ENTREVISTA - AINHOA LÓPEZ

“QUE L’UNI M’HAGI OFERT VENIR HA SIGUT COM POSAR LLUM A LA FOSCOR”

A vegades no saps què et presentarà el futur; tot pot canviar d’un dia per un altre. Això mateix és el que li ha passat a l’Ainhoa López (Barcelona, 1997), ja que a finals del passat mes d’agost s’acomiadava del Barça CBS per tornar a defensar els colors de l’Uni Girona. López canvia el rumb del seu futur professional i s’incorpora a la plantilla de l’equip amb el qual va debutar a Lliga Femenina Endesa fa sis anys.

Com estàs, ja has començat a entrenar?

Molt contenta de tornar a estar a l’Uni Girona de nou, amb un punt de maduresa diferent i amb més experiència. M’han tractat sempre molt bé i tenia moltes ganes de tornar a començar.

Per què has marxat del Barça CBS?

A vegades no tot depèn d’una jugadora. A dia 24 d’agost encara no tenia el meu contracte firmat i tot era molt just. A l’Uni una jugadora no va continuar i em va sorgir aquesta oportunitat en un moment crític i d’incertesa. No sabia molt bé com acabaria la cosa i si se solucionaria o no, igual que altres companyes, i amb aquesta oportunitat no podia dir que no. Sempre he dit que és un equip referent per mi i que l’Uni m’hagi ofert venir ha sigut com posar llum a la foscor que estava patint en aquell moment. Al final no saps les voltes que dona la vida i va ser tot gairebé d’un dia per un altre.

El Barça va renunciar a l’Eurocup enguany. Com va sentar això a les jugadores i què opines al respecte?

En aquell moment creien que no tocava i va ser la seva decisió, però com a jugadores sempre ho vols tenir. Ens ho vam guanyar a la pista en un any històric pel club, classificant-nos. Contenta no vaig estar quan em vaig assabentar que no assumien jugar l’Eurocup. Estava trista perquè t’ho guanyes a la pista però després no ho pots dur a terme. Per contra, ara amb l’Uni tinc la sort de poder jugar aquesta competició. El Girona és un club molt ambiciós i té moltes ganes de disputar-la.

Què significa per tu tornar a l’Uni?

Els hi tinc una estima especial. Va ser la meva primera experiència professional i sempre ho he tractat com si fos casa meva. A vegades un any aquí és com estar molts en un altre lloc. Mai he perdut el contacte, sempre m’he sentit molt estimada per l’afició gironina, que sempre s’ha alegrat quan les coses m’han anat bé. En els mals moments sempre han estat al meu costat i han tingut molts detalls amb mi.

Quins objectius tens per la temporada que està a punt d’arrencar?

Lògicament el meu objectiu principal és complir els objectius que ens posa el club com a tal. És un club que sempre està allà dalt i mai diu que no, sempre intenta arribar a tot. Com a jugadora vull intentar portar títols i fer-ho el millor possible. L’any passat van passar un any difícil i es mereixen tornar a estar allà dalt de nou.

Amb quin record i sensació marxes de Barcelona?

Em quedo sempre amb les coses bones, han estat moments molt bonics de la meva vida. He viscut moments històrics com l’ascens a Lliga Challenge i després a Lliga Femenina Endesa, en la qual hem arribat a la Copa de la Reina i al Play-Off per aconseguir el títol de la lliga. Són molts moments, el dia a dia, la convivència amb les meves companyes… Mai penses en acomiadar-te d’un club quan estàs allà i com a jugadora no m’imaginava aquest acomiadament a dia 24 d’agost, però a vegades les coses van com van. El destí potser volia que estigués aquí a Girona i he d’aprofitar aquesta oportunitat.

Si tirem enrere fixant la mirada en la teva trajectòria, tens un bon record dels teus anys de formació a clubs com el Femení Sant Adrià?

La meva etapa de formació la recordo molt positiva, tant per les companyes que em van rodejar com pels moments que vaig viure. És un club amb el qual vaig poder disputar molts campionats de Catalunya i Espanya i, tret de guanyar o perdre, són experiències que m’ha donat la vida i m’han format com a persona i jugadora. Diuen que part de com ets ara té a veure amb aquest club i altres on he estat.

Canviaries alguna cosa del camí que has anat fent?

Ara mateix no canviaria res. Si són decisions que vaig prendre en aquell moment serien per alguna raó. No me’n penedeixo perquè han creat el que soc. Així i tot, és veritat que passen els anys i sempre et preguntes què hagués passat si hagués anat als Estats Units com moltes amigues meves. Però he estat feliç en el camí pel qual vaig optar i, malgrat que els camins no sempre són rectes, de tot he après i estic orgullosa del que he aconseguit fins ara.

Has passat per equips com el Zamora i l’Ensino Lugo. Com és jugar lluny de casa?

Zamora va ser la meva primera experiència fora de casa i estar lluny de la família per moments t’afecta, però alhora et fa més forta i et fa ser més independent. Vaig estar dues temporades en aquest lloc que em va enamorar, les persones, la ciutat... Vaig disputar minuts i aquest va ser un dels canvis que vaig viure, ja que era un dels equips de la taula més baixa i podia tenir una mica més de minuts i ho necessitava. Amb el Lugo va ser una temporada també de deu, malgrat l’aturada per la Covid, però vam assolir anar a la Copa de la Reina.

Vas tornar a Barcelona per jugar amb el Barça CBS, però a Lliga Femenina 2. Per què?

La pandèmia va ser un dels motius que van impulsar la tornada a casa, a Barcelona. També hi havia un motiu esportiu, d’objectius, que em va convèncer com a jugadora i motivar. L’objectiu primordial era pujar l’equip a primera categoria i era un somni que tenia des de petita. Va ser una barreja entre el covid i l’objectiu ambiciós, que es van unir i vaig decidir tornar.

El gener de 2022 et van diagnosticar Limfoma de Hodgkin i vas haver de deixar de jugar. Ara que ja fa més d’un any, què recordes d’aquells primers moments?

Van ser uns moments d’incertesa i no m’ho creia. Jo estava bé, estava jugant i no entenia que podia estar malalta, va ser un xoc de realitat. Al final només tocava lluitar contra la malaltia, que era el meu partit principal en aquell moment. També recordo tristesa, per la meva família i la gent que m’estimava. Recordo que estàvem a punt de pujar a primera divisió i les companyes em motivaven per lluitar per curar-me i jo les motivava per seguir guanyant, també per fer-me feliç a mi. Vaig viure moments molt durs durant el tractament, però també molt bonics com el fet de jugar al palau per primera vegada, que no jugava però ho vaig viure molt proper per l’escalf de tothom en aquell moment.

Al juliol vas superar el càncer. Què és el primer que vas pensar en saber-ho? El bàsquet et va passar pel cap?

El que feia era plorar. Recordo anar amb la meva mare a la consulta, mirar-nos i plorar. No m’ho creia que ja s’acabés. Per fi podia fer vida normal i oblidar-me una mica -amb control, peròdel que m’havia passat. En aquell moment només pensava en la meva família, en veure’ls feliç i en mi mateixa, per haver superat allò. Lògicament el bàsquet sempre està al meu cap i vaig ser conscient que podria començar la pretemporada amb el meu equip. Va anar tot tan rodó que ho vaig poder fer i em va fer molt feliç.

Sempre has portat de manera oberta la teva vivència amb el càncer, sobretot pels mitjans de comunicació. Per què?

Al final va ser una decisió personal. Som esportistes i tenim una veu que altres persones no tenen i podem arribar a més llocs, donant visibilitat. Vaig voler-ho normalitzar i no amagarho, perquè la gent pogués veure que li podia passar a persones joves i esportistes. Al final està al dia a dia de molta gent, però fins que no et passa a tu o a algú proper no hi penses. També, vaig pensar: “No desapareixaré sense més”; volia donar explicacions perquè creia que tothom les mereixia. Al final, el bàsquet i l’esport som una família i ens podíem ajudar entre tots. L’objectiu principal va ser donar-li visibilitat per si algú necessitava ajuda, com jo mateixa que vaig rebre missatges d’altres esportistes que també ho havien passat.

Com qui?

Virginia Torecilla, l’exjugadora ara de l’Atlètic de Madrid, es va posar en contacte amb mi, ja que també va passar un càncer, molt diferent al meu, però em va ajudar en els moments d’incertesa. També, la Carla Suárez, la tenista, que tenia Limfoma de Hodgkin com jo, i em va ajudar molt perquè vam compartir experiències.

Com bé has dit sou esportistes i teniu una veu. Darrerament es parla de la salut mental. Algun esportista com Ricky Rubio, per exemple, ha deixat de jugar perquè no està bé. Què en penses d’això i a tu t’ha passat com a jugadora?

En el món de l’esport en general, crec que s’hauria de normalitzar la salut mental, tot i que cada vegada s’avança més gràcies a esportistes com el Ricky que li donen aquesta visibilitat. Hi ha moments com a jugadora en què no et sents bé, no estàs a gust, et toquen assumir rols que costen d’assumir… A vegades només ens quedem amb les victòries i derrotes però al final som persones i crec que el més important és estar bé amb tu mateix per després poder desenvolupar la teva professió. Jo he estat molt malament i he necessitat ajuda.

Cada vegada el bàsquet femení té més visibilitat. Més de 10.000 espectadors van desplaçar-se a la final de la Copa de la Reina a Saragossa. Però, en la de l’any vinent, del 2024, es jugarà al Palacio de Deportes de Huelva on només hi ha un aforament de 5.500 persones. Creus que s’aposta de manera correcta pel femení o cal fer més?

Seré molt sincera; jo no tinc res en contra de la nova seu perquè com a jugadores ens encanta que cada any canviï. Però sí que és veritat que després d’un any amb aquest aforament que va ser un èxit, potser és un error portar-la ara en un lloc on l’aforament és més limitat. Al final perd el bàsquet i perd la gent, perquè molta apostaria per venir i no pot perquè les entrades estan exhaurides. En aquest sentit, crec que es podria haver triat un altre lloc, potser en la mateixa comunitat. Però com a jugadores no podem decidir, són decisions dels despatxos i espero que cada vegada anem avançant en aquest aspecte i omplir escenaris i que la gent s’enganxi a l’esport, sigui femení o masculí i deixar d’etiquetar-lo.

A llarg termini, quin és el somni de l’Ainhoa si és que en té algun per complir com a jugadora de bàsquet?

L’Ainhoa d’ara, després d’haver passat el que ha passat, el seu somni és poder gaudir i exercir la meva professió moltíssims anys més. Estar bé de salut, de lesions, com a esportista el més important és cuidar-se i al final els reptes van arribant. Com a jugadora m’encantaria guanyar títols, que encara no els he guanyat en aquesta categoria i jugar alguna competició europea a part de l’estatal. Tot això vindrà a base d’esforç i treball i espero poder comptar amb moltes més experiències professionals.

PREGUNTES RÀPIDES

Millor jugadora actualment?

• Breanna Stewart

Millor jugadora de la història?

• Diana Taurasi i, d’aquí, Laia Palau

Equip rival més difícil?

• Perfumerías Avenida

El càncer et va ajudar per…?

• Valorar

Quin consell donaries a una nena petita que vol arribar a ser professional?

• Que no perdi la seva nena petita interior, la il·lusió, perquè el bàsquet es mou per la passió que hi poses

Femení Sant Adrià és…

• Lila

Barça CBS és… ADN

• Uni Girona és… Cor