Page 1


Text d'Anna Manso i dels alumnes de quart de: Escola El Gegant del Rec Escola El Pla de Salt Escola El Veïnat Escola La Farga Escola Mas Masó Escola Silvestre Santaló Col·legi Mare de Déu del Roser Col·legi Pompeu Fabra Col·legi Vilagran Il·lustracions de Sara Tornos i dels mateixos autors del text.


Títol: L'atles viatger Text: Anna Manso i alumnes de quart de primària de les escoles de Salt Il·lustracions: Sara Tornos i alumnes de quart de primària de les escoles de Salt, amb la col·laboració de Quim Corominas Introducció: Sessi Sitjà Correcció: Dolors Matilló http://covedelesparaules.wordpress.com

Edició: Salt, juny 2011

"L’atles viatger" està subjecte a una llicència de Creative Commons

Ajuntament de

Salt

Serveis Territorials a Girona

Biblioteca Pública Iu Bohigas-Salt


Hi ha atles de llocs estranys on surten mars perillosos i boscos misteriosos. Si hi hagués un atles de gent fantàstica, la pàgina principal seria per a la mainada de les classes de 4t d'educació primària del curs 2010-2011 de totes les escoles de Salt. En aquesta pàgina s'explicaria per quina porta s'hi pot arribar: per la de la imaginació. Quina fórmula màgica cal dir per obrir-la: entretots-totsjunts. Quines amigues noves han fet aquest curs: la Rita fredolica i l'Anna Manso. I també explicaria que entretots-totsjunts i la seva nova amiga Anna, capítol per capítol, han escrit la història més bonica del món, aquesta que ara teniu a les mans. Sabeu? Escriure aquesta història no ha estat gens fàcil, i és que ho han fet per Internet, cada escola el seu capítol. Sort de les mestres que els ajudaven, ep! i els mestres també. Ah! I la Sara (aquella fada que té un llapis per vareta màgica) els ha ensenyat a inventar, crear i dibuixar personatges de conte. I sabeu què? Doncs que jo la conec, tota aquesta mainada de les classes de 4t d'educació primària de totes les escoles de Salt. I sabeu què més? Que sí, que són la gent més fantàstica que he conegut. Els millors escriptors i les millors escriptores d'històries! Agafeu aquest llibre, digueu la fórmula màgica, deixeu que se us obri la porta de la imaginació i deixeu-vos endur de viatge ajudats per la Rita fredolica, acompanyats per l'Anna Manso i guiats per tota la mainada de 4t de Salt. Bon viatge!

Sessi Sitjà

-3-


Nens i nenes, Sóc l'Anna Manso, l'escriptora, i us escric per dir-vos que la Rita s'ha refredat. S'ha refredat tant que no té veu, està afònica. Té el cap emboirat per la febre i li fa mal tot. No és res, un constipat empipador. Per fer passar l'estona, la Rita ha mirat l'atles de l'avi, aquell on surten indrets estranys, en els quals viuen el niu de personatges que, pel que sembla, vosaltres coneixeu tan i tan bé. La Rita voldria viatjar-hi, però em sembla que sospita que els indrets no es poden trepitjar. O que NOMÉS es poden explorar amb la imaginació. Tot això m'ho ha escrit per correu electrònic. M'ha enviat un missatge no gaire llarg, que no es trobava bé. –Pobra Rita! –he exclamat en llegir la carta. Jo, quan era petita i estava malalta, llegia, i les hores, en lloc de passar-les, me les empassava. I em sembla que a la Rita també li agrada molt llegir. I el seu llibre preferit encara no l'ha escrit ningú! És el conte que vosaltres, amb l'ajuda dels mestres i de les mestres i amb la meva ajuda, podeu regalar a la Rita. Un conte que passarà pels països misteriosos, sorollosos, solitaris i perillosos de l'atles de l'avi. I les banderes, les balenes, els pops, els cotxes i tots els personatges que heu creat podran parlar, moure's i conèixer la Rita. Sí, la Rita en serà la protagonista! Oi que tenia ganes de viatjar? Doncs la farem viatjar! I mentre es recupera, llegirà la nostra història i segur que s'ho passarà pipa. Què? Us hi veieu amb cor? Sí? GRÀCIES!!!!!

-4-


I al final, quan no s'ho esperi, quan cregui que el conte s'ha acabat i que ja no queda res, li farem un regal final: la llista dels petons escrits que ens hem intercanviat: vosaltres, ella i jo. Són gairebé cent petons diferents, dolços, salats, divertits i tendres. Petons de conte, amb ganes de voltar pel món i arribar a les vostres, les meves i les seves galtes. Llavors… Comencem!

-5-


-6-


Capítol 1 La Rita fredolica, la nena que vivia a la Ciutat més Freda del Món, va fullejar l'atles de l'avi per enèsima vegada. Era un llibre molt antic que un dia havia trobat a l'habitació dels mals endreços de l'avi i des de llavors no havia pogut deixar de mirar-se'l. Hi sortien uns indrets fantàstics i la Rita, quan es mirava l'atles, deixava anar la imaginació. Ai, qui pogués viatjar al Mar més Perillós del Món, o al Bosc més Misteriós, o, fins i tot, a la Ciutat més Sorollosa o al País més Solitari! Tots els llocs li semblaven llaminers i alegres al costat de la ciutat monòtona i avorrida on vivia, on sempre hi feia el mateix: fred. A poc a poc s'havia acostumat a les baixes temperatures i a la incomoditat de les tantíssimes capes de roba que s'havia d'engiponar. Continuava sent la Rita fredolica, però havia crescut i ho suportava millor. Ja no remugava tant, i quan notava que tenia ganes de deixar anar un renec, trucava a l'avi. L'avi Enric continuava sent el seu aliat, el seu còmplice, l'única persona que l'entenia. La seva germana petita, la Carlota, i els seus pares continuaven estant encantats de viure on vivien. La botiga de bufandes i guants de la família anava cada vegada millor i, ves, no se'n podien queixar. -7-


La Rita es va tornar a mirar l'atles. El Mar més Perillós del Món seria el primer lloc que triaria. La Rita era fredolica, però gens poruga, i el nom, en lloc de fer-li basarda, li feia venir ganes de viatjar. –Avi –va preguntar– tu saps com es pot arribar al Mar més Perillós del Món? –I tant que sí! –va respondre-li l'avi Enric com si parlés d'anar a visitar un país qualsevol–. Hem d'obrir la porteta de fusta amb unes paraules màgiques. –Com? Unes paraules màgiques? I tu saps on és aquesta porteta? La Rita parlava com una bala, sorpresa i nerviosa. –Ho diu a l'atles, al final. I no, no sé on és la porteta. Ja et vaig dir que havia comprat l'atles a un llibreter de vell, en un dels meus viatges. La Rita es va desinflar com una pilota rebentada. Però es va estranyar que l'avi hagués llegit les instruccions i ella no. Va tornar a agafar l'atles, va girar fulls i fulls i no va trobar cap lloc on expliqués el que explicava l'avi. –Avi, no ho trobo! L'avi va mirar-la amb estranyesa. Va agafar el llibre i li va mostrar uns fulls. La Rita només hi veia pàgines en blanc. Quin misteri! L'avi hi llegia lletres i la Rita no! Rumiant, rumiant, van pensar que la vegada que l'avi i ella havien aconseguit fer servir la vareta màgica d'una fada, la Berta, l'avi havia tingut molta més estona la vareta a la mà. Potser encara li quedava una mica de res de pols màgica als dits. -Avi, si tu pots llegir les instruccions, que deuen estar escrites amb tinta encantada, potser, si et mires l'atles amb atenció, pots trobar on és la porteta de fusta. -8-


I ho va fer. L'avi va agafar una lupa per veure-hi millor i va mirar, remirar i recontramirar tots els racons del mapa del Mar més Perillós del Món. Sobretot va repassar les fronteres. L'avi va alçar la vista i va dir: –No t'ho creuràs. La porteta és al parc de davant de casa teva. Aquí, a la Ciutat més Freda del Món. La Rita va picar de mans, va saltar sobre l'avi i se'l va menjar a petons. L'avi estava contentíssim. Tenia gairebé més ganes de viatjar que la Rita i no li va costar gens fer la maleta, trucar als pares de la Rita, explicar-los que se l'enduia de viatge aprofitant que eren vacances d'escola i plantar-se davant la porteta. La van trobar de seguida, amagada rere un arbre. Semblava la tapa d'una claveguera, tot i que era de fusta. –I ara, què? –va preguntar la Rita, intrigada. –No ho sé. Em pensava que quan seríem davant la porta se m'acudiria alguna idea –va respondre l'avi encongint-se d'espatlles. –Toca-la. Toca la porteta, avi! –va demanar la Rita. L'avi va acariciar la fusta amb els capcirons dels dits, i unes paraules misterioses li van venir al cap: –363, obre't en un tres i no res! La porta es va obrir. L'avi va voler saltar primer. Quan arribés faria un crit i avisaria la Rita que no hi havia cap perill. Però la Rita va esperar i esperar sense que l'avi digués res. Amoïnada, va saltar porta enllà i… zas! Va lliscar per un tobogan, avall, avall, avall…

-9-


Capítol 2 I pataplum! la Rita va caure en una platja i no veia res, perquè tenia els ulls ben plens de sorra. Quan es va treure la sorra, va mirar i va veure davant seu un mar molt estrany. Hi havia unes onades molt grans i l'aigua era molt fosca. De moment no veia l'avi per enlloc. Mirà cap a l'horitzó i se sorprengué en veure peixos que saltaven. Eren peixos molt estranys, tenien tres cues i una escata gegant al mig. Feien molt mala cara i semblaven perillosos. La Rita és valenta i no s'espanta fàcilment! Va continuar mirant el mar i va veure una balena que tenia dos caps i va pensar: “quins animals més estranys, mai no havia vist un mar com aquest”. Es va girar i va pensar si tot plegat no era un somni. Però de cop i volta es va recordar de l'avi i cridà tot caminant per la platja: –Avi, avi, on ets? Ningú no li respongué. Al final, tot i que li feia una mica d'angúnia, va decidir llançar-se al mar i nedar. De sobte, davant seu es presentà un pop amb cara de bo. La Rita no tenia por i li va preguntar: –Hola, com et dius? –Em dic Pipus i et saludo d'aquesta manera. En Pipus la va ruixar amb tinta de colors. La Rita va començar a cridar com una boja i en Pipus va riure i es va amagar darrere unes roques. De cop la Rita sentí una veu darrere seu que li deia: - 10 -


- 11 -


–Qui ets nena? –Sóc la Rita i estic buscant el meu avi. I tu qui ets? –Sóc una balena i em dic Melissa. La Rita va quedar meravellada en veure una balena gegant i de color lila. –Em podries ajudar? –I tant que sí. Vine amb mi. La Melissa li va explicar que en el mar on es trobaven passaven coses molt estranyes, que en Pipus era un bon pop, però una mica entremaliat i juganer, i que ella l'acompanyaria a buscar l'avi. En Pipus, que va sentir la conversa, sortí del seu amagatall i digué: –Que puc venir amb vosaltres, us prometo que em portaré bé… La Melissa i la Rita es van mirar i van dir: –D'acord, però hauràs de fer el que nosaltres diguem perquè haurem de passar per llocs molt perillosos i no convé fer soroll. La Melissa agafà suament la Rita amb la cua i la col·locà damunt la seva esquena. La Rita digué: –Que guai, es veu tot molt bé des d'aquí dalt! I van començar el viatge. En Pipus anava a davant explorant el camí i la Melissa i la Rita darrere seu. En Pipus es feia un tip de tirar tinta per espantar tots els animals marins perillosos que trobaven, però atenció, la tinta aquesta vegada no era de colors, sinó de color negre com el carbó.

- 12 -


De cop i volta la Rita va dir a la Melissa: –Atura't, Melissa, que em sembla que hi ha algú en aquella caleta. Sí, podria ser l'avi. Ens hi acostarem una mica més. La Melissa va avisar en Pipus i es van dirigir tots cap a la caleta. –Em penso que sí que és l'avi –digué la Rita–. Acompanya'm tu, Pipus, que ets més petit i ens hi podrem acostar més. I ja tenim la Rita i en Pipus dirigint-se cap a la caleta i la Melissa que s'ho mira d'un tros lluny. Deu ser l'avi? El trobarà? Fins aviat.

- 13 -


Capítol 3 La Melissa, en Pipus i la Rita nedaven fins a la platgeta i mentre avançaven la Rita va començar a suar, la Melissa va començar a suar i en Pipus també va començar a suar, tots tres suaven! Quan ja eren a tocar de la caleta, la Rita va preguntar. –Com pot ser que suem si som dins el mar? No ho entenc! –Ai, nena, aquest mar és perillós i també empipador. A l'hivern sues i a l'estiu et congeles –va explicar la Melissa–. Resulta que hi ha un tren que… –Piiiiiiiii!!!!! En aquell moment un xiulet va interrompre l'explicació de la balena. La Rita va contemplar bocabadada com un tren arribava a la caleta. La seva gran caldera de foc escalfava l'aigua de tot el mar deixant-la a una temperatura que la Rita va trobar deliciosa. Però el que més va sorprendre la Rita va ser veure com l'avi apareixia de darrere unes algues, la mirava i, en lloc d'anar-la a trobar, pujava dalt de la màquina i conduïa el tren, allunyant-se, com si fugís.

- 14 -


–Aviiiii!!!! –va cridar la Rita. Però l'avi no la va sentir i en un tres i no res el tren i l'avi van desaparèixer. La Rita no entenia res. –El teu avi és dels meus. Té ganes de gastar-te una broma –va exclamar en Pipus. –O potser no t'ha vist –va consolar-la la balena–. Mira nena, jo faig de cartera i recorro el mar amunt i avall. No et preocupis que, si el teu avi és per aquí, ja el trobarem. La Rita es va animar una mica, però el somriure se li va estroncar de cop en veure com un tauró s'acostava al grup a tota velocitat, amb la boca oberta i una cara de gana que feia feredat.

- 15 -


Capítol 4 El tauró es va acostar a gran velocitat. I quan era a punt de tocar-los, es va aturar de cop. Pensant que el tauró els volia atacar, la Melissa li va donar un cop de cua i en Pipus li agafà la cara amb els vuit tentacles i li llançà caramels amb el tercer ull. –Aiiiiiiiiiiiiiiiiii! Deixeu-me, siusplau, no volia pas espantarvos. Sóc en Pepet, el tauró. Aquest és un lloc perillós. Qui sou ? Què hi feu aquí? La Melissa i en Pipus li van demanar perdó i li van explicar que estaven ajudant la Rita a buscar el seu avi, a qui feia poc havien vist conduint un tren. No es refiaven gaire d'aquell tauró de dents blaves de la mida d'un meló. La Rita li preguntà: –Saps si hi ha alguna estació de tren a prop? –Sí –contestà en Pepet–. Al costat de les algues verinoses, davant d'una cova fosca. Fa uns moment he vist un tren conduït per un home que entrava a la cova. Avui no tinc gaire feina, si voleu us hi acompanyo. Tots hi van estar d'acord. Pel camí la Rita va dir a en Pepet que era molt petit per ser un tauró i que no feia por i que trobava estrany que canviés de color, ara groc, ara rosa. En Pepet li va explica el seu secret: quan s'enfada pot arribar a ser tan gran que es podria empassar una barca.

- 16 -


- 17 -


Van arribar prop de la cova. La Rita va veure petjades del seu avi, que calçava un 52. Van seguir les petjades i veieren l'estació de tren amb un rètol que deia “TAURONS MORTS DE GANA” Entraren a dins i veieren una persona. Era l'avi Enric. Quan va veure la Rita, l'avi cridà: –Aparta't d'aquest tauró!!! És molt perillós!!!

- 18 -


Capítol 5 El tauró Pepet, espantat pel crit de l'avi, s'amagà rere la Rita que, morta de riure, procurà calmar tothom. –Pepet, no t'espantis, és el meu avi. Avi, no t'espantis, és el tauró Pepet i pel que veig és incapaç de cruspir-se ni un mosquit. Avi, per què has fugit quan m'has vist arribar? L'avi Enric no escoltava. Mirava a terra, al sostre, a les parets de l'estació, arreu. –Rita, hem de fugir. Ajuda'm a trobar la sortida. –De qui hem de fugir? –Hem de marxar o s'adonaran que he sigut jo. –Que has sigut tu? Què has fet, avi? L'avi estava molt esverat. La Rita es va amoïnar. Què li havia passat a l'avi en caure porta avall que el feia diferent d'aquell avi tan eixerit i rialler? En Pipus, la Melissa i en Pepet van interrompre les cavil·lacions de la Rita amb un crit. –Els taurooooons!!!! Tretze taurons ferotges, imponents i afamegats s'acostaven a l'estació. No s'assemblaven gens a l'inofensiu i petit tauró Pepet. En Pipus, la Melissa i en Pepet van fugir. Només van quedar la Rita i l'avi Enric. Els taurons els van arraconar contra les algues verinoses. No hi havia escapatòria. –Torneu-nos el que ens heu pres! –va bramar una taurona que semblava la capitost del grup.

- 19 -


L'avi Enric, en lloc de contestar, es va ajupir, sorprès. Va collir una mandarina que hi havia a terra i es va alçar. Va agafar la Rita de la mà i li va dir: –L'he trobat, he trobat el MUR257! Fugim! I es va llançar de cap dins la mandarina! Com es pot llançar una persona de cap dins una mandarina? No ho sé, ho haurem de preguntar a l'avi i a la Rita, perquè tots dos van desaparèixer del davant dels taurons i van aparèixer a MUR257, el país més solitari del món.

- 20 -


Capítol 6 La Rita i l'avi eren en un lloc on no hi havia ningú, no se sentia cap soroll, no bufava el vent i res no es movia. Una mica enllà es veia una ciutat, però era un indret estrany, silenciós… semblava una ciutat fantasma. –On som, avi?- va demanar la Rita. –Som a Mur257, el País més Solitari del Món. L'avi li va explicar que, quan era amagat darrere les algues, havia trobat la mandarina i que de seguida l'havia reconeguda…era la porta a Mur257 (ho havia llegit a l'atles). Així, que la va agafar per si li calia d'anar-hi. –I per què m'has dut aquí? –Doncs per dos motius. Primer, per a fugir dels taurons. I segon, et volia … De sobte, una veu tenebrosa el va interrompre: –Sóc Sharkenstein… Torneu-nos la deeeeent! A l'avi li va canviar la cara i la Rita, que el coneixia bé, li va dir amb veu tremolosa: –Ai, avi…què has fet? –Umm, Rita, és que… –Avi, per què estaven tan enfadats els taurons? –El cas és que… Mira, Rita, tu coneixes la meva afició per col·leccionar coses dels viatges, no? Doncs bé, he trobat una dent de tauró i l'he agafada com a record, però tot seguit hi ha hagut una forta tremolor i tots els taurons han embogit, s'han tornat salvatges i perillosos. Han començat a perseguir-me… - 21 -


- 22 -


–I…? L'avi va dir que aquella dent pertanyia a Sharkenstein, el primer tauró de tots els taurons, i protegia la resta d'una terrible maledicció… Només s'havia de tornar al seu lloc per solucionar el problema, però… l'havia perduda.

- 23 -


Capítol 7 –Avi! La Rita estava enfadadíssima. –I ara, què fem? A més, tinc una gana! –Doncs jo també, perquè sento una olor de xocolata, que la panxa em fa més soroll que un exèrcit de camions. L'avi i la néta van seguir el rastre d'aquella flaire tan bona fins que van topar de nassos amb un cactus o un ésser que s'hi assemblava. Era grassonet com una vaca i alt com un fanal. I les seves punxes no punxaven i feien molt bona olor de xocolata i de pollastre. –Hoooola, sóc en Pinxo, el cactus gandul. La Rita i l'avi li van explicar qui eren i el seu problema. I també que tenien molta gana. –Ah, cap problema. Llepeu, llepeu les meves punxes. N'hi ha de dolces i de salades. Au, a menjar. I no patiu, després tornen a sortir!

- 24 -


Amb la panxa plena, la Rita i l'avi ja no estaven tan atabalats. Però continuaven tenint el mateix problema. On era la dent de tauró? –Perdoneu, però jo sé d'algú que potser us pot ajudar –es va oferir en Pinxo–, però em fa mandra pensar. Us haureu d'esperar una estoneta. El cactus es va adormir de cop, com un soc. La Rita i l'avi van esperar una miqueta, però tenien ganes de tafanejar aquell país tan estrany, van començar a caminar i van arribar fins a un riu. La Rita, morta de set, va ajupir-se per beure i només tocar l'aigua… Pam! Va tornar-se invisible!

- 25 -


Capítol 8 Llavors l'avi va començar a buscar la Rita pertot arreu: –Rita! Rita! On ets? –va cridar l'avi. Al cap d'una estona, l'avi va començar a notar que tenia la boca ben seca i va decidir anar a beure aigua del riu. De sobte, va sentir una veu molt aguda que li deia: No beguis d'aquesta aigua! És tota meva! L'avi va contestar: –Qui ets? Ets la Dina? Fa temps vaig llegir al meu Atles que en aquest país tan solitari hi vivia una bandera egoista amb una veu molt semblant a la teva. –Sí, sí, aquesta sóc jo! –va contestar la Dina–. I… què hi fas en aquest país tan solitari? –És una història molt llarga d'explicar. Estic molt preocupat per la meva néta Rita, que ha desaparegut. La Dina, després de pensar una bona estona, li va dir que coneixia algú que el podria ajudar. –Jo conec algú que et pot ajudar –li va dir la Dina. –Ah, sí? Qui és? -va respondre l'avi Enric. –És un amic meu que es diu Pepitu, el volcà tossut. –I a on el puc trobar? –va preguntar l'avi, que estava molt nerviós i amoïnat. –Mira, has d'agafar aquesta drecera estreta i arribar fins al final del camí. Allà veuràs, de seguida, un volcà molt gran que canvia de color. L'avi, tot neguitós, va començar a caminar i al cap d'una estona va veure en Pepitu, un volcà immens. - 26 -


- 27 -


Quan va arribar a la falda del volcà Pepitu, l'avi va sentir una veu greu que li deia: –Qui ets? Què hi fas aquí? –Estic buscant la meva néta, que es diu Rita. No l'has vista? En Pepitu li va comentar que havia sentit una veu en un dels seus cràters. L'avi Enric li va demanar si hi podia entrar, però com que el volcà era molt tossut, li va dir que per entrar havia de passar una prova. La prova consistia a netejar un tros de gelatina del volcà, ja que se sentia molt brut i enganxós. L'avi va superar la prova ràpidament i va entrar al cràter número dos. Va començar a caminar a dins del cràter i, de sobte, va ensopegar amb una petita ampolla de vidre que contenia un líquid de color lila. Tot seguit, va sentir una veueta coneguda que li deia: –Avi! Avi! sóc la Rita! Ajuda'm si us plau! –Rita! Ets tu? On ets? –Avi, sóc al costat teu, a la teva dreta. Tira'm el líquid que hi ha dins l'ampolla i seré visible i així podré ajudar-te a buscar la dent de tauró. L'avi Enric va seguir les instruccions de la seva néta Rita. I al cap d'uns segons va aparèixer la Rita. Estaven tots dos molt contents, es van abraçar fort i van continuar pensant com podrien trobar la dent. Però quan van voler sortir del cràter d'en Pepitu, no podien fer-ho, no trobaven la sortida, i van començar a cridar: –Auxili! Auxili! Ajudeu-nos! Pepitu, esclata, a veure si així podem sortir! - 28 -


Capítol 9 El volcà Pepitu els va respondre que ara no tenia ganes d'esclatar i, com que era tan tossut, no canviava d'opinió. Deia que no, i quan ell deia que no, era que no, que no i que no. –Fem-li pessigolles! –va saltar la Rita. I la Rita i l'avi van fer-li pessigolles dins el cràter, i el volcà Pepitu va esternudar. En fer-ho, la Rita i l'avi van sortir volant, volant, volant!!!!! Van passar per sobre del País més Solitari del Món. Només hi van veure el volcà Pepitu, la bandera Dina i el Pinxo, el cactus. És clar, per alguna cosa es deia com es deia. Van passar de llarg i van sobrevolar el Mar més Perillós del Món i van poder veure un grup de taurons enfadats dirigits pel temible Sharkenstein buscant-los pertot arreu. Per sort, els taurons no van alçar els ulls i ni es van adonar del vol de la Rita i l'avi. I quan gairebé van acabar de travessar el mar, l'avi va veure una coseta brillant al llom de l'enorme balena Melissa, que xerrava amb el pop Pipus. –La dent! L'he vista! La té clavada la balena Melissa! Hem de tornar! –va exclamar l'avi. - 29 -


L'avi i la Rita van provar de llançar-se de cap al mar, però l'impuls de l'explosió del volcà era tan gros que van continuar volant. Molta estona després, enmig de l'oceà, mentre sobrevolaven una illa que s'alçava com una teulada, van perdre impuls i van caure avall, avall, avall, fins que van aterrar en un bosc. –Ai, ai, ai!!!! –cridaven la Rita i l'avi, espantats. Ja es veien amb el cap trencat i les cames torçades. O amb el cap torçat i les cames trencades. Van caure sobre unes branques, flonges com un coixí. Eren les branques d'un arbre altíssim. De les branques en penjava una fruita estranya. Una mena de barreja de mitjó i kiwi! La Rita, morta de gana, el va tastar. –Eeeecs! És fastigós! Té gust de peus suats! L'avi havia tingut més sort. Havia collit una fruita de la branca d'un altre arbre. Una barreja de síndria i meló que pesava com un mort. Era boníssima. Avi i néta es van atipar a cor què vols. Després, van baixar per les branques a poc a poc. Quan van ser a terra, van caminar en silenci. Aquell bosc tenia un silenci que posava els pèls de punta. No se sentia cap fressa. Ni un ocell, ni el trepig d'un porc senglar, ni una formiga. Res. La Rita es va fixar que els arbres tenien porta. Va obrir-ne una i llavors va sentir una veu que deia. –Si jo fos tu, no hi entraria. Es van tombar i van veure… un llop! Un llop?

- 30 -


Capítol 10 La Rita i l'avi van quedar bocabadats. No sabien si fugir corrents de por o caure a terra morts de riure. Davant seu hi havia un llop amb una cresta punk i vestit amb roba dels anys setanta (pantalons marrons acampanats, una samarreta blanca estreta i unes ulleres de pilot superfashions). La Rita no parava de riure i li feia tant de mal la panxa que no es va adonar que l'avi Enric tremolava com una fulla. Estava molt espantat. –Què fas amb aquesta pinta! –va dir la Rita al llop amb un to burleta. –Això és el que volia sentir, tothom té por de mi i ningú no em diu la veritat. De sobte, l'avi va parar de tremolar. Havia sentit a parlar en algun lloc d'un llop molt fort i presumit. A on? Entre pensament i pensament de l'avi, la Rita i el llop van fer les presentacions. En un moment, la Rita ja sabia que aquest llop es deia Narcís i que li encantava vestir a la moda. Aleshores, la Rita, sense pensar-s'hi dos cops, li va demanar ajuda, i en Narcís, content, va dir que els ajudaria, perquè va veure que almenys la Rita era molt sincera. De cop i volta, l'avi va passar de no moure ni un dit a saltar d'alegria. Ja tenia la resposta que buscava a dins del seu cap. Sí! A l'atles havia sentit a parlar del llop i la seva afició a volar en globus…Els ajudaria a construir-ne un i així podrien volar fins a la dent? Un soroll va interrompre el silenci que els havia acompanyat des que havien arribat a aquell bosc tan misteriós. A l'altre costat de la porta que la Rita havia estat a punt d'obrir se sentia una fressa massa estranya… - 31 -


- 32 -


Capítol 11 La porta es movia. Algú, a l'altra banda, provava d'obrir-la, empenyent fort. –Ajudeu-me! –va bramar una veu aflautada i ridícula des de dins de l'arbre–. He quedat encallat i no puc sortir. La Rita i l'avi es van mirar sorpresos, però al llop Narcís se li escapava el riure per sota el nas. Els va explicar que es tractava del mussol Estrellat, un mussol golafre que endrapava tant que, de vegades, s'engreixava tant que quedava encallat dins el tronc d'un arbre. Era dels pocs éssers del bosc que havia travessat les portes que hi ha als arbres. Unes portes misterioses que et portaven als llocs més insospitats. Tots tres van provar d'obrir la porta. Semblava tancada amb pany i clau. –Que estrany! –va dir en veu alta el llop Narcís–. Les portes se solen obrir.

- 33 -


–Un misteri del bosc misteriós! –va exclamar la Rita. –Potser necessita unes paraules màgiques, com la porta per on vam entrar, Rita –va recordar l'avi. Una veueta dolça i feble els va interrompre. –Ehem… d'això… perdó… és que… jo sé quin és el misteri. El llop Narcís, l'avi i la Rita van mirar pertot arreu fins que van descobrir que la veu sortia d'una mena de bolet, petit, petit, petit, que, per moments, envermellia com una cirera i s'anava encongint més i més i més... Mentre observaven atents el bolet, el mussol va cridar espantat: –De pressa, de pressa! Traieu-me d'aquí! Que vénen! Que vénen!

- 34 -


Capítol 12 L'avi i la Rita van veure com aquell bolet s'anava fent cada vegada més petit fins arribar a la mida d'una oliva. –Què t'està passant? –va dir l'avi. I de sobte el bolet va créixer una mica. La Rita va exclamar: –Mira avi! Quines estrelles tan boniques que té al barret! I el bolet es va tornar a encongir. –Però què li passa a aquest bolet? –va dir la Rita. El llop els va explicar que en Tim, el bolet, quan li parlava una noia o els seus amics es reien de les seves potes, s'encongia de vergonya. –Doncs ja parlaré jo amb ell, Rita! –va dir l'avi. Així doncs, l'avi va continuar parlant tot sol amb el bolet, que li va explicar el misteri. –Si poseu una de les meves estrelles a la porta de l'arbre, s'obrirà! Però hi ha un petit problema… –Ehem, ehem! Que segueixo aquí dins tancat! –va exclamar el mussol. –Tranquil, Estrellat, que aquesta gent ens ajudarà! –va respondre el bolet. En Tim va continuar parlant amb l'avi: –El problema és que només es poden treure les meves estrelles amb el petó d'una nena.

- 35 -


- 36 -


–Cap problema, ja te'l faré jo el petó! –va exclamar la Rita ben decidida. Li va fer el petó i, amb l'estrella a la mà, va anar a obrir la porta. El mussol va poder sortir. Estava molt espantat. Havia caigut des de dalt de tot de l'arbre i el cor li anava a mil per hora. Havia observat, a través dels seus ulls amb visió de telescopi, com la colla de taurons ferotges es dirigia cap al bosc. El mussol pensava que el perseguien perquè un dia que havia arribat a la platja amb un arbre transportador, tenia tanta gana que va agafar el menjar dels taurons, i a partir d'aleshores els taurons el vigilaven. –Estigues tranquil, Estrellat –va dir l'avi–, aquesta vegada ens persegueixen a nosaltres perquè els vaig agafar la dent del seu avantpassat i la vaig perdre. No sé com, va anar a parar a l'esquena de la balena Melissa, i ara m'agradaria recuperar-la. L'Estrellat va dir que sabia com fer-ho, però que abans necessitava atipar-se. Va menjar molt i molt, fins que va tenir una idea fantàstica: –Ja ho sé! Us podeu transportar fins al mar a través de l'arbre que hi ha més al nord de l'illa. Us portarà fins a la balena i així recuperareu la dent! Oi que sereu capaços de trobar l'arbre?

- 37 -


Capítol 13 Una fuetada d'aire calent va tombar-los a terra, tots cinc: la Rita, l'avi, el llop, el bolet i el mussol. El vent duia tanta escalfor que les estrelles del bolet es van fondre, els pèls repentinats amb gomina del llop presumit es van marcir i al mussol li suaven les plomes. Els únics que somreien feliços eren la Rita i l'avi. –Oh, quina escalfor més agradable! –va exclamar la Rita–. Avi, no cal que marxem tan de pressa d'aquest bosc. S'hi està d'allò més bé. –Podem anar fins a la porta fent un passeig tranquil. Ens ho agafarem amb calma –va proposar l'avi. El mussol els va explicar com arribar-hi, seguint tot dret, prenent la desviació de l'esquerra, just on hi ha un avet que fa platomes, una fruita barreja de plàtans i pomes, i continuar fins a trobar un roure gros, enorme, altíssim com un gratacels, que en lloc de fer aglans, fa pinçapinyes, una fruita amb forma de pinça d'estendre i pell de pinya tropical. –Sobretot, no tasteu les pinçapinyes, que són verinoses! Si algú en tasta es converteix en un ésser misteriós, en un interrogant amb potes! –va advertir-los l'Estrellat–. El cos pren la forma d'un interrogant i només parla fent preguntes. –Ostres, quines coses que passen en aquest bosc! –va exclamar la Rita. En Tim tampoc no els va acompanyar. Tenia vergonya. Però en Narcís no en tenia gens, i li venia de gust trescar entre els arbres. - 38 -


–Aquí cada passejada és diferent. Sempre passen coses… I tant que en van passar. Van trobar ocells que amb veu de cantant d'òpera els van indicar el camí. Com sabien on anaven? Ah! Misteri! Més misteris. De cop va sonar el timbre d'un telèfon. La Rita, encuriosida, es va atansar al tronc d'un arbre. Una branca es va transformar en telèfon i la Rita va despenjar l'auricular. –Sí? Digui? –Sóc en Sharkenstein! Torneu-nos la dent! Sabem que sou al bosc misteriós i aviat trobarem la porta que ens permetrà entrar-hi! Ja hem estat a punt de colar-nos-hi abans, llàstima d'aquell mussol tan gras! Si no ens torneu la dent, apareixerem a la Ciutat més Freda del Món! La Rita va penjar, espantada. Van apressar el pas. Se'ls havien passat les ganes de quedar-se al bosc. Només volien tornar al mar i solucionar el problema. Van arribar al roure que feia pinçapinyes i van provar d'obrir la porta. Tancada i barrada. –Ja hi som! Un altre misteri! La Rita començava a estar farta de tants misteris.

- 39 -


–Espera. Mira bé la porta. Quin pany més curiós! Té forma d'interrogant! –va observar el llop Narcís. –Les pinçapinyes! N'hem de fer servir una perquè la porta s'obri! –va saltar la Rita. L'avi va agafar una pinçapinya petita i la va acostar a la porta. Res. La va acostar encara més, tant, que el fruit va tocar el pany i la pinçapinya va prendre la forma d'un interrogant. La porta es va obrir. El llop es va acomiadar de la Rita i l'avi i la Rita li va regalar un mocador de seda lila que duia lligat al coll. El llop, presumit, va trobar que el lila li esqueia i li va agrair l'obsequi. L'avi i la Rita van entrar dins l'arbre i van tancar la porta. De seguida van veure una porta nova davant seu. La van obrir i, en sortir, en lloc de veure l'aigua del Mar més Perillós del Món només van veure sorra. Sorra d'un desert!

- 40 -


Capítol 14 Tan bon punt van posar els peus a terra, l'avi es va entrebancar amb uns ferros llargs i prims mig ensorrats i, mentre pensaven què hi feien allà, en un desert, van sentir un mèu-mèu que sortia d'una màquina de tren. En un tres i no res, el tren es va plantar davant de l'avi i la Rita. D'una revolada en va sortir una gateta esquifida i molt atabalada que els va proposar de portar-los fins a la ciutat, però els va dir que s'havien d'afanyar, perquè no volia fer tard, ja que quasi eren les quatre i era hora de sopar. Just quan pujaven, la Lídia, que així es deia la gateta maquinista, va dir a l'avi que la seva cara li sonava. –No, no! No ens coneixem de res! Mira, ja hem arribat! –va interrompre l'avi suat i nerviós. –Un moment, ja sé qui ets! –va dir la Lídia–. Vas ser tu qui em vas robar el tren quan vaig anar d'excursió al Mar més Perillós del Món! Quan la gateta estava a punt de telefonar al seu amic Sharkenstein per donar-li la notícia de la troballa que havia fet, va aparèixer en Rondillot, el rellotge rondinaire, que amb la seva veu ronca i desafinada va fer caure un bon ruixat. Com que l'avi portava caramels de mel i llimona a la butxaca, li'n va donar un i …

- 41 -


- 42 -


Capítol 15 Va passar un fet extraordinari, el rellotge Rondillot, que fins llavors feia ploure cada hora en punt quan arrencava a cantar, va fer sortir el sol i l'arc de Sant Martí! Ostres! La Rita i l'avi van aplaudir i la gateta va demanar de tastar un dels caramels de l'avi. L'avi Enric li'n va oferir un i, després d'unes llepades, aquella gateta malcarada que duia sabates roses en forma de peülla d'elefant va somriure d'orella a orella. –Ooooh, gràcies! Ningú mai no m'havia fet un regal tan dolç. Bé, de fet ningú no m'havia fet mai cap regal! La gateta, emocionada, va oblidar la seva intenció de lliurar-los al senyor Sharkenstein i els va convidar a casa seva.

- 43 -


–Un cop hagueu descansat, trucaré al carallot del Sharkenstein i segur que ho podem arreglar de forma amistosa. Teniu, taps per a les orelles. La Rita i l'avi no entenien per què s'havien de ficar aquells taps. –Que no ho sabeu? Nosaltres som habitants de la Ciutat més Sorollosa del Món. Prepareu-vos! –va dir en Rondillot. La Rita va fer veure que es ficava els taps, però en realitat se'ls va amagar a la butxaca. No s'acabava de creure que la ciutat fos tan sorollosa. Van pujar al tren, van enfilar cap a la ciutat i quan ja quasi hi eren, enmig de la via van trobar un hipopòtam gegant que els impedia el pas. Però no semblava un hipopòtam de bo de bo. Semblava… semblava de plàstic… i feia olor de romaní… i què hi feia aquell cotxe aparcat rere una duna? Ai, ai, quina cosa més estranya!

- 44 -


Capítol 16 La gateta va recordar que a la Ciutat més Sorollosa del Món hi vivia en Llampec, un cotxe molt bromista que treu fum amb olor de romaní, i va exclamar: –Llampec! No m'agrada la teva broma! Treu aquest hipopòtam d'aquí ara mateix! Sé que has estat tu! Conec la teva aroma! –D'acord, d'acord, ja surto… Només us volia fer una broma! –va protestar en Llampec fent-se un tip de riure. L'avi, que ja sabia com li arribaven a agradar les bromes al cotxe bromista, va seguir-li el joc. –Mira! Un hàmster volador amb guitarra! –Queeeeeè? A oooooon? –va preguntar tot girant-se. L'Enric va aprofitar aquell moment per treure's els mitjons bruts de tot el dia i els va penjar al para-xocs del cotxe. Gràcies a l'atles, sabia que aquelles peces de roba eren la cosa que més odiava en aquest mon. –Eeeecccss! D'on ve aquesta pudor de mitjons suats? –Del teu cul! Ha, ha, ha! –varen fer tots plegats. A en Llampec li va fer molta gràcia aquella broma i va riure tant que li queien llàgrimes grans com una cascada. –M'ha agradat tant aquesta gracieta que us deixaré continuar el vostre viatge –els va dir mentre apartava l'obstacle de la via. –Moltes gràcies. Va, continuem el viatge! –va cridar la Lídia, la gateta maquinista. - 45 -


- 46 -


En pocs minuts van arribar a la Ciutat més Sorollosa del Món, on tot eren sorolls d'allò més desagradables: clàxons de vehicles, músiques a tot drap, avions, petards, ciutadans cridaners, gossos, gats… Sort que duien els taps, excepte la Rita que va agafar un mal de cap terrible. En arribar a casa de la felina, varen donar una pastilla per al mal de cap a la Rita, van buscar a la seva agenda el telèfon d'en Sharkenstein i el van trucar. –Hola, que podria parlar amb el senyor Sharkenstein? –Vull la meva DEEEEEENT!!! –va cridar enfurismat. I va penjar l'aparell violentament. La trucada no havia funcionat. Calia un pla d'emergència. –I ara, què fem? –va comentar desesperat l'avi. –Conec tres forats que us transportaran a la velocitat del so. El problema és que no sé on van a parar, perquè mai no els he necessitat –va dir la mixeta. Els va acompanyar fins allà. La Rita es començava a trobar millor i, de cop i volta, va començar a sentir, entre tot aquella fressa, el so de les ones del mar. –Conec aquest so! Surt del forat del centre! I estic seguríssima que es tracta del Mar més Perillós del Món –va exclamar. –Doncs anem-hi! Recuperarem la dent i la tornarem als taurons –digué l'Enric.

- 47 -


Capítol 17 La Rita tenia molta pressa per anar-se'n. A la Ciutat més Sorollosa del Món havia fet bons amics, com en Llampec, en Rondillot i la Lídia, però el soroll l'atabalava i no li agradava gens haver de dur taps a les orelles. L'avi també tenia molta pressa per tocar el dos. Volia solucionar l'afer de la dent el més aviat possible i tornar cap a casa. No podia calcular quant de temps havia passat des que se n'havien anat de casa, perquè als països de l'atles les hores i els minuts se sentien de manera diferent. I si en realitat havia passat un any? Els pares de la Rita devien estar molt amoïnats. Així doncs, es van acomiadar de la colla i van llançar-se de cap dins del forat per on se sentia la fressa de les onades. Al forat no s'hi veia res, però s'hi sentia de tot: xuts de pilota, clàxons, rialles, plors, culleres escurant plats de sopa, sirenes, trepigs, camions, crits, guitarres, martells… fins que a poc a poc els sorolls van desaparèixer i una llum blava els va envoltar. Tornaven a ser al Mar més Perillós del Món. Tan perillós que l'estol de taurons encapçalat pel Sharkenstein ja els estava esperant amb mala cara. - 48 -


Capítol 18 L'avi va veure una pedra molt brillant i es va recordar que a l'atles hi deia que als taurons els agrada jugar amb les coses brillants. –Rita! Agafa aquesta pedra brillant i tira-la! –va dir l'avi molt nerviós i espantat. La Rita la va tirar i els taurons es van distreure jugant amb la pedra. La Rita i l'avi van nedar a tota màquina i, per sort, van trobar en Pepet, el tauró bo, que els va guiar cap a la balena Melissa. –Rita! Avi Enric! Què hi feu, aquí? Com és que heu tornat? –va dir el pop Pipus. –Oh, Pipus! has vist la balena Melissa? –Sí, veniu amb mi, fa dies que està una mica trista perquè diu que té una punxa a l'esquena que li fa mal. –Rita! Deu ser la dent! Quina sort, encara la porta! Anem! –va dir l'avi. –Pipus ens podràs arrencar la punxa que té la Melissa? Ens pensem que és la dent d'en Sharkenstein … Tu tens molts tentacles! Si us plau! En Pipus va arrencar la dent i la Rita i l'avi van saltar d'alegria. Amb els seus crits van aparèixer els taurons amb en Sharkenstein.

- 49 -


- 50 -


–Ho sento, Sharkenstein, no volia causar-vos tants problemes, em sap greu! No sabia que era vostra i que era tan important… Hem fet el possible per trobar-la. Té i perdona'ns si us plau! –va dir l'avi. –Moltes gràcies. A canvi us ajudarem a tornar a la vostra ciutat. Pugeu al cim nostre, sabem on són les portes. Vigileu! No caigueu! Aguanteu-vos fort! –Adéu Melissa, adéu Pipus, adéu Sharkenstein, adéu Pepet! Moltes gràcies per tot! –Adéu!!!!! Per fi, la Rita i l'avi van tornar a casa. –Rita, avi! On éreu? Fa dos mesos que us estem buscant! Que contenta que estic! –va dir la mare de la Rita, abraçant la seva filla i fent-li molts petons. La Rita i l'avi els van explicar totes les aventures del viatge i els amics que havien fet. Al cap d'un mes, a la Ciutat més Freda del Món van fer una festa i de sorpresa van arribar-hi molts personatges: en Rondillot, en Pepet, en Tim, la Melissa, en Pipus, en Pinxo, en Narcís, la Dina, la Lídia, en Pepitu, el mussol Estrellat, en Llampec i en Sharkenstein… i tots els alumnes de 4t de SALT. Un cove de petons.

- 51 -


Petons i abraçades “Muaks” i abraçades que et fan caure de cul 1.000 petons i abraçades gelades 10.000 petons glaçats i també “calentats” Abraçada ben forta de mel i canyella Abraçades de gelatina fosa i petons de mandarina Mil petons i una abraçada de xocolata desfeta amb melindros Mil petons i abraçades de pau Peetoooooó molllllllltt ccccccaalent Petó amb molta pau. Petó ben gran de gelat de tots els gustos Petó calorós i grandiós com un sol Petó de gelatina i una abraçada gelada Petó de glaçó Petó de maduixes i xocolata desfeta Petó de mel Petó fredolic Petó gran i pelut Petó i abraçada de gelat Petó i abraçada de l'estiu Petó invisible Petó molt calent Petó molt calentet Petó molt fort Petó molt gran Petó salat Petonàs Petonàs misteriós Petonet de platja i abraçada de calor Petonets d'amiga fredolica Petons “assoleiats” Petons “escalfadets” Petons “recontracongelats” - 52 -


- 53 -


Petons i abraçades Petons afònics Petons agraïts Petons amb calefacció inclosa Petons amb calefacció incorporada Petons amb xocolata i maduixes fetes al forn Petons blancs i suaus com la neu Petons brillants Petons calentonets Petons calentons Petons calents Petons calents i abraçades Petons calorosos Petons calorosos de primavera Petons calorosos perquè tinguis les galtes calentes... muak, muak, muak Petons d'estiu Petons de dilluns Petons de divendres Petons de gelat Petons de gelats de mandarina, de llimona, de xocolata, de maduixa……. Petons de glaçons Petons de la primavera Petons de mel i llimona Petons de nata, plàtan, vainilla, menta….. Petons de perdó Petons de primavera Petons de sucre fi Petons de xocolata desfeta Petons de xocolata desfeta amb maduixes Petons de xocolata desfeta amb maduixes i nata Petons dels més bons - 54 -


Petons i abraçades Petons descongelats Petons dolços Petons dolços com bombons Petons emocionats Petons escalfats Petons fets glaçons Petons fredolics i avorrits del fred Petons fredoliiiiiiiiiiiiiics Petons freds per fora i calents per dins Petons gelats Petons gelats de xocolata amb maduixes Petons gelats i maduixes Petons glaçats Petons glaçats i molt fredolics Petons glaçats per fora i amb xocolata calenta per dins Petons i abraçades Petons juganers Petons junts per sempre Petons llaminers. Petons màgics Petons misteriosos i calorosos Petons molt calorosos Petons molt forts i amb el meu cor ben gros Petons preciosos Petons refredats Petons rodons Petons rodons com bombons Petons salats Petons sorollosos i calents Petons sucats amb xocolata i maduixes Petons ultracongelats

- 55 -


Guia d'entorns El Mar més Perillós del Món Sabeu on és el Mar més Perillós del Món? Doncs ara us ho explicaré: és un mar subterrani, s'hi entra per un forat petit que té una porta de fusta. Diuen que per obrir-la s'ha de dir un codi màgic, que és “363, obre't en un tres i no res!”. Llavors, apareix un tobogan per lliscar fins caure a l'aigua. L'aigua d'aquest mar és molt estranya, és de coloraines com l'arc de Sant Martí i s'hi pot respirar, també és eixuta i no mulla. A l'estiu és freda com un glaçó i a l'hivern, crema com el sol. Per què? Doncs perquè a l'hivern hi ha un tren que va amunt i avall amb una gran caldera de foc que l'escalfa i durant l'estiu hi creixen unes algues màgiques i congelades que ho refreden tot.

El País més Solitari del Món Hi ha un país, anomenat MUR257, que no apareix a cap mapa perquè ningú no sap ben bé on és. Té la mida d'una mandarina i és tot un desert de sorra glaçada. Hi ha dues palmeres petrificades i un riu d'aigua bruta, negra com el carbó. A MUR257 la nit dura dues hores i és molt freda, sempre neva neu negra. El dia és molt curt, només dura quaranta-cinc segons, però la temperatura és molt alta i en un moment es fon tot el glaç brut, que contamina el riu. És el País més Solitari del Món, i la culpa la té l'aigua d'aquell riu fastigós, ja que si algú la toca es torna invisible (ja els ha passat a set persones). I encara és pitjor si algú en beu, perquè muda, com els cinc curiosos animalons que hi viuen: un peix amb cap de lleó, un porc amb cua de gat, una serp amb ales d'àliga, un hipopòtam amb coll de girafa i un gos amb trompa d'elefant. Tots van molt bruts, perquè no es poden rentar.

- 56 -


Guia d'entorns El Bosc més Misteriós del Món Enmig d'un oceà hi ha una illa perduda que s'alça com una teulada, allà és on es troba el Bosc més Misteriós del Món. És ple d'arbres molt alts, tan alts com la Torre Eiffel, i molt vius, tan vius que es poden moure de lloc i tot. Tenen una porta encantada al tronc, i qui hi entra desapareix i va a parar a un altre lloc: són portes transportadores, i cada arbre et condueix a un lloc diferent. Aquests arbres fan fruites molt estranyes, com el “sindreló”, una barreja de síndria i meló que pot pesar fins a 105 quilos i és dolç com un caramel; el “kiwitjó”, que és una fruita fastigosa que té gust de peus suats; i el “platoma”, un plàtan amb pela vermella de poma, que té un gust entre salat i àcid. S'ha de vigilar, perquè algunes són verinoses i, si les queixales, et pots convertir en aranya, rat-penat o en la mateixa fruita amb potes. En aquest bosc hi fa molt de vent, calent com un volcà en erupció.

La Ciutat més Sorollosa del Món Oi que no us agradaria viure a la Ciutat més Sorollosa del Món? Doncs els habitants de Pocoïda ho han de fer. Allà, al costat d'un immens desert, s'alça aquell monstre enorme ple d'edificis alts com gegants, grisos, blaus i vermells. Les seves parets són plenes de finestretes des d'on surten tota mena de sons: telèfons, crits, música… Allà no es pot dormir ni estar malalt tranquil·lament. Pels carrers hi corren infinitat de cotxes, motos, autobusos i camions, tots fent sonar el clàxon contínuament. Màquines construint, avions, sirenes, gossos que es barallen, bebès que ploren… i a cada hora en punt cau un ruixat. Hi ha tanta fressa que la gent que hi viu ha de dur taps a les orelles. Aleshores no es poden escoltar els uns als altres i s'han de parlar a crits. Però ja hi estan tan acostumats que no tenen ni mal de cap.

- 57 -


Guia de personatges La Melissa, la balena xafardera Aquesta gran balena mesura 12,5 metres de llargada i pesa 99 tones. És de color verd com la gespa, té el nas petit i la boca molt grossa i al cap hi porta un barret ple de flors, llaços i fruites. Té molt bona vista, com un linx, sempre està mirant què passa i què fa la gent. Tothom la coneix perquè és tan grossa i xafardera i perquè està una miqueta tocada de l'ala. És envejosa, s'inventa coses i sap dissimular molt bé. Fa de cartera, reparteix les cartes que duu en una bossa vermella, fent de les seves… les llegeix sense permís o les canvia per confondre la gent. Li encanta posar el nas a tot arreu i no li agrada l'hivern, quan l'aigua és calenta, perquè sua molt.

En Pepet, el tauró poruc Aquest tauró té la mida d'un meló i, com que és molt poruc, té dues cames per sortir corrents. Té les dents blaves i com una serra, però són com de gelat, sembla que es desfacin. Tant pot ser de color groc com de color rosa. És vegetarià i té tanta por que tremola fins i tot davant d'una sardina. Dorm tot l'estiu i a l'hivern escriu els somnis que ha tingut. Li agradaria molt ser valent com un heroi.

En Pipus, el pop panxacontent És tan gran com vint-i-dos elefants i de color vermell com el nas d'un pallasso. Té tres ulls, vuit tentacles que semblen espaguetis, i els cabells negres i arrissats com molles. Porta una corbata molt elegant de ratlles grogues i verdes. És el més alegre i simpàtic del mar, i tranquil com un núvol. Es passa hores dormint com un soc entre les algues. No li agraden gens les baralles. Per això, quan algú s'enfronta, els llança caramels pel seu tercer ull i així es distreuen i es calmen. Li agrada posar pau i fer amics, també menjar truita de ceba i formatge.

- 58 -


Guia de personatges La Dina, la bandera egoïsta Al País més Solitari del Món s'alça la seva bandera egoista, alta com una girafa. És feta de llana de xai, amb el dibuix d'un riu negre com el carbó al mig, a dalt el color groc i sota el blanc. El pal és un tronc de palmera i allà hi té els ulls i un nas llarg. És antipàtica i sembla enfadada, perquè li molesta el vent, que li fa pessigolles. Ja li agrada, ja, estar sola i ser la millor, però allò que més voldria és viatjar a altres llocs i ser la més rica, bonica i famosa.

En Pinxo, el cactus gandul El cactus gandul està grassonet com una vaca i és alt com un fanal. Sembla un globus inflat amb més globus enganxats que li fan de braços. Té moltes punxes, algunes tenen gust de xocolata i les altres de pollastre. Per saber quin gust tenen, les has de tastar. Quan té gana se les menja i quan té set es xucla un braç i després li torna a créixer tot. És tan mandrós que des que va néixer encara mai no s'ha aixecat. Depura l'aigua de MUR257, i amb la seva reserva proporciona beure als habitants del país. Si té un bon dia, els regala punxes de xocolata o de pollastre, mai no se sap. Li agrada dormir tot el dia i detesta moure's.

En Pepitu, el volcà tossut És gran com la mansió d'un gegant i va canviant de color, com un camaleó. Té forma de mà, a dos dits hi té els ulls i hi ha tres dits que són cràters i treuen fum. Té cinc potes de pop i està cobert d'una substància enganxosa i gelatinosa. Sempre se surt amb la seva; en cas contrari, escup sorra glaçada pels tres cràters, com un ploramiques, i el país es fa més gran i, per tant, el riu brut també creix. De dia es banya de pressa al riu i a la nit dorm i juga amb la neu. Li agrada tenir la raó i mirar com cauen els flocs de neu a la nit. - 59 -


Guia de personatges En Tim, el bolet tímid Existeix un bolet tan estrany com tímid. És de la mida d'un contrabaix, però quan té vergonya s'encongeix i es fa de la mida d'una oliva. Té el barret vermell amb unes taques blanques en forma d'estrella, i al peu taronja hi té els ulls i una boca petita com una avellana. Els seus cabells són blaus i fins com un fil i va d'aquí cap allà amb les seves potes de granota. És molt tímid, té molta vergonya quan veu una noia o quan els seus amics es riuen de les seves potes. A més, és un llepafils, no pot sofrir que se li posin al capell les mosques, els cargols, les erugues, les aranyes… Cada matí, després de rentar-se la cara al mar i pentinar-se, esmorza fruits del bosc i toca música pels arbres fins al capvespre, que és quan li agrada enfilar-se per les branques fins al capdamunt per observar l'oceà.

En Narcís, el llop presumit Al Bosc més Misteriós del Món hi viu en Narcís, un llop molt presumit que té els ulls grocs com una llimona. És pelut, de color blanc, amb unes taques vermelles que semblen maduixes. És petitó, però té la cua molt llarga, tant, que de vegades li costa caminar perquè se li enreda als arbres. És un tros de pa, molt amable i ben educat. Mai no emprenya ningú, excepte si li toquen el seu mirall, tallen arbres o embruten el bosc. No suporta la brutícia. En Narcís té cura dels arbres dia i nit, perquè l'illa estigui ben maca i hi hagi oxigen per a tothom. Els rega i recull els fruits no verinosos per fer sucs i melmelades, que de vegades va a vendre al mercat. Cuida molt la seva dieta menjant molta fruita amb mel, i fa molt d'esport.

- 60 -


Guia de personatges L’Estrellat, el mussol golafre És gran i gras com el rellotge de l'església, té la panxa tan grossa i les ales tan petites que no pot moure's gaire i encara menys volar; a més, està mig desplomat. Els seus ulls són vermells com un tomàquet, amb la pupil·la en forma d'estrella. Amb ells podia projectar imatges i veure coses que estaven molt lluny. Canvia de caràcter depenent de si té la panxa buida o plena. Si té gana és cagadubtes, rondinaire i pesat, però si està ben tip és d'allò més divertit i molt intel·ligent, llavors ho sap tot, fins i tot pot predir el temps. Es dedica a donar consells, perquè el mussol golafre ha traspassat totes les portes i ha tastat totes les fruites. Si algú vol saber quina porta el duu a un lloc concret o si una fruita és verinosa, li ho pot preguntar, però, això sí, abans l'ha de convidar a dinar fins que quedi ben fart. Li agrada molt viatjar per les portes transportadores per conèixer altres llocs i maneres de viure. També és aficionat a la pintura. El seu quadre preferit és “El crit” d'Edvard Munch. No li agraden gens les patates fregides ni el bròquil.

- 61 -


Guia de personatges La Lídia, la gateta atabalada La Lídia és una gateta que sempre va corrents a tot arreu, nerviosa i atabalada. Té el pèl lila i suau com un llit de pell de préssec. És esquifida com un llapis i té un sol ull al mig de la cara. Duu unes sabates molt rares, roses i com un peu d'elefant. És més maliciosa que el dimoni, té tan mal caràcter que quan es posa molt nerviosa trenca teules i tot el que tingui al davant. És malcarada com una formiga vermella. Treballa de maquinista d'un tren molt llarg que transporta la gent i va molt de pressa. És una experta ballant, li agrada molt, i per això té un munt de sabates de tot tipus i colors, amb cordons i talons. El que no suporta és que l'assenyalin amb el dit, la fa posar molt nerviosa.

En Llampec, el cotxe bromista El cotxe bromista és tan gran com una casa de dues plantes, les seves rodes són com pilotes de bàsquet i al vidre de davant hi té dos ulls com dos sols. És de color blau com el cel un dia que fa vent. És molt divertit i rialler, riu fins i tot quan se li acaba la benzina i de vegades riu tant que li cauen les llàgrimes i tot. Com que a Pocoïda la gent corre molt i crida encara més, el cotxe fa de bufó, es passeja pels carrers fent bromes a la gent perquè somriguin una mica, i en comptes de contaminar llança un gas relaxant pel tub que fa olor de flors de romaní. Li agrada molt fer bromes i detesta el soroll i la pudor de mitjons bruts.

- 62 -


Guia de personatges En Rondillot, el rellotge rondinaire Aquest rellotge és gran com una pizza aixafada i s'enganxa com un xiclet. Té els números de l'u al sis perquè a Pocoïda els dies només tenen sis hores. Els números són de diferents colors i durant la seva hora s'il·luminen. Les agulles són com bigotis de gat que van donant voltes, i li surten dues banyes de cargol que són els ulls. Es queixa tot el dia, fins i tot quan dorm. Res no li sembla mai bé. A cada hora en punt es posa a cantar amb una veu molt ronca i tan desafinada que fa ploure. De vegades fins i tot llampega. Allò que el fa rondinar més és l'aigua de la pluja. La seva afició és la música: rap, hip hop, tectònic, clàssica o rock.

- 63 -


Han participat en el projecte Aali, Fatima Abdelmalki, Wissam Aberkous, Mohamed Afantrous Kalai, Iman Afantrouss Bodouh, Abdeluahid Aissati el Bouchti, Hamza Ait Belarbi el Hadi, Mariam Al-Haruat Ventura, Yasmina Alonso Sanchez, Javier Álvarez, Emily Álvarez Celís, Mario Álvarez Celís, Nicolás Álvarez Habas, Lluís Ametller, Salut Anduray Hernandez, Stephany Rosio Annouhi Douiri, Jihan Arcebispo, Bruna Arellano Lechado, Virginia Arjona Rodríguez, Bàrbara Armengol Moráguez, Carla Arteaga Redondo, Raul Asare, Jerffery Peprah Attaouil, Nadia Awoyemi, Michael Azahaf, Omar Balde, Kinti Balde, Safiata Banjada, Amina Baragi, Mussa Barighach el Fari, Fatima Barrios, Shaiel Ben Azzouz, Nawfal Ben Yezzou, Safa Benhammi Haian, Oumayma Benkal Bovazza, Mohamed Bermúdez Benjumea, Melanie Borrego, Jose Bouioumad El Mahi, Chaymae

Boujlam, Yasmina Bourouchba, Wissam Cáceres Tosso, Taira Calabrese Azad, Giovanna Caliwara, Tania Camara, Ibrahim Carrilero Ventura, Maria Casadevall Rodríguez, Cristina Casas, Kilian Casas Ramos, Joel Castillo Romero, Carla Castro, Daniel Cebrià, Montse Ceesay, Aisetu Chegwe Llinàs, Sarah Chougrani, Ilyas Cisse, Bacary Cobos Rosa, Ainhoa Coll Aliu, Darlene Company, Marcos Conteh, Mahamadou Contreras, Nicole Corominas, Quim Cullell Sala, Josep M. Czepolkowki, Mario Daboua Bernichi, Islam Dahchour, Najoua Dahmani, Amal Diakite, Ali Diakite, Ebrahima Diakite, Sidiya Diallo, Samou Diallo, Issa Diallo, Seckena Diallo, Mariama Diallo, Bacary Diao, Oumar Diao, Esfel

- 64 -


Han participat en el projecte Diao Balde, Fanta Sali Diawara Diawara, Sarta Díaz Martínez, Ian Díaz Paz, Carla Drioui, Hayat Edgbe, Blessing El Arguioui, Lobna El Badaouy, Chaymae El Barrahmouni Agarbi, Uisal El Battiui, Amina El Beghdadi, Jauad El Hachmi, Mustapha El Harouni, Iman El Kamari, Najwa El Khabbazi Rifi, Nabila El Khatabi, Dina El Khteb, Badar El Kichouhi, Iman El Meniai, Oussama El Mesaoudi el Mesaoudi, Siham El Mhamdi, Samir El Morabet, Ayoub El Moussaoui, Fàtima El Ouali, Haytham El Tayyeby, Mourad Es Sousy, Omar Espinar Macias, Susana Espinoza Núñez, Anna Paola Fabrellas Espinal, Núria Faress el Bachiri, Ibrahim Fernández, Sònia Ferrer Cos, Àlex Fofana, Fatumata Fuentes Jiménez, M Carmen Gaougaou, Iman García, Laura García Cáceres, Miquel García Fernández, Maria del Carmen

García Jiménez, Virgínia García López, Pau Gibrat, Núria Gimbernat Gou, Antònia Gómez, Richard González, Adrián González Ventura, Martina Grau Planas, Marina Güell i Alsina, M. Dolors Guenfoudi, Bilal Hammada, Mohammed Hernández, Angely Hlal Hammani, Nora Hlal Hammani, Yasmin Hlal Sarghini, Sara Houssaimi, Adam Idrissi, Bilal IIzmar Izmar, lham Imrani, Youssef Jaatit, Mohamed Jaatit, Yusra Jabbi, Alagi Jaiteh Suko, Jainabou Jammeh, Shiriff Jarrari, Nassira Jawla, Salimatou Jiménez Egea, Nerea Jiménez Nieva, Ariadna Jiménez Rosales, David Jiménez Rosales, Jesús Kaba Gikineh, Fatumata Kadri, Sabrin Kadri Kadri, Yessin Kane, Aminata Kenzari, Zaccaria Khchichou, Ouarda Khoumali, Zahra Khouri, Hamza

- 65 -


Han participat en el projecte Konteh Cámara, Mariam Krubally, Fatumata Krubally Dumbuya, Mohamadou Laaguid, Abderrazak Laaraj el Yousfi, Yousef Lamghari, Douaa Lamkdmi, Nihad Lamnauar, Mohamed Laout, Youness Lazzaoui Lazzaoui, Samia Leyva Torres, Júlia Llagostera, Núria López, Noel Macias, Adriana Magiraga Jebbo, Hamimadou Manneh, Orokiatou Manso, Anna Martín Àlvarez, Aleix Martín Boada, Joan Martín Campillo, Nàdia Martín Conejo, Paula Martín Ortega, Laura Martínez, Aritz Matilló Agustí, Dolors Medina Pagès, Margarida Mejia Reyes, Anthony Obed Moldes Fernández, Marta Molina Ortega, Paula Moreno, Joan Mouman, Hind Mounjid, Ayoub Murillo, Daniela Nasar, Ayman Navarro Brugués, Clara Ndoma, Cheila Nimaga, Aduloulaha Nunes, Gustavo Nuñez, David A.

Ortiz Tejada, Cristina Osa Muñoz, Ismael Ouabi, Fatima Ouchan, Asia Ouchan, Maruan Ouchribou, Hayat Ouhra, Ouarda Oulad, Ghizlane Oviedo Geli, Aleix P. Zelaya, Ana Palmada Méndez, Roger Pastor, Antonio Pérez García, Ferran Pérez Hernández, Arianna Pesantes, Andro Pinero, Ismael Ponce Axenova, Mireia Ponsetí Cervera, Jordi Porras Pernas, Izan Portillo González, Álex Postigo López, Alba Radaidan, Amal Rahhali, Bilal Rahmani, Salima Ribas i Maset, Rosa Ridó Luque, Adrià Rockson, David Asare Rodríguez, Ismael Rodríguez Fortet, Alba Rodríguez Melero, Laura Rojas Enriquez, Diego Romero Mir, Manel Rommel, Josue Rosa Aguilera, Nerea Rosales, Valeria S. Ruiz, Keimy Saanyang, Halima Sàez Fernàndez, Àlex

- 66 -


Han participat en el projecte Sakkarki, Anass Salinas, Gisselle Salinas Moreno, Patricia Sánchez Jorquera, David Sánchez Padilla, Maria Sankareh, Kalijatu Sano, Isa Santiago, Josep Sawaneh Jallow, Fatoumata Serrano Nogueira, Brian Servià Pla, Núria Sesay Fofana, Mariana Sidibeh, Aminata Sillah Sillah, Abdlkader Sing, Jaskarandeep Singh, Akasdeep Singh, Harpreet Sitjà, Sessi Soule, Daniel Soultani Hayyani, Younes Sowe Sene, Fatukine Sowe Sene, Kadiatou Susoho, Aminata Tahrioui, Mohamed Tanaoui, Aymane Tangara, Umaru Tornos, Sara Torres Masferrer, Sarah Tounkara Jabbie, Mamadou Touray, Aisa Touray, Aisatu Touray, Hawa Touray, Fatoumata Touray, Lamin Tràfach Esparch, Aina Trias Pineda, Alan Trigueros, Elisabeth Tunkara, Fatoumata

Turón Piña, Biel Valebona Berrocal, Guillem Valencia Lechuga, Àlex Valverde Mayayo, Maria Ventura Querido, Martí Vicedo González, Erika Vilà Benítez, Ariadna Vilardell Sibina, Guillem Villagómez, Lizbeth Vivas Rabadan, Kevin Wessaidi Chaib, Marwane Xue, Wenling Yaagoubi Touraya, Yasir Yáñez García, Noèlia Zaaj, Yassine Zambrano, Antonio Zerouali, Ouidade Zrakti Harram, Chaymae i ...

- 67 -


Índex Pàg. Presentació (Sessi Sitjà) .............................................................................. 3 Pròleg (Anna Manso) ................................................................................... 4 Capítol 1. La Rita fredolica .................................................................... 7 Capítol 2. I pataplum! ................................................................................ 10 Capítol 3. La Melissa, en Pipus i la Rita ................................... 14 Capítol 4. El tauró es va acostar ................................................... 16 Capítol 5. Espantat pel crit de l'avi ................................................ 19 Capítol 6. En un lloc on no hi havia ningú ........................... 21 Capítol 7. Avi! .................................................................................................... 24 Capítol 8. Rita! Rita! ..................................................................................... 26 Capítol 9. El volcà Pepitu ........................................................................ 29 Capítol 10. Bocabadats ........................................................................... 31 Capítol 11. La porta es movia ........................................................... 33 Capítol 12. Què t'està passant? ...................................................... 35 Capítol 13. Una fuetada d'aire calent ....................................... 38 Capítol 14. Tant bon punt ...................................................................... 41 Capítol 15. Va passar un fet extraordinari ............................. 43 Capítol 16. La gateta va recordar .................................................. 45 Capítol 17. La Rita tenia molta pressa ...................................... 48 Capítol 18. L'avi va veure ....................................................................... 49 Petons i abraçades ........................................................................................... 52 Guia d'entorns ..................................................................................................... 56 Guia de personatges ..................................................................................... 58 Han participat en projecte ......................................................................... 64 NOTA: "El cove de les paraules" és una activitat adreçada a alumnes de 4t de primària de Salt. [http://covedelesparaules.wordpress.com]

- 68 -


L'atles viatger  

Autors: nenes i nenes de 4t de primària de les escoles de Salt i l'escriptora Anna Manso. Il·lustradora: Sara Tornos. El treball s'emmarca d...

Advertisement
Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you