4 minute read
València. Any 1438. La descendència d’Ausiàs March
València. Any 1438. La descendència d’Ausiàs March
Fa cinc anys em va passar una cosa molt estranya. Era 9 de maig de l'any 2017, estava jugant un partit de futbol, que era la final de la lliga juvenil. Anàvem guanyant. I quan quedaven tres minuts per acabar la segona part i guanyar la lliga, els rivals desesperats per marcar algun gol i tenir la possibilitat de guanyar van començar a inventar-se que havia fet una falta que no havia fet i l'àrbitre clarament no l'havia xiulat. El porter de l'altre equip molt enfadat i desesperat per guanyar el partit em va apuntar amb una pistola del temps fabricada pel seu pare, que era un científic molt conegut. Jo no era conscient que quan em disparés em transformaria en un personatge de la història d'una època molt diferent de la meva. En aquest cas la pistola em va portar a l'any 1438 i em va transformar en Berenguer Cardona, el notari d'Ausiàs March.
Advertisement
El cap em feia voltes, no sabia què m'havia passat. Em trobava en una sala amb una decoració molt antiga, les parets estaven cobertes de retrats d'un senyor molt imponent vestit amb unes robes del segle XV. L'últim que recordava és que estava jugant un partit de futbol i de cop el porter de l'altre equip m'havia apuntat amb una pistola i de cop despertar-me aquí. —Berenguer, vine aquí si us plau.— Va dir l'Ausiàs. Mirant al meu voltant vaig poder veure que no hi havia ningú més a la sala, així que vaig suposar que es referia a mi. Vaig respondre de la millor manera que vaig saber. –Què passa, senyor? —Sap vostè que ha mort la meva esposa Isabel Martorell? — Em va preguntar.
-—Sí, i em sap molt de greu. —Gràcies.
—Al final on serà enterrada?
—Al monestir de Sant Jordi de Collalba. Assistiran tots els seus familiars. Però ara
tenim una altra preocupació. S'ha mort i m'ha deixat sense descendència, a mi no em deu quedar massa temps, així que necessito una esposa, per deixar un
successor.
—Jo li puc ajudar a cercar esposa, senyor. —D'acord, anem-hi ara mateix. Vam començar a parlar amb nobles coneguts i a demanar a tots els coneguts si coneixien una candidata jove i agradable per fer de muller de mossèn Ausiàs March. També vam enviar cartes a totes les famílies de la noblesa i alguns servents van sortir a preguntar pel centre de la ciutat. Cada dia rebíem algunes candidates al palau, però semblava que l'Ausiàs no estigués gaire convençut i al final del dia sempre les acabàvem per descartar totes.
Ja portàvem una setmana, però no trobàvem cap jove que agradés a Ausiàs. Al cap de pocs dies vam sentir parlar d'una jove de família benestant de Pedreguer, l'actual comarca de la Marina Alta (País Valencià), més tard la vam conèixer. Era Joana Escorna Castellà, una jove d'ulls verds i cabell fosc, agradable i molt dolça. Resulta que era una cosina llunyana de l'Ausiàs. Com a dot oferia el mateix poble de Pedreguer i algunes rendes. A Ausiàs no li semblà tan avorrida o pesada com les altres i no la descartà.
Al cap de dues setmanes van començar a festejar, sortien a fer passejades, assistien a algunes celebracions importants de l'alta noblesa... Al cap de poc, Ausiàs
demanà en matrimoni na Joana i després d'unes quantes negociacions es casaren en una església l'any 1443.
En aquell moment l'efecte de la pistola del temps es va acabar i vaig tornar a la meva realitat, al camp de futbol on m'havien disparat i havia viatjat en el temps. Allà estaven els meus companys d'equip preocupats perquè no em veien aparèixer, però es van alegrar en veure'm. Pel que a mi se m’havien fet setmanes, per a ells havien sigut minuts. Tots em miraven perplexos, esperant una explicació. No sabia si explicar la veritat perquè no estava del tot segur si em creurien. Tot i això, ho vaig intentar. S'havien assegut al meu voltant escoltant amb atenció el que jo anava contant tot el que havia viscut sense oblidar-me cap detall. A l'acabar, tothom em mirava bocabadat, no sabia si s'ho havien cregut o es pensaven que estava boig.
Mentrestant, l'Ausiàs i la Joana eren molt feliços junts. Però tot i l'entusiasme d'Ausiàs i Joana per engendrar fills que poguessin fer de successors, tampoc ho van aconseguir i l'Ausiàs es quedà sense descendència legítima. De tant que Ausiàs estimà Joana, deixà com a successor el seu nebot, Joffre de Blanes.
A l'arribar a casa estava tan intrigat per saber tot sobre la vida de mossèn Ausiàs March que vaig començar a rebuscar entre els llibres d'història. Hi vaig descobrir que havien viscut una vida molt plena, van ser molt feliços i es van estimar molt, però desgraciadament el dia 24 de febrer de 1454 Joana Escorna va morir. Ausiàs, molt afectat, va escriure la seva gran obra, Cants de mort, on reflexionava sobre els temes més comuns que la mort d'una dona estimada pot ocasionar: el destí de
l'ànima, el dolor per la seva absència i el record passat. El poeta semblava inclús que se sentia culpable per la mort de la seva dona. Ell va morir quatre anys després.
