Núm. 1
Maig de 2015
Aula MiL Competència matemàtica i comunicació lingüística
Sumari Microrelats Una vesprada a la fira d'Andrea Capella ….......................................4 Taller de disseny d'Anna Freixes ….......................................................4 E.F. d'Aitana Chorro …..................................................................... 5 Nines antigues de Robert Mirica ….....................................................5 Defunció d' Adrian Ruck …................................................................ 6 Gos traïdor de Pedro Ramon …............................................................6 Els melons de Joana de Lluís Eixerés …..............................................7 El gos innocent d'Álvaro Conde …...................................................... 7 Laia i Lola de Joan Martín …..............................................................8
Menció especial en els premis Sambori a l'IES Relats Un somni fet realitat d'Andrea Capella …..............................................9 Amor en flames d'Aitana Chorro …......................................................12 Amor de germanes d'Anna Freixes …...................................................14 El país del xocolate de Robert Mirica …...............................................17 El bosc prohibit de Lluís Eixerés ….......................................................19 El temps de la vida de Joan Martín Vicent …....................................... 22 Un crit de llibertat d'Adrián Ruck …......................................................25
Aula MiL 2
Indumentària tradicional valenciana ......................29 Refranys i dites de sant Blai ..........................................29 Enigmes Enigma I/ II…....................................................................................30 Enigma III/IV …..............................................................................31 Enigma V/ VI ….................................................................................32 Enigma VII/ VIII …......................................................................... .33 Enigma IX/ X ….............................................................................. 34 Enigma XI/ XII …........................................................................... 35 Enigma XIII/ XV …......................................................................... 36 Enigma XV/ XVI …........................................................................ 37 Enigma XVII/ XVIII …................................................................... 38 Enigma XIX/ XX …......................................................................... 39
Microrelats “No em ratllis!” Anna Serrano ….............................................................................. 40 Andrea Capella …............................................................................41 Aitana Chorro …............................................................................. 42 Anna Freixes …............................................................................... 43 Robert Mirica .................................................................................. 44 Lluís Eixerés …............................................................................... 45 Joan Martín …................................................................................ 46 Adrian Ruck …............................................................................... 47
Fotografies “Una imatge, un idioma” The call of English de Sandra Fernández …........…....................48 La tour bavarde de Nerea Calabria …............................................49
Geöffnete Tühr zum Deutsch d'Adrian Ruck ….........................50
Les etiquetes equivocades …...........................................51 Agraïments .................................................................................51 Aula MiL 3
UNA VESPRADA A LA FIRA Jaume, intentant impressionar Noemí, la noia que li agradava, va començar a fer giravoltes en els matalassos elàstics. De sobte es va esvarar i va caure. És veritat que va impressionar Noemí, però de l'esglai! Andrea Capella
TALLER DE DISSENY Eustàquia i Victoriana, dues companyes de la classe de dibuix, van començar a insultar-se i van acabar barallant-se amb la pintura. Com que els companys portaven molt de temps intentant fer-les parar a crits, el seu company Anselm, va decidir posar pau llançant-los lleixiu. Anna Freixes
Aula MiL 4
E.F. Rodolfo i Valentina, dos companys d'educació física, estaven corrent pel pati. De sobte ella caigué. Ell es va girar, la va veure inconscient i li va fer el boca a boca. Ell va veure que ja no respirava, aleshores com l'estimava tant va agafar una polsera que duia Valentina a la monyica i se la clavà al cor. Aitana Chorro
NINES ANTIGUES Divendres 13. Uns xiquets de sis anys entraren a una tenda de més de 80 anys on venien nines antigues. De sobte es tancà la porta i s'apaguaren els llums. Els xiquets vegeren preocupats com una nina anava aproximant-se a ells. Corregueren cap a la dreta, però també hi havia nines esperant-los per a matar-los. En el diari publicaren que tot era un misteri. Robert Mirica
Aula MiL 5
DEFUNCIÓ Pere era un home vell i un dia li va donar un atac. En eixe moment va passar per allí un xiquet, Pepet, qui no era molt intel·ligent, però era bona persona. Va tractar d'ajudar Pere cridant l'ambulància, però li va caure el mòbil. Pere se'l va engolir i es va ofegar. Adrian Ruck
Gos traïdor Hi havia una vegada un gos que era molt amic del seu amo i anava a caçar amb ell. Un dia un pardal el va denunciar per traïció als altres animals i per haver-se aliat amb els humans. El gos es va defensar dient que a soles sobrevivia a la seua manera. Pedro Ramon
Aula MiL 6
ELS MELONS DE JOANA - Oh Joana, menja'm la banana! - Vine Lluís, i dus-me al paradís! - Ostres, quins melons, notes l'embalum dels pantalons? - Mare, quin embalum, em deixes cap amunt! Lluís Eixerés
El gos innocent Un soldat estava en un foc creuat d'una guerra. Va disparar a un gos que passava per allí. Ell era un gran amic dels animals i, per empenediment del que havia fet, va anar a salvar-lo, però evidentment li van disparar. El soldat va morir intentant fer una bona acció. Álvaro Conde
Aula MiL 7
LAIA I LOLA Laia i Lola, unes xiques de 15 anys, verges i brunes, eixien de casa Laia de fer un treball de biologia. Sense voler-ho, Lola es va entropessar i Laia va caure al damunt. Per mala sort, es besaren. Immediatament va sorgir un amor lèsbic. Joan Martín
MENCIÓ ESPECIAL EN ELS PREMIS SAMBORI A L'IES JAUME I El passat 27 de març va tindre lloc el lliurament dels Premis Sambori a l'Auditori de Vila-real en el marc de les activitats de la Festa per la Llengua. En esta edició, l'IES Jaume I ha obtingut una menció especial al professorat i alumnat participant. La professora Cris Morilla, com a representant del centre, va recollir el diploma acreditatiu. Felicitem els alumnes per la seua participació i us encoratgem a continuar aquesta tasca per tal de promoure i difondre l’ús literari del valencià dins l’àmbit educatiu.
Aula MiL 8
UN SOMNI FET REALITAT Andrea Capella
Tot començà una nit quan la jove Sara va arribar a casa molt cansada despres d'una vesprada complicada. Va decidir anar-se'n al llit a descansar. Sara era una xiqueta bonica , amb el cabell castany, amb els ulls blaus clars i amb un caràcter molt interessant. En aquell instant Sara viuria un gran i curiós somni. Al somni, la jove es trobava en una llunyana illa deserta, plena d'arbres i arbusts tropicals. Ella, molt espantada però a la vegada feliç, va decidir investigar aquella interessant illa. Darrere dels arbusts aparegué una manada d'animals que s'apropaven cada vegada més a ella. Tota estranyada s'apropà a ells , però un tigre que formava part de la manada va rugir molt fort. -Tranquil , no vull fer-vos mal! He aparegut ací de moment en aquesta illa i vull viure una nova experiència -digué la jove Sara per a tranquil·litzar-lo. Aleshores, el tigre va fer una mirada als altres animals de la manada.Tots se li van apropar, el tigre es ficà als seus peus i ella l'acaronà. Els altres animals fugiren en veure que un tauró s'apropava molt ràpidament cap a ells. El tigre agafà a Sara com si fóra un sac i se l'emportà fugint del roïn tauró.
Aula MiL 9
Els animals i Sara s'entenien amb la mirada. Tota la manada que al principi no estaven molt contents, en transcórrer un temps, li van agafar una estima molt especial. Sara tots els dies volia viure al màxim, així que investigava aquella illa. Un alegre dia ,investigant la illa, es va caure per un barranc. Els animals en vore que ella no hi era , foren a buscar-la per tota l'illa. L'elefant la trobà plena de sang i molt ferida. L'elefant va fer un crit perquè Sara estava dormida o, tal vegada, morta. L’elefant espantat,sense saber què fer, va anar corrents en busca d’algun altre animal que li poguera ajudar a traure d’allí a la reineta de la manada, Sara. Gràcies a l’elefant Sara se salvà i va continuar el seu peculiar somni. Transcorregut un temps, els animals li van fer una mirada molt estranya.Sara, sense saber el que li volien mostar els animals, els va seguir. - On em porteu?-digué la jove. Sara va descobrir que els animals un dia a l'any feien una celebració per a celebrar algun fet diferent o especial: era la celebració d'un mes junts amb la reineta de l’illa, Sara. Tot això li va estranyar molt , ja que ella ni contava els dies des que va arribar. Ella, com a la reina de la manada, ficava unes petites normes, encara que no era un animal. Al cap i a la fi, els animals en el seu somni eren la seua família, ja que l'havien ajudada a passar tots els obstacles de l’illa. Sara sospitava que es trobava en algun lloc tropical per aquella calor i per aquell preciós color blau xiclet del cel i de l’aigua com el dels seus ulls . No podia ser que els animals la tractaren tant bé i sobretot l’atengueren. Era una cosa misteriosa que durant aquell temps Sara encara no ho havia descobert. De moment, escoltà una veu coneguda: - Filla desperta't, que has d'anar a l'institut. Aquesta nit has somiat i has parlat: “Koa, encara que eres el més perillós de la manada, jo no dubte que sigues roïn,però vull que m'escoltes”. Ella es quedà amb el dubte i el pensament que els animals abans haurien sigut persones, perquè aquells comportaments estaven fora de la normalitat. Sara s'alçà del llit i es va vestir. Després d'aquella nit, la vida de Sara canvià totalment. Des d'aquell dia la jove va decidir ser veterinària per ajudar tot tipus d’animals, així com ells l'havien ajudada en aquell somni. Els seus estudis i les seues aficions van anar canviant i augmentant. El temps anava passant i l'amor dels animals anava creixent. Vint anys després una nova granja fou creada. Un dia assolellat, Sara anà al zoo amb el seu noviet, però es va emportar una grandíssima sorpresa. El zoo anava a ser tancat. - Ho sent, però anem a tancar el zoo fins que una altra persona el compre i es faça càrrec. No sabem què fer amb els animals! - digué el cuidador.
Aula MiL 10
La jove desesperada, li va dir xiuxiuejant a la seva parella: - Informaré als meus pares! Estic decidida a cuidar els animals. Jo complisc el que dic. No vaig a deixar que eixos animals patisquen. Ells a mi em van cuidar, ara em toca a mi cuidar-los. El jove és va quedar bocabadat. No sabia què dir-li , ja que tampoc li serviria de res. Els pares van acceptar la seua decisió advertint-li que era una responsabilitat molt gran , ja que molts animals i treballadors dependrien d'ella. El temps va passar molt ràpidament, la jove parella enamorada va crear una família grangera i van portar al món una joveneta boja pels animals. Els animals eren els seus germans , és a dir, els considerava la seua família. Des d'aquell somni tan peculiar, la seua vida sencera es va convertir en una vida feliç i plena d'il·lusió i d'animals, perquè un animal et pot donar el mateix amor que un ésser humà.
Aula MiL 11
AMOR EN FLAMES Aitana Chorro
Era un dia de novembre, concretament divendres, el seu dia preferit de la setmana i començava ja a fer eixa fresqueta que et recordava que s'aproximava l'hivern. Valentina, com cada dia, esperava emocionada el moment en què el rellotge tocara les quatre del migdia per a poder anar a llegir el llibre El xic misteriós, que feia pocs dies li havia regalat la seua tieta.. Ella vivia amb els seus oncles i els seus cosins, que li feien la vida impossible, perquè els seus pares es van morir en un accident de cotxe, o això deien. Sospitava perquè la seua iaia pocs dies abans de morir-se li va comentar alguna cosa d'una màgia negra. Valentina tenia 14 anys i era la típica xica sociable, amb el cabell llarg i llis que sempre duia arreplegat amb un monyo. Es relacionava amb moltes amiges a l'institut i treia bones notes... Però les seues amiges sempre li retreien que mai havia tingut un gran amor del qual poder presumir. Va agafar el llibre i se'l va endur a un parc on recordava molts bons moments del seu passat. Era un lloc amb arbres grans les fulles dels quals sempre hi queien seques. Estava prop del riu del poble i seia sempre en el seu banquet preferit, verd, brut, apartat del món. Era el lloc en què podia pensar i imaginar-se coses que li agradarien que passaren, però que mai passaven. Eixe dia va anar a llegir com un dia més, però tot va canviar. . De sobte va sentir uns sorolls d'unes petjades a pocs metres d'ella. L'ombra es va apropar un poc, però va pensar que no seria res i va continuar amb la lectura.
Aula MiL 12
Al dia següent no parava de pensar si aquella ombra seria un gos abandonat o qualsevol ximpleria. Eixe mateix dia va tornar al lloc i va continuar sentint aquells sorolls, però aquesta vegada va vore com una ombra alta i prima s' apropava cap a ella per darrere. Ella espantada va eixir correns cap a casa. S' imaginava que era algun xic que passava per darrere, potser seria Pablo, un company de classe que sempre li gastava brometes de mal gust. Aquella nit va tindre un somni molt estrany, on els seus pares li advertien que alguna cosa roïna li anava a passar. Així van anar passant els dies i les setmanes entre somnis i coses estranyes. Una nit, els seus oncles i cosins havien eixit a sopar a un luxós restaurant, però Valentina va preferir quedar-se en casa amb Zarsi, la seua gossa i veure una de les seues pel·lícules preferides. S'adormí de seguida pel cansament que duia d' haver fet gimnàstica i haver estudiat tota la vesprada per a l'examen que tenia demà. A les 4 es va despertar i va vore que Zarsi no estava al seu llit. La va buscar per tota la casa molt preocupada i va vore que la porta princIpal era oberta. Zarsi estava asseguda damunt l'estora del portal. Quan la va veure, va eixir corrents cap a la foscor. Valentina va entrar en una boira espesa. Allí va veure un parc, que mai havia vist, paregut molt a on anava a lllegir i on estava Zarsi assegut baix d'un arbre. Ella es va acostar i li va dir que es quedara assegut i callat perquè ella tornaria en un instant. El gos va fer com si l'entenguera i s'adormí. Ella se'n va anar cap al fons, sabia que alguna cosa anava a passar. De sobte, s'acostà el xic misteriós. Ella pensà que era perfecte per ser alt, ros i amb uns ulls marrons a conjunt amb els bancs del parc. -Tenia ganes de parlar amb tu! -li digué ell. En escoltar aixó, va pensar que ho tenia tot, fins i tot la seua veu era perfecta. Ell la va agafar de la mà. - Tot açò és més poderós del que creus. Nosatres estem predestinats per a estar junts, per eixe motiu va passar tot allò dels accidents dels teus pares. Ta mare va nàixer amb un poder que li desaparegué quan tu nasqueres, el motiu del qual va ser que tu li'l vas arrebatar per a poder arribar fins a mi - li va explicar el xic. Ella no sabia què respondre a aquelles paraules, mo entenia res del que estava passant, així que es callà i no va dir res. - Em diuen Pasqual ! I sense pensar-s'ho ni un moment, va buscar els seus llavis i la besà amb una passió de películ·la. Després d'aquell bes, obriren els ulls i van veure que estaven envoltats en flames ardents. - Què és tot això? - preguntà Valentina sorpresa. - És la fi, perquè quan t'enamores d'un desconegut et cremes en flames per voler més i més – va concloure Pasqual abraçant-la.
Aula MiL 13
AMOR DE GERMANES
Anna Freixes Les dues germanes Tortosa estaven fent el sopar dels dimarts, truita amb cansalada, a la cuina, massa tranquil·les. Això preocupava prou al seu pare. Sílvia era la germana major d'Alícia, però la seua relació no era molt bona, en tot moment estaven discutint. Això va portar a la separació dels seus pares i la malaltia de sa mare, la qual va morir per una depressió quan Sílvia tenia quinze anys i Alícia onze. Quan Silvia tenia tan sols tres anys, no parava de demanar una germana, tenia tota la seua il·lusió per poder ser la major d'elles. Però eixa il·lusió va durar poc, perquè, quan van començar a fer-se més majors, van començar el dolor de cap dels seus pares i les seues discussions que alfinal els durien a la separació. Mentre es fregia la cansalada, algú va trucar a la porta i la germana major va anar a obrir. - Som balomun, una companyia de màgia. Venim a fer-li un obsequi, una moneda màgica, la qual farà realitat qualsevol desig que vosté demane, però això sí, haurà de saber que el desig no es podrà desfer - digué rapidíssim un homenet vestit de roig. L'home va deixar un paquet molt pesat als peus de Sílvia, la qual s'estava rient per dins d'ella i dient que sí a tot. La noia ho va agafar i va pujar escales amunt a la seua habitació per a començar a xatejar amb Carlota, la seua millor amiga. Li contà el que li havia acabat de passar i mentrestant esperava la
Aula MiL 14
resposta de la seua amiga. Va obrir la caixeta i va veure una moneda de color daurat rovellada amb la cara d'un donyet. Esclatà a riure en veure-la i la deixà en la seua tauleta de nit, deixant-se caure al llit i tancant els ulls. - Sílvia, la cansalada es crema! - cridà desesperada Alícia. En escoltar això, la germana major, obrí els ulls de sobte i baixà. - Però tu eres inútil? - digué Sílvia molt enutjada mentre apagava el foc -. No se't pot deixar ni un minut sola!!! Et creus molt major, però després no saps fer res!!! - Relaxa't! A mi em parles bé, açò és cupla teua per haver anat a obrir la porta -contestà Alícia. Acabava de començar una de tantes discusions. - Molt bé! I què vols que faça jo? Deixe al carter amb el paquet amb la mà? Sols t'havia dit que estigueres pendent de la cansalada un moment, i ni això saps fer! Bé, doncs hui jo no et vaig a fer el sopar, o t'esperes a que vinga el papà o te'l fas tu. Estic farta! -va protestar Sílvia. Se'n anà al seu dormitori i allí crida molt enfadada amb totes les seues forces: - Tant de bo no tinguera germanes!! De sobte una forta sacsejada va passar per la habitació que li donà son a Sílvia. Aleshores decidí anar-se'n a dormir. Al dia següent, quan es despertà, Sílvia notava que alguna cosa diferent passava en sa casa. - Alícia!!!! A desdejunar i a classe!!!! - cridà la germana major com feia habitualment. - Carinyet, a qui crides? Qui és Alícia? - preguntà molt confós el seu pare mentre es bevia una tassa de xocolate calent. - Per què preguntes qui és Alícia, papà?? Doncs... la teua filla menuda, la meua germana... contestà al·lucinada Sílvia. -Sílvia, carinyet, has despertat ja, ja no somies... saps ben bé que la teua mare i jo no vam poder donar-te una germaneta... Aleshores Sílvia tornà enrere recordant què li havia dit l'homenet petit vestit de roig, «aquesta és una moneda màgica, la qual farà realitat qualsevol desig que vosté demane». Entrà correns de nou al seu dormitori en busca de la moneda que la nit anterior li havia regalat, lperò ja no estava allí. En eixos moments va pensar que anava a ser la persona més feliç del món. Els dies passaven fins que un dia va començar a ordenar el saló i trobà una Barbie que li havia dut el pare Noel i que després havia regalat a la seua germana perquè era la seua nina preferida. Aleshores li entrà l'enyorança i començà a recordar moments bons que havia passat amb la seua germaneta i es va adonar de la seua absència. - He de trobar l'homenet perquè m'ajude a desfer aquest desig! -es digué a ella mateixa. Va pujar corrents a la seua habitació per a buscar en internet l'empresa «BALOMUN» BALOMUN: Companyia de màgia que ven productes a baix preu com monedes, boles de cristal...
Aula MiL 15
Però amb compte, que no podràs desfer fàcilment el teu desig! Solament hi haurà una manera de desfer-lo: trobar a qui hages perdut i convencer-lo des del passat, però no sempre funciona! Sílvia es va tornar boja pensant on podria estar ara la seua germana. Un dia va ficar el canal de les notícies i va veure allò que menys s'esperava: Alícia ara era una superestrella! S'alçà del sofà i va buscar per internet informació sobre Alícia Tortosa, qui vivia a uns quants carres més enllà que ella. Es va canviar de roba ràpidament, perquè ara anava a vore a una famosa. Quan va arribar a la casa, una noia molt primeta i molt ben vestida li va dir que Alícia no podia veure les seues fans, ja que ara estava en les seues hores de descans. - Necessite passar! Sóc una amiga seua de la infantesa -suplicà Sílvia. La doneta que semblava ser la seua secretària no la deixà passar, però Sílvia sense rendir-se es colà per baix del seu braç. Allí al saló va veure a qui una vegada havia sigut la seua germana. - Alícia, baixa per favor, et necessite, necessite que tornes amb mi, que tornem a discutir com ho feiem abans i que tornes a ser la meua germana. M'he adonat que et trobe a faltar – va demanar Sílvia. Tant la secretària com Alícia es quedaren al·lucinades. Però després que Sílvia li ho explicara tot i li ensenyara fotos de xicotetes, Alícia, encara un poc confosa, l'abraçà. Una nova sacsejada forta va passar per damunt d'elles. Al matí següent la germana major s'alçà i després de recordar el que havia passat el dia anterior, corregué cap a la habitació de la seua germana menuda. I allí estava en el seu llit, dormint com si res haguera ourrit. Somrigué molt contenta i aleshores la despertà abraçant-la. - Aiiii Sílvia! Lleva´t de damunt de mi!!!!! - cridà Alícia queixant-se. - Germaneta!! T'he trobat a faltar!!! -li digué a la germana menuda abraçant-la. I des d'eixe dia van acabar les discussions i van tornar a ser una família unida.
Aula MiL 16
El país del xocolate Robert Mirica
Un dia Carme va decidir eixir a donar una volta a les 23:00. Va passejar sota la llum de la lluna plena i es va endinsar en el bosc sense adonar-se. De sobte li aparegué un esperit davant dels nassos i de la impressió es va desmaiar. Quan es va despertar, es va trobar en un país desconegut. A Carme tot allò li va estranyar tant que es va pessigar per tal de vore si era un somni. En aquell moment aparegué un gnom que no mesurava més de 50 cm, però tenia una cara molt madura, una barba prominent, uns ulls blaus com el cel i una veu tan fina com la seda. - On redimonis estic? -va dir molt nerviosa Carme-. El meu home ha d'estar molt preocupat. - Estàs en el país del xocolate. Ací tot, fins i tot la carretera, està fet de xocolate. - I com he arribat ací? - L'esperit que vas vore era jo. Sent haver-te espantat, però t'hem portat ací per a complir una missió. Fa uns quants anys que ens governa Alib-Baldú, un home espantós. Ha pujat els impostos un 50% i així no podem viure. Necessitem la teua ajuda per a enderrocar-lo i, si ho aconseguixes, podries ser tu la següent governadora del país del xocolate. - D'acord, us ajudaré, però ara he d' anar a dormir que no he dormit gens. - Podries allotjar-te a l'hotel Vainilla de Villanata. Té 5 estrelles de príncep i és molt luxós. El gnom li digué a Carme que no es separara d'ell fins arribar a l'hotel, i així ho va fer. Quan van arribar a l'hotel, Carme es va gitar en el llit i va caure redona.
Aula MiL 17
Al dia següent Carme va decidir eixira la recerca d'Alib-Baldú i assasinar-lo. Va demanar un cavall per a anar mes ràpid. El gnom li'l va aconseguir de seguida. Carme va eixir immediatament cap a la fortalesa d'Alib-Baldú. Després d'una setmana de camí va arribar al castell on vivía AlibBaldú. Al guardià de la porta li va demanar parlar amb Alib-Baldú, però els consellers del castell li van dir que obligatòriament, abans de rebre-la, hauria de passar unes proves. La primera prova consistia en menjar un pastís de xocolata de 10 kg, ja que era un dels plats típic d'allí. Carme quasi explotà, però ho va fer. La següent prova va ser encara més difícil, ja que consistía en véncer un drac de xocolata que tenia vida! A Carme se li ocorregué la brillant idea de traure un llançaflames i va fondre el drac. Marta va superar les dues proves fantàsticament. Alib-Baldú va quedar tan impressionat amb Carme que s'agenollà davant d'ella. Però, Alib-Baldú no anava a cedir el seu lloc de president del país del xocolate tan fàcilment. Li quedava encara la tercera prova. - Carme, si vols ocupar el meu lloc de presidenta hauràs de superar una última prova. - Quina? - Guanyar-me un combat a mort i qui guanye será el president del país de xocolate. Carme acceptá. - El combat tindrá lloc demá a la plaça del caramel, a les 17:00. - Allà ens veurem! Carme era una mestressa de casa i ,com era d'esperar, no tenia ni idea de lluites. En aquell moment aparegué el gnom. - Carme, com no saps lluitar, jo t'ensenyaré! Sóc un gnom expert i lluitador! - Però gnom, et prenderies les molèsties d'ajudar-me? - És clar que sÍ, perquè si no Alib-Baldú et matará, i a més seguirà sent president, i ningú vol això. - D'acord ,gnomet, hem de començar de seguida perquè si no ens faltarà temps. I així ho van fer. Van estar tot el dia practicant. Finalment, va arribar el dia del combat. Carme tenia molta por, ja que només va practicar poquetes hores. Van tocar les campanades de les 17:00. Tot el món estava en la plaça del caramel esperant els lluitadors. Alib-Baldú ja estava preparat, esperant Carme, la qual va arribar 10 minuts tard. La lluita començà. Alib-Baldú la va atacar ,però Carme el va esquivar i li pegà un colp mortal al llom. Alib-Baldú va caure a terra, tanmateix es va tornar a alçar, però les seues forces estaven minvades. Malgrat que Carme tenia la lluita guanyada i podia matar-lo quan ella volguera, no ho va fer. A partir d'aquell dia Carme pogué triar si es quedaba en el país del xocolate o tornava a sa casa
Aula MiL 18
amb la seua família. Aquesta decisió va ser molt dura i va elegir la millor opció: ajudar el pobre país marró a recuperar la seua dolçor perduda.
El bosc prohibit Lluís Eixerés Ros
En els temps en què els reis tenien tots els poders, Joan Casajoana era un humil llaurador i pare de família que treballava sota el domini del duc Segarra. Tots els dies anava al camp, amb una xicoteta esperança de poder obtindre una xicoteta quantitat de verdures per a donar de sopar a la seua família. Eren temps de crisi, per això les famílies humils com la del Joan patien en els darrers dies del mes i sobretot a l'hivern. Joan i la seua dona discutien contínuament, perquè no podien mantenir els seus 4 fills. Joan va plantejar a la seua dona fugir a la ciutat, ja que hi corrien remors que a la ciutat no existia la fam i era molt fàcil trobar treball. El problema era que ell no era un llaurador lliure i depenia del permís del duc Segarra, qui li havia deixat clar en diferents ocasions que no el permetia anar-se'n a la ciutat. Aleshores a Joan se li va ocórrer una idea: entrar en les terres del duc Segarra per a caçar, però si aquest el veia, la vida d'ell i de la seua família estaria greument en perill. No hi havia cap solució millor per a salvar la seua família. La dona li va dir que aprofitarien la nit de reis, ja que el duc estaria celebrant-ho a casa i hi havia menys possibilitats que els descobrira. El dia de Reis va aplegar i, com era costum, el duc Segarra va convidar a sopar tota la seua
Aula MiL 19
família i uns quants amics més. Havia preparat un arròs amb llamàntol, però quan van arribar els convidats, un d'ells, en vore el peix, li va recordar que era al·lérgic i no menjaria. Joan Casajoana ja estava preparat per a sortir de casa per a anar al bosc prohibit. Eren les 7 i la seva dona el va despedir donant-li un gran petó a la boca. Els seus fills no coneixien el pla, així que no es van adonar que son pare havia sortit. Joan va començar a caminar, dirigint-se a la muntanya, on estava el bosc prohibit, mentre la seua dona començava a plorar tractant que els seus fills no la descobriren. Era una nit especialment freda, però Joan era molt previsor i s'havia abrigat ben bé per a no passar fred, a més, al bosc les temperatures sempre eren uns graus més baixes. L'home va arribar al seu destí, però només podia escoltar el soroll de grills cantant. Ell volia caçar algun senglar. De sobte, s'escoltà un soroll d'un animal paregut a un llop i aquests espantaven molt al Joan. A casa el duc Segarra no sabia què preparar per sopar, a causa de l'al·lèrgia del convidat, i el cosí del duc, Lluís, va proposar anar al bosc a caçar algun animal per a sopar. Encara no era massa tard i si es donaven pressa podien estar de tornada a les 9. Al duc li va paréixer una meravellosa idea, així que de seguida es van vestir uns quants homes per a anar de caça i se'n van anar. Un equip de gossos de caça els van acompanyar, perquè tot fóra més ràpid i més fàcil. Deu minuts després, ja havien aplegat al bosc, on només podien escoltar el soroll dels llops. Els gossos no s'espantaven, ja que estaven acostumats, però fins i tot el duc Segarra, que era una persona molt valenta, es va atemorir un poc, motiu pel qual va decidir donar-se més de pressa per a poder fugir d'aquell lloc el més aviat possible. Van soltar els gossos perquè anaren a buscar i ells els anaven seguint. Mentrestant, Joan també estava caminant en busca d'algun senglar. Després d'uns qants minuts de recerca, es va trobar un llop. Aquest es va llançar contra ell, però Joan el va poder esquivar. La seua llança va caure i no la podia recuperar perquè el llop li tallava el pas. De nou, el llop va començar a córrer cap a ell amb la intenció de llançar-se, però Joan va tornar a estar més ràpid i va tornar a esquivar-lo. Després va còrrer dirigint-se on estava la seua llança, la va agafar i, en girar-se es va adonar que el llop estava saltant sobre ell. Uns segons més tard, es va escoltar el fort udol del llop, que havia mort. Joan havia aconseguit cobrir-se amb la seua llança i havia travessat el llop. El duc Segarra i els seus companys de caça van sentir el fort udol, però van notar alguna cosa estranya. Lluís ho va descriure com si hagués sigut un crit de dolor, però finalment no li van donar més importància i van continuar endavant. El duc Segarra va proposar tornar al castell i sopar alguna cosa que hi haguera al seu rebost, perquè estava molt cansat de patir tanta por, i no podia seguir caminant. Temia que en qualsevol moment un llop es llançara contra ell, a més ja s'estava fent tard. Lluís li va contar que havia tingut un bon pressentiment i que prompte trobarien algun senglar per a sopar. Segarra va acceptar, perquè, sempre que Lluís deia que anava a ocórrer
Aula MiL 20
alguna cosa, es complia.
Joan, que havia tingut un gran ensurt, va reemprendre la marxa i es va allunyar un poc de la zona en la qual un altre llop podia saltar cap a ell. Després d'una gran estona de recerca, va creure vore l'animal que estava buscant durant tant de temps a uns 15 metres d'on estava ell. No l'havia pogut vore bé. Es va posar a perseguir-lo i, després d'una llarga persecució, quan ja estava a punt de llançar la seua arma, va sentir un grup de persones parlant no molt lluny. Ara sí que tenia por de veritat i es va amagar darrere d'un arbre perquè no el descobriren. El senglar també s'havia detingut a pocs metres d'ell. El duc i els seus acompanyants van descobrir el senglar. Tots es van alegrar molt, sobretot el duc Segarra perquè sabia que anava a tornar a casa i a gaudir d'una meravellosa nit. El duc va llançar la seua llança, però de sobte, una altra llança va colpejar el cos del senglar. El duc va pensar que algun dels seus homes l'havia llançada, però en mirar-los, va descobrir que tots tenien les seues llances en les mans. No s'ho va poder explicar. De sobte, una figura va sorgir corrents cap a l'animal mort, era Joan. Haguera sigut una estratègia molt roïna, perquè no haguera aconseguit escapar. En aquell moment, un ramat de llops van aparéixer i van envoltar els nobles. Joan no va desaprofitar l'ocasió i ràpidament va fugir corrents arrossegant l'animal, que havia nugat a una corda, mentre els seus enemics lluitaven amb els llops per a salvar les seues vides. Finalment, Joan va aconseguir arribar a casa i, sufocat, va entrar-hi. La seua dona va donar un salt d'alegria en veure'l i encara més es va alegrar quan va veure el senglar al darrere d'ell. Respecte als nobles, mai més ningú va saber res d'ells, excepte Joan, que sabia ben bé el que els havia passat, però mai es va atrevir a contar-ho a ningú.
Aula MiL 21
El temps de la vida Joan Martín Vicent Pep Garcia era un home de 30 anys que havia dedicat tota la seua a vida al seu negoci: “Calçats Garcia”. S’havia bolcat en el seu treball durant tots els anys que duia exercint en la sabateria de son pare, que havia fundat el seu avi i que ara ell havia de fer-se càrrec. I així va deixar en un segon plànol la seua dona i els seus dos fills. La seua dona, Marga, li havia dit mes d’una vegada que no donava suficient atenció als seus fills, que mai estava a casa i que la seva vida sexual i social era inexistent. Però Marga va romandre al seu costat perquè l’estimava moltíssim. El 21 de desembre Marga i Pep varen tindre una discussió. Era Nadal i les compres en eixa temporada es dispararien. Pep estava més estressat que de costum. Marga, en un intent de desesperació, demanà a Pep que passara els Nadals amb ella i els seus dos fills, però ell sols podia pensar en la seua sabateria. - No ets capaç de deixar la teua feina per passar els Nadals amb la teua família? Què no penses tancar per Nadal o què? –va preguntar Marga. - No comprens que la meua sabateria és una de les més importants de Barcelona? No puc permetrem eixe privilegi! - I la teua família no és important, Pep?- digué trista Marga. Però Pep no va respondre. A continuació, Marga va informar als seus fills, quasi plorant, que passarien els Nadals amb els avis i que havien de preparar-se una maleta per a uns quants dies. Pep no va pegar ull en tota la nit, pensant en tota la seua vida professional, en tot al que havia renunciat per ella, però sobretot en els seus fills i la seua dona. Els volia amb bogeria i no els havia dedicat temps. Es va ficar a plorar. Al matí següent després de desdejunar, Ana i Miquel s’acomiadaren de son pare i Marga també. - Que passes un bon Nadal, Pep!- digué. Però Pep no va dir res i va fer camí en busca del metro per anar a treballar. Tres dies desprès, quan tornava de treballar, va veure una família que anava pel carrer molt feliç rient per alguna anècdota. En eixe moment va trobar a faltar moltíssim els seus fills i anà caminant a casa, plorant i maleint les seues decisions. En arribar a casa, va decidir engegar el televisor per entretenir-se una estona i oblidar-se de la seua desgràcia. Aula MiL 22
Va ficar les noticies per assabentar-se de les noves noticies, però va escoltar el titular de la notícia: “El banc Sant Patrici de Barcelona s’ha arruïnat”. No s’ho podia creure, però era cert. Tots els seus estalvis de tants anys, tantes hores treballades a la botiga i tants sacrificis que havia fet, com perdre la seua família per la sabateria i ara ho havia perdut tot. No li quedava res. Estava arruïnat. Enmig de la fúria i de la tristesa va córrer cap al banc que sols estava a dos passos de sa casa, però no va poder arribar. A la porta centenars de persones ho impedien reclamant a crits els seus diners com ell volia fer. Desesperat, va intentar arribar fins a la porta enmig d'un riu de gent, però sols va trobar dos banquers desesperats i dues desenes de policies intentant posar fi a la revolta. En adonar-se que no anava a aconseguir res, va decidir tornar cap a casa donant un passeig pels carrers de Barcelona. A aquelles hores de la nit no hi havia gaire gent pels carrers, així que va poder caminar tranquil i pensar en les seues coses. Cap a les 11 de la nit, cansat de deambular per Barcelona, decidí tornar a sa casa. A pas lent, tranquil, arribà a sa casa buida, plena de tristor.
Al dia següent s’alçà com un dia qualsevol i anà a treballar seguint la seua rutina habitual. Però a migdia s’adonà que sols hi havia anat un client durant tot el matí i que era l’única botiga oberta el dia de Nadal. Tampoc volia ser allí sinó estar amb la seua dona i els seus fills. Tancà la sabateria i anà corrents fins a la casa dels seus sogres. Quan li obriren la porta se’n va anar ràpidament a abraçar la seua dona. Aula MiL 23
- Marga ho sent molt! Espere que pugues perdonar-me. T’estime! - va dir Pep quasi plorant. - Jo també t’estime, Pep! - i acte seguit li donà un bes. - Marga, he dir-te una cosa. Estem arruïnats, el banc ha quebrat i tots els nostres estalvis s’han perdut. - Mai he estat amb tu pels diners ja ho saps. Eixirem d’aquesta, ja veuràs com junts podrem amb tot! -digué Marga amb un somriure. - Et promet que estaré més temps amb els xiquets i amb tu- digué tornant-li el somriure. En eixe moment aparegueren els seus fills per abraçar a son pare. - Fills meus! -digué Pep amb alegria–. Vos he trobat a faltar!. - Nosaltres també, pare! -digueren sense deixar d’abraçar-lo. - Arribes a punt per dinar, Pep! -va dir la mare de Marga. Després varen dinar els sis uns galets boníssims fets per la mare de Marga i passaren una molt bona vetllada. Després del dinar Pep, Marga, Ana i Miquel anaren a casa a passar el que quedava de dia de Nadal junts. Una vegada a casa, Pep va dir: - Ara torne. - Ja tornes a treballar? -va dir Ana. - No,no. No us apureu, de seguida estic de tornada!
Com que era el dia de Nadal, era tot tancat i no els havia fet cap regal de Nadal als xiquets. Isqué per la porta i anà al garatge a per la furgoneta camí del bosc. Al bosc va agafar una destral i va començar ràpidament a talar un avet. Amb moltes ganes, el va carregar a la furgoneta i va tornar cap a sa casa content. En arribar a casa va fer que tots pujaren a la planta de dalt i va ficar l’arbre al saló. - Ja podeu baixar! -els va dir il·lusionat. Aula MiL 24
- Ostres, que xulo! -va dir Miquel content. - Com no he pogut fer-vos un regal de Nadal he pensat en l’arbre de Nadal. - El millor regal que ens has fet ha sigut regalant-nos el teu temps, perquè podrem tornar a recuperar els diners Pep, però no el temps. Es varen abraçar tots quatre com una família feliç i unida fins que Ana va dir: - Que no hi anem a decorar l’arbre de Nadal o què? I es ficaren tots junts a decorar-lo.
Un crit de llibertat Adrián Ruck Hans era un pobre llaurador d'Alemanya, que vivia al comtat d'un noble senyor de Badenburg. Aquell dia, com de costum, es va alçar a trenc d'alba per començar a treballar, perquè no podria pagar al senyor i la seua vida i la de la seua dona embarassada perillarien. En acabar la jornada, sense força ni per a queixar-se, va arrossegar-se cap a casa, desitjós de menjar qualsevol cosa i d'abraçar Martha. Però en arribar, trobà allí una cosa completament inesperada: tota la gent del poble, fins i tot el capellà, estaven davant sa casa. Va arrencar a córrer i, en veure-lo arribar, tots es van llevar els barrets. - No hem pogut fer res. Ha sigut tot molt ràpid - digué el seu millor amic Joseph obrint-li la porta de sa casa. Allí hi havia un grup de dones al voltant del seu llit. S'apartaren i va veure que una d'elles portava un nadó als braços i enmig, freda i sense vida, jeia la seua estimada Martha. Max va créixer ràpidament i esdevingué un xiquet llest i fort. Tenia els cabells rossos, com son pare i sa mare, i els ulls verds i marrons. A pesar que ajudava molt son pare, els cultius no anaven bé i no tenien quasi res per a menjar. Als seus 7 anys de vida, Max li preguntà un dia per què no es podien quedar tot el que Aula MiL 25
conreaven per a ells i que el seu senyor cultivara el seu propi menjar. En sentir açò, Hans, alarmat, li contestà de seguida que si no volia tindre problemes, havia de quedar-se aquelles opinions per a ell, ja que, si el senyor sentia allò, manaria penjar-los. Ara ja comprenia la veritat, hi havia gent, com ell i els veïns del poble, que havien de treballar fins a caure exhaustos perquè els senyors i alts càrrecs de l'església tingueren tot el que desitjaren. Encara que no li pareixia bé, va decidir deixar el tema perquè havia posat a son pare molt nerviós i així només aconseguiria enutjar-lo. Aquell dissabte, son pare li va dir que havia de parlar amb ell. El va portar fins el graner i li digué: - Max, vaig a ser sincer amb tu! Si els cultius no milloren, en breu no podrem menjar i ens morirem de fam. Max es va quedar bocabadat i mort de por, però son pare continuà: - No crec que puguem viure només dels cultius,per tant hauré d'ensenyar-te a caçar, com va fer mon pare amb mi. - Però, pare, caçar en terres del senyor és il·legal!- va exclamar Max. - Només tenim dos opcions fill: caçar o morir!
Huit anys més tard, Max havia esdevingut un bon arquer i quasi sempre matava les seues preses amb un únic llançament. Un dia s'agenollà al costat de son pare i llançà una fletxa que travessà el coll d'un cérvol. Aula MiL 26
- Molt bé, fill ! -el va felicitar son pare. -Gràcies, he tingut el millor mestre! -va contestar Max content. Tots dos van eixir dels arbustos i agafaren el cérvol. Aleshores, es va sentir un soroll entre els arbres més propers. Son pare es va apropar cap allí, amb l'arc preparat, per tractar d'abatre un parell de pardals més, a banda dels que ja portava penjats del cinturó. Max va esperar cinc minuts i, com son pare no hi tornava, decidí anar a buscar-lo. Va veure les seues petjades i les seguí fins un indret prop del camí, on va veure petjades de cavall. Continuà avançant cap al camí i va sentir veus. Es va apropar, va veure son pare lligat al cavall d'un dels cavallers del comte. Tornà al poble pel bosc i arribà just a temps per veure com el cavaller i son pare entraven al castell del comte. Max va tornar a casa i va gitar-se, incapaç de dormir de tan nerviós com estava. Sabia que l'havien castigat amb la més horrible pena de mort: la roda. Aquesta consistia en agafar una roda i fer que els braços i les cames de la víctima passaren pels radis de la roda. Amb el pas del membre per cada radi, aquest es partiria diverses vegades. La conseqüència seria una mort llarga i dolorosa. Al dia següent, anà al poble per mirar si podia salvar son pare, però en arribar-hi s'adonà que no tenia cap possibilitat. Al voltant de 30 guàrdies estaven congregats a la plaça del poble. No podria amb tots i, si tractava d'alliberar son pare, el descobririen. Així que no va tindre més remei que assistir impotent al macabre espectacle. Una hora més tard, son pare moria i Max, sense poder resistir-ho més, tornà abatut i ple d'odi a casa. En arribar es va adonar que algú l'havia estat seguint. -Qui eres? -preguntà Max. L'home se'l va mirar de dalt a baix i va contestar: - Sóc Joss Fritz. Eres el fill de Hans? -preguntà. - Sí, ho sóc -contestà- Com saps el nom de mon pare? - Ton pare i jo érem amics. Vam lluitar junts en una revolta i em digué, que si necessitava ajuda en algun moment, que vinguera ací. I això he fet. Necessite un lloc per a refugiar-me. M'estan perseguint- va dir Joss. - D'acord, t'ajudaré, però m'hauràs de contar tot. - Això està fet -va concloure Joss. Aula MiL 27
Anaren fins al graner, on es podia amagar. Una hora més tard va arribar un grup de soldats i van registrar la casa. Com no van trobar res, se'n van anar. Max anà al graner i Joss li explicà que, indignat per la mort d'amics i familiars per falta de menjar, havia iniciat una sèrie de reunions i manifestacions en secret que havien provocat una revolta camperola de la qual va ser el líder. Els camperols havien sigut derrotats, però ell aconseguí fugir i, des d'aquell moment, l'havien perseguit. Després Max li contà què havia passat al bosc. - Així que ací patiu la mateixa situació, eh? -va dir Joss-. Si m'ajudes, podem fer una cosa al respecte... Aquesta situació va ser el començament d'una sèrie de reunions nocturnes, presidides per Joss i Max, en les quals discutien i organitzaven la mort del senyor. El dia de l'aniversari de la mort de Hans, els cavallers observaren un augment de la gent que anava al castell, però ja era massa tard. Els camperols, que havien adquirit i guardat armes als carros, barrils, etc., van llançar-se a l'atac. Una fletxa de foc va creuar la distància del bosc al castell i va impactar en una de les banderes, cremant-la.
L'atac va ser un èxit i, en acabar la jornada, el comte de Badenburg jeia al terra del seu castell, amb una fletxa clavada en el cor. Un crit de llibertat omplia l'aire del capvespre: - Visca Freiburg!!!, Visca Freiburg!!! I des d'aquell moment la ciutat de Badenburg passà a anomenar-se Freiburg, ciutat lliure. Aula MiL 28
IndumentĂ ria tradicional valenciana
Refranys i dites de sant Blai
Aula MiL 29
Enigmes
Aula MiL 30
Aula MiL 31
Aula MiL 32
Aula MiL 33
Aula MiL 34
Aula MiL 35
Aula MiL 36
Aula MiL 37
Aula MiL 38
Aula MiL 39
Microrelats «No em ratllis» NO EM RATLLIS! Martina, qui es trobava a sa casa, estava preparant una sorpresa, un viatge a París, per a la seua parella Marc, a qui esperava impacientment. Ella estava des de feia dos mesos molt il·lusionada per celebrar la sorpresa del seu aniversari . Marc entrà a casa i anà a la seua habitació. “No em ratllis el formatge per als macarrons!”, parlava ell per telèfon amb sa mare. Martina va pensar que les paraules inicials, que havia escoltat, anaven adreçades a ella i entrà a l'habitació pensant que no ja no volia saber-ne res, així que isqué correns i plorant. Marc s'adonà, però ja era tard. Intentà contactar amb ella, però no contestà. Martina s'havia anat a soles a París, on conegué un xic perfecte que la tractava com a una reina, però el seu cor encara era de Marc. Finalment, tornà a casa per parlar amb Marc, qui li explicà tot el malentés. Martina li digué que en el viatge s'havia adonat que el volia i li demanà matrimoni. Als pocs mesos es casaren i anaren de nit de noces a París per recuperar el viatge que per una equivocació havien perdut. Anna Serrano
Aula MiL 40
NO EM RATLLIS! El somni d'Aaró, un jove peculiar, treballador i un poc boget que pertanyia a una família adinerada, era llançar-se amb paracaigudes i caure al mar Carib. En principi, es tractava d'un esport arriscat. Durant molts anys volia superar la seua por, però mai es va arriscar. “He de complir el meu somni per damunt de tot ”, va pensar. Arribà el dia i Aaró va pujar dalt de l'avió nerviossíssim. El monitor li explicava com havia de llançar-se i obrir el paracaigudes. Però ell no l'escoltava. El monitor preocupat li ho tornà a explicar. Sense cap altra idea, el monitor ràpidament li va escriure al braç les instruccions, així, quan Aaró es llançara, les miraria.“No em ratllis, pesat!”, Aaró va cridar de sobte i, al·lucinant de la impressió de volar sobre les altures, no se'n recordà de mirar-se el braç per llegir les instruccions del monitor. Així doncs, no ho va fer. A poc a poc s'apropava a la mar i la pressió i el nerviosisme augmentaren. Finalment, Aaró va fer el que veia a les pel·lícules, improvisar i a les palpentes buscar l'anella. Andrea Capella
Aula MiL 41
NO EM RATLLIS Y Per fi havia arribat la cunyada a casa Valentina, qui esperava ansiosa la seua arribada per a fer l'última prova del preciós vestit blanc que lluiria en la seua boda. Tot va ser com havien previst i com havia volgut Marga, la seua cunyada: la tela blanca com la neu i el vel de seda . Valentina sempre havia odiat les taques i rentava la roba amb lleixiu. El gran dia següent seria perfecte. El 15 de febrer va arribar i tot estava a punt. Marc estava a l'altar esperant-la i Valentina desfilava nerviosa pel passadís de l'església com la reina de les neus. En aquell moment va aparéixer una monja dient que aquella boda no es podia celebrar, perquè Valentina la nit anterior havia anat de copes amb el seu exnuvi. Ràpidament van esbrinar que l'exnuvi va pagar la monja perquè no es poguera celebrar la boda. Finalment, Marc la va besar i accidentalment li va ratllar el vestit immaculat amb un retolador negre que duia a la butxaca. “No em ratllis el vestit!!!”, va cridar espantada Valentina. Una ratlla negra vertical truncà la seua blanca felicitat per a sempre. Aitana Chorro Y
Aula MiL 42
✎No em ratllis!!✐ Estava junt amb la seva mare en ca la modista, per a triar el color del seu primer vestit de fallera. “Mare, el vull rosa”, li deia impacient Marina, una xiqueta de quatre anys. “Aquest blanc també és molt bonic”, va afegir sa mare. Loles, la modista i Josefa, la mare, intentaren convèncer-la per a comprar-se el vestit blanc. Ella no entrava en raó i el volia rosa. “Carinyet, vés al sofà i jo vaig a pagar el teu vestit”, li ordenà la mare. “Ni cas, ens emportem el blanc”, va dir Josefa a Loles. No hi havia cosa que més odiara la mare que els retoladors. Però feia poc a Marina li n'havien regalat uns . Eixe dia Marina va veure que el vestit era el blanc! Aleshores va decidir pintar-lo de rosa amb els retoladors. “Per favor, no em ratllis!”, li digué el vestit. La xiqueta va sortir corrents i cridant, però més fort va ser el crit que pegà la mare quan va veure el vestit ratllat. Anna Freixes ♥☺
Aula MiL 43
NO EM RATLLIS Joan era un xiquet de 2n d'ESO molt intel·ligent. En classe, estava assegut al costat de Marc, un repetidor de 15 anys. Tots el dies Joan havia de suportar les constants burles de Marc, un xiquet molt sabut a qui se li va ocórrer la genial idea de ratllar-lo amb un bolígraf negre. En vore que li molestava molt, Marc ho va seguir fent durant tota la setmana, fins que Joan, cansat que el ratllessin, va contraatacar. Va esclatar una guerra durant tota una setmana en el pati, en el bany... Un dia Joan va veure que la professora els mirava i va cridar “No em ratllis “, per tal que la professora li renyara. La professora el va separar de Joan i el va renyar tant que Marc no el va tornar a ratllar. Al cap d'uns mesos, Marc se'n va anar de l'institut i va vindre un nou company a classe, el qual es va seure al costat de Joan. El nou alumne era amic de Marc i li va dir que ratllara Joan com a venjança i així ho va fer. Robert Mirica
Aula MiL 44
NO EM RATLLIS! Dintre de la nevera les gotes del peix congelat fonent-se queien al cap de la tomaca. De sobte, Joan va obrir la porta i la tomaca es pensava que se l'anaven a menjar, però la sort va ser per a la pebrera i l'albergínia . Joan va començar a preparar una escalivada i, quan ja estava preparada per a posar-la al forn, va tornar a obrir la nevera. La tomaca va sentir por de ser menjada i aquesta vegada la sort li va arribar. «Què estas preparant, Joan?», va preguntar la tomaca. «Una deliciosa escalivada, no has vist que he agafat la pebrera i l'albergínia?», li va dir Joan. «I per a què em necessites?», va replicar la tomaca. Joan es va dirigir cap a un armari i va traure el ratllador. La tomaca, en veure'l, es va atemorir i es va ficar a plorar. «No em ratllis, si us plau!», va gemegar la tomaca desesperada. «No plores que igual et ratllaré! Una escalivada sense tomaca és un pecat i jo no vullc anar a l'infern!», va respondre Joan rient. La tomaca, enutjada, va decidir esclatar per a no ser ratllada i Joan tacat de roig va agafar una altra tomaca. Lluís Eixerés
Aula MiL 45
No em ratllis! Eren les dues i quart de la tarda i encara no havíem començat a dinar. Hi havia macarrons, però no teníem formatge ratllat per a ficar-hi. Així que mon pare se'n va anar a buscar-ne per totes les botigues, però un diumenge no hi havia res obert. Mon pare va tornar a casa de buit i la meva àvia es negava a dinar macarrons sense formatge ratllat i va pensar en ratllar ella mateixa el formatge. Sense pensar-ho, va obrir la nevera i va agafar el formatge que estava en una bossa de plàstic. Però es va aturar de seguida quan va sentir que algú deia alguna cosa. Va tancar la nevera i va observar al seu darrere. “Què heu dit alguna cosa? M'ha paregut sentir que algú parlava”, va preguntar l'àvia a la família. “No, no hem dit res. T'ho haurà semblat”, vaig contestar. Va decidir no donar-li més voltes i agafà el formatge disposada a ratllar-lo. Però quan el deixava sobre el banc de la cuina escoltà una veu. Pensava que era boja, però el formatge li havia parlat. «No em ratllis!», digué el formatge quan tocà el ratllador.
Joan Martín
Aula MiL 46
NO EM RATLLIS! Pep necessitava parlar amb sa mare qui treballava a l'altra punta del món per dir-li que ja podia deixar de treballar i tornar a casa, perquè havia guanyat a la loteria. S'emocionava mirant el bitllet que va deixar damunt la taula. Va telefonar a son pare per saber el nou número de telèfon de sa mare. Mentre li deia els nombres, Pep li va demanar que s'aturara perquè no trobava el bolígraf. Aleshores va dir a la seua companya de pis que els apuntara en un paper. Va començar a dictar-los i aleshores es va adonar que... Marta estava ratllant el bitllet. «No em ratllis el bitllet!», va dir horroritzat Pep. «Què et passa?» ,va preguntar sorpresa Marta sense comprendre l'angoixa de Pep. «Era el meu bitllet de loteria premiat, mira el que has fet!», va tornar a cridar Pep. Pep encara no s'ho podia creure, el seu somni de tornar a veure sa mare cada dia s'havia esvaït com la boira en eixir el sol, i tot per una ximpleria. Marta havia ratllat sobre el codi d'identificació del bitllet i això anul·lava el premi. Havia sigut un accident que truncà el seu desig. Adrián Ruck
Aula MiL 47
THE CALL OF ENGLISH La telefonada de l'anglés
Escoltar la telefonada de l'anglés us permet comunicar-vos a nivel mundial i aconseguir integrar-vos en el seu ampli àmbit. Hear the call of English that lets you communicate in a global scale and get integrated into its broad scope. Sandra Fernández Chillón Aula MiL 48
LA TOUR BAVARDE La torre parlant
La torre us convida a pujar al cim de l'aprenentatge del francés i a integrar-se dins del seu món i de la seua cultura. L'esperit de superació comença baix i es consolida dalt. La Tour Eiffel vous invite à monter au sommet de l'apprentissage du français et à s'intégrer dans son monde et sa culture. L'esprit de l'auto-amélioration commence en bas et se consolide en haut. Nerea Calabria Moreno Aula MiL 49
Geöffnete Tür zum Deutsch Porta oberta a l'alemany
Creuar la porta cap a l'aprenentatge de l'alemany us portarà a poder submergir-vos en la seua impressionant cultura, llengua i forma de vida. Gehe durch der Tür zum Deutsch-lernen, was dich dazu bringen wird in seine beeindruckenden Kultur, Sprache und Lebensweise zu tauchen.
Adrián Ruck Aula MiL 50
Aula MiL 51
Aula MiL 52