NÚMERO
955
OCTUBRE DEL PREU
2006
2€
editorial
E
n este segundo periodo, en el que el PP mantien e una posición de extrema derecha, el gobierno de Zapatero busca aliados en el frente democrático para desarrollar una política económica liberal con guiños y gestos hacia la izquierda.
«Govern de l’esquerra plural» para una política de progreso y de izquierdas.
En política internacional el gobierno nada entre dos aguas, entre el síndrome compensatorio de Afganistán y la Alianza de civilizaciones; entre la presencia en la Conferencia de no alineados y el nombramiento de Trinidad Jiménez...
Estos días el gobierno alemán y el gobierno francés han estado realizando conversaciones para recuperar el Tratado de la Unión. Insistimos sobre la necesidad de abrir un amplio debate entre las fuerzas de izquierdas europeas sobre los síntomas de crisis europea con propuestas alternativas sobre la mesa para ser útiles a las trabajadoras y los trabajadores europeos.
Mantenemos el planteamiento de que España debe hacer una política internacional independiente, de paz i cooperación. Denunciamos la guerra de Irak y los vuelos de la CIA. Planteamos la exigencia de la retirada de las tropas de Afganistán. Mantenemos nuestra solidaridad con Palestina i el Pueblo Saharaui y el compromiso con los cambios en América Latina y con Cuba y Venezuela frente a las provocaciones del gobierno Bush. Es importante seguir de cerca la Conferencia de no alineados porque van a representar un avance importante del Multilateralismo en el mundo. Frente al retroceso en materia de inmigración del gobierno, reiteramos la necesidad de avanzar en la cooperación, la integración y la convivencia. En los presupuestos del Estado se desarrolla un marco para la política económica liberal del Gobierno. Hoy es necesaria una política económica social de sostenibilidad social y ambiental, así como de compromiso con el desarrollo federal
La contrarreforma fiscal culmina el carácter dual del tributo, la primacía de la imposición indirecta frente a la directa. En la propuesta de reforma laboral, el gobierno ha perdido la oportunidad de abrir un proceso de cambio a fondo del maltrecho y desigual mercado laboral en términos de calidad y estabilidad del empleo, así como de sentar las bases reales para resolver la precariedad. Hoy, la lucha por una fiscalidad justa socialmente y contra la precariedad sigue estando en primer plano para la izquierda.
Una vez más se ha maquillado la subvención a la iglesia que sigue siendo mayor de lo que se dice. La cuestión no está situada en subvencionar otras religiones, sino que las religiones funcionen por la aportación de sus feligreses al margen del Estado, reforzando la separación entre Estado i creencias religiosas, es decir, reforzar la laicidad. La laicidad es una de los valores democráticos y republicanos. Para un desarrollo progresista de la sociedad necesitamos que los valores de la democracia, de lo republicano, del federalismo, de la laicidad, de lo social, de la defensa de lo
público, de la lucha contra la especulación y la corrupción, así como movilización y la participación de la ciudadania en la resolución de los grandes problemas de este país estén siempre presentes en la izquierda plural. Es curioso ver como después de tantos ataques de las fuerzas conservadoras al desarrollo del Estatut, éste sea punto de referencia para el desarrollo de los otros estatutos, así como que sea la puerta de un proceso de carácter federalizante con carácter social, que no sería así de haberlo hecho vía reforma de la Constitución, como decían algunos sectores de izquierda.
Para los comunistas es extraordinariamente importante el desarrollo de esta campaña, así como sus resultados para Catalunya. Catalunya necesita un «govern de l’esquerra plural» para una política de progreso y de izquierdas. Par ticipar, explicar, debatir, plantear soluciones a los grandes problemas, así como hacer que los trabajadores y las trabajadoras participen en estos debates y en consecuencia en las elecciones, pasa en primer plano. Luego vendrá la movilización para asegurar la aplicación de los acuerdos.
moviment obrer Nou conveni pels treballadors de l’administració pública
catalunya S’obre el teló electoral català: tothom a escena!
dona El com, el per què (i l’encara) de la prostitució
Estat espanyol Immigració: xifres i debats però cap solució
cultura El llegat de dos poetes desconeguts i fascinants.
internacional Entrevista al líder del Partit Comunista Libanès
Aquest mes de setembre s’acaba d’enllestir el nou estatut dels empleats de la funció pública. Sota la catifa de les negociacions, però, surt a la llum un model d’administració cada cop més privatitzant i menys proper, per tant, al ciutadà/ana.
Quan aquest mensual sigui al carrer quedaran poques setmanes per celebrar unes eleccions, que en la fase prèvia, dibuixen un panorama d’una certa desil.lusió entre l’esquerra. Però, justament pel que encara es pot fer, cal deixar de banda l’abstenció.
L’etern debat sobre l’abolició o no de la prostitució ve acompanyat, en aquest article, d’una honesta i profunda mirada al per què d’aquesta, analitzant-ne les causes socials que han portat a que la prostitució, malgrat totes, segueixi existint.
L’arribada de “caiucos” a les Illes Canàries s’ha fet, de tant freqüent, quotidià. Dos articles analitzen el rerefons d’aquest drama i proposen, almenys, una autocrítica que la classse política espanyola no s’acaba de decidir a fer per aportar alguna solució.
Miquel Àngel Sòria ens acosta a Pramoedya Anata Toer -poeta indonesi- i a Àngela Figuera -poetessa catalana nascuda aEuzkadidonant-nos a tastar petites delícies escrites per aquests dos artistes recentment desapareguts.
Khaled Hadaddeh analitza el nou mapa de l’Orient Mitjà que pretenen construir els EEUU, frontalment oposat al que vol la majoria dels països àrabs . Haddaddeh creu que l’Orient Mitjà s’acabarà rebelant per protegir els seus recursos.
Pàgina 7)
Pàgina 8)
Pàgina 10)
Pàgina 12)
Pàgina 2)
avant 955.pmd
del Estado y de un nuevo Poder Municipal.
Todo apunta a que los resultados electorales y en consecuencia las características de composición del Parlament y del Govern en Catalunya será de una gran inf luencia en las recomposiciones políticas del conjunto del Estado.
1
Pàgina 4)
26/09/2006, 11:52
2
Avant
Octubre del 2006
Moviment obrer
Acabada la primera fase de les negociacions de l'Estatut Bàsic de l'Empleat Públic -que és la norma marc que regularà les relacions jurídiques i laborals de 2,5 milions d'empleats públics, el 20% dels assalariats de l'Estat, que treballen a l'Ensenyament, Sanitat, Administracions i Empreses públiques, etc.- s'inicia ara el tràmit parlamentari de l'avantprojecte de llei, preveient la seva concreció definitiva el 2007.
Un cop d’ull al nou estatut dels funcionaris Carles Planas Roig (*)
cés i de carrera professional, basats en els principis d'igualtat mèrit i capacitat, mesures de caràcter econòmic, polític i professional, i amb una negociació col·lectiva en tots els àmbits que compti amb la participació de les organitzacions sindicals.
'L’estatut s'ha d'emmarcar en la política del Govern del PSOE de legislar les condicions laborals dels treballadors i treballadores del sector privat a través de la reforma laboral i del sector públic, seguint en ambdós casos el sistema de mantenir part de la legislació vigent però augmentant la flexibilitat i introduint criteris de "modernització". Després d'un procés de dos anys, el Govern ha tancat les negociacions. Vol assegurar-se la majoria necessària en el Congrés per poder aprovar l'Estatut de l'Empleat Públic, amb el suport de CiU, PNB, ERC, les comunitats autònomes governades per socialistes, nacionalistes i la Federació de Municipis. En l’últim tram s'ha arribat a un acord amb CC.OO, UGT i CSIF. Per la seva banda, les CC.AA del PP s'han autoexclòs de la negociació perquè aquesta Llei -diuen"trenca la unitat de l'Estat" degut a les competències de funció pública que es contemplen a l'Estatut de Catalunya.
CONDICIONANTS PEL SUPORT Comunitats autònomes, administracions i forces polítiques han donat suport als aspectes bàsics del projecte, condicionant el seu suport a l'augment de competències, capacitat pròpia de legislació, organització i gestió de les administracions autonòmica i local. També han demanat un augment de la discrecionalitat per la diversitat d'interessos. Els sindicats, que han reivindicat des de fa molt anys un model de Funció Pública estructurat, han signat un acord dels aspectes que han considerat essencials, arribant a un text estatutari que no contempla alguns dels punts importants que han proposat i que estan en consonància amb les nostres propostes. Per això aquest nou Estatut de l'Empleat Públic hauria de contemplar les següents mesures: - Incloure la totalitat dels empleats públics a l'àmbit de l'Estatut que regula les Administracions Públiques, Ensenyament i Sanitat,
avant 955.pmd
2
L'elaboració de l'Estatut de l'Empleat Públic, ha de servir per organitzar els empleats públics i garantir les condicions de treball, millorar els serveis públics, impulsar la participació ciutadana i recuperar el caràcter democràtic de l'Administració Pública, introduint el principi de subsidiaritat, prioritzant la rendibilitat social sobre l'econòmica, fent-ho amb criteris de redistribució social.
però deixa col·lectius amb règims específics sense concretar i n'exclou d'altres com el personal de Justícia, on es prioritza la Llei específica, sobre la Llei marc de l'Estatut. ·- Model de configuració unitària de l'ocupació pública, amb una proposta que unifiqui al màxim la dualitat dels dos règims pel personal funcionari i laboral, integrats en tos els nivells de la funció pública. ·- Modificar el text per evitar la proliferació del personal que no accedeix pels circuits normals de l'Administració, com ara el nou personal directiu, limitant el personal de confiança política i el de lliure designació. Les funcions de direcció a l'Administració les han de desenvolupar empleats públics qualificats i seleccionats, amb criteris d'igualtat, mèrit i capacitat d'acord a la seva carrera professional. ·- Per eliminar els alts nivells de precarietat i temporalitat, cal millorar l'estructura de tots els instruments d'ordenació dels recursos humans, amb ofertes públiques d'ocupació amb caràcter obligatori i anual en la seva aprovació i execució, amb participació sindical en tot el procés. ·- Negociació col·lectiva amb participació sindical en l'accés, carrera, sistemes d'avaluació i provisió, classificació dels llocs de treball, planificació dels RR.HH., criteris i mecanismes d’implantació de l'avaluació de l'acompliment, sistema
retributiu, tribunals de selecció i negociació del màxim d'aspectes laborals, matèries reservades a l'administració quan afectin als empleats públics i l'establir mecanismes que assegurin l'eficàcia dels Pactes i acords amb els sindicats i els sistemes de compensació. - El sistema retributiu ha de tenir una composició menys fragmentada i establir una Clàusula de Revisió Salarial, per adequar els salaris en el cas de pèrdua del poder adquisitiu. Ha d'assegurar el 100% de
Les polítiques liberals han influït negativament en el desenvolupament de l'Administració i de la Funció Pública les retribucions bàsiques i complementàries per a tot el personal, inclosos els interins. Cal exigir l'aplicació del compromís del Govern, sobre la recuperació de la pèrdua del poder adquisitiu dels empleats públics. - Cal destacar, la readmissió del personal laboral en cas d'acomiadament improcedent, la inclusió de la carrera horitzontal en la carrera professional, la possibilitat de consolidació del personal temporal, l'impuls per a la igualtat de gènere i la lluita contra la violència de gènere, la millora de les solucions extrajudicials dels conflictes, i la possibilitat de recurs per part dels sindicats sobre aspectes de selecció.
- Els sistemes de selecció han de garantir la qualitat i transparència i per tant s'han d'eliminar les proves psicotècniques i les entrevistes, i incloure la participació sindical en els òrgans de selecció. Entre la resta de temes pendents destaquem: - La necessitat de modificar l'actual mobilitat forçosa limitant-la a la província o illa, estructurar sota els mateixos criteris el règim disciplinari a les AA.PP i l'extensió al Personal Directiu i eventual, introduir la figura de la jubilació parcial pels funcionaris, crear l'excedència voluntària i sindical i la desaparició de l'excedència per llei o raons organitzatives. També destaca la creació d'un observatori de la ocupació pública, com a mecanisme de treball objectiu i de seguiment dels acords.
EL QUE CAL FER AR A ARA Les polítiques liberals ha influït negativament en el desenvolupament de l'Administració i de la Funció Pública, provocant la seva desestructuració, amb un model que prioritza el servei privat sobre el públic, desnaturalitzant el caràcter social i democràtic de l'administració i fomentant el clientelisme. Per això cal recuperar una Funció Pública que valori i estructuri els recursos humans, amb criteris de professionalitat, que eviti el clientelisme, amb un sistema d'ac-
26/09/2006, 11:52
S'ha de potenciar, a més de tot això, un sector públic sòlid amb un paper actiu en el desenvolupament econòmic i social, amb la gestió directa dels seus serveis públics, reduint la contractació dels serveis externs. Això ha d’anar acompanyat de l'augment de la despesa pública, procurant frenar el procés de privatitzacions i externalitzacions i reduir el nivell de precarietat a l’Administració amb l’oferta pública d’ocupació. Per realitzar aquestes polítiques es necessari un model propi i una reforma de l’Administració i de la Funció Pública a Catalunya i establir l'aliança de totes les forces polítiques i socials, de progrés, pel desenvolupament social de l'Estatut en les competències, finançament i legislació, descentralitzant aspectes de l'Administració Central cap a la Generalitat i l'Administració Local. Des del PCC hem d'impulsar el debat polític de les nostres propostes amb els empleats públics, potenciant l'organització a CC.OO, cercant la formació d'un front polític i social que configuri una alternativa democràtica i de progrés per una Administració i una Funció Pública democratitzades i participatives, que millorin les condicions dels empleats i dels serveis públics i garanteixin i potenciïn les polítiques públiques en favor dels interessos de la classe treballadora.
(*) Membre del Comitè Central CN Administració Pública.
Avant 3
Moviment obrer
Octubre del 2006
29-S, La construcció va a la vaga Només durant aquest 2006, els accidents laborals han crescut un 16,6% al sector de la construcció en el conjunt de Catalunya i un 20,72% a la província de Barcelona. Davant aquestes alarmats xifres, els sindicats han decidit convocar una vaga de 24 hores, per al proper 29 de setembre, que vol servir per reclamar una llei que reguli la subcontractació a la construcció i que els empresaris compleixin la llei de prevenció de riscos laborals. L'aturada servirà, també, per homenatjar els cinc treballadors de la construcció que van perdre la vida aquest estiu al barri del Poble Nou de Barcelona. Aquest és el manifest dels treballadors: “A las 11.00 h del día 07 /09/06 se ha celebrado una asamblea conjunta en la que han participado más de 600 delegados/as del sector de Construcción de CC.OO y UGT en la que se ha acordado la celebración de una huelga de 24 horas en el sector a realizar el próximo día 29/09/06. En dicha Asamblea han intervenido el Secretario General de FECOMACC.OO, Fernando Serrano que ha puesto hincapié en la necesidad de que el Convenio General del sector regule un modelo de contrato estable en el sector y el Responsable de Organización de MCA-UGT, así como los Secretarios Generales de la Construcción de Catalunya de CC.OO, Miguel Peláez y de MCAUGT, Manuel Gallardo. Ha sido objeto de la Asamblea la situación creada como consecuencia del accidente que causó 5 muertes, el pasado día 27/07/06 en la obra del complejo ECOURBAN
en el parque tecnológico 22@ de Poble Nou en Barcelona. En la reunión se ha puesto de manifiesto que en el accidente producido en la obra promovida por HABITAT, concurrieron todas las circunstancias que viene denunciando CC.OO desde hace años como causa de la siniestralidad laboral: precariedad laboral, subcontratación, prestamismo y explotación de los trabajadores inmigrantes. Así mismo los asistentes a la asamblea han realizado dos minutos de silencio en recuero de los trabajadores fallecidos.
empresarios, de la Ley de Prevención de Riesgos Laborales.
En la convocatoria de huelga para el dia 29/09/06 en la provincia de Barcelona, los sindicatos convocantes exigen:
• La reedición y paliación de los acuerdos sobre Delegados Territoriales de Prevención entre la Generalitat y las centrales sindicales.
• Una actuación rigurosa de la justicia, aplicando las responsabilidades penales a los directivos de las empresas implicadas.
• Una mayor inversión en formación y cualificación preventiva de los trabajadores/as, especialmente de los trabajadores inmigrantes.
• El cumplimiento por parte de los
• Una mayor estabilidad en el em-
• El cese del uso abusivo por parte de las empresas de la subcontratación y del prestamismo. • Que la Inspección de Trabajo realice actuaciones mas energicas en el control de la aplicación de la Ley de Prevención. • Que el Senado español apruebe de forma inmediata y sin recortes la Ley Reguladora de la Subcontratación en la Construcción.
pleo, desarrollando un modelo de contrato fijo en el sector. • La reducción de la edad de jubilación a los 60 años. La resolución que apoyaba la convocatoria de huelga ha sido votada por los asistentes. Tras la celebración de la Asamblea los delegados/as de los trabajadores del sector de la Construcción, se han desplazado desde el cine Aribau, donde han celebrado la Asamblea, hasta la sede de la Conselleria de Treball, en la que una comisión formada por representantes de CC.OO y UGT,han sido recibidos por la Directora General de Treball, Mar Serna, a la que han librado la resolución aprobada por la Asamblea.
La Sra. Mar Serna, se ha comprometido a hacer los máximos esfuerzos en orden a: • la Inspección de las obras de Construcción. • Informar a la mayor brevedad posible sobre el resultado de las actuaciones inspectoras en relación con el accidente producido en el complejo ECOURBAN. • Reclamar la presencia de la patronal del sector, al objeto de examinar la situación de falta de medidas de seguridad y de la subcontratación y el prestamismo • Tomar las medidas precisas para desbloquear el desarrollo de los Delegados Territoriales de Prevención.
CC.OO. davant la commemoració de l’Onze de Setembre
Per la Catalunya social, avancem en els drets de ciutadania pels drets nacionals i els drets socials sempre va unida de forma indissociable amb l’objectiu d’aconseguir una societat més justa i cohesionada, a la qual tots els seus membres gaudeixin dels drets que els corresponen com a membres d’una única comunitat consolidada, amb igualtat de drets per a tota la ciutadania.
Davant la commemoració de la Diada Nacional de Catalunya de l’11 de Setembre de 2006, CC.OO. refermem el nostre compromís de lluita per una Catalunya més justa, amb cohesió social i integradora. L’aprovació del nou Estatut i el seu posterior desenvolupament ha de permetre avançar en el contingut i la qualitat de l’autogovern i afermar una identitat nacional construïda a partir del reconeixement i la millora dels drets socials de ciutadania. Per això, CC.OO. considera prioritari que es promogui un nou model econòmic que no es basi en la preca-rietat i en els baixos salaris, i que tingui
avant 955.pmd
3
en la innovació tecnològica, la investigació, la formació i una millor organització de la producció, els pilars dels seus factors de productivitat. En la nostra opinió, l’avanç en els drets socials, la millora de l’educació, dels serveis a les persones, de les infrastructures
i de l’habitatge social constitueix un factor de cohesió social i, alhora, d’eficiència econòmica. Per això, cal més inversió de recursos públics, que ha de portar el nou model de finançament i l’impuls d’una política fiscal més progressiva. Per Comisions Obreres la lluita
CC.OO. considera que la importància del col·lectiu de les persones immigrades és ja, ara per ara, una evidència dins la nostra societat i que la participació democràtica és un element fonamental per a la seva integració social. El dret a votar i a ser escollit és fonamental per a la cohesió social; aquest dret fonamental no pot ser limitat per motius de gènere, d’origen, ni de creença.
26/09/2006, 11:52
Si volem una societat cohesionada, les persones immigrades han de tenir el dret a la participació en igualtat de condicions en els assumptes que afecten tota la ciutadania. Per això ens manifestem, seguint les directrius de la Unió Europea, a favor del reconeixement del dret a vot en les eleccions de totes les persones immigrades residents. Cal no oblidar, d’altra banda, que el sentiment d’identificació amb una comunitat també està relacionat amb el grau de benestar social que aquesta és capaç de donar a les persones que en formen part. Així, la cohesió social esdevé un element de gran importància en la construcció d’una Catalunya social. Setembre de 2006
4
Avant
Catalunya
Octubre del 2006
L’habitatge: negoci o dret de ciutadania? L’accés a l’habitatge és un problema polític de primer ordre, amplis sectors socials estan sent exclosos d’un dret bàsic com n’és l’habitatge. No deixa de ser paradoxal que l’habitatge sigui percebut pels catalans com un dels principals problemes quan es construeix més que mai. David Companyon (*) Si ho analitzem veurem que a Catalunya no tenim un «problema d’habitatge», tenim un greu problema «d’accés a l’habitatge». Si ho analitzem podem veure que es dóna a l’habitatge tres valors: el d’ús (és un bé per a satisfer una necessitat); el de canvi (és una mercaderia que es compra i es ven); i, per últim, de capital (estalvi amb expectatives de futur augment del seu valor). La descompensació entre aquests tres components es troba en l’origen dels preus inabastables de l’anomenat «mercat lliure» i que obliga a les famílies treballadores a endeutar-se fins a uns límits que posen en perill les economies familiars i deixa als joves i els sectors amb menys poder adquisitiu, en una situació de vulnerabilitat i precarietat intolerables. Per canviar aquesta realitat cal un Pla de Xoc amb mesures que arribin al conjunt de la població treballadora, un Pla d’Habitatge que siguin una de les senyeres de la política social del proper govern de la Generalitat i alhora, faci realitat l’article 47 del nou Estatut de Catalunya, que diu: «Els poders públics han de facilitar l’ac-
cés a l’habitatge mitjançant la generació de sòl i la promoció d’habitatge públic i d’habitatge protegit, amb una atenció especial pels joves i els col·lectius més necessitats».
CAL ESCOLLIR En aquestes eleccions caldrà escollir entre tornar a les polítiques conservadores de CiU, del PP i d’alguns sectors socialdemòcrates que consideren que el mercat és qui millor proveu d’habitatge a la població i l’habitatge social només ha de ser assistencialista per als més desfavorits o bé aprofundir en la concepció universalista, en l’acció de govern que ICV-EUiA ha desenvolupat per posar els fonaments d’una nova cultura que consideri l’habitatge com un dret fonamental dels ciutadans com ho son la sanitat i l’educació ICV-EUiA ha iniciat un canvi radical en la política d’habitatge, tant en els seus objectius com en la forma d’assolir-los. Per primera vegada podem parlar d’una política catalana d’habitatge que s’ha fet amb la participació del teixit social, cercant la complicitat del conjunt de la societat i especialment dels Ajuntaments que han de ser els
Aquestes son algunes de les mesures que ICV-EUiA ha pres des del govern amb el Pla pel Dret a l’Habitatge 2004-2007, per prioritzar la funció social de l’habitatge com un bé d’ús. 35.000 habitatges amb protecció iniciats o en projecte. Reserves de sòl per a construir 54.000 habitatges més. 136 convenis de cessió de sòl amb 87 Ajuntaments per a construir 5.992 habitatges. El pressupost d’habitatge ha crescut un 180% en tres anys. Nova normativa més transparent per a l’adjudicació d’habitatges de protecció oficial. 119 M€ destinats a la rehabilitació de 90.000 habitatges. 16.500 habitatges han rebut ajudes per a instal·lar ascensors en edificis antics. 103 M€ destinats a la rehabilitació i millora dels barris amb habitatge social. S’ha efectuat els TEDI (test de l’edifici) a 111.716 habitatges. Ajuts al lloguer d’habitatges per un import de 17,1 M€ destinats a 9.198 famílies. 4.138 habitatges buits s’han posat en el mercat de lloguer a preus assequibles. Creació de la Xarxa de Mediació de Lloguer Social en conveni amb 47 Ajuntaments. Creació de la Xarxa d’Inclusió Social amb 300 habitatges gestionats per entitats sense afany de lucre. S’han creat 76 oficines locals d’habitatge per tramitar els diferents ajuts. Signatura del Pla Director d’Obres pels barris d’habitatge social per un import de 145M€. S’han realitzat convenis de col·laboració amb entitats socials, sindicals, cooperativistes, financeres, col·legis professionals, registradors i notaris. S’han substituït milers de plaques franquistes dels antics habitatges protegits...
avant 955.pmd
4
executors d’aquesta nova política d’habitatge. Des d’aquesta visió global cal destacar el projecte de Llei del Dret a l’Habitatge. Per primera vegada és dona una resposta integral a les necessitats d’habitatge de Catalunya. Defineix que s’entén per habitatge digne i considera la provisió d’habitatge social com un servei d’interès general com ho és l’educació o la sanitat. Obliga als poders públics ha dotar-se un parc d’habitatge assequible suficient. Estableix la funció social de la propietat i el deure de conservar i mantenir els habitatges. Cal destacar l’objectiu que fixa la Llei d’assolir en vint anys que el 15% del parc d’habitatges sigui amb protecció, així com l’innovador Registre de Sol·licitants en l’adjudicació dels habitatges amb protecció Hi ha un especial atenció a la qualitat del parc d’habitatges i a la transparència i garanties en les relacions entre empreses i consumidors, entre propietaris i llogaters. Així mateix, s’incorporen criteris de sostenibilitat i ecoeficiència en els edificis. Aquest projecte de Llei no ha pogut ser aprovat pel Parlament de Catalunya atès que l’avançament electoral va permetre als grups de CiU i PP bloquejar el procés parlamentari i impedir la seva votació. EUiA plantejarà que les lleis de caràcter social que no van poder ser aprovades en la darrera legislatura siguin les primeres que aprovi el nou govern d’esquerres. La Llei del Dret a l’Habitatge es complementava amb la reforma de la Llei d’Urbanisme, en la qual s’estableix que el 30% del sòl de reserva mínima per a la construcció d’habitatge amb protecció oficial, la qual ha permès prioritzar aspectes socials en els plans urbanístics dels ajuntaments i juntament amb la Llei de Barris, han estat la clau de volta d’una política d’habitatge amb un òptica d’esquerres que afavoreixi els interessos de les classes populars.
LES NOVES PROPOSTES Des d’EUiA proposarem, conjuntament amb ICV, la necessitat d’un PLA DE XOC PER L’ACCÉS A L’HABITATGE. Cal un acord nacional que permeti la construcció de 250.000 habitatges amb protecció en els propers 15 anys per garantir el dret a l’habitatge com un dret universal i que, alhora, permeti incidir a la baixa en els preus del mercat «lliure», i fer-ho
prioritàriament amb habitatge de lloguer a preus assequibles. Per EUiA és del tot necessari crear un massiu parc d’habitatges sota control públic, que no es regeixi per la llei de l’oferta i la demanda. Per això hem plantejat actuacions estratègiques pels propers 4 anys amb l’objectiu prioritari de posar en marxa els estudis, plans i accions que permetin tenir cobertes les necessitats d’habitatge de la societat catalana en els propers quinze anys, aquestes son, de forma resumida, algunes de les propostes del nostre programa: Augmentar les partides pressupostàries en rehabilitació i la supressió de barreres arquitectòniques amb la instal·lació d’ascensors per millorant el parc d’habitatges i la qualitat de vida de les persones. Per una política progressista de sòl. Cal que el mercat del sòl respongui als interessos socials de la col·lectivitat. És imprescindible per garantir una política d’habitatge públic planificada i suficient. Per això proposem augmentar al 50% el percentatge de sòl destinat a habitatge protegit en els Plans Generals. Habitatge social per fomentar la inclusió. És imprescindible fer front a les situacions de la nova pobresa, d’àmplies capes de la població avui dia excloses del mercat de l’habitatge. Limitació de les requalificacions urbanístiques. Les requalificacions de sòl no han d’anar en perjudici d’altres usos necessaris per a l’equilibri i cohesió social i territorial. Cessió de sòl sectors de l’economia social, de la intermediació, els sindicats, les cooperatives i en ge-
26/09/2006, 11:52
neral les entitats sense afany de lucre. Evitar els desnonaments per raons econòmiques. Augmentar els ajuts al pagament de lloguers i establiment de mesures a nivell judicial i social que evitin desnonaments per raons econòmiques. Fer aflorar el parc d’habitatge buit. Cal un cens d’habitatges buits, augment de les mesures incentivadores i arribar fins a l’expropiació, quan un habitatge incompleixi la seva funció social. Evitar la degradació del teixit social i urbanístic. Cal que sigui la intervenció pública la que reguli la composició social d’alguns barris i no les lleis del mercat que beneficien la marginalitat i el diner negre. Control del parc actual. L’habitatge és un bé escàs. El control públic és essencial per garantir-ne el seu ús correcte i evitar el frau en la seva venda. Sostenibilitat social i ambiental. La política d’habitatge és clau per aproximar-nos a l’objectiu de la sostenibilitat. L’habitatge ha d’estar al servei de les persones, garantint-los un espai adequat i digne. Defensa dels drets dels consumidors i llogaters. Es necessari potenciar les associacions de consumidors, de defensa dels drets ciutadans i les plataformes que defensen el dret a un habitatge digne. Noves formes d’accés a l’habitatge per a la joventut. El dret a l’emancipació és un dret irrenunciable. La propietat privada és un veritable fre al desenvolupament humà, especialment a les noves generacions a les quals el capitalisme ofereix treballs precaris i habitatges caríssims. No podem acceptar que okupar un habitatge buit sigui un delicte.
(*) Responsable d’habitatge d’EUiA
Avant 5
Catalunya
Octubre del 2006
S’obre el teló a Catalunya...
S’ha clos la Barcelona Clos
Felipe L. Aranguren
Ignasi Fina (*)
El escenario es el lugar del teatro donde se desarrolla la farsa, la trama, sea esta tragedia o comedia. En este caso la farsa es encontrarnos antes de tiempo en elecciones, tras el acoso y derribo contra el tripartito.
I tant que ens ha sorprès, no tant pel fons com per la forma. En Joan Clos, alcalde d’un decenni, es va donar a conèixer com a Regidor de Salut Pública, càrrec que avui em correspon com a membre de govern per EUiA en coalició amb ICV. Personalment, i en l’àmbit de la salut, ens coneixem des de fa molts anys, des del Congrés de Metges i Biòlegs en Llengua Catalana a Reus. La seva experiència en radiologia a St. Pau i anestesiologia al Joan XXIII, el caracteritzaren per aquesta ambivalència del metge, a peu entre el malalt i el salubrista, que en una pràctica quotidiana concisa i rigorosa veu un horitzó per superar, a través de la transformació de les condicions de vida, les grans patologies socials. És doncs, la forma de la seva renúncia a l’Alcaldia la que crida l’atenció.
Esto es lo esencial del análisis: que el primer gobierno de la izquierda desde la República haya evidenciado fragilidad y falta de respuesta ante el ataque, a veces con traición, de las fuerzas opuestas a la izquierda, económicas y políticas tanto dentro como fuera de Catalunya. Y lo decisivo sigue siendo encontrar una mayoría social de izquierda que reinicie la experiencia del tripartito habiendo aprendido unos y otros de nuestros propios errores, sin desviar la atención sobre el enemigo común y principal: las fuerzas conservadoras. El tripartito no ha sabido transmitir a los ciudadanos que se han conseguido cosas fundamentales durante su gobierno. El aumento de los presupuestos sociales (salud, educación, bienestar social y familia, cultura), de 9.200 millones de euros en 2003 a l3.700 millones en 2006; la ley de la mejora de barrios; la ley de protección del paisaje y la del uso del territorio; el Código de familia; la propia ambición de un nuevo Estatut que la derecha ni pudo ni quiso impulsar durante veintitrés años. Y con este bagaje es con el que se reconstruye una mayoría de izquierda. Desde donde sabe que, por un lado, el trabajo realizado merecía la pena y que, por otro, no se hubiera conseguido eso mismo con distintos aliados. Desde el orgullo del que sabe que si la derecha se pone de los nervios es porque se están haciendo las cosas bien. Las coaliciones no son extrañas a nuestra historia, como a veces se afirma. Es verdad que no se tenía experiencia en el terreno autonómico, pero se lleva a cabo desde hace tiempo en ayuntamientos y otras instituciones. Y hay experiencias como aquel lejano Frente Popular, tan fijo en el recuerdo. Es por eso que no debemos abandonar la línea política de reeditar el tripartito. Por nosotros que no sea. Pero tampoco a cualquier precio. El marco político del pacto del Tinell pueden darlo por muerto los conser vadores, pero nosotros tenemos que remachar el clavo, aunque sea en frío. En toda esta farsa mucho tiene que ver la política de Zapatero a nivel estatal. De aquel “se aprobará en el Congreso el Estatut que nos mande el Parlament de Catalunya con mayoría suficiente” se pasó al estrangulamiento
avant 955.pmd
5
de Maragall (representado en escena por el apretón de manos entre ZP y Mas). Por su parte, Carod y los suyos se pasaron de discurso, echaron leña en la hoguera del PP y no supieron diferenciar entre política propia y política del tripartito ni supieron ver que cuando uno firma un pacto puede hacer sólo aquello que el pacto permite. A ICV-EUiA se nos acusa de ser tibios y de seguidismo a los socialistas. Aceptemos que todo esto puede ser cierto, pero la única manera de avanzar es hacerlo juntos: de alguna manera nos necesitamos. Y si el candidato Montilla no saca la mayoría absoluta y necesita nuestros votos si quiere ser President, estamos dispuestos a dialogar. Pero nada de seguidismo y sometimiento. La peor escena en nuestra farsa es si en el escenario se representa la victoria por mayoría absoluta de CIU. Este retroceso histórico no auguraría nada bueno, ya que la aplicación del Estatut hecho por la izquierda la efectuaría la derecha a su favor. Y este desastre puede darse si existe la posibilidad de un pacto PSOE- CIU, que no por ser contranatura ya hemos visto entre Felipe González y Jordi Pujol. En su reposicionamiento hacia la derecha, Zapatero puede ceder a CIU el reino de taifas de Catalunya mientras gobierna en Madrid con el apoyo de CIU, con la aprobación de los presupuestos del Estado como moneda de cambio inmediata. No es lo mismo tener el gobier-
no que tener el poder. Parece mentira tener que recordarlo, así como que la política es más un “hacer” que un “decir”. Esta es exactamente la diferencia con el teatro: que en el teatro se dice y lo demás se finge.
Ha fet ciutat fins al punt que avui podríem parlar, sense por a equivocar-nos, de les empremtes que el seu exercici ens ha deixat, perquè en són ben evidents; potser per això, del seu successor en podem dir hereu.
Al final de “Hamlet” hay varios cadáveres en escena, pero cuando se alza el telón para nuestro aplauso allí están los actores bien vivos. En la política, la mayoría de lo que se dice es farsa pero como actúa sobre la realidad, cuando se mata se hace de verdad. Nuestra tarea es hacer y para ello es necesario un nuevo pacto político de la izquierda catalana.
Ara és ben veritat que el trobarem a faltar perquè s’ha fet notar i durant anys ha estat l’únic referent notable de l’esquerra a Catalunya davant un govern conservador al front del país. Són molts els muncipis governats per les esquer res, però sens dubte Barcelona n’era una plaça capital i capitalitzada sobre tot per Clos.
Dejemos pues la farsa. Aquí no hay escenario ni actores, sino fuerzas reales que actúan en la realidad.
Des del govern hem tancat una etapa, “l’etapa Clos”, un model de ciutat, “la ciutat Clos”, una forma de gestió, “la gestió Clos”, una forçada convivència, “la convivència Clos”, una for-
Recuerdo lo que oí a un chico de la Joventut Comunista hace pocos días: “¡A lo mejor pasamos al PP en estas elecciones!”. He pensado que tenía razón. Que sabía medir sus objetivos mejor que yo los míos y que si su deseo se hiciese realidad merecería la pena el esfuerzo de estas elecciones. Este chico me pone en la realidad. No en lo que querría hacer, sino en lo que puedo hacer. Esta es la verdadera base de la lucha de clases y la táctica adecuada, la que lleva al federalismo y al internacionalismo, pero también la que lleva a la cesta de la compra y la vivienda, a la educación y a la salud, pues no sólo es válido lo teórico, sino también lo cotidiano. Y, sobretodo, empaparlo todo de rojo...
26/09/2006, 11:52
ma de civisme, “el civisme Clos”. Des del més petit detall, com ha dit algun dels seus correligionaris, fins a les decisions impor tants, era el “segell Clos”. No cal ser un expert per constatar que ficar els peus a la galleda per a Clos era gairebé un hàbit; en són bons exponents el Fòrum de les Cultures i l’Ordenança del Civisme, com a principals eines en contra dels pobres i per acontentar els més poderosos. Ara caldrà caminar sense “crosses”, és dir sense “Clos”. El proper mes de maig ho ha de dir: si de cop i volta us trobeu l’endemà de les eleccions que Barcelona no és el millor del món, us trobeu que Barcelona està a l’abast de tots els ciutadans i ciutadanes, heu assumit un gran risc: fer de Barcelona una ciutat normalitzada, sense grans reptes ni complexos, fora d’aquells que es generen en els nostres propis valors ciutadans d’igualtat i solidaritat, amb plena esperança en una nova ciutat del tot desclosada. Si tanmateix veieu que els vostres regidors/regidores han deixat d’anar a missa per les “Festes de la Mercè”, que respecten la laïcitat de la ciutat i si a més constateu que la nova alcaldessa no és una conservadora, que aposta pel risc de créixer, que no es fa forta amb els febles i feble amb els forts és que heu encertat el vot, perquè heu obert un somni possible, la Barcelona de la quotidianitat. Ara obrirem entre tots, els camins de les noves esperances, també del progrés i la prosperitat.
(*) Regidor de Salut a l’Ajuntament de BCN
6
Avant
Octubre del 2006
Dona
El meu currículum a la República (i 2) Marta Mata (*) (Segona part del discurs de la recentment desapareguda pedagoga. Curs 1935-36. Curs del gran record de la pau. Aquell va ser un curs molt dens i divers de treball, del qual en conservo l’anomenat quadern de rotació que fèiem entre totes (la coeducació havia quedat paralitzada el 1933), dos volums enquadernats: un per la feina diària, tot i que molt variat, i un altre per les excursions, visites i festes. Ma mare, que era la mestra, em va dir anys després, que aquest seu dotzè curs professional va ser com la seva fruita madura. Sabia allò que sabía i allò que no i havia descobert llibres per omplir els seus buits: càlcul mental francès, dibuix amb el Grup Escolar Cervantes de Madrid, treballs manuals amb les seves companyes del Pere Vila i, després, allò tan i tan seu: la llengua, especialment poesia i redacció, ciències naturals amb les excursions, geografia amb les narracions, i, sobretot, història. D’aquell any recordo que Egipte és un do del Nil, el somriure arcaic de Creta, la muntanya del poder a Grècia, amb els esclaus treballant sota terra, els artesans, els artistes i els atletes a sobre, els filòsofs i els polítics ja al cim i els deus entre els núvols de l’Olimp... però tan diferents Atenes i Esparta. I dsprés Roma! Treia dibuixos dela Història de la Humanitat de Hèndrik van Loon i continguts més propers del llibret d’Història d’Enric Bagué i Jaume Vicens Vives. Vam veure gràficament la lluita entre la creu i la mitja lluna i vam arribar al Renaixement. El dia per la pau de la societat de nacions vam fer una redacció col.lectiva. Haig de dir que mai vam fer una redacció amb el mateix títol per totes les nenes. Davant de qualsevol esdeveniment, s’esquinçaven els aspectes a classe i sortien tants títols i tanta vida com nenes hi havia. La crònica era la més completa que hom pogués recordar. Com la comèdia més alegra, que va ser la del burgès gentilhome,
riu que riu amb la minyona, que vam representar l’últim dia del curs. Bé, jo vaig haver de mirar tot els assajos però no vaig actuar perquè ma mare era molt primmirada i mai dec haver estat gaire bona comedianta. Curs 1936-37. La guerra no pot amb l’escola, ara. El meu mestre Anicet Villar, és un enciclopedista. No de l’enciclopèdia en ordre alfabètic, sinò la de les branques del saber creixent en paral.lel. Una mica d’allò, jo ja ho havia intuït a l’ordre de la biblioteca i a la relació entre la música i la matemàtica. Però ara ho confirmaba amb aquell mestre que ho sabia tot i que ho explicava tan clar i tan ben tractat, que era impossible oblidar-ho. L’evolució del món, els seus minerals, plantes i animals. Els diferents climes i característiques dels continents, l’evolució -o les evolucions- de l’home, l’evolució de les ciències -l’una amb l’altra- fins arribar a l’àlgebra, la física, la química i la biologia, la relació entre pobles i llegendes, com deia i escrivia Herminio Almendros, o entre terra i ànima com va dir i escriure el mateix Anicet Villar. Ens va arribar a explicar la revolució francesa i Napoleó i vam quedar advertits. Jo em vaig entusiasmar per tot i fins i tot li vaig proposar d’escriure una Constitució per després de la guerra. Ell va creure i va dir que era molt equilibrada. El que sí que crec és que vaig quedar astorada per la seva ciència i profund afecte; fins que va morir, el vaig trobar a la seva correspondència de mestres d’abans de la guerra amb ma mare.
Curs 1937-38. Vaig a l’Institut-Escola, la millor institució escolar d’Espanya. La guerra no pot amb ell, per ara. Al contrari: a Barcelona li dóna una tensió especial. Moren alguns alumnes grans i alguns professors joves al Front d’Aragó, però el director, Josep Estalella Graells, que ho havia estat també de l’Institut-Escola de Madrid, ens rep i ens situa a la nostra nova i vella casa, el Palau del Governador de la Ciutadella en temps de Felip Vè.
Ha mort Aurora Gómez Comunista, sindicalista i feminista El seu compromís amb les llibertats i la justícia social la portaren a militar política i sindicalment.
cia a la Trobada de Dones del juny d’enguany que commemoraven els 30 anys de les I Jornades Catalanes de la Dona
Fou militant comunista des de la seva incorporació al PSUC en la clandestinitat.
Fundadora i responsable de la Secretaria de la Dona, tant a nivell de la Unió Comarcal del Barcelonès, com a nivell de Catalunya, va fer una important tasca a favor de les llibertats i dels drets de les dones.
Es comprometé en l’activitat sindical als 21 anys, començant en la secció sindical de CC.OO. del Banco Guipúzcoano, i assumint diverses responsabilitats dins la seva Federació i dins la CONC. Participà en la fundació de la Secretaria de la Dona de CONC Fou una figura destacada del feminisme. Una de les seves últimes activitats públiques va ser la seva presèn-
avant 955.pmd
6
Va ser responsable de la Secretaria de la Dona en moments delicats, calia portar les reivindicacions laborals al feminisme i la lluita feminista al sindicat. No va ser fàcil i va haver de singlar amb incomprensions de les dues parts. Ella, com a comunista, unia i transmetia la lluita des de tots els àmbits per una so-
Ara ens parla de com hi viurem i conviurem, treballant i jugant, però sense cridar, per respecte als altres, de la cura de les dues plantes de gardènia que ens reben, que es poden olorar però no tocar. Cada dia el trobem en començar i en acabar la jornada i ens parla dient-nos pel nostre nom. Després els professors: Angeleta Ferrer Sensat, de Ciències de la natura, i de dança i de treballs manuals, Enric Bagué, tan miop que no pot anar al davant però tan lúcid que coneix fins i tot allò que pensem, Anna Maria Saavedra, de llengua i literatura, i Enric Rodon, de Matemàtiques. Quin curs! Amb el temps he arribat a calcular que foren molt pocs dies. Un bombardeig ens va obligar a canviar de local. A l’Angeleta Ferrer la van operar. Tot i això, vam descobrir una manera nova de fer les coses, una nova metodologia, diferent de tot allò que havíem fet fins aleshores. Es començava amb el coneixement directe: les plantes i els animals del parc eren observats, dibuixats, discutits. I abans de parlar d’una cèl.lula, s’havia parlat del tall transversal i del longitudinal. I abans de parlar de la història de Grècia havíem llegit el fragment dels regals d’Aquil.les a la Ilíada. I després havíem consultat els llibres de la biblioteca. I als 11 anys vaig haver de donar la meva primera conferència, sobre Egipte. Hi havia també els jocs de matemàtica i el joc de la literatura, i la impremta amb un impressor com a professor per aquells que volguessin aprendre la seva tècnica. Va ser aleshores quan vaig aprendre el significat del terme qualitat i el significat de la construcció de la ciència, de l’art i de la persona al mateix temps. Abans de terminar l’any, vam haver de deixar d’anar a l’escola perquè ens calia buscar menjar i ens en vam anar a viure a un poble. Semblava que la guerra no ens deixava ser persones. cietat lliure i justa per a dones i homes. El seu amor a la vida i a les seves idees l’han dut a lluitar davant totes les adversitats i a fer front, amb bon humor i coratge, a la seva malaltia. Restarà en el nostre record Foto cedida per la Secretaria de la Dona de la CONC .
Però, de cop i volta, vaig tornar a ser una persona important quan ma mare em va venir a buscar a aquell poble per anar a l’enterrament del Dr. Josep Estalella, que havia mort de pena. Quan el març del 1939 vaig poder tornar al meu Institut Escola, ja no existia. Ara es deia Instituto Femenino Verdaguer, havien mort les gardènies, hi havien canviat els professors i la biblioteca era tancada. A l’escola Pere Vila, l’estany estava sec i els professors van ser dispersats en pocs mesos. Una tarda em vaig quedar sola al meu institut. Vaig pensar: “amb mi no podran” I, aparentement, no van poguer. Però poc a poc he anat descobrint tot allò –molt- que es va perdre. Ho vaig descobrir quan vaig conèixer Maria Aurèlia Capmany, que hi havia fet un batxillerat complet que jo no vaig fer i a alguns que van conèixer la veritable Universitat Autònoma que jo no vaig conèixer. El currículum complet de la República es va fer en cinc anys de pau, gràciess a les arrels de cinquanta anys de la Institución Libre de Enseñanza, més de trenta anys d’arrels amb el Moviment Pedagògic català i una conjunció astral entre tots dos. Com assumir la responsabilitat que aquell currículum amagat renasqués? Molts pensem que el que era important era que el coneguessin i es formessin en ell, i a través de la pràctica, les generacions de mestres que no l’havien viscut. I, amb ells, els pares dels seus alumnes. Els nens i nenes, per descomptat, ho
van acceptar com si fos la cosa més natural del món. D’aquí van néixer els Moviments de Renovació Pedagògica. Vam creure que per afiançar-los, calia que l’escola fos un focus de participació de tots, però no només l’escola sinó també l’administració educativa. Ens va semblar una fita el reconeixement constitucional de la participació, convertit més endavant en llei. Certament, ha estat difícil. M’entesto en que no és impossible, perquè el que sí ha estat possible és que gran part del currículum amagat de la República ha renascut en moltes més escoles de les que pot semblar a primera vista; en qualsevol cas, moltes més que els episodis negatius que es proclamen en algunes escoles. Amb l’optimisme que pregonava Freinet, crec que el currículum de la República pot tornar a triomfar. Potser, potser, a la participació quan els seus possibles agents se s’adonin de la bellesa d’aquest currículum.
(*) Presidenta del Consell Escolar de l’Estat. El 1965 fundà -juntament amb altres mestres- l’Escola de Mestres Rosa Sensat, aleshores clandestina i de caire marcadament progressista. El 77 esdevingué parlamentària al Congrés dels Diputats pel PSC. L'any 99 és nomenada doctora honoris causa per la UAB, per la seva tasca com a pedagoga, la lluita per la recuperació de la memòria històrica educativa a Cata-lunya després de la guerra civil i la defensa de l'escola pública, democràtica i catalana.
L’Escollit L’any 1959, en ple règim franquista, des d’Inspecció d’Ensenyament es va prohibir de manera rotunda a Maria Assumpció Soler i Font, mestra de Palafrugell i escriptora, anar a París a recollir el prestigiós premi Fastenrath dels Jocs Florals (llavors, en el seu centenari, celebrat a l’exili) que ella acabava de guanyar amb la novel·la L’Escollit. Aquest premi l’escollien catalans i catalanes a l’exili però van haver de lliurar la dotació ecnòmica del premi a un casal català a l’Argentina. Cap editorial d’aquí no va voler publicar el llibre d’una autora desconeguda i escrit en català, una llengua que no devien trobar ni pertinent ni rendible... La novel·la va dormir en un calaix durant cinquanta anys fins que, fa poc, l’Associació Suport a la Dona va llegir al diari El Punt
26/09/2006, 11:52
un article referit a la mort de l’autora i a la seva trajectòria com a mestra i com a escriptora de llibres i obres de teatre infantil. L’Associació, aleshores, amb el seu esperit de donar suport a les dones, va posar fil a l’agulla i es va endegar el projecte editorial “Dones amb nom propi”, del qual, l’Escollit ha estat el primer exemplar publicat. Creiem que és un llibre de lectura recomanable, tant pel seu significat com pel seu contingut costumista sobre la vida d’una jove i el seu entorn gironí, escrit en un català de l’època, molt acurat i alhora de fàcil comprensió, que “enganxa” a la lectora o lector des del principi pel seu estil descriptiu i amè.
Publicat per Ca la Dona www.caladona.org
Avant 7
Dona
Octubre del 2006
La prostitución: una mirada feminista La extensión del feminismo, su empeño en visibilizar la realidad de las mujeres y en nominarlas como sujetos de derechos ha logrado que cada vez sean más las que toman la palabra y expresan sus exigencias y propuestas. Esto sucede también en el caso de las mujeres que ejercen la prostitución. Las prostitutas se han hecho presentes para hablar de su realidad y han devuelto una visión compleja de ésta, llena de matices y en ocasiones contradictoria, sobre las diferentes condiciones y circunstancias en las que ejercen su trabajo, sus vivencias y exigencias. Primera de les dues parts d’aquest extens però interessantíssim article sobre el com i, especialment, el veritable per què de la prostitució avui en dia. La segona part, la publicarem al proper Avant.
Begoña Zabala i Justa Montero Sus planteamientos,como su realidad, no son uniformes: existen mujeres que quieren dejar la prostitución y otras que quieren trabajar vendiendo ser vicios sexuales. A lo largo de los más de treinta años de su reciente recorrido, el movimiento feminista ha profundizado en su análisis de unas realidades supuestamente simples y estereotipadas desentrañando su propia complejidad y dinámica interna. Esto, que sin duda supone un éxito, desde nuestro punto de vista cuestiona los discursos lineales que siguen planteando algunas corrientes feministas, que mantienen encerradas a las mujeres en categorías abstractas y cuyos planteamientos sobre la opresión y la sexualidad dejan fuera los procesos personales y propuestas de muchas de ellas, entre las que se encuentran las prostitutas. Por esto consideramos que, en este debate, escuchar a las prostitutas constituye un pre-requisito para conocer su realidad, entender las implicaciones del debate, formular alguna propuesta que pueda ser útil y actualizar un discurso que se enriquezca al incorporar las nuevas realidades que la propia actividad feminista y la sociedad han generado.
LAS DIVERSAS REALIDADES DE LA PROSTITUCIÓN
El debate no es nuevo en el movimiento feminista; ya a finales de los 80, grupos de la Coordinadora Estatal de Organizaciones Feministas lo impulsaron y, de la mano de prostitutas italianas como Carla Corso y Pia Covre, se desarrolló la
avant 955.pmd
7
reflexión. Lo que sí es nuevo es la virulencia actual del mismo. Entre las posiciones, fuertemente encontradas, de quienes defendemos los derechos de las trabajadoras del sexo y quienes defienden el abolicionismo, existe un acuerdo básico en el decidido apoyo a las demandas de las mujeres que quieren dejar la prostitución y exigen a las administraciones públicas medidas de carácter laboral y social que lo haga posible. También existe consenso sobre la denuncia y condena de las mafias de la prostitución que extorsionan y fuerzan a las mujeres, mediante engaño, coacción y violencia a trabajar a su servicio, manteniéndolas en muchos casos encerradas, privadas de libertad en condiciones prácticamente de esclavitud. Pero consideramos que hay que ir más allá: la exigencia de medidas eficaces y contundentes para perseguir a esas mafias, tiene que ir acompañada de reclamar, con la misma firmeza, que se atienda la demanda inicial de estas mujeres -que no es otra que la de permanecer aquí para trabajar-, ofreciéndoles su regularización, evitando así la aplicación de medidas policiales que acaban expulsándolas a sus países de origen. Porque es evidente que el fenómeno de las mafias, tal y como se manifiesta hoy, tiene mucho que ver con las políticas de inmigración y sobre todo con la negativa de los países ricos a aceptar la presencia, de forma legal, de inmigrantes pobres en sus territorios. Y llama muchísimo la atención que sean precisamente los partidos que están gobernando hoy en Europa los que impulsan, al mismo tiempo, posturas cada vez más penalizadoras y abolicionistas respecto a la prostitución y medidas crecientemente restrictivas para la inmigración, por medio de leyes que recortan los derechos de las personas extranjeras. Ahí acaba el consenso. El desencuentro entre las distintas posiciones no se produce por la
caracterización de las mafias, sino por la caracterización de la prostitución, por la identificación que las posiciones abolicionistas realizan entre ésta y las mafias y, por lo tanto, la extrapolación de las características que concurren bajo las mafias a todo el ejercicio de la prostitución. Así de claro se recoge en el Manifiesto por la abolición de la prostitución : "Que la prostitución constituye, en todos los casos y circunstancias, una enérgica modalidad de explotación sexual de la personas prostituidas y una de las formas más arraigadas en las que se manifiesta, ejerce y perpetua la violencia de género". Esta simplificación extrema de las diversas realidades que encierra la prostitución impide, por ejemplo, diferenciar entre la prostitución forzada y la no forzada; las distintas situaciones entre quienes realizan este trabajo: inmigrantes sin papeles, estudiantes, amas de casa, etc; las condiciones materiales en las que lo realizan: en la calle, en un piso, en clubes… Por esa misma lógica, la relación que establecen entre prostitución e inmigración puede llevar a concluir que todas las mujeres que se dedican a la prostitución vienen desde otros países de la mano de las mafias que las obligan a prostituirse en contra de su voluntad. Todo esto supone una distorsión de la realidad que arrastra serios problemas en el plano ideológico y práctico.
OTRAS FORMAS DE ABUSO Y EXPLOTACIÓN
Resulta por tanto pertinente señalar la existencia de otra formas de abuso y explotación de las prostitutas, obviamente condenables, pero no equiparables a las mafias esclavistas. Por ejemplo, se producen extorsio-
nes a las trabajadoras del sexo inmigrantes, a partir de las redes "comerciales" e incluso familiares que las introducen ilegalmente en el país, cobrándoles enormes sumas de dinero que las dejan endeudadas durante años. Se trata sin duda de una extorsión execrable, pero no es lo mismo que las mafias. Aquí no hay engaño ni coacción, sino usura y utilización de una legislación que marginaliza, de hecho, tanto la prostitución como la inmigración realmente existente, y desde este prisma habría que tratarlo.
hablar de abolir o erradicar la prostitución representa una posición ideológicamente más confortable para quienes la defienden, pero muy poco útil en la práctica para las mujeres directamente implicadas.
Por otro lado, también vemos necesario considerar que cuando el sexo se monetariza -y en mucha mayor medida si no existe ningún tipo de regularización y por tanto en ausencia de derechos reconocidos para las prostitutas- se puede manifestar la sobreexplotación de las mujeres por los dueños de clubes, los proxenetas, los clientes. Pero esto, contra lo que evidentemente manifiestan las propias trabajadoras del sexo, no es esclavitud sino explotación ¡que ya es decir mucho!
En esto nos vamos a detener en las siguientes líneas. La sola existencia de quienes así hablan cuestiona la argumentación ideológica central del abolicionismo que identifica prostitución con esclavitud, y además sitúa en primer plano muchos elementos, todos ellos complejos, que intervienen en el debate de la prostitución: la consideración, en tanto que actividad remunerada, como un trabajo; la libertad para realizar esta actividad, la cosificación de una persona por el hecho de practicar sexo mediante precio; la objetualización de una relación que se pretende afectiva y amorosa.
La distancia entre unas realidades y otras es precisamente lo que requiere un mayor análisis, sobre todo cuando estas posturas llevan a criminalizar y deslegitimar aún más el ejercicio mismo de la prostitución haciendo que esta actividad funcione en los márgenes de la legalidad, donde las realmente indefensas e "ilegales" resultan ser las trabajadoras del sexo. Reducir las distintas realidades de la prostitución a una definición ideológica previamente establecida en términos de agresión y esclavitud sexual no se ajusta a la complicada realidad, y por tanto no resuelve ninguno de los problemas. Sin reconocimiento de derechos para las prostitutas se acentúa su vulnerabilidad y se favorece la impunidad de quienes se benefician de ello. Desde este punto de vista
26/09/2006, 11:52
Pero el centro del debate aparece más claramente cuando se trata de atender las demandas de quienes, autodefiniéndose como trabajadoras del sexo, afirman que la prostitución no siempre es producto de la coacción, que no lo es en su caso y que quieren continuar trabajando como prostitutas.
Es más, independientemente de lo que para cada persona represente la prostitución, abolirla resulta impracticable porque las causas de que exista están profundamente arraigadas en las estructuras sociales y construcciones ideológicas de esta sociedad patriarcal y capitalista.
(*) Justa Montero es cofundadora y miembro de la Asamblea Feminista de Madrid. (*) Begoña Zabala es cofundadora y miembro de Emakume Internazionalistak (Nafarroa). Ambas forman parte del Consejo de Redacción de VIENTO SUR.
8
Avant
Estat espanyol
Octubre del 2006
Hablando de la migración y otras groserías Txanba Payés (Gara) Se está hablando estos días mucho sobre el tema de la migración. Y hablan los mismos de siempre, no como un tema del cual les preocupan las causas que obligan a salir ni la situación de las personas que están llegando, sobre todo, a Canarias. Pero casi nadie, por no decir nadie, apunta a la causa que origina la salida de tantas personas del planeta a migrar. El modo de producción capitalista, con su política neoliberal, está desangrando a todos, pero mucho más a los que proceden, como se ve en los medios de comunicación, de los países del Sur. Bien sabemos que la preocupación no va por allí. No. La preocupación de los gobiernos va por otros derroteros. Les preocupa dar un imagen de gobierno blandengue. Y mano dura a los «ilegales», palabra más vil, pusilánime y fuera de lugar desde el punto de vista... en fin, desde todos los puntos de vista. Se habla de que el Gobierno canario no puede con -permítanme la expre-
sión- «la avalancha» de inmigrantes que llegan en pateras, cayucos... a las Islas. El Gobierno canario pide al español más ayudas para frenar la avalancha. Y el Gobierno español pide a Europa más ayuda, y Europa promete ayuda; porque el tema de la inmigración, como dicen ellos, nos compete a todos.
digando. O para que otro ínclito y anónimo caritativo se compadezca y le asista. La sociedad siempre dispuesta a socorrer al desvalido. Y ahí, en la realidad más oscura, como por arte divina, la Iglesia que no les abandona, les asiste, les atiende, porque si no lo hace ella, el Estado y las ONGs simplemente les abandonan.
Mientras tanto, el Gobierno español remite a las ONGs a ciertos migrantes y éstas, claro está, reciben ayudasmigajas del Gobierno español, pero reciben y atienden, asisten a los desfallecidos inmigrantes. El dinero público, aún siendo poco, las ONGs con su labor, su esmero y desinterés parchean una realidad que le compete al Estado subsanar. Y ellas cumplen con mística solidaria los requisitos para garantizar que aquel a quien atienden recibe la limosna que les ofrece el Estado, pero sólo durante tres meses, y si han podido entrar se les abandona en las calles de cualquier ciudad y a buscarse la vida como buen inmigrante sin documentos que es. Así, la gente ve a los pobrecitos deambular buscando trabajo o, si no, men-
El tema da para mucho. Se puede hablar desde muchos puntos de vista; el económico, el cultural, el social y político. Se puede hablar en el bar con amigos, y curiosamente en las conversaciones quien tiene siempre la culpa de todo es, precisamente, el migrante. El foráneo, el inmigrante que llega a nuestro país a quitarnos los puestos de trabajo... y se oyen los tópicos y los mismos comentarios que se hacían con los gitanos. «Ellos reciben ayudas, ¿y nosotros qué? Nada». «¿Y mi hijo que no trabaja, qué?». «A ellos, a los inmigrantes, les dan hasta vivienda...». Nunca tenemos la culpa nosotros,
pudiendo cambiar gobiernos que están llevando políticas que benefician a las corporaciones, a las empresas, a las transnacionales en vez de políticas que eviten que tantas personas tengan que huir de su tierra a buscarse una mejor vida que la que les ofrece su propio país, gobiernos como los de Bush y sus secuaces, y entiéndase por secuaces tanto a la Unión Europea como a los gobiernos títeres de los países del Sur, porque son ellos los que cumplen a pies juntillas lo que les dictan el Banco Mundial y el FMI. Y todos sabemos a estas alturas quien da las órdenes... Gringolandia, su Gobierno y sus políticas represivas en el mundo. Este es el quid de la cuestión. El neoliberalismo es el verdadero responsable de que hoy en día las migraciones en el mundo sean mayores que otros años. Sólo queda argüir lo de siempre, el tema de reflexión que más de una vez ha surgido entre amigos después de una jornada laboral cansina, tomándonos un café: Para mantener nuestro nivel de vida se necesita establecer unas relaciones profundamente
antagónicas con los países más atrasados tecnológicamente y ricos en materias primas. A esos países se les mantiene en el subdesarrollo, el cual aparece como otra cara del desarrollo. El subdesarrollo surge como un desarrollo dependiente y asociado al de los países ricos. El sujeto histórico serían los pueblos del Sur que deben adquirir y elaborar una conciencia de su situación de oprimido, organizarse y articular una serie de prácticas que tengan como objeto el logro de una sociedad alternativa menos dependiente e injusta. Mientras unos terminan de dar los últimos sorbos al café, Patxi suelta un eructo al terminar su cerveza y Mikel le echa la mirada a una cubana que pasa al lado de donde nosotros acabamos de arreglar, en el bar, el mundo. Y mañana será otro día, hay que currar, y siguen llegando pateras, pero habrá que dejar el tema para otro día, si sale. (*) Responsable de l’Àrea de Migració de Batasuna.
Mienten, pero saben lo que dicen... Felipe L. Aranguren Cuando se habla de inmigración desde la política en seguida salta su condición de problema. Pero lejos de analizar la inmigración como un problema que tienen los emigrantes en sus propios países de origen,nos centramos en nuestro gran problema: cómo absorber esta marea tercermundista que se nos viene encima, integrada por personas tan desesperadas que se juegan la vida en la mar para venir a quitarnos nuestras riquezas. Y es que el súbdito español, enriquecido gracias a las asfixiantes hipotecas, a las ayudas europeas y a oscuros chanchullos, teme perder lo tan duramente conquistado. Además los inmigrantes son distintos. No llevan barretina, ni boina, ni cachirulo, no son familiares... tan oscuros, incluso dan miedo. Obligan a repensar la cohesión social. “Gracias a los inmigrantes los siervos tenemos esclavos” dice una pintada en El Masnou. Sí, al fin una clase más baja, un lumpen que nos haga sentir ricos y temerosos, que haga el trabajo sucio y peligroso por salarios indignos y que se lleve las frustraciones en forma de agresividad racista y marginación. Mientras tanto, los verdaderos beneficiados, que son los empresarios, se frotan las tarjetas bancarias hasta echar chispas.
avant 955.pmd
8
Cuando el ministro Caldera dice que “no hay más trabajo para inmigrantes” miente como un poseso. Los propios empresarios (¡quién si no !) le han desmentido. Cuando el candidato Montilla dice que “no se podrán asegurar los servicios en Catalunya “ miente como un cara pálida. Mienten, pero saben lo que dicen. Se trata de explotar los miedos de la timorata gente hispana (“Nos quitan el trabajo”, “Nos quitan los servicios”, “Son delincuentes”). Así que... expulsiones, verjas, guardacostas y un gran pacto de Estado por la inmigración que ofrece el PSOE al PP. Cada vez que se habla de pacto de Estado me echo a temblar. En cada ocasión que el PSOE, como partido centrista, ha firmado un pacto con el PP, al abrazo de la boa (y son muchos)siempre ha salido escaldado, como con la ley antiterrorista y con la ley de partidos, que ahora les impide trabajar en el País Vasco. Un pacto de estado entre el centro y la derecha es siempre un pacto conservador, a la defensiva. Este carácter centrista del PSOE, que les permite ser el fiel de la balanza y bascular a derecha e izquierda según su propia táctica, siendo así el referente de los demás grupos del Congreso, se decanta una vez más hacia la derecha. Pacto de Presupuestos con CIU y pacto de estado con el PP. ¡La jugada redonda! No importa que por enmedio se apuñale por la espalda a Maragall y se dé finiquito al tripartito. Bien se puede perder Catalunya (el
primer gobierno de izquierda desde la República) si se gana España. Y así es como se instrumentaliza Catalunya en base a intereses “superiores”. Así que giro a la derecha y al Líbano, Afganistán, Serbia y lo que haga falta., presupuestos retrógrados y pacto de inmigración. Con lo que opina la extrema derecha del PP de los inmigrantes suerte será si no les gasean. Lo importante de este giro a la derecha del PSOE es que, a nivel de España, los socialistas sueñan con eliminar definitivamente a Izquiera Unida del mapa político para así quedar en un bipartidismo con el PP que dejaría sin opción a la izquierda radical. La contínua llamada del PSOE al voto útil para vencer al PP da vergüenza. Alguien debería explicar a los votantes de IU que es verdad que no tenemos la posibilidad de alcanzar la mayoría
(por falta de electorado radical) pero sí podemos, si tuviésemos cuarenta diputados, impedir cualquier gobierno del PP y obligar al PSOE a pactos con IU si quiere gobernar. Nosotros necesitamos representación, no para gobernar, sino para hacer política social. El tema de la inmigración es sólo un ejemplo del giro a la derecha del PSOE y parece tonto tener que hablar de soluciones, porque todos las conocemos: cese de la explotación capitalista en el tercer mundo, inversiones en salud y educación en los países deprimidos, ayudas al desarrollo y cese de subvenciones a productos agrícolas primermundistas, aplicación de los Derechos Humanos, etc. Todos las sabemos. Lo que no sabemos es qué hacer mientras tanto, con esta oleada en que la mayoría eran ya marginados en su país. ¿Dónde está el discurso humanista de la alianza de civilizaciones? ¿O es que no aceptamos que hay una
26/09/2006, 11:52
sola civilización, la humana, y que el resto son culturas? El denostado general nos dejó un país mediocre, así que no esperemos que nuestros políticos sean grandes estadistas. La organización siempre es superior a las fuerzas independientes de sus miembros sumadas, sinergia que le dicen. Así que es en la organización donde nos la jugamos. Y ante tal diversidad de grupos e intereses, como se evidencia en los foros sociales, también nos la jugamos en la confluencia de esas organizaciones y esos intereses. En este terreno la experiencia del Frente Popular no nos es ajena. Ante este pacto de estado la izquierda debería actuar como si la derecha no existiese, pero el pacto lo ofrece el PSOE y ya se sabe que el PSOE es de centro...
Avant 9
Estat espanyol
Octubre del 2006
«No hi ha voluntat del PSOE per recuperar la nostra memòria històrica» Alèxia Guilera Madariaga Excepte els mateixos creadors de la llei -el PSOE- ningú ha quedat content amb la llei de memòria històrica. Conversem amb Álvaro Fernández, vicepresident de la Coordinadora per la Memòria Històrica i Democràtica de Catalunya que, per cert, reestrena web: www.coordinadoramh.org
-Han estat uns anys d’un oblit actiu o més aviat una indiferència, un deixar passar el temps per no voler mirar... -No, no!Esctic segur que es va fer un pacte entre els que van «fer» la transició i després els governs següents, per a que ni a les aules ni a la societat civil ni enlloc s’activés cap mecanisme per a que un dels elements que conformen la democràcia, que és la memòria històrica, hi fos present. -Creu que totes les parts -a posta o no- tenen el mateix concepte de memòria històrica? -Evidentment, no. Hi ha un sector revisionista de la Història que diu «la situació a Espanya, el 36, amb el Front Popular era molt complicada, no hi havia cap sortida, era quasi normal el cop d’estat». I, en canvi, els historiados majoritàriament han demostrat que tant la República espanyola com els subsegüents governs van ser totalment democràtics, dins els més estrictes paràmetres legals. O sigui, sí, hi ha dues visions de la història (sense parlar de la més retrògrada, que és la dels hereus dels propis feixistes, o l d’aquells que intenten tapar la cosa dient que, bueno, ja s’ha fet la reconstrucció nacional, que per què mirar al passat...) A França, per exemple, hi ha una assignatura obligatòria a les escoles que es diu «el deure de la
avant 955.pmd
9
Pepe Rubianes ha hagut de suspendre les representacions de l'obra 'Lorca somos todos' que tenia previst estrenar el19 de setembre al Teatro Español de Madrid, després d'unes declaracions de l'Alcalde de Madrid Alberto Ruiz Gallardón, una de les 'cares amables' del PP. Així ha acabat purgant el seu 'pecat' comès el passat mes de gener, on va criticar els feixistes espanyols amb cites com 'La puta España'.
-Dóna la sensació que hi ha una Espanya desitjant qiue per fi es rescati la memòria històrica i una altra que centra tots els seus esforços en tapar una part important del nostre passat com a país... -Efectivament. No vull ser reduccionista però vull dir que de «aquellos polvos nacen estos lodos»: de la transició ve un periode històric al qual durant 30 anys hi ha una manca total de presència dels 40 anys de dictadura totalitària feixista. Sovint es diu que ja ningú se’n recorda, que la joventut no coneix... és clar! Perquè no hi ha hagut uns deures de memòria, presents en altres països, després d’una hecatombre de les característiques de l’alçament feixista, la guerra civil i els 39 anys de règim feixista.
Què els molesta, en realitat?
La dreta, ha aconseguit que aquesta obra no es representi al bell mig de la 'zona nacional', on ja feia setmanes que s'havien encarregat de mantenir viu el record de les declaracions de Rubianes i de crispar l'ambient, fins a l'extrem que a la xarxa ja començaven a circular crides al sabotatge (semblants a les que van fer en l'obra de Leo Bassi a Madrid.)
memòria».També es fan tasques de recuperació de la memòria a les escoles de països que han patit règims totalitaris més recentment que nosaltres, com Argentina i Xile... Per tant, qualsevol trava que es posi a aquesta recuperació és erroni. -Tot això encaixa perfectament amb la visió crítica de la Llei que teniu a la Coordinadora. Però, honestament: esperaven més d’aquest Govern del PSOE? -Potser al principi una mica més però de seguida vam veure que la Comisió que va crear el Govern per aquest tema, fa quasi 2 anys, incomplia els terminis, tot i les pressions d’ICV-EUiA i ERC perquè mostrés resultats. Fins a final de juliol d’enguany, no hem rebut resposta. Després, el Ramon Jáuregui, encarregat del tema, va fer diverses declaracions dient que hi havia un límit que no es podria traspassar. -I quins eren, aquests límits? -Doncs que no es revisarien els consells de guerra, per exemple! Hi va haver una reunió amb ell en què tots ens vam enfrontar a Jáuregui per la seva postura inamobible i de, clarament, voler aturar la recuperació de la memòria històrica. -Aquest tema dels consells de guerra que no es «tocaran» és potser el més greu, per la Coordinadora? -El rovell de l’ou, de fet, està en la il.legitimitat del règim feixista de Franco; a Nüremberg i després la ONUse’l qualifica com a tal, i s’especifica que ha arribat al poder per la força de les armes i amb el
suport del nazifiexisme. Això marca una fita perquè s’hi fan apel.lacions a una sèrie de resolucions contra el règim de Franco que s’han adoptant al llarg dels anys, condemnant-ne els crims contra la Humanitat o la vulneració continuada dels drets humans.Per tant, la declaració d’il.legal del règim franquista és el punt de partida perquè, a prtir d’allà, podem declarar il.legals els judicis sumaríssims, els mandos militars, tota l’arquitectura jurídica establerta pel feixisme durant la dictadura, els consells de guerra, els tribunals i les lleis fets a mida, etc. Dir que l’ordenament jurídic feixista és difícil desmantellar-lo, és fals. -Per què? -Perquè eminents juristes, com Martín Pallín o Jiménez Villarejo asseguren que no hi ha cap problema per desmuntar aquesta parafernàlia jurídica del franquisme... Per tant, volem dir que el tema dels consells de guerra i dels judicis sumaríssims és greu però la peça angular és la il.legalització del règim. -Per què el PSOE té tanta por essent el partit -per quantitatque probablement té més víctimes d’aquesta política feixista? -Jo crec que s’ha de mirar a la llum dels pactes negociats a la Transició. Recordem que el 27 d’octubre del 75, setmanes abans que morís el dictador, hi va haver 5 execucions sumaríssimes a Espanya, 3 militants del FRAP i 2 d’ETA. Es van pactar diversos indults a canvi d’establir la impunitat per als botxins però, sobretot, a canvi que
no no hi hagués trencament democràtic, perquè hi hagués “transició”. Per això deia que “de esos polvos vienen estos lodos”. Ara, tenim una dreta que no ha estat tocada al llarg de la història, que la formen els mateixos que hi havia abans o els seus fills i hereus ideològics. No hi ha hagut regeneració de la dreta espanyola... bé, sí, només biològica però no ideològica. Segueixen pensant igual però ara porten corbates Hermès. -... i camisa blava. -Camisa blava... clar! El PSOE té dues ànimes: una més progressista i una altra molt més conservadora, fosca, apegada a la rutina del poder. I dels pactes.
La questió és que tornem a estar davant d'una nova acció d'autocensura provocada per la dreta contra la llibertat d'expressió, en temes molt sensibles (amb Leo Bassi, va ser l’Església) ara es tracta de Lorca, poeta que per a la dreta ja esta bé com està, i prefereixen no remenar-lo, no fos que ens donés per parlar de la memòria històrica... i treguéssim a la llum els crims comesos pels pares i avis d'alguns “centristes” actuals. Sí, sí, uns que diuen que són demòcrates i constitucionalistes de cap a peus...
Publicat per Red Progressista
-Quines altres parts de la llei us segueixen semblant negatives? -Per exemple: coneixent el nom de les víctimes no coneixem, en canvi, el dels botxins. D’una altra banda, no sentim que hi hagi un desig de dur a les aules aquest terrible tram de 40 anys pels que ha passat l’Estat espanyol i el que ha significat. La llei de Memòria Històrica no preveu que aquesta parcel.la, que ha de ser a qualsevol estat democràtic, hi serà present a la vida del país. La Llei és una operació de cosmètica per part del Govern de Zapatero però, per tant, no significa que l’assumpte estigui tancat. Però, lo positiu és que s’ha engegat una cadena que ja no s’aturarà, malgrat tot. Ara, cal dir-ho clar: una llei que pretengui tancar un procés històric sense que s’hagi fet justícia, no és altra cosa que una llei de Punt i Final, com la de l’Argentina de Menem...
26/09/2006, 11:52
Si vols rebre L’Avant al teu domicili, escriu-nos a:
avant@pcc.es
10 Avant
Cultura
Octubre del 2006
Una mort recent i una altra en el record Miquel Àngel Sòria
laltia i la caiguda en el pou de la bogeria contant contes als seus companys de desgràcia.
Recordant Pramoedya Anata Toer i Àngela Figuera Aymerich. L’editorial basca Txalaparta va donar a conèixer aquest novel·lista indonesi (nascut el 1925) i a l’Avant del 7 d’abril de 1999 feia una ressenya de la seva obra. El 30 d’abril passat moria a Djakarta. La dictadura militar, que va assassinar l’any 1965 un milió de persones -la major part comunistes i simpatitzants (algú ha parlat de la mala sort que va representar la proximitat d’Indonèsia al Vietnam)- no es va atrevir a acabar amb la seva vida i el va tenir a diferents presons vuit anys. Recullo una reflexió de Tariq Alí, en un record de la seva actitud resistent que em porta a la memòria el poeta comunista grec Iannis Ritsos; escriu: “va lluitar (durant aquells vuit anys) contra la crueldat, la ma-
Va mantenir viva l’esperança, per a si mateix i per a ells. Escoltant-lo, els presos s’oblidaven per uns moments d’on eren i de qui els havia comdemnat”. Per aquells que no el coneixen, ara és el moment d’endinsar-se en la seva obra. Us recomano la tetralogia de Buru (Tierra humana, Hijo de todos los pueblos, Hacia el mañana, La casa de cristal), tots ells editats per Txalaparta. Una mort més llunyana (1984) és la d’Àngela Figuera Aymerich (nascuda a Bilbao el 1902). Crec que la primera notícia que vaig tenir d’ella va ser a través de la seva participació en obres col·lectives en homenatge d’algun personatge.
Àngela Figuera, a la dreta, amb Pío Baroja el dia de l’aniversari d’aquest (1952) Recordo:“Poemas a la revolución cubana”. Selección y prólogo de Ángel Augier. Ediciones Unión, 1980. Celebración del II Congreso del Partido Comunista de Cuba. “Chile en el corazón”. Homenaje a Pablo Neruda. Edicions 62, 1975.
Al marge d’això, el silenci. Si aquest és el destí dels seus companys bascos Blas de Otero i Gabriel Celaya, quin no ha de ser el seu destí si s’afegeix el fet de ser dona?
Una petita mostra de la seva obra. CULPA
BELLEZA CRUEL
Si un niño agoniza, poco a poco, en silencio, con el vientre abombado y la cara de greda. Si un bello adolescente se suicida una noche tan sólo porque el alma le pesa demasiado. Si una madre maldice soplando las cenizas. Si un soldado cansado se orina en una iglesia a los pies de una Virgen degollada, sin Hijo. Si un sabio halla la fórmula que aniquile de un golpe dos millones de hombres de color elegido.
Dadme un espeso corazón de barro, dadme unos ojos de diamante enjuto, boca de amianto, congeladas venas, duras espaldas que acaricie el aire. Quiero dormir a gusto cada noche. Quiero cantar a estilo de jilguero. Quiero vivir y amar sin que me pese ese saber y oír y darme cuenta; este mirar a diario de hito en hito todo el revés atroz de la medalla. Quiero reir al sol sin que me asombre que este existir de balde, sobreviva, con tanta muerte suelta por las calles.
Si las hembras rehuyen el parir. Si los viejos a hurtadillas codician a los guapos muchachos. Si los lobos consiguen mantenerse robustos consumiendo la sangre que la tierra no empapa. Si la cárcel, si el miedo, si la tisis, si el hambre. Es terrible, terrible. Pero yo, ¿qué he de hacerle? Yo no tengo la culpa. Ni tú, amigo, tampoco. Somos gente honrada. Hasta vamos a misa. Trabajamos. Dormimos. Y así vamos tirando. Además, ya es sabido. Dios dispone las cosas. Y nos vamos al cine. O a tomar un tranvía.
Quina enveja! El passat 14 de setembre va complir a ny s Mario Benedetti: 86 com aquell que no vol. I com que és un home que no pot trobar temps pel
descans, per aquesta xifra deu voltar el seu nombre de títols publicats. Entre les seves obres de més èxit, malgrat considerar-se més poeta que novel·lista o contista, hi ha tres novel·les: La tregua, Gracias por el fuego i La borra del café, per un volum de poesia: Inventario Uno. Esperem sempre amb impaciència que surti un nou volum de poesia. Mentre, no podem oblidar el seu compromís constant amb els oprimits, els desposseïts, els
avant 955.pmd
10
de tantas frentes con la piel quemada por la escondida rabia de la sangre. Porque es lo cierto que me asusta verme las manos limpias persiguiendo a tontas mis mariposas de papel o versos. Porque es lo cierto que empecé cantando para poner a salvo mis juguetes, pero ahora estoy aquí mordiendo el polvo, y me confieso y pido a los que pasan que me perdonen pronto tantas cosas.
Quiero cruzar alegre entre la gente sin que me cause miedo la mirada de los que labran tierra golpe a golpe, de los que roen tiempo palmo a palmo, de los que llenan pozos gota a gota.
Que me perdonen esta miel tan dulce sobre los labios, y el silencio noble de mis almohadas, y mi Dios tan fácil y este llorar con arte y preceptiva penas de quita y pon prefabricadas.
Porque es lo cierto que me da vergüenza, que se me para el pulso y la sonrisa cuando contemplo el rostro y el vestido de tantos hombres con el miedo al hombro, de tantos hombres con el hambre a cuestas,
Que me perdonen todos este lujo, este tremendo lujo de ir hallando tanta belleza en tierra, mar y cielo, tanta belleza devorada a solas, tanta belleza cruel, tanta belleza.
marginats –d’ell és l’expressió “El Sur también existe”-. Però també la preocupació per no
contagiar-se de la fàcil ràbia, el que reflecteix en un dels seus darrers poemes publicats:
Ara compleix 86 anys amb tota la fortalesa i la capacitat creativa intactes. Capacitat que, amb la seva senzillesa, la seva ironia, espera mantenir més enllà del que li aguanti el cos.
RABIA PORTÁTIL De todos mis agobios el peor es la rabia portátil esa loca que suele desplegarse ante indefensos para probar el ser de su soberbia a esta altura del trompo giratorio nadie quiere morir de certidumbre para eso están los diestros de la pálida o los profesionales del suicidio ya no sé quién es quién ni dónde es dónde pero los fundadores de la inquina promueven tanta quiebra que he encargado un brebaje de amor en la farmacia
26/09/2006, 11:52
En un llibre d’haikus (breus poemes de mètrica japonesa) podia escriure:
Cuando me entierren por favor no se olviden de mi bolígrafo.
I en la complicitat que es crea entre autor i lector, només em queda agrair a Mario Benedetti el regalar-nos amb els seus futurs 87 anys.
Avant 11
Cultura
Octubre del 2006
Ante ciertos desamparos profundos... Ja fa unes setmanes es va cloure la XV Feria Internacional del Libro de La Habana. L’últim dia, tres mil persones feien cua per aconseguir que Joaquín Sabina els dediqués el seu volum de poesia “Ciento volando de catorce” que havia acabat de presentar. Tots tres mil van sortir amb el seu exemplar signat. Les fotografies de la cua deixen constància – i com!d’un interès per la cultura (en aquest cas el llibre) difícil d’imaginar als nostres indrets. Durant els dies de la Fira es van presentar un seguit d’iniciatives d’algunes de les quals ens en volem fer ressò. El poeta Elpidio Alonso va dir, en l’obertura del debat sobre la responsabilitat social de l’intel·lectual -tema en el que per aquí sembla que ja estem de tornada-, el següent: Miquel Àngel Sòria “Hace algunos meses, un discurso de Ricardo Alarcón me llevó a releer las crónicas publicadas por Alejo Carpentier en la revista Carteles, en septiembre y octubre de 1937. La mención hecha por Alarcón, aludía a la serie de reportajes en los que bajo el título de “España bajo las bombas”, Carpentier recogió su experiencia como delegado al Segundo Congreso Internacional de Escritores, celebrado en Madrid por aquellos días dramáticos, con la presencia de representantes de 26 países de Europa, América y Asia. Enfrentado ahora a la responsabilidad de introducir y moderar este panel dedicado a “la responsabilidad del intelectual”, acudo nuevamente al testimonio de nuestro gran novelista. Desde aquellas páginas, Madrid, Barcelona, Minglanilla, Valencia, nos devuelven a un drama que con los nombres de Kandahar, Kabul, Basora, Bagdad o Falluja, nos resulta conocido por la televisión. Habituados como estamos a este reciclaje de la barbarie, familiarizados con las bombas que a toda hora caen en los noticieros, apenas reparamos en que, sin lugar ya para el asombro, ni siquiera para el desconcierto, nuestra resignación no nos deja espacio para respondernos –alguna que otra vez en el añoaquellas preguntas que, refiriéndose a los intelectuales, se hacía Alfonso Sastre al final de uno de sus artículos: ¿Qué pintamos nosotros en todo esto? ¿Qué hacemos? ¿Por qué? ¿Y para qué? La anciana que en aquella plaza terrosa de cal y sol en Minglanilla (Cuenca), se acercó desesperada a Carpentier para pedirle: “Defiéndannos, ustedes que saben escribir”; adelantó un reclamo que, por vigente, sobrecoge y, como un fantasma menesteroso, reaparece hoy entre el horror y las ruinas, casi 70 años después, para tirar de nuestras conciencias atribuladas. Según el criterio de Noam Chomsky, la responsabilidad de los intelectuales consiste en decir la verdad y denunciar la mentira. Esa
avant 955.pmd
11
«Los intelectuales», mural del pintor Pedro Uhart afirmación sencilla, que así pronunciada suscribirían hasta los más reaccionarios ideólogos de la derecha, suena sin embargo anticuada, pasada de moda, cuando se trata de poner en blanco y negro, algún aspecto, por nimio que este sea, sobre cualquier tema que pueda dañar el orden establecido por el sistema. La vida ha sido elocuente demostrándonos que vocablos como verdad y mentira, justicia, terrorismo, violencia, democracia, libertad, cambian inmediatamente de significado, o, peor aún, pierden todo sentido, en boca de cualquiera de los pobres que conforman algo más de las tres cuartas partes de los habitantes de este planeta. En más de una ocasión he escuchado la alerta de Pablo González Casanova acerca de la necesidad de devolver el sentido prístino a ciertas palabras como imperialismo o lucha de clases, por ejemplo; llamado que apunta a la obligación de profundizar en el rigor se esa labor asignada, según Chomsky, a los intelectuales; rigor que cierre el paso a nuestra condescendencia (llamémosle así) con un discurso viciado en el que,
acaso en nuestro afán de ser universales y pertinentes, terminamos articulando un lenguaje lo suficientemente complaciente como para que se diluyan nuestros argumentos y a la larga se mediaticen también nuestras verdades. Un llamado similar a esa “ética del rigor”, que bien entendido termina convocándonos a “un rigor de la ética”, como primera condición para plantearnos un cambio, siento en las palabras de Isaac Rosa, cuando denuncia la “utilización del lenguaje como instrumento de
manipulación y de perpetuación de la situación dada”. “El lenguaje – dice él- está cargado, atiborrado de significados, más de los que podemos controlar y acabamos siendo sus siervos, estando a su disposición, reproduciendo sus esquemas que son el cemento con el que esta sociedad resiste”. Un primer paso sería entonces encomendarnos al rigor, al verdadero rigor, que nos devuelva el placer de llamar a las cosas por su nombre. Tal vez por ahí comienza el camino para llegar a las respuestas de aquellas interrogantes que nos lanzaba sastre des su artículo, y que darían sentido al mandato que Chomsky ve depositado en los intelectuales; pero, sobre todo, creo yo, comienza por el ejercicio de ese auténtico rigor entre los intelectuales, la posibilidad de reivindicar para sí el honrosísimo papel de trabajar no a favor de una utopía en abstracto, ni de una idílica empresa cultural, sino a favor de quienes ni siquiera pueden leernos, sin lo cual, entre otras razones, ya no sería posible pegar tranquilos la cabeza en la almohada. No menos necesaria resulta esta exigencia para quienes, viviendo en Cuba, defendemos un proyecto socialista con las características del que desde hace 47 años lleva adelante nuestro pueblo. Lejos de liberarlo de ella, ser un intelectual revolucionario en Cuba acentúa la necesidad de atender a ese rigor y añade una nueva dosis de responsabilidad a la que de por sí ya se porta en el mundo de hoy, cuando al llamado de la honestidad se pretende ejercer un criterio a contracorriente. Ese mismo rotundo “No pasarán” que hemos declarado al fascismo y para lo cual convocamos hoy voluntades y conciencias más allá de nuestras fronteras, es el que en lo interno estamos llamados a oponer a la paternalismo, la banalidad y el mal gusto que, cual avanzadillas de aquél -y como aquel enfermos de un profundo desprecio hacia los intelectuales y la cultura- pugnan por instalarse entre nosotros. De modo que hay en esa permanente vigilancia cualitativa, una de las más importantes vías de contribución del movimiento intelectual con la consolidación de un
proyecto social de tan amplios y genuinos horizontes como los que defiende la revolución cubana. Acerca de esos propósitos sobre los que tanto se ha escrito y hablado durante años, y que pueden realizarse tanto en el plano creativo propiamente dicho, en la obra artística o literaria en sí, como en la proyección social y política de los intelectuales; prefiero, por razones de tiempo, concentrarme en una de las vías que hoy ayudarían a canalizar esta última, y referirme brevemente a la red de redes “En Defensa de la Humanidad”. Nacida de la iniciativa y la voluntad de un grupo de intelectuales mexicanos en 2003, continuada en Oviedo, y luego relanzada y definitivamente constituida en el Congreso Mundial de Intelectuales celebrado en Caracas en diciembre de 2004, En Defensa de la Humanidad señala un nuevo momento en la articulación de lo mejor del pensamiento intelectual, progresista, y revolucionario en el mundo, y particularmente en este continente. Vinculada, desde el momento mismo de su creación, a los movimientos sociales y a la defensa de causas muy nobles, hoy puede identificarse en esta red un nuevo frente donde encuentra causal a labor de aquellos intelectuales verdaderamente interesados en impulsar un cambio real en el mundo. En tal sentido, no creo que en un panel como este, donde examinemos los modos que en el presente tienen los movimientos intelectuales para aportar a la transformación de las condiciones generadas por el modelo hegemónico de dominación del imperialismo, podamos dejar de considerar las posibilidades, poder de convocatoria y resultados, de un movimiento que, ya en diciembre de 2004, logró reunir en Caracas a más de 400 personalidades entre intelectuales y luchadores sociales y que posteriormente ha promovido acciones tan
26/09/2006, 11:52
importantes como el evento contra el terrorismo realizado en junio del pasado año en La Habana, o más recientemente, la publicación en Internet de la Enciclopedia Básica contra el terrorismo, presentada en los Foros Sociales de Bamako y Caracas, y hace poco, en la XV Feria Internacional del Libro. Precisamente integrado a este tipo de movimiento heterogéneo, diverso, en el que en un mismo sentido se juntan los esfuerzos de las diferentes fuerzas sociales, es donde, a nuestro juicio, mayor utilidad alcanza el aporte de los intelectuales y donde con mayor eficacia tienen posibilidad de tomar cuerpo las ideas transformadoras, verdaderamente revolucionarias. Dotar de contenido a esa red, diversificarla y robustecerla y, a través de ella, poner en práctica nuevas iniciativas e ideas en la lucha contra el fascismo de turno, plantea una de sus más urgentes misiones en el presente, al tiempo que un indiscutible desafío para los intelectuales revolucionarios, que debemos terminar de concienciar la importancia de luchar (y por tanto, de aprender a luchar) en este nuevo frente.Si fuéramos a decirlo con palabras de Fidel, de lo que se trata es de “sembrar ideas, sembrar conciencia”. Aunque no la única, la red es una excelente vía para intentarlo. Cierto que no será fácil, pero mejores armas no tenemos a mano con las que proponernos romper el cerco mediático de manipulación y mentira tendido por los “dueños del mundo”. Sembrar ideas, sembrar conciencia: palabras que acaso nos reconcilian con nuestra labor, en la medida en que nos revelan un vastísimo campo donde poder ayudar; tanto, como para que ya no tengamos razones por las cuales sentirnos, como Carpentier en Minglanilla, humillados “ante ciertos desamparos profundos, ante ciertas miradas de fe”.
12 Avant
Internacional
Octubre del 2006
Elecciones suecas: otra mancha de nicotina sobre la nieve Las elecciones realizadas este domingo 17 de septiembre han favorecido a la coalición de la Alianza Burguesa (Borgerliga Alliansen) liderada por el Partido Conservador. Por un estrecho margen fue derrotada la Social Democracia, (partido gobernante) que unió esfuerzos junto a otras colectividades como el Partido de Izquierda (aunque de izquierda tienen lo mismo que Bush de humanitario) Andrés Bianque (*) El bloque azul, venció al bloque rojo. El líder de la socialdemocracia Göran Persson, después de 10 años a la cabeza del gobierno, reconoció la Victoria de la lista Derechista anunciando quepresentará su renuncia para el próximo lunes 18 de septiembre como Ministro de estado, y será dentro de dos semanas más que elnuevo Ministro hará toma de su cargo. Además Göran Persson anunció el abandono de su liderato en el partido Social Demócrata, determinación que se llevaría a cabo en un congreso extraordinario en Marzo. Asesorada por otros partidos de derecha, entre ellos algunos de Latinoamérica, la derecha apostó por un acercamiento hacia los sectores populares, es decir, otro conglomerado de derecha con un discurso populista y demagógico. Discursearon en todas partes que eran “El Nuevo Partido Trabajador”.“Los Nuevos moderados”, decía su costosa, lujosa y “novedosa” propaganda. Lo novedoso era maquillar una piraña con lápiz labial. Una vez más, el producto fue bien acogido por grandes sectores de la población. Los más destacados asesores de marketing estudiaron y proyectaron un plan estrella y contaron con el apoyo indiscutido de la media. Grandes titulares subrayaban con rojo cualquier error, por pequeño que fuera, del Primer ministro Göran Persson. Y es que Persson estaba desgastado después de 10 años a la cabeza del país. Súmesele a esto que el líder tenía el mismo carisma que un zapato. Estuvo ligado a un par de escándalos pequeños, (la compra de su mansión por más de un millón de dólares, siendo el “Representante de Los Trabajadores”., su constante aumento salarial, etc.), que la derecha supo explotar y resaltar. Se las fueron juntando, en otras palabras. Y ahí la derecha tiene memoria de usurero (es defensora número uno de la memoria histórica, hasta cuando le conviene) y las sacó todas a relucir en esta campaña electoral. También primaron las alzas en los servicios públicos, la privatización
avant 955.pmd
12
de hospitales, escuelas (cobrar por la comida), el metro... De haber ocupado el cuarto lugar como el país de mejor estatus de vida pasó a ser el 25º , entre los países más pobres de Europa. Un caballo de batalla de la derecha fue por ejemplo ¿por qué me tengo que atender en un lugar pre-determinado de acuerdo a mi residencia cuando tengo un problema de salud? Libertad, en contra del Estado abusivo y controlador. “Uno tiene el derecho de ir donde quiera a atenderse los problemas de salud, aunque el estado otorgue ese beneficio casi gratis” La Salud privada será el estandarte de la libertad.
el tío banquero. El Estado le otorgará un departamento al estudiante y le entregará una cantidad de dinero mensual. Si el estudiante considera que es poco, puede optar a préstamos que podrá pagar una vez que egrese de sus estudios. Además el Estado le ofrece la opción, que si el clima le deprime mucho al estudiante, de irse a estudiar a cualquier lugar del planeta y seguirá recibiendo el mismo aporte económico por parte del Estado. Me imagino que ustedes entenderán lo sacrificada que es la Universidad aquí y que te den un departamento y dinero para que te desarrolles. ¿Por qué el sistema de salud público está plagado de doctores extranjeros? Una parte estudia, se titula y se va a cualquier país a ejercer, menos a Suecia.Otra, la que estudia en el extranjero, no vuelve más.Otra porción desfallece por
coholismo, la drogadicción, la prostitución, el consumismo, la apatía por todo lo que conlleve un esfuerzo cerebral es tatuaje invernal todo el año sobre la gran mayoría de la nación.
Esto es sólo una muestra del sentir de esta sociedad. Lo crucial aquí es que todos estos factores contribuyen al completo desconocimiento del propio país y de la propia realidad circundante.
Un porcentaje alarmante de la población sueca sólo siente desprecio por su propio país. El “sueño americano” está en boca de todos y de todas.La cultura estadounidense está enraizada de manera espantosa. La televisión en casi su totalidad está las 24 horas martillando el maravilloso estilo de vida de USA. Ser joven y no ver MTV es signo de anormalidad. Ser joven adulto y no ver al Dr. Phill o algún reality es ser una persona rara.La televisión está al servicio de los poderosos y Estados Unidos, sin excepción, y a favor del más descontrolado consumismo.
Pero si hubiese ganado la Social Democracia, este país sería lo mismo: la gente decide su voto fuera de la caseta y mucha gente le pregunta a otra qué a votar, ahí mismo. Para el gran conglomerado, el Partido A es igual al Partido B y ya ha visto mucho en la televisión al Señor X... entonces ¿por qué no cambiarlo? Los únicos que votan con conciencia de clase son los de derecha. Ellos saben porque votan. Son ellos los que alienan a la población, pero no toman su propia medicina, sólo la disfrutan. Ala hora de luchar por sus derechos y prebendas, allí, allí saben qué tienen que hacer.
Suecia no tiene idioma oficial como muchos pensarán y, a la sazón, el inglés es hablado por la casi totali-
¿Cómo se explica que la gente haya votado por la disminución del seguro de cesantía, que en la actualidad es de un 80% cambiándolo por un 65%? ¿Cómo se explica que un alto porcentaje haya votado a favor de disminuir el dinero del seguro social por enfermedad, aparte de la disminución de las pensiones para aquellos que se hayan pensionado antes de los 65 años sin importar la razón, mental o física (locura, amputación etcétera)? La derecha, como en todo país, no sufre del complejo de la izquierda y sus exquisiteces políticas e ideológicas. Bien han aprendido del viejo Marx, “Explotadores del Mundo Uníos” y así lo han hecho con los resultados por todos conocidos.Pero siendo en Suecia la derecha una minoría si se le compara con el ciudadano medio, sumado al sector consciente -ese que sería de izquierda- ¿cómo es que gana de igual manera? Un factor tremendamente decisivo y determinante para el desarrollo de estas elecciones como de otros eventos, es la gigantesca alienación reinante. Suecia no tiene moral para otorgar el Premio Nobel.Existe un desprecio impresionante para con la cultura que no sea la basura.Si Alfred Nobel estuviera vivo, dinamitaría media Suecia para volverla a construir. Si en Suecia uno dijera “yo quiero ser abogado” lo más probable es que lo será sin inconvenientes. Sin necesidad de que el papaíto sea juez o
Fredrik Reinfeldt és el nou primer ministre de Suècia irse raudamente a un hospital privado donde el sueldo es mejor. Entonces, aunque narrados las condiciones de estudio, ¿por qué no todos aquí son doctores o abogados o ingenieros? La educación básica, primaria y secundaria es de una calidad bastante mediocre. La infraestructura es preciosa. Los cuidados anti estrés del alumnado son formidables. Pero el nivel de las materias es desastroso. El único ramo en el cual sobresalen desde niños los suecos es en el inglés, las demás asignaturas por lo general son repasadas a voluntad del alumno. Y es esa misma voluntad la que hunde a miles en el estancamiento truncando su futuro. La alienación es de un grado tal, que la gran mayoría de los jóvenes se dedican a no hacer nada. Terminan su enseñanza media, recorren el mundo y sólo se dedican a realizar trabajos temporales que terminan siendo de por vida.El al-
dad de la nación. Ese idioma es sinónimo de superioridad en aquellos que lo hablan. Existen miles de bibliotecas públicas y gratuitas en Suecia, pero penan los fantasmas en su soledad en ellas. Por una biblioteca, hay 10 bares. El deporte nacional aquí es el consumo de alcohol. Es típico encontrar a la policía arrastrando a un niño de 13 años borracho hacia el auto policial. El sueco detesta el clima de la región y huye la mayor cantidad de veces posible a lugares soleados. España, Italia, Tailandia, México etc.Toda la comida que sea extranjera es superior a la comida sueca: es extremadamente raro encontrar comida sueca en Estocolmo, por ejemplo. Una gran mayoría de suecos y suecas maldice Suecia, pero a la hora de exacerbar chauvinismos baratos y tergiversados, los discursos nacionalistas hacen verdadero furor.
26/09/2006, 11:52
Los suecos son campeones de la solidaridad internacional, incontables nacionalidades favorecidas, como la chilena por ejemplo, deberían estar inmensamente agradecidos al ex Primer Ministro Olof Palme, quien fuera asesinado por la Säpo (Policía Secreta Sueca) Incontables campañas para apoyar a una cantidad incontable de países: Palestina, Irak, Líbano, Afganistán, Burundi, Pakistán, Indonesia, Kenya, Bolivia... Pero. Pero, el 95 % es realizado sólo por personas de buen corazón. Esos mismos votan por la derecha o por la Social democracia y esos mismos no tienen idea del por qué de una guerra o del hambre en el planeta. Entre miles de organizaciones, grupos y conglomerados que apoyan lo que sea, desde perros depresivos, gatos impotentes hasta niños quemados con fósforo blanco. Brillan por su ausencia organizaciones que ayuden al Pueblo Sueco. El pueblo sueco mira a diario como se hunde su país, pero están demasiados ocupados para darse cuenta real de lo qué está pasando o quienes son los responsables. El cuadro no es desolador, la Social democracia ha sido un excelente alumno aventajado en como desmantelar los servicios públicos. El último Primer Ministro de Derecha en Suecia fue Carl Bildt (1991-94). Él y su equipo se encargaron de desmantelar el estado benefactor de Suecia: en sólo 3 años llevó al país a la peor crisis económica conocida en su historia. Mitad ignorancia, mitad avaricia, mitad estupidez, el pueblo sueco votó por la Derecha. Mañana, si vota por la Socialdemocracia, serán las mismas razones.
(*) Poeta i escriptor xilè
Avant 13
Internacional
Octubre del 2006
Haddadeh: «Els EEUU volen fragmentar del tot l’Orient Mitjà» Pocs dies després de l’alto al foc al Líban, el president del Partit Comunista Libanès, Khaled Haddadeh feia les següents declaracions, que recollia la web del partit www.lcparty.org -Es parla molt del “Nou Orient Mitjà”, que propaga el govern dels EEUU. Què en pensa d’aixó? - El “Nou Orient Mitjà” que els EEUU volen crear ha començat a agafar forma, particularment després de la guerra a Iraq i el bloqueig de Gaza. Es tracta d’un Orient Mitjà basat en l’abrogació de l’acord Sykes-Picot (acord de 1916 fet per les potències occidentals per a repartir-se l’antic Imperi otomà), però el seu objectiu no és una situació de cooperació, cohesió i unitat més gran entre els països, sino que persegueix una fragmentació més profunda. Els EEUU volen transformar aquesta regió creant entitats sectàries que es combaten mutuament, on l’entitat més forta seria l’entitat sionista, que es basa en dues concepcions: l’exèrcit invencible i el tribalisme racista jueu. Sobre aquesta base, són capaços de dominar directament tots els estats de la regió i robar-los els seus recursos. Crec que aquest pla ha conegut derrotes, primer a l’Iraq i ara, sobre tot, al Líban i a Palestina. Nosaltres creiem que un “Nou Orient Mitjà” ha de néixer dels patiments dels pobles palestí i libanés. Estem parlant però, d’un Nou Orient Mitjà que s’posarà i resistirà el pla que els EEUU volen imposar a sang i foc, mitjançant ocupacions i
invasions. Creiem que aquest mon árab no restará en silenci i que aquest sistema servil d’Estats árabs no durará massa, perque han estat còmplices i mancats de consideració cap a la causa àrab i la palestina. Creiem que els pobles àrabs es rebelaran per combatre l’enemic sionista i els EEUU, per protegir els seus recursos i per comprometre’s en desenvolupar la democràcia i el canvi dels seus sistemes polítics. A partir d’aquest analisi, pensem que neixeran noves formes en el món árab, sobre la base de la resistència i de la determinació del poble libanés, y que el poble jugará un paper fonamental en la seva construcció. Ara estem lluitant perquè les forces democràtiques i de progrés que existeixen en el sí de la societat árab, estiguin ben situades en la construcció d’aquest nou món àrab que es prepara. -Quina és la seva posició sobre les darreres declaracions del primer ministre libanés? -Abans de la conferència de premsa feta pel primer ministre Fu’ad Sinora i pel president del Parlament Nabih Berri, fèrem una crida perquè prenguessin dues mesures ràpides després de saber de la bàrbara masacre a Canaan. La primera de les mesures era no rebre a Condolezza Rice, que era la responsable, i que semblava que presentaria una nova resolució amb l’objectiu d’acordar per la máquina militar israeliana un nou període de perllongació de dues setmanes, per poder cometre noves masacres i causar més destrucció. Quant a la segona de les mesures,
hem demanat retornar al seu pais l’ambaixador dels EEUU Jeffrey Feltman. Aquest ambaixador ha jugat brut, perquè ha vingut al Líban per treballar d’acord amb l’agressió, creant un clima de divisió en el Líban, que podria facilitar confrontacions internes. La determinació de la resistència ha fet fracassar aquest primer pla, fins ara, i esperem que fracassi en el futur gràcies a la victòria obtinguda pels herois de la resistència y per la determinació del Sud. Pensem que el govern pot avançar de manera constructiva a partir d’aquesta posició més recent, però ens temem que reculi posicions. Conseqüentment, el govern ha de desenvolupar la seva posició i fer més força davant de les posicions polítiques dels americans, utilitzar la diplomàcia i movilitzar els veritables amics del oble del Líban arreu del món, amb l’argument que l’agressió israeliana - nordamericana no és contra Hezbol.lah sino contra el poble i l’exèrcit del Líban. Voldria aprofitar l’oportunitat per saludar el nostre exèrcit, en el dia de les forces armades, i també per saludar els caiguts i la posició patriòtica adoptada. Pensem que el govern ha d’augmentar els seus esforços en aquesta direcció, desenvolupar aquests factors, permetent reforçar la determinació del poble libanés, aplicar més activament aquesta política, en lloc de contenir.les i adreçar-ho cap la caritat i l’assistencialisme en el sentit tradicional del terme. L’enemic sionista, quan vegi que no ha estat capaç de realitzar cap esuqerda, es tornará més agressiu.
Neonazis: creciendo en la sombra Sergio Correa El NPD consiguió el pasado fin de semana el 7,3 % de los votos en el estado federal de Mecklemburgo-Pomerania Occidental (Alemania); en algunas regiones del estado alcanzó el 15% y en pueblos como Postlow, con 144 habitantes, el 38%. En la región de Ueckermuende un 35%. Losanalistas constataron que el sector que más votó por el NPD fueron los jóvenes (12%) y los desocupados (20%). No creo que esta votación sea una protesta contra los partidos políticos establecidos. No son los partidos democráticos los culpables, sino los votantes mismos de los neonazis
avant 955.pmd
13
Wolfgang Thierse, vicepresidente del Bundestag (Parlamento) "No creo que esta votación sea una protesta contra los partidos políticos establecidos No son los partidos democráticos los culpables, sino los votantes mismos de los neonazis" declaró el vicepresidente del Bundestag (Parlamento), Wolfgang Thierse, con lo cual dio un giro radical, y acaso amargo, en la discusión del origen de la votación al NPD. La tesis habitual apuntaba a lafrustración de los habitantes de la ex Alemania Oriental, una región con un promedio de desocupación que alcanza el 20%, más del doble de la cifra en la Alemania Occidental. Su votación al NPD significaría entonces un voto de protesta en favor un partido que juega con estar por fuera del sistema político.
La inquietante tesis de Thierse señala, sin embargo, que muchos habitantes del este alemán han elegido al NPD porque se sienten representados por él. Sólo un 38% de los ciudadanos de la ex Alemania comunista creen que la democracia es la mejor forma de gobierno. La pregunta sería entonces ¿qué quiere el otro 62%?. Por el partido neonazi votaron jóvenes y desempleados. El pasado comunista de la Alemania del Este parece seguir marcando, aunque de manera extremadamente equívoca, una parte del electorado de la región, aparentemente en busca de un Estado que no se identifica con el actual.
Publicat a bbcmundo.com
Més del 3o% de les víctimes del conflicte al Líban han estat infants
Es el que ha declarat el primer ministre enemic ahir, quan va dir que necessita deu dies més, o dues setmanes, per seguir destruint. -Què vol dir l’enemic quan declara que parará per 48 hores els atacs aeris? -Crec que la suspensio per 48 hores de les operacions es un pla molt pervers, mitjançant el qual Israel espera obtenir dos objectius: el primer treure’s del damunt tota responsabilitat moral, juridica i internacional (encara que no ha tingut en compte aixó amb els civils i l’opinió publica internacional), explicant “hem donat un termini de 48 hores”, periode en el qual les NNUU podran evaquar civils de la regió. El segon objectiu de l’enemic consisteix en utilitzar aquest termini per renforçarse, recuperar la cohesió dins el seu exércit, que té la moral tocada par la valenta determinació dels herois de la nostra resistencia cada cop que han intentat avenços militars. En altres termes, l’enemic vol probar-ho novament, aquest cop fent la política de terrra cremada, on compta amb la maquinària belicista criminal avançada dels EEUU i no només amb la seva pròpia, que está a la seva disposició en el futur. Creiem doncs, que el Líban resisteix amb determinació, com és el seu deure, i cal que el govern
26/09/2006, 11:52
n’aprengui i assoleixi aquest nivell de sacrifici, per desenvolupar els més grans esforços en el sí de la comunitat internacional, per exercir pressió i denunciar el plá criminal d’Israel, que vol forçar durant aquesta setmana el país a més patiments. -Les forces patriòtiques de l’esquerra han difós un comunicat fent una crida cap la confrontació amb l’enemic. Quina és ara la seva posició? -Nosaltres som una part important de les esquerres que hem difòs aquest comunicat i la declaració, i creiem en consequència que, com que tots els ciutadans i ciutadanes del Sud han llençat la resistencia patriòtica, podem també fer-ho a tot el Líban per fer front a l’ocupant, en el Sud i a tota la regió. Ens estem preparant a participar, en el cas que l’enemic faci quelcom i ocupi els postres pobles, per ser davant ells. Com saben, aquesta política també ens ha costat els nostres màrtirs caiguts, concretament a la ciutat de Sarifa, on han compler el seu deure amb determinació contra l’ofensiva militar enemiga. Si avui patim la tristesa de poder fer més, per raons dels canvis situats en la propia naturalesa de la resisitència en aquests darrers deu anys, estem de tota manera disposats a combatre l’enemic amb tots els mitjans i formes que disposem i a tot nivell de lluita.
14 Avant
CJC
Octubre del 2006
És català qui viu i treballa a Catalunya En el darrer any hi ha hagut un fort debat polític sobre els drets nacionals del poble català que ha portat, entre d’altres coses, a l’aprovació d’un nou Estatut d’Autonomia per a Catalunya i a la fi prematura del primer govern progressista des de la Guerra Civil espanyola.
torn i és que no té una dreta democràtica, sinó de matriu feixista. Aquesta situació és conseqüència del fet que la classe social a la qual representa el Partit Popular és la mateixa oligarquia parassitària i especuladora que va ser la base de la dictadura franquista.
Malauradament, aquest debat no ha aconseguit involucrar tota la ciutadania i ha estat utilitzat en més d’una ocasió per alguns partits amb fins merament electoralistes.
Aquests sectors econòmics, tenen un fort caràcter centralista, perquè aquesta és la manera en què estructuren la seva activitat, de manera que l’avenç en l’autogovern de Catalunya -i d’altres pobles de l’Estat- els suposa una pèrdua de poder i representa un avenç en la lluita de classes, per tal de proposar-nos objectius més ambiciosos.
Des de la Joventut Comunista, volem dir-hi la nostra.
PER L’ESQUERR A CATALANIS TA QUERRA ALANIST No podem entendre els intents de contraposar drets socials i drets nacionals per part d’alguns sectors de l’esquerra. El dret d’un poble a exercir el seu autogovern i a poder decidir lliurement el seu futur, a més d’una eina per millorar les condicions de vida de la majoria de la població, no són més que una exigència bàsica de democràcia. La mateixa Declaració Universal dels Drets Humans, estableix el “dret a l’autodeterminació de totes les nacions”. Quan els i les comunistes parlem de nació, ens referim a una societat amb una estructura productiva i econòmica diferenciada, que va acompanyada d’una formació social i cultural pròpia. És en aquest sentit que sempre hem defensat que Catalunya és una nació i que, per tant, aquesta representa l’àmbit autònom en què desenvolupem el nostre projecte de transformació dins el conjunt de pobles de l’Estat Espanyol. D’altra banda, sabem que l’Estat Espanyol té una anomalia respecte de la resta de països del seu en-
PEL CATALANISME D’ESQUERRE S QUERRES Al mateix temps, però, el discurs identitari buit de contingut no ens serveix. No ens serveix que en nom de Catalunya, es defensin els interessos de la burgesia catalana, com s’ha fet durant vint-i-cinc anys de govern de Convergència i Unió. No ens serveix l’autogovern si significa passar del buròcrata de Madrid al de Barcelona, sinó si significa apropar realment les preses de decisió a la ciutadania. Resulta obvi que Catalunya necessita d’un finançament suficient per al seu desenvolupament econòmic, però aquest ha de servir per resoldre el nostre dèficit social, que en matèria de salut, educació o habitatge -per citar-ne alguns exemples- ens situa a la cua de la Unió Europea. No ens cal tenir més control sobre els nostres recursos, si només se’n beneficien els sectors privilegiats. Apostem pel catalanisme popular, el que defensa les classes treballadores, els joves i tots els col·lectius que són víctima d’alguna explotació o discriminació. Perquè entenem el ser català com quelcom vinculat a la ciutadania
i no a la procedència, la llengua que es parla o la sang. No és casual, que el nacionalisme conservador, quan parla de nació, ho faci sempre en un sentit territorialista del terme. Les esquerres ho fem posant sempre l’accent en el poble, en les persones. I tampoc no és casual que sigui precisament aquest nacionalisme conservador el que ha posat el crit al cel, davant la proposta d’extensió del dret de vot a les persones immigrades, exigint “certificats de catalanitat”. Per a nosaltres, és català qui viu i treballa a Catalunya, tal i com deia el PSUC i tots els catalans i catalanes han de tenir els mateixos deures i els mateixos drets.
ENS HI
JUGUEM MOL T MOLT
En els darrers mesos hem aconseguit alguns avenços, gràcies al nou Estatut. Encara queden qüestions pendents tant pel que
fa a drets, com finançament o competències de la mateixa manera que segueix faltant el reconeixement del dret a l’autodeterminació. Per tant, no creiem que la lluita pels nostres drets democràtics hagi acabat. Però igual d’important que treballar per poder anar més enllà del que permet la correlació de forces actual, és assegurar-nos que es desplegui tot el que té de progressista el nou Estatut: que es concreti la bilateralitat entre Catalunya i l’Estat, per avançar cap a una federalització d’aquest últim, i, sobretot, que la Carta de Drets i Deures no sigui paper mullat. Ara és l’hora de garantir el dret a un treball digne, a un habitatge, a una educació de qualitat. Els i les joves avisem que o se’ns garanteix d’una vegada el nostre dret a emancipar-nos o els problemes que patim començaran a tenir conseqüències estructurals per al país.
Creiem que per avançar en aquesta línia són necessàries dues coses: en primer lloc, un govern catalanista i d’esquerres que prengui nota dels encerts i els errors de la primera experiència viscuda i que desenvolupi les potencialitats del nou Estatut. En segon lloc, i completament indestriable del primer, les forces d’esquerres, polítiques i socials, hem de fer una aposta convençuda per la mobilització unitària a favor del desplegament d’un programa progressista; aquesta ha estat l’assignatura pendent durant els darrers tres anys. Els treballadors, els joves, les capes populars d’aquest país, ens mereixem una segona oportunitat i caldrà que l’aprofitem.
CJC-Joventut Comunista 11 de setembre de 2006 www.joventutcomunista.org
Excursió a la batalla de l’Ebre Aquest està sent un any d’aniversaris per als comunistes catalans. Es commemoren els setanta cinc anys de la proclamació de la IIa República i els setanta de la fundació
del PSUC i les JSU i, sobretot, del triomf del Front Popular, un exemple de societat civil mobilitzada per fer avançar un programa unitari d’esquerres.
Aquestes efèmerides es donen en un moment en què a l’Estat Espanyol hem entrat en una segona transició. Per aquest motiu, era d’esperar, que un dels avenços que s’aconseguirien, seria el ple reconeixement a les víctimes del franquisme amb una llei de la Memòria que trenqués amb l’oblit i ens ajudés a recuperar les nostres arrels democràtiques. Al govern espanyol li han tremolat les cames davant la pressió dels sectors més fatxes que encara tenen molt poder a l’Estat, i ha aprovat una llei clarament insuficient i rebutjada per la immensa majoria d’associacions d’ex-presos, d’ex-combatents i de recuperació de la memòria històrica en general. Des de la Joventut Comunista no creiem que aquesta sigui una qüestió tangencial o amb poques repercusions sobre el nostre futur. En primer lloc, perquè com deia abans, els ma-
avant 955.pmd
14
26/09/2006, 11:52
teixos sectors socials i econòmics que van ser la base del franquisme, segueixen tenint avui molt de poder i, per tant, la nostra lluita no pot estar desvinculada de la dels nostres antecessors i antecessores. I en segon lloc, perquè a Catalunya seguim tenint uns nivells de participació molt baixa i aquest fet té molt a veure amb la manca d’uns referents històrics de lluita i d’organització. Per tots aquests motius, i dins d’un projecte més ampli de recuperació de la memòria històrica, del 12 al 15 d’octubre, organitzarem una excursió als escenaris de la batalla de l’Ebre, en la qual pretenem portar una cinquantena de joves a conéixer directament els escenaris, la història i les persones que van lluitar contra el feixisme. Hi haurà visites guiades, xerrades i activitats lúdiques. Així que no ho dubteu i convideu tothom a qui li pugui interessar perquè hi participi.
Avant 15
Agenda
Octubre del 2006
FEMINARI
Activitats de la Fundació Pere Ardiaca
Feminari LA DIFERENCIA DE LOS SEXOS: PERSPECTIVAS PSICOANALÍSTICAS Y DEBATES ACTUALES
www.fpereardiaca.org Cicle: propostes d’esquerres per al futur Dijous 5 d’octubre a les 19.30h Cultura unitària per a un govern d’esquerres. amb Marta Selva, Oriol Bohigas, Joffre Villanueva, Jordi Ribó i Joan Subirats. Ateneu Barcelonès (Canuda, 6)
A càrrec de la psicoanalista i investigadora Rithée Cevasco Octubre 2006 - juliol 2007 Centre de Cultura de dones Francesca Bonnemaison (St.Pere més Baix, 7. BCN)
www.bonnemaison-ccd.cat
Jornades LITERATURA I CONFLICTE A COLÒMBIA
Dimarts 10 octubre a les 19.30h Propostes d’esquerres per al futur. amb els/les candidats/es al Parlament: Lídia Santos (PSC), Jordi Guillot (ICV-EUiA), Joan Tardà (ERC). Presenta Adelina Escandell. Ateneu Barcelonès (Canuda, 6)
Els Cafès dels divendres Divendres 20 octubre a les 19h Habitatge: un dret vulnerat, un greu problema a solucionar. amb Jesús Lorenzo (Ass. Popular per l’habitatge digne) i Jordi Gasull (CONFAVC). Presenta David Companyon (ADIGSA). Fundació Pere Ardiaca (Portal de l’Àngel, 42, 2n A. BCN)
Tres intel.lectuals clombians analitzen l’obra dels escriptors José Eustacio Rivera («La vorágine»), G.García Márquez («100 años de soledad») y Fernando Vallejo («La virgen de los sicarios») Els dimarts 10, 17 i 24 d’octubre a les 19h. Centre Cívic Pati Llimona (Regomir, 3, Ciutat Vella. BCN)
Curs LES MINORIES ÈTNIQUES I RELIGIOSES A L’ISLAM
Divendres 27 octubre a les 19h Educació, inversió per a una eina clau de futur. amb Josefina Pujol (Fed. Ensenyament CC.OO. Catalunya) i Lola Abelló (FAPAC i CEAPA). Presenta Adelina Escandell. Fundació Pere Ardiaca (Portal de l’Àngel, 42, 2n A. BCN)
Divendres 3 novembre a les 19h Nous escenaris polítics a Catalunya: cap a un govern d’esquerres? amb Joan Francesc Pont (Fund. F.Ferrer i Guàrdia), Àngels Martínez Castells (Fund.Pere Ardiaca). Presenta Álvaro Fernández. Fundació Pere Ardiaca (Portal de l’Àngel, 42, 2n A. BCN)
Reflexions entorn a la democràcia i el socialisme Dissabte 7 octubre de 10 a 13h Les aportacions dels darrers 30 anys al pensament transformador. amb Francisco Fernández Buey. Fundació Pere Ardiaca (Portal de l’Àngel, 42, 2n A. BCN) (Inscripció prèvia)
Directora: Nazanin Amirian Del 18 d’octubre al 22 de novembre (dc. de 18 a 21h) Aula J.M.Valverde (Melcior de Palau, 140. BCN) Organitza: Solidaritat UB-Món 3 mon-3@pangea.org
avant 955.pmd
15
26/09/2006, 11:52
Els dijous, cinema a la seu de la Fundació L’EDUCACIÓ AL CENTRE Dijous 19 d’ octubre 19.30 h Ferrer i Guàrdia, una vida per la llibertat d’Agustí Corominas. Presenta: Agustí Coromines, Director. Ferrer va ser un pedagog profundament renovador creia en el poder de l’eduació. Creador de l’Escola Moderna, Ferrer va ser executat, cap de turc de les revoltes que es prouduïren el 1909 a Barcelona durant la «setmana tràgica».
L’EXPERIÈNCIA MIGRATÒRIA COM A TRAGÈDIA QUOTIDIANA Dijous 2 de novembre 19.30 h Balseros! de Carles Bosch y Josep Mª Domènech. Durada: 120 minuts. Presenta: Esther García Montes. «Balseros» és una pel.lícula única. L’aventura humana d’uns nàufrags entre dos móns. L’estiu del 94 un equip de reporters va entrevistar set cubans i les seves famílies durant els dies previs a la seva arriscada aventura de mirar d’arribar a la costa dels EE.UU. fugint de les dififcultats econòmiques del seu país. Set anys després expliquen la seva experiència.
DEBAT ENTORN AL CONFLICTE CULTURAL Dijous 9 d’e novembre 19.30 h Mesquita no! Documental d’Alberto Aranda i Guillermo Cruz. A Contraluz films, 2005. Durada: 30 minuts Presenten: Alberto Aranda i Guillermo Cruz, directors.
Tots els films es poden veure a la seu de la Fundació Pere Ardiaca, Portal de l’Àngel, 42, 2n A. BCN.
16 Avant
Vides..
Octubre del 2006
Fidel Castro: «Puedo hablar en voz bien alta, si quiero»
Fidel Castro, encara convalescent, en un moment de l’entrevista. Poc abans de tancar aquesta edició de l’Avant, ens arriba aquesta entrevista a Fidel Castro, la primera després de conèixer-se la malaltia que l’ha apartat del Govern a Cuba. L’hi fa l’escriptor i diputat argentí Miguel Bonasso i la publica Altercom, l’agència alternativa equatoriana.
Miguel Bonasso (*) Me había preparado para verlo, pero la realidad fue mucho más fuerte. Incluso le llevaba de regalo un ordenador de viaje. Es decir, una suerte de cartuchera de cuero argentino, que en su interior tiene espacios predeterminados para papeles, tarjetas, pasaje, pasaporte, anotaciones varias, todo lo que necesita un viajero. Sé muy bien que Fidel Castro no lleva tarjetas de crédito ni dinero en sus travesías por el mundo, pero el modesto presente encerraba un mensaje subliminal: ’Espero que pronto esté bien para volver a viajar’. Pero una cosa es lo que uno imagina, teme, desea, y otra bien distinta el hecho en sí. De pronto el llamado telefónico: ’Esté a tal hora en tal lado’. Y nada más. Podía ser que lo viera personalmente o podía ser que me encontrara con algunos de sus hombres de confianza en una reunión preparatoria. No podía creer en mi buena suerte: era el primer invitado a la Cumbre del Movimiento de los No Alineados que tenía el privilegio de ver al Comandante en su recuperación, como ya lo habían visto antes de la Cumbre Hugo Chávez y Evo Morales. Pero al llegar a la cita supe que lo vería. Con sus colaboradores más cercanos recorrí el pasillo como en un travelling cinematográfico donde el visitante ve intensificarse la realidad a medida que avanza: al comienzo los hombres de su custodia vestidos de verde oliva, luego su médico personal siempre derrochando bonhomía, al final del largo corredor un trío compuesto por
dos mujeres y un hombre alto. Por fin una señora muy amable que me introdujo en la habitación. Un cuarto austero, blanco, totalmente despojado de adornos. Fidel, que estaba sentado en una cama, con una mesa blanca y móvil por delante, se puso de pie para darme un abrazo.Vestía una bata color vino y un pijama haciendo juego y, por suerte, era el Fidel de siempre. Más delgado, es verdad, pero no tanto como lo habían mostrado unas fotos recientes.“Perdí cuarenta y una libras —me recordó—pero estoy recuperando peso. Ya casi la mitad de lo que perdí.” Muchos kilos para quien ya parecía un hidalgo español de prosapia cervantina y ostenta ahora un perfil quijotesco.Nos sentamos para charlar. Eran las once y media de la mañana habanera de ayer y afuera reverberaba la canícula. El nudo que yo traía en la garganta se aflojó de golpe: puede sonar increíble, pero Fidel estaba tan lúcido y filoso como siempre. El mismo tono confidencial de conspirador que el oyente debe desentrañar, las mismas señas misteriosas o las acentuaciones gestuales de algún hallazgo verbal, alguna orden a sus colaboradores en voz bien alta, para demostrar que puede regresar a la oratoria en cualquier momento. “Ves” , subrayó. “Puedo hablar en voz bien alta si quiero.” Pasó un rato largo antes de que me hiciera la confesión que carga de peso existencial esta nota. Arrancó como siempre, apasionado por los hechos colectivos, políticos, poniendo lo personal en un tercer o cuarto plano de sombra. Estaba entusiasmado con el hecho de que Venezuela gane la batalla para ocupar un sitial en el Consejo de Seguridad de la ONU. ’Genio y figura’, pensé. El tránsito por la enfermedad y la presencia cierta de la muerte no han disminuido un ápice la intensidad de sus sueños y obsesiones.“No van a poder bloquear el ingreso” , aseguró. Y subrayó que su gran amigo Hugo Chávez Frías se ha convertido en un líder mundial. “Chávez ha ido creando un modelo indestructible. No es portador de un socialismo extremo, sino realista. Indiscutiblemente va a tener éxito en crear un gran partido que reúna y represente a todos los revolucionarios venezolanos. Los diversos partidos que lo apoyaban han respondido bien a su convocatoria para lograr la unidad.” “Además —agregó— ha prometido realizar todos los cambios democráticamente, consultando al pueblo. No es extremista. Ha prometido cooperar con las capas medias y el respeto y la colaboración con las empresas privadas que aca-
ten los principios de la revolución. Además ha desarrollado programas sociales que no tienen paralelo en el mundo y que lo convierten en un líder imbatible. Pienso que un pueblo tan saqueado como el venezolano merece este cambio. Y veo con alegría el impulso hacia la integración de América Latina, en la que Venezuela será un ejemplo de lo que se puede hacer cuando un país pone sus recursos al servicio del pueblo. Chávez no sólo usa bien esos recursos sino que los multiplica con medidas fiscales que antes no se tomaban.”
secretario) Entonces me miró, con los ojos muy abiertos y esa expresión como de asombro que le redondea la boca cuando tira un dardo decisivo, para aclarar en un tono profundo, pero despojado de énfasis y dramatismo:“Quería terminarlo porque no sabía de qué tiempo dispondría”. La sombra del gran límite, de la imposibilidad de toda posibilidad, anidaba todavía en el fondo de la mirada como un fondo de café. Comenté:’Otra gran batalla’.Asintió en silencio y agregó:“Estas cosas te las cuento como amigo y escritor”.
Después abordó el tema de la «Operación Milagro», uno de los programas de salud que más lo apasiona. Y lo hizo con la misma intensidad de siempre. Como si no hubiera pasado por el filo de la navaja dejando en terrible suspenso a millones de personas. Recordó que en apenas dos años, unos 400 mil latinoamericanos habían sido operados de cataratas y otras enfermedades de la vista con la nueva técnica oftalmológica desarrollada por los médicos cubanos. Y que todas esas operaciones, muchas de las cuales se habían llevado a cabo en Cuba, habían sido gratuitas, en beneficio de los latinoamericanos más pobres.
Después se excusó de no poder regalarme el libro por razones protocolares, hasta entregar una copia a los jefes de Estado que concurren a la reunión del Movimiento de No Alineados. A nuestro lado, el infatigable Carlitos Valenciaga el joven colaborador que leyó la histórica proclama sobre el traspaso de poderes- ponderaba algunas incorporaciones a esta nueva edición aumentada:’Hay cartas inéditas a Sadam Hussein recomendándole que se retire de Kuwait. Las cartas a Kruschev contextualizadas’.
Al rato Fidel me ofreció más café, mientras nos sacaban un montón de fotos. Con su sempiterno entusiasmo, me comentó admirado: “Son increíbles estas cámaras digitales”. Nos íbamos acercando a la confesión. Sobre la mesa había un libro voluminoso. La portada sobria, bien realizada, anunciaba Cien horas con Fidel. Y abajo: ’Conversaciones con Ignacio Ramonet. Segunda edición. Algunos meses antes había visto con inocultable envidia la primera edición de esa megaentrevista en la que el líder cubano pasa revista a su vida y a la historia mundial que lo destaca como uno de sus principales protagonistas. En junio último, el Comandante me había mostrado sus correcciones manuscritas a las respuestas de la primera edición. Las preguntas de Ramonet, obviamente, habían sido respetadas por el entrevistado. A fines de julio, cuando volví a verlo en Córdoba, viajaba acompañado por las pruebas de página, en pleno proceso de revisión y aumento. Pero nunca hubiera imaginado lo que ocurrió tras la operación del 27 de julio. “Lo seguí corrigiendo en los peores momentos -musitó-. No paré de corregirlo. No creas que lo hice cuando mejoré. Desde los primeros días. Y lo hice no sólo por su contenido sino porque le había prometido al pueblo que lo revisaría antes de publicarlo. Así que pasé muchas horas dictándole a Carlitos (Valenciaga, su
Director: Felipe L. Aranguren Redactora en cap: Alèxia Guilera Madariaga Consell de Direcció: Daniel Alfonso, Toni Barbarà, Rosa Bofill, Alfredo Cabeza, Abraham Cembrero,Mercè Civit, Paco Conde, Xavier Cutillas, Adelina Escandell, Juanjo Fernández, Luís Gallego, Asun García, Joan Lou, Sandro Macarrone, Joana Mariné, Mª Àngels Martínez, Juan Medina, Jordi Miralles, Toni Moragas, Joan Josep Nuet, Marià Pere, Mar Pallarés, Mª José Pardo, JM Patón, Jordi Ribó, Agustí Ruiz, Celestino Sánchez, JM Sixto, Salva Torres, Producció: DeBarris sccl Imprimeix : Zukoy
Avda. Portal de l’Àngel, 42 2n 2a cp. 08002 Barcelona tel: 93 3184550
avant 955.pmd
16
26/09/2006, 11:52
Sobre la mesa blanca había también un folleto reproduciendo la portada del libro con la siguiente leyenda: «Capítulo 24 - Los sucesos de abril de 2002 y otros temas de América Latina».’Está traducido a nueve idiomas’, aclaró Valenciaga. Pedí uno para reproducirlo como anticipo en Página/12, después que se le entregara a los Jefes de Estado. En particular a dos amigos fieles que el Comandante aguarda con impaciencia: Chávez y Evo Morales. En ese capítulo 24, además de las intimidades del fallido golpe contra Chávez, el lector encontrará interesantes reflexiones sobre los militares nacionalistas y progresistas de América Latina y referencias agudas a la derrota de Carlos Menem y el triunfo de Néstor Kirchner en el 2003. Se acercaba el momento de la despedida. La charla se había prolongado durante hora y media. Fidel señaló el modesto televisor que tenía frente a la cama (nada de plasma ni equipo estereofónico) y comentó:“La tele está cada vez más violenta. Todo es de una violencia extrema. Todo es publicidad y violencia. Desde las ficciones hasta los noticieros internacionales.” Le dije, con total sinceridad, que me iba muy contento de verlo tan bien.“Todo en su justo medio”, advirtió, mientras me daba un apretón de manos.“No hay que olvidar que la máquina a reparar ya tiene ochenta años.”
escriu-nos a:
avant@pcc.es