A la plaça de Sant Ramon

Era l’espai públic més ample de la Cerdanyola de Dalt, allà on es respirava més netament l’esperit de la pagesia que un segle abans havia fet pinya amunt de la carretera de Sant Cugat. Amb l’avantatge de les formes quadrades sobre les línies rectes, pel que fa al tipus de convivència. Perquè la gent de la plaça -llavors no calia ni dir-ne el nom- no era pas diferent de la del llarg carrer de Sant Ramon, sinó que resumia molt millor el seu tarannà. La força de la concentració sobre l’estirament, en podríem dir.

Però la plaça no era tan sols un veïnat de pagesos i botiguers. També tenia torres i cases d’estiueig, tant al seu quadrat estricte com a l’entorn més immediat. Els senyors que hi vivien no eren d’un altre món, sinó amb una manera de ser perfectament integrada en aquella mena de centre direccional, que a l’estiu adquiria renovada vitalitat. La vida hi discorria portes endins i sovint saltava per les tàpies dels patis, però també s’alimentava de les facilitats per sortir a prendre la fresca a les nits, amb les rotllanes de cadires enmig del pas. D’allà sortien el que ara en diríem corrents d’opinió, però també les verbenes, amb la gran foguera de Sant Joan, i els preparatius de la festa major que, pel Roser de Maig, tenia com a nucli una plaça totalment transformada: l’envelat al mig -sempre limitat per la font central-, les barques, la sínia i les barraques de fira pertot el voltant, més les cues de gent que venia de tot el poble. Eren dies d’una agitació excepcional, perquè de seguida tornava a ser el lloc calmós, amb la configuració urbanística mai no resolta del tot. Les fotografies més antigues ens mostren un primer descampat amb uns quants arbres, i de mica en mica, el quadrat central que es va definint i acotant, fins que s’encercla amb el rengle de tuies i les petites escales d’accés, a les quatre bandes, que porten a la font monumental –amb reminiscències de Monumento a los Caídos - del bell mig, la protagonista dels anys cinquanta, quan els que anàvem a escola a ca la senyoreta Isabel –batejada com Nuestra Señora del Rosario, i després, Mare de Déu del Roser– fèiem servir la plaça com a pati d’es- barjo, i era gràcies als cops de pilota que mai no hi havia els fanals sencers.

Potser és per la curta vida que hi solien tenir les bombetes, que encara la recordo massa trista i apagada de nit.

Potser és perquè les dues piques de la font sempre estaven embussades, perquè quan plovia durava molt el fangueig, o perquè de tant travessar la canalla per on no tocava les tuies pujaven esclarissades, que recordo la plaça de Sant Ramon com un lloc encantador que mai no va tenir la sort que mereixia.

Si avui ens hi passegem o ens asseiem al sol, comprovarem que la plaça encara no ha trobat la seva millor sort. Ara que li toca defensar-se de l’opció d’un pàrquing subterrani, sap que algun canvi o altre li espera. Perquè, de fet, mai ha acabat d’estar satisfeta amb el destí que li va correspondre pels volts de la democràcia. Aquell disseny modern li va fer perdre flexibilitat, li va crear dificultats d’accés i, sobretot, li va retallar l’espai útil, amb unes raconades més pròpies d’un laberint que d’una plaça on s’hi pot fer de tot. La fredor de la pedra i la ceràmica; uns parterres amb més camins de pas que vegetació, no ajuden a sentir-s’hi encantats de la vida. La petita font de ferro, mínima i convencional, arraconada i sense funcionar, tampoc no li dóna cap glòria.

Però el cop de mort de la remodelació dels setanta va ser la minva d’ànima col·lectiva. La plaça ja no podia capitalitzar la festa major ni organitzar-hi grans concentracions -que en aquella època es titllaven de burgeses. Tot i que en els últims anys ha anat recuperant la capacitat de convocatòria, amb iniciatives com la mostra de cuina, algunes ballades de sardanes i actuacions infantils, aquest és un espai amb moltes assignatures pendents. No ho té fàcil, per donar el to de plaça oberta. L’augment del tràfic rodat per les dues vies que la flanquegen li acaba de complicar l’existència. Al seu favor, però, té el magnífic espai de sempre i la seva condició de referent per a la Cerdanyola de Dalt. I sobretot, un veïnat que se l’estima i que se la sent molt seva, amb uns drets històrics. Perquè la configuració de les cases –i el tarannà de la gent que hi viu–no ha canviat tant com als altres indrets del poble/ciutat. Tot i que hi han crescut alguns blocs de pisos a est i oest, la major part de les cases mantenen la mateixa estructura. I a més, s’ha pogut mantenir i rehabilitar la millor casa d’estiueig, ca l’Ortadó, per convertir-la en Museu d’Història local i en espai de reunió per a activats culturals i socials, amb uns jardins més que remarcables, tot i que estiguin a l’ombra d’una muralla de pisos.

A la banda sud de la plaça, també hi ha un altre patrimoni que potser no tothom identifica degudament. Són les pedres del que havia de ser el monument a la República, previst de coronar amb una figura femenina de l’escultor Viladomat. En els treballs de l’anterior remodelació es van descobrir els blocs enterrats al subsol i almenys s’han pogut resituar a l’aire lliure, a l’espera de poder culminar el projecte de plena restauració de l’antic monument.

Per tants factors, visitar avui la plaça de Sant Ramon és trobar-se amb un espai més desangelat del que voldríem. Però té prou condicions per sortir de l’esmorteïment de les últimes dècades. Compta amb molts actius per tornar a ser l’espai més emblemàtic de la Cerdanyola de Dalt, un dels que millor expressa la seva identitat. Només caldrà que entre tots l’ajudem a tenir millor sort.