Page 1

Església de tarragona Núm. 275  Juliol-Agost 2013 Quinta època

Beatificació de l’Any de la fe Bisbe Manuel Borràs i companys


SUMARI 275 Juliol - Agost 2013

Església

de tarragona

INFORMACIONS (p. 3) L’Oficina del pelegrí, en marxa Sigues voluntari!

ACTES PROGRAMATS (p. 4) LES EFEMÈRIDES DE L’ANY 2013 (p.6) Mons. Jaume Pujol Balcells

LA CAUSA DE TARRAGONA: BISBE MANUEL BORRÀS I COMPANYS (p.8) Joaquim Gras Minguella, prevere i delegat diocesà per a les causes dels sants

AMB LA INTENCIÓ D’APROFUNDIR EL SENTIT DEL SEU TESTIMONI (p.10) Manuel Maria Fuentes i Gasó, prevere i director de l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona

MISSATGE DE L’ ASSEMBLEA PLENÀRIA DE LA CEE (p.12) MÀRTIRS DEL SEGLE XX DE LA CAUSA DE TARRAGONA (1936-1939) (p.15) Biografies extretes de l’apartat «Els nostres màrtirs» de la revista Església de Tarragona, anys 1996-2004, preparades per Mn. Àngel Bergadà Dades revisades per Mn. Manuel M. Fuentes i Gasó

DECRET SUPER MARTYRIO (p.63) ALGUNES COSES QUE CAL SABER SOBRE LA BEATIFICACIÓ DELS MÀRTIRS DEL SEGLE XX A ESPANYA (p.70) INSCRIPCIONS (p.73)

Director: Santiago Grimau Consell de redacció: Mn. Joaquim Fortuny, Mn. Francisco Giménez, Dídac Bertran, Anna Robert, Luis-José Baixauli Secretaria: Montse Sabaté Assessorament lingüístic: Rosalia Gras Fotografia: MCS Edita: Arquebisbat de Tarragona Redacció, administració, publicitat i subscripcions: c/ Pla de Palau, 2 CP: 43003 Tarragona Telèfon: 977 233 412 (ext. 205) Fax: 977 251 847 a/e: publicacions@arqtgn.cat web: www.arquebisbattarragona.cat Imprimeix: Impremta Barnola, S.L.-Guissona Dipòsit legal: T-14-1988 Subscripció anual: (6 números): 11,00 € Subscripció anual Europa: (6 números): 30,00 € Preu unitari: 2,00 € Publicada amb la col·laboració Els articles publicats a Església de tarragona expressen solament l’opinió dels seus autors.


L’Oficina del pelegrí, en marxa Un espai d’atenció, acollida i informació sobre tot allò relacionat amb la Beatificació de l’Any de la fe.

Horari d’atenció al públic De dilluns a divendres, de 9.30 h a 13.00 h

On som? Al Centre Tarraconense El Seminari C/ Sant Pau 4. 43003 Tarragona

Contacta! Tel. mòbil 622 934 905 Correu electrònic: acogida@beatificacion2013.com

Sigues voluntari! Participar com a voluntari en els actes de la Beatificació de més de 500 màrtirs del s. XX suposa viure de manera excepcional una experiència conjunta de fe i alegria. És per això que necessitem la vostra implicació a nivell de voluntariat i de participació en tots els actes que es programin per a aquest gran esdeveniment del proper 13 d’octubre a la nostra arxidiòcesi. Siguem generosos dedicant el nostre temps, i en molts casos també obrint les nostres instal·lacions i mostrant el nostre entusiasme amb l’esperit de les benaurances, aquells que veuen Jesús en el pelegrí i l’acullen amb goig. Apunta-t’hi i participa-hi! Com em puc inscriure? Entra al web de l’Arquebisbat (apartat Beatificació de l’Any de la fe/atenció al pelegrí), descarrega’t la butlleta d’inscripció per a ser voluntari/a i, un cop emplenada, lliura-la a l’Oficina del pelegrí. Es pot sol·licitar més informació a través del correu electrònic voluntariado@beatificacion2013.com

3


actes programats DIVENDRES, 11 D’OCTUBRE — Exposició de passos de Setmana Santa Lloc: Port de Tarragona Hora: de 16.00 h a 20.00 h —Representació teatral de la Passió de Sant Fructuós, en castellà Lloc: Tarraco Arena Plaça (TAP) Hora: 22.00 h

DISSABTE, 12 D’OCTUBRE —Exposició de passos de Setmana Santa Lloc: Port de Tarragona Hora: de 10.00 h a 20.00 h —Vespres solemnes a la Catedral de Tarragona Hora: 19.00 h —Ocasió per a actes i celebracions dels diferents grups de pelegrins —Representació teatral de la Passió de Sant Fructuós, en castellà Lloc: Tarraco Arena Plaça (TAP) Hores: 18.30 h i 22.00 h

DIUMENGE, 13 D’OCTUBRE —Beatificació i santa missa, al Complex Educatiu Tarragona Hora: 12.00 h —Exposició de passos de Setmana Santa Lloc: Port de Tarragona Hora: de 16.00 h a 20.00 h

Pàgina de la Beatificació de l’Any de la fe al web de l’Arquebisbat Amb motiu de la beatificació de 522 màrtirs del segle XX, en el marc de l’Any de la fe, el web de l’Arquebisbat compta amb un apartat dedicat a aquest gran esdeveniment de l’Església universal que viurem el proper mes d’octubre i al qual es pot accedir a través de la capçalera del mateix web (www.arqtgn.cat). 4

En aquest apartat, de constant actualització, s’hi pot trobar informació general sobre l’esdeveniment, aspectes relatius a l’atenció del pelegrí com és l’oficina d’acollida o el voluntariat; rutes, representacions i exposicions que tindran lloc durant els dies previs a l’acte de beatificació; documentació i missatges relacionats, el logotip oficial i serveis per a la premsa.


5


Les efemèrides de l’any 2013 Jaume Pujol Balcells, Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

E

l 2013 restarà en el record com l’ocasió en què Tarragona, amb motiu de l’Any de la fe, va acollir la beatificació de 522 màrtirs de l’Espanya del segle XX. La causa de l’elecció de la vella Tarraco com a escenari d’aquest inoblidable esdeveniment cal cercar-la en la tradició martirial de la ciutat: màrtir va ser qui va sembrar la llavor del cristianisme, l’apòstol Pau; màrtir va ser la seva deixebla Tecla, patrona de l’arxidiòcesi; màrtir va ser el seu primer bisbe conegut, Fructuós, el qual, juntament amb els seus diaques Auguri i Eulogi, encapçalaria una llista que culmina en el bisbe Manuel Borràs i els seus companys màrtirs, glorificats en una cerimònia que no s’esborrarà mai de la memòria dels qui l’hagin viscuda. En la tradició cristiana s’ha considerat que un màrtir és una persona que mor a causa de la seva fe religiosa, molt sovint després d’horribles tortures. És freqüent assimilar màrtir amb els qui van donar la vida per Crist durant les persecucions dels tres primers segles del cristianisme, però cal dir que hi va haver més màrtirs cristians durant el segle XX que no pas en els dinou precedents.

6

Per això es reconeix com a màrtirs el Dr. Borràs i els seus companys, perquè van ser víctimes d’una persecució religiosa i per considerar que la violència sistemàtica exercida contra els membres de l’Església ho va ser per aquest motiu. Els mataren in odium fidei ‘per odi a la fe’, pel sol fet de ser catòlics —tant és que fossin eclesiàstics o laics— i perquè no van voler apostatar de la seva fe per salvar la vida. Va ser en el decurs d’una guerra on van morir la immensa majoria dels nous beats, juntament amb moltes altres persones. Això no obstant, no totes van finar «per raó de la seva creença religiosa»… i aquí rau la diferència. L’any 2013 serà recordat també com el de la renúncia del papa Benet XVI i de l’elecció del primer pontífex procedent del Nou Món: el papa Francesc. Tot plegat sembla marcar una nova etapa de la dilatada història de l’Església, on s’ha demostrat una vegada i una altra que ser coherent amb la fe en Crist mai no ha estat fàcil. Encara avui milers de cristians pateixen persecució, un problema que ve de molt lluny i que ha persistit al llarg dels segles.


En aquest 2013, Any de la fe, es compleixen precisament 1.700 anys de la promulgació del que es coneix com Edicte de Milà, que justament va acabar amb la persecució de cristians en l’Imperi Romà en equiparar la cristiana a la resta de religions que professaven. Era la primera vegada en la història que es reconeixia oficialment la llibertat de culte, però en cap cas va fer que el cristianisme passés a ser la religió oficial com s’ha suggerit en diferents ocasions. Amb aquell decret de l’any 313 —una efemèride que ha passat una mica desapercebuda— apareixia en la història de l’Església un element que avui es considera decisiu per a la bona organització política de la societat civil: la «llibertat religiosa». I, curiosament, enguany s’escau també el 50è aniversari del concili Vaticà II, on es va afirmar que la llibertat religiosa és un dret de la persona humana, basat en la seva mateixa dignitat. L’exercici d’aquest dret exigeix no només la manifestació privada de la fe, sinó també la pública. Per tant, la comunitat política com a cooperadora del bé comú ha de reconèixer la vida religiosa dels seus ciutadans, procurar-la

i afavorir-la. Aquesta llibertat —de la qual no van gaudir els nostres beats— consisteix en el fet que tots els homes i dones han de restar exempts de coacció, tant per part d’individus com de grups socials o de qualsevol potestat humana, la qual cosa és tant com dir que, en matèria religiosa, ni es pot obligar ningú a obrar contra la seva consciència, ni impedir-li que actuï conforme a ella ja sigui en privat o en públic, sol o associat amb altres. Malgrat tot, avui dia —segons informes d’agències internacionals— més de 100 milions de cristians arreu del món pateixen persecució per causa de la fe. Per desgràcia, 1.700 anys després del primer edicte de la llibertat religiosa —aquest dret universal— continua sent una assignatura pendent, on la paraula màrtir continua sonant cada dia a tot el món. Encomanem als nostres beats —més de 500!— que no hi hagi més violència en el nostre món i que hi hagi una autèntica llibertat religiosa per a tothom.

7


La Causa de Tarragona: Bisbe Manuel Borràs i companys Joaquim Gras Minguella, prevere i delegat diocesà per a les causes dels sants

T

arragona va ser una de les diòcesis pioneres a l’hora de presentar una causa de beatificació i declaració de martiri. La consciència que la mort dels sacerdots i religiosos durant la persecució religiosa de 1934-1939 va ser per motius testimonials era ben palesa en aquells que l’any 1952 van posar-se a recollir testimonis i deixar constància que aquests servents de Déu, ara beatificats, van morir donant testimoni de la seva fe i perdonant. La Causa del bisbe Manuel Borràs i companys màrtirs va ser un treball de molta envergadura, que va durar set anys de recollida de testimonis, documentació i selecció.

8

L’any 1959 el cardenal D. Benjamín de Arriba y Castro entregava al papa Joan XXIII, avui beat, totes les caixes del procés que s’havia dut a terme a Tarragona, per tal que fossin estudiades pels pèrits i es pogués elaborar la Positio super martyrio, treball que és estudiat per un Congrés de teòlegs i posteriorment per un Congrés de bisbes i cardenals. Tot aquest treball és presentat al Sant Pare, que, si ho creu oportú, decreta que aquests candidats siguin reconeguts com a màrtirs i declarats beats, donant pas així a poder-los donar culte públic i que puguin rebre la veneració corresponent. L’anomenat Decretum super martyrio el va donar el sant pare Benet XVI el dia 28 de juny de 2012.


Cal dir que la nostra Causa, i també d’altres del mateix moment històric, ha sofert, al llarg dels anys, una sèrie de contratemps que han fet que se n’allargués l’estudi més del que és normal en aquests assumptes. Les circumstàncies polítiques i socials, la possible manipulació per part d’alguns, per interessos no legítims, etc., va fer que el papa Pau VI n’aturés l’estudi a l’espera de poder-ho fer sense pressions alienes i amb garantia de llibertat i autenticitat. Durant el pontificat de Joan Pau II, i també amb el canvi sociopolític, va ser de nou autoritzat l’estudi i la preparació de la Positio super martyrio, fet, aquest, que es va retardar fins l’any 2000, en què, el 16 de setembre, el relator general, Fr. Ambrogio Eszer, o.p., presentava la Positio que havia preparat el postulador general de la Causa, el germà de la Salle, Fr. Cosimo Meoli, f.s.c. Amb això entrava a la

llista per a ser estudiada pels diversos congressos de teòlegs i cardenals. A la Causa de Tarragona no sols hi ha el bisbe auxiliar Manuel Borràs, sinó també seixanta-sis preveres diocesans i dos seminaristes, trenta-nou germans de les escoles cristianes, set carmelites descalços, set missioners fills de l’immaculat cor de Maria (claretians), vint monjos de Montserrat, un caputxí i quatre germans terciaris carmelites de l’ensenyament. Pel fet d’haver estat pioners a Catalunya en el moment de començar la Causa, algunes congregacions i grups de religiosos van voler fer una causa comuna i es van ajuntar a la Causa que emprenia amb tant de goig l’arxidiòcesi de Tarragona, metropolitana única de Catalunya en aquell moment.

9


Amb la intenció d’aprofundir el sentit del seu testimoni Manuel Maria Fuentes i Gasó, prevere i director de l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona

L

a celebració de les beatificacions dels nostres màrtirs, el proper dia 13 d’octubre, omple d’alegria i d’esperança la nostra arxidiòcesi de Tarragona. Conèixer una mica més el seu testimoni ens esperona, a tots i a totes, a viure avui, ara i aquí, la nostra fe. Ells, bisbes, preveres, seminaristes i religiosos, van donar testimoni de la seva fe en un context politicosocial determinat, el de la persecució religiosa del segle XX (1934-1939). Com millor el coneguem, amb les seves circumstàncies, condicionaments i horitzó conceptual, aconseguirem comprendre una mica més el que el seu testimoni de fe va significar aleshores. Una festa com aquesta, per tant, reclama dues coses: preparar de forma adequada i participativa la jornada i la celebració de la beatificació, però, també, i amb igual o més intensitat, aprofundir en la vida de les persones que seran beatificades i en el context de l’Església de Tarragona durant la persecució religiosa del segle XX.

10

Així doncs, amb la intenció d’aprofundir, vetllar i animar el sentit de les beatificacions i de la vida dels nostres beats, s’ha creat una comissió diocesana. La publicació de cartells o estampes, la celebració de conferències que ajudin a conèixer els nous beats i el temps que van viure, les indicacions sobre les formes possibles d’expressió de la nostra veneració envers ells, són, entre d’altres possibilitats, les tasques d’aquesta comissió diocesana. Per altra banda, ens equivocaríem si penséssim que aquesta sensibilització acaba el diumenge 13 d’octubre, festa de la celebració conjunta —amb uns cinc-cents màrtirs d’arreu de l’Estat espanyol—, o bé, el dia 20 del mateix mes, amb la celebració diocesana, a la nostra Catedral, dels màrtirs de l’arxidiòcesi beatificats, presidits pel Dr. Manuel Borràs i Ferré, bisbe auxiliar de Tarragona. Necessàriament, passada la voràgine d’ambdues celebracions, hem de continuar aprofundint el que la seva beatificació representa per a la nostra Església de Tarragona.


L’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona (AHAT) ha volgut col·laborar en aquesta ingent tasca de sensibilització. Ho fa des de la perspectiva que li és pròpia: ajudar a fer conèixer, a partir de la investigació historicodocumental, la vida i el context de l’Església de Tarragona durant la persecució religiosa. Dues són les eines que l’AHAT posarà a l’abast de qualsevol persona que hi estigui interessada. 1. Una aplicació al mòbil a través del web del mateix AHAT que permetrà conèixer cadascun dels preveres i seminaristes diocesans que seran beatificats. 2. Una exposició titulada «L’Església de Tarragona (19361939). Testimonis de fe», que es podrà visitar al Seminari Pontifici de Tarragona des del 12 de setembre

fins al 26 d’octubre. Una sèrie de plafons, amb textos i fotografies, i unes vitrines, amb documents i objectes, ens ajudaran a capbussar-nos i comprendre una mica més el que volem celebrar. Amb aquesta intenció ens acostarem a l’organització de l’Arquebisbat de Tarragona l’any 1936; al nombre de preveres que hi havia aleshores; a la personalitat del cardenal Dr. Francesc d’Assís Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona, i del seu bisbe auxiliar, el Dr. Manuel Borràs i Ferré; a la destrucció del patrimoni artístic i documental; a la persecució religiosa i als màrtirs; a les presons i tribunals populars; al culte clandestí durant aquella època, i al llarg procés de conservació de la seva memòria.

11


Missatge de l’ Assemblea Plenària de la Conferència Episcopal Espanyola amb motiu de la Beatificació de l’any de la fe a Tarragona, el 13 d’octubre de 2013

«Per la fe, els màrtirs van entregar la seva vida com a testimoniatge de la veritat de l’evangeli, que els havia transformat i fet capaços d’arribar fins al do més gran de l’amor amb el perdó dels seus perseguidors.» Benet XVI, Carta apostòlica Porta fidei, 13 Estimats germans,

1. Us anunciem amb gran alegria que, si Déu vol, el

diumenge dia 13 d’octubre de 2013, se celebrarà a Tarragona la beatificació d’uns cinc-cents germans nostres en la fe que van donar la vida per amor a Jesucrist a diferents llocs d’Espanya, durant la persecució religiosa dels anys trenta del segle XX. Van ser molts milers els qui llavors van oferir aquest testimoniatge suprem de fidelitat. L’Església reconeix ara solemnement aquest nou grup com a màrtirs de Crist. Segons el lema d’aquesta festa, ells van ser «testimonis ferms i valents de la fe» que ens estimulen amb el seu exemple i ens ajuden amb la seva intercessió. Convidem els catòlics i les comunitats eclesials a participar en aquest gran esdeveniment de gràcia amb la seva presència a Tarragona, si els és possible, i, sinó, unint-se espiritualment a la seva preparació i celebració. I. ELS MÀRTIRS, MODELS EN LA CONFESSIÓ DE LA FE I PRINCIPALS INTERCESSORS

2. A la Carta apostòlica Porta fidei, per la qual es

convoca l’Any de la fe que estem celebrant, el papa

12

Benet XVI diu que en aquest Any «serà decisiu tornar a recórrer la història de la nostra fe, que contempla el misteri insondable de la confluència de la santedat i el pecat». Segons recorda Benet XVI, els màrtirs, després de Maria i dels Apòstols —majoritàriament, també màrtirs— són exemples destacats de santedat, és a dir, de la unió amb Crist per la fe i l’amor als quals estem tots cridats.

3. El concili ecumènic Vaticà II parla repetidament dels màrtirs. Entre d’altres motius, celebrem l’Any de la fe per a commemorar els cinquanta anys de l’obertura del Concili i per a rebre més i millor els seus ensenyaments. Per això és bo recordar ara el passatge preciós en què el Concili, en exhortar tothom a la santedat, ens presenta el model dels màrtirs: 4. «D’ençà que Jesús, el Fill de Déu, va expressar la seva caritat donant la vida per nosaltres, ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida per ell i pels seus germans (cf. 1Jn 3,16; Jn 15,13). Fou justament a donar aquesta màxima expressió d’amor davant de tothom, sobretot davant els perseguidors, que alguns cristians ja des dels primers temps foren cridats i ho seran sempre. Per tant, el martiri, gràcies al qual el deixeble es fa semblant al mestre que acceptà la mort per la salvació del món, bo i conformant-se a ell en l’efusió de la seva sang, és considerat per l’Església com un do excepcional i la suprema prova de la caritat. I si això es concedeix a pocs, cal que tothom estigui preparat a confessar Crist davant dels homes i a seguir-lo pel camí de la creu enmig de les persecucions que mai no manquen a l’Església.»


5. A més de confessors modèlics de la fe, segons l’ensenyament del Concili, els màrtirs són també intercessors principals en el Cos místic de Crist: «Quant als Apòstols i als màrtirs de Crist que amb l’efusió de la sang havien fet la més gran afirmació de fe i d’amor, l’Església sempre ha cregut que ens estan estretament units en el Crist, els ha venerats amb un afecte especial juntament amb la benaurada Verge Maria i els sants àngels i ha implorat piadosament l’auxili de llur intercessió.» II. MÀRTIRS DEL SEGLE XX A ESPANYA BEATIFICATS EN L’ANY DE LA FE

6. En dirigir una mirada de fe al segle XX, els bisbes espanyols donàvem gràcies a Déu, amb el beat Joan Pau II, perquè «en acabar el segon mil·lenni, l’Església ha tornat a ser de nou Església de màrtirs» i perquè «el testimoniatge de milers de màrtirs i sants ha estat més fort que les insídies i violències dels falsos profetes de la irreligiositat i de l’ateisme». El Concili diu també que la millor resposta al fenomen del secularisme i de l’ateisme contemporanis, a més de la proposta adequada de l’Evangeli, és «el testimoniatge d’una fe viva i madura». «Un testimoniatge insigne d’aquesta fe el donen molts màrtirs.» El segle XX ha estat anomenat, amb raó, «el segle dels màrtirs». 7. L’Església que peregrina a Espanya ha estat llorejada amb un gran nombre d’aquests testimonis privilegiats del Senyor i del seu evangeli. Des de 1987, quan va tenir lloc la beatificació dels primers d’ells —les carmelites descalces de Guadalajara—, han estat beatificats mil un màrtirs, dels quals onze han estat també canonitzats. 8. Ara, amb motiu de l’Any de la fe —per segona vegada després de la beatificació de 498 màrtirs celebrada a Roma l’any 2007— s’ha reunit un grup nombrós de màrtirs que seran beatificats a Tarragona la propera tardor. El Sant Pare ja ha signat els decrets de beatificació de tres bisbes: els servents de Déu Salvi Huix, de Lleida; Manuel Basulto, de Jaén, i Manuel Borràs, de Tarragona. Seran beatificats també un bon grup de sacerdots diocesans, sobretot de Tarragona. I molts religiosos i religioses: benedictins, germans hospitalaris de Sant Joan de Déu, germans de les escoles cristianes, serventes de Maria, filles de la caritat, redemptoristes, missioners dels Sagrats

Cors, claretians, operaris diocesans, fills de la Divina Providència, carmelites, franciscans, dominics, fills de la Sagrada Família, calassàncies, maristes, paüls, mercedaris, caputxins, franciscanes missioneres de la Mare del Diví Pastor, trinitaris, carmelites descalços, mínimes, jerònims, també seminaristes i laics, la majoria d’ells joves; també hi ha persones grans, homes i dones. Abans de la beatificació, sortirà a la llum, si Déu vol, el tercer llibre de la col·lecció Qui són i d’on vénen, en què es recollirà la biografia i la fotografia de cada un dels màrtirs d’aquesta Beatificació de l’Any de la fe. III. TESTIMONIS DE LA FE FERMS I VALENTS

9. La vida i el martiri d’aquests germans, models i intercessors nostres, presenta trets comuns, que farem bé de meditar en les seves biografies. Són veritables creients que, ja abans d’afrontar el martiri, eren persones de fe i de pregària, particularment centrats en l’eucaristia i en la devoció a la Mare de Déu. Van fer tot el possible, a vegades amb veritables dosis d’imaginació, per a participar en la missa, combregar o resar el rosari, fins i tot quan suposava un perill gravíssim per a ells o els estava prohibit, en la captivitat. Van mostrar en tot això, d’una manera molt notable, aquella fermesa en la fe que sant Pau s’alegrava tant de veure en els cristians de Colosses (cf. Col 2,5). Els màrtirs no es van deixar enganyar «amb especulacions sàvies: […] purs miratges basats en tradicions humanes, en els poders que dominen aquest món, i no en Crist» (Col 2, 8). Per contra, van ser cristians de fe madura, sòlida, ferma. Van rebutjar, en molts casos, els afalacs o les propostes que els feien per arrancar-los un signe d’apostasia o simplement de menyspreu de la seva identitat cristiana. 10. Com Pere, màrtir de Crist, o Esteve, el protomàrtir, els nostres màrtirs van ser també valents. Aquells primers testimonis, segons ens expliquen els Fets dels Apòstols, «comunicaven amb valentia la paraula de Déu» (Ac 4,31) i «no van tenir por de contradir el poder públic quan s’oposava a la voluntat santa de Déu: “Cal obeir Déu abans que els homes” (Ac 5,29). Aquest camí és el que van seguir innombrables màrtirs i fidels en tot temps i pertot arreu (Ac 5, 29). És el camí que van seguir innombrables màrtirs i fidels en tot temps 13


i lloc.» Així, aquests germans nostres tampoc es van deixar intimidar per cap coacció, ni moral ni física. Van ser forts quan eren vexats, maltractats o torturats. Eren persones senzilles i, en molts casos, febles humanament. Però en ells es va complir la promesa del Senyor als qui el confessin davant dels homes: «No tingueu por […]. A tot aquell qui em reconegui davant els homes, també jo el reconeixeré davant el meu Pare del cel» (Mt 10,31-32), i van abraçar l’escut de la fe, on s’apaguen els dards encesos del maligne (cf. Ef 6,16). IV. UNA HORA DE GRÀCIA

11. La Beatificació de l’Any de la fe és una ocasió de gràcia, de benedicció i de pau per a l’Església i per a tota la societat. Veiem els màrtirs com models de fe i, per tant, d’amor i de perdó. Són els nostres intercessors, perquè pastors, consagrats i fidels laics rebem la llum i la força necessàries per a viure i anunciar amb valentia i humilitat el misteri de l’evangeli (cf. Ef 6,19), en el qual es revela el designi diví de misericòrdia i de salvació, així com la veritat de la fraternitat entre els homes. Han d’ajudarnos a professar amb integritat i valor la fe de Crist. 12. Els màrtirs van morir perdonant. Per això són màrtirs de Crist, que a la creu va perdonar els seus perseguidors. Celebrant la seva memòria i acollintse a la seva intercessió, l’Església vol ser sembradora d’humanitat i reconciliació en una societat castigada per la crisi religiosa, moral, social i econòmica en la qual creixen les tensions i els enfrontaments. Els màrtirs conviden a la conversió, és a dir, «a apartarse dels ídols de l’ambició egoista i de la cobdícia que corrompen la vida de les persones i dels pobles, i a apropar-se a la llibertat espiritual que permet estimar el bé comú i la justícia, fins i tot a costa de la seva inutilitat material immediata aparent.» No hi ha llibertat espiritual més gran que la de qui perdona els que li prenen la vida. És una llibertat que brolla de l’esperança de la Glòria. «Qui espera la vida eterna, perquè ja en gaudeix per endavant en la fe i els sagraments, mai no es cansa de tornar a començar en els camins de la pròpia història.»

14

V. LA BEATIFICACIÓ A TARRAGONA

13. A Tarragona es conserva la tradició dels primers màrtirs hispans. Allí, a l’amfiteatre romà, l’any 259 van donar la vida per Crist el bisbe sant Fructuós i els seus diaques sant Eulogi i sant Auguri. Sant Agustí es refereix amb admiració al seu martiri. El bisbe Manuel Borràs, auxiliar de la seu tarragonina, juntament amb diverses desenes de sacerdots d’aquella diòcesi, tornen a fer d’aquesta, en el segle XX, una Església preclara per la sang dels seus màrtirs. Per aquests motius, la Conferència Episcopal ha acollit la petició de l’Arquebisbe de Tarragona que la beatificació del nombrós grup de màrtirs de tot Espanya, prevista gairebé com a conclusió de l’Any de la fe, se celebri en aquella ciutat. 14. Exhortem cadascú i les comunitats eclesials a participar ja des d’ara espiritualment en la Beatificació de l’Any de la fe. Convidem tothom qui vulgui a acudir a Tarragona, per celebrar, amb germans de tot Espanya, aquest esdeveniment de gràcia. Preguem pels fruits de la beatificació, que, amb l’ajuda divina i la intercessió de la Verge Santíssima, augurem que seran abundants per a tothom: Oh Déu, que vau enviar el vostre Fill, perquè morint i ressuscitant ens donés el seu Esperit d’amor: els nostres germans, màrtirs del segle XX a Espanya, van mantenir l’adhesió a Jesucrist de manera tan radical i plena que els vau permetre vessar la sang per ell i amb ell. Doneu-nos la gràcia i l’alegria de la conversió per assumir les exigències de la fe; ajudeu-nos, per la seva intercessió, i per la de la Reina dels màrtirs, a ser sempre artífexs de reconciliació en la societat i a promoure una comunió viva entre els membres de la vostra Església a Espanya; ensenyeu-nos a comprometre’ns, amb els nostres pastors, en la nova evangelització, fent de les nostres vides testimonis eficaços de l’amor a vós i als germans. Us ho demanem per Jesucrist, el testimoni fidel i veraç, que viu i regna pels segles dels segles. Amén. Missatge aprovat el 19 d’abril de 2013


MÀRTIRS DEL SEGLE XX DE LA CAUSA DE TARRAGONA (1936-1939) Mn. Àngel Bergadà Escrivà Dades revisades per Mn. Manuel M. Fuentes i Gasó, director de l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona

MANUEL BORRÀS FERRÉ, bisbe auxiliar de Tarragona

E

l servent de Déu Manuel Borràs Ferré neix a la Canonja el 9 de setembre de 1880 i és batejat al cap de tres dies. Va ser ordenat prevere el 19 de setembre de 1903 i consagrat bisbe auxiliar del Sr. Cardenal Vidal i Barraquer a la Catedral de Tarragona el 2 de juliol de 1934. Al cap de poc temps de la seva ordenació sacerdotal va ser nomenat notari de la Cúria eclesiàstica i del Tribunal Metropolità; el 1910, confessor del Seminari; el 1914, en ser nomenat Vidal i Barraquer bisbe de Solsona, el crida com a primer secretari i canceller, i després, vicari general. A Tarragona va fundar l’Adoració Diürna, va solemnitzar la festa de Corpus i els cultes de la Catedral, en general. La seva conducta va ser: d’infant, piadós; d’adolescent, exemplar; de seminarista, model; de sacerdot, zelosíssim; i de bisbe, sant. Era edificant per la seva pietat, especialment quan celebrava la santa missa. De caràcter senzill i humil, i amb un somriure de pau a la cara, devot del Crist crucificat i de la Mare de Déu, cada dia visitava la capella de la Mare de Déu del Claustre. Era prudent i bondadós i segur en els seus consells, d’excel·lent dot de govern, caritatiu amb els sacerdots necessitats, d’un gran esperit de sacrifici, i mai no s’acovardia davant del treball; valent a l’hora d’afrontar les dificultats i les persecucions. Va donar suport amb molt d’entusiasme al Sr. Cardenal a l’hora d’establir l’Obra dels Exercicis Parroquials. Molt amic dels joves, en una concentració els deia: «Hem d’estar disposats a sacrificar la vida per Crist i l’Església.» En esclatar la revolta del 36, i en oferir-se protecció al Sr. Cardenal i a ell, la va rebutjar i va dir que només confiava en el Senyor i que ell ja disposaria de les seves vides com li semblés millor. També, en 15


preguntar-se-li si volia un vestit de seglar, va contestar amb gran serenitat: «Ni tan sols hi pensava. Si ens volen matar que sàpiguen que maten el Sr. Cardenal i el seu Bisbe Auxiliar.»

els feia lectures espirituals. Vivia una vida d’una gran fe i es conformava a la voluntat de Déu. Disculpava els seus botxins i acostumava a dir: «Pobrets, estan cecs, no saben el que fan; beneït sigui Déu; guanyem el cel!»

En aquells moments difícils sempre va estar al costat del Sr. Cardenal i el va acompanyar a Poblet. Quan, el 23 de juliol del 36, va ser detingut el Sr. Cardenal a Poblet, i el bisbe Borràs es va oferir per acompanyar-lo, el Sr. Cardenal li va pregar que es quedés, ja que no el demanaven, i que fes el que pogués pels fidels i per la diòcesi.

Cap a les dues de la tarda del dia 12 d’agost el van anar a buscar per emportar-se’l cap al martiri. Es va mantenir serè i en la seva bondat habitual. Es va acomiadar dels altres presos, els quals van formar un semicercle al pati de la presó. Els va beneir a tots i els va dir: «Adéu, fins al cel.» El Servent de Déu, amb aire de sant i somrient, va sortir cap al carrer. Allí el van fer pujar a dalt d’una camioneta i el van fer seure damunt d’un sac de palla. A la carretera s’hi van ajuntar més assassins i el van conduir fins uns dos quilòmetres abans d’arribar a Lilla. Aquí el van fer baixar i, a la vegada que l’invitaven a caminar endavant, li van disparar les armes de foc, mentre queia en actitud de beneir. El seu cos va ser posat damunt d’un feix de sarments i, després de ruixar-lo amb gasolina, hi van posar foc. Més tard, uns montblanquins que passaven per allí van poder veure com cremava el cadàver del Sr. Bisbe. Les restes del Servent de Déu no han pogut ser localitzades fins aquest moment.

Abans de migdia del dia 24, el servent de Déu Manuel Borràs, procedent de Poblet, on havia estat detingut, va ser conduït a la presó de Montblanc. Aquí va restar dos dies incomunicat. El Sr. Cardenal que hi era també del dia abans, tot i que ho va demanar amb insistència, no es va poder comunicar amb ell. Més endavant, quan el Sr. Bisbe ho va poder fer amb els altres presos, sacerdots de Montblanc i laics, els animava, enfortia i edificava a tots. Resava l’ofici diví amb els sacerdots, i el rosari, a més, amb els seglars, i

Demanem a Déu la glorificació del servent de Déu Manuel, bisbe, i els seus companys màrtirs, preveres, i encomanem-nos a la seva intercessió.

PREGÀRIA (Per a ús privat, amb llicència eclesiàstica) Oh Déu i Pare nostre, el bisbe Manuel i els seus companys van estimar tant el vostre Fill que no dubtaren a donar la vida abans de negar el seu nom. Us demano que siguin glorificats en l’Església per a la glòria del vostre nom. Per la intercessió d’aquests testimonis del vostre Fill, us prego avançar pels camins de la santedat, i que em concediu la gràcia que us demano… (Es demanen en silenci els dons de Déu per la intercessió dels seus servents. No deixem de pregar per les intencions de l’arxidiòcesi de Tarragona) mentre sigui segons la vostra voluntat i per a la salvació de la meva ànima. Per Crist Senyor nostre. Amén. Parenostre, avemaria i glòria. Conforme als decrets del papa Urbà VIII, en res no es pretén anticipar-se al judici de l’Església. 16


MAGÍ ALBAIGÉS ESCODA, prevere

E

l servent de Déu Magí Albaigés Escoda, fill dels esposos Joan i Francesca, va néixer a l’Albi (Garrigues) el 23 de maig de 1889. Va ser batejat el mateix dia que va néixer.

Durant els anys de Seminari es va distingir per la seva aplicació. També era molt humil i piadós. Va ser ordenat prevere el setembre de 1913. Era un sacerdot model, canonge arxiprest de la Catedral de Tarragona i familiar del cardenal Vidal i Barraquer. En esclatar la revolta de l’any 1936, el dia 21 de juliol es va reunir a la capella de Palau per tal de fer les últimes pregàries amb el Sr. Cardenal i el Sr. Bisbe Auxiliar, Dr. Borràs. Va sumir les sagrades formes del sagrari i va acompanyar el Sr. Cardenal i el Sr. Bisbe auxiliar a Poblet. La tarda del 22 va retornar amb tren a Tarragona. Es va refugiar al carrer de Vilamitjana 11. Aquella mateixa nit es va traslladar al número 9, tercer pis, del mateix carrer.

El dia següent uns patrullers van fer baixar al jardí tots els d’aquell pis, mentre els feien una simulació d’afusellament. En aquell mateix moment va arribar Mn. Magí Albaigés amb un copó de formes consagrades. Un patruller li va prendre el copó i li va dir que restava incautat. Mn. Magí va quedar en una actitud tan sublim de contrarietat, que el patruller li va retornar el copó mentre li deia: «Pren, menja, afarta-te’n.» Mn. Magí Albaigés va repartir les sagrades Formes entre els presents mentre els deia: «El cos de Crist…» Entretant els patrullers van restar immòbils. Quan va acabar, va arribar Mn. Monrabà. Aleshores, els dos van ser maltractats mentre els portaven a Comissaria i al vaixell presó. Aquí Mn. Albaigés va ser model en el seu comportament de plena conformitat a la voluntat de Déu. El dia 20 d’agost va ser tret de la presó i assassinat pel sol fet de ser sacerdot. El seu cadàver va ser trobat al cementiri de Tarragona juntament amb els dels obrers Joan i Pere Casas.

RAMON ARTIGA ARAGONÈS, prevere

E

l servent de Déu Ramon Artiga Aragonès, fill dels esposos Joan i Maria, va néixer a Mont-roig del Camp (Baix Camp) e1 10 d’octubre de 1880 i va ser batejat el mateix dia.

Va ser ordenat prevere l’1 d’octubre de 1905, i va exercir el ministeri a Falset, el Pla de Cabra, Figuerola del Camp, la Secuita, Puigdelfí i Puigpelat. Es va distingir sempre per la pietat, l’amor a la litúrgia, el zel en la predicació i la prudència. Era ecònom de la Parròquia de Vilaplana quan va esclatar la revolta 1’any 1936. Veia venir, ja molt abans, la gran persecució religiosa i es va oferir com a víctima. El dia 22 de juliol va celebrar la seva última missa a la parròquia. A la tarda, en acomiadar-se de la presidenta d’Acció Catòlica li deia: «Són coses que Déu permet. Adéu, si no es veiem més, fins al cel.»

Els primers dies de la revolta va salvar el Santíssim i els objectes de culte. Va tenir ocasió d’anar a Barcelona però s’hi va negar. Deia: «Si em maten, alabat sigui Déu.» Va estar amagat a cal Aymamí fins al dia 5 d’agost, quan un nebot el va anar a buscar per portar-lo a Mont-roig, a casa seva, ca l’Artiga. Aquí va viure una vida de pregària i no va manifestar mai odi ni rancor als seus enemics. El dia 13 d’ agost un grup de milicians el va anar a detenir. Es va trobar amb el vicari de Mont-roig, Mn. Pere Rofes. A les 9 del vespre, amb cinc víctimes més, lligades les mans, els van fer pujar amb empentes i cops a uns cotxes que els van portar al lloc conegut per Canyaret, a la carretera de Reus a Falset, un quilòmetre abans d’arribar a les Borges del Camp. Allí van ser assassinats. Quan va veure que li anaven a disparar va cridar: «Visca Crist Rei.» Va ser enterrat al cementiri de Reus. Va ser mort només pel fet de ser sacerdot, la qual cosa va acceptar sense defensar-se ni protestar.

17


JOSEP BADIA MINGUELLA, prevere

E

l servent de Déu Josep Badia Minguella va néixer a Salomó (Tarragonès) el dia 18 de setembre de 1863. Va rebre el baptisme a la mateixa parròquia dos dies després, i la confirmació el mes de maig de 1877.

Va ser ordenat prevere l’any 1889. Era beneficiat de la prioral de Sant Pere de Reus (Baix Camp). Va ser un sacerdot model per la seva profunda i sòlida pietat, i per la seva caritat, ja que ho donava tot als necessitats i no tolerava mai la crítica de ningú davant seu. La seva predicació versava sovint sobre la caritat. Va ser model per la castedat i pel zel en la direcció espiritual. El seu ideal era la perfecció. Ja feia uns deu anys que es disposava a sofrir amb valentia el martiri, barrejant frases de perdó i de compassió envers els botxins. Uns quinze dies abans d’esclatar la revolta del 36 va presidir un viacrucis, i en el comentari de cada estació parlava de la necessitat de fer penitència.

La matinada del 26 de juliol de 1936 Mn. Josep Badia va tardar més del normal a sortir de l’habitació. En obrir la porta va dir a la seva majordoma, Sra. Maria Duch: «La Mare de Déu m’ha infós un gran valor i m’ha inspirat que no em passarà res de dolent.» Van començar a passar el rosari, i en arribar als misteris de dolor van entrar cinc milicians a fer un escorcoll. Eren les onze del matí. En preguntar pel sacerdot, ell va contestar: «Sóc jo!» Un d’ells li va dir: «De manera que tu ets sacerdot. Per què vas vestit de seglar?» «És contra la meva voluntat; les circumstàncies m’hi obliguen», va dir Mn. Badia. Li van respondre: «Quedes detingut!» I se’l van endur. Conduït al camí del Molinet, davant la fàbrica de gas de Reus, el van fer posar de cara a la paret. Ell va obeir, però abans, girant-se de cara als assassins els va dir: «Us perdono; m’envieu al cel.» Els va beneir i va afegir: «Dispareu. Visca Crist Rei!» I tot seguit va caure mort pels trets. El seu cadàver va ser inhumat al cementiri de Reus. Un dels assassins, quan va estar moribund, deia que veia constantment la mà del Servent de Déu que el beneïa.

JOAQUIM BALCELLS BOSCH, prevere

E

l servent de Déu Joaquim Balcells Bosch va néixer a l’Espluga Calba (Garrigues) el dia 16 de setembre de l’any 1900. L’endemà va ser batejat. De molt petit va anar a viure amb els seus pares a Vimbodí (Conca de Barberà), des d’on va entrar al Seminari. Va ser ordenat sacerdot el dia 11 de juny de 1927 i va ser nomenat coadjutor de la Parròquia de Santa Maria de Sarral. Quan va esclatar la revolta era regent de la Parròquia de Sant Jaume Apòstol de Vallespinosa (Conca de Barberà), on va romandre fins que les autoritats el van fer marxar del poble per por que vinguessin uns forasters i el matessin. Amb el seu pare molt vellet es va amagar per les muntanyes. Al final, esgotat i descalç, després d’haver patit molta gana, va decidir presentar-se a les autoritats de Vimbodí, confiat que un oncle seu el salvaria. Anava encara amb sotana i portava els rosaris 18

a la mà. Aquí el van advertir del perill que representava anar amb els rosaris, i ell va contestar: «És l’única arma que tinc.» Va passar la nit allí, i, de bon matí, se’n va anar cap a Vimbodí. Allí va ser lliurat al Comitè Revolucionari, on li van donar un bon dinar. Mn. Joaquim es va oferir per a treballar la terra, però un li va contestar: «De la vostra raça no n’ha de quedar cap!» També va demanar unes espardenyes, ja que anava descalç, i li van contestar que ja n’hi donarien on el portaven. A dos quarts de quatre de la tarda el van conduir a prop de Fontscaldes. Arribats a l’indret on hi havia un forn de calç, el van assassinar pel sol fet de ser sacerdot. Era el diumenge dia 13 de setembre de 1936. Les seves despulles van ser enterrades al cementiri de Fontscaldes. Mn. Joaquim Balcells sempre s’havia distingit per la seva humilitat i per la seva pietat i prudència. Era de caràcter bondadós. També es va distingir per la caritat envers els necessitats, tot i que ell mateix era molt pobre.


PAU BERTRAN MERCADÉ, prevere

E

l servent de Déu Mn. Pau Bertran Mercadé, fill dels esposos Andreu i Maria, va néixer a Creixell (Tarragonès) el dia 21 de gener de 1875. Va ser ordenat prevere per l’arquebisbe Tomàs Costa i Fornaguera el setembre de 1899.

Quan era ecònom de Passanant es va distingir per una gran devoció a la patrona del poble, la Mare de Déu de Passanant. Era molt matiner i treballador. Deia sovint: «Els braços oberts signifiquen Pau.» També havia estat rector-arxiprest de Sant Martí de Maldà. Era rector de la Selva del Camp quan va esclatar la revolta del 36. De moment va estar amagat a diferents cases de la parròquia, edificant els feligresos amb la seva gran conformitat a la voluntat de Déu. Per tal d’alliberar-lo dels qui el cercaven per a matar-lo, dos bons veïns, amb el seu cotxe, el van portar fins al seu poble natal, Creixell, on van poder arribar per una providència especial. Es va amagar a casa del seu

germà, Josep, juntament amb el rector de Creixell, Mn. Francesc Vives Antich. Aquí passaven hores i hores resant. El dia 6 d’agost, quan passava per la carretera el «cotxe fantasma», els de dins van preguntar a un veí de Creixell si allí ja havien mort tots els capellans. En dir que l’alcalde encara en tenia dos d’amagats, els va acompanyar fins a casa Bertran. Anaven uns setze patrullers i amb horribles blasfèmies i greus insults van exigir que sortissin els dos sacerdots. Davant aquell avalot es va presentar Mn. Pau Bertran Mercadé fregant-se pacíficament les mans, i va dir: «Que volen alguna cosa aquests senyors?» Sense dir paraula el van agafar, però Mn. Pau encara els va preguntar: «Bé, i per què em voleu matar?» Li van respondre: «Perquè ets capellà». «Si és així, bé.» Tot seguit es va presentar Mn. Francesc Vives Antich, i enmig d’insults i blasfèmies els van portar a la plaça i els van fer pujar a un camió. Tot marxant, Mn. Francesc saludava els seus feligresos i els deia: «Adéu, adéu!» Arribats a Torredembarra, davant la fàbrica dels Refractaris Llovet, els van fer baixar i els van matar a trets pel sol fet de ser sacerdots. Abans, però, els dos preveres s’havien donat mútuament l’absolució.

JOCUND BONET MERCADÉ, prevere

E

l servent de Déu Jocund Bonet Mercadé, fill dels esposos Jocund i Francesca, va néixer a Tarragona l’any 1875 i va ser batejat a la Parròquia de Santa Maria de la Catedral.

Després d’haver anat a la Guerra de Cuba, el 22 de setembre de l’any 1900 va ser ordenat prevere per Mons. Tomàs Costa i Fornaguera. Primer va ser vicari de la Catedral; després, regent i rector de la Parròquia de Sant Joan Baptista de Reus. Aquí va construir l’església parroquial, que va ser inaugurada l’any 1931, a la qual va dedicar tots els estalvis. A Reus va organitzar l’Acció Catòlica de la Dona i la Secció de Joventut, de tal manera que un dels seus assassins va dir que «li tocava morir perquè havia fet massa acció catòlica».

Mn. Bonet tenia un gran esperit sacerdotal, era molt virtuós i molt zelós de tot allò que feia referència al culte i llocs sagrats. Ajudava molt els necessitats i tenia una gran caritat envers el proïsme. En esclatar la revolta de 1936, li van proposar marxar de Reus i portar-lo a un lloc segur, però ell va contestar que no podia abandonar la parròquia. Es va refugiar uns dies a casa dels senyors Turú. Aquí passava el temps resant i moltes vegades el veien resant agenollat i amb els braços en creu. El dia 14 d’agost, a la una de la matinada, es van presentar quatre milicians al seu pis. Detingut, els va seguir silenciós, conformat i humil com un anyell. Conduït a la carretera de Falset, a l’encreuament de la que va a l’Institut Pere Mata, el van fer baixar. Agenollat i amb el santcrist a les mans, va aixecar la vista al cel, i mentre pregava pels seus botxins —«Perdoneu-los, Senyor, que no saben el que fan!»— van ressonar pels aires uns trets que el van deixar mort allí mateix. Va ser enterrat al cementiri de Reus. 19


JOSEP BRU BORONAT, prevere

E

l servent de Déu Josep Bru Boronat va néixer a Montroig del Camp el dia 16 de juny de 1883, i hi va ser batejat uns dies després. Als 9 anys va entrar al Seminari de Tarragona, i per a no ser un pes per als seus pares feia de dependent en un comerç de queviures. L’any 1904 va fer el servei militar a Alcoi, on va portar una vida exemplar.

Ordenat prevere el 4 d’abril de l’any 1908, va ser destinat com a vicari a Ulldemolins. Després ho va ser de Sant Francesc de Reus. Va ser nomenat ecònom de Belianes, on, encara avui, és recordat amb gran veneració. També va ser capellà de l’Institut Pere Mata de Reus. L’última etapa del seu ministeri la va exercir a Cambrils com a capellà dels germans de la Salle. Aquí i a tot arreu es va distingir per un gran esperit sacerdotal.

En esclatar la revolta es va refugiar al mas Carles Roig, del terme municipal de Reus, on vivia el seu germà Miquel. Es va posar totalment en mans de Déu. A les 4 de la tarda del dia 27 de juliol es van presentar quatre milicians al mas i van obligar el seu germà a anar a buscar el germà capellà, si no ho feia estaven disposats a cremar-ho tot. Aleshores va comparèixer Mn. Josep amb tota serenitat i sense oposar resistència. Mentre el prenien, prometien als seus familiars que només el portaven a declarar davant el Comitè Revolucionari de Riudoms i que abans d’una hora el tornarien. El van fer pujar en un cotxe, i a la carretera de Vinyols el van fer baixar, mentre li deien: «Ens promets que no t’escaparàs? Doncs, camina endavant.» I a les poques passes li van disparar les armes de foc i el van deixar mort a la cuneta, només perquè era sacerdot. Mitja hora més tard va ser recollit per un camió i enterrat a la fossa comuna del cementiri de Reus.

L’última etapa del seu ministeri la va exercir a Cambrils com a capellà dels germans de la Salle

JOSEP BRU RALDUÀ, prevere

E

l servent de Déu Josep Bru Ralduà, fill dels esposos Pau i Teresa, va néixer a Tarragona el dia 27 d’octubre de 1870 i va ser batejat el dia 30 del mateix mes a la Parròquia de la Santíssima Trinitat. Va ser ordenat prevere el 20 de maig de 1896.

Era un gran director d’ànimes, dotat de discerniment d’esperits. Es passava llargues hores al confessionari. Quan encara no tenia l’edat competent va ser nomenat confessor del Seminari i del Col·legi de l’Ensenyança. Coneixia a fons els seus penitents. Tenia una gran habilitat a ajudar els moribunds. 20

Va ser canonge de la Catedral de Tarragona, professor del Seminari, oficial de notaria, canceller i secretari, provisor i jutge metropolità. Vivia al carrer Major, n. 17, entresol. Detingut el dia 27 de juliol de 1936, al carrer de la Unió, a casa d’uns amics, va ser internat al vaixell presó Riu Segre, on va continuar la labor apostòlica. El dia 11 de novembre de 1936 va ser tret del vaixell presó juntament amb vint-i-tres presoners més, els quals anaven resant un salm (sembla que el salm 50, Miserere). Van ser assassinats a la tàpia del cementiri de Torredembarra fent-los foc amb una metralladora. Després van ser rematats amb el tret de gràcia. Les seves despulles van ser traslladades al cementiri de Tarragona el dia 11 de setembre de 1939.


TOMÀS CAPDEVILA MIQUEL, prevere

E

l servent de Déu Tomàs Capdevila Miquel, fill dels esposos Tomàs i Dolors, va néixer a Forès el 22 de gener de 1903. Va ser batejat al seu poble natal.

Des d’infant ja mostrava vocació i intel·ligència. Va entrar al Seminari de Tarragona. Ordenat prevere el 22 de setembre de 1928, primer va ser vicari d’Altafulla i feia, a la vegada, el doctorat a la Universitat Pontifícia de Tarragona. Després va ser vicari de les parròquies de la Santíssima Trinitat de Tarragona, Riudecanyes, Sarral i Montbrió del Camp. Finalment, va ser nomenat rector de Conesa.

aconseguir, li van dir: «Què hi fas, aquí?», i ell va contestar: «M’hi estic!» Li van replicar: «Mans enlaire i tira avant. Ell va obeir sense oposar resistència. Arribats a la Casa de la Vila, es va trobar amb la seva mare, la va abraçar i li va dir: «No ploreu la meva mort, no us vengeu.» Després d’un simulacre de judici el van lliurar a un grup sense pietat, mentre els deien: «Feu d’ell tot el que vulgueu.» Se’l van emportar en un cotxe i, pel camí, li van fer amputacions de membres i li van rebentar els ulls. Arribats a Solivella, el van fer baixar del cotxe a la plaça i, enmig de blasfèmies i sarcasmes, el van fer anar fins davant del cementiri, on el van rematar a trets, al compàs de les campanes del rellotge del poble, quan tocaven les onze de la nit.

Mn. Tomàs es va distingir per un gran zel sacerdotal. Era un prevere d’una gran personalitat i molt amant del treball. En esclatar la revolta de 1936 va anar a refugiar-se a Forès, a casa seva. El dia 6 de setembre, mentre es produïa un escorcoll a casa seva, ell va fugir pel darrere. En veure’l, tot un grup de persones el va perseguir. Quan el van

Quan es va trobar amb la seva mare, la va abraçar i li va dir: «No ploreu la meva mort, no us vengeu»

Construcció i disseny de maquinària

Talleres Valero Reus S.L.

Departament de disseny

(Ctra. Constantí)

Mobiliari urbà Interiorisme

(José A. Valero Navarro)

Pol. Ind. Bescós. C/ Sardenya,3 a/e: admin@talleresvalero.net Tel: 977 770 651 - 977 771 643

Des de l’any 1989 in n ov a nt e n m eta l l i co n st r u cc i ó 21


JOAN BAPTISTA CERÓ CEDÓ, prevere

E

l servent de Déu Joan Baptista Ceró Cedó, fill dels esposos Pere i Victorina, va néixer a Flix (Ribera d’Ebre, bisbat de Tortosa) el dia 20 d’octubre de 1908. Als tres dies va rebre el baptisme, i l’any següent, la confirmació de mans del senyor bisbe Pere Rocamora Garcia.

Des de molt petit ja va demostrar inclinació al sacerdoci. Als cinc anys ajudava bé a missa, i el 16 de maig de 1916 feia la primera comunió. Va cursar els cinc primers cursos al Seminari de Tortosa i per raons familiars va haver d’anar cap a Tarragona, on va continuar els estudis. En proclamar-se la República l’any 31, la seva mare li va manifestar el temor que els sacerdots podien ser perseguits. Ell va contestar: «Quina sort per a una mare poder tenir un fill màrtir del Crist!» Als 23 anys, el dia 21 de juny de 1931, va ser ordenat prevere pel cardenal Vidal i Barraquer. El dia 2 de juliol de l’esmentat any cantava la primera missa solemne al Col·legi de Jesús i Maria de Tarragona. El 14 d’octubre era nomenat vicari de Bràfim (Alt Camp). L’any 1932 acabava el doctorat, el 4 de novembre era nomenat vicari de Cornudella (Priorat), i el 27 de juliol de 1934, de Sarral (Conca de Barberà). Aquí, el 6 d’octubre va passar tota la nit sobre una cornisa de la parròquia, prement el Santíssim sobre el pit, per tal de poder-lo sumir a temps, si es donava el cas, abans que fos profanat. Posteriorment va ser nomenat vicari del Pla de Santa Maria (Alt Camp). El Servent de Déu estimava molt els infants, els joves i els necessitats, i emprava els seus estalvis

Higini Anglès, 10 - Tel./Fax 977 22 11 64 Rambla Nova, 108 - Tel./Fax 977 21 79 62

22

per als infants de la catequesi. Estava orgullós del seu sacerdoci i deia que si tornés a néixer tornaria a estudiar per sacerdot. En esclatar la revolta del 36 era vicari del Pla. El 19 de juliol era a Valls, i en sortir va dir: «Demà tornaré encara que sigui a costa de la meva vida per tal de celebrar i predicar a la tarda», i ho va complir. Per prudència es va amagar en una masia de prop del poble. El 6 d’agost, l’endemà de l’assassinat del seu rector, Mn. Pau Virgili, va fugir cap a Barcelona. Aquí es va hostatjar a la Pensió Neutral, Rambla de Catalunya 42, on va conviure amb els preveres Mn. Agustí Ibarra i Mn. Josep Rovira Camps, el qual, procedent del bisbat de Solsona, des de 1931 era inscrit a la parròquia de Rubí. Quan era a Barcelona Mn. Joan Ceró va ser visitat per la seva mare, que li va dir: «Fes el possible per a salvarte.» Ell li va contestar: «Si negant la meva condició de sacerdot m’he de salvar, no ho faré pas, perquè mai no ho negaré.» I en dir-li que la seva germana Teresa no hi havia pogut anar, va prosseguir: «Potser no ens veurem més; resteu tranquils, a vosaltres no us ha de passar res.» I al seu germà li va dir, en proposar-li de dissimular la condició sacerdotal: «Si em pregunten si sóc sacerdot, només puc contestar afirmativament, donat que a tal pregunta no hi cap una resposta ambigua.» El dia 15 d’agost, a les 4 de la tarda, es presenta un grup de revolucionaris a fer un escorcoll a la pensió, i li van preguntar si era capellà. Ell va contestar: «Sí, que ho sóc.» Va ser detingut amb els altres dos companys i els van assassinar a mitja nit al carrer de Ganduxer. El seu cadàver, portat al dipòsit de l’Hospital Clínic, tenia unes ferides d’arma de foc al cap.

TARRAGONA

www.fotografiaferran.com - fotografiaferran@hotmail.com


MAGÍ CIVIT ROCA, prevere

E

l servent de Déu Mn. Magí Civit Roca era natural de Conesa (Conca de Barberà). El dia següent del seu naixement, 3 de juliol de 1877, va ser batejat.

Ordenat prevere el dia 21 de setembre de 1901, va exercir el ministeri sacerdotal de regent del Morell, ecònom de Sant Magí de Rocamora i rector de Porrera. Sempre va ser admirat i reverenciat per la seva caritat, pietat i zel apostòlic. La seva conducta va ser sempre exemplar, i l’única preocupació que tenia era el bé espiritual dels feligresos. En esclatar la revolta del 36, acompanyat d’aquests

altres companys sacerdots: Mn. Josep Manyé i Mn. Miquel Rué, es van refugiar al mas de Mestre per disposició del Comitè Revolucionari. El dia 17 d’agost, dos cotxes de milicians van anar al mas, van detenir els tres sacerdots, els van escorcollar, els van lligar i els van fer pujar als cotxes. Per la carretera d’Alcolea, els van portar fins a la riera de Maspujols, on van ser assassinats pel sol fet de ser sacerdots. Abans, Mn. Magí Civit va demanar als assassins que li deixessin besar les mans, ja que elles —digué— li havien d’obrir l’entrada del cel. Els cadàvers dels tres màrtirs van ser sepultats a la fossa comuna del cementiri de Reus. Així ho va explicar l’enterramorts a una neboda de Mn. Manyé el mateix dia, coincidint amb les indicacions que li havien estat donades.

JOSEP CIVIT TIMONEDA, prevere

E

l servent de Déu Josep Civit Timoneda, fill dels esposos Josep i Cecília, va néixer als Omells de na Gaia (Urgell) el 21 de desembre de 1874. Era batejat al cap de dos dies. Va ser ordenat prevere el dia 17 de setembre de 1899.

Va ser ecònom de Rocafort de Nalec, ecònom de la Puríssima Sang de Reus i rector de Sarral. A les diferents parròquies on va ser destinat es va distingir per un gran zel. Era a la vegada molt piadós, humil, prudent i reservat. Passava moltes hores al confessionari.

En esclatar la revolta el juliol de 1936 anava a celebrar la missa a les Germanetes dels Pobres de Reus creuant els carrers amb sotana. La seva majordoma li insistia que marxés i s’amagués, però Mn. Josep Civit no li’n va fer cas. El dia 26 de juliol, cap a la una del migdia, el van anar a detenir, i se’l van emportar vestit amb sotana i manteu. Van creuar els carrers de Reus, per on el Servent de Déu era insultat grollerament. En arribar a la carretera de Valls, Rambla de Miró, es va agenollar, i així, en aquesta posició, el van afusellar. Les seves despulles van ser inhumades al cementiri de Reus i amortallades amb la sotana amb què va rebre la palma del martiri.

50 anys

1963-2013

Av. Ramón y Cajal, 12 - Tel. 977 21 11 64 · Fax 977 92 06 24

padrell@comercialpadrell.com .comercialpadrell.com

Papers pintats · Pintures · Articles neteja · Moquetes · Material decoració · Belles Arts

23


JOSEP COLOM ALSINA, prevere

E

l servent de Déu Josep Colom Alsina va néixer a Súria (Bages ) el 12 d’agost de 1906, on va ser batejat. De petit va anar a viure amb els seus pares a Casserres (Berguedà).

Va fer els estudis al Seminari de Solsona i es va llicenciar en teologia a la Pontifícia Universitat de Tarragona. Incardinat en aquest arquebisbat, es va ordenar sacerdot el 20 de desembre de 1931. Va ser vicari d’Alforja (Baix Camp), on va deixar molt bon record. En esclatar la revolta l’any 1936 era vicari de Montblanc (Conca de Barberà). Aquí, encara no feia un any que hi era que ja havia realitzat una gran labor apostòlica, especialment entre els joves, a través de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, que va fundar conjuntament amb el plebà, Mn. Dalmau Llebaria.

El dia 4 d’agost, a primera hora de la matinada, van anar a la presó uns patrullers per a emportar-se tres elements del sometent. Mn. Josep Colom sembla que, d’acord amb el Comitè de Montblanc, es va oferir en lloc del caporal del sometent de Montblanc. Abans de sortir de la cel·la, Mn. Colom i el Màrius, caporal del sometent de la comarca, es van confessar amb Mn. Dalmau Llebaria. També va donar el breviari a Sebastià Trèmol tot dient-li: «Té, guarda’l i que no te’l trobin.» Dins el breviari hi havia la poesia, inacabada, sobre l’incendi de les portes de Santa Maria, i un altre paper amb aquestes paraules: «Estic molt content que es compleixi en mi la voluntat divina, i, per això, accepto el que Déu N.S. vulgui inclús la mort del mode i temps que Ell vulgui. Estigueu contents. Al cel!» Hi ha dos testimonis —un d’ells, Joan Martorell, que era presoner a la mateixa cel·la, i Maria Trèmol, que ho havia sentit contar diferents vegades al seu pare Sebastià (a qui Mn. Colom va donar el breviari)— que asseguren que Mn. Colom es va lliurar voluntàriament en lloc del caporal del sometent de Montblanc, perquè aquest era pare de família, i, a més, la seva esposa esperava un fill. Segons els testimonis, que m’ho han explicat a mi personalment, Mn. Colom va dir: «A mi no em fa res donar la vida, i en canvi el Sr. Foraster té els fills i la família.»

Mn. Colom es va lliurar voluntàriamente en lloc del caporal del sometent de Montblanc, perquè aquest era pare de família

La nit del 20 al 21 de juliol, quan ja havien estat destruïdes les capelletes dels barris de la vila, van encendre les portes de l’església parroquial de Santa Maria després d’haver-les ruixat amb gasolina. Des de dins, al mateix temps que el vicari i el plebà tocaven la campana per a demanar auxili, amb l’aigua beneïda de les piles aconseguien apagar el foc. Així van evitar que penetrés cap a l’interior i destruís l’orgue barroc. Amb referència al fet, Mn. Josep Colom, després, quan ja era a la presó, va escriure la cèlebre poesia, inacabada, «El temple flamejant». Els servents de Déu Mn. Dalmau Llebaria i Mn. Josep Colom van retirar el Santíssim i altres coses de valor, i, amb les portes tancades, van celebrar per última vegada la missa. Cap al tard es van refugiar tots dos a cal Tauler. Abans de mitjanit Mn. Josep Colom va ser detingut a cal Mas, on havia anat després de la detenció de Mn. Dalmau Llebaria. A la presó de Montblanc es van retrobar tots dos. El dia 22 ingressava també a la presó Mn. Josep Roselló; el 23, el cardenal Vidal i Barraquer, i el 24, el bisbe auxiliar Dr. Borràs. Aquí a la presó Mn. Josep Colom va ser l’encarregat de servir el Bisbe 24

auxiliar. Resava molt i animava els altres presoners seglars a sofrir les penes del captiveri, fent-los un gran bé espiritual.

Mn. Colom es va acomiadar dels altres presos tot dient: «Adéu-siau a tots», i va sortir amb el caporal comarcal. Al pati interior de la presó es van trobar amb el caporal de Solivella, els quals van ser ben lligats amb cordes, i els van fer pujar al cotxe que els esperava davant la presó. Conduïts fins a Vallmoll (Baix Camp), a la carretera de la Masó, i a l’indret conegut per masia del Bordell, davant d’un marge, a uns deu metres de la carretera, van ser assassinats (ara aquí hi ha una petita creu commemorativa). Enterrats primer al cementiri de Vallmoll, després de la Guerra, l’any 1939, les despulles de Mn. Colom van ser traslladades al cementiri de Montblanc.


FRANCESC COMPANY TORRELLAS, prevere El servent de Déu Francesc Company Torrellas, fill dels esposos Ramon i Antònia, va néixer a Rocallaura (Urgell) el dia 23 d’octubre de 1886. Va ser batejat l’endemà mateix del seu naixement i ordenat prevere el 3 de maig de 1914. Es va doctorar a Roma. Per aquest motiu era conegut com el Dr. Company. Tenia una gran capacitat per al treball. Passava les nits fent el diari La Cruz. Sobretot era un sacerdot ple de vida espiritual, molt piadós i humil. Era incapaç de negar un favor a qui li demanava. Era molt caritatiu. No tenia mai un no per a ningú, fins al punt que donava i es quedava en extrema necessitat. Sovint també deia: «Prefereixo que el meu bisbe tingui el dret de fer-me anar com una pilota que no pas que hagi de treure’s el barret per a demanar-me alguna cosa.» Quan va esclatar la revolta el juliol de 1936 era professor del Seminari i vicari de la Catedral. Vivia amb la seva germana Benvinguda, al carrer de les Coques 9, primer pis. Des dels primers moments de la revolta va demostrar tenir una visió clara del que podia passar. Prescindint del perill, va oferir la casa a tres germanes carmelites, una d’elles germana seva, confiant només en la Providència divina. La tarda del dia 21 de juliol va anar a retirar el Santíssim de la Catedral. Amb les sagrades formes van combregar fins al dia 29 els de la casa i alguns veïns, i també el qui va ser company seu de martiri, Mn. Francesc Cartañà Murià, que vivia al pis de dalt de la mateixa casa. Durant aquests últims dies va demostrar una resignació absoluta a la voluntat de Déu. El dia 23 va celebrar l’última missa. Aquest mateix dia hi va anar el servent de Déu canonge Albaigés amb un copó a cercar formes consagrades, el qual, després d’una sèrie d’incidents amb uns milicians, va ser detingut i portat al vaixell-presó. Aquests fets van impressionar molt el Dr. Company i va fer que comencés la seva agonia continuada, lliurant-se a la voluntat de Déu i esperant que arribés la seva hora. El 24 van fer el primer escorcoll al seu pis. Entre els qui feien l’escorcoll hi havia un adolescent d’uns 14 anys que va demanar una escala per a mirar què hi havia damunt l’armari. La senyora Benvinguda li va dir dissimuladament que no ho fes, perquè hi havia el

Santíssim, i el noi va accedir-hi. El servent de Déu Dr. Company, que havia vist la primera acció del jove, però no havia escoltat el diàleg, se li va tirar al damunt per tal de defensar el Santíssim. Això va cridar l’atenció dels altres milicians. El jove, però, va dir la veritat, tot defensant el Dr. Company, a la vegada que la seva germana els invitava a fer una copa. Entretant el Dr. Company els va fer una exhortació tan sentida que un d’ells es va reconèixer culpable de la mort del primer sacerdot a Tarragona. A més, va fer que es miressin amb benevolència aquella família i la deixessin tranquil·la, de moment. El dia 2 d’agost va invitar els familiars a guanyar el Jubileu de la Porcíncula. Es van confessar mútuament el Dr. Company i Mn. Francesc Cartañà. En veure que aquest sofria una forta depressió el Dr. Company li va dir: «Ens hem confessat; ens hem absolt i perdonat mútuament. No tinguem por, doncs. Si acceptem el nostre martiri per Déu, la nostra sang esborrarà tots els nostres pecats. Posem-nos en mans de Déu i acceptem els seus designis amb amor.» Cap a les 9 del vespre, després d’escorcollar el pis amb blasfèmies i paraules grolleres, una miliciana armada es va emportar el servent de Déu Dr. Company. Aquest la va seguir amb el silenci més absolut sense protestar ni oposar resistència. Va ser introduït dins un taxi que l’esperava a la porta. Aquí va romandre dues hores fins que van baixar del pis de dalt Mn. Francesc Cartañà. Els dos van ser portats fins a l’Oliva, darrere del cementiri, a la part més alta. Allí, el Dr. Company va demanar uns minuts per a poder pregar. ‹‹Cantar i tot, si vols›› —li van respondre despectivament. Es va agenollar i es va posar a cantar el Crec en un Déu amb els braços en creu. Mentre cantava van començar a disparar-li trets a les mans i als braços, als peus i a les cames. Ell va continuar cantant fins que, a causa de nombroses ferides, va caure rendit, però no mort. Segons l’autòpsia, practicada després, el seu martiri va ser terrible. Els seu botxins es van encruelir amb ell, ja que no li van produir cap ferida en cap òrgan vital, fins que la seva vida es va rendir en dessagnar-se. Més endavant Mn. Ramon Bergadà va preguntar als seus assassins per què l’havien assassinat, i aquests van contestar: «Mossèn Company ens semblava, en veure’l, els mateixos Manaments de la Llei de Déu.» El van assassinar només pel fet de ser sacerdot. Les seves despulles van ser inhumades a la fossa comuna del cementiri de Tarragona el dia 6 d’agost. 25


LLUÍS DOMINGO MARINÉ, prevere

E

l servent de Déu Lluís Domingo Mariné, fill dels esposos Josep i Josepa, va néixer al Morell (Tarragonès) el dia 10 de maig de 1911. Pocs dies després era batejat a la Parròquia de Sant Martí del Morell. El va ordenar prevere el senyor cardenal Vidal i Barraquer el dia 30 de juny de 1935.

Quan va esclatar la revolta, l’any següent, era vicari del Pont d’Armentera (Alt Camp). D’un gran esperit sacerdotal i juvenil, la caritat, la humilitat i la castedat relluïen d’una manera extraordinària en el Servent de Déu. En una de les seves cartes deia: «Estudia molt, sí, perquè l’Església necessita homes de ciència, però resa molt més. L’estudi ben orientat i amb recta intenció és una veritable oració. Tot aquest temps que exerceixo de vicari faig la meva lectura espiritual sobre la biografia de sant Joan Baptista Maria Vianney […]. Si tinguéssim fe com un gra de mostassa, aquesta fe, només amb el contacte amb Jesús, ens santificaria. Aleshores comprendríem què significa ser íntims de Jesús. Sense això, som una colla de folls!» (carta datada el 19 de març de 1935).

En esclatar la revolta no va deixar el senyor rector, sinó que, després de sumir les sagrades formes, es van amagar a la muntanya. Aquí van ser auxiliats pels amos del mas Boada, que els van portar menjar i una vela perquè es poguessin protegir de la pluja. Un bon feligrès, assabentat de l’estat en què es trobaven, els va cercar una casa al poble. Quan ho van saber els revolucionaris, dos homes i una dona, el dia 5 d’agost de 1936, cap a les 4 de la tarda, van anar a cercar el vicari, Mn. Lluís Domingo. Aquest primer es va confessar amb el senyor rector i després es va lliurar, segur que havia arribat el moment tan desitjat del martiri. En creuar els carrers del Pont s’acomiadava joiós dels seus feligresos. El van fer pujar en un cotxe. Durant el trajecte, segons referències del xofer i dels assassins mateixos, va ser torturat bàrbarament. Ho confirmen alguns transeünts pels crits de dolor que se sentien i que més dominaven: «Ai, Mare!» En arribar a la cruïlla de Masllorenç a Valls, a prop de Rodonyà, el van fer baixar del cotxe i el van rematar a trets. El secretari de Rodonyà, molt amic d’infància de Mn. Lluís, el va fer enterrar en un taüt al cementiri d’aquesta població. Més endavant van ser exhumades les seves despulles i enterrades en el nínxol familiar del cementiri del Morell.

JERONI FÀBREGAS CAMÍ, prevere El servent de Déu Jeroni Fàbregas Camí, fill dels esposos Joan i Carme, va néixer a l’Espluga Calba (Garrigues) el dia 5 de desembre de 1910. Va ser confirmat el dia 7 de maig de 1918 per l’arquebisbe Antolín López Peláez. De petit ajudava cada dia a missa. Infant encara, entrà al Seminari de Tarragona, on va portar una vida exemplar. Amb tot, al final d’un estiu va tenir una gran crisi i es va negar a tornar al Seminari. Aleshores la seva mare va anar a peu i amb esperit de penitència a l’ermita de Sant Bonifaci a implorar la vocació del seu fill. En tornar a casa li va preguntar: «Jeroni, vols tornar al Seminari?», i ell li va contestar: 26

«Sí, mare!» Des d’aleshores mai més no va tornar a dubtar de la seva vocació. Tenia una gran devoció al sant rector d’Ars. Durant les vacances va passar tot un mes preparant el Museu Bíblic del Seminari. El juny de 1933 escrivia al seu germà jesuïta: «La misericòrdia de Déu de nou ha visitat el meu cor. S’ha dignat invitar-me a pujar l’últim esglaó dels ordes sagrats […]. Només em falta una cosa, i és fer-me digne de tanta benignitat i misericòrdia! Així que, germà, et demano que demanis per a mi aquesta gran gràcia: Que em faci digne d’aquesta gran gràcia!» Secundant la voluntat del cardenal Vidal, amb tres seminaristes més, va anar a Santander a fer un curset d’Acció Catòlica organitzat a nivell estatal. El dia 4 de febrer de 1934 era ordenat prevere. Disset dies abans havia mort la seva mare, de manera que la primera missa que va fer va ser de difunts. Així ho escriu al seu germà jesuïta: «Estic moralment cert que


[la mare] és al Cel. Li oferiré la primera missa el dia 6; serà, naturalment, de Rèquiem.» En acabar el curs de 1934 va ser nomenat vicari de Vilabella. Es va lliurar, des del primer moment, al nou treball apostòlic amb gran zel. Amb tot, va organitzar la seva vida de manera que tenia temps per a les seves devocions: recés mensual, lectures, etc. Va formar el seu fitxer amb doble finalitat: profit espiritual personal i apostòlic. En el seu treball es reflectia un apòstol modern que utilitzava tota mena de mitjans al servei de l’apostolat. El Fejocisme a Vilabella l’havia fundat Mn. Joan Punsoda, que també va ser màrtir, però en Mn. Jeroni va trobar un continuador entusiasta i un consiliari excel·lent. Una de les coses que ell va iniciar i que ha continuat fent-se igual fins avui dia ha estat la cavalcada dels Reis. A principis de 1936, davant l’ambient antireligiós, va multiplicar els esforços, les pregàries i les penitències. En esclatar la revolta el juliol del 36 va romandre a la parròquia fins al dia 22 de juliol exercint el seu ministeri; fins i tot va fer l’enterrament d’una religiosa dominica, la mare Dominga. Tot just havia acabat va comparèixer un grup de revolucionaris. Ell encara va entrar a l’església per tal de retirar el Santíssim. Després es va posar enmig de la gent. Tot seguit es va amagar a casa d’un amic. Quan aquí feien alguns escorcolls ell saltava pel darrere a la pallissa de la casa veïna fins que s’allunyava el perill. Aquí, a cal Boronat, va celebrar la missa el dia de la Puríssima i altres dies festius amb un grup de persones de tota confiança. Durant aquest temps va cisellar la creu parroquial que encara avui hi ha a la parròquia de Vilabella i que és tinguda en gran estima i veneració.

camp mas d’en Puig, de la família Pahí-Salvadó. Aquí, de bon matí, cada dia celebrava la missa. Després, quan tocaven diana, es presentava a files. Portava la vida d’un veritable apòstol. Guiava espiritualment molts soldats, els feia xerrades, els confessava i els donava la comunió, especialment quan havien d’entrar en combat. Tot això ho feia amb greu perill de la seva vida. En preguntar-li la família del mas d’en Puig si tenia por, ell contestava: «Jo sempre els diré la veritat, i si per ser sacerdot em maten, sortós de mi.» Un dia, tot anant cap a Cambrils a portar la comunió a uns soldats ferits que eren al Noviciat dels Germans de la Salle, convertit en hospital de sang, l’acompanyava una religiosa, i li va dir: «Ja veu que portem bona companyia […]. Si ens vol màrtirs també ens donarà la seva gràcia i el valor necessari per a ser-ho.» La nit de Nadal i final d’any de 1938 van ser celebrats amb gran devoció i solemnitat. Un soldat farmacèutic que hi va participar ho va escriure als seus pares molt emocionat i va donar la carta al xofer d’un camió que anava cap a Barcelona. El dia 5 de gener aquesta carta va caure en mans del comandant. Tots van ser fets presoners i tancats al castell de Vilafortuny, ple d’altres detinguts.

Va ser enviat al front de l’Ebre i en una casa de camp cada dia celebrava la missa i guiava espiritualment molts soldats i els confessava

Al final va poder arribar a Barcelona, a casa d’uns germans seus. Aquí es va lliurar a un intens apostolat, tal com ho demostren aquestes paraules escrites durant aquest temps: «Els sacerdots que no hem estat martiritzats hem de suplir aquell acte intens concentrat d’amor a Jesucrist amb una vida realment apostòlica, abnegada tota de Crist.» Quan el van demanar per al servei militar s’hi va presentar declarant la seva condició de sacerdot. Va ser enviat al front de l’Ebre, destinat a la 14a Brigada que pertanyia a la 45a Divisió Internacional, instal·lada a la casa de

El dia 13 els van conduir a Santa Coloma de Queralt. El servent de Déu anava estretament vigilat. Sembla que va ser el dia 19 de gener de 1939, a les 11 del matí, que va ser assassinat al Pla de Manlleu (Aiguamúrcia, Alt Camp) només pel fet de ser sacerdot. Hi ha el testimoni de Josep M. Folch, veí del Masroig, el qual afirma que «un dia del mes de gener del 39, en veure Mn. Jeroni custodiat entre dos guàrdies, carregat amb un sac i gairebé descalç, se’m trencà el cor. […] No el vaig poder veure més allí, fins després de la retirada de Santa Coloma de Queralt. […] Encara anava caminant amb la seva creu al coll i gairebé descalç, […] amb tanta resignació en la seva mirada i tanta dolçor que un quedava anorreat en contemplar la seva santedat. A prop de les Pobles de Valls i portant el menjar als capitostos, el vaig trobar per últim cop. […] Quan vaig tornar, un enllaç em va dir que havia matat un capellà. I quan li vaig preguntar la manera, em va dir que el van disparar per l’esquena.» Les seves despulles, reconegudes pels seus familiars, l’any 1959, van ser traslladades a l’església parroquial de l’Espluga Calba, on reposen actualment. 27


ISIDRE FÀBREGAS GILS, prevere

E

l servent de Déu Isidre Fàbregas Gils, fill dels esposos Josep i Llúcia, va néixer a Puigpelat el 7 de gener de 1878 i el van batejar a l’església parroquial de la mateixa població. Va rebre l’orde del presbiterat el 21 de setembre de 1901.

Va ser model com a sacerdot i estimat per tots. Era pobre perquè tot el que tenia ho donava als pobres. Va ser ecònom de la Parròquia de Sant Joan Baptista del Catllar, i més endavant va ser destinat a Cambrils. Amb motiu dels fets del 6 d’octubre de 1934, essent ecònom de Santa Maria de Cambrils, va treballar incansablement a favor dels presos de la seva parròquia, fins aconseguir que el dia de Nadal el poguessin passar ja tots a casa seva. En esclatar la revolta del 36 es va refugiar a casa dels senyors Teresa Maseras i Josep Gimbernat. Acompanyat del germà Ireneu Climent, no feien altra cosa que resar. Al cap d’uns dies va marxar cap a Vinyols i es va refugiar al mas d’en Puig. Després, en sortir d’allí per anar cap a Vila-seca, va ser detingut i internat al vaixell-presó Riu Segre de Tarragona. El dia 28 d’agost de 1936, quan va veure arribar un grup, entre els quals n’hi havia algun

dels qui havia tret de la presó el 6 d’octubre, va dir Mn. Isidre al germà Anselm Fèlix: «Ens vénen a alliberar.» Aquest li va contestar: «Ai senyor rector, que n’està, d’equivocat! Aquests vénen a matar-nos!» I així va ser. Conduïts a terra, els van lligar, a Mn. Isidre, amb sis germans de la Salle i sis joves de Solivella; els van fer pujar dalt d’un camió, per la carretera de València, i, abans d’arribar a Vila-seca, en el lloc conegut pel Recolze, van fer baixar Mn. Isidre i els sis germans de la Salle, i els van afusellar de cara al mar. Abans, però, Mn. Isidre, pel camí, va haver de sofrir un dels més horribles martiris amb insults i amb els més dolorosos suplicis: li van tallar les orelles, li van treure els ulls, li van amputar els membres i li van fer tota mena de burles, fins i tot les més grolleres. Mn. Isidre Fàbregas ho va sofrir tot sense queixar-se gens i amb la resignació d’un veritable heroi i d’un sant màrtir. Tant és així que un dels seus botxins, en retornar al vaixell-presó, va dir a un company seu: «Li hem fet tot, de paraula i d’obra, sense que hàgim pogut arrencar de la seva boca una sola queixa. I quan li hem dit que l’anàvem a afusellar ens ha donat les gràcies perquè» —digué— «li obríem les portes del cel.» A la matinada del dia 29, la Creu Roja va recollir els cadàvers de Mn. Isidre i dels sis germans de la Salle, i van ser enterrats a la fossa comuna del cementiri de Reus.

PERE FARRÉS VALLS, prevere

E

l servent de Déu Pere Farrés Valls, fill dels esposos Pere i Maria, va néixer a Santa Coloma de Queralt el 10 de maig de 1903 i va ser batejat el dia 13. El 7 d’octubre de 1907 va ser confirmat pel Dr. Torras i Bages.

Va estudiar primer al Seminari de Barcelona i després al de Vic. Quan resava el rosari en família no volia que els altres fessin res més i que estiguessin només per la pregària. Era l’únic jove que portava els rosaris a les mans durant el rosari de l’aurora. La seva vida era exemplar en tot moment. Per obediència al seu confessor va deixar els estudis abans d’acabar el curs per raó del seu mal estat de salut. Va demostrar una 28

gran força de voluntat en tornar a reprendre els estudis quan altres companys seus els havien deixat. Va ser ordenat prevere el 24 de març de 1923 pel bisbe de Vic, Dr. Joan Perelló. Va celebrar la primera missa solemne a Montserrat el 13 d’abril de l’esmentat any. Sentia un veritable amor per la litúrgia. Era xantre de la Catedral de Tarragona, però la seva dedicació predilecta eren els joves i els infants. El juny de 1936 va anar a Santa Coloma de Queralt i va manifestar als seus familiars la situació que s’apropava i els va dir que estava plenament convençut que el matarien. El dia 24 de juliol del 36, quan ja havia esclatat la revolta, va dir a la seva mare: «Ai, mare! Sortós qui pot morir per Déu; us podríeu considerar feliç si jo hi fos destinat!» Tenia un copó ple de sagrades formes que havia retirat del convent de


les Carmelites Descalces i, tement-ne una possible profanació, va dir a la seva mare: «No estic tranquil, les sumiré.» En sortir li va dir a la seva mare, ple d’emoció: «Mare, avui no soparé!» El dia 25 de juliol, festa de Sant Jaume, cap a 2/4 de 10 del matí, es va presentar un grup de milicians per tal de fer un escorcoll. Tot seguit van preguntar pel capellà. Els va rebre el Servent de Déu, el qual no va negar ni dissimular el seu estat sacerdotal. Al final el van deixar en pau tot dient-li: «Quedi tranquil!» Podia marxar i no ho va fer. Al carrer un grup de gent va increpar els milicians amb aquestes paraules: «Com!, essent capellà, el deixeu?» Hi van tornar al cap d’uns 20 minuts i el van detenir. En acomiadar-se de la seva mare amb una abraçada li va dir: «Adéu, mare, fins al cel!» Va seguir els milicians humil i tranquil i el van conduir al vaixell Riu Segre del port de Tarragona. El dia 24 d’agost, vigília de la seva mort, la seva germana Candelària, en un paperet, li va escriure unes paraules mitjançant les quals l’animava a saber morir confessant el Crist. El seu germà li va contestar: «No cal que m’ho diguis, perquè ja sé quin és el meu deure; queda’t tranquil·la.»

Cap a mitja tarda del dia 25 d’agost el van treure del vaixell-presó Riu Segre amb d’altres companys sacerdots i els van conduir en un camió fins a Valls. Aquí els van ajuntar a un grup de joves catòlics de Valls, els quals, dirigits per Mn. Pere Farrés, van travessar la ciutat cantant amb tot l’entusiasme el Crec en un Déu i l’himne de perseverança Amunt, Germans! A un quilòmetre del cementiri de Valls va ser assassinat Mn. Pere amb vint-i-tres persones més. Eren les 9 el vespre d’aquest mateix dia, quan el Servent de Déu ja era mort i tirat a la fossa comuna, que les seves germanes Candelària i Gna. Encarnació, ocupades en feines diverses i llocs diferents de la casa, van sentir durant uns minuts una veu molt coneguda que cantava una melodia gregoriana. De moment no es van atrevir a comentar res, però a la nit la Gna. Encarnació ho va dir a la Candelària, i aquesta li va contestar: «També jo l’he sentida, una melodia gregoriana, però no t’he dit res per por que fos una fantasia meva.» Les dues van convenir que era la veu del seu germà Mn. Pere.

JOAN FARRIOL SABATÉ, prevere

V

a néixer a Montblanc el 3 d’octubre de 1868 i va ser ordenat prevere el 19 de maig de 1894. Va ser vicari de Vimbodí del 1895 al 1899. En esclatar la revolta de 1936 era beneficiat de Montblanc. Persona senzilla i bona, fidel complidor dels seus deures, llegia molt la Bíblia i el Quixot, i, en llatí o castellà, en recitava de memòria fragments molt llargs. El dia 9 d’agost de 1936 va ser detingut i portat a la presó de Montblanc, on es va trobar amb el bisbe

auxiliar, Dr. Borràs; el plebà, Mn. Dalmau Llebaria, i Mn. Josep Roselló. Va ingressar a la presó molt resignat, tot i tenir la ferma convicció que el matarien. Durant la seva curta captivitat es va distingir per l’exemplaritat, va mantenir la pau i fins el bon humor. Per boca d’ells els altres presos van poder-se informar dels assassinats i del que passava a l’exterior. Es va encarregar al Sr. Sebastià Trèmol, que era amb ell a la presó, que digués al seu amic Sr. París que esperava la mort amb molta resignació. El 22 d’agost, ell, juntament amb el plebà, Mn. Dalmau Llebaria, i Mn. Josep Roselló, va ser portat a Tarragona, i, els tres, van ser assassinats a la carretera de Barcelona, a l’indret de la Creu de la Guineu, i sepultats al cementiri de Tarragona.

29


NARCÍS FELIU COSTA, prevere

E

l servent de Déu Narcís Feliu Costa, fill dels esposos Pau i Maria, va néixer a Pineda (Maresme, bisbat de Girona) el dia 9 de gener de 1877. Va ser batejat el dia 15 dels esmentats mes i any.

De jove va ser pilot de vaixell. Va ser aquí que li va venir la vocació i va entrar al Seminari. Va ser ordenat a Roma el dia 19 de juliol de 1903. Més endavant va ser canonge de la Catedral metropolitana i primada de Tarragona. També va ser nomenat confessor de les religioses del Col·legi de l’Ensenyança. Mn. Narcís Feliu es va distingir per un gran zel, per la seva caritat, humilitat i prudència. Ajudava especialment les persones necessitades. Tant les alumnes com les religioses del Col·legi de l’Ensenyança acostumaven a dir: «El Dr. Feliu és més que bo, és boníssim. És un sant!» Es feia estimar per tothom per la seva gran bondat.

En començar la revolta de 1936 vivia al carrer de Sant Pau 3 i es va refugiar a casa de Mn. Mahasub, al Pla de la Catedral 1, 3r 1a. Aquí va ser detingut el dia 22 de juliol juntament amb Mn. Mahasub i el jove Joan Brugulat. A instàncies del catedràtic Bartomeu Darder, que vivia al pis del davant, Mn. Mahasub va ser conduït a l’hospital, ja que estava malalt. Al Dr. Feliu i al jove els van conduir, primer a l’Ajuntament i després al Comitè revolucionari, que tenia la seu al col·legi incautat de les Germanes Carmelites de la Caritat (aleshores situat al carrer d’August). Allí els van prendre la filiació. En preguntar a Mn. Feliu si era capellà va contestar resoludament i decidit que era «sacerdot catòlic i apostòlic». Eren una mica més de les deu de la nit que els van conduir en un cotxe amb gent armada per l’avinguda de Saavedra fins al portal del Roser, on els van deixar en llibertat. El dia 28 va ser detingut un altre cop i posteriorment assassinat només pel fet de ser sacerdot. Segons l’autòpsia, el cadàver presentava diferents ferides d’arma curta. Enterrat a la fossa comuna, el dia 22 d’abril de 1941 les seves despulles van ser inhumades a la capella sepultura del Capítol de la Catedral de Tarragona.

PAU FIGUEROLA ROVIRA, prevere

E

l servent de Déu Pau Figuerola Rovira va néixer a l’Espluga de Francolí (Conca de Barberà) el dia 8 de desembre de 1870, l’endemà va ser batejat a l’església parroquial i va ser ordenat prevere el dia 27 de maig de 1893. Abans havia renunciat a les propietats i béns familiars que li pertocaven per tal de seguir la seva vocació. Va exercir el seu ministeri com a regent del Catllar i ecònom de Forès. L’any 1905 va ser nomenat ecònom de la Parròquia de l’Espluga Calba. Era molt humil, tot i el seu gran talent. A la nit passava moltes hores fent pregària davant el Santíssim. En esclatar la revolta del 36 es va refugiar a casa Pons, on vivia una vida piadosa i edificant. Havia donat l’ordre que si preguntaven per ell no neguessin la seva condició sacerdotal i que estava disposat a entregarse. Aquí s’anava assabentant de la marxa de la revolta i 30

estava segur que arribaria el dia del seu martiri. El dia 12 d’agost un grup de milicians va anar a la casa esmentada tot preguntant pel senyor rector, a la vegada que prometien respectar la seva vida si els donaven certa quantitat de diners. Hi van tornar cap allà a la una de la nit. La Sra. Rosa Farré li va dir: «Senyor rector, el porten cap a martiri!» Ell va contestar: «Adéu. Al cel ens veurem! ¡Sagrat Cor de Jesús en vós confio!» En arribar a la cruïlla de la carretera de l’Espluga Calba amb la de Tarragona a Lleida, van agafar la direcció cap a Vinaixa, i allí a prop el van fer baixar del cotxe, el van maltractar i el van matar després d’haver-lo fet sofrir horriblement. Enmig dels crits de dolor deia la seva jaculatòria preferida: «Sagrat Cor de Jesús, en vós confio!» Uns veïns de les Borges que passaven la nit a l’era van sentir els crits. Se sap que li van disparar molts trets a les cames, que li van amputar els membres i que després de ruixar-lo amb gasolina, encara que ben bé no se sap si viu o mort, el van encendre. L’endemà va ser sepultat al cementiri de les Borges Blanques (Garrigues).


JOSEP GARRIGA FERRER, prevere

E

l servent de Déu Josep Garriga Ferrer, fill dels esposos Joan i Paula, va néixer el 30 d’octubre de 1876 a Altafulla (Tarragonès). El dia 13 era batejat a l’església parroquial. Des d’infant es va distingir per la seva pietat. Va ser ordenat prevere el dia 17 de setembre de 1899.

Va exercir el seu ministeri com a vicari de la Parròquia de la Puríssima Sang de Reus, ecònom de la de Sant Joan de Tarragona i ecònom de la de Sant Pere de Cambrils Port. En esclatar la revolta del 36 era ecònom de la Parròquia de Montbrió del Camp. El dia 21 de juliol es va refugiar al seu mas, a prop de Reus. El dia 23 va anar a casa d’una germana seva a Reus i, en creuar-se amb el rector de Cambrils, el servent de Déu Mn. Isidre Fàbregas, es va acomiadar d’ell amb aquestes paraules: «Adéu, si no ens veiem més, fins al cel.» L’endemà, advertit pel seu nebot del greu perill, es va traslladar al mas del nebot, a Riudoms. Al cap de cinc

minuts es van presentar allí uns milicians que se’l van emportar al Comitè de Reus. Entre els milicians hi havia un antic escolà seu, de quan era vicari de la parròquia de la Sang de Reus, al qual va lliurar els diners que portava. El jove, agraït, li va prometre ajudar-lo en tot el que d’ell depengués. Aquí es va trobar amb la seva germana religiosa i amb una altra religiosa. El Comitè els va fer una autorització escrita per a poder habitar a l’esmentat mas de Riudoms. L’endemà, 25 de juliol, festa de l’apòstol sant Jaume, cap al tard, quan acabava de fer pregària amb la seva germana i l’altra religiosa, van sentir un tret, i en sortir al terrat van veure el mas rodejat de milicians, els quals els van fer obrir la porta. Entre ells n’hi havia un que li devia molts favors i en veure’l els va dir: «És aquest!» Les primeres paraules que li van dir van ser aquestes: «Ens has fet cansar, però ara ens les pagaràs totes.» Ell els va dir: «Si em veniu a matar, ja ho podeu fer aquí mateix.» Li van donar una empenta i li van començar a estripar la roba. Se’l van emportar enmig de crits i blasfèmies fins al Santuari de Misericòrdia de Reus, i allí, davant la porta, el van assassinar a trets. Les seves despulles van ser, primer, cremades, i després, inhumades en el nínxol familiar de Reus.

JOSEP GASSOL MONTSENY, seminarista

E

l servent de Déu Josep Gassol Montseny va néixer a Solivella (Conca de Barberà) el 31 de març de 1915. Va ser batejat també a la parròquia de Solivella, va rebre la confirmació el 18 de juliol de 1916 i va fer la primera comunió el 21 de maig de 1925.

Va ingressar al Seminari de Tarragona, on va ser un model de seminarista per la seva pietat, humilitat, bondat i mortificació. En ser proclamada la República els seus pares li van preguntar què pensava fer, si continuar o bé deixar els estudis. Ell va contestar-los resoltament i afirmativa que estava decidit a continuar, ja que no veia motiu suficient de persecució i fins i tot de martiri. I es deia: «Si Déu es cuida d’alimentar els ocells i de vestir els lliris del camp, amb molta més raó es cuidarà dels seus ministres. Per tant, si el Senyor disposa que jo sigui sacrificat, que es faci la seva voluntat i no la meva.»

Quan va esclatar la revolta del 36 només li faltava un any per acabar els estudis, i era a Solivella de vacances. El dia 12 de febrer de 1937, quan tot just havia acabat de resar el rosari amb els seus familiars, un grup de milicians el van anar a detenir pel sol fet de ser seminarista. Ell no va oposar gens de resistència. Havia manifestat en diferents ocasions: «Si he de vessar la meva sang per Déu, la dono amb molt de gust.» Juntament amb set homes més de Solivella van ser muntats dalt d’un camió i lligats de dos en dos. Dos d’ells pretenien tallar-se els lligams amb un ganivet petit, i els milicians els el van prendre, mentre deien: «Aquest ganivet servirà per tallar les parts del capellà», referint-se al seminarista. Arribats a prop de Sarral, a la carretera de Pira, van ser afusellats. Ell, encara viu, deia: «Porteu-me a casa, que ja us perdono!» Van ser enterrats allí mateix.

31


JOAN GIBERT GALOFRÉ, prevere

E

l servent de Déu Joan Gibert Galofré, fill dels esposos Joan i Josepa, va néixer a la Riera de Gaià (Tarragonès) el dia 13 de maig de 1880 i el van batejar dos dies després. Va ser ordenat prevere el 21 de setembre de 1904.

El servent de Déu Mn. Joan Gibert tenia unes excel·lents qualitats: molt de gust a disposar tot allò que feia referència al culte, era molt piadós i prudent, molt recte i exigent en la direcció de les consciències, molt amic i caritatiu envers els pobres, els quals acostumaven a dir: «Mossèn Joan és un sant. Si ell no va al cel, qui hi anirà?»

Quan va esclatar la revolta de 1936 era beneficiat de la parròquia del Pla de Santa Maria (Alt Camp) i capellà de les germanes. Va ser detingut i incomunicat pel comitè revolucionari. Quan es va assabentar que el Santíssim de la parròquia havia estat profanat, va preguntar a la seva majordoma pel de l’església de les germanes, i en contestar-li que havia estat traslladat a lloc segur, va fer un profund sospir tot dient: «Gràcies a Déu, ja estic tranquil!»

En saber que el Santíssim de l’església de les germanes l’havien traslladat a un lloc segur va dir: «Gràcies a Déu, ja estic tranquil!»

El dia 5 d’agost, juntament amb Mn. Pau Virgili, va ser assassinat a prop de Montblanc (Conca de Barberà), com hem vist ja en parlar de Mn. Pau, només pel fet de ser sacerdot. Les seves despulles van ser traslladades, en acabar-se la guerra, del cementiri de Montblanc al del Pla de Santa Maria.

PAU GILI PEDRÓS, prevere

E

l servent de Déu Pau Gili Pedrós va néixer el 29 de gener de 1912 als Omellons (Garrigues). Va cursar els estudis eclesiàstics al Seminari de Tarragona i es va doctorar a la Universitat de Comilles. Els últims anys va anar amb els seus pares a viure a Vimbodí (Conca de Barberà), on va celebrar la primera missa solemne l’any 1934.

garatge Panadès. Aquí es van trobar amb el servent de Déu Francesc Vidal, vicari de Sant Francesc, detingut també. Van ser conduïts a la CNT, instal·lada al convent de Jesús Maria (Méndez Núñez, 14), des d’on el Dr. Batlle va ser portat al Front Popular i els dos servents de Déu al vaixell presó Cabo Cullera amb el propòsit d’internar-los allí.

En esclatar la revolta de l’any 1936 era familiar del bisbe auxiliar Dr. Borràs. Vivia al carrer de Vilamitjana (avui de les Coques) n. 11, 2n pis, on tenia també el pis el sacerdot Dr. Pere Batlle.

Feta l’autòpsia el dia següent, presentaven llurs cadàvers trets de bala: Mn. Pau Gili principalment al pit i al cap, i Mn. Francesc Vidal, dos al cap amb entrada per la nuca i sortida per la cara. Van ser inhumats a la fossa comuna del cementiri de Tarragona.

Entre les 9 i les 10 del matí del dia 26 de juliol van ser detinguts per uns milicians que els van conduir al 32

Davant la negativa per part del comandant del lloc, que no els va voler admetre perquè no portaven l’ordre de detenció, van ser conduïts amb el mateix camió on desemboca el riu Francolí i darrere les drassanes van ser afusellats pel sol fet de ser sacerdots.


ENRIC GISPERT DOMÈNECH, prevere

E

l servent de Déu Enric Gispert Domènech, fill dels esposos Pere i Josepa, va néixer a Riudoms (Baix Camp) el dia 8 de novembre de 1879 i va ser batejat al cap d’uns dies. El van ordenar prevere a les témpores de setembre de 1904. Abans havia estudiat al Seminari de Tarragona. Va exercir el seu ministeri sacerdotal a les parròquies de Falset, de la Pobla de Montornès, de Rocallaura, de Botarell, de Vilaplana i de la Canonja. Es va distingir en la pràctica de la pietat i humilitat, molt especialment en la paciència, suportant en silenci el caràcter i defectes d’aquells que eren al seu costat; quant a la caritat, donant amb generositat tot el que tenia als pobres.

Cada any celebrava la festa de sant Enric en família a Riudoms, d’on era fill i on el va sorprendre la revolta de 1936 amb dos cosins seus, els germans Mn. Josep M. i Mn. Enric Domènech. Davant la impossibilitat d’aconseguir un salconduit, els tres sacerdots es van refugiar en un mas a prop del poble. El dia de Sant Jaume a la tarda es va presentar a la porta del mas un cotxe ple de milicians armats amb el pretext que allí feien reunions clandestines, però se’n van anar sense fer res a Mn. Gispert. Abans, els dos germans, Mn. Josep M. i Mn. Enric, s’havien escapolit per entre els avellaners de la finca. Uns vint dies després, davant el perill que suposava continuar allí, els dos germans preveres li van proposar d’anar cap a Barcelona, però Mn. Enric Gispert els va contestar: «Vosaltres sou joves, feu tot el que pugueu per a salvar-vos. Jo em deixo confiadament als designis de la Providència.»

JOSEP GOMIS MARTORELL, prevere

E

l servent de Deú Josep Gomis Martorell, fill dels esposos Pere i Teresa, va néixer a Reus (Baix Camp) el dia 17 de desembre de 1894. Va ser batejat a la parròquia de Sant Pere l’endemà de Nadal. Des d’infant desitjava ser sacerdot. Amb aquest motiu va ingressar al Seminari de Tarragona.

Va ser ordenat prevere a Roma pel cardenal Merry del Val el 10 de març de 1918, i el dia de Sant Josep va celebrar la primera missa solemne damunt la tomba del beat Pius X. Va continuar els estudis al Col·legi Espanyol de Roma, on es va doctorar en Filosofia, Teologia i Dret Canònic. En llegir els relats de la persecució religiosa a Mèxic, manifestava el desig de vessar la sang pel Crist. Passava moltes hores al confessionari i amb freqüència se’l trobava agenollat i amb els braços en creu. Era molt caritatiu i sovint feia seure a la seva taula algun pobre. El seu zel apostòlic feia que cada setmana recorregués cinc o sis col·legis de Reus explicant l’evangeli amb diapositives.

Va exercir el ministeri a la Parròquia de Sant Pere de Reus, a Blancafort, a Falset, i també va ser director espiritual del Seminari d’Astorga. Esclatada la revolta del 36, un dia va prendre el seu nebodet Pere a una habitació i després de resar el rosari li va preguntar: «Pere, t’agradarà ser màrtir del Crist?» El nen va contestar: «Home, això que t’hagin de matar…» El Servent de Déu va replicar: «Doncs a mi sí, que m’agradaria!» I va afegir: «¡Oh si Déu m’hagués escollit per a ser-ho!» Quan li van dir que la cosa es posava molt malament, va dir: «Si és així ens posarem plenament en mans de Déu.» Va marxar a Barcelona. Aquí es va reunir amb Mn. Enric Gispert a la casa d’uns familiars d’aquest, on cada dia celebraven la missa i confessaven. El dia 6 d’abril de 1937, mentre Mn. Josep Gomis es confessava amb Mn. Enric Gispert, van ser detinguts tots dos i portats al convent de Sant Elies, convertit en txeca. Al cap d’un mes, el dia 5 de maig, durant els fets de maig, van ser assassinats tots dos.

33


AGAPITO GORGUES MANRESA, prevere

E

l servent de Déu Agapito Gorgues Manresa, fill dels esposos Manuel i Marta, era natural de Cervià (Garrigues), on havia nascut el dia 4 de juny de 1913. Va ser batejat i confirmat a Cervià. La confirmació li fou administrada l’any 1917 per l’arquebisbe Antolín López Peláez.

A Cervià es va presentar al Comitè, tot i que abans uns amics seus el volien dissuadir que no ho fes. Entre els membres del Comitè hi va haver una forta discussió sobre si el mataven o el conduïen a la presó de Lleida. Al final van decidir que restés a casa dels seus pares. Uns dies després el va anar a visitar un membre del Comitè i li va assegurar que no li passaria res.

Va cursar els estudis eclesiàstics al Seminari de Tarragona, i va ser ordenat prevere el 28 de juny de 1936. Va cantar la primera missa solemne el 12 de juliol, vuit dies abans d’esclatar la revolta. Residia encara a Cervià, tot esperant ser destinat. El 21 de juliol del 36, juntament amb un altre seminarista, es va refugiar, primer, en un mas d’Alcover (Alt Camp) i després, pel perill que allí hi havia, van anar cap a la muntanya, on van passar dos o tres dies sense menjar. Sorpresos pel Comitè Revolucionari de la Riba, els van fer uns passis per a poder retornar al poble.

El dia 6 d’agost els dels Comitè Revolucionari van anar a detenir-lo, però, com que estava malalt, van ajornar la detenció. El dia 23 d’octubre, amb motiu d’una forta lluita entre la CNT i la UGT de Cervià, a mig matí van assaltar el domicili, mentre Mn. Agapito i el seu pare fugien pel darrere. Durant una hora i mitja va restar amagat al corral veí, i en ser descobert el van matar allí mateix. Les seves despulles van ser inhumades en el nínxol familiar de Cervià.

Des del dia 2 d’agost fins al 23 d’octubre, dia de la seva immolació, resava les tres parts de rosari agenollat, fins i tot uns dies que va estar malalt s’aixecava del llit per a complir la seva prometença.

Va manifestar als seus familiars que estava disposat al martiri, i que «si algun dia em maten i sabeu quins han estat els meus assassins, perdoneu-los.»

MIQUEL GRAU ANTOLÍ, prevere

E

l servent de Déu Miquel Grau Antolí va néixer a Herbers (Ports) el dia 22 de novembre de 1869. Va ser ordenat prevere el 10 de juny de 1892.

Mn. Miquel Grau donava un esplendor especial a les funcions parroquials, especialment a les del mes de maig, dedicat a la Mare de Déu, i a les del mes de juny, dedicat al Sagrat Cor. Era un sacerdot senzill i humil, molt pietós i complidor dels seus deures, caritatiu i amic dels infants. També estava molt compenetrat amb els seus vicaris. 34

Va exercir el ministeri com a ecònom a les parròquies de la Vilella Alta i de Figuerola del Camp. Quan es va esdevenir la revolta del 36 era ecònom de la Parròquia de Sant Joan de Tarragona. Va ser empresonat al vaixell-presó Riu Segre, i martiritzat el 25 d’agost a Valls amb altres companys i joves de la Congregació Mariana al crit de «Visca Crist Rei», juntament amb Mn. Pere Farrés, Mn. Anton Prenafeta i Mn. Josep M. Panadès.


AGUSTÍ IBARRA ANGUELA, prevere

E

l servent de Déu Agustí Ibarra Anguela, fill dels esposos Isidre i Dionísia, va néixer a Alió (Alt Camp) el dia 2 de març de 1911 i va ser batejat el dia 8 següent. Ordenat prevere el dia 2 de desembre de 1934, va ser destinat com a vicari a la parròquia de Sant Joan de Tarragona.

Aquí es va dedicar amb gran entusiasme a l’ensenyament del catecisme als infants. Pagava de la seva butxaca la manutenció dels infants pobres de la catequesi a la colònia d’estiu de Salou. En ser advertit pels seus pares que l’estat seu i de la família no permetien aquelles despeses, ell contestava: «Amb un parell de mudades en tinc prou, i en cas d’estar malalt tinc les portes obertes de l’hospital.» Per la Mare de Déu del Carme (16 de juliol) de 1936 va predicar al seu poble natal sobre aquests pensaments, que va deixar escrits i signats: «El dret sempre triomfarà; l’ideal cristià no pot morir ni fracassar. La veritat catòlica és i serà. Per tant, estic en una posició immillorable. El meu ideal triomfarà, la veritat que defenso sobresortirà, el meu dret s’imposarà. La causa de l’Església que faig, lliurement, la meva causa, té assegurada la victòria. No sóc jo el qui ha de triomfar, no uns drets personals, ni un ideal privat o particular, ni una veritat que jo penso ser; la veritat de Crist i

dels seus drets són els que triomfaran, és l’ideal del cristianisme, el que no morirà. El meu fracàs, i fins i tot la meva mort, podran ser —tant de bo!— el preludi de la victòria santa. I si jo, bon Jesús, us hagués de demanar alguna cosa, seria això: Deixeu que els enemics m’humiliïn, em vencin, em matin, amb la condició que ells siguin humiliats i vençuts davant la vostra causa. Jo defensaré aquest ideal, aquesta veritat i aquest dret triomfaran, potser després de la meva desfeta. Tant de bo! Si ha de ser així, bon Jesús, us dono gràcies per endavant. Tant de bo! Gràcies!» A primers d’agost es va traslladar a Barcelona. Havia dit més d’un cop: «Mai no negaré la meva condició sacerdotal, si m’ho pregunten, ni em defensaré encara que em matin.» A la Ciutat Comtal es va hostatjar a la Pensió Neutral de la Rambla de Catalunya 42, juntament amb Mn. Ceró i Mn. Josep Rovira. Cap a les 6 de la tarda del dia 15 d’agost van ser detinguts, quan un grup de milicians els va preguntar si eren capellans, pregunta a la qual van respondre tots tres clarament i resolta que sí. Sense oposar resistència ni protesta van seguir camí del sacrifici, i a les 9 del vespre d’aquell mateix dia llurs cadàvers eren portats a l’Hospital Clínic de Barcelona, on van ser reconeguts pels seus familiars. Les seves despulles van rebre sepultura al Cementiri Nou de Barcelona.

Clínica dental Tarragona Av. Prat de la Riba, 23-25 ı 977 249 966 Condicions preferents per suscriptors de l’Esglèsia de Tarragona.

22

Higiene bucal amb revisió gratuïta inclosa

0

Serveis gratuïts

1a visita, revisions i radiografies intrabucals

20

Descompte

en tot tipus de tractaments

18 Finançament

Fins a 18 mesos sense interessos

Barcelona | Girona | Tarragona | Badalona | Cornellà | Granollers | L’ Hospitalet de Llob. | Manresa | Mataró | Sabadell | Sant Boi de Llob. | Terrassa | Vic | Vilanova i la G.

35


LLUÍS JANER RIBA, prevere

E

l servent de Déu Lluís Janer Riba, fill dels esposos Jaume i Teresa, va néixer el 4 de març de l’any 1880. Al cap de tres dies del seu naixement, el 7 de març, va rebre el baptisme a la seva parròquia de Pontils (Conca de Barberà). Va ser ordenat prevere el 21 de setembre de l’any 1904.

Quan va esclatar la revolta del 36 era sagristà de la Catedral de Tarragona. Era molt senzill, humil i piadós. El dia 23 de juliol, a 2/4 de 3 de la tarda, va baixar la persiana del seu balcó, a la plaça del Fòrum 6, 2n 1a, acte que va ser advertit per un grup de milicians, els quals amb crits el van obligar a baixar a la plaça. Ell

ho va fer vestit amb sotana. Li van dir que se l’anés a treure per a portar-lo a la presó flotant del port. Un dels milicians va dir: «Aquest, deixeu-me’l per a mi.» No li va donar temps, perquè a l’entrada de la casa li va disparar la pistola a boca de canó i va caure mort a l’acte. El van rematar a trets, el van arrossegar a l’altre costat de la plaça i el van deixar junt a un munt de deixalles perquè se l’emportés el carro de les escombraries. Altres persones més humanitàries, però, el van portar amb un taxi cap al cementiri, on li van fer l’autòpsia. Va cridar l’atenció del públic allí present, en general, pel seu comportament resignat, amb els ulls baixos i les mans creuades. També va cridar l’atenció el fet que no li sortís ni una gota de sang. Era la primera víctima sacerdotal de la ciutat de Tarragona.

DALMAU LLEBARIA TORNÉ, prevere

M

n. Dalmau Llebaria va néixer el 5 d’octubre de 1877 a Falset. Va estudiar al Seminari de Tarragona. Després d’haver anat a la Guerra de Cuba, va ser ordenat prevere el dia 20 d’octubre de 1902. Va exercir el seu ministeri sacerdotal a les parròquies d’Ulldemolins, Siurana, l’Aleixar, Alforja, Belltall, Solivella, Sant Martí de Maldà, i finalment va esdevenir plebà de Montblanc. Mn. Dalmau (o Dalmacio, com alguns preferien dir-li) era molt humil i caritatiu; d’un caràcter molt afable i obert amb tothom. Va ser un sacerdot d’un gran zel apostòlic, especialment manifestat en la seva pietat i predicació. Va ser un gran promotor dels Exercicis Espirituals Parroquials als quals hi va enviar molts homes i joves de les parròquies on va exercir el ministeri. Ell mateix prenia part en els Exercicis i en dirigia algunes tandes. També va ser molt entusiasta del moviment fejocista i amb la col·laboració dels seus vicaris el va introduir a Sant Martí de Maldà i a 36

Montblanc. El grup de fejocistes de Sant Martí va ser el primer del bisbat. Quan només feia nou mesos que era a Montblanc, va esclatar la revolta de 1936. Quan la matinada del 21 de juliol es va intentar posar foc a les portes de l’església de Santa Maria, ell i el vicari, Mn. Josep Colom, des de dins, el van poder apagar amb l’aigua beneïda de les piques. Aquell matí, per última vegada, va poder celebrar la missa amb les portes de l’església tancades. Després, va retirar el Santíssim i els ornaments sagrats de més valor. A mitja tarda, amb el seu vicari, es va refugiar a la casa d’una família de la Parròquia. A l’hora de sopar va ser detingut i portat a declarar a la Casa de la Vila. Posat en llibertat, cap a mitja nit va ser detingut novament i portat a la presó de Montblanc. Essent a la presó es va preocupar moltíssim del cardenal Dr. Vidal i Barraquer, i del bisbe auxiliar, Dr. Borràs, mentre ambdós van estar internats allí. Animava tothom, resava el rosari amb els altres presos i els confessava. Així ho va fer amb el seu vicari, Mn. Colom, quan el van anar a buscar per assassinar-lo. A finals de juliol, essent a la presó juntament amb Mn. Josep Roselló, els van fer anar a obrir les portes de l’Arxiu que es trobava sobre la sagristia. Quan van


veure l’estat fortament desolador de l’interior de l’església de Santa Maria, es va afectar moltíssim. El dia 22 d’agost, després d’haver passat tot un mes a la presó, juntament amb Mn. Joan Farriol i Mn. Josep Roselló, els van portar cap a Tarragona. Deien que, per a més seguretat, els portaven a un dels vaixellspresó. En acomiadar-se, Mn. Dalmau va dir als altres companys de presó: «Ànim, i fins al cel!» Durant el viatge van manifestar la convicció que anaven al martiri i van mantenir en tot moment la plena conformitat amb la voluntat de Déu. Mn. Dalmau va dir al xofer, molt amic seu: «Si no ens maten us ho agrairé tota la vida, i si ens maten us protegiré d’una manera especial des del cel.»

El cotxe que els va portar a Tarragona va retornar a Montblanc, mentre els tres preveres montblanquins eren conduïts a uns dos kilòmetres cap a la carretera de Barcelona, i, a l’indret conegut com la Creu de la Guineu, van ser assassinats només pel fet de ser sacerdots. Mn. Dalmau Llebaria, al final, podia veure com es realitzava la segona de les gràcies que tant havia demanat de jove al Senyor. La primera havia estat poder ser sacerdot, i la segona, que algunes vegades havia manifestat als seus feligresos, poder ser màrtir del Crist. Van ser afusellats per l’esquena, tal com es va deduir de l’autòpsia practicada al cementiri de Tarragona, on van ser enterrats a la fossa comuna.

JOSEP MAÑÉ MARCH, prevere

E

l servent de Déu Josep Mañé March, fill dels esposos Francesc i Margarida, va néixer al Morell (Tarragonès) el dia 28 d’octubre de 1866. Va ser batejat l’endemà del seu naixement, i confirmat l’any 1878. Va ser ordenat prevere a les témpores de Pentecosta de 1892.

Era beneficiat-vicari del Morell, el seu poble natal. També va ser ecònom de la Parròquia de l’Albiol. Es va distingir per la fidelitat en el compliment dels seus deures sacerdotals, amb una visió sobrenatural en la seva actuació. Era humil i pietós, especialment en la celebració de l’eucaristia. Defugia sempre la crítica i era molt caritatiu envers els pobres i els malalts. En esclatar la revolta de 1936 va acollir a casa seva el

seu rector, Mn. Magí Civit, i el vicari, Mn. Miquel Rué. Els tres feien vida de comunitat. Per ordre del Comitè local es van traslladar al mas de Mestre, amb la promesa que no els havia de passar res. Aquí, el 17 d’agost del 36, van ser detinguts els tres, i, lligats, els van obligar a pujar en dos cotxes fins a la carretera d’Alcolea, a l’indret de la riera de Maspujols, on van ser martiritzats. Van ser enterrats a la fossa comuna de Reus.

Es va distingir per la fidelitat en el compliment dels seus deures sacerdotals, amb una visió sobrenatural en la seva actuació 37


RAMON MARTÍ I AMENÓS, prevere

E

l servent de Déu mossèn Ramon Martí i Amenós va néixer el dia de Tots Sants de l’any 1905 a Vallbona de les Monges, on va ser batejat al cap de dos dies. El dia 22 de setembre de 1928 era ordenat prevere.

Era molt actiu i zelós, i es va distingir, com a consiliari, en la formació dels joves del Grup Sant Gregori i de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, essent vicari de la parròquia de Falset. Entre els joves va treballar en la millora de les seccions dramàtica i de cinema. Durant la seva estada com a vicari va organitzar diferents aplecs de Joventuts Catòliques.

Una altra faceta del seu apostolat va ser, per encàrrec de Mn. Nogués, arxiprest de Falset, la formació cultural dels seminaristes de la parròquia. També va ser un bon col·laborador en la catequesi parroquial. Tot i la seva gran activitat apostòlica, no descuidava la pregària davant del Santíssim i la meditació, especialment de l’evangeli. Altres aspectes de la seva labor pastoral van ser la direcció espiritual i el seu esperit d’obediència als superiors. Últimament, davant la persecució religiosa del juliol de 1936, quan hauria pogut cercar salvar-se per ell mateix, no va abandonar el seu arxiprest i el seu company, vicari també, mossèn Josep M. Sancho, fins vessar la sang i obtenir la palma del martiri juntament amb ells el dia 12 d’agost del 36, tal com es detalla en parlar del servent de Déu mossèn Antoni Nogués.

Va ser l’instaurador d’una sèrie de conferències dialogades sobre temes apologètics i de moral, les quals van obtenir un èxit sense precedents.

RAFAEL MARTÍ I FIGUERAS, prevere

E

l servent de Déu Rafael Martí i Figueras, fill dels esposos Rafael i Dolors, va néixer a Tarragona el 4 de desembre de 1878, i al cap de 4 dies, el dia 8, va ser batejat a la Parròquia de la Santíssima Trinitat. Va ser ordenat prevere el 22 de febrer de 1902.

Era regent de Cabra (Alt Camp) i també havia exercit el ministeri a la Selva del Camp. Tot i que no era massa freqüentada l’església ell feia els actes religiosos i la predicació amb el mateix entusiasme que si estigués plena de feligresos. I quan li deien que es podria estalviar tant d’esforç, contestava: «Només compleixo amb el meu deure.» Totes les tardes feia el viacrucis, al qual s’hi ajuntava alguna persona. Visitava amb freqüència els malalts, i encara que en alguna casa el refusessin, hi tornava. Es mortificava molt. Sobresortia per la modèstia, fins al punt que el qualificaven d’exagerat. Passava moltes hores davant del Santíssim. Tots el tenien per un sant. Mai no es va queixar dels seus superiors ni de ningú. 38

El dia de la visita pastoral del Sr. Arquebisbe li van tirar un petard a les portes de l’abadia a causa de la seva actitud enèrgica de no voler accedir als arbitraris desigs d’una persona que no volia que visités les escoles ni els malalts. Quan les autoritats van detenir els culpables, el Servent de Déu els va perdonar i va aconseguir la seva llibertat. En esclatar la revolta de 1936, el Comitè li va ordenar sortir del poble, i li va dir que l’acompanyaria on convingués. Mn. Rafael va escollir Tarragona, carrer d’August 9, casa de la família Batet, on el van acompanyar fins a la porta. Van retornar satisfets d’haver contribuït a la salvació del seu rector. Sembla que algun veí de l’escala el va delatar i el van anar a detenir uns revoltosos, que se’l van emportar i el van assassinar a finals de juliol. El dia 30, en fer-li l’autòpsia presentava diferents ferides d’arma de foc. Se’l va poder identificar per les inicials RM de la roba, i pels escapularis i cordó de Sant Francesc que portava.


JOSEP MASQUEF FERRER, prevere

E

l servent de Déu Josep Masquef Ferrer, fill dels esposos Antoni i Isabel, va néixer a Tarragona l’11 de maig de 1872. El van batejar a la Catedral. Va ser ordenat prevere el 12 de juny de 1897.

Mentre va ser vicari de l’Aleixar (Baix Camp), va encaminar set persones vers la vida religiosa. Va viure gairebé sempre a Tarragona. Era un sacerdot molt virtuós, d’una virtut senzilla i natural. Diàriament donava menjar a dos pobres i feia almoina a altres necessitats. Quan va esclatar la revolta de l’any 1936 hauria pogut fugir, però no ho va voler fer. Va preveure que el matarien. Tot i així, va estar sempre conformat a la

voluntat de Déu. En algunes ocasions deia: «Mai no negaré la meva condició sacerdotal; no vull vendre la joia que vaig tenir quan vaig cantar missa per uns dies més de vida. Si la meva vida depèn de negar el meu caràcter sacerdotal, no penseu que em salvi, perquè mai de la vida no ho negaré, i a vosaltres que mai no us passi pel cap de negar-ho. Retorneu sempre bé per mal.» El dia 26 de juliol, a les 7 de la tarda, es van presentar al seu domicili uns vuit milicians que preguntaven per ell. El Servent de Déu es va presentar immediatament i va contestar amb gran serenitat: «Sóc jo! Que es compleixi la voluntat de Déu!» Va ser bufetejat sense que ell es queixés gens. Se’l van emportar cap a la carretera de Valls, i passat el mas Bonet, en un camí de la dreta, el van assassinar d’un tret al cap, juntament amb el servent de Déu Antoni Perera. El seu cadàver va ser inhumat en el nínxol familiar, al cementiri de Tarragona.

FRANCESC MERCADER RANDÉ, prevere

E

l servent de Déu Francesc Mercader Randé, fill dels esposos Pau i Maria, era natural de Roda de Barà (Tarragonès). Va ser batejat el dia 27 de març de 1881, dos dies després d’haver nascut. Va ser ordenat prevere el 18 de setembre de 1908.

D’un gran esperit eclesiàstic, es va posar a disposició del senyor cardenal Vidal per anar com a ecònom a Barberà (Conca de Barberà), parròquia que havia estat destinada a restar sense pastor. Abans havia estat ecònom de la Parròquia de Prades. Davant un clima anticlerical va començar a visitar totes les famílies, la qual cosa li va costar moltes humiliacions. Deia: «Ja que ells no vénen, essent jo el rector de tots, sóc jo que he d’anar cap a ells.» Era d’una humilitat sorprenent i molt piadós, portava una vida d’intensa pregària i penitència. Visitava molt els malalts, tot i les negatives i burles que rebia. Era caritatiu envers els necessitats. Dedicava molt de temps a la instrucció catequètica dels infants. Alguns del seus grans enemics deien: «Després de tot, és un bon home, llàstima que sigui capellà. Només per això mereix despreci.»

Quan s’apropava l’època fatídica del 36 deia: «Aquests són els temps de la collita. El Senyor ens els envia perquè recollim grans gràcies.» I repetia sovint: «Barberà canviarà i serà piadosa.» Esclatada ja la revolta del 36, el Comitè li va dir si volia salvar alguna cosa de valor de l’església. Ell va anar a salvar el Santíssim Sagrament. Li van assegurar que no li passaria res si es quedava a la rectoria. Quan el dia 22 de juliol van ser cremades totes les coses de l’església el van obligar a presenciar la crema de la imatge de la Mare de Déu del Roser tot dient-li: «Tu has vist i vas veient com destruïm els altars, però volem que et fixis com trinxem la Mare de Déu del Roser.» Aleshores ell exclamà: «No, fills meus, no toqueu la Mare de Déu del Roser, que és la vostra patrona! No la malmeteu! Respecteu-la!» Però la imatge ja rodolava per terra i tot seguit la van tirar a la foguera de la plaça. El dia 4 d’agost, a les 6 del matí, Mn. Francesc Mercader va ser detingut a l’abadia, on era confinat. Quan el treien de casa amb el pretext d’anar a declarar a Tarragona, amb els braços en creu, va pregar que el matessin allí mateix, davant la seva parròquia. Digué: «Visc per Crist i per ell vull morir.» Tot el viatge va anar amb el sant Crist a les mans, resant. A prop de la Secuita li van preguntar: «Què, ja has resat prou?» Ell els va respondre que sí, amb tota serenitat. El van fer baixar del cotxe, i allí, al costat de la carretera, va ser assassinat pel sol fet de ser capellà.

39


JOSEP MESTRE ESCODA, prevere El servent de Déu Josep Mestre Escoda, fill dels esposos Francesc i Encarnació, va néixer a Duesaigües (Baix Camp) el dia 12 de febrer de 1899. Va ser batejat el dia 19 dels esmentats mes i any. Des d’infant va demostrar la vocació al sacerdoci. Va ser ordenat prevere el dia 15 de juny de 1924. Va exercir el ministeri a Sarral, Falset, Reus i la Febró. Quan va esclatar la revolta de 1936 era capellà a l’Asil Sant Josep de Tarragona, on vivia amb els seus pares. Aquí havia demostrat ser molt piadós, humil i pacífic, i el seu amor als infants. A més era un sacerdot alegre i a casa seva no hi havia lloc per a la tristesa.

va escorcollar el seu domicili cometent tota classe de barbaritats amb les imatges; no van poder profanar el Santíssim perquè el Servent de Déu, per precaució, ja l’havia sumit. Va continuar celebrant missa fins al dia de Sant Jaume. L’endemà, dia 26, van portar els nen de l’asil a la beneficència exigint al Servent de Déu que també els acompanyés. Tot i que era molt ben atès pel personal de la casa veia el perill que tenia per part dels inspectors, i això el va fer decidir a anar-se’n cap a Barcelona. Allí la seva mare li va cercar una pensió, on va romandre uns vuit mesos, durant els quals es va dedicar a obres d’apostolat i a l’administració dels sagraments. Celebrava la missa cada dia. Quan la seva mare l’advertia dels perills de mort, ell contestava: «Sóc sacerdot i si Déu em destina a ser màrtir aniré ben a gust al martiri.» El primer divendres del mes de març, en ser detingut, va confessar clarament la seva condició de sacerdot, i va ser portat a la txeca de Sant Elies, on va ser martiritzat el dia 17 de març de 1937.

Esclatada la revolta el juliol del 36, el dia 21 un grup

ALEIX MIQUEL I ROSELL, prevere El servent de Déu Aleix Miquel i Rosell, fill dels esposos Ramon i Antònia, era natural del Pla de Santa Maria. Va néixer el dia 11 d’octubre de 1882. Ordenat prevere el 19 de setembre de 1906, va ser vicari de Solivella, d’Alforja i de Constantí; el 1914, ecònom de Bellmunt del Priorat, i després de Gratallops; el 1916, de Capafonts; el 1921, de Cervià, el 1924, de Pira; el 1930, de la Masó, i el febrer de 1934, regent de la Riera de Gaià (Tarragonès). Tenia unes qualitats morals, intel·lectuals i artístiques extraordinàries. Els actes religiosos resultaven solemníssims; la catequesi, molt concorreguda i animada, i les predicacions quaresmals, molt fructíferes. Va ser gran propagador dels periòdics i llibres catòlics i de vocacions religioses. Era molt senzill, jovial i generós, un veritable pastor. Va fer 40

moltes millores a les esglésies i va construir sales parroquials a la Masó i a la Riera. Preferentment exercia l’apostolat entre els infants, els joves i els moribunds. Educava musicalment els infants i formava escolanies. El 20 de juliol de 1936 va demanar a Mn. Dalmau per a fer confessió general, ja que estava convençut que seria martiritzat per causa del Crist. La nit del 21 es va refugiar amb Mn. Francesc Robert al bosc, tot i que plovia. Es van confessar mútuament, segurs que els matarien. El 22 va celebrar l’última missa, a la tarda es va escapar per les teulades i el 23 va arribar a Tarragona i es va refugiar al carrer de Fortuny, n. 8. Aquí passava el dia reclòs a l’habitació, resant. En diferents ocasions va dir: «És una gràcia tan gran el martiri, que no la mereixo, però si Déu m’hi destina, ofereixo amb molt de gust la vida.» El dia 26 de juliol es van presentar dos milicians al pis on s’havia refugiat i se’l van emportar. El van assassinar aquella mateixa tarda.


JOAN MONTPEÓ MASIP, seminarista

E

l servent de Déu Joan Montpeó Masip, fill dels esposos Joan i Isabel, era natural de les Borges del Camp (Baix Camp). Va ser batejat el dia 3 de novembre de 1918 i va rebre la confirmació el dia 23 d’octubre de 1930 a la seva mateixa parròquia.

De petit era molt piadós i dòcil amb els seus pares i especialment amb els sacerdots, vers els quals sentia una veritable veneració. Ben aviat va manifestar la vocació decidida cap al sacerdoci. A causa del seu delicat estat de salut i precària situació econòmica de la família —que, per cert, era una família cristiana exemplar—, es va acordar de començar els estudis amb el vicari de la població. Durant tot aquest temps va observar una conducta exemplar. El seu estat de salut el va obligar a interrompre algunes temporades els estudis. El sofriment de la seva malaltia el suportava amb una gran resignació. En una crisi greu de la malaltia es va posar bo prodigiosament, cosa que va atribuir a la Mare de Déu de Lourdes.

Quan va esclatar la revolta de 1936 era a la Seu d’Urgell, al curset d’estiu amb els seminaristes de Tarragona. Detinguts, van ser portats a la presó de Lleida, on van romandre reclosos unes cinc setmanes. Després va ser traslladat a la presó flotant del port de la ciutat de Tarragona, des d’on, l’endemà, van ser posats en llibertat els més joves. El servent de Déu Joan Montpeó va anar cap a casa seva, a les Borges del Camp, on passava el dia resant i estudiant, fins que el dia 9 de maig de 1938 dos milicians el van detenir i el van portar a la presó de Riudecols. Aquí va ser maltractat de paraula i d’obra i, malgrat tot, va portar sempre una conducta exemplar. El dia 11 va ser interrogat, i dos dies després, al capvespre, va ser assassinat a la riera de Riudecols. Els seus companys de presó van sentir els trets. El primer de juliol d’aquell mateix any 1938 va ser inhumat el seu cadàver i reconegut pel metge forense. Aquest metge forense va reconèixer haver obtingut moltes gràcies per la seva intercessió.

FORMUL ARI DE SUBSCRIPCIÓ ANUAL

Església

Nom: Cognoms: Adreça: Codi Postal:

de tarragona

Telèfon:

e-mail: Forma de pagament (Import: 11€ - Estranger:30€) Transferència al compte 2013-3056-07-0200129065 de CatalunyaCaixa Domiciliació bancària Senyors, els prego que vulguin lliurar amb càrrec al meu compte/llibreta, els rebuts presentats per la revista Església de Tarragona en concepte de subscripció anual. Entitat

Agència

d.c

Número de compte o llibreta

Titular compte Banc o Caixa Adreça Oficina Codi Postal

Població Data

Signatura

41


ANTONI NOGUÉS MARTÍ, prevere

E

l servent de Déu Antoni Nogués Martí va néixer el dia 20 de gener de 1876 a Mont-roig del Camp, i va ser batejat al cap de dos dies. Ordenat prevere el 22 de setembre de 1900, es va distingir per un gran zel perquè l’església estigués ben ordenada i neta. Vetllava molt perquè els actes litúrgics fossin realitzats amb tota dignitat. De bon matí anava a l’església per tal d’atendre els seus feligresos en la recepció dels sagraments, especialment els de la penitència i eucaristia. Va exercir el ministeri a Vilabella i a la Torre de Fontaubella. Quan va esclatar la revolta de 1936 era arxiprest de Falset i repetia amb freqüència: «Quina sort seria la meva si pogués morir màrtir! Però també desitjo poder veure la reacció dels catòlics després d’aquesta persecució.» Mn. Nogués era molt humil. Quan volia fer alguna reforma ho consultava abans i fins sacrificava la seva opinió personal. Es va preocupar molt de la catequesi infantil i feia grups amb un catequista a cada grup. A més, va fundar l’escola parroquial. Gran devot de l’eucaristia, va instaurar els Dijous eucarístics. Dirigia personalment la Congregació de la Puríssima Sang, la Confraria de Sant Vicenç de Paül i els Cercles d’Estudi de l’Acció Catòlica Femenina. També es preocupava molt de les vocacions sacerdotals. Mn. Antoni Nogués era una persona d’una gran austeritat i vida interior. Es distingia per la caritat envers els necessitats i per fomentar els bons costums, d’acord amb la moral de l’Església. Estudiava els documents pontificis amb molt d’afecte i els difonia amb gran entusiasme. Va ser molt devot de la patrona de Falset, santa Càndida. En esclatar la revolta del 36, el dia 20 de juliol, Mn. Nogués i els seus dos vicaris, Mn. Ramon Martí i Mn. Josep M. Sancho, van haver d’anar vagant d’un lloc a l’altre fins a ser coronats amb la palma del martiri.

42

Primer es van refugiar a casa de l’alcalde E. Llorens. En ser destituït aquell mateix dia, els revolucionaris els van portar a casa de l’organista de la parròquia, Sr. Monlleó. El dia següent a la matinada van ser conduïts a l’hort del Sr. Monlleó, d’on van sortir unes hores més tard vers l’hort del Sr. Màxim Diborra. Aquí van estar uns dies i alguns feligresos els portaven menjar fins que, en assabentar-se’n els revolucionaris, ho van impedir. Durant tres dies no van poder menjar res. Per tal de poder sortir d’aquesta situació es van traslladar primer al mas de les Sres. Asens. Després Mn. Josep M. Sancho va proposar als seus companys anar a una finca dels seus pares. Aquí els pares de Mn. Sancho els portaven menjar a un lloc convingut i ells l’anaven a recollir. Aquí es van refugiar en una petita cova. Fugitiu de Riudecanyes, se’ls va ajuntar Mn. Joan Rofes. El refugi on passaven la nit era tan petit que una nit d’un temporal de pluja van restar tots en un estat llastimós. L’endemà, dia 12 d’agost, una trentena de revoltosos, després de passar per casa de Mn. Sancho, es van encaminar cap a la finca, fins a la casa de camp, d’on es van emportar el pare. Per altra part, van amenaçar de mort la mare perquè els digués on eren els preveres. El fill petit s’hi va interposar demanant que, en lloc de la seva mare, el matessin a ell. En veure que no en treien res, de la mare, van anar cap al bosc de la finca, on, per mitjà de gossos, van localitzar els quatre preveres. L’arxiprest, Mn. Antoni Nogués, en veure’ls, els va demanar que el matessin a ell i que no fessin res als altres tres perquè eren molt joves. Sense fer-ne cas, els revoltosos van assassinar els quatre sacerdots allí mateix, a la partida coneguda per Coma Fonda. Els cadàvers van romandre dos dies insepults fins que el Comitè Revolucionari de Reus va ordenar que fossin cremats fora del bosc. Les restes dels quatre, enterrades allí mateix, van ser exhumades el 13 de setembre de 1939. Cada un d’ells encara portava el santcrist, medalles i altres objectes piadosos que conserven llurs familiars.


JOSEP PADRELL NAVARRO, prevere

E

l servent de Déu Josep Padrell Navarro, fill dels esposos Josep i Magdalena, va néixer a la Pobla de Mafumet el dia 8 de març de 1898. Al cap de tres dies era batejat.

Ordenat prevere el dia 18 de juny de 1922, quan va esclatar la revolta, el juliol de 1936, Mn. Josep Padrell era beneficiat-organista de l’Espluga Calba. Aquí es va distingir per la caritat envers els pobres, així com per la pietat i humilitat. En esclatar la revolta del 36, després de dues setmanes de tota mena de penes, entre elles l’empresonament del seu germà Antoni —immolat un mes més tard en intentar salvar el rector de l’Espluga Calba—, va anar cap a Barcelona, a Sants, a casa del seu germà Lluís, on va romandre només uns dies. La seva cunyada, com que ell sabia música, li deia que s’enrolés en alguna companyia de teatre o de sarsuela, però ell li va contestar: «Si ho he de fer i pecar, prefereixo morir.» Amb el seu germà es va traslladar a Girona i es van hostatjar en una fonda. Anant pel carrer un ferroviari va reconèixer el Lluís, els va denunciar i van ser detinguts. Conduïts a la fonda, els van prendre tot el que tenien i, portats a l’estació de tren, els van fer aquest interrogatori:

milicians va entrar a la seva cel·la i en veure’ls van dir: «Són aquests!» Els van donar sopar, però només va menjar el Servent de Déu, que ho va fer amb una gran pau i tranquil·litat. En Lluís es va agenollar davant del seu germà i es va confessar. Cap a les 9 va tornar el grup de milicians i els va fer pujar en un cotxe que anava escortat per un altre cotxe, i es van encaminar tots cap a l’Arrabassada. Pel camí en Lluís va preguntar als milicians cap on els portaven i mossèn Josep li va dir: «No et preocupis, Lluís, la mort no és res.» «Perdona’ls, Lluís, perdona’ls; no guardis rancor a ningú.» En baixar del cotxe, en Lluís va dir al seu germà Mn. Josep: «Tu baixaràs per aquesta porta; corre i salva’t.» El nostre màrtir li va contestar: «No, jo no m’escaparé; la mort no és res!» Ja a terra, li va dir un altre cop: «Fuig, salva’t», i la resposta va ser la mateixa; «No, jo no m’escaparé!» Aleshores es van fer una abraçada i Mn. Josep li va dir «Fins al cel!» En Lluís es va tirar contra el principal dels milicians, i després d’una breu lluita un altre milicià li va donar un cop de culata al ventre, però en Lluís es va poder desfer del milicià i va posar-se a córrer. El Servent de Déu va restar dret, immòbil. En Lluís es va precipitar per entre unes mates, va sentir les bales que xiulaven pel seu costat fins que el van ferir en un braç. Malgrat tot, es va poder salvar. Tot corrent va topar contra un reixat espinós, i als esbarzers d’un barranc es va girar i va veure encara el seu germà, Mn. Josep, dret al mateix lloc. Aleshores va ser afusellat pel sol fet de ser sacerdot.

«Jo sóc sacerdot! Si per això m’han de matar, poden fer-ho»

A en Lluís: «Tu, a què et dediques?» Resposta: «Sóc pagès.» A Mn. Padrell: «I tu?» Resposta immediata d’en Lluís: «És pagès com jo.» Ells: «Tu calla! Que contesti ell!» Mn. Josep va contestar la veritat i va afegir: «Lluís, i per què negar-ho! Jo sóc sacerdot! Si per això m’han de matar, poden fer-ho.»

El seu cadàver va ser traslladat aquella mateixa matinada del dia 8 a l’Hospital Clínic de Barcelona, on se li va practicar l’autòpsia. Els seus familiars van poder identificar les seves despulles gràcies a la nota (amb fotografia), que conservaven de l’autòpsia. Va ser sepultat a la fossa comuna del cementiri de Montjuïc.

Aleshores, acompanyats per milicians, van ser portats a Barcelona i tancats a la presó. Aquest mateix dia, 7 de setembre de 1936, cap a les 8 del vespre, el grup de 43


JOSEP MARIA PANADÈS TARRÉ, prevere

E

l servent de Déu Josep M. Panadès Tarré, fill dels esposos Joaquim i Francesca, va néixer a Tarragona el dia 4 de setembre de 1872 i va ser batejat al cap de dos dies a la Catedral.

Ordenat prevere el dia 22 de febrer de 1899, va exercir el ministeri sagrat en aquestes parròquies: vicari d’Alforja; ecònom de Porrera i Prades; rector de la Morera de Montsant, Vilaverd i Bràfim i, finalment, capellà de les Germanetes dels Pobres a Tarragona. Tenia una veritable passió per l’estudi de llengües i ciències eclesiàstiques. Era fervorós en la celebració eucarística. Visitava els malalts de la parròquia i ajudava econòmicament els més necessitats. Era molt estimat pels seus feligresos. Estimava i era molt pacient amb els interns de les Germanetes dels Pobres. Els feia sermons i plàtiques i els explicava l’evangeli cada setmana, tot amb molta senzillesa. Aquí el va sorprendre la revolta del 36. Ell es va refugiar entre els vellets, com un de tants. Amb tot, celebrava amb les Germanetes els actes religiosos i ho feia amb tanta devoció i pietat que commovia els presents. Detingut amb motiu d’un escorcoll, va ser conduït al vaixell-presó Riu Segre i el van assassinar el 25 d’agost a Valls juntament amb altres companys. L’assassinat de Mn. Josep M. Panadès, juntament amb els de Mn. Antoni Prenafeta, de Mn. Pere Farrés i de Mn. Miquel Grau, es va produir en aquestes

circumstàncies. Era el 25 d’agost de 1936 quan, a mitja tarda, van ser trets del vaixell-presó del port de Tarragona. Muntats en un camió, van ser conduïts cap a Valls. Cap a les set de la tarda davant de Telèfons, van parar el camió, que portava les vint-i-quatre futures víctimes, les quals, serenes i fins i tot contentes, cantaven amb entusiasme l’himne de la perseverança: «Amunt, germans, fem nostra via, Jesús Rei Nostre ens va al davant…» Els milicians que els acompanyaven, armats amb fusells i metralletes, cridaven: «En portem vint-i-quatre, que us els deixarem molt a prop.» «Qui són?» —preguntaven alguns. I contestaven sarcàsticament: «Són capellans o gossos d’aquesta classe!» Entretant, les víctimes escoltaven pacients, conformades i fins i tot emocionades. Una mica més enllà del cementiri els van fer baixar del camió, els van metrallar tots i els van tirar un tret de gràcia. En retornar els assassins cantaven en to de burla: «Tururut, tururut, qui gemega, ja ha rebut!», i es van parar a celebrar-ho en un bar del Portal Nou. Abans havien ordenat al sepulturer que anés a recollir els cadàvers, puix trobaria un camió i gent que l’ajudarien. El sepulturer, des de dalt del camió, anava rebent cada una de les víctimes, algunes de les quals exhalaven l’últim sospir. Aquella nit, perquè els grups que anaven a veure l’espectacle, ho poguessin veure millor, enfocaren els fars d’un cotxe cap on eren les víctimes. A mitja nit, després de posar damunt dels cadàvers una capa de calç viva, els van cobrir de terra.

Era fervorós en la celebració eucarística. Visitava els malalts de la parròquia i ajudava econòmicament els més necessitats

44


ANTONI PEDRÓ MINGUELLA, prevere

E

l servent de Déu Antoni Pedró Minguella, fill dels esposos Francesc i Josepa, va néixer a Guimerà (Urgell) el dia 22 de març de 1974 i el van batejar al cap de quatre dies.

Va estudiar el batxillerat al Col·legi dels Pares Escolapis de Tàrrega (capital de l’Urgell). L’any 1889 va ingressar al Seminari de Tarragona i va ser ordenat prevere el dia 19 de desembre de 1896. L’any 1924 va prendre possessió com a rector de la parròquia d’Arbeca (Garrigues). Aquí es va distingir pel seu zel en la restauració del temple parroquial que es trobava en estat ruïnós. En la predicació i en el confessionari va demostrar el gran zel i pietat sacerdotals. Va sobresortir en obres de caritat i en la dedicació a cercar asil per als vellets desemparats; també per les seves catequesis senzilles i molt a l’abast dels infants i a la vegada una delícia per als grans. Va exercir el ministeri a les parròquies de Sant Antoni de Valls, de l’Albi i de Vilanova de Prades. Quan va esclatar la revolta el juliol de 1936, el dia 25 es va refugiar, primer a cases d’amics, fins que va anar a viure a la casa dels sagristans Jaume Dalmau i Antònia Tàsies amb llurs fills. Aquí també s’hi va refugiar la seva germana Engràcia. El rés del breviari, del rosari i altres pràctiques piadoses l’ocupaven gairebé tot el dia.

a l’Ajuntament davant del Comitè, que ell ja sap perquè.» Ella en arribar a casa va explicar a la Sra. Engràcia, germana del mossèn, tot el que li havia passat i el que li havien dit. Aquesta ho va comunicar al seu germà, el qual es va presentar davant del Comitè, sol, sense permetre que ningú no l’acompanyés. Va retornar al cap d’una estona. Però, complint les ordres, es va presentar de nou al dia següent, 19 d’agost de 1936, a les dues de la matinada davant del Comitè. En sortir de casa es va acomiadar tot dient: «Adéu, fins al cel; allí ens veurem.» Acompanyat d’alguns membres del Comitè, va ser conduït a fora del poble, en direcció a la carretera de Belianes (Urgell). El van fer pujar dalt d’un cotxe, i uns dos quilòmetres abans d’arribar a Belianes va ser assassinat només pel fet de ser sacerdot. Va ser enterrat a uns deu metres del lloc del martiri, a poca profunditat. Més endavant, la gent que passava per allí podia veure a flor de terra un peu que sortia, perquè algun gos o animal del camp havia gratat la terra. L’Ajuntament de Belianes, el setembre de 1937, el va fer enterrar al cementiri municipal. Degudament identificades les despulles del Servent de Déu, entre altres coses, per les sabates, la roba del vestit i el Sant Crist que duia damunt del pit, van ser inhumades a l’església parroquial d’Arbeca per la festa de la Santa Creu, el dia 14 de setembre de 1960.

En sortir de casa, i abans de presentar-se davant el Comitè, es va acomiadar tot dient: «Adéu, fins al cel; allí ens veurem»

Va romandre aquí fins al dia 19 d’agost. La nit anterior va anar un empleat del Comitè Revolucionari a casa dels esmentats sagristans i va comunicar a la Sra. Antònia que es presentés immediatament davant del Comitè. Ella va obeir tot seguit, i el que feia de jutge li va dir: «Tu saps on és el senyor rector. Nosaltres també ho sabem. Digues al capellà que es presenti

45


ELADI PERÉS BORI, prevere

E

l servent de Déu Eladi Perés Bori, fill dels esposos Roc i Concepció, va néixer a Maldà (Urgell) el dia 26 d’abril de 1883. De petit era viu i entremaliat, però molt piadós.

Va començar els estudis a Montblanc i va prosseguirlos al Seminari de Tarragona. Ordenat prevere el 22 de setembre de 1906, va exercir el ministeri sacerdotal a les parròquies de Ciutadilla, Sarral, Alió, Sant Francesc de Reus, Passanant, Blancafort, el Pla de Santa Maria, Puigdelfí i als Germans de les Escoles Cristianes, a Cambrils. Era un sacerdot senzill i erudit. Va escriure el llibre Vetllades populars per tal d’amenitzar les vetllades amb els joves. En esclatar la revolta de 1936, va marxar de Cambrils vila i va anar cap a la platja. El va veure passar una bona família i va exclamar: «Pobre Mn. Eladi, l’hem de salvar!» Era fosc i amb un llum el van seguir i el van trobar tot arrupit al costat d’una barca. Li van oferir sopluig a casa seva. Després de sopar el van portar al xalet deshabitat d’en Dolça, on va

romandre uns 8 o 10 dies. Allí era model de virtut i de pietat. Un dia que el fill de la casa li portava esmorzar, va trobar les portes esbotzades i va córrer a dir-ho als de casa seva, que hi van anar i el van trobar lligat a un moble, tot nerviós. Les primeres paraules van ser: «Perdoneu-los, he estat jo qui m’he espantat.» Els lladres li havien pres 150 ptes., el vestit i el rellotge, li havien tirat el breviari a la cara i l’havien deixat mig despullat. Vestit de pobre va anar fins a Tarragona. Allí va seguir el curs del riu Francolí fins al mas de Marquès de la Pobla de Mafumet, on el va atendre la família Guasch juntament amb un altre fugitiu, n’Alexandre Ricart. Resaven tot el dia, disposat Mn. Eladi a vessar la sang per Crist. Per a no comprometre els amos del mas, una nit el masover els va acompanyar fins a prop de Reus, on van restar amagats a sota d’uns avellaners. En apuntar el dia Mn. Eladi es va acomiadar dient que anava cap a Maldà, a casa del seu germà. Abans d’una hora el van detenir en un control i uns milicians el van fer pujar en una camioneta i el van assassinar allí a prop. El Sr. Ricart va sentir els trets i després es va assabentar que havien mort Mn. Eladi pel sol fet de ser sacerdot.

ANDREU PRATS BARRUFET, prevere

E

l servent de Déu Andreu Prats Barrufet, fill dels esposos Marià i Dolors, va néixer a la Selva del Camp (Baix Camp) el dia 7 d’agost de 1886. El 17 d’agost d’aquell any 1886 va rebre el baptisme, i l’orde presbiteral el 21 de setembre de 1912.

L’any 1915 va ser nomenat vicari de la Parròquia de Sant Miquel Arcàngel de l’Espluga de Francolí, i el 1931 va ser nomenat rector de la Parròquia de Sant Salvador dels Pallaresos. Els seus feligresos dels Pallaresos (Tarragonès) el tenien per un sant i així mateix ho creien els seus enemics, els quals l’apreciaven com a persona particular, però l’odiaven com a sacerdot. Un cop al mes feia una hora santa davant del Santíssim, cada dia, el viacrucis agenollat i una visita diària al Santíssim d’un quart d’hora, com a mínim. Vivia pobrament i el 46

que tenia ho donava als necessitats. Era escrupolosament pulcre en les coses del culte i en la neteja de l’església. Apòstol infatigable en la predicació, en la pregària, en el confessionari, en la catequesi, en les visites als malalts, parlant amb la gent, etc. Profundament humil. Mai no prenia cap decisió sense haver-la precedit d’una estona de pregària. Pressentint la persecució religiosa, va dir als seus companys sacerdots: «Ens hem de preparar per al martiri; estic segur que s’apropa l’hora del nostre sacrifici.» Quan va esclatar la revolta del 36 era rector de la parròquia dels Pallaresos. El dia 22 de juliol va ser convidat a deixar l’abadia abans de les 4 de la tarda. Després va dir als seus amics: «No marxaré si no és a la força; que els meus feligresos no puguin dir que els he abandonat.» Un amic li va contestar que això era una temeritat. Per això cap a les tres es va congregar al temple amb un bon grup de feligresos, als quals va beneir amb el Santíssim i se’n va acomiadar amb paraules paternals. Es va refugiar a casa Bofarull amb


un amic seu. Al capvespre totes les coses de l’església van ser cremades, mentre Mn. Andreu i el seu amic sortien cap al camp. Mn. Andreu va plorar amargament i van resar el rosari amb el firmament il·luminat per les flames dels objectes de l’església. A les dues de la matinada van retornar a casa Bofarull, on va romandre sis dies pregant i celebrant cada dia missa. El dia 27 de juliol van amenaçar la família que l’acollia amb aquestes paraules: «No sé si teniu el capellà, però si el teniu l’assassinaran aquí mateix.» En assabentarse’n, Mn. Prats va determinar anar-se’n, camps a través, a casa del seu germà, a la Selva del Camp. Abans li van portar menjar durant tres dies a l’indret de la Cogullada. Aquí passava el dia resant. Conservava la pau i, preveient el seu martiri, repetia: «Estic conformat a passar tot el que Déu vulgui.» «Si la meva mort ha de contribuir al triomf de la fe, que vingui com més aviat millor.» Per fi va arribar a casa del seu germà de la Selva del Camp, on passava el temps resant, sovint amb els braços en creu. El dia 13 d’agost es va presentar el comitè. Els seus membres van dir a la seva cunyada Antònia Roselló que

es veurien obligats a matar-la si el capellà desapareixia de casa seva. A les 10 de la nit hi van anar dos homes armats reclamant el capellà. Aquest va contestar: «Ja vinc.» Va prendre el breviari i el van conduir al comitè, on va ser insultat i maltractat. Van determinar de portar-lo a Reus a declarar. En acomiadar-se del seu amic Jacint Felip li va dir: «Felip, ets molt bo, fins al cel.» Per fi se’l van emportar en direcció a Reus, i en el quilòmetre quart el van invitar tres cops a cridar «Visca la República», però ell repetia amb fervor: «Visca Crist Rei!» Els va exhortar a la conversió, a la vegada que els perdonava. Al final li van disparar uns trets amb tan mala forma que el dia següent encara se sentien els seus gemecs. El van assassinar només perquè era sacerdot. Va ser enterrat al cementiri de Reus. És bo de subratllar unes paraules que va escriure a la seva majordoma des del seu refugi: «Si algun dia sabessis la feliç sort del meu martiri, alegra-te’n, perquè seré comptat amb els de Jesús, que són els del Calvari. […] Conformem-nos totalment amb la voluntat de Déu, que en això consisteix la veritable felicitat.»

ANTONI PRENAFETA SOLER, prevere El servent de Déu Antoni Prenafeta Soler, fill dels esposos Antoni i Maria, va néixer al Vilosell (Garrigues) el 7 d’abril de 1874 i va ser batejat l’endemà. Va ser ordenat prevere el 22 de setembre de 1900. D’un gran esperit sacerdotal, era molt devot de sant Francesc d’Assís i de la Mare de Déu de Montserrat. En esclatar la revolta de 1936 era rector de la parròquia de Sant Francesc de Tarragona i professor del Seminari. El 22 de juliol es va anar a refugiar a casa de Ramon Magarolas (Rambla Vella, 55, 2n). El dia 25 d’aquell mateix mes de juliol hi va haver un escorcoll a la casa i van dir que ell era un oncle de la senyora, sense que ell se n’assabentés. Un cop assabentat, l’endemà, dia 26, de bon matí, quan anava a l’Ajuntament a presentar-se, pel camí es va trobar amb un veí revolucionari, el qual li va aconsellar que no es presentés, que ja l’anirien a cercar. Ho va complir al peu de la lletra. Així, retornat a casa, el seu amic Magarolas, conscient de la fi que li esperava, va reunir la família davant d’un quadre de la Mare de Déu del Claustre i, agenollats tots amb els braços en creu, van

resar l’oració «Oh Verge i Mare de Déu…», i quan van arribar a les paraules «Mare aquí teniu el vostre fill…» va canviar el text i va continuar dient: «Mare aquí teniu els vostres fills, i us demano que si algun mal ha de venir sobre aquesta família que tan generosament ha acollit aquest indigne sacerdot, feu que caigui sobre les meves espatlles. Us ofereixo, Senyora, la meva parròquia, i obteniu-me finalment la gràcia que, si no he sabut ser un bon sacerdot, ser un bon màrtir. En vós, Mare meva dolcíssima, he posat la meva confiança.» Aquí, plens d’una forta emoció, van esclatar tots en un gran plor, sense poder acabar la pregària. En aquests moments van trucar a la porta. Eren els revolucionaris que demanaven pel capellà de Sant Francesc, als quals va contestar: «Sóc jo!» Detingut, el van conduir, primer al Comitè i després al vaixell presó Cabo Cullera. Durant la seva estada al vaixell va portar una vida exemplaríssima resant contínuament, especialment el rosari, i exhortant els seus companys a la devoció i confiança en la Mare de Déu, i en tot temps va donar mostres de conformitat a la voluntat de Déu. El dia 25 d’agost va ser martiritzat, juntament amb altres sacerdots, religiosos i seglars, darrere del cementiri de Valls, com s’ha dit en parlar de Mn. Josep M. Panadès.

47


JOAN ROCA VILARDELL, prevere

E

l servent de Déu Joan Roca Vilardell, fill dels esposos Joan i Mercè, que tenien 12 fills, quatre dels quals es van consagrar a Déu, va néixer a Gurb de la Plana (Osona) el dia 13 d’agost de 1905. Una de les filles, la serventa de Déu, Gna. Dolors Roca Vilardell, religiosa missionera de la Immaculada Concepció, va rebre la palma del martiri el dia 8 d’agost de 1936. El servent de Déu havia rebut els sagraments de la iniciació cristiana a la parròquia de Gurb. Des de la infància havia estat molt caritatiu, pietós, humil i amant de la litúrgia. Ordenat prevere el dia 21 de desembre de 1929, va celebrar la primera missa solemne el dia 22 de gener

de 1930 a Gurb. Va exercir el ministeri sacerdotal amb molt de zel, com a vicari, a les parròquies de Sant Martí de Tous (Anoia) i a Granollers de la Plana (Osona). Va guanyar el benifet de xantre de la Catedral de Tarragona. En esclatar la revolta de 1936 va ser detingut a Tarragona i ingressat al vaixell presó Cabo Cullera, passant més endavant al Riu Segre i, finalment, al Ciutat de Maó. Va suportar amb molta resignació les molèsties i mals tractes d’aquests empresonaments, així com les ofenses de què eren objecte els sacerdots i religiosos. El dia 11 de novembre va ser tret del vaixell presó sense que protestés ni oferís resistència. Juntament amb vint-i-tres companys de captiveri aquesta mateixa nit va ser sacrificat a les tàpies del cementiri de Torredembarra, com s’ha dit en parlar de Mn. Miquel Saludes. L’any 1939 les seves despulles, degudament identificades, van ser traslladades al cementiri de Gurb de la Plana (Osona).

PERE ROFES LLAURADÓ, prevere

E

l servent de Déu Pere Rofes Llauradó, fill dels esposos Pere i Antònia, va néixer a Tarragona el 31 de maig de 1909. El dia 6 de juny va ser batejat a la parròquia de Sant Francesc, i el dia 14 d’octubre de 1914 va ser confirmat pel senyor arquebisbe Antolín López Peláez.

Ordenat prevere el 26 de juny de 1932, va anar de vicari a Mont-roig (Baix Camp). D’un gran esperit sacerdotal, es va dedicar amb entusiasme a la catequesi d’infants, i a la sala parroquial, amb els joves. Preferia el tracte amb els humils i els pobres. En esclatar la revolta del juliol de 1936 va posar molt d’interès a salvar l’arxiu parroquial, però especialment portava una intensa vida interior i de pregària. Conduït a Reus per tal de declarar, mentre interrogaven el senyor rector va simpatitzar amb els milicians i, sense pensar-s’hi gens, va dir al qui escrivia a màquina: «Que bé que m’aniria una màquina com aquesta!» El milicià 48

li va contestar: «Si en vols una, fes-te un de nosaltres.» Mn. Pere va replicar tot seguit: «Això mai!», tot i que estava convençut que el matarien. La família on s’hostatjava va demanar influència perquè no fessin res a Mn. Pere, i la resposta va ser aquesta: «Les coses estan molt malament, només el podrem salvar si es casa amb una monja o amb la Sra. Maria.» Quan li ho van explicar, Mn. Pere va contestar: «Vaja, que aviat ho tenen arreglat, ells!» El dia 13 d’agost del 36, a les 7 de la tarda, es van presentar uns preguntant per Mn. Pere. En avisar-lo va contestar: «Ah, bé, ja baixo!» Va trigar una mica perquè abans va voler sumir la reserva del Santíssim, i així, content i serè, es va lliurar als botxins, que li van fer aixecar les mans i el van escorcollar. Li van trobar els rosaris, que els hi van tornar. Mentre van anar a cercar una altra víctima va dir a la Sra. Maria Pomés i a la Sra. Dolors Cabré: «Si no ens tornem a veure, fins al cel!» Va continuar sense fer resistència als botxins. Durant el trajecte saludava serenament els veïns que trobava, i animava els amics que com ell eren destinats al sacrifici. Van detenir Joaquim González, bon cristià, que s’acomiadava així de les seves filles: «Filles meves, no us veuré mai més!» Mn. Pere, tocant-li l’espatlla,


li va dir. «No us espanteu, González, no us espanteu, que jo també vinc!» Després d’unes passes, Mn. Pere es va girar i va fer «un pam de nas» tot assenyalant el cel, com si els volgués dir: «Me’n vaig al cel, on vosaltres podeu venir!» A l’Ajuntament es va trobar amb el Sr. Josep Pomés, a qui anaven a ajuntar amb les víctimes, però Mn. Pere va intercedir per ell i el van deixar lliure. Van lligar a Mn. Pere les mans al darrere, juntament

amb Mn. Ramon Artiga Aragonès, i se’ls van emportar amb uns quants seglars, als quals Mn. Pere animava i deia: «Ànim, que anem cap a la Llum Eterna i aquests resten en les tenebres.» A prop de les Borges del Camp els van assassinar tots a trets, a la vora de la via del tren. Es van rabejar amb Mn. Pere Rofes, el qual va aparèixer al cementiri de Reus amb el cap tot destrossat.

JOAN ROFES SANCHO, prevere

E

l servent de Déu Joan Rofes Sancho va néixer a la Torre de Fontaubella el dia 28 de febrer de 1876, i va ser batejat el mateix dia. Va rebre la confirmació l’any següent, el dia 9 de setembre.

Va ser ordenat prevere el dia 22 de setembre de 1900 per l’arquebisbe Tomàs Costa i Fornaguera i va exercir el ministeri sacerdotal, de vicari, a les parròquies d’Ulldemolins, les Borges del Camp, Poboleda, Torroja, Almoster, Figuerola, d’ecònom a la de Farena, i de rector a la de Riudecanyes durant prop de vuit anys.

La revolta de l’any 1936 el va sorprendre essent rector de Riudecanyes. A la presència dels milicians va sumir les sagrades formes, i tot seguit el van fer marxar del poble. De moment es va refugiar en una caseta de camp de la Torre de Fontaubella. Allí el va visitar la seva germana Gertrudis i, en lamentar-se pel fet que els sacerdots fossin perseguits, el Servent de Déu li va contestar: «Van perseguir el Crist… Què hi ha d’estrany que ens persegueixin ara a nosaltres?» Obligat a internar-se dins del bosc, al peu de la mola de Colldejou, a la partida de Fontaubella, es va trobar amb els servents de Déu Mn. Antoni Nogués, arxiprest de Falset, i amb els seus dos vicaris, Mn. Ramon Martí i Mn. Josep M. Sancho. El dia 12 d’agost del 36 va sofrir el martiri juntament amb aquests tres companys, tal com s’ha descrit en parlar de Mn. Antoni Nogués.

Va ser sempre un sacerdot exemplar, servidor fidel de la comunitat parroquial. Tenia un gran esperit eclesiàstic i sacerdotal. Era molt humil, i caritatiu amb els necessitats. Pietós especialment en la celebració eucarística. Mortificat en el menjar. Tenia un gran esperit de companyerisme amb els altres preveres.

«Van perseguir el Crist… Què hi ha d’estrany que ens persegueixin ara a nosaltres?»

49


PAU ROSELLÓ BORGUERES, prevere

E

Tarragona. Al seu temps va ser un fet extraordinari la instal·lació que va fer ell mateix d’un emissor d’ona curta. L’any 35 a Vimbodí va fer una conferència sobre els nous invents, en la qual va parlar detingudament sobre la televisió. Però sobretot era un sacerdot d’una gran espiritualitat, molt caritatiu i enemic acèrrim de les crítiques.

Des de la seva infància era admirat tant pel senyor rector com pel mestre de Vimbodí. Va demanar al seu pare, per mitjà de la seva mare, poder fer els estudis eclesiàstics. El seu pare li va dir que no podien pagar-li els estudis. Aleshores va intervenir el senyor rector, i amb la promesa que el noi es guanyaria la carrera treballant, el seu pare va accedir-hi. Durant les vacances preparava el seus germans per a la primera comunió fent-los catequesi. A més, era molt piadós i mortificat.

Pel juliol del 36, esclatada la revolta, quan ja cremava el convent de Santa Clara de Tarragona, va anar al Col·legi de la Companyia de Santa Teresa de Jesús, d’on era capellà i professor, vestit amb sotana, per tal de sumir el Santíssim. Les religioses li van preguntar per què s’havia exposat d’aquella manera, i ell va contestar: «Què em pot passar; que em matin perquè sóc sacerdot? Doncs millor que em matin amb sotana.»

l servent de Déu Pau Roselló Borgueres, fill dels esposos Pau i Maria, va néixer, a Vimbodí (Conca de Barberà) el 9 de maig de 1895 i el van batejar al cap de tres dies.

Ordenat prevere el 21 de maig de 1921, va ser professor competentíssim de ciències naturals al Seminari de

A l’hora de dinar del dia 26 de juliol va ser detingut i portat a l’Ajuntament, i tot seguit a la carretera de Reus, on va ser assassinat amb uns trets al cap i al cor, juntament amb el seu company, sacerdot, Dr. Miquel Vilatimó. Les seves despulles reposen ara a l’església parroquial de Vimbodí.

JOSEP ROSELLÓ SANS, prevere

V

a néixer a Montblanc el 24 de setembre de 1883. D’infant, molt piadós, ja participava amb il·lusió en els actes parroquials. Als tretze anys va entrar al Seminari de Tarragona i va ser ordenat prevere el 19 de setembre de 1908. Va ser sempre beneficiat de Montblanc. Les seves activitats principals van ser la predicació, el confessionari i la pregària davant del Santíssim. Es distingia per la seva senzillesa, humilitat i pietat. Era un gran devot de la Mare de Déu de la Serra. És l’autor dels goigs de Sant Maties, patró de Montblanc. El 22 de juliol del 36, quan el plebà i el vicari ja eren a la presó de Montblanc, Mn. Roselló de bon matí va anar a dir la missa al col·legi de les Gnes. Carmelites de la Caritat. Abans el seu germà el va avisar de la imprudència que feia amb perill de la seva vida. Ell, amb tot, va contestar: «No sé què em farà la gent, no obstant això, passi el que passi, l’única cosa que poden 50

fer-me és fer el meu cos a bocins, però l’ànima, no. A més, la meva missió sacerdotal m’hi obliga.» De fet, pel camí va ser insultat i amenaçat. Malgrat tot, ell va anar a dir la missa. A les religioses els va fer una fervorosa i emocionant plàtica i al final els va dir: «Seguirem màrtirs!» Cap al tard, quan un grup de gent intentava ocupar l’església de Santa Maria, ell va baixar a la plaça per tal de calmar els ànims. Allí mateix, a les portes de Santa Maria, va ser detingut i portat a la presó. Al cap d’uns dies a la presó va ingressar-hi el bisbe auxiliar Dr. Borràs, i, en veure que portava un vestit que no li esqueia gens bé, el va obligar a canviar-lo pel seu, que era nou. Durant la seva estada a la presó va ser un exemple per als altres presos amb les seves paraules, pietat i vida sacerdotal. El dia 22 d’agost va ser portat a Tarragona juntament amb el plebà, Mn. Dalmau Llebaria, i Mn. Joan Farriol, i a uns dos quilometres de Tarragona, en direcció a Barcelona, van ser assassinats els tres pel sol fet de ser capellans. Va ser enterrat al cementiri de Tarragona, a la fossa comuna, amb dos companys de martiri. La seva família guarda un tros de la seva camisa i corbata tacada de la sang del màrtir.


MIQUEL RUÉ GENÉ, prevere

E

l servent de Déu Miquel Rué Gené, fill dels esposos Gregori i Maria, va néixer a Cervià de les Garrigues el dia 13 de desembre de 1909. El van batejar el dia 19 d’aquell any i va ser ordenat prevere l’1 d’abril de 1933.

Només amb tres mesos de vicari a Falset es va guanyar la simpatia dels infants, fins al punt que quan el van traslladar de Falset tots ploraven. Els altres feligresos de Falset en van guardar un bon record. Va tenir molta activitat amb els joves a través dels cercles d’estudi. Van formar una coral per als actes litúrgics amb molt bons resultats. Passava moltes hores pregant davant del Santíssim, fins i tot alguna nit sencera: una d’elles va ser la del 6 d’octubre de 1934.

Mañé. Uns dies abans de la revolta es va anar a acomiadar dels seus familiars a Cervià i, pressentint la persecució religiosa, els va dir: «Jo seré el primer a morir.» El dia 21 de juliol de 1936, en veure com la revolta s’agreujava per moments, amb el rector i Mn. Mañé van anar a retirar el Santíssim Sagrament, i els tres es van quedar ja a casa de Mn. Mañé. Al cap de pocs dies, en saber que a Reus s’incendiaven les esglésies i els convents i es començava a assassinar els sacerdots, van determinar sumir les Sagrades Espècies. A la vegada, el Comitè local els obligava a refugiar-se al mas de Mestre. Abans, però, van sorprendre Mn. Miquel Rué agenollat davant el Santíssim i plorant. Quan es va aixecar els va dir: «Hem de saber defensar la nostra fe; si ens maten serem màrtirs de la nostra santa causa.» El dia 17 d’agost van ser detinguts els tres i, com hem dit abans, martiritzats a la riera de Maspujols.

De vicari al Morell s’hostatjava a casa de Mn. Josep

MIQUEL SALUDES CIURET, prevere

E

l servent de Déu Miquel Saludes Ciuret, fill dels esposos Miquel i Maria, va néixer a Alforja (Baix Camp) el dia 26 d’abril de 1867. L’endemà mateix va ser batejat a la seva parròquia de Sant Miquel Arcàngel d’Alforja. Va ser confirmat per l’arquebisbe de Tarragona, Constantí Bonet Zanuy, el dia 23 d’octubre de 1877. Va ser ordenat prevere el maig de 1891. Sacerdot d’un caràcter molt enèrgic en el compliment dels seus deures, era molt caritatiu i piadós en la pregària. Va exercir el ministeri a l’Espluga de Francolí, a Valldossera, a Vilaplana, a les Borges del Camp (rector) i a Riudoms (adscrit). En esclatar la persecució religiosa de 1936 era a Riudoms (Baix Camp) fent un període de repòs. El dia 25 de juliol, quan es traslladava en un carro al seu poble natal, va ser detingut per un control a l’entrada d’Alforja juntament amb la seva germana Maria. Avisats, uns revolucionaris de Riudoms se’ls

van emportar fent-los pujar a dalt de la caixa d’un camió, i a ell li anaven pegant a l’espatlla i insultant-lo amb paraules grolleres. En passar per les Borges del Camp (Baix Camp), d’on havia estat rector, alguns van sortir al carrer per insultar-lo, mentre el Servent de Déu es mantenia silenciós i amb una postura humil i recollida. Després d’haver travessat Riudoms alguns el van insultar moltíssim. A Reus va haver de suportar molts insults quan el van passejar per entre la multitud. Portat a l’Ajuntament, el van separar de la seva germana, i aleshores van preguntar a Mn. Miquel Saludes d’on havia estat rector. Ell va contestar serenament i valenta sense dissimular la seva condició sacerdotal. Va ser empresonat dotze dies a la presó de Reus (Baix Camp) i després el van portar al vaixell presó Riu Segre del port de Tarragona. En els dos llocs va suportar amb tota conformitat i resignació els mals tractes rebuts. El dia 11 de novembre va ser assassinat pel sol fet de ser sacerdot, juntament amb vint-i-dos companys més, especialment amb els servents de Déu, sacerdots, Josep Bru i Joan Roca. Les seves despulles van ser traslladades al cementiri de les Borges del Camp el dia 16 de juliol de 1939 i col·locades juntament amb les dels seus pares. 51


PIUS SALVANS COROMINAS, prevere El servent de Déu Pius Salvans Corominas, fill dels esposos Josep i Raimunda, va néixer a Santa Maria de la Guàrdia o la Guàrdia de Sagàs (Berguedà, del bisbat de Solsona) el dia 2 de gener de 1878 i el van batejar l’endemà del seu naixement. Va ser ordenat sacerdot el dia 21 de setembre de 1902. Nomenat vicari d’Olvan, va haver de retirar-se a la casa pairal a causa de la seva delicada salut. Un cop sa, el 1912 va ser nomenat per a la parròquia de Montdarn i després per a la de Fonollet (les tres parròquies, del Berguedà). El 1919 prenia possessió com a rector de la parròquia de Santa Susanna (Solsonès). El 1927 va haver de deixar la parròquia per motius de salut i aleshores va ser nomenat capellà del petit noviciat que el Germans de les Escoles Cristianes tenien a Mollerussa (Pla d’Urgell). Mn. Pius es va distingir com un sacerdot de vida exemplar, humil i pietós. Era tingut per un sant. Era el confessor de molts sacerdots, religiosos, infants i malalts. Quan amb motiu dels fets d’octubre de 1934 van assassinar Mn. Josep Morta, rector de Navàs (Bages), Mn. Pius va dir: «Sortós el rector de Navàs! Jo em deixaria tallar el dit d’una mà si m’asseguraven una

mort com la de mossèn Josep.» I en una altra ocasió va dir, referint-se al martiri: «Sabeu quina gràcia més gran és poder anar directament al cel!» El dia 3 de setembre de 1936 uns milicians, abans d’apuntar el dia, el van anar a detenir al seu pis. El Servent de Déu hauria pogut marxar i no ho va fer. Només va demanar que el deixessin vestir, i, tot seguit, sense oposar gens de resistència, els va seguir com un anyellet, acomiadant-se de la seva majordoma amb un «Adéu-siau, fins al cel!» El van fer pujar dalt d’un cotxe i el van portar fins a l’entrada del cementiri de Mollerussa. Aquí el van afusellar només pel fet de ser sacerdot, i mig el van cremar, això sí, portant encara la sotana. Eren les 5 de la matinada. Per a Mn. Pius aquell dia va apuntar amb el sol que no té posta, amb la llum eterna del Crist glorificat. Les seves despulles van ser enterrades l’endemà al cementiri de Mollerussa (Pla d’Urgell). Ben segur que més d’una persona s’haurà fet aquesta pregunta: ¿Com és que Mn. Pius, del bisbat de Solsona, és inclòs dins la llista dels sacerdots de l’arquebisbat de Tarragona? Sense cap dubte, el germà Donato de La Salle, que va vicepostular l’any 1952 per a la possible beatificació de sacerdots i religiosos de Tarragona, va voler premiar la santedat i fidelitat al Crist, i l’aspiració martirial manifestada pel seu capellà de Mollerussa incloent-lo en la llista de sacerdots màrtirs de Tarragona per a la seva beatificació.

JOSEP MARIA SANCHO TODA, prevere

E

l servent de Déu mossèn Josep M. Sancho Toda va néixer a la Torre de Fontaubella el dia 20 de març de 1909 i al dia següent era batejat.

A la seva infància ja es distingia dirigint el sant rosari a la seva Parròquia i ajudant la missa, quan només tenia sis anys. Als nou anys va entrar al Seminari de Tarragona després de vèncer moltes dificultats materials. Sempre va obtenir òptimes qualificacions en els estudis. Va ser ordenat prevere el dia 20 de desembre de 1931. Va ser vicari d’Arbeca, de Vilallonga i de Falset. També 52

va exercir el ministeri a la Parròquia de Sant Francesc de Tarragona. Va portar una vida d’activitat apostòlica. Una nota característica d’ell era el somriure sempre a flor de llavis, expressió d’una ànima angelical. Va exercir l’apostolat especialment a la catequesi infantil. Va ser director i mestre de l’escola parroquial, guanyant-se la simpatia dels seus alumnes, que encara avui dia guarden un grat record dels seus ensenyaments. Era molt estudiós i d’una vida interior senzilla i sense complicacions. Molt devot de l’eucaristia. D’una gran humilitat, i sempre obedient al seu rector, sentia i vivia el seu apostolat. Igualment que el seu company vicari, Mn. Ramon Martí, va acompanyar el seu arxiprest, Mn. Nogués, fins obtenir la corona del martiri el dia 12 d’agost de 1936.


JAUME SANROMÀ SOLÉ, prevere

E

l servent de Déu Jaume Sanromà Solé, fill dels esposos Pau i Maria, era natural de Vilaverd (Conca de Barberà). Va néixer el dia 4 de novembre de 1879 i va ser batejat l’endemà del seu naixement, i confirmat per l’arquebisbe Benet Vilamitjana el 5 de juny de 1882. Va rebre l’ordenació de prevere el 19 de setembre de 1908. Va exercir el ministeri a les parròquies de Duesaigües, de l’Aleixar, de Vilaplana, de Vinyols i els Arcs i de Torroja del Priorat. Quan va esclatar la revolta del 36 era rector de Solivella. Sacerdot molt zelós especialment en la predicació i funcions litúrgiques, abans havia fomentat el fervor de la Confraria de l’Apostolat de l’Oració, les Filles de Maria, l’Acció Catòlica i el Fejocisme. A més estimava molt els infants.

La seva caritat va culminar a Duesaigües amb un malalt greu, per al qual, a més de les seves almoines, amb el permís de l’esposa del malalt, va obrir una subscripció al poble per tal d’ajudar-lo. A Torroja va aconseguir posar pau al poble. Essent rector de Solivella, en esclatar la revolta de l’any 36 va ser detingut quan pujava per la rasa en direcció a Belltall. Li van donar fortes culatades de pistola i en topar amb quelcom fort al pit li van preguntar quina arma portava, i Mn. Jaume, traient-se el santcrist, va contestar: «El santcrist!» Això va fer que vomitessin tota mena de blasfèmies i insults grollers contra ell. El Servent de Déu ho va sofrir tot amb una gran resignació. Després li van ordenar que caminés endavant, i a uns 150 metres del lloc dels testimonis que això van declarar li van disparar uns set o vuit trets a la nuca. El van matar pel sol fet de ser sacerdot i rector de Solivella, on durant dos anys havia exercit amb gran zel el ministeri sagrat.

ESTANISLAU SANS HORTONEDA, prevere

E

de casa, com si fos un pobre, amb un sac al coll, on portava el breviari i menjar. Altres vegades marxava amagat al carro del seu nebot i l’ajudava en les feines agrícoles. Un dia, en tornar del camp, va sentir uns trets i més enllà va trobar uns que els havien assassinat només per portar objectes religiosos, però ell deia sovint: «No em vull treure del damunt el breviari, l’escapulari, ni el rosari. Si em maten, lloat sigui Déu. Les meves últimes paraules seran: “Visca Crist Rei!”»

Mossèn Estanislau era d’un caràcter molt obert i d’una caritat extraordinària envers els necessitats, de manera que no tenia res seu: ho donava tot als pobres.

Un diumenge a la tarda, el 23 d’agost del 36, després d’haver resat el rosari i altres devocions particulars, es van presentar a casa seva quatre homes armats i van començar a dir: «Segons ens han informat, aquí hi ha un capellà amagat.» Mn. Estanislau els va contestar: «Aquí no hi ha cap capellà amagat», tot remarcant aquesta última paraula. Dos o tres cops es va repetir la pregunta i la resposta va ser la mateixa. Al final ells van dir: «Ens han dit que aquí hi ha amagat el capellà Estanislau Sans.» El mossèn els va contestar: «De capellà amagat no n’hi ha cap. En canvi, el capellà Estanislau Sans és davant vostre, sense cap interès d’amagar el seu estat.» Ells li van replicar: «Doncs, segueix-nos!» Ell els va preguntar: «A on?» Ells: «Tira 53

l servent de Déu Estanislau Sans Hortoneda, fill dels esposos Francesc i Maria, va néixer a Maspujols (Baix Camp) el dia 8 de juny de 1887 i el van batejar al cap de dos dies. Va ser ordenat prevere el dia 21 de setembre de 1912.

Va exercir el ministeri a la Torre de Fontaubella i Poboleda. La revolta del 36 el va sorprendre exercint el ministeri a Clarà (Tarragonès). El comitè de Torredembarra li va oferir de portar-lo on volgués anar, amb la condició que no portés cap objecte religiós que el pogués comprometre. Ell no va acceptar aquesta condició i va marxar d’amagat cap a casa seva, a Maspujols. De bon matí, cada dia menys els dies de festa, marxava


avant!» Ell: «Almenys deixeu-me arreglar una mica.» Ells: «Que tiris endavant!» I amb males paraules va ser tret de casa seva, i només es va poder acomiadar dels seus familiars amb la mà des de lluny. El van passejar pel poble com un malfactor amb dos milicians davant i dos darrere. Com que era dia festiu, molta gent el va veure passar; no gosaven dir res per por.

Només responien amb llàgrimes el comiat que els feia amb la mà. Van arribar al lloc on tenien el cotxe, tot insistint ell per saber on el portaven. El van fer pujar amb empentes i el van portar cap a Reus, Riudoms i Montbrió, on va ser assassinat amb uns trets al cap. Se suposa que va ser enterrat a Re

LLUÍS SANS VIÑAS, prevere

E

l servent de Déu Lluís Sans Viñas, natural de Montblanc (Conca de Barberà), era fill dels esposos Josep i Emília. Va néixer el dia 21 de juny de 1887 i va ser batejat el dia 24 a la que aleshores era la parròquia de Sant Miquel. Va ser ordenat prevere el 15 d’octubre de 1911.

Va exercir el ministeri a Constantí, a les Pobles, a Prenafeta, a Solivella, a Belltall, a Sarral (regent) i a Rocafort de Queralt. Sacerdot exemplar, nomenat regent de Sarral, mensualment organitzava una sèrie de conferències a càrrec de pares jesuïtes, amb funcions molt solemnes i molta propaganda per tal de recristianitzar la parròquia. Va dedicar el zel apostòlic especialment als joves i als infants.

de la primera comunió a Rocafort de Queralt, d’on Mn. Lluís era l’encarregat, les autoritats de Sarral van forçar les portes de l’església i van canviar-ne el pany. Tot ho va suportar amb una gran paciència i, seguint sempre els consells del seu prelat, va canviar de nou el pany de l’església. El seu vicari, el servent de Déu Mn. Tomàs Capdevila, va estar sempre al seu costat. En esclatar la revolta del 36, el dia 20, després de celebrar l’última missa, es va haver d’amagar a casa de la Sra. Cecília Giné Clarassó. En assabentar-se que volien cremar l’església va fer anar la seva majordoma i altres persones piadoses a sumir la reserva de l’eucaristia. El dia 10 d’agost, festa de Sant Llorenç, va ser detingut, i amb les mans enlaire el van passejar per tot el poble a la vegada que li feien tota mena de burles, fins i tot les més grolleres. El van humiliar al màxim. El van portar a l’església cremada i a la rectoria saquejada. El van passejar de nou pel poble en to de burla. Li van donar cops de culata als peus i el van assotar. Li van disparar trets a les cames. Tot ho va sofrir en silenci i amb resignació admirable. Només de tant en tant exclamava: «Déu meu! Sant Llorenç, salveu-me!» Molts cridaven: «Mateu-lo!»

Tot ho va sofrir en silenci i amb resignació admirable. Només de tant en tant exclamava: «Déu meu! Sant Llorenç, salveu-me!»

Els tres anys i mig que va ser a Sarral van ser un autèntic calvari per a Mn. Lluís. L’any 1934 ja va ser empresonat, però va poder fugir a la muntanya, on va passar una gran misèria i va acabar amb la roba feta una calamitat. Va ser insultat i objecte de violències, i ja aleshores les autoritats li volien fer donar les claus de l’església, però ell, d’acord amb les directrius del senyor cardenal Vidal, i fent ofrena a Déu de la vida, va defensar amb una voluntat de ferro els drets de l’Església. El Divendres Sant del 36 les autoritats van fer tocar les campanes, sense que Mn. Lluís pogués fer res per a impedir-ho. Aprofitant la circumstància de la festa 54

Per fi, després d’un llarg calvari, el van fer pujar en un cotxe i en un retomb del coll de Lilla el van assassinar. Va ser enterrat, primer, al cementiri de Lilla; després de la guerra, al de Sarral.


SEBASTIÀ TARRAGÓ CARRÉ, prevere

E

l servent de Déu Sebastià Tarragó i la seva majordoma Ramona Abelló, són anomenats «Màrtirs de la puresa». Mn. Sebastià Tarragó Carré, fill dels esposos Josep i Magdalena, havia nascut a Vinaixa (Garrigues) el 21 de juliol de 1879. El van batejar l’endemà mateix i va ser ordenat prevere el dia 19 de setembre de 1903. En esclatar la revolta del 36 era rector de Bellmunt (Priorat). S’havia distingit per la seva pietat i humilitat, molt bondadós i prudent en el tracte. A més, era molt caritatiu envers els pobres i enemic acèrrim de tota crítica, fins al punt que sempre mirava de trobar motius per excusar els seus feligresos. Tenia al seu servei Raimunda Abellí, de 60 anys, natural de la Figuera. Molt piadosa i pudorosa. Era gairebé cega, i si hi veia una mica era gràcies a les ulleres. El dia 22 de juliol de 1936, iniciada la persecució religiosa, va sumir el Santíssim esguardat per milicians. Com he dit en començar, tant mossèn Sebastià com la seva majordoma es poden considerar màrtirs de la castedat. Els van proposar de casar-se si es que es volien salvar de la mort. Mn. Sebastià davant aquesta proposició va contestar indignat: «Això, de cap

manera! Fins ara he viscut com a bon sacerdot i com a tal vull morir!» El dia 1 d’agost el comitè revolucionari de Bellmunt va demanar un servei de taxi a Falset, i l’amo hi va fer anar Emili Rull Pedret, amic de Mn. Sebastià. Al taxista li van dir que havia d’acompanyar Mn. Sebastià a Vinaixa, el seu poble natal. A la Sra. Ramona li van preguntar on volia que la portessin, i va contestar que també a Vinaixa per tal de poder cuidar el senyor rector. Van sortir cap a les 10 del matí vers Falset, acompanyats per dos milicians. Aquí, després d’una hora d’espera, van continuar el viatge cap a la Vilella Alta i Poboleda. Pel camí es van creuar amb un altre cotxe, els ocupants del qual els van obligar a tornar a Poboleda, on van anar a cercar voluntaris per a matar Mn. Sebastià. En un barranc, a mig camí entre Poboleda i Escaladei, terme de Torroja, després d’haver concedit un quart per a resar a Mn. Sebastià i a la seva majordoma, els van despullar i els van maltractar amb burles grolleres i sarcàstiques, i no havent aconseguit que faltessin als seus deures més sagrats, després d’haver-los ruixat amb gasolina els van encendre vius i els van rematar amb trets de bala i perdigons.

Els milicians van proposar a Mn. Sebastià casarse amb la seva majordoma si es volia salvar de la mort però ell va contestar indignat: «Això, de cap manera! Fins ara he viscut com a on sacerdot i com a tal vull morir!»

Les seves despulles van ser enterrades al mateix lloc del martiri, i més endavant al cementiri de Vinaixa.

55


JAUME TARRAGÓ IGLESIAS, prevere

E

l servent de Déu Jaume Tarragó Iglesias, fill dels esposos Jaume i Paula, era natural de Solivella (Conca de Barberà). Nascut el dia 19 de desembre de 1868, va ser batejat l’endemà del seu naixement a la parròquia de Santa Maria de Solivella. Va ser ordenat prevere el dia 19 de maig de 1894.

Va exercir el ministeri a les parròquies d’Alforja i de Renau. En esclatar la revolta de 1936 era rector del Pont d’Armentera (Alt Camp). Era estimat i respectat per tot el poble, especialment per la seva caritat envers els pobres, fins i tot pels contraris a l’Església, que no es van atrevir a matar-lo quan van assassinar el vicari, Mn. Lluís Domingo. Va mantenir amb molta vida les diferents confraries amb la predicació de llurs novenaris i septenaris. Era molt devot de Jesús Crucificat. Era molt humil i bondadós i tenia un interès especial en la instrucció religiosa dels infants i dels fidels en general. Especialment va aconseguir posar pau entre els dos partits polítics que havien creat la divisió al poble.

Amb motiu de la persecució religiosa del 36 va ser expulsat de l’abadia juntament amb el seu vicari, els quals es van perdre per la muntanya amb la foscor de la nit, però van fer cap a la masia Boada, on els van auxiliar aquella nit i dos o tres dies més, tot i que restaven amagats al bosc, fins que un bon feligrès els va anar a cercar i els va proporcionar una casa del poble. En ser descoberts, el dia 5 d’agost, va ser detingut i assassinat el vicari, Mn. Lluís. El dia 26 d’agost van fer comparèixer Mn. Jaume Tarragó davant del Comitè, on va romandre dos dies. El dia 28, juntament amb dos fervents catòlics, Maria Torelló i Joan Rovira, se’l van emportar camí del martiri. En pujar al cotxe la Sra. Maria va veure plorar el jove Joan i el va animar amb aquestes paraules: «Ànim, Joan, que ens porten a un lloc millor!, veritat, Mn. Jaume?» A aquestes paraules Mn. Jaume va respondre, enardit: «Sí, filla, sí, així és!» Portats fins a Torredembarra (Tarragonès), van ser afusellats al crit de «Visca Crist Rei!» Primer van ser inhumats a Torredembarra i després al cementiri del Pont d’Armentera.

JOAN TOMÀS I GIBERT, prevere El servent de Déu Joan Tomàs i Gibert, fill dels esposos Joan i Lluïsa, va néixer a Valls (capital de l’Alt Camp) el dia 18 de novembre de 1902. Va ser batejat al cap de cinc dies, el 23, a la parròquia del Carme. Va cursar estudis eclesiàstics al Seminari de Tarragona i va ser ordenat prevere el dia 19 de desembre de 1925. Va ser vicari de Torroja (Priorat), de Vimbodí (Conca de Barberà), etc. El seu camp preferit d’apostolat eren els infants i els joves. Celebrava amb especial devoció la missa. Quan el va sorprendre la revolta de 1936 era ecònom del Vilosell (Garrigues). No va voler marxar de la parròquia fins uns dies després d’haver esclatat la 56

revolta perquè primer volia batejar un infant. Mentre batejava, els revoltosos a la plaça ja estaven deliberant la manera com cremarien l’església. Immediatament acabat el bateig, va marxar de la parròquia encara amb sotana. Quan ja havia caminat una bona estona, es va recordar que havia deixat el Santíssim. Aleshores va prendre la decisió, fent ofrena de la seva vida a Déu, de retornar per tal de sumir-lo perquè no fos profanat. Després d’haver-ho realitzat amb durs treballs, va fugir d’amagat, però al cap d’una estona va ser descobert per uns revolucionaris, els quals es van acontentar només de fer-li treure la sotana. Aleshores es va poder amagar a l’era d’en Nicasi. Després de dos dies d’estar amagat allí va fugir cap a la serra de la Llena, on va passar dos dies més. Després de moltes peripècies i de dormir a sota d’un pi o simplement al ras, va poder arribar a Riudoms. De Riudoms es va traslladar a Reus i a Valls. Aquí es va refugiar a casa d’un germà, on va romandre del 27 de


juliol al 19 d’agost. Durant aquests dies el Comitè Revolucionari va publicar una ordre perquè es presentessin tots els sacerdots i religiosos amagats per tal de donar-los instruccions i així poder-se salvar. Mn. Joan hi va anar juntament amb altres sacerdots i tots van ser tancats a la casa de les Germanetes dels Pobres, fins al dia 21, quan el Comitè, veient-se impotent d’evitar una matança de tots els sacerdots allí reunits, els va dir que marxessin i s’amaguessin on es creguessin més segurs. Mn. Tomàs es va amagar només durant uns dies a casa d’uns parents. Des d’allí va cercar la documentació per anar a Barcelona i d’aquí poder passar a França. En diferents ocasions havia dit que no negaria mai que era sacerdot. El dia 30 d’agost va ser detingut per un control a Salardú (Vall d’Aran), i en ser interrogat si era capellà,

ell va contestar decididament que sí, que ho era, i que com a tal només havia procurat fer el bé a la humanitat. Va restar detingut, i en una fonda que hi havia allí el van fer menjar, al mateix temps que era objecte de tota mena de burles. Li deien que tenia poques hores de vida, fins i tot en to burlesc, li van cantar un responsori. Ell no va perdre en cap moment la serenitat que reflectia la seva pau interior amb un tènue somriure, si bé, davant la mort que preveia, tremolava visiblement. Va ser tancat unes hores a l’església, d’on el van treure cap al cementiri que hi ha al costat. El Servent de Déu caminava sense oposar resistència i amb tota naturalitat, mentre pujava l’escala li van disparar uns trets per l’espatlla i va caure mort allí mateix. Unes persones de bons sentiments el van enterrar allí, al cementiri de Salardú.

ISIDRE TORRES BALSELLS, prevere

E

l servent de Déu Isidre Torres Balsells, fill dels esposos Llorenç i Maria, va néixer a Blancafort (Conca de Barberà) el 27 de novembre de 1874. Va rebre el baptisme el mateix dia del seu naixement.

A les témpores de Sant Mateu de l’any 1898 va rebre el sagrament de l’orde sagrat. Va ser coadjutor del Morell, vicari de Constantí i del Catllar, ecònom de Vallespinosa, d’Alcover i de la Riba. Va exercir el sacerdoci amb gran zel i caritat. Era, a més, molt humil i piadós. Per altra part era molt estimat pels seus feligresos. Com més es cansava amb motiu d’una festa, de la catequesi i d’altres, per a ell era el dia més feliç. Procedent de la Riba, l’any 1931 el van destinar a Alcover (Alt Camp). Aquí es va mostrar com un gran devot de la Mare de Déu del Remei. Anava gairebé cada dia a la seva ermita a fer-li una visita, i perquè fos més accessible per als seus devots gastava els diners arranjant la carretera que hi mena. Mn. Isidre era molt amant de la litúrgia i del cant gregorià. L’any 1935 va fer una gran Missió popular. Va fundar també la sala parroquial, que va ser inaugurada pel seu bon amic el Dr. Cartanyà, bisbe de Girona. En esclatar la revolta de 1936, assabentat per un

feligrès que havien posat foc a l’església, va córrer a salvar el Santíssim, i quan amb galledes d’aigua intentava apagar-lo, un jove, pistola en mà, el va fer marxar. Confiscada la rectoria, i no trobant qui l’acollís, va marxar cap a la Riba, i va passar la nit del 22 al 23 de juliol als boscos de l’ermita de Gràcia. Acollit pel rector de la Riba, tots dos van marxar riu Brugent amunt. El dia 24, després d’haver fet nit en una cova, van arribar a Farena, on van ser acollits pel rector, Mn. Lluís Culleré. A més es van trobar allí amb Mn. Pau Queralt, de Montblanc, perseguit també. Mn. Lluís, a prec d’ells, els va cercar refugi al mas de Mateu. Aquí hi van ser dues nits només, i per tal de no comprometre la família del mas van anar a una cova d’allí a prop. Mn. Lluís baixava cada vespre fins a Farena a cercar menjar i per assabentar-se de la situació de la revolta, i pujava altre cop de nit i durant el dia pregava amb ells, els assabentava de la marxa de la revolta i els feia el dinar. Així fins al dia 31 de juliol, quan Mn. Lluís Culleré els va advertir que es preparava una batuda pel bosc de Poblet dels pobles veïns per tal d’anar a «caçar capellans», i aleshores, de comú acord, es van dispersar. (És interessantíssim el que Mn. Lluís Culleré conta de Mn. Isidre Torres en el seu Dietari del 18 al 31 de juliol del 36, publicat en el llibre Persecució i martiri a muntanya. 2a edició 1996). Mn. Isidre Torres, després de passar encara uns dies amagat a prop de l’ermita del Remei en els molins de Terrés, el dia 6 d’agost va arribar a Blancafort. Aquí el seu germà el va portar a la pallissa de cal Colau, al 57


terme de Ciutadilla (Urgell), on li portaven menjar i hi celebrava missa, fins que uns veïns de Ciutadilla van haver d’anar a batre allí. Aleshores li van aconsellar que anés uns dies a Blancafort, a la cabana que el seu germà tenia al pla d’en Bonet. Aquí, però, només hi va ser uns dos dies, perquè el van denunciar uns veïns i va ser detingut pel Comitè de Blancafort. Lliurat a uns patrullers d’Alcover, el dia 24 d’agost, a uns tres quilòmetres de Montblanc (Conca de Barberà) en direcció a Lilla va ser assassinat. Cap a les 4 de la tarda va passar per allí una família de Montblanc que el va

reconèixer per la documentació. El prevere encara donava senyals de vida amb vivíssims sospirs. Ara en aquest lloc hi ha una creu de pedra que recorda el seu martiri. L’endemà rebia sepultura al cementiri de Montblanc, i després de la guerra, les seves restes van ser inhumades al cementiri de Blancafort.

JOAN VERNET MASIP, prevere

E

l servent de Déu Joan Vernet Masip, fill dels esposos Miquel i Rosa, va néixer a la Vilella Alta (Priorat) el dia 28 de maig de 1889 i l’endemà va ser batejat.

Des d’infant, essent escolà, ja manifestava la vocació sacerdotal. Als 12 anys va entrar al Seminari de Tarragona. Va contribuir molt en la formació i consolidació de la seva vocació el seu oncle, Mn. Joan Vernet Viñes, rector de Vilanova d’Escornalbou, amb qui passava les vacances. L’any 1921 va haver d’anar a fer el servei militar a l’Àfrica, on va sofrir moltes burles per part dels seus company soldats. Tot i així, aquests reconeixien que el Curita no s’enfadava mai. Encara més: en una de les posicions on eren, per tal de proveir-se d’aigua i aliments, havien de passar per un punt molt perillós que era contínuament tirotejat. Ell es va oferir a passar-lo, i després de fer el Senyal de la creu i amb els rosaris a la mà va emprendre el camí. Tot i que va ser tirotejat, va aconseguir complir la missió amb admiració dels seus oficials i companys.

En retornar de la mili va continuar els estudis al Seminari. Ordenat prevere el 13 de juny de 1926, va ser nomenat capellà de les Gnes. Carmelites Missioneres Teresianes de la Vetlla. Després va exercir el ministeri sacerdotal a Blancafort, a Vallespinosa, a l’Aleixar, a Querol i a la Morera de Montsant. Mentre era rector de la Morera (Priorat) el va sorprendre la revolta de 1936. En advertir-lo, el secretari del poble, del greu perill en què es trobava i recomanar-li que s’amagués, Mn. Joan li va contestar: «No tinc por a la mort, perquè no he fet res dolent, però si així Déu ho ha destinat, l’accepto amb resignació i conformitat.» Quan el Comitè revolucionari li va exigir les claus de l’església, va demanar que li deixessin estar-hi una estona, que va aprofitar per a sumir el Santíssim. Després van entrar els revolucionaris i van començar a tirar per terra les imatges. Mn. Joan va advertir els principals de la incultura que cometien i aquests van donar ordres de parar la destrucció.

«No tinc por a la mort, perquè no he fet res dolent, però si així Déu ho ha destinat, l’accepto amb resignació i conformitat.»

58

Mn. Joan Vernet, que s’havia refugiat a casa de la família Sardà, advertit que pujaven els d’Escaladei per assassinar-lo, va respondre que si demanaven per ell no l’amaguessin, perquè no volia ser motiu de trastorns per a aquella família, i que si Déu li havia destinat que el matessin ho acceptava amb tota resignació com a deixeble del Crist. El comitè


de la Morera el va acompanyar a casa seva, a la Vilella Alta. Aquí, a alguns que el visitaven els deia: «Per molt que facin els rojos, Espanya tornarà a ser allò que era. Potser costarà, però l’Església triomfarà i les esglésies es tornaran a obrir. Encara que em matin, això no té importància, serà el que Déu vulgui. No us apureu, que no ens mataran a tots.» El servent de Déu va lliurar al seu germà el testament i tot el que tenia, tot dient-li que estaria més segur al Montsant, a la vegada que evitaria qualsevol responsabilitat per al seu germà, perquè si també el mataven restaria la família en molt mal estat, amb el

pare de 78 anys, la madrastra amb apoplexia i la seva esposa amb els fills. Va anar després durant dos dies a una caseta de camp que hi havia a fora del poble on s’estava el rector de la Vilella Alta, Mn. Joan Sans. Aquí es van confessar i es van animar mútuament. El dia 25 d’agost el germà de Mn. Joan Sans va anar amb un taxi a recollir el seu germà sacerdot per portar-lo a Montblanc, però en arribar a la Pobla de Cérvoles va ser detingut en un control. Assabentats aquí d’on era Mn. Joan Vernet, el van anar a detenir també, i portats a prop de Juncosa (Garrigues), els dos mossens van ser assassinats pel sol fet de ser sacerdots.

FRANCESC VIDAL SANUY, prevere

E

l servent de Déu Francesc Vidal Sanuy, fill dels esposos Jaume i Teresa, va néixer a Montpalau (Segarra) el dia 7 de setembre de 1867. L’endemà va ser batejat a la mateixa parròquia, del bisbat de Vic. Als deu anys va ser confirmat pel bisbe de Vic, Antoni Lluís Jordà, el 17 d’octubre de 1877.

Quan tenia 13 anys va ingressar al Seminari de Tarragona. Aquí es va distingir per ser un jove de pau i d’una vida exemplar. Ordenat prevere el dissabte abans de la Pentecosta de 1895, va ser destinat com a vicari, primer, a la parròquia de la Santíssima Trinitat, i després a la de Sant Francesc, ambdues de Tarragona. Es va distingir per una pietat fervent, així com per una prompta disposició als diferents serveis religiosos, especialment envers els més pobres.

Era un sacerdot d’una gran rectitud moral, vivia de fe i de caritat i era un fidel complidor dels seus deures. En esclatar la revolta el juliol de 1936 vivia en un pis del carrer de Cavallers 2, Tot exposant la vida va anar fins a la parròquia de Sant Francesc per tal de salvar el Santíssim, que va reservar en el seu pis i amb el qual combregaven les religioses i la majordoma que vivien amb ells. Després de molt insistir-lo es va treure la sotana i es va posar un vestit de seglar. Resava les hores canòniques amb una religiosa clarissa i, abans de sopar, el rosari amb tots els del pis. El dia 26 de juliol un grup de milicians es va presentar al seu pis dient: «Venim a buscar el capellà.» Ell els va contestar amb gran amabilitat: «On anem?» «A comissaria per a declarar» —li van respondre. I els va seguir silenciosament. Va ser assassinat amb Mn. Pau Gili.

Es va distingir per una pietat fervent, així com per una prompta disposició als diferents serveis religiosos, especialment envers els més pobres 59


MIQUEL VILATIMÓ COSTA, prevere

E

l servent de Déu Miquel Vilatimó Costa, fill dels esposos Climent i Maria, va néixer a Vic (Osona) el dia 24 d’octubre de 1888. L’endemà va ser batejat a la Parròquia de Nostra Senyora de la Pietat. El bisbe Morgades el va confirmar a Vic el dia 9 de juny de 1889.

Eren nou germans i va viure la seva infància dins una família molt cristiana, a la vegada que es distingia per la seva bondat i docilitat. Va fer la primera comunió el dia 16 d’abril de 1899. Va cursar els estudis eclesiàstics al Seminari de Vic. Va ser ordenat prevere el dia 20 de setembre de 1913 a Vic i va cantar la primera missa solemne al santuari de Montserrat el 22 dels esmentats mes i any. Per indicació del seu bisbe Torras i Bages va continuar els estudis a la Universitat de Lovaina, on es va llicenciar en teologia i es va doctorar en filosofia. L’any 1915 va ser nomenat professor de filosofia del Seminari de Vic.

enviar un empleat amb l’encàrrec de salvar un llibre inèdit del cardenal Mercier, únic exemplar a Europa. Es va refugiar a casa del seu íntim amic Dr. Pau Roselló, que vivia al carrer de les Escrivanies n. 5, 2n pis. Abans, però, es va acomiadar del seu company, el Dr. Vallès, amb aquestes paraules: «Si no ens veiem més, fins al cel.» A casa del seu amic, el Dr. Roselló, va donar l’ordre que ningú no negués la seva condició sacerdotal. Aquí els dos es van preparar amb una vida de pregària gairebé continuada per al martiri. Cada dia anava a donar la comunió a les religioses de la Companyia de Santa Teresa, que eren en un pis. Els revoltosos, en preguntar a Mn. Pau si era capellà, va contestar: «Sí!, i no sóc sol. Som dos, i sempre que vulguin alguna cosa de nosaltres ens trobaran aquí, perquè no pensem amagar-nos ni marxar.» El dia 26 de juliol es va presentar un grup de milicians armats a l’hora de dinar, preguntant pel capellà. Es va presentar Mn. Pau Roselló, i li van ordenar que els seguís amb els altres capellans allí refugiats. Tot seguit va sortir el Dr. Vilatimó i els van seguir serens i tranquils. Els van conduir a l’Ajuntament, i des d’aquí, amb el cotxe de la mort (amb matalassos al damunt i amb canons d’escopeta que sortien per les finestres), a la carretera de Reus, on tots dos van ser assassinats amb trets de bala i perdigons, com es va deduir de l’autòpsia feta després.

Es va distingir per les seves erudites conferències, cercles d’estudi i publicació de llibres

L’any 1928 va ser nomenat canonge de la Catedral de Tarragona i també professor de filosofia del Seminari. El 1933 va fer un viatge d’estudis per Alemanya. Tenia un caràcter jovial i obert. Era un bon defensor de l’Església amb els seus articles en el periòdic local La Cruz, a les revistes Analecta Sacra Tarraconense, Catalunya Social i altres. Es va distingir per les seves erudites conferències, cercles d’estudi i publicació de llibres, d’entre els quals podem citar El sindicalisme, errors i perills. En esclatar la revolta del juliol de 1936 va dir: «Ja ens podem preparar, puix recaurà tot sobre nosaltres i la religió.» Tenia el domicili al carrer de la Mare de Déu del Claustre, n. 5, a la casa dels canonges. En adonarse que destruïen l’arxiu i saquejaven la Catedral, va

60

El dia 11 de febrer de 1941 van ser identificades les seves despulles de la fossa comuna al cementiri de Tarragona, i el dia 22 van ser sebollides al panteó del Capítol catedralici, després d’una missa celebrada pel vicari general, el Dr. Rial, i amb l’assistència del Capítol, autoritats i familiars.


PAU VIRGILI MONFÀ, prevere

E

l servent de Déu Pau Virgili Monfà va néixer a Valls (Alt Camp) el dia 8 d’agost de 1869, va ser batejat a la Parròquia de Sant Antoni al cap de dos dies i va ser ordenat prevere el dia 27 de maig de 1893. Va ser ecònom de la Masó. En esclatar la revolta de 1936 era ecònom del Pla de Santa Maria (aleshores Pla de Cabra) (Alt Camp). Era molt piadós i amant de la litúrgia. A més es desvivia per a conservar i millorar el temple parroquial. En diferents ocasions havia dit: «Amb molt de gust donaria la vida per a salvar la fe d’Espanya.» El dia 22 de juliol, en veure que el comitè revolucionari foragitava les monges del convent, va començar a treure objectes de la parròquia, però el comitè s’hi va oposar, assegurant-li que no havia de passar res. Malgrat les bones promeses, va haver de veure amb molt de disgust com destruïen els objectes de culte i els altars de la parròquia. El dia 23 el Sr. Salvador Pàmies es va emportar el senyor rector, Mn. Pau, i el beneficiat de la parròquia, Mn. Joan Gibert, a casa seva, però Mn. Pau se’n va tornar al seu domicili, mentre pel poble anava creixent l’odi contra els sacerdots, amenaçant fins i tot aquelles persones que hi tractaven. El dia 24 se li van presentar tres del comitè, armats. Ell els va pregar d’anar a l’església a salvar el Santíssim. Ells se’n van burlar i fins i tot un li va dir que tot allò només era un negoci. Un, però, va proclamar en veu alta: «Jo sí que hi crec, senyor rector!» Malgrat tot,

no se li va permetre d’anar a salvar el Santíssim. La resta de dies Mn. Pau va romandre a casa del Sr. Jaume Rovira, edificant amb les seves pràctiques religioses i amb la seva conformitat a la voluntat de Déu. El dia 5 d’agost, a la una del migdia, Mn. Pau era a casa del Sr. Jaume Ferrer i es va retirar a la seva habitació. Cap a les 5 de la tarda uns quatre o cinc revolucionaris, amb una miliciana, van anar a preguntar per Pau Virgili. Tres van pujar a l’habitació on era i després d’estar tancats una mitja hora amb ell el van baixar detingut. Mentre prenia una mica de sopa es van presentar tres milicians més, els quals portaven, detingut també, Mn. Joan Gibert. Mn. Pau i Mn. Joan es van saludar i tots dos van seguir els milicians sense oposar la més petita resistència i amb silenci. Els van fer pujar en un cotxe dient que els portaven al vaixell presó. Mentre, en acomiadar-se Mn. Pau de la família que l’havia acollit, li queien les llàgrimes. El cotxe va anar en direcció a Montblanc, i entre el pont de la Fusta i la via del tren van ser assassinats tots dos. Primer, Mn. Joan Gibert. Abans, Mn. Pau Virgili se li havia tirat al coll i li havia dit: «Que la vostra sang sigui llavor de cristians!» Tot seguit va ser cosit amb trets de bala. Mn. Pau va sobreviure unes hores, amb molt de sofriment, mentre pregava fervorosament.

Malgrat les bones promeses, va haver de veure amb molt de disgust com destruïen els objectes de culte i els altars de la parròquia

Les seves despulles primer van ser enterrades al cementiri de Montblanc (Conca de Barberà). Després, en ser inhumades, les van sepultar en un panteó al Pla de Santa Maria.

61


FRANCESC VIVES ANTICH, prevere

E

l servent de Déu Francesc Vives Antich, fill dels esposos Josep i Marina, va néixer a Valls (Alt Camp) el dia 22 de març de 1876. Va ser batejat a la parròquia de Sant Joan Baptista de Valls el 25 de març de 1876. Va rebre l’orde del presbiterat el 21 de maig de 1900. L’any 1915 va ser nomenat

regent de Belianes. Ecònom de la parròquia de Creixell en esclatar la revolta del 36, va ser martiritzat juntament amb Mn. Pau Bertran Mercadé. Els dos servents de Déu es van distingir per la seva pietat, humilitat i caritat, i pel seu gran zel sacerdotal. Mn. Francesc Vives posava un gran interès en l’ensenyament de la doctrina cristiana a tots els infants. L’any 1940, un cop acabada la guerra civil, les despulles mortals dels dos humils servents de Déu van ser reconegudes i, després de ser exhumades del cementiri de la vila de Torredembarra, on havien estat enterrats, van ser traslladades al cementiri de la vila de Creixell, en la qual un havia nascut i l’altre havia estat rector.

Mn. Francesc Vives posava un gran interès en l’ensenyament de la doctrina cristiana a tots els infants

62


Decret Super Martyrio CONGREGACIÓ PER A LES CAUSES DELS SANTS A TARRAGONA BEATIFICACIÓ (DECLARACIÓ DEL MARTIRI) DELS SERVENTS DE DÉU

MANUEL BORRÀS FERRÉ BISBE AUXILIAR DE TARRAGONA,

i AGAPIT MODEST DE L’INSTITUT DE GERMANS DE LES ESCOLES CRISTIANES

i CXLV COMPANYS († 1936-1939) DECRET SOBRE EL MARTIRI «I si ara rebeu insults perquè porteu el nom de Crist, feliços de vosaltres! L’Esperit de la glòria, que és l’Esperit de Déu, reposa damunt vostre. […] Però si algú ha de sofrir pel fet de ser cristià, que no se n’avergonyeixi, sinó que glorifiqui Déu perquè porta aquest nom.» (1Pe 4,14.16) Als anys trenta del segle vint, la religió cristiana va patir a Espanya una cruel persecució, que va impedir qualsevol tipus de culte públic i fins va maldar per fer desaparèixer totalment la mateixa Església en el referit país per mitjà de lleis adverses. Fins i tot van ser incendiats convents, van ser profanades esglésies amb les seves imatges, van ser divulgades infàmies i calúmnies, i van ser assassinats preveres, religiosos i laics. Catalunya va estar greument afectada per aquesta persecució, que es va acarnissar cruelment des del dia 18 de juliol de l’any 1936 fins al final de la revolta. L’autoritat civil va anar a parar a mans d’elements incontrolats, que procedien cruelment contra l’Església i s’obstinaven a fer desaparèixer les petjades de la religió. En aquest context històric cal situar el martiri dels servents de Déu Manuel Borràs Ferré, bisbe auxiliar de Tarragona, Agapit Modest (civilment, Modest Pamplona Falguera), religiós de l’Institut de Germans de les Escoles Cristianes, i altres 145 companys.1

1 Les dades dels màrtirs estan extretes de la Positio. En el moment d’iniciar la causa es van compilar tan bé com es va poder, però la realitat és que n’hi ha algunes que són errònies. En la traducció del Decret es conserven tal com estan en el decret original llatí, però en nota a peu de pàgina es precisen les dades que són errònies.

1. El servent de Déu Manuel Borràs Ferré va néixer el dia 9 de setembre de l’any 1880 a la Canonja (Tarragona). El dia 19 d’octubre de l’any 1903 va rebre el presbiterat, i el dia 2 de juliol de l’any 1934 va ser ordenat bisbe. Va ser mort a Montblanc el dia 12 d’agost de l’any 1936. Va excel·lir per la seva bondat paternal, amb què es va guanyar l’estimació i l’admiració de tothom. Va ser un prevere i bisbe pietós, prudent i humil, sensible a les necessitats dels pobres. 2. El servent de Déu Agapit Modest (civilment, Modest Pamplona Falguera), religiós de l’Institut de Germans de les Escoles Cristianes, va néixer el dia 17 de juny de l’any 1907 a Berga (Barcelona). El dia 6 d’agost de l’any 1934 va emetre els vots perpetus. Va ser detingut la tarda del dia 21 de juliol de l’any 1936, amb esperit joiós per tal com així podia oferir la vida per Crist, i va edificar amb el seu exemple els altres presos. En el trasbals d’aquella persecució van trobar la mort els preveres diocesans servents de Déu que segueixen: 3. Magí Albaigés Escoda, nascut a l’Albi (Lleida) el dia 23 de maig de l’any 1889, va ser mort el dia 20 d’agost de l’any 1936 a Tarragona; 4. Ramon Artiga Aragonès, nascut a Mont-roig del Camp (Tarragona) el dia 11 2 d’octubre de l’any 1880, va ser mort a les Borges del Camp el dia 12 d’agost de l’any 1936; 5. Josep Badia Minguella, nascut a Salomó (Tarragona) el dia 18 de setembre de l’any 1863, va ser mort a Reus el dia 26 de juliol de l’any 1936;

2 El dia de naixement és el 10.

63


6. Joaquim Balcells Bosch, nascut a l’Espluga Calba (Tarragona) el dia 16 de setembre de l’any 1900, va ser mort a Fontscaldes el dia 13 de novembre de 1936; 7. Pau Bertran Mercadé, nascut a Creixell (Tarragona) el dia 25 de gener de l’any 1975, va ser mort a Torredembarra el dia 6 d’agost de 1936; 8. Jocund Bonet Mercadé, nascut a Tarragona el dia 10 de març de l’any 1875, va ser mort a Reus el dia 14 d’agost de l’any 1936; 9. Josep Bru Boronat, nascut a Mont-Roig del Camp (Tarragona) el dia 16 de juny de l’any 1883, va ser mort a Reus el dia 27 de juliol de 1936; 10. Josep Maria Bru Ralduà, nascut a Tarragona el dia 27 d’octubre de l’any 1870, va ser mort a Torredembarra el dia 11 de novembre de l’any 1936; 11. Tomàs Capdevila Miquel, nascut a Forès (Tarragona) el dia 22 de gener de l’any 1903, va ser mort a Solivella el dia 6 de setembre de l’any 1936; 12. Joan Baptista Ceró Cedó, nascut a Flix (Tarragona) el dia 20 d’octubre de l’any 1908, va ser mort a Barcelona el dia 15 d’agost de l’any 1936; 13. Magí Civit Roca, nascut a Conesa (Tarragona) el dia 4 3 de juliol de l’any 1871, va ser mort a Maspujols el dia 17 d’agost de l’any 1936; 14. Josep Civit Timoneda, nascut als Omells de na Gaia (Tarragona) el dia 21 de desembre de l’any 1874, va ser mort a Reus el dia 26 de juliol de l’any 1936; 15. Josep Colom Alsina, nascut a Tarragona4, va ser mort el dia 4 d’agost de l’any l936; 16. Francesc Company Torrellas, nascut a Rocallaura (Tarragona) el dia 23 d’octubre de l’any 1886, va ser mort el dia 2 d’agost de l’any 1936; 17. Lluís Domingo Mariné, nascut al Morell (Tarragona) el dia 10 de maig de l’any 1911, va ser mort a Rodonyà el dia 5 d’agost de l’any 1936; 18. Jeroni Fàbregas Camí, nascut a l’Espluga Calba (Tarragona) el dia 5 de desembre de l’any 1910, va ser mort a Santa Coloma de Queralt el dia 20 de gener de l’any 1939.

(Tarragona) el dia 3 d’octubre de l’any 1868, va ser mort a Tarragona el dia 22 d’agost de l’any 1936; 22. Narcís Feliu Costa, nascut a Pineda de Mar (Girona) el dia 15 de gener de l’any 1877, va ser mort a Tarragona el dia 28 de juliol de l’any 1936; 23. Pau Figuerola Rovira, nascut a l’Espluga de Francolí (Tarragona) el dia 9 de desembre de l’any 1870, va ser mort a Vinaixa el dia 12 d’agost de l’any 1936; 24. Josep Garriga Ferrer, nascut a Cabra del Camp (Tarragona) el dia 13 de març de l’any 18725, va ser mort a Reus el dia 25 de juliol de l’any 1936; 25. Joan Gibert Galofré, nascut a la Riera de Gaià (Tarragona) el dia 46 de maig de l’any 1880, va ser mort a Montblanc el dia 5 d’agost de l’any 1936; 26. Pau Gili Pedrós, nascut als Omellons (Lleida) el dia 29 de gener de l’any 1912, va ser mort al Francolí el dia 26 de juliol de l’any 1936; 27. Enric Gispert Doménech, nascut a Riudoms (Tarragona) el dia 8 de novembre de l’any 1879, va ser mort a Riudoms mateix el dia 6 d’abril de l’any 1937; 28. Josep Gomis Martorell, nascut a Reus (Tarragona) el dia 17 de desembre de l’any 1894, va ser mort a Riudoms també el dia 6 d’abril de l’any 1937; 29. Agapito Gorgues Manresa, nascut a Cervià de les Garrigues (Lleida) el dia 5 de juny de l’any 1913, va ser mort a Cervià mateix el dia 23 de setembre de l’any 1936; 30. Miquel Grau Antolí, nascut a Herbés (Castelló) el dia 22 de novembre de l’any 1869, va ser mort a Valls el dia 25 d’agost de l’any 1936; 31. Agustí Ibarra Anguela, nascut a Alió (Tarragona) el dia 2 de març de l’any 1911, va ser mort a Barcelona el dia 15 d’agost de l’any 1936; 32. Lluís Janer Riba, nascut a Pontils (Tarragona) el dia 4 de març de l’any 1880, va ser mort a Tarragona el dia 23 de juliol de l’any 1936; 33. Dalmaci Llebaria Torné, nascut a Falset (Tarragona) el dia 5 d’octubre de l’any 18777, va ser mort a Tarragona el dia 22 d’agost de l’any 1936;

19. Isidre Fàbregas Gil, nascut a Tarragona el dia 7 de gener de 1878, va ser mort a Tarragona mateix el dia 28 d’agost de l’any 1936;

34. Josep Mañé March, nascut al Morell (Tarragona) el dia 24 d’octubre de l’any 18768, va ser mort a Maspujols del dia 17 d’agost de l’any 1936;

20. Pere Farrés Valls, nascut a Santa Coloma de Queralt (Tarragona) el dia 13 de maig de l’any 1903, va ser mort a Valls el dia 25 d’agost de l’any 1936;

35. Ramon Martí Amenós, nascut a Vallbona de les Monges (Tarragona) el dia 1 de novembre de l’any

21. Joan Farriol Sabaté, nascut a Montblanc 3 El dia de naixement és el 3. 4 El lloc de naixement és Súria, i la data el 12 d’agost de 1906.

64

5 El lloc de naixement és Altafulla, i la data, el dia 30 d’octubre de 1876. 6 El dia ha de ser el 13. 7 La data correcta de naixement és el 20 d’octubre de 1902. 8 La data correcta de naixement és el 28 d’octubre de 1866.


1905, va ser mort a la Torre de Fontaubella el dia 12 d’agost de l’any 1936; 36. Rafael Martí Figueras, nascut a Tarragona el dia 4 de desembre de l’any 1878, va ser mort a Tarragona mateix el dia 30 de juliol de l’any 1936; 37. Josep Masquef Ferrer, nascut a Tarragona el dia 229 de maig de l’any 1872, va ser mort a Tarragona mateix el dia 26 de juliol de l’any 1936; 38. Francesc Mercader Randé, nascut a Roda de Berà (Tarragona) el dia 25 de març de l’any 1881, va ser mort a Barberà de la Conca10 el dia 4 d’agost de l’any 1936; 39. Josep Mestre Escoda, nascut a Duesaigües (Tarragona) el dia 12 de febrer de l’any 1899, va ser mort a Barcelona el dia 17 de març de l’any 1937; 40. Aleix Miquel Rosell, nascut al Pla de Santa Maria (Tarragona) el dia 11 d’octubre de l’any 1882, va ser mort a Tarragona el dia 26 de juliol de l’any 1936; 41. Antoni Nogués Martí, nascut a Rojals (Tarragona) el dia 2 de febrer de l’any 1876, va ser mort a la Torre de Fontaubella el dia 12 d’agost de l’any 1936; 42. Josep Padrell Navarro, nascut a la Pobla de Mafumet (Tarragona) el dia 8 de març de l’any 1898, va ser mort a Barcelona el dia 8 de setembre de l’any 1936; 43. Josep Maria Panadès Tarré, nascut a Tarragona el dia 4 de setembre de l’any 1872, va ser mort a Valls el dia 25 d’agost de l’any 1936; 44. Antoni Pedró Minguella, nascut a Guimerà (Tarragona) el dia 22 de març de l’any 1874, va ser mort a Belianes el dia 19 d’agost de l’any 1936; 45. Eladi Perés Bori, nascut a Maldà (Lleida) el dia 26 d’abril de l’any 1883, va ser mort a Reus l’agost de l’any 1936; 46. Andreu Prats Barrufet, nascut a la Selva del Camp (Tarragona) el dia 7 d’agost de l’any 1886, va ser mort a Reus el dia 13 d’agost de l’any 1936; 47. Antoni Prenafeta Soler, nascut al Vilosell (Tarragona)11 el dia 7 d’abril de l’any 1874, va ser mort a Valls el dia 25 d’agost de l’any 1936; 48. Joan Roca Vilardell, nascut a Gurb (Barcelona) el dia 13 d’agost de l’any 1905, va ser mort a Torredembarra el dia 11 de novembre de l’any 1936; 49. Pere Rofes Llauradó, nascut a Tarragona el dia 31 de maig de l’any 1909, va ser mort a les Borges del Camp el dia 12 d’agost de l’any 1936; 50. Joan Rofes Sancho, nascut a la Torre de Fontaubella 9 El dia ha de ser l’11. 10 El lloc de la mort va ser la carretera de la Secuita.

11 El Vilosell és província de Lleida.

(Tarragona) el dia 28 de febrer de l’any 1876, va ser mort a la Torre de Fontaubella mateix el dia 12 d’agost de l’any 1936; 51. Pau Roselló Borgueres, nascut a Vimbodí (Tarragona) el dia 9 de maig de l’any 1895, va ser mort a Tarragona el dia 26 de juliol de l’any 1936; 52. Josep Roselló Sans, nascut a Montblanc (Tarragona) el dia 24 de setembre de l’any 1883, va ser mort a Tarragona el dia 22 d’agost de l’any 1936; 53. Miquel Rué Gené, nascut a Cervià de les Garrigues (Lleida) el dia 13 de desembre de l’any 1909, va ser mort a Maspujols el dia 17 d’agost de l’any 1936; 54. Miquel Saludes Ciuret, nascut a Alforja (Tarragona) el dia 26 d’abril de l’any 1887, va ser mort a Torredembarra el dia 11 de novembre de l’any 1936; 55. Pius Salvans Corominas, nascut a la Guàrdia (Barcelona) el dia 2 de gener de l’any 1978, va ser mort a Mollerussa el dia 13 de novembre de l’any 1936; 56. Josep Maria Sancho Toda, nascut a la Torre de Fontaubella (Tarragona) el dia 20 de març de l’any 1909, va ser mort a la Torre de Fontaubella mateix el dia 12 d’agost de l’any 1936; 57. Jaume Sanromà Solé, nascut a Vilaverd (Tarragona) el dia 4 de novembre de l’any 1879, va ser mort a Solivella el dia 24 de juliol de l’any 1936; 58. Estanislau Sans Hortoneda, nascut a Maspujols (Tarragona) el dia 8 de juny de l’any 1887, va ser mort a Montbrió del Camp el dia 23 d’agost de l’any 1936; 59. Lluís Sans Viñas, nascut a Montblanc el dia 2212 de juny de 1887, va ser mort al Coll de Lilla el dia 10 d’agost de 1936. 60. Sebastià Tarragó Cabré13, nascut a Vinaixa el dia 21 de juliol de l’any 1879, va ser mort a Poboleda el dia 1 d’agost de l’any 1936; 61. Jaume Tarragó Iglesias, nascut a Solivella (Tarragona) el dia 19 de desembre de l’any 1868, va ser mort a Torredembarra el dia 28 d’agost de l’any 1936; 62. Joan Tomàs Gibert, nascut a Valls (Tarragona) el dia 18 de novembre de l’any 1902, va ser mort a Salardú el dia 28 d’agost de l’any 1936; 63. Isidre Torres Balsells, nascut a Blancafort (Tarragona) el dia 27 de novembre de l’any 188414, va ser mort a Montblanc el dia 24 d’agost de l’any 1936; 64. Joan Vernet Masip, nascut a la Vilella Alta (Tarragona) el dia 28 de maig de l’any 1899, va ser mort a la Juncosa (Lleida) el dia 21 d’agost de l’any 1936; 12 El dia de naixement és el 21. 13 El segon cognom és Carré. 14 L’any de naixement és el 1874.

65


65. Francesc Vidal Sanuy, nascut a Montpalau (Lleida) el dia 7 de setembre de l’any 1867, va ser mort el dia 25 de juliol de l’any 1936; 66. Miquel Vilatimó Costa, nascut a Vic, el dia 24 d’octubre de l’any 1888, va ser mort a Tarragona el dia 26 de juliol de l’any 1936;

7. Vicent de la Creu (Vicenç Gallen Ibáñez), prevere, nascut al Vallat (Castelló), el dia 29 d’octubre de l’any 1908, va ser mort a Tarragona el dia 25 de juliol de l’any 1936; Molts servents de Déu dels Benedictins de Montserrat. Són els que segueixen:

67. Pau Virgili Monfà, nascut a Valls (Tarragona) el dia 8 d’agost de l’any 1869, va ser mort a Tarragona el dia 26 de juliol de l’any 1936;

1. Fulgenci Albareda Ramoneda, prevere, nascut a Barcelona el dia 13 de juny de l’any 1888, va ser mort a Moncada el dia 19 de desembre de l’any 1936;

68. Francesc Vives Antich, nascut a Valls (Tarragona) el dia 22 de març de l’any 1876, va ser mort a Torredembarra el dia 6 d’agost de l’any 1936.

2. León Alesanco Maestro, prevere, nascut a San Millán de la Cogolla (Logronyo), el dia 22 de juny de l’any 1882, va ser mort a Barcelona el dia 30 de novembre de l’any 1936;

També van ser morts els alumnes del Seminari que segueixen: 1. Josep Gassol Montseny, nascut a Solivella (Tarragona) el dia 31 de març de l’any 1915, va ser mort a Sarral el dia 12 de febrer de l’any 1937; 2. Joan Montpeó Masip, nascut a les Borges del Camp (Tarragona) el dia 31 d’octubre de l’any 1918, va ser mort a Riudecols el dia 15 de maig de l’any 1938; Un altre grup de servents de Déu va ser de l’Orde de Carmelites Descalços, la comunitat dels quals a Tarragona va ser detinguda pels rebels a l’inici de la persecució. Aquests fills del Carmel eren: 1. Àngel de Sant Josep (Joan Fort Rius), nascut a l’Espluga de Francolí (Tarragona) el dia 20 d’octubre de l’any 1896, va ser mort a Tarragona el dia 25 de juliol de l’any 1936; 2. Carles de Jesús Maria (Carles Barrufet Tost), nascut a la Selva del Camp (Tarragona) el dia 9 d’abril de l’any 1888, va ser mort a Montblanc el dia 12 d’agost de l’any 1936; 3. Damià de la Santíssima Trinitat (Pau Damià Rodríguez), nascut a El Pedroso de la Armuña (Salamanca) el dia 18 de maig de l’any 1891, va ser mort a Torredembarra el dia 21 de juliol de l’any 1936; 4. Felipe de Santa Teresa (Felipe Arce Fernández) nascut a Arroyo de Valdivieso (Burgos), el dia 16 d’octubre de l’any 1878, va ser mort a Torredembarra el dia 11 de novembre de l’any 1936; 5. Josep Cecili de Jesús Maria (Josep Alberich Lluch), nascut a Benicarló (Castelló), el dia 7 de febrer de l’any 1865, va ser mort a Torredembarra el dia 11 de novembre de l’any 1936; 6. Pedro de San Elías (Pedro de Eriz y Eguiluz), prevere, nascut a Barajuen del Valle de Armayona (Àlaba) el dia 22 de febrer de l’any 1867, va ser mort a Torredembarra el dia 11 de novembre de l’any 1936; 66

3. Ambròs Maria Busquets Creixell, prevere, nascut a Torroella de Montgrí el dia 12 de juny de l’any 1903, va ser mort a Barcelona el dia 19 d’agost de l’any 1936; 4. Hildebrand Maria Casanovas Vilà, profés, nascut a Hostalets de Balenyà, el dia 21 de gener de l’any 1918, va ser mort a Montserrat el dia 28 de juliol de l’any 1936; 5. Ildefons Civil Castellví, profés, nascut a Molins de Rei el dia 11 de gener de l’any 1889, va ser mort a Can Campany el dia 25 de juliol de l’any 1936; 6. Odili Maria Costa Canal, prevere, nascut a Vic, el dia 13 de desembre de l’any 1905, va ser mort a la carretera de Vic el dia 28 de juliol de l’any 1936; 7. Eugenio María Erausquín Aramburu, profés, nascut a Lazcano (Guipúscoa), el dia 21 d’octubre de l’any 1902, va ser mort a Barcelona el dia 19 d’agost de l’any 1936; 8. Plàcid Maria Feliu Soler, prevere, nascut a Sant Maur (Girona) el dia 1 de novembre de l’any 1904, va ser mort a Barcelona el dia 19 d’agost de l’any 1936; 9. Josep Maria Fontseré Masdeu, prevere, nascut a Vinyoles d’Orís (Barcelona) el dia 30 d’octubre de l’any 1854, va ser mort a la Ronda de Sant Pere el dia 19 d’agost de l’any 1936; 10. Domingo González Millán, prevere, nascut a La Losila (Logronyo) el dia 16 de setembre de l’any 1880, va ser mort a Barcelona el dia 19 d’agost de l’any 1936; 11. Robert Grau Bullich, prevere, nascut a Coll de Nargó, (Lleida) el dia 14 d’abril de l’any 1895, va ser mort a Barcelona el dia 5 de gener de 1937; 12. Emilià Maria Guilà Ximenes, profés, nascut a Mataró, el dia 4 d’abril de l’any 1914, va ser mort a Barcelona el dia 19 d’agost de l’any 1936; 13. Josep Maria Jordà Jordà, profés, nascut a Tarragona, el dia 17 de novembre de l’any 1884, va ser mort al Pont Negre el dia 26 de juliol de l’any 1936;


14. Luis Palacios Lozano, nascut a Agés (Burgos) el dia 25 d’agost de l’any 1893, va ser mort a Barcelona el dia 30 de novembre de l’any 1936;

7. Antoni Vilamassana Carulla, profés, nascut a Massoteres (Lleida) el dia 27 de gener de l’any 1860, va ser mort a Valls el dia 25 d’agost de l’any 1936.

15. Joan Roca Bosch, prevere, nascut a Guissona (Lleida) el dia 11 de juliol de l’any 1884, va ser mort a Barcelona el dia 20 d’agost de l’any 1936;

I un altre grup és el dels Germans de les Escoles Cristianes, els quals van ser morts amb el servent de Déu Agapit Modest (Modest Pamplona Falguera), que són:

16. Àngel Maria Rodamilans Canals, prevere, nascut a Sabadell (Barcelona) el dia 1 de maig de l’any 1874, va ser mort a Barcelona el dia 27 de juliol de l’any 1936; 17. Francesc Maria Sánchez Soler, profés, nascut a Barcelona, el dia 25 d’agost de l’any 1880, va ser mort a Can Campany el dia 25 de juliol de l’any 1936; 18. Pere Vallmitjana Abarca, profés, nascut a Barcelona el dia 19 de maig de l’any 1875, va ser mort a Cerdanyola el dia 15 de febrer de l’any 1936; 19. Bernat Vendrell Olivella, profés, nascut a Sant Esteve d’Ordal el dia 29 de juny de l’any 1878, va ser mort a Gelida el dia 25 de juliol de l’any 1936; 20. Narcís Maria Vilar Espona, profés, nascut a Hostalets de Balenyà el dia 7 d’agost de l’any 1916, va ser mort a la carretera de Vic el dia 28 de juliol de l’any 1936; Entre els servents de Déu, també hi havia un religiós de l’Orde dels Fra Menors Caputxins: 1. Carmel de Colomés (Enric Salvà Ministral), nascut a Colomés (Girona) el dia 21 de març de l’any 1874, va ser mort a Valls el dia 25 d’agost de l’any 1936; Un altre grup va ser el dels Servents de Déu dels Missioners Fills de l’Immaculat Cor de la Beata Maria Verge (Claretians), dels quals són servents de Déu: 1. Sebastià Balcells Tonijuán, profés, nascut a la Fuliola (Lleida) el dia 3 de desembre de l’any 1885, va ser mort a la Serra d’Almenara el dia 15 d’agost de l’any 1936; 2. Antoni Capdevila Balcells, profés, nascut a l’Espluga Calba el dia 27 de febrer de l’any 1894, va ser mort a Vimbodí el dia 24 de juliol de l’any 1936; 3. Pau Castellà Barberà, profés, nascut a la Selva del Camp el dia 3 de maig de l’any 1861, va ser mort a Reus el dia 26 de setembre de l’any 1936; 4. Andreu Feliu Bartomeu, profés, nascut a la Selva del Camp (Tarragona) el dia 15 de setembre de l’any 1870, va ser mort a Reus el dia 26 de setembre de l’any 1936; 5. Jaume Mir Vime, prevere, nascut a Ciutadilla (Lleida) el dia 21 de desembre de l’any 1889, va ser mort a Tarragona el dia 22 de juliol de l’any 1936; 6. Frederic Vilà Bartrolí, prevere, nascut al Brull (Barcelona) el dia 3 de març de l’any 1884, va ser mort a Torredembarra el dia 11 de novembre de l’any 1936;

1. Alberto Joaquín (Alberto Linares de la Pinta) profés, nascut a Cheste (València) el dia 17 d’agost de l’any 1913, va ser mort a Castellonroi el dia 19 de març de l’any 1937; 2. Alejandro Antonio (Alejandro Arraya Caballero), profés, nascut a Monasterio de Rodilla (Burgos) el dia 30 de maig de l’any 1908, va ser mort a Tarragona el dia 31 de juliol de l’any 1936; 3. Alexandre Joan (Fermí Gellida Cornelles), profés, nascut a Benicarló (Lleida) Castelló, el dia 6 d’octubre de l’any 1889, va ser mort a Vinaròs el dia 18 d’agost de l’any 1936; 4. Alfeo Bernabé (Bernabé Núñez Alonso), profés, nascut a Santa María del Invierno (Burgos) el dia 11 de juny de l’any 1902, va ser mort a Tarragona el dia 31 de juliol de l’any 1936; 5. Anastasio Lucas (Lucas Martín Puente), profés, nascut a Quintanilla del Coco (Burgos) el dia 20 de setembre de l’any 1908, va ser mort a Tarragona el dia 19 de setembre de l’any 1936; 6. Andrés Sergio (Andrés Pradas Lahoz), profés, nascut a Lahoz de la Vieja (Terol), el dia 30 de novembre de l’any 1908, va ser mort el dia 19 d’agost de l’any 1936; 7. Ángel Amat (Maximinino Pérez Fiero), profés, nascut a Alfén (Saragossa) el dia 21 d’agost de l’any 1905, va ser mort a Tortosa el dia 1 de setembre de l’any 1936; 8. Àngel Fèlix (Modest Godó Buscató), profés, nascut a la Selva de Mar (Girona) el dia 12 de gener de l’any 1879, va ser mort a la Canonja (Tarragona) el dia 28 d’agost de l’any 1936; 9. Antonio Egidio (Alejandro Egidio Monforte) profés, nascut a Mosqueruela (Terol) el dia 3 de febrer de l’any 1903, va ser mort a Mosqueruela mateix el dia 22 de setembre de l’any 1936; 10. Arístides Marc (Pedro Cano Cebrián), profés, nascut a Villalba de los Morales (Terol) el dia 1 de juny de l’any 1901, va ser mort a Benicarló el dia 12 d’agost de l’any 1936; 11. Arnald Ciril (Joan Font Taulat), profés, nascut a Vilademat (Girona) el dia 1 de juliol de l’any 1890, va ser mort a Lleida el dia 23 de juny de l’any 1937; 67


12. Augusto María (Miguel Arsenio Merino) profés, nascut a San Cebrián de Mudá (Palència) el dia 12 de desembre de l’any 1894, va ser mort al Catllar (Tarragona) a principis del mes d’octubre de l’any 1936; 13. Benilde Josep (Francesc Casademunt Ribas), profés, nascut a Llofriu (Girona) el dia 7 de febrer de l’any 1872, va ser mort a Tarragona el dia 26 d’agost de l’any 1936; 14. Benet Joan (Joan Baptista Urgell Coma), profés, nascut a Villalba dels Arcs (Tarragona) el dia 5 d’octubre de l’any 1906, va ser mort a Alcolea del Pinar el dia 7 d’agost de l’any 1936; 15. Buenaventura Pius (Pío Ruiz de la Torre), profés, nascut a Fresno de Rodilla (Burgos) el dia 9 de juliol de l’any 1909, va ser mort a Tortosa el dia 1 de setembre de l’any 1936;

25. Félix Adrián (Francisco Vicente Edo), profés, nascut a Mosqueruela (Terol) el dia 31 de juliol de l’any 1903, va ser mort a Mosqueruela mateix el dia 22 de setembre de l’any 1936; 26. Fulbert Jaume (Jaume Jardí Vernet), profés, nascut a Vandellòs (Tarragona) el dia 7 de maig de l’any 1901, va ser mort als afores de Vandellòs mateix el dia 10 d’agost de l’any 1936; 27. Gilbert de Jesús (Josep Boschdemont Matjavila), profés, nascut a Cassà de la Selva (Girona) el dia 11 d’agost de l’any 1880, va ser mort a Torredembara el dia 11 de novembre de l’any 1936; 28. Honorio Sebastián (Sebastián Obeso Alario), profés, nascut a Azoña (Palència) el dia 12 de desembre de l’any 1910, va ser mort a Tarragona el dia 19 de setembre de l’any 1936;

16. Claudio José (Manuel Mateo Calvo), profés, nascut a Aliaga (Terol) el dia 5 d’octubre de l’any 1902, va ser mort a Tortosa el dia 1 de setembre de l’any 1936;

29. Hug Bernabé (Francesc Trullén Gilisbarts), profés, nascut a Roquetes (Tarragona) el dia 20 de gener de l’any 1895, va ser mort a Tortosa el dia 1 de setembre de l’any 1936;

17. Climent Adolf (Climent Vea Balaguer), profés, nascut a la Jana (Castelló) el dia 5 de juny de l’any 1898, va ser mort al cementiri de Sant Mateu (Castelló) el dia 15 d’agost de l’any 1936;

30. Jacint Jordi (Josep Camprubí Corrubí), profés, nascut a Palmerola (Girona) el dia 22 de febrer de l’any 1888, va ser mort a la Canonja (Tarragona) el dia 28 d’agost de l’any 1936;

18. Clemente Faustino (Germà José Fernández Sáenz), profés, nascut a Logronyo el dia 6 d’abril de l’any 1915, va ser mort a Tarragona el dia 19 de setembre de l’any 1936;

31. Jenaro (Mariano Navarro Blasco), profés, nascut a Tortajada (Terol) el dia 5 de desembre de l’any 1902, va ser mort a Torredembarra el dia 11 de novembre de l’any 1936;

19. Daniel Antonio (Nicolás Rueda Barriocanal), profés, nascut a Quintanavives (Burgos) el dia 10 de setembre de l’any 1894, va ser mort a la Canonja (Tarragona) el dia 28 d’agost de l’any 1936;

32. Justí Gabriel (Gabriel Albiol Plou), profés, nascut a Peníscola (Castelló) el dia 23 d’abril de l’any 1910, va ser mort a Peníscola mateix el dia 12 d’agost de l’any 1936;

20. Eladio Vicente (Cesario España Ortiz), profés, nascut a Pancorbo (Burgos) el dia 25 de febrer de l’any 1886, va ser mort a la Canonja (Tarragona) el dia 28 d’agost de l’any 1936;

33. Lleó Joaquim (Joaquim Pallerola Feu), profés, nascut a la Seu d’Urgell (Lleida) el dia 2 de juliol de l’any 1892, va ser mort a Tortosa el dia 1 de setembre de l’any 1936;

21. Elies Paulí (Xavier Pradas Vidal), profés, nascut a Culla (Castelló) el dia 20 de març de l’any 1886, va ser mort a la Canonja (Tarragona) el dia 28 d’agost de l’any 1936;

34. Lluís Albert (Ildefons Albert Flos), profés, nascut a Benicarló (Castelló) el dia 26 de febrer de l’any 1880, va ser mort Benicarló mateix el dia 15 d’agost de l’any 1936;

22 Elm Miquel (Pere Sisterna Torrent), profés, nascut a Llagostera (Girona) el dia 21 de març de l’any 1868, va ser mort a Tarragona el dia 26 d’agost de l’any 1936;

35. Magí Pere (Francesc Salla Saltó), profés, nascut als Omells de na Gaia (Lleida) el dia 3 de setembre de l’any 1918, va mort a la Juncosa (Lleida) el dia 30 de juliol de l’any 1938;

23. Exuperi (Miquel Alberto Flos), profés, nascut a Benircarló (Castelló) el dia 12 de novembre de l’any 1881, va ser mort a Castelló mateix el dia 15 d’agost de l’any 1936; 24. Faust Lluís (Josep Maria Tolaguera Oliva) profés, nascut a l’Escala (Girona) el dia 14 de març de l’any 1904, va ser mort a Tarragona el dia 26 d’agost de l’any 1936; 68

36. Marciano Pascual (Pascual Escuín Ferrer), profés, nascut a la Hoz de la Vieja (Terol) el dia 30 de març de l’any 1907, va ser mort a Tortosa el dia 19 d’agost de l’any 1936; 37. Nicolás Adrián (Juan Pérez Rodrigo), profés, nascut a Rescatón (Saragossa) el dia 27 de gener de l’any 1914, va ser mort a Tarragona el dia 19 de setembre de l’any 1936;


38. Rafael Josep (Patrici Gellida Llorach), profés, nascut a Benicarló (Castelló) el dia 16 de març de l’any 1871, va ser mort a Benicarló mateix el dia 18 d’agost de l’any 1936. Els qui completen la llista són els servents de Déu Germans del Tercer Orde Carmelità per a l’Ensenyament: 1. Julio Alameda Camarero, nascut, a Castrozeniza (Burgos) el dia 28 de maig de l’any 1911, va ser mort a Torredembarra el dia 11 de novembre de l’any 1936; 2. Lluís Domingo Oliva, nascut a Reus (Tarragona) el dia 11 de gener de l’any 1892, va ser mort a Torredembarra el dia 11 de novembre de l’any 1936; 3. Isidre Tarsà Giribets, nascut a Fontanet (Lleida) el dia 3 de febrer de l’any 1866, va ser mort a Torredembarra el dia 11 de novembre de l’any 1936; 4. Bonaventura Toldrà Rodon, nascut al Pla de Sant Maria (Tarragona) el dia 31 de març de l’any 1896, va ser mort a Torredembarra el dia 11 de novembre de l’any 1936. La mort d’aquests 147 servents de Déu, el poble cristià sempre l’ha tinguda com un martiri autèntic. Per la qual cosa des del dia 28 d’abril de l’any 1952 fins al dia 29 de maig de l’any 1959 va tenir lloc a la cúria arxidiocesana de Tarragona el Procés Informatiu sobre el martiri dels servents de Déu, l’autoritat i validesa jurídica del qual va avalar la Congregació per a les Causes dels Sants, amb decret del dia 4 de desembre de 1992. Feta la Positio, en la forma ordinària, el dia tres de juliol de 2011, es va celebrar una reunió extraordinària de teòlegs consultors, en què es va

examinar el caràcter martirial de la mort dels servents de Déu i es va arribar a una conclusió favorable. Els pares cardenals i bisbes en la sessió ordinària del dia 5 de juny de l’any 2012, que vaig presidir jo mateix, cardenal Angelo Amato, van reconèixer que els esmentats servents de Déu van patir martiri vertader per odi a la fe per manifesta fidelitat a Crist i a l’Església. Informat de tot el que precedeix pel subscrit Cardenal Prefecte, el summe pontífex Benet XVI, aprovades les conclusions que li han estat presentades per la Congregació per a la causa dels sants, amb data d’avui ha declarat que Consta el martiri i la seva causa referent als servents de Déu Manuel Borràs Ferré, bisbe auxiliar de Tarragona, i Agapit Modest (civilment Modest Pamplona Falguera), de l’Institut dels Germans de les Escoles Cristianes, i als CXLV companys, en el cas i a l’efecte a què es fa referència. El Summe Pontífex va disposar de fer públic el present decret i d’incorporar-lo a les actes de la Congregació per a les causes dels sants. Roma, dia 28 de juny de l’any del Senyor 2012. Angelo Card. Amato, S.D.B., prefecte Marcello Bartolucci, arquebisbe tit. Mevaniensis, secretari

69


Algunes coses que cal saber sobre la Beatificació dels màrtirs del segle XX a Espanya Tarragona 13 d’octubre de 2013 Les preguntes podrien ser moltes més, però es tracta d’una petita introducció per aclarir alguns conceptes. – Quin és el motiu d’aquesta Beatificació? El Pla Pastoral de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE) recull com una de les grans accions, inscrites en l’Any de la Fe, la beatificació de màrtirs del segle XX a Espanya. En aquest Pla es recorden les paraules de Benet XVI quan, precisament en convocar l’Any de la Fe, va assenyalar que «per la fe, els màrtirs van lliurar la seva vida com a testimoni de la veritat de l’Evangeli, que els havia transformat i fet capaços d’arribar fins al més gran do de l’amor amb el perdó als seus perseguidors». – Qui organitza una cerimònia de beatificació? L’organització correspon a la Secretaria General de la Conferència Episcopal Espanyola a través de l’Oficina per a les Causes dels Sants de la Conferència Episcopal Espanyola, amb la col·laboració de la diòcesi amfitriona. – Per què es va escollir Tarragona? L’Església de Tarragona té una gran tradició martirial que es remunta als primers temps del Cristianisme. Màrtir va ser sant Pau, qui va difondre el missatge de la Bona Nova des de la ciutat; màrtirs van ser els sants protectors de la mateixa, Tecla i Magí, però, són els sants màrtirs Fructuós, bisbe, i sant Auguri i sant Eulogi, diaques, qui obren i marquen la tradició local. D’altra banda, més d’una tercera part dels futurs nous beats pertany a la Causa de Tarragona. – Qui és un màrtir? En la tradició cristiana s’ha considerat que un «màrtir» era una persona que moria per la seva fe religiosa, i en molts casos era torturada fins a la mort. En moltes ocasions assimilem «màrtir» als màrtirs cristians dels tres primers segles, els qui van ser assassinats per les seves conviccions religioses. No obstant això, hi ha hagut més màrtirs cristians al segle XX que en el conjunt dels dinou segles anteriors. Cal assenyalar que en el nostre segle XXI segueixen les persecucions religioses, la majoria amb els cristians com a víctimes. 70

– Per què aquesta denominació de «Màrtirs del segle XX» i no una altra? Nombrosos estudiosos del tema sostenen que quan a les víctimes -en el cas que ens ocupa-se’ls crida «màrtirs de la guerra civil», s’estan manipulant els termes. La guerra civil és el context sociopolític en què es produeix la mort de la majoria, però ells són víctimes, no d’una guerra civil, sinó d’una persecució religiosa, que són dos conceptes totalment diferents. – Per què es beatificarà a aquestes persones i no a altres? Com a víctimes d’una «persecució religiosa» i per considerar que la violència sistemàtica exercida contra les persones membres de l’Església catòlica, ho va ser en condició de tals. Els van matar «in odium fidei» (per odi a la fe) pel sol fet que eren catòlics, ja fossin religiosos o laics, i no van voler apostatar de la seva fe per salvar la vida. En una contesa o en una revolta moren moltes persones, però no totes moren «a causa de la seva creença religiosa» i aquesta és la diferència. – Què és un beat? A l’Església catòlica, un beat (abreujat com B. o BT/a) és un difunt les virtuts han estat prèviament certificats pel Papa i pot ser honrat amb culte. El terme beat significa literalment feliç (del llatí beatus), o benaurat en sentit més ampli, al·ludint a la creença que aquesta persona està gaudint del paradís. La consideració de beat constitueix el tercer pas en el camí de la canonització. El primer és servent de Déu, el segon, Venerable, el tercer, Beat, i el quart, Sant. – Com s’arriba a beat? Per la beatificació d’un màrtir és suficient la declaració oficial del seu martiri per part de l’Església, per això no cal ni el procés de virtuts heroiques ni tampoc el miracle, que, en canvi, s’exigeix per a la beatificació d’una persona morta per causes naturals. – Qui pot obrir un procés de beatificació? El Bisbe de la diòcesi a la que hauria pertangut el màrtir.


– Quines són les fases d’un procés o causa? Primer hi ha la fase probatòria, és a dir, l’esbrinament o prova que jurídicament es fa d’alguna cosa, en aquest cas de les circumstàncies que van envoltar tot el relatiu al martiri i el màrtir. Un cop acabada la fase probatòria, es redacta un document en el qual s’examinen les dades recollides (l’anomenada positio) i s’envien totes les actes a la Congregació per a les Causes dels Sants. – Quin és el pas següent? Si la causa de beatificació se segueix per via de martiri, no es procedeix a la declaració de Venerable. Com s’ha dit anteriorment, per a la beatificació dels màrtirs no és necessari el procés del miracle. Un cop aprovada la ponència pels dos grups -Comissió de Teòlegs i Congregació de Cardenals i Bisbes- es presenta al Sant Pare, el qual, si ho estima convenient, procedirà a promulgar el Decret pel qual s’aprova el martiri del servent de Déu , i ordenar la seva beatificació. – Es coneix el nombre de les persones a beatificar? Finalment seran 522 màrtirs de tot Espanya, dels quals 294 són de causes incoades a les diòcesis de Barcelona (35 màrtirs), Lleida (97 màrtirs), Tortosa (15 màrtirs) i Tarragona (147 màrtirs). En aquestes causes hi ha les de dos bisbes màrtirs, el Bisbe de Lleida Salvi Huix i el Bisbe Auxiliar de Tarragona Manuel Borràs. – Per què s’ha trigat tant en aquestes beatificacions? Una causa de beatificació és, en general, un procediment llarg i complex. Cal contrastar molts testimonis, proves, etc., Ja que es tracta d’una cosa

molt seriosa i que, conforme a dret, s’ha de fer amb el màxim rigor. D’altra banda, la de Tarragona va ser una de les primeres Causes de beatificació presentades a la Santa Seu, però, per diverses raons, la causa es va paralitzar diverses vegades i per això han passat més de 50 anys des de la seva introducció. – On se celebrarà la cerimònia? La cerimònia de Beatificació tindrà lloc al Complex Educatiu Tarragona. – Què pot oferir Tarragona a aquests pelegrins? Una de les principals raons per visitar la ciutat la constitueixen els seus vincles amb el Cristianisme Primitiu. Curiosament, els seus principals monuments estan relacionats -d’una manera o d’altra- amb els avatars de la fe en Jesucrist. El mateix pot dir-se de moltes de les poblacions properes. Sense necessitat de sortir de Tarragona els possibles pelegrins poden trobar, en un itinerari que uneix pietat i història, una ruta que permet seguir els peripècies del primer Cristianisme. Aquesta Ruta dels primers cristians te diverses fites, vinculats amb la predicació de la Bona Nova i amb els protomàrtirs: 1) la capella de Sant Pau, 2) Museu Bíblic Tarraconense, 3) Catedral, 4) l’Amfiteatre, 5) el Fòrum de la Colònia, 6) la Necròpolis paleocristiana, 7) la Basílica del Parc Central, 8) i Centcelles. – On és pot obtenir més informació sobre aquest esdeveniment? Mitjançant la pàgina web de l’Arquebisbat de Tarragona www.arqtgn.cat i a través de la pàgina web oficial de la Conferència Episcopal Espanyola www.beatificacion2013.com

INSCRIPCIONS Persones o grups de l´arxidiòcesi de Tarragona Per assistir a la cerimònia de beatificació cal inscriure’s a la parròquia. El rector ho comunicarà a la Delegació diocesana de les causes dels sants de l´Arquebisbat de Tarragona i es formalitzarà la inscripció. http://www.arquebisbattarragona.cat

Persones o grups de fora de l´arxidiòcesi Cal omplir el formulari d´inscripció habilitat a la pàgina web oficial de la Beatificació de l´Any de la fe de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE) http://www.beatificacion2013.com

71


Església de Tarragona n.275  

Edició especial en motiu de la Beatificació de l'Any de la fe a Tarragona

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you