Fanzine BiblioExtraradi 2021

BIBLIOEXTRARADI?

BiblioEXTRARADI és un projecte de la biblioteca Montserrat Roig de Sant Feliu de Llobregat, que va néixer l’any 2019, amb la idea de contribuir a la coneixença del nostre entorn, des d’una proposta integradora, adreçada a tota mena d’interessos i edats.

BiblioEXTRARADI és una aproximació a les perifèries des de la cultura.

Del 15 al 30 de novembre de 2021 vam celebrar la 2a edició de la proposta.

Durant les dues setmanes d'activitats, va haver trobades amb els professionals convidats, autors que han ambientat o dedicat la seva obra als extraradis.

Hi van ser presents Núria Cadenes, Ignasi Riera, Najat El Hachmi, Manel Delgado, Carlos Peramo, Anna Pacheco, Maria Candel (filla de Paco Candel), Valentín Roma i Kiko Amat.

Figures de trajectòries i disciplines molt diverses, algunes molt joves (com Pacheco) i d’altres més que consagrades, com Ignasi Riera, a qui vam voler retre un petit homenatge donant lo a conèixer a les noves generacions.

Molts dels participants són escriptors, però també hi són presents professionals d’altres disciplines com l’antropologia, representada per Manel Delgado, les arts plàstiques, el còmic, la música o el cinema.

El barri, la immigració, el moviment sindical i obrer, la llengua, els veïns... són alguns dels temes en comú que tracten tots aquests autors en les seves obres.

2021

2a edició

ACTIVITATS

Dilluns 15 novembre

19 h Barris de... Singapur

Conèixer la ciutat amb Joan Falcó

Dimarts 16 novembre

19 h Tertúlies d’art: Treballadores

tèxtils Amb Margarita Pedrol i Anabel López. La petita teixidora de Joan Panella i Treballadores tèxtils d'Alexander Deineka

Dimecres 17 novembre

18 h Taller de rimes: Introducció al món del rap Amb Versembrant. Adreçat a infants i joves de 10 a 14 anys.

Dijous 18 novembre

19 h Escriure en català: novel·la Secundaris, de Núria Cadenes

Amb la presència de l’autora. Conduït per Montserrat Vallès Divendres 19 novembre

19 h Coneguem a... Ignasi Riera

Amb Ignasi Riera i Maria Candel. Conduït per Sònia Perelló

Dissabte 20 novembre

12.30 h Recital de La Estrella de David Dilluns 22 novembre

18 h L’Hora del conte: Hi ha sopa de pedres al barri?

Amb Moi Aznar. Adreçat a infants a partir de 3 anys

Dimarts 23 novembre

17 h Lectures en veu alta: Lectura de Julieta y Romeo de Carlos Peramo

Amb Anabel López, BiblioVoluntaris i l’autor

19 h Conversa amb Anna Pacheco, autora de Listas, guapas, limpias

Dimecres 24 novembre

19 h Club de lectura: Novel·la Dilluns ens estimaran, de Najat El Hachmi

Amb la presència de l’escriptora

Dijous 25 novembre

19 h Debat: Publicar des de la perifèria Amb La Mordida Divendres 26 novembre

19 h Parlem de... Antropologia i extraradi amb Manel Delgado i Maria Candel

Dissabte 27 novembre

11 h Minimúsics: Els més petits del barri Amb Albada Blay.

Adreçat a infants de 0 a 3 anys.

19 h Cinefòrum: Pel·lícula Chavalas Al CineBaix.

Amb la presència de l’equip del film

Dilluns 29 novembre

18 h Història amb crispetes: Chavalas d’extraradi

Amb Carol Rodríguez (directora).

Conduït per Xesco Montañez i José Luis Subías Dimarts 30 novembre

19 h Parlem de... Revancha, de Kiko Amat

Amb els escriptors Kiko Amat i Valentín Roma

I també...

Racó de l’artista: Shame i Pulpos (1-30 novembre)

Concurs d’Instagram: Sorpreses als barris (15-30 novembre)

Micro Club d’anime i còmic: Els barris on viuen els herois del manga

LESXIFRES

PARTICIPANTS

Kiko AMAT (1971)

Va néixer a Sant Boi de Llobregat. És novel·lista i articulista.

Va deixar els estudis als disset anys per començar a treballar i va residir durant cinc anys a Londres.

Ha publicat:

El dia que em vagi no l'hi diré a ningú (2003)

Coses que fan BUM (2007)

Rompepistas (2009)

L’home intranquil (2010)

Ets el millor, Cienfuegos (2012)

Abans de l'huracà (2018) Revancha (2021)

També és autor de dos llibres de no ficció, Mil violins (2011) a Mondadori i Chap chap (2015) a Blackie Books.

Escriu regularment per a El País i El Periódico, co dirigeix el festival Primera Persona al CCCB, co condueix el podcast Psycholand i forma part de l’equip impulsor de la llibreria Finestres. kikoamat.wordpress.com

Núria CADENES (1970)

Va néixer a Barcelona. És periodista, escriptora i activista independentista catalana.

Va participar en el moviment estudiantil català de finals dels 80 i va ser fundadora de l'organització juvenil independentista Maulets i militant del Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN). El 1992 fou deixada en llibertat després de quatre anys de reclusió acusada de col·laborar amb Terra Lliure. Des de 2013 és presidenta de Solidaritat Catalana per la Independència.

Ha publicat:

Cartes de la presó (1990)

El cel de les oques (1999) Memòries de presó: 1988 1992 (1994) L'Ovidi (2002)

Vine al sud!: guia lúdica del País Valencià (2008) AZ (2009)

El banquer (2013)

Tota la veritat (2016) Secundaris (2018) Guillem (2020)

També té contes en diverses antologies: Elles també maten (Llibres del Delicte); Barcelona, viatge a la perifèria criminal (Crims.cat); La cervesa de la Highsmith (Pagès Editors); Sangassa (Adia) i Natures (Sidillà).

Actualment col·labora periòdicament al diari digital Vilaweb, a Catalunya Ràdio i a El Temps. Ha guanyat els Premis Ciutat d'Elx de narrativa (2008) per AZ, el XX Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians de narrativa (2010) per AZ, el VII Premi Crims de Tinta (2016) i el Premi a la millor novel·la del València Negra (2020) per Tota la veritat i el Premi Lletra d’Or (2021) per Guillem. www.nuriacadenes.cat

Manuel DELGADO (1956)

Va néixer a Barcelona. És llicenciat en Història de l'art i doctor en Antropologia per la Universitat de Barcelona.

Antropòleg i catedràtic universitari, ha estudiat la violència religiosa i la construcció de l'etnicitat i les estratègies d'exclusió en marcs urbans. També les representacions culturals a la ciutat i les noves formes de culte al món contemporani.

Forma part de l'Institut Català d'Antropologia i és membre del Consell Assessor per la Diversitat Religiosa de la Generalitat de Catalunya. És director del Grup de Recerca en Exclusió i Control Socials de la Universitat de Barcelona.

Des de 1986 imparteix classe d'etnologia religiosa i antropologia urbana a la Universitat de Barcelona. A més, és docent en el Màster d'Antropologia i Etnografia.

Ha estat detingut diverses vegades per la seva militància política i com activista social durant el final del franquisme i el 2007 en una protesta contra l'especulació immobiliària. És membre de l'Associació Catalana d'Ex Presos Polítics del Franquisme.

Ha publicat una àmplia producció de monografies i articles especialitzats des de 1986. Alguns dels seus darrers llibres són:

El espacio público como ideologia (2011)

La ira sagrada: anticlericalismo, iconoclastia y antirritualismo en la España contemporánea (2012)

Ciudadanismo: la reforma ética y estética del capitalisme (2016)

Que no ens toquin els bous!: les festes de bous a les Terres de l’Ebre, entre la identitat i el conflicte (2020)

Ha guanyat el XXVII Premi Anagrama d'Assaig (1999) per El animal público. manueldelgadoruiz.blogspot.com

Najat EL HACHMI (1979)

Va néixer a Beni Sidel, Marroc. Quan tenia vuit anys es va traslladar a Vic, ciutat on va créixer.

Va cursar Filologia Àrab a la Universitat de Barcelona. Ha fet de mediadora cultural a Vic i de tècnica d’acollida a Granollers.

Ha publicat:

Jo també sóc catalana (2004)

L'últim patriarca (2008)

“L'home que nedava”, relat dins el recull El llibre de la Marató: Vuit relats contra les malalties mentals greus (2008)

La caçadora de cossos (2011)

La filla estrangera (2015)

Mare de llet i mel (2018)

Sempre han parlat per nosaltres (2019)

"

Dos amants com nosaltres", relat dins el recull L'illa dels tresors: cent anys de biblioteques públiques a Catalunya (2019)

El lunes nos querrán (2021)

Ha guanyat els premis Ramon Llull (2008) i Prix Ulysse (2009) per L'últim patriarca. El Premi Sant Joan de narrativa (2015) i Premi Ciutat de Barcelona (2015) per La filla estrangera. I el Premi Nadal de novel·la (2021) per la seva obra El lunes nos querrán.

Ha col·laborat en diversos mitjans de comunicació escrits i actualment ho fa a El País.

La Estrella de David (grup musical)

Grup musical format per David Rodríguez.

David Rodríguez Ponce (1968) viu a Sant Feliu de Llobregat. Va començar a destacar a l’escena indie alternativa dels anys 90.

Membre dels grups Beef, Bach Is Dead i Telefilme i productor de Los Punsetes, Soleá Morente i La Bien Querida (on a més toca la guitarra).

Està considerat un compositor de culte de la música indie.

1r disc El Primer Disco (2007) El Ejército Rojo

2n disc Maracaibo (2011) Canadá

3r disc Consagración (2018) Sonido Muchacho

Single ‘Valor sentimental’ (2019)

Disc Contigo amb Maria Rodés (2021), Elefant Records

Anna PACHECO (1991)

Va néixer a Barcelona. És periodista i narradora d’articles d'immersió de periodisme narratiu.

Posa el focus en temes socials, feminismes i de cultura popular amb perspectiva de classe i de gènere.

Ha participat en l’antologia de textos feministes Aquí estamos (Editorial Akal, 2019) i és autora de Listas, guapas, limpias (Caballo de Troya, 2019), la seva primera obra de ficció.

Ha publicat en mitjans com VICE, Playground, El Periódico o Públic.

Imparteix xerrades sobre feminisme i igualtat i tallers d'autodefensa verbal feminista per a adolescents.

També ha participat en el projecte cultural Habitació 8 de CCCB i MACBA.

Carlos PERAMO (1967)

Va néixer a Sant Feliu de Llobregat. És escriptor, creador de continguts, lector de manuscrits i elaborador de guies de lectura i plans lectors.

Abandonà els estudis amb disset anys i va treballar com a fuster, mosso de magatzem, operari en una cadena de muntatge i camioner.

Va aprendre l'ofici d'escriptor a l’Aula de Lletres on exerceix com a professor de tècniques de novel·la i conte. Esporàdicament imparteix classes d'iniciació a l'escriptura creativa als Amics de la Universitat Autònoma de Bellaterra.

Ha publicat:

Vecinos (2000)

Acechan las sombras (2000)

Me refiero a los Játac (2007)

Media vuelta de vida (2010) Spam (2015)

Será mejor que os marchéis (2021)

Dins la literatura infantil ha publicat: Bubana (2005), María Tortazos (2007), El reino de Hassan Sas (2007), La bicicleta es mía (2008), El mundial de fútbol más raro del mundo (2011) i Verbo (2020).

Ha escrit “Religión”, relat inclòs en l'antologia Els contes que compten d’Ediciones Eón (Mèxic, DF) (2001).

Ha guanyat el Premi Sara Llorens de Narrativa (1993), pel relat “Astillas”. Escollit entre els 10 millors debutants de l’any 2000 a Espanya pel diari El Mundo per Vecinos, també ha rebut el Premi Bruguera de Novel·la (2007) per Me refiero a los Játac i el Premi Aller de Contes (2013), pel relat “Sacaron a ahorcar el otro día”.

Ignasi RIERA (1940)

Va néixer a Barcelona. És nebot de l'escriptor Joan Oliver. Llicenciat en filologia romànica, ingressà a la Companyia de Jesús, que abandonà el 1969.

Membre del Partit Socialista Unificat de Catalunya, regidor de l’ajuntament de Cornellà de Llobregat de 1979 a 1994 i diputat al Parlament de Catalunya per Iniciativa per Catalunya-Verds (1988-92 i 1995-99). De 1983 a 1991 fou secretari de l'Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. És membre del Centre d'Estudis Comarcals del Baix Llobregat.

Des del 2003 viu a Madrid.

Col·laborador en molts mitjans de comunicació, ha treballat en l’àmbit editorial i ha estat professor d'adults. També és conferenciant, presentador de llibres i d'exposicions d'art i expert en la problemàtica de la immigració a Catalunya i en la política cultural, on ha treballat vinculat a diferents comissions i ONG. Com a escriptor ha publicat més de cinquanta llibres entre novel·la, narrativa breu, assaig, retrat biogràfic i pamflet. També ha publicat diversos llibres de gastronomia. Les seves obres explicaven les tensions de la immigració, les lluites obreres, els problemes de les ciutats suburbials de Barcelona i la confrontació del fet català amb aquestes realitats, així com les relacions Catalunya Espanya.

Ha guanyat els premis Pere Quart d'humor i sàtira (1989) per Bla, bla, bla, el Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull (1984) per El rellotge del pont d’Esplugues, el Premi Andròmina de narrativa (1980) per Honorable míster R, el Premi Lliri de l'Associació de Dones Periodistes de Catalunya (2002), el Premi Vives i Molins d’assaig sobre gastronomia (2003) per Llibre d’hores del ben menjar i el Premi Roc Boronat (2005) per Memòries d’un nen golut.

Valentín ROMA (1970)

Va néixer a Ripollet. És escriptor, historiador de l'art i comissari d'exposicions. És director de La Virreina Centre de la Imatge (Barcelona) i exercint aquest càrrec des de 2016.

És autor de les novel·les:

El enfermero de Lenin (2017)

Retrato del futbolista adolescente (2019)

El capitalista simbólico (2022)

Així com del llibre d’assaig Rostros (2011).

Ha guanyat els premis de la Convocatòria per a la selecció de la direcció artística de La Virreina Centre de la Imatge 2021, els Premis ACCA 2017 i la Convocatòria per a la selecció de director de La Virreina Centre de la Imatge 2016.

valentinroma.org

PARLANT D’EXTRARADI

De nuevo la Biblioteca

Montserrat Roig y el extrarradio

Asumiendo una vez más el término de extrarradio o periferia me da por definirlo de una vez por todas como el lugar donde los más débiles socialmente y desprotegidos culturalmente unen sus destinos, luchas y reivindicaciones en torno a la supervivencia diaria y su dignidad humana.

Atreviéndome entonces a cuestionar si al igual que barrios, existen pueblos, incluso entidades, a las que dicho término pudiese aplicarse, diría que la Biblioteca Montserrat Roig de Sant Feliu de Llobregat pertenece de alguna forma a esa periferia o si no cómo explicar las dos jornadas que ha dedicado a tal tema y a la literatura que le acompaña. Por descontado que se trata de una inquietud, de una sensibilidad hacia lo socialmente vulnerable de las gentes que pueblan marginalmente lo que queda fuera de los centros de poder que son las sociedades industriales, ahora tecnológicas, y que el capitalismo caracteriza discriminando un sector importante que no puede acceder si no es desde un lugar apartado y desde fuera.

Que menos que valorar que dicho tema sea de preocupación e interés por una biblioteca y le destine días de reflexión a través de escritores y representantes de su maltrecha cultura, cada vez más dignificada y con una

personalidad más latente.

Digamos que no todas las instituciones culturales lo hacen, luego la Biblioteca Montserrat Roig, su gente, para mí especialmente Anabel y su equipo, sus amigos y seguidores, es decir, el público que de manera leal asiste a todos esos actos, son el parangón de lo que decididamente es crear cultura para todos y sin olvidar a nadie. Es fruto, creo, de una gran sensibilidad, conciencia, sentido de la justicia, amor a la literatura y todo aquello que encierra la denominación de cultura popular. En un antiguo lenguaje político diríamos que la Biblioteca de Sant Feliu de Llobregat es pueblo que trabaja para el pueblo y que ama al pueblo, así como todo aquello que lo representa de verdad, sin tapujos ni desviaciones: del pueblo para el pueblo.

Me emociona considerarlo así y les brindo mi pequeño homenaje como hija del escritor Francisco Candel que fue uno de sus pioneros en dar a conocer ese mundo olvidado y que rescató en sus obras: los habitantes del extrarradio y la periferia. Solo uno de sus títulos ya lo dice casi todo: "Donde la ciudad cambia de nombre".

Invitada por el gran amor que profeso a su figura y a su obra he tenido el placer de dar cuenta del alto contenido, la impecable puesta en escena, el entusiasmo y la pasión de un trabajo bien hecho en dichas jornadas de la biblioteca Montserrat Roig. Os felicito y os quiero. Hasta siempre.

María CANDEL

A què anomenen "barri"?

Gran experiència la de la trobada amb la María Candel per parlar d’en Paco, el seu pare i camarada i amic meu. Si us en recordeu, vaig portar com a referent de l’aportació d’aquell home no una de les seves novel·les, sinó un llibre amb un recull d’articles seus. Es diu Apuntes para una sociologia de barrio. El va treure Península el 1972. El conservo com un tresor i li agraeixo a l’Anabel López i a la Biblioteca Montserrat Roig de Sant Feliu de Llobregat que em donés l’oportunitat d’obrir lo en públic i compartir la seva saviesa a la seva BiblioEXTRARADI.

Amb el llibre a la mà, llegint coses allà escrites, em vaig / us vaig preguntar, què és un barri?. El que jo vaig defensar convocant o més aviat invocant en Paco és que d'entrada podríem començar dient que és un territori amb unes dimensions ni massa grans, ni massa petites. També ha tenir uns límits més o menys recognoscibles en determinats carrers o places. D'altra banda reuneix una població més aviat socialment homogènia. La seva morfologia deu no només permetre, sinó propiciar la interacció entre residents. Li sol correspondre un cert sentiment de pertinença, que de vegades pot ser clau per a presentar i reconèixer la posició que cadascú ocupa en relació amb la societat en conjunt, ja que és la seu d'una xarxa estratègica de solidaritats tant duradores com efímeres. Hi ha un tret més que no pot faltar: un barri ha de tenir un nom, una denominació d'origen que permeti reconèixer una individualitat col· lectiva.

Aquesta qüestió és important, ja que ens col·loca davant el que diríem "l'essència" del concepte barri en un tipus específic de vincle social basat en la proximitat i en la rutina de les trobades en un context territorial delimitat, associat al del domicili per descomptat, però que també pot ser el de la freqüentació, com és el cas de la nostra identificació amb el barri en el qual està ubicat el nostre lloc de treball o d'oci. Mai s'ha d'oblidar la diferència entre barri i veïnat. Tot barri és un veïnat, però no tot veïnatge és un barri, d'i-

gual manera que no tota llar és una casa, però no tota casa és una llar. Per ser un barri un veïnatge o veïnat ha de ser més i altres coses, i aquestes coses altres o més són les que hom sap apreciar, perquè les ha viscut .

Això és així perquè el barri és, per una banda, un espai subjectiu associat a pràctiques individuals; el seu sentit és sobretot biogràfic, tot i que sovint pugui servir per recompondre un vincle social que la ciutat en el seu conjunt i les relacions anònimes i de distanciament que lisón pròpies tendeixen a dissoldre . És fonamental que aquest territori aparegui definit sobretot perquè en relació a ell es generen sentiments de vegades poderosíssims que cal emparentar amb els patriòtics, que també estan associats no només al desplegament d'unes relacions reticulars basades en la proximitat, en un conjunt més o menys intens i extens de pràctiques col·lectives o en el reconeixement mutu "de vista" , que dóna peu a aquesta figura la importància t'acabo de subratllar : "veí".

El barri és una autèntica institució social de primer ordre al qual se li reserven tasques fonamentals en la formació de la persona, ja que es constitueix en el motlle o configuració bàsica per a qualsevol modalitat a apropiació psicològica i afectual de l'espai, de qualsevol espai , ja que és la nostra primera experiència constantment reeditada - d'aquest espai col·lectiu que s'estén més enllà de les portes del que anomenem "la nostra llar", i que és menys nostre i fins i tot menys col·lectiu com més ens hi allunyem .

Si el barri és, com a categoria i com a experiència , tan important , és perquè en ell es produeixen llaços que són en si mateixos el que permet impedir aquesta ruptura que s'establiria entre la vida íntima , la privada i la pública , com si els veïns es prestessin a una funció mediadora que fa possible superar l'abisme brusc que es produiria entre el completament públic i el completament privat , com si ens donés la possibilitat de graduar els nivells que permeten apropar nos i allunyar nos de casa, a la manera com

fem quan anem reconeixent cares i llocs que se'ns van fent poc a poc més familiars o que ens permeten reconèixer a persones a les que sabem poca cosa més que "són del barri" .

Això per una banda. Ara bé, al mateix temps que el barri és un espai subjectiu de pràctiques individuals, també és inseparablement un espai objectiu de i per a l'acció col·lectiva. El barri és una unitat social clau, associada a un tipus d'integració social basada en la proximitat i en les interaccions freqüents cara a cara que no tenen per què estar exemptes de conflictivitat i de pràctiques d'exclusió.

És important subratllar el paper que els barris han jugat sempre en les lluites socials, per la seva tendència a convertir se en baluards des dels que les classes populars podien aquarterar se, per així dir ho, en certs moments crítics. I això val tant per als barris antics de les ciutats com, després, per als grans polígons de blocs en les perifèries urbanes. En tots els casos, hi va haver un element comú ibàsic que és de la concentració. És a dir, l'acceleració i la intensificació que en qualsevol moment podien conèixer les relacions quotidianes entre persones socialment homogènies amb vista a dur les a fer el mateix, en un mateix moment i lloc, en funció d'uns mateixos objectius compartits en això consisteix bàsicament tota mobilització , era la conseqüència directa d'un fet físic simple, però estratègic, com era la copresència i l'existència d'un nínxol d'interacció permanentment actiu o activable.

L'acció col·lectiva resulta llavors gairebé inherent a una vida quotidiana igualment col · lectiva, en la qual la gent, com sol dir-se, coincideix en el dia a dia, es veuen les cares, té múltiples oportunitats d'intercanviar impressions i sentiments, es converteix en vehicle de transmissió de tot tipus de rumors i consignes. La contestació, fins i tot la revolta, hi són, predisposades i fins i tot pressuposades en un espai que les propicia a partir de la facilitat amb que en qualsevol moment es pot " baixar al carrer", i més al propi carrer, la qual s'estén immediatament després del vestíbul de l'escala, en un espai exterior en què la trobada amb els iguals és inevitable i on és no menys inevitable compartir preocupacions, indignacions i, després, l'expressió d'una mateixa convicció que és possible aconseguir determinats fins per mitjà de l'acció comuna.

El veïnat es converteix d'aquesta manera en un factor desencadenant de determinades relacions socials, entre elles les associades a l'actuació col · lectiva per aconseguir objectius comuns. Concentrar es reconeix una vegada més com a sinònim de concertar, o, dit d'una altra manera, ens tornem a trobar amb les conseqüències del factor aglutinant en els processos de contestació, factor que no resulta d'altra cosa que de l'existència de contextos espacials que afavoreixen la interacció immediata i recurrent.

Un barri és això. Com a mínim.

Manel DELGADO

L'extraradi de les idees

La lectura en veu alta del meu conte Julieta y Romeo que vam fer a la biblioteca va ratificar el que sento des que l'Anabel López em va convidar a participar de les sessions de l'Extraradi: que l'autèntic extraradi d'un autor no és on va néixer ni créixer ni on viu, sinó el tipus d'idees que és capaç d'acumular, relacionar i progressar i, per tant, quina és la seva mirada i quina la seva perspectiva i quina la seva capacitat de penetrar i aprofundir en el món. Els grans autors universals no deuen la seva excel·lència literària a un origen cosmopolita o al fet de ser fills de les grans ciutats, com tampoc a haver crescut en extraradis o en un poblet enfilat muntanya amunt, sinó a la seva capacitat de copsar allò que la majoria no veiem a simple vista i al seu talent per narrar ho. L'agudesa i l'enginy no entenen de geografies.

Tot i això, igual que el Lucien, protagonista de Les il·lusions perdudes, d'en Balzac, jo vaig necessitar alliberar-me de les meves pròpies limitacions com a jove de l'extraradi (o de províncies, que deien abans) i buscar a Barcelona la mateixa universalitat que en Lucien busca a París. Llavors jo encara ignorava que l'autèntica universalitat, aquella que defineix la mirada d'un creador, no es conquista travessant fronteres externes, sinó enderrocant els murs interns que aixequem nosaltres mateixos cada dia i rere els

quals, cercant protecció i seguretat, ens empresonem.

Ara, perseguint la universalitat, intento que cada paraula que escric brolli d'aquest extraradi conceptual, la qual cosa no sempre tinc la certesa d'aconseguir; i m'adono que, paradoxalment, en la perifèria trobo les meves idees més personals, més intransferibles. Sovint a la meva vida, allunyar me m'ha servit per apropar me. És la polaritat humana. Sense nucli no hi ha extraradi, i a l'inrevés. I el meu nucli és Sant Feliu. Per això, durant la lectura en veu alta de Julieta y Romeo, em van reconfortar els somriures de complicitat dels lectors quan en algun moment de la trama s'esmentava un carrer, un racó o una botiga de la ciutat. Tots sabíem on era l'escola Verge de la Salut o havíem circulat per la carretera de la Sanson o havíem comprat alguna cosa a la papereria Ossó. Compartir també ens fa universals. Gràcies, doncs, a tots els qui vau compartir amb mi aquella tarda de pluja i lectura en el cor de la biblioteca de Sant Feliu. Ens sentíssim a l'extraradi o al nucli, se'ns considerés perifèrics o cèntrics, habitants del melic del món o residents a l'engruna més diminuta del mapa, durant un bon grapat de minuts ens vam trobar en aquesta dimensió que, malgrat no ser geogràfica, és inequívocament universal: la literatura.

Carlos PERAMO

Quina importància té l'extraradi en la teva obra o trajectòria?

Jo havia nascut al barceloní barri de Vallcarca, a tocar del Parc Güell. El meu pare feia d'impressor al carrer Gran de Gràcia, cantonada Travessera. I vaig ser durant nou anys del preparatori al preuniversitari al col·legi dels jesuïtes de Sarrià: Gràcia, Sarrià, Vallcarca eren els meus espais barcelonins... Com que teníem més de trenta cosins germans, que vivien a l'Eixample barceloní, també coneixíem aquest espai urbà. Des de Lesseps, i amb metro, anàvem alguns diumenges fins al Liceu, i d'allà a les Drassanes... des d'on ensumàvem (i tocàvem) mar.

Després vaig viure a tocar de l'Observatori de l'Ebre, a Raïmat (en terres lleidatanes) i a Sant Cugat del Vallès.

Tot va canviar, per a mi, el 1969, amb l'Estat d'Excepció: la policia ens va detenir a casa de l'Alfons Comín, on estàvem reunits amb la vídua d'Emmanuel Mounier, un pensador francès, catòlic però de pensament obert.

Doncs bé: entre els detinguts hi havia el jesuïta Joan García-Nieto i el meu amic Ernest Udina. Quan el seu pare, aleshores 'subsecretario del Plan de Desarrollo' o sigui: franquista del tot, i que les travesses sempre assenyalaven com a futur ministre del General , va exigir que alliberessin el seu fill i a mi (perquè don Santiago era amic de tota la vida del meu pare), i de Madrid li van dir que no..., als dos dies, però, ens van alliberar a tots dos.

El jesuïta García Nieto el van 'empresonar' (¿?) a la casa d'exercicis que els jesuïtes tenien a Manresa. El seu germà, que era banquer, i jo, érem les dues úniques persones que el podíem visitar... En una d'aquestes visites em va començar a donar encàrrecs per a la gent que ell cohesionava de la 'Comunitat cristiana' del barri de Sant Ildefons de Cornellà. (Amb l'Alfons Comín, treballaven

en un llibre sociològic sobre aquell barri: Juventud obrera y conciencia de clase). En resum: el Joan, a qui alguns batejaven com 'el Nepo', em va demanar que anés a viure al seu piset de la Ciutat Satèl·lit de Cornellà. al carrer Begònia 4. Com que la detenció m'havia deixat sense passaport, i jo ja no podia tornar a Bonn, em vaig quedar a Cornellà... els 34 anys següents.

Els meus primers llibres giraven a l'entorn del Baix Llobregat: El Baix Llobregat: quince años de luchas obreras (José Botella m'havia ajudat en la redacció d'un capítol i per això vaig voler que constés com coautor). La primera novel.la: No arrenqueu els geranis passava a Cornellà així com El rellotge del pont d'Esplugues (per la qual em van 'regalar' el Premi 'Ramon Llull' de Planeta, etc.

A més, vaig ser molts anys corresponsal de premsa. Per a diaris com 'Avui', 'El Periódico', 'El País', 'Diari de Barcelona'. En el suplement setmanal de 'El Periódico', tenia una columna setmanal que es deia: 'Mi costurero' i que signava una tal Berta Padró Berta era el nom de la meva filla i Padró/Pedró el nom del barri on vivia.

Ja abans de la mort de Franco, els primers anys 70, i sempre sota el guiatge del pratenc Dr. Jaume Codina, jo participava en la posada en marxa del 'Centre d'Estudis Comarcals del Baix Llobregat'. Això m'obligava a passejar me per totes els pobles/ciutats del Baix Llobregat... Aquest va ser l'origen del meu baixllobregatisme, que es va multiplicar quan em van elegir primer regidor cornellanenc i després diputat al Parlament de Catalunya, fet que em va obligar a passar me la vida per la meva nova comarca.

Ignasi RIERA

De l’orgull, que no és poca cosa, ans al contrari

Les jornades BiblioEXTRARADI van tornar a Sant Feliu, i ho van fer amb força. Vaig poder assistir a algunes de les activitats menys de les que hagués volgut-, durant les quals, he de confessar -ara que no m’escolta ningú , que vaig créixer com a persona. Què vol dir això? Doncs que vaig aprendre coses noves, vaig escoltar idees que em van fer reflexionar, vaig conèixer persones molt riques a nivell intel·lectual com ara escriptors, periodistes, antropòlegs, cineastes, músics, artistes, vaig recordar i viatjar en el temps, vaig imaginar i projectar un futur, em vaig emocionar i vaig riure.

Però per sobre de tot això, el que va créixer més va ser el meu orgull de “ser d’extraradi”, de pertànyer a Sant Feliu i al Baix Llobregat. I aquesta no és una qüestió menor: el fet de pertinença de la ciutadania d’un territori tant divers i gran com l’àrea metropolitana en un món tant global, és clau per a fer front a tots els problemes que tenim i als que vindran.

Quan més unides estiguem les persones, més fàcil serà encarar una pandèmia, una crisi econòmica, una catàstrofe ecològica derivada del canvi climàtic o un allau de refugiats de guerres. L’orgull de pertànyer a un lloc i a una comunitat de persones és l’energia que ens fa avançar, el motor que contribueix a crear, pensar, treballar i buscar solucions.

Les institucions que ens governen suposo que ho deuen tenir present això. I suposo que l’Ajuntament de Sant Feliu, per exemple, es deu adonar que té molta sort de comptar amb un equip a la Biblioteca Montserrat Roig tant potent i dinàmic com per organitzar aquestes jornades BiblioEXTRARADI, que no són només uns debats i unes xerrades qualsevol. Al darrere hi ha moltes més coses, la principal d’elles, aquest orgull de ser d’extraradi. Si l’antropòleg Delgado ens deia en la seva xerrada allò d’important que és escoltar algú que diu amb orgull “jo sóc de la Trini”, jo puc dir ara més “jo sóc de Sanfe”. Gràcies BiblioEXTRARADI per recordar m’ho.

Sònia PERELLÓ CASTELLVÍ

Papeles

Gabriela aborrece caminar en el convencionalismo, le provoca escozor.

Le gusta asociar la personalidad de la gente y la atmósfera de los lugares, con un elemento cotidiano, el papel.

Ha conocido personas cebolla, que calcan y copian. Couché, barnizadas y satinadas, con una pasta que las hace opacas. De lija, las que raspan, incluso verbalmente. Y también higiénico, relacionadas con cuestiones escatológicas, aparentemente perfumadas.

Ella misma, se califica en la infancia como papel de seda: fino, suave, traslúcido, flexible, delgado y frágil.

Su infancia transcurrió en un pueblo cercano a Barcelona, Esplugas de Llobregat. Allí vivió hasta la mayoría de edad, en una augusta torre modernista.

El día que inauguraron la torre, Beatriz la madre, contemplaba el vasto jardín cuando vio horrorizada como una tromba de niños lo asaltaba, ocupando los espacios minuciosamente diseñados. Pateaban la pista de baile de cemento rosa. Corrían zigzagueando entre las grandes macetas que la rodeaban, ornamentadas con hortensias lilas, espléndidos pompones vivos. Introducían las manos, y todavía peor, los pies, en la piscina. Vociferaban mientras se deslizaban por el tobogán y compartían el columpio subibaja en la zona destinada a los juegos.

Fuera, fuera, esto es propiedad privada, les gritó horrorizada. Los niños escaparon asustados, creían que se trataba de un parque público.

Beatriz, reunió a sus cuatro hijas y les dio una orden:

No habléis con los niños del pueblo, son unos horteras.

El universo de las niñas se vio acotado a la relación con las ocho personas de servicio, de las que aprendieron el significado de las palabras cariño, altruista y valores humanos.

La crisis de mil novecientos noventa y tres, irrumpió en la familia de forma abrupta. La fábrica quebró. La primera secuela fue la muerte del progenitor. Su desaparición deshilachó los cortinajes de damasco, y cosió un edredón desangelado que dejó desnudas a las hermanas en una desconocida precariedad.

Gabriela tenía dieciocho años, consiguió trabajo en una panadería y se independizó. Recaló en Hospitalet. Tan solo tres kilómetros, suponían pasar del papel regalo, al papel de embalaje, raso, monocorde.

Han pasado diez años. Desde la ventana de su casa, Gabriela contempla el paisaje de cemento.

La Florida, un barrio de muros desconchados, desvaídos por la humedad y años de caligrafías globulares superpuestas. Ropa tendida en las ventanas, cemento y polvo, polvo gris y polvo blanco. Mujeres sin edad que arrastran carritos de la compra, inmigrantes de todas las edades que empujan carros de deshechos. Bloques lineales de 96 metros de largo y 14 plantas de altura, separados por 40 metros, colocados en paralelo.

Como cada domingo, ha señalado una ruta. Tras despedirse de Lola y comprobar que está bien, coge el tren y viaja. Le gusta visitar los distintos barrios de Barcelona como una turista. Opina que es un lujo rebelarse ante la diferencia. Y juega a adjudicarles un papel. Lola es su vecina, la mujer que la cobijó desde el primer día. Pese a la edad, su energía brava no ha disminuido. La estrecha con fuerza entre sus brazos maduros. Su pelo sigue negro, prieto, recogido en un moño bajo. Su cuerpo grande y leal, está hecho para el abrazo. Lleva una bata estampada en colores vivos y un volante en el hombro que expresa sus raíces. Es de esas personas que pisan fuerte y abren las ventanas de par en par para ventilar y cantar.

Lola, papel de estraza; en apariencia basto y grueso, de color marrón chocolate. Es muy resistente. Envuelve y protege.

Madre, papel charol; dos caras, una de color, resplandeciente, la que mostraba en sociedad, y otra blanca, rasa y muda, para casa.

Llega al Paralelo, pasa por delante del teatro Apolo, camina unos pasos y entra en la explanada de hormigón, un parque sin césped; una dehesa, entre el mar y la montaña de Montjuïc: cemento, salitre, cemento, resina, el Broadway catalán. A la derecha, tres cumbres volcánicas extintas, de setenta y dos metros de altura.

Papel pintado. Templo de grafiteros de

todo el mundo, que acuden a este lugar para plasmar su grito y su arte.

Repara en un grupo de puertorriqueños, camisetas de tirantes, tattos tribales. Se considera una persona abierta, aborrece el descrédito hacia los jóvenes en general, y hacia los de la calle en particular. Pero no puede evitar el pensamiento podrido, esconde el móvil. Le llaman la atención las palabras de uno de ellos:

—Lo que escucho, lo que veo, lo suelto ahí.

La imagen, representa una bestia hermosa, entre pez y ave, inmersa en un enorme libro abierto con las hojas en blanco. El animal es de color naranja mandarina, pintado sobre fondo turquesa. En su piel figuran palabras, notas musicales, la imagen de Humphrey Bogart, un gato sonriente, una pluma, un tintero de antaño, un submarino, un castillo.

Sin duda, papel secante, apunta respecto al artista: sumamente absorbente; se embebe de arte, fantasía, realidad, antaño. Como el mismo barrio de Poble Sec, multicultural y obrero, asociado al mundo artístico.

De vuelta al metro, le roza una hoja de papel de periódico viejo, ilegible, desmembrada del formato inicial. Así me sentí en mi niñez, piensa Gabriela. Pero ya no, hace mucho que soy papel reciclado.

Maika CARROGGIO RUBÍ

Biblio Extrradi

El viaje

Este verano he realizado un viaje por los barrios de Barcelona. Como Gabriela, les he otorgado la cualidad de papel. Aunque es algo muy personal ¿Alguna sugerencia? ¿Qué papel le otorgas a tu barrio? ¿Y, a ti mism@?

Pedralbes: papel moneda. Entre este barrio y Trinitat Nova, hay una diferencia de 6,7 años de esperanza de vida. Dejando a un lado las estadísticas, el color de los billetes se corresponde con la anatomía del lugar: el rosa de la buganvilia, trepa por las paredes de los jardines señoriales, armonizando con el amarillo dorado de las molduras arquitectónicas. Prevalece el verde, como telón de fondo, la Sierra de Collserola, frente a la ausencia de grises.

Sant Andreu, Sarriá, San Adrián del Besós, Gracia: papeles artesanos o de manualidades. Pequeños pueblos dentro de la ciudad, guardan el sabor de lo hecho a mano, guisos de chup chup, recetas tradicionales que pasan de generación en generación.

Barrio de la villa olímpica: papel de aluminio, metálico, frío, refulgente, con predominio del gris acerado. La torre Mapfre, el hotel Arts, la monumental escultura el Peix d'or (Pez de oro) de Frank Gehry, representan la perfección de la simetría, soledad metálica, bella Babel.

El Eixample: papel cuadriculado en el que

se escriben páginas de historia y se dibujan mansiones modernistas.

El Guinardó: papel ecológico. Su aspecto más destacado es su situación geográfica. Mirando hacia arriba, la montaña, hacia abajo, el mar; productos orgánicos, aire libre, ligeramente granulado, piedras, pedruscos y arena.

El Gótic: papel de piedra, duradero y resistente. Entras en un mundo sin tiempo. Destaca la actual dureza social existente, la presencia constante de sintecho en los portales y escalinatas.

Sants Monjuic: papel continuo. Es el barrio más extenso. La heterogeneidad del territorio se traduce en una gran diversidad social y humana. En él, puedes pintar montañas, casitas unifamiliares, un polígono industrial, bloques de pisos, y hasta un castillo.

Ciudad Meridiana: cartón, donde Barcelona pierde su nombre o Vila Desahucios. Capas de papel superpuestas, cemento, sobre cemento, componen un paisaje de urbanismo de polígono. Se revela espeso, grueso, rígido, barato, opaco, duro, no importa su parte estética.

La Barceloneta: cartulina de colores, por la vestimenta de los turistas, la viveza de las sombrillas, el simulacro de barquitos de papel, sobre fondo azul y la triste realidad de los tops manta.

Maika CARROGGIO RUBÍ

Biblio Extrradi

Collage d’Anabel LÓPEZ

Àrea infantil

Biblio Extrradi

ALTÉS, Marta. Canvi de casa I*Alt EL MEU ENTORN

ALTÉS, Marta. Nou a la ciutat I*Alt EL MEU ENTORN

BELLEMO, Cristina. La ciutat de les llistes I*Bel EL MEU ENTORN

BLACKALL, Sophie. Si vens a la terra I*Bla EL MEU ENTORN

BONILLA, Rocío. Gràcies I*Bon EL MEU ENTORN

CARDON, Laurent. La unió fa la força I*Car VALORS

CARDON, Laurent. La unió fa l’èxit I*Car VALORS

DEBUC, Marianne. Casa teva, casa meva I*Deb EL MEU ENTORN

DENISEVICH, Kasya. Veïns I*Den EL MEU ENTORN

GOBEL, Doro. Aquí se construye I*Gob PETITS LECTORS

PAPATHEODOULOU, Antonis. A la cua de l’arca I*Pap ENTORN

PASINSKI, Mikoaj. Carrer del xiclet, 5 I*Pas EL MEU ENTORN PÉLISSIER, Mona. Descobreixo la ciutat I*Pel PETITS LECTORS

PERSIVAL, Tom. Els Invisibles I*Per EL MEU ENTORN

PINSON, Zaza. El rumor I*Pin VALORS

SCHAMP, Tom. L’Otto passeja per la ciutat I*Sch LLIBRE JOC

SMITH, Sydney. Perdut a la ciutat I*Smi EL MEU ENTORN

TRUCCO, Clara. L’Arquitecta de Ciutat Meridiana, Torre Baró i Vallbona I*Tru OFICIS VALDIVIA, Paloma. Els de dalt i els de baix I*Val VALORS

GOLDSTYN, Jacques. Fer Mitja I*Gol VALORS

JEFFERS, Oliver. Què construirem I*Jef VALORS

LASSERRE, Helene. El viatge dels veïns I*Las EL MEU ENTORN

LASSERRE, Helene. A cals veïns I*Las EL MEU ENTORN

LIPNIEWSKA, Dominika. A la ciutat I*Lip EL MEU ENTORN MARTINS, Isabel Minhós. D’aquí no passa ningú! I*Mar ÀLBUMS

MATOSO, Madalena. Compta Quilòmetres I*Mat LLIBRES JOC MAZO, Margarita. El camió de les escombraries I*Maz ENTORN

GEHRMANN, Katja. Oso de Ciudad I** Geh

LARSEN, Marit. Allà on viu l’Agnés I** Lar

PIJAMA, Joana. Mapa de ciutats somiades I** Pij

RASSAT, Thibaut. L’arquitecte i l’arbre I** Ras

RODARI, Gianni. El hombre que compro...Estocolmo I** Rod

STAMM, Peter. Per què vivim als afores de la ciutat I** Sta

PRÉNAT, Sophie. L’hospital I362.1 Pre

TRÉDEZ, Emmanuel. Els bombers I614.8 Tre

JARDÍ, Enric. Què vol dir això? I656 Que

RAIDT, Gerda. Basura I628.2 Rai

Biblio Extrradi

NOGUER, Irene. Ciutats a dalt i a baix I91(100) Nog

BUTERFIELD, Moira. Roma: rutas divertidas I91(026)(45) But

CAMPUZANO, Lourdes. Explorem Barcelona! I91(026)(46.71Bar)Cam

CAMPUZANO, Lourdes. Explorem Girona! I91(026)(46.71Gir)Cam

FALCÓN, Laia. Barzoolona I91(26)(46.71Bar) Fal

PIQUÉ, Núria. Explorem Lleida! I91(026)(46.71Lle) Pic

SERRET, Cristina. Explorem Tarragona! I91(026)(46.71Tar)Cam

SIMÓN, Àngel. La ciutat del futur: Ildefons Cerdà I92(Cer) Sim

ZABALA, Javier. Barcelona I91 (46.71Bar) Zab

ADRECES I HORARIS

Adreça: Verge de Montserrat, 1 3 Sant Feliu de Llobregat Tel. 93 685 01 86

Horari d’hivern:

Matí: de dimarts a dissabte, de 10 a 14 h

Tarda: de dilluns a divendres, de 16 a 20.30 h Horari d’estiu:

Matí: divendres de 9.30 a 14.30 h Tarda: de dilluns a dijous, de 15.30 a 21 h

PHOTOCALL

Del 15 al 30 de novembre es va poder participar al concurs d’Instagram Sorpreses als barris.

Qui encertés a quin barri de Sant Feliu de Llobregat es localitzaven les fotografies noves que es penjaven cada dia, podia guanyar una panera cultural.

La guanyadora del concurs va ser la usuària Elisabet Ortega.

“He fet moltes coses a la meva vida i m’he divertit molt

L’escriptor Ignasi Riera, de 82 anys, establert a Cornellà des de jove, fins que va marxar a viure a Madrid ara fa gairebé vint anys-, va participar a les jornades BiblioEXTRARADI el divendres, 19 de novembre. Dins la secció “Coneguem a...” que en la primera edició de BiblioEXTRARADi es va dedicar a Paco Candel- la Biblioteca va voler fer l’hi aquest petit gran homenatge a un home que ha estat molt compromès amb el Baix Llobregat i la seva gent així com amb la cultura. En l’acte hi va participar la María Candel, filla del Paco Candel, al qual l’Ignasi Riera estimava molt, i jo mateixa, que vaig anar acompanyant lo en aquest recorregut.

L’Ignasi Riera va estudiar Filologia Romànica i va ingressar en la Companyia de Jesús, que va abandonar el 1969. Membre del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), fou regidor de Cornellà de Llobregat (1979 1994), i també diputat al Parlament català (19881992 i 1995 1999). Ha conreat diversos gèneres literaris i ha publicat més de cinquanta llibres, entre novel·la, narrativa breu, assaig, retrat biogràfic, literatura infantil i juvenil. També és autor de diversos llibres de gastronomia, una de les seves grans aficions. També ha

col·laborat amb un gran nombre de mitjans de comunicació (ràdio i premsa, bàsicament), ha treballat en l’àmbit editorial i ha exercit la docència com a professor d’adults.

La sala d’actes es va omplir de públic per escoltar de primera mà a un escriptor que respira pels quatre costats llibres, paraules, cultura, territori i denúncia d’injustícia social. Tot i la seva edat i algun que altre problema de salut que arrossega, està en forma i dona gust escoltar les anècdotes viscudes i les persones que ha conegut al llarg de la seva vida, cuinat tot amb reflexions sàvies, que ell ens serveix a taula amb una barreja d’humor, fina ironia i honestedat.

Durant l’acte es van llegir fragments d’alguns dels més de 50 llibres que té publicats. La tria no va ser fàcil, però, donada la varietat bibliogràfica d’aquest prolífic escriptor. Ell va venir amb llibres sota el braç i també va llegir diverses pàgines en diversos moments.

Culte, conversador, senzill, amb possessió d’una memòria meravellosa com vam poder comprovar tots els assistents-, generós i agraït, vam poder endinsar nos, durant gairebé dues hores, en la seva trajectòria vital i professional, alhora que

BiblioEXTRARADI ens va permetre fer un recorregut per la trajectòria de l’escriptor, polític i periodista Ignasi Riera, compromès des de sempre amb els llibres, la cultura i el Baix Llobregat

ens va permetre als assistents recórrer la història més recent del Baix Llobregat, i de Catalunya, des de dels anys 60, a través dels esdeveniments en els quals va participar i les persones que va conèixer o entrevistar. Un profund coneixedor de la cultura d’extraradi. Sens dubte, tota una lliçó de vida i estimació a un territori i a una cultura. Tot un privilegi poder escoltarlo.

Baixllobregatí d’adopció

juntament de Cornellà durant 15 anys.

“

Tot i haver nascut a Barcelona, em sento baixllobregatí d’adopció” va començar . Ens va explicar que va anar a viure a Sant Ildefons, quan es va declarar l’estat d’excepció. Ell era a casa de l’Alfons Comín i el van detenir i el van portar a la presó Model de Barcelona. Però el van deixar sortir gràcies a l’Ernest Udina. El sacerdot Joan García Nieto, que també havien detingut, l’hi va donar les claus del seu pis a Sant Ildefons i l’hi va demanar el favor que s’hi instal·lés. “Hi vaig anar a viure per uns mesos i m’hi vaig estar ni més ni menys que 34 anys!”, ens deia.

“M’hi vaig capbussar del tot a Sant Ildefons de Cornellà, potser perquè allà hi ha molts bars, i els bars són una de les parròquies que jo més freqüento”, va dir, entre la ironia i la sinceritat, el que fou regidor de Cultura i d’Educació a l’A-

“M’hi vaig adaptar molt ràpid i de forma molt natural a Cornellà perquè va coincidir amb moviments socials importants”. L’hi van oferir ser corresponsal del Baix Llobregat i allò encara impulsà més el seu coneixement de la comarca. Un dels primers llibres que va escriure va ser 15 años de lucha obrera, l’any 1976, on retrata molt bé, amb testimonis de primera mà, el que estava passant en el moviment obrer i de lluita sindical aquells temps en indústries com La Seda o la Seat, entre moltes d’altres. “El Baix Llobregat ha sido possible porque a la comarca han ido a parar hombres de las más distintes procedencias”, escrivia a l’inici d’aquest llibre.

Per a l’Ignasi, “el fet de poder assistir a les assemblees em va permetre trobar me enmig de reunions fantàstiques; eren lluites obreres que s’escampaven més enllà de la fàbrica en si, i afectaven a tot i a tothom”.

L’extraradi el va marcar en la seva forma d’escriure i comunicar?, li preguntàvem. “Per suposat”, ens responia l’Ignasi. “Primer de tot perquè un lloc com Cornellà, per exemple, que va créixer de forma desmesurada, que va passar de 8.000 habitants en temps de guerra a 70.000 o 80.000 a final dels anys

70, es converteix a la força en un lloc diferent”. “El món allà era diferent del meu barri de naixement, Vallcarca, o del col·legi dels Jesuïtes de Sarrià on havia anat”.

Què va aprendre el Nani Riera d’aquell Sant Ildefons? “Hi vaig aprendre moltes coses. Hi vaig trobar uns bars fantàstics on hi havia molta vida. La gent vivia en pisos molt petits i quan arribava el diumenge anava tothom al bar. Allà vaig conèixer al Jordi Évole o la Banda Trapera del Río, per exemple.” L’Ignasi Riera va participar en la creació del que avui és el Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat i li ho vam fer recordar. “Les primeres reunions per fer el centre es van fer aquí, a Sant Feliu, perquè era la capital!”.

Montserrat Roig i Paco Candel Amb l’escriptora Montserrat Roig eren companys de carrera i de curs a la Universitat de Barcelona. “Ella va començar escrivint coses molt boniques però va fer un gran canvi quan va publicar “Els catalans als camps nazis”, a partir del qual tots els seus escrits comencen a entrar en una altra dimensió”.

En aquest moment és quan ell posa sobre la taula la memòria històrica, tema cabdal per a l’Ignasi.

“

Tothom té memòria històrica. Si fóssim capaços de trobar punts en comú de les nostres memòries familiars aquí, ara mateix sortiríem tots enriquits perquè la memòria històrica és el que et fa pensar en el que eres, el que ets i el que seràs”.

I just també en aquest moment de la xerrada és quan la María Candel, filla del Paco Candel, puja a la tarima per seure al costat de l’entranyable amic del seu pare. “Aquest és un moment molt emocionant per a mi perquè en escoltar el Nani Riera és una forma d’estar amb el pare; escolto la seva veu i em venen al cap uns records molt familiars”, deia la Maria, emocionada i contenta de ser allà.

Paco Candel d’entre d’altres personatges com ara d’en Jordi Pujol, Lluís Llach o el poeta Pere Quart, el seu tiet-. Entre Candel i Riera va sorgir una gran amistat, i l’Ignasi li guarda una gran estima a l’autor d’Els altres catalans.

plicava com el seu pare havia tingut algun que un altre malentès amb la gent que descrivia als seus llibres, personatges de carn i ossos, veïns que vivien a la perifèria, al seu barri, que feia aparèixer a les seves obres. “Al meu pare li sabia greu parlar d’ells als llibres però deia que no podia deixar d’escriure de la seva gent, que havia de parlar d’ells perquè així destapava aquell món per crear una justícia social”. L’Ignasi Riera li va editar A cuestas con mis personajes. La Maria va explicar que havia trobat les llibretes del seu pare amb descripcions minucioses de totes aquelles persones. “Crec que ara la nova immigració necessitaria un escriptor, una veu, que s’hi pogués dedicar a descriure-la i explicar-la, tal com va fer el meu pare amb la immigració que ell es va trobar. Això és molt necessari”.

Entre l’Ajuntament i el Parlament

L

’Ignasi Riera va escriure una preciosa biografia del

”Els llibres més famosos de Candel tractaven de tota aquesta quantitat de gent que va arribar de fora a Barcelona”, explicava l’escriptor que tan bé el va conèixer. “El seu gran triomf com a escriptor és que es fixava en les persones i les descrivia molt bé; l’obra de Paco Candel és una antologia de personatges”, assenyalava. Riera va llegir un fragment d’El juramento y otros relatos de Paco Candel com a mostra que recollia i retratava una gran varietat de gent.

La María Candel també ex-

L’Ignasi Riera va ser regidor de Cultura i d’Educació a l’Ajuntament de Cornellà. L’escolarització va ser la prioritat en entrar com a regidor d’Educació, ens va dir. Hi havia 25 escoles, gairebé totes públiques, a Cornellà, amb classes de 40 alumnes o més, a l’any

“

1979. “A més, no hi havia ensenyament d’adults i n’hi vam crear. Hi havia un analfabetisme femení impressionant. Em semblava que era un acte de justícia mínima, el dret que aquesta gent pogués anar a l’escola i aprendre el bàsic”, va dir. “Eren temps en què barris com el de Sant Ildefons no tenia ni clavegueres”, recordava l’escriptor. Sobre com veu ara mateix el barri, i la comarca en general, deia que “el Baix Llobregat pateix en aquests moments un problema d’envelliment de la població; i això és molt difícil de resoldre perquè la natalitat ha baixat molt aquests anys. No sé que s’ha de fer al respecte”.

Va ser diputat al Parlament de Catalunya durant vuit anys per Iniciativa per Catalunya. “La vida del Parlament és avorridíssima i tots els que veníem dels ajuntaments dèiem quina llàstima que no ens paguessin igual als ajuntaments que al Parlament!”. Madrid versus Barcelona

Sobre la comparació recorrent aquests dies entre Madrid i Barcelona, l’Ignasi Riera va explicar que creu que a Catalunya no es valora prou la riquesa que es té pel que fa a l’estructura municipal de l’àrea metropolitana. “Aquí no es té gaire clar que hi ha una capital i una trentena d’ajun-

taments, que sumats tots ells fan un de sol a Madrid. Aquesta és una de les riqueses del Baix Llobregat en aquests moments (encara que jo sempre m’hagi barallat molt amb els meus alcaldes). No sabrem mai la sort que això suposa, el fet de tenir un alcalde i un ajuntament propi”.

Per això va afegir que “em preocupa que no es tingui en compte que qui fa realment política és la gent dels ajuntaments, és on hi ha la força política veritable, i no pas al Parlament”. Des del 2003 l’Ignasi Riera viu a Madrid. S’hi va traslladar amb la seva segona dona, la Carmen, la infermera que va conèixer al camp de refugiats saharuí, present a la sala, a l’igual que les seves filles i la mare d’elles, que no van voler perdre’s aquest “homenatge” a l’Ignasi Riera.

Jo estic molt bé a Madrid i m’hi he adaptat molt bé al barri on vivim”. Sobre la rivalitat que sembla que ha sorgit actualment entre Madrid i Barcelona, l’Ignasi ens diu que “això del beautiful Madrid és un grupet petit de gent”. “Els índexs de pobresa de Madrid són escruixidors, ho conec molt bé perquè estic investigant el tema per una feina que estic fent”. “La desigualtat a Madrid és molt més alta que a Barcelona”, diu rotund i seriós l’escriptor.

L’ àmplia vessant literària

Ignasi Riera era fill d’un impressor de Gràcia. Ell era un dels sis germans, la seva mare era de Sant Feliu de Guíxols, i es dedicava a escriure cartes i a llegir les a les dones de Vallcarca que no en sabien. “Era una dona especialista en llegir contes, especialment quan plovia.

explicador d’històries em ve d’ella”, explicava l’escriptor que va guanyar el Premi Ramon Llull per El rellotge d’Esplugues(1984) -novel.la situada a Cornellà o el Premi Pere Quart d’humor i sàtira pel recull de monòlegs Bla, bla, bla (1989). També va situar a Cornellà No arrenqueu els geranis (1984). També té escrits Lletra de batalla (1995), Natàlia i altres contes (1995), Un diputat per a no res (1992) o La revolta dels avis (2005), entre molts d’altres. En ells retrata sovint personatges que caricaturitza i que formen un micro cosmos que és per a ell un fragment de la subciutat on viu. “No hi ha res que m’inspiri tant com el carrer de casa a Cornellà de Llobregat”, ens va recordar la

Escriptor del Mes. Entre els llibres de no ficció, té publicats Els catalans de Franco (1998), Un català a Madrid (2004) o la seva autobiografia Memòries d’un nen golut (2005, Premi Roc Boronat), entre d’altres.

A més de la biografia de Paco Candel (1998), va escriure biografies de Jordi Solé Tura (1983), Joan Oliver (1992 2000, tiet seu), Jordi Pujol (2001) o Lluís Llach (2002). Preguntat per la biografia de Jordi Pujol, va comentar que “una de les coses per les quals els meus m’han renyat més vegades ha estat perquè jo tenia una relació intensa amb en Jordi Pujol”. “Jo el criticava políticament, per les seves idees, però en canvi ha estat un polític molt ben format,

Biblio Extrradi

“I jo com que m’he passat tota la vida llegint, trobar te amb algú que llegeix molt, t’agrada. I a més quan més llegeixes, més te n’adones que et queda molt per llegir”, ens deia alhora que ens explicava com va ser que li va agafar als 14 anys la dèria de llegir sense parar, quan fins el moment no era un lector: “Vaig començar a perdre vista i em van trobar una malaltia als ulls i em van dir que allò m’impediria llegir”. Sembla ser que allò va actuar com un revulsiu i “vaig començar a llegir com un boig, abans de quedar me sense vista, però no sabem què va passar, que ja no vaig anar més al metge i sembla que la malaltia va marxar sola”.

La cuina

Ha publicat diferents diccionaris gastronòmics i llibres de gastronomia. “La gastronomia permet definir un país i explicar com és un territori”. La seva anàlisi del panorama actual al respecte és que “ara hi ha un excés de llibres de cuina, i molts són per culpa dels règims, però penso que són llibres de ciència ficció”.

“

Per a mi, la manera de cuinar i de menjar diu molt de les persones, i és una

manera més fàcil d’explicar la història que no pas explicar els reis visigots, posem per cas”. Alguna vegada fins i tot ha dit en entrevistes que li hagués agradat ser cuiner.

“Estimular l’autonomia quotidiana és també que les persones aprenguin a cuinar”, deia mirant fixament a les seves filles. “Saber cuinar m’ha anat molt bé, per la vida. N’hauria d’aprendre tothom.

Abans d’acabar aquest viatge per la seva trajectòria

vital i professional, i davant el reguitzell d’activitats, llibres i feines que ha fet durant els anys, només va voler afegir, a mode de conclusió final, que “a la meva vida he fet moltes coses i m’he divertit molt”, tot tenint un petit record pels seus pares en una conversa.

Sònia PERELLÓ CASTELLVÍ

“El lloc on vivim ens acaba marcant indiscutiblement”

Najat El Hachmi, guanyadora del Premi Nadal amb la seva novel.la “Dilluns ens estimaran” va participar en la sessió del club de lectura sobre el llibre a BiblioEXTRADI.

La novel·la Dilluns ens estimaran de Najat El Hachmi va ésser la protagonista del Club de Lectura de la Biblioteca les darreres setmanes d’octubre i novembre, per la qual cosa la presència de la seva autora per parlar de la novel·la i la seva obra en el marc de les jornades BiblioEXTRARADI va despertar molt d’interès entre els lectors, i en la ciutadania de Sant Feliu, en general, que van omplir la sala d’actes de la Biblioteca Montserrat Roig (BMR). Es va viure un debat entre els assistents, ple d’intervencions entusiastes al voltant de la novel.la, un diàleg escriptora públic que va moderar la Maite Roldán, coordinadora del Club de Lectura de la BMR.

L’escriptora, filla d’una família musulmana marroquina i que des dels vuit anys va créixer a Vic, es va mostrar, des de ben inici de la trobada, molt senzilla, oberta i accessible, agraint la invitació a participar en les jornades que organitza una biblioteca que porta per nom, justament, el d’una escriptora a la que sempre li ha declarat la seva admiració i lloat com és la Montserrat Roig, un fet que va voler subratllar només començar a parlar.

A continuació, la Najat es va focalitzar en la novel.la i va ex-

plicar que Dilluns ens estimaran guanyadora en la seva versió en llengua castellana del Premi Nadal 2021- representa la història de moltes noies, no només una en particular, i que per a ella, és un exemple de la diversitat. “Tot i que les protagonistes són del mateix origen, venen totes del mateix lloc, però cadascuna es posiciona diferent davant la vida”.

“

El lloc on vivim ens acaba marcant indiscutiblement” va dir rotunda Najat, tot tenint present que les jornades BiblioEXTRARADI analitzen justament aquest fet. “L’espai on es situa aquesta història és molt important, no és casual”. L’autora va explicar que va voler retratar específicament un barri com el que descriu a la novel·la. “El disseny d’aquell barri que surt al llibre, aquells blocs de pisos amuntegats, aquells carrers, els va dissenyar algú pensant que allí hi viurien obrers, i no persones”. Va explicar que l’opressió de la classe social va voler que hi fos present en Dilluns ens estimaran a través de l’espai físic.

L

’opressió de la dona és un altre dels temes que va voler que hi aparegués. “De fet, al principi volia posar molts temes, fins que al final vaig veure que era massa, i vaig haver de treure

100 pàgines de la novel·la, per focalitzar me en uns de determinats”.

L’aspecte físic de les dones

“

Hem interioritzat que les dones de classe alta normalment estan primes i encaixen en els cànons estètics. Per això, les noies de la novel·la volen canviar el seu físic, perquè volen aspirar a una classe alta”. De fet, una de les protagonistes s’obsessiona amb el seu cul, per exemple.

“

Quan creixes en un entorn on et diuen que el teu aspecte pot ser conflictiu, acabes perdent autonomia, quan hauria de ser al revés perquè t’estàs fent gran. Comences a viure assetjament, control, pressió pel matrimoni, etc… I llavors veus que la teva vida com a nena era molt millor que com a adulta, i culpes el teu propi cos, moment en el que apareixen trastorns alimentaris com l’anorèxia”.

El públic li va preguntar com d’autobiogràfica era la novel·la que havia escrit, però no es va voler posicionar al respecte, tot i que sí va comentar que aprofita sovint quan escriu material que té a mà i que coneix a fons. “El que intento és, com a escriptora, agafar coses de la realitat que puguin connectar amb el públic”.

“

etc… Per això, fins que no van haver dones que van escriure, no vam existir. No som només de carn i ossos, també estem fetes del que llegim, veiem o es-

tat, com és el món... “Els idealismes van molt bé per anar cap endavant però és perillós voler que les coses s’assemblin a aquests ideals”, va dir.

El meu imaginari està conformat per molts àmbits, ja sigui cine, llibres,

El públic es va interessar pels motius pels quals no es coneix el nom de la protagonista fins gairebé al final de la novel·la. La Najat va explicar que ho va fer per mantenir el to íntim, de confessió i complicitat, que té la protagonista amb l’amiga. “El problema que tenen aquestes noies és que ningú les reconeix tal com són, amb tota la seva complexitat, sinó que tenen unes etiquetes”. Però la Najat, en una mostra de sinceritat, va dir que li va sortir fer ho així: “us he de dir que no tot el que escrivim té una explicació, de vegades ho fas de forma intuïtiva i no en coneixes el motiu”. En definitiva, per a l’autora aquesta és una novel·la sobre com es van trencant els idealismes sobre la realitat, sobre com és l’amor, sobre com és la materni-

La figura dels homes i com els retrata Naja en la novel·la, en contraposició a com ho fa amb les dones, també va aparèixer en la xerrada. El públic s’hi va mostrar interessat. Sobre els estereotips dels homes que apareixen al llibre va dir que “hi apareixen estereotips d’homes que s’ajusten a la realitat com ara el del pare, com un gran desconegut per a la protagonista”. La situació que està vivint la narradora és la d’un pare opressor i autoritari. “Ja m’agradaria que hi poguessin aparèixer homes menys estereotipats!“ s’exclamava l’escriptora. “Un dels idealismes que es trenca en la novel·la és justament la de la relació amb els homes, i jo he suavitzat molt la realitat!”. Per a l’escriptora, “hi ha un debat continu en les dones sobre per què

he volgut fer ho així, perquè ja n’hi ha molts d’altres de relats en els que donen una visió positiva dels homes”, va

repetir l’hi la frase “els homes només volen una cosa de tu” , al final acaba resultant “que vas amb homes

que només volen una cosa

Sobre el barri on té lloc la novel·la, la Najat va explicar que hi ha una xarxa de relacions entre les persones en el barri que és positiva, i té a veure amb la solidariEl problema és quan aquesta solidaritat es supeobediència i a les normes que regeixen el barri; aleshores el barri és

El públic li va preguntar pel Premi Nadal que ha obtingut la novel·la, i va dir que li agraden perquè li acostumen a portar nous lectors. I a més, el Premi Nadal va ser especial per a ella, amb un pes emocional afegit, perquè justament el primer Premi Nadal va ser per a una dona, Carmen Laforet, I a més, els premis en general et porten a conèixer persones que si no els hagués tingut, no hagués portat a conèiens va dir.

Des del públic li van preguntar sobre la resistència de dones com les protagonistes de la novel·la a canvis, tot i viure en països no musulmans. L’escriptora va respondre que “el canvi cultural que ha produït el feminisme aquí no s’ha produït espontàniament, és el fruït d’una lluita constant durant molt de temps, que encara està resistint, és un

canvi d’educació i mentalitat, però si això no es produeix, el canvi no passa només pel fet de viure aquí”. Per a la Najat, també hi té a veure el fet de viure en un barri segregat, on es crea una micro societat.

“En el barri en el que viuen les protagonistes, on és el feminisme i la igualtat? És un canvi molt lent que no es dona per si mateix, cal educar en feminisme i en igualtat per poder canviar

fundit, com és “el dels fonamentalistes que volen frenar tots aquests canvis, que en el cas de les dones és la submissió. I no és fruït de la regressió sinó que es un fenomen nou”.

I ja al final de la xerrada, i abans de tancar aquesta excel·lent oportunitat que va oferir BiblioEXTRARADI de poder conversar de tu a tu amb una autora de la talla de la Najat El Hachmi, hi van haver un parell de confessions, a dalt de la

mina unes quantes: parla amazic amb la seva mare, castellà amb els seus germans, català amb els seus fills, a més d’altres com ara l’anglès. Dilluns ens estimaran -que ens va anunciar que aviat s’editarà en àrab la va escriure paral·lelament i alhora en català i en castellà. I per la seva banda, la Maite Roldán, no va voler ser menys, i també va voler fer una confessió i compartir la amb els assistents: que ha-

“La unitat política, més que l’Estat, hauria de ser el barri

L’antropòleg Manuel Delgado i la Maria Candel -filla de l’escriptor Paco Candel- van mantenir una xerrada-diàleg viva i intensa sobre l’evolució dels barris i la perifèria, una radiografia de com ha afectat a la societat.

L’antropòleg Manuel Delgado va participar a BiblioEXTRARADI amb la Maria Candel, la filla de l’escriptor Paco Candel, el divendres, 19 de novembre, amb una xerrada diàleg entre tots dos molt interessant, amb una sala plena a vessar de públic, expectant per escoltar-los. Sense pèls a la llengua, clar, i directe, l’antropòleg va mostrar la seva total admiració per la cultura de barri alhora que crític en molts aspectes de la societat actual.

D’entrada, però, va fer palesa la seva admiració pel pare de la Maria Candel, la qual va apropar nos acuradament a l’obra del seu pare, autor d’Els altres catalans i pioner en donar veu a la població immigrant acabada d’arribar als anys 60 i 70 des de diferents indrets de Catalunya.

Tots dos van mantenir un diàleg viu i intens sobre l’evolució del concepte “extraradi”, un recorregut pel passat, present i futur de la “perifèria”, amb crítica inclosa al model actual de societat, en molts moments.

Una de les primeres frases de Delgado ja va deixar clar, d’entrada, la seva ferma militància amb l’extraradi. “Hi ha un cultura de barri, amb una determinada manera de fer, i això és així, no hi ha dubte”. I va continuar:

“Només cal fixar nos en la manera com Paco Candel descriu el

que veu a Apuntes para una sociología del barrio: allò és pura etnografia!”. La Maria Candel va explicar que el seu pare va saber retratar molt bé la complexitat de la gent del barri. “Però també he de dir que el pare els tractava amb molta tendresa, perquè sabia tot el que havien passat, tot el que portaven al darrere”.

L

’antropòleg ens va explicar que els seus orígens estaven al barri barceloní de Cal Drapaire, que eren unes cases que estaven al costat del Polvorín, i del Port.

“Ara li diuen Marina, però vaja, què carai, és la Zona Franca de tota la vida!”, puntualitzava Manuel Delgado, amb el seu distintiu to irònic i crític, que no va abandonar durant tota la xerrada. Tots els assistents vam poder veure un Delgado que va posar en dubte les meravelles del model actual de ciutat, a Barcelona, basat en un urbanisme i una cultura hípster que a ell li desagrada enormement.

Què es un barri, realment?

“Però què es un barri, realment?” es preguntaven des de la tarima de la sala d’actes de la Montserrat Roig en Delgado i la Candel.

Per a ell, “és difícil definir el concepte perquè un barri no és

un districte, és una unitat rara, però en canvi, defineix molt”. I va continuar amb la irònica crítica: “Al barri ara l’anomenen espai públic! Què és espai públic? A mi ma mare no m’enviava a jugar a l’espai públic! M’enviava al carrer, què carai”, deia el professor d’Antropologia a la Universitat de Barcelona.

Per la seva banda, la Maria Candel reforçava aquesta idea del concepte de barri afegint que “per al meu pare, els barris eren els pobles de la ciutat” i ens explicava anècdotes amb la gent dels barris que havia viscut el seu pare. “A l’obra Barrios descrivia dones plorant perquè, després d’anar a l’escola d’adults del barri, havien après a llegir el nom del seu propi carrer. Ell ho explicava d’una forma molt especial, semblava que escrivia despreocupadament però no era així, tot al contrari, era molt acurat”.

“A més continuava la Maria Candel , ell sabia que el que estava passant en aquells moments a la societat era molt important i que calia descriure aquelles lluites obreres que canviarien la història”.

La importància dels bars en la cultura de barri també es va posar sobre la taula. Tal com just una setmana abans havia destacat l’escriptor Ignasi Riera, també Delgado i Candel van subratllar la força del

“bar” i tot el que l’envolta, per definir l’extraradi. “El bar és una cèdula de sociabilitat absoluta”, deia l’antropòleg. “Són llocs plens de vida”, assenyalava. I tornava a la crítica: “Avui dia es reforma el bar de tota la vida i s’acaba expulsant a la gent del barri. Comencen els hípsters posant espelmetes als bars i cadires modernes, i el barri canvia i expulsa a la gent de tota la vida que hi vivia. Això ha passat a molts llocs de Barcelona, acaba diluint se com a barri, es converteix en una altra cosa que no té res a veure amb la riquesa cultural que hi havia en el bar de tota la vida”.

El bar i el carrer, una parella indiscutible per explicar la cultura d’extraradi, coincidien a dir tots dos convidats.

“Les fogueres de Sant Joan, el baixar al bar, els nens jugant i estan tot el dia al carrer, lliurement”, deia l’antropòleg

que ja no existia. I tornava a fer èmfasi en aspectes del barri actual que no li agraden: “Avui em faig creus de la monitorització dels nens, dels esplais, de les extraescolars, del poc temps veritablement lliure dels nens i nenes on ha quedat el temps al carrer, per jugar lliurement?”. Delgado va deixar molt clar que “la informació fonamental de la vida te la trobes al carrer”.

“Els barris dormitori havien de ser només dormitoris de treballadors però al final, van ser barris, plens de vida, perquè hi havia interessos comuns, eren un col·lectiu de persones que perseguien els mateixos objectius, i això els va donar molta força”, explicava l’antropòleg.

La crítica a la classe política per part de Delgado també va fer acte de presència. “On son avui els

Biblio Extrradi

líders dels moviments socials que estaven aquells dies lluitant al capdavant per les millores? Doncs resulta que actualment són als ajuntaments, ocupant càrrecs polítics”.

Portar “sang de SEAT”

Maria Candel exposava la lluita obrera que tant bé va retratar el seu pare en les seves obres. “Un llibre molt censurat va ser Ser obrero no es ninguna ganga, on descrivia el dia a dia dels treballadors de les indústries i fàbriques que vivien a la perifèria. El sindicalisme hi era present amb força en empreses com la SEAT. “Porto sang de SEAT”, li deien al meu pare alguns joves d’aquells barris replets de treballadors de l’empresa automobilística. O a Memorias de un burgués proletario la transcendència del PSUC, que era qualificat com “el Partido” amb majúscules. En aquell context aquest partit no era un partit qualsevol, era molt més, una organització, que permetia que la gent tingués una referencia”, explicava la filla del Paco Candel.

Ambdós ponents van coincidir en el descrèdit de la política actual, que es contraposa amb el paper tant important que tenia en aquells anys. “Per a mi, tenir compromís polític era ser jove”, deia la Maria

Candel.

I de sobte una mirada còmplice entre els dos convidats a BiblioEXTRARADI feia saltar una pregunta retòrica de la mà de la Candel: “Potser ens estem posant massa nostàlgics, Manel, no?” “Jo estic nostàlgic només des de fa 10 anys. En aquest país passaven coses molt interessants fa 10 o 15 anys. Ara, actualment, la lluita revolucionària és fer horts urbans”, deia amb fina ironia el professor Delgado. En aquest punt, es va passar a parlar de moviments socials com el 15 M o el moviment okupa. “Són moviments que estan bé, però al darrere, no hi ha ideologia”, coincidien tots dos a dir. “Quan la gent està formada ideològicament, és una altra cosa”, deia la Maria Candel.

Sobre política i ideologia, el professor Delgado es mostrava sorprès perquè “conec gent formada que creu en la democràcia, i no la veuran mai!” “Els que vam estar a la presócontinuava- no lluitàvem per la democràcia, sinó pel socialisme”. “Em faig creus del munt de persones que hi ha avui dia que no estan al corrent que el franquisme va durar fins fa ben poc”, assegurava. A continuació, va tenir lloc un debat entre el públic assistent, on va sorgir el te-

ma de la “nova immigració” que conviu avui amb nosaltres als barris. La Maria Candel explicava com el seu pare, amb els seus llibres, es va convertir en una mena de portaveu que va donar veu a tot un col·lectiu de persones. “Mon pare es va entregar molt a tota aquella gent que, com ell, acabava d’arribar de fora de Catalunya. Ara la nova immigració que viu als barris necessitaria un Paco Candel. És una classe social nova que ha sorgit”, deia per reclamar una veu literària que retrati i expliqui les persones que la conformen, tal va fer Paco Candel amb els batejats com “els altres catalans” a la dècada dels 60/70.

El Manel Delgado, responent a preguntes del públic, es va refermar en la necessitat d’orgull de classe i orgull de barri. “Que la gent se senti orgullosa de viure a La Trini, posem per cas, és una cosa que mereix ser conservada”. Per a ell, és molt important “ser d’un barri pobre i no avergonyir se”. I abundant en la idea d’aquest amor intens al barri que ell professa va cloure que “la unitat política, per a mi, més que l’Estat, més que qualsevol altra cosa, hauria de ser el barri”.

Crònica d'una tarda de dijous amb Núria Cadenes

La tarda del dijous 18 de novembre de 2021 dins el cicle BiblioEXTRARADI vam comptar amb Núria Cadenes.

La bella escriptora. Bella no només per la seva impecable selecció de la indumentària adequada, també bella per la seva complexió espigada, però, sobretot bella pel seu posat positiu. Fa goig veure com s'emociona fàcilment i això, senyores i senyors, es contagia i omple l'espai de bellesa. Què més podem demanar!

La xerrada va començar amb Montserrat Vallès, dinamitzadora del taller Escriure en Català, comentant alguns aspectes biogràfics de Cadenes. Amb disset anys ja era una de les fundadores de Maulets (joves independentistes) i va patir presó i periples judicials durant gairebé sis anys, puntualitzà l'escriptora. Era tan jove que va haver de fer la selectivitat empresonada. Després estudià història a la Universitat de Barcelona. Fa més de vint anys que viu a Torrent (València). També es comentà la seva feina a la revista El Temps.

Vallès va continuar presentant la seva extensa obra literària amb títols com: Cartes de la presó (1990); El cel de les oques (1999), la primera novel·la de l'autora; L'Ovidi (2002), biografia del Montllor, Vine al sud! Guia lúdica del País Valencià ((2008); AZ. València, contes sobre vint i sis personatges en clau d'humor, El banquer (2013), la novel·la negra Tota la veritat (2016) amb la qual guanyà el setè premi Crims de Tinta, Secundaris (2018) i Guillem (2020), sobre l'assassinat per neofeixistes del jove de divuit anys Guillem Agulló, un llibre a mig camí entre la novel·la i la crònica que ens expli-

ca la manipulació dels fets per part de la premsa i els polítics. Amb ell obtingué el premi a la millor novel·la del València Negra.

Cadenes ha guanyat premis tan importants com Lletra d'Or (2021, per Guillem), on s'han premiat grans figures de la literatura catalana com Espriu o Rodoreda. Núria ens contà que no és un premi amb dotació econòmica, sinó que qui el guanya rep una agulla d'or i un dinar. El jurat està format per escriptors que, quan arriben als cinquanta anys, trien un successor.

La nostra protagonista també comentà la seva implicació en l'Escola Guillem Agulló, un espai de debat i reflexió no violenta per a la formació en eines d'empoderament ciutadà i enfortiment democràtic. Com veieu, la jove víctima està molt present en la vida de l'escriptora.

Després d'aquestes notes biogràfiques i confessar que és una escriptora lenta, es va centrar en la seva novel·la Secundaris:

La idea li va sortir a través de Comanegra editors que, segons Cadenes, es creuen la seva feina. Amb motiu de la commemoració dels 200 anys del Frankenstein de Mary Shelley (2017) van encarregar a una sèrie d'escriptors (Ada Castells, Julià de Jòdar, Miquel de Palol...,) un seguit de novel·les ambientades a Barcelona en diferents èpoques. Amb la idea de fer una gran novel·la de Barcelona, com un Frankenstein de Barcelona.



Es posà com a condició que el personatge de Francesc Castany aparegués totes les novel·les de la sèrie. Representa la immortalitat. Un personatge que evoqués el de la Shelley i que s’hi assemblés fonèticament. En cada novel·la és diferent.



Per tant, Secundaris és una novel·la d'encàrrec però elaborada amb una llibertat absoluta.

Els protagonistes del seu llibre són "els altres", els secundaris.



Retrata una Barcelona no turística. Núria és de Nou Barris (Turó de la Peira), un lloc de construccions ràpides i que va rebre de ple el problema de l'aluminosi.



Centra la història al final dels Jocs Olímpics, aquella Barcelona 92 que tant va significar per a la Ciutat Comtal, quan encara s'estan celebrant els paralímpics i l'estiu acaba i arriba octubre i plou i els dies es fan més curts...



Decidí començar la novel·la en dimarts, per a ella el dia més anodí de la setmana. Això també és secundari, declara Cadenes. Dimarts 13 amb pluja. L’autora es documentà sobre quin temps real feia aquell dia.



Tota l'acció transcorre en una setmana.

aquesta mort (dimarts, quatre dies abans; dimecres, cinc dies abans...). El cas és que ha mort un home i no ens importa. El fet és present, ja que fins i tot el Sergi cerca als diaris notícies de si ha mort un home a la sortida del metro de Vilapicina.



Segons l'autora, de persones anònimes, no hi ha, tothom té un nom, encara que se’l consideri un secundari per a la societat.

La narració comença amb un mort (en Sergi creu que ha matat un home). De fet, l'índex va en relació amb

Dins la novel·la també hi ha una història d'amor: la de l'Andrés i la Paquita.

El Turó de la Peira és sens dubte un altre dels protagonistes. Representa el veritable mort que no importa a ningú. El barri està mort per l'aluminosi, però a nin-

gú li importa, igual que el mort del metro. És un espai on es van alçar de manera ràpida pisos barats per a gent treballadora. La Senyora Anita és un personatge real, del barri. Un altre també real és el constructor Sanahuja. Surten pintades reals en els murs com "Ningún torero sin cor ná" o, "Sanahuja assassí" (aquesta segona la van esborrar de seguida).

L’escriptora volgué comparar aquesta situació amb fets com la negació de l'accident del metro de València en una línia de treballadors.

sús a Joaquín Sorolla. Els morts valencians eren anònims, com els de l'esfondrament de les cases amb interiors apuntalats amb ferros del barri del Turó de la Peira.

Cadenes també va explicar que molts dels fets que es narren en el llibre o són veritat real, o bé veritat literària o, en algunes ocasions, veritats passades per la consideració de la mare de l'escriptora. Per exemple, parla de la drogoaddicció dels anys 80 i 90 del segle XX, dels ionquis i de la SIDA com a elements que formen part del paisatge del Turó.

Les dones són importants en el llibre i en els barris.

Representen la consciència

teixit de barri, o de les escales que conformen una zona. De fet, les dones com la senyora Rosita, diuen frases com "Hem alçat aquest barri amb les nostres mans".

En el llibre s’expliquen notícies reals de diaris, com el motí que es muntà a la presó per causa d'uns calamars. Tot el que passa a la presó és colpidor, comentà Cadenes. Contà com ella va coincidir amb una empresonada amb una malaltia mental que cridava "Sangre!". Segons l’escriptora, moltes vegades les institucions penitenciàries són més un psiquiàtric. En el llibre és colpidor com hi ha una presa que

paga la condemna de la germana i, a sobre, la mare l'acusa d'haver-la fet ionqui.

A manera de conclusió de la jornada, unes quantes reflexions de l'autora sobre la seva obra:



En tot moment va tenir la intenció de fer literatura amb el Turó de la Peira.



El títol, en comptes de

“Secundaris" podia haver estat un altre. Alguna cosa com "S'ha mort un home" o "S'ha mort un vell". Per a la Cadenes aquest fet hauria de provocar que s'aturés el món, però..., no importa.



Parlà de les seves influències: escriptors com Carlos Zanón, la Barcelona del Guinardó, la literatura catalana o P.D. James i la seva Sang innocent.

Per a ella l'entorn és important. No és el mateix néixer a Sant Gervasi que al Turó. No obstant això, també hi ha la responsabilitat particular. Entorn versus individu. És per això que personatges com el Sergi li cauen malament. Perd la vida menjant pipes al parc amb l'excusa de l'abandonament del seu pare. Rep ajuda i no l'aprofita. Som d'on naixem, però també del que llaurem.

La sessió va acabar amb un esment a un dels personatges més entranyables de Secundaris, la senyora Rosita. Ella no sap què és una metàfora, però coneix i sap perfectament què és el barri. Com la bella Cadenes. Un bell producte de barri barceloní.

El passat dissabte 27 de novembre, la sala gran del Cinebaix de Sant Feliu es presentava ben nodrida d’espectadors. Les expectatives dipositades en la visualització de Chavalas (2021), film guanyador del premi del públic a l’últim festival de cinema de Màlaga, havien convocat nombrosos assistents, posant així de manifest la seva convicció i intenció de passar una bona estona cinematogràfica. A més, la possibilitat de conversar a posteriori amb la Marina Rodríguez Colás, guionista del film i col·laboradora de Ràdio Sant Feliu, hi afegia encara més interès a la singular ocasió sabatina.

La història metropolitana i femenina de quatre amigues cornellanenques la Marta, la Desi, la Soraya i la Bea de seguida va captivar el públic, i la proximitat amb l’escenari quotidià i extraradial de les localitzacions

amb Crispetes

de Sant Ildefons van generar un perceptible corrent d’identificació a la sala. Les simpàtiques actuacions de les joves actrius protagonistes la Vicky Luengo, l’Elisabet Casanovas, la Carolina Yuste i l’Ángela Cervantes foren igualment responsables de la consolidació d’un ambient de complicitat i empatia, una sintonia que es perllongà durant el col·loqui posterior. Amistats, coneguts i veïns no vam desaprofitar el moment, i vam expressar el nostre reconeixement a la Marina, qui va agrair l’afecte rebut tot compartint curioses anècdotes familiars i professionals relacionades amb la concepció i producció de l’exitós film.

Aquesta bona ‘vibra’ es traslladà dilluns 29 de novembre a la sala Joana Raspall, l’espai habitual de les trobades d’Història amb Crispetes.

Així, amb aquest plus inesperat, i després d’agrairli la seva assistència en un moment tan especial de la seva carrera, el col·lega i expert en cinema José Luis Subías va disparar sense solució de continuïtat tot el seu arsenal d’antecedents filmogràfics que connecten Chavalas amb la millor tradició del cinema espanyol sobre

l’extraradi.

La sessió va continuar amb una desconstrucció de l’estructura narrativa del film, fonamentat en l’arxiconegut viatge de l’heroi del Joseph Campbell (The Hero of the Thousand Faces, 1949).

Un cop suggerits els paral·lels entre el guió del film i les etapes clàssiques de la crida a l’aventura

segons el popular mitòleg nord-americà, s’obrí un interessant debat a tres bandes, on els ponents vam comentar punts de vista i apreciacions subjectives amb la directora i amb els assistents que ens acompanyaven.

Us deixem alguns fotogrames que ens han semblat narrativament rellevants.

la segona edició de BiblioEXTRARADI i ens ha permès sortir de la nostra zo-

conèixer de primera mà quins han estat els seus impulsos creatius, quina

Història

Crispetes

ACTIVITATS

Coneguem a...

Club de lectura amb Najat El Hachmi

Conversa amb Anna Pacheco

Recital

Parlem de... Revancha, de Kiko Amat

Procés creatiu del mur de cubs

amb grafitti de Shame i Pulpos

Procés creatiu del rap del

Taller de rimes

“Leo que hay quien tiene la impresión de que prefiero que los barrios se deterioren antes que reformarlos. Creo que son víctimas de un malentendido o un efecto óptico. Es al revés. No se reforman barrios deteriorados, sino que se dejan deteriorar barrios para justificar su reforma. Es más, para que sean los propios vecinos quienes la reclamen. Se dejan pudrir barrios para no tener más remedio que reformarlos, es decir que gentrificarlos. Esa es la ley.

DELGADO. Facebook, setembre 2021

© Imatges: Biblioteca Montserrat Roig Sant Feliu de Llobregat

Totes les imatges i textos que apareixen en aquest fanzine estan subjectes a dret d’autor dels seus legítims autors.

Només es fan servir com a cita en forma de fragments de les obres a títol il·lustratiu per comentar, analitzar o criticar l’obra citada per a fins docents, sense motiu econòmic.

Todas las imágenes i textos que aparecen en este fanzine están sujetos al derecho de autor de sus legítimos autores.

Solo se usan como cita en forma de fragmentos de las obres a titulo ilustrativo para comentar, analizar o criticar la obra citada para fines docentes, sin motivo económico.

All the images and texts that appear in this fanzine are subject to the copyright of their legitimate authors.

They are only used as a quotation in the form of fragments of the works for illustrative purposes to comment, analyze or criticize the work cited for educational purposes, without economic reason.

2a edició