MAIG definitiu:MARÇ 31/05/2010 12:47 a.m. Página 1
BO C A
B A D AT
LOUIS JORDAN
The Ghost Writer
Juny 20 1 0, 01 0, núm 1
MACEO PARKER
MAIG definitiu:MARÇ 31/05/2010 12:47 a.m. Página 2
és una iniciativa jove i amb molta il·lusió que pretén abarcar diferents manifestacions culturals. Aquest projecte busca donar cabuda a la música, el cine, les arts plàstiques i la literatura d’ahir i d’avui amb l’objectiu de crear un marc general d’allò que més ens agrada. La nostra idea és compartir-ho amb el màxim nombre de gent possible i gaudir així tots junts.
Bocadabat busca fer-se un més que modest lloc entre les distintes publicacions de difusió cultural. No vol ser una agenda cultural més, el nostre projecte vol donar una visió subjectiva d’aquella cultura que ens envolta. En aquest món, ple de condicionaments estètics i comercials, volem fer-ho d’una manera lliure i sincera. En definitiva, una proposta que entén que la cultura ha d’ocupar una paper central en la nostra societat.
Publicita’t en BocaBadat. Dades de contacte a la primera pàgina
MAIG definitiu:MARÇ 31/05/2010 12:47 a.m. Página 3
BB número 1
DELIRIS FRAGMENTARIS FRAN AYUSO. 1. Eva, una xiqueta de quatre anys, intenta aconseguir un pastís de poma que està a la part alta d'una taula. L'olor és exquisida i no pot resistir la temptació. Aconsegueix tocar-la amb els dits, però amb la sacsada, el pastís cau a terra. Es queda paralitzada, sap que la seua reacció ha provocat alguna cosa anormal, açò és, té consciència de la relació causa efecte. Però no sap ben bé com reaccionar. És al vore la cara de la figura vigilant quan s’adona del que li ve damunt. I plora. Ara sap el que ha de sentir. Acaba de descobrir el sentiment de culpa, que hi ha coses que estan bé i unes altres que estan malament. 2. Uns astrònoms suïssos han descobert recentment uns planetes fora del Sistema Solar que han decidit orbitar en la direcció contrària a la rotació del seu estel (l’oposat al que ocorre amb la Terra i la resta del nostre sistema, amb l’excepció de Mercuri), desafiant així a la ciència. Una teoria alternativa suggereix que aquest procés obeeix a “un estira-iarronsa gravitacional amb estels o planetes companys més distants”, al llarg de centenars de milions d’anys.
sumari Coordinadors generals Marc Arenas, Begonya Gutiérrez, Jose Martín, Josep Pedro. Col·laboradors Ferran Andrés, Albert Asunción, Fran Ayuso, Joan Beneyto. Aina Reig, Violeta Ros Contacte i publicitat 650 18 60 55 (Marc) 659 20 39 54 (Josep) Dipòsit Legal: V-XXXX-2010 Bocabadat no es fa responsable de les opinions dels nostres col·laboradors
0
ESCENARI ACTUAL Maceo Parker, Eli Paper boy
4
AQUELLS TEMPS Louis Jordan, Loquillo
6
ENTREVISTANT... Soul Atac
8
LA GRAN PANTALLA The Ghost Writer
10
MIRADES ENRERE Surcos, Scarface, Arrebato
12
MÉS QUE PARAULES Caro Diario, Rayuela
14
3
MAIG definitiu:MARÇ 31/05/2010 12:47 a.m. Página 4
L A U T C A I R A N E C S E
MACEO PARKER Una obra mestra en directe és el que ens va oferir Maceo Parker el passat mes a Bilbao. Tot un espectacle altament recomanable a aquells que gaudeixen de la bona música
MARC ARENAS. Maceo Parker ha posat fi a la seua gira per l’Estat Espanyol. Vam tindre la gran oportunitat d’assistir a una de les seues poques actuacions que ha fet al nostre territori, concretament a la ciutat de Bilbao, Biscaia. A ritme de We love you, Maceo Parker i la seua banda van dirigir un concert d’una qualitat inusual en els nostes dies.
4
Per anar més enllà de la crònica i per qui no conega encara Maceo Parker, resumirem molt breument la seua figura. Parlem d’un saxofonista nord-americà de funk i jazz. La seua popularitat com a músic va començar amb les seues col·laboracions amb James Brown fent sonar el saxo. En aquesta mateixa formació, Parker i la resta de vents del padrí del soul eren coneguts com J.B.’s Horns. Amb una enorme personalitat, Maceo Parker deixa amb la boca oberta a qualsevol que escolte la seua fòrmula 2% jazz-98% funk, com ell la denomina. Parker sempre és una garantia en concert i aquesta vegada tampoc va deixar insatisfet
ningú. A més de l’espectacularitat de les diferents interpretacions de cada instrument, és impressionant observar com el saxofonista assumeix el paper de director i té controlat cada detall de les cançons; fins i tot acompanya les variacions d’intensitats de la música amb els moviments del seu cos. Tot i que el nom amb què es reconeix la banda és el del saxofonista, damunt l’escenari tots tenen el mateix reconeixement i cap instrument predomina sobre la resta. Sorprén la solidaritat i la igualtat de protagonisme entre els diferents artistes en un conjunt on és impossible dir qui no és un mestre. Tot i l’ample repertori amb què compta Parker, en els seus concerts sempre regala al públic versions d’artistes reconeguts de temps més anteriors com Sam Cooke o també del mestre Ray Charles, amb unes interpretacions lleugerament més modernes però conservant, i molt bé, l’essència original.
MAIG definitiu:MARÇ 31/05/2010 12:47 a.m. Página 5
Escenari actual
Maceo Parker
M A C E O P A R K E R
Torna ELI PAPERBOY REED JOSE MARTÍN. Amb només 26 anys Eli Paperboy Reed s'ha convertit en un dels cantants de Soul més importants en el panorama internacional. El passat 13 d'abril veia la llum Come and Get It (EMI, 2010), tercer àlbum del nord-americà i primer treball per a una multinacional. Després del llançament en 2008 del disc anterior Roll With You, s'ha escrit molt sobre les arts i la personalitat d'aquest cantant nascut en Massachusetts. Molts veuen en Reed una autèntica esperança revisionista del Soul amb majúscules, mentre altres cataloguen el seu treball com fruit de l'oportunisme més mimètic del que pot fer gala la indústria discogràfica. No obstant això, i si ens centrem en l’aspecte merament musical, podem dir que Come and Get It torna a deixar més que provat el talent musical d'aquest jove autor. Des del Soul més clàssic de temes com, “Pick a Number” o “Tell’ Em What I Wanna Hear”, amb un so directament deutor de llegendes del gènere com Sam Cooke o Otis Redding, fins al ritme desenfrenat de cançons com “Explosion”, un tall magistral que tanca el disc i que recorda a l'energia de James Brown. Un total de 12 títols composen un àlbum que segurament haurà de plantar cara a les crítiques que tot producte dirigit al gran públic implica, però que, per damunt de tot, reivindica un estil meravellós que mai ha deixat d'estar present. Un autèntic plaer escoltar temes com “Time Will Tell” en un disc produït en 2010, siga amb les pretensions que siga.
5
MAIG definitiu:MARÇ 31/05/2010 12:47 a.m. Página 6
AQUELLS TEMPS
LOUIS JORDAN La fragilitat de les barreres estilístiques JOSEP PEDRO. Louis Jordan va viure els seus anys d'èxit en la dècada dels 40 i al principi dels 50. L’han anomenat pare del rhythm & blues, avi del rock’n’roll i rei de les jukebox. Malgrat que el descriuen adequadament, aquest tipus d'etiquetes es queden curtes per a parlar d’un home que va transcendir les fronteres entre estils desenvolupats i per desenvolupar. Louis Jordan reuneix una sèrie de característiques que ens atorguen la possibilitat de dir-li blues, r&b, swing, jazz o rock’n’roll sense incórrer en l'error. Es va utilitzar per descriure el seu tipus de música el terme jump blues que es va definir com un híbrid entre el jazz, el blues i el boogie woogie; a ritme de swing i orientat al ball. Per circumstàncies històriques i motius musicals, Louis Jordan està situat en un encreuament d'estils. Va començar la seua carrera com a saxofonista en big bands com la de Chick Webb i en 1938 va decidir formar el seu propi grup The Timpany Five. Va mantindre el caràcter alegre i festiu del swing però amb una formació menuda on cada instrument va adquirir major protagonisme; ell s’encarregava de cantar i de tocar el saxo alt. Al mateix temps, aquest concepte de grup l’acosta al r&b i al propi rock’n’roll que durant anys utilitzà el saxo com a instrument solista. Louis Jordan continua sent com un gran talent per a descobrir.
6
Publicita’t en BocaBadat. Dades de contacte a la primera pàgina
MAIG definitiu:MARÇ 31/05/2010 12:47 a.m. Página 7
Aquells temps
Loquillo
ROUTE 66 JOSEP PEDRO. “Route 66” és una celebració romàntica de la llibertat de viatjar amb cotxe travessant el país. Escrita per Bobby Troup, pianista i compositor de jazz, arran d'un viatge des de Pennsylvania a Los Angeles en 1946, va ser interpretada originalment per Nat King Cole. L’any 1961, Chuck Berry va fer la seua pròpia versió i, a partir d’aquell precís moment, “Route 66” es va desenvolupar sobre els eixos bàsics del jazz i el rock amb tot tipus de versions posteriors fetes per nombrosos artistes.
EXODUS. èxit global JOPSEP PEDRO. Publicat en 1977, Exodus és un disc clau no solament per a la música reggae, sinó per a la cultura popular en general. La revista Time, en 1998, va qualificar Exodus com el millor àlbum de música del segle XX. Aquest disc, editat per Island Records, va suposar per a Bob Marley el salt a l’èxit global, tot i que ja portava molt camí recorregut. Encara que la indústria mediàtica ha convertit a Bob Marley en una icona, fabricant tot tipus d'objectes amb els colors rastafaris, Marley va mantindre la seua independència respecte aquesta indústria: buscava sempre anar més enllà d’allò superficial.
30 ANYS AMB LOQUILLO I EL SEU R&R JOSEP PEDRO. Al llarg d'aquests trenta anys, Loquillo ha sabut agrupar-se al costat dels seus companys, envoltar-se del talent de compositors i músics com Sabino Méndez, Gabriel Sopeña, Carlos Segarra, entre d’altres, perquè li ajudaren a donar vida als seus personatges. Sense ells, la seua carrera no haguera estat la mateixa ja que són autors d’un bon nombre dels seus èxits. Loquillo no ha estat mai un extraordinari cantant, ni tan sols és músic, però sí un frontman poderós i amb les idees clares, que ha sabut reunir talent en múltiples formacions i que s’ha erigit com a líder d’una generació. En la nova versió de “The Man in Black” amb motiu de la publicació de Loquillo–Rock and Roll Star (1980-2010) –, Loquillo torna a envoltar-se d’amics; Calamaro, Jaime Urrutia i Bunbury amb els qui ja va gravar “¿Donde estás?” l’any 2002. En aquesta versió, Loquillo ha suavitzat el so més country que tenia la seua versió original, i ha apostat per un enfocament rock més pla. Sens dubte, Loquillo forma una part important de la història de la música espanyola i, al llarg d’aquests 30 anys, ha sabut evolucionar com a artista sense quedar-se ancorat en clixés usats.
7
MAIG definitiu:MARÇ 31/05/2010 12:47 a.m. Página 8
ENTREVISTEM...
SOUL ATAC La malaltia del Soul Grup valencià, composat per onze membres. Soul Atac són la formació capdavantera al País Valencià que canta soul en valencià. Tenen una presència notable als escenaris valencians des del 2004 ençà amb més de cent concerts al País Valencià. El passat mes d’abril presentaren el seu segon disc Mercat Negre al Mercat Central de València, i de moment, ha tingut una molt bona acollida per part del públic
8
Quan i com decidiu formar un grup basat en la música negra? Molta gent comença a tocar música negra perquè primer són uns bons oients i consumidors de blues, soul, funk… Almenys és el nostre cas. Nosaltres ens coneguérem intercanviant discos i formàrem una banda de blues-rock. Després ens passàrem al funk i al soul, el gènere en el qual ens sentim més a gust.
Quines creieu que han sigut les principals transformacions patides per estos estils al llarg del temps? Moltes, però tot parteix de i torna sempre als mateixos referents. Tot comença amb el jazz i el blues, després el soul, el funk. En estos moments el R’n’B i el Hip hop han donat nous matissos al gènere, però l’essència és la mateixa: el feeling, la pulsació a l’hora de tocar…
Com veieu l’estat actual de la música negra a València? A València sempre hi ha hagut bones bandes de soul, funk i jazz. The Goldfingers va ser una bona banda, també Dr. Party, Electric Blues Band i Funktopussy. Ara hi ha algunes bandes com Rabluptus Rai, Three Beans & Rice, Nou & Soul o Massa Feeling. Això sí, pràcticament totes no tenen repertori propi i toquen versions. El cas de Soul Atac és prou insòlit –pensem– ja que tenim repertori propi i, a més a més, cantem en valencià.
Mantenen algun dels significats que tingueren en un moment històric determinat? Ha canviat l’espai on es practiquen? Ha canviat molt el context. Totes les connotacions polítiques i de reivindicacions de drets racials s’han perdut (només es mantenen en cert tipus de hip-hop). I això que –com sabeu– el blues es va manifestar com un cant dels treballadors africans als camps de cotó i el soul i el funk va ser una reafirmació de les arrels afroamericanes… Ara és un gènere musical amb les seues convencions. Aixó sí, per a molta gent, el gènere negre és el més ric de tots…
MAIG definitiu:MARÇ 31/05/2010 12:47 a.m. Página 9
Entrevistant...
Soul Atac
s O U L A T A C
Com a membre d’un grup dedicat al blues, funk, entre d’altres, quines són les possibles evolucions d’estos gèneres? És difícil dir-ho. Contínuament escoltem fusions modernes amb electrònica (Beyoncé, JayZ, Common), però també revisions de sons molt més vintage (Meyer Hawthorne, Sharon Jones, The Bamboos, Sweet Vandals). Així que podríem dir que hi ha gent que està experimentant i innovant, però sempre es torna cap a les fonts clàssiques. Quina capacitat o necessitat d’ampliar públics té? La música negra és molt poderosa. Bona prova d’això és que el funk, el soul i el hip-hop estan de moda a nivell global. Lideren les vendes i les llistes de les ràdios, cosa que demostra una gran influència de la cultura afroamericana arreu del món. Històricament, la ràdio ha desenvolupat un paper fonamental en la difusió musical, què penseu sobre l’estat actual d’aquesta? Que només difon aquelles propostes comer-
cials dins del gènere mentre que les coses veritablement interessants les has de continuar buscant. La prova és que Sharon Jones pràcticament no es coneix mentre que a Amy Winehouse la coneix tothom. Amb el canvi de model discogràfic, quin paper creieu que podria jugar la ràdio per donar a conéixer grups nous? Malauradament crec que el futur passa per una distribució en Internet a ràdios i canals temàtics lliures de drets. D’altra banda, sempre quedaran els formats sòlids per als amants de la música: com, per exemple, el vinyl. Podríeu dir-nos tres discs que us hagen marcat especialment? Doin’ something (Soulive) What’s going on (Marvin Gaye) Songs in the key of life (Stevie Wonder) http://www.soulatac.com/ http://www.myspace.com/soulatac
9
MAIG definitiu:MARÇ 31/05/2010 12:47 a.m. Página 10
LA GRAN PANTALLA
THE GHOST WRITER L’ombra de l’autor Alemanya, 2010. Direccó: Roman polanski Guió: Robert Harris, Roman Polanski (Novel·la Robert Harris) Música: Alexandre Desplat Fotografia: Pawel Edelman Productor: Coproducció AlemaniaFrancia-ReinoUnido-USA Interprets: Ewan McGregor, Pierce Brosnan, Olivia Williams, Kim Cattrall, Tom Wilkinson, Timothy Hutton, James Belushi, Eli Wallach, Robert Pugh
JOSÉ MARTÍN. Les situacions difícils sempre tenen el seu costat positiu. Com una espècie de broma macabra del destí els processos personals difícils i les situacions límit, sempre ens canvien d'alguna manera. De vegades ens ajuden a sentir-nos vius i, fins i tot, a reconciliar-nos amb allò pel que volem lluitar. Aquesta és la tessitura en la qual es troba l'escriptor interpretat per Ewan McGregor en l'última pel·lícula de Roman Polanski, i aquesta és també la situació en la qual sembla trobarse el propi director d'origen polonès.
10 Detingut a Suïssa el passat 26 de setembre,
Polanski ha ultimat gran part de The Ghost Writer (L'escritor) des de la presó a causa d’una petició d'extradició per part d'Estats Units pendent des de 1978 . La pel·lícula, adaptació de la novel·la de R. Harris El poder en l'ombra,
conta la història d’un escriptor acostumat a treballar perquè uns altres s'adjudiquen les seues lletres, que és contractat per a redactar les memòries de l’exprimer ministre britànic Adam Leigh (Pierce Brosnan).
MAIG definitiu:MARÇ 31/05/2010 12:47 a.m. Página 11
La Gran Pantalla A poc a poc aquest escriptor descregut (que remet a l'imaginari detectivesc del cinema negre), toparà amb una trama política capaç de destapar tota una conspiració internacional. Més enllà de les destacables interpretacions, L'escritor suposa la tornada de Polanski al seu cinema d'atmosferes asfixiants i fatalitat. Sem-
e Ghost Writer bla ser que la situació actual del director de Chinatown (1974), no ha vingut sinó a rejovenir la capacitat per a enganxar-nos a una pantalla que sempre ha tingut l'ombra personal d‘aquest genial i polèmic autor.
EEUU, 2010. Direcció: Tim Burton Guió: Linda Woolverton (Lewis Carroll) Música: Danny Elfman Fotografia: Dariusz Wolski Intèrprets: Mia Wasikowska, Johnny Depp, Helena Bonham Carter, Anne Hathaway, Crispin Glover, Matt Lucas, Marton Csokas, Jemma Powell, John Hopkins, Eleanor Gecks, Eleanor Tomlinson
ALICE IN WONDERLAND.més 3d JOSE MARTÍN. Després d'una llarga espera i amb una durada directament proporcional a la de la forta campanya de promoció feta per Disney, el passat 16 d'abril s'estrenava Alice in Wonderland (Alícia al País de les Meravelles), l’última pel·lícula de Tim Burton, una adaptació lliure de la clàssica novel·la de Lewis Carroll.
allò important no és el què sinó el com.
Amb una posada en escena ben personal, i potser massa previsible, Burton planteja la història d’una Alícia post-adolescent que lluita per convertir-se en dona entre els arbres del «País de les Meravelles». Poc ha quedat en aquesta pel·lícula de l'actitud introvertida i fascinant d’algunes de les anteriors obres d'aquest director com ara Sleepy Hollow (1999) . Poc, més enllà de l’estètica personal del “rendible” Univers Burton que, així i tot, es presenta una mica domesticat en aquest film. Un espectacle visual que tot i ser entretingut acaba funcionant com una atracció de fira on
11
MAIG definitiu:MARÇ 31/05/2010 12:47 a.m. Página 12
MIRADES ENRERE SURCOS, cine negre i realitat BEGONYA GUTIERREZ. Surcos constitueix una de les sorpreses més grans de la història del cinema espanyol. Cine negre, denúncia social envers l’estatisme de classes, la prostitució, l’atur, la immigració, la corrupció i l’estraperlo; i, a tot això, hem d’afegir un director de cinema falangista: José Antonio Nieves Conde. Ens situem davant d’una obra mestra no tan llunyana del moment actual on podem veure les mateixes característiques, però en un context diferent: la història pot canviar, però l’ésser humà no canviarà mai!
Espanya, 1951.
Direcció : José Antonio Nieves Conde Guió: Eugenio Montes (idea), Natividad Zaro, Gonzalo Torrente Ballester, José Antonio Nieves Conde Producció: Atenea Films Música: Jesús García Leoz Fotografia: Sebastián Perera Muntatge: Margarita Ochoa So: Jaime Torres Intèrprets: Luis Peña, Mará Asquerino, Francisco Arenzana, Marisa Leza
SCARFACE, el clàssic del Noir
12
BEGONYA GUTIERREZ. Estem als anys 30 i una onada de violència, immigració i corrupció ha envaït els EEUU, a causa d’un determinat sistema econòmic i social i de les seues mancances. El cinema comença a originar el gènere noir amb pel·lícules com Scarface o El terror del hampa, com també es va donar a conèixer. Aquest gènere arribarà fins avui amb pel·lícules que continuen fascinant el gran públic: The Godfather (1972) de F.F. Coppola, Chinatown (1974) de Roman Polansky, Reservoir Dogs (1992) de Quentin Tarantino, sense oblidar el conegudíssim remake de la pel·lícula que tractem, dirigit per Brian de Palma i protagonitzat per Al Pacino en 1983: El precio del poder.
Estats Units, 1932.
Direcció : Howard Hawks Guió: Ben Hecht, basat en la novel·la d’ Armitage Trail “Scarface” Producció: Howard Hughes Música: Adolph Tandle Fotografia: Lee Garmes & L. William O'Connell Muntatge: Gerald B. Greenberg, David Ray So: Edward Beyer Intèrprets: Paul Muni, Ann Dvorak, Karen Morley, Osgood Perkins
MAIG definitiu:MARÇ 31/05/2010 12:47 a.m. Página 13
Mirades Enrere
Arrebato: genialitat i experimentació
Espanya, 1979 Direcció i guió: Iván Zulueta Producció: Nicolás Astiarraga i Augusto Martínez Torres Música: Negativo i Iván Zulueta Fotografia: Ángel Luis Fernández Muntatge: José Luis Peláez So directe: Miguel Polo Intèrprets: Eusebio Poncela, Cecilia Roth, Will More, Marta Fernández Muro
Iván Zulueta i Arrebato BEGONYA GUTIERREZ. Des que es va estrenar Arrebato en el desaparegut Cine Azul de Madrid han passat quasi 30 anys. En aquell moment, tant els crítics com el públic desconeixien el fet que aquesta es convertiria en una de les pel·lícules de culte fonamentals del cinema espanyol. Arrebato no va gaudir en principi de l’enorme transcendència que actualment posseeix. Encara que es va mantenir un any en cartell en la famosa sessió de matinada dels caps de setmana en els cinemes Alphaville (Madrid), la pel·lícula no va obtenir el reconeixement que indubtablement es mereix. No estem simplement davant d’una pel·lícula experimental dels 70 o 80, sinó que ens trobem davant “l’experiment” mateix. En cada
4 l un i, 3 s a pta mân i s i 2 zi le .
escena Ivan Zulueta fa ús de temes irrenunciables del cinema experimental, però no des d’una òptica documental o intel·lectualitzada sinó des del punt de vista d’una narració, una història on dos amics realitzen un “viatge”. En aquest viatge convergeixen característiques típiques de les home movies, reciclatge, refilmació i un esperit analític respecte del dispositiu de captació d’imatges. Aquest últim ens ofereix la clau del “vampirisme” que envaeix la relació absorbent que tenen els personatges entre ells i amb la droga, i estableix a més, el punt de vista de la història. Ara, hem de lamentar la desaparició d’un dels cineastes més genials i innovadors del nostre temps: Ivan Zulueta.
Romania, 2007. Direcció : Cristian MungiuGuió:Cristian Mungiu Producció: Mobra Films Productions / Postproduction Abis Studio / Saga Films Fotografia: Oleg Mutu Intèrprets: Anamaria Marinca, Vlad Ivanov, Laura Vasiliu, Alexandru Potoceanu
FERRAN ANDRÉS. Aspra i crua, 4 luni, 3 saptamâni si 2 zile (“Cuatro meses, tres semanas y dos días”) (2007), escrita i dirigida per Cristian Mungiu, és un relat testimonial sobre l'era comunista (Ceaucescu) a Romania. Otilia (brillant Anamaria Marinca) és una universitària que comparteix habitació amb Gabita (Laura Vasiliu) en una residència d'estudiants estatal i que ajuda a aquesta en el difícil i perillós camí per a lliurar-se d'un embaràs no desitjat. L'espectador d'aquesta pel·lícula es queda clavat a la butaca amb cara de
circumstàncies i amb certa sensació d'haver aguaitat per l'espiera d'una habitació privada quan rep la mirada desafiadora d’Otilia en l'última escena. El mateix Kafka ja li digué a Januch en el seu llibre de converses que “el cinema va massa de pressa”. Per això les pel·lícules com aquesta obliguen a una atenció sostinguda i expulsen l'espectador actual que ha fet de la dispersió i l’accelerament la norma perceptiva de l'espectacle cinematogràfic.
13
MAIG definitiu:MARÇ 31/05/2010 12:47 a.m. Página 14
S E L U A R A P E U Q S MÉ OMBRES ESVALOTADES. Una obra per reeditar VIOLETA ROS. L’any 1981 Raymond Carver va publicar a Nova York What we talk about when we talk about love. En aquest recull de contes, Carver, narrador emblema de la literatura nord-americana de finals del segle XX, ens posa els pèls de punta amb petits esquetxos, situacions d’índole diversa, unides temàticament per una idea vaga de l’amor. És el to desencantat i brutal, emprat per un narrador en ocasions una mica cruel, el que ens atrapa, i el que va convertir aquest llibre en un dels grans èxits editorials del moment, que encara avui en dia continua reeditant-se.
1987, la Universitat de València publicà Ombres Esvalotades, el primer i últim llibre de Juli Avinent. Es tracta, com en el cas de Carver, d’un recull de contes composat per petites escenes, petits quadres de la vida quotidiana que, sota la mirada d’un narrador escèptic i un tant maliciós, es transformen en escenes brutals i inesperades. Malauradament, no és gens fácil aconseguir un exemplar de l’obra. Hauríem d’aprofitar, ara que els viutanta i les muscleres tornen a estar de moda, per a reeditar aquesta obreta que, si no imprescindible, és absolutament deliciosa.
Pocs anys després d’aquest èxit, en
EL LLIT COM A PAISATGE. Mirades sobre un espai quotidià JOAN BENEYTO. Una exposició ben interessant, la que presentaren recentment a la Sala Parpalló de València sobre una idea de Maite Ibáñez que funciona amb un cicle cinematogràfic escollit amb Àurea Ortiz, que configura el que és el muntatge expositiu.
14
El Llit com a referència o paisatge personal que tant pot ser un bressol divertit com el que presenta Enrique Marty, com llit de roses? en les fotos d’Alberto García-Alix. Altres són més dramàtics, com el de Dario Villalba “llit de dolor”, o el de Cristina Lucas. Trobem peces molt importants, com el “Letto” de Gilberto Zorio, que és una de les obres importants del millor moment del “Povera”. Hi ha obres cedides pels artistes o conjuntament amb Galeries d’art o de
l’Ivam per crear aquesta mostra. Algunes, com la “Suite de 7 gravats” de Louise Bourgeois del Llibre Metamorfosis, formen part de la col·lecció de María Fluxà o la de Miguel Borrego (“Il sogno”), que anomenaríem un llit de mort, cedida per la Galería Paz y Comedias; també ho és la d’Eulàlia Valldosera cedida per l’artista i la Galeria Visor i, a més, les d’obres de Mateo Maté, Montserrat Soto (“paissatge secret”) o del mateix Antoni Tàpies (“Llençol”). El muntatge expositiu manté els espais que formen l’equip estable d’una casa, ajuda a reflexionar i participar en l’acollida d’aquestes experiències i en la creació d’aquestes icones tan suggeridores vitalment per a tots.
MAIG definitiu:MARÇ 31/05/2010 12:47 a.m. Página 15
Més que paraules
Viatges, literatura, art...
RESSEGUINT CARO DIARIO. El record de Pasolini AINA REIG. Vam travessar la via que porta de Roma a Òstia. De camí, tot passant per l’EUR, Lucia ens va explicar que fou Mussolini qui planejà l’expansió de la ciutat cap al sudest per tal de connectar-la amb el mar, un pla urbanístic amb unes ambicions que per alguna raó ens van resultar familiars. Quan encara comentàvem les formes del Palazzo della Civiltà Italiana i de tota la parafernàlia d’aquells anys del feixisme, la nostra amfitriona ens anuncià que ens desviaríem uns minuts, que abans d’arribar a la desembocadura del Tíber ens volia mostrar alguna cosa. A mesura que ens acostàvem al nostre destí, vaig recordar les paraules de Nanni Moretti cap al final de la primera part de Caro Diario: «Non so perché, ma non ero mai stato nel posto nel quale è stato ammazzato Pasolini». Després de recórrer Roma en moto, tot i passant pels barris de Garbatella, Spinaceto i Casalpalocco, Moretti arriba al lloc on el director Pier Paolo Pasolini fou assassinat el segon dia de novembre de l’any setanta-cinc.
Sobre la Vespa o sobre l’automòbil, s’anà descobrint davant nostre una parcel·la cercada, un parc enmig d’un paisatge desolat. Tan erm, potser, com l’última etapa de la vida del cineasta, en què va rebre tot tipus de pressions i amenaces a mort per part de certes persones i grups polítics sense que es fera justícia. Tan erm i trist com el seu cos destrossat, com les condicions en què s’arxivaren les investigacions de l’homicidi. En recordar el moviment oscil·lant de la motocicleta de Nanni Moretti, vaig traure els dits per la finestra. Un cel tancat, un ambient fred i algunes gotes de pluja. I una cadència que, com en l’assaig fílmic dels noranta, marcava la cadència d’unes imatges que recorrien els nostres pensaments més profunds. Lucia retirà el cotxe a un costat de la carretera estreta. Vam baixar i tot era silenci. Vam observar des de la distància el monument blanc a la seua memòria. Cap flor que el recordara. En eixe moment tots vam trobar a faltar la melodia de fons de Keith Jarret, com en la pel·lícula.
RAYUELA EN 150 PARAULES. Tot un tast d’una enorme novel · la ALBERT ASUNCIÓN. Preguntaren una vegada: “Algú em pot explicar de què va este llibre?”, després d’haver-lo llegit. Potser posar-se a explicar-lo en 150 paraules tinga a veure un poc amb allò que va fer Julio Cortázar en compartir Rayuela amb tot aquell qui volguera obrir-se i llegir. Rayuela (sambori, en castellà) és com parar-se per jugar una estona, i no sols amb les paraules, les 150 o les infinites d’una nova llengua que no cal entendre per saber que aquells que la parlen estan estimant-se. Rayuela és tant
del lector com de Cortázar o abans de Joyce i Sartre i tants altres. Anar a París, trobar-se tant a una maga que nade pels rius que tu solament contemples com a una vella pianista; amics, bons amics, però Traveler, aquell que mai havia exit de Buenos Aires, també resta en la memòria. I mates en un febrer calorós recordant la pieza de la Maga a París. L’amor cap a Traveler i Talita, una vida que encara no acaba. Una altra temptativa d’escriure, per deixar algun dia de separar imprescindible de prescindible.
15
MAIG definitiu:MARÇ 31/05/2010 12:47 a.m. Página 16
Aprofitant que es compleixen 40 anys des de la publicació de Bitches Brew, un dels treballs més revolucionaris de la història del jazz, proposem un apropament a aquesta obra tan peculiar. Fes-te amb ella, tria el moment i preparat. Miles Davis va sacsejar el tradicional món del jazz donant-li forma al jazz-rock amb un disc que encara desconcerta avui. Va utilitzar una formació extensa i de luxe que inclou músics com Wayne Shorter, John McLaughlin, Joe Zawinful o Chick Korea per completar uns temes de 15 minuts de mitja basats en la creació d’un espai totalment lliure per a la improvisació. La crítica de jazz –que no els músics- va menysprear el nou gir de Miles precisament per tindre la perspectiva tant oberta com per a participar en el festival de la illa de Wight davant de 600,000 persones i junt a músics com Jimi Hendrix, The Doors o The Who. El brebatge de les putes (Bitches brew) de Miles Davis i els seus companys va marcar un abans i un després encara que per a ell, només era un pas més de la seua incansable necesitat de búsqueda.
COL·LABOREN