L’ESTRANY CAS DELS LLEGUMS AL PIT-ROIG
Conte de l’Elena López Il·lustracions de la Bety Simón
L’ESTRANY CAS DELS LLEGUMS AL PIT-ROIG Conte Elena López Il·lustracions Bety Simón
Sant Jordi 2015 Escola Pit-Roig
Potser no heu tingut mai la sort de veure un Pit Roig però, si us hi fixeu bé, a prop del Parc del Guinardó es poden trobar de tant en tant. Són ocells amb el pit de color vermell brillant. Però el Pit-Roig és també una escola que està al costat d’aquest parc. Una escola penjada d’una muntanya, desafiant la força de la gravetat. Des del seu pati es pot veure tota Barcelona, fins al mar, i les seves classes estan plenes de la llum del sol. Abans l’escola estava a un altre lloc, era una mica vella i va arribar un moment en què no hi havia prou espai per a totes les coses que els mestres i les mestres i els nens i les nenes volien fer, així que es va construir una nova.
Ara té un gran gimnàs, una biblioteca plena de llibres que els nens i les nenes poden agafar quan volen, una ludoteca molt maca per a què juguin els petits i facin la migdiada, un pati amb un hort, un sorral i una magnòlia. Però no importa on està el Pit-Roig, ni si l’edifici és gran o és nou, el que importa de debò és la gent que, cada dia, viu allà històries noves. Segur que si fas una enquesta, la majoria dels nens que van al Pit-Roig et diuen que és molt xula. Però també és molt possible que si els preguntes el que menys els agrada d’ella, gairebé tots et responguin que el pitjor són els llegums que els donen els dilluns per menjar. Això ho comprovareu en aquesta història que esteu a punt de llegir. El Pau té nou anys i estudia al Pit Roig, com podreu imaginar. L’escola li agrada molt, encara que cada vegada té més deures i...això es fa una mica dur. Té una germana petita que es diu Martina i té sis anys. S’estimen molt però, com quasi tots els germans, es barallen moltes vegades. La Martina és molt cabuda i sempre es vol sortir amb la seva i al Pau això el fa enfadar molt.
Encara que no s’ho pot imaginar, en Pau està a punt de viure una aventura gràcies a la Martina, ja que en Pau odia els llegums que posen al menjador els dilluns. Una tarda, tot just arribar a casa, la Martina entra a l’habitació d’en Pau i li diu, amb un somriure d’orella a orella: - La meva amiga Joana i jo estem pensant un pla per a fer desaparèixer els llegums de l’escola. En Pau es queda mirant-la amb cara de no entendre gens el que li està dient, però la Martina li explica tot molt emocionada. La Joana i ella volen que el Pau i els seus amics les ajudin a fer desaparèixer els llegums de l’escola i no haver de menjar-los mai més. Les nenes també li demanaran ajuda a l’Héctor, que és el germà gran de la Joana i té dotze anys. - Esteu boges, ens enxamparan! - diu en Pau, que no vol ficar-se en embolics per culpa de les idees de la seva germana. Si els pares arriben a adonar-se, segur que el castigaran a ell i no a la petita. - No – diu la Martina – anirem amb molt de compte i segur que ho podem fer. Vinga Pau, si us plau!! En Pau no està molt convençut, és un nen tranquil, però ja sabeu que la Martina és molt insistent, així que promet que preguntarà als seus amics, una mica per no haver d’escoltar més a la seva germana. Està quasi segur que els seus col•legues no voldran fer res del que diuen les nenes.
L’endemà, en arribar a l’escola, la Martina li diu que no s’oblidi del que li ha promès, però ell està una mica amoïnat perquè creu que els seus companys es riuran d’ell, així que decideix explicar-los-hi com si fos una bogeria de la seva germana. Després li dirà a la nena que ningú ha volgut ajudar-la i ja està. Pensa que la Martina deixarà d’insistir. Està segur que això és el que passarà. Quan arriba l’hora del pati, en Pau parla amb els seus amics. - La meva germana i la seva amiga Joana han tingut una idea que fa riure, – comença a dir – volen fer desaparèixer tots els llegums de la cuina per a que no ens els tornin a posar de menjar. Quina ximpleria!! Diuen que les hem d’ajudar a fer-ho perquè elles no poden totes soles. En Pau no es podia imaginar el que anava a passar. De cop, tots els amics comencen a engrescar-se amb la idea. Creuen que serà molt divertit i que, potser, això es convertirà en una aventura la mar d’emocionant. En Pau està molt sorprès, alhora que molt content perquè no hi ha hagut riures ni burles, així que la idea que ha tingut la Martina ja no li sembla tan ximple. I tot i que l’amoïna que els professors s’assabentin de tot, potser els seus amics tenen raó. - Serà molt divertit, – diuen els amics – i aconseguirem que no ens en tornin a donar, de llegums. Com que els grans no ens fan cas quan els diem que no ens agraden...així no tindran més remei!!
En pocs dies tots els nens i les nenes de l’escola estan assabentats del pla dels llegums. Fins i tot els més petitets volen ajudar perquè, per a ells, això és com un joc. Els nens s’organitzen en petits grups per a entrar al rebost de la cuina i agafar grapats de llegums. Després omplen bosses amb els grapats i les amaguen a les aules, darrera els llibres de la biblioteca o a sota els matalassos de la ludoteca. Quan surten de l’escola, totes les motxilles estan plenes dels llegums que cadascú amaga com pot. Treballen junts molt sigilosament, i aconsegueixen que els adults no els enxampin. En Pau i els seus amics senten que són com agents secrets. Es posen nerviosos cada vegada que han d’entrar al rebost, fins i tot els suen les mans, però quan surten sense cap obstacle, el cor els batega amb força i viuen l’èxit com un gran triomf. Un dilluns, quan arriben al menjador, veuen que els hi han posat de menjar... hamburgueses amb patates! Ho han aconseguit!! En Pau i els seus amics estan molt contents i, alhora, els fa pena que aquella aventura hagi acabat. Ja no han de tornar a entrar al rebost de la cuina. L’objectiu està complert! Han pogut fer el que volien sense que els adults s’adonessin.
Però quan passen un parell de setmanes, s’adonen que havien cantat victòria massa ràpid perquè les safates del menjar porten un plat de llenties. Han de tornar a començar i es preparen per a continuar amb el pla. Aleshores a l’hora del pati, la Martina s’apropa al Pau i li diu:
- La Joana ha tingut una bona pensada. Com que ja no tenim lloc per a amagar els llegums, diu que els que tinguin gos poden utilitzar-los per a fer forats al parc i enterrar tots els cigrons, les llenties i les mongetes. En Pau es queda al•lucinat. Sap que la Joana és molt llesta, la Martina sempre li ho diu, i confia en ella, però no sap si en aquesta ocasió la idea sortirà bé. De totes maneres, consulta amb els seus col•legues i decideixen que no es perd res per provar. Així que tots els nens i les nenes que tenen gos, els utilitzen per a fer forats i amagar els llegums. La cosa va sortint bé i en Pau pensa que la Joana arribarà lluny. Ja li hauria agradat a ell tenir aquesta idea! Però el que ningú ha imaginat és que podia passar el que comença a passar de cop als voltants del Pit-Roig. Per tot arreu, allà on hi ha un tros de terra, creixen plantes de llegums. És clar que la gent no sap d’on han sortit, però en Pau pensa que, potser, els mestres ja sospiten de la seva procedència. És molt possible que el Pau tingui raó. Intenta dir als altres que haurien de deixar d’agafar llegums. En el fons, en Pau és un nen molt responsable i reflexiu. Li agrada aquella aventura, però també sap que si els arriben a descobrir, el càstig serà inevitable, i a més a més, ell està començant a sentir-se malament amb aquell engany. Els altres nens no volen ni sentir a parlar que els poden enxampar, i el Pau no vol que pensin que és un covard, així que...tot continua segons el pla.
Però un migdia, després de dinar, al pati de l’escola es comença a parlar de que la cuinera ha trobat a la Martina i a la Joana agafant llegums al rebost, i les ha portat al despatx de la directora. En Pau sent una punxada al cor. Estava segur que els adults els estaven vigilant i ningú l’ha volgut escoltar. Ara la seva germana té problemes i ell, que és el germà gran l’hauria d’ajudar, però no sap què fer. Si diu alguna cosa, castigaran a tots els nens de l’escola. De cop, decideix anar a parlar amb l’Héctor, el germà de la Joana. Ell ja és gran i és un noi molt decidit. Si ell proposa alguna cosa, tots l’escoltaran. - Héctor – diu el Pau – hem de fer alguna cosa per ajudar a les nenes, no crec que sigui just que només elles carreguin amb tota la culpa. - Sí, no t’amoïnis – diu l’Héctor amb molta seguretat– he pensat que un parell de nens de cada curs vagi a parlar amb la directora per explicar tot el que ha passat. - Jo vull anar – diu en Pau – he d’ajudar a la Martina, és la meva germana petita.
Els nens i les nenes, amb en Pau i l’Héctor com a portaveus, parlen amb la directora explicant tota la història, des del començament fins al moment en què van descobrir les nenes. Volen deixar clar que tots han participat i que, per tant, tots són responsables. La directora de l’escola escolta amb atenció i quan han acabat els diu: - Això que heu fet mereix un càstig, però per prendre una decisió he de parlar amb el claustre de professors i amb les vostres famílies. Entre tots veurem què hem de fer. Els nens i les nenes tornen a les seves classes una mica preocupats, però alhora estan contents perquè han fet el que calia. Un parell de dies després, tots els professors i les professores reuneixen als nens al gimnàs del Pit -Roig. La directora vol comunicar-los el càstig que han decidit per a ells. - Està clar que no us agraden els llegums, però heu de seguir menjant-ne perquè són bons per a la vostra salut. – comença a dir – Havíem pensat en posar-vos un càstig però, enlloc d’això, hem decidit que cadascú de vosaltres ha de buscar una recepta de llegums i donar-li a la cuinera. Busqueu la que més us agradi, prepareu-la a casa i quan comproveu com surt, l’escriviu en un paper i la porteu a la cuina. Cada dilluns cuinaran una d’elles.
Tots estan molt sorpresos, esperaven un càstig molt més dur. - No heu de tornar a fer una cosa com aquesta, desfer-vos dels llegums ha costat diners a les vostres famílies, i això no està gens bé – continua dient la directora – També sabeu que al món hi ha gent que passa molta gana i és important pensar en les conseqüències dels nostres actes abans d’actuar. Malgrat això, de tot el que ha passat hem tret una conclusió molt bona, heu aconseguit posar-vos tots d’acord en alguna cosa, treballar junts, fer pinya i, sobretot, heu vingut a recolzar a les vostres companyes quan estaven en problemes. Tot això és molt important. Ara ja sabeu que junts, tot es fa millor. Utilitzeu-ho per a coses bones i veureu els bons resultats.
A partir d’aquell dia, tots es mengen els llegums sense protestar i el Pit Roig, es converteix en l’escola que té més formes de cuinar-los de tota Catalunya. Els nens han après molt amb aquesta història, han après a valorar el que tenen i que l’engany no porta enlloc. No oblidaran mai que hi han treballat tots junts però, sobretot, que s’han recolzat quan calia, i intentaran seguir-ho fent sempre, perquè saben que així, tot és més fàcil. En Pau, per la seva part, ha après una altra cosa també important. Ara ja sap que hi ha vegades que no importa el que els altres pensin de tu, si la teva consciència et diu que una cosa s’ha de fer, has de tirar endavant i assumir les teves responsabilitats. Amagar-te no et farà sentir millor.
www.benjaminpicasso.com www.beasimonilu.wix.com/ilustradora