"Les Municipals de 1979 a Cerdanyola del Vallès"

LES ELECCIONS MUNICIPALS DE 1979 A CERDANYOLA J. A. HIDALGO ENTREVISTES PUBLICADES ORIGINALMENT AL ‘TOT CERDANYOLA’ L’ANY 2004, COINCIDINT AMB EL 25è ANIVERSARI DE LES PRIMERES ELECCIONS DEMOCRÀTIQUES DESPRÉS DEL FRANQUISME

Els Quaderns de l’Arxiu Xane (www.cerdanyola.net) “LES MUNICIPALS DE 1979 A CERDANYOLA”

(RECULL D’ENTREVISTES PUBLICADES AL TOT CERDANYOLA EL 2004)

Fotografies cedides per Miquel Sánchez, Enric Senabre, Ana Hidalgo, Francisco Morales, l’”Arxiu Grinyó” i els protagonistes de les entrevistes

LES MUNICIPALS DE 1979 A CERDANYOLA DEL VALLÈS

(RECULL DE LES ENTREVISTES PUBLICADES AL ‘TOT CERDANYOLA’, AMB MOTIU DEL XXV ANIVERSARI DE LES ELECCIONS)

J.A. Hidalgo

3

SUMARI Pròleg ...................................................................................................... Pàgina 7 Per entendre Cerdanyola....................................................................... Pàgina 8 Entrevista amb Celestino Sánchez (PSC)..........................................Pàgina 10 José Espín (PSUC)................................................................................Pàgina 24 Jordi Escoda (CiU)...............................................................................Pàgina 32 Octavi Morado (UCD)........................................................................Pàgina 40 Angelina Puig (Entesa Per Cerdanyola)............................................Pàgina 48 Francisco Morales (Comunistes de Catalunya)................................Pàgina 58 Pere Casamiquela (ERC).....................................................................Pàgina 70 Cèsar Santos (Veïns de Cerdanyola)..................................................Pàgina 76

5

La fragilitat de la memòria Aquest document recull un seguit d’entrevistes publicades al ‘TOT Cerdanyola’ entre els mesos de maig i setembre de 2004. Tal i com diu l’antic director de la revista (per cert, Joan gràcies...) el record que jo tinc és que la iniciativa de fer-les va partir del TOT (que és tant com dir del seu director). Ell, en canvi, creu recordar que la idea va ser meva. Possiblement, la veritat estigui a mig camí entre les dues versions, i la iniciativa es generés com a resultat de les converses que en aquell moment manteníem amb el Joan parlant de tot i, molt especialment, de possibles temes i reportatges per a la publicació.

En tot cas, per tercer any no he pogut resistir la temptació de, aprofitant les possibilitats de les noves tecnologies, “perpetrar” un petit document com a Regal de Sant Jordi per a tothom que pugui estar interessat a fer-hi una ullada. Cal dir que no era la idea que inicialment em voltava pel cap, però el que en un primer moment volia fer haurà de continuar durant un temps “al forn”, perquè requereix un cert temps, que em costa trobar...

Les fotografies que apareixen a l’inici de cada capítol són les que es van fer als entrevistats al 2004. Les altres són en part les que en aquell moment es van publicar al TOT. He afegit, però, altres, que m’han anat arribant de diverses fonts. Destaquen les que van ser cedides als organitzadors del 40è aniversari de l’Assemblea Democràtica de Cerdanyola (Albert Lázaro i Saturnino Bernal) el 2016.

D’entre aquestes últimes, crec que són especialment interessants les cedides per l’historiador local Miquel Sánchez per il·lustrar la campanya electoral del 1979, i que apareixen a la portada i contraportada. Són imatges inèdites, fetes pel mateix Sánchez, i que ha tingut l’amabilitat de deixar-me també utilitzar en aquest petit projecte que (modèstia a part) crec que té un cert interès sobretot, evidentment, per moltes de les coses que expliquen uns entrevistats que ja formen part de la història del poble.

J.A.H. Abril 2017

Per entendre Cerdanyola

Fa 13 anys, en Juan Antonio Hidalgo va venir a la redacció del TOT Cerdanyola per plantejar la possibilitat de fer una sèrie d’entrevistes per commemorar el 25è aniversari de les primeres eleccions democràtiques a Cerdanyola. Proposava entrevistar a fons els caps de llista dels partits que hi van concórrer i que ho publiquéssim al llarg de vàries setmanes. O com a mínim, així ho recordo jo. Ell em diu que vaig ser jo qui li va plantejar la idea. Ja mai no ho sabrem. En tot cas, es tracta d’una petita discrepància que serveix per demostrar que treballs com aquest, que plasmen per escrit petites facetes de la història, tenen una gran utilitat per fixar els records i els fets, abans de que se’ls endugui el vent...

El que sí que recordo clarament és una frase recurrent del Juan Antonio dient quelcom semblant a “el que no deixem per escrit ara, en molt poc temps es perdrà perquè els protagonistes de la nostra història mica en mica aniran desapareixent”. Si la idea de fer aquests reportatges va ser, efectivament, meva, molt possiblement aquesta reflexió seva era al darrera...

De fet, en alguna altra ocasió, ell ja havia intentat entrevistar a fons Celestino Sánchez. L’exalcalde, però -si no em falla la memòria- ja havia tingut algun ensurt de salut i s’havia prodigat molt poc en premsa, per no dir gens, des que havia cedit cedit el lloc a Cristina Real, sis anys enrere.

Però aleshores ja hi havia el Tripartit liderat per Antoni Morral, que va acabar amb 24 anys de governs socialistes, la majoria encapçalats per un imbatut Celestino Sánchez. Debatent-se entre les ganes d’explicar-se i com s’interpretaria el seu retorn a la premsa -possiblement com un atac al nou govern-, Sánchez va preferir no concedir l’entrevista. El periodisme hi perdia, però nosaltres ens vam treure el barret.

Els 25 anys de les primeres municipals ja van ser una altra cosa. El motiu per acceptar era clar i tant Celestino Sánchez com la resta de caps de llista van accedir-hi encantats. M’agrada pensar que el TOT era en aquell moment el mitjà més valorat per a aquest tipus d’entrevista: dedicava moltes pàgines a l’actualitat política i a la reflexió de la ciutat, amb un bon grapat de firmes de tots els colors.

La revista disposava d’espai i de col·laboradors, com el mateix Juan Antonio, que ja havia fet sèries de reportatges tant al Diari de Cerdanyola com al TOT. A més, tenia coneixements de l’època i dels protagonistes com per guanyar-se la seva confiança i aconseguir un retrat coherent de les persones, els partits i la ciutat de vint-i-cinc anys enrere.

8

I això és el que va fer: un magnífic retrat de la Cerdanyola de 1979, un any clau en la història del nostre país i, lògicament, de la nostra ciutat. I, a més, un retrat fet des de la perspectiva i la serenor que donen els anys. Fa gràcia com la majoria dels entrevistats reflexionen sobre la passió i les tensions de l’època que ells van protagonitzar, i com ho fan sense gaires ressentiments i amb un punt d’ironia per les seves pròpies ingenuïtats.

Cada nova fornada de polítics tendeix a oblidar -i a obviar- els guanys dels seus predecessors i a prometre grans canvis. I entenc que fan el que poden, fins que una nova generació els enfonsa a ells en l’oblit. És una llei de vida que crec que ens fa poc consistents, i poc conscients, com a societat. És per això que em sembla imprescindible la tasca que duen a terme tant en Juan Antonio com totes les altres persones que, des de fa anys, treballen per recuperar i conservar el patrimoni històric de la ciutat. Preservar i difondre aquesta mena de documents i testimonis -ja siguin de l’època de la República, ja siguin de fa uns pocs anys- és dotar-nos de memòria.

Vull aprofitar per felicitar-lo, no només per aquesta reedició de les entrevistes, sinó per la gegantina tasca de recollir i digitalitzar materials, des de llibres a fotografies i mitjans de comunicació escrits, passant per octavetes o programes electorals, fins a arxius de persones que hi han dedicat una vida.

Suposo que la majoria d’aquests materials estan arxivats oficialment en algun lloc i que els historiadors els sabran valorar d’una o altra manera. Però si us interessa la nostra ciutat, no deixeu de visitar l’Arxiu Xane (http:// issuu.com/arxiuxane). Coneixereu, recordareu i entendreu millor Cerdanyola.

Joan Sánchez Braut Director del TOT Cerdanyola 2003-2010

9

10

Celestino Sánchez, candidat a l’alcaldia pel PSC-PSOE el 1979

“Quan vam entrar a l’Ajuntament, políticament, tots érem un cadellets” Celestino Sánchez va ser el primer cap de llista entrevistat al TOT per a aquesta sèrie. A causa de la seva condició de “primer alcalde de la democràcia”, la seva va ser també l’entrevista més llarga. Es va publicar en dos parts, al mes de maig de 2004 Quan es va començar a involucrar en els moviments socials i polítics de la ciutat?

Durant el franquisme. Com que els partits polítics no eren legals, les persones que tenien alguna inquietud social només podien desenvolupar-la a través dels Casals Parroquials o -ja a les acaballes de la dictadura- d’entitats com les associacions de veïns o de pares. Jo vaig tenir activitat a L’Associació de Veïns de Serraperera, com a vicepresident, i a l’Associació de Pares del col·legi on anaven els meus fills, com a “En un primer moment em vaig afiliar a la president.

federació catalana del

Aquesta mena d’associacions cíviques PSOE i no al PSC” van tenir un període molt fort d’activitat entre els anys 1970 i 1975, aproximadament. Després, però, quan es van legalitzar els partits, la majoria de persones que estàvem integrats en les associacions de veïns o de pares dels col·legis ja ens vam afiliar a un partit polític i vam centrar els nostres esforços en la tasca de partit. Des d’aquell moment, les associacions de veïns i les associacions de pares van patir una davallada molt important. En el meu cas, quan vaig començar a militar al Partit Socialista, vaig plegar de totes dues entitats.

Per què es va afiliar al PSC i no al PSUC, que en aquells moments era un partit molt més fort?

Em vaig afiliar a la Federació Catalana del PSOE, no al PSC -en aquell moment eren partits diferents-, perquè tenia molts contactes amb sindicalistes de la UGT que treballaven a l’Aiscondel, on aquest sindicat sempre ha tingut un pes específic molt important.

Quan vaig arribar, l’agrupació del PSOE de Cerdanyola ja estava en funcionament. Havia nascut en un local molt petit a l’Avinguda Argentina de Serraparera, on durant el franquisme havien començat a fer les primeres reunions clandestines alguns dels companys sindicalistes que poc després 11

Assemblea de l’Associació de Veïns de Les Fontetes, 1971. Celestino Sánchez escolta a Ángel Bringué. Cedida per Ángel Bringué a “Cerdanyola Cultura”, publicació municipal

crearien la UGT local. Fou a partir de la UGT que es va originar l’agrupació del PSOE de Cerdanyola del Vallès.

Bàsicament, quan es van legalitzar els partits, la gent que tenia contacte o se sentia propera a CCOO, acabava integrant-se al PSUC. I la gent que tenia alguna relació amb la UGT, habitualment s’acabava afiliant al Partit Socialista.

Quins noms recorda d’aquella època?

Entre els noms que van destacar en aquells anys en la creació de la UGT i del PSOE a Cerdanyola del Vallès, caldria esmentar molt especialment Antonio Rodríguez «León» i Josep Font. A aquest últim, concretament, crec que se’l podria considerar el fundador, tant de la UGT com del PSOE, a Cerdanyola. Com ja he dit, es tractava bàsicament d’un grup de gent que també duia a terme una activitat sindical important a Aiscondel, on ja aleshores la UGT era la força sindical majoritària.

Del 75 al 79 devien ser uns anys una mica especials, els partits polítics ja estaven legalitzats, però no hi va haver eleccions municipals fins a quatre anys més tard...

Sí, va ser una època molt estranya, que potser podríem definir una mica com de “llibertat vigilada”. A tall d’exemple, podríem explicar que quan es volia fer una assemblea de l’associació de veïns d’un barri, no es podia fer sense demanar primer permís al governador civil. I aleshores podia venir 12

un policia per veure els temes que es tractaven a la reunió, per després fer-ne el corresponent informe. De totes formes, he de dir que durant tots els anys en què em vaig mantenir actiu a l’Associació de Veïns de Serraparera mai va venir la policia a les nostres reunions. Però estava clar que no les podíem convocar lliurement, quan volíem fer-ho. Ens havien de donar permís cada vegada.

Jo vaig ser tresorer i vicepresident de l’associació. Durant la darrera etapa, en què vaig ser vicepresident, ningú se’n volia fer càrrec. Eren anys difícils, acabàvem de sortir d’una dictadura i encara hi havia molta por. Ningú tenia clar com evolucionaria la situació, i estar al capdavant d’una associació de veïns ja et «marcava» fora. Al final, un veí del barri que es deia Alfons Borràs em va convèncer i em va dir que si jo acceptava fer-me càrrec de la vicepresidència, ell acceptaria ser-ne president. I així vam tirar endavant...

Abans ha comentat que durant els primers temps de la recuperació de la democràcia, a Cerdanyola van coexistir les agrupacions locals del PSOE i del PSC. Com eren les relacions entre totes dues forces?

Sempre van ser bones. Entre “El PSOE i el PSC a d’altres coses, perquè tampoc no hi va haver temps que ar- Cerdanyola, “de facto”, ens vam unificar abans de que ribessin a ser dolentes. Els dos partits es van unificar molt avi- els dos partits s’unifiquessin at, a nivell nacional. Però és que a nivell nacional” fins i tot abans d’això, a Cerdanyola aquesta unificació ja s’havia fet de facto. Entre d’altres motius, per estalviar costos. Els membres dels dos partits a Cerdanyola teníem molt clar que la unificació s’acabaria fent i ens va semblar que no tenia sentit estar pagant dos locals, per exemple quan podríem funcionar perfectament amb un de sol. O sigui que ens vam reunir i vam decidir compartir el local que, per preu i per les seves característiques, ens interessés més. Així que finalment ens vam quedar amb el que els del PSOE teníem en aquell moment al carrer del Pintor Togores. Ens el repartíem per dies i per hores, de tal forma que els dos partits poguessin fer les seves activitats de forma independent.

El que no podíem fer, perquè era il·legal, eren assemblees conjuntes. Però en molts altres aspectes ja ens vam unificar, fins i tot abans que es decidís res a Barcelona. Fins i tot preníem decisions conjuntes entre els membres de les dues executives... Com es pot suposar, doncs, les relaciones eren molt bones.

Quines eren, en aquell moment, les figures destacades de tots dos partits a Cerdanyola?

Per part del PSOE hi havia, com ja t’he dit, Antonio Rodríguez “León”, Josep Font, i també gent com Teruel, que fa poc que ha mort; López Cano, 13

que era un dels sindicalistes més actius de Cerdanyola i que durant molts anys va ser el líder de la UGT local i també va ocupar diversos càrrecs al partit... Era massa gent com per recordar-los a tots. Cal no oblidar que vam arribar a tenir uns quatre-cents afiliats.

Del PSC-Congrés destacaven, que ara recordi, Enric Senabre, Rafael Viñals, Joan Martínez, Juan Emilio Romero i també Jordi Miró, que ara és president d’Iniciativa per Catalunya a Cerdanyola.

Arriba, finalment, el 1979, i s’ha de fer la llista electoral. Com va ser elegit vostè alcaldable?

Doncs una mica «per exclusió». Ens vam trobar amb la situació que al nostre partit ningú volia ser cap de llista. En principi, el candidat obvi era Josep Font, perquè a part de ser, en certa forma, el fundador del partit a la població, era potser la figura que tenia un major prestigi. I a més formava part de l’executiva nacional del PSC, com a Secretari de Formació.

“Vaig acceptar ser candidat del PSC “per exclusió”, després de que Josep Font es negués a ser-ho i quan Enric Senabre em va dir que seria al meu costat els primers quatre anys”

Però, en canvi, es va negar a encapçalar la llista. Una decisió lògica, per altra banda, si tenim present que degut a la seva posició i al seu prestigi ho tenia molt fàcil per iniciar una trajectòria política en altres àmbits diferents del municipal.

El cas, però, és que la seva negativa a ser alcaldable ens va deixar “descol· locats”. Quan només faltaven unes quaranta-vuit hores perquè acabés el termini per presentar les llistes electorals, li vaig dir a l’Enric Senabre : “si tu véns de número dos, i et compromets a estar els quatre anys a l’Ajuntament, jo em presento de cap de llista. Després d’aquests quatre anys, tots dos recuperem la nostra llibertat, però durant la primera legislatura el compromís no es pot trencar i hem d’anar a una”... i així ho vam fer...

Com eren les relacions amb les altres forces polítiques de Cerdanyola?

La veritat és que abans de les primeres eleccions municipals no hi havia gaire relació, encara que òbviament tots ens coneixíem. Posteriorment, aquestes relacions hi van ser per força, perquè després de les eleccions els partits dels Socialistes, PSUC i CIU van signar el “Pacte de Progrés”, i ens van venir a dir que ens havíem d’entendre per força, ens agradés o no. O sigui que ens vam haver d’entendre.

14

Per sort, jo crec que l’experiència va sortir força bé gràcies a tots plegats.

Per part del PSUC hi havia José Espín i Arturo Obach, com a “veus cantants”. Per part de CIU, els negociadors eren Jordi Escoda i Àngela Miquel i, per part nostra, jo mateix i l’Enric Senabre. Quedaven fora de l’equip de govern els dos regidors de la UCD, que no formava part del “Pacte de Progrés”.

Aquella primera campanya devia ser molt especial...

I tant. Recordo que, per exemple, existia un sentiment de por i temor com en la clandestinitat. Algun company portava amagats a la galleda de cola elements d’autodefensa.

Però... compte!, no és que tinguessin por de barallar-se amb membres dels altres partits polítics que es presentaven. De qui tenien por era dels ultres, que encara podien donar més d’un disgust. Per sort, no va passar mai res, que jo sàpiga.

Només vam tenir els típics problemes de campanya electoral entre partits, quan ens tapàvem els cartells els uns als altres, i coses per l’estil...

Celestino Sánchez (primer per l’esquerra) i Enric Senabre (a la dreta de la imatge) durant un míting del PSC al 1982. Entre ells, Josep Valentín i Antón (UGT). Cedida per Enric Senabre 15

Què recorda de la nit de les eleccions?

La veritat és que vam guanyar per molt poc marge. De fet, per poc més de cent vots. Però aquests cent vots ens van comportar tenir un regidor més. Com que el Pacte de Progrés (pacte al qual es va arribar, a nivell general, en aquelles eleccions municipals, entre les forces catalanistes i d’esquerres) que deia clarament que el partit que tingués més regidors havia de ser el que tingués l’alcaldia, doncs no hi havia lloc per a discussions. Com es pot suposar, l’alegria va ser molt gran.

Recordo que vam sortir a fer un tomb pels carrers de Cerdanyola, cantant i fent els crits de rigor. Quan passàvem per davant de l’Ajuntament, on hi havia un policia de guàrdia, un company va dir que havíem de prendre l’edifici aquella mateixa nit. El policia, que va veure “Vam guanyar les eleccions l’escena, ràpidament va fer per poc més de cent vots. el que havia de fer: tancar la porta.

Però aquells cent vots van

comportar un regidor més, i per tant ens van donar l’alcaldia gràcies al “Pacte de Progrès”

Vam estar una estona davant de l’edifici, discutint sobre si el preníem o no el preníem.

La veritat és que jo no era partidari de fer-ho perquè pensava que no hi havia cap necessitat i que això calia fer-ho quan toqués, i ben fet. Però com que els ànims s’escalfaven, finalment vaig dir als companys: d’acord, el prenem, però ho faré jo sol… van accedir. I vaig aconseguir que el policia m’obrís la

Pintades contra Amadeo Ramírez, alcalde de Cerdanyola durant la transició a la democràcia. Fotografia de Miquel Sánchez 16

porta. Aleshores, vaig fer dues passes dins de l’Ajuntament, vaig recular i li vaig dir al policia: “ja pot tancar, que ja hem pres l’Ajuntament”. I vam marxar a seguir la festa...

Quines van ser les primeres decisions que van haver de prendre quan finalment es van fer càrrec del govern local?

El primer que cal dir és que, quan vam arribar a l’Ajuntament, tots nosaltres érem uns cadellets, i que la nostra inexperiència era notable. Alguns de nosaltres ja feia temps que anàvem als plens, però els plens d’abans no tenien res a veure amb els d’ara. El públic no hi intervenia i tot s’aprovava per unanimitat. Tant era així, que jo ara mateix no seria capaç de recordar si les coses s’arribaven a votar... Potser seguint aquells plens vam poder aprendre’n una mica, però la veritat és que no massa. De fet, vam aprendre’n quan ja érem a dins, amb la pràctica quotidiana “Malgrat les dificultats, i l’ajut d’alguns funcionaris el ‘Pacte de Progrés’, a que ho van posar tot de part seva per posar-nos al dia.

Cerdanyola va funcionar molt

bé. Es van prendre moltes decissions’”

Com va ser el traspàs de poders?

Com si l’anterior Ajuntament no hagués existit mai. Cap autoritat anterior ens va venir a rebre, ni ens va traspassar cap paper, ni projecte. De gairebé tot es va ocupar José Gil, que en aquell moment era Oficial Major -ara és el secretari de l’Ajuntament- i que va ser qui es va ocupar que el traspàs es fes de la millor manera possible. No vam tenir cap contacte amb l’anterior equip de govern. Cosa, per altra banda, una mica sorprenent, perquè jo havia tingut unes relacions, com a mínim, fluides amb l’anterior alcalde. La veritat és que sempre ens havia atès bé. Una altra cosa és que després ens donés el que demanàvem.

Però el tracte que tenia amb nosaltres sempre havia estat del tot correcte I amable.

I els primers records del govern?

Les llargues sessions de negociació que havíem de mantenir els membres del Pacte de Progrés, amb els nostres programes a sobre de la taula, per intentar trobar un consens, de vegades era molt difícil aconseguir-ho. Invariablement, algú sempre acabava dient : “Aquest tema, com que no arribem a un acord, millor que l’aparquem”. I jo els contestava, “d’aparcar, segur que n’aprenem, perquè ens passem el dia aparcant. Ara, el que potser caldria és que comencem a aprendre a conduir”... Ara bé, també cal dir que el Pacte de Progrés, a Cerdanyola, va funcionar molt bé. Es van prendre moltíssimes decisions. I moltes per unanimitat, perquè finalment en molts 17

temes fins i tot els dos representants del Grup Mixt, que estaven a l’oposició, acabaven votant amb nosaltres...

I la reacció de la gent del poble? Després de 40 anys de govern de dictadura, com es va viure l’arribada d’un govern d’esquerres?

Jo crec que la majoria amb il·lusió, tot i que en certs sectors, efectivament, hi havia nervis, Per no pas pel fet que fóssim d’esquerres. Si algú els tenia -que segur que sí...- jo diria que aviat els van passar, quan van veure que no volíem fer cap “revolució”... En canvi, els nervis que sí que vaig percebre, i que jo diria que de vegades encara hi són, venien motivats en algunes persones pel fet que, per primer cop, entraven al govern municipal persones que ells consideraven com “de fora”. Aquí sí que crec que a molta gent li va costar assumir que molts membres del govern municipal no havíem nascut a Cerdanyola.

Encara ara, fa poques setmanes, hi ha hagut una persona “No crec que molta gent del poble de tota la vida que tingués nervis perquè per afirmar que no ho vam fer tan malament, em va dir arribaven al poder ‘les esquerres’. En canvi, sí perquè : “qui ens havia de dir que els de fora ho faríeu millor entrava a l’Ajuntament gent que els de casa”. I, home, ‘que era de fora...’” sincerament, després de mig segle a Cerdanyola, que encara et continuïn considerant com algú “de fora” és una mica desproporcionat... Però, malauradament, aquest sentiment encara queda...

Mirant els primers “Riu Sec” que es van editar, es veu com un dels principals objectius d’aquells ajuntaments era augmentar la pressió fiscal I crear patrimoni...

Sí. Quan vam arribar es pagaven uns impostos molt baixos I gairebé cap taxa. Tampoc no hi havia serveis que els justifiquessin. Vam pujar els impostos, però no gaire. I finalment ens vam veure obligats a demanar préstecs, per poder fer algun dels projectes que volíem fer...

Aleshores tampoc no eren xauxa aquells ajuntaments?

Quan vam arribar, que jo recordi, el patrimoni de l’Ajuntament era el solar on havia d’anar el Col·legi Mediterrània.

Però el solar ja estava compromès i vam haver d’acabar-lo de condicionar nosaltres, perquè si no el col·legi no s’hauria pogut fer. Sí que hi havia 18

algun col·legi i les cases dels mestres, però l’Ajuntament no els podia utilitzar per a cap altra activitat ni servei. Durant els anys posteriors vam recórrer a préstecs i ens vam endeutar, però també es va crear un patrimoni molt important. Començant per l’Ateneu i acabant per l’Altis, que tan criticat ha estat durant tant de temps, però que ara sembla que està ben vist també pel nou govern municipal, que l’utilitza per fer els seus actes. Fins i tot quan recentment va celebrar el seu aniversari va rebre els treballadors per felicitar-los.

Un altre tema, més de fons, seria si els ajuntaments han d’estar endeutats o no. Personalment, opino que els ajuntaments no han de tenir ni un duro a la caixa, que els diners són per gastar-los per donar millors serveis, encara que calgui endeutar-se.

Un altre dels primers reptes va ser asfaltar els carrers... Era una de les necessitats més urgents. A Cerdanyola, eren molt pocs els carrers que estaven urbanitzats i quan arribava l’hivern era difícil circular i caminar amb el fang. Hi havia barris que no tenien ni aigua ni clavegueram. En aquells primers anys la lluita no era aconseguir 25 alumnes per aula, sinó cobrir els serveis més bàsics en molts barris com Xarau, Montflorit, Serraperera, i tants altres, que ja feia anys que estaven construïts i amb la gent vivint-hi...

I encara no estaven ni asfaltats.

Quines relacions va tenir amb els altres alcaldes de l’època, com Antoni Farrés, Narcís Serra...?

A Cerdanyola, sempre hem tingut més contacte amb les poblacions de la zona de Barcelona que amb les del Vallès.

Celestino Sánchez i Pasqual Maragall, als anys 80. Font: Butlletí Municipal “Riu Sec” 19

Amb en Farrés, per exemple, no vaig tenir-hi gaire contacte, i el que hi vaig tenir va ser a través de la UAB. En canvi, amb els alcaldes de l’Àrea Metropolitana tenia un mínim d’una reunió al mes. I amb la major part d’ells compartíem militància política, la qual cosa òbviament també feia que les relacions fossin més fluïdes...

Una crítica que moltes vegades se sentia, fins i tot dins del nostre partit, era que no teníem autonomia i que des de Barcelona ens deien el que havíem de fer, i aquí només obeíem. He de dir que això mai va ser així. Ni una sola vegada em van trucar de Barcelona per dir-me el que ha“A Canaletes, s’havia previst víem de fer els socialistes de construir 3.300 habitatges, Cerdanyola. Així ho vaig poamb blocs de 10 o 12 plantes. der demostrar a nivell intern Finalment, se´n van fer 1.300 i quan es va crear una comissió del partit amb companys molts anys més tard, quan les dins crítics, per negociar alguns necessitats del poble ja havien temes més conflictius amb la Corporació Metropolitana. canviat” No van trigar gaire a deixar de criticar... van comprovar què suposava negociar a certs nivells.

Un altre moment molt important de la primera legislatura va ser la construcció de I’Ateneu...

Era una aspiració molt sentida, des de feia molt de temps, a Cerdanyola. És cert que en aquell moment teníem el Casal Parroquial, i que molta gent i moltes entitats feien allà les seves activitats cívico-culturals -i fins i tot mítings polítics, sobretot després de l’arribada de mossèn Rosell i el seu equip. Però també és cert que n’hi havia molts, no catòlics, que no acabaven de trobar-se a gust en aquell local. I el que volien era un lloc que fos del poble, no de l’Església.

Es va fer un projecte i es va demanar un crèdit per pagar l’obra. Perquè -en contra del tant anomenat dèficit zero- els ajuntaments mai tenen diners a la caixa, ni ara ni aleshores.

Va venir a la inauguració, com molta gent recordarà, Alfonso Guerra, que feia poc que era vicepresident del Govern. Havíem anat a la Moncloa l’Enric Senabre i jo mateix per fer-li formalment la invitació. En aquells moments, era gairebé impossible pensar que el vicepresident del Govern vingués a Cerdanyola per a un acte com aquell, però vam tenir la sort que el portaveu del Govern era E. Martin Toval, a qui coneixíem prou, i ens va ajudar. Finalment, la inauguració va ser multitudinària, i potser un dels dies més bonics que jo recordo com a alcalde de la ciutat...

20

En canvi, un dels pitjors moments devia ser el cop d’Estat del 23-F...

Jo era a la Comissió de Govern de Badia i de cop i volta ens truca la dona d’un dels regidors reunits, José Luis González, i ens diu que a Madrid hi ha hagut un cop d’Estat. Aleshores, el gerent de Ciutat Badia ens va convidar a no interrompre la sessió de govern, però jo vaig dir que el meu lloc era a l’Ajuntament. Hi vaig anar i ens constituírem, amb els regidors presents, en ple permanent, i no vaig sortir fins que l’últim diputat no va abandonar el Congrés, a l’endemà.

Hi va haver moments molt emotius, com quan em va venir a veure un amic i em va donar les claus del seu cotxe, que havia deixat amb el dipòsit ple de gasolina molt a prop de l’Ajuntament, per si havia de marxar. Em va dir que amb un cotxe que no fos meu em localitzarien més difícilment. La veritat, però, és que a Cerdanyola no va passar res massa exagerat. El que sí que vam fer va ser anar a la seu del partit i buidar-la de papers, per si de cas... però aquí hi va haver prou calma, a diferència d’altres poblacions veïnes, com per exemple Ripollet. Allà, pocs dies després, algú va metrallar la façana de l’Ajuntament i, si no recordo malament, hi havia policies locals involucrats, i algun d’ells va acabar fins i tot a la presó...

Tant de bo fos un tema del qual no en calgués parlar...

Però crec que hem de ferho, encara que sigui perquè no s’oblidi, ni es repeteixi.

El projecte de Canaletes va ser també molt important en aquella època L’any 79 a Canaletes ja s’estaven fent els carrers, i ja s’havien fet les clavegueres.

Recordo que, en un dels meus primers dies a l’Ajuntament, em truquen del que aleshores era el Col·legi Carrero Blanco (Carles Buïgas), per queixar-se que estaven passant per allà molts camions, que aixecaven una polseguera que feia impossible treballar als alumnes.

Mobilització contra Canaletes, als anys 70. Cedida per Enric Senabre (commemoració del 40è aniversari de l’Assemblea Democràtica de Cerdanyola) 21

Vaig anar-hi i era veritat. Estaven fent moviment de terres i ni mullaven el carrer.

Els vaig dir que, si no regaven abans que pasèssin els camions, els aturaríem les obres. En veure que no ho feien, vam promulgar un decret que va aturar les obres de forma immediata. Finalment, els 3. 300 habitatges que s’hi volien fer mai es van arribar a construir. Molts anys més tard, quan finalment es va arribar a un acord, se’n van fer 1.300...

“El PSC va cedir amb el ‘zero habitatges a Canaletes’ perquè era la única forma d’aturar el projecte, però cal dir que aquest objectiu mai no ens va acabar de convèncer”

Hi havia unanimitat en contra...

El que estava clar, des d’un primer moment, és que allò calia aturar-ho, perquè si no ho fèiem, Cerdanyola es plantava en 70.000 habitants en quatre dies. No oblidem que no es tractava només dels 3.300 habitatges de Canaletes.

Hi havia habitatges previstos a Canaletes, Altimira, els Gorgs... Als Gorgs hi anaven 175.000 m2 de sostre. I al final es van fer poc més d’un centenar de torres.

Un altre exemple: a la Ronda Cerdanyola, entre el parc del Turonet i la benzinera, on ara hi ha unifamiliars, hi anaven blocs de 10 o 12 plantes...

Moltes vegades, quan negociàvem, jo deia una frase que potser no és gaire “políticament correcta”, però que crec que definia molt bé el que pensàvem: que a Cerdanyola no volíem fer una segona Badia o un segon L’Hospitalet. A Cerdanyola el que volíem era conservar Cerdanyola... També cal dir que, en aquell famós ple de la unanimitat respecte al «Cero viviendas en Canaletes», nosaltres vam haver de cedir. Vam veure que era l’única manera de tirar el punt endavant, i vam acceptar-ho, encara que no ens

La candidatura del PSC-PSOE a las eleccions del 1983 (Del programa electoral) 22

acabava de convèncer... Després, els temps van canviar, les necessitats del poble també, i es van acabar fent els 1.300 habitatges del barri, amb el consens de la majoria del Ple.

A dalt, commemoració de l’Onze de Setembre durant la primera legislatura. A baix, acampada en contra del Polígon Canaletes. Cedides per Enric Senabre i Ana Hidalgo (amb motiu dels actes de commemoració del 40è aniversari de l’Assemblea Democràtica de Cerdanyola)

23

José Espín, cap de llista del PSUC a les municipals de 1979

“El PSUC era, sens dubte, la primera força política de la ciutat” José Espín es va a quedar a només 100 vots de ser el primer alcalde de Cerdanyola després del franquisme. Un resultat, sens dubte, decebedor, si recordem que durant molts anys el PSUC havia estat la força política majoritària a la ciutat, que va ser causat, entre d’altres motius, per les escissions patides pel partit poc abans d’aquelles municipals.

Quins records té dels últims anys del franquisme?

Van ser temps complicats, però també molt excitants. Ja sé que pot semblar paradoxal, però diria que durant els últims temps de la dictadura es vivia un ambient molt favorable per a la formació i creixement de formacions d’esquerres, precisament per l’ambient opressiu que es respirava.

Com va arribar a Cerdanyola?

“A l’arribar a Catalunya,

Jo sóc de Múrcia i vaig arribar a abans de militar al PSUC, Cerdanyola una mica per casualitat. El 1969 vaig venir a visitar ho vaig fer a CC.OO. Fins al dues tietes meves que vivien a 1971 no va ser que un grup Sabadell. Em van convidar a quede companys vam decidir dar-me amb elles, em van buscar feina i m’hi vaig quedar. Al final passar també a fer política” em vaig acabar casant amb una noia de Sabadell i això ja va ser definitiu. Però, tot i que jo vivia a Sabadell, la feina la tenia a Cerdanyola (a la Riviere) i vaig desenvolupar sempre la meva activitat sindical i política a Cerdanyola.

Com va ser el procés de creació del PSUC a Cerdanyola, com s’hi va involucrar?

A Múrcia jo ja era membre del Partit Comunista d’Espanya, com abans el meu pare i el meu avi. Quan vaig arribar a Catalunya no vaig contactar amb el PSUC immediatament i sí, en canvi, amb Comissions Obreres. Cap a l’any 1971 un grup de persones de l’empresa vam decidir que amb l’activitat sindical ja no en teníem prou i vam anar a veure un company nostre que sabíem que era del PSUC, Antonio Rodríguez, per demanar-li que ens facilités contactes per entrar-hi.

Com eren les relacions amb les altres forces d’esquerres de la ciutat, si és que existien? Molta gent diu que en aquell moment hi havia el PSUC I poca cosa més...

25

És cert que, durant aquell període, la formació política que va liderar la lluita contra el franquisme a tot Catalunya -també a Cerdanyola-va ser el PSUC. A principis dels anys 70 el PSUC ja tenia a Cerdanyola, des de feia anys, una organització clandestina de 40 o 45 persones que mantenia bones relacions amb algun membre del Partit Socialista i del que posteriorment seria CDC. Devia ser una época molt particular, de 1975 a 1979, entre la mort de Franco i les primeres municipals...

En primer lloc, es va produir un creixement espectacular de moltes de les organitzacions fins a aquell moment prohibides, com associacions de veïns, partits polítics i sindicats.

Un detall de la campanya del 1979

Just abans de les primeres eleccions municipals, el PSUC tenia a Cerdanyola una organització d’uns 600 militants. Érem, sens dubte, la primera força política de la ciutat i ho vam continuar sent fins al moment de l’escissió dels comunistes, uns anys més tard. No crec que ningú pugui discutir que, fins al 1979, la força política més activa pel que feia a reivindicacions socials va ser la nostra.

Quins noms del PSUC especialment destacats recorda d’aquella època?

Aquesta és una d’aquelles preguntes que sempre fan por, perquè gairebé segur que et deixes molta gent. Però òbviament caldria destacar, entre d’altres, noms com el d’Arturo Obach, un advocat laboralista que va jugar un paper fonamental en la definició del que havia de ser el model territorial de la ciutat. Després va ser regidor d’aquesta àrea i va fer una excel·lent feina, però abans ja havia destacat tractant aquestes qüestions al partit.

També caldria parlar de Jordi Gabaldá, Saturnino Bernal, José Angulo... En alguns casos es tractava d’històrics dels anys 60, que van arribar a Cerdanyola fugint de les represàlies per haver participat, en altres llocs, en activitats del Partit Comunista. Ara recordo que a casa d’Angulo es guardava 26

“la vietnamita”, que és com anomenàvem el ciclostil amb el qual fèiem la propaganda. Ell no feia cap altra activitat pública, perquè guardar aquell aparell comportava un gran perill, per tant convenia que no se signifiqués gaire...

Com va ser que el triessin alcaldable?

Caldria començar dient que nosaltres vam cometre l’error de no concedir a les eleccions una excessiva importància. Les vèiem com una part més de la tasca política habitual, però cal recordar que el 1979 érem una formació molt ideologitzada, fortament antisistema i clarament revolucionària. I pensàvem que els «processos electorals» burgesos no tenien tanta importància a l’hora de transformar la societat. Com deia, un gran error... També recordo que ningú de nosaltres tenia una excessiva “vocació” per ser cap de llista... Però finalment, i després del preceptiu debat, es va decidir que ho havia de ser jo.

Durant aquell debat es van “Abans de les eleccions fer presents les fortes tensimunicipals de 1979, el ons internes que ja aleshoPSUC tenia a Cerdanyola res es vivien al PSUC, i que acabarien provocant la diviuna organització d’uns 600 sió del partit. Per una banda militants” hi havia els «ortodoxos» (o prosoviètics), entre els quals estava jo, i que érem majoria. Per una altra, els eurocomunistes, en gran part gent lligada a la Universitat.

Finalment, un grup es va autoexcloure i va decidir muntar una candidatura paral·lela -que es deia Entesa per Cerdanyola i crec recordar que liderava Angelina Puig-, que va venir molt bé als socialistes, perquè va treure 700 o 800 vots, decisius per al resultat final. I a més vam haver de competir amb una altra candidatura, que es deia Comunistes de Catalunya, que eren submarins dels socialistes.

Sent la força majoritària, suposo que pensaven guanyar aquelles eleccions...

Home, es clar que teníem clares expectatives de victòria. Com dius, érem la força majoritària a la ciutat i els nostres mítings eren multitudinaris. Amb el míting central vam omplir el Pavelló. Però alguna cosa ens va fallar en un parell de barris. Si no m’equivoco, vam guanyar les eleccions a tots els col·legis electorals tret, òbviament, de Bellaterra -on ara no sé si va guanyar AP o CIU- i a Les Fontetes, el barri que finalment va donar la victòria als socialistes. A Les Fontetes, doncs, alguna cosa no ens va funcionar bé... Un fet anecdòtic d’aquella nit és que com que les dades de les Fontetes van 27

ser les últimes a entrar al col·legi electoral, durant gairebé tot l’escrutini va semblar que els guanyadors érem nosaltres. Però van guanyar els socialistes per poc més de cent vots.

Tampoc es pot amagar que un factor que potser ens va afectar va ser que jo, que era el cap de llista, no fos veí de Cerdanyola. Encara vivia a Sabadell...

Quins van ser els aspectes negatius d’aquella legislatura?

Hi va haver alguns temes que van provocar enfrontaments molts forts amb els socialistes. Era complicat, perquè les nostres forces eren molt similars i nosaltres dúiem la part més important de la gestió municipal, sense desmerèixer els regidors de CIU, que van fer aportacions molt valuoses... Potser els principals enfrontaments van ser provocats pels diferents punts de vista sobre el grau d’implicació que l’Ajuntament havia de tenir en els nombrosos conflictes laborals que en aquells dies es produïen a la ciutat. És cert que hi havia funcio“Al 1979 el PSUC era una força naris municipals que sempre clarament revolucionària. Vam ens deien –i tenien raó- que no tenia comcometre l’error de no concedir l’Ajuntament petència en aquells temes, una gran importància a les però nosaltres consideràvem que, com a Ajuntament d’eseleccions municipals” querres, estàvem obligats a exercir alguna mena de mediació. Els socialistes, sovint, defensaven que ens n’havíem de mantenir al marge. En alguna ocasió no van dubtar a enviar les forces de l’ordre públic contra algun grup de treballadors que es manifestava... Igual que de vegades, lògicament, aquests grups de treballadors no van tenir problemes per defensar-se contundentment davant de les forces policials.

L’episodi més greu, quin va ser?

Sens dubte, la vaga de la Riviere, que va durar un parell de mesos i va ser molt conflictiva. Per acabar de complicar la situació, en aquell moment jo treballava a l’empresa i l’Enric Senabre -tinent d’alcalde d’Hisenda- era director general de Treball de la Generalitat de Tarradellas. Per sort, totes dues parts vam ser prou hàbils com perquè les relacions, que van arribar a ser molt tenses, no es trenquessin del tot... En d’altres assumptes l’acord era molt més fàcil. Recordo, per exemple, que el cartipàs municipal es va confeccionar, al començament de la legislatura, en una reunió de només dues hores...

Hi va haver algun tema que no es va poder dur a terme durant aquella primera legislatura, i que creu que s’hagués pogut fer si el PSUC hagués tingut l’alcaldia?

28

La veritat és que ara no en recordo cap. Encara que, com ja hem dit, es van produir moments d’una certa tensió, en la majoria de casos -i sobretot en els que afectaven directament temes locals- els socialistes i nosaltres sempre vam estar en prou bona sintonia. La meva valoració global d’aquells quatre anys es bastant bona. De les legislatures posteriors, potser la meva opinió ja seria una altra de més matisada...

Cartell del PSUC anterior a l’escissió. Angelina Puig encara formava part del partit.

29

Quins reptes recorda com a més importants d’aquells primers dies a l’Ajuntament?

Sens dubte, la necessitat de modificar algunes places... Ens oposàvem al model de planificació urbanística de la ciutat, que sempre s’atribueix al Pla Metropolità d’aleshores, però que jo crec que cal atribuir directament als vells oligarques locals, que van fer tot el possible per deixar-ho tot (com es deia aleshores) “lligat i ben lligat”, en connivència amb el darrer ajuntament franquista.

Crec recordar que, sumant tots els plans parcials existents, estava previst construir uns 10.000 habitatges... i pràcticament cap equipament social. Era una aberració que calia aturar. Sortosament es va poder fer gràcies a que, dels 21 regidors, 19 formaven part de l’equip de govern. Es van prendre mesures dràstiques, com suspendre les llicències de construcció durant un any. I durant aquell any es va posar en marxa un procés de participació popular molt important, en el qual fins i tot es va votar el disseny d’algunes places...

“Les pressions de Narcís Serra sobre el PSC i el PSUC de Barcelona per aconseguir tirar endavant Canaletes van ser brutals”

Canaletes hi devia jugar un paper important...

Aquest va ser un tema especialment difícil, entre d’altres coses per les pressions brutals per part de Narcís Serra, en aquell moment alcalde de Barcelona i president de la Corporació Metropolitana. No només pressionava directament els socialistes de Cerdanyola, sinó també pressionava els seus socis de govern a Barcelona, és a dir el PSUC, que després ens pressionava a nosaltres. Cal dir, però, que al PSUC de Cerdanyola aquestes pressions ens afectaven relativament poc, perquè consideràvem que algu-

Pintada en suport del PSUC a Cerdanyola, anys 70. Fotografia de Miquel Sánchez 30

José Espín durant la campanya del 1983, ja com a candidat del PCC

nes de les persones que ens intentaven pressionar pertanyien a l’ala més dretana del partit...

A més, estava clar que al nostre programa electoral nosaltres dèiem que ens oposàvem al model urbanístic de l’últim ajuntament de Franco i, molt especialment, al Pla Canaletes-Altimira. I aquesta va ser una batalla que vam plantejar clarament davant de la nostra direcció, demostrant a més que a Cerdanyola hi havia una mobilització massiva per part dels veïns que estaven en contra d’aquell model de creixement. Suposo que per als socialistes aquesta batalla potser va ser més difícil, però també la van lliurar.

I, finalment, durant l’històric ple de “Zero Habitatges a Canaletes”, es va poder aturar i es va iniciar un procés negociador que, finalment –anys més tard- va culminar amb la modificació dels plans parcials existents, que es van substituir per d’altres més racionals...

La legislatura va acabar molt malament per a vostès...

Efectivament, va acabar amb l’escissió del PSUC, que feia tant de temps que es veia venir. Una nova direcció, dominada pels eurocomunistes, es va fer càrrec del partit, i ràpidament els set regidors que teníem a Cerdanyola vam ser expulsats i vam haver de dimitir com a regidors. Vam passar a formar part del PCC, una nova formació creada com a conseqüència d’aquesta escissió, amb la qual em vaig tornar a presentar a les dues eleccions següents, a les quals només vaig ser elegit jo.

Per la seva banda, et PSUC també va perdre gairebé tota la seva força a Cerdanyola, en detriment d’un PSC que va pujar com l’escuma, iniciant-se així una nova etapa política a Cerdanyola que ja no tenia res a veure amb els llargs anys durant els quals el nostre partit va ser la força més important de la ciutat...

31

Jordi Escoda, cap de llista de CiU a les municipals de 1979

“Hi havia un entusiasme, una voluntat i una il·lusió espectaculars” Jordi Escoda era, el 1979, un barceloní que coneixia molt bé Cerdanyola, on tenia vinculacions (primer, laborals, després, familiars) des de feia 20 anys i on vivia des de feia ja bastant temps. Persona molt coneguda al poble per la seva tasca en diferents activitats cíviques, CiU li va proposar encapçalar la seva llista electoral, cosa que va acceptar amb dues condicions: fer-ho com a independent i ser regidor només durant una legislatura.

Quins records té de Cerdanyola durant els últims anys del franquisme?

Les meves vivències a Cerdanyola comencen el 1959, quan vaig començar a treballar a l’Aiscondel. Anteriorment, havia estudiat i viscut a Barcelona.

Es va donar la circumstància que tan aviat com vaig arribar al poble vaig començar a col·laborar amb les activitats del Casal Parroquial. El 1963 em vaig casar amb l’Angelina i ja ens vam quedar a viure al poble. A partir d’aquell moment, la meva vinculació amb el Casal es va “Al 1979 em van oferir integrarfer encara mes intensa.

me a les llistes del PSUC,

Les meves “experiències d’ERC i de CDC. Em vaig predemocràtiques” -per dirho així- van estar molt cen- decidir per aquest últim partit” trades a l’entorn del Casal Parroquial i de les persones que, com jo, es movien en aquell ambient i es dedicaven a activitats com muntar cine-fòrums. Un record que tinc d’aquells anys és que Celestino Sánchez portava al Casal els avis de Serraparera (ell era de l’Associació de Veïns) i els feien un dinar d’homenatge.

En definitiva, al voltant del Casal vaig conèixer molta gent que, anys més tard, vaig retrobar a l’Ajuntament.

Arribat el moment en què, per fi, es poden crear els partits polítics, com va ser el procés de creació de CDC a Cerdanyola?

En un primer moment, jo no tenia cap intenció de formar part de res que es pogués assemblar a un partit polític.

Però algunes de les persones que –com era el meu cas- eren conegudes al poble per les nostres activitats cívico-culturals, aviat vam rebre ofertes per integrar-nos en partits. En el meu cas, em van convidar a formar part de les 33

Acte de CiU al Casal al 1979. Entre d’altres, es pot veure a Manel Zarroca, Jordi Escoda, Àngela Miquel, Miquel Roca i Toni Morral. Cedida per Jordi Escoda

agrupacions locals del PSUC, d’ERC i de CDC. Finalment, em vaig decidir per CDC, però amb la condició que em comprometia a col·laborar amb ells com a independent i que no m’hi afiliaria mentre estigués a l’Ajuntament.

També vaig afegir que quan deixés de ser regidor, si l’actuació del partit en tots els àmbits m’agradava, aleshores m’afiliaria. I això, finalment, va ser el que vaig fer... Vaig ser militant quan vaig plegar de l’Ajuntament.

Quins noms recorda d’aquells primers temps de Convergència a la nostra població?

Pel que jo sé, el creador del partit a Cerdanyola va ser Manel Zarroca. Si no recordo malament, el primer local social era al Carrer Santa Teresa, molt a prop dels cinemes. I també va ser ell, juntament amb Jordi Riba, qui va parlar amb mi per convidar-me a afegir-me al projecte. Ens va presentar Manel Andreu...

Com va ser que vostè passés a ser elegit alcaldable?

Doncs una mica “per sorpresa”, perquè primer m’havien demanat col·laboració. Peró, quan ja havia dit que sí, la meva sorpresa va ser quan em van dir que volien que col·laborés... encapçalant la llista, a la qual cosa inicialment em vaig negar. Entre d’altres coses, perquè era cert que a mi 34

al poble se’m coneixia per tot un seguit d’activitats culturals, però això quedava molt lluny del que podia ser una funció política, i no tenia gaire clar si ho podia fer bé.

Com que van insistir, finalment els vaig proposar -i ells van acceptar- fer una reunió de militants, per elaborar una llista i votar l’ordre. Crec que en aquella reunió érem, com a molt, una trentena de per- “Recordo aquelles municipals sones. D’elles, algunes eren del 1979 com una experiència militants i la major part indedivertidíssima i molt pendents.

engrescadora...”

Es va votar i jo vaig sortir com a cap de la llista, amb Àngela Miquel com a número 2. Si no recordo malament, el número 3 era Antoni Morral, pare de qui arribaria a ser alcalde de la ciutat. El número 4 era Manel Sauló.

Què recorda de les primeres municipals?

Doncs que van ser divertidíssimes. Hi havia un entusiasme, una voluntat i una il·lusió espectaculars. I ara ja no estic parlant només de Convergència, sinó de tots els partits. Ara bé, en la mateixa mesura en què hi havia un gran entusiasme, també hi havia un enorme desconeixement de la gestió d’un Ajuntament. Però va ser molt engrescador...

Recordo aquella primera campanya com una experiència fantàstica. Ens vam fer construir un quiosc de fusta, que es muntava i es desmuntava, i el

Acte de campanya de CiU a l’Aplec de la sardana de la UAB (1979). Cedida per J. Escoda 35

Grup de CiU durant l’històric ple del “No a Canaletes”. Darrera de Toni Morral (pare), Toni Morral (fill), posteriorment alcalde de la ciutat. “La Veu de Cerdanyola”, revista de CiU

vam anar plantant en diferents llocs del poble, per repartir la nostra propaganda i intercanviar impressions amb la gent. Va coincidir que durant aquella campanya es va fer l’Aplec de la Sardana a la UAB, i també el vam anar a muntar allà. Va ser tot molt maco...

Els primers dies a l’Ajuntament?

Doncs van ser el perllongament d’aquesta «onada» d’entusiasme. Vam entrar al Consistori amb unes ganes boges de fer coses. Però aviat ens vam trobar que els funcionaris ens aturaven molts temes, perquè no hi havia prou calers o, senzillament, perquè allò no era competència municipal... cosa que nosaltres potser no sabíem.

Nosaltres volíem girar-ho tot com un mitjó, però aviat ens vam adonar que les coses no eren tan fàcils com havíem imaginat primer, i que només amb la nostra voluntat, per més esforços que dediquéssim, no podríem canviar tot el que volíem al ritme que ens hauria agradat...

L’experiència va ser molt positiva, perquè ràpidament els tres partits majoritaris (PSC, PSUC I CIU) ens vam posar d’acord, en el que més tard es va conèixer com a “Pacte de Progrés”. En bona mesura, tres dels principals objectius que va tenir aquest “Pacte de Progrès” van venir marcats per tres “obsessions” –digue-m’ho així-que teníem els tres partits. Els socialistes tenien molt clar que a Cerdanyola havien de fer un Ateneu, la gent del PSUC tenia com un dels seus principals reptes aconseguir un nou ambulatori. I nosaltres ens havíem marcat la fita d’una piscina coberta, que pogués servir tant per a la canalla com per a la gent gran...

36

Està clar que hi havia molts més projectes que també eren importants, però aquests tres van ser els que cada partit va posar a sobre de la taula a la primera reunió de la Comissió Permanent que es va fer a l’Ajuntament...

Quina valoració global fa dels seus quatre anys a l’Ajuntament?

Globalment, molt positiva. Encara que caldria dir que jo pensava que faríem moltes més coses de les que finalment vam fer i que el tomb que faríem a la situació seria molt més espectacular del que finalment va ser, la veritat és que fer política municipal “En aquella primera en una població de les dimensions de Cerdanyola és molt legislatura, el PSC volia fer gratificant. Sobretot, perquè com fos un Ateneu. El PSUC, de seguida veus els resultats de les decisions que prens. És un ambulatori. I nosaltres, una a dir, si decideixes millorar les piscina coberta per a la canalla condicions d’un carrer o augi la gent gran” mentar, per exemple, la vigilància policial en un punt concret, de seguida pots “tocar” els resultats del que s’ha fet. Suposo que això, en grans ciutats com Barcelona deu ser molt més difícil de veure perquè, per força, les decisions es prenen més “des de la distància”.

Com a fets concrets, què destacaria?

Com a fet positiu, sens dubte, el fet d’haver aconseguit finalment dotar Cerdanyola de la piscina municipal, que ja hem comentat que era un dels nostres grans objectius. Com a fet negatiu, el 23-F, que vam passar tots els regidors de l’Ajuntament tancats -tota la nit- al Saló de Plens, parlant. No recordo haver parlat mai tant en tota la meva vida com aquella nit...

Acció en contra del projecte de barri de Canaletes a la Plaça Abat Oliba de Cerdanyola. Fotografia de Miquel Sánchez, cedida a la Comissió organitzadora del 40è aniversari de l’Assemblea Democràtica de Cerdanyola 37

Un altre tema molt important va ser quan es va aconseguir aturar Canaletes.

Per dir-ho d’alguna forma, es tractava de construir a Cerdanyola “una segona Ciutat Badia”, però sense cap mena d’equipament. Ni escoles, ni assistència sanitària, ni cap altra mena de servei.

Aviat vam veure que allò calia aturar-ho, i després de fer tot un seguit de consultes al poble, aviat es va veure que el sentiment dels veïns també era majoritàriament aquest.

Finalment, en el decurs d’un ple que jo crec que es podria qualificar d’ “històric” amb el Saló de Sessions ple de gom a gom, el tema es va poder aturar, sortosament, amb un acord que deia “Zero Habitatges a Canaletes”. Molts anys més tard, es va acabar construint a la zona, però el que finalment es va fer ja no tenia res a veure amb el projecte que en aquell moment es va aconseguir aturar.

Ja per acabar, perquè no es va tornar a presentar?

Doncs perquè en aquell moment jo ja tenia cinc fills i la veritat és que entre la feina, la dedicació que havia tingut amb el Casal Parroquial i posteriorment, la meva tasca municipal, durant uns quants anys jo per casa meva parava molt poc. Ja des d’un primer moment jo havia pactat amb Convergència que em dedicaria a l’Ajuntament durant una legislatura, però que

Marta Ferrusola amb militants de CDC - Cerdanyola, als anys 70. Publicada a “La Veu de Cerdanyola” (revista de CDC) 38

Ramon Trias Fargas (conseller de finances de la Generalitat), Àngela Miquel (regidora de CiU a l’Ajuntament de Cerdanyola) i Celestino Sánchez Publicada a “La Veu de Cerdanyola” (revista de CDC)

després plegaria, perquè la meva família també em necessitava. I aquell pacte es va respectar. En acabar la primera legislatura vaig plegar per dedicar-me més a la meva família, que ja tocava...

Celestino Sánchez comentava a l’entrevista que li vam fer fa unes setmanes, que una de les coses que a ell el posaven una mica nerviós era quan, degut als equilibris que calia fer entre els tres partits, molt sovint calia “aparcar” temes mentre no s’arribava a un acord...

Home, segur que de vegades això passava, però jo no ho recordo com un gran problema. Sí que recordo que algunes vegades els que havien tingut problemes per arribar a un acord en alguns temes eren el PSC i el PSUC, la qual cosa plantejava situacions complicades, ja que els dos partits tenien aleshores una representació molt similar i, per tant, es produïa una mena d’“empat tècnic”. Però el que passava en aquestes ocasions era que el nostre vot –el de l’Àngela Miquel i el meu, que érem els representants de CiU a la Comissió Permanent- era decisiu per decantar la balança. En aquests moments, no recordo cap assumpte important que es quedés sobre la taula.

En canvi, sí que recordo moltes discussions a les quals quedàvem encallats, senzillament perquè eren temes que no eren de competència municipal.

Per una altra banda, també caldria afegir que qui tenia la responsabilitat màxima del govern era Celestino Sánchez, i que per tant ell devia ser el més frustrat quan veia com els temes no sortien endavant. Ell ho deu recordar millor, perquè ho vivia de més aprop...

39

Octavi Morado, núm. 2 d’UCD a les municipals de 1979

“L’experiència d’haver estat regidor durant aquells anys és impagable” Octavi Morado va formar part, el 1979, de les llistes de la UCD, l’únic partit de l’Ajuntament que en aquell moment no formava part del “Pacte de Progrés” i que, per tant, no formava part del govern municipal. Ocupava la segona posició de la llista, però va acceptar fer l’entrevista perquè l’alcaldable del seu partit aquell any (Ramon Mercadé) havia mort, malauradament, poc abans.

Com va arribar a Cerdanyola?

Vaig arribar a Cerdanyola cap a l’any 1967, poc després d’acabar la carrera de magisteri a Girona, que és d’on jo sóc. Quan vaig acabar d’estudiar, a Girona era gairebé impossible trobar feina com a mestre. Però vaig tenir la sort de que un dia que vaig venir a Cerdanyola per visitar a la que seria la meva dona (l’Esperança) algú em parlés del Col·legi del Sr. Sala (el que més tard seria el Virio) i em digués que buscaven professors. Vaig tenir la sort que em contractés. Va ser l`inici d’una relació molt forta, i vaig acabar treballant molts anys al seu col·legi.

Quins records té dels últims dies del franquisme?

“UCD va ser sempre, a Cerdanyola, un partit minoritari. Molta gent ens situava a molt poca distància ideològica de Fuerza Nueva”

Durant el franquisme jo no vaig tenir, en cap moment, una activitat política. Estava centrat en la feina i la família. Els meus principals records dels temps posteriors a la mort del Franco és la gran sensació d’incertesa que es va apoderar del país. Recordo que parlava molt sovint del tema al Bar Grau amb el Joan Grau, un dels propietaris de l’establiment, que si no recordo malament es va presentar a les municipals del 79 amb les llistes de CiU, i amb qui jo tenia molta amistat.

El meu interès per la política es va començar a despertar a partir que anomenen president a Adolfo Suárez. De seguida em va semblar que era una figura política de primer ordre, i em va agradar la seva forma d’actuar. Va coincidir que en aquells moments jo jugava molt a tennis. Allà coincidia amb el Ramon Mercadé, i ell va ser qui un dia em va dir que havia decidit entrar en política, afiliant-se a la UCD i als Centristes de Catalunya, que era la seva “branca catalana”. Aviat em va convidar a afegir-me al projecte, 41

Regidors porten el fèretre de Carles Buigas, al 1979. Mercadé i Morado (UCD), Antoni Morral i Àngela Miquel (CiU) i López Braña (PSC)

i em va presentar al President de Centristes de Catalunya a Cerdanyola, que era l’Àngel Arias.

Jo, en primer moment, no hi estava interessat. I menys encara per integrar-me en un partit com Centristes de Catalunya, que a Cerdanyola era totalment minoritari. Eren l’Àngel Arias i poca gent més. I dels que eren, no hi havia ningú excessivament conegut o “emblemàtic” a Cerdanyola.

L’únic més popular era el Ramón Mercadé, gràcies a la seva tasca de constructor. En canvi, jo tenia una certa popularitat, degut a la meva feina com a professor amb el Sr. Sala i també al fet que la família de la meva dona fossin els propietaris de la papereria Puig. Total, que suposo que per això els interessava que m’afegís al seu projecte, i finalment la veritat és que van aconseguir engrescar-me... Cosa que no va fer gaire gràcia a la meva família, entre d’altres coses perquè aquella formació política tampoc era la millor vista a casa nostra...

Aleshores, finalment, com va ser que es va presentar?

Doncs perquè, sincerament, al final m’havien mig convençut amb els arguments que era un moment en el qual calia que la gent s’involucrés, si volíem que el procés democràtic tirés endavant. I –tot cal dir-ho- tampoc em van venir a buscar de cap altre partit polític. Potser si hagués tingut alguna altra oferta m’hagués decidit per una altra força, potser de caire més catalanista.

42

Per altra banda, no oblidem que en aquell moment el partit majoritari era la UCD. I jo m’havia anat documentant i havia anat llegint llibres sobre Suárez, i cada cop tenia més clar que el seu projecte reformador valia la pena. Finalment, qui em va acabar de convèncer va ser precisament en Joan Grau, que un dia parlant al Bar, em va dir: “Mira, ara el que cal és que tots treballem perquè això acabi bé. I el que cal és que a tots els partits hi hagi gent moderada, amb capacitat per parlar, pactar, i cedir quan calgui...

I això tu ho saps fer. O sigui que no li donis més voltes...”.

Total, que em vaig afiliar. Poc després va caldre fer la llista municipal, amb el Ramon Mercadé de cap de llista i jo al número dos. Al final, vam aconseguir tancar la llista, encara que ens va costar molt, perquè com et dic a Cerdanyola el partit no era precisament gaire gran...

Què recorda d’aquella campanya?

“Ens va costar molt esforç tancar la llista electoral.

Recordo aquella campanya com una experiència molt dura”

Doncs que per nosaltres va ser molt dura. Com ja hem dit, érem molt poca gent. En canvi, el PSC o el PSUC eren molt nombrosos, i a més aviat vam veure que molta gent ens situava, per dir-ho d’alguna manera, a poca distància de Fuerza Nueva.

La tensió era molt gran, i de vegades semblava que potser podria haver algun problema entre els militants que enganxaven cartells. Per sort, mai va passar res. Suposo que ens va tocar rebre totes les ganes que tenia la gent d’enviar la dreta a fer punyetes d’una vegada. El més “fomut” és que nosaltres –ni el Ramon ni jo- no ens identificàvem amb aquesta postura, i crèiem que érem prou coneguts al poble com per a que ningú no ens identifiqués amb segons quines ideologies...

Van treure dos regidors. S’esperaven aquests resultats?

Sincerament, no. Vem treure uns 1.300 vots, la qual cosa com bé dius ens va suposar tenir dos regidors. Nosaltres ens esperàvem tenir-ne quatre o cinc, perquè encara que el partit al poble fos petit, en aquell moment els centristes eren la formació majoritària. O sigui que el resultat va ser una sorpresa bastant desagradable. Malgrat tot, cal dir que Cerdanyola en aquells moments era una ciutat bàsicament obrera. I el que no es pot ignorar és que els partits d’esquerres portaven ja molt de temps treballant en tots els àmbits, i això òbviament els va proporcionar uns resultats molt bons, que s’havien guanyat a pols amb la feina de molts anys...

Què recorda dels primers dies a l’Ajuntament?

El principal record és un sentiment increïble d’il·lusió. No oblidem que érem els primers regidors elegits democràticament des de feia dècades.

43

Detall de la propaganda electoral de la UCD a les municipals de 1979 a Cerdanyola

Només això ja justificava una sensació d’entusiasme molt gran. Al mateix temps, encara persistia el sentiment d’incertesa. Encara que feia ja quatre anys que havia mort Franco, ningú tenia encara gaire clar com evolucionaria tot allò. I, de fet, dos anys més tard vam patir el 23-F. El seu partit va ser l’únic que va quedar fora del Govern Municipal, en quedar també fora del Pacte de Progrés... És cert. I jo sempre he pensat que això va ser una mica injust, perquè com ja t’he dit hi havia molts sectors del poble en els quals a nosaltres se’ns veia com si fóssim els representants de la dreta pura a Cerdanyola, cosa que jo crec que no era així. Potser aquesta mateixa imatge es tenia a tota Catalunya, i per això vam quedar fora del Pacte de Progrés.

A mi em van passar coses que em van sorprendre desagradablement, com per exemple que de cop i volta comencés a girar-me la cara pel carrer gent amb qui jo sempre havia tingut una bona relació, abans de presentar-me pels Centristes. I també ens van reventar alguns actes que vam intentar fer al poble, per captar més afiliats. Però en fi. Son coses que ja han quedat enrere, i que no val la pena recordar...

Però hi havia moltes diferències entre les seves posicions i les dels altres grups polítics?

Això caldria matisar-ho. En general, jo diria que en els temes estrictament locals, que afectaven el municipi, no hi havia gaires diferències, i moltes vegades acabàvem votant a favor del que proposaven els partits que formaven el govern, amb la qual cosa la major part dels temes s’acabaven aprovant per majoria.

44

On, en canvi, sí que havia més diferències era quan es volia discutir al ple, per exemple, temes com l’avortament. En punts com aquest, independentment del fet que cadascú tingués les seves creences religioses o ètiques, nosaltres habitualment el que dèiem era que el Ple no era el lloc on calia parlar d’aquesta mena de coses. I en punts com aquest sí que hi havia diferències. Als primers plens, que van ser molt tensos i amb la sala plena de gent de gom a gom, més d’una vegada quan ens tocava parlar molts membres del públic (que, en molts casos, tots sabíem a quins partits pertanyien...) es posaven a escridassar-nos, i les havíem de sentir de tots colors...

Sembla que tots els regidors d’aquella legislatura recorden especialment el 23-F...

Home, és clar. Va ser molt fort.

“Ens va costar molt esforç Com han recordat setmanes tancar la llista electoral. passades en Celestino Sán– Recordo aquella campanya chez i Jordi Escoda, aquella nit la vam passar tots junts a com una experiència l’Ajuntament, tancats. I encamolt dura” ra hi havia gent que ens deia al Ramon i a mi: “Vosaltres dos, rai, no us tocaran ni un pèl...”. I això em treia de pollaguera, perquè en aquells moments ja havíem vist tots com estaven tractant al Suárez i al Gutiérrez Mellado. A més, algun dels que ens deia aquestes coses és cert que estaven allà tancats, però portaven –com és lògic, per altra banda...- el passaport a la butxaca. Però en fi. Al final, per sort, no va passar res...

Es devien sentir bastant aïllats...

Al començament sí, però des d’un primer moment nosaltres vam deixar clar que encara que fóssim l’únic partit que no formava part del govern, volíem participar activament en tots els temes. La veritat és que primer ens feien una mica “el buit”, però després mica en mica suposo que van veure que nosaltres només volíem treballar per al poble i que la nostra actitud era constructiva i tot això va anar canviant. Al final, va arribar un moment en el qual tant Celestino Sánchez com Enrique Senabre ens comentaven els temes de la Comissió Permanent per saber quina era la nostra opinió, encara que nosaltres no en formaven part. Al final, fins i tot ens enteníem amb l’Espín, amb qui teníem més diferències... Al final, crec que puc dir que fins i tot vam jugar un paper trascendental en alguns temes de bastant importància...

Com quin, per exemple?

Doncs el més destacat seria el paper que vam jugar quan el Govern Central es va plantejar tancar la comissaria de policia. La Policia Nacional feia anys 45

que estava en un edifici que no reunia les condicions adequades, i com que no en trobaven un de millor, van decidir tancar-la. Això passava, a més, en un moment en el qual a Barcelona havien fet molta pressió per fer fora els delinqüents, i aquests s’havien desplaçat cap a la perifèria, motiu pel qual a Cerdanyola la inseguretat havia pujat molt.

Finalment, i com que el partit que manava a Madrid era el nostre, vam decidir juntament amb l’Alcalde i el Jordi Escoda (que portava els temes de governació) que el Ramon Mercadé i jo ens féssim càrrec del tema. Finalment, vam aconseguir que la comissaria no es tanqués, i es traslladés al mateix lloc on encara està ara.

També ens va tocar jugar un paper bastant actiu durant l’època –curta, però “intensa”- en la qual van començar a tancar fàbriques a Cerdanyola, i els treballadors venien a protestar a l’Ajuntament, i en algunes ocasions fins i tot el volien “assaltar”.

I nosaltres no podíem fer res.

“L’Alcalde i Jordi Escoda Què volien que féssim? Que ens van demanar, ja que l’Ajuntament prohibís a la UCD manava a Madrid, fàbrica tancar? Com et deia, això no va durar gaire temps, que intentéssim que la però sí que va provocar algucomissaria de policia no nes situacions molt tenses...

marxés de Cerdanyola. Ho vam aconseguir”

tes. Vostè no va voler seguir a la política?

A la segona legislatura el seu company va tornar a ser regidor, però ja amb els socialis-

Efectivament, el Ramon va repetir com a regidor a la segona legislatura, a les files dels socialistes, la qual cosa potser pot significar que, com et deia, la percepció que es tenia de nosaltres al 79 ja era molt diferent al 83. Jo, sincerament, no vaig voler continuar. Al meu partit, al 1983, ja hi havia moltes tensions internes. Encara que hi havia molta gent de centre, també és cert que hi havia molta gent que era de dreta pura, i fins i tot potser alguna gent d’extrema dreta. I es començaven a veure tot un seguit de moviments amb els quals jo no estava d’acord. En concret, ens van començar a dir des de la direcció que havíem de fer més “oposició dura” a l’Ajuntament. I aquest era un paper amb el qual jo no em sentia a gust. La veritat és que em vaig anar desil·lusionant de la política. Finalment, vaig plegar com a regidor pocs mesos abans de les eleccions de 1983 i ja vaig plegar de la política.

Però l’experiència d’haver estat regidor durant aquells anys és una vivència impagable.

46

Portada del trĂ­ptic electoral de la UCD a les Municipals del 1979 47

Angelina Puig, cap de llista de l’Entesa per Cerdanyola

“Em pregunto què hauria passat si no ens haguéssim escindit abans de les eleccions”

Angelina Puig és doctora en Història. Va néixer a Barcelona, va arribar amb dos anys a Cerdanyola, on va viure durant dècades, abans de tornar a Barcelona. En començar la transició, militava al PSUC. Poc abans de les primeres municipals després del franquisme, però, va formar part d’una escissió que va acabar presentant a aquelles eleccions una llista pròpia que va impedir la victòria del seu antic partit.

Quins records té dels últims anys del franquisme?

Va ser una època molt “efervescent”, on semblava que els esdeveniments “bullissin”. Érem conscients que estàvem vivint uns moments històrics, que s’acabava una etapa històrica. En el meu cas, aquesta sensació potser va ser encara més intensa, perquè la mort de Franco va coincidir amb l’inici de la meva activitat política, el “Al 1976 vaig assistir amb 1976, amb una doble militància.

Cristina Marí i Ana Hidalgo a Com va ser aquest inici?

les Jornades Feministes de Barcelona. Allà va començar la meva primera militància: la feminista”

A casa meva, encara que ningú era militant de cap partit, sempre havíem estat d’esquerres. El meu pare era de la “Quinta del Biberó”, republicà, i el meu avi va ser el regidor que va proclamar la República a Cassà de la Selva...

Durant els últims anys del franquisme hi havia, bàsicament, dues vies mitjançant les quals podies entrar en contacte amb els moviments polítics d’oposició: o eres universitari o treballaves en una fàbrica. Jo ni era universitària ni treballava en cap fàbrica. Per tant, estava totalment “desconnectada” d’aquest món.

El 1976, però, es van fer a Barcelona les Primeres Jornades Feministes, a les quals vaig assistir amb altres dues noies de Cerdanyola: la Cristina Marí, que era molt amiga meva, i l’Ana Hidalgo. Totes tres vam tornar molt impactades, i encara ens va impactar més la reacció dels mitjans de comunicació, que durant els següents dies se’n fotien obertament de l’acte. Immediatament vam decidir crear el Grup de Dones Feministes de Cerdanyola, que va ser un dels primers, i un dels pocs que encara existeix dels que es 49

van posar en marxa aquells dies. La creació d’aquest grup, amb el qual es va iniciar la meva activitat en el món del feminisme, és una de les coses de les quals em sento més orgullosa...

Diu que la premsa se’n “fotia” de l’acte?

De forma descarada. Avui sembla difícil d’entendre, però és que això és una conseqüència de la gran velocitat amb què algunes coses han canviat –afortunadament- en aquest “Poc després d’iniciar la meva país. El 1975 la dona vivia a Espanya en una situació de militància feminista em van repressió total, tant a nivell convidar a un acte del PSUC legal i oficialment reconegut –no teníem molts dels drets (encara il·legal) a Terrassa. bàsics que tenien els homesAquí es va iniciar la meva com social. A tall d’exemple, segona militància” jo no vaig entrar a la universitat quan ho hagués hagut de fer perquè en aquell moment ja sabia que qui havia de ser el meu marit no volia estudiar. I el que estava clar és que un matrimoni on la dona era universitària i el marit no, no podia funcionar de cap manera. Avui sembla increïble, però aquell era l’ambient que es respirava. En aquells moments les dones eren considerades poc menys que com a menors d’edat o discapacitats mentals. Per exemple, no podies obrir un negoci, comprar un pis o tenir un compte bancari sense el permís del teu marit o els teus pares...

Aquelles jornades van fer que moltes dones obríssim els ulls, ens adonéssim que les coses que moltes de nosaltres ja pensàvem i sentíem no eren cap “bogeria” i comencéssim a lluitar per canviar les coses.

El naixement del moviment feminista a Cerdanyola

Dues enganxines distribuïdes a Cerdanyola durant els primers dies del moviment feminista a la ciutat. Cedides per Ana Hidalgo 50

Assemblea a l’Associació de Veïns de Les Fontetes. Amb jersei blau Manel Ezquerra (president de l’Associació, i militant del PSUC) a qui molts “pronosticaven” alcalde de Cerdanyola abans de l’escissió del partit. A la dreta, el secretari de la mateixa, Enric Senabre (PSC).

Es veu també a Josep Soler Barberà (PSUC), Miquel Roca (CDC) i Joan Raventós (PSC). En realitat, era una reunió política “semiclandestina”

I quina era la segona “militància” que va iniciar al 1976?

La política. Molts pocs dies després d’assistir a l’acte feminista de Barcelona -devia ser cap al mes de maig- una amiga meva que es diu Lola (en concret, la mare de Manel Ezquerra, que també acabaria militant al PSUC de Cerdanyola) em van convidar a assistir a un acte que el PSUC feia a Terrassa.

En aquell moment això era bastant fort, perquè “els comunistes”, com tothom els deia, no estaven encara legalitzats i aquesta mena d’actes “semitolerats” havien de ser autoritzats pel governador civil. Aquest en concret sembla que el van autoritzar perquè les autoritats volien comprovar el nombre de persones que hi assistien, i així saber la força real del partit entre la gent.

Aquell acte va ser per a mi un segon “impacte” igual de fort que el que havia rebut pocs dies abans a Barcelona. Els parlaments que vaig sentir aquell dia em van impressionar molt...

Quan va entrar en contacte amb el PSUC local?

De forma gairebé immediata. Encara que continuava sent una organització clandestina, no em va costar gaire localitzar-los i, com que tampoc eren gaire gent, aviat em vaig integrar en el Comitè Local, portant –crec recordar- els temes relacionats amb dona i feminisme. Al mateix temps que jo va entrar el que aleshores era el meu marit, Antonio Morales.

Quins records té d’aquells primers dies com a militant?

Per una banda, em va sorprendre que, encara que fos una formació il·legal que s’havia de reunir d’amagat, fos també una organització amb una jerar51

quia interna molt rígida i clara. Per una altra banda, ens alguns casos eren gent amb molta formació ideològica i molts amb molts anys de militància.

En canvi jo era una noia jove sense experiència prèvia en aquest món i també bastant ignorant, ja que no havia estudiat. Tot això va fer que de vegades la comunicació no fos fàcil...

De totes maneres, jo tenia molt clar que volia treballar pels tres ideals que m’havien portat a militar allà: volia col·laborar en un projecte d’esquerres,

Míting de l’11 de desembre del 1976. A la foto central, Angelina Puig 52

a favor de la nació catalana i feminista. I aquests tres ideals estaven recollits en el seu ideari. O sigui que m’hi vaig involucrar a fons, vaig dedicar moltes hores al partit i de mica en mica em vaig anar formant, de forma autodidacta, en temes polítics.

Com era el PSUC de Cerdanyola en aquells moments? José Espín parla d’un partit molt nombrós, amb centenars de militants...

No et podria donar dades concretes, perquè sincerament ni les tinc ni les recordo. Però sí que era un partit nombrós, que potser tenia uns centenars de militants. El que sí que recordo, per exemple, és la nostra frustració cada cop que ens anaven prohibint molts dels actes o els mítings que volíem fer.

Un record molt especial és “A un míting del PSUC al el del míting al Pavelló d’Esports, al qual van venir 3.000 Pavelló d’esports, davant de o 4.000 persones. Durant l’ac4.000 persones, la gent em va te em va tocar presentar a Gucomençar a escridassar per tiérrez Díaz (el “Guti”). Una de les meves principals lluites parlar en català. Finalment, el al partit sempre havia estat la ‘Guti’ va haver de defensar el defensa del català, encara que meu dret a fer-ho” era conscient que al poble la major part de gent era immigrant, i potser aquesta “causa” no sempre era gaire ben rebuda. El cas és que quan vaig començar a parlar –en català, òbviament...- una part important del públic va començar a escridassar-me. Finalment, va ser el propi Guti qui va haver de defensar públicament el meu dret a expressar-me en la meva llengua...

Com va ser el procés que va acabar amb la seva sortida del partit?

Ja sé que sembla difícil de creure, però la veritat és que ara seria incapaç d’explicar-ho amb detall. Només recordo que lentament s’havia anat creant una situació de tensió molt forta que em va enfrontar amb alguns militants del partit a Cerdanyola, que en alguns casos tenien molta més rellevància que jo, i que fins i tot formaven part de la directiva del partit a nivells supra-locals. Suposo que aquesta tensió s’havia anat creant lentament, perquè no recordo que respongués a un fet concret. Devia ser més una qüestió de tarannà i de formes d’actuar que no pas d’ideologia política...

El cert és que un bon dia, poc abans de les municipals del 79, es va convocar una reunió interna a la qual van venir en Josep Serradell (o “Román”, que era el seu nom durant la clandestinitat) que en aquells moments era un dels responsables destacats del partit, i en Bienzobas, que era el responsable comarcal, per parlar dels conflictes interns que es vivien a la nostra 53

agrupació. En un moment donat es van començar a expressar opinions força dures sobre la meva forma d’actuar i allò es va convertir –o així ho vaig viure jo- en una mena de “judici” contra la meva persona.

En aquells moments, a mi encara en costava acceptar la disciplina estricta a la qual estava acostumada la gent que ja militava durant els anys més foscos del franquisme. O sigui que, finalment, no vaig acceptar més el que allà s’estava dient. Em vaig aixecar i vaig dir, amb tota la dignitat que vaig poder, que no pensava tolerar tot allò i que jo plegava. I vaig marxar de la reunió i del partit...

Van trigar molt a crear l’Entesa per Cerdanyola?

En certa manera el procés va començar aquella mateixa nit. El local del PSUC el teníem en una casa del carrer de Sant Ramon. Encara que jo havia intentat deixar la reunió dig“Quan ens vam escindir, nament, quan vaig arribar al molts potser ni sabíem el que carrer ja estava plorant. Sempre recordaré com Lluís Barera l’eurocomunisme. Però que era aleshores el respossiblement sí que la nostra bosa, ponsable de CC.OO. al poble, d’entendre la política s’hi va sortir corrent a buscar-me, em va ajudar a calmar-me i apropava” em va dir que ell també marxava del PSUC. Finalment, van acabar sortint del partit cinc o sis persones que també tenien problemes amb la directiva local. Ràpidament vam acordar crear una candidatura independent per a les municipals, al capdavant de la qual em van situar a mi, potser perquè jo era també qui en certa forma havia “encapçalat” el trencament amb el partit...

José Espín deia que la seva escissió era la dels “eurocomunistes”...

A mi les etiquetes mai m’han agradat gaire, i a més en aquells moments molts de nosaltres potser ni tan sols sabíem què era això de l’eurocomunisme. Però possiblement sí que la nostra forma de veure la política s’apropava més a aquesta tendència que a la visió que ells tenien del que havia de ser l’acció política... Ara bé, està clar que ja en aquells moments s’estava produint, a nivell general, una revisió del moviment comunista i es debatia com calia renovar-lo. I jo crec que al final la història ha acabat donant la raó a aquells moviments revisionistes, enfront de les persones que en aquell moment defensaven les concepcions més “clàssiques” del comunisme.

Curiosament, finalment van ser aquestes tendències més immobilistes les que van acabar deixant el PSUC i creant el PCC. Però quan nosaltres vam 54

Portada del tríptic electoral de l’Entesa per Cerdanyola 55

marxar els “comunistes clàssics” encara eren el corrent majoritari del partit a Cerdanyola...

Els va costar gaire confeccionar la llista electoral?

La veritat és que no. A Cerdanyola hi havia molta gent d’esquerres, amb un fort sentiment catalanista, que jo crec que potser no formaven part del PSUC, no tant per la ideologia del partit, si no per la rigidesa de la seva forma d’actuar. En aquell moment el PSUC era un partit “comunista pur”, amb una organització i concepció de la vida totalment “La mateixa nit que vam deixar leninista. A l’Entesa ens vam aplegar gent d’esquerres posel PSUC vam decidir crear siblement amb un compol’Entesa per Cerdanyola” nent més marcadament nacionalista i més allunyats de la concepció “internacionalista” que era dominant al PSUC. Així que no ens va costar gaire captar per a la llista gent tan coneguda al poble com Albert Lázaro o Jaume Mimó i molta altra gent, entre els quals ara recordo Jaume Pla, Pilar Rivasés i Gaspar Martínez, per esmentar alguns noms.

Com recorda aquella campanya?

Aquelles primeres eleccions van ser molt especials. Eren les primeres municipals, hi havia molt d’entusiasme i la veritat és que crec que nosaltres la vam viure molt tancats dins de la nostra “closca”, i molt marcats per la nostra peculiar situació. Per una banda, érem fruit d’una escissió del PSUC, i això d’entrada tenia una certa càrrega negativa, fins i tot per a nosaltres mateixos, perquè la llista havia nascut com a conseqüència d’un fet negatiu. D’una altra banda, però, teníem molta il·lusió.

Va ser, a més, una campanya tècnicament molt fluixa. Sempre recordo que el pòster electoral que vam fer era molt lleig. Es veia la meva foto i a sota només deia “Angelina”. Semblava el pòster d’un torero. Va ser una cosa molt voluntarista i amb pocs mitjans.

Al final, però, van treure gairebé un 20 % de vots, que van fer que el PSUC perdés les eleccions al davant del PSC...

Hi he pensat moltes vegades. Què hauria passat a Cerdanyola si no s’hagués produït l’escissió? Hauria estat millor per al poble una victòria del PSUC en aquelles municipals? El que passa és que com a historiadora sé perfectament que aquestes preguntes no es poden fer, perquè mai es pot donar una resposta correcta. De vegades penso que, efectivament, el fet de marxar quan ho vaig fer va ser un error de joventut, i que potser avui no ho hauria fet. Però no es pot ignorar que a començaments dels 80 la força del PSUC 56

havia desaparegut i el PSC es va convertir en el gran partit d’esquerres. Mai podrem saber el que hauria passat a Cerdanyola si aquesta escissió no s’hagués produït.

No va fer cap intent el PSUC de tornar-los a captar, quan van veure que muntaven una candidatura independent?

No. En aquells moments tots érem molt més radicals que ara. I des del meu punt de vista, el PSUC de Cerdanyola i molts dels seus dirigents eren especialment sectaris. Per tant això hauria estat impensable.

Suposo que ni s’ho van plantejar...

Acte de l’Entesa per Cerdanyola a les portes de l’antic Casal Parroquial - Cedida per Miquel Sánchez

Vostè no va sortir elegida regidora per molts pocs vots...

Afortunadament. I dic afortunadament, perquè en aquell Ajuntament jo no hauria tingut cap paper per jugar. A la gent del PSC els vèiem gairebé “de dretes”, i amb els regidors del PSUC la situació no podia ser més hostil. I a més l’Entesa no tenia al darrere cap organització sòlida. Érem poc més que un grup d’amics. O sigui que m’hauria trobat totalment aïllada i sense capacitat d’actuació.

Per acabar, què va passar després d’aquelles municipals? No ho van tornar a intentar?

No. L’Entesa, com era previsible, es va dissoldre. Jo vaig deixar de militar en formacions polítiques fins que, anys després, es va crear IC. En canvi, vaig iniciar una activitat molt intensa al Grup de Dones Feministes de Cerdanyola, que va aconseguir bastants coses d’aquell primer Ajuntament democràtic (després d’haver de pressionar molt...). Aquell mateix any vaig iniciar la carrera d’història i poc després vaig començar a implicar-me molt a CC.OO., sindicat del qual vaig ser membre de la direcció catalana durant gairebé dotze anys.

57

Francisco Morales, cap de llista de Comunistes de Catalunya

“Candidatures d’esquerra radical com la nostra responien a una sensibilitat ben viva en aquell moment” Francisco Morales va ser, en certa forma, el responsable que a les entrevistes inicialment previstes pel ´TOT Cerdanyola’ s’incorporessin els caps de llista de les candidatures que no havien obtingut representació. Després de llegir l’entrevista amb José Espín en la qual titllava la seva llista de ser una candidatura “submarí dels socialistes” va demanar (afortunadament) el lògic “dret de rèplica”. Amb aquest resultat...

Abans de res, ens agradaria saber una mica els seus orígens i com va arribar a Cerdanyola Vinc d’una família d’agricultors extremadament humil de la població de Nigüelas, a Granada. Quan era petit havia de sortir, als matins, amb la meva àvia a buscar herbes al camp per tenir alguna cosa per menjar. Allà, més d’una vegada, la meva àvia es posava a plorar i, mentre caminàvem per la muntanya, anava dient: “Ay, mi pobre hermano, dónde te enterrarían...”.

Al final, la meva mare em va explicar que plorava pel seu “Vinc d’una família molt humil germà, afusellat durant la de Granada. Quan era nen, de guerra civil. Era membre de les joventuts socialistes, i ha- vegades havíen d’anar al camp a buscar herbes per poder via creat la Casa del Pueblo del nostre poble... menjar” Aquestes experiències et marquen. Com algunes de les que vaig passar més tard, com a jornaler en plantacions de blat o de tabac... Potser en aquell moment no es van traduir en un posicionament concret, perquè el meu nivell cultural era encara molt baix, però sí que em van proporcionar una visió del món.

Als setze anys la meva família es va traslladar a Granada. Allà vaig començar a treballar com a cuiner en un col·legi dels Jesuïtes. Tenia un horari brutal. De vegades començava a les set del matí i no plegava fins les onze del vespre... Això va durar fins que un dia va venir al Col·legi un grup de seminaristes de Sant Cugat. Alguns d’ells, posteriorment, s’integrarien en el moviment dels capellans obrers del Baix Llobregat. Un d’ells, en veure les meves condicions de treball, em va informar que estaven a punt d’organitzar una Escola d’Oficis al barri del Clot de Barcelona i que si volia em 59

Publicitat electoral de Comunistes de Catalunya a les municipals de 1979 - Cedida per Francisco Morales

podia trobar feina allà, on també podria estudiar. Li vaig dir que m’interessaria molt intentar-ho. Tres mesos més tard m’arribava l’oferta en ferm.

Total, que vaig pujar amb la meva maleta de cartró a un autobús pirata i vaig venir cap a Barcelona. Dic autobús pirata perquè amb tren no podíem venir. A l’estació de França, en aquell moment, quan veien arribar gent de les meves característiques el més normal era que l’obliguessin a tornar a pujar a un altre tren, de tornada cap a Andalusia.

Com va ser l’arribada a Barcelona?

Era l’any 1960, i em va impactar molt. Jo a casa meva ja havia llegit algun llibre, però quan vaig veure la quantitat de volums que tenien a la biblioteca d’aquella escola per a mi es va obrir tot un món. A més, allà vaig entrar en contacte amb gent com un jesuïta que era germà de Carlos Comín, la històrica figura del PSUC i creador d’organitzacions com Cristianos para el Socialismo o la Joventut Obrera Cristiana (JOC). El meu primer contacte amb els moviments antifranquistes, doncs, es va produir a través d’aquests moviments cristians, que posteriorment, en molts casos, acabarien sent “absorbits” pel PSUC, que pocs anys després es convertiria en el gran aglutinador de tots els antifranquistes.

60

Quan es produeix el salt cap als moviments polítics?

Quan, uns anys més tard, cap al 1967, començo a treballar a l’Olivetti. Allà, Comissions Obreres ja havia començat a infiltrar-se en el Sindicat Vertical i no vaig trigar gaire a entrar en contacte amb persones que sabia que eren del sindicat o del PSUC. Vaig conèixer, per exemple, Manuel Carrión -que anys més tard tindria un paper destacat al PSUC de Cerdanyola i de tot el cinturó industrial- un dia que un company de la fàbrica em va dir que anés a portar un paquet de roba a una persona que trobaria al carrer, al costat de la meva moto. Era Carrión. Estava mig despullat, sense sabates i ple de sang. Em va explicar que la policia l’havia anat a buscar a casa seva de nit per interrogar-lo, ja que sabien que feia de correu de CC.OO. i del PSUC. Li havien clavat una pallissa i l’havien deixat al carrer. Havia vingut a l’Olivetti, perquè allà sabia que trobaria gent que l’ajudaria. A mi aquests exemples m’anaven produint una admiració cada cop més gran i una afirmació de les meves idees.

Cap al 1968 a tot el sector del metall esclata amb força el sindicalisme i es comencen a produir reunions entre membres de diferents empreses com Olivetti, la Maquinista, Pegaso o SEAT, on hi havia una “A finals dels anys 60, més cèl·lula molt potent del FOC d’una vegada m’havia portat a (Front Obrer de Catalunya), Cerdanyola, amb el seu mini, formació on militaven persones com Pasqual Maragall, després d’una reunió, Pasqual que més d’una vegada em va Maragall. Jo no tenia cotxe...” haver de portar a casa, en el seu Mini, després d’alguna reunió, perquè jo no tenia cotxe. Així vaig entrar en contacte amb ells i finalment em vaig acabar integrant en aquesta organització. Al mateix temps em vaig fer càrrec de l’activitat de propaganda de CC.OO.-Metall.

Recordo que teníem tot el material amagat en el pis d’unes monges seglars que vivien al barri de Verdum...

Quan arriba a Cerdanyola?

Doncs el 1967. Els meus pares havien vingut a Catalunya –concretament, a Santa Coloma de Gramenet- dos anys després que jo, el 1962. I quan van poder buscar un habitatge millor, van acabar venint a Cerdanyola i jo amb ells.

Molt aviat em vaig integrar al Casal Parroquial, on vaig entrar en contacte amb gent com Jordi Escoda, Jaume Costa, el doctor Hidalgo o Toni Morral (el pare de l’alcalde) que estaven fent una tasca molt important en l’àmbit cultural. Em vaig trobar molt a gust amb tots ells, així com amb la gent més jove que va començar a venir pel Casal posteriorment, com Xavier Gordo 61

o Xavi Adan. També hi havia altres persones que després serien molt conegudes, com Enric Senabre o Jesús Bolinaga, però que no tenien un paper tan intens com els noms que abans he dit.

Al mateix temps, continuava la meva tasca sindical a CC.OO. i a Olivetti, en unes condicions cada cop més dures. Recordo haver a anat a visitar companys que havien quedat postrats en cadires de rodes, com a conseqüència de les pallisses de la policia, en represàlia per les seves activitats... Com a anècdota, podria comentar que un dels meus aprenents durant aquells anys, a qui vaig portar a les seves primeres reunions sindicals clandestines, va ser Luis Fuertes. Pocs anys més tard, es convertiria en el primer secretari que va tenir la UGT a Catalunya. En aquells moments, però, la UGT era pràcticament inexistent i tot el pes de la lluita el duia CC.OO. Finalment, el 1968, la policia en va agafar durant una redada que van fer contra un grup de gent que estàvem reunits a Barcelona, preparant l’Onze de Setembre. Ens van dur a la Via Laietana i encara que em vaig fer el boig, defensant la tesi del “passava per allà” i no tenia res a veure amb els fets, aviat van comprovar que era mentida.

Hi havia un policia de Còrdova que em deia “pero paisano, cómo te metes en estos berenjenales de catalanes...”. Al final, em van clavar una pallissa tan gran que em van destrossar l’aparell intestinal. Dos anys més tard em van haver d’operar per solucionar el problema. Això, juntament amb el fet de que el 1971 em vaig casar, van fer que abandonés temporalment l’activitat política...

“Al 1968, la policia em va destrossar l’aparell intestinal d’una pallissa. Em van acomiadar de la fàbrica...

Durant una època vaig deixar l’activitat política i sindical”

Però hi ha gent que l’anomena com un destacat dirigent veïnal d’aquells anys...

Però no polític. Jo no vaig deixar d’anar al Casal ni em vaig desentendre dels problemes del barri. Només vaig deixar la militància política i sindical. En aquest darrer cas, a la força, perquè vaig perdre la feina i ja no vaig poder trobar treball en cap altra fàbrica. Ningú em volia, perquè estava fitxat. Em vaig haver de reciclar, fent un curs per aprendre a reparar aparells de TV. Però la policia em seguia buscant cada cop que hi havia problemes. Més d’una vegada em van venir a buscar al Casal Parroquial. Com a mínim una vegada no se’m van endur detingut gràcies a la intervenció directa del doctor Hidalgo, de Jordi Escoda i de Jaume Costa. Més tard uns amics comuns 62

em van dir que havien aconseguit aturar els policies que m’esperaven a baix. De tot això, me’n vaig assabentar més tard... En aquell moment ningú em va dir res. Estàvem en una reunió per renovar la Junta, que va seguir amb tota normalitat sense que ningú m’informés del que estava passant...

Al mateix temps tenia un paper molt directe en totes les accions veïnals que es feien per reclamar a CasamitCarlos Lucio jana que resolgués els problemes del barri. Ningú que no ho hagi vist pot imaginar, ara, el que era el barri de Banús en aquells moments: un veritable fangar. Carrers sense asfaltar, cap mena de serveis... Era totalment escandalós.

Molta gent parla de la “batalla campal” que es va produir un dia a l’actual plaça de la Constitució com d’un episodi cabdal d’aquella lluita... És cert. Allà es feien els mòduls amb els quals es construïen els blocs. I, a més, estava previst fer més pisos. Fins que un bon dia, els veïns, de forma espontània –bé, de fet no tan espontània- vam enderrocar les barreres que protegien les instal·lacions de la constructora i es van pro“Carlos Lucio, un dels líders duir unes quantes destrosses. veïnals a la Cerdanyola dels Cal dir que abans que tot coanys 70, va acabar integrat a mencés va venir un policia i em va dir “sobre todo, no nos ETA pocs anys després, on va pongáis en un compromiso. Esser mort per la policia. Em va perad a que nos vayamos...”. I afectar molt...” això vam fer. En tots aquests fets també va jugar un paper molt destacat una altra figura que va acabar molt malament, però que en el seu dia també se la va jugar a Cerdanyola: Carlos Lucio.

El líder veïnal que va acabar a la ETA i va morir en un enfrontament contra la policia?

Aquest mateix. Però abans va ser membre de Bandera Roja. Encara que jo no pugui justificar, sota cap concepte, cap mena de terrorisme (ni tan sols el primer mort d’ETA), em nego a renegar d’una persona que va ser un excel·lent amic meu i que va donar la cara a Cerdanyola en moments molt difícils. Sé –perquè ell m’ho va confessar una de les últimes vegades que el 63

vaig veure- que havia estat involucrat en fets de tan desgraciada memòria com els de la Central Nuclear de Lemóniz, i també em va dir que estava amb ETA. L’última vegada que ens vam veure, una de les coses que em va dir va ser que no era possible que jo deixés de banda l’activitat política, i menys en uns moments com els de la transició. Va ser un dels motius que, finalment, em van fer dir que sí quan em van venir a buscar a les municipals del 1979. Ja no vaig saber res més d’ell fins que no vaig veure la notícia de la seva mort als diaris. Em fa afectar molt...

Com va ser que es presentés pels Comunistes de Catalunya? Perquè no amb el PSUC o els socialistes?

Publicitat electoral de Comunistes de Catalunya a les municipals de 1979 - Cedida per Francisco Morales 64

El 1979, el FOC ja no existia. Vaig tenir una oferta de la branca catalana del PSOE. Fins i tot vam tenir una reunió amb Triginer i crec que també Josep Font al Casal Parroquial, però la veritat és que no em va convèncer com m’ho van plantejar. Venien a dir que els dies de la lluita als barris havien d’acabar i que calia buscar la reconciliació nacional. Pel que fa al PSC, en aquells moments el vèiem gairebé com un partit de centre, encara que possiblement després s’ha vist que tocaven més de peus a terra que no pas nosaltres...

Pel que fa al PSUC i al PCE, eren moltes les persones que ja en aquells moments opinàvem que havien renegat d’alguns dels seus principals trets d’identitat, en el seu afany de facilitar una transició pacífica. Per exemple, a l’hora d’acceptar la monarquia, renunciant per tant a la República. Si vols, puc fins i tot acceptar que això és un símbol, però és que els símbols tenen la seva importància...

Pot semblar que el que dic és molt radical, però no perdem de vista que, a finals dels 60, gent de tan de “En aquell moment, érem renom com Jordi Solé Tura, que estava empresonat a la molts els que veiem al PSC Model de Barcelona, ja prepagairebé com un partit de rava el que després seria Bancentre. Després veuríem que dera Roja –la primera escissió potser tocava més de peus a important del PSUC-, perquè creia que el PSUC s’havia desterra que nosaltres...” virtuat. D’això en podria parlar molt i molt bé Saturnino Bernal, que va coincidir a la Model amb ell, i que va viure de prop aquella etapa. També és cert que poc després Bandera Roja es convertia en “Bandera Blanca” i tornava a integrar-se al PSUC. I no només això. Solé Tura acabaria sent... un dels pares de la Constitució.

Sorpreses de la vida...

A Cerdanyola hi va haver molta gent que es va arriscar molt durant aquells anys, fins i tot integrant-se en organitzacions com el FRAP. Seria el cas de persones com Xavi Gordo o Juan de Dios Cañete, que després va ser regidor amb el PSC. En definitiva, les coses no van ser tant fàcils com ara sembla. El “nou ordre” no es va acceptar en dos dies. Hi va haver molta gent que vam seguir mantenint unes postures molt més a l’esquerra que les dels grans partits. I érem bastants...

El cas és que Comunistes de Catalunya va ser una coalició on hi havia Bandera Roja i altres grups, que es va crear a tota Catalunya seguint una d’aquestes sensibilitats. Em van demanar que m’hi integrés i, recordant la meva última conversa amb Carlos Lucio, ho vaig fer...

65

Fa algunes setmanes, José Espín deia que la seva candidatura era un “submarí” dels socialistes...

També hi va haver gent que ens va dir que érem “candidatures fantasmes”. I crec que Carrillo ens va qualificar de “cabezas de ratón” o quelcom semblant... En el cas de Cerdanyola potser Espín pugui pensar això perquè posteriorment Cañete va ser regidor amb el PSC i jo també em vaig afiliar a aquest partit, però ell hauria de saber que, en aquell moment, aquests partits d’esquerra radical responien a una sensibilitat ben “L’assistència als nostres viva. Deixant de banda el fet mítings era tan gran que vam que a la nostra llista hi havia gent que feia poc que havien pensar que com a mínim estat a presó, que difícilment obtindríem un o dos regidors” s’haurien convertit en “submarins” de ningú...

Com va ser que el triessin alcaldable?

Per votació. Va ser una sorpresa, la veritat. Però es va fer una votació secreta i va sortir el meu nom.

Què recorda d’aquella primera campanya?

Que als nostres mítings venia molta gent i fins i tot de vegades membres d’altres partits polítics. Recordo, per exemple, haver vist Albert Lázaro, que es presentava amb l’Entesa, que liderava Angelina Puig. L’assistència era tan gran que al final vam arribar a pensar que podríem tenir un o dos regidors. Hi havia gent que ens deia “tranquils, que a vosaltres us coneix molta gent i a molts dels socialistes no els coneix ningú...”.

També hi havia gent que ens deia que no entenien que el PSUC, l’Entesa i nosaltres ens presentéssim per separat... Molta gent pensava que estàvem dispersant inútilment el vot que hi havia a l’esquerra del PSC...

En tot cas, he de dir que jo sempre vaig ser conscient de la gran importància de la memòria històrica i sabia l’atracció que les sigles dels socialistes tindrien en molta gent. No em feia unes il·lusions excessives però, com et deia, sí que vaig arribar a pensar que podríem treure un o dos regidors.

Finalment, però, no va ser possible...

Abans ha comentat que posteriorment es va acabar afiliant al Partit Socialista...

Sí. Això va ser perquè, poc després de les municipals del 1979, em van convidar a la inauguració del local de la UGT. El venia a inaugurar Luís Fuertes, ja com a Secretari de la UGT a Catalunya. Ens vam retrobar i va 66

Publicitat electoral de Comunistes de Catalunya a les municipals de 1979 - Cedida per Francisco Morales 67

servir per tenir més contacte amb gent del PSC de Cerdanyola, i adonar-me que en aquell partit hi havia molta democràcia interna. Finalment, em vaig acabar afiliant i integrant-me al corrent crític Izquierda Socialista. Això em va portar a fer molts viatges a Madrid i a conèixer gent tan interessant com Pablo Castellano i Tierno Galván.

“Finalment, vaig militar al PSC. El vaig deixar, però, pel referèndum de l’OTAN. No he tornat a militar en cap partit polític, però sí en entitats com Via Verda”

No va tenir oportunitat de ser regidor?

Doncs sí, en una assemblea es va votar el meu nom i el d’altres companys, però vam sortir en unes posicions massa elevades, la qual cosa va provocar l’immediat rebuig de determinats membres de la cúpula del partit, que van amenaçar amb dimitir si això es duia a terme.

Al final, ho vam deixar córrer...

Durant la meva estada al PSC, però, vaig viure moments molt intensos, com la nit del 23-F, que tots els regidors van passar tancats a l’Ajuntament amb dos o tres militants que els fèiem companyia, i on vaig veure gestos tan emocionants com López-Cano oferint les claus del seu cotxe a Celestino, per si havia de fugir. Abans, però, vam haver d’amagar bona part

68

Pintada a favor de Bandera Roja (una de les formacions integrades a Comunistes de Catalunya) als carrers de Cerdanyola als anys 70 - Foto: Miquel Sánchez

dels papers “compromesos” que hi havia a l’agrupació local. En el cas dels meus, amagats en un edifici en obres que hi havia a la UAB. També vaig tenir l’oportunitat de treballar colze a colze amb Enric Senabre.

En la meva opinió, potser el polític més important que hi ha hagut en aquest poble. I dic això encara que hem mantingut diferències polítiques profundes i alguna discussió més que sonada. Però és un home que tenia les idees molt clares, amb qui es podia parlar i treballar. Amb ell vam fer el que crec que és el primer vídeo electoral que es va utilitzar en una campanya política a Cerdanyola, a les municipals de 1983. Encara el conservo...

Finalment, vaig deixar el Partit Socialista coincidint amb el referèndum de la OTAN. Ens van convocar un bon dia al carrer Nicaragua perquè Txiqui Benegas ens pogués informar sobre el canvi de postura del partit i, quan vaig demanar el micro per dir el que pensava, Josep Maria Sala em va dir que a aquella reunió no hi havíem anat a debatre, sinó a començar a treballar per guanyar el referèndum. Quan vaig sentir això vaig sortir per la porta. Aquell dia va acabar, definitivament, la meva militància al PSC. Posteriorment, no ha tornat a militar en cap partit?

No. En canvi, sí que he seguit col·laborant tan activament com he pogut en altres entitats cíviques locals com Cerdanyola Debat o la Via Verda, per esmentar un parell d’exemples.

69

Pere Casamiquela, cap de llista d’ERC

“Al 1979 encara feia poc que havia acabat el franquisme i una opció com ERC, demanant la independència, podia fer encara molta por” Pere Casamiquela es va presentar com a cap de llista per ERC a les municipals de 1979. Encara que van posar molta il·lusió en aquella campanya, i com ell mateix comenta, en aquell moment –i més a les poblacions de les característiques de Cerdanyolaera molt difícil que una opció com ERC arrelés amb força entre els electors, que si volien votar un partit catalanista tenien al seu abast propostes més moderades...

Com va arribar a Cerdanyola?

Vaig néixer a Mollet, encara que la meva família es va instal·lar a Montcada sent jo molt petit. Vaig arribar a Cerdanyola quan em vaig casar. Ens vam instal·lar al Turonet, que en aquells moments era poc més que un descampat, i amb el temps vaig acabar presidint la Comunitat de Propietaris. Mentre era al capdavant de l’Associació ens vam haver d’ocupar d’urbanitzar-ho, fer carrers, posar fanals...

Com es va introduir en el món de la política?

“L’agrupació d’ERC a Cerdanyola la vam crear jo mateix i Josep Ollé, que anteriorment ja militava a ERC-Ripollet”

D’adult. De jove no havia tingut mai inquietuds d’aquest tipus. De fet, hauria de dir que el meu coneixement d’aquests temes, així com de bona part de la història de Catalunya, era molt baix. Diguem que no era una de les coses de les quals es parlava a casa meva. Les preocupacions dels meus pares consistien, bàsicament, en tirar endavant a la família.

Fins als 25 anys vaig ser un absolut ignorant pel que fa a la política. Però quan va morir Franco i va començar tota aquella cadena d’esdeveniments i canvis, es va fer impossible no reflexionar sobre el que seria millor per al país. I la meva conclusió va ser que calia aconseguir per a Catalunya el màxim nivell d’autonomia, no descartant fins i tot com a possible fita la independència. Per tant, va ser fàcil decidir que el meu partit era ERC. Un bon dia, i gràcies a la meva activitat al capdavant de l’associació de veïns del Turonet, vaig acabar entrant en contacte amb Josep Ollé, un cerdanyolenc que també vivia al barri i tenia molts contactes (crec que ja era militant) amb l’agrupació d’ERC a Ripollet. Vam començar a parlar de política... i ja no vam parar.

Finalment, vam decidir que no podia ser que a Ripollet hi hagués una agrupació d’ERC i que a Cerdanyola no. Em va engrescar i vam decidir començar a buscar gent per tirar en71

davant el tema. L’Ollé va plegar de la seva activitat política a Ripollet i es va centrar en crear l’agrupació local.

Com van ser els primers temps?

Molt precaris. Les primeres reunions les vam fer a casa seva, però després vam agafar com a seu social un local que jo tenia a l’Avinguda Catalunya.

Allà ens vam quedar fins a les primeres eleccions municipals. A aquell local ens venia a veure la gent que tenia un cert interès pel tema que, la veritat sigui dita... no era gaire.

“Els inicis van ser molt precaris. De fet, ens va costar un cert treball poder tancar aquella primera llista electoral”

Els va costar molt arribar a aplegar un nombre prou significatiu de partidaris?

Els primers llocs de la llista no ens va costar gaire feina poder-los cobrir. Vam anar a buscar a tot un seguit de persones del poble que sabíem que tenien aquestes inquietuds, intentant que fos gent coneguda per la seva tasca prèvia en diferents àmbits. Així va venir gent com Antoni Marco, Roc Cabús, David García o Angel Ruiz (un sindicalista molt actiu, que després seria regidor amb el PSC). A mi em van triar com a alcaldable, potser perquè van considerar que la meva activitat com a President de l’Associació de Veïns del Turonet em proporcionava un perfil més adequat. I, tot cal dir-ho, perquè jo en aquells moments estava eufòric amb el tema, i amb moltes ganes de fer coses...

Ara bé, sincerament, pels records que tinc a l’hora de trobar les persones que sortissin als últims llocs de la llista electoral sí que vam tenir problemes. Les sigles d’ERC, en aquells moments, feien molta por...

Què vol dir?

Que sortíem d’una situació política molt complicada, i en aquells moments encara hi havia molta gent que no s’atrevia a significar-se públicament en segons quins temes. I és clar, per a la gent amb un sentiment nacionalista català, la nostra proposta era la més “extrema”, i per tant potser la més “perillosa” si algú es volia involucrar. En aquells moments era molt més fàcil començar a col·laborar, per exemple, amb CiU, que també perseguia una objectius similars, però que tenia una imatge pública molt més moderada...

Quins records té d’aquella campanya electoral?

Doncs molt i bons i molt dolents. Molt bons, perquè encara que ja vèiem que les condicions no eren les més favorables per a nosaltres, sí que pensà72

73

vem que aconseguiríem treure algun regidor. I per tant vam viure aquella campanya amb molt entusiasme i il·lusió.

Per altra banda, com ja es sabut, al final ens vam quedar fora de l’Ajuntament i això va comportar una decepció molt forta, que ens va “desinflar” bastant, i que ens va suposar un sentiment d’amargor bastant gran...

Caldria afegir, però, que vist amb la perspectiva del temps, el que ens va passar va ser lògic. No podem ignorar que molta gent del poble no ens coneixia, i per tant no es podia esperar que ens votessin “L’assistència als nostres “en massa”. La gent ha de samítings era més aviat baixa. ber a qui està votant, i quina història i aptituds té aquella De fet, els organitzavem conjuntament amb Ripollet per gent. I no era el cas. En canvi, al barri del Turonet –on sí ‘no punxar’...” que erem coneguts- vam tenir uns resultats molt bons, i vam calcular que si el percentatge de vot hagués estat similar a tot el poble, haguéssim aconseguit entrar al Consistori. Però no va ser així...

Venia molta gent als seus actes? Es va donar el cas d’algun partit que tampoc va obtenir representació municipal, però en canvi aplegava a molta gent als seus mítings...

No era el nostre cas. Fins i tot, recordo que algunes de les convocatòries que fèiem, sobretot si venien polítics d’un cert renom, preferíem organitzar-les conjuntament amb els companys de Ripollet, perquè aquesta era la millor manera d’assegurar-nos que no “punxaríem”...

Què va passar a partir del 79?

Ho vam intentar mantenir viu, però ja amb menys empenta. La poca acceptació que teníem al poble va fer que, mica en mica, la nostra agrupació acabés desapareixent... Va arribar un moment en que ens vam adonar de que a tot arreu –i sobre tot en ciutats com a Cerdanyola, on hi ha un component demogràfic molt fort de gent que no és catalana, i per tant és molt difícil que voti a un partit com ERC- caldria que passés un cert temps, abans de que Esquerra agafés empenta.

No es van plantejar iniciar alguna col·laboració amb CiU? Hi va haver contactes. Un militant de convergència, en Ribes, feia d’interlocutor entre nosaltres i el Jordi Escoda, i va haver-hi un moment en què va semblar que si decidíem integrar-nos al seu partit, podríem tenir un cert paper. Però al final la cosa mai acabar de quallar... He de dir que jo ja estava força desanimat per molts motius. Entre d’altres, que també havia comen74

çat a veure determinades coses al món de la política que no m’agradaven el més mínim. I si jo, que era el que teòricament havia d’estirar el carro, estava tant desmoralitzat, doncs et pot imaginar quin era l’entusiasme dels companys...

Hi vaa haver alguna continuïtat entre la seva etapa i la nova etapa d’ERC a Cerdanyola, a començaments dels anys 90?

Des del meu punt de vista, no hi ha cap mena de connexió entre les dues etapes.

Manté la gent de la seva etapa alguna mena de col·laboració amb l’actual equip directiu?

No. Sí que és veritat que de vegades m’han trucat –molt especialment, en Sellarés- per si m’agradaria involucrar-me una mica en el seu dia a dia, i algunes vegades he anat a algun acte al qual m’han convidat, com la inauguració de la seva nou seu social o algun míting molt destacat, però la veritat és que, igual que en aquell moment hi vaig posar el cor i l’ànima en el tema, actualment les meves preocupacions son unes altres, i no em veig tornant-me a involucrar en aquesta mena d’activitats, que per altra banda son totalment necessàries i algú ha de dur-les a terme...

Pancartes de l’Entesa per Cerdanyola i ERC a l’estació de la RENFE, durant les municipals del 1979 - Foto: Miquel Sánchez

75

César Santos, cap de llista de Veïns de Cerdanyola

“L’ideari de la nostra llista era clar i senzill: fer de Cerdanyola una ciutat habitable”

César Santos va encapçalar la darrera de les llistes que es van presentar a les municipals de l’any 1979. Era, de fet, una llista impulsada per Antoni Mas, qui ja havia estat regidor de l’Ajuntament durant les acaballes del franquisme, protagonitzant, a més, un episodi gens habitual en aquells temps: denunciar públicament el que ell considerava pràctiques irregulars en determinades contractacions públiques.

Com va arribar vostè a Cerdanyola?

Jo soc de València. Durant la meva infantesa, com que el meu pare era militar, vaig viure en molts llocs diferents. Finalment, em vaig acabar instal·lant a Barcelona, on vaig treballar com a advocat per a companyies constructores. També duia a terme una activitat pròpia com a constructor. Finalment, “Encara que jo vaig vaig arribar a Cerdanyola el 1963, perser el cap de llista, què em vaig fer càrrec de part de les l’agrupació la va obres d’un dels ponts sobre el Riu Sec. M’hi vaig trobar a gust, i m`hi vaig que- impulsar l’antic regidor dar.

Antoni Mas” Com va ser que es creés l’agrupació electoral Veïns de Cerdanyola?

Aquesta agrupació va ser impulsada, fonamentalment, per Antoni Mas. Ell ja havia estat regidor amb els Ajuntaments anteriors a la democràcia. I va tenir, a més, un mèrit molt important: ser molt crític amb les actuacions de l’Ajuntament que no trobava correctes. En un moment, a més, en el qual era molt difícil ser crític, i més des de dintre mateix de les institucions. Va pensar que calia presentar una llista local, independent dels partits constituïts, i es va posar a buscar gent interessada. Jo vaig ser una d’aquestes persones.

I, com a anècdota, també figurava a la llista el marit de l’antiga alcaldessa, Cristina Real.

Perquè el van triar a vostè alcaldable, quan l’impulsor era Gaspar Mas? Sincerament, perquè en Mas, que era efectivament qui portava la veu cantant, va dir que creia que no era el millor capacitat per fer aquesta funció.

Al final, em van elegir a mi, i ell venia de número dos a la llista.

77

Quin era l’ideari de l’Agrupació?

L’ideari era molt senzill: treballar pel poble i aconseguir bàsicament tres objectius: urbanitzar la ciutat: asfaltar carrers, instal·lar enllumenat públic, etc. etc... En altres paraules, convertir la ciutat en habitable, dotant-la de tots uns serveis que actualment considerem irrenunciables, però que aleshores no teníem.

En segon lloc, fer que es complissin les normatives legals sobre construcció, que sobre el paper sempre estan molt ben fetes, però que després mai s’acompleixen. Era imprescindible que la creació de nous blocs d’habitatges de més de 500 habitatges vingués acompanyada per la creació de les corresponents zones “Pensàvem que els interessos verdes i serveis. I aquestes zones verdes calia crear-les de Cerdanyola es defensarien a l’interior del poble, no com moltes vegades es feia a l’exmillor al marge dels grans partits, amb els quals tampoc trarradi, per complir el tant per cent estipulat.

Publicitat electoral de “Veïns de Cerdanyola” Arxiu Grinyó

ens identificàvem...”

En tercer lloc, plantejàvem la necessitat de construir nous equipaments culturals, del tipus de l’Ateneu, que és una meravella, i el millor que es podia fer en aquesta ciutat. Però ens hagués agradat fer això en dos o tres punts de poble. És imprescindible que el jovent tingui aquesta mena d’estímuls, si no volem que es dediquin al “botellón” i activitats semblants... És un objectiu molt ambiciós...

Home, és clar, ho és ara i encara ho era més abans, quan l’Ajuntament, si no m’equivoco, tenia un pressupost i unes infraestructures infinitament inferiors a les actuals. Però nosaltres pensàvem que era factible, perquè ja que Cerdanyola era en aquells moments una ciutat en plena expansió, el que calia fer era pressionar a les constructores per que complissin la normativa, i per tant fossin elles les que s’encarreguessin de posar en peu els equipaments allà on calgués.

Per què es va crear l’agrupació i no van intentar aquest objectiu des dels partits ja existents?

78

Perquè no ens sentíem identificats amb ells, i a més pensàvem que a l’hora de defensar els interessos del poble, era millor fer-ho des d’una agrupació independent, sense cap mena de pressió externa. Suposo que en el fons era una ingenuïtat, sobre tot tenint en compte que ens vam constituir només dos o tres mesos abans del dia de les eleccions, sense gaire temps de preparar-nos...

La veritat és que estàvem molt il·lusionats... encara que òbviament era una il·lusió molt ingènua, perquè al davant dels partits organitzats no hi teníem res a fer. Però ens vam llançar a l’aventura...

Quins records té d’aquella primera campanya?

Vam fer tot un seguit d’actes als col·legis de Cerdanyola i Badia. La veritat és que a tots va venir gent. Potser un mínim de 40 o 50 persones, com a mitjana. La veritat és que ara no recordo exactament les xifres, però crec recordar que ens vam quedar a molts pocs vots (potser uns noranta o cent...) de tenir un regidor. Ara bé, vist “a posteriori”, no sé si hagués valgut la pena aconseguir-ho...

Per què diu això?

Doncs perquè suposo que amb un regidor –o fins i tot amb dos- no haguéssim pogut influir tampoc gaire en la marxa de l’Ajuntament. I per a no poder influir de forma decisiva, potser tampoc no hagués valgut la pena dedicar tant de temps al tema...

L’agrupació no va tenir continuïtat després de 1979?

No. Ens vam dissoldre. Però he de dir que va ser una experiència molt bonica, i que personalment vaig emprendre amb la voluntat de fer alguna cosa de profit per la ciutat que ha acabat sent el meu poble, i que m’ha proporcionat les arrels que no vaig poder tenir quan era nen.

Antoni Mas, un regidor sense por Antoni Mas, inspirador de l’agrupació electoral “Veïns de Cerdanyola” va adquirir una certa notorietat a la població quan, sent regidor en un dels Ajuntaments anteriors a l’arribada de la democràcia (moment en el que era gairebé impensable mantenir una postura diferent a la que marcava l’Alcalde) va denunciar públicament els procediments que se seguien per concedir els serveis de recollida d’escombraries i d’enllumenat. Va morir el 3 d’octubre de 1991.

79

http://www.cerdanyola.net/ebooks A www.cerdanyola.net/ebooks podeu descarregar, a més d’aquest ebook, els dos altres ebooks que vam distribuir mitjançant les xarxes socials de l’Arxiu Xane, coincidint amb Sant Jordi en anys anteriors.

“Cerdanyola a vista de Zeppelin”

(De moment, només visionat online i descarrega en PDF) Un recull de fotografies de la ciutat captades des del Zeppelin publicitari de la GoodYear que va sobrevolar la comarca cap a l’any 2000. Moltes de les imatges ja formen part de la història...

“El Drac Roig i el Gold Black”

(Visionat online, descàrrega en PDF i versió impresa a Amazon.com) La història d’aquestes dues discoteques, que durant dècades van protagonitzar bona part de l’oci de la ciutat i també de la comarca. Il·lustrat amb imatges de l’Arxiu Fotogràfic Rueda, un dels tresors gràfics encara per descobrir de Cerdanyola...

80

Aquest ebook està disponible en tres formats: PDF - Descarrega gratis Ebook (Epub) - Descarrega gratis Versió Impresa (Amazon) Trobareu tots els enllaços a www.cerdanyola.net/ebooks

81

Cerdanyola del Vallès Sant Jordi, 2017 82