La transfòbia, la veritable amenaça de l’esport femení

´ ´ l

CLARA CHINER 2n Batxillerat

En els últims mesos, s’ha creat molt de rebombori per la participació d’atletes transgènere en les competicions esportives, un debat que ha tret a la llum (encara més) la transfòbia i la decadència de molts sectors de la població. En vista de la forma en què molts mitjans de comunicació parlen del tema, pot semblar que siga una espècie d’epidèmia: “dones trans biològicament superiors a les cis s’infiltren en l’esport femení”. Tanmateix, és la manca d’acceptació del col·lectiu trans la que suposa una veritable amenaça contra l’ètica en els camps de joc.

Les grades i els estadis esportius sovint s’omplen de missatges trànsfobs quan competeix una dona trans, amb rètols tan ofensius com el de “¡Tramposo!”, que no només demostra la desinformació absoluta sobre el funcionament dels tractaments hormonals de qui els escriu, sinó que també invalida i menysprea la identitat de gènere de les atletes. I és que, segons un estudi de la Societat Europea d’Endocrinòlegs realitzat el 2019, el 94% de les dones trans i el 95% de les dones cis tenen uns nivells de testosterona per sota dels 2 nanomols per litre, ja que tant els nivells de testosterona com d’hemoglobina, que són els que podrien proporcionar algun avantatge físic a les atletes trans, es redueixen considerablement durant els primers mesos del tractament hormonal.

Tot i així, encara hi ha moltes persones que argumenten que les dones trans tenen “avantatges físics” sobre les cis, però malgrat aquesta suposada superioritat física, no hi ha ni una sola que haja batut un rècord mundial. Ni tan sols ho va aconseguir la famosa nadadora Lia Thomas, que va guanyar la medalla d’or en la competició de 500 iardes de la NCAA el 2022, i a qui la premsa i l’opinió pública no van tardar en difamar, assegurant que només havia aconseguit l’or gràcies a la seua “biologia predominantment masculina”. I és ací on resideix el més greu d’aquesta qüestió: que s’haja aconseguit crear la falsa narrativa que les dones trans només guanyen premis perquè són transgènere, i no perquè simplement siguen bones en la seua disciplina. Perquè a la gent només li molesta la participació de dones trans en esdeveniments esportius quan guanyen.

«En vista de la forma en què molts mitjans de comunicació parlen del tema, pot semblar que siga una espècie d’epidèmia: “dones trans biològicament superiors a les cis s’infiltren en l’esport femení”. Tanmateix, és la manca d’acceptació del col·lectiu trans la que suposa una veritable amenaça contra l’ètica en els camps de joc».

El concepte del que significa ser dona ha canviat molt en els últims anys, i moltes persones no són capaces d’acceptar l’esdevenir dels temps, i prefereixen continuar ancorades en la desinformació i la por a “ser reemplaçades”, sense adonar-se’n que les persones transgènere no són l’enemic a batre, no són l’amenaça real. I és que resulta molt fàcil utilitzar la participació de les dones trans en competicions per ocultar els veritables problemes de l’esport femení; ¿o és que no ens hem adonat de com ja

ningú parla dels abusos sexuals dels entrenadors a les atletes, de les estadístiques de TCA en les esportistes d’elit, o de la bretxa salarial entre homes i dones que competeixen en la mateixa categoria?

Deixem, per tant, de discutir sobre hipotètics problemes de l’esport femení basats en prejudicis i dades manipulades i comencem a fer front a les injustícies que ocorren en els gimnasos i pistes de joc, perquè sembla que a molts només els interessen les competicions femenines quan les poden usar com a excusa per justificar la seua transfòbia.

Porque ¿de qué nos sirve aglutinar un bagaje mayúsculo de información, si luego no tenemos el juicio necesario para analizar con lupa todo lo que leemos? Aunque las cosas no son ni blancas ni negras, hay cuestiones en las que uno no puede ser imparcial, no podemos mantenernos neutrales y ajenos al racismo, la violencia de género, la homofobia o la barbarie… Lo contrario es caer en la ignorancia más profunda. Del mismo modo, no tomar partido en temas actuales, como las redes sociales o la eutanasia, es un completo error.

Si lo que queremos es construir una postura independiente, una mirada propia, debemos acabar decididamente con nuestro espíritu desapasionado hacia la política. Sin duda, no podemos ser nosotros quienes contribuyamos a alimentar una preocupante ignorancia colectiva.

Falta de criterio

MARCOS EZPELETA 2º Bachillerato

Un nuevo estudio realizado a nivel global por el Centro de Investigación Pew, en Estados Unidos, revela que, salvo participar en las elecciones, muy pocas personas intervienen tiempo en algún otro tipo de activismo político en su día a día. Concretamente, tan solo tres de cada diez encuestados aseguran haber contribuido en alguna actividad de compromiso político y social más allá del voto. Y es que, si miramos a nuestro alrededor, nos podremos dar cuenta de que realmente conocemos a muy poca gente con inquietudes políticas reales.

En edades jóvenes mayoritariamente, solo algunos estarán en condiciones de debatir sobre temas de actualidad con conocimiento en la materia y con argumentos de calidad, solo unos pocos dedicarán tiempo de sus ajetreadas rutinas a ojear diferentes artículos o vídeos en la red que informen sobre asuntos que estén de moda y un número muy reducido llevará a cabo activismo ciudadano a través de su empleo, de una plataforma de estudiantes o de sus redes sociales, por ejemplo. Estas realidades derivan de un desinterés generalizado por la política. Es común escuchar voces que aseguran que el activismo político no sirve para nada o que todos los militantes políticos son corruptos o querrían serlo, por lo que no tiene ningún sentido tratar de participar en la legalidad estatal. Cuando todos estos toman la libre decisión de mantenerse imparciales ante los dimes y diretes que rigen la sociedad, están pasando por alto algo muy importante: no están teniendo en cuenta a quiénes les interesa que piensen que no es necesario tener opinión ni juicio político. Efectivamente, aquellos magnates y grandes empresas que mueven los hilos al margen de la vida política pública, los mismos que quieren que nada cambie, están encantados de que no entremos a valorar críticamente lo que sucede a nuestro alrededor. Por tanto, los que todavía tenemos mucho por ganar deberíamos ser los primeros interesados en tratar de implicarnos, cada uno de la forma que considere, en la vida política. Porque como ya dijo Platón, “el precio de desentenderse de la política es ser gobernado por los peores hombres”.