Page 1

Església de tarragona

Núm. 289 Novembre - Desembre 2015 - Quinta època

La porta de la Misericòrdia


Us desitgem un molt Bon Nadal i un Any Nou 2016 amarat de Miseric貌rdia Consell de redacci贸


Església de tarragona

Núm. 289 Novembre - Desembre 2015 - Quinta època

Quinta època núm. 289 Novembre-Desembre 2015

Església

de tarragona

SUMARI

La porta de la Misericòdia

Acció social Edita: Arquebisbat de Tarragona Director: Santiago Grimau Consell de redacció: Mn. Joaquim Fortuny, Mn. Francisco Giménez, Anna Robert Secretaria: Montse Sabaté Assessorament lingüístic: Rosalia Gras Fotografia: Mitjans de Comunicació Social de l’Arquebisbat de Tarragona Redacció, administració, publicitat i subscripcions: c/ Pla de Palau, 2 CP: 43003 Tarragona Telèfon: 977 233 412 (ext. 205) a/e: publicacions@arqtgn.cat web: www.arqtgn.cat Subscripció anual: (6 números): 13,00 € Subscripció anual Europa: (6 números): 30,00 € Preu unitari: 2,50 € Imprimeix: Impremta Barnola, S.L.-Guissona Dipòsit legal: T-14-1988 Publicada amb la col·laboració

04

20

Amics, coneguts i saludats

Com passa el temps!

Reflexió

El Bloc

05

Editorial

15 d’atenció CECAS: 10 anys a la dona

El sense sentit de la violència

06

Jubileu

INSAF

22 Comença l’Any Sant de la Misericòrdia

El Motu proprio del papa Francesc Mitis Iudex Dominus Jesus

36

La veu de Càritas

Entrevista a Sebastián Mora

Arqueologia

Església universal

39

In memoriam – Mn. Delfí Palau Arbós – P. Eduard Canals i Casas – Sr. Francesc Magarolas Orteu

18

Pelegrinatges – Àvila – Terra Santa Els articles publicats a Església de tarragona expressen solament l’opinió dels seus autors

Notícies

Dret canònic

Efemèrides

L’Església de Tarragona i el patrimoni arqueològic

31/43 34

08/41

12

Tarragona missionera

Dakar 2015: compromís i esperança

Formació

– Concili Vatica II – El Dr. Pont i Gol, de prop

28

32 Elsobre Sínode la família 3


El Bloc Antoni Coll Gilabert, periodista

Amics, coneguts i saludats

D

eia Josep Pla que convé distingir entre amics, coneguts i saludats. Aquesta escala descendent no sempre, però, es manté estable. Hi ha persones conegudes, amb prou feines saludades, de les quals parlem com si fossin amigues. I alguns amics que han caigut en desgràcia (pensem en algun pare de la Pàtria de Catalunya) que de repent han perdut amics com qui perd seguidors del Twitter. Em va venir al cap això en rebre una invitació per a la presentació a Reus d’un llibre amb el títol Jordi Pujol. Del relat al silenci, i llegir que el presentador seria l’exalcalde de Tarragona Joan Miquel Nadal. M’ha agradat que, en aquest cas, la condició d’amic no hagués decaigut, perquè es certa aquella dita: «Estima’m quan menys jo ho mereixi, doncs és quan més ho necessito», o com diu una altra: «Un amic és algú que comprèn les contradiccions que hi ha en nosaltres» i que sap que «l’amistat duplica les alegries i divideix per la meitat les angoixes». La vida ens mostra que un amic veritable és un tresor. És aquell que no ens gira l’esquena en moments difícils, quan no té res a guanyar mantenint la relació d’amistat. Edt

Vi de Missa

Formes blanques Petites (550 u.) de O 28.......... 3,70 € Mitjanes (74 u.) de O 74.......... 2,55 € Gran (5 u.) de O 125........................ 3 € Gran (1 u.) de O 150 .................. 3,15 €

Garrafa de 5 l.....16 € Llantió de 14,5 cm....0,55 €

Formes sense gluten (25 u.).........3 € Entrega gratuïta a domicili a partir de 10 caixes

l ra d te a C la e d a g ti o B a L us desitja un

Bon Nadal

4

C/ Mare de Déu del Claustre, 5 - 43003 - Tarragona Telèfon i Fax 977 244 474 - Mòbil 689 992 171 – a/e: labotigadelacatedral@hotmail.com


Editorial

El sense sentit de la violència Els actes viscuts darrerament constaten que l’ésser humà és capaç de cometre les pitjors atrocitats que puguem imaginar, sigui quin sigui el lloc, proper o remot: Síria, Kenya, l’Iraq, el Líban, París… i una llarga llista que podríem completar. Però és enmig d’aquestes situacions, moguts pel dolor, la ràbia i la impotència, quan contemplem també la bondat del cor humà. Ho hem vist infinitat de vegades per la televisió arran dels atemptats de París: quan una persona és capaç de jugar-se la vida per salvar-ne una altra que ni tan sols coneix i que penjava d’una finestra, o millor dit dues, perquè la dona estava embarassada; quan centenars de persones fan cua per donar sang, quan una samarreta serveix per a fer un torniquet i salvar una vida. Aquesta vegada, la violència ens ha tocat de ben a prop, i és aleshores quan, atemorits, ens sentim indefensos. Perquè un atemptat a Síria o a París no el sentim de la mateixa manera. És trist però real. Davant d’aquests fets el papa Francesc, com no podia ser d’una altra manera, ha subratllat enèrgicament que utilitzar el nom de Déu per a justificar la violència és una blasfèmia. «Tanta barbàrie ens deixa consternats i un es pregunta com pot el cor de l’home idear i realitzar fets així de terribles capaços de trastornar el món sencer.» Per la seva part, el Consell Islàmic de Catalunya va condemnar amb la més gran determinació l’atac terrorista i bàrbar, que defineix «com un acte criminal i macabre en contra de la democràcia». Des d’aquesta REVISTA, en l’inici de l’Any Sant de la Misericòrdia, ens unim a l’anhel de tantíssimes persones que desitgen viure en pau. Tant de bo algun dia deixi de ser un desig. Edt

5


formació L’INSAF inaugura el curs acadèmic 2015-2016 aprofundint en el procés evangelitzador segons el decret ‘Ad gentes’ La lliçó inaugural va anar a càrrec del Dr. Xavier Romero Galdeano L’Institut Superior de Ciències Religioses Sant Fructuós (INSAF) va inaugurar el dijous, dia 22 d’octubre, el curs acadèmic 2015-2016, acte que va comptar amb la presència del Dr. Xavier Romero Galdeano (Gironella, 1970), consiliari de la Delegació diocesana de catequesi del bisbat de Solsona, el qual va impartir la lliçó inaugural. L’acte d’inauguració es va iniciar amb la celebració de l’eucaristia presidida pel Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol, a la capella major del Seminari de Tarragona.

6

Per a Mn. Xavier Romero el decret conciliar Ad gentes «toca l’essència de l’Església, és un bàlsam d’aire fresc que apel·la a la responsabilitat de tothom». «Aquest decret conciliar ha clarificat bé la dinàmica d’aquest procés: testimoni cristià, diàleg i presència de la caritat (n. 11-12), anunci de l’Evangeli o crida a la conversió (n. 13), catecumenat i iniciació cristiana (n. 14) i formació de la comunitat cristiana, per mitjà dels sagraments, amb els seus ministeris (n. 15-18)», va explicar.


En l’acte es va fer lectura de la memòria del curs 20142015, a càrrec del director de l’Institut, Dr. Joan Miquel Bravo, i el Llic. Jaume Gené, vicedirector de l’Institut, va lliurar els títols corresponents als alumnes que el curs passat van obtenir graus de diplomatura o llicenciatura a l’Institut. El Sr. Arquebisbe, en el seu parlament d’inauguració del curs acadèmic, va fer esment d’alguns actes significatius en la vida eclesial i, de retruc, en el món civil, com ara la creació de l’Ateneu Universitari Sant Pacià a Barcelona, la XIV Assemblea General Ordinària del Sínode sobre el tema «La vocació i la missió de la família en l’Església i el món contemporani», la clausura del cinquè centenari del naixement de santa Teresa de Jesús, la nota dels bisbes de Catalunya abans de les eleccions del passat 27 de setembre o l’acollida de refugiats responent a la crida del papa Francesc. «Són, sens dubte, moltes qüestions relacionades amb la doctrina social de l’Església que l’Institut ha de continuar treballant», va dir. També va aprofitar la intervenció per agrair la dedicació de Mn. Antoni Pérez de Mendiguren com a director en funcions de l’Institut durant el curs passat. L’acte va comptar amb la presència del rector de l’Ateneu Universitari Sant Pacià de Barcelona, Dr. Armand Puig; del degà-president de la Facultat de Teologia de Catalunya, Dr. Joan Planellas; del vicerector d’Universitat i Societat de la Universitat Rovira i Virgili, Dr. Jordi Tous; del rector del Seminari Pontifici de Tarragona, Mn. Norbert Miracle, i del vicari episcopal de Tarragona, Mn. Jordi Figueras, entre d’altres. Edt

Instal·lació i manteniment d’equips de megafonia, tractaments en recintes amb problemes acústics i audiovisuals

Serveis d’acústica, megafonia i audiovisuals - Tel: 609 846 990 - a/e: socleartgn@gmail.com

7


efemèride Concili Vaticà II: una lectura als signes dels temps El 8 de desembre de 1965, ara fa cinquanta anys, Pau VI clausurava el Concili iniciat per Joan XXIII

E

l 25 de gener de 1959 el papa Joan XXIII anunciava la convocatòria d’un concili ecumènic conegut com el Concili Vaticà II, que iniciava el seu camí l’11 d’octubre de 1962. Aquest mes de desembre s’han complert els cinquanta anys de la seva clausura, que en paraules del papa Pau VI el presentava en termes

d’una Església que ofereix al món l’aigua fresca que brolla de la font de la plaça. Diversos preveres que van viure a Roma durant el període conciliar expliquen la seva vivència personal, la recepció i els fruits del Concili així com els reptes que hi ha per endavant.

El Concili més ecumènic de la història Saturnino Menchón García, pvre. Vaig tenir la gran sort de viure molt de prop la celebració del Concili Vaticà II i d’acompanyar el cardenal Don Benjamín de Arriba y Castro, arquebisbe de Tarragona, amb Mn. Jaume Gavarra, en la solemníssima clausura, el dia de la Immaculada, el 8 de desembre de 1965, a la plaça de Sant Pere del Vaticà, repleta d’una immensa multitud de persones arribades a Roma d’arreu del món, com el dia de Pentecosta a la ciutat santa de Jerusalem. Certament la convocatòria va ser una decisió personal del mateix papa Joan XXIII que va 8

sorprendre gratament tota l’Església i va crear grans expectatives arreu del món. La millor manera de fer memòria és recordant algun text de la mateixa constitució apostòlica Humanæ salutis amb la qual es convocava el Concili Vaticà II. «L’Església assisteix a una greu crisi de la humanitat, que portarà en ella mateixa mutacions profundes. Un ordre nou s’està gestant i l’Església té davant seu mateix missions immenses, com en les èpoques més tràgiques de la seva història» (Humanæ salutis, 3).


El Sant Pare, com un profeta que percep i interpreta lúcidament els signes dels temps, amb gran realisme va detectar la greu crisi amb profundes mutacions que patia la humanitat i que anunciava la gestació d’un nou ordre universal. Resumint molt, aquest és el motiu objectiu fonamental que el va moure a congregar en concili ecumènic tota l’Església, per a donar una resposta evangèlica a aquesta greu situació històrica. I el motiu subjectiu va ser la seva gran fe optimista i esperançada en la força transformadora de l’Evangeli. «Creiem entreveure, enmig de tantes tenebres, no pocs indicis, enmig de tantes tenebres que ens fan concebre esperances de temps millors per a l’Església i per a la humanitat» (HS 4). El realisme social i l’optimisme evangèlic van ser les grans virtuts que van moure aquest Sant extraordinari a convocar l’últim concili ecumènic.

La notícia es va rebre amb gran sorpresa i alegria a tota la cristiandat, i al món sencer va crear grans expectatives, no totes possibles, que amb el temps van xocar amb la realitat i van derivar en fortes tensions després de la mort de sant Joan XXIII, esdevinguda el capvespre del 3 de juny de 1963. Cinc anys de pontificat, que va ser una fecunda primavera de l’Església i va donar ubèrrims fruits en el Concili Vaticà II. La ressonància de la convocatòria d’aquest Concili va ser universal. Es pot dir que aquest ha estat el concili més ecumènic de la història, en el sentit d’obert a totes les Esglésies cristianes i al món. Joan XXIII va signar la Constitució convocatòria a Sant Pere del Vaticà el dia de Nadal, 25 de desembre de 1961, quart any del seu Pontificat.

Entre passat i futur Joaquim Claver Caselles, pvre. L’ambient que imperava a Roma els anys del Concili Vaticà II era marcadament «conciliar»: les congregacions generals dels bisbes a l’aula conciliar (basílica de Sant Pere), les celebracions a la basílica de Sant Pere i a d’altres, les conferències de teòlegs significats, els comunicats oficials de l’oficina de premsa, les cròniques i comentaris de diaris i revistes, els actes ecumènics, la presència al nostre col·legi dels bisbes d’Espanya participants en el Concili…

Aquest «clima conciliar» era viscut per nosaltres, aleshores estudiants, com un dels fruits a l’abast del Concili. Els documents, al seu moment aprovats pel Concili, amb els seus llargs debats precedents, seguits amb especial interès a fora de l’aula conciliar, amb tot d’anècdotes que generaven, n’eren el resultat més esperat: són l’herència més substantiva i perenne del Vaticà II. Aquests documents reflecteixen l’esforç i la voluntat dels pares conciliars per aconseguir un acord majoritari en els grans temes que havien de fonamentar la 9


II va aportar uns fruits de renovació il·lusionada. reforma de l’Església, que el papa Pau VI presentava com a objectiu del Concili en el seu discurs a l’inici Crec que moltes persones, ara ja grans, que encara avui asseguren una presència i col·laboració de la segona etapa. Tres eren els fronts, segons Pau VI, que el Concili havia d’escometre: el diàleg indispensables a les nostres comunitats, són resultat d’aquella etapa iniciada sota l’impuls del Concili. de l’Església amb si mateixa, el diàleg de l’Església catòlica amb les altres Esglésies i el diàleg de Els àmbits de la vida eclesial afectats per aquesta l’Església amb el món contemporani. Són els tres reforma, i més propers a molts dels nostres eixos entorn dels quals cristians, són especialment: les s’articulen els 16 documents celebracions sacramentals, la Tres eren els fronts, aprovats pel Concili Vaticà II. comprensió i ús de la Sagrada segons Pau VI, del Concili: Escriptura, la predicació, la Recordo l’actitud optimista el diàleg de l’Església amb catequesi, el paper més actiu amb què majoritàriament dels laics en la vida de l’Església, van ser rebuts a les nostres si mateixa, de l’Església parròquies els resultats del els organismes eclesials de catòlica amb les altres participació (diocesans i Concili, fruit d’una necessitat sentida de renovar la vida de Esglésies i el diàleg amb el parroquials; de govern, gestió, l’Església i millorar la vida consulta), la sensibilitat món contemporani ecumènica… L’aplicació del cristiana. Concili en els diferents fronts Aquesta «recepció» del de la vida eclesial és camí sempre obert. On encara Concili entre nosaltres també va comportar algunes queda molt per recórrer és en el testimoni dels dificultats i recels, en part —tot s’ha de dir— per una seglars en l’activitat temporal, p.e. la vida familiar, el pedagogia que no sempre va respectar els processos compromís social i polític, l’activitat professional… personals en la implantació de les reformes, que a La implantació del Concili en la vida de l’Església és vegades es presentaven com a «conciliars» sense un procés que requereix temps. Però el que manca ser-ho ben bé. Una certa precipitació, unida a una encara en aquesta aplicació no ens ha de fer perdre interpretació personalista del Concili, en alguns de vista el que s’ha aconseguit. El Vaticà II és el gran casos va accelerar uns canvis que algunes persones actiu de què avui disposen les nostres comunitats. van patir més que no pas gaudir. Tot i així, el Vaticà

Un dia a dia apassionant Miquel Barbarà Anglès, pvre.

Les sessions del Concili Ecumènic Vaticà II les vivíem dia a dia d’una manera apassionant, com el fet més important de cada dia quan es reunien els bisbes a la Basílica de Sant Pere del Vaticà. Jo vaig estar tot el Concili a Roma. Des de l’any 1961 fins al 1967. El dia que es va convocar el Concili, de tan aviat que vaig anar cap a Sant Pere del Vaticà, una mica més m’ho perdo. Tot confiat me’n vaig anar cap al davant de la Glòria de Bernini. S’apropava l’hora i veia que no hi venia ningú. Vaig mal pensar. Miro cap al final i veig que hi havia 10

Trobada de preveres i seminaristes amb el Papa sant Joan XXIII durant el Concili Vaticà II.


molta gent. No sabia que la tradició diu que els Concilis es convoquen des de l’atri de la Basílica de Sant Pere. Quan hi vaig anar ja no s’hi cabia. Abans del Concili hi havia hagut un Sínode de la Diòcesi de Roma. Va ser tancat i conservador a més no poder. Va tenir la gran virtut de fer que els Bisbes del centre d’Europa vinguessin preparats —i esverats— perquè el Concili no fos d’aquella manera. El diumenge anterior de la inauguració ens van convocar a tots els seminaristes i capellans que érem a Roma a un rosari entre Sant Joan del Laterà i Santa Maria la Major. Tothom esperava què diria el papa sant Joan XXIII. Va dir que estava molt bé, molt confiat, menjava i dormia i es fiava de l’Esperit Sant. La inauguració la vam viure apassionadament. Al vespre, a la plaça de Sant Pere, Joan XXIII ens va sorprendre amb aquelles paraules que emocionaven: «Mireu la lluna […]. Feu un petó als vostres fills […], amb la plaça plena de torxes dels escoltes. El dia de la primera sessió vam anar a la una a veure com sortien i no hi havia ja cap bisbe a la plaça. Hi havia hagut la cèlebre intervenció del cardenal Lienart… i aviat van plegar i cap a casa. El Concili havia fet mig tomb! Cada dia ens informàvem de quins bisbes havien intervingut, què havien dit, quina ressonància havien tingut… També estàvem molt al corrent de les conferències, reunions i altres activitats que es feien al voltant de les sessions conciliars. Teníem amics que eren dins les comissions conciliars i estàvem molt ben informats dels treballs que feien i també de les xafarderies. Procuràvem entrar a la Basílica quan podíem. Per exemple: hi vaig ser el dia que es va ajornar l’aprovació del document sobre la llibertat religiosa. Va parlar molt de temps el P. General del Dominics sobre sant Tomàs, però a l’aula n’hi havia molt pocs que escoltessin. Les naus laterals estaven plenes de rotllanes de bisbes que se’ls veia discutint amb preocupació. Segur que a l’Aula hi havia l’arquebisbe Pont i Gol que no es perdia res i prenia apunts de totes les intervencions.

L’arquebisbe Pont i Gol va ser dels pocs bisbes espanyols que van tenir prestigi entre els pares conciliars. En conjunt es pot dir que els bisbes espanyols van fer un ridícul impressionant per dirho d’una manera suau. Diferents vegades, a les tardes, vaig acompanyar a passejar per Roma el nostre cardenal De Arriba y Castro. Estava preocupat per intervenir en el Concili i dir que els capellans havíem de portar barret, el que en dèiem «la teja». Tinc records impressionants, com el dia que vaig portar la creu papal, amb Joan XXIII, en la canonització de sant Martí de Porres. O el dia —em sembla que era el de la presa de possessió— en què el papa beat Pau VI, a l’homilia, va tractar dels valors de la revolució francesa (no anomenats així) com a valors evangèlics. Per cert, que el dia de l’elecció de Pau VI, quan anàvem cap a la plaça de Sant Pere, ja que hi havia fumata bianca, companys del Col·legi Espanyol anaven dient: si sale Montini pierdo la fe. Jo els deia: pues prepárate hombre. No ves que saldrá Montini? Tothom ho sabia i ho volia, menys els espanyols, perquè s’havia manifestat contra el franquisme. Franco havia demanat als cardenals espanyols que no votessin Montini. No acabaria d’explicar coses. Però el més important és tot el que vam viure de positiu, d’esperançador, de confiança en el canvi, de ganes de millorar… d’aggiornamento (de posada al dia de l’Església). Però això és molt difícil d’explicar i de transmetre-ho. És difícil de fer entendre l’apassionament amb què vam viure aquells esdeveniments providencials. Edt

Ordenació de preveres i diaques al Colegio Español de Roma pel cardenal Albareda, monjo de Montserrat, el 19 de març de 1963 (Dia de Sant Josep). A la foto, Mn. Albert Palacín, prevere; i Mn. Miquel Barbarà, diaca.

11


arqueologia L’Església de Tarragona i el patrimoni arqueològic Andreu Muñoz Melgar Arqueòleg i director del Museu Bíblic Tarraconense

E

nguany s’ha celebrat el XV aniversari de la declaració de Tarragona com a patrimoni mundial. Alguns dels monuments que s’inclouen en la llista d’aquesta declaració són gestionats directament per l’Església de Tarragona. Aquest és el cas de la muralla romana, part d’ella integrada a les dependències del palau arquebisbal, de l’Arxiu Històric Arxidiocesà i del Seminari, amb les torres de l’Arquebisbe i del Cabiscol. Importants restes de l’àrea sacra del culte imperial s’ubiquen a la Catedral o a la Casa dels Concilis. Altres monuments guarden un record directe amb la història del cristianisme, com l’amfiteatre, la necròpolis o el conjunt de Centcelles. L’Església de Tarragona és, doncs, marmessora d’una part important de tot aquest llegat. La tradició i el magisteri de l’Església han reafirmat sempre els valors estètics i espirituals que encarnen el patrimoni cultural. Després del Concili Vaticà II l’Església va tipificar el conjunt de directrius necessàries per tal que les comunitats eclesials adoptessin estructures i models adequats en la tutela i gestió d’aquest patrimoni. L’Església de Tarragona s’ha caracteritzat per una llarga tradició en la salvaguarda i la investigació del patrimoni cultural general i de l’arqueològic en particular. Només cal citar, a tall d’exemple, la sensibilitat i les aportacions dels nostres prelats humanistes, entre els quals destaca Antoni Agustí Albanell (1517-1586), que, entre altres virtuts intel·lectuals, es va caracteritzar per estudiar i col·leccionar monedes, inscripcions romanes i algunes escultures, fet embrionari de la museografia tarragonina. En època contemporània cal destacar la figura de Mn. Joan Serra Vilaró (1879-1969), referent

12

essencial de la primera arqueologia científica a Tarragona. Les seves intervencions arqueològiques es van centrar, fonamentalment, en el fòrum de la colònia, la necròpolis paleocristiana, la muralla i l’àrea de Santa Tecla la Vella. També Mn. Pere Batlle Huguet (1907-1990), expert en arqueologia i art, va ser determinant en l’estudi i la salvaguarda del patrimoni, en especial en els moments convulsos de la Guerra Civil. A les dècades dels anys 60, 70 i 80 del segle XX l’activitat arqueològica realitzada en espais diocesans com la Catedral va ser duta a terme per arqueòlegs externs a l’estructura eclesial. Es va afavorir la investigació de grans estudiosos, com

Mn. Joan Serra Vilaró


l’epigrafista Géza Alföldy (1935-2011), i intervencions arqueològiques que van ser dirigides, entre d’altres, pels professors José Sánchez Real (1918-2008) o Theodor Hauschild (1929).

al Museu Bíblic, van apropar la societat al nostre patrimoni arqueològic. L’exposició va rebre el premi Auriga com a reconeixement a la transferència social del coneixement científic.

En els últims temps, l’Església de Tarragona ha apostat per recuperar la participació directa en els processos d’investigació arqueològica a través de diferents convenis de col·laboració amb entitats científiques i públiques. Des de l’any 2000 es van dur a terme els importants treballs d’intervenció arqueològica al servei del Pla Director de la Catedral, que van culminar l’any 2007 amb una exposició i una publicació que portava per títol La Catedral de Tarragona. In Sede, 10 anys del Pla director de restauració.

També, el 23 de novembre de 2009 una nova iniciativa es projectava amb els treballs arqueològics

A partir de l’any 2008 la línia d’intervenció arqueològica per part de la nostra Església va variar de manera qualitativa. Les línies pastorals sobre patrimoni i Intervenció arqueològica a la nau central cultura impulsades per Mons. Jaume de la Catedral l’any 2011. Pujol Balcells han facilitat passar de l’aplicació d’una arqueologia preventiva a una arqueologia programada. L’any 2008 un a la basílica visigoda de l’amfiteatre de Tarragona, conveni entre l’Església de Tarragona i l’ICAC, amb d’acord amb un conveni signat entre la nostra la col·laboració de les universitats de Barcelona i Església, l’ICAC i l’Ajuntament. Els treballs van Palermo, l’empresa SOT Prospecció i el Col·legi aconseguir conèixer millor la realitat estratigràfica Oficial d’Arquitectes Tècnics i Aparelladors de i constructiva d’aquesta basílica martirial lligada Tarragona, va permetre realitzar sondejos geofísics al culte de sant Fructuós i els seus diaques. Una a la Catedral per a determinar la naturalesa històrica exposició i un llibre titulats Amphiteatrum, Memoria i geològica del subsòl de la Seu. Els importants Martyrum et Ecclesia van veure la llum l’any 2012 resultats obtinguts van determinar les intervencions i van permetre redimensionar la importància que arqueològiques dels anys 2010 i 2011 a la Catedral, el cristianisme havia tingut en la transformació del que van possibilitar el descobriment de les restes de monument. la fonamentació del temple de culte imperial i conèixer L’any 2014 una nova la dinàmica estratigràfica actuació gràcies a un La tradició i el magisteri d’aquest espai fins als nostres conveni entre l’Església de l’Església han reafirmat dies. L’experiència científica de Tarragona, l’ICAC i va donar pas a la pedagògica. l’Ajuntament va conduir sempre els valors estètics i Les excavacions es van a una intervenció en espirituals que encarnen el poder seguir diàriament els terrenys de l’antiga a tot el món a través del Fàbrica de Tabacs per patrimoni cultural bloc de la revista Sàpiens. a localitzar i estudiar la Es van emetre programes tomba martirial de sant monogràfics a RTVE i a Fructuós, sant Auguri TV3. Dues Jornades de portes obertes amb prop de i sant Eulogi. La intervenció va permetre assolir dos mil visitants, un llibre i una exposició titulada el seus objectius. Una jornada de portes obertes, Praesidium, Templum et Ecclesia. Les intervencions amb la col·laboració de l’Associació Cultural Sant arqueològiques a la Catedral de Tarragona, realitzada Fructuós, en la qual van participar-hi més d’un miler 13


de persones, va fer possible transferir la importància històrica d’aquest espai i crear un estat d’opinió sobre la necessitat de recuperar la dignitat del jaciment i del seu museu. En els moments presents l’Església de Tarragona, conjuntament amb l’ICAC, participa en un projecte de recerca arqueològica en el recinte de culte de la seu del Concilium Prouinciæ Hispaniæ Citerioris, en el marc de la convocatòria de projectes d’intervenció arqueològica i paleontològica programada (2014-2017) del Pla de Recerca de la Generalitat de Catalunya. Durant aquests mesos s’està intervenint, amb èxit, en el sector nord-oest del claustre de la Catedral, més concretament a l’espai de les dependències canonicals on s’ha documentat una exedra datada a mitjans del segle I dC. La intervenció arqueològica també està permetent comprendre les fases medievals de les dependències de la Canònica Agustiniana. Les següents intervencions es realitzaran al pati del Museu Bíblic i a la zona del darrere de l’absis de la Catedral.

Intervenció arqueològica a la basílica de l’amfiteatre amb l’aplicació de noves tecnologies.

En aquests últims anys més de 30 publicacions en llibres i revistes especialitzades han permès transferir tot aquest coneixement a la societat a nivell mundial. La nostra Església de Tarragona també forma part de manera permanent en la comissió científica dels congressos internacionals d’arqueologia organitzats des de la Tarraco Biennal. Cal també anotar que des de fa més de 20 anys, a través de l’Institut Superior de

Ciències Religioses Sant Fructuós, s’ofereix formació acadèmica en arqueologia cristiana. La participació directa de l’Església de Tarragona en l’activitat arqueologicocientífica representa una acció de compromís social i pastoral que reforça el diàleg necessari entre fe i cultura. Felicitem-nos. Edt

50 anys

1963-2013

Av. Ramón y Cajal, 12 - Tel. 977 21 11 64 · Fax 977 92 06 24

padrell@comercialpadrell.com .comercialpadrell.com

Papers pintats · Pintures · Articles neteja · Moquetes · Material decoració · Belles Arts 14


acció social 10 anys d’atenció a la dona amb problemes de drogodependència Tarragona compta amb l’única comunitat terapèutica per a dones de tot Catalunya impulsada pel Centre Català de Solidaritat (CECAS)

E

ra l’any 1991 quan el Centre Català de Solidaritat (CECAS), fundació dedicada a l’atenció de persones amb drogodependència, especialment aquelles que es troben en situació d’exclusió social, va començar a tenir presència a la ciutat de Tarragona. En els primers anys es va establir al carrer Cardenal Cervantes per després traslladar-se a la ubicació actual, a l’edifici de l’antic convent dels Pares Carmelites de Tarragona, al carrer August. El CECAS va ser promogut per les Càritas de Catalunya amb el suport de la Conferència Episcopal Tarraconense. «En un primer moment, el servei que oferia el CECAS era mixt, fins l’any 2005, ara fa deu anys, quan després de diversos processos de reflexió interna partint de la realitat social del moment, es va creure oportú atendre de manera separada homes i dones que acudien per a demanar tractament», explica Pilar Malla, vicepresidenta del CECAS. Fins l’any 2005 les dones ateses eren minoria i ho feien en espais molt masculinitzats, la qual cosa privava poderles atendre d’una manera personalitzada, atenent les problemàtiques pròpies de l’addicció femenina relacionades amb la maternitat, la dependència relacional, maltractaments o abusos, entre d’altres.

del Centre de Tarragona, que compta amb vint places residencials concertades amb la Generalitat de Catalunya. «L’equip està format per cinc professionals, tres persones de l’equip de nit, els vetlladors, catorze voluntaris i un metge que hi va uns dies al mes», explica. La mitjana del tractament que reben les usuàries és d’un any, un temps dedicat a viure en grup, fent les tasques pròpies de qualsevol llar, com la cuina o la neteja, o bé fent manualitats o activitats culturals. «Aquestes activitats desvetllen en la seva persona interessos que després els poden ser d’utilitat a l’hora de cercar una feina, per exemple». En aquests deu anys de servei s’han atès més de 350 usuàries i les seves famílies. «El treball amb les famílies és important en el transcurs del tractament» —explica Ventura. «Si l’entorn familiar presenta certa estabilitat des d’un primer moment poden conviure el cap de setmana

És per això que l’any 2005 a Tarragona es crea una comunitat terapèutica, única a Catalunya, per a atendre, acompanyar i tractar educativament i terapèuticament dones amb problemes d’addicció. Claustre Ventura és psicòloga i directora 15


Jornada acadèmica Amb motiu del desè aniversari de la comunitat terapèutica de Tarragona, el CECAS, conjuntament amb la Càtedra d’Inclusió Social de la Universitat Rovira i Virgili, va organitzar, el dia 4 de novembre, una Jornada acadèmica i formativa titulada «L’addicció de la dona: claus per al seu abordatge».

a casa seva.» Les dones que actualment es beneficien d’aquesta teràpia oscil·len entre els 25 i els 55 anys, i són persones que es troben en risc d’exclusió social. Segons explica Cèlia Palacín, gerent del CECAS, els recursos econòmics de què disposen són escassos, i això en molts casos no els permet cobrir les despeses mínimes del tractament. En aquests casos determinats la Fundació assumeix les despeses.

En aquests deu anys de servei s’han atès més de 350 usuàries i les seves famílies El model terapèutic consisteix en una primera etapa d’uns dos o tres mesos d’adaptació ajudant la dona a abstenir-se del consum de drogues i facilitant-li la integració al Centre. Un cop

superada aquesta fase hi ha l’etapa de seguiment, que té una durada de deu mesos aproximadament. L’objectiu d’aquesta etapa és ajudar les residents a ser autònomes, i per aconseguir-ho es treballen tècniques cognitivoconductuals, emocionals i d’autoconeixement. És en aquesta etapa on es contempla la fase de reinserció, que possibilita la reincorporació progressiva de la persona en el seu entorn social. 16

L’acte inaugural va comptar amb la presència del cardenal Lluís Martínez Sistach, arquebisbe de Barcelona i president de la Fundació CECAS; el rector de la URV, Dr. Josep Anton Ferré; la tinent d’alcalde de Serveis a la persona de l’Ajuntament de Tarragona, Sra. Ana Santos; la directora dels Serveis Territorials a Tarragona del Departament de Benestar Social i Família, Sra. Anna Vendrell, i la Sra. Pilar Malla, vicepresidenta de la Fundació Centre Català de Solidaritat. El cardenal Lluís Martínez Sistach va donar les gràcies a tots els qui van fer possible la Jornada, així com també al servei preuat que fan cada dia l’equip de professionals i voluntaris des del CECAS. «Si només s’hagués ajudat una dona a sortir de la drogodependència ja s’hauria assolit l’objectiu. Això no obstant, els resultats han estat molt superiors», ha explicat. La Jornada va comptar amb diverses ponències sobre la droga i els seus contextos, sobre l’addició a les drogues des d’una perspectiva de gènere, s’ha exposat l’experiència de la comunitat terapèutica per a dones existent des de fa una dècada a Tarragona, i una taula d’experiències ha completat el programa de la Jornada. La doctora Marta Torrens, professora titular de Psiquiatria de la Universitat Autònoma de Barcelona i investigadora de l’Hospital del Mar, va argumentar la importància de rebre el tractament de manera diferenciada els homes i les dones. En la seva intervenció va exposar que les dones que entren en tractament per addicció presenten un perfil clínic més greu tant a nivell mèdic, conductual, psicològic i social. «Les dones són més vulnerables. Quan un home drogodependent accedeix al tractament sempre ho fa amb el suport d’una dona, ja sigui la seva mare o la seva germana; però quan es tracta d’una dona sovint no hi ha ningú al seu darrere», va explicar. També els trastorns mentals


més freqüents com ara la depressió, l’ansietat o el trastorns per estrès posttraumàtic són diferents. Segons va apuntar la Dra. Torrens, les experiències de maltractament agreugen les conseqüències de l’addicció. La clausura de la Jornada va anar a càrrec del Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol, el qual va agrair la tasca diària de l’equip professional i de voluntariat de la Fundació, sobretot de la comunitat terapèutica per a dones a Tarragona, i els va encoratjar a continuar treballant i donant suport a les persones amb problemes d’addicció. «Un agraïment especial, també, a la comunitat dels pares Carmelites Descalços per la cessió de les dependències que han fet possible la ubicació de la comunitat a Tarragona en un espai ampli i urbà que, amb la nova cessió, permetrà millorar i ampliar els serveis», va destacar. «No voldria deixar de recordar» —va dir—, «que el CECAS és un compromís dels bisbes de Catalunya, i que la resolució 96 del Concili Provincial Tarraconense de l’any 1995 demanava que amb el voluntariat i amb mitjans econòmics es donés suport a aquest Centre com a institució comuna de l’episcopat català i de totes les Càritas Diocesanes dels bisbats amb seu a Catalunya.»

Principis bàsics del programa de tractament El CECAS està inspirat en el Progetto Uomo italià i comparteix els principis eticofilosòfics i antropològics: la dignitat de la persona com a ésser únic, responsable i lliure, el reconeixement de la igualtat i la solidaritat com a valors preferents i del voluntariat com una actitud concreta de servei al proïsme. Sovint la drogodependència no és la causa del problema, des del CECAS es considera l’addicció com un problema en el qual conflueixen múltiples causes, ja siguin individuals, familiars com socials. Des d’aquí es treballa a partir de la realitat, potencialitat i capacitat de la usuària per tal que ella mateixa sigui el centre del canvi que li permeti millorar la qualitat de vida, autonomia i benestar. El CECAS forma part de la Coordinadora de Comunitats Terapèutiques, pisos de reinserció i Centre de dia per a drogodependents de Catalunya, de la Federació Catalana de Drogodependències, de la Coordinadora del Centre d’Atenció i seguiment de les drogodependències (CAS) i de la Confederación de Entidades para la Atención a las addicciones. Edt

17


pelegrinatge Seguint les petges de santa Teresa de Jesús Mn. Raimon Mateu, diaca

O

rganitzat per la Delegació diocesana de mobilitat humana del nostre Arquebisbat, del 27 al 31 de juliol es va dur a terme un pelegrinatge a terres castellanes seguint les petges de santa Teresa de Jesús. Sis preveres i un diaca acompanyats del Sr. Arquebisbe vam visitar Sòria, Medina del Campo, Salamanca, Alba de Tormes, Àvila i Segòvia.

saber. L’endemà, arribats a Medina del Campo, vam celebrar l’eucaristia al convent de Sant Josep amb la posterior visita a la Colegiata de San Antolín. El tercer dia la ruta ens va portar a Alba de Tormes, on vam poder gaudir del silenci i la pau que imposa l’església on hi ha el sepulcre de la Santa amb les relíquies visibles del braç i el cor.

La primera parada, Sòria, ens va permetre celebrar l’eucaristia del dia al Monestir del Carme visitant a continuació el convent de la Santíssima Trinitat, on vam poder saludar les religioses carmelites, que ens van rebre amb molta alegria. Aprofitant la ruta d’anada vam visitar la vila natal de sant Domènec de Guzmán: Caleruega (Burgos) i el convent actual. A continuació ens vam apropar a La Aguilera, on la comunitat Iesu Communio del Monestir de San Pedro Regalado ens va rebre amb molt d’entusiasme. Eren més de dues-centes religioses, totes elles joves. Vam intercanviar sentiments i experiències i ens van emocionar amb els seus cants i la seva cordialitat.

La ciutat emmurallada d’Àvila ens obria les portes del monestir de l’Encarnació, del qual la Santa va ser priora, la casa natal, el convent de Sant Josep i la Catedral.

Arribats a Salamanca, el Degà de la Catedral ens va guiar per l’esplèndid monument. La visita a la casa de santa Teresa va cloure l’estada a la ciutat del

18

El dia del retorn, Segòvia. L’imponent alcázar, l’esplèndida Catedral i el monestir de Sant Josep tancava la visita a les comunitats femenines i ens obria la porta al convent dels carmelites descalços, on hi ha el sepulcre de sant Joan de la Creu, als peus del qual vam celebrar l’eucaristia encomanant al Senyor els fruits del pelegrinatge. En tots els convents vam poder compartir uns moments de conversa amb les religioses, que ens van acollir amb molta alegria i es van encomanar a les nostres pregàries. Edt


en primera persona Pelegrinatge a Terra Santa Anna Maré (Reus)

P

er a finals del temps d’estiu la Delegació diocesana de catequesi va convocar un pelegrinatge a Terra Santa adreçat especialment a catequistes. Quan em van parlar del viatge a Terra Santa, tot un munt de preguntes em van venir al cap. S’arribaria a fer? Hi podria anar? I sí, el viatge era a tocar! Vam començar coneixent-nos tots. Durant tres dissabtes al matí ens vam trobar per a preparar el pelegrinatge, els mossens que ens donaren la formació prèvia i nosaltres teníem moltes ganes de seguir les petjades de Jesús. Encontre amb Déu, encontre amb la Paraula de Déu, encontre amb l’Església, encontre amb l’eucaristia, encontre amb Maria. Tot seria possible? I un rere l’altre vam anar fent-nos nostres els encontres. Una vegada a la terra de Jesús, a Natzaret, la basílica de l’Anunciació. Quantes vegades hem repetit «Déu vos salve Maria», i nosaltres podíem ser allí, revivíem la història, érem a la cova on l’àngel va anunciar a Maria que d’ella naixeria Jesús, el Fill de Déu. A Betlem, a la Basílica de la Nativitat, aquella missa tot just quan sortia el sol, dins de la capella on hi ha la cova on Jesús va néixer! La proximitat, l’escalf del seu amor es feia notar.

Resseguíem la vida de Jesús: Canà, la muntanya de les Benaurances, el baptisme de Jesús al Jordà, el llac de Tiberíades, el mont Tabor, i sempre la mateixa emoció i la petitesa de tots nosaltres davant la grandesa de Déu. Arribem a Jerusalem i ens meravellem. A la tarda la basílica del Sant Sepulcre ens espera, gent i més gent, a mi em caldrà una altra visita per a entendre, i efectivament, l’endemà, a trenc d’alba, hi tornem. Hem pogut aconseguir dir una missa dins la mateixa capella on va ser enterrat Jesús i una mica més enllà el Calvari on amb la seva mort ens va redimir, les cares de tots són significatives. Volem comprendre el gran misteri de la Redempció. Gràcies per la companyia i alegria de tots i totes, pel coneixement de la terra i per les magnífiques explicacions de Mn. Joaquim Gras, per la bona organització i la visió catequètica de Mn. Xavier Morell, per les xerrades que ens havia fet Mn. Antoni Pérez de Mendiguren abans de marxar. Gràcies, ha estat un viatge a Terra Santa però per damunt de tot ha estat un apropament a la fe. Edt

19


reflexió Com passa el temps! P. Pere Cardona, caputxí

A

questa exclamació que tantes vegades ens surt de dintre és fruit de l’experiència. Ens adonem que han passat coses que poc o molt ens afecten personalment. Quan ens surt aquesta exclamació sempre és en relació amb el passat, i moltes vegades l’exclamació «¡com passa el temps!» connota un cert desencís per no haver assolit el que volíem assolir; o bé que ja ens hem fet grans i el temps de vida se’ns escurça i pensem que encara tenim projectes que voldríem realitzar i ens dol els que no hem portat a terme o almenys no ho hem intentat. Però, què és el temps? No és fàcil donar una resposta. Sant Agustí va escriure en el llibre de les Confessions, XI, 14,17: «Què és el temps? Si ningú no m’ho pregunta, ho sé; però si ho vull explicar al qui m’ho pregunta, no ho sé. El que sí que puc dir sense vacil·lar és que si res no hagués succeït no hi hauria temps passat; i si res no succeís, no hi hauria temps futur, i que si res no existís, no hi hauria temps present.» Pot ser que aquestes paraules de sant Agustí, aparentment, semblin embolicades, però no ho són; són profundes i fan pensar. Penso que en el temps en el qual ens toca viure, en què anar apressadament i passar d’una cosa a l’altra sembla que sigui sinònim d’eficàcia, ens convindria fer l’esforç de viure el present, és a dir el que estic «fent ara» fer-ho bé, posant-hi els cinc sentits, com popularment es diu. Cada cosa té el seu moment. «Tot té el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa» (Eclesiastès, 3,1). I el «moment» tampoc no és sinònim de rapidesa, ho dic perquè quan diem: «Ho faré en un moment» o «ho tindré llest en un moment», volem dir que s’ha de fer ràpidament. Tot demana el seu temps.

20

Hi ha, però, uns temps que ens vénen imposats i en les propostes dels quals acabem caient. Imposats… per qui? Propostes… quines? No ho sabria ben bé dir, però ara, pels volts del Nadal poso un exemple


que pot respondre a ambdues preguntes. A mi em desagrada que uns grans magatzem o un comerç, d’allà on sigui, em digui: «Aquí, ja es Nadal», quan encara a penes ha començat el temps d’Advent, o que a finals d’octubre vegis i sentis que la gent diu: «Guaita, ja posen els llums de Nadal»; o bé es parli de la Setmana Santa com a període de vacances curtes; que la importació del Halloween vagi arraconant Tots Sants i els Fidels difunts, i podríem seguir amb d’altres exemples. Les propostes d’aquests «temps imposats» són fàcils de deduir on desemboquen. Si hagués de donar un consell per a no deixar-se entabanar no se m’acut altre que: «Sigueu sobris, vetlleu! El vostre adversari, el diable, rugint com un lleó, ronda cercant qui engolir. Resistiu-li ferms en la fe» (1Pe 5,8-9).

El temps sempre és important i decisiu perquè està ple d’ocasions que cal aprofitar per a fer el bé Cal que vetllem, com diu l’Apòstol, però no angoixadament, ni a la defensiva. No es tracta tampoc d’anar contra ningú, però sí d’estar atents, de rectificar, si cal, sobre la marxa per a no anar contribuint a la secularització dels temps i dels costums.

Amb els temps que hem qualificat d’imposats es van introduint costums que poc o gens tenen a veure amb la nostra manera de ser i amb la cultura cristiana popular de casa nostra. Davant d’aquesta evidència tenim un camí per a requalificar el temps, i és viure els temps litúrgics assaborint-ne el contingut i omplir-lo amb bones obres. Ja som a l’Advent és un temps no imposat i que desemboca en l’encarnació del Fill de Déu, el Nadal de nostre Senyor Jesucrist. ¿Què és, doncs, el temps? No seré jo qui pugui respondre millor que sant Agustí. Déu me’n guardi! Però sí que puc dir que el temps sempre és important i decisiu, no necessàriament perquè sigui breu, sinó perquè és ple d’ocasions que cal aprofitar per a fer el bé, i això té conseqüències incalculables. Només que, i no és poc, ens cal estar a l’aguait per no distreure’ns en coses secundàries, i no estar atents a allò que és important: que no sapiguem entreveure els moments oportuns dels quals la vida és tan rica. Cal tenir la voluntat de ser perseverants en la pregària. Edt

21


Comença l’Any Sant de la Misericòrdia Durant el Jubileu una creu, signe d’amor i misericòrdia, i una Bíblia, la Paraula de Déu, peregrinaran pels diferents arxiprestats

22


L

a Catedral de Tarragona va acollir, el diumenge dia 13 de desembre, la celebració d’obertura de l’Any Sant, presidida per l’arquebisbe de Tarragona, Mons. Jaume Pujol, la qual va comptar amb prop d’un miler de persones entre preveres, religiosos i fidels de l’arxidiòcesi. El mateix diumenge es va iniciar l’Any Sant de la Misericòrdia a totes les diòcesis d’arreu del món.

Amb el ritu d’obertura de la porta santa de la Catedral seguit d’un solemne pontifical es va iniciar, aquest diumenge, l’Any Sant de la Misericòrdia a l’arxidiòcesi de Tarragona. Els preveres, encapçalats pel Sr. Arquebisbe, van arribar en processó al pla de la Seu per iniciar la celebració d’obertura de l’Any Sant. Mn. Rafael Serra, delegat diocesà per a la litúrgia, va llegir un fragment de la butlla d’indicció

23


24


de l’Any Jubilar del papa Francesc, Misericordiæ vultus, per la qual disposa que tots aquells que entrin per la porta santa hi trobaran l’amor de Déu que consola, perdona i ofereix esperança. Amb la fórmula «Aquesta és la porta del Senyor. Obriré les portes de la justícia. Entro a casa vostra, Senyor», el Sr. Arquebisbe va obrir la porta santa i, agenollat, va pregar uns moments. Seguidament va continuar la celebració a l’interior de la Catedral. El Cor i Orquestra dels Amics de la Catedral, acompanyats de l’orgue, van sostenir els cants de la celebració. El Sr. Arquebisbe, en la seva homilia, va subratllar que el Jubileu no és sols una cosa bona per a l’Església, «sinó que és indispensable i necessària». «El món que vivim, marcat per tants sofriments i pors, necessita la misericòrdia.» En obediència al papa Francesc, el Sr. Arquebisbe va desitjar i demanar que l’Any Sant renovi la vida de l’Església diocesana. «Discernim el que Déu demana en aquesta hora a l’Església que viu i peregrina a Tarragona. Visquem tots seriosament aquest Jubileu. És decisiu per a la credibilitat de la mateixa Església i també és determinant pel que fa al creixement de l’Església en el seu futur.» També va tenir paraules per als preveres, als quals va demanar que la seva vida resplendeixi santedat; per a les parròquies, perquè siguin comunitats acollidores; per a les institucions socials d’Església, perquè tot el que fan tan lloable sigui fet amb un amor encara més gran; i per a tots aquells que es dediquen a la pastoral de la salut, perquè constantment vegin en els hospitals o les cases el rostre de Crist en el malalt. Abans de cloure la celebració es va llegir conjuntament la pregària del papa Francesc per aquest Jubileu i es va lliurar a dues persones laiques

de l’arxidiòcesi una creu, signe d’amor i misericòrdia, i una Bíblia, que peregrinaran durant aquest Any per les diferents parròquies i comunitats de l’Arquebisbat. El Sr. Arquebisbe, abans del cant final de la Salve Regina, va impartir la benedicció solemne amb indulgència plenària a tots els fidels assistents a la celebració.

Un Any Jubilar extraordinari convocat pel papa Francesc El papa Francesc ha convocat aquest Any Sant o Jubileu entorn de la misericòrdia amb l’objectiu d’obrir la porta d’una veritable conversió del cor, de tal manera que siguem capaços d’acollir millor no sols els esdeveniments de la nostra història actual, sinó la coherència entre l’Evangeli i la forma de vida dels cristians en el nostre dia a dia. Aquest Any interpel·la a viure amb més intensitat l’adoració eucarística, el sagrament de la reconciliació o del perdó i la pràctica caritativa (obres de misericòrdia). També convida a fer un pelegrinatge espiritual exterior —als llocs jubilars com la Catedral o el Santuari de la Mare de Déu de Misericòrdia de Reus— i interior. Edt 25


jubileu Justícia i misericòrdia: Incompatibles? Francisco Giménez Porcuna, pvre.

S

ovint aquestes dues paraules es presenten com incompatibles. Si en un cas hi apliques la justícia, sembla que no hi ha lloc per a la misericòrdia. I a l’inrevés, si davant d’una situació hi apliques la misericòrdia, sembla que no hi resta espai per a la justícia. Què en pensem? Segurament que per a molts justícia i misericòrdia són incompatibles des d’una mirada humana, però per al papa Francesc no és així. En la butlla El rostre de la Misericòrdia hi marcava els aspectes més importants, i dedica dos punts a aquest tema. Concretament són els n. 20 i 21, que val la pena tenir presents. D’entrada el Papa diu clarament que «justícia i misericòrdia no són dos aspectes que estiguin en contradicció, sinó dues dimensions d’una única realitat, que es desenvolupa progressivament fins a aconseguir el punt culminant en la plenitud de l’amor». Hi ha una única realitat, que es va desenvolupant a poc a poc i en la qual podem observar dues dimensions, que són la justícia i la misericòrdia. El progrés o evolució fa que la justícia sigui com un primer pas, que acabarà trobant la plenitud en el perdó i l’amor. Jesús «parla moltes més vegades de la importància de la fe, que no pas de l’observança de la llei». «Davant la visió d’una justícia com a mera observança de la llei […] Jesús

26


s’inclina a mostrar el gran do de la misericòrdia», malgrat que això motivi el rebuig per part dels fariseus i doctors de la llei, atrapats en una mirada simplement legalista. Jesús «afirma que d’ara endavant la regla de vida dels seus deixebles haurà de ser la que dóna la primacia a la misericòrdia». I això que diu, Jesús ho viu en la seva vida, que no exclou el tracte amb els pecadors. Ell «va més enllà de la Llei». I cal tenir molt present que «el judici de Déu no el constitueix l’observança o no de la llei, sinó la fe en Jesucrist.» Per tant, «la misericòrdia no és contrària a la justícia, sinó que expressa el comportament de Déu envers el pecador, oferint-li una oportunitat ulterior per a examinarse, convertir-se i creure». I en aquesta direcció, sant Agustí dirà: «És més fàcil que Déu contingui la ira que la misericòrdia.» I el Papa afegeix: «La ira de Déu dura un instant, mentre que la seva misericòrdia és eterna.» I també escriu: «Si Déu s’aturés en la justícia, deixaria de ser Déu, seria com tots els homes que invoquen respecte per la llei […]. Déu va més enllà de la justícia amb la misericòrdia i el perdó.» Però això no vol dir que la justícia no tingui valor o que sigui supèrflua. «Qui s’equivoca haurà d’expiar la pena. Només que aquesta no és el final, on s’acaba el procés, sinó l’inici de la conversió, i Déu no rebutja la justícia, sinó que l’engloba i la supera en un esdeveniment superior, on s’experimenta l’amor que es troba a la base d’una veritable justícia.» «La justícia de Déu és la misericòrdia concedida a tots com a gràcia per raó de la mort i resurrecció de Jesucrist.» La justícia de Déu va més enllà de l’aplicació de la llei.

Som els humans els qui sovint no donem el pas de la justícia a la misericòrdia per comoditat o egoisme

Cal, doncs, evitar una mirada simplement humana de la relació entre justícia i misericòrdia, que pot presentar-les com incompatibles. Cal apropar-nos a les dues realitats —justícia i misericòrdia— amb els ulls de Déu, que és just i misericordiós a un temps en el procés que, iniciat amb actituds de justícia, acaba en la seva plenitud amb el do de la misericòrdia. Som els humans els qui sovint no donem el pas de la justícia a la misericòrdia per comoditat o egoisme, i pensem que pel fet de ser justos ja n’hi ha prou. I no és així. Cal donar sempre el pas decisiu, encara que ens costi, de la justícia a la misericòrdia, que permet el creixement del qui ha faltat, però no per això ha de restar condemnat a les mans de la justícia, quan pot arribar a l’abraçada del Pare bo. Qui considera justícia i misericòrdia com a realitats incompatibles, és perquè s’ho mira amb ulls legalistes. Qui les veu com a passos en un únic procés, se les mira amb els ulls de Déu. I això, sens dubte, és el més important. Edt 27


tarragona missionera Dakar 2015: compromís i esperança Des de 1992 la Comunitat de Taizé fa una important tasca al Senegal, on hi ha el missioner cambrilenc Cristí Savall

A

mb motiu del 75è aniversari de la fundació de la Comunitat de Taizé, la Delegació diocesana de Missions ha organitzat una exposició, del 24 de novembre al 18 de desembre, per a fer conèixer la important tasca que, des de 1992, està realitzant la Comunitat de Taizé als barris perifèrics de Dakar. Aquesta tasca solidària se sintetitza amb l’expressió ak benn, és a dir, ‘anar més lluny’, fer un pas endavant cap a un nou compromís per atendre els joves paralitzats per la inactivitat amb el somni de convertir-se en un gran futbolista o de refer la seva vida en un altre lloc, jugant-se la vida en una aventura. Des del barri Grand Yoff de Dakar, la Comunitat de Taizé realitza la seva tasca a través dels centres de Kër Taizé i de Kër Ganesi, on els joves i les dones reben formació i, en els tallers, elaboren diversos productes que, després, comercialitzen a les fires de Dakar. Amb el producte de les vendes aprenen a gestionar els recursos econòmics propis. És el missioner cambrilenc Cristí Savall Berenguer, de la comunitat de Taizé, qui explica que, des de fa tretze anys, la Comunitat resideix a Dakar, amb una població amb escassos recursos per a fer front a les malalties, la insalubritat o la inseguretat. «Què fem aquí? És una pregunta occidental, però la resposta és africana, és a dir, aquí estem, això és tot. I no és poc compartir la vida amb el veïnat, és a dir, resant, treballant per guanyar-nos la vida, acollint i compartint…» El germà Cristí Savall destaca que una de les prioritats és l’atenció als nens, l’educació primària és molt deficient, raó per la qual la Comunitat, a través dels seus centres, imparteix un seguit d’activitats per despertar la creativitat de la població infantil. «Cal motivar i tenir cura dels nens i els joves i dones, i així afrontar els problemes familiars.» 28


L’exposició La mostra presenta tres eixos discursius. Un primer mòdul central permet veure fotografies i petites explicacions de les activitats d’Ak benn. Ja a l’interior es troba el drama del Mediterrani. Les pasteres amb tota la seva cruesa i la reflexió dels joves d’Ak benn sobre aquesta realitat tan propera per a ells. El tercer eix és una zona que suggereix la capelleta de Ker Taizé, un espai de silenci i pregària al centre d’un barri de majoria musulmana; espai per a reflexionar sobre la convivència i el respecte en la diferència. Com a complement, un vídeo d’imatges i música senegalesa ajuda a tenir una visió mes polièdrica d’una realitat rica i complexa: el Senegal. L’encarregada de presentar als grups l’exposició ha estat Mima Sant, pintora i membre activa d’Amics d’Ak benn.

L’ENTREVISTA Fr. Alois, prior de Taizé:

«És en les nostres fraternitats on existeix, amb la vida, el diàleg interreligiós» – De quina manera els germans de Taizé viuen ells mateixos aquesta recerca de solidaritat entre els homes? Nosaltres voldríem que la nostra vida quotidiana sigui plena de solidaritat i compassió. Ja he parlat d’escoltar els joves. Això ens permet fer aquesta experiència sorprenent: escoltar i acompanyar els altres nodreix la nostra pròpia vida interior; som nosaltres que ben sovint som empesos endavant per aquells que es confien a nosaltres. Si l’escolta i l’acolliment ens permeten de ser solidaris d’aquells que vénen a prop nostre, dels 29


ser-hi simples testimonis de l’amor de Déu pels més abandonats. No buscar en primer lloc fer reeixir uns projectes és una actitud que allibera i permet de ser una presència de bondat tota gratuïta.

seus sofriments i de les seves alegries, succeeix que la solidaritat ens crida de lluny. Penso en aquells germans nostres que, a diversos llocs del món, són per així dir-ho itinerants. Sigui sols o en parelles, fan visites a grups de joves en diferents països, per acompanyar-los en el seu compromís o simplement compartir amb ells una vetlla de pregària o un cap de setmana. Reiterem amb això el gest dels primers cristians, que no dubtaven pas a fer grans viatges per intercanviar i retrobar-se entre Esglésies locals.

És sobretot en les nostres fraternitats que formes de diàleg interreligiós existeixen, en països com Bangladesh o el Senegal. No pas tant com un diàleg teòric, sinó amb la vida. Al Senegal, on els germans viuen en un barri de Dakar de nombrosa població musulmana, jo he vist molts nens anar a casa d’ells, a vegades per curar-se una petita ferida, a vegades simplement per jugar, tant si són cristians com musulmans… Els seus pares saben que nosaltres no fem cap proselitisme. He vist també que, cada tarda, joves animadors vénen a ajudar els meus germans a fer-se càrrec d’infants i adolescents del barri i donarlos una formació humana segons un principi molt senzill: Ak benn ‘un pas més’. Fent cada dia un nou pas s’avança.

– Quin és el paper d’aquestes fraternitats que acabeu de mencionar? Actualment, més d’una vintena de germans viuen en alguna de les petites fraternitats repartides per diversos continents. Per a ells, dues línies de força són importants: ser propers als pobres i crear, dins una gran simplicitat, ponts entre diferents cultures, diferents rostres de la humanitat, amb les seves riqueses i les seves ferides, i la diversitat de les seves tradicions. Siguin on siguin, comparteixen l’existència d’aquells que els envolten, amb un tarannà de gratuïtat. Hi van sense projectes preconcebuts, sens altre fi que

Quan penso en els germans d’aquestes diverses fraternitats, sento una gran gratitud. Ells assumeixen amb molt de coratge una existència quotidiana en un entorn sovint complicat. La seva fidelitat és un encoratjament per a tota la comunitat. (Del llibre: Fr. Alois, entrevistes amb Marco Roncalli. Cap a noves solidaritats. Taizé avui. 2014). Edt

Monestir de les Clarisses - Reus - Tel. 977 75 05 28 - a/e: clarissesreus@hotmail.com 30


notícies Ordenació presbiteral de Mn. Borja Martín Sánchez El Sr. Arquebisbe va conferir l’orde del presbiterat a Mn. Borja Martín el diumenge, 11 d’octubre, a la Catedral

N

ombrosos familiars, amics i companys van acompanyar el candidat a prevere en un dia tan significatiu. En la celebració hi va haver el vicari general de l’arxidiòcesi, Mn. Joaquim Fortuny; el rector del Seminari de Tarragona, Mn. Norbert Miracle, el vicari general del bisbat de Sant Feliu de Llobregat i rector de la Parròquia de Santa Maria de Vilafranca del Penedès, on el diaca va ser batejat, Mn. Jaume Berdoy, així com també nombrosos preveres de l’arxidiòcesi, diaques, seminaristes i companys del Colegio Eclesiástico Internacional Bidasoa de Pamplona, on ha estat durant la seva formació. El Sr. Arquebisbe, en l’homilia, va demanar «que es continuïn desvetllant vocacions al presbiterat i al diaconat, junt amb vocacions a la vida consagrada i també vocacions de laics que ajudin en missions pastorals, i que tots els laics visquin la vocació baptismal amb un compromís ferm», va dir. Coincidint amb la celebració del Sínode de la família a Roma, Mons. Jaume Pujol també va pregar perquè hi hagi famílies cristianes que donin testimoniatge del seu compromís i de la seva fe davant el món. «Necessitem que les nostres famílies siguin famílies cristianes perquè sorgeixin fruits de santedat i vocacions lliurades a l’Església i al món.» Dirigint-se a Mn. Borja va dir: «Tingues sempre present l’exemple del Bon Pastor, que no ha vingut a ser servit sinó a servir, a cercar i salvar allò que s’havia perdut.» D’entre els moments més significatius de la celebració cal destacar les lletanies dels sants amb l’ordenand prostrat a terra, i el moment central de la litúrgia d’ordenació, la imposició de mans per part del Sr. Arquebisbe i de tots preveres allí presents, un signe que mostra que l’ordenand se sap cridat a exercir el presbiterat en comunió, units a tots els preveres de l’arxidiòcesi i del món col·laborant amb el ministeri episcopal. Esdevingut membre de l’orde dels preveres, va ser revestit amb l’estola i la casulla per Mn. Joan Antoni Cedó, rector de la Parròquia de Sant Pau. El nou prevere ha estat nomenat vicari de la Parròquia de Sant Pau de Tarragona i capellà del Col·legi Sant Rafael de la Selva del Camp, de titularitat diocesana. Edt

31


església universal El Sínode sobre la família Mons. Lluís Solé i Fa Bisbe de Trujillo (Hondures) i pare sinodal*

A

quest Sínode Ordinari celebrat del 4 al 25 d’octubre de 2015 tenia la particularitat de venir precedit pel Sínode Extraordinari sobre la família celebrat l’octubre de 2014. Aquell va marcar molt el contingut del que acabem de celebrar. Els punts que sobre la família van ser els més discutits en el 2014 es van convertir en l’expectativa principal dels mitjans de comunicació, però també van condicionar una mica el text de l’instrumentum laboris, és a dir, el contingut del document de treball que va ser la base de la reflexió d’aquest que hem celebrat enguany. Tant és així, que els bisbes designats per a assistir al Sínode, durant l’etapa de preparació, hem anat rebent documents, articles i llibres destinats a influir en la nostra opinió precisament sobre aquells punts més conflictius. I, cal dirho també, la majoria d’aquests escrits eren de tendència molt conservadora. Però un cop iniciat el Sínode, i passejant-se pels intricats camins del cap i el cor, l’Esperit Sant va començar a fer el que sempre ha fet: il·luminar l’Església. Ens va haver d’ajudar a posar claredat i ordre a l’instrumentum laboris. Ens va ajudar a recordar el sentit de les paraules de Jesús sobre el matrimoni i la família. I, en fi, ens va ajudar a centrar-nos no tant en discussions per a defensar els convenciments personals, sinó a descobrir la vocació i missió del matrimoni i la família enmig 32

del món i de l’Església, que era el tema del Sínode. El primer que impacta en una trobada de bisbes d’arreu del món és la diferència que hi ha del concepte i de la vivència de família segons els països, les cultures i les concrecions religioses. Es va assenyalar dins l’aula sinodal que el document de treball era un text massa «occidental». I era veritat. Aquesta va ser, per a mi, la primera crida que ens feia l’Esperit a viure el Sínode com un camí que demana la conversió pastoral de l’Església i la seva obertura a les realitats que en tots els camps de la vida humana van evolucionant; obertura que no significa «infidelitat» a l’Evangeli i a la doctrina mateixa del Magisteri, com alguns pares sinodals temien. De tots els pensaments, la majoria molt positius, expressats tant dins l’aula sinodal com en els cercles menors, en vull comentar dos que, en el fons, suposaven posar en qüestió el camí de la reflexió sinodal que anàvem fent, però que, a la fi, van provocar, més aviat, l’afermament dels passos endavant que l’Església necessita donar. Alguns Pares sinodals expressaven, per una part, l’agraïment al Sant Pare per haver convocat l’Any de la Misericòrdia, però també arribaven a la conclusió que «un excés de misericòrdia» aplicada a certes situacions dels cristians divorciats i que viuen una nova relació, pot posar en perill la doctrina de la Familiaris consortio de sant Joan Pau II, que diu que aquestes persones no poden combregar.


Però el Document final aprovat pels Pares sinodals, concretament en el n. 85, i citant també la Familiaris consortio, dóna un pas endavant que suposa, com ha dit el cardenal Martínez Sistach, «harmonitzar la indissolubilitat i la misericòrdia». Tot això caldrà que es llegeixi amb deteniment i es reflexioni comunitàriament, i suposa, sobretot, la responsabilitat dels pastors, ja que «per amor a la veritat, estan obligats a discernir bé les situacions» (FC 84), com deia sant Joan Pau II. L’altre pensament tenia dues vessants. La dels que deien que el document que anàvem fent l’escrivíem al Papa perquè a ell l’hi servís de base per a una exhortació o carta pastoral. No dubto que la majoria dels qui pensaven així ho feien des del respecte i l’obediència que tots vivim la comunió amb el papa Francesc. Però no descarto que per a alguns fos una manera de deixar al Papa tota la responsabilitat i el pes de decidir sobre aspectes que encara cal estudiar millor. Ho comento perquè no trobo raons per amagar que hi hagi alguns pastors de l’Església que no estiguin d’acord amb el que el Papa fa i diu. Un altra postura era treballar amb la finalitat d’oferir a les famílies cristianes i a aquelles que els interessi, el pensament del Col·legi episcopal, que, evidentment, no ho és sense el Papa. Aquest treball no seria ofert al públic sense l’aprovació del Papa, com és lògic. Doncs el Papa es va encarregar de resoldre la disjuntiva: en acabar d’aprovar l’últim article del document final, es va aixecar i va dir que el que acabàvem d’aprovar ell també ho donava per bo; que ja es podia publicar.

Què ens deixa el Sínode sobre la família? —És possible que algun document que el Papa farà posteriorment. I això serà molt bo, perquè ell sap apropar-se al llenguatge senzill que pot entendre tothom. —El compromís de revisar la pastoral familiar, que ha de ser l’eix transversal de totes les pastorals, de manera que el moviments que treballen específicament per la família ho facin amb visió parroquial i diocesana i amb esperit missioner. —Renovar el compromís que ja a l’Arquebisbat de Tarragona es proposava per al curs 2013-2014 en triar com a accent pastoral «Que les famílies cristianes siguin comunitats creients i evangelitzadores». El Sínode ho va expressar dient que «la família ha de ser subjecte de la pastoral».

Conclusió El dissabte 17 d’octubre es va celebrar el 50è aniversari d’haver creat, Pau VI, la figura del Sínode de Bisbes. El Sant Pare va dir en el seu discurs: «En una Església sinodal, el Sínode dels Bisbes és, solament, la manifestació més evident d’un dinamisme de comunió que inspira totes les decisions eclesials. El primer nivell d’exercici de la sinodalitat es realitza a l’Església particular.» Que sigui, doncs, aquest camí que l’Església vol fer amb la família, una tasca a realitzar a l’arxidiòcesi, amb generositat i deixant-se portar per l’Esperit. I que Déu permeti que també es pugui fer a tot el món. *El bisbe Lluís Solé (Tarragona, 1946) ha estat un dels 102 bisbes que ha participat en el Sínode de la Família del 4 al 25 Edt d’octubre de 2015 a Roma.

33


dret canònic El Motu proprio del papa Francesc Mitis Iudex Dominus Jesus Sobre la reforma del procés de nul·litat del matrimoni Josep Queraltó Serrano, pvre. Defensor del Vincle del Tribunal Metropolità de Tarragona

L

a reforma del procés de nul·litat del matrimoni que ha fet el papa Francesc amb el Motu proprio Mitis Iudex Dominus Jesus —El Senyor Jesús Jutge Misericordiós— entrarà en vigor el proper dia 8 de desembre, solemnitat de la Immaculada Concepció, dia en què s’obre l’Any Sant de la Misericòrdia. I això no és una mera coincidència. L’Església està cridada a ser portadora de l’amor i de la misericòrdia del Senyor Jesús. Per tant, això s’ha de manifestar també en les seves estructures i normes jurídiques. L’Església ha d’anar a l’encontre de les seves «ovelles» que pateixen per un matrimoni fracassat i que pot ser nul. Aquestes noves normes han d’afavorir, no la nul·litat dels matrimonis, sinó l’accelerament dels processos perquè no s’eternitzin. Molts fidels es desanimen davant les dificultats d’accedir als tribunals eclesiàstics per demanar la declaració de nul·litat de matrimoni perquè no saben com fer-ho. Per això el Sant Pare ha establert aquestes noves normes. Són una crida a la conversió de les estructures pastorals parroquials i diocesanes. Com diu l’article 2 de les regles de procediment per a tractar les causes de nul·litat de matrimoni, és en l’àmbit de la pastoral matrimonial diocesana on s’han d’acollir els fidels separats o divorciats que dubten de la validesa del seu matrimoni o que estan convençuts de la seva nul·litat. S’ha d’inserir en la pastoral familiar ordinària —parroquial, arxiprestal i diocesana— l’acollida dels fidels que se senten separats de l’Església i que volen clarificar la seva situació.

34

Dit això, més que presentar d’una manera completa tots els nous cànons, passo a subratllar i comentar algunes de les novetats que poden interessar els possibles lectors que es trobin en situació de

demanar la declaració de nul·litat de matrimoni o puguin aconsellar a d’altres. S’han simplificat les exigències per a admetre les causes. Els tribunals competents per a les causes de nul·litat sense més requisits són: 1r. El tribunal del lloc on es va celebrar el matrimoni; 2n El tribunal del lloc en què un del esposos tenen el domicili o quasi domicili, i 3r El tribunal del lloc en què, de fet, s’han de recollir la major part de les proves.


La primera gran novetat és la simplificació del procés ordinari. Fins ara eren necessàries dues sentències favorables, dictades per dos tribunals diferents, per a la declaració de nul·litat. A partir d’ara, una sola sentència —la que declara el tribunal eclesiàstic de primera instància— en favor de la nul·litat serà executiva una vegada complerts el terminis establerts, a no ser que una part —espòs o esposa— que es consideri perjudicada, o el promotor de justícia o el defensor del vincle, interposin apel·lació o querella de nul·litat contra la sentència al tribunal d’apel·lació. Quan l’apel·lació es veu evident que només és dilatòria, és a dir, que només té la intenció d’allargar el procés per a perjudicar una part, el tribunal de segona instància confirmarà la sentència de primera instància per decret, és a dir, sense la necessitat de tots els tràmits que requereix una instrucció judicial. L’arxidiòcesi de Tarragona té com a tribunal de segona instància el de la Rota de la Nunciatura Apostòlica de Madrid. I el Tribunal Metropolità de Tarragona és de segona instància per a les diòcesis sufragànies, que són: Tortosa, Lleida, Urgell, Solsona, Vic i Girona.

Com ens diu el Concili Vaticà II, el Bisbe a la seva Església particular, de la qual és el pastor i cap, és el jutge nat del fidels que li han estat confiats. Per tant, el Bisbe diocesà, a més d’encomanar aquesta potestat als seus vicaris judicials, pot exercir-la per ell mateix. La segona gran novetat de la nova normativa és el procés més breu davant del Bisbe quan hi ha unes circumstàncies de persones i de fets provades per testimonis o per documents que no requereixin una investigació o instrucció més precisa i facin clara la nul·litat. La sentència la dóna llavors el Bisbe mateix. Finalment, el Sant Pare vol que tots els fidels puguin accedir als tribunals eclesiàstics, fins i tot els qui no tenen recursos econòmics. Per això estableix, en el criteri VI del Motu proprio, que «tant com sigui possible, i salvada la justa i digna retribució dels treballadors dels tribunals, s’asseguri la gratuïtat dels processos, perquè l’Església, manifestant-se als fidels com a mare generosa en una matèria tan estretament lligada a la salvació de les ànimes, manifesti l’amor gratuït de Crist». Edt

Aquestes noves normes són una crida a la conversió de les estructures parroquials i diocesanes

35


la veu de càritas L’entrevista Sebastián Mora, secretari general de Càritas Espanyola:

«La nostra gran contribució a la societat és posar en el centre a qui la societat descarta» Redacció

S

ebastián Mora Rosado (Màlaga, 1966) va assumir la Secretaria General de Càritas Espanyola el 30 de novembre de l’any 2009, sent el coordinador de l’Àrea d’Acció en els Territoris dels Serveis Generals de Càritas. Mora té una sòlida formació acadèmica en temes de direcció de centres de serveis socials i en gestió directiva d’entitats no lucratives. Aquest any ha estat convidat per Càritas Diocesana de Tarragona a la Jornada anual del voluntariat. —Acabem d’iniciar l’Any de la Misericòrdia convocat pel papa Francesc, una misericòrdia que va estretament lligada a la caritat, a l’amor… Sí, tot i que no hem de caure en el parany que fa referència només a Càritas. A mi m’agrada dir més que es posa en valor tota la missió de l’Església. És un esforç i un moment especial que cal aprofitar a tots nivells. —L’acció social de l’Església, en els diferents àmbits, ha contribuït a pal·liar les conseqüències de la crisi econòmica. I en aquest aspecte Càritas està sent un referent. Penso que ho ha estat sempre, però és veritat que en els darrers anys amb més intensitat i profunditat.

36

Han estat anys de molta activitat, de molta reflexió, d’un compromís ferm de molts voluntaris. El fruit més gran i positiu ha estat l’augment de voluntaris i voluntàries a les Càritas. Més de 80.000 persones estan compromeses dia a dia a les parròquies i els diferents projectes de Càritas arreu de l’Estat. Continua sent un referent de l’acció social però sobretot ens agradaria ser un referent dels qui estan al costat dels més pobres, dels qui ningú no vol, dels qui tothom expulsa, i aquesta seria la nostra major contribució a la societat. Que el que la societat descarta nosaltres ho posem en el centre. —El voluntariat és una peça clau en moltes entitats i institucions. En què es diferencia el voluntariat d’Església i de Càritas en particular? Sí, el voluntariat a Càritas no és simplement una persona que fa bones obres, per molt bones i meravelloses que siguin, sinó que són persones que en donar-se als altres fan experiència del Déu de Jesucrist. Això significa que hi ha d’haver una conversió, una ruptura interior que et fa veure la realitat d’una manera diferent, que et fa servir els pobres d’una manera diferent i que et fa acompanyar les persones en el seu camí, que sovint és molt tortuós i molt complex.


—Aquest passat mes de novembre s’ha publicat un document conjunt signat per diferents entitats d’acció social de l’Església a Espanya amb el títol «Marc comú enfront la situació actual». Quins aspectes recull aquest document en relació amb el fet migratori? Ho sintetitzaria amb una frase: totes les persones tenim la mateixa dignitat perquè som fills de Déu i per tant tots mereixem el mateix tracte i tots necessitem una major solidaritat i acolliment. I encara reconeixent que és un fet molt complex, que té molts matisos i que no podem simplificar que el que s’ha de posar en el centre és la persona i després tots els altres instruments posar-los al servei de la persona. I no podem discriminar el refugiat de l’immigrant econòmic, no podem descartar una persona o una altra per motius religiosos o ètnics. —Aquest any finalitza el quinquenni de la Campanya «Ningú sense llar». Però les xifres constaten una greu situació: 40.000 persones viuen al carrer a Espanya i s’estima que unes 400.000 ho fan a Europa… Nosaltres creiem que hi ha moltes solucions. Aquest any acabem aquest quinquenni dient que sí que és possible que ningú no es quedi sense llar. Serà possible si com a societat ho manifestem, si les institucions públiques ho posen a les seves agendes com a quelcom prioritari i si realment entre tots aportem el que hem d’aportar. A Espanya estem vivint un moment en què hi ha moltes cases sense persones i moltes persones sense casa. Per tant és possible, perquè hi ha persones i organitzacions

com nosaltres que estem disposades a impulsar-ho i a fer-ho possible. —Algunes idees de l’últim informe FOESSA 2014 sobre exclusió i desenvolupament social indiquen que la fractura social cada cop és més gran, que la població exclosa a Espanya representa el 25% de la població, que hi ha una regressió en les polítiques socials… Com es pot aturar aquesta situació? Nosaltres hem fet un decàleg de propostes polítiques per a aquestes eleccions passades. Hi hauria tres elements bàsics per a trencar l’escletxa social: un primer element són les polítiques redistributives, revisar quines s’estan duent a terme a través dels impostos i quines s’estan fent en els àmbits de la sanitat o l’educació principalment; també proposem una renda mínima garantida per a totes aquelles llars que no tinguin cap ingrés, perquè sinó no podrem parlar de dignitat, i també proposem una reactivació del mercat laboral especialment per a les persones més empobrides i fem l’opció per un salari just i digne i també per les clàusules socials, és a dir, que hi hagi una contractació pública en aquelles institucions que generin treball entre els pobres, no simplement amb els més ben preparats.

37


Jornada diocesana del voluntariat Sobre el tema «El dinamisme de la caritat: servir, acompanyar i defensar» Prop de dos-cents voluntaris de Càritas de l’arxidiòcesi van participar el dissabte 21 de novembre en la Jornada diocesana celebrada al Centre Tarraconense El Seminari. En representació del Sr. Arquebisbe hi va assistir el vicari general de l’arxidiòcesi, Mn. Joaquim Fortuny. La Jornada, presentada pel director de Càritas Diocesana, Francesc Roig, es va iniciar amb una pregària inicial i un vídeo del papa Francesc quan era cardenal de Buenos Aires, en el qual apel·lava els voluntaris de Càritas a viure una conversió interior, a renunciar a qualsevol tipus de mundanitat i a portar un estil de vida de pobresa espiritual. «El qui treballa a Càritas suscita esperança», deia. La ponència central va anar a càrrec de l’actual secretari general de Càritas Espanyola, Sebastián Mora, amb el tema «El dinamisme de la caritat: servir, acompanyar i defensar.» Móra, dirigint-se als voluntaris aplegats, va dir: «Vosaltres sou l’ànima, el cor i les mans de Càritas. Heu de fer visibles les injustícies i ser visionaris de l’esperança.» El Secretari General va explicar que sovint ens fixem

38

massa en aspectes quantitatius, que no són el més important, «ens hem convertit en repartidors dels pobres en comptes de ser els seus servidors», va puntualitzar. «La caritat transformarà l’Església, farà que no es torni ni mundana ni espiritualista.» Sebastián Mora també va subratllar la importància de la persona a la qual s’atén i al seu acompanyament. «Cal posar la persona en el centre, hem de redescobrir la vida com un espai antropològic, de trobada entre les persones.» La jornada va prosseguir amb els grups de treball i la posada en comú dels reptes que els mateixos voluntaris troben a les Càritas. Els participants també van poder deixar la seva empremta expressant el ressò personal que havien tingut de la Jornada. A mitja tarda, amb la celebració de l’eucaristia, presidida per Mn. Joaquim Fortuny, a la capella major del Seminari, es va donar per finalitzada aquesta trobada anual. Edt


in memoriam Mn. Delfí Palau Arbós,

a la casa del Pare Mn. Delfí Palau va morir el dissabte dia 10 d’octubre a l’edat de 93 anys. Les seves exèquies es van celebrar l’endemà, dia 11, a l’església parroquial de Sant Joan Baptista de Tarragona. Nascut a Tarrés (les Garrigues), va ser ordenat prevere l’any 1946 a Barcelona. Mn. Delfí va iniciar el ministeri com a sacerdot auxiliar a la Parròquia de Santa Maria de Montblanc i vicari de la Parròquia de Sant Miquel Arcàngel de l’Espluga de Francolí. L’any 1951 va ser nomenat ecònom de l’Església de Santa Jaume d’Esblada i de la Parròquia de Santa Maria de Querol, encarregat de la Parròquia de Santa Maria de Valldossera, i, dos anys més tard, ecònom de la Parròquia de Sant Miquel de Ciutadilla. A partir de 1958, i fins l’any 1997, va exercir el ministeri presbiteral a Sud-Amèrica, concretament a diferents parròquies de Santiago de Xile, on també va ser assessor de la Joventut Obrera Cristiana (JOC), i de Veneçuela, a les ciutats de Caripe (Caracas), Los Teques i Boruta. De nou a l’arxidiòcesi, durant un any va ser capellà de la Clínica MATT de Tarragona.

P. Eduard Canals i Casas, c.m.f a la casa del Pare El P. Eduard Canals, missioner claretià, va morir el dijous 26 de novembre a la Infermeria Provincial dels Missioners Claretians. A l’arxidiòcesi de Tarragona hi va ser durant més de trenta anys. El P. Canals va néixer a Cassà de la Selva (Girona) l’1 de novembre de 1929. El 8 de desembre de 1950 va fer la professió perpètua a Sabadell i va continuar els estudis de Teologia i Dret canònic a Valls. Va ser ordenat sacerdot el 20 de juny de 1954 a Barcelona. L’any 1960 va marxar cap a l’Amèrica del Sud per a participar en campanyes missioneres en aquelles terres. Posteriorment, a Roma va obtenir la llicenciatura en teologia, especialitzat en la pastoral, i es va diplomar en comunicació. Una part important de la seva vida missionera la va realitzar a la ciutat de Tarragona, on va residir durant vint-i-nou anys, del 1973 al 2002. Durant aquest temps va ser delegat diocesà per a la vida consagrada, abans Delegació diocesana de vida religiosa, durant el període entre 1974 i el gener de 2005, i membre del Consell de Presbiteri entre els anys 1974 i 1977. També va ser secretari de la Delegació de mitjans de comunicació social i director del Full Parroquial durant vint anys, entre el 1977 i 1997; jutge i defensor del vincle del Tribunal Metropolità de primera i segona instància i teòleg censor i promotor de justícia de la causa de beatificació de Marià Mullerat Soldevila entre els anys 2002 i 2004. Entre els anys 2005 i 2009 va ser consiliari de l’Associació Família Llum i Vida de Rocallaura. A partir del mes de juny de 2010 va ser destinat a la Infermeria provincial dels Missioners Claretians per raons de salut. En la seva vida missionera destaquen els nombrosos articles publicats al Full Parroquial de Tarragona i a diverses revistes i diaris. Entre els llibres més destacats, cal recordar Padre grande de Guinea. Armengol Coll i Armengol. Misionero y Obispo i Una presencia de Iglesia en África. La missa exequial va tenir lloc el dissabte 28 de novembre, al santuari del Cor de Maria de Barcelona. 39


Sr. Francesc Magarolas Orteu,

de Formació Professional a la província, inspector d’Ensenyament i un dels impulsors de la creació de l’Institut Vidal i Barraquer de la ciutat.

El Sr. Francesc d’Assís Magarolas, que va ser gestor d’immobles a l’Arquebisbat de Tarragona durant quinze anys, va morir el dia 7 de desembre als 94 anys d’edat.

En l’àmbit polític va tenir un paper destacat com a regidor de l’Ajuntament de Tarragona en el darrer consistori abans de la transició. La seva gran devoció a sant Magí, copatró de Tarragona, el va portar a presidir aquesta mateixa Confraria.

a la casa del Pare

Va destacar el seu treball en àmbits culturals, educatius i associatius de la ciutat de Tarragona, i va ser professor i després director de l’Institut de Secundària Comte de Rius durant més de deu anys, entre el 1965 i el 1976. També va ser coordinador

Església

La missa exequial va tenir lloc el dia 8 de desembre, solemnitat de la Immaculada Concepció, a l’església parroquial de Sant Pau de Tarragona. Reposin en la pau de Crist. Edt

Sistemes de subscripció: 1- Enviant el formulari per correu ordinari a la següent adreça: Arquebisbat de Tarragona Dpt. de Mitjans de Comunicació Social C/ Pla de Palau, 2 43003 Tarragona

de tarragona

2- Emplenant el següent formulari i enviant tota la pàgina al fax 977 25 18 47 FORMUL ARI DE SUBSCRIPCIÓ ANUAL Cognoms:

Nom: Adreça: Població:

Codi Postal: e-mail:

Telèfon:

Forma de pagament (Import: 13€ - Estranger:30€) Transferència al compte 2013-3056-07-0200129065 de CatalunyaCaixa Domiciliació bancària Senyors, els prego que vulguin lliurar amb càrrec al meu compte/llibreta, els rebuts presentats per la revista Església de Tarragona en concepte de subscripció anual.

IBAN Titular compte Banc o Caixa

Entitat

Agència

d.c

Número de compte o llibreta

Adreça Oficina Codi Postal

Població Data

40

Signatura


efemèride El Dr. Josep Pont i Gol, de prop Josep Sabaté, periodista

D

iscret, senzill, intuïtiu i ferm. Amb aquestes paraules podria definir el tarannà de l’arquebisbe de Tarragona Dr. Josep Pont i Gol. Durant els anys que vaig treballar al seu costat com a periodista vaig constatar la discreció, senzillesa o intuïció que, amb la seva fermesa, conformaven el seu natural. En el context de la seva època, el Dr. Pont i Gol es va avançar als signes dels temps, uns signes que, en aquells moments de transició, ell ja va intuir. El doctor Pont i Gol va copsar, ben aviat, els canvis que estava experimentant la societat. Amb el bagatge adquirit durant el Concili Vaticà II era el moment d’aplicarlo a l’arxidiòcesi i a la Conferència Episcopal Tarraconense. Calia anar a la recerca de nous horitzons, de nous instruments d’evangelització. Per això, el Dr. Pont va fer una aposta valenta pels mitjans de comunicació social. Per a un periodista això era molt important. El Sr. Arquebisbe, en primer lloc, va impulsar els programes radiofònics amb la finalitat que la veu de l’Església arribés a tots els racons de l’arxidiòcesi. Així van nèixer les «Converses radiofòniques», recollides en un llibre publicat l’any 1981. Aquestes converses setmanals, divulgades a través de les

emissores locals, van comportar la creació d’uns estudis de ràdio a l’Arquebisbat sota la direcció del delegat de mitjans de comunicació, Mn. Manel Pascual Saperas, i amb la inestimable col·laboració de Mn. Xavier Fort Subirats, presentador dels programes. Des d’aquest nucli del Departament de Mitjans de Comunicació van anar sorgint noves iniciatives impulsades pel Dr. Pont i Gol: d’una banda, la ràdio, i de l’altra, la premsa escrita. En aquest punt, recordo l’homilia setmanal que publicava el Diari de Tarragona. Cada setmana, el Dr. Pont i Gol agafava un foli, el doblegava per la meitat i, amb un bolígraf i una lletra molt petita, escrivia l’homilia amb la particularitat que, com que volia aprofitar el paper, moltes vegades, les darreres frases les escrivia al voltant del full, al costat del text central. Aleshores, un cop escrita l’homilia, Mn. Joaquim Claver, secretari del Sr. Arquebisbe per als afers supradiocesans, em portava el text perquè el passés a net al Diari. Algunes vegades havia de consultar a Mn. Claver o al mateix Sr. Arquebisbe algunes paraules que no s’entenien per la seva caligrafia… També es va potenciar el Butlletí Oficial de l’Arquebisbat, dirigit per Mn. Florenci Giralt. Però hi havia encara el Full Parroquial, al qual el Dr. Pont 41


i Gol va voler donar un canvi total. El Full, dirigit pel P. Eduard Canals, va viure una transformació radical quan el Sr. Arquebisbe va decidir unificar-lo amb les publicacions dels bisbats de Solsona i de Vic. Es publicava, així, un Full comú amb unes pàgines especials dedicades a cada bisbat. Això comportava que, cada mes, ens reuníssim el P. Canals i jo a Manresa amb els directors dels Fulls de Solsona i de Vic, Mn. Climent Forner i Mn. Pere Cases respectivament. Allí es planificaven les edicions de tot el mes, posant una atenció especial en el text de l’editorial conjunta que, algunes vegades, provocava més d’una polèmica, especialment quan arribava l’Onze de setembre… Molt important va ser, també, el trasllat de les despulles del cardenal Vidal i Barraquer a Tarragona, trasllat al qual el Dr. Pont va voler donar un relleu especial a través dels mitjans de comunicació. El cas és que el trasllat va ser fruit d’un desig que el Dr. Pont va expressar l’any 1971 quan va visitar, per primera vegada, la Cartoixa de La Valsainte, a Suïssa, on estaven custodiades les despulles del Cardenal. El Dr. Pont va escriure: «Les seves despulles no són pas en tomba. El fèretre, tancat

i a punt, el vaig veure damunt les lloses del presbiteri, en una petita capella; la làpida, l’escut i alguns altres petits objectes, tot recollit amb dignitat senzilla a punt de retirar. La temptació era d’emportar-m’ho sense més.» El desig es va complir. Les despulles del Cardenal arribaven a Tarragona el dia 15 de maig de 1978, dilluns de Pentecosta. Prèviament, el divendres dia 13, des de l’aeroport del Prat, marxàvem cap a Suïssa el Sr. Arquebisbe, el seu secretari particular, Mn. Ramon Gallisà, i jo mateix per a fer efectiu el trasllat de les despulles del cardenal Vidal i Barraquer. La Cartoixa de La Valsainte ens va rebre coberta de neu. A l’exterior feia fred, però el retorn del Cardenal de la Pau oferia un caliu propi de l’esdeveniment que estavem vivint. Des de la mateixa Cartoixa vaig enviar les cròniques a la premsa i a la ràdio per a informar sobre la cerimònia del comiat de La Valsainte i de l’arribada a Tarragona. El Dr. Pont i Gol volia que la veu de l’Església s’escampés pertot arreu. Per això va entendre la importància dels mitjans de comunicació. I els va donar l’empenta necessària perquè fructifiquessin en el seu paper evangelitzador. També en aquest aspecte es va avançar als signes dels temps.

L’apunt Clausura de les Jornades d’aprofundiment en la figura del Dr. Josep Pont i Gol

U

n centenar de persones han assistit setmanalment a les sessions organitzades per l’Institut Superior de Ciències Religioses Sant Fructuós (INSAF) en el vintè aniversari del traspàs del Dr. Pont i Gol, que va ser arquebisbe de Tarragona entre els anys 1970 i 1983. Les Jornades s’han desenvolupat en cinc sessions setmanals, del 4 de novembre al 2 de desembre, en horari de matí o tarda. Al llarg de les setmanes s’hi ha tractat diverses qüestions relacionades amb la seva vida, a càrrec del Sr. Josep Pont Sans i Mn. Manuel M. Fuentes; el Concili Vaticà II, impartit per Mn. Josep Perarnau i Mn. Joan Miquel Bravo; l’organització de l’arxidiòcesi i la província eclesiàstica Tarraconense, per Mn. Miquel Barbarà i Mn. Joaquim Claver; la llengua i el país, a càrrec de Mn. Josep Raventós i el Sr. Lluís Moncunill, i la darrera jornada de recull i discussió de conclusions conduïda per Mn. Josep Gil i preparada conjuntament amb Mn. Josep Bofarull. Edt

42


notícies Joventut

Novetats web

«L’Any de la Misericòrdia ens interpel·la a no excloure ningú»

L’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona i l’Arxiu Capitular de la Catedral estrenen llocs web

A

mb el tema «Celebrem la misericòrdia: de tots per a tothom!», la Delegació diocesana de pastoral de joventut va organitzar, el dia 20 d’octubre, una trobada amb els equips de pastoral de les escoles de l’arxidiòcesi, presidida pel Sr. Arquebisbe, el qual va destacar la importància dels professors i mestres en l’educació dels adolescents i joves. Més d’una setantena de persones, entre directors, professors, preveres que acompanyen les escoles i rectors, hi va participar. Segons va explicar Mn. Josep Mateu, delegat diocesà per a la pastoral de joventut, l’objectiu de la trobada va ser motivar el treball pastoral en conjunt entre escola i parròquia, ser conscients de l’escola com una oportunitat pastoral de treball amb adolescents i joves, i com la Delegació de pastoral de joventut pot ajudar en la pastoral de les escoles. «L’Any de la Misericòrdia és un any d’alegria, i com a educadors la misericòrdia ens interpel·la, ens mou a no quedar-nos només en l’aparença, a no excloure ningú, a perdonar de cor i a estimar tots els alumnes», va explicar en Juanjo Fernández, consultor pedagògic de la Fundació Escola Cristiana de Catalunya. Fernández, a través de diverses dinàmiques, jocs i treball en grups, va motivar els docents a treballar la misericòrdia en les seves assignatures respectives i els va donar recursos per a fer-ho. Durant la trobada, la Delegació diocesana va presentar l’himne d’aquest nou curs que porta per títol «Feliços els misericordiosos», així com també el calendari d’activitats que es pot consultar a través del web www. delejot.cat Edt

E

n ambdós llocs s’ha remodelat tant el web com el visor per a veure la documentació digitalitzada dels web de l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona —www.ahat.cat—, i de l’Arxiu Capitular de la Catedral —www.acct.cat— per tal d’oferir un millor servei als nostres investigadors. A partir d’aquest moment ja no serà necessari registrar-se per accedir als documents digitals, facilitant així, encara més, l’accés a la documentació digitalitzada. El registre com a usuari permetrà la sol·licitud de còpies en paper o PDF dels documents digitalitzats, així com la possibilitat de posar-se en contacte amb altres usuaris registrats a través d’un servei de missatgeria interna. Una altra de les novetats és la possibilitat de sol·licitar la reproducció de les imatges en format PDF, en lloc de paper tal com es feia fins ara. A partir d’ara es podran descarregar les imatges que sol·licitin en format digital sense necessitat d’anar a l’Arxiu a recollir-les ni haver de rebre-les per correu postal. Aquest servei es podrà abonar a través de transferència, targeta de crèdit o Paypal. Edt 43


Any Sant de la Misericòrdia 8 de desembre de 2015 – 20 de novembre de 2016 http://anymisericordia.arqtgn.cat

Església de Tarragona n. 289  

Revista amb articles referents a l’arxidiocesi de Tarragona

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you