Abordatge 6 by Brot Bord

Som l’ideal d’amor romàntic.

Mai viuràs un amor tan romàntic, ni tan apassionat, ni tan fotogènic,

ni tan predestinat o tan casual, ni tan heterosexual, ni tan eternament correspost com el nostre...

(

Deixa de perseguir-nos inútilment i conforma’t en seguir consumint el nostre ideal a través de pel·licules, novel·les i dibuixos animats.

)

Periòdic desviat dels Països Catalans - Primavera de 2015 - núm 6

EDITORIAL

I és que no en tenim prou amb una habitació pròpia ni amb un sol dia al calendari, i ni molt menys amb aquest sistema precaritzant i heteronormatiu que imposa lleis misògines i feixistes. No ens conformem amb l’actual llei de l’avortament ni amb la llei de reproducció assistida. No n’hi ha prou! Ens passem pel parrús la maternitat obligatòria i els seus rols en la família tradicional, i denunciem la precarietat a què se’ns sotmet.

Després d’una pila de mesos d’hibernació, tornem a L’ aBORDatge amb el número sis. Tenim la ploma carregada i estem disposadxs a fer córrer tinta i fluids. Han sigut uns mesos de reconfiguració al Barcelonès. Hem tingut entrades i sortides vàries, i també algun qüestionament polític -una veritable tragèdia sàfica. Què més es pot esperar d’unes Dives com nosaltres? Però n’hem sortit cansades i extasiades com després d’un bon polvo. I tenim ganes de més. Dins de la revista trobareu un comunicat més explicatiu sobre l’affaire i un ventall d’articles i reflexions heterodoxes (l’única cosa hetero aquí). Així, per exemple, parlem de cinema i teatre, fem la vista enrere per recordar mariques històriques, presentem un projecte de relats (sero)positius, xerrem sobre contradiccions dins del feminisme, o canviem el joc retro de la Monogàmia per un nova modalitat de multiplayer.

La talla trenta-vuit ens té el cony cuit!! Reivindiquem gaudir dels nostres cossos tal com són, amb estries, pèls, cicatrius i acnés, i lluitarem perquè l’imperialisme de les corporalitats normatives no ens travessi la pell. Perquè tot això també és violència, una violència invisibilitzada i endèmica que només queda registrada amb les assassinades. En el que portem d’any, ja hem perdut 13 dones. És que estem anestesiades? Cal aturar molt abans l’engranatge de l’heteropatriarcat. Si no, el llenguatge inclusiu acaba sent un premi de consolació. I ho seguirà sent mentre seguim observant matxirulismes i actituds xungues, fins i tot als ambients més progres.

Parim aquest sisè bastard enmig de tot el rebombori d’activitats i propostes dispars que genera el 8 de març. De veritat encara només és un dia? Per a algunes no. Ha estat un any d’intens activisme feminista: hem vist créixer la Vaga de Totes, l’aturada de la reforma de la llei de l’avortament després de nombroses mobilitzacions, un augment de la consciència feminista en els ambients de sempre, però, oju!, hi ha vida més enllà del gueto. Over the rainbow el moviment ha guanyat visibilitat i presència mediàtica, tot i que en qüestionem alguns discursos.

D’entre les diverses activitats que hem organitzat des de l’últim aBORDatge, destaquem que al setembre celebràvem entusiasmades però escèptiques l’aprovació al Principat de la llei de la LGTBIfòbia (sense cap partida pressupostària, això sí). Tres mesos després, hem de parlar d’una llei fantasma, amb una administració catalana que s’ha desentès completament de la seva aplicació: més d’una vintena d’agressions homòfobes i trànsfobes sense sancionar i, fins i tot, el vergonyós episodi de El Corte Inglés, que posen de manifest que encara hi ha molta feina per fer...

A casa nostra seguim fent xarxa, conjuntament amb LesBicat, al Cinefigues, un espai feminista d’oci autogestionat on visibilitzar les sexualitats femenines dissidents, a través d’una sala de cinema pròpia. Perquè no en tenim prou amb una habitació, prenem un ateneu sencer (el Rec) i l’obrim a totxs les degenerades de la ciutat. El primer divendres de cada mes, Barcelona s’obre de cames al Cinefigues!

Des del Brot Bord seguim mirant d’apropar cossos i ments per escampar la dissidència arreu. Reivindiquem juntes el plaer com a trinxera! 2

ENAMORAMENT, CONVIVÈNCIA, SEXE, REPRODUCCIÓ:

QÜESTIÓ D’AMOR Parlem de llibertat sexual, però la majoria de vegades, quan ho fem, restringim l’ús del terme a la llibertat per viure en qualsevol opció sexual, identitat sexual... o, si no, a la llibertat per a qualsevol pràctica sexual, en el sentit més erogen de la paraula, clar. Però, i la resta? El que hi ha abans de tot això? Les condicions materials que ho fan (o no) possible, per exemple. El problema de l’opció i la identitat sexual es tracta com un problema qualitatiu però, ¿i la seva vessant quantitativa? Una persona ha de ser lliure de tenir relacions homosexuals però, de quin nombre de relacions?

entramat econòmic i sociopolític: la classe social a la que pertanyem, l’edat, el sexe, la nostra cultura, l’opció sexual, la situació econòmica, etc. Tanmateix, en general veurem que a totes les societats humanes hi ha una estreta relació entre la sexualitat, la convivència, la procreació i l’economia. Unes i altres esferes es relacionen entre elles d’una o altra manera segons la societat de la que es tracti, però mai circulen en paral·lel sense tenir cap relació. I si ens fixem, més concretament, en les societats modernes industrials, capitalistes, veurem que el sistema de parentiu que hi impera és la família nuclear, basada al seu torn en un tipus de “matrimoni” (en el sentit ampli de “aparellament estable”), la monogàmia serial. És a dir, es permet i accepta (en general) la separació i el divorci d’una parella, però només hi ha una parella legítima simultàniament.

Perquè estarem totes d’acord que, en la majoria de casos, són massa poques relacions o contactes, siguin del tipus que siguin. I si no semblen massa pocs en nombre, són massa pocs en varietat de les persones amb les qui (no) els tenim. La majoria els evitem, els deixem per a després o bé els deixem escapar. Vergonya, inseguretat, por, tabú... repressió. I quan som nosaltres les qui ens llancem, no som correspostes, precisament, perquè ara és l’altre qui ho evita, ho deixa per a després o bé ho deixa escapar. Una dosi ingent d’alcohol acostuma a fer possible el contacte sexual amb una persona nova. El que no deixa de verificar una tesi important que ja podem enunciar ara: que en el fons es tracta d’inhibir una repressió eròtica, la naturalesa de la qual pot tenir diversos orígens.

La discussió sobre l’origen d’aquest model no pertoca tenir-la aquí. Per suposat que cal parlar també de si aquest model contribueix a reproduir les desigualtats i opressions objectives de gènere, de classe, generacionals, i d’altre tipus; però no és el motiu d’aquest article. La intenció aquí és investigar la necessitat (o no) i la possibilitat de muntar-s’ho d’una altra manera, estudiar la viabilitat o no de relacionar-se, viure, sobreviure i conviure, d’estimar-se, d’altres maneres AVUI. I això, tenint en compte el sistema econòmic, social i polític en el que vivim: la classe treballadora d’una metròpoli occidental en un sistema capitalista.

Però no podem tractar aquest problema només com una qüestió individual i subjectiva de cadascú. Cal tenir en compte el marc social en el que s’inscriu; el sistema econòmic, el moment històric, la cultura, els usos... així com la situació particular que cadascú ocupem en aquest 3

Plantejant i acostant-nos al problema:

conclusions. La manera de raonar que ens serveix per a unes coses, pot ser un obstacle per a unes altres. La raó històrica, per exemple, que defensarien autors com Metz i Herder, ens servirà per comprendre el que ha passat fins ara. Però és la raó simbòlica o utòpica que descriu, per exemple, Ernst Bloch la que majoritàriament ha sigut capaç de moure les masses a grans lluites, a grans canvis socials, econòmics i polítics per arriscats i perillosos que fossin.

Sigui com sigui, coincidirem en el següent; que en la nostra monogàmia i família nuclear són correlatius quatre factors que (en principi) no tindrien per què ser-ho: l’amor entès en el sentit romàntic, la sexualitat genital, la convivència i la reproducció. És a dir, que (en la majoria de casos) la nostra parella sexo-afectiva, de la que només n’hi ha una simultàniament, és també l’única amb la que tenim relacions genitals, l’única amb la que convivim i l’única amb la qui procreem. Òbviament que poden no donarse tots quatre quan la parella està començant a formar-se (la parella pot no conviure encara, pot encara tolerar relacions genitals fora de la mateixa, pot no haver-se plantejat procrear...), però entenem que, en la majoria de casos, això respon simplement a un estadi transitori, i que la tendència general, per a una parella que es considera exitosa, és que s’acabin donant tots quatre factors simultàniament.

Tot i això, ens arriscarem i aprofitarem per a esmentar algunes aportacions de l’antropologia social centrada en les societats occidentals que no són usuals en aquest tipus d’articles. L’antropologia estudia com les necessitats de la indústria obliguen les unitats familiars de classe treballadora a una gran mobilitat geogràfica, desplaçant-se allà on sorgeix demanda de mà d’obra, lluny dels llaços familiars de procedència (neolocalitat). La família nuclear és, doncs, el sistema de parentiu més convenient al sistema capitalista, ja que la resta de sistemes de parentiu, tals com els llinatges, els clans, les famílies extenses i ampliades, estan adaptats al treball d’una mateixa terra al llarg de generacions, o bé a altres estratègies adaptatives (com el comerç de subsistència, la ramaderia, l’horticultura itinerant...) que requereixen del gran col·lectiu. En aquest sentit, no faciliten la mobilitat geogràfica dels treballadors com a individus i de les mercaderies, etc. Per tant, per aquest i altres motius esdevenen un obstacle per al desenvolupament industrial i capitalista.

I arribats aquí, no ens interessa tant la perspectiva explicativa -la d’estudiar l’origen i causes de l’extensió de la família nuclear com a sistema de parentiu en les societats capitalistes-, com sí la perspectiva de llibertat i de responsabilitat. La perspectiva explicativa és imprescindible per a comprendre que aquesta família nuclear té una correlació en el desenvolupament del capitalisme, que serveix als seus interessos de màxima explotació de la classe treballadora, a la reproducció de la força de treball, i a la perpetuació del patriarcat, i a la socialització dels infants en la ideologia de la classe dominant. Ens proporcionarà arguments per a qüestionarla i per a atacar la seva base objectiva. Fins aquí ens serveix aquesta perspectiva. Però també pot servir per a justificar-la; correm el perill d’escudarnos-hi, d’amagar la nostra responsabilitat darrere les condicions “objectives” i argumentar, tendenciosament, que ara mateix no hi podem fer res, que no es donen les condicions, que ara això no és prioritari... que, en tot cas, ja ho trobarem el dia de la revolució.

L’aïllament familiar, doncs, sorgeix, en part, de la mobilitat geogràfica, cosa que explica l’individualisme com a valor cabdal en les ideologies d’aquest mode de producció (liberalisme, neoliberalisme, etc.). A aquest respecte és important destacar que, quan la família nuclear retrocedeix (el 2007 representaven només el 23% de les llars als EUA), no ho fa en pro de sistemes de parentiu més amplis, sinó d’unitats encara més petites, com les famílies monoparentals. Mai abans en la història de la humanitat havíem viscut tan aïllades de la parentela. I donat que aquestes unitats manquen

La racionalitat és polièdrica, raonar no significa sempre el mateix. Hi ha diverses maneres de raonar, que no ens porten sempre a les mateixes 4

del suport de la família extensa, el matrimoni cobra més importància que qualsevol altra relació personal que puguin tenir els cònjuges, augmentant la pressió sobre els matrimonis a les societats capitalistes. Analitzant el patriarcat present en la pràctica totalitat de societats humanes, l’antropologia ens mostra com és en el capitalisme on s’agreugen més els seus efectes, recolzant-se en la família nuclear com la seva base més important. En efecte, per la impersonalitat i l’aïllament de les xarxes de parentiu, les ciutats esdevenen un camp de cultiu per a la violència domèstica (o terrorisme de gènere), un fenomen que, encara que ens pugui semblar estrany, és infreqüent a les societats no industrials. Fins i tot en les poligínies patrilocals, les co-mullers i els fills actuen com a obstacle per a tals abusos i violència del marit cap a elles. Però el panorama mundial, en aquest sentit, evoluciona cada cop més cap a un model de famílies aïllades i de formes patrilineals.

ARQUITECTURA MONOGAMONUCLEAR

Per altra banda, la feminització de la pobresa és un fenomen més que cal esmentar, conseqüència d’aquest model. És una tendència des de la 2a Guerra Mundial, però s’ha duplicat en proporció els darrers anys. El nombre de llars encapçalades per dones soles creix a nivell mundial (el 30% a Europa i el 50% en alguns països de l’Àfrica i el Carib), i aquestes són estadísticament més inestables econòmicament que les llars encapçalades per un matrimoni. S’originen majoritàriament per la desintegració d’una família nuclear, ja sigui per divorci, migració masculina, abandó, guerra o viudetat, juntament amb la convicció general que els fills i filles són responsabilitat de la dona. Per no estendre’ns, tan sols afegir que aquesta pobresa feminitzada té una repercussió directa sobre la salut dels fills, que sobreviuen en un percentatge menor que en altres llars. (continuarà en el proper aBORDatge...!)

FEMINISMES POP Segurament ja haureu llegit algun article sobre una nova onada de feminisme de masses o feminisme pop. Com la majoria de coses d’aquesta vida, aquest nou corrent té les seves parts positives i negatives, nosaltres -que ens agrada provar-ho tot - hem volgut destacar-ne les llums i foscors per participar al debat i fer funcionar (una mica) les nostres neurones. A FAVOR És interessant que icones pop com Beyoncé, Taylor Swift, Nicki Minaj o Emma Watson es reivindiquin com a feministes. Aquestes afirmacions es poden emmarcar en una nova tendència democratitzadora del feminisme, que el fa més accessible i atractiu per a un gran públic. No oblidem que aquesta gent té un poder mediàtic de caire global i els seus missatges arriben a milions de persones arreu del món. Un dels aspectes més positius d’aquests outings feministes és la descriminalització i visibilitat del terme. Per fi molta gent descobreix que feminisme no és l’antítesi del masclisme, sinó una afirmació tan radical com que les dones mereixen els mateixos drets. A més, pot ser interessant aprofitar aquest boom per situar les reivindicacions feministes a l’agenda política. Tot i que segurament el discurs té punts molt qüestionables, qui som nosaltres per censurar? També hem de fer un exercici d’autocrítica, abandonar aquesta postura de posseïdores del grial del feminisme i ser conscients que el nostre discurs parteix de la perspectiva còmoda de dones blanques, europees i de classe mitjana. Tenim, doncs, dret a desacreditar aquests missatges que ara mateix estan empoderant tantes dones? Especialment, gent com Beyoncé i Nicky Minaj, que visibilitzen les dones negres com a subjecte polític.

Beyoncé i Femen

EL DESIG, LA IMPOSSIBILITAT I LA XARXA AFECTIVA QUE ET SOSTÉ

EN CONTRA Últimament m’ha semblat veure figures de l’heteropatriarcat reivindicant el feminisme. Primer creia que m’havia donat una embòlia veient un cartell lluminós de FEMINIST darrere d’un cos tan normatiu i normativitzat com el de Beyoncé. Però era real: sembla que ara aquestes icones han sumat al seu regnat del pop el de noves reines feministes. Per a més inri, han arribat les reflexions feministes a revistes com Elle o Smoda! I és que el feminisme s’ha posat també de moda i això no augura res de bo. Enteneume, no vull trobar-me amb que el capitalisme s’ha apoderat del seu discurs i encara m’aterreix més que es converteixi en el nou Che, i quedi relegat a una frase en una samarreta. A més, la manera d’entendre el feminisme d’aquesta gent és des d’un punt de vista socioeconòmic liberal, on la seva màxima reivindicació es limita a la igualtat salarial, sense qüestionar-se moltes altres opressions i lluites, com ara l’objectivització de la dona, la violència masclista, el dret al propi cos o el qüestionament dels rols de gènere, les corporalitats i sexualitats normatives, per citar-ne alguns exemples. El feminisme corre el risc de convertir-se en una marca diluïda de significat i extreta del seu context històric d’anys de lluita. I tot i que pugui arribar a un públic més ampli, ho farà amb un missatge superficial, sense arribar a qüestionaments més profunds (una mena de pseudofeminisme). A més, no deixa de ser perversa l’aparició de pretesos missatges feministes dins l’engranatge capitalista, ja que, com deia Audre Lorde, “les eines de l’amo no desmantellaran mai la casa de l’amo”.

Escena de The Fountainhead (El deu) – King Vidor (min 17.00) Dominique: Sap què feia quan ha arribat vostè? Tenia una estàtua que vaig comprar a Europa. L’estàtua d’un Déu. Crec que estava enamorada d’ella. Doncs l’he trencada! Wynand: Que l’ha trencat? Dominique: L’he llançada per la finestra! Wynand: Per què? Dominique: Per no haver d’estimar-la! No vull estar lligada a res… L’he destruïda perquè no formés part d’un món on la bellesa, l’enginy i la grandesa no tenen oportunitat. El món de les taules i del Banner. Estimar a vegades acollona. És un fet. En aquests temps on es reflexiona tant sobre l’amor, on les relacions cada vegada són més fràgils, més fugaces, més superficials, etèries i amb menor compromís, trobem a gent que fa servir l’excusa del poliamor per involucrarse encara menys, oblidant la cura i sembrant cadàvers. Jo no deixo de pensar que si trenquem amb la monogàmia per continuar vivint en la mentida, en la no cura i en un desmembrament emocional constant… a mi no sé si m’interessa. I no és que em faci por estimar, és que potser començo a estar cansada de reconstruir-me constantment. Que sí, que amb el temps la meva resiliència millora, la meva comprensió és cada dia més gran, la meva gelosia cada cop menys existent i els meus moments de sentir-me diminuta cada cop s’espaien més en el temps i deixen de turmentar-me. Però… compte, no ens enganyem, si la persona en qüestió no entrarà en uns mínims que considero imprescindibles per una relació… m’hauré de posar en plan Dominique Françon i llençarla, simbòlicament, per la finestra per no haver d’estimar-la.

I aquest és el motiu pel qual cada vegada em costa més relacionar-me amb persones que no tinguin una perspectiva que encaixi amb la meva: feminista, no-monògama, ètica i basada en la cura. Que sí, que ja m’he proposat mil vegades que no em fixaria en persones que escapessin aquest principi meu, que ja m’he proposat un contracte amb mi mateixa en què em prometia que no em relacionaria amb persones que no tinguessin aquella perspectiva… i m’he estavellat tantes vegades que he hagut de cedir al simple fet que: no esculls qui t’atrau. Per sort, tinc una xarxa afectiva que em recull i m’ajuda en la reconstrucció cada cop que m’entesto en què aquell altre algú sembla que ha d’entendre les coses igual que jo… i no és així. I això dóna molta força per no acabar convertint-se en un glaç de gel… perquè pot ser que reconstruir-se no sigui fàcil, però al final prefereixo això a la insípida passivitat. Com cantava aquell adorable noi a Hair: I got good times man, I got crazy ways daughter, I got million dollar charm, cousin… I got headaches and tooth aches and bad times too like you … I got live, mother. El meu consell, no et privis de sentir… Però assegura’t que tindràs bona gent a prop, d’aquella que et cuida, t’escolta i procura fer que t’animis al més aviat possible. D’aquella que no et jutjarà perquè t’equivoquis i sobretot de la que pensa i repensa els afectes per convertir-los en una cosa que ens ompli de felicitat. Sino, les hòsties poden ser monumentals i la reconstrucció, una àrdua feina plena de desesperació. No hi ha res més important que la xarxa afectiva que ens subjecta.

L’ENTREVISTA BORDA

imposat, hi havia una forta necessitat d’aproparse als rols de l’altre gènere. No era només una qüestió lúdica, hi havia conflicte al darrera. Alguna cosa no anava bé.

Si la societat fos d’una altra manera no faria falta fer cap trànsit de gènere.

Amb tres anys ja em negava a fer pipi amb la resta d’infants, perquè no volia que ningú em veiés fent-ho com una nena, buscava el meu moment en solitari. Al final el que passava era que em pixava al damunt per tal de no anar amb la resta; em vaig passar tot el parvulari castigat.

Endut per un qüestionament ja històric de la meva pròpia identitat de gènere, decideixo trobar-me amb algú que sempre va desitjar ser allò que tants maldecaps em va portar a mi. Quan arribo ell ja hi és. Un noi que fuma i espera, barbut i corpulent. Afable i considerat, de seguida me n’adono.

-I amb els genitals què? És crucial aquesta qüestió? O no tant?

El G_ té 35 anys i viu a Barcelona. Treballa com a educador amb persones en risc d’exclusió social. I és transsexual masculí.

De ben petit és més un sentiment de pertinença al grup dels nens o les nenes; en el meu cas, fins que no va començar el canvi, cap els vuit anys, quan em va començar a sortir el pit, el tema dels genitals no el vaig viure com un conflicte.

Ens refugiem en el que ell anomena un oasi enmig del Raval, la terrassa d’un bar d’hotelàs, on ningú no tafanejarà la nostra conversa.

Cap als meus 14 els pares van tenir un moment de crisi, cansats de les meves paranoies. Jo no em considerava que donés problemes, simplement que tenia una imaginació molt gran.

-Com es construeix el gènere, què marca que siguis un home o una dona? Neix del pur sentiment, des que ets petit, quan comença el joc simbòlic des d’on interpretes la realitat que t’envolta (família, escola…) , cap als 2-3 anys.

Hahahaha (riallada salvatge) Molt sovint els pares recorren als metges per consultar…

Preguntes clau que gairebé tots ens hem fet: per què el papa pixa d’empeus i jo no puc? De nen no volia saber res de nines, m’identificava més amb ninots més ambigus com la Pantera Rosa (era perfecte, no estava enlloc).

Els meus no van fer res. L’única cosa que van fer va ser portar-me a un endocrí pel tema de l’obesitat. Jo utilitzava el sobrepès per amagar els meus atributs femenins. La metge va dir que tenia un 80 per cent d’hormones masculines, i que si no se solucionava podria tenir problemes més endavant. Cap els 9 anys em van portar a d’altres metges perquè em sortia barba. Inclús em va portar a fer-me depilació làser. Jo plorava i li deia: si algun dia vull tenir barba m’estàs cardant!!

Verbalitzava que jo era un nen des dels tres anys. Ho saps, no pots explicar encara el perquè però tu saps que ets un nen. La meva mare parava boja, com podia ser que una personeta de dos anys tingués aquella maduresa? -Sembla que la persona transsexual té més necessitat que la que no ho és de definir-se en aquest binarisme home-dona? Els rols en el joc dels infants transsexuals estan també molt vinculats a la necessitat de canviar de gènere…

Per altra banda a l’escola jo estava súper integrat, els meus col·legues ho sabien i tothom em respectava; però jo no em sentia acabat de fer, jo anava pul·lulant.

Si la societat fos d’una altra manera no faria falta fer cap transit de gènere. Però estic parlant dels anys vuitanta; estava molt marcat el rol del pare, cap de família, determinats rols i adjectius estaven extremadament assignats als nens o a les nenes (els dibuixos, els colors, les joguines); per tant, si senties que no pertanyies al gènere

Quant a la relació amb els meus pares ara puc dir que és genial, però hi havia un temps en què la meva mare s’avergonyia de mi i creuava el carrer perquè no la veiessin amb mi. Això és molt dur. Va arribar un moment que em van dir “la madre naturaleza dice que esto es imposible”. Em van donar l’opció de portar-me al metge per estar bé 9

del cap o marxar de casa si pensava continuar amb allò.

tarda, com molts d’ells portaven. A mi m’agradava fer dansa, per exemple. I em deien que m’havia de posicionar perquè no tenia clar la meva identitat. Dintre del col·lectiu hi havia molts tabús.

Amb els anys, el que la meva mare no va poder fer amb mi quan em vaig operar -interessar-se pels meus sentiments- ho va fer amb d’altres amics meus. En una ocasió vaig anar a veure un col·lega a l’hospital recén operat i em trobo la meva mare que havia estat acollint-lo des del primer moment. Em va dir: «estic fent el que no vaig poder fer per tu. Ara no està la seva mare perquè la seva mare té por. Quan estigui bé hi serà».

No teníem la mateixa lluita. Jo tenia ganes de construir un projecte social, veient com moltes persones transsexuals d’altres països on estaven molt més discriminats corrien a refugiar-se a casa nostra. Pensava en accions concretes útils, com habilitar un local on allotjar tota aquesta penya que necessitava ser acollida.

Parla’m del teu pas per l’activisme trans.

Recordo estar a les manifestacions i pensar que hi havia una part ridícula en tot allò.

Vaig arribar al Col·lectiu de Transsexuals de Catalunya cap el 2000, quan Beatriz Espejo n’era la presidenta. El primer dia em vaig trobar compartint taula amb una penya amb qui no sentia que tingués res a veure, tota l’estona parlant de política…

Exhibicionista? Sí, estar allà al mig on tothom et mira com a un monstre… Per què no desmitificar tot això, donar-li una normalitat?...Tothom és diferent. Vaig acabar decebut de la lluita activista, però també et dic que estic molt agraït del recolzament rebut al col·lectiu en aquella època, i estic reconciliat amb tot allò.

Després d’una llarga temporada desaparegut i un cop iniciat el tractament, vaig introduir-me al que ja era el Col·lectiu de Transsexuals Masculins, i a partir d’aquí ja vaig estar participant molt. Nosaltres vam organitzar les primeres jornades trans estatals a Barcelona.

Jo en un moment donat vaig marxar cap a Girona a fer la meva vida, que ningú em conegués ni m’assenyalés pel carrer. Que anar a comprar el pa no fos l’esdeveniment de l’any!

Jo he deixat de ser activista. Jo vull col·laborar, però d’una altra manera. Crec que posar-me una etiqueta i estar en un col·lectiu m’ha tancat. Tal com ara ho veig és: per què la primera opció en la que jo he de participar té a veure amb una qüestió meva personal? Per a mi es tracta de normalitzar el que ja hauria de ser normal.

Arriba un moment que estàs absolutament esgotat del judici dels altres. Ja no vull que el meu nom es relacioni constantment amb el fet de ser trans. Potser la meva lluita va una mica més per aquí: fer cosetes que vagin desmuntant la mirada de la gent. I en això pot participar tothom, no cal pertànyer a cap col·lectiu.

Primer sóc G. i després tinc la meva trajectòria. He comprovat com la gent canvia la seva mirada cap a mi quan deixo anar el meu passat. Durant la meva etapa com a activista (cap al 2000) jo era molt jove. Quan anava a fer xerrades per arreu, després em sentia tergiversat per part dels mitjans de comunicació: primava molt sovint el morbo. Al final em va limitar aparèixer a la premsa, ja només se’m veia com a trans.

Jo intento ser coherent. Amb la meva professió, també. Quan tinc un cas d’una noia transsexual naturalment que puc tenir més base per entendrela, però tinc la mateixa dedicació per tots els casos. No necessito portar la meva historia com una lluita constant.

I jo per altra banda tenia una vida súper normalitzada, amb molt bona xarxa social.Veia que quan estava amb el Col·lectiu tot era molt més forçat. A mi em deien el “transpluma” perquè no anava amb camisa i corbata un dissabte a la

Allò desitjable és que els nostres veïns amb qui treballem colze a colze que coneixen la nostra situació se’ns uneixin per sortir a reivindicar justícia per la retirada d’un medicament, per 10

exemple. Que tothom s’impliqui per treballar a favor de totes les minories. Per a què això passi la gent necessita el contacte, saber com som. No hi ha millor acció per obtenir el reconeixement. La identitat la busquem tots.

És una protecció per evitar que et preguntin a tu? Probablement sí. Desenvolupes una comunicació particular, on no hi ha temes sexuals ni certes preguntes. Després amb el temps això també t’ajuda, al final et queda la persona essencial que tens davant. T’ajuda a veure-hi més clar.

Pot ser que en alguns casos la transsexualitat sigui una intersexualitat on no hi ha ambigüitat genital massa evident en el moment del naixement, però sí un fort impuls emocional de no pertinença al gènere assignat a mida que l’infant creix?

Contextualitzant en el territori, com és ser trans a Catalunya. És molt diferent que a la resta del territori espanyol? A Andalusia molt abans que a Catalunya el tractament hormonal i de cirurgia ja es realitzava de manera gratuïta per la Seguretat Social.

Sí. El meu cas n’és un exemple. Jo sóc adoptat, amb la qual cosa no hi ha historial mèdic del meu naixement.

Jo vaig haver de currar molt per pagar-me la meva cirurgia de mastectomía per exemple, i fer-ho de manera clandestina amb un sobre de 3000€ sota mà en un hospital de monges!! Allà ningú sabia que t’havien operat. Això passava a Barcelona, el 2002.

Quan vaig començar a tractar el canvi de gènere els metges em van dir “però com t’has començat a hormonar sense fer anàlisi, si probablement tu ja segregaves hormones masculines naturalment?” Quan d’adult em vaig sotmetre a una histerectomia (extirpació de matriu i ovaris), van trobar també el que van interpretar com l’escrot ficat cap endins.

I el que em va fer la histerectomía està a la presó… Hahahaha (tots dos)

En el moment del naixement veien una polla petita i deien “femella”.

En un món ideal, què caldria perquè un nen transsexual es desenvolupés a gust, de manera sana?

He vist més casos on és probable aquesta confusió.

Sobretot tenir uns pares oberts que considerin primordial la felicitat del seu fill.

Els casos on es té clar pertànyer a l’altre gènere però no et cal la transformació física…

I que quan abans comencin el tractament hormonal, millor. Si comencen des de ben petits el cos fa un canvi natural. En alguns casos de trans masculí arriba a sortir un penis suficient per tenir relacions sexuals i s’evita una reconstrucció.

Socialment és molt més complicat, perquè constantment has d’anar justificant-te. En general, la gent no ho entén això, i pregunten molt. Als trans se’ns jutja molt, per coses que no els importen una merda! És divertit, mira, la majoria de les meves col·legues que estan en els trenta, solteres perquè la seva primera relació ha anat malament, desencantades de les pel·lícules de merda d’amor que ens hem empassat i ja no suporten tenir una parella... I gran quantitat de persones que s’estan preguntant qui són o què fan, i després a mi em qüestiones? Doncs mira, potser jo tinc la sort de saber qui sóc.

I a més d’evitar cirurgies, emocionalment el nen creix tranquil i sense tants conflictes de gènere. Arriba a l’edat adulta amb d’altres problemàtiques habituals de l’adolescència, com tothom. Jo a més, ara estic iniciant un projecte d’escriptura d’un conte per a nens, on explico la meva historia. De moment, es tracta d’un llibre il·lustrat casolà per al meu fill, per quan arribi. Penso que fa falta material pedagògic per nens i vull tenir una manera d’explicar-li qui és el seu pare.

Jo m’he acostumat a viure d’una manera en què respecto molt la vida de la gent, no pregunto mai qüestions privades…

Albert Cortés. 11

L’ENIGMA GAI: ALAN TURING (1912-1954)

Tan sols dos anys més tard de la condemna, Turing va morir al seu laboratori en mossegar una poma enverinada amb cianur, ironia tràgica per a un home fascinat amb el conte de Blancaneus. Accident o suïcidi, les causes de la seva mort sempre han resultat confuses. Ara, gairebé seixanta anys després de la seva mort, i gràcies a una intensa campanya popular per recuperar la seva figura i mèrits, la Corona britànica l’indulta pòstumament. Rebut per alguns sectors amb beneplàcit i alegria, cal preguntar-se: té sentit aquest perdó?

“Turing creu que les màquines pensen. Turing s’allita amb homes. Per tant les màquines no pensen.” (sil·logisme creat per Turing poc abans de morir) Fa uns mesos les autoritats britàniques van decidir aixecar la condemna per homosexualitat a l’Alan Turing, quan es complien gairebé seixanta anys de la seva mort. Aprofitem l’ocasió per recuperar la figura de Turing i reflexionar sobre el sentit d’aquest indult.

D’una banda, l’indult arriba molt tard, quan ja no serveix de res per al Turing, i en un exercici de màxima hipocresia per part de les autoritats: els botxins perdonant la víctima, sense ni tan sols reconèixer els abusos comesos.

LA BIOGRAFIA: Alan Turing fou un destacat matemàtic, científic i criptògraf britànic. Va ser pioner de la informàtica moderna, visionari i teòric de la intel·ligència artificial, i desxifrador de la màquina Enigma, codi emprat per l’exèrcit nazi durant la Segona Guerra Mundial. En aquest sentit, es considera que la informació obtinguda gràcies al crackeig d’Enigma va ser crucial per escurçar la guerra més de dos anys. Una tasca de rellevància històrica, però, silenciada durant dècades.

A més, resulta una descarada maniobra d’elitisme i neteja d’imatge. Turing només és un dels 50.000 homes (com ho havia estat Oscar Wilde mig segle abans) que van ser condemnats i castigats per tenir relacions sexuals homosexuals consentides a Anglaterra durant el segle XX. Indultarne excepcionalment un pel simple fet de ser famós, per ser un heroi de guerra, torna a ser un acte pervers i insultant, més quan segueixen vivint homes que han carregat amb l’estigma i l’expedient legal d’agressors sexuals.

El 1952, Turing va ser encausat i condemnat per homosexual. L’homosexualitat, considerada un atemptat contra la moral pública, era castigada a l’Anglaterra de l’època amb la presó (i així va ser fins al 1967). Per tal d’evitar la garjola, Turing va “accedir” a sotmetre’s a una castració química, que li va provocar greus seqüeles físiques i psicològiques. A més d’aquest brutal càstig, va ser expulsar de la feina, rebutjat per la societat (que veia els gais com a potencials espies soviètics) i es va convertir en l’ovella negra de la comunitat intel·lectual.

Cal recordar que, una mica més al sud, l’estat espanyol va oprimir i castigar durament l’homosexualitat mitjançant la Llei de ganduls i malfactors i, posteriorment, la Llei de perillositat i rehabilitació social, que no va ser no va ser derogada completament fins al 1995. LA PEL·LÍCULA: Recentment, s’ha estrenat als cinemes The Imitation Game, biopic centrat en la figura de Turing i els seus anys desxifrant Enigma al servei del 12

ÚLTIMA TENDÈNCIA EN TRENCAMENTS ULTRADESTRUCTIUS: DIFON A INTERNET LES MISÈRIES MÉS ÍNTIMES DE LA TEVA EXPARELLA

contraespionatge britànic. Un film no no exent de polèmica: i és que és altament cast i fluix a l’hora de reflectir la sexualitat de Turing. No només obvia qualsevol escena de sexe gai en pantalla, sinó que s’inventa un pseudoromanç heterosexual. Una darrera bufetada a la memòria del matemàtic. +INFO: 0: Diu la llegenda que el logotip d’Apple, la poma mossegada, és un homenatge a Turing, figura cabdal en el desenvolupament de la informàtica. 1: El duo català d’electrònica Hidrogenesse va publicar el 2012 Un dígito binario dudoso. Recital para Alan Turing, un àlbum dedicat al científic anglès en el centenari del seu naixement. Format per vuit cançons que funcionen com a capítols d’una biografia cantada, el disc fusiona lletres tristes i ritmes ballables. Una joia. Totes les cançons, i el procés creatiu i significat al voltant de cadascuna es poden trobar al web Turing Bits: http://www.austrohungaro.com/ hidrogenesse/turing/index.php

Si no esteu superposats en l’escena de videojocs indie, possiblement us haurà passat per alt l’escàndol d’amor i odi entre Zoe Quinn, autora del videojoc Depression Quest, i Eron Gjoni que tingué lloc l’agost passat. És especialment revelador analitzar la seva catastròfica relació, el posterior trencament i tot l’enrenou virtual que ha generat perquè ens ofereix una esplèndida ocasió de contemplar la cultura de la monogàmia en ple funcionament i entendre com una relació pot acabar tan malament. Intentaré resumir tot aquest marro: Eron va obrir un venjatiu blog anomenat “The Zoe post” on feia públiques moltes intimitats de la relació amb la Zoe, exposant totes les cagades d’ella, sense reconèixer el més mínim error per part seva. Hi explica com la Zoe li va transmetre reiteradament els seus ferms principis de sinceritat i fidelitat sexual per a més tard acabar descobrint que l’havia enganyat amb 5 amants diferents. Eron destapa el nom de 3 d’aquests amants (un dels quals està casat i és el jefe de la Zoe), a qui acusa d’enrotllar-se conscientment amb una persona que ja està aparellada i per tant mereixen també el seu càstig. Havent perdut tota la confiança en la Zoe, 13

L’atractiu sexual no es basa únicament en el físic; està molt condicionat per la posició social i econòmica de cada individu. Si no us ho creieu, proveu de lligar pel carrer, primer a peu i després conduint un descapotable.

Eron li proposa de restablir-la per salvar la relació amb la condició que li demostri que no li amaga res més. Li demana que li obri el seu cor de bat a bat, oferint-li una confiança i sinceritat totals. En altres paraules, li demana que li deixi entrar al seu Facebook per tal d’inspeccionar els xats amb els seus amants i confirmar que no l’ha enganyat ni l’està enganyant amb ningú més. Segons Eron, en un primer moment a Zoe li sembla molt forta aquesta idea i s’hi resisteix, però passat cert temps s’ho repensa i hi accedeix. Eron s’adona que ha esborrat certs xats, malgrat que ella ho negui i, veient que li segueix amagant coses, perd tota esperança de restablir la confiança. No gaire més tard, totalment decebut i dolgut pels reiterats enganys de la Zoe i veient que malgrat donar-li una altra oportunitat no fa res per canviar i que inclús l’ignora, decideix publicar aquest blog com a venjança, amb el qual es dóna la relació per finita.

Bé, tornant a la història: després de les primeres escomeses contra la Zoe, no trigaren a saltar veus a favor seu, denunciant el seu bullying virtual com a mostres de masclisme. Zoe optà per no respondre públicament al blog d’Eron, defensant la idea que les intimitats d’una relació no s’haurien de fer públiques i que, per tant, ella mateixa no entraria a discutir públicament afers tan íntims. Així doncs, no nega cap acusació de l’Eron, sols l’acusa de posar en perill la seva seguretat i la de gent del seu entorn, generant tant d’odi vers ella a través del seu blog. També defensa que no es mescli la seva vida personal amb la seva carrera professional i acaba per enumerar tota la feina que ha fet i està fent, com si es veiés forçada a demostrar el que val, “malgrat els seus adulteris”...

El blog genera un gran terrabastall entre la comunitat d’indie gamers. La gran majoria es llença a la jugular de la Zoe atacant-la i denigrant-la per la seva promiscuïtat i enganys. També l’acusen d’haver anat al llit amb homes que ostenten posicions importants en l’escena de videojocs indie, com a estratègia per assolir més reconeixement i promocionar la seva carrera professional. M’ha semblat interessant un article sobre el tema que assenyalava la masclista hipocresia d’aquells que accepten molts videojocs on s’utilitza la dona com a objecte sexual per tal de vendre i fer-se un lloc en la indústria mentre critiquen a la Zoe per utilitzar la seva propia sexualitat pel mateix fi. Però en realitat no crec en absolut que la Zoe utitlitzés conscientment la seva sexualitat per autopromocionar-se professionalment. Zoe es troba inserida socialment en l’escena de videojocs indie i igual que en qualsevol altre grup social, qualsevol persona intenta aparellar-se amb les persones que reben més reconeixement dins del seu propi grup.

Tot aquest afer ha generat molta indignació, tant pels defensors com pels detractors de la Zoe. Si bé és cert que per una banda hi ha grans dosis de masclisme en moltes de les acusacions que se li fan a ella (si hagués sigut un home que s’hagués enrotllat amb 5 amants, probablement no l’haurien titllat de puta, sinó més aviat de triomfador) i que per l’altra és molt insà mantenir una relació amorosa amb tants enganys, l’arrel del problema de tot aquest perkal no és ni el masclisme ni els enganys sinó la cultura de la monogàmia. S’han esmerçat tonelades de tinta pixelada comentant i criticant fins l’últim detall, però a ningú se li ha ocorregut qüestionar la tòxica naturalesa de la seva relació, assentada sobre inabastables i malaltissos ideals de possessivitat i exclusivitat.

De la mateixa manera que molta gent vol deixar de fumar i que tot i així segueix fumant dia rere dia, Zoe voldria ser fidel sexualment perquè aquest és realment el seu ideal, però a la pràctica acaba tenint sexe amb persones que resulten no ser la seva parella. Deixar de fumar és un ideal a perseguir ben lògic perquè incrementa la nostra salut, però l’ideal d’exclusivitat sexual actualment té ben poc de lògic ja que ofereix molt pocs avantatges, els quals no compensen tots els seus inconvenients. Llavors, perquè el seguim reproduint? Tal ideal no és casual, és producte de la nostra mil·lenària cultura de la monogàmia que provoca profundes i doloroses contradiccions entre la pràctica i el pensament de molta gent com ara la Zoe. És aquesta cultura tan estricta en la repressió de la sexualitat que feu a la Zoe i tanta altra gent ser artífex tants enganys i autoenganys.

La conducta humana té tendència a buscar recompenses a curt termini i ignorar els perjudicis a llarg termini. Això explica que l’adulteri sigui tan comú i que molts adúlters tendeixin a enganyar la seva parella per tal de mantenir el bon rotllo en la relació. Molts aconsegueixen mantenir l’engany i com que els humans tendim a ser optimistes, s’entén que tants adúlters optin per l’engany creient que mai seran descoberts. Tot i així, també s’ha de dir que aquí l’autoengany hi juga un paper molt important ja que si l’engany funciona durant gaire temps, generalment és perquè molts cornuts prefereixen mantenirse enganyats que saber la veritat. Com més temps duri l’engany més reaci serà l’adúlter a reconeixe’l en cas que algú en sospiti, ja que la seva pèrdua d’integritat també serà més gran. Potser alguns jugadors s’enganxaran a aquest joc per l’adrenalina que genera el constant risc de ser descoberts per la parella però em temo que la gran majoria ho fa perquè senzillament no coneix cap altre joc o no creu que sigui possible canviar les regles del joc i encara menys canviar de joc. Tota la nostra societat està capficada jugant a aquest mateix joc tan simple i arcaic anomenat Monogàmia, però quan s’acabi aquesta partida (o relació monògama) podriem aprofitar per canviar de joc. Ja hi ha qui ha començat a jugar a Poliamor, Relacions Obertes, o Amor Libre 2, sense ni llegir-se les instruccions, i sense saber-ho seguia jugant inconscientment amb les regles de Monogàmia. El mode multiplayer és molt més divertit però incorporar nous jugadors amb igualtat de drets no és gens fàcil!

El que provocà un dolor tan devastador a l’Eron no fou la infidelitat sexual de la Zoe sinó el seu engany. Si la Zoe hagués acceptat la seva naturalesa promíscua o poliamorosa sense complexes, no s’hauria enganyat tant a si mateixa, a l’Eron ni ningú més. S’agraeix l’afany pedagògic d’Eron quan intenta explicar els enganys compulsius de la Zoe a través d’un joc, però crec que es queda en la superfície i no acaba d’aprofundir en l’autèntica mecànica que opera en l’arrel dels enganys. A continuació us exposo el que considero la versió completa del joc: Tan bon punt ha comès adulteri, l’adúlter té dues opcions: confessar-ho a la parella causant-li 50 unitats de patiment (amb el conseqüent risc de perdre-la) i perdre 50 unitats d’integritat personal o amagar-ho i arriscar-se a mantenir la innocent felicitat de la parella i la pròpia integritat al 100% o per altra banda perdre tota la integritat i provocar 100 unitats de patiment a la parella si ho descobreix.

Na Pai

Relats Positius

visibilitat de la meva situació (a qui dir-ho, a qui no, com fer front a actituds seròfobes...). Durant aquests mesos he anat informant-me i transformant-me. He pogut identificar diversos factors que funcionen com a elements protectors per al meu benestar. Un dels més importants potser és el suport mutu. Disposar d’una xarxa d’iguals. Gent amb la qual poder identificar-me, amb qui poder compartir experiències i dubtes i de la qual aprendre estratègies. Saber que no s’està sol en aquest gran repte que tenim per endavant.

Amb aquest títol encapçalo el que pretenc que sigui un blog on es recullin tot de relats i experiències que tinguin a veure amb el fet de viure amb el VIH. Aprofito el fanzine per poder fer una mica de publicitat i animar-vos a participar i difondre la iniciativa. Aquí us deixo amb la presentació del blog que podeu visitar a https://relatspositius.wordpress. com/

Fa poc vaig conèixer una persona vih+ gràcies a la xarxa de suport virtual “No estamos sol@s” (http://vih-no-estamos-solos.ning.com/). Em vaig arribar a sentir molt identificat amb ella i la seva experiència. Em va ajudar a veure que el que m’estava passant es podia abordar i que amb temps, cura i esforç recuperaria el benestar que tant trobo a faltar. Aquesta experiència m’ha empès a fer el pas i obrir aquest blog per crear una xarxa d’experiències que ens pugui servir de suport. El que m’agradaria que passés amb aquest espai és que poguéssim compartir públicament les nostres experiències en forma de relat. Vivències de superació, de dolor, de fracàs, de completa desorientació... Afectes, dubtes, alegries i denúncies. Tot el que us pugui venir de gust compartir arran del fet de ser persones que vivim amb una infecció crònica i les seves afectacions físiques, psíquiques i socials. Relats Positius podria arribar a ser una via per canalitzar tot el que he estat comentant de forma anònima (si es desitgés) i créixer juntes.

VIURE AMB VIH - El perquè d’aquest blog Aviat farà un any del meu diagnòstic i de l’inici d’un llarg procés d’adaptació i aprenentatge. Un cop dur, sens dubte, que va marcar l’inici d’una allau d’informació en forma de dubtes, teories i instruccions. Vaig tenir molt clar en tot moment que el meu benestar no dependria únicament de tenir els nivells de CD4 i CV controlats (la part més mèdica). Hauria de trobar la forma d’abordar la part social i psicològica d’aquesta qüestió. Al principi vaig veure la necessitat de trobar referents. Iguals amb qui poder compartir i aprendre col·lectivament. Una manera de veure diferents formes de fer front a aquesta realitat i, per què no, donar-nos suport mútuament. Més tard també vaig començar a veure pertinent rebre una ajuda individualitzada per part d’una professional que m’acompanyés en el procés. Així com aprendre a gestionar l’estigma i trobar una posició que em resultés còmoda quant a la

M’agradaria també que cadascú s’expressés en la llengua que més s’identifiqui. Em sembla un element molt important per poder comunicar els nostres sentiments i vivències sense cap filtre. Sempre es pot fer una traducció per poder arribar a més gent, si cal. Així que us animo a escriure i compartir les vostres experiències de la forma que més us representi. Si us atrau la idea, podeu enviar-me els vostres relats a relatspositius@gmail.com. Em comprometo a anar-los penjant sense revelar cap tipus d’informació personal, a no ser que m’ho demaneu expressament. 16

L’ESCENA BORDA màxims exponents de casa nostra que han intentat transformar la nostra societat des del transvestisme i el transformisme, per fer boca orella i per animar-los a seguir explorant aquest compromís amb la revolució borda que necessitem i que no pot esperar. L’art és polític i és impossible intentar buidar-lo del seu contingut polític. Així doncs, les artistes que segueixen jugant inconscientment a dones i a homes, fan un gran desfavor al seu públic. Amunt el teló i llarga vida a l’escena borda.

Fa dies que hi dono voltes i finalment m’he decidit a encunyar, amb el vostre permís, aquest terme. Escena borda és una etiqueta atribuïble a totes aquelles propostes que des de les arts escèniques permeten prendre consciència que jugar a dones i a homes és això, un joc, un joc que massa cops ha esdevingut pervers. Com totes les etiquetes pot semblar molt llaminera d’entrada i acabar constituint un element gregari, res més lluny del que pretenen aquestes línies. Essent l’escenari l’espai de joc per antonomàsia, per als individus que ens han retirat la menció d’infants, aplaudim les persones que han trencat des de l’escenari amb la incapacitat de deixar de fer de dones o homes de massa artistes i institucions del ram. Tanmateix, no puc deixar de nombrar algunes artistes de l’escena borda catalana que han destacat en aquest sentit, penso que aquest és un espai adequat per a ferho. Artistes que no han dubtat a practicar una estètica i gastar un discurs amb un clar compromís amb la causa de desarborar el patriarcat i construir una societat més igualitària i lliure també en termes afectius i sexuals. Artistes a qui no han tremolat les cames a l’hora de fer un pas endavant i sostenir un discurs netament polític i amb perspectiva de gènere en els seus espectacles.

espàrrec bord

Teatre de l’Enjòlit des del teatre, Pere Faura des de la dansa, The Chanclettes des de les varietats i Animal Religion des del circ i totes juntes des de les arts escèniques ens han brindat l’oportunitat d’entendre que una mirada diferent sobre el gènere és possible i que l’alternativa al patriarcat existeix i és atractiva. Val la pena conèixer aquests 17

CINEFÍLIA

BORDA Laurence anyways Director: Xavier Dolan Guió: Xavier Dolan Intèrprets: Melvil Poupaud, Clément, Nathalie Baye Durada: 159 min País: Canadà, França Any d’estrena: 2012 Idioma original: Francès

cruspeixen el cel·luloide i uns secundaris amb molt de nivell, entre els que destaca la mare de Laurence (Nathalie Baye) i la germana de Fred (Monia Chokri). Però arrabassant la trama principal, centrat en les vicissituds de Laurence, el discurs més potent aflora amb la història d’amor dels dos protas: crua, fallida i dissident, una batalla entre dues persones que es proposen trencar amb la normativitat establerta i reinventar el seu amor, amb relatiu poc èxit, tot sigui dit. A destacar la metàfora més potent i moment àlgid de la pel·lícula protagonitzat per un totxo de color rosa. Una banda sonora retro i un llenguatge visual amb punt de deliri acaben de donar forma i color a aquesta pel·lícula valenta, desacomplexada i, les coses com són, un pèl llarga.

Suzanne

L’amor és un totxo rosa Laurence, un professor de secundària confessa a la seva companya Fred que és una dona atrapada en un cos d’home. A partir d’aquesta notícia es desencadenen una sèrie de reaccions en l’entorn social, laboral i familiar de Laurence que trasbalsaran la vida de tothom que l’envolta i l’ordre en el qual havia viscut fins llavors. Reforçada per un imaginari visual, Xavier Dolan explica amb aquest metratge la cruesa del trànsit, el rebuig social i la recerca deseperada però alliberadora d’aquell jo reprimit durant tants anys. Amb una mirada sensible i gens complaent, retrata amb bisturí esmolat i àcid la transfòbia de la societat canadenca (l’acció transcorre al Quebec dels 90) és magistral. La trama toca tots els aspectes troncals en el trànsit del canvi de sexe: la redefinició de les relacions de parella a la nova realitat, la desaprovació per part de la família i la societat, o la discriminació i la transfòbia patent en l’ambient laboral. Molt destacable el treball actoral amb uns protagonistes que ho donen tot i es 18

setembre de 2014 L’ENDEMÀ

de la independència de l’imperialisme de l’amor romàntic

relacions igualitàries.

El documental independentista que va arribar a les sales de cinema ara fa uns dies em va despertar una reflexió en clau de gènere que m’agradaria compartir aquí. El film utilitza una relació de parella com a metàfora de la relació entre l’estat espanyol i el principat de Catalunya, entre Catalunya i Espanya. Desatenent el gènere de les paraules, el film aposta per il·lustrar aquesta relació mitjançant una parella heterosexual arquetípica enlloc d’una parella lesbiana.

Avui que ens qüestionem sobre la sobirania de la nostra nació cal que fem legítims aquests mateixos arguments en el terreny de les nostres relacions afectives i sexuals. Primerament, si no ens respectem a nosaltres mateixes, ningú més ho farà. Que ningú ens denigri ni trepitgi la nostra dignitat individual, ni la del nostre poble. I quan siguem víctimes d’una violació cal que ho denunciem per nosaltres i per la resta de persones o pobles. Poble i persona són ara i aquí vasos comunicants que lluiten per una mateixa causa, la llibertat.

Ara bé, la cosa es posa interessant quan Catalunya deixa Espanya, una decisió que pretén explicar-se com un acte d’amor. L’expressió: -Et deixo perquè t’estimo- deixa de ser d’una vegada per totes una paradoxa. Aquest fet, a la pel·lícula, permet evolucionar la relació cap una situació de maduresa i autonomia i ambdues persones poden compartir els afectes tot relacionant-se amb llibertat sense la rèmora d’haver d’actuar com una parella. Res més lluny de les relacions pròpies de l’amor romàntic a què ens tenen acostumades pel·lícules, novel·les i cançons d’aquí i d’allà. Des d’aquest punt de vista es tracta d’una proposta d’allò més transgressora i revolucionària.

#Sí-Sí, explorar l’amor més enllà de les cadenes imposades per la versió romàntica i adulterada d’aquest, és una de les oportunitats que ens brinda aquest procés de sobirania individual i col·lectiva que hem iniciat a casa nostra. espàrrec bord

Lisandre Et recordo, jove ros Bell i de pell clara La teva imatge, únic kurós incomprensiblement enyorada.

Penso que ens equivocaríem si titlléssim aquest fet d’anecdòtic. No són poques les veus que, des del feminisme i altres moviments de transformació social, des de fa dècades, denuncien l’analogia que existeix entre les relacions humanes a diferents dimensions. El patriarcat opera a través de l’estat però les llars també poden esdevenir rèpliques d’aquest model a petita escala. Cal recordar que la política és inalienable de qualsevol activitat humana. L’afecte i el sexe també són polítics. Cito aquí Sheila Jeffreys: Si no qüestionem el que fem al llit, no podrem arribar a construir

Et recordo, ros de palla i ulls de marina clara. Tu no dius res, només calles. Els teus llavis en els meus, més mascles encara. Et recordo Lligaire La teva barba, em grata la cara. Suors d’homes, les flaires del desig que ens amara.

Repartim-nos

el bacallà

La meva sexualitat no es redueix a aquestes pràctiques i opció sexual concretes però en aquest espai del 'Bacallà' em sento prou còmode per expressar un dels meus morbos essencials. I és que a les apps gais hi sovinteja la falta de respecte i la 'sobramenta' i els clubs fetitxistes són massa cars. Contacteu-me a: alexpenedes@gmail.com o als actes i cafetes del Brot Bord ------------------------------------------

Faig una crida a totes les diversitats de gènere i (pràctiques)sexuals. En especial a FTM i intersexuals. Cos multiorgàsmic amb perineu ultrasensible busca cossos afins per fer pinsa (tisoretes). Perineu-perineu, parrús-perineu, x-perineu. Reivindico l'ús del perineu com a font de plaer. Abstinguin-se cossos sense sensibilitat perineuenca i/o amb ganes de penetrar. Tothom a frotar-se! Interessades pregunteu al Brot Bord Barcelona pel més jovenet :-* ---------------------------------------Busco companys per poder gaudir de relacions afectives-sexuals, per crear nous imaginaris sexuals i buscar noves formes de plaer. Tot amb molt bon rollo i crear un clima d’amistat. Te pots ficar en contacte per aqui o buscar-me per les cafetes. “ja no fem res del que penjàvem al Youporn a mi em va l'SM com li anava al Foucault anticiclons i hormones, repreciosor d'on no n'hi ha no se pot traure, mi amol.” Orxata Sound System. Me la fiques more. ----------------------------hola, con la esperanza de encontrar un buen trozo de carne, publico este anuncio. Lo que quiero deciros a todos los cuerpos que leéis esto es que además de una PERSONA, soy un trozo de CARNE. Estoy harto de q la gente aluda a mis características cerebrales, me invite sólo a actos públicos políticos (pero no sexys) e intente mantener conversaciones interesantes y de elevada densidad intelectual conmigo. Quiero menos conversaciones y más revolcones, menos charlas debate y más sex partys. Menos presentaciones y más penetraciones. Si eres de los que piensan como yo: que lo de hablar está bien, pero que lo de follar mientras hablas mola triple; mándame un mensaje y lo comentamos mientras nos chupamos los piercings. Tu carnazzzza, gracias! muy amables, gracias! n.besos -------------------------Usuaria per a orgies de persones no cis home, tot el demés tot bo. Contactar amb el bacallar. --------------------------