4RATLLES Núm. 56 abril - maig 2015
Butlletí
OVIDI MONTLLOR - ART I COMPROMÍS Perquè vull! Plovia, aquell dia. Perquè vull! Perquè tinc ganes que plogués! Sortia ella de casa. Perquè vull! Perquè tinc ganes que sortís! Tenia jo un paraigua. Perquè vull! Perquè tinc ganes de tenir! Vaig dir-li de tapar-la. Perquè vull! Perquè tinc ganes d'ajudar! Va dir-me: Encantada! Perquè vull! Perquè tinc ganes d'encantar! Va arrapar-se a mi. Perquè vull! perquè tinc ganes d'estimar! Vam viure un món preciós. Perquè vull! perquè tinc ja ganes de viure! Després vàrem parlar. Perquè vull! Perquè tinc ganes de parlar! Vam volar pel món. Perquè vull! perquè tinc ganes de volar! Vam sentir un món nou. Perquè vull! Perquè no m'agrada aquest! I el vam veure millor. Perquè vull! Perquè se que és millor! Vam menjar el més bo. Perquè vull! Perquè se que es pot menjar! Vam viure amb gent molt bona. Perquè vull! Perquè estic tip del contrari! Tot era meravella. Perquè vull! Perquè estic fart de fàstics! Tot era de tothom. Perquè vull! Perquè tot és de tots! Acabe la cançó. Perquè vull! Tot comença en un mateix.
Contingut:
Biografia L’Ovidi de classe Cinema
O
vidi Montllor i Mengual va néixer a Alcoi el 1942. La seva família, d'origen pagès, feia temps que s'havia traslladat a Ciutat per a treballar a la indústria tèxtil. Des dels primers anys, l'Ovidi pren consciència de les greus desigualtats que havia portat la guerra civil, i el 1959 ingressa al Partit Comunista d'Espanya. De la mateixa manera, com a preludi a la seva trajectòria, va destacar aviat com a actor, formant part des del 1961 del Grup Teatral La Cazuela d'Alcoi. Aquesta primera experiència li serveix com a trampolí per a viatjar a Barcelona on formarà part de diverses companyies teatrals a partir de l'any 1964. El trobem al grup Pipironda o amb el CICF, fent Les noces de Fígaro. Més tard s'integra a les companyies d'Adrià Gual i Núria Espert. També durant aquests primers anys a Barcelona, Ovidi Montllor comença la seva carrera com a cantant, primer posant música a temes de Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés i Joan Salvat-Papasseit, entre molts altres autors; després va escriure les seves pròpies lletres, tot i que mai va deixar de costat les enormes possibilitats que li oferia la poesia catalana. Va enregistrar el seu primer disc l'any 1968 i ja el 1975 va cantar per primera vegada a l'Olympia de París, assolint ben aviat un dels objectius més celebrats en aquells anys.
Com a escriptor, destaquen les seves lletres que ben sovint esdevenen poemes d'una qualitat molt destacable. En va publicar dos reculls amb la literatura com a eix: els Poemes i cançons, el 1978, i els Poemes i dibuixos, el 1985. Elogiat i prologat per grans escriptors catalans, entre ells Joan Fuster i Montserrat Roig, el seu temps, potser contagiat per la celeritat d'aquella època de canvis, va acabar massa d'hora, privant-nos molt aviat de la seva innegable capacitat artística i musical. Ovidi Montllor, l'Ovidi, va morir a Barcelona el mes de març de 1995.
L’Ovidi poeta Font del text: http://www.traces.uab.es/tracesbd/ara/2013/ara_a2013m3d30p40sarallegim
Página 2
L’OVIDI DE CLASSE A l’Ovidi la consciència de classe li vingué de pell: li vingué dels seus pares, i li vingué de la ciutat on va néixer, Alcoi. La industria d’Alcoi, pionera de la industrialització, era de les més potents dins l’Estat durant la primera meitat del segle XX. Es recolzava sobre la classe treballadora, inclòs el treball infantil, sobre paupèrrims salaris, sobre duríssimes jornades laborals i en definitiva, sobre el patiment i les mancances materials. Ciutat amb una forta tradició radical de la classe treballadora, esdevingué un important focus anarquista amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) com a organització dominant. La victòria de Franco a la Guerra Civil provocà una forta repressió política i econòmica.
Els pares de l’Ovidi, amb 8 i 9 anys respectivament, abandonaren el camp per intentar guanyarse la vida a la indústria alcoiana. Persones fortes, rectes i amb consciència de classe, el pare anarquista d’ideologia, van voler transmetre als seus fills el que “hauria de ser la vida i les persones” (Xavier Montllor, germà petit)
//una nit va descobrir que els seus pares no sopaven, com li deien, després d’aviar-lo a dormir. I es va començar a fer preguntes: per què els pares no sopen i aquell senyor –assenyalava- va tant fart?// (Núria Cadenes, l’Ovidi) Aquest beure directament de la tradició obrera amb converses amb son pare, els amics, els companys de la fàbrica, amb sa mare; l’adornar-se’n que la llengua que parlaven a casa, i no a l’escola, també es podia escriure (li provocà el desig de voler aprendre a fer-ho, i el portà a descobrir un món literari en català que ja existia però desconeixia); i com no la seva voracitat intel·lectual, van bastir l’Ovidi que anys més tard vam conèixer.. El seu cançoner el conformen temes que parlen de l’explotació, de la lluita social, de la vida i del amor. Va ser la veu crítica i autocrítica de la cançó. Les seves cançons destil·len compromís: amb el seu poble, amb la seva cultura i amb la seva llengua; i compromís amb els treballadors i la llibertat. L’Ovidi incòmode i desafecte al sistema. L’Ovidi militant (PSUC/PCC) L’Ovidi rebel contra les injustícies. L’Ovidi coherent. L’Ovidi obrer i l’Ovidi identitari. L’Ovidi sorneguer i l’Ovidi mescla de mala llet i tendresa..
L’OVIDI ARRACONAT
L’OVIDI REFERENT
L’avui anomenada “cultura de la transició” arraconà l’Ovidi com a cantautor. La seva música no s’esqueia amb el discurs imperant en aquest període i a més, seguia sent una “fera ferotge”. L’Ovidi va passar de ser incòmode per a la dreta, a ser-ho també per a una bona part de l’esquerra.
Les noves generacions compromeses del país han trobat en l’Ovidi un referent per a les seves reivindicacions, donat que alguns dels principis ideològics que els identifiquen van ser subscrits per ell, com ara: la ruptura democràtica, la reunificació, la independència i el socialisme dels Països Catalans. De fet, ens és fàcil trobar referències seves en qualsevol casal ocupat o, fins i tot, el seu nom en un d’aquests casals com ara el “Casal Popular Ovidi Montllor” de Gràcia.
// L’Ovidi despulla, descodifica, allibera i et planta el mirall de la realitat als nassos. Per això el van bandejar// David Fernàndez //“La màquina sempre salva quatre figures amb l’excusa que no hi ha mercat per a tothom”, i Montllor era massa incòmode. Hi van confluir diversos factors, però sobretot “una acció sofisticada de forces polítiques que van conquerir un estatus institucional a les eleccions municipals del 1979”, i que va transformar el que havia sigut una “hegemonia cultural impulsada des de baix en una hegemonia creada des de les institucions i les empreses”. L’Ovidi era mala peça en aquell teler.// Feliu Ventura
Ningú va publicar mai més cap disc de l’Ovidi des del 1980 fins a la seva mort, però ell, llest com una fera ja s’ho havia vist venir.. Tinc un partit i una ideologia, dic el que dic sense cap covardia, però també sé el preu de tot això: més tard o d'hora m'arribarà sentència. Car no interessa, qui no llepa amb paciència. M'aïllaran, dient que m'he aïllat, diran o diuen que ja sóc acabat. Autocrítica i crítica (1978)
A esmentar també el concert homenatge que se li va fer al Palau de la Música el 2006, a iniciativa de la discogràfica Propaganda pel Fet, i de l’Ateneu La Torna de la Vila de Gràcia, on un públic molt jove va escoltar les cançons de l’Ovidi interpretades entre d’altres per: Obrint Pas, Lidia Pujol, Feliu Ventura, Inadaptats.., cançons que aquest públic probablement mai no va poder sentir cantar a l’Ovidi en directe.
CINEMA
Página 3
L’ Ovidi cinematogràfic 1974 - FURIA ESPAÑOLA. Francesc Betriu L’Ovidi fou un dels grans de la nova cançó catalana, però paral·lelament a la seva carrera com a cantant i actor de teatre, l’any 1994, fa un gir sobtat cap al cinema. Debutant amb un petit paper secundari en la comèdia de Francesc Betriu, Furia Española, interpretant a Ricard, el veí tartamut de Cassen. 1975- FURTIVOS. Josep Lluis Borau Un any després va arribar la seva consagració amb el paper d’ Àngel, el protagonista masculí de la pel·lícula Furtivos (1975) de Josep Lluis Borau. Ovidi serà l’actor revelació d’aquesta excel·lent pel·lícula. Va formar part del repartiment gràcies a les recomanacions de l’ actriu Lola Gaos, molt coneguda internacionalment per la seva participació en pel·lícules de Buñuel. La pel·lícula va haver de lluitar sense treva contra la censura d’una Espanya encara franquista, però malgrat això va tenir un gran èxit de crítica i de públic. Més de tres milions y mig de espectadors van veure la pel·lícula. El film figura entre els 20 més vistos de la història del cinema espanyol.
1976- LA SIESTA/ LA CIUTAT CREMADA Després d’una pel·lícula de tant èxit, l’any 1976, intervindrà com protagonista d’ una mena de comèdia-eròtica més aviat fluixa, La siesta, de Jordi Grau. Ovidi és Calixto, un reparador d’antenes i televisions amb gran popularitat entre les dones del poble per la seva fogositat amatòria. Aquell mateix any participa amb el paper d’Emiliano Iglesias en l’ emblemàtica pel·lícula d’Antoni Ribas, La ciutat cremada. 1977- LA OSCURA HISTORIA DE LA PRIMA MONTSE. Jordi Cadena L’any 1977 protagonitza, La Oscura historia de la prima Montse, òpera prima de Jordi Cadena basada en la novel·la de Juan Marsé, compartirà pantalla amb Ana Belen. Ovidi interpreta al protagonista, un pres que s’enamora d’una jove de bona família que fa labors socials a la presó. 1978 - SOLDADOS. Alfonso Ungría En soldados (1978) d’Alfonso Ungría, Ovidi és Agustín un jove que en plena guerra civil planeja la seva fugida cap a l’exili. Per aquest paper li van donar el premi a la millor interpretació en el Festival de Cartagena d’Índies. 1979 - COMPANYS, PROCÉS A CATALUNYA. Josep Maria Forn La següent pel·lícula també estarà ambientada en la guerra civil espanyola, Companys, procés a Catalunya (1979) de Jose Maria Forn. El film ens narra l’any i mig de vida del president de la Generalitat des de la caiguda de la Segona República fins el seu afusellament al castell de Montjuïc. A més a: LA SABINA. Josep Lluis Borau / LA CAMPANADA. Jaime Camino /LA VERDAD SOBRE EL CASO SAVOLTA. Antonio Drove
ANYS 80 Ovidi contínua ampliant la seva filmografia amb pel·lícules de gran èxit. Es converteix en un actor fonamental i imprescindible pel cinema de l’Espanya postfranquista, anomenat cinema de la transició, donant vida a personatges complexos i traumàtics en pel·lícules de gran prestigi i qualitat, algunes d’elles considerades actualment com pel·lícules de culte. També va destacar per ser un dels actors que més suport va donar a nous directors, sempre va voler formar part de nous projectes i de noves idees cinematogràfiques.
1980 - EL NIDO. Jaime Armiñan. Candidata a Oscar per millor film de parla no anglesa i guanyadora dels Premis ACE de Nova York com a millor pel·lícula. 1981 - LA FUGA DE SEGOVIA. Inmanol Uribe 1982 - HÉCTOR. Òpera prima de Carlos Pérez Ferré. Ovidi obté el premi al millor actor en la mostra del Mediterrani. 1983 - EL PICO. Eloy de la Iglesia. Una de les pel·lícules més reconeguda del cinema de delinqüents anomenat cine quinqui, molt popular en la dècada dels 80. 1985 - FUEGO ETERNO. Òpera prima de José Àngel Rebolledo. 1986 - TEO EL PELIRROJO. Òpera prima de Paco Lucio. 1987 - AMANECE COMO PUEDAS. Òpera prima de Antonio P. Canet. - MATERIAL URBANO. Jordi Bayona. 1988 - GRAN SOL. Ferran Llagostera.
A banda de la seva participació en el cinema de prestigi i compromès de l’època també va participar en pel·lícules, de molts diferents gèneres, amb un comú denominador, el baix pressupost i la baixa qualitat de les mateixes, comèdies esbojarrades, pel·lícules de terror, eròtiques amb alt contingut sexual i excessiva violència, de misteri, d’intriga i un llarg etc
1980 - CON EL CULO AL AIRE. Carles Mira. - LOS EMBARAZADOS. Joaquín Coll Espona. - VIAJE AL MÁS ALLÀ. Sebastià d’Arbò. 1981 - SEXO SANGRIENTO. Manuel Esteba 1983 - EL INVERNADERO. Santiago Lapeira L’Ovidi, el making of de la pel·lícula que mai es va fer. Molt aviat veurà la llum aquest documental finançat per 715 mecenes . Aquests van participar amb la campanya de micromecenatge a través de la plataforma Verkami. Un projecte de la productora Aire de Cinema per fer possible el documental que retrata la vida d’Ovidi Montllor (actor, cantant,
Més informació : www.arxiuovidi.info
A finals de la dècada dels 80 i fins la seva mort va intervenir en pel·lícules molt interessants però no massa exitoses, encara que per algunes d’elles el pas del temps les hagi convertit en pel·lícules de culte, com la surrealista Amanece que no es poco de José Luis Cuerda. 1988 - UN NEGRO CON UN SAXO. Francesc Bellmunt. - EL AIRE DE UN CRIMEN. Antonio Isasi Isasmendi. 1989 1991 -
AMANECE QUE NO ES POCO. José Luis Cuerda LA BAÑERA. Jesús Garay EL RÍO QUE NOS LLEVA. Antonio del Real MONTE ABAJO. Òpera prima de Julián Esteban EL LARGO INVIERNO. Jaime Camino PERFIDIA. Santiago Lapeira
Perfidia és el seu últim llargmetratge, fins a la seva mort, l’any 1995, farà papers en diferents sèries per a TV. 1993 - AGÈNCIA DE VIATGES 1994 - TRUHANES
L’Ovidi poeta
C/Baldiri Aleu 6-8 Telèfon: 93-630-97-60 Fax: 93-630-97-58 b.st.boillo.jrb@diba.cat www.biblioteques-santboi.org
Hivern: Dilluns, de 15 a 21 Dimarts a divendres, de 9 a 21 h Dissabtes, d’11 a 19 h Estiu (juliol/agost): Dilluns a dijous de 14 a 21 h Divendres, de 9 a 16 h
La faceta més desconeguda de l’Ovidi és la de poeta. El poeta que es fa a ell mateix, que ens mostra els poetes que s’estima, que va musicar els seus propis textos o que va participar com a jurat en nombrosos concursos de poesia. L’obra poètica inèdita de l’Ovidi és riquíssima. En el seu arxiu personal es conserven uns quatrecents poemes per a ser dits o musicats. Alguns ja es van publicar en llibres com Poemes i cançons (1978) i Dels quaranta estant (1985), del mateix Ovidi, o en volums com Ovidi Montllor, d’Enrique Cerdán (1980) i L’Ovidi, de Núria Cadenas (2002). Aquest gruix de poemes es conserva en formats manuscrits i mecanoscrits, escrits d’una manera ordenada la majoria i d’altres amagats darrere de fulls. Hi ha cinc poemaris sense títol i els poemaris Dels quaranta estant (Procés clínic d’en Pep Pi i Pons); Poemes; Cançons; Revisionar; Cançons de tots els temps; Cançons als meus pares; A Marta Molins; Millor boig que viu; Agres, amargs i dolços; Poemes d’una nit i Moments, cartes, sentiments, enyors, esperances i potser conyes recullen i organitzen tota aquesta obra que encara
està per descobrir. Aquesta poesia que es manté inèdita és heterogènia, heterodoxa i variada en temàtiques i registres, així com en nivells de qualitat. Quan llegim els versos refem una trajectòria de més de vint-i-cinc an ys d’escriptura poètica en la qual l’Ovidi va aprendre a escriure en la seva llengua però, sobretot, a utilitzar-la amb perícia. L’evolució és molt evident i uns primers poemes més innocents, i moltes vegades incoherents en ortogr afia i gramàtica, donen pas a poemes que van ser publicats i que va treballar durant anys, per exemple per a projectes com el disc Verí-Good. I en aquest procés de millora contínua el van acompanyar els seus mestres: els poetes. Ell mateix ho remarcava en una entrevista concedida a la premsa a mitjans dels anys setanta: “A l’hora de fer lletres crec que tinc influències de molts poetes com l’Estellés, Espriu i Salvat-Papasseit”.
Setmana Santa i Nadal: Consulteu a la Biblioteca, web o xarxes socials. Tancat diumenges i festius.
Servei Local de Català de Sant Boi de Llobregat Pl. Montserrat Roig, I (L’Olivera) Tel. 936 529 585 - Fax 936 306 188 A/e: santboià@cpnl.cat - www.cpnl.cat/xarxa/cnleramprunya La inscripció als cursos i tallers de català del 3r trimestre serà del 8 al 10 d’abril. Les persones interessades han de trucar al 93 652 95 85, del 8 al 10 d’abril, per demanar dia i hora per fer la prova de col·locació i la inscripció. A part dels cursos de català de 45 h, aquest 3r trimestre hi haurà dos tallers de 20 h: Fem conversa en català: taller per millorar la fluïdesa oral i consolidar i ampliar el vocabulari (els dimarts de 9.30 a 11.30 h). Redactem textos: taller d’estratègies de redacció i millora de textos escrits (els dilluns de 15.15 a 17.15 h).