Histories del Cove

Histories del Cove Text d’Anna Manso, Pau Joan Hernàndez i els alumnes de quart de primària de: Escola El Gegant del Rec Escola El Pla de Salt Escola El Veïnat Escola La Farga Escola Les Deveses Escola Mas Masó Escola Silvestre Santaló Col·legi Pompeu Fabra Col·legi Vilagran FEDAC Mare de Déu del Roser Salt Il·lustracions: alumnes de quart de primària de les escoles de Salt

Títol: Històries del cove Text: Anna Manso, Pau Joan Hernàndez i alumnes de quart de primària de les escoles de Salt Il·lustracions: nens i nenes de quart de primària de les escoles de Salt Edició: Salt, maig 2014

I havia una vegada... ... un espai d’històries a la vora del riu, el Pla dels Socs, on els nens i les nenes de les escoles de Salt anaven primer a passejar amb mestres i monitors que els explicaven històries i llegendes, que els descrivien tots els éssers fascinants que la natura havia escampat per la llera. Fins aquí, tot normal.

Però l’extraordinari és que després aquells nens i nenes hi tornaven amb les ales de la imaginació i, units en xarxa a través d’Internet, unien coneixement i fantasia per crear les seves històries, les noves llegendes de Salt.

Ja fa cinc anys que aquest cove s’omple de contes fets per nens i nenes, i aquest curs hem seguit el camí que vam encetar el curs passat. Hem fet servir una eina nova, una wiki, a banda del blog. I el treball previ dels nens i nenes els ha portat a descobrir l’entorn natural de Salt. Tot amb l’objectiu d’escriure quatre llegendes.

La wiki és un espai tancat i allà, tranquils i còmodes, hem pogut abocar-hi tot el que hem après de les visites al riu que tan bé ha preparat i guiat l’Helena i l’Alba. Després, els quatre grups de treball, han inventat el seu personatge. L’hem pogut millorar i polir abans de presentar-lo en públic, i ho hem fet sense vergonyes ni temors. Igual que les quatre històries.

Els nens i nenes han treballat de valent, i s’han atansat a la feina d’escriure. Una feina que vol temps, paciència, treball

previ i moltes ganes de fer-ho bé. També amor per les històries, per la imaginació, per les paraules i ni un gram de mandra a l’hora de refer i modificar la feina feta. Com podreu comprovar tot seguit, ho han fet molt bé. No ho dic per dir. Sempre han rebut els meus comentaris amb entusiasme i ganes de millorar, i el resultat són quatre contes que expliquen moltes coses de Salt, tot i que són completament inventades. Hi ha emoció, perills, valentia, amistat, amor, alegria, esperança i humor.

I, per sobre de tot, ganes d’explicar el món amb paraules pròpies.

Anna Manso i Pau Joan Hernàndez

Les Histories 1.

2.

3.

4.

El Robatori de la Xocolata Magica Un regal per la Fiona Un cacador amb problemes Vull fer amics al mon del dia

El robatori de la xocolata magica El Pla dels Socs amaga sorpreses. A primer cop d’ull s’hi veuen els arbres, l’herba més o menys alta segons l’època de l’any, matolls, camins, el riu,... natura i més natura. El que poques persones saben és que també hi ha un racó diferent, un indret minúscul i sorprenent: la muntanyeta de xocolata. Envoltada de fang, dins un bassal i protegida pels plataners de l’entorn que hi aboquen fulles per amagar-la, la muntanyeta de xocolata és la casa de la Goti. La Goti és una gota d’aigua menuda, de braços llargs, curiosa, graciosa, amable, atrevida i, és clar, molt llaminera. Ho és tant que des de sempre ha somiat convertir-se un dia en una gota de xocolata.

La seva millor amiga, la fulla sàvia, un dia li va explicar l’existència d’un tros de xocolata màgic, que tenia el poder de convertir en xocolata aquell que li clavés queixalada. La Goti va estar-se mesos i mesos anant amunt i avall del Pla dels Socs i empipant a tothom perquè l’ajudessin a trobar-lo. Va demanar ajuda als ossets de gominola, però només tenien ganes de jugar, al plataner gegant però només volia explicar acudits, al Puput que viu al desmai, però estava molt atabalat amagant-se d’uns nens terribles, uns bessons, i no li va fer massa cas.

Finalment va visitar la Cuca, la mallerenga cantaire. Els refilets de la Cuca li tenien el cor robat. Quan la Goti els escoltava alguna cosa tremolava dins seu. Però la Cuca i les seves germanes estaven molt atrafegades endreçant el niu, dins la soca d’un arbre, preparant-lo per a l’hivern. Arreplegaven branquillons, pèls, llanes i herba perquè el fred no hi pogués entrar. Val a dir -9-

que eren unes mallerengues molt endreçades i tenien la casa molt neta i polida.

Així doncs la Goti va continuar buscant el tros de xocolata tota sola. I quan gairebé s’havia rendit, un dia, cansada i força distreta, va seguir el zumzeig d’un mosquit malcarat. Les ales de l’insecte, a contrallum, eren de mil colors i la Goti es va meravellar.

Al mosquit no li va agradar gens ni mica que la Goti el seguís: — En aquest bosc sou molt pesats! La mallerenga Cuca que vol ser amiga meva, ara tu, prou, fuig! —va queixar-se el mosquit.

La Goti, moixa, va seure sobre una pedra. Va anar molt amb compte que fos a l’ombra perquè el sol no li toqués de ple. Si ho fes, la Goti es tornaria petita, petita fins a desaparèixer! I allà asseguda, trista i esgotada, li va arribar una flaire inconfusible: xocolata! Però a on? Llavors la va veure amagada sota pedra, entre els seus peus. Emocionada la va collir amb delicadesa. Era una rajola de xocolata negra brillant i aromàtica. Tota contenta va arribar fins a la muntanyeta de xocolata. L’endemà, quan fos de dia, es menjaria aquell trosset màgic i es convertiria en una gota de xocolata. Però l’endemà el tros de xocolata havia desaparegut!

— Ajuda! Ajuda! M’han robat! —va cridar la gota, desesperada.

I de cop es va presentar en Jako, el gos policia i un expert en localitzar lladres de tota mena.

La Goti estava decepcionada. El seu desengany era gran. Qui podia fer-li aquella mala jugada? Qui tenia ganes de fer-la enfadar? Qui la volia fer entristir? Podrien ser els insectes sulfúrics - 10 -

a qui no els agraden gens els dolços? No, no podia ser! La Goti se sentia fluixa, no tenia ganes de fer res.

Avui la Goti era blava, blava potser una mica verda i tot.

En Jako va intentar animarla. Però era difícil, molt difícil. Ella plorava i sanglotava sense parar.

— No et preocupis, molt aviat trobarem aquests indesitjables que t’han robat el teu tresor més estimat!!! Goti, confia en mí, sóc un gran gos policia que no se m’escapa cap lladre ! —li deia en Jako intentant animar-la.

En Jako sabia però, que la feina que tenia al davant no era fàcil.

Qui podia haver estat? La Goti era simpàtica i agradable, afable, riallera. Tenia molts amics, no acostumava a tenir diferències amb els altres animals del bosc. Qui li volia fer una broma o una mala passada? —es preguntava en Jako.

Aquell dia el Pla dels Socs era tot un enrenou. Tot era un desori i havia molta agitació.

Els ossets de gominola ja no tenien ganes de jugar i anaven d’un costat a l’altre buscant alguna pista que pogués ajudar la Goti, el desmai no tenia ganes d’explicar acudits, la Cuca no tenia ganes - 11 -

de cantar, avui els refilets eren desafinats fins hi tot ofenien les orelles...

En Jako amb el seu musell molt ben entrenat va començar a seguir rastres. Tot d’una va exclamar: — Atenció nois, em sembla que ja he trobat una pista!

En Jako havia descobert unes petites gotes de xocolata negra i aromàtica amagades entre les males herbes de la vora del camí.

Va buscar i buscar per veure si descobria algunes petjades, però cap ni una.

— Qui pot haver estat? —anava dient en Jako. I, qui també té ganes de convertir-se en xocolata? Qui té ganes de ser molt dolç?

—es va preguntar en Jako.

Va pensar en el gat Tysson, el seu gran enemic, però no, no podia ser. Ells dos no eren gens amics, però en Tysson no tenia cap problema amb la Goti. No, en Tysson no podia haver estat, li semblava que els dolços no eren el seu fort.

I, doncs, qui? —no parava de preguntar-se en Jako.

La mallerenga Cuca pensava en els dos germans bessons, en Rich i en Shame que ella sabia que eren molt llaminers i molt entremaliats. Potser li volien fer una broma a la Goti?

En Jako va reunir la Cuca, el puput Laky, els ossets de gominola i fins hi tot el mosquit que sempre està enfadat per resoldre aquest - 12 -

cas. Els va ensenyar les petites gotetes de xocolata que havia descobert. Gairebé estaven desfetes perquè havia començat a enlairar-se el sol i començava a escalfar de valent.

Tots junts van decidir que la Cuca, en Laky i el mosquit s’enlairarien i intentarien veure si en algun racó del Pla dels Socs hi havia algun moviment estrany. Però, no, no passava res d’anormal, només que tots els animals estaven una mica alterats pel robatori que s’havia produït.

Mentrestant, la Goti estava a casa seva, a la muntanyeta de xocolata intentant aixecar el cap i ser optimista. Finalment va decidir anar a trobar els seus companys, no podia ser que ells li solucionessin el problema.

— He de ser valenta! Aniré amb ells a descobrir els bromistes?

—va dir la Goti.

En Jako, la Goti i els seus companys van decidir seguir les gotetes de xocolata mig desfetes, anaven amb molt de compte per no destruir cap pista. Va arribar un punt en que les gotetes es van començar a separar i seguir dos camins. Al camí més ample les gotetes eren al marge, mig amagades entre les herbes. Al camí més estret, que estava ple de sots i pedres, les gotetes es trobaven al mig i alguna vegada n’hi havia alguna damunt una pedra amb perill de fondre’s quan li toqués el sol.

—Ja sé què farem! —va dir en Jako. La Cuca i en Laky seguiran el camí estret i jo , la Goti, els ossets de gominola i el mosquit el camí ample! Si trobeu alguna pista important ens aviseu amb una piuladissa —va organitzar en Jako.

En Laky i la Cuca van tornar aviat perquè les seves gotetes - 13 -

s’havien anat fonent amb el sol. Ara tots seguien el camí ample, el que feien en Jako i la Goti. La Cuca i en Laky s’avançaven una miqueta i els anaven dient el que es trobarien. En mig del camí hi havia un tronc tallat i un forat molt gros. Que estrany!

Van vorejar el forat sense problema. Oh! —van exclamar tots. Amb el seu camí se n’ajuntava un altre. Segurament era el camí que en Laky i la Cuca havien començat a seguir.

Van anar caminant i ja pensaven que aquelles gotetes no els portarien enlloc. Però sorpresa! El camí s’endinsava cap a una cova mig amagada entre la malesa.

Tenien por. Dubtaven si entrarn o no. Van pensar en la seva amiga Goti, l’havien d’ajudar!

— Va, som-hi entrem! No hem de tenir por, la nostra companya ens necessita! —va dir la Cuca tota decidida.

Van fer les primeres passes. Tot era molt fosc i no veien on posaven els peus. El mosquit rondinaire estava mort de por i feia un zumbeig una mica estrany. En Laky s’acostava cada cop més a la Cuca.

— Noi, t’acostes tant que em toques les ales i no em deixes volar!

—li va dir la Cuca.

Els ossets de gominola tremolaven de por, cada cop estaven més ensucrats. De cop es va sentir una gran remor.

Una esllavissada de pedres i terra havia tapat l’entrada de la cova. Ara sí que hi havia una foscor absoluta.

No es veia res, era fosc com la boca d’un llop.

De sobte tots es van espantar! Ah! Què ha estat això! —digueren tots alhora. Quelcom els havia tocat però no sabien què era...

- 14 -

Aviat van saber de què es tractava, a dins de la cova hi havia ratpenats. Tenien por, havien sentit dir que aquests animals portaven mals auguris...

Caminaven a poc a poc amb peus de plom. Tenien por d’ensopegar. No sabien amb què es trobarien.

Tot d’una veieren un coseta petita i brillant. S‘hi acostaren. Era el tall de xocolata de la Goti! Però l’havien rosegat!

En aquest moment, tots eren dins la cova i no sabien com podrien sortir-ne. A més, tenien un munt de dubtes, qui hi havia amagat i qui havia agafat el tall de xocolata?

En Jako va pensar que havia de treure tots els seus amics de dins la cova i va començar a ensumar.

En Jako no podia ensumar gaire, va esternudar. Que estrany...

Ell només esternuda cada vegada que té el gat Tysson a la vora.

Això el va fer rumiar: els gossos policia no només ensumen i persegueixen, sinó que sobretot fan bones preguntes, potser s’havia descuidat de fer la pregunta adequada, potser, enlloc d’esbrinar qui volia empipar a la Goti, el que havia de pensar era quin habitant del bosc volia transformar-se en xocolata. I de nou li va venir al cap el gat Tysson de la punyeta.

La mallerenga Cuca va interrompre els pensaments d’en Jako.

—Jako, els ratpenats ens guiaran fins a una sortida. Diuen que - 15 -

només els hem de seguir.

I així ho van fer. Tota la colla, la Goti, en Jako, la Cuca i en Laky va seguir l’estol de ratpenats per passadissos entortolligats. Al fons, per fi, veieren un bri de llum. Era un petit esvoranc que els permetia sortir de nou a l’exterior. Quan s’adonaren d’on eren van exclamar amb sorpresa: Oh! Era un lloc preciós! Davant dels nostres amics s’hi contemplava una cascada enorme des de la qual no podien veure allò que hi havia a baix. Però és clar, l’única manera de sortir d’aquell lloc era volant així que els dos ocells van proposar volar fins a baix de la cascada per mirar de tornar al Pla dels Socs i així sortir de la cova. Tots ho van acceptar, els ossets de gominola s’enganxarien amb el sucre a les plomes de la Cuca i el Puput, amb les seves fortes urpes, agafaria en Jacko. A la vegada, el gos policia guardaria la gota d’aigua a la seva boca. Però quan s’estaven preparant per marxar volant, la Goti va cridar: — Oh! Amb els nervis per voler sortir de la cova m’ha caigut la teula de xocolata!

Els seus companys, sorpresos per les paraules de la Goti es van posar les mans al cap. Però no podien perdre temps. Es van endinsar a la cova de nou buscant per tots els racons. No era gens fàcil moure’s per aquells indrets tan i tan foscos per això van decidir separar-se. Una estona més tard, la mallerenga, que era molt observadora va veure una ombra humana que s’estava menjant alguna cosa i va piular amb totes les seves forces!

— Veniu, correu que he vist una ombra!

- 16 -

—On? On? —van cridar els ossets.

Però quan tots els nostres amics hi van arribar, l’ombra ja havia desaparegut, segurament per la piuladissa de la Cuca.

Seria la xocolata?

Qui havia estat el lladre?

Això fou el primer que es va preguntar en Jacko. L’opció d’en Tysson quedava totalment descartada.

Immediatament després, van acostar-se al lloc dels fets i es van adonar que la xocolata havia caigut de les mans d’aquella figura humana. El cas prenia una nova direcció.

Se’ls va plantejar la possibilitat de fer dos grups i en Jacko, amb la seva experiència i liderant el grup va dir: — Com que jo sóc el gos policia, em quedaré a investigar qui ha estat i vosaltres aneu a mirar què hi ha a la cascada i potser trobem noves pistes que ens ajudin a solucionar el cas.

— Jo em quedaré amb tu —va dir la Goti.

Tothom hi va estar d’acord, així que sense perdre temps, els ocells, el mosquit i els ossets van sortir de la cova i van baixar volant cascada avall. Quan s’apropaven al final, van veure un tros de xocolata just al marge del riu al costat d’un arbre. Sortosament, la teula de xocolata no s’havia desfet gràcies a l’ombra de l’arbre.

— Un altre tros de xocolata? —va zumzumejar el mosquit.

- 17 -

—És igual que l’altra però aquesta és blanca!!! —va cridar sorprès el Puput.

—Has vist Cuca? preguntar el mosquit.

—va

Però la Cuca estava meravellada. Davant seu hi havia una enorme extensió d’aigua.

—Heu vist això? El meu somni s’ha fet realitat!!! Això és l’estany de Banyoles —va dir la Cuca embadalida.

Tots tres es van posar molt contents per la Cuca, especialment en Lacky qui sense adonar-se’n, s’havia anat enamorant de la petitona Cuca, quina vergonya!

Però ara no podia pensar en aquestes bestieses, havien d’ajudar a la seva amiga Goti, així que després que la mallerenga contemplés aquell paisatge tan meravellós, van reprendre el vol per tornar a la cova amb aquella nova peça de xocolata.

Sí, la Cuca va recordar totes les sortides que feia amb el seu amic, el Bernat Pescaire, amb qui havia arribat a Sant Gregori, i amb qui planejava continuar fins a Rocacorba per veure, des d’allà l’estany. I ara, de sobte ja el tenia davant! Ple d’aigua, gran i preciós. Era una - 18 -

llàstima que haguessin de marxar, però calia resoldre el misteri del robatori del trosset de xocolata. I també saber de qui era el tros de xocolata blanca. Tot s’havia embolicat molt.

La Cuca, la puput Lacky, els ossets i el mosquit, van fer camí cap a la cova on els esperaven la Goti i en Jako i llavors...

En Jako, força inquiet dins la cova, va intentar rastrejar l’olor de la xocolata mossegada. Davant la seva sorpresa el va portar fins una petita esquerda molt profunda. La Goti s’hi va acostar, va intentar mirar a través de l’esquerda i va percebre que al fons de tot hi havia el que semblava un riu marronós.

— Deixa-ho estar, Goti! —li anava dient en Jako.

— No pararé fins que la trobi! —va exclamar la Goti.

— I jo t’ajudaré, però el que em preocupa més és l’ombra que ha vist la Cuca. Per on es deu haver escapat?

De cop i volta van sentir el fort aleteig de la Cuca.

— Goti! Jako! Esteu bé? Mireu què us porto!

En Jako ben desconcertat va examinar la xocolata blanca que duia la Cuca, per així poder confirmar si era comestible o si tenia alguna propietat especial. Al cap de pocs segons, va afirmar: — És una xocolata màgica, però no sé exactament quins efectes té.

Aleshores van decidir baixar per la cascada i retrobar-se amb els seus amics. Abans d’iniciar el descens, la Cuca els va explicar que davant la cascada s’hi trobava sorprenentment l’estany de

- 19 -

Banyoles, i que potser la xocolata s’havia perdut allà. La Goti li va fer cinc cèntims de l’esquerda de la cova i per on creia que havia caigut la xocolata. Era un lloc molt misteriós. La Cuca no li va fer gaire cas.

Com que la Cuca no podia carregar tant de pes, i sense pensars’ho dues vegades, la Goti va encimbellar-se sobre en Jako, i aquest, amb un atlètic salt, van baixar cascada avall.

— Ui! Quina passada! —van exclamar ben excitats.

—Ui! Xof! Però es va adonar que no hi havia maneres de sortir de l’aigua escumosa de la cascada. Havien quedat atrapats.

La Cuca, espantada i molt nerviosa, va anar a avisar com un coet a la resta d’amics.

—Socors! Socors! —no parava de cridar.

Al sentir-la, tots van seguir-la a corre-cuita. Quan van arribar, els ossets de gominola es van fusionar formant un immens “Ossot” gegant. Tot seguit, la gran bèstia, va agafar una branca, llarga i resistent, per intentar que en Jako i la Goti l’agafessin ben fort.

Mentrestant, el mosquit, en Lacky i la Cuca, que eren els que podien volar, intentaven desesperats estirar-los des de l’aire.

Però, inesperadament i del no res, es va originar un remolí molt potent que els va xuclar a tots plegats.

Quan el remolí els va escopir van quedar astorats amb el que estaven veient. Es trobaven davant d’un bell prat on tot estava fet de xocolata de diferents tipus i sabors.

- 20 -

La Goti estava meravellada i lluïa uns colors molt vius degut a l’emoció. La Cuca, encara mig atordida, agafava ben fort la xocolata blanca. L’”Ossot” es va esmicolar un altre cop en un grapat de petits “ossets”. En Lacky, perplex i caient-li la baba, no deixava de mirar un desmai totalment fet de xocolata de diferents colors. En Jako no perdia el temps i no deixava d’olorar el terreny en busca d’algun rastre. I el mosquit, mentre es llepava les potes amb regust de xocolata, estava enrabiat i molt furiós per aquest sobtat viatget. Encara mig marejat, li va semblar distingir un riu amb l’aigua molt fosca, i els va suggerir: —Què us sembla si anem cap a aquell riu tan enigmàtic?

La Goti, alçant el cap i obrint els ulls de bat a bat, va xisclar: —Culleres!

I aixecant la vista cap amunt, va fer-los adonar que era el mateix riu marronós que havien vist des de la cova.

— Quina cosa més estranya, sembla que a dalt hi hagi una mena de sostre —pensava en veu alta en Jako.

—Anem al riu! —van exclamar tots a l’hora.

Un cop hi van arribar, van quedar meravellats en veure que era un riu de xocolata amb llet, i just a la ribera hi creixien unes plantes bomboneres que van cridar l’atenció de la Goti. S’hi va acostar i quan estava a punt de queixalar un dels bombons més aromàtics...

En Jako va cridar: — Compte!!! Hi ha alguna cosa atrapada dins!

- 21 -

I la Goti se’n va adonar que, atrapada dins el bany de xocolata, hi havia la Fulla Sàvia.

—Ajuda! —cridava ben fort. M’ofego!

De l’esglai, la Goti i la fulla, van caure dins el riu de xocolata.

De sobte, d’entre els arbres de xocolata blanca, va aparèixer el gat Tysson i d’un salt va rescatar la Goti i la Fulla Sàvia.

Encara espantada, la Cuca va retreure al mosquit la idea que va tenir per haver-los portat cap al riu.

— Ha estat culpa teva! Es podien haver ofegat! —va escridassar al mosquit.

El mosquit, visiblement enfadat, se la va mirar. Però abans de tornar-s’hi, va pensar en totes les aventures que havien passat fins ara, va abaixar el cap i es va disculpar: — És cert, ho sento, no era conscient del perill que hi havia. Jo només veia un riu de xocolata, què vols?

Al veure la reacció del mosquit, a la Cuca se li va encongir el cor, i es van fondre en una commovedora abraçada.

Tots estaven paralitzats observant aquella tendra escena. En Lacky, fins i tot, estava començant a posar-se una mica gelós del mosquit. En Jako, que no se’n perdia ni una, i fixant-se en un detall en la vestimenta del gat, va començar a interrogar a en Tysson: — I tu? D’on surts? I què és aquest collaret que portes?

— Passava per aquí. I el collaret me l’han regalat. A més, a tu què t’importa!

- 22 -

— M’importa perquè portes una “S” penjant del coll, i això em fa sospitar i lligar alguns caps.

— Agafaràs mal de cap volent lligar tants de caps, jajaja —se’n reia el gat.

— Ja en parlarem! —va sentenciar en Jako.

La Goti es va apropar a en Jako i li va preguntar en veu baixa: — Què estàs pensant?

— Doncs que conec uns..., bé, sobretot un, que sempre porta problemes. I el seu nom comença amb la “S”.

— No et segueixo Jako —li deia la Goti desconcertada.

—En fi! És igual. El que hauríem de fer és que la Fulla Sàvia ens aclareixi algunes coses.

Un cop més tranquils, amb la fulla més reposada i captant tota l’atenció de la colla, els va explicar fil per randa el que li havia passat.

Resulta que la fulla tenia devoció per la xocolata i que tres dies a la setmana venia a banyar-se a aquest riu. També els va desvetllar el lloc secret per on entrava en aquell prat tan curiós.

—Veniu, acompanyeu-me! Us ensenyaré una petita sorpresa!

Tots van seguir a la Fulla Sàvia amb un neguit que quasi els sortia el cor per la boca. Al cap d’una estona i després de caminar entre uns arbres molt alts de diferents tipus de xocolata, davant d’ells se’ls va aparèixer una muntanya immensa de xocolata.

Van quedar bocabadats uns instants, fins que la Goti amb veu - 23 -

tremolosa va balbucejar: — No se... serà... la me...la meva...munt...muntanyeta...

— Efectivament Goti... —aclaria la Fulla Sàvia.

Els ossets de gominola, van agafar la paraula a la fulla.

— Ho sigui, que estem sota del Pla dels Socs!!!

— Ho heu tornat a encertar —seguia explicant la fulla.

Estem en un prodigiós prat que té vida en forma de xocolata sota el Pla dels Socs. Aquesta és l’entrada secreta, Goti, casa teva. Dalt de tot i amagat entre les fulles, al costat del trosset de la muntanyeta que sobresurt d’aquest prat, que és la casa de la Goti, hi ha un pas subterrani que ens hi porta.

Tots romanien atònits davant la història de la Fulla Sàvia.

— Doncs ahir —seguia desvetllant— vaig venir com cada dimecres al riu quan de cop i volta algú em va colpejar amb una pedra.

En Jako, que era dels que més ràpid s’empassava tota l’explicació, començava a entendre moltes coses. Ara ja sabia com havia arribat fins allà el gat Tysson, i potser algú més.

—Per cert! —se’n va adonar absort pels seus pensaments— Els nostres amics han trobat aquesta misteriosa xocolata blanca.

Què ens en pots dir?

La Fulla Sàvia, tot observant la xocolata, els va explicar: — “Ós pedrer”! Aquesta xocolata creix en un plataner molt amagat en aquest prat. Creia que s’havien extingit. El seu poder - 24 -

és el de transformar en real qualsevol cosa o ésser viu que sigui de xocolata.

Pres per l’emoció de tots aquells descobriments, en Lacky va arrambar una de les seves ales amb la Cuca, i aquesta en adonarse’n es va posar més vermella que un tomàquet.

En Jako, més encaboriat que mai, va començar a fer-se moltes preguntes: — Qui havia colpejat a la fulla amb una pedra? És més, a qui li agrada tirar pedres? Què hi feia el gat Tysson en aquell prat secret? I qui li va regalar aquell collaret amb la “S” misteriosa?

En quina part del prat hauria caigut el tros de xocolata negra mossegat? Què hi feia la xocolata blanca a l’estany de Banyoles?

Era cert que la xocolata blanca tenia aquells poders? Tindran algun affaire en Lacky i la Cuca?

La Goti va adonar-se que tota la colla estava molt cansada.

Portaven una bona estona anant amunt i avall. Les ales de la Cuca i en Lacky tenien les plomes pansides, el mosquit gairebé no zumzejava, la cua d’en Jako estava ben quieta i els ossets de gominola semblaven mig desfets.

La petita gota va atansar-se a la fulla sàvia i li va demanar ajuda per preparar un berenar. Eren en una muntanyeta de xocolata i van preparar unes tasses de xocolata calenta amb uns granets de cereals i uns fruits del bosc ben saborosos. El gat Tysson va flairar les tasses i es va llepar els bigotis: —Mmmm... no deixaria mai de tastar xocolata!

Unes paraules que no van passar desapercebudes al gos policia - 25 -

que va seguir observant al gat mentre feia llepades a la tassa de xocolata. De sobte la Goti va exclamar: — Aiiiii! Sense voler he barrejat el trosset de xocolata blanca amb la xocolata desfeta i ens l’hem menjat tots!!!!

La colla es va mirar esverada i tot seguit van començar a notar un pessigolleig estrany a la panxa.

Ai carai! La Fulla Sàvia els havia explicat que, d’un plataner amagat, sortia la xocolata blanca i que tenia el poder màgic de tornar en real qualsevol cosa o ésser viu que fos de xocolata, però què els hi passaria a ells? Ells ja eren éssers vius reals, quins efectes tindria sobre ells?

De cop, el zumzeig del mosquit sonava diferent, els colors dels ossets de gominola van anar canviant i cada vegada eren més blanquinosos. Alguna cosa els estava passant!

— Jako, mira les teves potes! —va cridar la Goti.

— Goti, crec que t’està passant alguna cosa! —va dir en Lacky.

Ara ja sabien quins efectes tenia la teula de xocolata blanca màgica sobre ells. Els havia convertit en animals de xocolata!

— I ara què farem? —va preguntar la Cuca.

— Diria que la teula de xocolata blanca ha fet l’efecte contrari en nosaltres. Enlloc de convertir els objectes o els éssers vius de xocolata en reals, ha convertit - 26 -

els éssers vius reals en xocolata! —va dir la Fulla Sàvia.

— Jo sé què heu de fer —va dir en Tysson. Hem de buscar l’arbre d’on surten totes les teules de xocolata. Diuen que les teules cauen en forma de fulla i segur que n’hi ha alguna que ens torna a convertir en el nostre estat d’abans.

— I on és aquest arbre màgic? —va preguntar en Jako molt desconfiadament.

— Aquest és el problema, no sé on és —va contestar en Tysson molt entristit.

— Jo sí que ho sé! — va cridar de cop la Fulla Sàvia. Aquest és un secret que només coneix la meva família. Aquest arbre màgic és molt poderós, per això, cadascuna de les seves fulles té un poder màgic.

—I com és que les fulles es converteixen en teules de xocolata?

—va preguntar la Goti molt estranyada.

—Per així passar desapercebudes. Com dic és molt poderós i segons en quines mans caigui, pot ser perillós! Quan les fulles cauen, el vent les porta volant a diferents llocs. Per això hi havia una teula de xocolata negra al Pla dels Socs i una de xocolata blanca al prat secret.

— I on és aquest arbre? —va preguntar en Tysson insistent.

— El trobarem a l’Estany de Banyoles, és allà on creix.

— Doncs seguiu-me! Conec una drecera que ens hi portarà més ràpid! —va dir en Tysson, així que tots van decidir anar-hi al darrera.

- 27 -

Tots van decidir seguir a en Tysson fins a la cascada, lloc que connectava amb l’Estany de Banyoles. Al capdavant anaven el gat i la Fulla Sàvia, que indicaven el camí a la resta, darrere seu hi estaven el Puput, la Cuca i el mosquit, contents de trobar la solució de tot plegat al lloc que més agradava a la mallerenga. Una mica més separats, hi caminaven els ossets de gominola, adaptant-se a la seva nova forma de xocolata blanca i, al final de tot, molt apartats de la resta, els seguien la Goti i en Jako.

El gos policia no parava de murmurejar i la Goti es preguntava què carai estava pensant. Tothom coneixia la seva enemistat amb el gat Tysson, però ara els estava ajudant i no trobava normal que en Jako desconfiés tant d’ell.

Després de molt caminar, van arribar a l’Estany de Banyoles. La Fulla Sàvia va explicar a en Tysson on podrien trobar exactament l’arbre màgic i, el gat, en adonar-se que coneixia el lloc, va guiar a la colla per un camí secret que només ell coneixia.

— Els bons lladres hem de saber escapar ràpidament, per això sabem camins que ningú més sap!

Així va ser com el gat els va anar indicant per on havien de passar fins arribar a l’arbre màgic. Tots confiaven en la bona voluntat del gat d’ajudar-los, però només en Jako es va adonar que cada cop el camí era més dens i pràcticament no podien - 28 -

caminar de la quantitat de matolls i arbustos que hi havia, fins que va arribar un moment que van quedar encerclats. Tota la colla estava ben espantada.

— On ens has portat Tysson? Aquí no hi ha cap arbre màgic!

—va cridar en Jako.

— És veritat! Us he volgut enredar perquè vull aquest arbre només per a mi!

—Però, què t’hem fet nosaltres? —va cridar la Goti.

— M’heu ajudat, sense saber-ho! Sabia que existia aquest arbre i que la Fulla era l’única que coneixia l’indret on el podia trobar, així que calia buscar la manera que m’ho digués!

—M’ho podries haver preguntat poca-solta! —va dir empipada.

— Sí, segur que m’ho hauries dit! —va dir en Tysson mig en broma mig seriosament. Havia d’aconseguir que anéssiu fins al prat secret, així que vaig demanar ajuda als terribles bessons Shame i Rich.

— Quins, els que només fan que empipar-me? —va preguntar en Lacky.

— Els hi vaig demanar que et prenguessin la teula de xocolata negra i, un cop us la van prendre, els hi vaig robar! Mireu-la, la tinc aquí amagada! Jajajaja —reia el gat. I com que sóc tan bon lladre, també li vaig prendre a en Shame el seu penjoll, així tots vau creure que ells eren els dolents i jo m’havia tornat bo.

— Van ser ells qui em va donar un cop amb una pedra? —va preguntar la Fulla Sàvia.

- 29 -

— Va ser en Rich, que volia ajudar el seu germà. Ara s’amaguen en una cova menjant-se una teula de xocolata que els hi he donat, però no saben que no és màgica! Jajajaja!

— I per què volies que anéssim al prat secret? —va dir la Goti.

— Doncs perquè us volia capturar, atrapant-vos a les plantes bomboneres com li havia fet a la Fulla Sàvia.

—Mira que ets dolent! —va cridar el mosquit, ara sí que m’he enfurismat del tot.

— I ara que ja sé on és l’arbre màgic, ja no us necessito! Quan el trobi, seré el lladre més poderós de Salt i en Jako no em podrà atrapar mai! Jajajajajaja!

En Lacky i la Cuca estaven ben abraçats de la por que tenien. Els ossets de gominola s’havien tornat a fusionar intentant així fer-li por a en Tysson. El mosquit ara sí que estava molt enrabiat i només tenia ganes de clavar-li el fibló i la Fulla Sàvia anava demanant calma dient-li que segur que ho resoldrien sense que prengués mal ningú. La Goti plorava i plorava, i en Jako només volia enxampar aquest lladregot que els havia enredat a tots.

Tothom estava quiet, no sabien què havien de fer. Volien sortir - 30 -

d’allà però no sabien com. Però el que no es pensaven és que mentre en Tysson explicava com havia anat tot, en Jako s’havia escapolit i estava just darrere del gat. Amb una de les tècniques que ensenyen a l’acadèmia de policia de gossos, va aconseguir bloquejar al gat i el va emmanillar.

— Visca! —van cridar tots alhora.

— Seguiu-me nois! Hem de sortir d’aquí i anar a buscar l’arbre màgic! —va dir la Fulla.

Tots van seguir la Fulla Sàvia fins que van poder sortir del lloc on els havia portat en Tysson i, després, van anar a buscar on creixia l’arbre màgic. Un cop allà, la Fulla els hi va explicar un altre secret...

— Lacky, Cuca, mosquit, ossets, Jako, Goti, com us he dit, aquest arbre és molt poderós, per això m’havia d’assegurar que ningú conegués el seu parador. Aquesta teula que ha sortit de la fulla que acaba de caure, té el poder de concedir dos desitjos, així que només cal fer un mos i passarà allò que demaneu.

De manera que tots van demanar dos desitjos: la Goti va demanar recuperar la teula de xocolata negra i així convertir-se en allò que havia volgut sempre, en una gota de xocolata i el seu segon desig va ser poder aprendre a fer la xocolata més deliciosa de l’univers.

- 31 -

Els altres van demanar tornar a ser com eren abans de convertirse en animals de xocolata blanca. A més, el Puput i la Cuca van demanar un lloc per viure junts, ja que s’havien adonat que s’ho passaven molt bé tots dos plegats. El mosquit va demanar no ser tan rondinaire i així tenir més amics, els ossets volien una caseta al prat secret, perquè s’havien adonat que aquell indret estava fet per ells, la Fulla Sàvia va demanar que l’arbre màgic canviés el lloc on creixia, un lloc que ara només sabria ella i, quan va ser el torn d’en Jako, ho va dir tan fluixet que no ho va sentir ningú.

Mesos més tard, en Jako, emocionat, va convocar a tots els habitants del Pla del Socs al cinema per veure una pel·lícula titulada “LA SÚPERAVENTURA D’EN JAKO I ELS SEUS AMICS”.

Aquest era el seu gran desig, una pel·lícula on s’expliqués com havia aconseguit atrapar, amb l’ajuda dels seus amics, al lladre més dolent de tot Salt, al gat Tysson.

- 32 -

Un regal per la Fiona El dia de l’aniversari de la papallona Fiona, la seva millor amiga, la Girafa, li va preparar una festa sorpresa. Va demanar l’ajuda de la Bombó, la vella aranya tigre que havia fet de mare a la Fiona quan aquesta, de petita, va anar d’excursió amb els seus pares, es va perdre i va aparèixer al Pla dels Socs. La Fiona, en veure l’aranya Bombó es va espantar, però aquesta li va dir que no calia que patís, que ja era molt vella, havia perdut totes les dents i només menjava sopa d’herbes. Ella no se la menjaria pas, tot el contrari, li faria de mare mentre els seus pares no apareguessin. Entre la Girafa i l’aranya Bombó van convidar els amics de la Fiona a sopar i a ballar. Per tal que la Fiona no se n’assabentés, aquell dia la Bombó li va demanar que l’ajudés a netejar les seves teranyines, especialment les que la Bombó teixia amb fil d’or.

I a les vuit en punt la Bombó la va acompanyar a casa. Allà, sota les branques d’un pollancre, hi havia la Girafa, la Martrukila, la llúdriga més juganera i divertida del Pla dels Socs, el cargol, el millor amic de la Martrukila, un munt de papallones, pardals, pit-roigs, abelles, mosquits, grills i en Max, el Joan i la Carla els gossos màgics que viuen al cel de Salt.

— Sorpresa! —van exclamar tots alhora.

La Fiona va plorar d’emoció. Els convidats li van regalar una crema perquè les ales li canviessin de color. La Fiona era molt presumida i va estar encantada amb el regal. Tot seguit, al so de la música de la banda dels pardals i els pit-roigs, va arrencar - 33 -

a ballar. Va ser una nit fantàstica. Fins i tot els trols empipadors que viuen al fons del Pla dels Socs van decidir fer un regal a la Fiona: quedarse muts i a la gàbia. I les granotes no van fer ni un salt d’aquells que tanta por feien a la papallona.

Tot anava sobre rodes i la Fiona, davant d’un pastís preciós que li havia preparat la seva amiga Girafa, va tancar els ulls i va demanar en veu alta un desig, el seu desig més gran, aquell que feia molt de temps que li rondava pel cap: — Vull trobar els meus pares!

La llúdriga Martrukila, llavors, va tocar-se el penjoll que sempre duia al coll. Per un moment li va semblar que el penjoll, en sentir el desig de la Fiona, s’havia il·luminat. Però en tornar a mirarlo estava igual, i va pensar que s’ho havia imaginat. El que sí que va veure tothom va ser la bruixa creuant el cel: — Una bruixa! —van cridar tots espantats.

Ningú s’imaginava que una bruixa apareixeria a l’aniversari de la Fiona.

Quan la van veure es van espantar tant que tots es van amagar sota les pedres, darrere dels arbres i dels arbustos.

- 34 -

El cargol es va amagar a la seva closca, al mig de les fulles humides.

Entre ells xiuxiuejaven fent hipòtesis de qui podia ser aquella bruixa, si seria bona o malvada, si podia fer encanteris, com havia pogut arribar al Pla de Socs, com podia volar amb una escombra...

La bruixa no era el que pensaven, ella era bona, amable i simpàtica. I quan va arribar al Pla de Socs, va dir les següents paraules: — Estic buscant la Fiona, li vull fer un regal!

L’aranya Bombó, que era molt llesta i valenta, va sortir perquè volia protegir a la Fiona. Llavors l’aranya Bombó va preguntar a la bruixa: — Com saps el nom de la Fiona? Per què has vingut aquí? Qui t’ha dit que viu aquí?

La bruixa li va explicar que coneixia els pares de la Fiona i que necessitaven l’ajuda de tots els seus amics.

En sentir aquelles paraules tots van sortir del seus amagatalls, encuriosits per saber què estava passant. La Martrukila es va espantar perquè el seu penjoll s’havia il·luminat. I es va adonar que s’il·luminava cada vegada que la bruixa parlava! En comentar-ho als seus amics aquests es van quedar molt estranyats.

La Fiona es va quedar amagada darrere d’una orella de la girafa i escoltava el que deia la bruixa.

La bruixa molt emocionada els va explicar que el penjoll de la Martrukila era màgic, que s’il·luminava quan parlaven dels pares de la Fiona perquè els pares de la Fiona en tenien un altre - 35 -

d’igual. I també com va conèixer als pares de la Fiona. A tots tres els havia atrapat un senyor que col·leccionava papallones, insectes i altres animals molt grans com tigres, lleons, serps, girafes, elefants, per vendre’ls a canvi de diners. Precisament havien intentat fugir perquè uns dies després hi aniria un senyor a comprar papallones per la col·lecció de la seva filla. Però en la fugida l’ala de la mare de la Fiona va quedar enganxada a la porta de gàbia i el pare de la Fiona es va voler quedar a fer-li companyia. Havien de vigilar molt i tenien molt poc temps perquè aquell senyor tenia instal·lades càmeres de vigilància per tota la casa.

Els poders de la bruixa no eren prou forts així que van decidir anar a buscar ajuda. La bruixa coneixia els gossos màgics del Pla de Socs i els poders del penjoll de la Martrukila. La resta d’animals del Pla de Socs es van quedar parats en sentir-la: no tenien ni idea que els gossos eren màgics, ni que tenien poders!

— Fiona no tinguis por, pots sortir, t’ajudaré a alliberar els teus pares.

No pateixis tot sortirà bé —va exclamar la bruixa.

La Fiona va sortir contenta tot i que li queien llàgrimes d’emoció perquè la bruixa li va dir que l’ajudaria a trobar els seus pares.

La Martrukila va recordar-los que el seu penjoll era màgic.

- 36 -

La Martrukila va xiular admirada. Quina història tan sensacional. De sobte es va oblidar de tots els seus maldecaps per aprimar-se i va oferir-se a la papallona Fiona: — Tu ets molt petita, i l’aranya Bombó també.

Però jo sóc àgil, valenta i et puc ajudar a rescatar els teus pares. I potser el penjoll que duc al coll ens pot servir d’alguna cosa contra la màgia d’aquest ximplet que els té captius.

En Max i els seus dos amics, en Joan i la Carla, també van atansar-se a la papallona.

— La nostra màgia potser no és tan poderosa com la que es necessita per deslliurar els teus pares, però farem tot el que podrem. Dalt de casa nostra, al cel de Salt, s’hi veuen moltes coses. Hi pujarem per donar un cop d’ull.

La bruixa bona va somriure encantada: quants amics que tens.

Quina sort! Però tots, els grans, i també els petits, seran necessaris.

La Bombó va alegrar-se en sentir-ho. Ella ja era velleta però s’estimava la Fiona amb bogeria. I estava convençuda que el seu fil d’or també seria de gran utilitat.

I és clar, tampoc hi va faltar la Girafa. De fet tots van pujar al seu llom, i guiats per la bruixa, van encaminar-se cap a la casa d’aquell home tan malvat.

Sí, la Fiona tenia molts amics. El Pla dels Socs era un bon lloc per viure on tots els animals s’ajudaven i s’interessaven els uns pels altres. I així van iniciar el camí cap a la casa on aquell home tan - 37 -

dolent tenia segrestats els pares de la Fiona.

Damunt el coll de la girafa hi havia asseguts l’aranya Bombó, a davant de tot, ja que era la més velleta i algun privilegi havia de tenir. També hi havia el cargol, la llagosta, la formiga i l’abella. Just al costat de la Girafa anaven caminant el gos Max i els seus amics en Joan, la Carla i en Marc.

En un raconet enmig de les herbes van sentir: — Sssssssss on aneu! —va cridar la serp amb el seu mal humor de sempre.

—Uf! —va pensar la Bombó. Sempre està enfadada, no la canviarem mai!!

Tots els animals li van explicar el que havia passat a l’aniversari de la Fiona i la van convidar a acompanyar-los.

— Ai nois! Jo no tinc ganes d’anar salvant papallones! —va dir la serpota.

Però de seguida es va adonar que aquestes paraules no agradaven als seus amics. Potser li aniria bé participar de la vida del grup...

— Bé, potser... jo... no sé... si voleu... —anava dient la serp.

— Necessitem la teva ajuda! –va dir la Bombó veient que la serp tenia ganes de participar.

I així és com la serp va començar a participar a les activitats i a la vida de tots els animals del Pla dels Socs.

Van travessar el Pla dels Socs i van dirigir-se cap a la riba del riu Ter. Van arribar a l’embarcador i van veure que la bruixa - 38 -

sobrevolava el riu.

— Però, on és la casa?

—van preguntar tots els animals.

— Molts de nosaltres no sabem nedar! —van exclamar.

— La casa és a l’altre costat del riu, a la riba nord! — va dir la bruixa.

Ara, però, tenien una dificultat; la Girafa no tenia cap problema per portar el animals petits però de cap manera volia enfilar la serp. Li feia por.

Els animals no sabien com resoldre el problema.

— Ja ho tinc ! —va dir la bruixa. Jo enfilaré la serp a la meva escombra màgica.

— Fantàstic! —va pensar la Bombó. Poc a poc la serp es convertirà en la nostra amiga i voldrà participar a les nostres festes.

- 39 -

I així van travessar el riu. La Girafa portava la Bombó, la llagosta, el cargol, l’abella i la Fiona. La Martrukila nedava amb els gossos.

A l’altra banda del riu els esperaven les dues granotes saltaires.

Avui però no saltaven. Sabien que no podien espantar la Fiona.

La Fiona estava molt contenta per què els seus amics la volien ajudar. Molt aviat podria tornar a veure els seus pares. Era emocionant. Sentia un pessigolleig dins la panxa que li costava explicar.

— Això és l’emoció! —li deia la Bombó.

Un cop van arribar a l’altra riba s’endinsaren enmig dels matolls i arbres de ribera. Molt aviat van descobrir la casa, tota de fusta, on segurament hi havia els pares de la Fiona.

S’acostaren a la casa mig amagats entre les herbes. La Girafa es va quedar una mica apartada per no ser descoberta.

La porta i les finestres estaven tancades.

— Com entrarem! —va dir la Fiona.

La Martrukila va tocar el seu penjoll i els gossos movien la cua molt ràpidament per fer màgia. I d’aquesta manera aconseguiren obrir la porta: —Oooohhhhhh!

Els pots on estaven presos els pares de la Fiona eren buits. Ja no - 40 -

hi eren! L’home dolent potser ja els havia venut. Què farien ara??

— Snif, snif! —la Fiona estava trista.

— No et preocupis Fiona, segur que trobarem una solució! —va dir l’Aranya Bombó.

Tots els animals van començar a buscar pistes per tal de saber on eren els pares de la Fiona.

La Martrukila, que era molt xafardera i li agradava mirarho tot va començar a regirar la casa. Va remenar plats, olles, culleres, llençols i tovalloles, va aixecar matalassos i coixins, i sabeu què va trobar? Doncs un mapa!

Un mapa d’un corriol secret on el senyor dolent havia construït una caseta de troncs amb la teulada de fulles. Allà segurament havia portat als pares de la Fiona.

—Atenció! S’acosta algú! —va dir la serp. Com ja sabeu les serps no senten els sorolls que van per l’aire, però perceben molt bé els sons i moviments del sòl.

Tots es van amagar enmig de les herbes. Però, i la Girafa...?

El senyor dolent, que es deia Vicens el brut, va descobrir la girafa i va saber que allà en passava alguna. Segons el que es sentia dir pel Pla dels Socs li deien, el brut, de sobrenom per què quan era jove es dedicava a netejar xemeneies de cases i fàbriques, per això acostumava a anar brut de sutge i cendres.

—Què passa, aquí? Qui hi ha tafanejant a prop de casa meva?

—va dir en Vicens el brut.

La Martrukila, i la Bombó van ser les primeres a sortir de

- 41 -

l’amagatall i molt decidides s’hi van acostar: — Hem vingut a alliberar les papallones que tens segrestades!

—van dir alhora.

En Vicens va pensar que ja tenia dues preses més i se li van il·luminar els ulls quan va pensar en la quantitat de dinerons que podia treure d’una aranya tigre i d’una llúdriga. Però s’ho va repensar i de moment va oblidar-se de la idea.

— Però, què us empesqueu? D’on heu tret aquestes idees absurdes? Au, va ja podeu marxar ben lluny? Jo no vull xafarders prop de casa meva! Fora, fora, d’aquí! —va cridar.

Era el moment de fer costat a les seves amigues i tots els animals van sortir de l’amagatall.

En Vicens el brut va veure que tot plegat no seria tan fàcil i que estava ficat en un bon embolic.

Els animals li van explicar que la bruixa que s’havia escapat els havia posat al corrent de tot el que pensava fer i ells venien a alliberar els seus amics.

Vicens el brut els va explicar que ell agafava els animals per vendre’ls a col·leccionistes a canvi de diners. Però, sabeu? És que en Vicens el brut, tenia un problema molt gran, molt i molt! Tant que no els hi podia explicar perquè si ho feia, el seu fill podria córrer un gran perill. Ell necessitava els diners per al seu fill.

La Martrulika va veure que aquell home deia la veritat i va decidir que tots els animals del bosc l’ajudarien a resoldre el seu problema. Va parlar amb la Bombó que era velleta i tenia molta experiència de la vida. També van parlar del do especial - 42 -

que tenia la Bombó; TEIXIR TERANYINES AMB FIL D’OR i de com n’era de valuós l’or. També van parlar del penjoll màgic de la Martrukila i de la màgia del gos Max i dels seus amics Però, què li passava al fill d’en Vicens? —pensava la Martrukila.

Potser estava malalt? He d’esbrinar què passa aquí? —li va dir a l’aranya Bombó.

Quin era el secret d’en Vicens que el feia actuar d’aquesta manera? Segurament si l’ajudaven deixaria en llibertat els pares de la Fiona i els altres animals.

Eren uns afortunats, tenien molta sort, disposaven d’or i màgia.

FANTÀSTIC! I molt aviat tots van començar a organitzar-se per resoldre la situació. La Martrukila es va tocar el penjoll i en Vicenç va començar a ballar sense solta ni volta. Al principi tots els animals i animalons van pensar que s’havia torrat, que li faltava un bull, però llavors la Martrikula va tornar a tocar la joia i, au, de nou l’home va arrencar a ballar.

— Què m’esteu fent? Atureu la màgia! —va cridar.

— És el penjoll! —va exclamar admirada la llúdriga. Té poder sobre en Vicenç! Que estrany...

— O potser és alguna cosa diferent... potser el que passa és que el teu penjoll, quan és a la vora del penjoll que tenen els meus pares, és més poderós —va xerrotejar atabalada la Fiona.

— Llavors vol dir que són molt a la vora! —va cridar l’aranya Bombó!

- 43 -

En Vicenç, tot i la cara emmascarada de sutge, es va posar vermell com un tomàquet. Cansat i atabalat per culpa del penjoll que no parava de fer-lo ballar, cridava: — Deixeu de fer màgia! Deixeu de fer màgia amb això!

Va cridar tant fort que del seu coll va sortir volant una peça brillant. Era un penjoll com el de la Martrukila! La bruixa, i tots els animals, van quedar bocabadats.

— Oh no! És el penjoll dels meus pares? —va cridar la Fiona molt espantada.

— Això sembla... —va dir la Martrukila molt trista.

— Vicenç! On són els meus pares..? —a cridar la Fiona, tot mirant en Vicenç molt preocupada.

En Vicenç, nerviós, li va contestar: — Sí... tens raó, és el penjoll dels teus pares. Però no et puc dir res més...

La Fiona es va quedar sorpresa.

— Si tu tenies aquest penjoll, vol dir que tenies els meus pares aquí. On els has portat? On són?

— No t’ho puc dir! —va cridar en Vicenç, molt nerviós. Estic amenaçat, si t’ho dic, patiré molt.

Mentre cadascú feia les seves hipòtesis, la Bruixa va començar a mirar-se bé els dos penjolls que vistos de prop, semblaven dues parts d’una mateixa peça. La Bruixa hi anava jugant com si fos un trencaclosques. Els animals van anar callant perquè anaven - 44 -

mirant què feia la Bruixa, fins i tot en Vicenç va quedar embadalit mirant-se-la.

La Bruixa es va adonar que tothom la mirava i va començar a explicar què eren realment aquells penjolls, però es notava que estava molt trista.

— Aquests penjolls no són penjolls normals i corrents. Tots dos formen part d’una eina essencial per fer els desitjos realitat, o per trobar allò que més desitges.

Tots van quedar ben sorpresos. Com podia ser?

— Bruixa! Per què no ens ho has explicat abans que el penjoll era una eina màgica? Li haguéssim demanat que trobés els pares de la Fiona! —va dir la Martrukila.

Tots els animals van assentir amb cara d’enfadats. La Bruixa va començar a plorar. Es mirava amb molta tendresa la Martrukila.

— Martrukila, aquest penjoll te’l va regalar la teva àvia oi? No n’has sabut mai més res d’ella?

— No! Però ara, a què ve tot això? Volem saber on són els pares de la Fiona, de la meva àvia me n’ocuparé més endavant!

— Bé... perquè... de fet... això t’ho vaig regalar jo.

Es va fer un silenci absolut. Tothom va quedar callat i mirant a la Martrukila, i a la Bruixa, i altre cop a totes dues.

— Com és possible? —va dir en Vicenç el brut. No us assembleu gaire... —i va deixar anar un somriure burleta.

— Així... tu ets la meva àvia? —va dir la Martrukila plorant.

- 45 -

— Sí... i em vaig veure obligada a deixar-te a càrrec d’un cargol perquè estava amenaçada per algú molt més poderós que jo! — va dir cridant amb por.

— Sra. Bruixa, o Sra. Àvia Bruixa, expliqui’ns com va anar tot plegat. Si vostè li va regalar això a la Martrukila, ens podria explicar com va anar a parar als meus pares? Com els podem trobar? I per qui estava amenaçada? —es va afanyar a dir la Fiona, que notava com poc a poc s’acostava més i més a la troballa que tant esperava: els seus pares.

— I tant, us mereixeu una explicació —va dir la Bruixa. Tot comença quan vosaltres éreu petits. Al Pla dels Socs hi havia uns presidents que ajudaven a solucionar problemes, a buscar aliments i a mantenir sempre la convivència i la pau al Pla dels Socs. Un bon dia es va decidir fer fora alguns dels seus habitants que no deixaven conviure en pau a la resta. Eren una família de llops; la mare, el pare i el fill Moris.

En sentir aquest nom, en Vicenç va fer un crit esgarrifós i es va quedar blanc com el paper, semblava com si hagués vist un fantasma. En Max, en Joan i la Carla, van recolzar-lo perquè no caigués.

— Has dit Moris? El llop Moris? - va dir finalment en Vicenç.

— Sí —va afirmar la Bruixa.

— El llop Moris té el meu fill... el té tancat, és ell qui m’ha fet fer tot això! —i en Vicenç va començar a tremolar de por.

En sentir tot això, en Max, en Joan i la Carla van posar-se les mans al cap. Havia tornat a fer de les seves! Feia molt que ells - 46 -

anaven darrere el llop Moris per aturar les seves malifetes al poble de Salt, on la gent vivia tranquil·la, però ell no parava de molestar. El que ells no sabien és d’on havia sortit el llop Moris.

Ara ja estaven al corrent de tot.

— Així... no us sembla que tot lliga? —va dir la Fiona, nerviosa i amb ganes de continuar buscant els seus pares.

Tothom se la va mirar sorprès, excepte en Vicenç. Estava molt penedit d’haver dit una mentida, però no havia tingut cap altre remei. Es va sentir tan culpable i estava tan trist per tota aquella història, que va començar a explicar la veritat.

— Fiona, jo vaig haver de raptar els teus pares perquè el llop Moris m’hi va obligar. Jo li vaig haver de fer cas. El meu fill estava en perill. El meu fill és un bon nen, però el llop Moris volia obligar-lo a fer malifetes amb ell perquè estava sol i ningú volia ajudar-lo. Com que el meu fill no va voler el llop Moris li va parar una trampa. Li va dir que anés a jugar a pilota amb ell, però el va dur a un parc fora del Pla dels Socs, en un bosc del voltant.

Des d’aquell dia, el meu fill no ha tornat a casa. Jo vaig estar buscant-lo i buscant-lo per tot arreu del Pla dels Socs, fins que el llop Moris em va venir a veure. Em va dir que ell havia raptat el meu fill i que jo havia de fer tot el que em demanés, o sinó, se’l menjaria a trossets.

— No ho veieu? El llop Moris vol venjança! —va exclamar la Martrukila. El que vol és fer mal als pares de la Fiona, perquè ells van fer fora del Pla dels Socs a la seva família. Ell ha après a fer les coses de la mateixa manera que els seus pares.

En Max, la Carla, en Joan, la Fiona, la Bruixa, en Vicenç, la - 47 -

Girafa, l’aranya Bombó i tots els animals que els acompanyaven, fins i tot la Serp, van fer un xisclet de sorpresa. Ara ja sabien qui era el culpable de tots aquells embolics. Entre tots ho havien descobert.

Tots plegats van estar parlant una estona i van decidir que havien de continuar buscant els pares de la Fiona, que no podien ser molt lluny, per què els penjolls no paraven de brillar i moure’s sempre en la mateixa direcció.

— Sembla que els penjolls ens envien cap a algun lloc, no us sembla? —va dir la Bruixa.

— I tant! —va dir la Martrukila. Àvia, creus que podrien servirnos per trobar el camí?

— Crec que sí, reina. Tu i jo tenim moltes coses per explicarnos, però primer hem d’anar a ajudar a la teva amiga Fiona, no creus?

Tots plegats, van anar seguint la direcció que els marcaven els dos penjolls, que ara estaven units en forma de rodona. A dins s’hi veia una fletxa. La fletxa no parava de donar voltes, però semblava que aquella peça sempre anava cap a la mateixa direcció. Van decidir fer cas al penjoll. Comptaven amb l’ajuda d’en Vicenç que estava tan enrabiat, que només tenia ganes de trobar el llop Moris per caçar-lo i recuperar el seu fill.

— Jo sé on és el parc on el llop Moris va enganyar al meu fill.

Sospito que la seva cova és a prop. Sempre que hi he anat amb el penjoll brillava encara amb més força. Voleu que us ho ensenyi?

—va dir en Vicenç.

- 48 -

Tots els animals van estar-hi d’acord i van posar-se en marxa cap al bosc que hi havia al costat del Pla dels Socs. Era una gran aventura ja que havien de sortir a zones desconegudes. En Max i els seus amics es van oferir a pujar a casa seva, al cel, i a mirar des d’allà per si trobaven la cova del llop Moris o veien alguna cosa sospitosa...

Els animals van esperar que en Max i els altres gossos màgics els diguessin què havien vist allà dalt, entre els núvols. No van haver d’esperar gaire. La girafa, amb el seu coll tan alt, va ser la primera que els va veure baixar volant. Tots plegats, en Vicenç, la Martrikula agafada de la mà de la seva àvia, la bruixa, la Fiona i l’aranya Bombó, van escoltar el que explicaven en Max, en Joan i la Carla, els tres gossos màgics. Havien vist una mena de cova estranya, i una veu fineta que sortia de dins la cova demanant auxili.

— És en Martí! Segur! —va exclamar en Vicenç.

I tots plegats van caminar en silenci fins a la cova del temible llop Moris.

A mesura que s’anaven acostant, el penjoll, ja reconstruït per l’avia bruixa de la Martrukila, brillava cada cop més.

— Ens estem acostant! —va cridar molt esverada la Fiona.

I tant que s’estaven acostant. El penjoll era infal·lible.

- 49 -

En Vicenç no podia dissimular la preocupació que sentia a mesura que anaven avançant cap a la cova que havien descobert en Max i la resta de gossos màgics. “Estarà bé el meu fill? com en Morís s’hagi atrevit a fer-li cap mal, que es prepari!” anava pensant en Vicenç. De cop i volta, quan passaven pel costat de l’arbre centenari...

— Auxiliiii... —es va sentir una veu llunyana.

— Has sentit aquest crit? —li preguntar la Martrukila a la Fiona.

— Sí, crec que ve de dins d’aquest arbre.

— Això és impossible! —va dir la Martrukila.

Però la Fiona tenia raó, els crits sortien de dins de l’arbre. Tots es van posar a mirar i remirar al voltant de l’arbre, però no podien veure d’on sortien aquells crits que semblaven molt llunyans. Al final després de donar-hi mil voltes...

— Mireu una entrada secreta!

La Girafa havia trobat un forat a la part més alta de l’arbre que baixava pel mig com si fos un pou sense fi.

— Com podrem arribar fins allà dalt? —va preguntar molt preocupat en Vicenç.

— No us preocupeu! Pugeu al meu cap —va dir molt decidida la Girafa.

- 50 -

Dit i fet, tots van anar pujant fins arribar a la vora del forat.

Però quan van comprovar que no es podia veure el final del forat.

Tots van quedar molt preocupats, sobretot perquè s’anava sentint aquella veu demanant auxili i que semblava com si estigués plorant.

— És el meu fill! —cridava en Vicenç. Reconec la seva veu.

L’aranya Bombó de sobte va tenir una idea.

— Teixiré fil d’or que és súper resistent, el lligarem a les branques i podreu baixar com si fos una corda.

Quan per fi van arribar sota terra, van trobar un passadís secret. Cada vegada s’escoltava més fort i més a prop aquella veu suplicant. Després de caminar a les fosques morts de por i il·luminats només per la lluentor d’un petit cabdell de fil d’or que portava l’aranya Bombó van arribar a una cambra secreta.

— Martí!, Martí! —cridava en Vicenç.

— Pare, on ets? Treu-me d’aquí!

La veu d’en Martí se sentia molt fluixa, la porta que els separava era massa gruixuda per tirar-la a terra i rescatar-lo.

— Hauríem d’anar a buscar l’ajuda dels Trols. Són una mica bruts però en el fons no són dolents, estic segur que ens ajudaran —va dir la Bombó.

— Però tu no hi pots anar, trigaries molt —va dir la Fiona.

— Jo aniré més de pressa —va dir en Max. I no s’ho va pensar gaire, va sortir volant cap el Pla dels Socs en

- 51 -

busca dels Trols. Quan va arribar els va trobar dormint. Els Trols dormen de dia i no els hi agrada ser molestats, això ho sabia molt bé en Max que alguna vegada els havia observat des dels núvols. Per tant va esperar fins que va començar a fer-se fosc.

Els Trols van escoltar molt atentament la història que en Max els va explicar i de seguida van dir que sí que podien comptar amb ells.

Tots es van posar en camí i van travessar el riu Ter, amb una mica de disgust per part dels Trols que deien que per culpa de l’aigua, estaven perdent el seu aroma a podrit que tant els agradava.

Mentre aquest grup travessava el riu dins la soca de l’arbre centenari, en Martí se sentia més tranquil al saber que hi havia una colla d’amics que anaven a rescatar-lo. I sobretot, perquè sentia la veu del seu pare.

Una estona després es va sentir una pudor molt forta...

— Carai! A algú se li ha escapat un pet? —va dir la Martrukila tapant-se el nas.

Quan la pudor era pràcticament insuportable van aparèixer el dos Trols acompanyats d’en Max. — Venim a ajudar! —van dir els Trolls.

Tots van estar molt agraïts, però això sí, tapant-se el nas i quasi - 52 -

sense respirar per la boca. Van arrencar la porta i per fi pare i fill es van abraçar amb molta força. A fora el bosc en Martí es va oferir a portar-los on el llop Morís tenia amagats als pares de la Fiona. El van seguir tots. Quan van arribar a prop de la cova tots volien entrar a alliberar als pares de la Fiona.

— És molt perillós, només em pot acompanyar la Fiona, perquè pot volar i és petita —va dir en Martí.

—D’acord! —van dir els Trols, però si trigueu gaire entrarem!

En Martí i la Fiona es van endinsar a la cova, mentre la resta es va quedar a fora esperant en la foscor de la nit... Encara no havien arribat al pot on estaven tancats els pares de la Fiona que, de cop, es van sentir unes passes que s’acostaven. El llop Morís va entrar amb tota la seva família. Els ullals feien molta por, a més, tots portaven cara de no haver menjat en dies.

— Què passa aquí?

La Fiona en veure’ls es va untar ràpidament les seves ales amb la crema que li havien regalat pel seu aniversari i va quedar camuflada tornant-se del mateix color de la paret de pedra.

— Què fas fora del teu amagatall? No estaràs pensant en escaparte, oi? —va dir en Morís.

— No... és que... la porta estava oberta i he sortit a comprovar - 53 -

que tots els animals estiguessin ben tancats.

— Ah! D’acord! No marxis gaire lluny, ens hauràs d’ajudar a caçar algun animal per menjar, o si no et menjarem a tu —va dir en Morís. I tots els llops van riure.

— Ah! I sobretot, ens hauràs d’ajudar a treure-li el penjoll a la Martrukila.

En aquell mateix moment es va sentir al bosc una gran trencadissa... El soroll de vidres era eixordador i el llop Moris va udolar espantat: — Auuuu! Què passa aquí?

Els llops que feia un instant es mostraven tan valents, ara miraven a tot arreu espantats. De sobte es van veure envoltats d’animals gegants: una aranya grandiosa, una girafa enorme, un cargol immens, una serpota descomunal, una llúdriga desmesurada, una papallona de mida monstruosa, una llagosta tremenda, tres gossos gegantins i dos trols alts com un sant Pau. Ah, i una bruixa colossal. Els llops van caure de genolls i van somicar que no els fessin mal: — Pietat, pietat, no ens trepitgeu com si fóssim formigues!

Llavors, el llop Moris va adonar-se que el Martí, el nen que tenia captiu, també s’havia convertit en un nen gegant! El llop no entenia res i va ser la bruixa qui va resoldre el misteri.

— Llop Moris, no som gegants, ets tu i els teus amics qui us heu convertit en llops minúsculs, llops de la mida d’una puça. Patíem pel Martí, i els trols, tot i que semblen molt totxos, ens han donat - 54 -

una bona idea: ajuntar els dos medallons. Quan ho hem fet hem demanat un desig: que ens deixessis en pau. I ara ets tan remenut que ja no ens pots fer més que pessigolles.

El llop Moris, abans tan ferreny i rabiós, va començar a plorar com un nen petit: — Buaaaah! Perdó, perdó, perdó! Jo només volia manar!

M’agrada molt manar!

La papallona Fiona li va dir que ells no hi podien fer res. I que li digués on eren els seus pares.

El llop Moris de primer no volia explicar-ho. Estava molt empipat.

Però els seus companys llops li van picar la cresta: — Prou Moris, ja n’estem tips que sempre ens facis anar per on vols. Fes el favor de dir a aquesta gent on tens les dues papallones. Ells són els presidents del Pla dels Socs i tu ets un llop pesat. Mira què ens ha passat per culpa teva, ara som mini llops!

Quin desastre!

El llop Moris els va indicar l’amagatall on tenia tancats els pares de la Fiona. Era dalt de tot de l’arbre més alt del Pla dels Socs, dins d’una caixa de fusta. Un corb amic d’en Moris els havia enfilat fins allà dalt, i de tant en tant els duia flors perquè mengessin una mica de pol·len.

Aviat els pares van ser alliberats i la Fiona i les dues papallones es van fer una abraçada tan tendra i emocionant que a més d’un se li va escapar una llàgrima. Al Pla dels Socs tot va tornar a la normalitat. L’aranya Bombó va seguir teixint fils d’or. La Girafa va continuar pasturant. El cargol i la llagosta van continuar trescant - 55 -

entre les herbes... però també van canviar moltes coses. Ara el pare i la mare de la Fiona tornaven a exercir de presidents fins que tornés a arribar el dia de les eleccions. El Vicenç i el Martí van traslladar-se a viure al Pla dels Socs i tenien cura de tots els animals. La serp va fer-se amiga de tothom. I la bruixa i la Martrikula s’explicaven històries d’àvies i nétes. La bruixa volia ensenyar-li tota la bruixeria bona a la llúdriga i aquesta aprenia ràpid. I en Moris i els seus amics? Mai més van tornar a recuperar la seva mida de llop, però van trobar-li la gràcia al seu nou estat de llop-puces i van ser prou feliços. Una mica empipadors, però feliços.

- 56 -

Un cacador amb problemes Capítol primer: La Phytolacca Americana Part I Si passegeu per la vora del riu, al Pla dels Socs, vora Salt, i pareu atenció a tot el que us envolta, podreu descobrir tot un món que potser ni tan sols us l’havíeu imaginat. Allà hi ha plantes i animals, i també éssers màgics i misteriosos —com els fanguinadors—, que esperen a l’aguait entre les pedres, al mateix riu o a la vora de l’entrada d’aquell túnel que diuen que s’amaga en algun racó secret i que comunica el món de les persones i el món dels animals que saben parlar. El món al qual pertany el famós Escripti, el gos escriptor.

Al Pla dels Socs passa com a tot arreu: hi ha veïns que són allà de tota la vida i d’altres que fa poc hi han anat a parar, com és el cas del primer personatge que coneixerem avui: la Phytolacca.

Part II Si aneu al Pla dels Socs al costat del riu, a prop d’una roca enorme i d’una planta de fonoll, hi trobareu la Phytolacca Americana. És una planta que s’assembla al raïm i per això hi ha gent que li diu “Raïm de moro”. Però no és originària d’Àfrica sinó d’Amèrica.

En Llorenç, l’amo de la fàbrica tèxtil Comacros, la va portar una vegada que va anar de viatge a Hondures. La volia utilitzar per acolorir els teixits ja que els grans de Phytolacca madurs tenen el color de les cireres.

- 57 -

Els grans de Phytolacca són tòxics pels animals mamífers, en canvi, són bons pels ocells. La garsa, el colom, el pit-roig, l’esplugabous, el corb marí, el gavià, el picot, el blauet, l’abellerol i el bernat pescaire són els seus amics. En canvi, el pobres mamífers com ratolins, porcs senglars, xais, gats, gossos, guineus, cavalls i humans saben que si proven un gra de Phytolacca tindran un gran mal de panxa i perfumaran el bosc amb les seves llufes.

El dia de Sant Narcís havia plogut a bots i barrals, però, l’Aleix i en Carlos, havien quedat l’endemà per anar a caçar al Pla dels Socs. Eren caçadors i anaven a prop del riu Ter per veure si caçaven algun ànec.

En arribar, el cotxe va quedar enfangat i no podien avançar, però l’Aleix va baixar per posar uns troncs sota les rodes i poder sortir del fang. Els dos caçadors, després, van acostar-se al riu, com sempre feien, i es van posar a esmorzar una mica. En Carlos, que era una mica salvatjot va veure un pit-roig que es menjava un gra de Phytolacca, va pensar que la planta era bona i se’n va menjar uns quants grans.

Eren sucosos i tenien un gust dolcet. El que en Carlos no sabia era que, com a tots els mamífers, la Phytolacca fa un mal de panxa terrible als humans.

- 58 -

Llavors en Carlos va començar a vomitar. L’Aleix el volia carregar al cotxe, però el seu company pesava massa i no el podia arrossegar. En Carlos estava gras com un hipopòtam perquè vivia sol, no li agradava cuinar i menjava moltes porqueries: patates fregides, Donuts, llaminadures, xocolata, hamburgueses del McDonalds, begudes enllaunades...

L’Aleix va anar a buscar ajuda...

Capítol segon: L’Escripti en acció Part I El que l’Aleix no sabia era que just al costat del lloc on havia deixat en Carlos hi havia un túnel amagat: era un túnel secret que comunicava el món de les persones i el dels animals que parlen.

I en el moment que el cotxe s’allunyava pel camí, l’Escripti, el gos escriptor, era a punt de sortir pel túnel per a fer una visita al Pla dels Socs...

Part II Quan l’Escripti sortia del túnel secret, va veure a en Carlos estirat a terra recargolant-se de mal de panxa. S’hi va acostar i li va preguntar: — Què et passa?

En Carlos en un primer moment es va espantar molt, en observar que un gos li estava parlant. Però li feia tant de mal la panxa que ja no sabia si tenia al·lucinacions o era cert el que estava veient.

Així que li va respondre: — He menjat els grans d’aquella planta i ara em fa molt mal la - 59 -

panxa —va dir assenyalant la Phytolaca Americana.

— La Phytolaca no és bona per als humans, però sí per als ocells i altres animals –va dir l’Escripti. Però tinc un remei a casa meva, ara torno.

Al cap d’una estona va tornar amb una ampolla a la mà.

— Té beu-te això i et passarà el mal de panxa de seguida.

Al cap d’un moment en Carlos ja es trobava d’allò més bé.

— Gràcies, gos!

— Com et dius? —va preguntar en Carlos.

— Escripti. I tu?

— Carlos —va respondre.

— Com és que et puc entendre? va preguntar tot estranyat en Carlos.

— Doncs, perquè amb els éssers humans que no ens volen fer mal, ens hi podem comunicar —respongué l’Escripti.

— Ostres, doncs, hauries de saber una cosa: Jo sóc caçador. Per tant, no t’hauria de poder entendre.

— Ets caçador? T’agrada anar a caçar animals? va preguntar l’Escripti.

— La veritat, és que no m’agrada gens, però al meu millor amic li agrada molt i no vull que deixi de ser el meu amic i quedar-me sol com un mussol. És per això que vaig a caçar.

- 60 -

—Però... Carlos, si no t’agrada anar a caçar, no cal que ho facis. No s’han de fer les coses per obligació. Hauries de parlar amb el teu amic i solucionar-ho. Si és el teu amic, ho entendrà perfectament.

Aleshores, L’Escripti, va explicar l’incident que havia tingut amb la seva amiga aranya, la Ratlletes. Un dia sense voler li va destrossar la seva teranyina, i la Ratlletes es va enfadar molt. Des d’aquell moment ja no es parlen. L’Escripti es pensa que l’aranya el vol picar i no s’hi acosta. Sempre que es veuen s’eviten i no han tornat a parlar de l’episodi.

L’Escripti li va dir que no patís per quedar-se sol. Que sempre que volgués podria anar a veure’l i als seus amics també. I podria passar pel túnel secret.

Però, d’això, no en podia dir res a l’Aleix ni a d’altres caçadors.

— Carlos, vols que et llegeixi un dels meus llibres?

— D’acord, així faré temps mentre espero a l’Aleix que torni.

Tot seguit, l’Escripti va anar buscar un llibre. Ell i els seus amics, en Plometes, en Querolet i en Goig es van asseure a la vora del riu Ter. Però, de sobte, a l’Escripti li va relliscar el llibre que tenia a les potes i el llibre va caure al riu.

— Ostres, el meu estimat llibre, ajudeu-me!

- 61 -

L’aranya tigre, la Ratlletes, que estava per allà passejant, en sentir els crits, no va dubtar a ajudar-los. De seguida, va treure la seva teranyina i d’una revolada ja tenia el llibre entre les seves potes.

— Moltes gràcies —li va dir l’Escripti. Era un valuós exemplar de contes.

— De res —va contestar la Ratlletes.

Aleshores, l’Escripti va preguntar-li si encara estava enfada per la destrossa de la seva teranyina temps enrere.

La Ratlletes va dir-li que ja feia massa temps que havia passat i que havia entès que havia estat un accident. A més, de tant en tant s’amagava entre els matolls perquè li agradava molt escoltar les seves històries.

Parlant i parlant van solucionar el problema que tenien. Si ho haguessin fet abans... s’haguessin estalviat molts maldecaps!

Tot d’una, a la llunyania del Pla dels Socs van veure arribar l’Aleix acompanyat d’uns altres caçadors...

Capítol tercer: El Fanguinador de Fanguinis Part I L’Escripti es va afanyar a amagar-se: no volia que l’Aleix i els caçadors el veiessin, però volia veure com s’ho faria en Carlos per resoldre la situació i dir al seu amic que, en realitat, allò de caçar no li agradava gens.

I va ser des del seu amagatall que va descobrir com entrava en escena un nou personatge: segurament l’ésser més estrany de tot el Pla dels Socs.

- 62 -

Part II En veure els caçadors, en Goig i en Plometes van alçar el vol, ales ajudeu-me, cap a la capçada més espessa que van trobar.

En Querolet i la Ratlletes es van afanyar a ficar-se dins la bossa del gos, alhora que ell s’amagava entre els matolls.

Allí, ben arrupit va tenir el que sens dubte seria l’ensurt més gran de la seva vida. Davant dels seus ulls els matolls es van començar a trencar fent un soroll esgarrifós que feia posar la pell (o en el cas d’un gos el pèl) de gallina. Les fulles es van començar a inflar i a canviar de color. Les branques creixien fent-se més i més gruixudes i sucoses.

En Carlos, l’Aleix i els altres caçadors van quedar immòbils de la por, estaven aterrits. Davant seu s’alçava una gran massa de fang, llefiscosa, colossal. Semblava un ieti de fang i estava mooooolt enfadat. Quina por!!! Del seu cos anava sortint fang espès i enganxós que s’anava escampant pel terra formant una gran bassa en la que els caçadors van quedar atrapats. Com més es movien per sortir, més enganxats quedaven. Amb tot aquell enrenou, l’Escripti va tenir un patatús i es va desmaiar.

Una família de cucs de terra que vivia prop d’allí, va sentir aquell terrible soroll, però no es va espantar gens. El pare cuc va dir: “— Altra vegada en Fangui!! Ja en torna a fer de les seves!!

Som-hi família, a veure què hi podem fer…”

- 63 -

Els cucs coneixien bé el Fanguinador del Fanguinis, àlies en “Fangui”. És un personatge misteriós, estrany i problemàtic. Es tracta d’una massa de fang llefiscosa que pot adquirir qualsevol forma i dividir-se tantes vegades com vulgui. És trapella, bromista i graciós però ho utilitza per fer la punyeta perquè és venjatiu, rancuniós, tafaner i empipador. Fa temps algú va trepitjar els seus pares i se’ls va endur enganxats a la sola de les sabates quedantse tot sol. Això li va canviar el caràcter tornant-se malcarat i antipàtic. Per això no cau bé a gairebé ningú i es dedica a fer por a tothom. Viu sol en una cova a la vora del riu Ter, al Pla dels Socs. Li agrada molt perquè és humida i s’hi està fresquet.

La família Cuc són els seus veïns i des que es va quedar sense pares el consideren un membre més de la família.

La família Cuc es va encaminar cap a la zona d’on venien els sorolls. Van trobar l’Escripti estirat al terra sense sentit. Se li van enfilar i van començar a passejar-se al llarg del seu cos per fer-li pessigolles per a despertar-lo. Els va costar una mica però finalment ho van aconseguir.

L’Escripti encara estava molt espantat, però els cucs el van tranquil·litzar i li van explicar que només era una broma pesada.

Li digueren: “— En “Fangui” ja les fa aquestes coses!!”.

El gos s’estava posant de molt mala lluna, doncs, no entenia perquè en “Fangui” es comportava d’aquella manera. La mare

- 64 -

cuc li va explicar la seva situació i el seu mal humor es va convertir en compassió. L’entenia perfectament perquè a ell de petit li va passar una cosa similar.

En aquell moment va decidir que quan tot tornés a la normalitat es convertiria en el millor amic del “Fangui”.

L’Escripti va proposar d’anar a casa seva a buscar un remei per calmar en “Fangui”. Mentre, els cucs li farien pessigolles per a que li passés l’enrabiada i tornés a la seva forma habitual.

Els caçadors continuaven aterrits i atrapats. Davant la por de morir ofegats en el fang, en Carlos es va afanyar a confessar a l’Aleix que en realitat no li agradava caçar, que s’ho passava fatal i que patia pels animals. Fins i tot feia de veterinari d’amagat per curar els animals que caçava i els tornava a alliberar.

Malgrat la por, l’Aleix es va quedar sorprès, perquè va resultar que ell feia el mateix, i així mateix li ho va dir.

L’Escripti va tornar just a temps de sentir la confessió dels caçadors i en va quedar ben satisfet i tranquil. En “Fangui”, entre les paraules dels caçadors, les pessigolles i el remei màgic va anar tornant a la normalitat. Quan tot ja estava tranquil, l’Escripti va felicitar a en Carlos pel seu valor i... “Oh!! Meravella!!” l’Aleix també el va entendre. Tots dos, avergonyits, però contents, van tornar a casa seva. Això sí, ben bruts!!!!

Tornada la calma, en Goig, en Plometes, la Ratlletes i en Querolet van sortir dels seus amagatalls i, un cop fetes les presentacions, es van asseure a la vora del riu per escoltar el conte que havia d’explicar l’Escripti i, posats a celebrar coses, van improvisar una festassa!!!

- 65 -

L’Escripti va complir la seva promesa i es va convertir en el millor amic del “Fangui”. Ell, tip de ser dolent, el va acceptar. De tant en tant, en “Fangui” es converteix en un pal que camina, corre, s’amaga, vola... perquè el seu millor amic, l’Escripti, jugui a allò que més li agrada.

- 66 -

Vull fer amics al mon del dia Capítol 1. Un mussol del Pla dels Socs Part I A la vora del riu de Salt, al Pla dels Socs, hi viuen criatures de tota mena: plantes, animals i éssers màgics es troben i conviuen cada dia i, a cada racó, en qualsevol moment, pot néixer una història o començar una aventura. Quan brilla el sol, les abelles aventureres es creuen amb els capgrossos enigmàtics, es coneixen i comparteixen preocupacions i aventures. Però, què passa quan ve la nit? Quan ve la nit i tothom se’n va a dormir, altres criatures, les nocturnes, es desperten i comencen les seves activitats.

Els éssers diürns i els nocturns no es coneixen, viuen els uns d’esquena als altres. Així ha estat sempre. Però ara, les coses són a punt de començar a canviar. Perquè, vet aquí que un animal nocturn, un mussol del Pla dels Socs, se sent sol en la foscor de la nit, vol conèixer nous amics i no sap massa com fer-ho...

Part II Era tard, i es començava a fer fosc al Pla dels Socs. Dins d’un plàtan, prop del riu Ter, va sonar el despertador del mussol. Costa despertar-se, i l’Ullviu feia el mandrós dins del seu niu. En sabia la importància d’aixecar-se ben aviat i de començar a aprofitar el més aviat possible aquella nova nit.

L’Ullviu era un mussol solitari, sense amics, actiu i amb molta energia. Força trapella i entremaliat! Es dedicava des de feia molt

- 67 -

de temps a molestar i a fer bromes als seus veïns de Salt. Aprofitava les nits per a fer soroll i tot allò possible per a no deixar descansar els animals diürns del Pla dels Socs.

De fet però, tot i que semblava que l’Ullviu era feliç, sempre reia, i s’ho passava bé fent la guitza als altres animals, en realitat no era així! Se sentia sol, trist, buit i sense amics.

Necessitava urgentment amics de veritat! I ja se n’havia adonat que no podia seguir fent bromes i bajanades, només per fer-se veure. Així no anava enlloc! Havia de canviar d’estratègia!

Ahir, jugant amb les ulleres de súper agent especial que va agafar del niu d’una garsa (imaginacions seves! Eren unes ulleres de sol normals i corrents) va tenir una gran idea per a no sentirse tan sol, trist i poc estimat. S’havien acabat les bromes i fer la guitza als altres animals. A partir d’ara seria un súper mussol, i es dedicaria a ajudar els altres i a fer el bé!

Va sortir volant del niu i se’n va anar cap al riu. Allà, va beure i es va rentar una mica la cara per acabar-se de despertar. De cop, a la foscor, va veure i detectar moviments dins l’aigua. Eren uns capgrossos que encara bellugaven. Se’ls va mirar i en un primer moment va pensar en fer un crit ben fort per espantar-los. Però ràpidament va recordar que era un súper mussol. Havia de fer el bé i era la seva primera oportunitat per fer nous amics! Va posar el cap dins l’aigua i els va desitjar bona nit a tots. I els va dir que cada dia seria allà, a la mateixa hora, per si els podia ajudar en qualsevol cosa.

- 68 -

Un cop es va haver refrescat i ja més despert, va volar fins una branca de pollancre. Amb els seus ulls rodons, grocs i grossos, es va posar a vigilar i a escoltar la nit al Pla dels Socs. Passaven les hores i el mussol anava canviant d’arbre. Els pollancres eren els seus preferits. De sobte, va notar que havia topat amb alguna cosa enganxosa. Era una teranyina d’una aranya! Primer va començar a moure’s bruscament sense contemplacions i amb ganes de fer malbé tot el que hi havia al seu voltant. Però va pensar: “—Sóc un súper mussol i no puc destrossar aquesta teranyina que ha portat tanta feina a la pobra aranya!”. Se’n va desempallegar com va poder i tan bé com va saber intentant deixar-la tal com l’havia trobat. Quan ja feia molta estona que l’estava intentant arreglar sense sortir-se’n gaire. Va cridar ben fort amb la intenció de que tothom sentís que tornaria cada nit fins aconseguir que la teranyina estigués arreglada.

Faltava poc per a la sortida del sol. L’Ullviu havia estat volant durant tota la nit. Començava el seu viatge de tornada cap a casa però estava massa cansat i ja era força clar. No podria arribar a temps al seu niu. S’havia entretingut i allunyat massa!

Hauria de passar una nit fora de casa. Era una emergència i havia de trobar un lloc per a poder dormir i descansar.

De sobte, va localitzar un cau que semblava d’un esquirol.

- 69 -

Decididament va posar-hi el cap, va començar a bellugar les ales i a fer força soroll i enrenou. Algunes branquetes que estaven molt ben col·locades van caure, també les ametlles, aglans i pinyons. La sorra i la pols es van barrejar amb l’aire de dins del cau, i des del fons del forat se sentí un esternut fort i llunyà que va desconcertar i despertar de cop al mussol Ullviu.

Capítol 2: Dents o Dentetes Part I L’Ullviu era a punt de viure el seu primer contacte amb un animal diürn. Podia ser un encontre una mica complicat, ja que qui acabava d’esternudar al fons d’aquell cau d’esquirol era ni més ni menys que l’abella Dents. I quan l’abella Dents esternudava...

Part II Quan l’abella Dents esternuda treu el seu costat negatiu. La seva fúria surt i destrossa tot el que es posa al seu davant. L’Ullviu va quedar bocabadat, del fons del cau va aparèixer una abella molt menuda però amb molt mala baba! Era una abella ben estranya, molt petitona de mida però amb unes dents gegants!

Se sentia el seu zumzeig des de ben lluny. I aquella abella tan empipada es dirigia directament al mussol a tota velocitat. L’Ullviu, espantat, va fugir ales ajudeu-me. Malgrat la seva velocitat, l’abella no es desenganxava d’ell, la tenia a tocar de les plomes.

El mussol, aprofitant el seu domini de vol entre la foscor, anava tan ràpid com podia, esquivant arbres i arbustos, però res no semblava aturar a aquella abella tan malvada.

De sobte, l’Ullviu va voler fer un moviment ràpid per despistar - 70 -

l’insecte dentut. Va passar per sobre d’una soca, va girar a la dreta d’un arbust i va acabar saltant per damunt de tres roques que eren sobre la Bassa dels Ànecs. El mussol pensava que l’abella havia desaparegut però mentre reposava sobre una de les roques va veure aparèixer la fúria ratllada que arribava a tota pastilla. L’Ullviu, sense pensar-ho dues vegades va reprendre el vol.

Va moure les ales amb totes les seves forces, tant que va aixecar un munt de gotes d’aigua i va esquitxar l’abella.

Aquesta, amb la seva mida diminuta, va quedar xopa de cap a potes.

De cop i volta, quelcom màgic i inexplicable va passar... L’abella enfurismada es va aturar de cop. La seva mirada va canviar i la seva posició també. Va quedat aturada i desconcertada, no parava de mirar al seu voltant i preguntar-se: “— Què ha passat?

Què hi faig aquí? Com m’he mullat?”

El mussol, que estava amagat darrere unes fulles, es va quedar al·lucinat de veure la reacció de la Dentetes.

La nostra abella, després de mirar al seu voltant amb atenció, observà que hi havia un moviment estrany darrere d’unes fulles.

Es va acostar encuriosida per veure què hi havia... Sense esperars’ho, uns ulls grossos de color groc brillaven en la foscor com dues llanternes. L’abella li va preguntar:

- 71 -

— Ei, hola! Qui ets? Què hi fas aquí amagat?

En un primer moment el mussol no va gosar ni contestar les preguntes de l’insecte. Però la Dentetes seguia preguntant: — Fas cara d’espantat.

El mussol, tapant-se la cara amb les plomes i tartamudejant de la por, li va respondre: — É-e-e-e-es cl-l-l-l-lar que-que-que tinc por! Por de tu!

— De mi? Però si sóc molt petitona —va dir l’abella.

— Però si des de dins el cau no has parat de perseguir-me! Si això és una broma, no m’ha fet cap gràcia!

— Upzzzzzzz! Em sembla que ja sé què m’ha passat... Deu ser cosa de l’esternut que m’ha fet treure el meu costat negatiu!

— Que em prens les plomes o què?

— No et prenc pas res, jo! El que passa és que tinc un petit problema. Però no sé pas si t’ho puc dir.

L’Ullviu no entenia res de res. Un problema? Però què diu aquesta abella?

— Vols dir que el teu problema no és que estàs una mica tocada del bolet?

L’abella una mica ofesa amb el comentari del mussol, li contestà tota seriosa: — Jo no estic tocada del bolet, però ja fa molts anys vaig tenir un problema amb una bruixa. Em va fer un encanteri i quan faig - 72 -

un esternut em surt una ràbia i mal humor que t’asseguro, que no tinc normalment.

— Una bruixa? Un encanteri? Si ja ho deia jo... tot és massa estrany.

— Fem una cosa, comencem pel començament. Em presento: Sóc la Dents però els amics em diuen Dentetes. Sóc una abella viatgera i m’encanta! Vaig per tot el món buscant pol·len per a fer una mel molt especial.

— Mel especial? Per a què la vols aquesta mel?

— Suposo que t’has fixat en aquesta dentadura tan enorme que em caracteritza. Doncs bé, això em ve de família. Som únics i tots tenim alguna part del cos més desenvolupada del compte. Jo ja m’hi he acostumat i crec que em fa interessant, però a la meva família li suposa un gran pes. Fent mel amb pol·len d’arreu del món, podrem curar aquestes malformacions. Però ara ja n’hi ha prou de parlar de mi, i tu qui ets exactament? Com et dius?

— Jo em dic Ullviu i sóc un mussol. La veritat és que tinc ganes de fer amics nous, durant la nit em sento força sol... Però tinc algun dubte... Com t’ha passat el mal humor?

— Em sembla que m’has esquitxat amb l’aigua de la bassa.

L’aigua em fa tornar al meu estat natural i és així com realment sóc.

Els dos animals comencen a fer-se amics. L’abella s’anima a explicar històries de viatges i aventures i el mussol es comença a relaxar i intercanviar anècdotes.

- 73 -

Tant l’abella com el mussol estan molt contents i satisfets amb la nova amistat que ha nascut. Malgrat han començat amb mal peu, l’abella proposa fer un cop de mà a l’Ullviu amb tot el que necessiti mentre sigui a Salt. Per la seva banda, el mussol s’ofereix per ajudar a la Dentetes a buscar el millor pol·len que hi hagi en terres saltenques.

Capítol 3: En Taquetes Part I Ara que l’Ullviu i la Dents eren amics, se sentien més forts, capaços de resoldre tots els seus problemes.

Però, de problemes, no eren els únics que en tenien al Pla dels Socs. La persecució i l’aigua que havia aixecat el mussol i que havia esquitxat l’abella havien despertat un capgròs solitari. Era un capgròs que dormia entre el fang i que ara treia el cap a la superfície per veure què era tot aquell xivarri. No era un capgròs corrent, no. Tenia el cos ple de taques, i era pelut. Pelut? Sí, pelut!

Part II El capgròs, traient el cap a la superfície, va exclamar: — Què és aquest xivarri? Estava somniant que era una granota i m’heu esgarrat el somni! És molt aviat i encara volia dormir més!

Els dos amics van quedar molt sorpresos perquè mai havien vist un capgròs amb aquesta actitud.

- 74 -

— Perdona’ns, no era la nostra intenció molestar-te —va dir l'abella. És que a causa d’un problema que tinc, hem fet una mica d’enrenou.

De seguida en Taquetes va veure que aquells dos personatges anaven de bona fe i això li va agradar.

El mussol va començar a fer badalls i la Dents li va dir que se n’anés a dormir. Però l’Ullviu estava tan emocionat que no es volia perdre cap detall del que estava passant allà entre ells tres.

Es resistia a anar a dormir i va pensar que si es posava les ulleres màgiques, potser l’ajudarien a aguantar més el dia. Ja aniria a dormir quan hi anessin els seus amics.

“Els meus amics?” —va pensar el mussol. Com se li havia acudit pensar que eren els seus amics?

Sí, es van fer amics i mentre en Taquetes els explicava els problemes que tenia amb els habitants de la bassa, va venir una forta ventada que va fer moure els pèls d’en Taquetes, amb tan mala sort que se li posà un pèl al nas de la Dents i aquesta començà a esternudar. L’abella va anar cap a ells i quan estava a punt de picar el capgròs amb el seu fibló, l’Ullviu va dirli cridant que li tirés aigua per sobre. En Taquetes no entenia res, però va fer cas de l’avís i va ben esquitxar la seva nova amiga.

De cop i volta, al capgròs li va desaparèixer una de les taques, - 75 -

però la pobra abella, de tan xopa que estava, no podia volar i va caure en picat a la bassa. Quan estava a punt d’ofegar-se, en Taquetes la va estirar d’una revolada per una dent i la va treure de l’aigua. El mussol va quedar bocabadat en veure que al seu amic li havien desaparegut ja dues taques.

La Dents, molt agraïda, va voler recompensar en Taquetes i li va preguntar què podia fer per ell. Aquest, li va dir que un dels seus somnis era viure a la bassa més neta del món, sense contaminació.

Mentre això passava, els capgrossos, que estaven escoltant i observant tot el que passava, van adonar-se que s’havien portat malament i que també havien de fer alguna cosa per ell. Sense perdre temps, l’abella i el mussol van construir una mena de submarí amb fulles i troncs que el mussol va arreplegar del niu d’altres animals i, amb un filtre que hi van construir, van netejar tota la bassa. Els capgrossos es van oferir a ajudar. I així entre tots van aconseguir netejar la bassa.

Per fi, a en Taquetes ja se li havia fet realitat un dels seus somnis: viure a la bassa més neta del món. Ja només li quedava una taca per aconseguir ser granota! El pèl no li preocupava perquè pensava que si es convertia en granota segur que ja li cauria.

Amb tant de tràfec, els va passar el dia volant i ja començava

- 76 -

a fer-se fosc. Els tres amics van decidir que era hora d’anar a dormir. A partir d’ara el mussol va decidir que dormiria de nit.

No es podia deixar perdre aquesta amistat. Es van acomiadar fins l’endemà.

L’Ullviu, de tornada al seu niu, va topar-se una altra vegada amb la teranyina i va recordar que s’hi havia d’aturar a arreglar-la, tal com havia fet saber a tothom la nit anterior.

Capítol 4: Les amigues aranyes Part I El que l’Ullviu, en Taquetes i la Dentetes no sabien era que, en realitat, allò que més preocupava a la Mimi, l’aranya tigre, no era la teranyina que el mussol li havia fet malbé. El desig més gran de la Mimi era poder arribar un dia a retrobar-se amb els seus pares, i no sabia encara com començar a cercar-los.

Part II Després d’aquell dia tant trepidant, el mussol Ullviu va decidir d’anar-se’n a dormir. L’endemà, es va dirigir cap a la teranyina de l’aranya Mimi per arreglar-la tal com ho havia promès. Així que un cop allà, mentre l’intentava d’arreglar es va trobar a la Mimi que li va dir: — Hola mussol. Com et dius?

- 77 -

— Em dic Ullviu.

— I què fas aquí? Que no em tens por?

— Doncs mira, no. És que ahir em vaig topar amb la teva teranyina, i primer em van venir unes ganes de trencar-la... però després em va saber greu i ara vinc per arreglar-te-la, perquè segur que la necessites.

— Moltes gràcies. Fa temps que ningú es preocupa tant per mi.

— I com és això? —li va preguntar l’Ullviu.

— Doncs perquè fa temps que als meus pares els va raptar aquell grup de gavines que sobrevolen el Pla dels Socs i no sé on són (amb llàgrimes als ulls). Els meus pares, fa temps van fer fora d’aquest bosc una gavina perquè se m’estava a punt d’endur.

Llavors, després d’un temps, i sense saber com, em vaig despertar i ja no hi eren a la seva teranyina. En el seu lloc hi havia una nota escrita, però com que no sé llegir no l’he pogut entendre.

— Renoi Mimi! Jo abans només feia que emprenyar als animalons d’aquí, però me n’he adonat que això només em porta problemes i vull canviar. Crec que tinc una idea que et podrà ajudar.

Així que li va explicar que com que abans feia vida de nit li agradava sobrevolar tot Salt. Havia vist món i sabia moltes coses. Coneixia la persona que la podria ajudar a llegir la nota i poder escriure una carta al diari per trobar els seus pares.

Aquesta persona era l’Anna, una mestra que treballava en una escola privada pels matins i que al vespre feia de periodista on escrivia articles per a un diari de Salt.

Així, que la Mimi va acceptar l’ajuda del mussol i van quedar - 78 -

per l’endemà a la nit per anar a trobar a l’Anna, ja que era l’únic moment del dia que la podrien trobar on vivia.

Va arribar la nit desitjada i l’Ullviu va anar acompanyat de la Dentetes a trobar la Mimi. El mussol va explicar a la Mimi que havia portat a l’abelleta perquè ella també tenia un problema i creia que el podrien resoldre en el mateix lloc.

En sortir d’allà va aparèixer una gavina enfurismada i es va llençar a atacar-los. Per sort el pollancre Bob va moure les seves branques i li va “fumbre” un cop que va quedar mig estabornida a terra. El vent provocat per l’arbre va fer despertar la part negativa de la Dentetes que va dirigir-se cap aquell ocell malvat, amb tant mala sort que abans de clavar-li el seu fibló, la gavina es va regirà i amb la seva suor la va ven esquitxar.

— Córrer, marxem d’aquí va dir l’aranya!

I van fugir a corre-cuita fins arribar a casa de l’Anna. Era un bloc de pisos gegantí. Ella vivia a dalt de tot en el pis número 17.

L’Ullviu recordava el primer dia que la va visitar. Estava parada davant de la finestra i al seu costat hi havia un mussol amb els ulls més encisadors que havia vist mai. Ell es va parar al costat de la finestra i va començar a fer fressa... En un primer moment, l’Anna i la Mirada de seda el van voler fer fora d’allà, però aviat van comprendre que el que volia no era pas emprenyar-les i ferlos-hi mal, sinó el que demanava era companyia. Així que el van deixar entrar i mica en mica van fer amistat.

Un cop dins del pis de l’Anna, l’Ullviu li va explicar els dos problemes que tenien les seves dues noves amigues: com trobar els pares de la Mimi i la mel especial per curar la Dentetes.

- 79 -

L’Anna ho va comprendre de seguida i va decidir que havia de fer alguna cosa per ajudar-los. La Mimi li va ensenyar la nota i en aquesta posava: “Si vols tornar a veure els teus pares hauràs d’anar a la granja de Can Jordi, situada als afores de Girona.”

A l’Anna de seguida se li van despertar els records de quan era petita. En aquella granja hi havia passat molts estius amb els seus pares. Recordava que allà hi feien una mel boníssima, la qual no havia tingut l’oportunitat de tornar a tastar des que era petita. El secret d’aquesta mel, eren la colònia d’abelles que la fabricaven.

Llavors els va dir que no es preocupessin, ella sabia la manera de recuperar els seus pares. Escriurien una nota al diari informant d’aquest segrest. Demanarien la col·laboració ciutadana penjant cartells per tot el Pla dels Socs i pobles del voltant.

Així que ho van fer d’aquesta manera, mentre l’Anna enviava la nota, l’Ullviu, la Mimi i la Dentetes penjarien els cartells.

Però com ho farien per penjar els cartells sense que les gavines els veiessin? Doncs amb un encanteri!!

Un dia, L’Anna mentre feia un control als seus alumnes, es va fixar com li desapareixien les preguntes de la seva taula misteriosament. Se’n va adonar i quan va acabar la classe va anar a buscar qui ho havia fet. Resulta que era una alumna seva que estudiava màgia i havia après a fer-se invisible. A canvi de no dir res, l’alumna li ensenyaria aquest encanteri.

L’endemà, la notícia va córrer per tot el municipi. Tothom la - 80 -

comentava i tant la gent com els animals de la zona es van prestar a ajudar a la Mimi. Es van ajuntar amb una bona colla a les portes de la granja amb pancartes on hi posava: “Allibereu-los Ja!!! No tenen cap culpa!!”

Les gavines es van posar nervioses. No sortien de dins la casa. Tenien por que els fessin mal. Van tancar finestres i persianes.

Amb un megàfon, que li va donar l’Anna a la Mimi, va demanar que li tornessin els seus pares. Però les gavines s’hi van negar.

No sabien com fer-ho per entrar a la casa. Fins que l’Ullviu va tenir una idea: — I si demanem ajuda a la colònia d’abelles que viu en aquesta casa? Elles són petitetes, i a més a més, a la Dentetes la podrien ajudar amb el seu problema...

Tots hi van estar d’acord i es van dirigir a la part sud de la casa, prop dels estables on vivien els cavalls i els porcs. I, efectivament, tal com els havia explicat l’Anna pels records que tenia d’infantesa, allà eren.

En veure tota la massa de gent i animals, les abelles es van espantar i gairebé els ataquen. Per sort es van adonar a temps que entre ells hi havia la Dentetes, una cosineta petita de l’abella reina... En veure-la es van alegrar molt i ràpidament van acceptar

- 81 -

ajudar la Mimi... No podien perdre ni un minut!!! L’abella reina va enviar el seu exèrcit a rebentar la porta d’entrada, van fer fora les gavines i van recuperar els pares de la Mimi.

L’única gavina que van capturar va ser la més vella de totes, ja que aquesta va ser a qui els pares de la Mimi van fer fora de casa seva.

En un primer moment, va regirar-se per atacar a la Mimi i als seus pares, però no ho va aconseguir. L’Ullviu i la Dentetes la van frenar. L’Ullviu li va dir que comprenia com se sentia, però que aquesta no era la manera de resoldre els problemes. Ell en aquest viatge havia après que quan les coses es parlen es pot arribar a acords sense haver de barallar-se... Ara començava a sentir-se tranquil, viu i feliç i era gràcies a que havia canviat!!! Ja no empipava els animalons, els intentava d’ajudar!!!

La gavina, acorralada i avergonyida del que havia fet es va posar a plorar. No era la seva intenció. Se li havia escapat de les mans aquesta situació...

En veure-la penedida, els pares de la Mimi i ella mateixa la van perdonar.

— Tothom es pot equivocar!!! No ploris més —van dir els pares de la Mimi.

La Mimi va donar les gràcies a tota la gent que l’havia ajudat, especialment a l’Anna, l’Ullviu i la Dentetes. Es van acomiadar de - 82 -

tothom i tots van marxar cap a casa excepte la Dentetes i l’Ullviu que es van quedar un instant a acomiadar-se de les abelles.

L’abella reina li va demanar a la Dentetes que es quedés amb elles. Li ensenyarien tot el que saben i especialment a aprendre a fabricar la mel especial. Aquella mateixa nit, li van deixar tastar, i de seguida va sentir els seus efectes... Per fi li havien desaparegut les dents!!!!

L’Ullviu va quedar meravellat... Després d’una estona es van acomiadar. Ell va marxar cap al seu cau. No podia dormir. Estava nerviós. Havia viscut moltes aventures en pocs dies i necessitava recuperar-se, així que es va posar a dormir tot un dia sencer.

Passat aquest temps, l’Ullviu va observar el cel amb la seva mirada penetrant i, dins seu, va pensar en com li havia canviat la vida: ja no era aquell animal apàtic i insensible.

- 83 -

Han participat en el projecte: Aannag el Khir Chabab, Haytham Abdelmalk Ait Oussaid Abderrahimane Dachbach Abdessamie, Ibtissame Abetoy, Sami Abous, Aya Aisatou Tunkara Aissatu Fofana, Yuma Ait Belarbi Boutouahin, Ossama Ait Tamghart, Fatima Akumeah, Fredesty Acheampomaa Alarcón Molina, Yanira Maria Alarcón Molina, Yidah Isabel Alba Rosa, Maria Allan, Newlyn Alós, Begoña Alumnes de 1r del CFGS d’Animació Sociocultural i turística de l’INS Vallvera de Salt Amador, Junior Isahi Andreu Prieto, Rocío Anna Manso Arjona, Bàrbara Arolas Sánchez, Adrià Artacho Fernández, Albert Arteaga Gil, Laia Artigas Ferrer, Jana Ataijou, Khalid Atari El Allali, Najlaa Attaouil, Abderrahman Aucapina Benalcazar, Imael Ivan Aya Ouassem Azzi El Amrani El Khaldi,Yassine Azzi Nguiri, Radia Baba, Sana Badjie Sane, Mohamed Bah Balsyte, Inesa Mariama Baires Borjas, Nayrobi Lizeth Bakhti, Jounes Balde, Bailo Balde, Mamadou Bobo Balde, Saidu Ballesteros Falgueras, Dylan Baragi Baragi, Fatoumata

Barcons Salvadó, Pol Barghighach, Yasmina Barris Mademont, Nora Bascón Baigorri, Edurne Batista Bautista, Jaime Batista Jimenez, Luisa Bautista Domingo, Isai Bautista Tejada, Carla Baya Moreno, Paula Bellaghnach, Yasmina Bello Luca, Alfonso Esteban Ben Azzouz, Yassine Ben Dahmane, Ayoub Benjumea Forés, Alba Benkal, Laila Berghighach Belayachi, Bilal Bihi El Morabit, Ilyas Bofill, Mariona Bouabid, Mohamed Bougrine Radaidan, Ismaïl Boukarma, Yasmina Boumediane, Walid Bouzian, Sara Bouzizoua, Wassim Bravo Amador, Júlia Cabezas Gabancho, Manuel Calvo Merino, Adrian Calvo Sánchez, Nerea Camara, Umo Carom, Achraf Casals, Alba Castillo Trejo, Helen Sarai Castro Cano, Carla Ceesay, Mahamadu Ceesay, Fatoumata Ceesay, Musa Chana, Sanae Chariki Melhaoui, Janat Chen, Yikai Choukri, Omaima Cissoho Touray, Fatoumata Comas Ríos, Júlia Conejo Ortega, Maria Isabel

- 84 -

Corona Martinez, Irene Cullell, Pep Curbon Batista, Dayana Czepolkowski Torres, Fernando Dahmani, Iman Dahmani, Nohayla Dahmani, Walid Darrazi, Mohamed De la O Jiménez, Hugo Delgado Luque, Neil Demba, Boubacar Diallo Diallo, Coumba Diallo, Mamadou Diao, Bassirou Díaz Moreno, Sara Díaz Rivero, Alex Docu, George Daniel Drammeh, Banta Drammeh Jallow, Amadou Drammeh, Ibrahim Duarte Arevalo, Rashell Ale Duran Ramírez, Lucía Eddahbi Tanani, Rayane Eddahbi, Imad Eduard Pallàs El Aamrani, Moad El Allam, Malak El Arguioui Bouzid, Imad El Baid, Ayman El Bir, Bader El Bissis El Himri, Bilal El Biyadi, Oussama El Hadrouji, Mohamed El Hamdaouy, Sabah El Haouzi Stat, Dina El Himri, Soufian El Jalti Ouassar, Dounya El Kayouri, Oumayma El Marroufi, Sara El Mhamdi, Mohamed El Ouali, Malak Esparraguera Reus, Grau Espinar Bondia, Alejandro Espinosa Carpintero, Ekhine Fares, Zakaria

Fatima Abouazzaoui Fatoumata Sawaneh Fernández Barroso, Irune Fernández Vázquez, Ivan Ferrés Juncà, Abril Fissiru Waggeh, Hulematu Flores Parramon, Laia Fofana, Jadijatou Galán Cueta, Estefania Galera Essala, Selma Gali, Zohra Galvez Moreno, Anaïs Gaougaou, Mohamed Garcia Estudillo, Julia García Martínez, Natàlia Garcia Ramirez, Yennifer Soraya Garcia Rodriguez, Raúl Gardavoir Valencia, Marina Garrié Díaz, Laura Gassama Jabbie, Mousa Ghozali, Youssef Ghuman, Jasmeen Gil Carranza, Erik González Reyes, Saül González Ribas, Aniol González Ribas, Duna Guadi Mijango Castillo Guehibri, Anas Guendoul, Loubna Guerin Garcia, Rubén Guijarro Díaz, Carla Gumaneh Singateh, Fatima Hadra, Ayoub Hallabrin, Marielle Hernández Bartrina, Ferran Iglesias Suita, Judith Imad Grain Jabbi, Fatoumata Jabbi Jabbie, Eburahima Jaber, Azizza Jabi, Jaga Jaismeen Kaur Jaiteh Suko, Lassana Jawla, Ansumana Jdaoudi, Issam

- 85 -

Jiab, Salma Jimenez Andrade, Allyna Jiménez Cabezas, Alexia Jobarteh Janka, Janabo Juárez Bolea, Adrián Kadri, Samia Kadri Kadri, Nadia Kanteh, Fatoumata Katir Touihar, Adam Kaur, Jaspreet Kebbeh Ceesay, Fatumata Khaoula Mazouar Khomsi, Marwa Khrourouch Barghighach, Nabel Koumali, Hayat Koussa, Farah Krubally, Ibrahima Krubally, Mahamadou Lakbir Raiss, Sana Lakhdar, Karim Lamkadmi, Manar Lavado García, Rodrigo-José Lopez Maldonado, Gonzalo Agustin López Suarez, Natalia López, Mireia Macias Morlesin, Aaron Macias Parra, Aroha Tahís Magdalena Mateos, Margarita Magiraga, Mariama Mahamadou Ceesay Mahamadou Diawara Makhloufi, Layla Makrazi, Ilias Manneh, Abudourahmani Marín Gomez, Mireia Verònica Martí Feliu, Queralt Martín Sanmartín, Meritxell Martínez Salvans, Aina Martinez, Annabel Maruny Gispert, Marc Dmitriy Masferrer San Roman, Julen Massa Lahrifi, Wissam Massaguer Frigola, Carla Massegur Deulofeu, Carla Mayoko Mbwisi, Raphael

Mbakop, Frank Stephan Kouedjeu Medina Pagès, Margarida Medina Velásquez, Bryan Alexander Mendes Azevedo, Leandro Augusto Mennana El Fadikh, Adel Mennaoui Kniya, Rachid Miralles, Jordi Montero Benjumea, Nadine Morante Alias, Jenifer Moriba Doumbia Moula, Widad Muñoz Garcia, Pablo Nicolás Nasar Cheikh, Mustapha Navarro, Andrés Adaín Ndibalan, Naffie Nemmassi Oukheira, Wail Niell Serra, Mariona Nimaga, Iamu Nimaga Jawara, Mariama Nova Ruiz, Iker Núñez Vázquez, Nora Núria Llagostera Ofalla Esteban, Júlia Omar Kanteh Ordóñez Santamaria, Misael Alejandro Ortega Menor, Nora Ortiz Lora, Alexander Otasowie, Stephanie Ouassar Demianyk, Ismael Ouazza Izmar, Rafik Ouchan Adahchour, Younes Ouchan, Naima Oussama Benomar Pajón Navajas, Lucas Parés Font, Debra Pau Joan Hernàndez Pell Corcoll, Marc Peña Caballero, Carme Penadés Deulofeu, Marina Penalba Bover, Grau Pereira Alemán, Plácido Jesús Pérez Krasnoperova, Alicia Puig Ribot, Nil Puig, Lina Quiñones Crespo, Sara

- 86 -

Radaidan Hammada, Nabil Rafart Colomer, Queralt Ramos Maldonado, Joel Ramos Toribio, Joel Rebollo, Carla Roca, Marta Rodríguez, Helena Rodriguez Fortet, Oriol Rojas Manrique, Javier Romero Mir, Miquel Romero, Maria Rosu, Adriana Noemí Roura Blanch, Joan Roura Jimenez, Irun Saddiki, Nohyla Safae El Ahmadi Sahcahe Rida, Walae Saidy Sillah, Bintu Sakolly Sinera, Kadijatou Sala Ardila, Aleix Salmi, Nihad Samba Kandeh Sane, Rokheya Sangare, Jordi Souleyman Sanneh, Bubacarr Sano, Mohamed Santana Fortià, Afra Santiago Ortiz, Santos Sawaneh Jallow, Alimami Seedija Sillah Serra, Francesc Serra, Francesc Serrano Nogueira, Oscar Serrat Llinàs, Berta Servia Pla, Aina Sillah, Mohamed Sillah Sillah, Hawa Sillah, Aisatu Silva Domingo, Antonio David Singh, Amrit Pal Singh, Harmanpreet Singh, Jasvier Singh, Ravinder Singh Kaur, Tajwinder Smili, Julia

Soler Martín, Oscar Souhaila Batchaoui Rabhi Soultani, Bothaina Suárez Castro, Sylka Alaya Susoho Jabbie, Fatumata Tafopa Fomekong, Elodie Tamiou El Morabit, Nour Tellado Jordi, Max Tello Moral, Derek Terera, Omar Tigana, Diabou Torres Aguilera, Martí Torres Rodas, Montserrat Touil, Hamza Touray, Suiabu Touray Soumareh, Aisitu Touray Touray, Hawa Touray, Umaru Trafach Esparch, Genís Trawally, Marian Trigueros Campos, Edgar Turcios Velasquez, Sandy Alejandra Turón Piña, Queralt Ubach Garrido, Dúnia Vasquez Loyola, Annaïs Belen Viladomat Garcia, Cristina Vilches Moreno, Izan Villalba Cabezas, Vania Viñas Torroella, Ona Xabadia Juncà, Alba Xifra Casas, Laia Yahyaqui, Mohamed Yasmina Alloui Yeboeh, Blessinn Younes Chatib Zenboui, Adam Zheng, Shipei

- 87 -

Index Pàg.

I havia una vegada...

(Anna Manso i Pau Joan Hernàndez)

4

Les històries 1. El robatori de la xocolata màgica 2. Un regal per la Fiona 3. Un caçador amb problemes 4. Vull fer amics al món del dia

8 32 56 66

Han participat en el projecte

83

- 88 -

1.

2.

3.

4.

El Robatori de la Xocolata Magica Un regal per la Fiona Un cacador amb problemes Vull fer amics al mon del dia