14 10

ANY XXXV– Núm. 384 OCTUBRE 2014

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES D’OCTUBRE Del DIJOUS 2 al DILLUNS 6, matí excursió Coneguem Catalunya núm. 318, a la Cerdanya (Hotel Muntanya de Prullans) DISSABTE 25, a les 10 del matí. Visita guiada al Born, Centre Cultural. Places limitades. Inscripcions el dimarts dia 7.

DIMARTS 28, a 2/4 de 8 del vespre, conferència El meu Jaume Reventós, a càrrec de Matilde Marcé.

DATA A CONFIRMAR, presentació del llibre Indis i negres catalans, de Jordi Penyarroja

PROGRAMACIÓ PER AL MES DE NOVEMBRE DISSABTE 8, a 2/4 de 12 del matí, visita cultural guiada al Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú. Inscripció fins el dia 4.

DISSABTE 15, a les 8 del matí, excursió Coneguem Catalunya núm. 319, visita al Parc Temàtic de l’Oli, a les Borges Blanques. Dinar a Vimbodí. Inscripcions el dimarts dia 4.

DIUMENGE 30, a 2/4 de 12 del matí, ballada de sardanes a la plaça de l’Ajuntament. A la mitja part, recital de poesies.  A 2/4 de 3. DINAR DE GERMANOR.  A les 6 del vespre, concert a càrrec del cantautor Josep Tero.

TALLERS CURS 2014-2015 ÉS OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS Recordeu que són places limitades

Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat

Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL

Si encara no l’heu visitada, no espereu més. Paga la pena. Ens referim a l’exposició que l’Ateneu ha posat a l’abast de tots els socis i amics, dedicada als fets que envoltaren l’onze de setembre de 1714. Es tracta d’una mostra gràfica i senzilla, amb textos sintètics, que la fan molt àgil i atractiva. No demana gaires minuts d’atenció i us enriquirà, segur.

D’altra banda, aquest mes d’octubre comencen de nou els cursos i tallers que la nostra entitat organitza per als seus socis. Hi ha els projectes de sempre, alguns – pocs – de nous i d’altres que no es repeteixen en relació a l’any passat. Si teniu interès en algun d’ells no dubteu en informar-vos a Secretaria. Penseu que poden ser un bon complement a les vostres activitats habituals.

Aquestes darreres setmanes, tots plegats estem vivint uns moments que poden ser decisius per al futur polític del nostre país. Moments tensos, emocionants, que no ens permeten aclarir la incògnita que plana pertot arreu a hores d’ara: podrem els catalans votar el 9 de novembre? La gran majoria del poble ras volem fer-ho; el gruix dels nostres representants polítics també.

Tanmateix, hi ha qui s’entesta, amb tot tipus d’obstacles, a impedir-nos-ho. Però, ho tenen cru. Si no afluixem, si ens mantenim units, la llum de la llibertat i la democràcia ens espera al final del camí.

OCTUBRE

PORTADA FITES DE LA HISTÒRIA DE CATALUNYA LA INDUSTRIALITZACIÓ DE CATALUNYA Què va ser el procés d’industrialització de Catalunya?

Va consistir en una etapa de canvis econòmics – també institucionals, socials i culturals - en la qual es passà d’una societat agrària a una d’industrial, que s’allargà des dels anys trenta del segle XIX fins a les primeres dècades del XX i que seguí el camí iniciat, anys abans, a la Gran Bretanya.

Catalunya, malgrat la pobresa de recursos naturals de què disposava, va ser una de les poques regions del sud d’Europa, juntament amb el nord d’Itàlia, que optà per la industrialització. Això modernitzà el país i l’impregnà d’una nova cultura de treball. Amb tot, el procés industrial va quedar molt limitat al sector tèxtil. En els altres àmbits econòmics la seva incidència va ser menor.

Precedents Les primeres màquines - filadores mecàniques - que havien revolucionat la indústria del cotó a la Gran Bretanya arriben a Catalunya entre 1785 i 1808, gràcies a la formació de capital que s’ha produït amb el comerç de les manufactures d'indianes. Aquesta entrada de nova tecnologia, tanmateix, s’estronca a causa de l’esclat de la Guerra del Francès, la pèrdua de les colònies americanes espanyoles i dels canvis que es produeixen en el comerç internacional. Tot plegat, provoca la desestructuració de l’economia catalana i l’arribada d’una crisi que afecta tots els sectors.

El procés d’industrialització Per superar la situació i millorar l’economia, la burgesia catalana dissenya un projecte de modernització industrial, que requereix arraconar les estructures agràries de tall senyorial fins llavors vigents, així com les socials i institucionals. A partir de 1815, la mecanització de la filatura avança de forma considerable, especialment a les comarques de Barcelona.

La inauguració de la fàbrica tèxtil Bonaplata a la Ciutat Comtal el 1833, la primera a utilitzar la màquina de vapor, és la fita que marca l’inici de la industrialització de Catalunya i de la introducció del sistema de producció capitalista. Les noves indústries utilitzen energia externa, mecanitzen les tasques per reduir el treball manual, concentren els obrers en l’edifici fabril, produeixen per abastir uns mercats més amplis que els locals i necessiten fortes inversions de capital.

2

Ajuda al procés industrialitzador, la construcció d’un nou estat liberal a Espanya a partir de 1835, un cop mort Ferran VII, monarca absolutista.

Així, a finals dels anys 30, una vegada assentades les reformes liberalitzadores, que suposen la supressió dels privilegis gremials i el lliure exercici de l’activitat industrial, el sector fabril experimenta un creixement accelerat, sobretot el tèxtil i, en particular, el que afecta el cotó. També es desenvolupen, però, altres àmbits com el metal·lúrgic, el químic i l’elèctric, amb empreses punteres com La Maquinista Terrestre i Marítima.

A partir de llavors, i fins als 60, la mecanització basada en la utilització de l’energia i el vapor, seguint el model anglès, s’estén pràcticament en tota la indústria catalana i es construeixen fàbriques arreu del país. El sector de la llana, per exemple, concentrat principalment a Sabadell i Terrassa, s’incorpora també al procés modernitzador.

Tanmateix, aquest no és complet, ja que Catalunya pateix una manca de recursos naturals, especialment carbó i ferro, que són bàsics per fer front a la nova era industrial.

Val a dir que, a partir dels anys quaranta es construeix al Principat la xarxa de ferrocarrils, que juga de manera decisiva en l’onada de prosperitat que viu el país. El 1848 s’inaugura la primera línia entre Barcelona i Mataró. En aquests anys també es crea el Banc de Barcelona (1844) i la Societat General de Crèdit (1856).

Tot i la bona marxa de l’economia, els empresaris catalans malden per aconseguir el proteccionisme de la seva indústria, però es troben amb el rebuig de les classes dirigents espanyoles, partidàries del lliure canvi i de polítiques antiindustrials. Això vol dir que els productes catalans sempre estan sotmesos a la competència dels productes estrangers.

Frenada Entrats els anys seixanta del segle XIX, la Guerra de Secessió nordamericana, provoca una forta crisi en la indústria cotonera catalana per les dificultats que troben les importacions de cotó des dels Estats Units. El preu de la matèria primera, per tant, s’enfila. Aquest fet, juntament amb la baixa rendibilitat dels ferrocarrils, la fallida de molts bancs, la desviació de capitals cap a la compra de deute de l’Estat, etc., porten a una època de forta inestabilitat econòmica La febre d’or: les colònies industrials La dècada dels setanta i els primers vuitanta del segle XIX significa l’entrada en una nova etapa d’expansió i de prosperitat per a Catalunya.

Tres processos marquen aquest període: - la millora de la maquinària, - la transformació dels edificis industrials, i - la substitució energètica.

La utilització de l’energia hidràulica en comptes del vapor, i dels recursos miners, comporta un canvi en la localització i organització de les

3

fàbriques, així com el sorgiment d’un gran nombre de colònies industrials a la vora dels rius, factor que fa que poblets rurals passin a ser centres urbans relativament importants i amb personalitat pròpia, gràcies a la seva situació geogràfica a prop d’un corrent d’aigua, una font d’energia importantíssima llavors.

A la capital catalana, són anys d’importants canvis urbanístics: modernització del port de Barcelona, planificació de l’Eixample de la ciutat, etc., que culminen en l’Exposició Universal de 1888.

A banda de la indústria tèxtil, altres sectors es fan sentir en aquest període. És el cas, per exemple, del paper, l’alimentació, el vidre, la construcció, etc. Tanmateix, el seu abast és limitat. Com ho és el dels sectors metal·lúrgic i químic, lligats al tèxtil. Els condicionants energètics, la reduïda dimensió i escassa capacitat de consum del mercat interior espanyol i la política econòmica, poc sensible a la indústria, contribueixen a limitar el procés industrialitzador. A finals de segle, el model d’especialització de l’economia catalana comença a mostrar senyals d’esgotament i aviat es fan notar els primers símptomes de crisi. Esdevé necessari, en conseqüència, rellançar el sector industrial sobre la base de la diversificació.

Segle XX Al final de la centúria i principis del segle XX, s’inicia la segona etapa de la industrialització, aquest cop basada en l’electricitat. L’avantatge d’aquesta nova energia és que les fàbriques es poden situar a qualsevol lloc del país. Això, juntament amb altres factors, com el finançament internacional de les inversions, per exemple, conflueixen i fan possible l’aparició de noves indústries, com la de construccions mecàniques, material elèctric, ciment (Asland), adobs químics, automòbils (Hispano Suiza), instruments de precisió, etc., que en consolidar-se transformen el panorama i converteixen Catalunya en un país plenament industrial, dels més avançats de l’Europa occidental.

PERE JUHÉ I ORIOL

Fonts d’informació:  Fontana, Josep. “La fi de l’antic règim i la industrialització, 1787-1868”  Volum V de l’obra de Pierre Vilar. Història de Catalunya. B 1987-1990  Diccionari d’Història de Catalunya. Obra Pierre Vilar, ídem  Moreno Cullell, Vicente. “La industrialització de Catalunya en el segle XIX”.

Sàpiens  El MNACTEC i la industrialització de Catalunya. GENCAT.cat Foto coberta:  La petita obrera, de Joan Planella, 1889.

4

CONVERSES

Respon: Miquel Claparols Auladell Nat a: L’Hospitalet Edat: 56 anys Estat: solter Professió: animador cultural

Aquest mes hem descobert com n’és de difícil elaborar una programació de cine prou interessant perquè atregui al públic. A això dedica per complet el seu temps en Miquel Claparols. Ell mateix es defineix com: UN HUMIL SERVIDOR DE LA DIFUSIÓ CINEMATOGRÀFICA.

Ets fill de l’Hospitalet, com els teus avis i pares. Vols que en parlem una mica per començar?

I tant! Podríem començar pel meu avi matern. Era el taxista del poble. Quan algú necessitava un cotxe es dirigia a ca l’Auladell, a la placeta que avui es diu Mossèn Homar. Allà hi vivien i tenien la cotxera, a tocar de l’Ajuntament, al costat de Catalunya Caixa, on ara hi ha una botiga dels “xinos”. Gairebé tothom del poble havia pujat en el seu taxi, ja fos per una celebració o bé per alguna altra necessitat.

De la banda del meu pare, us puc dir que eren ferrers. La ferreria es trobava al carrer de Prat de la Riba, xamfrà amb el carrer Girona i arribava fins al de Casanovas. Ferraven cavalls, feien rodes de carro, eines, en fi tot el que abasta aquest ofici. El meu pare va ser el darrer ferrer de Can Claparols. Com a anècdota us diré que era un dels grans ballarins del “Casino”, del qual era soci.

L’Hospitalet d’aquells temps era molt diferent del d’ara. En tens enyorança?

5

Una mica sí. Recordo, quan era petit, que venia el personal a llogar els cotxes a l’avi i entraven sense trucar, no només a la cotxera, sinó a dins de la vivenda, la porta era sempre oberta. Com que hi havia lloc de sobres, els nens venien a jugar a casa i també podíem sortir a jugar, sense cap perill, al carrer. Us podria parlar del meus records de l’Acadèmia Almi, el cine de doctrina, el bar Peret, de l’orxata i dels gelats de cal Solé, de les anxoves i del vermut que feia amb el meu pare a la bodega Montferry i dels esmorzars del Charleston (dos bars ja desapareguts del barri de Sant Josep).

Però tot això ha passat a la història, l’Hospitalet ha crescut molt des d’aleshores. L’únic barri que conserva el sentit de poble és el del Centre, on encara coneixes a la gent del veïnat i et pots aturar a parlar pel carrer amb algú i saludar persones conegudes. Potser també ho podem trobar al de Sant Josep, però la resta s’ha convertit en una ciutat dormitori i d’immigració. Encara que en l’actualitat s’intenta pal·liar el desgavell de carrers i manca de zones verdes, s’ha construït sense gaire criteri urbanístic. Penso que també s’hauria de netejar més, i insistir, sobretot, en la recollida d’excrements dels gossos. Com a cosa positiva val a dir que hem millorat molt en el transport públic.

Quan et trobem pel carrer sempre vas carregat amb papers de publicitat de la programació del cine per repartir-los. Com t’ha vingut aquesta afició pel cinema?

L’he heretat de la meva mare, igual que la de viatjar. Del meu pare em ve la del futbol, i veure’l en un bar amb amics per poder-lo comentar. Però el del ball no l’he heretat. És només una afició o t’hi guanyes la vida?

Ho és tot, una cosa complementa l’altra.

Comencem parlant, doncs, si et sembla bé, del treball.

Des de l’any 1992 treballo a Sitges, en un projecte anomenat: Estudiants i cinema, per fer arribar al jovent l’esperit del cinema. Està enfocat cap als cursos de secundària i batxillerat. Això ho promou una entitat que s’anomena “El Retiro de Sitges”, amb la qual vaig contactar a traves de coneguts del “Festival de cinema fantàstic de Catalunya” que, com sabeu, es celebra en aquesta localitat. Les projeccions es fan pel matí els dies feiners i també poden assistir-hi grups escolars d’altres localitats. Tenim un conveni amb RENFE d’un bitllet combinat que, per 7 €, cobreix el viatge i l’entrada al cinema. Només cal trucar a “El Retiro” per concertar el dia de projecció i la pel·lícula.

6

Fa uns quants anys ja havies dut a terme a l’Hospitalet un projecte com aquest, oi?

En efecte. L’any 1984 ho vaig iniciar amb el Cine Club de l’Hospitalet. El dimarts, en sessió matinal, projectàvem una pel·lícula, els primers temps al cine Oliveras, que com recordareu estava al carrer del Baró de Maldà, i després, quan aquest va tancar, al Rambla. Aleshores, anava dedicat als alumnes de segona etapa d’EGB. i de batxillerat o FP. A l’Hospitalet aquest projecte s’anomenava: El cinema a l’abast dels estudiants. Cada any teníem una mitjana de 10.000 alumnes, bàsicament de l’escola pública, que assistien a les projeccions. Això va durar fins a l’any 92, en què l’ajuntament va deixar de subvencionar-ho.

Com que dius que, en la teva activitat de promotor de l’interès pel cinema, la part de treball i la de “hobby” van lligades, ara podríem parlar d’aquesta última.

Aquesta part és, potser, més llarga i complexa que l’altra. Anirem al començament: Des de l’any 1982 fins el 1992 vaig col·laborar amb el Cine Club de l’Hospitalet –una entitat que va arribar a tenir més de 300 socis-. Fèiem reunions, col·laborava amb el butlletí, tenia cura de les programacions, etc. També el dimarts, però a la nit, a 2/4 d’11, fèiem una sessió al cine Oliveras. Aprofitàvem la sortida per anar, abans, a sopar i després a prendre alguna copa i xerrar per comentar la pel·lícula. L’any 1988 va tancar el cine Oliveras. Com a comiat vam fer una programació especial amb cinc pel·lícules emblemàtiques.

Teníem, llavors, una bona afluència de públic, oscil·lava al voltant de les 300 persones, i podríem dir que gairebé tots els socis hi assistien.

L’Oliveras era una sala que reunia bones condicions tècniques, butaques còmodes, etc. Vaig sentir molt el seu tancament, penso que van ser els millors temps de la versió original a la ciutat.

Va començar aleshores una època difícil?

Doncs sí. Després del tancament de l’Oliveras, el 88, vàrem intentar continuar al Centre Cultural Barradas, però això no va resultar gens bé a causa de les deficiències tècniques del local: Pantalla insuficient, havíem de llogar el projector, la cabina no era adequada, ens cobraven per l’espai i el personal..., en fi, un desastre. Ho vam superar gràcies al conveni amb l’ajuntament i les quotes de socis.

Al fracassar el Barradas, ens van deixar la sala 4 del cine Rambla. El dimarts al matí fèiem la sessió amb els nens i a la tarda i a la nit funcionava el Cine Club. Això va durar fins al 1997.

7

Però tu te’n vas cap a Sitges el 1992.

En efecte, l’any 1992 jo em desvinculo del Cine Club. Aquest, però, encara es va aguantar fins el 97. Anaven fent les projeccions entre el teatre Joventut i el cine Rambla, però finalment va acabar desapareixent a causa de les dificultats administratives.

Que va passar a partir de 1997?

Desapareixen les sessions matinals per a les escoles. Per l’abril d’aquell any es crea l’Espai VO, que ve a omplir el buit deixat pel Cine Club de l’Hospitalet. L’empresa contacta amb mi i arribo a un acord amb el cine Rambla, que dura fins al seu tancament. Es manté el dia (el dimarts, tarda i nit), però es canvia la seva orientació; ja no hi ha socis de quota, sinó que es paga una entrada per assistir a la projecció i s’elabora una programació més selectiva i d’àmbit popular.

A partir del 2000, l’Espai VO. i l’Escola Oficial d’Idiomes de l’Hospitalet arriben a un acord per projectar al llarg del curs, a més a més de les de català i anglès, dues pel·lícules en alemany, dues en francès i dues en italià, de temàtica romàntica, social, laboral, d’immigració...

Quan per l’abril de 2010 es produeix el tancament del cine Rambla (amb la repercussió que això va tenir per al barri Centre i les mobilitzacions que tots recordareu), l’empresa m’ofereix la possibilitat de continuar fent les projeccions als cinemes Filmax Granvia Aquest nou canvi d’emplaçament ha anat bé per l’Espai VO? Sí i no, m’explicaré. Pel que fa a la part tècnica hem sortit guanyant, ja que són unes sales amb tots els avenços i comoditats, Ara bé, no tenim el nivell d’assistència que ens agradaria, potser perquè som a la perifèria i és normal que a la gent li faci mandra desplaçar-se fins allà.

També els hàbits de la gent han anat canviant.

Sí, no hi ha cap dubte d’això. Primer van ser els videoclubs i més tard l’afició que la gent ha agafat a les sèries de televisió. També el futbol, sobretot quan juga el Barça. Falla molt l’assistència de públic juvenil, encara que hem intentat captar-lo amb pel·lícules dirigides especialment a ells, com per exemple, ciència ficció, cine fantàstic, però costa molt que vinguin.

Quantes sessions feu i quina mitjana de públic teniu?

8

Actualment fem tres sessions: a les 5 de la tarda, a les 7 del vespre i a 2/4 d’10 de la nit. El nivell d’assistents ve a ser d’unes 80 persones. Quan érem al cine Rambla aconseguíem arribar als 100.

Estem molt lluny dels 300 de l’inoblidable cine Oliveras.

La teva tasca de difusió, amb programes amunt i avall, és molt encomiable.

M’agrada molt això de repartir programes, enganxar cartells, fins i tot de forma personalitzada, informant directament a la gent.

Qualsevol formula és bona per intentar captar el públic.

Essent un fan com ets del cine, no t’has plantejat mai la possibilitat de fer d’actor o director?

Mai, mai, mai. Sóc completament negat per fer d’actor, no tinc ni idea d’actuar, ni m’he plantejat agafar cap càmera. No faig ni vídeos casolans. No en sé res de res, del funcionament del cine per dins.

Sóc un humil servidor de la difusió cinematogràfica.

Per acabar, una pregunta obligada. Coneixes l’Ateneu: quina opinió en tens?

Penso que l’Ateneu du a terme una tasca cultural força important, sobretot perquè ho feu en català. Trobo que és molt necessari fer la màxima difusió de la nostra llengua, ja que el castellà el sentim prou pertot arreu. Però també crec que hauríeu de difondre més les vostres activitats de portes enfora; potser falla una mica la publicitat.

Què creus que hauríem de fer per captar més jovent?

Uf! Això és tan difícil, pensa que nosaltres tampoc ho aconseguim. Actualment tenen massa coses al seu abast, a part dels estudis, és clar. Potser amb algun concert de jazz, de rock..., tallers de guitarra, de dibuix de còmics, de “graffitti”...? què et sembla?

9

ATENEU EXPOSICIÓ 1714

L’ Ateneu ens té acostumats que, tot sovint, omple les parets de la seva sala d’exposicions amb alguna mostra, el més habitual és que siguin de dibuix o pintura. Des del dia 5 de setembre, ens ofereix una exposició diferent, potser inusual, i al mateix temps molt interessant. Diria que, en conjunt, és un mural que representa uns fets cabdals de la història de Catalunya : ens porta, ni més ni menys des de l'inici fins al final de la guerra de Successió i les seves conseqüències, que no és poca cosa, i així, pas a pas ens mostra els personatges principals i explica els esdeveniments de manera suggerent i atractiva. Ens trasllada a aquella època amb diversos dibuixos o gravats, entre ells els diferents oficis que marcaven la vida d’aquella societat. Però el més important és un recull rigorós dels fets, presentat de manera que, al mateix temps que ens instrueix ens distreu. Es distribueix entre imatges i breus, però concretes, explicacions que ens endinsen en aquests fets històrics escrites al damunt de cartells de color, tot pensat i col·locat per donar un aspecte atractiu, gens avorrit. M’ha cridat l’aten-ció dos gravats del setge de Barcelona perquè ens marquen els focus importants d’ atacs i defensa de les muralles: el baluard de Santa Clara o el del Portal Nou o... però, és tot, en el seu conjunt, que la fa atractiva, tant per a aquelles persones que ja estan avesades a la història com per aquelles que no és el seu fort.

Suposo que aquest comentari reflecteix l’agradable sorpresa i el meu interès despertat per aquesta mostra. No puc acabar sense felicitar el senyor Emili Bona, perquè seva és la idea i també seva la feinada de buscar documents, de seleccionar els trams precisos i col·locar-ho tot en el lloc adient per acabar muntant el conjunt de l'exposició, per tant a ell li agraïm aquest encert.

TEXT: CARME JORBA Foto: ELENA FARRÉS

10

10 DE SETEMBRE - LECTURES PATRIÒTIQUES

Des de ja fa uns quants anys, fet pel qual podríem dir que ja és tota una tradició, a l'Ateneu, el dia anterior a l'11 de Setembre, Diada Nacional de Catalunya, es ret un petit homenatge commemoratiu, no tan sols al que representa aquesta data en concret, sinó també a tots aquells que al llarg d'aquests tres segles han lluitat, d'una manera o altra, per preservar les nostres tradicions, cultura, llengua i sentiment patriòtic i per intentar recuperar tot allò que, en aquella fatídica data, ens va ser arrabassat i prohibit.

Aquest homenatge pren força arran del que està succeint al nostre país en els últims anys, en què el poble de Catalunya, davant de les humiliacions i les preses de pèl per part dels estament estatals espanyols, diu prou! És dintre d'aquest entorn que el passat dia 10 de setembre, a dos quarts de vuit del vespre ens vam trobar a la nostra sala d'actes tot un seguit de socis i amics.

L'acte va començar amb unes paraules de la nostra presidenta, Matilde Marcé que, primer de tot, va parlar de la situació que viu el nostre país en aquests moments i, sobretot, de la situació de la nostra cultura, tradicions i idioma, denunciant els atacs rebuts per part d'estaments que haurien de defensar-lo, i animant la gent, els catalans, perquè defensem tot allò que ens és nostrat i que, desgraciadament, està en perill. També va fer esment que enguany és el 300 aniversari de la caiguda de Barcelona, amb el component sentimental que això comporta, comentant els actes que la nostra entitat ja ha dut a terme, commemorant aquesta efemèride, i dels que encara ens resten pendents. Finalment, va fer una introducció dels autors dels poemes que s'havien de llegir en aquesta vetllada.

Primerament va parlar de Pau Sans, poeta hospitalenc del segle XIX que va escriure 1714 Un trist record, en què parla del setge i la caiguda de Barcelona, aquell 11 de setembre, certament de tan trist record. Un poema que ens dóna a entendre que aquella Catalunya perduda el 1714 no havia caigut en l'oblit, i que, poc més de 100 anys després de la seva caiguda, era recordada i commemorada per un dels que no tan sols va ser redactor de la revista La Renaixença, sinó també primer president de la Lliga de Catalunya el 1887.

Posteriorment va parlar de David Jou, autor dels poemes que es van llegir en la segona part del recital. Jou, és un científic que s'ha passat al cantó de la poesia, primer amb obres de tipus més aviat clàssic, però que en aquests últims anys s'ha decantat per escriure alguns poemes de caire

11

més crític amb l'estat espanyol i en defensa de Catalunya i la seva situació política.

Així doncs, vam passar a la segona part de l'acte. Dolors Nat, Matilde Marcé, Laura Farrés i Helena Farrés van ser les encarregades de recitar les poesies escollides.

Van començar amb la lectura del poema 1714 Un trist record, de Pau Sans, en el qual es van anar tornant en la lectura d'aquest llarg i sentimental poema, en què, com he dit abans, es commemora el setge i la caiguda de Barcelona, mentre recorre i detalla els entorns de la ciutat i el camí que el porta de retorn a la seva ciutat, l'Hospitalet, detallant els camps, les masies i tot el que l'envolta.

En la segona part de la lectura, cada una de les rapsodes va recitar dos poemes de David Jou: Mediterrània, Encaix a Espanya, Escolta Sepharad, Per què en diuen Espanya, Raons, Pressupostos d'Espanya, Hem viscut per salvar-vos els mots i La voluntat de ser.

Finalment, la Dolors, la Matilde, la Laura i l'Helena van llegir, per torns, el poema Via Catalana, amb què es va tancar el recital.

Al final de l'acte es va cantar Els Segadors i, sense gaire temps, vam marxar tots cap a casa per preparar-nos per a la marxa de torxes que havia organitzat la gent de l'ANC per a aquella mateixa vetllada.

CARLES FARRÉS I PINÓS

12

MARXA DE TORXES I DIADA NACIONAL DE CATALUNYA Aquest any la marxa de torxes del 10 de setembre, s'inicià davant l'edifici de l'Harmonia (antiga seu de l'Ateneu) i enfilàrem el recorregut, carrer del Xipreret amunt, a les 11 de la nit ben tocades. Passar amb les torxes enceses per aquest carrer emblemàtic, fa sentir quelcom d'emotiu; trepitjar les velles llambordes amb l'estretor de l'entorn impressiona.

No sé exactament la quantitat de persones que vam assistir-hi, però vam ser moltes més que l'any passat. Hi hagueren pocs crits d'independència i el silenci, acompanyat amb la llum de les torxes, es podia flairar. Rambla avall, la gent que hi havia a les terrasses dels bars, ens contemplaven, també en silenci, i molts d'ells ho fotografiaren.

Una vegada vam arribar a la rambla de la Marina, a les 12 de la nit, i davant el monument de Rafael Casanovas, es va fer la lectura del manifest per membres de l'Assemblea Nacional Catalana que fou qui organitzà tota la marxa.

En acabar s'entonà el Cant de la Senyera i per finalitzar : lectures de poemes i els Segadors. Ah, me n'oblidava, la lluna que era plena i semblava riallera, ens va fer companyia tota l'estona!

El dia 11 (la Diada), es va fer al matí l'acte institucional que programa cada any l'Ajuntament de la nostra ciutat i en el qual hi va participar l'Ateneu, tot oferint el pom de l'ofrena, de mans de la nostra sòcia i amiga Concepció Devesa.

El mateix dia a les 15 hores i 15 minuts d'una tarda assolellada i calorosa, ens vam trobar una colla de l'Ateneu amb la presidenta de

13

l'entitat Matilde Marcé al capdavant, a l'Av. del Carrilet/Rambla per agafar el Metro i, tots junts, anar cap al tram núm. 50 de la Gran Via que és el que teníem adjudicat. Anàvem a fer la V baixa que havia organitzat, també, l'Assemblea. El Carrilet anava ple de gent i estelades i el Metro igual. Feia goig de veure els colors llampants de tantes banderes independentistes. Un cop arribats a Rocafort, ens col·locaren al lloc corresponent, fent amb les samarretes, grogues i vermelles, la bandera catalana de dalt a baix.

Va ser un èxit total i absolut amb una participació de més de 1.800.000 persones! I tot amb pau, harmonia i molta il·lusió. Aquí sí, els crits d'independència foren repetits contínuament.

A les 17 hores i 14 minuts l'esclat fou apoteòsic i la cridòria i alçament de braços enlaire, impressionant.

Han calgut 300 anys de la pèrdua de les nostres llibertats per albirar el que per a molts era un somni, ara realitzable: la independència de Catalunya i deixar Espanya i els seus governants, sense la nostra riquesa, la nostra il·lusió i aconseguir així la nostra anellada llibertat.

De tornada cap a casa i amb el sentiment d'haver participat, altre cop, en la lluita pacífica reclamant els nostres drets, vam trobar-nos amb una colla de gent de Riudoms, el poble on vaig néixer. Ens vam saludar molt cordialment i em vaig sentir orgullosa de tot plegat. No només de la resposta dels que vivim aquí, a la ciutat, sinó de tota la gent vinguda de comarques, des del sud fins al nord, per omplir la Diagonal, la Gran Via i fer una V baixa plena de gent que es mereix, ens mereixem, un futur més digne. Esperem-ho! Encara que la lluita no s'ha acabat.

Per acabar només dir que ens podríem emmirallar en Escòcia, encara que hagi sortit el No, han pogut votar en democràcia, en pau i respecte. Clar que els governants del Regne Unit són veritables demòcrates, mentre que els espanyols no saben, molts, què vol dir la paraula democràcia.

Text: M. DOLORS NAT I PINYOL Fotos: CARLES FARRÉS i M. DOLORS NAT PINYOL

14

Excursió “CONEGUEM CATALUNYA” número 317, visita a les Caves Codorniu. Dissabte 13 de setembre de 2014.

El dissabte 13 de setembre vam emprendre el viatge per visitar les Caves Codorniu. Vàrem parar per esmorzar a l'àrea de servei La Porta de Barcelona.

Arribats al recinte Codorniu, vàrem poder admirar la construcció de l'arquitecte Puig i Cadafalch. La senyoreta Raquel ens va passejar pel recinte amb un trenet, ens va projectar un audiovisual sobre la història de la família Codorniu i sobre la producció de xampany.

El senyor Miquel en el full de Ruta de l'excursió, ens va resumir molt bé tot el ens explicava el vídeo: La família Codorniu va entrar en el comerç de vins a partir de la meitat del segle XVI, segon reflecteix un document de l'època a nom de Jaume Codorniu. El 1659 es produeix l'enllaç matrimonial entre Anna Codorniu -la darrera de la família a dur el cognom- i Manuel Raventós i, així, dues famílies vitivinícoles de gran tradició van quedar unides; a partir de llavors els hereus del celler passen a dur el cognom de Raventós.

Anys després, arran de la caiguda de la producció vinícola, l'empresa reorienta la seva producció cap al xampany, només molt recentment anomenat cava per respecte a la denominació d'origen francesa. Així el 1872 Josep Raventós i Fatjó, després d'un viatge a la Xampanya, comença a produir vi escumós mitjançant el mètode tradicional; pioner a l'Estat espanyol, establí una nova indústria a l'Alt Penedès.

Les caves Codorniu de Sant Sadurni d'Anoia van ser construïdes sota les ordres de Manuel Raventós (1895-1915), segons el projecte de Josep Puig i Cadafalch. En aquell moment Codorniu produïa 100.000 ampolles de cava anuals, per això la dimensió dels cellers semblava desproporcionadament gran per a aquesta producció, a més d'estar lluny del ferrocarril. Aquest celler fou nomenat Monument Històric Artístic el 1976 i es pot visitar regularment.

Finalitzada la visita ens van obsequiar amb una copa de cava.

Al Restaurant Cal Padrí de Castellví de la Marca ens van servir el dinar.

MARTÍ GUERRERO I COTS

15

PRESENTACIÓ DE TALLERS I CURSOS 2014-2015

El passat 16 de setembre, a dos quarts de vuit, va tenir lloc, a la nostra sala d’actes, la presentació, a càrrec de la presidenta de l’Ateneu, Matilde Marcé, dels tallers i els cursos que han de començar a l’octubre davant de força assistència.

Com és natural, va presentar els cursos que ja són habituals com els de pintura i dibuix per a adults i dibuix per a nens, d’arts aplicades, de labors, de fang, així com tres de nous en què es treballarà l’amigurumi, labors de mitja i ganxet i massatge per a nadons i música per a embarassades.

Les professores que hi eren presents van explicar en què consistien els seus cursos tant les que ja en feien a l’Ateneu, Mercè Ramos i Estel Ferrer, com Verònica, Carme i Cristina que s’estrenaran aquest curs si les inscripcions funcionen.

També la presidenta féu esment dels tallers de teatre per a nens i nenes i de la coral infantil Els Matiners que assagen al nostre local. I, com no podia ser d’altra manera, de les Tertúlies que Martí Guerrero i Carles Rehder condueixen cada dimarts al matí amb molt d’èxit.

Dues de les professores, la Montserrat Fachini de les Arts aplicades i la Mercè Ramos de Ens divertim cosint van presentar sengles exposicions de les labors que es fan als seus cursos, molt ben presentades i que van ser visitades i admirades per les nombroses persones que van assistir a la presentació..

Esperem que socis i sòcies s’apuntin al curs que més els abelleixi, tant si són joves com si són grans i que en facin propaganda entre amics i coneguts.

ATENEU

16

BIBLIOTECA Seguim informant que la biblioteca va fent el seu camí.

Aquest mes us recomanem: L’idiolta de Fiódor M. Dostoievski El perfum de Patrick Süskind Dues bones novel·les per assaborir la tardor.

ATENEU

17

2014: CENTENARI JOAN VINYOLI El ”real poètic” de les coses Si l’abandó d’unes determinades creences religioses, que es consuma als seus vint-i-tres anys, mena Joan Vinyoli a desprendre’s també de certes conviccions literàries espiritualistes, obsedit per arribar a les coses defugint les aparences. De fet, aquesta recerca era la seva resposta a la consigna d’”anar a les coses mateixes”, tan pròpia del pensament europeu de mitjan segle XX, com anteriorment comentàvem, que derivaria entre els literats envers alguna mena de “realisme” i, fins i tot, envers la denúncia de problemes socials.

Joan Vinyoli envoltat de la seua família

Justament es titula Realitats (1963) el llibre que Vinyoli escriu els primers anys seixanta, d’altra banda una obra clau en la seua trajectòria. Un apunt de la vida quotidiana vulgar i corrent hi és sovint el motiu inicial del poema. Vegem en aquest els canvis que venim apuntant: A LES TRES COPES DIC AIXÒ Els nens que juguen i la gent del bar em són amics. Passa una dona de pressa amb el seu fill, entra un home blau fosc amb clar designi: jugarem a cartes o al dòmino, som tres.

18

He decidit escriure poesies concretes. Envelleixo, calen realitats, no fum.

I tanmateix un fum ara m’entela, s’interposa, flueix, entre la Cosa i jo, que totes les arestes afina: ja el món quasi no fa mal.

A les tres copes dic això: refia’t, la barca de sant Pere, baixo cansadament per les aigües de l’altre temps. M’arriben als genolls.

En efecte: ens hi parla de concreció (“poesies concretes”, sense “fum”) i de les coses (“la Cosa”), perquè se sent guanyat per la urgència de les “realitats”, que no vol deixar perdre atès que les aigües de la mort (“l’altre temps”), ja li “arriben als genolls”. ¡Que lluny ha quedat certament aquell poeta que s’exclamava davant la naturalesa i el món rural! Tot i això, no els oblidarà del tot i continuarà estimant-se’ls, però sempre atorgant-los només llur significat habitual i directe, distanciat, o bé un sentit simbòlic. Vegem-ho en aquest poema de Vent d’aram (1967), un dels seus llibres més valorats per la crítica, on, a més a més de la natura, es refereix a “les coses” i a la difícil apropiació d’aquestes: MUNTANYES En la vida, tostemps he vist moltes muntanyes a plena llum, boscos d’avets, de faigs, com si anés en un vagó de tren mirant per la finestra.

Quantes fonts brollaven de les serres i creaven rius!

Tot és inaccessible, lluny i prop.

Reverbera la neu.

No sento fressa de res.

A mida que ens envellim tornen les coses primeres.

Per explicar allò que movia la seua recerca de poeta ell es remuntava als inicis del mestratge instigador del seu admirat Carles Riba: “Si jo no he sabut o no he pogut acomplir el que Riba esperava de mi, sé profundament que, ja al llindar de la vellesa, encara continuo perseguint el real poètic”.

ANTONI PRATS

19

COL·LABORACIONS CINEMA PARADISO

Aquest mes d’octubre, el nostre butlletí Xipreret ens ofereix una entrevista amb un apassionat del cine. Es tracta, com podeu veure i llegir en les pàgines inicials, de l’hospitalenc Miquel Claparols i Auladell. Han estat ell i les seves paraules els que m’han dut a evocar una pel·lícula de la qual enguany es compleixen 25 anys de l'estrena. És Cinema Paradiso. Una pel·lícula extraordinària. Bé, ho és des de la

meva modesta opinió que per sort no és l’única. El film va ser guardonat amb el Gram Premi del jurat de Canes, l’Òscar de Hollywood, el Globus d’Or, i un munt de premis més. No és pas poca cosa tot plegat.

20

Pels que duem una colla d'anys a l’esquena, Cinema Paradiso representa una mirada nostàlgica a l’època d’esplendor del cine de la nostra infantesa. Pel que a mi respecta, em capbussa en les sessions de les tardes dels diumenges, multitudinàries i caòtiques però al mateix temps ordenades, de l’atrotinat cine Petit de la meva vila natal, en què la majoria d’espectadors érem nens i nenes. També em retorna al cine “dels grans”, més nou, seriós, rigorós i condicionat que l’anterior, que era tot un luxe en aquells anys foscos del franquisme.

Com els espectadors de Cinema Paradiso, els vilatans xalàvem de valent durant les sessions dobles de pel·lícules. La primera era gairebé sempre d’acció i en blanc i negre, mentre que la segona, “la bona”, era en color, normalment. Les sessions eren complementades, a la mitja part, per algun curt d’en Jaimito, d’en Buster Keaton, del gras i el prim, d’en Charlot, etc., al cine Petit, mentre que al “dels grans”, en canvi, ens havíem d’empassar l’inefable NODO. Ara bé, més d’un espavilat, ho recordo perfectament, no entrava a la sala fins que s’havia acabat la projecció del documental propagandístic del règim.

Des de llavors, anys 80 aproximadament, de manera gradual, moltes sales de projeccions d’arreu de Catalunya van anar tancant.

Els vilatans s’hi anaren girant d’esquena. La televisió i el sofà de casa eren més còmodes. Els temps estaven canviant. Avui, allà, al meu poble, ja no en queda cap, de cine. A l’Hospitalet, la cosa s’aguanta amb pinces. Les sales del centre de la ciutat han desaparegut i tan sols queden les de La Farga i de Gran Via 2, centres comercials que atreuen molta gent els caps de setmana.

A hores d’ara, el cine passa per moments delicats al nostre país.

A les poques sales que encara projecten en 35 mm., únicament els queden dues opcions: adaptar-se a la digitalització, amb el cost que això suposa, o tancar. A més, l’elevat preu de les entrades i la febre actual del públic per les sèries de televisió – House, Prison Break, Lost, Breaking Bad, etc. – són també qüestions a considerar. En aquest sentit, es pot dir que no hi ha tornada enrere, que el cinema “d’abans” és un món en extinció.

Amb tot, anar al cine, encara que sigui de tant en tant, no deixa de ser, per sort, per a molts, un plaer i un acte de culte al setè art. Un art que es nega a morir. Estrenes de cintes recents com Boyhood i la reobertura de les sales Texas a Barcelona, per part del director Ventura Pons, conviden a l’optimisme.

PERE JUHÉ I ORIOL

21

L’ASE I ALTRES BÈSTIES

M’ho han explicat. El meu pare tenia un ase. I diuen que sovint anava dalt d’ell i que com era molt alt, el pare no l’ase, les cames no li penjaven sinó que era com si anés caminant amb aquell animaló.

Com que era una història que a mi em feia molta gràcia, vaig optar per comprar-me un ase. Després de moltes bregues per fi ho vaig aconseguir, ja que comprar un animal d’aquests no és com anar a la gossera i que et donin un gos. No, s’han de fer molts passos, anar al país dels ases, veure si el que a tu t’agrada és aquell que recordes haver vist, més petit que un cavall, orelles llargues, cap gros, les cerres del coll i la cua més curtes, i, sobretot, omplir molta paperassa.

També em va costar un grapat de calerons, però per fi ja el tenia. Era meu.

L’acariciava tot sovint. Era un goig passar-li la mà pel bescoll. Li parlava freqüentment. Jo notava que les meves paraules ressonaven dintre seu. Les seves llargues orelles m’ho donaven a entendre. Li explicava moltes, moltes coses de la meva vida. Va arribar un punt que ell també em parlava a mi. Recordo perfectament els seus brams, si eren d’aprovació o de desaprovació, ho notava. Us preguntareu que com ho feia per tenir-lo a casa. Jo vivia en un lloc que hi cabia perfectament. L’anomenava el sis-cents. Sí, li vaig posar aquest nom, perquè em duia allà on jo volia i resultava fàcil de mantenir. Li donava el seu pinso i aigua per beure i mai el vaig haver de dur al mecànic.

No estava mai malalt, no feia sorolls estranys. La gent que em coneixia ho trobava normal que anés sempre a cavall de l’ase. Un dia se’m va enfadar. No volia caminar i com que era tossut com un animal, va posar les potes dels davant ben teses i els seus brams donaven a entendre que no es volia moure d’aquell lloc. Ah!, per cert, aquest dia que es va posar tan test, el duia amb una carreta petita per aprofitar i carregar la compra del dia. Jo estava preocupada per arribar a casa. Pel que he sabut després, sembla que són tan tossuts que d’aquí ve allò de “ja pots xiular si l’ase no vol veure” Després de batallar-hi una bona estona i veient que no sortiria d’aquell atzucac, vaig optar per anar acariciant-lo, que és el que ell volia, i vam arribar a bon port, però de quina manera!, pujant l’ase a la carreta i jo tirant del que vulgarment es diu, “tirar del carro”. La carreta anava ben equipada, duia una lona per evitar la pluja, un fanalet amb llum per si se’ns feia fosc, un banc per poder-hi seure algú, etc. Naturalment ell dalt del carro anava com un “senyor ase”- Ah! Caram!, se’ns va fer 22

fosc de veritat i l’autoritat competent em volia posar una multa perquè no duia el llum encès. Jo que li dic “miri senyor, la multa la hi posa al que va a dalt del carro, perquè una servidora és l’ase”. L’agent de l’autoritat encara riu ara. Aquell ase l’havia estimat moltíssim, jo era feliç. Alguna vegada intentava dir-me algunes coses, però jo, fent gala d’allò de brams d’ase no pugen al cel, no en feia cabal. No l’entenia.

Ell a mi sí que em comprenia. Estava tan segura que les coses que jo li explicava no ho repetia mai a ningú, que la confiança va ser total.

Però va passar que vaig haver de canviar de domicili i ja no podia tenir l’ase com a si fos el sis-cents, per tant em vaig comprar aquest mitjà de transport que, sincerament, em donava molta més feina.

Tampoc el podia tractar com l’ase, ni passar-li la mà pel bescoll, no l’acariciava mai. De tant en tant el rentava, i endavant!

Vaig notar que no podia viure sense un animal de companyia.

Temps enrere, havia tingut una puça, però ara no volia un animaló tan petit. Vaig optar per un gos. L’estimació mútua era tan forta que, quan un bon dia va desaparèixer de la meva vida, vaig plorar tant que em vaig sentir despullada d’afecte. Si algú ha tingut un gos, intel·ligent, amorós, fort, bonic, de pura raça, que et llegeix els pensaments, sabrà de què parlo. Que quan se n'anava al bosc a jugar i venia fet una pena, brut, ple de fang, entrava a casa amb les orelles baixes i la cua entre cames tot esperant la reprimenda, a mi en feia goig veure que sabia que no havia obrat bé. El renyava, el banyava i quedava polit per al dia següent. Aquest no me’l podia endur a cap lloc, era molt gelós de mi i segons quines persones no les volia veure.

Un bon dia vaig veure que tenia un amic. Era un gos que no tenia res d’especial. Orella partida, dormia entre uns cartrons que, com que no hi cabia del tot, sempre estava amb el cul a l’aire. Pèl curt, de color avellana, però que no s’havia barallat mai amb el meu i penso que no tenia enveja de la bona sort que aquell tenia. Com ja he dit que un dia em va desaparèixer, aquest va ocupar el seu lloc una nit freda i de pluja torrencial. Ja no es va moure de casa. Però mai va considerarse el rei de la casa com el primer. No pujava mai al sofà. No es movia del raconet que ell mateix s’assignà sota un radiador. Només un dia que em va veure trasbalsada per un disgust molt gros, d’un bot s’asseié al meu costat omplint-me d’afalacs. Aquell dia em robà el cor.

El final d’aquest gosset, per a un altre dia. Quan pugui parlaré de la cadernera. Que bonica! Ja en parlaré un altre dia.

AMPARO PUJADAS

23

ELKORAN DANKON, INSTRUISTO! per a Xavi Alcalde “Estic a favor d’un calendari uniforme per tot el món, igual com estic a favor d’una moneda per a tots el països, així com de la llengua internacional Esperanto per a tots els pobles”.

Mahatma GANDHI

“Bonan vesperon!”, és a dir, “Bona tarda!”. Aquesta ha estat la salutació que ens hem donat amb Martí Guerrero, el mestre d’Esperanto de l’Ateneu, les tardes de divendres dels dos darrers anys.

Una hora d’Esperanto a la setmana no és gaire, en un altre idioma no seria res. Però ha estat prou per transmetre’m no només coneixements sobre la llengua internacional creada pel Dr. Zamenhof l’any 1887 (cosa que em permet llegir i entendre textos senzills en aquesta llengua), sinó també la idea humanista que hi ha al seu darrere: facilitar la comunicació i la concòrdia entre els pobles.

Quan parles de l’Esperanto la major part de les persones que conec hi tenen una entrada positiva i hi senten curiositat. Els més grans recorden aquella escena de la “Ciutat cremada” (1976) d’Antoni Ribas on un grup d’anarquistes aprenen Esperanto. També n’hi ha molts que expliquen que a casa hi tenien un llibre o una gramàtica d’Esperanto. És el meu cas: un amic del meu pare li va regalar una gramàtica i un vocabulari quan estava fent el servei militar.

Ara bé, també n’hi ha d’altres que fan comentaris més aviat burletes del tipus “encara existeix?”, referint-se a l’Esperanto com una cosa del passat, o “serveix d’alguna cosa?”, aquells que veuen que només estudiar anglès o potser alemany té algun sentit avui dia; altres, pocs, gairebé s’enfaden quan en parles adduint que amb tantes llengües com hi ha al món ja són ganes de perdre el temps amb una d’artificial.

Seria massa extens i cansat per als possibles lectors/es anar rebatent aquests arguments, i segurament no tinc prou coneixements per fer-ho de manera adequada. A més, hi ha textos que ho fan de forma prou convincent. Entre d’altres pot llegir-se (suposo que a l’Ateneu n’hi deu haver còpia) la transcripció de la conferència que Martí Guerrero va fer l’any 2007 a l’auditori Barradas on contesta documentadament aquestes objeccions.

Però potser sí que cal dir, per als més reticents, que l’Esperanto no pretén eliminar cap de les llengües existents, al contrari, n’és un defensor,

24

com ho demostra el fet que molts dels esperantistes que conec són políglotes. El que vol és esdevenir una llengua que serveixi de vincle neutral entre els diferents pobles. Una eina, senzilla i racional, per acostar, en igualtat de condicions, les persones de tot el món.

I això és el bo i alhora el que limita l’expansió de l’Esperanto: està pensat per a un món on la força, econòmica o militar no sigui el que atorgui el poder, sinó que ho siguin la raó, la igualtat i la justícia. Aquest no és el món d’avui, però per a molts i moltes segurament és el món que voldrien per a un futur proper.

Aprendre Esperanto, com quan aprens una de les llengües naturals, proporciona no només el domini d’un idioma, sinó també tota una manera de veure el món. Per tot això, voldria agrair a Martí Guerrero els coneixements transmesos i la paciència que hi ha posat durant aquests dos anys. “Elkoran dankon, instruisto!”, és a dir, “Gràcies de tot cor, mestre!”

ALBERT MARZÀ

------------------------------------------------------------------------------------

GRUP DE TEATRE MARGARIDA XIRGU REUNIÓ / TROBADA Si ets soci de l’Ateneu i et consideres membre del Grup de Teatre Margarida Xirgu, et convidem a assistir a la reunió que hem organitzat pel proper dia:

15 d’octubre de 2014, a les 9 de la nit L’objectiu de la trobada és mirar de reorganitzar el grup i debatre sobre aquells temes que ens puguin orientar en aquest sentit.

Entre altres, es tractaran el temes següents: Organització del grup. Us de la sala d’actes i escenari. Obres, muntatges i representacions.

Esperem la teva assistència.

Dolors Hermano Carles Farrés

25

POESIA I DINS MEU UNA ...

I dins meu una veu em diu: vine amb mi a contemplar com són les paraules per dintre, a sentir el pols de les coses.

I llavors penses en aquells que estimes i amb qui has conviscut al llarg dels anys i encara no coneixes -mirades que fugen, pensaments tancats, potser només desclosos en moments fugaços o en la intensitat del desig.

Però mai a dins, sempre a la vora del torrent de silencis o de paraules; sempre a punt i amatent, però sense saber, sense saber.

Montserrat Abelló (de Foc a les mans, 1990)

Nota: El passat mes de setembre ens va deixar Montserrat Abelló, als 96 anys, una dona que estimava les paraules.

Els seus poemes en són una mostra. Aquí en teniu un.

26

OPINIÓ EUROPA COM A ARGUMENT Una de les grans plagues bíbliques amb què s'acostuma a amenaçar el "procés català" és que una Catalunya separada d'Espanya quedaria totalment fora d'Europa. Evidentment és una amenaça política més que geogràfica, tot i que si poguessin, farien els impossibles perquè aquesta també s'acomplís. Queda clar que l'amenaça va en relació al fet que quedaríem fora de la Unió Europea.

Però sobre aquest debat, em voldria centrar, més aviat, en les tesis que afirmen, radicalment, que els processos secessionistes que actualment es mouen dintre dels estats de la Unió Europea, són un perill per a la estabilitat d'aquesta i una amenaça a la seva continuïtat.

En aquest sentit, podríem parlar, evidentment, de Catalunya, o Euskadi, dintre de l'Estat Espanyol, Flandès a Bèlgica, Còrsega a França o, ja amb un resultat final sabut en el seu referèndum, d'Escòcia, dintre de la Gran Bretanya.

D'on vénen aquestes famoses tesis sobre aquest terrible perill?

Les primeres vénen de l'Estat Espanyol, que no tan sols ha manifestat això sobre Catalunya, sinó que també, en veu del seu president del Govern, va manifestar que el referèndum escocès era un "torpede a la línia de flotació europea". En el mateix sentit, més o menys, ja s'havia manifestat el primer ministre britànic.

Paraules similars s'han sentit, també en aquesta direcció, per part d'importants membres de gabinets de diversos països europeus, com per exemple de França, on el seu primer ministre, Manuel Valls, va manifestar que la independència de Catalunya tindria greus conseqüències, polítiques i econòmiques per a Europa, això sí, tot i ser una qüestió interna espanyola. També tenim la cancellera alemanya, Angela Merkel, que sense donar una opinió clara pròpia, sempre ha secundat les manifestacions del president del Govern espanyol, tot i que en aquest cas, es limita a secundar l'opinió de la il·legalitat d'un possible referèndum. Opinions procedents, sempre, de països entesos com a "grans".

Sobre les opinions procedents dels mandataris britànics, francesos o espanyols, queda clar que ho són de forma interessada, ja que són territoris d'aquests estats alguns dels que reclamen la seva independència. El que em fa més gràcia de tot plegat és que aquests estats que argumenten aquest perill de trencament, d'una manera o 27

altra, amb el seus comportaments, sí que realment posen perill la mateixa Unió Europea.

Comencem pel Regne Unit, un estat que en cap moment s'ha volgut integrar dintre de la Unió Europea, tal i com ho han fet la majoria dels seus estats membres, mantenint la seva moneda pròpia, la Lliura Esterlina, en un intent de torpedinar, en el seu moment, el procés de la unió monetària. Un estat que té pendent un referèndum per si continua, o no, dintre de la mateixa Unió Europea, però que es creu amb el dret de criticar una part del seu estat, Escòcia, que per voler separar-se posa en perill Europa. Potser no tant en perill com ho han estat fent ells fins ara. Recordo un capítol de la famosa sèrie de televisió anglesa dels anys setanta, "Sí, primer ministre". En un dels seus capítols, el primer ministre es planteja el tema d'estar o no en el, llavors anomenat, Mercat Comú. El secretari li respon que, malgrat les aparences i dues guerres mundials, el veritable enemic de la Gran Bretanya no eren els alemanys, sinó els francesos i que, tot i que no creia convenient entrar en la Unió, era bo fer-ho per torpedinar-la des de dintre. Coses de l'humor anglès.

L'altre estat, França, ja des de l'època del Mercat Comú, ha estat un dels grans beneficiats de l'anomenada CAP (Common Agricultural Policy - Politica Comuna d'Agricultura) De fet, el 2009 va ser la principal beneficiada amb més de 10.000 milions d'Euros en subvencions agrícoles, d'un total de 59,8 mil milions d'euros. Seguit d'Alemanya, que no arribava als 8.000 i, com no podia ser d'una altra manera, d'Espanya, més o menys en la mateixa proporció. Tot i així encara, de tant en tant, des de França, aturen camions espanyols, carregats de productes agraris per llençar-los a les autopistes.

Com a desgreuge, es pot dir que França és un dels grans contribuents dintre de la Unió Europea. Per què dic això? Perquè l'altre estat que parla tant del gran perill de trencament de la Unió Europea, Espanya, des de la seva entrada en aquesta Unió, no ha estat més que una sangonera en tots els sentits, i la fe espanyola en Europa no és més que pur egoisme. Pretén d'Europa, el mateix que ha fet sempre amb aquells que els han caigut a prop, aprofitar-se'n.

D'això els catalans n'estem força escaldats. Què seria d'Espanya sense els fons de cohesió i estructurals? I a sobre s'exclamaven de la pèrdua de fons per la entrada a la Unió de països més pobres i menys afavorits. I si, a sobre parlem dels fons aportats pel Banc Central Europeu i el seu aval al deute públic espanyol, potser algun ministre d'Hisenda o d'Economia no es faria actualment tant el "gallet".

28

Destruir la Unió Europea? Amb quin criteri s'atreveixen a parlar aquells que amb els seus actes i comportament són els primers a posar-la en perill? L'espavilat, l'aprofitat o el pària?

CARLES FARRÉS I PINÓS

Font de la imatge: BBC

29

HO SABÍEU? CASTELLS HUMANS A l’estiu en les festes majors d’arreu de Catalunya, o bé per qualsevol commemoració, podem gaudir de l’espectacle que ens ofereixen els castellers. També a l’estiu és l’època en què es duen a terme més concursos i trobades. Admira –i corprèn si som a la voraveure quan les colles s’afanyen per carregar i descarregar amb èxit les arriscades construccions d’ossos i carn viva que havien assajat al llarg de tot l’any. Impressiona veure com eleven només amb el seu esforç, sense cap mena d’ajuda mecànica, torres humanes cada cop més complicades. Són gent anònima que col·labora estretament, mai millor dit. I en efecte, en una colla castellera compta molt el nombre de persones que la componen, des de desenes fins a centenars. Quan més són, més alts i més complexos castells poden aixecar.

Aquesta activitat, com tota tradició, té la seva història. Sabíeu que ve de molt antic això de fer castells? Es creu que tenen origen en el “Ball dels Valencians” (anterior al segle XVII), que es realitzava, com el seu nom indica, al País Valencià, a l’entorn de les processons religioses.

Aquest ball finalitzava amb l’aixecament d’una torre humana, que amb el temps va anar agafant cada cop més importància i alçada i va acabar independitzant-se del propi ball.

A Algemesí, una localitat de la Ribera Alta valenciana, podem veure actuar la “Muixeranga”, una reminiscència de l’antic ball. La formen colles, com les castelleres nostres, que realitzen un conjunt de danses i torres. Encara que el principal lloc de preservació és Algemesí, també existeixen colles en altres indrets de les comarques del País Valencià.

La diferència amb els nostres castells és que, en la muixeranga, no té tanta importància l’alçada de les torres, el significat és més religiós i de dansa. Al segle XVII, la seva popularitat s’estengué cap al sud de

30

Catalunya, especialment al Delta de l’Ebre, i ho van introduir els treballadors que hi acudien al conreu de l’arròs provinents de la Ribera del Xúquer, on ja havien fet la recol·lecció.

El primer castell documentat (de sis sostres, acompanyat de la dolçaina) és de l’any 1770 a l’Arboç, i ja aleshores es va fer servir la paraula “castell” per diferenciar-lo del Ball dels Valencians. El 2 de febrer de 1801, per la Candelera, es van aixecar a Valls els primers pilars, però no està prou clar de quina de les dues colles vallenques és el mèrit.

A partir d’aquí es van anar formant colles a diverses poblacions catalanes: els Xiquets de Valls amb les dues colles, la Vella i la Jove, els Castellers de Vilafranca, els Xiquets de Tarragona, els Minyons de Terrassa... Barcelona també té les seves colles: la de Barcelona i la de Sants són les més anomenades, encara que segurament n’hi ha alguna més. A l’Hospitalet en tenim una, modesta, però que ens agradaria que creixés.

Com és de suposar, al llarg de tots aquests anys les exhibicions castelleres han tingut alts i baixos que seria massa llarg detallar. En l’actualitat, però, la seva salut és immillorable. Per la televisió podem seguir les actuacions de totes i com van millorant cada any: els dos de nou amb folre i manilles, tres i quatre de nou amb folre, tres i quatre de deu, dos de vuit sense folre, tres de vuit aixecat per sota, cinc de nou amb folre, etc. Cada cop més altes i amb més dificultat. Tindrà fi aquesta escalada humana monumental?

Quan ets espectador de la construcció d’algun d’aquests formidables castells, no us passa que aguanteu l’alè fins que l’enxaneta ha arribat a dalt i fa l’aleta?

ANTÒNIA CALDÉS Fotos: Foto 1: La Muixeranga d’Algemesí Foto 2: Castellers de Vilafranca /castell de 3 de 10 amb folre i manilles)

31

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants.

Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, Dolors Nat. Col·laboradors: Emili Bona, Antònia Caldés, Carles Farrés, Elena Farrés, Martí Guerrero, Carme Jorba, Pere Juhé, Albert Marzà, Jaume Miró, M.Dolors Nat, Antoni Prats, Amparo Pujadas.

32