19-06 by Ateneu L'Hospitalet

ANY XL Núm. 436 JUNY 2019

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE JUNY DISSABTE 1, Visita al Museu de Ciències Natural del Fòrum. A 2/4 de 12 del migdia. Concert de fi de curs, a càrrec de la coral infantil Els Matiners i del cor juvenil Cor de Nit. DISSABTE 15, a les 8 del matí. Excursió Coneguem Catalunya núm. 368. Visita al Museu de la Màgia de Santa Cristina d’Aro. A les 6 de la tarda, Representació de l’obra: El fantasma, de Carles Farrés. A càrrec del grup juvenil del GTMX. DIVENDRES 21, a les 8 del vespre. Concert a càrrec del grup Àngels & Friends, amb temes de jazz, blues, boleros, etc... DIUMENGE 23, a 2/4 de 12 del migdia, dins dels actes de la Festa Major. Ballada de sardanes 26è Memorial Jaume Reventós, cobla Lluïsos de Taradell. DIMARTS 25, a 2/4 de 8 del vespre. Inauguració de la 72a exposició de dibuix i pintura de l’aula Rafael Garrich (fi de curs).

EN PREPARACIÓ PER AL MES DE JULIOL

DIVENDRES 5 de 7 a 9 del vespre. La Secció de Música de l’Ateneu presenta: Vetllada Musical amb l’audició de: A night at the opera de The Queen. S’agraeix que els interessats s’inscriguin per tal de saber quants serem a partir del dia 15 de juny a la secretaria de l’entitat. Preu simbòlic de l’entrada: quelcom per picar o beure DISSABTE 20, a les 8 del matí. Excursió Coneguem Catalunya núm. 369. Visita al Castell de Hostalric. Inscripcions fins el dia 12 de juliol. TALLERS CURS 2019-2020 ESTEM PREPARANT LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS Recordeu que són places limitades Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat

Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL

Els veïns de l’Hospitalet van renovar la seva confiança, en les passades eleccions municipals del 26 de maig, en l’actual equip de govern de la ciutat. La victòria del partit socialista va ser indiscutible fins al punt d’aconseguir la majoria absoluta i deixar a molta distància, en vots, als seus rivals. El consell de redacció del Xipreret i la junta directiva de l’Ateneu volem fer arribar, tant a l’alcaldessa Núria Marin, com als membres del seu grup, la nostra més cordial felicitació. Quan rebeu aquest butlletí tindrem la Festa Major del barri Centre a tocar. Entre la diversitat d’activitats que es faran, entre els dies 15 al 24 de juny, volem destacar la que organitzem des de l’Ateneu el divendres 21, Dia Internacional de la Música. Hi haurà un concert del grup Àngels&Friends que interpretarà diverses peces ben conegudes d’estils musicals diferents: jazz, blues, boleros, etc. Serà un bon espectacle que esperem que agradi, i faci passar un bon vespre, a tothom que s’acosti a la nostra seu. D’altra banda, us informem que el Correllengua 2019 estarà dedicat a Pere Calders, en ocasió del 25è aniversari de la seva mort, i es celebrarà el dissabte 6 de juliol al municipi de Llançà (Alt Empordà), on l’escriptor va estiuejar al llarg de vint-i-nou anys. Es preveu que els actes que es facin siguin una crida a totes les persones que no tenen el català com a llengua habitual perquè l’aprenguin i l’usin com a mostra d’arrelament al país que els acull.

JUNY

PORTADA COSES DE L’HOSPITALET TEMPS DE BULLANGUES (Publicat en el Xipreret núm. 41 de juliol de 1983)

s evident que l’any 1845, la gent no vivia pas tranquil·la. La tendència

Éa la duresa del General Narváez, segons conta Ferran Soldevila, era

ara estimulada per l’estat de fermentació en el qual es trobava el país. Si no esclataven grans revolucions, la conspiració, el petit pronunciament, els aldarulls, els rebomboris i els motins eren constants. Penseu que del desembre de 1843 fins al mateix mes de 1844 s’havien afusellat, només per delictes politics, 200 persones. Això vol dir, simplement, que alguna cosa no rutllava... El 3 de març, el Capità General del Principat, Manuel de la Concha, publicava un ban per tal d’impedir la proliferació dels robatoris arreu i proposava un control molt estricte de totes aquelles persones "que hayan pertenecido a partidas de ladrones y facciosos después de terminada la guerra civil" ordenant detenir-los si fossin trobats "fuera del radio de media legua" de llur poble de residència. També disposava que, per al bon funcionament del servei del sometent, a la casa de la vila tinguessin dipositat un nombre d’armes suficient a criteri del Comandant General respectiu. Finalment ordenava que si en algun poble es presentaven partides de gent sospitosa, amb armes o sense, els alcaldes eren obligats a comunicar-ho als pobles del voltant ı sense demorança, a la velocitat mínima d’una llegua per hora, al punt més proper on hi hagués guarnició. En aquest ambient -i en espera dels beneficis que pogués reportar la nova Constitució Espanyola (una de tantes) aprovada el 24 de maig, dita dels moderats i que significava una clara regressió antidemocràtica-, l'Ajuntament de l’Hospitalet s'havia reunit a les Cases Consistorials (que des de temps immemorial eren al costat de la Rectoria) per endegar les operacions corresponents a l’allistament de la darrera lleva. Era el 7 de juliol. De sobte arribà un veí esbufegat i féu córrer la brama que una colla de paisans amb fusells, pals, ganivets i forques venia pel Carrer Major amb un aspecte gens tranquil·litzador. Segons es deia acabaven de desarmar el caporal de carrabiners, el qual feia uns dies que no es trobava bé. Mentre descansava pacíficament en el seu llit, fou sorprès sense possibilitats de defensar-se. Per tant no calia comptar amb el suport de la força pública. Posadas les coses així i davant la imminència de prendre una decisió, algú -possiblement el mateix batlle- cridà el "campi qui pugui" i tothom s’esfumà, quedant per consegüent suspeses les operacions del "reemplazo". Mentrestant el bèl·lic grup de forasters se n’anà a casa l’aguzil i se n’emportà tres escopetes que hi trobà. No sé les mesures que

es prengueren. Ni si l’emissari municipal galopà amb la velocitat prescrita fins a trobar els primers membres de l’exèrcit per a lliurar la carta, dirigida al Capità General, que tot seguit redactà el secretari i que avui ens ha donat tema per al nostre "vagareig". El que si és cert és que dos dies després, el 9 de juliol, les circumstàncies no havien millorat pas massa, com veureu a continuació. Josep Ferrer, Tinent d’Alcalde primer, firmava de puny i lletra un altre escrit, també adreçat al Capità General explicant-li que en aquella hora tan propícia per a les bruixeries, invocacions demoníaques i encanteris, com són les dotze de la nit, algú trucà fortament i repetidament al portal de casa seva, fins que es va decidir a treure el cap per la finestra. Hi havia al menys vuitanta homes gesticulants i armats que li manaven, i no pas educadament, que baixés. Com fos que ell es feia un xic el ronsejaire, li cridaren sense embuts que, o els obria la porta o calaven foc a la casa. Davant d’aquesta greu amenaça, l’autoritat municipal no s’hi pensà dues vegades. Baixà les escales, tragué baldes i forrellats “y sin darme tan solo tiempo de ponerme el calzado" li ordenaren que els fes a mans les armes del comú i la llista de tots aquells que tenien llicència per a usar-ne. L’home fou valent i els afirma que no tenien, a l'Ajuntament, ni una cosa ni l’altra. Els recordà que feia ben poc que, hom, havia requisat "l’arsenal" que custodiava l’agutzil. Fos com fos, se’l van creure i només l’obligaren a acompanyar-los a quatre cases diferents, de les que s’endugueren les escopetes de caça. Segons explica en Josep Ferrer, els sediciosos (republicans federals? carlistes a punt de tornar-se a aixecar? bandolers trabucaires?) foren tan bons minyons que l’acompanyaren de nou fins a casa seva, on es reclogué rabent sense fer-s’ho dir dues vegades. Per aquesta raó assegurava, al final de l’escrit, que ignorava quina direcció havien escollit en fugir del poble. Era una manera de treure's les puces de sobre i així quedar bé amb els uns i amb els altres. L’any següent s’iniciaria la segona guerra carlista i a l'Hospitalet també passaren coses. Si ens vaga, un altre dia en parlarem. FRANCESC MARCÉ I SANABRA Fotos: Coberta: Gravat de les Bullangues a Barcelona el 1835. Interior: Del mateix any, mort del General Bassa que va ser llençat des d’un Balcó, arrossegat per la ciutat i finalment cremat a la Plaça de Palau.

CONVERSES

Respon: Salvador Martín Barreales Nat a: L’Hospitalet Edat: 43 anys Estat: casat Fills: 2 nens Professió: Fisioterapeuta

Aquest mes conversem amb el Salvador Martín, fisioterapeuta. El Salvador porta un bon grapat d’anys arreglant i repassant els cossos dels veïns dels barris del Centre i de Sant Josep.

Què recordes de l’Hospitalet de quan eres un infant? Dir primerament que sóc fill de l’Hospitalet i he viscut quasi tota la vida al barri del Centre. Recordo estar al carrer de Sant Roc jugant tot el dia, passejar amb els meus per l’antiga plaça de l’ajuntament, autobusos passant pel carrer Major, el Sant Joan al carrer, l’accident del ferrocarril quan va xocar a l’avinguda del Carrilet,... Per començar, ens agradaria conèixer una mica el Salvador adolescent, com et movies pel barri, practicaves algun esport? Jo anava al col·legi Busquets i Punset i no em quedava al menjador, així que em coneixia molt el carrer del Xipreret abans de la remodelació. Després vaig anar a l’institut Mercè Rodoreda i sempre caminant. He jugat molt a futbol, primer al col·legi a futbol sala i als 12 anys vaig començar a l’Hospitalense a futbol gran. Aquí va començar el meu interès per la fisioteràpia. He tingut la sort de tenir una colla d’amics del meu carrer (La San Roque) des que tenia us de raó i que encara conservo. Sempre m’he 4

mogut amb ells malgrat que sempre m’ha tocat anar “sol” al col·legi i a l’institut. I de les escoles a les quals vas assistir? Ja tinc 43 anys, però encara conservo bons records. Em veig amb gent del Busquets i Punset. Encara et podria dir quasi tota la gent de la classe amb noms i cognoms. Si tens bons professors, sempre tindràs un bon record. Sempre estava jugant a futbol i estudiava poc però treia molt bones notes. De l’institut vaig aprendre a ser gran. Gent diferent i canviant cada curs. Primer suspens, primer petó, que si ciències que si lletres, que si on estudiaria,... Sabem que ets fisioterapeuta i osteòpata. Quan va néixer aquesta idea i la decisió d’estudiar aquesta carrera. Hi ha algun motiu concret? Tot va néixer a 3r de BUP i feia lletres mixtes. Jugava a l’Hospitalense i vaig tenir una lesió als dos genolls i no vaig poder jugar en molt de temps. Vaig anar a rehabilitació i allà em vaig donar conte del què volia fer. Sóc una persona molt empàtica i des de molt petit que m’agrada ajudar la gent (a vegades més que a mi mateix) i al centre de rehabilitació vaig veure que havia de ser “físio” i ajudar a la gent en aquest sentit. Després vaig fer COU de ciències pures i a la universitat. La fisioteràpia, dins de les seves varietats, es pot dir que és ben coneguda, no és aquest el cas de l’osteopatia. Ens podries explicar en què consisteix aquesta última, les seves característiques i les diferències amb la fisioteràpia? A mi m’agrada fer una simbiosi i treball conjunt entre les dues especialitats. Em considero un fisioterapeuta osteopàtic. Arribo, amb la osteopatia i la fisioteràpia, a realitzat un tractament globalitzat, personalitzat i adequat a les circumstàncies concretes del pacient. Quina universitat vas triar per cursar la carrera?

Vaig fer fisioteràpia a l’Escola Universitària Blanquerna a la Universitat Ramon Llull en 3a promoció del 1995 al 1998. Del 1998 al 2000 vaig fer el “Experto universitario en Osteopatía” a la Complutense de Madrid

Has assistit a diversos cursos i seminaris relacionats amb els teus estudis. Ens en podries parlar per saber què han aportat als teus coneixements? He anat realitzant cursos i formacions a demanda dels pacients. Osteopatia, Reflexologia Podal, Embenats Funcionals, Stretching, Massatge Esportiu, Fisioestètica, Diatermia-Tecarterapia, Ones de xoc,... He impartit cursos d’ergonomia a personal sanitari i no sanitari, subjeccions a pacient,... Des de l’any 2003 tens obert un centre propi amb el nom de FISIOS, primer al carrer de Joan Pallarès i actualment al número 31 del carrer de Rodés de la nostra ciutat. Podries parlar-nos de les seves característiques, quants professionals hi col·laboren, els serveis que s’hi donen i tot allò que consideris aclaridor per als nostres lectors? Vaig acabar la carrera al 1998 i no trobava feina. Vaig treballar carregant camions, mosso de magatzem, netejant parades de l’autobús, donant mostres de colònia en perfumeries,.. als matins. A la tarda en una habitació de casa vaig iniciar la fisioteràpia amb quatre amics i familiars. Al 2000 vaig començar a treballar en un Centre Assistencial a Sant Boi i a L’Hospitalet en horari de matí i alguna tarda a casa. També vaig fer suplències nocturnes de zelador en un Hospital. Per l’abril de 2003 va néixer FISiOS, Fisioteràpia i Osteopatia, a l’Hospitalet com un nou referent en fisioteràpia. Un centre pensat per poder realitzar tractaments de fisioteràpia amb tracte personalitzat i individualitzat. Després de sis anys de funcionament al carrer de Joan Pallares, 32 de l’Hospitalet, traslladem les nostres instal·lacions al carrer de Rodés 31, de la mateixa població. En aquest nou centre disposem d’una gran sala polivalent de 90 m i 10 boxes per realitzar els tractaments individualitzats. Aquest local està destinat a pacients de mútues privades, laborals, esportives, lesionats de trànsit i particulars. Disposem de l’última tecnologia en el equips de tractament per aconseguir els millors resultats. L’equip està format per set fisioterapeutes i un traumatòleg. Dintre dels tractaments particulars tenim:  Fisioteràpia: esportiva, traumatològica, neurològica, geriàtrica, teràpia manual, magnetoteràpia, diatèrmia, ones xoc,...  Osteopatia  Traumatòleg esportiu

Ens has parlat del Salvador Martín professional, ara ens agradaria que ens parlessis del les teves hores de lleure. Quines aficions tens, esports, lectura, cinema? No tinc gaires hores lliures amb la feina i la família. Sóc papi de dos nens de set i quatre anys. Intento passar totes les hores que puc amb ells i la meva dona. Els caps de setmana intentem fer activitats dirigides als nens. Sempre vull anar al gym (apuntat des de fa dos anys) al migdia, però és molt complicat. M’agrada molt les pel·lis d’acció i ciència ficció. Formes part d’algun tipus d’associació o entitat ciutadana? Fisios treballa conjuntament amb vàries associacions de la ciutat de Hospitalet com Summem, Grupo SIFU o l’AMPA Jesuïtes de Bellvitge, entre altres.

***********

NECROLÓGICA El passat 12 d’abril ens va deixar en Miquel Paton, que va estar molts anys vinculat al nostre Ateneu, fins al punt d’arribar a ser-ne vicepresident una bona colla d’anys. Allà on sigui li volem fer arribar el nostre record i agraïment. Descansi en pau.

El Consell de redacció del Xipreret

ATENEU COMENTARIS DE LES NOSTRES ACTIVITATS CONEGUEM CATALUNYA Excursió núm. 367: Viatge a la zona del Baix Ebre. Del dilluns 6 al divendres 10 de maig de 2019 Dilluns dia 6 de maig: Com és habitual, a les vuit en punt, ja teníem l’autocar a la cantonada de Rossend Arús amb l’avinguda del Carrilet. En aquesta ocasió, en ser un viatge de cinc dies, cadascú portava el seu equipatge i, primer de tot, vàrem col·locar les maletes dins del vehicle. En acabar aquesta feina, l’autocar va arrancar i ens va portar cap a l’àrea de servei del Penedès, per esmorzar i acumular forces fins a arribar al nostre destí, Tortosa. Pel camí, però, vam fer una paradeta a Pinell de Brai, un municipi de la Terra Alta, on visitàrem el seu Celler Cooperatiu modernista. I ja, sense més demora, ens encaminàrem cap a Tortosa, a l’hotel SB Corona, que fou on ens allotjàrem durant aquest cinc dies. A la tarda, un cop tots establerts, vàrem fer una breu visita per la localitat i, a l’hora senyalada, vam anar a sopar i a dormir, ja que tots estàvem una mica cansats. Dimarts dia 7 de maig: Aquest dia vam dedicar al matí a visitar l’observatori de l’Ebre. Vam sortir de l’hotel després d’esmorzar i, a 2/4 d’11, ja ens esperava la guia que ens va explicar, amb força deteniment, els moviments sísmics i també els cicles de les pluges i de les taques solars, els vents i com mesuren totes aquestes verificacions atmosfèriques. A la tarda, havent dinat, vam anar fins a Benifallet on pujàrem en un llagut per navegar pel riu Ebre. Durant el recorregut, que va ser aproximadament d’una hora, el guia ens explicà els llocs on va haver-hi la batalla de l’Ebre.

Un cop acabada aquesta ruta, vam tornar a l’hotel per sopar i dormir per estar descansats per l’endemà. Dimecres dia 8 de maig: Vam haver de matinar una mica més que ahir, ja que a les 9 sortíem en direcció a Corbera d’Ebre Aquesta localitat fou l’escenari de la Batalla de l’Ebre entre juliol i novembre de 1938, i va quedar completament destruïda. Els seus habitants van haver de traslladar-se a la part baixa del turó on es trobava enclavada. Allà vam visitar el Poble Vell i el Museu de la Guerra.

Després de dinar vam visitar la Catedral de Santa Maria de Tortosa. D’estil gòtic, la seva construcció va començar el 1347 sobre un anterior edifici romànic. L’any 1441 fou consagrada, però la seva construcció es va prolongar fins al 1757, en què va acabar-se la façana en estil barroc. Conserva retaules medievals dignes de veure i també del segle XVIII. Com va explicar molt bé la guia, val la pena contemplar l’altar major amb un retaule preciós i les capelles de la Verge de la Cinta i de Sant Pere. En acabar retornàrem a l’hotel, com cada dia, per sopar i dormir. Dijous dia 9 de maig: Aquest dia la nostra destinació va ser a les muscleres de Sant Carles de la Ràpita. Per poder veure la gran quantitat de muscleres que hi ha, vam fer la visita en una “golondrina”, que ens va portar a fer una volta per tota la seva extensió. Després de dinar ens encaminàrem cap al poble d’Arnes, on es fa una mel de molt bona qualitat que gairebé tots vàrem comprar.

I per ser la vigília de l’últim dia i fer una cloenda com cal, després de sopar, vam tenir el “fi de festa”, on vam gaudir de diverses representacions artístiques. Divendres 10 de maig: Ja érem el dia de tornada. Va tocar tornar a fer les maletes i col·locar-les a l’autocar. Un cop acabada aquesta tasca, vam sortir de Tortosa per fer la visita guiada: Interpretació del Delta de l’Ebre, Mon Natura. Després de dinar vam pujar en una “golondrina” que ens va portar fins a la desembocadura de l’Ebre. Finalitzada aquesta darrera visita, vam pujar tots a l’autocar que ens va tornar a l’Hospitalet sans i estalvis. JAUME MARZÀ

Fotos: 1 – Benifallet, 2 – Poble Vell de Corbera, 3 – Catedral de Santa Maria de Tortosa, 4 – Muscleres de Sant Carles de la Ràpita, 5 – Vista del Delta de l’Ebre

RESUM DE L’ASSEMBLEA GENERAL ORDINÀRIA

l passat dia 12 de maig va tenir lloc l’Assemblea General Ordinària anual de l’Ateneu, tal com marquen els nostres Estatuts en el seu article número 10, que estableix que cal celebrar una sessió ordinària, almenys, un cop l’any. L’article número 6 dels mateixos Estatuts estableix que, entre altres, és obligació dels socis assistir a les sessions de l’Assemblea General i tot i que, ni de bon tros, van venir tots els socis, cal dir que, pel que sabem, l’Ateneu és una de les entitats en què el soci respon millor a aquest tipus de convocatòries, sent de les que té un percentatge més alt d’associats assistents. Em quedo amb aquesta dada.

L’Assemblea va començar amb unes paraules de benvinguda per part del president, senyor Fèlix Puig, seguides d’un resum de com havia anat l’any 2018 a l’Ateneu, així com de diverses reflexions per part seva. Va fer especial esment dels socis que es podria anomenar “compromesos”. Aquests són els socis que, d’alguna manera, estan més vinculats a l’Ateneu, és a dir, que no tan sols participen en una única activitat o taller. Cal entendre-ho, no va ser pas una recriminació, més aviat va ser una invitació a participar més de l’Ateneu, que cada soci el faci més seu, a traslladar-lo a la gent de fora i, d’aquesta manera, fer que la supervivència de la nostra Entitat pugui estar garantida. Si cada un de nosaltres es tanca en la seva parcel·la i no s’obre a la resta... no es fa Ateneu. Així doncs, el president va animar a tots els socis a “socialitzar-se” amb la resta de socis, grups, seccions i tallers, i a participar, per poc que sigui, en tot allò que fan o organitzen.

A nivell més personal, va fer saber a l’Assemblea que enguany deixa el càrrec de vocal dins de la Junta Directiva de la Federació d’Ateneus de Catalunya, de la qual ha format part durant més de deu anys. Va manifestar el seu agraïment a aquells que, en aquest càrrec i durant aquest temps, li han donat suport. Seguidament es va donar pas al segon punt de l’Ordre del Dia, en què la secretària, la senyora Tina Erill, va fer relació de tots i cada un dels actes i activitats que es van dur a terme durant l’any 2018 així com del projecte per a l’any 2019 i que, posats a votació, van ser aprovats per l’Assemblea. Com a tercer punt de l’Ordre del Dia teníem la presentació de l’estat de comptes del 2018 i com a quart punt, la proposta per al pressupost de 2019. El tresorer, senyor Pere Juhé, com ja ens te acostumats, va fer una presentació didàctica i molt comprensiva de la situació econòmica de l’Ateneu, en què va voler ressaltar els punts següents: 1, Increment del volum de negoci, 2, L’obtenció de resultats positius, 3, El manteniment del saldo de tresoreria, 4, La consecució de molt bones xifres en els actes corresponents a la representació de l’obra Feliçment, jo sóc una dona, i 5, L’execució del pressupost, que ha estat d’un 90%. Com cada any va fer esment especial, com a fet positiu, que l’Ateneu no deu res a ningú i, d’altra banda, la importància de les quotes de socis dins del que és el nostre pressupost. La pèrdua de socis pot fer que es redueixin els ingressos i posi en perill la continuïtat del projecte. Com sempre, no dubtem a dir-ho, els socis són el pilar de la nostra Entitat pel que fa a la vessant humana, a l’activa i, per què no dir-ho, també a l’econòmica. Posats a votació, es van aprovar tant els números del 2018 com el pressupost per al 2019. El cinquè punt de l’Ordre del Dia era d’aquells que es diu una mica complicat, sobretot si tenim en compte l’edat d’alguns dels membres de la Junta directiva o el temps que porten alguns dels seus membres formant-ne part. Efectivament, em refereixo al punt relacionat amb la renovació de càrrecs. Enguany corresponia renovar els càrrecs de president, Fèlix Puig, de secretària, Tina Erill, a més de quatre vocalies: Emili Bona, Antònia Caldés, Laura Farrés i Martí Guerrero. Tots van renovar els seus càrrecs, malgrat que alguns van manifestar la seva voluntat de deixar pas a altres persones, bàsicament pels motius que he esmentat anteriorment. El senyor Jaume Miró, tot i que no li corresponia renovació, va fer saber la seva voluntat de deixar, de forma temporal, la Junta, per motius personals. Finalment, es va informar a l’Assemblea de la recepció

de la candidatura del senyor Tomàs M. Porta per formar part de la Junta com a vocal, petició que va ser molt ben rebuda i aprovada per l’Assemblea. Des d’aquestes pàgines li desitgem molta sort al nouvingut membre de la Junta així com a la resta dels membres directius en la seva continuïtat.

Si el punt cinquè ja era complicat, el sisè no li anava gaire lluny, ja que tractava sobre l’augment de les quotes. No m’hi allargaré gaire. Després d’un intens debat en què van participar una bona part dels assistents, es va decidir, per unanimitat, apujar les quotes a 55€ anuals. També es decidí organitzar la creació d’una comissió per tractar el tema de les quotes, tan pel que fa a l’estudi de les diverses formes de quotes que es podrien aplicar, així com a la periodicitat en què es podrien fer els possibles increments. Pel que fa a l’apartat de Precs i Preguntes, i atès que ja hi va haver força debat en el punt anterior, aquest no va ser gaire llarg i vam passar a un apartat que, tot i ser fora de l’Ordre del Dia, cal dir que tothom tenia ganes que arribés: el Refrigeri, no tan sols perquè ens permetia apagar la set i picar alguna cosa, sinó també perquè ens donava l’oportunitat de xerrar una estoneta amb la resta de socis que havien vingut a l’Ateneu. Des d’aquestes pàgines i de part de la Junta Directiva, agraïm l’assistència dels socis que van venir i la seva voluntat de participar i aportar el seu granet de sorra per fer un Ateneu millor. Text: CARLES FARRÉS Fotos: ANTÒNIA CALDÉS

TEATRE, Representació de l’obra: MORTICRÀCIA

l dia 12 d°abril, novament, vàrem tenir com invitats, Les Escoles Gelida Teatre, presentant l'obra Morticràcia de Joan Ariza Valenzuela. Ja en una altra ocasió ens varen delectar amb l’obra La nostra llegenda de Sant Jordi. Aquest és un grup especial pel seu origen i formació: com el seu nom indica, està format per mares i pares d' alumnes de les dues escoles d’aquesta localitat. No sé si és gaire freqüent una formació d’aquesta mena, però crec que resulta molt enriquidor. Per començar, els que ens rebien i tenien la missió de controlar i tallar les entrades, també d’entregar un sobre per recordar-nos que, a la sortida, hi hauria una capsa per recollir el que s'anomena taquilla inversa, eren adolescents fills dels actors, val a dir que ho feien molt satisfets i amb molta simpatia, la seva presència va resultar força agradable. A la sala, amb el seu aforament complert, esperàvem la representació. La primera escena ens mostra dos homes estirats al terra, un continua inert, mentre que l°altre, vestit tot de negre, s’aixeca, es mostra desorientat: es pot endevinar que és l’ànima de l'home que està inconscient. A partir d’aquí tot es mou i s”accelera. Apareix l'esposa atabalada, i més preocupada per fer-se una infusió que per l’estat del marit. Entren dos Mossos d°Esquadra, s’hi afegeix un sanitari i d’altres, tots intenten salvar el moribund, al mateix temps van cabdellant mals entesos i confusions, amb un diàleg divertit i algun acudit jocós.

Les escenes es succeeixen amb agilitat entre dos mons, el de l’ànima i el real, on s’ha afegit la policia científica, fins i tot una jutgessa, astorada, perquè no pot aixecar acta, no hi ha cadàver, l home encara es viu. D’altra banda, l’ànima, en comprovar que en el seu cos les coses van maldades, s’afanya a buscar la manera de poder passar a una nova vida. En aquest procés passa per revisar moments d’aquesta existència que està a punt de perdre, i s’endinsa en un món mitològic esperant aconseguir la seva ajuda: però no ho té gens fàcil, les deesses tenen les seves normes i d’altres com Amﬁóm o Apol·lo tenen els seus propis conflictes. Tot passa alternant un i altre espai amb les situacions conseqüents, sense perdre mai el fil ni el bon humor. Al final la realitat s°imposa, i a l’últim moment aconsegueixen salvar la vida d’aquell home. No deixa de tenir la seva anècdota que, d’un tema tan seriós com és la vida, la mort i l’ànima, l'autor hagi aconseguit una obra tan divertida. Com en totes les obres hi ha personatges que són més agraïts, on l’actriu o l’actor pot lluir les seves qualitats. Seria injust ressaltar algun d'ells perquè tots hi varen posar el to i la força que requeria. Vull ressaltar que a l’escenari hi varen passar actuant vint-i-quatre persones, sense oblidar l’equip que, en totes les obres, des del darrere ho fan possible. Sincerament, el públic ens ho vàrem passar molt bé, i esperem que de nou puguin tornar actuar al nostre Ateneu. Text: CARME JORBA Fotos: ANTÒNIA CALDÉS

CONCERT, a càrrec del cantautor Jesús García

l passat dia 18 de maig, l’Ateneu va presentar l’actuació del cantautor Jesús Garcia. Nascut a Burgos, la seva vida transcorre a l’Hospitalet. Comença a pujar als escenaris als 30 anys, tocant en solitari, en duet o en grup. El seu repertori comprèn estils variats. Al principi tenia un posat una mica tímid, però a mesura que passava l’estona i les cançons, ja va estar més distès. En el concert de l’Ateneu va presentar un repertori, fonamentalment, de Cançó de Protesta, dividint l’espectacle en diferents grups de dues cançons de temàtiques determinades.        

Himnes: Bella Chiao, canto partisano. A las barricadas, cançó anarcosindicalista. Desencanto: Papá cuéntame otra vez, d’Ismael Serrano. La Belleza de Luis Eduardo Aute. Política (?) Nova cançó (?): Què volen aquesta gent!, de Maria del Mar Bonet. Diguem no!, de Raimon. Nova cançó de protesta (?): Rosalía, Celos i El Cuerpo, disc “Pienso en tu mirá”. Amèrica Llatina: Señor Presidente, de Quintín Cabrera. La Maldición de Malinche, Gabino Palomares i Amparo Ochoa. Quin és el teu lloc al món: Silvio Rodriguez, Pequeña serenata diurna. Lluís Llach, El meu país és tan petit. Cant col-lectiu: A desalambrar de Víctor Jara. La Gallineta de Lluís Llach. Viure ressistint: Canto a la Libertad, José Antonio Labordeta. El pueblo unido jamás será vencido, de Quilapayun.

En definitiva, una vetllada d’allò més interessant, la sala era gairebé plena i ens va fer viatjar a l’època de la Nova Cançó i tots els moviments de protesta tant de casa nostra com de l’Amèrica Llatina. MÒNICA PEIG - DOLORS SALA

COL·LABORACIONS QUE NO TORNI LA NIT

l 10 d’abril de 1933, els hitlerians van cremar milers de llibres a la plaça Bebelplatz de Berlín. La majoria eren obres d’autors jueus, comunistes i d’altres col·lectius que els nazis consideraven enemics i degenerats. La crema es va repetir, simultàniament, a diferents ciutats d’Alemanya. Entre els escriptors que passaren pel foc “purificador” hi havia: Karl Marx, Sigmund Freud i Heinrich Heine, per donar alguns noms. A l’esplèndida novel·la La lladre de llibres, de Markus Zuzak, s’hi descriu amb molt d’encert una escena en què la protagonista treu, roba, un llibre d’entre les flames d’una d’aquelles fogueres.

El 1945 George Orwell va aconseguir publicar Animal Farm, després que les quatre grans editorials del seu país la rebutgessin. L’excusa que donaven era que el llibre era una crítica massa despietada contra la revolució russa i la dictadura de Stalin, i en aquells moments no interessava molestar a un dels grans vencedors de la segona guerra mundial. Evidentment, l’obra va ser prohibida a Rússia durant molt de temps. Fa poc, en ple segle XXI, sorprenentment, també ha estat censurada a la Xina. Animal Farm, traduïda al català com La revolta dels animals, és una novel·la curta, una faula, que explica la rebel·lió dels animals d’una granja contra l’amo que els explota i els maltracta. El grup dels porcs dirigeix el moviment revolucionari i amb un discurs engrescador esperona els seus companys a aixecar-se contra l’opressor. La revolta

triomfa, l’amo mor i els animals de la granja esdevenen lliures i iguals. Amb tot, els porcs s’acomoden a manar i, fent-s’ho venir bé, a còpia de tota mena de martingales, troben sempre la manera de mantenirse en el poder. Ara ells passen a ser els explotadors i a la resta d’animals no els queda més remei que obeir i treballar. Fahrenheit 451, de Ray Bradbury, és una novel·la de ciència-ficció publicada el 1953, que va ser portada al cinema magistralment per François Truffaut el 1966. A l’obra s’hi descriu una societat en què llegir és delicte perquè incita a pensar i a qüestionar el poder. Els llibres, per tant, hi estan prohibits i són buscats obsessivament amb l’objectiu de destruir-los. El que volen els governants és que la població estigui resignada, satisfeta del que té, no sigui gens crítica, i s’informi i s’esbargeixi mitjançant una televisió controlada. Un grup dissident, que memoritza obres literàries amb la finalitat de conservarles, és l’esperança d’un utòpic futur en què la cultura i les arts siguin lliures. Catalunya també ha tingut, en aquest aspecte, el seu període fosc. A Pompeu Fabra, mentre era a l’exili, els rebels franquistes li van entrar al pis de Badalona, li llençaren els llibres de la biblioteca pel balcó i els hi cremaren enmig del carrer. El franquisme va ser especialment dur contra la nostra cultura. Fins a finals dels anys cinquanta estigué prohibida l’edició de llibres en català. La llengua catalana era perseguida i no s’ensenyava a les escoles. Sortosament, però, en aquells temps, moltes cases particulars conservaren, ben amagades als fons dels armaris o a les golfes, obres publicades en la nostra llengua abans del 1939. Llibres de col·leccions com la «Bernat Metge» o la «A tot vent» de Proa que els posseïdors procuraven llegir, de tant en tant, amb totes les prevencions, pel temor a ser delatats per algun veí tafaner. A hores d’ara, res fa pensar que els temps de repressió i genocidi cultural puguin reproduir-se enlloc. De totes maneres, el totalitarisme comença a ensenyar les orelles en diversos països del món. Europa no se n’escapa. L’avanç que ha tingut l’extrema dreta en les recents eleccions europees n’és la prova. I és un mal símptoma. Ja a Itàlia, el passat mes de maig, al Saló del Llibre de Torí, es produí un notable enrenou per la presència d’una editorial neofeixista i negacionista. Hi hagué dimissions i altercats, que no evitaren que a la fira es veiessin imatges i s’escoltessin arguments que fins fa ben poc eren inadmissibles, però que, actualment, comencen a fer-se habituals. Massa habituals. PERE JUHÉ I ORIOL Foto: George Orwell. Font: bl.uk

ELS CAMINS DE LA VIDA I

inc noranta anys i penso que ha arribat el moment de mirar enrere per resseguir els diferents viaranys en què he transitat al llarg d’aquests anys, que m’han portat, algunes vegades sense la meva voluntat explícita, a ser el que sóc i a fer el que he fet o faig encara. Estic convençuda que, durant tota la nostra vida, encara que moltes vegades ens pugui semblar d’entrada que som nosaltres qui decidim què volem ser o fer, hi ha sovint, digueu-li destí, casualitat, providència, que ens va marcant el camí, posant-nos fites sense que de moment ens adonem d’on ens porta, aquest camí. Tanmateix, sí que, gairebé sempre, som lliures d’escollir entre dos o més d’aquests camins: com a creient, per exemple, puc escollir fer el bé o el mal, Déu em dóna aquesta llibertat, que no sempre exerceixo bé, és clar. No sé si tothom estaria d’acord amb el que acabo de dir, després en parlaré de manera més exhaustiva i amb exemples personals que il·lustren com, amb marrades, ensopegades, pujades i baixades i força trencalls, he arribat on sóc i com sóc ara. Hi ha vides més lineals que segueixen un camí gairebé recte, semblant al de moltes altres, cosa que no vol dir que no siguin interessants, tota vida en si té la seva història i les seves peculiaritats. Hi ha gent que neix en un lloc determinat, que hi creixerà, estudiarà, més o menys segons la situació econòmica de la família, treballarà, es casarà o no, tindrà fills i néts o no, tindrà els seus moments d’oci, es jubilarà i, finalment, es morirà. No hi haurà hagut cap revolt sobtat que li hagi capgirat l’existència, més ben dit que l’hagi apartat del lloc i de l’ambient en què va néixer. En canvi, hi ha persones que, al llarg de la seva vida, aniran trobant-se de tant en tant amb unes circumstàncies que, aquestes sí, els capgiraran el destí per al qual semblava que havien nascut i, la majoria de vegades, sense que ells o elles voluntàriament hagin forçat els esdeveniments. Quan miro enrere, veig que, al llarg d’aquests noranta anys, he deixat el camí que, de fet, en el moment de néixer semblava que jo seguiria com, d’altra banda, l’havien seguit la majoria de les dones de la meva família. Vaig néixer el 29 de maig de 1928, a la casa número 45 bis del barri Marina, això és el que diu la meva partida de naixement, col·loquialment a “les cases del Quicu”, al si d’una família de pagesos per banda del pare i, de la banda de la mare, de paletes com el meu avi Josep Piera, el Pepet de ca la Pepó, que va ser durant molts anys mestre d’obres de la Farga, però que tanmateix també provenia de la pagesia hospitalenca, tant els Marcé com els Piera havien estat masovers.

Jo, doncs, vaig néixer en una família de petits pagesos, només menaven set mujades de terra de lloguer i vivien en una casa de pagès també de lloguer, a la carretera del Mig. L’única propietat que tenien era una vinya al Samontà, concretament a tocar de l’avinguda d’Isabel la Catòlica actual, que havien comprat els avis, i que és per a mi un dels records més alegres de la meva infantesa. Havia nascut en un lloc determinat, la Marina, en una família determinada, semblava, per tant, que tenia el camí traçat: estava destinada a rebre un cert tipus d’educació: aniria a l’escola, després a aprendre de cosir i de brodar per fer-me l’aixovar, a treballar, a casar-me o a quedarme per a vestir sants, aneu-ho a saber!, potser tenir fills i néts, envellir i morir. I així va començar el meu camí de la vida: creixia feliç a la casa de pagès, als quatre anys i escaig, vaig anar a l’escola de les germanes BarbaSanabre, de la qual tinc molt bon record i on, malgrat ser molt tímida, vaig fer amistat amb les altres nenes de la meva edat. No sé si més tard hauria estudiat... potser comerç i francès perquè així hauria pogut ajudar al despatx el meu pare que, des dels vint anys, es dedicava a l’exportació de fruites i verdures. Ell ja havia viatjat a França i Suïssa abans de casar-se i, de viatge de nuvis, els meus pares van anar a París el 1927, i això no era tan corrent com ara i encara menys a l’Hospitalet. El 1934 deixàvem la casa de pagès per instal·lar-nos a la casa del carrer de Tarragona. Tot semblava anar com una seda, però el 18 de juliol de 1936 i la guerra civil marcarien el meu futur com el de molta altra gent. I trobaria el primer trencall. El meu pare, amenaçat per un ex-treballador, va decidir exiliar-se per l’agost a Perpinyà i pel novembre, vist que la guerra s’allargava, ja ens trobàvem tots quatre, els pares, el meu germà i jo, reunits a Perpinyà. Era el primer canvi important en la meva vida. Era en un país estranger, tot i que a Perpinyà encara respirava una certa catalanitat i on es parlava bastant el català aleshores, però de fet hi havia una altra llengua i uns costums diferents i una escola també diferent. Acostumada a la petita escola de l’Hospitalet, pel gener, entrava a l’escola pública per a nenes Jules Ferry, un edifici imposant, on faria part dels meus estudis primaris. No sabia un borrall de francès, però al cap de dos mesos ja l’entenia, el parlava i l’escrivia i, malgrat la meva timidesa,

no vaig tenir cap dificultat d’adaptació perquè mestres i companyes de classe em van acceptar molt bé i em van ajudar. Els anys passaven, estudis, lectures, cinema, platja a Canet, passejades pels parcs de Perpinyà, la Pepinière i els Platanes i estius a Montlluís... i va arribar el 1939, el final de la guerra civil i l’exili de milers de persones, algunes de les quals van allotjar-se a casa poc o molt temps i van trencar de manera notable la monotonia de la nostra vida familiar.

Tot feia pensar que, per fi, podríem tornar a casa acabada la guerra, però no va ser possible perquè el pare estava denunciat per rojo separatista, desafecto al Régimen, etc. Semblava, doncs, que de moment ens quedaríem a Perpinyà. Doncs, no. Segon canvi: a finals d’aquell any, el pare va trobar feina de masover en un castell en un poblet prop de Bordeus, molt ben pagada. I cap a Beautiran falta gent! Un cop instal·lats, vaig anar a l’escola, petita i acollidora, amb un ensenyament molt diferent del de Perpinyà, més semblant al de l’Hospitalet, amb l’afegitó que cada una de les alumnes, i els nens també, teníem un metre quadrat de terra per fer-hi un hort o un jardí. Tant per als nens com per a les nenes, només hi havia un mestre i una mestra que era madame Caverne, i a la classe, hi havia des de nenes petites que començaven fins a les que ens preparàvem per a l’examen final de la primària, el Certificat d’Etudes, que vaig fer i aprovar a la ciutat de la Brède, on havia nascut Montesquieu. Com que l’examen era matí i tarda, ens vam emportar la carmanyola i vam dinar en un parc molt bonic. L’escola era nova per a mi i la vida de cada dia també: les vaques, el toro, les oques, els porcs, els cavalls, el burro, els prats, les vinyes emparrades, un gran parc davant de la casa, darrera, un canal vorejat d’arbres amb una barca, la bicicleta per anar a l’escola, que era a tres quilòmetres, amb impermeable i esclops perquè a l’hivern plovia gairebé sempre. MATILDE MARCÉ

L'AVET

l'avinguda del Carrilet i prop de la plaça de la Mare de Déu de Montserrat, a la banda de mar, hi ha un avet sol i sembla trist. Abans li feien companyia: sis pins, un xiprer esvelt i un gran ficus. Tots aquests arbres envoltaven la casa per la part del darrere, anomenada de Can Mas. Sovint, passant amb el cotxe, ens aturem al semàfor que hi ha al costat d'aquesta casa. Jo me la mirava amb una certa simpatia, pensant que la família que hi vivia hi podria ser feliç, tenint tots aquests arbres tan a tocar. Un dia el meu marit va dir-me que el seu pare, de jove, havia ajudat a construir-la aquesta casa, fent-hi de manobre. Des de llavors, me la mirava amb més afecte. Hi veia un tros de la vida del meu estimat pare polític. Un dia al passar pel mateix lloc, vaig quedar astorada. La casa havia desaparegut. No era vella ni se li observava cap senyal de deixadesa i semblava totalment habitable. Què havia passat? Sembla que per millorar l'entorn urbanístic d'aquella zona, l'havien expropiada i l'havien enderrocat. La setmana següent també havien desaparegut els formosos pins, l'esvelt i acollidor xiprer i el ficus alegre i harmoniós. Vaig tenir un esglai. Ni els arbres s'havien pogut salvar dins el ciment programat...i amb la falta que fan a la nostra ciutat, tan mancada d'espais verds! Ara, en aquest espai i, de moment, només hi resta l'avet d'un verd grisós i planyívol, envoltat de runa i tanques. Fins quan es mantindrà dempeus aquest desolat avet? M. DOLORS NAT I PINYOL

EL NOM I LA COSA CONSERVADORS, DRETANS I FEIXISTES

ón termes que usem quan parlem de política, a voltes indistintament; però la premsa tendenciosa, el periodisme en general -n’hi ha cap que no siga més o menys partidista?-, n’empra uns o altres per definir grups o representants polítics reals, segons l’opinió pública que intenta afavorir. Potser tothom té clar què vol dir ser de dretes o d’esquerres, però de segur que hi haurà gent de dretes, “conservadora” per tant, que es veu així mateix “progressista”... I ja tenim armada la discussió! El conservador creu, està convençut, que els seus valors morals són insuperables; tanmateix, no té res a objectar als avanços científics i tècnics, però segons com i de quina manera. I què direm dels feixistes? Se’ls sol assimilar a l’”extrema dreta”, o siga, que són més o menys pròxims als conservadors però tendeixen a revifar comportaments d’altres èpoques, ja obsolets. Per això se’ls ha dit “reaccionaris” o involucionistes. Per suposat, en el mateix cabàs dels feixistes, acostumem a ficar-hi els dretans nazis. I no sense motiu, tot i que aquests, pel record dels camps d’extermini, tan viu en l’imaginari popular, se’ls considera especialment xenòfobs. A més a més, tothom sap que “nazi” volia dir inicialment membre o pròxim al partit totalitari nacional-socialista alemany i que feixistes eren pel mateix temps a Itàlia els seguidors del dictador Mussolini, que, per cert, s’havien apropiat dels revolucionaris sicilians del XIX el símbol del feix ben lligat, ben unit. Nazis i feixistes coincidien sobretot en prescindir de la democràcia quan no els interessava per al seu projecte totalitari. A hores d’ara se’n parla amb preocupació de la revifalla arreu d’Europa de grups organitzats i de partits polítics minoritaris d’”extrema dreta”. Són molt diversos entre ells, no obstant, fins al punt que, volent-se organitzar a nivell europeu, no encerten en la fórmula. Diguem, per a entendre’ns, que participen d’un tarannà similar, això sí. En realitat, feixista vol dir una visió del món i de la vida que podem rastrejar des de moments molt remots de la història. El filòsof italià Umberto Eco (1932-2016) ha deixat dit que el feixisme no es va extingir el 1945. A l’Estat espanyol, podríem afegir pel nostre compte, que tampoc després del 1978. El mateix Eco va caracteritzar el feixisme en general per una sèrie de trets interrelacionats, que es fona23

menten, diu, en el culte a la tradició per ella mateixa; o siga, en el rebuig de la modernitat i els ideals de la il·lustració. Sincretisme, doncs, un totum revolutum front a la raó, que analitza i diferencia. I per tant contra la crítica: per a ells, qualsevol desacord és traïció, no motiu de superació i millora. Tampoc hi caben les persones, o siga, la individualitat a tolerar i respectar; només la massa. Però sí els herois, lluitadors incansables que no temen la mort. Així que, com es va exclamar el general franquista Millán Astray (12 d’octubre de 1936 al Paranimf de la Universitat de Salamanca): “Muera la inteligencia. Viva la muerte”. Doncs això, lector: el feixisme sempre l’hem tingut davant. Per què se li ha permès ara -i no abans- entrar als parlaments, aquesta és la gran qüestió. ANTONI PRATS *********

LA LLENGUA CASTELLANA El dia 19/03/2019 el diari El Punt Avui va publicar aqueta carta del nostre soci Martí Guerrero i Cots. Tal com vam fer amb un text anterior, hem cregut oportú reproduir-lo per a tots vosaltres.

a llengua castellana és una llengua que usen molts milions de persones al món. És fàcil de pronunciar, nombrosos escriptors l’han enriquit amb una gran literatura, una llengua que podria ser molt agradable de ser escoltada pels pobles veïns que tenen una altra llengua. Per què alts dirigents del govern fan que resulti desagradable i volen imposar-la als pobles veïns que parlen llengües minoritàries? Quina necessitat tenen de convertir-la en una llengua imperialista? Recordo l’exministre Wert quan deia: “Hay que españolizar a los niños catalanes” i quan Leopoldo Calvo Sotelo, que va ser president del govern després de la dimissió d’Adolfo Suárez, va dir: “Fue un gran acierto enviar grandes masas de gente de habla castellana a Valencia y a Cataluña”, evidentment per ofegar la llengua catalana. Una llengua tan valuosa i tan parlada al món, agradable de sentir, per què la volen convertir en una desagradable llengua imperialista? MARTÍ GUERRERO I COTS

POESIA EL BLAT ÉS SEGAT El blat és segat; son himne ha callat, malhaja la dalla! L’oreig, no trobant resposta a son cant, besa el camp... i calla. El blat ha partit; el blat ha emmudit al peu del dallaire; algú en farà pans, algú en farà cants: jo seré el cantaire. El blat ha passat; l’ocell afamat tot cantant hi vola; tot cantant el juny, que el camp en retruny, les garbes assola. El blat ha caigut; l'hem vist ajagut ni una espiga dreta...! Pel rostoll, en tant, s'amaga amb espant l’humil marieta. Apel·les Mestres (1854 – 1936)

OPINIÓ LA GRAN ESTAFA

s agrairia que ens imaginéssim la situació següent? Semifinals de la copa del Rei de la Gran Pandereta, un dels tornejos més importants de tot l’estat, o de qualsevol altra torneig de gran rellevància que vosaltres, lectors decidiu. O fins i tot d’una situació que no tingui res a veure amb el futbol o l’esport. Un dels equips semifinalistes (poseu-hi el nom que més us agradi, però al qual aquí anomenarem equip dels Yellow Ribbon) té dos jugadors que han vist diverses targetes grogues durant els partits anteriors del torneig. Estan advertits i és molt possible que els sancionin i no puguin jugar el proper partit. Per no perdre més temps i poder estar preparats per a un encontre de tan magna importància, els responsables dels Yellow Ribbon demanen l’opinió dels organismes encarregats de gestionar el torneig. Per aquest motiu, es reuneixen el Comité de Competició, l’Associació d’Equips de Futbol Professional, la Federació Nacional de Futbol, el Comitè d’Àrbitres, el Tribunal de Constitució del Reglament i el “Sursuncorda”. Després de passar-se la patata calenta els uns als altres i no assumir la responsabilitat de la decisió per no semblar partidistes, mancats d’ètica i no passar per unes associacions o tribunals arbitraris, corruptes, prevaricadors i tercermundistes, entre tots decideixen que no s’aplicarà la sanció i que els dos afectats podran jugar el proper partit de classificació, un partit, cal remarcar-ho, decisiu. Finalment arriba el diumenge, el gran dia del partit de tornada de les semifinals on es troben cara a cara La Franca Unió i els Yellow Ribbon. Aquests últims podran disposar, in extremis, dels dos jugadors els quals temien que fossin sancionats. Ara tot és confiança i moral. El partit d’anada de fa una setmana va acabar en taules, un empat a zero gols que va deixar l’eliminatòria oberta de bat a bat. No us relataré el partit sencer, ni tan sols cap detall ni petita pinzellada. Em limitaré a dir-vos que els Yellow Ribbon van guanyar el partit i amb aquesta victòria es van assegurar el passi a la gran final. La derrota de la Franca Unió ha decebut els estaments oficials que esperaven que guanyés la classificació. Ni les decisions arbitràries de l’àrbitre (valgui la redundància) ni el joc brut van impedir que els Ye-

llow Ribbon guanyessin amb claredat. I això que als seguidors dels Yellow Ribbon no els van permetre entrar a l’estadi ni les samarretes ni les banderes del seu equip, ja que, segons el Comitè, podien ofendre els de l’altre equip, que, aquests sí, lluïen tots els seus símbols obertament i sense cap impediment. Dies després i abans que es fes oficial la classificació del Yellow Ribbon per a la gran final, tots els Comitès en ple van decidir, després de passar-se la patata calenta els uns als altres, per no semblar partidistes, mancats de moral o ètica i no passar per arbi-traris, corruptes, prevaricadors i tercermundistes, van decidir desqua-lificar els Yellow Ribbon del torneig per alineació indeguda de dos jugadors advertits i amb possibilitat de ser sancionats. De res van servir les reclamacions i les apel·lacions dels directius i advocats dels Yellow Ribbon. La decisió havia estat presa en ferm i no hi havia marxa enrere. Així doncs, el que s’havia guanyat esportivament en el terreny de joc, es perdia en uns despatxos plens de brutícia i corrupció. Els aficionats dels Yellow Ribbon no entenien el que passava. Malgrat que tot plegat feia un tuf de socarrim que espantava i que hi havia moltes sospites de joc brut, després de sentir els motius de la desqualificació, tan sols es feien dues preguntes: “Per què els van deixar jugar a aquells dos jugadors?”. “Si estaven advertits i amb possibilitat de ser sancionats, per què van decidir que podien jugar el partit per després acabar desqualificant tot l’equip?”. Ningú no entenia res, però la pudor de manipulació i corrupció s’estenia per tot arreu.

Tot plegat no tenia cap sentit. Què hauria passat si la Franca Unió hagués guanyat aquell partit? es preguntaven. De ben segur que els comitès de la Gran Pandereta s’haurien vantat de la seva gran generositat i comprensió, però la realitat va ser molt deferent. Pel que fa a la resta d’equips del torneig, alguns estaven conformes amb les decisions preses pels Comitès, tant de la primera com de la segona. Altres no deien res de res i miraven cap a una altra banda, els de la dreta deien que ja era prou vergonyós que haguessin jugat els partits anteriors perquè ja se sabia que tard o d’hora els haurien de sancionar i els del cantó esquerre deien que potser, al millor, si fora possible, que es pogués repetir el partit, però sense molestar. La premsa estrangera va veure aquesta decisió amb certa incredulitat, fins i tot algunes federacions opinaven que no s’havia actuat degudament i la paraula “trampes” començava a circular cada vegada amb més intensitat. Finalment, van decidir, entre tots, que es tractava d’un afer intern i que en això ells no s’hi ficaven, però de reüll es miraven els representants dels diversos comitès de la Gran Pandereta per apartar-los de les possibles decisions que, en el futur, poguessin sorgir dins dels diversos tornejos internacionals en què participaven. Malgrat tot, les grans preguntes que es feien, en secret uns i obertament els altres, no eren altres que: “Per què els van deixar jugar a aquells dos jugadors?”. “Si estaven advertits i amb possibilitat de ser sancionats, per què van decidir que podien jugar el partit per després acabar desqualificant tot l’equip?”. Ningú no entenia res, però la pudor de manipulació i corrupció s’escampava pertot arreu. Mai no hi va haver una resposta clara des de la Gran Pandereta. Nota informativa: La Franca Unió va guanyar el torneig davant de l’equip dels Cagadubtes que, mentre els altres ja picaven el seu cinquè penal regalat, ells encara es preguntaven per què no s’havia decidit repetir aquell nefast partit. Coses del futbol! CARLES FARRÉS I PINÓS

HO SABÍEU? MONTSERRAT, LA SANTA MUNTANYA (III) Poesia i música

i heu seguit els articles anteriors ja sabreu que hem comentat la geologia i la geografia de Montserrat i les seves llegendes. També hem fet una mica d’història del monestir, des dels orígens, humils, com a ermita, fins a arribar a l’actual abadia. Tanmateix encara podem omplir moltes pàgines sobre la Santa Muntanya, i força interessants, com, per exemple, si parlem de la música i la poesia que l’envolten. Què us sembla si comencem pel Virolai? En català la definició de “virolai” és: “Composició poètica per a ser cantada, usualment composta per diverses estrofes amb tornada”. Doncs bé, la lletra del nostre Virolai és obra de Jacint Verdaguer, i fou publicada el 1880 amb motiu de les festes del Mil·lenari de la trobada de la Mare de Déu. Per posar música al poema de mossèn Cinto es va convocar un concurs, en el qual s’hi van presentar 68 partitures. El guanyador del certamen, celebrat el 20 de febrer d’aquell mateix any, fou Josep Rodoreda i Santigós. El Virolai de Rodoreda, però, no va agafar la simbologia que té fins ben entrat el segle XX. A partir d’aleshores, esdevindria no només un signe d’espiritualitat, sinó també de catalanisme. Durant la dictadura de Franco, quan cantar Els Segadors estava prohibit, el Virolai va ser-ne un himne succedani. Quan es celebraven victòries esportives cata-lanes, o d’altres circumstàncies, feia les funcions d‘himne de Cata-lunya, sobretot en cercles confessionals cristians. El Virolai no és popular només a Catalunya, també ho és a la resta de Països Catalans. Em sembla que tots l’hem cantat més d’una vegada. Fins i tot algunes persones (espero que en siguin força) en

coneixereu el text sencer; les altres en sabem algunes estrofes, si més no la tornada, que diu així: Rosa d’abril, Morena de la serra, de Montserrat estel: il·lumineu la catalana terra, guieu-nos cap al Cel. ***** Com podeu suposar, l’Abadia té una magnífica biblioteca. El primer volum del seu fons manuscrit és el Llibre Vermell de Montserrat, un còdex de grans proporcions que va ser copiat cap a l’any 1399. És un superb infòlio en pergamí, escrit amb la sumptuosa cal·ligrafia gòtica de les darreries del segle XIV amb caplletres i calderons vermells, notacions musicals i adornat amb elegants miniatures. Deu el seu títol al color de les cobertes, originàriament de vellut vermell, que el 1947 foren substituïdes per una enquadernació en pell, també vermella. En aquest llibre hi ha la primera notació coreogràfica, encara molt rudimentària, de què es té noticia al món. El seu contingut és molt divers:        

Una explicació de miracles de la Mare de Déu Un cançoner musical Un breu tractat de confessió Un tractat sobre l'Univers Una col·lecció de sermons Privilegis i indulgències relacionats amb el monestir Capítols de la confraria Altres documents

Juntament amb textos com ara miracles, privilegis, indulgències, cants dels romeus, homilies, etc., destinats, originàriament, als monjos i als preveres seculars encarregats de la cura pastoral dels pelegrins de Montserrat, també s’hi troben reculls de cants i danses dels pelegrins, que, procedents de diferents indrets, s’esbargien durant les vetlles diürnes i nocturnes a la plaça, davant de l’església, el segle XIV. Segons s’explica en el mateix llibre, la finalitat de recollir i ensenyar cançons i danses als pelegrins, era que es poguessin entretenir sense pertorbar el recolliment dels que estaven pregant. Aquests temes, que prenien la música popular dels trobadors, eren proposats per substituir-ne d’altres més profans o impúdics, no dignes de la santedat del lloc. Devia haver monjos o eclesiàstics que hi participaven i guiaven, ja que la majoria del text està escrit en llatí i, altrament, la gent del poble no hauria pogut cantar o corejar les lletres. Tant sols hi ha tres poemes en llengua popular: un goig escrit en català, amb una mica d’influència provençal, i dos més en un català amb una major influència del provençal. Aquests goigs, els primers coneguts en català, eren cantats pels escolans, acompanyats per instruments, i els pelegrins hi participaven responen després de cada estrofa. Diversos músics i grups musicals, ben coneguts actualment, han estat interessats en la música del Llibre Vermell. L’han estudiat amb interès i n’han fet diversos enregistraments. Us n’anomeno alguns:

Jordi Savall, músic i director d’orquestra, va dirigir, l’any 1978 el grup Hesperion XX, en la versió que van fer del Llibre Vermell de Montserrat. També Michael Posch, músic austríac. El 1998 va enregistrar un àlbum titulat: The Black Madonna (Pilgrim Songs From The Monastery Of Montserrat (1400-1420).

Així mateix, el grup valencià Capella de Ministrers, especialitzats en la interpretació, vocal i instrumental, de música antiga, va enregistrar el 2002 l’àlbum Llibre Vermell (Licanus CDM (1201). La Companyia Elèctrica Darma, que no es dediquen especialment a música medieval, també s’hi ha afegit. El 2002 va treure el disc Llibre Vermell, en el qual barregen sons de rock amb melodies d’aquest llibre.

D’altra banda, el 1988, Xavier Benguerel (?) va estrenar al Liceu la cantata escènica Llibre Vermell. I el 2007, Bernat Vivancos estrenà a l’Auditori de Barcelona l’obra simfònica Còdex: glosses sobre tres fragments del Llibre Vermell. Com podeu comprovar, el Llibre Vermell ve a ser tot un “best seller” en música clàssica medieval... Aquest important manuscrit va desaparèixer l’any 1806. El 1885 el retrobaren a Vic i va ser restituït a la biblioteca de Montserrat. Malauradament, però, amb unes quantes pàgines arrencades. Dels 154 folis que, originàriament tenia, en van desaparèixer uns 36. Sigui com sigui, podem alegrar-nos de poder gaudir d’un text d’aquestes característiques. Ho deixo aquí. Però encara em queden força coses al respecte que voldria compartir amb vosaltres. ANTÒNIA CALDÉS

DIVENDRES 5 de juliol, de 7 a 9 del vespre

La Secció de Música de l’Ateneu presenta:

Vetllada Musical: amb l’audició de: A night at the opera de The Queen. S’agraeix que els interessats s’inscriguin, per tal de saber quants serem, a partir del dia 15 de juny a la secretaria de l’entitat. Preu simbòlic de l’entrada: quelcom per picar o beure

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 (Ed. digital 2604-6210) “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, M. Dolors Nat. Col·laboradors: Antònia Caldés, Carles Farrés, Martí Guerrero, Carme Jorba, Pere Juhé, Matilde Marcé, Jaume Marzà, Dolors Nat, Mònica Peig, Antoni Prats, Dolors Sala.

Amb la colÂˇlaboraciĂł de: