On hi havia el Casino

És probable que els més joves de 40 anys –o de 50– no sàpiguen que teníem un Sardanyola Gran Casino, o, si n’han sentit a parlar, que no en tinguin clara la ubicació. Per si de cas, m’afanyaré a situar-lo al carrer Santa Anna, del número 7 a l’11 d’ara, amb la porta principal perfectament centrada amb el carrer de Sant Francesc, quan en tota l’illa de cases no hi havia ni insinuacions de blocs de pisos, i la cantonada amb la plaça Enric Granados estava presidida per la magnífica torre modernista Brugaroles, on havia estiuejat el cèlebre compositor, mort el 1916 amb l’enfonsament del Sussex. Entre els jardins d’aquesta torre i els del Casino només hi havia una tàpia alta. Però encara és més difícil de recordar que aquest no va ser el primer Casino dels Senyors, sinó el segon. El primer estava emplaçat a la torre que ara és la seu del Museu d’Art de Cerdanyola-Can Domènech, fins que l’estiuejant Evaristo López la va adquirir per a l’ús familiar. Aquest canvi de propietat va fer que els estiuejants de l’època decidissin construir un altre centre social i d’esbarjo, que va ser inaugurat el 1915, finançat pels senyors de la colònia estival i pel mecenes Josep Maria Roviralta, propietari de l’empresa Uralita -de bon principi, Manufactures Roviralta. Entre les guerres, els canvis sociopolítics i l’estacionalitat característica dels seus fundadors, l’existència del casino va tenir molts alts i baixos de programació, fins que als anys setanta es va enderrocar definitivament l’edifici, obeint el signe d’uns temps que eren més favorables a l’urbanisme de masses que als oasis per a les elits. Però, si ara ens centrem en els anys cinquanta, trobarem un casino en plena activitat durant els mesos d’estiu, quan les famílies de la colònia forana s’hi reunien, tractaven de negocis i tanca- ven casaments, a banda d’acollir-hi altres actes més populars, com els festivals infantils, les revetlles o els famosos homenatges a la vellesa.

L’arquitectura del casino no era de gran envergadura, però sí d’un cert efectisme. En un moment de transició entre el modernisme i el noucentisme, combinava l’accent déco de la façana amb el neoclassicisme de la sala d’actes, que tenia un escenari amb dues columnes a cada costat. En aquesta sala central, s’hi feia de tot, des d’actuacions teatrals i musicals a àpats socials, passant per tota mena de reunions, a més de les espontànies sota els arbres dels jardins, especialment agradables durant les nits d’estiu. Uns jardins prou amplis i d’ús tan flexible que, en els últims temps, van acollir una pista de bitlles i un frontó.

Participar en les activitats del casino tenia un cert regust de privilegi, de convivència entre els del poble i els que venien de fora, en aquella època de silenci interior, quan pagesos, comerciants i senyors vivien una relació força plàcida, sempre que cadascú sabés quin era el seu lloc. De les possibles tensions ideològiques, se’n tirava un tros a l’olla, que deien les àvies. Mentrestant, els més petits anàvem i veníem sense acabar d’entendre les fronteres entre dretes i esquerres, oficialment inexistents. Només vèiem que, amb l’arribada del bon temps, tot el poble s’animava, tothom sortia al carrer i els de Barcelona portaven moltes modes noves, ja fos a través del casino o del parc de Cordelles, un altre espai on la Cerdanyola més humil alternava amb la que es vestia de gala.

No cal dir que, del casino, ja no en queda res. És un altre dels espais esborrats, seguint la lògica evolutiva. Amb el desenvolupament industrial de finals dels cinquanta, multiplicat els seixanta, Cerdanyola va deixar de ser aquell indret idíl.lic on s’hi pot estiuejar sense passar sobresalts o trobar notes discordants pel carrer. La pagesia mai no havia estat cap destorb per a la vida dels estiuejants, sinó més aviat un complement amable que els aproximava a la naturalesa, a més de trobar-hi una voluntat de servei. Però la nova immigració i els primers trencaments estètics del paisatge –és a dir, les noves barriades amb blocs de pisos- ja no feien tan còmoda l’estada. A més, a cada època li corresponen uns hàbits, i la burgesia barcelonina, ràpidament automobilitzada, va eixamplar els seus horitzons cap a zones més modernes i amb noves formes de relació, més sustentades en la vida prop del mar i en les urbanitzacions selectives. La deserció dels senyors va comportar que les torres quedessin buides, i aviat degradades. Allà on hi havia una torre d’estiueig, el més fàcil era substituir-la per un bloc d’habitatges. D’aquí va venir la ràpida transformació des de l’avinguda de Catalunya fins a Sant Martí i el

primer tram de Sant Ramon, perquè tota la resta d’aquest carrer, fins al final, sempre va estar ocupat per cases de poble. De la mateixa manera, podem dir que en el primer tram del carrer de Santa Anna ja res no és com era. En tota la illa -i fins i tot, en les dues illes del davant-, no hi ha ni una torre modernista, ni la singular torre arabesca, ni tan sols les primeres instal·lacions esportives municipals dels anys cinquanta.

A l’antic solar del Casino hi trobem un bon exponent de la nova Cerdanyola. Sota els pisos d’economia mitjana dels anys setanta, hi ha la més variada oferta comercial, amb centres de perruqueria i bellesa, fisioteràpia, materials de construcció i un frankfurt. Però qui es permeti completar la volta al bloc de pisos, al darrera encara ensopegarà alguns vestigis que el retornaran al passat. En primer lloc, perquè s’ha tingut el detall de batejar el cul-desac enjardinat amb el nom de Plaça del Casino. I també, perquè hi trobem una porta d’accés a les instal·lacions de l’actual Casal de l’Esport, construït sobre les velles pistes del Club d’Hoquei. En primer terme, doncs, ens sorprèn la bombolla gegant damunt la nova piscina coberta. Des d’aquesta mateixa placeta, sense més trànsit que les entrades i sortides a un pàrquing, el bon observador podrà advertir els canvis de criteris immobiliaris al llarg de les dècades. Perquè ben poca cosa tenen a veure els pisos que donen al carrer de Santa Anna amb els darrers que s’han fet de cara a l’avinguda de Catalunya. Una nova evidència que com més han trigat a caure les velles torres -i al final de tot, l’arabesca-, més hi ha guanyat la qualitat dels pisos. Diuen que tot és relatiu, és clar.