotjament Els infants es fan grans, Í desprès.... Alguns quedaran orfes, altres no tindran germans. Miro al cel, avui és clar, tot esperant braços oberts per aquests infants. Els seus ulls demanen afecte La seva existència demana solucions. Mireu-los als ulls, allarguem les mans. Voldria pensar que el món no vol ser tant injust, Donem-los-hi les mans.
37
VELES I GAVINES Estic davant el mar, amb tristor. Una vela blanca trenca l’harmonia, però no em treu el dolor. Ja no hi ha gavines al voltant i la tardor dóna un toc de color. Les casetes que tinc al davant il·luminades per l’últim raig del sol. El matí, les gavines aixequen el vol I veig el mar mig plorant. La gavina blanca vola elegant i la segueix la parella piulant, s’aturen, es besen i aixequen el vol Feliç la parella del mar blau. Si tingues ales volaria com elles. Però s’ha acabat tot, la llum del dia i totes les coses que m’han donat vida
38
La Vita i els seus pensaments.
39
Records d’Eivissa
Records d’Eivissa Allà per l’any 57 varem tenir unes curtes vacances motivades per l’afany d’anar a pintar. Llavors va sortir-me una bona ocasió. Unes amigues meves de molts anys, suïsses, m’escrigueren que aniríem a passar uns dies a Eivissa i pregaven al meu espòs que em deixés anar amb elles, així podria pintar a plaer, cosa que no podia fer fàcilment, ja que per aquell temps començava amb la meva accentuada passió per la pintura. Era la primera vegada que sortia de casa tota sola. Això em feu un xic de por... Aquesta història va sortir publicada al setmanari “DESTINO” , l’any 1957 i premiada amb una quantitat que va ser entregada a la “Casa de la Caritat” del Carrer Montalegre de Barcelona.
Així doncs, amb el cor encongit i mans obertes a l’adéu, als meus fills... l’espòs; els meus ulls entelats, tot justet em deixaven veure les seves figures, que s’anaven allunyant cada vegada més. El meu equipatge just, la roba necessària van ser pinzells, el meu cavallet, paletes, i amb tots aquests estris es barrejava l’alegria de poder-me dedicar per primera vegada a la meva vida a aquesta afició preferida. Barcelona, doncs, anava allunyant-se i cada vegada es feia més i més petita, talment com el vol d’una gavina fugissera i majestuosa. Aquest primer viatge sola em deixarà un record en la meva ànima sensible... Passats els primers moments de melangia, de deixar-ho tot a l’altre costat d’aigua, vaig fruir del regust de la salabror del mar i del moviment inusitat d’aquest petit poble flotant. Vaig recórrer el vaixell de proa a popa, tota jo era ulls. Uns cantaven asseguts a terra amb enyorança, altres, aparellats, cantaven el seu amor cara les estrelles, altres apilotats jugaven a cartes, dones amb faldilles, criatures... Tot això formava un contrast extraordinari. La lluna que ho il·luminava tot... Ara la gran baluerna de Mont-juic s’anava fent més i més petita, retallada just a l’horitzó... Els meus ulls varen canviar de panoràmica, asseguda damunt unes cordes, dalt el pont, l’únic lloc on podia romandre solitària, mig ajaguda, vaig dedicar-me a contemplar les estrelles, i allí romandre fins que em vingués la son... Portava tan poc equipatge, que no vaig sentir curiositat per saber ni tan sols on es trobava el meu camarot, així doncs, vaig posar-me còmode i al meu costat el petit farcellet. Vaig anar escodrinyant el cel. Com més me’l miro més distingeixo els estels, ara mateix decantant el cap, gairebé tocant l’aigua, veig les Pleyades, formant una petita dansa, diria fins i tot que és com si sentís les seves rialles ara l’una ara l’altra... me les imagino juganeres, turgents i plenes de vida, xerrotejant dins l’aigua... Ja sé que tot plegat son petits meteors despresos d’algun planeta gros - no estic gaire bregada en astronomia-,
42
però m’agrada la seva mitologia. Diuen que les Pleyades eren filles d’Atlant i de Pleione o d’Etra i germanes de les Hiades, les quals, folles de desesperació pel desgraciat fi d’aquelles es van donar la mort i, convertides en estels, foren col·locades en el signe Taure. Ara tombant més a la meva esquerra veig la Osa Major. Diuen que està composta de cinquanta sis estels, però a mi m’agrada més i està més al meu abast anomenar-la el carro, i mirantla jo només en veig set. Ja està bé per mi veure tantes estrelles en una sola nit i ja començava a fer badalls. Els meus dispendis no eren precisament de burgesia, això vol dir que anava amb un camarot de tercera. Aquest consten gairebé sempre de quatre lliteres; i si tens molta sort pots fins i tot dormir. Vaig entrar-hi tard, quan tot estava en silenci, en veritat no vaig tenir temps de xafarderies. Jo estava morta de son i el cap ple d’estels. Tindria bons somnis! De les quatre lliteres només dues estaven ocupades. Una dona de mitjana edat i dos infants, un d’ells no crec que tingués més d’un mes i l’altre escassament tres o quatre mesos. La dona em mirà i feu un gest amb el dit demanant silenci, i jo, sense fer soroll vaig ficar-me a la meva llitera. He de dir-vos que ja vaig desvetllarme, doncs no podien ser de la bona dona dues criatures entre l’edat que oscil·laven aquelles. Filosòficament vaig pensar: una àvia i vaig adormir-me. Encara no clarejava va despertar-me el plor d’un dels nins i gairebé al mateix moment es posà a plorar l’altre. Vaig treure el cap per les cortines i vaig veure que la pobra dona seguia dormint com si res... Si alguna flaquesa tinc en el meu jo -egoista o altruista, no ho sé- és que els infants m’agraden. Heus aquí doncs que baixo i m’acosto a la llitera on ploraven els dos petitons, desnarits, tan poca coseta... Em cridà l’atenció unes petites xapes lligades al coll amb un cordó. Mentre els feia moixaines anava indagant. A un cantó un número, a l’altre una Verge del Carme. Vaig quedar tan astorada, que no vaig poder dissimular la meva torbació al trobar-me dreta al meu darrera la dona. Però els meus ulls demanaven una explicació i la donà. Em digué: - Són nens de la casa maternitat d’abandonats pels que van engendrar-los i ara renuncien a ells, llavors els porten
43
a Eivissa o a altres llocs a la recerca de dides que a canvi d’algunes monedes, treballant al camp poden mantenir a la vegada als seus. La dona va agafar-ne un i començà a donar-li un biberó que ja duia preparat. - Doneu-me’l si us plau, - vaig dir-li- mentre vos podeu arranjar l’altre. Vaig agafar el més petit, mentre ella agombolava l’altre, i digué: - Tots els dimecres (llavors sols sortia el vaixell d’Eivissa els dimecres) porto un o altre i sempre hi ha qui demana criatures a canvi d’unes pessetes. - Però, - vaig dir- sabem si el cuidaran bé? Sabem si serà ben tractat? - De tant en tant hi ha revisions i si no és ben tractat ens l’entornem a dur a “casa”. Quin cor tan encongit tenia...L’enyor em feu sortir llàgrimes dels ulls. Com podia ser que un bocinet de carn que ja estimem mentre és una cosa embrionària, pogués ser rebutjada fins a la ignorància? Que trista és la condició humana!! No hi ha cap bèstia que rebutgi les seves cries...però jo anava donant voltes i més voltes a la petita xapeta amb el número trenta-sis. Què seria aquell infant? Un número tota la vida?. Vaig besar-lo apassionadament, tal vegada dedicat als meus? Tal vegada és un retret a la mare que va abandonar-lo? Vaig restar allí caiguda una llarga estona i sense poder deturar les llàgrimes. Em mirà i digué: - En el nostre món això és corrent, pensi el que li he dit abans, cada dimecres... Vaig agafar els meus estris i vaig fugir corrent, necessitava que em toqués l’aire i això és el que anava a fer. No, no, el món no podia ser tan dolent. Anava topant ara amb un ara amb l’altre, però jo necessitava asserenarme i vaig anar a buscar el meu racó de la nit passada dalt del pont. Encara els sanglots sortien incontrolats de dintre l’ànima. Allí vaig restar fins a estar completament asserenada. Però la meva narració no comença aquí. En el vaixell ja començàvem a fer les maniobres per el desembarcament, jo tota era ulls. Algú ha vist Eivissa de matinada des del vaixell que va arribant poc a poquet? És doncs un espectacle meravellós. Eivissa és blanca, és joliua, les seves barques de tots colors amb les xarxes posades al mode de vela per eixugar-
44
les, a dalt de tot formant un triangle. Sa Penya, el barri dels pescadors i tot. Aquest esclat de meravelles el veiem també com un mirall dins el mar, tot era tan fabulós que vaig oblidar-me de la nit passada al meu camarot, vaig decidir començar les meves vacances, amb alegria i ganes de treballar. He d’esmentar que a Santa Eulàlia hi tenia una amiga meva de tota la vida, farmacèutica per cert. Era precisament on jo havia d’anar a passar les vacances, doncs allí m’esperaven les meves amfitriones suïsses. Abans però, havia de passar per un bar a recollir els passatges per un autocar que sortia el mateix matí. Allí van començar les meves trifulgues. Vaig reconèixer en un xicot alt i cepat al germà de la meva amiga farmacèutica. Ens varem saludar amb cordial alegria, contents tots dos després de tants anys de no veure’ns. A mesura però que anàvem parlant, vaig comprendre que no era a aquella amiga de la infància i que vivia balcó per balcó a una casa de la Gran Via de Barcelona, sinó a una altra Carme...però quina? - Amb qui estàs parlant? - vaig preguntar. - Naturalment amb Carme Vinyoli. - Doncs estàs completament equivocat, he vist que no concordava res del que em deia. Llavors hem esclatat a riure tots dos. - Tant m’hi assemblo? - Tant... Devia ser així ja que en el lloc on estàvem més d’un va saludar-me, i jo , fora d’ell i la seva germana, no coneixia a ningú. En el llarg dels meus deu dies de vacances varen passar-me diferents escenes d’aquesta indole provocades per la meva semblança amb la cèlebre Carme Vinyoli. Alguna d’elles ben graciosa i que ja explicaré. Vaig, doncs, passar unes bones vacances i el meu àlbum anava omplint-se dels colors de la meravellosa terra. Santa Eulàlia Xamosa, Sant Antoni encara era verge,.... la petita capital tan, tan xamosa.... tota muntada dalt d’un turó, la gent encara conservadora, les cases blanques de cal, les dones, moltes d’elles, encara amb la seva trena al darrera i a l’estil del país, el seu “corpinyo” menut i graciós, amb una botonadura especial molt antiga , de plata, botonadura que passava de mares a filles, quan aquestes començaven a lluir. Així era Eivissa quan jo la
45
vaig conèixer...als meus 30 anys. Però bé, les meves vacances s’acabaren, havia de pensar en el retorn i fou amb il·lusió el pensar en que tornaria a veure els meus, tal i com vaig deixar-los al port, tots tres, però amb les cares alegres de l’entorn. Ja no em recordava de la dolorosa anada. Tot es va esfumar a la meva memòria amb l’alegria del retorn. En el moll va cridar-me l’atenció una dona... Una típica Eivissenca, faldilla ratllada, d’ample vol, davantal blanc, “corpinyo” negre, ample barret de palla i la cara emmarcada pel seu rebosillo de fina randa, i una llarga trena penjant per les espatlles i que cridava i plorava allargant els seus braços en direcció al vaixell com reclamant quelcom al temps que uns braços baronials i amorosos li rodejaven les espatlles i la allunyaven a la força... Vaig pujar a coberta i vaig avocar-me a mirar el tràfic que porta un vaixell...Tan si ve com si se’n va , la gent crida i van d’ací a allà, els carretons amb les maletes, l’última gent que puja... per fi comença a moure’s i va allunyant-se i allunyant-se. Tot queda petit, al últim toc de sirena encara vaig sentir un crit esgarrifós. Era la pobra dona que encara anava allargant els braços al vaixell que cada vegada es feia més petit. Encara vaig quedar-me una estona més a coberta i vaig fer alguns apunts de gent que per allí corria. Encara hi havia claror i jo volia aprofitar-ho tot. Vaig anar repassant tots els meus apunts, vaig quedar satisfeta. Alguns eren amb color, però altres com uns tipus típics vaig fer-los solament amb tinta. A la dona encara vaig retocarla i li vaig donar el moviment dels braços que quedaren allà baix al moll. Eren tan emotius, tan tràgics...!! A coberta, l’últim adéu a la illa blanca vaig agafar els meus atuells i vaig baixar al meu camarot. Però, quina no fora la meva sorpresa, al veure allí a la mateixa dona, amb altres dos infants. Ella em mirà i somrigué complaguda, pensant en una possible ajuda, però jo vaig quedar ben desalenada... Em digué que la de un mes, la mare l’havia reclamat i esperava amb força el fill...l’altre, una xicarrona de tres anys i que no parava de plorar, però havien de tornar-la doncs la criança era ja acabada, i la retornaven a la maternitat. La dona del moll era la seva mare adoptiva... Vaig intentar calmar aquell plor en va. Ni carícies, ni caramels, ni contes, res valia, res. Li vaig ensenyar per distreure-la, els meus dibuixos, però tampoc vaig guanyar res, i un apunt d’una illenca amb el seu comportament i la seva única trena li va cridar l’atenció, parant de cop l’amargor del seu plor. - Oh mu mareta. - Solament va dir. I el seu entrellat plor es va fer més i més amarg. La dona no en feia cap cas. Estava acostumada a aquestes reaccions en els seus periòdics viatges de portar i recuperar nens, però em mira i va agrair la meva ajuda. La petita seguia plorant. Vaig preparar-me per dormir, vaig desfer el meu pesat monyo i dos trenes llargues penjaven sobre
46
les meves espatlles. Vaig agafar la petita en braços i el plor va anar acabant amb un sospir, per fi es va adormir acariciant la meva trena. Els meus ulls es van omplir de llàgrimes, quan mig dormida murmurà una i altra vegada, entre somnis: oh mu mareta, oh mu mareta, oh mu mareta... Axcel Munthe, en la seva “Història de St. Michelle”, anomenava “Le train des nourrices”. Jo, ho vaig viure a “Le bateau des nourrices”.
47
els seus amics
Fa uns trenta-cinc anys aproximadament, en el temps de la guerra freda entre grans blocs, es va instal·lar a la platja de Pals una potentíssima emissora de ràdio (amb el consentiment del govern d’Espanya). La promotora era la poderosa nació dels EE.UU d’Amèrica, amb la finalitat de fer arribar a la Unió Soviètica la “seva informació” a través de les ones. Per a treballar a Radio Liberty, (així es deia l’emissora) van arribar a la comarca moltes persones de diverses procedències i oficis. Entre el col·lectiu de persones que van anar a treballar a la dita emissora hi havia el Sr. Antoni Mir Vintró, amb la seva família, procedent de terres barcelonines.
El meu retrat de Carme Maristany Antoni Romero Mestre i director jubilat de l’Escola d’Educació Especial “Els “Àngels”. Març 2009
Un cop establerts a Palamós, la seva esposa, que era una persona inquieta, es va integrar a la vida palamosina. Dintre de les seves afeccions en tenia una que va posar en pràctica de seguida, era el dibuix i la pintura. Tot seguit es va dedicar a ensenyar aquest art a nens i també a adults. Molts van ser els nens que van assistir a les seves classes. També va intervenir a la creació del Cercle Artístic de Palamós, entitat que encara es ben activa en la vida cultural de la vila. Però la Carme Maristany Montal, la populannent coneguda com a “Vita”, tenia una altra inquietud, era l’ajuda al pròxim, especialment a la infància. I així el Nadal del 1977 va iniciar la que avui dia és coneguda i valorada, 32 anys desprès, la Fira Nadalenca. Aquesta Fira té un fi solidari, d’integració i ajuda dels nens discapacitats psíquics. També per aquest temps, un grup de pares afectats, esperonats per un sant sacerdot, Mossèn Gumersind Vilagran, rector de la Parròquia de Sant Joan de Palamós, van aconseguir que, per primera vegada es dediqués una atenció a aquests nens amb problemes afegits, posant en marxa el que després seria el Col·legi d’ Educació Especial “Els Àngels”, que fou l’inici de l’ atenció al discapacitat psíquic, seguit de l’atenció en l’aspecte laboral i posteriorment residencial, per aconseguir una atenció integral per aquests discapacitats. Així pels vols de Nadal de l’any 1977 la Vita amb tota una colla de nens es van presentar al carrer Major de Palamós amb unes tovalloles de bany que van extendre a terra i van exposar i vendre les manualitats i dibuixos que havien fet prèviament. La recaptació integra de les vendes va ser entregada a l’Associacíó de Discapacitats Psíquics “Els Àngels”, que va ser de 13.380 pessetes, que en aquell temps tenien un valor infinitament més important que ara. L’objectiu de dita fíra era ajudar materialment a aquest col·lectiu tan oblidat en aquells temps. Era establir vincles de solidaritat entre tots els nens, i també amb llurs pares i amb la societat en general, per lograr l’integració d’aquests nens avui, homes dema, en la nostra societat, per estimular també als nostres dirigents perquè posessin els mitjans per lograr tal fi. Així, desprès d’aquesta primera Fira, cada any, en un total de 32, s’han anat celebrant
50
altres edicions de la mateixa sense interrupció, amb un èxit cada vegada més creixent, aconseguint aplegar més gent en el desenvolupament de la mateixa. Desprès de 32 edicions de la Fira, la recaptació ha estat de 21.812 euros. (36.820.732 pessetes) que han servit per a una millor atenció en la vida dels discapacitats durant aquest 32 anys. Tot aquest pròleg, massa llarg per al lector, massa curt per poder fer el retrat de la nostra estimada “Vita”, pretén donar unes pinzellades sobre la personalitat, la dedicació, l’objectiu de la “Vita”. La Carme Maristany té una necessitat vital, que és tan necessària con el respirar, la Vita ha de pintar, i una altra, la necessitat d’ estimar. En els seus escrits, (també te una vena poètica) surt sovint el mot “estimar”, estimar a la família i molt especialment els nens, els “nois”, els seus hereus. Aquesta dedicació seva la porta a la pràctica amb tanta vehemència , que a vegades els altres no ho comprenen o no poden seguir el seu ritme. I s’enfada una mica. Per aconseguir que la fira fos ben reeixida no ha dubtat a reclamar la presència de presidents de la Generalitat, ha suplicat la col·laboració d’ artistes i de personatges importants de la vida pública, Ha demanat a col·lectius, institucions, comerços, la col·laboració per la seva obra. I ho ha fet amb tant convenciment que quasi sempre ho ha aconseguit. He de dir que l’ànima de la Fira ha estat ella, però l’any 1978 va venir a trobar-me a l’escola per que es va assabentar que jo n’era el director de les aules d’educació especial i m’havia compromès amb l’ Associació “Els Àngels” i va aconseguir la meva complicitat. Durant una sèrie d’anys he col·laborat amb la “Vita” en la seva tasca, tasca que ella ha portat a terme amb passió. L’any 2000, la “Vita” que tenia 88 anys i un servidor que en tenia uns quants menys, varem considerar que ja havien passat molts anys, que la societat palamosina era ja major d’edat, que estava prou madura i que podia agafar el relleu en la organització de la Fira. I així ho varem manifestar al grup de col·laboradors de la Fira (una mica a contracor de la “Vita”). La llavor que ella mateixa havia estat espargint, podia fructificar. I així va ser el relleu nostre en l’organització de la Fira Nadalenca. Un grup de col·laboradors amb en Joan Cama al davant, en Carles Sala, Josep Oliver, Lluís Puig. Mercé Aixart, Anna Català i Roser Mates ja fa sis anys que organitzen la Fira Nadalenca amb tota dedicació i interès. Carme Maristany i un servidor, Antoni Romero som els co-presidentes d’Honor. Gràcies per la vostra dedicació!. Per acabar el retrat de la Vita, de l’estimada i admirada Carme Maristany, li voldria dír: VITA, t’estimem !
51
Josep M Reguant Metge Psiquiatre ex Diputat al Parlament de Catalunya Calonge, 2 de gener de 2009
Vaig conèixer la Carme Maristany ja fa una pila d’anys, quan jo era un metge encara relativament jove i ella una artista gran, amb la vitalitat i el dinamisme propi d’una persona en la flor de la vida. L’introductor a la seva coneixença no podia ser altre que el meu col·lega i fill seu, en Francesc Mir, qui proutes vegades m’acolliren a casa seva, àpat inclòs, per gentilesa d’ell i la Josette, amics dilectes que son passats els anys meus i de la meva família. Pot semblar d’entrada que la “Vita” sigui una persona molt inquieta, allò que en diguem un nervi; pot ser sí que l’és, no dic pas que no. Però el dia de la nostra coneixença em va fer l’impressió d’una persona amb la ment molt ben estructurada, sabent molt bé on i com dirigir les seves passes i el perquè; una dona compromesa, activa i dotada d’una formidable intel·ligència emocional que és el que la fa actuar de manera tant solidaria amb tot allò que en el seu voltant pot requerir de la seva atenció. Del seu humanisme d’artista : pintora, escultora i motor social en flueixen les qualitats de la seva personalitat que li permeten ser tan bona en tot el que fa, com indiferent a res. Sols així s’explica la seva extraordinària obra en el temps. Per molts anys puguis portar a terme els teus desitjos, acompanyada dels teus i de tots aquells que t’estimen. Amicalment Josep M Reguant
52
Era una tarda del mes de juliol de l’any ... (no el recordo), una d’aquestes tardes on el paissatge entra en una successió de tantes transfiguracions, de mòrbids jocs de llum i d’ombres plenes de color i calor. Jo estava pintant en un carrer prop de l’ajuntament, a l’ombra d’una sombrilla. La gent, aquella hora, sortia de fer la becaina i buscava l’ombra per no quedar rostida. Davant meu, a pocs metres, s’hi trobava una pintora que, entre cigarreta i cigarreta, pintava a l’oli el mateix tema que jo. De sobte, se’m va acostar i em va dir “Hola, jo també pinto, sóc la Carme Maristany, Vita pels meus amics. Vinc de Barcelona i m’he instal·lat aquí a Palamós perquè trobo aquest poble obert, simpàtic i molt bonic. Em fa recordar Pollença”.
Pere Coll Pujol Maig 2009
La presentació va ser ràpida, i amb una de les meves mirades de pocs amics, que de vegades em surten (massa vegades, crec jo), vaig deixar escapar dels meus llavis una frase amable. No devia ser massa amable perquè la conversa es va acabar en aquell moment. Varen transcórrer alguns dies i al passar pel carrer Mauri Vilar vaig veure una botiga nova, plena de quadres, làmines i tot tipus de decoració artística. De seguida em van cridar l’atenció unes làmines de temes de flors emmarcades amb senzills llistonets policromats. Tenien una lleugera patina de betum judaic i estaven acabades amb un vernís de “craquelé”. Aquesta tècnica, desconeguda per mi, els donava una aparença d’antiguitat, tan de moda en aquella època. Vaig entrar a la petita Sala d’Art per admirar més coses noves. Una vegada dintre, trobo de peu una dona que em digué: “Hola, sóc la Carme Maristany, Vita pels meus amics. M’agrada pintar”. Amb la senzillesa i la simpatia que digué aquelles paraules, en pocs segons, vaig recordar aquella primera presentació i sentí una lleugera vergonya per no haver-me donat compte de la gran persona que tenia davant meu, persona que amb el decurs del temps ha esdevingut tot un personatge a casa nostra. Començàrem a parlar de pintura, com és natural, i de Palamós. Em vaig adonar que, amb el poc temps d’estància a Palamós, coneixia tots els meravellosos indrets que han fet del nostre poble una població incomparablement bella. Pintar-los seria un repte per a ella i em demanava que si jo coneixia algun altre lloc més, que li digués.
Acompanyada dels pintors Pere Coll i Orihuela
De seguida vaig adonar-me del seu caràcter extravertit, de la voluntat generosa d’ensenyar, de la preocupació pels més dèbils. Vaig pensar que si aquella persona es quedava a Palamós, no sols guanyàvem un habitant més, sinó que socialment i cultural arribaríem damunt dels cims, on es deixen la peresa, el deixar fer, el conformisme... Amb la confiança en què em parlava, no recordo el rato que vam estar xerrant, però si recordo que a mesura que passava el temps, s’afiançava una amistat que ha durat i durarà en el temps, en l’infinit.
53
La “Vita” ha utilitzat sempre els pinzells i els colors, per poder plasmar la seva inspiració artística sobre les teles dels seus quadres. Reconeguda i contrastada artista, és en realitat ella mateixa com un pinzell, que amb la seva perseverança ha aconseguit escampar els colors de la sensibilitat i l’altruisme entre els veïns de les nostres contrades, i en benefici de les persones disminuïdes. La Fira Nadalenca és la seva obra mestre a la vida, és una amalgama de colors i sentiments, que desborden en un gran paisatge de solidaritat, envers aquelles persones i les seves famílies que tant ho necessiten.
Vita Maristany, Pintora d’impossibles Jordi Palli i Esteva.
En aparença feble, sovint discreta, potser propi de la seva vena artística, la primera vegada que la tens al davant, no et passa per alt de cap manera, la seva mirada inquieta i molt viva, uns ulls oberts i agosarats, que t’afronten cercant respostes a preguntes que encara ni tan sols s’han formulat . Aquesta frescor, aquesta insolència innocent, és el que fa de la Vita una persona diferent, il·lusionada, tossuda, perseverant, sincera, convençuda del que vol, i segura de aconseguir-ho. És aquest esforç, és aquest somriure, son les ganes de viure i fer viure les que emplenen a tots aquells que em tingut el goig de conèixer-la. Sempre recordaré les vegades que varem coincidir en la inauguració de algunes edicions de la Fira Nadalenca, i les trobades que teníem amb les autoritats que tenien a be acompanyar-nos en aquests actes, en aquests moments la Vita es mostrava en la seva màxima expressió, i era igual si davant hi havia un conseller, un delegat territorial, o qui fos, la seva eloqüència basada en el convenciment de qui te tota la raó, deixava bocabadat al nostre interlocutor, que no podia per mes que acabar la conversa comprometent-se a atendre les peticions de recolzament que li ha via fet la Vita.
Acompanyada de Mossèn Gumersind i l’ex-Alcalde Josep Pallí
Molta es la gent que es va sentir sempre enlluernada per aquesta il·lusió de la Vita, tanta, que no la citaré per no deixar-me’n cap , però a tots ells també, vull felicitar-los, per haver tingut la sort de compartir inquietuds amb aquesta gran persona, i a la vegada agrair-los la seva dedicació i el seu recolzament, per fer possible que l’obra mestre que volia pintar la Vita, avui dia estigui exposada en el cor de les nostres vides. De vegades penso, que es difícil estar a l’alçada de persones com la Vita, només amb resta el consol, de com a mínim haver-ho intentat.En nom de l’Associació Front al Mar i el meu propi, tinc el goig de felicitar a la Sra. Carme Maristany (La Vita), per la seva tasca desinteressada portada a terme durant molts anys a favor dels menys afavorits, com a fundadora de la Fira Nadalenca juntament amb l’enyorat Mossèn Gumercind Vilagran i de la Fundació Vimar.
54
L’entitat que tinc l’honor de presidir se sent molt orgullosa d’haver pogut col·laborar en aquest projecte des dels seus inicis i si Déu vol ens plaurà i és la nostra intenció continuar-hi col·laborant molts anys.
Agustí Salvador Ramón. President de l’Associació Front al Mar. Palamós, juny 2009
Per tot això moltes felicitats en nom meu, en nom de la Junta i de tots els associats, per aquest reconeixement que se’t fa, sobradament merescut. Gràcies pel teu treball sempre desinteressat i per molts anys.
Aquest escrit està fet a petició del Sr Antoni Romero i és dedicat a la Sra. “Vita” Maristany, creadora de la “Fira Nadalenca”
Josep Ferrer Ex alcalde de Palamós Andorra, 18 de Febrer de 2009
Si em pregunten qui ets, diré simplement que per mi fores i seràs sempre, al meu modest entendre, un esser excepcional, sempre a punt per donar-te als altres humans, especialment als més febles i necessitats, que ets una mena de font que ha rajat per a tothom, un broll inesgotable d’on han begut persones de moltes idees i tendències, que no has mirat prim, perquè el teu cor no ha fet mai distincions, i el teu cap i les teves mans, han triat donar-se als demés sense límits i que la teva vida és una gran obra d’amor i passió amb pinzellades que han anat deixant petjades a tots els racons que has visitat. Amiga “Vita”, rep una abraçada molt forta des de l’admiració més fervent
55
Jordi Sistach i Roura Palamós, juliol 2009
L’amic Francesc Mir em demana un petit escrit que parli de la seva mare, la Vita Maristany. En fer-ho apareixen quantitat de records que s’inicien fa molts anys, quan jo era molt petit. Aleshores les meves germanes grans eren amigues de la Mercè i la Clara, filles de la Vita. “Les Mir”, com se les anomenava, sortien molt sovint en aquelles converses generoses que acompanyaven els nostres àpats llargs i divertits, perquè la família era molt nombrosa. Com que era dels petits de la família les germanes grans ens passejaven als petits i alguna d’aquestes vegades fins i tot vaig arribar a anar a casa seva. Això passava allà els anys cinquanta i escaig del segle passat en una Barcelona que veia grisa i seriosa. Trenta anys després, cap els vuitanta, vaig anar a Palamós, aquí ja hi vivia la Vita i va haver de passar molt de temps perquè la identifiqués com la mare d’aquelles noies, ”les Mir”, que venien per casa quan era petit. Ara sí que els records són més clars, cauen com petites instantànies i la veig passejant per Palamós, pel carrer Major. El seu caminar ràpid i enèrgic s’ha anat alentint amb els anys, però ella gairebé és la mateixa. La seva petita imatge es va engrandint, en el meu record, quan l’associo a les festes de Nadal i, ves per on, va ocupant, inevitablement, tota la pantalla de la memòria i, com una sobreimpressió. Darrera d’ella, sorgeixen un seguit d’iniciatives entorn de la Fira Nadalenca: els concerts, les rifes, les representacions, les tómboles i molt més.... Perquè, sense adonar-se’n, la Vita s’ha convertit en el referent de qualsevol iniciativa solidària envers les persones amb discapacitat. Ella, amb Mn. Gumersind, han mantingut viva, durant molts anys, la consciència de que és obligatori participar activament en la societat, de que no val a deixar-ho tot per l’administració o els polítics, que és la societat civil qui realment impulsa determinades sensibilitats. Tot això m’ho ha dit en moltes converses, algunes a casa seva, en aquella saleta que mira el mar, on la sento parlar compulsivament del que faríem per aquestes persones. I la seva conversa és sempre plena d’angoixa perquè voldria fer més i no pot. I la sento parlar obsessivament dels seus nens, dels seus projectes amb l’angoixa vital que sempre porten a sobre les persones emprenedores que inevitablement pateixen la diferència entre el que volen i el que poden. Es que la Vita és la Vita: una persona neguitosa de les que afortunadament no aconsegueixen la pau. Penso en ella per trobar-li el desllorigador de la seva persona, perquè ella, com tots, també té la seva clau de volta que aguanta totes les energies pròpies donant-li una forma original i irrepetible.
56
La Vita era infermera i tenia a més la carrera de piano. Que a les primeries del segle passat una noia tingués dues carreres ja ens parla de com serien els seus orígens. Una infermera d’aleshores exercia gairebé sense el suport analític d’ara que haurien de substituir per la intuïció, l’exploració directe i una gran dosi de relació personal amb els seu pacients. La carrera de piano vol moltes hores de dedicació personal, d’esforç per agilitzar els dits fins a donar-los la capacitat d’obeir uns reflexos cerebrals i aconseguir crear la bellesa acústica, que només s’assoleix amb disciplina i sensibilitat. Atendre amb sensibilitat els que pateixen, esforçar-se per crear bellesa ens va apropant al terreny de la gratuïtat, zona en les que les coses gratuïtes no són supèrflues, ben al contrari la gratuïtat dóna sentit a la vida. Aquest era el camí que iniciava aleshores. Cap a l’any 47 la trobem a al Port de Pollença, potser la vida l’estava preparant per situar-la definitivament a la Costa Brava. Allà coneix al pintor Roc Minué i també a Anglada Camarasa. La Vita, infermera i melòmana, s’inicia tímidament en la pintura i, mica a mica, s’hi va afeccionant amb la mateixa tossuderia amb què es dedicava al piano. I la seva pintura va esdevenint impressionista amb una bona dosi de naïf. És que la Vita ha après a superar la realitat per extreure’n el que d’ella n’és més bell, en aquest cas el cromatisme. Així ho veiem en les seves marines inspirades en la Costa Brava o el Port de Pollença, en els seus bodegons i les seves flors. Aquesta és la impressió que em deixa la Vita una impressió que s’inicia en aquella Barcelona grisa i trista dels anys cinquanta i acaba en un Palamós, inundat de blau radiant. I jo penso que sols una persona amb la seva sensibilitat podia descobrir, estimar i ser capaç de difondre també la bellesa de les persones diferents. Gràcies Vita!
57
Glòria Juncàs i Riart, 2009
Vaig conèixer a la Vita l’any 1974, quan vaig venir amb el meu home en Toni Bachiller a viure a Palamós. Ens vam instal·lar a la Plaça Sant Pere de Palamós, on hi vam muntar el nostre primer restaurant “ El Racó”. Ella vivia a l’àtic del mateix edifici amb el seu home. L’any 1984 va néixer la nostra filla Carlota, amb una discapacitat psíquica de naixement. Al portar-la a l’escola “Els Àngels” escola d’educació especial de Palamós, vàrem tornar a coincidir amb ella. No sé perquè la Carlota sempre ha tingut una energia especial cap a la Vita. Cada vegada que ens la trobem l’abraça i l’omple de petons. La sensibilitat que la Vita ha demostrat cap al col·lectiu de les persones amb discapacitat intel·lectual de la nostra comarca ha estat un exemple per a tots nosaltres, la gran impulsora de la Fira Nadalenca de Palamós, i cofundadora de la Fundació Vilagran Maristany del Baix Empordà , i de la qual jo també en sóc membre del Patronat. Gràcies, Vita pel gran amor que has donat a totes les persones amb discapacitat de la nostra comarca. Ets un exemple per a tots nosaltres.
58
Una de les seves paletes. Instrument i alhora obra d’art fruit de les seves creacions.
Amb el seu amic i alumne Francesc Bel. Una amistat i alhora companyia en la seva nova residència. Impulsa i anima la creació artística dels qui l’envolten, retornant als seus origens com a mestra d’art. Article tret del Punt Diari. 25 Desembre 2009
59
CatĂ leg
Catàleg Veureu un catàleg de totes les obres que han pogut ser fotografiades de moltes col·leccions particulars, no totes, perquè se’ns en escapen moltes. Obres en poder de la família i obres de la pròpia col·lecció de l’artista. També veureu la col·lecció que dóna a la “Fira Nadalenca”. Veureu olis sobre tela i sobre cartró de totes dimensions, aquarel·les sobre paper i les escultures en bronze que durant un temps va treballar. Els darrers anys, quan les pintures a l’oli li provocaven molèsties, ja es va dedicar sobretot a l’aquarel·la i al acrílic. L’any 2009, durant la celebració del dia del Cercle Artístic de Palamós, ella n’és, de nou, l’artista invitada i exposa una col·lecció d’una dotzena d’obres a l’oli presidint la col·lectiva del Cercle. El seu President acompanyat de l’Alcaldessa li ofereixen una placa commemorativa i un magnífic ram de flors. Però aquest ha estat el darrer, i no el primer, de tot una colla de reconeixements i homenatges per la seva obra artística. Ja he apuntat que tenia la carrera de piano, i és clar, no puc plasmar sobre el paper com el tocava, però us puc garantir que de meravella. Quan va venir a viure a Palamós ja va deixar de tocar i es va dedicar a la pintura de ple.
El darrer homenatge amb l’Alcaldesa Teresa Ferrés
62
“Port de Pollença” La seva primera obra, 1947 Oli s/fusta 20 x 17 cm Col. privada de l’artista
63
“C. Maristany amb el seu fill al Port de Pollença” 1947 Oli s/cartró 41x33 cm original de Roc Minué Col. particular Francesc Mir.
64
“El racó dels records” 1990 Oli s/tela 64,8 x 81,2 cm Fons Museu de la Pesca. Ajuntament de Palamós
65
Sense t铆tol 2001 Oli s/tela81x100 cm Fons Museu de la Pesca. Ajuntament de Palam贸s
66
“Joc de cafè amb capell” Oli s/tela 56x67 cm Col. particular de l’artista.
67
“Flors i pinzells” Oli s/tela 63x39 cm Col. particular de l’artista.
68
“Vidres blaus” Oli s/tela 67x55 cm Col. particular de l’artista.
69
“Les ulleres de l’Avi” Oli s/tela 74x61 cm Col. particular de l’artista.
70
“El Diario de Mallorca” Oli s/tela 55x47 cm Col. particular de l’artista.
71
“La finestra de Pollença” Oli s/tela 73x61 cm Col. particular de l’artista.
72
“Flors violetes” Oli s/tela 51x62 cm Col. particular de l’artista.
73
“Flors, pinzells i paleta” Oli s/tela 63x51 cm Col. particular de l’artista.
74
“Plat del canari” Oli s/tela 62x51 cm Col. particular de l’artista.
75
“Sacré Coeur de Paris” Tinta xina 32x25 cm Col. particular de l’Artista
76
“Persiana” Oli s/tela 42x34 cm Col. particular Francesc Mir.
77
“Oliveres” Aquarel·la s/paper 40x30 cm Col. particular Francesc Mir.
78
“Oliveres” Oli s/tela 41x33 cm Col. particular Francesc Mir.
79
“Flors i cafè” Aquarel·la s/paper 60x44 cm Col. particular Francesc Mir.
80
“Cadaqués” Oli s/tela 55x47 cm Col. particular Francesc Mir.
81
“Cebes” Oli s/tela 56x47 cm Col. particular Francesc Mir.
82
“Modigliani” Aquarel·la s/paper 63x48 cm Col. particular Francesc Mir.
83
“Ca’n Pescador” Aquarel·la s/paper 60x46 cm Col. particular Francesc Mir.
84
“La Caseta” Aquarel·la s/paper 52x38 cm Col. particular Francesc Mir.
85
“Barquet de paper” Aquarel·la s/paper 57x45 cm Col. particular Francesc Mir.
86
“Plaça de St. Pere de Palamós” Aquarel·la s/paper 56x43 cm Col. particular Francesc Mir.
87
“L’Estartit” Oli s/tela 73x60 cm Col. particular Francesc Mir.
88
“Montmarte” Oli s/tela 60x46 cm Col. particular Francesc Mir.
89
“Oliveres” Oli s/tela 56x47 cm Col. particular Francesc Mir.
90
“Fageda a la tardor” Aquarel·la s/paper 40x33 cm Col. particular Francesc Mir.
91
“Pescadors” Tinta s/paper 55x45 cm Col. particular Francesc Mir.
92
“Porta de ‘La Pietat’ de la Catedral de Barcelona” Tinta s/paper 21x15 cm Col. particular Francesc Mir.
93
“El mercat de Palamós 1967” Dibuix carbó 66x50 cm Col. particular Francesc Mir.
94
“El campanar de Palamós” Tinta s/paper Col. particular Francesc Mir.
95
“Josette” Pastel s/paper 58x42 cm Col. particular Francesc Mir.
96
“Monells� Cera s/paper 65x50 cm Col. particular Francesc Mir.
97
“Oriol” 1976 Aquarel·la s/paper 37x28 cm Col. particular Francesc Mir.
“Oriol” Març 1975 Pastel s/paper 37x28 cm Col. particular Francesc Mir.
98
“Balcó de Palamós” Aquarel·la s/paper 41x28 cm Col. particular Francesc Mir.
99
“Pati florit” Aquarel·la s/paper 40x33 cm Col. particular Francesc Mir.
100
“Veles a Palamós” Oli s/cartró 24x19 cm Col. particular Francesc Mir.
101
“Remalladora” Oli s/tela 62x51 cm Col. particular de l’artista.
102
“Costa Brava” Oli s/tela 100x82 cm Col. particular de l’artista.
103
“Margarites” Oli s/tela 55x46 cm Col. particular Oriol Mir.
104
“Teteres” Oli s/tela 46x38 cm Col. particular Oriol Mir
105
“Gira-sols a Pals” Oli s/tela 60x50 cm Col. particular Oriol Mir
106
“Embat” Aquarel·la s/paper 40x28 cm Col. particular Oriol Mir.
107
“Albercuix” Tinta s/paper 63x45 cm Col. particular Oriol Mir.
108
“Ca’n Pescador” Tinta s/paper 62x45 cm Col. particular Oriol Mir.
109
“Gerres i esmalt” Oli s/tela 61x50 cm Col. particular Oriol Mir.
110
“Molinet i paleta� Oli s/tela 73x60 cm Col. particular Oriol Mir.
111
“Garrafes de vidre” Oli s/tela 61x50 cm Col. particular Oriol Mir.
112
“Les Rambles” Aquarel·la s/paper 60x44 cm Col. particular Oriol Mir.
113
“Guitarra” Oli s/tela 80x65 cm Col. particular Oriol Mir.
114
“La Riera Aubi” Acrílic s/paper 40x34 cm Col. particular Oriol Mir.
115
“El meu estudi” Acrílic s/paper 46x34 cm Col. Particular Oriol Mir.
116
“Oriol” 1976 Aquarel·la s/paper 43x32 cm Col. particular Oriol Mir.
117
“Siurells” Tinta s/paper 57x45 cm Col. particular Oriol Mir.
118
“Condotiero” Carbó s/paper 48x33 cm Col. particular Oriol Mir.
119
“Notre Dame de Paris” Aquarel·la s/paper 28x20 cm Col. particular Oriol Mir
120
“Place du tertre” Aquarel·la s/paper 30x23 cm Col. particular Oriol mir.
121
“Embat” Oli s/tela 73x60 cm Col. particular Oriol Mir
122
“Xesc” 1957 Oli s/tela” 47x38 cm Col. particular Cédric Mir.
123
“Pals” Oli s/tela 56x45 cm Col. particular Cédric Mir.
124
“Rita Mª per Manolo Hugué” Oli s/tela 47x38 cm (Còpia) Col. particular Cédric Mir.
125
“Siurell i flors” Oli s/tela 61x50 cm Col. particular Cédric Mir.
126
“Gira-sols i gerro” Oli s/tela 60x48 cm Col. particular Cédric Mir.
127
“Càntirs” Oli s/tela 66x55 cm Col. particular Cédric Mir.
128
“Les nines” Oli s/tela 73x60 cm Col. particular Cédric Mir.
129
“Ametllers en flor” Oli s/tela 56x48 cm Col. particular Cédric Mir.
130
“Barca a avarar” Tinta s/paper 47x30 cm Col. Cedric Mir
131
“Oliveres” Oli s/tela 35x30 cm Col. Cedric Mir.
132
“L’Estudi” Oli s/tela 662x73 cm Col. particular de l’artista.
133
“Veles a Palamós” Aquarel·la s/paper 100x82 cm Col. Monica i Ariadna Gonzalo
134
“Veles a Palamós” Aquarel·la s/paper 100x82 cm Col. Monica i Ariadna Gonzalo
135
“Felicitacions nadalenques” Aquarel·les s/paper 15x10 cm (Format postals) Col. particular A.G.
136
“Glicènia al mas” Aquarel·la s/paper 40x33 cm Col. Particular A.G.
137
“Pati de la casa de pagès” Acrílic s/paper 49x35 cm Col particular A.R.
138
“Cales amb casetes” Oli s/tela 61x50 cm Col. particular A.R.
139
“Portal de pedra” Aquarel·la s/paper 34x25 cm Col. particular A.R.
140
“Fageda i riu” Aquarel·la s/paper 39x32 cm Col. particular A.R.
141
“Gira-sols” Oli s/tela 41x34 cm Col. particular A.R.
142
“Costa Brava” Oli s/tela 66x54 cm Col particular D. Ll.
143
“Carrer vora mar” Aquarel·la s/paper 33x24 cm Col. particular S.R.
144
“Botiga de flors” Aquarel·la s/paper 40x30 cm Col particular S.R.
145
“Mallorquines collint ametlles” Aquarel·la s/paper 41x34 cm Col. particular S.R.
146
“Piscina a la selva de Tahilàndia” Aquarel·la s/paper 41x31 cm Col. particular S. R.
147
“Rentant roba a Mallorca” Aquarel·la s/paper 41x34 cm Col. particular S.R.
148
“Asseguts al portal� Oli s/tela 42x35 cm Col. particular S.R.
149
“Gira-sols” Oli s/tela 48x34 cm Col. particular S.R.
150
“Mallorca” Aquarel·la s/paper 30x23 cm Col. particular J.B.
151
“S’Alguer” Oli s/tela 34x24 cm Col. particular J.B.
152
“S’Alguer” Oli s/tela 55x47 cm Col. particular J.B.
153
“Ampolles” Oli s/tela 46x37 cm Col. particular J. B.
154
“Gerro i llimones” Acrílic s/paper 33x44 cm Col. particular R. i J.M.
155
“Masos” Acrílic s/paper 33x44 cm Col. particular R. i J.M.
156
“Olivera” Aquarel·la s/paper 32x43 cm Col. particular R. i J.M.
157
“Paissatge” Oli s/tela Col. particular R. i J.M.
158
“Sacré Coeur” Tinta s/paper 32x25 cm Col. particular D. L.
159
“Jardí florit” Aquarel·la s/paper 40x33 cm Col. particular D. L.
160
“Ametllers en flor” Acrílic s/paper 41x33 cm Col. particular A.D.
161
“Cala Corbs” Acrílic s/paper 41x33 cm Col. particular A.D.
162
“Cala” Acrílic s/paper 41x33 cm Col. particular A.D.
163
“Empúries” Acrílic s/paper 44x27 cm Col. particular A.D.
164
“Ametller florit” Acrílic s/paper 31x44 cm Col. particular M.O.
165
“Tardor” Acrílic s/paper 31x44 cm Col. particular M.O.
166
“Flors” Acrílic s/paper 31x44 cm Col. particular M.O.
167
Làmines donades a la Fira Nadalenca de Palamós “Poble de I’Emporda” Aquarel·la s/paper 33x41 cm Donació a “Fira Nadalenca”
“Gira-sois” Aquarel·la s/paper 33x41 cm Donació a “Fira Nadalenca”
168
“Roba estesa” Aquarel·la s/paper 41x33 cm Donació a “Fira Nadalenca”
“l’Ermita” Aquarel·la s/paper 41x33 cm Donació a “Fira Nadalenca”
169
“Flors del camp” Aquarel·la s/paper 41x33 cm Donació a “Fira Nadalenca”
“Baget” Aquarel·la s/paper 33x41 cm Donació a “Fira Nadalenca”
170
“Cala Estreta” Aquarel·la s/paper 33x41 cm Donació a “Fira Nadalenca”
“Fageda” Aquarel·la s/paper 33x41 cm Donació a “Fira Nadalenca”
171
“Paris” Aquarel·la s/paper 41x33 cm Donació a “Fira Nadalenca”
“Cala S’Alguer” Aquarel·la s/paper 41x33 cm Donació a “Fira Nadalenca”
172
“Embat ala Foradada” Aquarel·la s/paper 33x41 cm Donació a “Fira Nadalenca”
“Embat” Aquarel·la s/paper 41x33 cm Donació a “Fira Nadalenca”
173
“Flors i fang” Aquarel·la s/paper 33x41 cm Donació a “Fira Nadalenca”
“L’Aigua del mas” Aquarel·la s/paper 41x33 cm Donació a “Fira Nadalenca”
174
“Tardor” Aquarel·la s/paper 41x33 cm Donació a “Fira Nadalenca”
“Begues” Aquarel·la s/paper 39x33 cm Donació a “Fira Nadalenca”
175
“Ametllers” Aquarel·la s/paper 41x33 cm Donació a “Fira Nadalenca”
“Terrassa” Aquarel·la s/paper 41x33 cm Donació a “Fira Nadalenca”
176
“Sant Martí d’Empúries” Aquarel·la s/paper 33x41 cm Donació a “Fira Nadalenca”
“Embat” Aquarel·la s/paper 32x41 cm Donació a “Fira Nadalenca”
177
“La Cartoixa de Valldemosa” Aquarel·la s/paper 41x33 cm Donació a “Fira Nadalenca”
“Pineda” Aquarel·la s/paper 42x33 cm Donació a “Fira Nadalenca”
178
“S’Alguer” Aquarel·la s/paper 41x33 cm Donació a “Fira Nadalenca”
“Poble de l’Empordanet” Aquarel·la s/paper 33x41 cm Donació a “Fira Nadalenca”
179
“Poble de l’Empordanet” Aquarel·la s/paper 33x41 cm Donació a “Fira Nadalenca”
“Banyoles” Aquarel·la s/paper 41x33 cm Donació a “Fira Nadalenca”
180
“Ibeas de Juarros” Aquarel·la s/paper 33x41 cm Donació a “Fira Nadalenca”
“MagnòIia” Aquarel·la s/paper 32x41 cm Donació a “Fira Nadalenca”
181
“Jardí del Port de Pollenc;a” Aquarel·la s/paper 41 x33 cm Donació a “Fira Nadalenca”
“Mont-ras” Aquarel·la s/paper 40x33 cm Donació a “Fira Nadalenca”
182
“Fageda” Aquarel·la s/paper 33x41 cm Donació a “Fira Nadalenca”
“Fageda” Aquarel·la s/paper 41x33 cm Donació a “Fira Nadalenca”
183
“Ca’n Pescador” Aquarel·la s/paper 41x33 cm Donació a “Fira Nadalenca”
“Flors a Begues” Aquarel·la s/paper 39x33 cm Donació a “Fira Nadalenca”
184
Firmant els documents que certifiquen la donació d’aquestes trentaquatre làmines a la “Fira Nadalenca”
185
Escultures de Bronze
“Maternitat� Bonze Col. particular
188
“Dona” Bronze Col. particular
189
“Reflexió” Bronze Col. particular
190
“Pensament” Premi Miguel Oliva Prat al V Concurs Petita Escultura, simultani al XIV Premi de Pintura Vila de Palamós 1979 Bronze Col. particular
191
“Maternitat� Bronze Col. particular
192
“Família” Bronze Col. particular
193
“Verge i Crist� El seu primer fang Col. particular Cedric Mir
194
“Plat tribal” Ceràmica, diàmetre 35cm Col. particular de l’artista
195
HOMENATE A CARME MARISTANY Lluny els cims de la memòria, llisca el sol en cada instant de l’ombre fresca a la tarda, quan sommien les aranyes i els infants. El pinzell gira que gira damunt el llit de teixit, i escrius lletres allisades amb el ritme del teu pit. La esbranzida arrossega clavells de bon matí, fent farcells de gelosies amb les flaires redimides damunt de cada moment De Palamós el mestratge els donares amb ta imatge la lliçó del navegant. Cal fer feina a tota hora amb pinzell, llapis o sorra, damunt de cada moment. J.M. Reguant Agost 1990
196
Mentre bategui l’onada símbol de la caminada eixida del pensament. La tardor n’és ben florida, al despertar nova vida quan encistelles joiosa les figures més diverses moldejades amb tes mans: les formes i les mirades de vellut enjogassades de vells i antics comediants cal palpar en ta elegància, la claror tendre en la infància de la ciència creativa, l’oblid i la bonhomia de deixar una esperança brotada del sentiment. Ets terra sempre abonada per seguir fent sorollades amb pintura, aram o argent.