ENTREVISTA HELENA OMA

Victòria contra Araski, capgirar un mal inici contra València i una grandíssima final on a sobre perdeu a la Vega Gimeno quan encara faltava molt de partit. Deunidó quina Copa no?

Sí, crec que hem somiat molts cops amb aquesta Copa. Des del moment que vam saber que jugaríem la Copa a Saragossa ens hem imaginat com seria guanyar-la i, al final, ha sigut una realitat. Sí que podíem tenir la por aquesta de ser amfitriones i perdre el primer partit que era el més decisiu. Després ja, un cop estàs a semis i arribes a la final, ja competeixes contra el Big Three (València, Girona i Perfumerias) i mai se sap. Crec que l’equip va treure una cara que, tot i que s’havia vist algun cop durant la temporada, crec que va sobrepassar les nostres aspiracions i sobretot la nostra “Rasmia” que donem als partits. Sens dubte ha sigut una autèntica bogeria.

I a sobre, amb la vostra gent, a Saragossa.

Sincerament, no sé d’on ha sortit tanta gent i com va venir tanta gent al pavelló, ja no només de les altres aficions sinó també de Saragossa. Jo recordo acabar la final, celebrar-ho una mica i que ens diguessin que no teníem temps ni per dutxar-nos que ens estava esperant un autobús i que havíem de marxar. Va ser sortir del pavelló i ja estava ple de gent. En el tram del pavelló fins a Plaça Espanya, la de gent que hi havia seguint-nos no era normal i un cop allà la de gent que havia sortit a celebrar era impressionant i jo pensant si de veritat hi havia tanta gent a Saragossa.

Ha sigut una bogeria també pel fet que, un cop acabada la copa, quan vas pel carrer o quan vas a comprar, en qualsevol situació, la gent ens reconeix i és una passada tot el que estem vivint i sens dubte a l’afició no se li pot retreure res. Immillorable.

I a més a més, MVP de la final. Què vas pensar en aquell moment? T’esperaves que pogués arribar un premi així?

Sí, a sobre això. No me l’esperava gens ja que a més no vaig ser la més destacada pel que fa a punts-valoració. La Markeisha Gatling va fer un partidàs també i no m’ho havia imaginat mai. Amb els meus amics, a més, sempre teníem una broma entre nosaltres on em preguntaven que preferia: ser MVP de la Copa i perdre o guanyar la Copa. Òbviament jo sempre deia guanyar la Copa i, al final, han estat les dues.

Crec de veritat que encara no soc conscient pel fet que ara ja estic pensant directament en el final de temporada i no he tingut el temps de gaudir una cosa que ara ja ha passat fa un temps. La gent m’ho recorda i em diuen “ei que ets MVP!”. Al final, el que vaig fer al partit és el que he fet durant tota la temporada i durant la meva carrera i justament en aquell partit doncs s’apareix la sort i passa.

No tinc cap dubte que quan acabi la temporada i miri la vitrina de casa i ho vegi diré… ostres, has sigut MVP!

I ara toca play-off, com veus a l’equip de cara a aquest tram final de temporada?

Tot i no començar com nosaltres esperàvem vam treure moltes coses. Contra Gernika no vam estar bé a nivell de duresa, de tensió i ens va fer sortir una mica del partit però continuem endavant. I amb la tornada a casa, tot i que serà dur, sempre és millor i en cas de continuar endavant doncs ja et trobes un gran rival també i, si perdessim, la temporada no l’haurem tirat per no passar. A aquestes alçades ja hem aconseguit el millor que podíem aconseguir i hem d’estar també contentes amb això.

Sentiu més pressió per haver guanyat la Copa i pel que es pugui esperar ara de vosaltres?

No, jo no ho noto. Sí que és cert que després de la temporada que hem fet i que estem en una posició alta a la classificació, pots pensar que per ser 4es has de guanyar tots els partits però això aquest any no va així. La Lliga aquest any ha estat la més igualada en els últims anys i està clar que qualsevol pot perdre i guanyar contra qualsevol. Tot i això, crec que estem en una situació diferent perquè veient que el “Big Three” que tenen més pressupost i que, a més, se’ls demana arribar a competir pels títols i guanyar-los, nosaltres no estem així. El Club a nosaltres no ens exigeix guanyar títols. Guanyar la Copa va donar-se perquè el treball de l’equip ha estat magnífic però no tenim ara la pressió. Al final ens l’acabarem posant nosaltres només pel fet d’haver guanyat i que ara voldrem guanyar també la Lliga però sabem que és molt complicat i que per fer-ho hem d’anar pas a pas.

A l’Eurocup, excel·lent primera fase on acabeu invictes i després passeu dues rondes fins a caure a quarts davant l’ESB Villeneuve, que us va faltar en aquella eliminatòria?

Aquella eliminatòria va ser una patada al cul. El partit a França, sobretot.El dolent d’aquestes eliminatòries és que són a dos partits i vam jugar el primer allà. El problema aquí és que quan jugues contra equips que no coneixes tan bé, tot i haver vist partits de Lliga i fer scouting, no acabes de saber ben bé com són fins que jugues contra elles. Nosaltres anàvem amb molta il·lusió i sabíem que seria un partit molt dur en un camp molt complicat i d’un equip francès que ja sabem que, com tota la lliga, són tàctica i físicament superiors en aquest sentit. Marxar d’allà amb una diferència de 16 punts sabíem que ens feia molt complicat, que no impossible, el remuntar. A casa vam guanyar el partit però no de 16.

D’aquell partit hi ha una cosa que ens ha remarcat molt el Carlos de cara al play-off. El no sortir com ens va passar allà i en cas de perdre, doncs que sigui del mínim possible. Aquell partit ens va servir per tenir més experiència i aprendre tant a nivell de lliga com a nivell individual de cara a un futur i situacions semblants.

I ara el següent pas és l’Eurolliga que us heu guanyat per mèrits propis. Que suposa això per un Club com Saragossa? I veurem a Helena Oma jugar l’Eurolliga amb Saragossa?

Si veurem a l’Helena Oma jugar Eurolliga allà dependrà també de si al final s’aconsegueix. Hi ha moltes coses darrere que es necessiten per jugar a l’Eurolliga. Ja vaig tenir la sort de poder jugar-la a Girona però fer-ho a Saragossa seria molt més maco. Un club que ja porta una gran trajectòria amb pocs anys dintre del femení i que hagi assolit aquest objectiu en pocs anys diu molt del club i de la ciutat. És un projecte molt maco i ambiciós però hem de ser conscients que jugar l’Eurolliga no és poca broma. Hem de tenir un equip complet i amb plantilla llarga perquè si ja va ser complicat, i més amb lesions, durant aquest any amb l’EuroCup doncs Eurolliga encara pitjor. Tant de bo puguem jugar i gaudir-la.

Què va ser el que et va fer decantar-te per Saragossa a l’estiu?

Carlos Cantero. Jo quan vaig marxar a Lugo vaig tenir la sort de coincidir tant amb ell com amb Vega i Merritt. Després d’aquell any, ell tenia contracte a Lugo i finalment el tallen i va a Saragossa i ja em truca per venir però jo ja havia dit que si a un any més a Lugo.

I ja aquest any, després de la situació que vam tenir a Lugo, vaig voler venir aquí per ell i per com està estructurat el Club. Sempre he dit i diré que a Saragossa tenim la millor estructura per poder jugar a bàsquet. No hem de pensar en res i el Club ens ho dona tot perquè nosaltres haguem de jugar només a bàsquet i això et dona molta tranquil·litat a l’hora de jugar.

I si continuem mirant al futur… És la selecció un objectiu ara mateix?

Et diria que m’agrada marcar-me objectius i reptes però també soc de les que pensa que tot arriba quan toca i com ha de ser. He de gaudir del moment. Poder estar a la selecció és un gran somni perquè a més a categories inferiors sempre era l’últim tall i mai podia estar a la selecció ja sigui de formació o catalana, que només hi vaig anar amb l’absoluta. Crec que això també pot ser un gran exemple per les nenes que venen darrere el ser conscients que, el fet de què en certs moments de la teva etapa de formació no siguis seleccionada no significa que no tinguis talent o siguis més dolenta, simplement que has de continuar treballant.

Tot i això, estic molt contenta perquè tinc la possibilitat d’estar amb el 3x3 que és una cosa que m’encanta i tant de bo poder estar a la selecció però sincerament crec que em va millora a l’hora del meu joc el 3x3.

De la selecció que si vas formar part el 2019 és la de 3x3. Com vas viure aquell Europeu? I què té de diferent aquesta modalitat?

Ja de ben petita jo jugava a 3x3 i de fet tenia un equip amb les meves companyes d’equip i anàvem fent tornejos a prop de Terrassa o com el de Sitges.

Crec que el 3x3 és una manera de no parar durant l’estiu. Tot i que m’agrada descansar, nosaltres tenim un estiu molt llarg que són 4 mesos. Hi ha moltes companyes que opten per anar a jugar altres lligues, altres amb la selecció i el 3x3, tot i no permetrem estar amb temes de selecció, em permet seguir rodant. Personalment és una forma d’alliberament. Estàs tu i tres companyes més i treus el millor de tu mateix. A més, m’ajuda molt per aplicar coses al 5x5 perquè, per exemple, com tot va tan ràpid no penses tant en l’error i això és una cosa que m’agrada molt emportar-me del 3x3. D’altre banda, és una modalitat molt diferent i tot el que es viu fa que sigui un ambient molt maco.

Últimament, per desgràcia, hem vist com jugadores com la Irati Etxarri o la Maria Araujo han patit una lesió que tu també vas patir el 2020, com és la ruptura del lligament encreuat. Creus que el calendari té molt a veure?

Un dels factors que pot fer que hi hagi més risc de lesió són l’acumulació de partits i, sobretot, el gran número en poc temps. Durant el mes de desembre ens vam trobar que els equips que teníem doble competició vam jugar fins a 9 partits i no teníem cap descans. I, a sobre, el poc temps de descans del que disposavem doncs algunes jugadores tenien selecció com el cas de l’Irati o Maria i no van tenir temps de descansar i, al final, el cos no ho aguanta tot i és molt difícil que no es trenqui. A alt rendiment estem sotmeses al nostre cos i tenim molt d’impacte i fa que siguem més propenses a lesionar-nos.

Com vas viure aquella etapa?

Va passar en un moment que mentalment no estava bé, que també pot ser un petit risc de lesió. Quan et lesiones hi ha moltes coses que poden afectar però al final, tot i tenir una bona preparació física hi ha coses que no es poden evitar. En el meu cas, no estava bé mentalment però almenys em va passar en el millor moment que em podia passar ja que va ser l’any de la COVID. Poc després de l’operació ja ens van haver de tancar i tot i que no podia anar a rehabilitació i agafar el to muscular necessari en aquell moment, em va ajudar a no trobar a faltar el bàsquet.

PREGUNTES RÀPIDES

Un record de la Copa?

La videotrucada amb el meu pare després de guanyar. Ell no va venir perquè pateix molt i el vam trucar amb la família i els amics i vam plorar molt.

Millor jugadora amb qui has compartit equip?

Laia Palau

I la millor rival?

Breanna Stewart

Un entrenador?

Carlos Cantero, Bernat Canut i Fernand Varela.

Tens algun ritual prepartit?

Posar-me un àudio de meditació .

Ídol de la infància?

Pau Gasol

Quin consell donaries a les jugadores més joves que volen arribar a dalt?

Que gaudeixin de l’etapa de formació i que si s’ha d’arribar, s’arribarà. Treballant i sacrificant-se, tot arriba. I si arriben, que continuïn treballant moltíssim.

La JET és…

el meu bàsquet. On vaig començar i on vaig aprendre tot per arribar on soc.

Almeda és…

el meu trampolí.

La Seu és…

el meu lloc secret.

Girona és…

casa meva.

Lugo és…

la meva família.

Saragossa és…

el meu futur.

Carlos Cantero és… .

el messies