Tota la sagrera num 185 octubre 2020

Tota la Sagrera

NÚM. 185 • OCTUBRE 2020

LA FONT DE CAN GAIG, DE TORNADA AL BARRI..?

FOTO: XAVIER BASIANA

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS I VEÏNES DE LA SAGRERA

Edita: Associació de Veïns i Veïnes de la Sagrera Equip de redacció: Agustí Carrillo, Jaume Matas, Oleguer Méndez, José Barbero, Antonio Ibáñez. Redacctors: Jaume Matas, Jordi Sànchez, Agustí Carrillo, Banc del Temps de la Sagrera, La Sagrera Es Mou, FAVB Joan Pallarès, Joan Gironès-CDLS, Jordi Vilagut Jorge Sànchez, Nau Bostik, Comissió de Festes de la Sagrera, Centre Normalització Lingüística St, ,Andreu, Nau Ivanow, Joan Serra-MDA, Torre de la Sagrera, Antonio I. Alonso, Susanna Serra, Isaac Herrero Correcció: Agustí Carrillo Publicitat: Francisco Jiménez · 686 041 302 Maquetació revista: Denís Matas Associació de Veïns de la Sagrera: Casal de Barri Torre de la Sagrera Carrer Berenguer de Palou, 64-66 Barcelona 08027 - Tel. 93 408 13 34 avv.lasagrera@gmail.com Blog de l’Associació www.avvlasagrera.com avv.lasagrera.bcn@gmail.com e-mail revista Veïns de la Sagrera: totalasagrera@gmail.com Facebook: Associació de veïns i veïnes de la Sagrera Imprimeix: Grama Graf SCCL · Tel. 93 389 94 67 Dipòsit legal: b-19006-2012 La revista TOTA LA SAGRERA i l’AVV no es fan responsables del contingut de les informacions signades pels redactors, col·laboradors o particulars.

EDITORIAL N. 185 OCTUBRE 2020

En temps de covid-19 La pandèmia de la Covid-19 ha generat una situació sanitària crítica, però també social i econòmica. Hem passat d’una pandèmia sanitària a una de social. Ningú esperava que tinguéssim un problema sanitari tan fort i tan sobtat, amb efectes tan greus en molts àmbits, si bé val la pena recordar que totes les crisis ens agafen desprevinguts. Va passar també amb la crisi financera de 2008, i moltes veus del camp de l’economia, l’ecologia i de molts altres camps ja havien indicat llavors que el nostre model econòmic i social està exposat a molts factors que poden generar una greu devastació. El gener de 2020 havíem experimentat, a escala molt menor, l’efecte del temporal Glòria, una situació repetida els darrers anys, que podríem considerar un altre avís (crisi mediambiental) de la varietat de problemes als quals estem exposats. La pandèmia i les respostes per fer-li front han posat de manifest les principals mancances i debilitats de la nostra ciutat, i han fet més palesa la crisi d’un model de ciutat. També la seva capacitat de reacció per fer-li front, començant per tots els sectors mobilitzats per frenar la crisi sanitària i per garantir que la ciutat funcionés amb certa normalitat (serveis públics essencials, subministraments bàsics...) i pal·liar els múltiples problemes que s’anaven presentant, sense oblidar la mobilització de molt voluntariat, en les condicions complicades del confinament, per arribar allà on feia falta, així com el comportament cívic i responsable de la gran majoria de persones que han actuat amb el civisme que se’ls demanava. Volem posar en valor aquesta feina feta per moltes organitzacions i milers de persones durant els moments més durs d’aquesta crisi. És més, encara avui en dia les entitats i xarxes voluntàries de suport estan sent clau per fer front a tota mena de necessitats a través dels casals i equipaments públics que s’estan adaptant com a centres logístics, donant suport d’espais, de material i d’acompanyament, amb l’objectiu d’enfortir el teixit associatiu. Per acabar, un reconeixement per tota la feina que fan els equips humans, organitzadors dels equipaments públics, per la seva paciència, flexibilitat i empatia, a l‘hora de resoldre tots els imprevistos que van sorgint dia a dia. JAUME MATAS PEDRA | PRESIDENT AVV LA SAGRERA

TOTA LA SAGRERA 185 · OCTUBRE 2020 | 3

LA MINA D’AIGUA DE LA FONT DEL GAIG La recordada Font del Gaig va ser retirada el 2001 i des de llavors es conserva en dependències municipals. Les reivindicacions veïnals faran possible la seva restitució tot i que la voluntat de l’Ajuntament no és ubicar-la en el seu lloc original, sinó a uns pocs metres d’aquest, concretament en el carrer de Garcilaso. Espero que el districte de Sant Andreu argumenti el motiu del previst canvi d’ubicació ja que urbanísticament l’espai original no és una zona construïble i per tant, seria perfectament possible. Tot i això, per ara l’Ajuntament ha informat que la font ha estat restaurada, ja que al cap dels anys havia patit un important deteriorament. Però quin és l’origen de la font? Quan es va construir? Qui era el propietari del terreny on es va ubicar? D’on provenia l’aigua de la font? Aquesta aigua era pública o privada? Per què se la coneix com a Font del Gaig? A continuació espero poder donar resposta a aquestes i altres preguntes. L’aigua de la Font del Gaig de la Sagrera prové d’una mina privada que neix a l’actual districte de Nou Barris. La galeria de la mina té una alçada d’1,5 m i una amplada de 95 cm. La seva construcció fou iniciada per Josep Francesc Massadas i Sanmartí, a principis del segle XIX, per conduir l’aigua fins a la seva heretat coneguda com el Mas Capella on hi havia edificada una casa-torre. L’aigua servia per regar els camps de la finca. En aquell moment, l’actual barri de la Sagrera formava part del poble de Sant Martí de Provençals. Josep Francesc Massadas era argenter i residia a cavall entre la ciutat de Barcelona i el poble de Sant Andreu de Palomar, concretament a l’actual carrer Gran de Sant Andreu. Era fill de Jaume Massadas i Magdalena Sanmartí dels qui heretà, el 1797, el Mas Capella i la resta de propietats repartides entre Barcelona, Sant Andreu de Palomar, Sant Martí de Provençals i Santa Coloma de Gramenet. La seva estima al poble de Sant Andreu queda provada, tal i com ho demostra la seva voluntat de ser enterrat a la parròquia de Sant Andreu de Palomar. A més, en el seu darrer testament, de 1815, redactat pocs dies abans de morir, nomena com a administrador de les seves propietats a Anton Mas, rector de la mateixa parròquia. Com a detall, cal afegir que participa de testimoni, Joan Oller i Quintana, propietari de can Garrigó. Precisament, la darrera referència de la torre del Mas Capella de la Sagrera és del mateix 1815 en que la seva vídua, Teresa Teixidó i 4 | TOTA LA SAGRERA 185 · OCTUBRE 2020

Solà, obté el seu usdefruit. La parella Josep Francesc i Teresa deixen quatre fills: Jaume, Pacià, Eulàlia i Maria Dolors Massadas i Teixidó. Després de 1815, la mina d’aigua Massadas passa al fill primogènit, Jaume Massadas i Teixidó que estudià per advocat, igual que el seu germà Pacià. Malauradament, Jaume mor solter el 1828 amb només 21 anys. Llavors, Pacià, passa a ser el nou propietari tot i que amb una condició establerta pel seu pare que marcaria el futur de la història de la Sagrera. Aquesta, de forma resumida, ens deia que Pacià Massadas només adquiriria el ple domini de les propietats en el cas que morís amb descendència, i si moria sense fills, tot passava a ser de la filla que designés la seva dona, Teresa Teixidó i Solà. Eulàlia Massadas es casà el 1823 amb Francesc Xavier Coll i Jover, i la seva germana, Maria Dolors, es casà el 1824 amb Ramon Sauri i Llopart. Com veurem, totes dues tingueren descendència. Teresa Teixidó morí el 15 de gener de 1844, moment en que el seu fill, Pacià Massadas, comença a parcel·lar l’heretat del Mas Capella de la Sagrera en solars per edificar, especialment els que donen a la carretera de Barcelona a Vic, que més endavant passarà a anomenar-se carrer de la Sagrera. Pel que fa a la mina d’aigua sabem que Pacià Massadas acaba la seva construcció, i també negocia la venda de plomes d’aigua. El 25 d’agost de 1864 Jaume Oliva i Tomàs Gili, en representació dels veïns de la Sagrera, acorden pagar 12.000 rals de billó a l’Ajuntament del poble de Sant de Martí de Provençals per a que construeixi una font pública que doni servei a la població sagrerenca. Així, el 7 d’octubre del mateix 1864, Pere Joan Vintró i Calvet, com alcalde, i Pacià Massadas i Teixidó signen un conveni en què aquest darrer s‘obliga a construir un pilar repartidor amb un dipòsit que doni servei per a 50 plomes d’aigua amb mesura de Barcelona. Cal recordar que una ploma d’aigua de Barcelona és una antiga unitat de mesura de cabal hidràulic que equival aproximadament a 2.200 litres al dia. El conveni també inclou que Pacià Massadas permet a l’Ajuntament construir una canonada des del pilar repartidor per portar l’aigua fins a la nova font pública. En aquest acord l’Ajuntament es queda amb la propietat de 2 plomes d’aigua que són les que arribaran a la font que es construirà en terrenys del Mas Capella i que toquen al carrer de la Sagrera. A més, aquest històric conveni està signat també pel secretari de l’Ajuntament, Josep Monte i de Ramis, i pel jutge de Pau del mateix poble, Llorenç Prim i Guasch. La font s’acaba construint durant els tres primers mesos de l’any 1865, que és la data que consta en el frontal que donava al carrer de la Sagrera. El punt seleccionat per ubicar la font és la cantonada amb el camí que duia a la parròquia de Sant Martí de Provençals i per darrera, també amb l’antic camí

a Sant Andreu de Palomar que actualment s’anomena carrer de Berenguer de Palou. Tal i com s’ha dit, Pacià Massadas parcel·la l’heretat en solars. Precisament el solar que dona al costat de la font es ven el 23 d’abril de 1865, un cop ja està construïda l’esmentada font. El comprador és Josep Gaig i March que hi construirà la seva casa de planta baixa i un pis. A partir d’aquest moment l’única font pública de la Sagrera passa a ser coneguda com a Font del Gaig. Cal apuntar que els germans Gaig i March, Francesc, Magdalena i Joan, propietaris de la masia de can Gaig de Santa Eulàlia de Vilapicina no són germans d’aquest Josep Gaig, tot i que coincideixin els dos cognoms. El que sí es creu (tot i que no podem assegurar el 100%) és que Josep Gaig és germà de Caterina Gaig i March, que es casà amb Josep Berdura i que fou la mare del conegut Mariano Berdura i Gaig, propietari de la masia de can Berdura (a tocar de l’actual plaça Maragall, on es conserva un passatge amb aquest nom). De Josep Gaig i March sabem que es va casar amb Maria Llavallol i Vallhonesta amb qui va tenir quatre fills: Josep, Maria, Eulàlia i Mercè Gaig i Llavallol. No s’ha localitzat en quina data Josep Gaig es ven la casa del costat de la Font del Gaig, però sabem que mor el 7 de gener de 1883. Pel que fa a Pacià Massadas i Teixidó es casà en dues ocasions; primer, el 1849, amb Leonor Roquer i Soler i després, el 1856, amb Amàlia Baradat i Vera, una noia 25 anys més jove que ell. El 23 de juny de 1873 mor sense descendència de cap de les seves dues mullers. Un cop mort, la vídua, Amàlia, acorda amb la família Massadas un conveni entre el que destaca la seva renúncia a l’usdefruit que li havia atorgat Pacià Massadas. La mort de Pacià Massadas comporta una batalla judicial entre els seus dos nebots, Josep Enric Coll i Massadas, hereu del testament de Pacià i l‘altra neboda, Teresa Sauri i Massadas (casada amb Carles Moy i Janer, comte de Moy). Inicialment qui continuarà la parcel·lació dels solars del Mas Capella fou Josep Enric Coll que urbanitza una gran part del barri de la Sagrera. I a més, l’1 de juliol de 1878 signa un nou conveni amb l’Ajuntament de Sant Martí de Provençals a qui traspassa la propietat de 5 plomes d’aigua més per donar servei a les noves fonts públiques, entre les que hi ha la font de la plaça de Massadas. A

partir d’aquest moment la mina d’aigua passa a ser coneguda com a Coll-Massadas. La data del 9 d’octubre de 1880 canvia la història del barri de La Sagrera ja que es dona sentència al judici per l’herència Massadas que guanya Teresa Sauri. Josep Enric Coll la recorre, però torna a perdre el 20 de maig de 1882; la torna a recórrer, fins que el Tribunal Superior de Justícia en data de 5 d’abril de 1883 dicta que Josep Enric Coll ha d’entregar totes les propietats Massadas que administrava a la seva cosina, entre les quals hi ha la mina d’aigua CollMassadas. La sentència té repercussió molt important per al barri de la Sagrera ja que tots els propietaris dels solars que estaven venuts i establerts a censos havien de deixar de pagar a Josep Enric Coll i començar a pagar a Teresa Sauri. Teresa Sauri i Massadas continua la urbanització del barri de la Sagrera. Aquesta mor el 17 de desembre de 1893. El seu marit, el tinent coronel Carles Moy, passa a administrar les propietats gràcies a l’usdefruit atorgat per la seva muller. A partir d’aquest moment la mina d’aigua passa a ser coneguda com a Mina del Comte de Moy. Aquest mor el 2 de març de 1898. La parella deixa dos fills: Carles Maria Moy i Sauri, comte de Moy (casat amb Elisa Calvet i Gómez-Ximénez) i Ramona Moy i Sauri (casada amb Ildefons Ayguavives i León, marquès de les Atalayuelas). Els dos germans es divideixen l’herència, incloses les finques de la Sagrera. El comte de Moy amb la propietat de la mina d’aigua. El 1897 signa un conveni amb Josep Déu i Garcia per vendre els drets per allargar un braç de la mina i així connectar-la amb la mina de can Piqué. No sabem fins quin moment estigué operativa la mina i quan la Font del Gaig començà a rajar aigua de la xarxa. A mode de cloenda s’ha de fer constar que la majoria dels noms originals dels carrers del barri de la Sagrera s’identifiquen amb la família Massadas, dels quals només es conserven dos, però això ja és una altra història. Jordi Sànchez i Ruiz, President de l’Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris

TOTA LA SAGRERA 185 · OCTUBRE 2020 | 5

Recuperació de la Font del Gaig o de can Gaig

Tal com comentàvem ara fa just un any, en les obres que es realitzen a l’àmbit del carrer Gran de la Sagrera-GarcilasoBerenguer de Palou, un element important del projecte és que contempla la recuperació i nova instal·lació de la Font de can Gaig (o del Gaig, segons les fonts consultades).

La font va esdevenir durant molt anys un punt de trobada al barri de la Sagrera. L’any 2001, es va retirar com a conseqüència del desús, les obres del voltant i l’estat de conservació amb la voluntat de buscar una nova ubicació per a un dels signes d’identitat del barri (actualment el que queda de la font es troba a un magatzem municipal de Nou Barris, segons les proves fotogràfiques a què hem pogut accedir). Amb les noves urbanitzacions, la ubicació prevista se situa a la vorera nord de la continuació del carrer de Garcilaso, al tram entre el carrer Gran de la Sagrera i el de Berenguer de Palou, orientada en direcció al carrer Gran de la Sagrera i integrada en una de les zones d’estada previstes. D’aquesta manera, es recuperarà una ubicació similar a l’original de la font. Abans d’instal·lar-la de nou, es netejaran i restauraran els elements que en formen part, i es connectarà a la xarxa d’aigua perquè torni a estar en funcionament. Agustí Carrillo | Junta AVV de La Sagrera

Obra de l’arquitecte barcelonès Antoni Rovira i Trias, de l’any 1865, és una font de pedra ubicada originalment a prop del Rec Comtal, concretament a la cruïlla actual del carrer Gran de la Sagrera i el carrer del Pont de Sant Martí, que era el que anava cap al Pont del Treball (després anomenat “Digne”), a tocar d’on havia estat instal·lada la caserna de bombers (fins a finals de la dècada dels 60).

Fes publicitat,

fes barri 6 | TOTA LA SAGRERA 185 · OCTUBRE 2020

Poliesportiu Camp del Ferro Just la setmana del 14 de març, quan esva iniciar el confinament, estava prevista la inauguració del complex municipal Camp del Ferro, al límit de La Sagrera amb Sant Andreu. Aquest equipament està estructurat en tres pavellons, dos d’ells per sota del nivell del carrer, i ha significat una inversió milionària (ens diuen que d’uns 16 milions!, que no era el que s’havia previst en un principi) per part de l’Ajuntament, malgrat ser d’ús gairebé privatiu d’algunes entitats esportives i que els sagrerencs de carrer només veurem de visita, a no ser que pertanyem a alguna d’aquestes entitats, que no és el cas de la majoria de veïns. Des de fa unes setmanes aquest poliesportiu ja està en funcionament, amb les dificultats i retallades que suposa el seguiment dels protocols Covid. El veïns, des de l’exterior, podem veure un edifici compacte, de gran mida i curiosa teulada, i amb una façana d’obra vista ceràmica que intenta no desentonar de l’entorn, en especial de les naus de la Llotja. Sabem que ha estat construït seguint pautes d’estalvi energètic i de baix consum, per tant serà una instal·lació sostenible, la qual cosa és signe d’un canvi d’estratègia en les noves construccions. Ens alegrem que aquesta obra, que fa uns dos anys que va començar i de la qual hem informat exhaustivament en algun número anterior, hagi arribat a ser realitat, malgrat alguns aspectes que considerem incomplerts. En primer lloc, la plaça davantera ha desaparegut i ara tenim un espai dur i poc acollidor, inclosos els bancs. I en segon lloc, el carrer que ha de comunicar el carrer Camp del Ferro amb el de Bonaventura Gispert, i que estava inclòs en el projecte previ, no se sap ni quan es farà, creant un cul de sac al costat del poliesportiu i dificultant l’accés d’una part dels veïns a un equipament teòricament sagrerenc.

Per acabar, ara esperem que l’Ajuntament compleixi una altra de les promeses fetes al veïnat del barri en reunions amb entitats (com és la nostra AVV) i en algun Consell de barri i que no és altra que la recuperació de les piscines existents en aquest espai i que es van enderrocar per construir aquest poliesportiu. En un espai contigu es preveu la construcció del CEM (Centre Esportiu Municipal) de La Sagrera, amb dues piscines exteriors, pistes de pàdel i sala de fitness, espais que serviran perquè es retorni a aquesta zona l’àrea esportiva pública existent des dels anys 60 i que ha estat zona de pràctica esportiva de diverses generacions de veïns de la Sagrera i Sant Andreu. Si s’haguessin complert els terminis promesos, a hores d’ara ja estaria el projecte fet i no es veuria amenaçat de les retallades previstes arran de la situació de pandèmia. De totes maneres no perdem l’esperança de veure fet realitat aquest complex i no es converteixi en un dels equipaments dibuixats i mai construïts, de la qual cosa tenim molta experiència els sagrerencs.

Agustí Carrillo | Junta AVV de La Sagrera

Horari: De dilluns a divendres 8.30h a 21h Dissabtes de 9h a 14h Josep Estivill, 33-35 08027 BCN Tel. 932 77 97 54 espaiverd2015@gmail.com

TOTA LA SAGRERA 185 · OCTUBRE 2020 | 7

breus OBRES A L’ESTACIÓ DE LA SAGRERA En el transcurs de les obres de l’estació ferroviària de La Sagrera n’hem vist de tots colors: projectes confrontats (=endarreriments), trifulgues polítiques entre Ajuntament-Generalitat Estat (=endarreriments), troballes arqueològiques (=endarreriments), crisis polítiques i econòmiques (=endarreriments), desviament de diners i modificacions de pressupostos (=endarreriments)... i així podria seguir més estona. Davant d’això no ens podem sorprendre que en les actuals obres a l’estació, les que afecten al nou traçat de les línies que passen per la zona a l’interior de l’estació, també hi hagi endarreriments. Estic fent referència a la connexió del nou traçat ferroviari amb la línia del Maresme, la R1. Pel que hem sabut pels mitjans de comunicació (i no per Adif, precisament) és que ha hagut una fallada en la planificació, ja que la posada en funcionament d’aquest nou traçat requereix d’uns tràmits de seguretat que no es van tenir en compte a l’hora de projectar els treballs.

Ens havia arribat a l’AVV la notificació que a principis de novembre aquesta connexió seria un fet, i la veritat és que el muntatge a l’interior del túnel de la infraestructura avança amb el ritme previst i s’acabarà dins del termini. Ara bé, sembla que les previsions per fer la connexió, que es faria tallant un cap de setmana la circulació de trens en aquesta línia de Rodalies, no es compliran perquè “algú” va oblidar que abans calia realitzar-se la pertinent homologació i validació per un organisme de seguretat ferroviària estatal, ja que sense el vistiplau corresponent els trens no poden circular. Jo no en sé gaire de quins són els sistemes de seguretat i de verificació, però em fa la sensació que amb un cap de setmana no n’hi haurà prou, ja que caldrà fer fins i tot algun simulacre d’evacuació, com fem en totes les instal·lacions on treballem. No m’imagino l’enrenou que es pot produir per a milers d’usuaris d’aquesta línia si els tallen el mitjà de transport més dies, en especial si són feiners, i això que ara ja tenen una reducció de servei des de l’estiu, per tant molt em temo que l’hauran d’ajornar a dates de vacances perquè tingui menys incidència, com pot ser el Nadal, i això si la situació de pandèmia actual es manté i no empitjora. I la història de l’estació té encara molt per escriure, per tant, continuarà...! AGUSTÍ CARRILLO | JUNTA AVV DE LA SAGRERA

BANC DEL TEMPS DE LA SAGRERA

93.291.48.50 deixant el vostre número de telèfon i ens posarem en contacte amb vosaltres tan aviat com es pugui.

Ens retrobem de nou, mitjançant aquesta revista, i us volem donar un missatge d’esperança i d’ànims per continuar endavant i entre tots fer que puguem tornar a la normalitat com més aviat millor. Donades les circumstàncies actuals, i de forma provisional, us podrem continuar atenent presencialment només amb cita prèvia, és per aquest motiu que us demanem que si voleu informació, ja sigui per demanar formar part del Banc, assessorament, oferiments o qualsevol altre motiu, us adreceu a nosaltres per correu electrònic a l’adreça: bdt.lasagrera@ gmail.com o bé anant o trucant a la Torre la Sagrera

L’equip de Secretaria continuem treballant per poder adaptarnos a aquesta nova manera de conviure i esperem poder fer molt aviat algun taller o xerrada que us pugui interessar.

8 | TOTA LA SAGRERA 185 · OCTUBRE 2020

Ens agradaria rebre per part dels usuaris/es tota mena de suggeriments, estem oberts a qualsevol iniciativa. Al mateix temps, també us animem a participar fent intercanvis amb altres usuaris del BdT, cosa que segur serà molt gratificant. De nou, com a cada revista, convidem les persones que encara no són usuaris/es que us animeu a venir a formar part d’aquest grup de persones disposades a ser útils i ajudar els nostres veïns de barri quan ho necessitin. SECRETARIA DEL BDT LA SAGRERA

breus SORTINT DE LA PENOMBRA Quan el 14 de març es va declarar l’estat d’alarma que després s’aniria allargant en el temps, la nostra associació va entrar en un terreny desconegut. La majoria dels seus membres vam haver d’actuar amb extrema prudència, perquè tenim edat de risc. A més, el tancament de l’equipament on dúiem a terme la majoria d’accions va portar que perdéssim visibilitat durant uns quants mesos. Però en aquest temps no hem estat inactius. A través dels recursos telemàtics i de les xarxes, la gent que forma la gran família de La Sagrera Es Mou hem mantingut, entre nosaltres, un contacte permanent. Via telemàtica s’han fet reunions de junta i de diverses comissions que formen l’entitat; s’han impulsat algunes activitats, com xerrades, tallers de zumba, contacte amb els cantaires de la coral dels petits, de la coral de Gospel, etc. S’ha col·laborat, en el seu inici, amb la Xarxa d’Aliments de la Sagrera, que ha estat impulsada per gent més jove i que ha vingut a atendre en moments d’extrema urgència

persones que tenien dificultats greus en qüestions bàsiques. Presencialment, també, s’ha procedit a la distribució dels ajuts als nadons en el seu primer any, fills de mares en situació de vulnerabilitat. El mateix vincle ha permès també conèixer alguns casos d’altres necessitats importants, que s’han mirat d’atendre amb els recursos de què disposem. Ara entrem en un nou període, en què de mica en mica es poden reprendre algunes activitats, les quals revisem i ajustem a les mesures sanitàries vigents; d’altres, de moment, no es poden tirar endavant. També tenim en ment noves iniciatives que haurem d’impulsar per ajudar a fer front a les nombroses mancances que estan apareixent. En aquest sentit estem en contacte amb la Xarxa d’Aliments de la Sagrera, i junts volem iniciar un acompanyament a les persones que ho necessitin, en l’aspecte d’assessorament digital, per tal d’ajudar a omplir instàncies, formularis, accedir a La Meva Salut, currículums... Més que mai demanem al veïnat el seu suport i la seva implicació per poder reforçar el sentit de comunitat, i des d’ella, enfortits, ser més útils i eficients en l’ajut per a qui el necessiti. Qui vulgui donar un cop de mà, ens podeu contactar via email: lasagreraesmou@gmail.com o per telèfon: 608008848 ASSOCIACIÓ LA SAGRERA ES MOU

Fes publicitat,

fes barri

Obert de 9 a 21 hores c/ Ciutat d’Elx 11 08027 Tel. i Fax. 933 497 840 TOTA LA SAGRERA 185 · OCTUBRE 2020 | 9

48 assemblea general de la Favb L’assemblea de la Favb aprova promoure alternatives socials al model de ciutat sense perdre de vista l’impacte de la pandèmia. La crisi sanitària ha afectat de ple el funcionament de les entitats veïnals, que s’han vist desbordades als barris per atendre emergències socials i s’han hagut d’adaptar com han pogut a una realitat canviant, amb els locals tancats i les Administracions públiques al límit. Així ho han expressat molts activistes a la 48a assemblea general de la Favb celebrada el 3 d’octubre, que s’ha desenvolupat en circumstàncies excepcionals derivades del nou format virtual, que d’una banda ha condicionat la participació, però que ha fet possible la trobada de 32 AV, la seva intervenció activa en temps real a l’assemblea i l’aprovació dels punts de l’ordre del dia: acta de l’assemblea anterior, informe de gestió i econòmic de 2019 i pressupost i pla de treball per al que queda d’any.

obert en previsió d’atendre una realitat que canvia de manera constant. La Favb és conscient que per assolir aquests objectius les associacions també s’han d’adaptar a les noves necessitats comunicatives que imposa la realitat de la pandèmia i promoure el treball col·laboratiu amb la resta d’entitats ciutadanes, com ha mostrat de manera positiva l’experiència de les xarxes solidàries que han funcionat a molts barris per atendre les persones afectades per l’emergència sanitària. Quant als temes interns, la Favb incorpora en aquesta assemblea, per aprovació unànime, el desplegament d’un nou protocol feminista que serà aplicable tant a la federació com a les entitats associades, i en aquesta línia acorda el canvi de nom de la mateixa federació amb una modificació dels estatuts, que passa a anomenar-se “Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona”. L’associació Provençals Mar, del districte de Sant Martí, és la nova entitat que s’incorpora a la Favb.

Un pla de treball que s’havia presentat a les associacions per al seu debat abans del confinament, però que ha hagut de reordenar prioritats per adaptar-se a la realitat derivada de la crisi sanitària i social. Entre els objectius principals: pressionar per millorar el funcionament dels serveis públics i l’atenció a la nova pobresa (els representants veïnals s’han mostrat especialment preocupats pel mal funcionament dels Serveis Socials i els CAP) i Finalment, l’assemblea ha aprovat diferents participar activament en el debat sobre l’ús de l’espai resolucions: sobre la situació actual dels centres “de públic i el model organitzatiu de ciutat. mala” atenció primària (a proposta de la Favb); per a l’erradicació de l’amiant a Catalunya (a proposta En paral·lel, el pla de treball recull també objectius de la comissió contra l’amiant de la Favb); i sobre la estratègics i de continuïtat de la Favb que passen urbanització i contra la cimentera del passeig marítim pel seguiment dels temes de ciutat i la promoció de la Nova Mar Bella (AV Front Marítim). d’alternatives socials al model de ciutat. A petició de les entitats, però, el pla de treball de la Favb queda Ana Menéndez | La presidenta de la Favb

10 | TOTA LA SAGRERA 185 · OCTUBRE 2020

Resolución aprovada en la 48 assemblea de la Favb PRESENTADA PER LA COMISsIó CONTRA L’AMIANt DE LA FAVB

L’amiant mata. Segons l’OMS és un cancerigen de grau 1. A Espanya va ser declarat il·legal per al seu ús, producció i comercialització el 2002, i la Unió Europea insta els governs dels països membres (Resolució 2013 i predictiva 2015) a erradicar l’amiant l’any 2028 de les instal·lacions públiques o d’alta concurrència i tot l’amiant el 2032. Davant d’aquesta situació i per iniciativa i im- puls de Jubilats de Macosa-Alstom afectats pel amiant, l’Área Metropolitana de Barcelona (AMB) va aprovar a l’abril del 2019 un Pla d’acció para erradicar tots els materials que tinguin amiant en les 36 municipis metropolitans i mesos més tard, el 22 d’octubre, el Govern de la Generalitat va aprovar l’Acord GOV/149/2019 per a l’erradicació de l’amiant de Catalunya. Per complir amb aquest objectiu es crea la CEAC (Comissió per a l’Erra- dicació de l’Amiant de Catalunya) i la comissió Desamiant-Cat. Des del mes de gener de l’any 2020 aquestes comissions estan treballant per organitzar el desamiantat de Catalunya de forma segura, garantint la salut dels treballadors, la salut pública i seguint el calendari de la Unió Europea. Davant d’aquesta situació, des de la FAVB i a través de la Comissió de Medi Ambient vam deci- dir impulsar i donar suport activament a les iniciatives dels Jubilats de MacosaAlstom afectats pel amiant i vam crear la Comissió Contra l’Amiant de la FAVB. Des d’aquesta comissió hem donat suport i impulsat totes les iniciatives que a Barcelona garanteixin el desamiantat de tot el material que contingui amiant, tal com insta la UE, i que es faci garantint que no hi hagi dispersió de les fibres d’amiant en l’ambient, fibres que tenen una gran capacitat de provocar diferents tipus de càn- cer, fibres que poden matar, que han matat milions de persones al llarg de la història i que si no es retiren de les nostres instal·lacions seguiran des- prenent-se en el medi ambient amb el consegüent risc per a la salut dels ciutadans. Però aquesta dinàmica que ha posat en mar- xa l’administració no està al marge, tot al contrari, de la pressió de la ciutadania que està denun- ciant les greus repercussions sanitàries que pro- voca la dispersió de fibres d’amiant en l’ambient aconseguint en alguns casos imposar mesures adequades per la seva erradicació. Una munió de conflictes que van des de l’àmbit laboral, com és la lluita dels treballadors del metro, a l’àmbit veïnal com els que s’han donat en el cinema Urgell, 12 | TOTA LA SAGRERA 185 · OCTUBRE 2020

tallers Sagrera, pàrquing Sagrera, benzinera Ma- resma, fàbrica Maresma, Mercat de L’Abaceria... i en l’àmbit dels equipaments escolars (en els dis- trictes de l’Eixample, Nou barris, Sant Martí i Sant Andreu). També el veïnat organitzat ha reaccionat per demanar el desamiantat de grans superfícies contaminades com és el cas del Turó de la Rovira. El moviment veïnal constata que les bones in- tencions, inclús els acords del Parlament de Cata- lunya que fa anys ordenava la retirada d’aquests elements de les escoles, continuen sense complirse. Tenim infants exposats, equipaments i hospitals malalts, treballadors sense revisions mè- diques a les quals hi tenen dret...Un desastre. Hem d’exigir: 1.Potenciar la participació de totes les adminis- tracions catalanes (ajuntaments, diputacions, etc.) a les comissions CEAC i Desamiant-Cat per tal de poder obtenir un ordenament jurídic que garanteixi l’erradicació de l’aminat conforme a les directrius i terminis que observa la Unió Europea. 2.L’Ajuntament i la Generalitat avui han d’as- sumir la responsabilitat de controlar i fer complir que el desamiantat es faci amb mesures estrictes de seguretat, que impedeixin la dispersió de fibres d’amiant en l’ambient. No s’ha d’autoritzar cap desamiantat sense un pla de treball que garanteixi la salut dels treballadors i la salut pública. 3.Amb caràcter prioritari i urgent volem cens d’escoles amb amiant a Barcelona i calendari de retirada. 4.Fer amb caràcter prioritari i urgent revisions mèdiques pertinents a tots els antics treballadors afectats per l’amiant. 5.Tenir recursos per a la investigació de les malalties que provoca l’amiant, especialment el mesotelioma. 6.Que l’Ajuntament de Barcelona obri canals d’informació i consulta perquè la ciutadania cone- gui els seus drets i la manera adequada a procedir en cada cas. Comissió Contra l’Amiant de la FAVB 3 d’octubre 2020 | Assemblea de la FAVB

Resolución aprovada en la 48 assemblea de la Favb PRESENTADA PER LA junta de la favb

Fa uns dies vam fer públic un document on exigíem que es dotessin els Centres d’Atenció Primària del per- sonal i els recursos necessaris per fer assistència pre- sencial.

serien les de dotar a l’atenció primària de personal, mitjans i espais sufi- cients perquè pugui fer la seva feina de forma digna, presencial i amb els estàndards de qualitat.

Dèiem que després d’uns quants mesos de la finalit- zació de l’estat d’alarma, contemplàvem amb perplexitat com els centres d’atenció primària dels barris continua- ven restringint les visites presencials. Una nota de prem- sa de finals de juny informava que a partir d’aquell mo- ment seria una persona del centre o d’una subcontracta a través del telèfon qui valoraria si el motiu de la trucada requeria o no una visita presencial. Sorprèn que s’apel·li contínuament a la responsabilitat individual per tal d’evi- tar contagis i a la necessitat de complir les mesures de prevenció, però en canvi no ens considerin responsables quan necessitem una consulta.

• Que aprofiten les llibertats de contractació que per- metia l’estat d’alarma i el traspàs de competències a les comunitats autònomes per, entre altres coses, destinar 18 milions d’euros a contractar una empre- sa per fer rastreig de casos quan sabem que majori- tàriament això ho està fent l’atenció primària. O per anunciar a bombo i plateret la construcció de cinc hospitals de fireta per 50 milions (això d’entrada, ja sabem el que passa amb el sobrecost), sense aclarir amb quin personal funcionaran.

El despotisme dels responsables de salut de la nostra ciutat, i en general de tot el país, supera tots els límits. Es vulneren drets fonamentals com l’accés al professional de referència al·legant temes de seguretat quan altres dispositius com, per exemple, els CUAPs, els hospitals i les consultes privades no tenen aquestes mesures de protecció. A més, les empreses continuen funcionant, el transport públic també, inclús han obert les escoles per- què amb mascareta, separació i ventilació poden estar unes quantes hores sense problema. ¿Com s’explica, doncs, que les persones amb cita prèvia no puguin estar degudament espaiades en una sala d’espera i no puguin ser ateses pel professional que correspongui?

• Que s’aprofita el sentiment de desprotecció i incer- tesa de la població per fomentar indirectament les assegurances i les consultes privades.

Es vulneren els drets: • A ser atesos per l’atenció primària que, teòricament, és la porta d’entrada al sistema. Recordem que és un servei públic finançat amb diners de la població. • A contactar i parlar directament amb els professio- nals sanitaris de referència que ens han assignat i que coneixem i ens coneixen. • A la intimitat, perquè hem d’explicar la nostra situa- ció per telèfon a una persona que no coneixem i a la qual prèviament hem facilitat les nostres dades o explicar-ho a la porta del centre on ho escolta tothom que s’hi espera.

• Que se segueixin mantenint contractes amb empre- ses com MUTUAM per atendre les persones que viuen a residències quan s’ha demostrat l’incompli- ment de les seves obligacions.

L’excepcionalitat de la situació i l’amplitud de les res- ponsabilitats no fa factible demanar la dimissió dels res- ponsables polítics, però sí exigir el reconeixement que els dèficits actuals són conseqüència d’un consens polí- tic que va crear un marc que ha permès desprestigiar el sistema sanitari públic, fomentar l’assegurança privada i prioritzar els interessos polítics sobre el benestar de la gent. Mai hauríem pensat que arribaríem a la situació de destrossa actual que supera els temps de les retallades i posa en perill el sistema sanitari públic i la nostra salut. Segurament les retallades eren una etapa més del pro- cés de descapitalització i aniquilació del sistema públic. Ens indigna que en una situació de vulnerabilitat ex- trema de la població, els responsables vagin a la seva. Plans i més plans que no s’avaluen ni es duen a terme, diners que no se sap on van a parar, gestors amb carnet polític que no saben gestionar més enllà de la seva con- tinuïtat. I mentrestant hi ha gent que no pot accedir als serveis als quals hi té dret.

• A participar en les decisions dels temes que ens afecten, donar compte del funcionament dels serveis públics i fis- calitzar què es fa amb els nostres diners.

Com a propietaris del sistema exigim que aquest respongui a les nostres necessitats, que en aquests moments són la resolució de molts problemes de salut ajornats per altres prioritats, el control adequat per evitar contagis de Covid-19, ser atesos com ens mereixem, re- plantejar el sistema de cures i participar en les decisions de tot allò que ens afecta.

• A manifestar la nostra disconformitat: el Govern pro- hibeix concentracions a menys de 500 m. d’un cen- tre sanitari. Denunciem: • Que les administracions (Generalitat, Ajuntament, Consorci...) no compleixen amb les seves obli- gacions que, en aquest cas,

Ens reafirmem en la necessitat d’una participació real dels usuaris en les decisions que ens afecten, aquesta participació ha de ser activa en l’exigència als respon- sables pel que fa a poder exposar les necessitats i en el rendiment de comptes de les seves actuacions. TOTA LA SAGRERA 185 · OCTUBRE 2020 | 13

30 PASSES

El gran foc de La Sagrera La principal preocupació des del primer moment era que el foc no s’escampés cap a l’estació ferroviària de mercaderies i a les altres empreses del voltant, com la de licors situada a l’actual Torre de La Sagrera, un magatzem de cereals o una fàbrica de plàstics. També, preventivament, es van evacuar els veïns dels habitatges situats a l’altra vorera del carrer, entre ells les monges de l’Escola de la Mare de Déu dels Àngels, que residien davant per davant, tot sota una espessa boira de fum que ennegria tot el barri i era visible des de molts punts de Barcelona.

Magatzems Sagrera SA, empresa anomenada així des de 1999, i que anteriorment era Almacenes Sagrera SA, s’havien establert en unes grans naus entre el número 6 i el 30 del carrer Berenguer de Palou l’any 1958, i es dedicaven al que avui en diríem sector logístic, emmagatzemant mercaderies per compte dels seus clients. El 23 d’agost de 1959 va patir un incendi que els veïns de La Sagrera van viure amb el cor encongit i del qual han circulat les més rocambolesques històries, prova de com són de febles les fonts orals: ni era caserna militar, ni hi havia explosius, ni benzol, tot i que per al Cos de Bombers va marcar una fita. Era diumenge al matí, cap a dos quarts de deu, quan el fum va començar a sortir d’un dels magatzems on hi havia bales de cotó i també bidons, no de benzol com es diu, sinó com es va aclarir i publicar en diverses notes, olis minerals de baix grau d’inflamabilitat. Al cap de poca estona el foc esgarrifava, i a més dels bombers locals (cal recordar que llavors la Sagrera tenia caserna de bombers al carrer Gran amb Garcilaso) havien arribat reforços del Parc Central, al carrer Provença, i del de l’Exposició, a Montjuïc, amb una dotzena de vehicles i un total de vuitanta bombers dirigits pel propi director del cos, l’arquitecte Sabadell i el sotscap Jordan.

El punt més dramàtic va ser l’explosió de diversos bidons afectats pel foc, amb detonacions que causaven gran impacte i perill, i es van viure moments dramàtics, fins al punt de demanar reforços. El governador militar Luis del Amo Peris va mobilitzar un secció del cos d’enginyers que no va arribar a intervenir. Un altre dels moments més dramàtics, més que les espectaculars explosions dels bidons i de les columnes de fum, i del qual els sagrerencs no en van tenir coneixement, va ser el considerat més perillós per als bombers: l’esfondrament d’una paret que va agafar diversos membres del cos treballant en el sector i que causà cinc ferits, algun amb trencament d’ossos. Arran d’aquest fet es va elevar el nombre total de bombers ferits a sis, alguns dels quals restaren ingressats al l’Hospital Clínic. Tot el matí i migdia de diumenge el foc va ser l’espectacle. La Guàrdia Urbana i la Policia Armada van establir un cordó de seguretat per allunyar els curiosos, i cap a dos quarts de quatre de la tarda el foc es va donar per extingit. Seguidament va retornar la majoria de bombers a les seves casernes, i van deixar un equip de reforç de guàrdia que anava apagant les brases per evitar una possible revifalla. Segons el propietari, Francisco Moral Bas, les pèrdues eren incalculables, però l’empresa continuaria fins als nostres dies que, afectada per les obres ferroviàries, marxaria a una nova ubicació. Però històries de focs més enllà, de l’Estació ferroviària de mercaderies hi ha un bon motiu per parlar-ne d’altres dies Joan Pallarès-Personat

14 | TOTA LA SAGRERA 185 · OCTUBRE 2020

TOTA LA SAGRERA 185 · OCTUBRE 2020 | 15

L’HODONÍMIA DE LA SAGRERA Malgrat que el títol d’aquest escrit sembla que tracti d’un comportament sexual heterodox o d’un virus pandèmic, el cert és que l’hodonímia es allò que fa referència a un hodònim o, en català planer, el nom d’una via pública: “carrer Gran de la Sagrera” o “passatge de Coello”. Els noms dels carrers de la nostra ciutat els examina la Ponència de Nomenclàtor dels carrers de Barcelona, que rep les propostes de qualsevol persona, entitat pública o privada o del propi Ajuntament. Les estudia, les consulta amb el Districte afectat i, si arriba a un acord, les eleva a l’alcaldessa, qui signa l’aprovació del nom.

fos així, una revisió metòdica de la història dels propietaris de la Hispano Suiza, col·laboradors del franquisme i del nacionalcatolicisme, no superaria els primmirats criteris de la política de canvis de nom de carrers i places de l’alcaldessa Colau. I ja sigui de passada: no hagués estat més escaient trobar un espai per a donar-li aquest nom a un de més proper al lloc on estava la Hispano Suiza? Per exemple, la plaça que hi ha a la cruïlla dels carrers Torroella de Montgrí, Portugal i Pegàs, molt a prop de l’Escola Pegaso.

L’origen dels noms dels carrers de Barcelona es poden consultar al web del nomenclàtor de l’Ajuntament de Barcelona. Però aquest servei municipal (de la ciutat del segle XXI amb carrers plens de carrils diversos i pintats amb colors variats) té les seves dades gairebé al dia (només tenen un retard de 10 anys segons ells mateixos reconeixen). És per això que alguna informació de les que segueixen pot no estar actualitzada. La Hispano Suiza va estar a la Sagrera entre els anys 1911 i 1946 i l’ENASA

Segueixen tres exemples, si més no curiosos, de noms de places i carrers del nostre barri.

Plaça de la Hispano Suïssa

va seguir al barri fins a la seva marxa el 1983. Diverses generacions de sagrerencs hi van treballar durant aquests 72 anys i els camions Pegaso, que allà es fabricaren, foren un important referent de la indústria automobilística. Fotografia de fons: autoria desconeguda.

És cert que ningú al barri devia dir “jo treballo a la Hispano Suiza”, però potser la placa hauria d’haver respectat el nom oficial de l’empresa. I què diu el nomenclàtor? Una història molt llarga resumida en unes poques línies amb una frase final inquietant: “El 1946, a través de l’Institut Nacional d’Indústria, passà a ser l’Empresa Nacional d’Autocamions (ENASA), on es construïren els camions Pegaso. La Hispano Suïssa participà en un 10% del negoci.” De quin negoci? La Hispano Suiza no passà a ser l’ENASA. En realitat, tal com està publicat al web del Centre de Documentació de la Sagrera, l’ENASA va comprar la fàbrica que la Hispano Suiza tenia a la Sagrera a canvi del 10% de les accions de la pròpia ENASA. La Hispano Suiza va seguir activa a França i encara ho està avui en dia a Espanya, fabricant automòbils de gamma molt exclusiva (1,4 milions d’euros el model Carmen 2019). Per altra banda, el nom de la plaça és merescut pel gran nombre de sagrerencs que varen treballar a l’empresa. Si no 16 | TOTA LA SAGRERA 185 · OCTUBRE 2020

Logotip dels camions Pegaso propietat d’Iveco S.p.A.

Carrer del Pegàs El nomenclàtor en línia diu que el nom es deu a “la fàbrica de camions i altres vehicles amb la marca Pegaso. Pegàs era un cavall alat mitològic engendrat per Posidó i la Gorgona Medusa”. Si allà estava la fàbrica que fabricava els Pegaso, per què el carrer es diu del Pegàs? Per la lògica que segueixen li podien haver posat “carrer de Posidó i Medusa”!. I efectivament, Pegàs era un cavall mitològic amb ales; però... a on són les ales al cavall dels camions Pegaso? (veure logotip a la imatge). La realitat és que la petroliera nordamericana Mobil ja tenia registrat un Pegàs alat com a logotip i les seves ales no s’hi varen poder incorporar al dibuix del camió espanyol.

El fet és que es tracta d’una catalanització feta amb calçador per desconeixedors de la història de la Sagrera, de l’automòbil a Espanya i de moltes coses més.

En realitat, el motiu del nom és el que dona el nomenclàtor en línia i la història de per què la va encertar és ben prosaica. Puc donar fe de com va anar.

Com a mostra un botó: no fa gaires anys, quan es consultava al nomenclàtor el carrer del Pacífic, ho resolia amb un contundent “Oceà”. Ara argumenta que és “per Josep o Joan Urpí, home de gran benignitat i mansuetud, propietari d’una petita casa que hi havia a l’indret i rajoler d’ofici”. Ponència dixit.

L’abril de 1979 els socialistes varen guanyar les primeres eleccions municipals a Barcelona fetes pel sistema del sufragi universal després de la dictadura franquista. Una de les seves primeres mesures fou eliminar del nomenclàtor barceloní qualsevol referència al franquisme i a la Sagrera només n’hi havia una: el carrer de Matías Montero. Matías Montero y Rodríguez de Trujillo no fou el primer militant de Falange Española mort, però sí el primer a morir assassinat en un atemptat, i el franquisme de primera hora el va convertir en una mena de protomàrtir. La traïció de Franco a la Falange el va anar oblidant, cosa per la qual li fou dedicat un carrer al no-res de Barcelona, sense sortida ni habitatges, que no era més que un descampat semiurbanitzat.

Carrer del Camp del Ferro Segons el nomenclàtor aquesta curiosa denominació es deu al “Nom popular d’un terreny de la Sagrera”. El nom se li va assignar oficialment al carrer el desembre del 1979 i puc afirmar que ningú que jo conegui o recordi denominava aquella zona com a Camp del Ferro. Però el nom hi va quedar i les explicacions “històriques” van començar a sorgir d’hemeroteques en línia consultades per afeccionats a la història, de l’anecdotari popular, per no anomenar-les llegendes urbanes... Que si hi havia una escola per a ferroviaris anomenada “la ferro”, que si hi va haver un camp de futbol d’un equip que es deia el ferroviari o la ferroviària, que si en comptes de Camp del Ferro havia de ser Camp de la Ferro...

Un vespre d’un dia d’aquell any tenia lloc una reunió a la seu d’una entitat del barri, el nom de la qual no citaré per discreció, però sí diré que tenia aleshores la seu a uns barracons que havien estat utilitzats pels treballadors que havien construït l’Escola Pegaso. De sobte, va entrar una persona militant dels socialistes i va dir que s’havia de canviar ràpidament el nom del carrer Matías Montero, però que no sabien quin nom posar-hi. Una de les persones que estava a la reunió va comentar que el seu pare, de petit, hi anava a jugar, i que li deien el camp del ferro. La persona militant socialista va marxar i aquí va acabar la cosa... El 20 de desembre de 1979 es va fer oficial el canvi de nom del carrer de Matías Montero pel de carrer del Camp del Ferro. Cal recordar ara el que s’ha dit més amunt sobre el rigorós procediment de canvis de nom de carrers que en aquell moment va signar l’actual president de l’Institut Barcelona d’Estudis Internacionals, Narcís Serra. Joan Gironès Pau Membre del Centre de Documentació de la Sagrera

Carrer del Camp del Ferro vist des del carrer de Berenguer de Palou, 1982. Fotografia: Fons Centre de Documentació de la Sagrera.

D’aquest 2020, que havíem emprès amb optimisme abandonats a la singularitat de la xifra, ens en quedaran ben pocs records; però sí alguns termes que, al gener, ni sospitàvem que ningú podria arribar mai a encunyar: Coronavirus, Covid, PCR... I un dels conceptes que restarà per sempre amb nosaltres serà el de la distància social, l’element que, juntament amb el rentat de mans i la mascareta, conforma la Santíssima Trinitat preventiva contra la pandèmia que ens assota. Certament, les nostres vides han quedat definitivament afectades per la distància social. El confinament inicial i les limitacions posteriors orientades a evitar els rebrots han impactat de ple en les relacions grupals. Ho he observat en els cercles pròxims i ho he ensumat en els de més enllà. Dels primers dies en què imperaven la solidaritat, la determinació a canviar el nostre sistema de valors i el convenciment que, de tot plegat, en sortiríem reforçats, hem acabat caient en el pessimisme, l’egoisme, la desconfiança i la malfiança. Era això la distància social? Al barri també l’hem detectada aquests mesos, la distància social. L’existent, per exemple, entre l’estació de La Sagrera i el palau de la Moncloa, on es plantegen destinar les ajudes europees a construir el tren d’alta velocitat entre Madrid i l’aeroport de Barajas... També és distància social la que a diari s’eixampla entre la ciutadania i les autoritats de casa nostra. Cinc setmanes després d’haver-se prohibit fumar a la via pública el nombre de sancions són les que personalment sospitava: entre zero i cap... malgrat que la pràctica fumadora passiva es manté davant la manca de respecte dels viciosos actius, que observen la distància social amb el mateix zel amb què els amos dels bars distribueixen les taules a les terrasses. ¿Què es podia esperar d’un país que prioritza la reobertura dels bars a la de les escoles? ¿Què es podia esperar d’un país que prioritza els PCR als futbolistes i els permet abraçar-se públicament, mentre limita els recursos a les residències d’avis on els ancians corren el risc de morir de pena? No recordo on vaig llegir que si els astres del futbol havien estat els primers a rebre PCR, seria de justícia que fossin ells els primers a testar les vacunes. Però parlar de justícia en un país on els jutges mantenen una distància social tan acusada amb la ciutadania és un brindis al sol. Distància social també és la que des de La Sagrera, i segurament des de qualsevol barri no cèntric de Barcelona, es percep com creixent amb la Guàrdia Urbana de Barcelona. De poc serveix reclamar els seus serveis o denunciar conductes incíviques, perquè 18 | TOTA LA SAGRERA 185 · OCTUBRE 2020

la resposta obtinguda tendeix a ser nul·la. Distància social és observar a diari que als nostres parcs cada cop és més comuna la pràctica de deixar deixalles a escassos, no metres, fins i tot centímetres, de les papereres. Una pràctica davant la qual les “nostres” autoritats (caldria advertir a alguns personatges que l’autoritat no la dona el càrrec, sinó que es guanya dia a dia a través de l’exemple) deuen considerar que és millor adoptar una distància social. Una pràctica evidentment deliberada i que és fruit del progressiu distanciament social existent entre el veïnat i el consistori. El mateix consistori que ha acolorit propagandísticament l’Eixample perquè s’ha de visualitzar com a ‘bikefriendly’... mentre a la Meridiana, a l’alçada de La Sagrera, la distància social entre ciclistes, patinadors, vianants, runners, avis amb cotxet, repartidors de butà, riders explotats de Glovo... és tan impossible com circular amb un mínim de sentit comú. I compte: molts encetaren el confinament adoptant aquell principi filosòfic conforme tota crisi és una oportunitat. I de l’oportunitat de retallar la distància social amb aquells veïns fins llavors ignorats han acabat passant, perquè així és de gandula i de mesella l’espècie humana, a adoptar distància social amb el teixit comercial del nostre barri. Abandonats per complet a la tecnologia, a la facilitat del clic, han retallat la distància en el procés de compra i s’han lliurat despreocupadament a l’algoritme dels gegants del comerç en línia i han agafat distància social amb el comerç del barri, amb el comerç que paga impostos al territori, amb el comerç que ens il·lumina els carrers, amb el comerç que dona vida al nostre entorn... Aquesta distància social amb el comerç de proximitat, no ens la podem permetre: només nosaltres podem evitar el seu tancament; només nosaltres podem evitar que ens continuïn donant servei; només nosaltres podem evitar haver-ho de lamentar quan sigui massa tard. Un comerç de proximitat que, no ho oblidem, també contribueix any rere any a la nostra Festa Major. Gaudiu de la Festa, encara que enguany sigui menor! Gaudiu de la Festa de tardor... i durant tot l’any de la professionalitat dels nostres veïns comerciants. Bona Festa Major a tothom! Jordi Vilagut, veí, periodista i defensor dels valors veïnals

La NAU BOSTIK Nous escenaris culturals post-pandèmia

És recurrent apel·lar a nous reptes i oportunitats quan esclata una crisi. Si a sobre estem parlant d’una pandèmia sense precedents en les últimes dècades i ens centrem en l`àmbit de la cultura, la qüestió pren dimensions que s’han d’afrontar amb capacitat de reacció, amplia flexibilitat i una gran dosi d’imaginació. El gran repte que tenim a la Nau Bostik el podríem resumir responent a una sèrie d’incerteses que de ben segur són compartides per altres equipaments i espais de la ciutat. Després dels embats de la COVID, fixarem l’enfocament en una realitat més íntima, més petita? Serem capaços d’aprofitar les dimensions dels nostres espais per adaptar-nos a les regulacions permanents? Com fem per no renunciar a la barreja que genera un espai de trobada i l’esdeveniment cultural? Des d’aquest punt de partida el confinament a causa de la pandèmia ens ha obligat durant uns mesos fer una aturada i, consegüentment, a pensar amb calma. Hem gaudit d’un parèntesi temporal per aixecar la mirada i tenir perspectiva del que s’ha fet i del que ens queda per davant. Un temps únic en un context d’acceleració de l’activitat que massa sovint ens ha fet ser més reactius i menys propositius. En definitiva, temps per planificar i posar ordre a un espai que a voltes semblava que tenia dinàmica pròpia. L’actiu del capital humà que envolta la Nau Bostik (potser el que el fa més fort) ha permès que aquest punt d’inflexió hagi arribat quan el projecte, tot just al febrer, va complir cinc anys de vida. Un moment on fer un balanç honest que ens aboca a dir que tot i l’energia i el desbordament que es desprèn de tota la gent que fa possible la Nau Bostik com a espai comunitari, aquest ha d’anar compassat amb un horitzó que volem poder conduir de manera col·lectiva cap a un futur d’espai de gestió comunitària, amb una direcció concreta i amb l’objectiu concret d’un futur no massa llunyà que cohesioni els tres elements que al nostre entendre són el gran potencial de la Bostik: espai, comunitat resident i teixit social i veïnal del barri de la Sagrera.

PERRUQUERIA

MAR-I-BEL Tel. 93 352 29 63 C/ Sant Antoni Ma Claret, 474, 1r 2a 08027 Barcelona

Cal, per tant, un cop de timó per començar a produir més esdeveniments propis, més cultura de base, entesa aquesta com la que es genera des dels diversos col·lectius residents, de baix a dalt, i que poden aprofitar els mateixos espais de la Bostik per projectar-se al barri i a la ciutat. I una segona vessant que passa per un treball territorial que incorpori en tot el potencial social del barri el projecte Bostik, posant les naus, estructures i equip de gestió al servei del territori. Aquest estiu la Bostik ha esdevingut un espai de trobada que ha fet més permeable el vincle de la comunitat resident amb el teixit social del barri. En aquesta línia encetem aquest nou curs un cicle d’activitats amb la presentació de diferents exposicions, xerrades i activitats, teixint aquesta nova normalitat tan esmentada sense cap imposició. Amb les mesures de seguretat adients en cada moment, amb la prudència que demana la nova situació, però sense renunciar a la nostra essència d’una manera de fer. Temptejant nous camins que ens permetin tenir un peu clavat fermament a terra abans de donar el següent pas. La Bostik no serà aliena a una realitat social on diferents emergències comencen a surar en un context de crisi econòmica. Tenim clar, en aquest sentit, que volem ser part activa de la solució en els temps difícils que s’albiren. Mantindrem, però, la brúixola ben orientada en uns objectius que ja hem compartit en altres ocasions: camí ferm cap a un futur on es conservi la Bostik com un dels darrers vestigis que ens recorda el passat industrial del barri de la Sagrera, preservant l’estructura fabril i apostant per la continuïtat de l’espai com un gran centre de creació i cultura a Barcelona. La Nau Bostik ha de continuar sent un actiu del canvi estructural que ha de fer la ciutat, un factor humà i cultural que la zona requereix per millorar la vida del seu veïnat, i ho ha de ser apropiant-nos-la i fent efectiu el dret a la ciutat. Jorge Sànchez Equip de Gestió Nau Bostik

Fes publicitat,

fes barri

La Sagrerina reprèn el pas A principis d’aquest 2020, un grup de persones vinculades al barri posava en marxa La Sagrerina, un diari independent amb la vocació de mantenir informat el veïnat de totes aquelles activitats i situacions que s’esdevenen al barri. En poc temps, aquest mitjà digital agafà protagonisme i volada com a referent de La Sagrera, en especial amb l’esclat de la pandèmia, quan tothom necessitava superar la necessària distància social imposada.

Participació ciutadana Iniciatives com l’enviament de fotografies dels racons buits del nostre barri a conseqüència del confinament, permeteren assolir un dels objectius que perseguia La Sagrerina, com és el de la participació ciutadana. A diari arribaven a la redacció d’aquest mitjà imatges que donaven fe de la transformació de La Sagrera en les primeres setmanes de pandèmia. Així mateix, foren també desenes de persones les que se sumaren a la proposta de retratar-se amb mascareta, com a testimoni d’aquest temps que ens ha tocat viure i patir; un projecte que també revela el desig del veïnat de participar en accions comunitàries i que dona sentit al propòsit d’aconseguir la col·laboració de tothom que se sent part integrant d’aquest barri. Raons personals i professionals han comportat que aquest estiu La Sagrerina no hagi pogut mantenir el ritme i mantenir informat el veïnat com hauria estat el nostre desig. Confiàvem a poder resoldre els obstacles amb el pas de les setmanes, però la situació particular de cadascun dels membres de l’equip ha fet impossible aquesta continuïtat.

Nova etapa, nou equip Tanmateix, el desig era que La Sagrerina pogués continuar el seu pas al ritme que un barri com el nostre reclama i mereix. I és per això que, si més no en aquesta immediata etapa, el diari digital de La Sagrera serà conduit per l’equip d’un dels equipaments culturals més emblemàtics del nostre entorn: el de la Nau Bostik. Estem convençuts que tothom continuarà servant la confiança en La Sagrerina i contribuint al seu creixement, perquè tenim el convenciment que, de la mateixa manera que aquest mitjà ajuda a cohesionar el nostre barri, és reforçant La Sagrerina com podem contribuir a fer de La Sagrera un lloc millor per viure-hi. Gràcies per continuar formant part de les vostres vides.

La col·laboració amb les entitats del territori és una prioritat Per a la Delegació de Sant Andreu del Centre de Normalització Lingüística de Barcelona (CNL de Barcelona) és una prioritat estendre els serveis a través de la col·laboració estreta amb les entitats del territori arrelades al barri i que des de fa molts anys fan una feina imprescindible a peu de carrer. Amb aquesta voluntat s‘engeguen cursos bàsics de llengua catalana gratuïts amb professionals de la llengua que s’imparteixen a les seus de les entitats amb l‘objectiu de fer una atenció més propera i amb la voluntat de donar l‘oportunitat a tothom qui ho vulgui a accedir a un curs de català amb la possibilitat d‘obtenir una certificació homologada. Actualment, aquesta xarxa de col·laboració s’estén al districte de Sant Andreu a T’acompanyem i Comvivim, entitats diferents amb necessitats específiques que mirem d’atendre de la manera més personalitzada possible. Més enllà dels cursos s’ofereixen altres serveis, com és la possibilitat que les entitats siguin Punt de Trobada del programa Voluntariat per la Llengua, la participació en les diverses campanyes de foment i extensió de l’ús de la llengua catalana i l’assessorament lingüístic entre altres. L’acollida dels serveis de la Delegació de Sant Andreu del CNL de Barcelona sempre és molt positiva i es treballa en el marc d’una col·laboració entre els agents de confiança i enriquiment mutu. Per altra banda, i des de la visió del professorat que assumeix aquesta tasca, saps que quan vas a fer un curs a una entitat fas molt més que no pas un curs de català. La realitat de les persones i les seves situacions sovint complicades transcendeixen l‘objectiu inicial del curs. El resultat de tot plegat és una col·laboració que enriqueix tots els agents implicats i on tothom hi surt guanyant 20 | TOTA LA SAGRERA 185 · OCTUBRE 2020

Ciudades Imposibles la Sagrera Des de la Nau Ivanow, us fem arribar la carta de la Compañia Opcional, que ha estat treballant durant un any en el projecte Ciudades Imposibles la Sagrera. Aquest projecte surt de la necessitat de vincular l’espai de creació amb el territori i fer-ho mitjançant la línia de relacions internacionals que tenim construïda. L’equip de la Nau va pensar ja fa un parell d’anys que era necessari que poguéssim parlar sobre l’estació amb una mirada externa que ens ajudes a tornar a despertar d’aquest malson que és el forat de l’estació.

Carta a l@s vecin@s de la Sagrera Hola, somos la Compañía Opcional, un grupo de teatro afincado en México y formado por personas nacidas en México, Argentina y España. Hace un tiempo el equipo de la Nau Ivanow nos invitó a la Sagrera para hacer juntos un proyecto, de ahí surgió Ciudades Imposibles Barcelona. Debido a que esta pieza está hecha en la Sagrera, para el barrio y con ayuda de gente de aquí, hemos querido presentarnos por este medio para contaros lo que hemos hecho e invitaros a verlo. Como decíamos, somos un grupo dedicado a las artes escénicas. Hace ya algunos años que nuestro trabajo gira alrededor de la forma en que las personas se relacionan con las ciudades que habitan. A partir de este interés diseñamos Ciudades Imposibles, una plataforma desde la cual estudiamos el impacto que el fracaso de algunos proyectos urbanísticos de gran tamaño tiene sobre la vida de las personas que habitan los lugares en los que esto sucede.

Estación Intermodal y Parque Lineal de la Sagrera, y lo invitaron a hacer una residencia en la Nau para pensar sobre la manera en que este proyecto fallido afecta al barrio. Más tarde, David y Fernando nos pusieron en contacto con El Globus Vermell, un grupo dedicado a la divulgación del patrimonio arquitectónico de Barcelona y que tiene su base de operaciones en el coworking de la Nau Ivanow. El equipo estaba hecho. Finalmente, en noviembre de 2019 viajamos a Barcelona para hacer la primera residencia en la Nau. Durante esta residencia recopilamos imágenes e información y trabajamos junto a vecinos del barrio que nos contaron sus historias y nos acompañaron a descubrir la Sagrera. Todo lo hicimos con la ayuda y compañía de Joan Vittoria, de El Globus, que fue el responsable de la investigación y nuestro guía, y nos puso en contacto con personas que tenían mucho para contarnos.

En 2016, Aristeo Mora (director de la compañía) De vuelta en México, continuamos el proceso a la conoció la Nau Ivanow, en Guadalajara, México. Allí distancia y comenzamos a pensar en cómo contar le contaron la historia del gran proyecto inconcluso de todo lo que habíamos visto. El Museo Etnológico y el

22 | TOTA LA SAGRERA 185 · OCTUBRE 2020

Festival Grec se sumaron al equipo. Nuestra idea era presentar, con ayuda de los vecinos, una pieza escénica en la que ellos mismos contaran cómo se relacionan con este gran vacío que delimita su barrio. Pero llegó marzo y el mundo cambió de repente. No podíamos saber si a mediados de octubre iba a ser posible juntar a varias personas en una sala, ni si íbamos a poder viajar a Barcelona, así que tuvimos que reinventar el proyecto. Decidimos sustituir la presentación que habíamos imaginado hacer en el Museo Etnológico por una experiencia virtual y nos pusimos a ello. Una emisaria de la compañía viajó a Barcelona y llevó a cabo la segunda residencia en la Nau, para terminar de conseguir el material que nos faltaba. Así nació Ciudades Imposibles Barcelona, un documental online un poco particular que desde el 14 de octubre puede verse en internet desde cualquier parte del mundo (no todo iban a ser malas noticias). Quizá hayamos perdido la posibilidad de estar físicamente juntos (de momento, solo de momento), pero no íbamos a perder la oportunidad de contar la historia que los vecinos, con generosidad, compartieron con nosotros. Por todo esto es que queremos invitaros a experimentar lo que hemos hecho para la Sagrera, esperando que os guste, en: www.ciudadesimposibles.art

Gracias por recibirnos en vuestro barrio, en vuestra casa. La Compañía Opcional

L’EFECTE VAN GAAL Ara que ha retornat una de les grans passions mundials, com és el cas del futbol, hom recorda la peculiar figura de qui va ser entrenador del F.C. Barcelona entre els anys 1997 i 2003, en dues etapes. I ens ve al cap l’inigualable Van Gaal, deixant de banda els seus èxits esportius, per aquella frase mítica que tan bé sembla encabir-se en els nostres dies: “¡Tú siempre negativo!, ¡nunca positivo!” li etzibava en plena roda de premsa a un periodista que semblava estar més a gust recalcant els aspectes menys brillants de l’equip de l’entrenador neerlandès que no pas els èxits. Clar! Sempre negatiu! Això desitgem tots els professors de l’escola Mare de Déu dels Àngels quan pensem en els PCR i els nostres alumnes, en aquesta temporada que juguem un dels partits més importants de la vida. Sempre negatius! Cal fer fora de l’àrea d’una puntada de peu la pilota marca Covid 19. Ben lluny de la porteriaescola que defensem amb tot l’ímpetu dels grans equips, que a més de guanyar han de fer un futbol bonic. El nostre claustre també té aquesta doble obligació. No n’hi ha prou amb vetllar per la seguretat dels alumnes, a més a més hem de seguir formant-los i educant-los amb la màxima intensitat i qualitat. I és que ja avisava el bo de Van Gaal: cal ser positiu, optimista. Les persones i els col·lectius optimistes sempre tenen un projecte, com nosaltres tenim. Els negatius, els pessimistes, tan sols tenen excuses. Ara no és temps d’excuses: en el partit escolar que va començar a meitats de setembre, el terreny de joc és que el és i no s’hi valen excuses. La vida sempre espera situacions crítiques per a mostrar la seva cara més brillant va escriure Paulo Coelho. És per tot això que encarem el nou curs encara amb més ganes de fer bé les coses, esperant encomanar aquest optimisme a alumnes, famílies, veïns del barri..., perquè no volem creure que un pessimista sigui un optimista amb experiència. El somriure, l’agraïment, l’empatia (i quan aquesta no funcioni, la paciència!) han de ser la vacuna que doni força a la nostra escola, a les nostres famílies, al nostre barri de La Sagrera, per quedar campions en la competició contra la por, les coses fetes a mitges, la tenebra i el pessimisme. No pateixi entrenador: sempre positius! Departament de Comunicació Mare de Déu dels Àngels Joan Serra

TOTA LA SAGRERA 185 · OCTUBRE 2020 | 23

TORNEM, AMB TOTA

L’ENERGIA I IL·LUSIÓ! Després de mesos en absolut confinament, esperàvem la reobertura amb candeletes. La COVID-19 no ha aturat la nostra tasca, ara bé, malgrat tots els esforços la incidència social des de la virtualitat és molt més costosa. L’engegada la vam viure amb l’extraordinària segona edició del Casal d’Estiu de Cultura Popular a la Torre. La situació va fer que enguany haguem fet una proposta encara més permeable amb el nostre territori: hem visitat el campanar de la parròquia del Crist Rei, hem conegut els artistes que habiten a la Nau Bostik, hem conegut la geganta Sagrerina en primera persona o, per exemple, hem jugat amb la complicitat dels nostres comerços locals. Tot un èxit de quatre setmanes que van permetre als infants i famílies agafar una glopada d’oxigen tot reactivant l’activitat vivencial més enllà de casa seva. L’obligat tancament a finals de juliol, per l’agreujament de la pandèmia, ens va deixar un regust àcid de boca. Tota una energia corpresa que més tard hem pogut abocar amb l’encetada del curs. El mes de setembre hem tornar a oferir activitats físiques, a cedir espais per a desenvolupar projectes i per donar suport a les entitats de La Sagrera, i alhora, hem pogut acompanyar iniciatives, col·lectius i entitats en la seva tasca i retorn. En definitiva, els primers compassos han permès connectar-nos de nou de forma presencial a una xarxa veïnal que davant les dificultats s’enforteix. De ben segur que hem hagut de canviar d‘hàbits i de formats, però ens fa molta il·lusió veure que a poc a poc la Torre bull d’activitat i que torna la vida social que caracteritza el seu interior. Amb totes les mesures necessàries s‘han reprès els tallers, estem donant cabuda a les entitats que malauradament s‘han quedat sense poder fer ús del seu espai, continuem al costat d’iniciatives comunitàries com la de la Xarxa d’aliments de La Sagrera i seguim acompanyant el traçat de diversos projectes socials sorgits de les comissions. Aprofitem aquest instant per donar tot el nostre suport al Centre Cívic de la Barraca en la seva lluita per l’obertura de l’equipament. Després de dècades d’incessable activitat, ara resta encara tancat a l’espera d’unes obres que li permetin ventilar les sales i complir així els nous protocols sanitaris estipulats.

24 | TOTA LA SAGRERA 185 · OCTUBRE 2020

Un d’aquests nous projectes que pren forma és la creació d’un compostador comunitari incentivat pel grup de l’Hort de la Torre. El compostatge generat ha de permetre tancar el cicle natural: del cel a la terra, de la terra a la taula i de la taula a la terra. Per tant, permetre lligar en un paraigua holístic l’estació meteorològica, l’hort i la cuina. D’altra banda, la comissió d’Història i patrimoni continua treballant en el projecte de memòria; s’està tancant la postproducció de les darreres entrevistes i, alhora, treballant amb la creació d’un documental. Sense dubte, una eina més que ha de facilitar conèixer i entendre els nostres orígens. Val a dir que, per Festa Major, tindrem l’oportunitat de reproduir entrevistes inèdites fins al moment. Finalment, no podíem marxar sense fer menció a la nostra ininterrompuda voluntat d’incidència en la cultura popular a La Sagrera. Com a màxima cristal·lització del registre treballat aquest trimestre comencem un cicle musical mensual d’entrada oberta i gratuïta. Sense dubte, una proposta que defuig de la resignació davant la COVID-19 i que significa un clam manifest a favor d’una cultura segura i de proximitat. Així mateix, treballem per enriquir el calendari de festivitats i tradicions del territori en dates tan assenyalades com són la nostra Festa Major i el Nadal. Pareu atenció a les xarxes, vindran carregades de sorpreses. En definitiva, amb tota la prudència pertinent seguim treballant per reactivar i enriquir l’engranatge comunitari de forma vivencial. Aquests mesos, les parets de Torre tornen a prendre vida; l’interior de les parets de la Torre tornen a ser aquella guspira de vida social a La Sagrera. Seguim, amb moltes ganes de compartir amb tots tants moments! Equip humà de la Torre de la Sagrera

TOTA LA SAGRERA 185 · OCTUBRE 2020 | 25

“Els metges altra vegada a la vaga” L’Atenció Primària (AP) al nostre país es troba en una situació crítica. Les precàries condicions en què treballen els professionals dels Equips d’Atenció Primària (EAP), els nostres CAP, a conseqüència de molts anys de polítiques de retallades, s’han vist agreujades per la pandèmia. Arran d’això, el sindicat Metges de Catalunya (MC) va fer una crida a la vaga als facultatius d’AP de l’Institut Català de la Salut (ICS), convocada dels dies 13 al 16 d’octubre per “evitar el desmantellament del primer nivell assistencial, causat per la desídia dels seus gestors”. (En el moment d’elaborar aquesta revista, 15 d’octubre, el sindicat MC ha anul·lat la vaga com a mostra de bona voluntat en uns moments de creixement elevat de la taxa de contagi de Covid-19 i per la necessitat urgent de personal a hospitals i UCI) El sindicat MC diu que es tracta de reprendre les mobilitzacions de l’any 2018, perquè, malgrat els requeriments constants que han fet a l’ICS per resoldre la situació límit en què es troba l’AP, el procés de destrucció de l’assistència sanitària i de les condicions laborals ha anat a pitjor. Davant d’aquesta negligència dels responsables de l’ICS i el Departament de Salut, el sindicat MC ha decidit plantar-se i expressar la seva desesperació amb la declaració de vaga dient “Prou! #SalvemlaPrimària. Solucions ja!”. No és qüestió de reflectir aquí les reivindicacions, però sí que n’esmentarem algunes: • MC exigeix a l’ICS el compliment íntegre de l’acord de sortida de la vaga de 2018, que encara no s’ha desplegat. • També demana recuperar, com a mínim, el 30% del poder adquisitiu perdut pels professionals durant les retallades sanitàries d’Artur Mas, l’any 2012. • Davant el maltractament continuat al qual estan sotmesos els facultatius i les facultatives d’AP, no tenim cap altra via que l’enfrontament amb l’ICS per poder aconseguir el reconeixement i el respecte que es mereix la nostra professió. • No volem ser còmplices de la devastació de l’accés a l’assistència sanitària, l’AP. • Recuperar el personal facultatiu perdut durant la darrera dècada, a conseqüència de les retallades. S’han perdut més de 900 metges des de 2011, es diu aviat. • Elaborar els estudis de càrregues de treball de les unitats d’atenció continuada i urgències i de les especialitats d’odontologia, ginecologia, radiologia (13 anys sense convocar places per a radiòlegs), de les especialitats de medicina familiar i comunitària, i pediatria. • Redimensionar la dotació de professionals per adequar la plantilla a la demanda sanitària real, l’atenció de les residències geriàtriques i la supervisió de coronavirus a les escoles, i garantir un 25% de la jornada de treball a l’atenció comunitària totalment abandonada. 26 | TOTA LA SAGRERA 185 · OCTUBRE 2020

• Acordar que tot el personal facultatiu d’AP pot sol·licitar les exploracions complementàries que consideri oportunes per al diagnòstic del pacient, respectant el criteri clínic de derivació i priorització del pacient. • Per captar i retenir el talent mèdic i aturar la fuita de facultatius a altres comunitats o a l’estranger, reclamem: • Augmentar l’import del complement d’exclusivitat de l’ICS per afavorir la sanitat pública. • Abonar el quilometratge que fa el personal facultatiu en l’àmbit rural o dotar d’una flota de vehicles d’empresa. S’afirma, sense immutar-se ningú, que no hi ha professionals, doncs bé, a prop de 20.000 sanitaris es troben treballant només a França, Gran Bretanya i Portugal; a més a més, de Catalunya molts se’n van a altres comunitats de l’Estat. Quines raons hi ha? Hi ha molts motius per a la vaga, és per això que pensem que la mobilització està justificada, però de forma coordinada i inclusiva, no classista. On són infermeres, zeladors, auxiliars, etc.? Tenim seriosos dubtes si és el moment adequat per portar a terme aquesta vaga, pot haver-hi víctimes; però, quin sindicat no aprofita el moment idoni... controladors aeris? taxistes? el metro? És evident que la vaga ens afecta com a pacients i com a titulars que som de la sanitat pública, perquè com a contribuents nosaltres la paguem. Per aquestes raons no podem quedar-nos simplement com a simples espectadors, hauríem de ser informats de totes les negociacions i dels seus resultats. Per últim, la vaga la fan els metges, ells ho veuran reflectit a les seves nòmines, però qui l’han provocada han estat els GESTORS DE LA SANITAT, justament els que no la van a pagar, amb deteriorar i privatitzar el servei públic ja han complert amb els seus objectius. Antonio I. Alonso | Junta AVV de La Sagrera

Departament de Salut i ICS Carta a la Conselleria i als directors, gerents i altres responsables de l‘Atenció Primària de Catalunya Soc metge de família i fa més de 20 anys que treballo a l’Atenció Primària de Barcelona. Properament, els facultatius de l’AP estem convocats a fer vaga. Com va passar al novembre de 2018, no ens agrada arribar a aquesta situació, però després d’avisar per activa i per passiva que estem desbordats i atenent la població en condicions que ni ells ni nosaltres mereixem, no ens queda més remei. Estem farts de falses promeses (“l’enfortiment de la Primària”). Fa anys que si la Primària ha estat funcionant ha estat gràcies a l’esforç personal de tots i cadascun dels seus treballadors. Ara la Primària està totalment desmantellada, tocada de mort. Heu oblidat la qualitat i l’accessibilitat que tants anys ens heu estat exigint. I ara ja és massa tard...

per treballar als CAP (al meu centre ja anàvem curts i molts de nosaltres seguim trucant els pacients des dels nostres telèfon personals), centenars de trucades diàries d’agendes interminables. Sapigueu que tenim els pacients crònics i els nous casos potencialment greus totalment desatesos. No tot es pot resoldre per telèfon..., i a sobre la gent creu que no estem treballant! Qui serà responsable quan alguna cosa surti malament? Estic cansada de patir i veure patir els meus companys. Cansada, decebuda i molt enfadada. Claudiquem! Sempre hem estat traient les castanyes del foc i us heu acostumat. Però ara aquest incendi us toca apagar-lo a vosaltres.

Sabem que la Covid ens ha sobrepassat a tots. Nosaltres hem estat visitant pacients amb covid des del minut zero de la pandèmia, als centres, als domicilis, a les residències. I tampoc hem deixat de fer urgències “no covid” Dieu que no trobeu metges. I què esperàveu? Si ens maltracteu... Heu creat nous perfils per intentar sortir del pas (gestors de covid), benvinguts. Però algú ha pensat que també necessiten línies telefòniques i ordinadors

TOTA LA SAGRERA 185 · OCTUBRE 2020 | 27

ENTREVISTA A joan pallarès-personat

Escriptor, historiador i periodista, col·laborador des de fa molts anys del Tota la Sagrera i veí del barri. En primer lloc, gràcies per les múltiples col·laboracions que fas amb el barri, sigui en l’article periòdic d’investigació a la nostra revista, en activitats de l’AVV, en conferències i rutes guiades al barri, i, en definitiva, per portar el barri de La Sagrera als mitjans de comunicació i a la població en general. Sabem que ets de Caldes de Montbui, al Vallès, però des de quan tens relació amb La Sagrera? Jo arribo per aquí a l’any 1970, però no a viure, sinó per feina, ja que treballava a prop del carrer Cantàbria i tenia la promesa a la Sagrera. Vaig començar a moure’m pel barri, em vaig casar a Crist Rei i vaig venir a viure al 1977. He viscut en un radi de 500 metres al voltant del Parc de la Pegaso, tant a la banda sagrerenca com a Sant Andreu. Ets un apassionat de la cultura, i més concretament de la història, la teva especialitat. Què t’atreu tant d’aquesta matèria? Sobretot la lliçó que ens dona, ja que tot el que passa ja ha passat alguna altra vegada. Per exemple, durant anys he estat col·laborant amb el diari “20 Minutos”, i inicialment el meu article es basava en un fet que ja havia passat i l’extrapolava al present. Crec que desconèixer el passat és un error, perquè és el que ens indica el camí. Amb la història el pots recórrer amb seguretat, com amb un GPS, si no et perdràs.Els grans fons voltor internacionals cada cop tenen més presència a Barcelona. El Pla Sant Andreu/ Sagrera comportarà un augment d’edificabilitat important al barri. En concret, sobre La Sagrera has fet molts estudis. A cada revista nostra publiques un article tenint com a referència al barri, però també has fet publicacions més extenses. Quines? He tingut la sort que he trobat dues vegades un editor a qui li interessés publicar coses del barri. En primer lloc, amb el llibre “El Quilòmetre Sagrat. Una història de La Sagrera a través dels seus carrers”, al 2012, un editor es va jugar els diners i el va editar. L’altre va ser “L’Abans de La Sagrera”, al 2015, que havia de ser una obra amb col·laboracions i al final em vaig quedar jo sol al capdavant del projecte, i va ser una feinada d’un any, de la qual vaig quedar satisfet. I ara, al 2020, “La Sagrera, guia per a una passejada monumental”, que havia de sortir per Sant Jordi i del qual tenim exemplars a l’abast de qui els vulgui comprar, a preu de cost, 7 euros. És llàstima que la gent no vulgui gastar-se en una publicació d’història el que li costa una canya amb patates braves en un bar. 28 | TOTA LA SAGRERA 185 · OCTUBRE 2020

Parlant de publicacions, aquesta primavera vas arribar a l’article 4000, una fita que pocs periodistes i investigadors han aconseguit. Quan vas començar a escriure articles?, escrius bé, però ets autodidacte? De cara al futur, fins quan et veus escrivint i publicant? Vaig començar a publicar amb quinze anys en butlletins excursionistes, i publicava molta cosa sobre muntanya (rutes, ressenyes...). A poc a poc em vaig atrevir a publicar més cosetes, alguna sobre història local. Tinc un llistat on he apuntat des de la primera cosa que vaig fer i abans de la pandèmia havia arribat als 4000, però només comptava els publicats en paper, tant si és d’unes quantes línies com si és un llibre. Arran del confinament també he comptat el que havia fet en digital i el nombre és molt més elevat. D’abans a després del confinament ha hagut un canvi radical, ja que en aquests moments publico un 50% en paper i un altre 50% en digital. Un dels problemes que li trobo al digital és que s’esborra molt ràpidament. Per exemple articles que he fet en algunes publicacions que ja no existeixen s’han perdut, perquè el servidor on s’emmagatzema ja no es paga i el que hi havia penjat deixa de ser accessible, i alguns articles que consideraves interessants, a no ser que tinguis una còpia pròpia, desapareixen. Sí que en soc, d’autodidacte. Quan era nen a Caldes, un dels regals de Reis més desitjat era un pupitre, com un escriptori per a mi i amb set anys me’l van portar, malgrat que els Reis només van trobar un de color rosa i ja em veus a mi escrivint en el pupitre, en una llibreta, aquelles coses que em passaven. Quan vam baixar a Barcelona a viure, el pupitre es va quedar allà i jo només feia que reclamar que me’l baixessin, però no va poder ser. Ja amb dotze anys portava un dietari on apuntava el que em passava dia a dia, dietari que encara avui dia faig. Apunto coses personals, però si passa alguna cosa grossa també l’apunto. I com a curiositat, també apunto el temps que fa, i això m’ha ajudat a comprovar que el temps es va repetint any rere any. Si em dius que escric bé és perquè escric molt i reviso el que escric, ja que crec que quan escrius has de deixar reposar l’escrit uns quants dies i després tornar-te’l a mirar, ja que trobes imperfeccions que pots corregir, i quant

més ho fas millor. Però en el món de la informació prima la immediatesa, i més en el món dels articles digitals, que són per “ja!”. I sobre plegar, no veig aquest moment, perquè mentre pugui escriure i tingui enteniment m’hi veig fent-ho, seria molt dolorós no poder-ho fer, ja que m’ho passo molt bé i en gaudeixo. Sobre el que has escrit de La Sagrera, ha hagut alguna descoberta sorprenent en les teves investigacions? Creus que la història del barri encara ens guarda alguna sorpresa? Com a curiositat puc dir que després de prop de vint anys col·laborant a Sant Andreu en diverses entitats, quan torno a La Sagrera em trobo que no havia canviat gaire en tots aquests anys, encara trobo un esperit de barri, amb solidaritat, sense baralles entre entitats, de l’estil del que reclama el papa Francesc en la seva última encíclica per a poder viure en comunitat. És veritat que no tenim tantes entitats com en altres barris i que molts estem en diverses d’elles, per tant no ens hem de tirar pedres sobre nosaltres mateixos. A més, trobo que no som gaires els que treballem la història de La Sagrera i que cal col·laborar entre tots. Respecte al que preguntes sobre què m’ha sorprès, el primer de tot és que aquest territori té història, malgrat que com a barri tenim una història recent, de mitjans del segle XIX cap aquí. El que no m’ha sorprès és la presència romana d’aquestes darreres troballes, ja que fa uns 40 anys va venir un catedràtic de La Sapienza de Roma, que mirant l’església de Sant Martí i els carreus que la formaven, va dir que provenien d’un gran sepulcre o d’una gran mansió romana i des de llavors gent dels grups de l’arqueologia local de Barcelona deien que per aquí devia haver-hi una gran vil·la romana i que quan s’excavés podrien sortir restes importants. Hi ha suposicions que alguns mosaics que ara són al museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú eren els que havien sortit quan es va fer la línia del tren en el seu pas per La Sagrera, per tant quan van sortir les restes de la Vil·la de la Sagrera va ser com una confirmació d’aquelles intuïcions. I això encara pot ser més important si es continua excavant, però grans troballes noves és difícil que tornin a sortir. Sí que poden sortir altres notícies, per exemple sobre persones de la Sagrera que hagin estat reconegudes per algun motiu, com ara un sagrerenc que ara és beat de l’església catòlica.

en gran part de fora del barri, si bé al principi feien vida a part, amb el temps són tan sagrerencs com el que més. O la zona entre Berenguer de Palou i la Biblioteca del barri que als anys 2000 va portar nous pobladors; si bé al principi no se’ls veia gaire, quan han tingut fills que han començat a anar a escoles i entitats del barri han començat a col·laborar i viure el barri i ara són tan sagrerencs com la resta. Veient això penso que amb les noves construccions anirà passant el mateix. Una cosa negativa és que portem anys i anys amb el barri descosit per les obres ferroviàries, però això ve de lluny, perquè quan es va fer l’estació de mercaderies es va trigar un quinze anys en acabar-la. De totes maneres, és una mala jugada tenir el barri inacabat i amb aquesta frontera. Crec que el barri té futur, si bé li podem fer un retret i és que durant molts anys ens han enlluernat amb tot el que vindria acabades les obres i hem deixat perdre coses que ja no podem recuperar, com el petit teixit industrial, que no era tan molest i que donava vida a la zona del carrer Gran, que ara està gairebé morta. Has estat en política i ara no. Com a veí del barri, de la ciutat, què li demanaries als nostres polítics per millorar la vida dels nostres conciutadans? En primer lloc, als consellers de districte no se’ls pot demanar res perquè te’ls trobes pel carrer, a les botigues, fent cua al supermercat o al cafè on tu vas i pateixen els mateixos problemes que vius tu. Ara bé, quan més amunt vas pujant, més s’allunyen de la realitat. Això ho he viscut jo, quan veus que més es fiquen en política més perden de vista el que passa en el dia a dia del carrer. Quan veus alguna protesta veïnal, no has de queixar-te dient “què volen ara aquests?”, sinó que t’has d’apropar i preguntar quins són els problemes que els afecten, no pots viure sense saber què preocupa a la gent. Per exemple, a molts dels nostres veïns els importa molt més poder anar amb seguretat per les voreres i no patir per ser atropellats, que no que s’implanti un nou carril bici de catorze quilòmetres que només interessa als que tenen bici. A mi em preocupen coses concretes com les cues de gent gran al carrer per poder entrar al CAP, faci el temps que faci i tinguin l’estat físic que tinguin, la qual cosa provoca que hi hagi gent gran que deixi d’anar al metge i que empitjori el seu estat. I qui diu l’ambulatori diu altres establiments com els bancs o hisenda. Els polítics i els tècnics han d’estar al servei de la població i no servir-se de la població.

Respecte al barri, què valores de positiu en ell?, quines millores li calen?

Moltes gràcies. Esperem poder comptar amb tu per molt de temps.

Com a positiu, crec que tenim relativament fàcil la conservació d’aquest esperit de barri que abans comentava. Tenim una extensió no gaire gran i malgrat les noves construccions previstes, com les obres estan anant més lentes del previst hi ha temps perquè els nous veïns s’integrin, com ha passat amb grans promocions anteriorment. Per exemple, als anys setanta la gent vinguda al gran complex d’habitatges de la zona de l’Hipercor (Cevasa), i que era

Agustí Carrillo.

TOTA LA SAGRERA 185 · OCTUBRE 2020 | 29

Una tardor diferent… Mascaretes-Covid19 Encara que no ho sembli, ja tenim el fred aquí i amb ell les inevitables patologies hivernals: grips, refredats... Però aquest any, a més a més, en tenim una de nova circulant entre la població, el nou coronavirus SARS-COV-2, causant de la malaltia COVID-19, i els símptomes en molts casos poden ser similars i donar lloc a confusió. Les similituds entre grip, refredat i coronavirus és que són tres patologies causades per virus, amb un mètode de transmissió similar, a través de gotícules expulsades en tossir, parlar, etc. que es poden transmetre directament, o bé permanentment en superfície amb capacitat de contagi durant un temps. En el refredat es presenten símptomes com congestió nasal, tos, mal de gola i esternuts, però no febre. Aquesta febre sí es presenta en la grip, juntament amb mal de cap, fatiga, cansament i calfreds. A més, els símptomes es presenten molt ràpidament. Els símptomes més comuns que presenta la Covid-19 són: cansament, tos, falta d’olfacte, sensació de falta d’aire o dificultat respiratòria de lleu a greu, febre, pot haver símptomes digestius diarrea, dolor abdominal... També podem tenir malalts asimptomàtics, cosa que ens complica molt el control d’aquesta malaltia. En ser una patologia nova, la menys coneguda, els seus símptomes poden variar molt d’una persona a una altra, per tant, és fàcil que els confonguem amb els d’una grip. En cas de dubte i símptomes greus cal sempre consultar amb un professional sanitari que ens ajudarà en el diagnòstic. Respecte al coronavirus, fins al moment de tenir una vacuna a disposició de tots que sigui eficaç, l’única forma de lluitar contra ell és maximitzar les mesures per evitar la seva transmissió.

Què cal fer per evitar la transmissió? Fem un recordatori: 1. Ús de mascaretes: Quins tipus n’hi ha? En línies generals n’existeixen tres tipus en base a la capacitat per filtrar l‘aire inspirat o expirat i, per tant, a la capacitat per protegir l‘usuari. 1.1. Mascaretes higièniques o de barrera: generalment compostes d’una o diverses capes de material tèxtil. El seu objectiu és intentar reduir el risc de transmissió del virus a l’usuari no malalt o asimptomàtic com a mesura complementària a altres mesures preventives aprovades per les autoritats sanitàries. Per la combinació de protecció, comoditat i possibilitat de reutilització, aquestes mascaretes semblen les més adequades per a un ús generalitzat en persones asimptomàtiques sanes. Cal tenir en compte, sobretot, que estiguin homologades, ja que passen uns controls de filtratge bacterià i respirabilitat. Existeixen

30 | TOTA LA SAGRERA 185 · OCTUBRE 2020

dos tipus de mascaretes higièniques: reutilitzables / no reutilitzables, i no són productes sanitaris ni EPI (equips de protecció individual). 1.2. Mascaretes quirúrgiques: en base a la seva capacitat de filtració bacteriana es divideixen en Tipus I, Tipus II i Tipus IIR. Són útils per evitar la transmissió de l‘agent infecciós des d’una persona infectada a altres persones sanes, però la seva eficàcia a l’hora de prevenir el contagi a l‘usuari que la porta sembla ser més limitada, amb una menor evidència científica al respecte. 1.3.Mascaretes filtrants o mascaretes autofiltrants: contenen un filtre de micropartícules gràcies al qual poden protegir tant des de l’exterior a l’usuari com a l’inrevés. Són equips de protecció individual (EPI). Es classifiquen en funció del seu rendiment: FPP1, FPP2 I FPP3. Les mascaretes autofiltrants poden tenir o no una vàlvula d’exhalació per reduir la humitat i la calor dins de la mascareta, proporcionant una major comoditat a l’usuari i oferint la sensació d’una menor resistència respiratòria. 2. Mantenir distància interpersonal 3. Higiene i desinfecció de mans amb freqüència. Utilització de gels hidroalcohòlics. Voldríem recalcar que el rentat de mans amb consciència i freqüència és un punt molt important en la prevenció de malalties, no solament respiratòries, sinó també digestives, ja que evita la transmissió de patògens. Segons reflecteix el Ministeri de Sanitat, és la forma més senzilla i eficaç per evitar la propagació de les infeccions que es transmeten a través del contacte. També cal netejar els poms de les portes més freqüentment, així com el telèfon, teclats de l’ordinador, les superfícies... Aquestes mateixes mesures també evitaran el contagi de la resta de patologies hivernals, per tant seria bo que les integréssim als nostres hàbits habituals ara i en un futur. És a dir, són mesures que s’han d‘anar adquirint com a hàbits habituals.

Conclusions: La utilització de mascaretes només és efectiva en combinació amb les mesures d’higiene i distanciament social. En cas de dubte sobre quina és la mascareta més adequada en funció de la situació personal de cadascú, acudeix al teu farmacèutic/a on trobaràs un assessorament personalitzat i tot el material homologat per poder tenir una protecció eficaç i de garantia aquest temps de tardor-hivern. Susanna Serra Simón, Professional en la cura i la salut dels veïns.

FOTODENÚNCIA

Ja teníem preparades aquestes fotos on denunciàvem l’existència de diversos escocells en el barri sense arbres des de feia un o dos anys, quan hem vist en els mitjans de comunicació públics i privats la notícia que al llarg d’aquesta tardor el departament de Parcs i Jardins de l’ajuntament barceloní tenia intenció de fer la neteja de milers d’escocells que al llarg de la pandèmia havien quedat a la seva sort, i la plantació d’uns mil arbres nous. Ens n’alegrarem si veiem que es duu a terme i s’acaba amb l’estat de molts d’ells.

En aquests espais de formes diverses trobem diferents problemàtiques, ja que a part de les plantes nascudes en aquests mesos, la qual cosa no sempre és negativa, s’han convertit en espais on aquestes plantes silvestres amaguen brutícia arrossegada pel vent i defecacions de gossos que no s’han recollit, convertint-se en focus d’insectes i rates, com molts veïns hem pogut veure a diversos espais del barri. A més a més, alguns d’aquests escocells es troben a zones de pas, no sempre ben il·luminades, la qual cosa provoca ensopegades i caigudes, amb conseqüències poc agradables. Des de l’AVV farem un seguiment de l’actuació de Parcs i Jardins, per felicitar-los per la feina feta i denunciar tot el que quedi pendent. Demanem als veïns que ens comuniqueu espais amb aquestes mancances per poder fer el seguiment.

Veïnes i veïns! Ja s’apropa la Festa Major (del 20 al 22 de novembre), i tot i que aquest any serà molt més reduïda, tant en dies i actes com en aforament, no ens la volem perdre, encara que sigui la seva essència. Així que apunteu-vos les noves dates en què, tot i ser en petit format, les farem! A més, aquest any volem donar un domàs per a cada casa de La Sagrera per guarnir-la i fer del barri un lloc més on es visqui la festa. Veniu a buscar-lo! Anireu trobant les novetats a mida que les anem tenint a la nostra pàgina web:

www.festesdelasagrera.caWt

TOTA LA SAGRERA 185 · OCTUBRE 2020 | 31