3 minute read
València. Any 1450. La mort d’Isabel
València. Any 1450. La mort d’Isabel
Ausiàs March, amb cinquanta-set anys, va veure morir la seva segona muller... —Bon dia, que hi és Ausiàs March? —Sí, és al dormitori, però no crec que estigui disponible. Toc, toc, toc. —Ausiàs? Ets aquí? Soc en Josep. —Sí, passa. Entra al dormitori i veu Ausiàs amb una llàgrima lliscant per la seva galta esquerra. —He vingut a veure't, perquè he sentit alguna cosa. Ei, saps que em tens per tot el que vulguis i que em tens al teu costat sempre. —Doncs resulta que dijous de la setmana passada la vaig convidar a un restaurant del centre. Vam menjar una bona cuixa de pollastre i un vi de fa més de cinquanta anys, al restaurant era molt bonic i cantaven en directe. Després del restaurant tenia una activitat sorpresa preparada per a ella per celebrar la nostra lluna de mel. Just quan vam sortir del restaurant van vindre a buscar-nos i ens van portar a fer un passeig amb góndola. —Ja m'agradaria anar a mi amb góndola, però no m'ho puc permetre. —Quan vam acabar el petit viatge amb la góndola, ens va deixar a la platja. I allà ens vam quedar a veure el capvespre, ella es va adormir sobre meu i deia que sentia un mal de panxa. I vaig decidir demanar un taxi i anar cap a casa. Aleshores el matí de l'endemà la meva esposa Isabel es va començar a trobar malament, li feia un mal terrible la panxa, el cap, l'esquena i totes les articulacions. Jo em vaig preocupar perquè això mai li havia succeït i van passar els minuts i les hores i ella cada cop estava pitjor. La vaig portar a urgències perquè allò em començava a preocupar molt i la van haver d'ingressar a Vall d'Hebron. I no la van poder recuperar. —Ostres, em sap molt greu. No sé com reaccionar. Llavors, va haver-hi un petit silenci. En Josep va trencar el silenci. —Vols anar a fer una volta? —No, em vull quedar a casa, no em ve de gust anar al carrer. —D'acord, doncs et preparo un cafè.
Advertisement
—No m'agrada gaire el cafè, em podries preparar un te verd, si us plau. —D'acord, ara vaig... Quan en Josep va baixar a la cuina per preparar el te, es va trobar els pares de l'Isabel, que venien a visitar l'Ausiàs. En Josep va estar parlant una estona amb ells mentre preparava el te verd. I en acabar van pujar tots junts al dormitori d'Ausiàs. —Hola, Ausiàs. —Hola, quina sorpresa, no us esperava aquí. —Et veníem a veure, què tal estàs? —Estic millor. —He vingut a comentar-te que aquesta tarda és el tanatori... —Ah, allà hi seré. —Perfecte! Em sembla molt bé. Anant cap al tanatori, Ausiàs March es va trobar amb un senyor una mica peculiar. Aquell senyor era un excompany de la Isabel i li va demanar a Ausiàs si li podia fer un favor. —Perdoneu, sou Ausiàs March? —Si, jo mateix. —Soc un excompany de la Isabel i us voldria demanar un favor. Ausiàs va dubtar... —Emm. De què parlem concretament? —M'agradaria saber si em podríeu escriure una novel·la romàntica entre la Isabel i jo. I a canvi us podria donar una bona recompensa. —No em veig amb cor de poder fer això. I a sobre, no sé què és el que va passar entre vosaltres. —Com que no ho sabeu? Pensava que us ho va explicar... —No sé de què parles. —D'acord, doncs deixeu-lo estar. —No ara ho dius. —Bé doncs que fa molt ella va sortir amb mi, però el problema era que sortia amb mi mentre estava amb tu... —M'ho estàs dient de veritat? —Sí, per això la vaig deixar. —Això és el que menys m'esperava avui... Bé ara me'n vaig al tanatori. Fins després.
—Fins després. Ausiàs arriba al tanatori i es comença a mirar i trobar malament. Aleshores, d'un moment a un altre, cau a terra inconscient. Just en aquell precís moment, Ausiàs desperta al llit de casa seva i escolta una veu al seu darrere que li sonava molt familiar. Va pensar que podria ser la veu de la Isabel, però va ignorar aquella idea perquè va pensar que allò era gairebé impossible; això no obstant, com es va emocionar tant per sentir aquella veu va fer mitja volta per veure si allò que havia pensat podia arribar a ser veritat, i de sobte va veure a la seva dona Isabel apropant-se al seu llit. —Ausiàs, què fas a aquestes hores al llit? La Isabel estava mig enfadada. Ausiàs se'n va començar a riure. —Què fas rient? —Com t'estimo!
