Mil i un bars contats

.

.

s

a r b s n c o u nta i il t M V i n t - i - s e t r e l at s

Edici贸 a cura de Juan Gonz谩lez Soto Fotografies de Genoveva Seydoux

Mil i un bars contats Vint-i-set relats Edita: Arola Editors

Polígon Francolí, parcel·la 3 43006 Tarragona arolaeditors.com

Febrer del 2013 © d’aquesta edició: Arola Editors © dels contes: els autors © del preàmbul: Juan González Soto © de les fotografies dels bars: Genoveva Seydoux Les fotografies dels bars xxx han estat cedides per xxxxLa fotografia del bar Il·lustració i disseny coberta: Llorenç Brell Batalla Impressió: Gràfiques Arrels ISBN: 978-84D.L.: T- /2013

Preàmbul

Bària literatura

Converses, imaginacions, amistats efímeres o duradores, invencions inútils i de qualsevol manera o indispensables, amors de pas o d’altres allargassats, projectes i promeses que es dissipen només deixar la barra o que mai s’obliden, converses infinites… Per a tot això, i per a més —Els punts suspensius vaticinen el que és il·limitat—, hi ha ocasió als bars. I també, és clar, hi cap la literatura, també les ficcions, com les que s’apleguen en aquest llibre i que aquesta pàgina, amable i atent lector, a continuar llegint convida.

Faré una confessió. El moment és oportú i el lloc idoni. Parlaré d’un desig molt antic: He somiat amb un llibre que conté una infinita seqüència d’escenes successives a bars diferents. Els bars construïts de paraules, fets d’imaginació, únicament existeixen a la literatura, a les pàgines dels llibres. Crec que aquest seria una mena de nou El libro de arena (1975), encara que jo escolliria un títol menys inquietant i més didàctic: Llibre de bària ficció. Seria, com l’altre, un llibre il·limitat, i encara que seria possiblement infinit, seria infinitament visitable: La Fontana de Oro (1870), Tari-Bari (1939), El Aeroplano (1954), Berna (1961), El Columba (1962), Tropicana (1964), El Gato Negro (1966), La Catedral (1969), Alaska (1973), Hawai (1976), La Coupole (1983), La Granota (1985), Capudre (1986), Cafè del Moll (1988), Silvia i Zúrich (1996), Lolita’s (2005)… La llista és allargadament infinita, i ampliable infinitament.

Però aquest llibre amb el qual alguna vegada he somiat, encara que és un llibre possible, no és un llibre editable: Presentat en un sol volum, seria, de tan gros, inacceptable, i en una col·lecció de volums seria, encara que igualment extens, infinitament ampliable. ¿Quin lector toleraria una sèrie de volums col·leccionables, de la qual sap,

com a punt de partida, que és il·limitada? He somiat amb aquest llibre, però, de seguida, he despertat. En el fons, també en la forma, és preferible que aquell Llibre de bària ficció el construeixi el lector, que el confeccioni sota la responsabilitat del seu gust, o sota les imposicions del seu destí de lector irredempt. Aquesta és la literatura més vertadera, i l’única admissible: És el lector qui habita el seu particular laberint de lectures, i hi camina, com pot, sempre fill de l’atzar i de la casualitat.

Després d’oblidar-me d’aquell Llibre de bària ficció, neix aquest altre, aquest que també podria ser un llibre infinit —El seu títol, Mil i un bars contats, ho suggereix— però que no ho és, d’infinit.

Tan sols és un petit acte de malenconia, i una invitació a caminar per una ciutat poblada d’invencions i de records. També és un humil acte literari: Aproparà el lector fins a aquell estrany lloc en què el que és real i el que és inventat avancen de la mà. Converses, imaginacions, amistats efímeres o duradores, invencions inútils i de qualsevol manera o indispensables, amors de pas o d’altres allargassats, projectes i promeses que es dissipen només deixar la barra o que mai s’obliden, converses infinites…

Juan González Soto

29 d’octubre de 2012

Taula de bars, contes i autors

As Crechas, La trobada, Mireia Solé Vives 11 Buenos Aires, Llobes, Agnès Martí Budesca 17 Charlie, Marginalàndia, Ferran Gerhard 27 Coimbra, Segon pis, llotja tercera, Anna Vila Fernández 39 Cooperativa Obrera Tarraconense, Viatger de pas, Juan González Soto 51 Cortijo, La solució Nahlin, Lluís Balart 59 El Candil, Mala puta, Xavier Chamorro 69 El Molí, Nit de Reis, Marina Massaguer Comes 77 El Pati, L’hora del pati, Josep A. Sierra de Antonio 85 Gallego, Nicole, Sebastià Poy Alegret 95 Gran Penya Barcelonista, Un gust incomplet que se m’arrapa, Joan Cavallé 103 Ideal, El vol, Esteve Masalles 113 La Cebolla, Territorio comanche, Jordi Masalles Feliu 123 La Rosa, Cafè amb records, Guiomar Sánchez Pallarés 133 Las Flores (Piquirrasqui), La parada dels monstres, Amador Sandaño 141 Las Pirámides (Las Palmeras, El Egipcio), Anada a l’antiga, Tomàs Carot 151 Le Fou, Pierrot, José M. Gavilán 161 Los Romeros, La daga de la Malibran. Fulletó, Quim Besora 169 Mesón Andaluz, En aquest bar, Carmen Gómez Cruz 177 Mesón del Vino, Tàrak Ona, Napi 187 Moto Club, Doctors té l’església, Antoni Tur Ferrer 197 Negresco, Aixopluc, Cinta Ramón Solé 207 Pallars, Visiti el submón, Sergi Xirinacs 217 Radio Clash, Era de nit i plovia, Juan Carlos Elijas 227 Rufí, Bélmez, Pepe Gómez “Moluco” 241 Sant Jordi (L’Avió), Hic non fidit (Ici, pas de crèdit), Jorge Acebo Canedo 249 Speed, En un obrir i tancar d’ulls, Núria Gondolbeu Solé 263

.

BAR

As Crechas

La trobada La frescor latent d’aquests dies d’octubre ha sortit al carrer amb tota la seva esplendor. Ja es flaira l’olor de les fulles que cauen fent malabarismes fins a arribar a terra, el reclam d’un entorn atent als colors marronosos que et transporta al recloïment.

Tot i així, sembla que el sol vulgui apaivagar l’aire que s’insinua davant d’una tardor expectant.

Només entrar a la plaça del Fòrum esclata una remor de veus que acompanyen un bon vermut de diumenge. La Violant comença a veure cercles de persones que envolten taules. I més taules, i més xiquets, i més pares, i més cotxets, i més joves, i més xivarri, i més…

Mira a dreta i a esquerra amb actitud activa, de cerca i cala, i de cop, s’atura el temps, la fressa i l’amplitud visual, i tota l’atenció es reserva i se centra en un punt. Entre cada detall de les ruïnes que es conserven del fòrum provincial hi veu passar uns records, una nena jugant a pilota, una bicicleta de rodetes, un genoll pelat de caigudes, una esgarrapada…

La Txell ja és aquí. Però l’espera asseguda en una taula de la terrassa del bar del costat, mentre ella va acumulant records en una sola visió que es retroba en la dona que és ara, una jove adulta.

Tot de taules de fusta, un rètol amb nom d’unes bruixes de la mitologia gallega, una bruixa de roba ajaguda damunt d’un piano a l’entrada que et convida a observar-la, unes escales que et transporten a una atmosfera lluminosa més tènue, un ambient acollidor. Però és el migdia, i avui la quedada obliga a fer el vermut sota el sol resplendent. As Crechas és un bar idoni per trobar-se i parlar del que ha motivat aquesta cita.

—¿Ets la Txell?

11

Encara no saben com s’han pogut reconèixer de tants anys que fa que no es troben.

—Sí, ¿Violant?

—Jo mateixa.

Fa dies que s’escriuen correus electrònics. Després d’anys de no veure’s, es van buscar per compartir una història que totes dues coneixien amb elements ben vaporosos.

Tot va arrelar en una tesina. Se centrava en l’estudi social de les dones als anys vint i trenta del segle xx. A la Violant, mentre feia recerca per al seu treball, li van tornar a explicar aquella història que corria de boca en boca entre diferents membres de la seva família. Aquella excusa li va donar un cop de mà per entossudir-se més a descobrir l’entramat d’aquella anècdota familiar.

Una avantpassada seva, la María López, originària de Galícia, com les bruixes que donen nom a aquest bar, s’havia casat amb el seu avi. Era una mestra jove, elegant, amb qui va tenir la primera filla. Havia vingut a Tarragona de ben petita amb els seus pares i germans des de Galícia i ja s’havien instal·lat a la ciutat com uns tarragonins més.

Només expliquen que als vint-i-nou anys va agafar una infecció al queixal i, com que encara no havia arribat la penicil·lina, li va provocar una mort sobtada. La filla que va deixar, pràcticament, no l’ha recordat mai. L’avi de la Violant s’havia tornat a casar i d’aquesta relació havia tingut un segon fill, el pare de la Violant.

Per tant, el fil del qual havia de començar a estirar era el dels cosins de la seva tieta, filla de la primera dona del seu avi, descendents de la María López. Els seus cosins havien tingut fills, amb qui només s’havia vist en una edat molt primerenca.

Així, el motiu de la trobada era conèixer els seus familiars més propers que s’havien quedat a la ciutat, i començar a fer recerca.

La Violant i la Txell tenien la mateixa edat, per aquesta qüestió, i vivint a la mateixa ciutat, es podien haver conegut sense tenir el lligam dels pares. No eren família però sí que compartien història i parents.

12

Amb la Guerra Civil, les famílies de la Txell i de la Violant s’havien distanciat una mica, tot i que a la postguerra la tieta de la Violant (l’única filla de la María López) es va tornar a fer amb els seus cosins. Més endavant, els descendents ja no s’havien relacionat tant.

Per tant, ara calia saber més detalls de la vida d’aquesta dona, per poder-ne extreure la part essencial del que constituïa una personalitat avançada en el seu temps. Van anar gratant entre dietaris que la Txell havia pogut sostreure de l’arxiu de casa seva.

I van començar a llegir, a apuntar, i a llegir fins que el sol va anar girant i la zona de terrassa on s’estaven havia quedat ben obaga.

Els dietaris de la María López revelaven el que va estar a punt d’engegar en aquells temps convulsos. Amb les seves companyes mestres i bibliotecàries havien aconseguit fer trobades clandestines als últims anys de la dictadura de Primo de Rivera. Quan va arribar la República, ho van haver d’abandonar per un temps amb la intenció de reprendre-ho més endavant. Com que la vida d’aquell període de llibertat va durar tan poc, a l’hora d’engegar el seu projecte ja no ho van poder fer.

Havien construït una estructura associativa amb aires de sindicat que ambicionava tota una revolució cultural per aquella època. Havien projectat ensenyar espectacles de cabaret a les llibreries de la ciutat, fer tallers educatius perquè les mestres inculquessin els valors de la igualtat entre els més petits…

La Txell i la Violant van seguir llegint i prenent notes fins que aquella claror tardorenca es va apagar. As Crechas ja tancava. Ara només havien iniciat un procés que les portaria a recollir totes aquestes impressions en un llibre. Però per això encara quedava bastant de temps.

Mireia Solé Vives

13

BAR

Buenos Aires

Llobes A finals de l’estiu, que els meteoròlegs no paraven de repetir que era el més calorós dels últims vuitanta, la mare se’n va anar.

En tenia també vuitanta, d’anys, acabats de fer. Va venir amb la calor i amb la calor se’n va anar. I gràcies a la calor, i als anys, per fi vam poder caminar, les dues, a la mateixa alçada, física, si més no. Fins aquell estiu no va baixar dels talons de vertigen que havia portat tota la vida, talons de balladora de tangos i pasdobles, amb mitja de rejilla petitona i amb costura. I tall al mig, darrera la faldilla.

—Dos talls al costat, no, que fa de puta.

Agafadetes del bracet, cada tarda, ella amb flonjos kurapies i jo amb sandàlies esportives de goma, anàvem avançant, passet a passet, pel Moll de Costa, cap al relat de la seva joventut i, alhora, cap al seu escenari. En la immediata lluentor dels seus ulls en veure el barri i en l’intent de fer el pas un pèl més ràpid, hi llegia que la joventut s’escapa ràpid i no era qüestió de perdre’n ni una tarda.

Ens aturàvem en una zona zero del Serrallo. Sèiem en dos bancs enquibits entre la via, el nou parc infantil i la pista de petanca. Al cap de poca estona, apareixia la senyora Neus, abans Maria Neus. I ja no importava si una segona, tercera o qui sap quina riada, feta de progrés i modernitat mal entesa, havia deixat òrfena d’història la terra d’aquell espai tan estimat, el del Buenos Aires. Es transformaven, davant els meus ulls, en dues noietes, en sec entremaliades en sec marmanyeres, que navegaven de la picardia a la innocència, de la ingenuïtat a la malícia, per un mar de rialles. Jo les escoltava. Però, de tant en tant, encara que feia veure que llegia, viatjava també pels meus propis records.

La meva assignatura preferida, de petita, havia estat la geografia. M’agradaven els noms dels països i els jocs de colors de les 17

banderes als diccionaris en blanc i negre. Com n’estava d’orgullosa de portar sempre la bandera del Japó als genolls, un cercle vermell fet de crostes de caigudes. «¡Matxarrot!». Per això frisava per anar a fer encàrrecs amb el meu pare per tota Tarragona. No sé quina dèria comuna tenien els amos dels bars, en batejar-los amb noms llunyans com Baviera, Leman, Las Vegas, Montevideo… i més tard La Habana, Hollywood, Missouri, Manhattan… Però a mi em permetien, en veure les façanes, somiar que viatjava pel món sencer, sobretot a Amèrica. I en la frontera del barri, la meva duana: el Buenos Aires.

El primer Buenos Aires, barreja de xiringuito i pavelló oriental, filigrana de fusta i vidres de colors, l’havia destruït l’aiguat de Sant Lluc, la nit del 18 al 19 d’octubre de 1930. Dotze ofegats i pèrdues de milions de pessetes de plata. Del segon Buenos Aires, bastit al mateix lloc i quasi idèntic, és del que es nodrien les converses de la mare i la seva amiga. Que si l’àvia de la Neus era una sargento. Rialles. Que si l’àvia de la Neus, amb un petit defecte a la parla, li deia a la seva filla, quan s’entretenia amb les companyes: «¡Techina, a rentar plats!». Més rialles. Que si era el lloc de trobada per anar a l’estanc de la Magineta, el seu altre lloc de reunió, amb la Teresa del Tercio i la Rita de l’onclo Falet.

Més rialles…

Pel pont de la Petxina (Havia oblidat aquest nom), com una sobtada avinguda d’aigua, va baixar el record del primer amor.

Tot va començar a Casa José, el bar on feien els ous ferrats amb patates fregides més barats de tota Barcelona. Molts argentins, exiliats o no, freqüentaven les seves taules llargues i sorolloses. Sempre hi anava amb les meves inseparables companyes, Conchita i Pili. La primera, una autèntica doble de la llavors entronitzada miss, Amparo Muñoz, feia estralls entre els homes.

Imagineu-vos, quan els argentins de l’altra punta de la taula, en preguntar-li el nom, van sentir Petxina, tal i com denominen els argentins la part més femenina del sexe femení. D’aquí ve allò de «¡la concha de tu madre!», que no paren mai de repetir. Bé, la Conchita, com tenia xicot, i tan formal com ella, ja va deixar

18

clar, de bon començament, que amb ella no hi tenien res a fer.

La que sí que, arrel d’aquella trobada, es va passar nits i nits al Quilombo, un local petit i sempre abarrotat d’argentins amb guitarra, va ser la Pili, que jo diria que mai més hi ha deixat d’anar. De cop i volta, una veu de vellut em va fregar l’esquena: —¡Sós una loba!

Qui ho deia era una mena de Raulito, muda tota la estona del dinar, a qui els companys deien Capo amb tota la naturalitat del món. En una època en que totes arrossegàvem les flors de la roba pel terra, sobtava veure una paia vestida de fosc, amb polo negre i el coll aixecat. Jo, que no havia fet mai cap petó a cap noi, em vaig torbar tant que la petxina se’m va obrir com si l’estiguessin saltant a la cuina. Li deien la Capo. No perquè fos la jefa, que ho era. L’anomenaven així perquè es deia Caporicci, Catalina Caporicci. Encara que ella volia que li diguessin la Cati, ningú no ho feia. És en la única cosa que, com vaig anar veient, no l’obeïen.

Quan va saber que em deia Marina, a cau d’orella em repetia: —¡Sós una loba… de mar!

La tieta Llambrich, una altra veritable capo, em va posar el nom.

—¿Que no som de l’art de la Marina, nantrus?

Crec que se’n va penedir. Perquè encara que em feia vestidets per a les nines, la sentia, de tant en tant, dir fluixet, però amb energia: —¡Matxarrot! ¡Al meu barri sí que n’hi havia de llobes! No de mar, com aquells homes paveros, que tot el dia cridaven i renegaven. Eren llobes de costa. Lluitadores que en terra havien de cuidar tota la família i sortir fora de casa a guanyar el jornal. El peix, de matinada al mercat. O al salat, fins que les mans coguessin. O remendant, a sol i serena. Llobes que s’ajudaven les unes a les altres. Perquè si Hobbes va afirmar que l’home era un llop per a l’home, mai cap savi ha dit que la dona sigui una lloba per a una altra dona. Encara que de Bettes Davis amb ulls d’escata també n’hi ha. Tot s’ha de dir.

19

¡Llobes… de tota mena! Que, des de petita, ja m’havien agradat. La més elegant, la Rita del tio Esteve, que va obrir la primera boutique del barri. La Rosa, de la Granja Rosa, amb la pitrera sobreeixint-li sota el davantal, la més descarada. L’Amparo, de la merceria, omplint, amb precisió d’alquimista, les ampolletes de colònia a granel. La Llambrich, sirena avarada per la pòlio, amb la fresca rialla des del llit. I la més lloba de totes, sempre envoltada de fum d’home, que donava més aire de misteri als ulls verd maragda, la pell morena i el cabell negre com el carbó del moll. Era la Vic. L’estanquera de Voramar. De jove, s’havia escapat amb la seva amiga Maria Cinta, per ser artistes. Però les van anar a buscar. Temps més tard, la Maria Cinta es va casar amb un periodista, en Climent, i va acabar vivint al Caire. I la Vic, aquí a l’estanc, va acabar tenint un harem masculí per a ella sola.

Amb la Capo sortíem cada vespre de la Filmoteca del carrer de Mercaders, després de veure clàssics, moderns i postmoderns, i ens n’anàvem al final de la Rambla, a comprar noves joguines, de noves botigues, per jugar amb la negra flor. El nostre viatge, més ben dit el nostre únic viatge el vam fer a París. Jo volia conèixer la Passionària. En aquella època, per a mi, la més lloba de totes les dones. Vam fer cap al Congrés del Partit Comunista a l’emigració, no recordo en quin barri. Però La Passionària no la vaig poder veure perquè havia emmalaltit. A París vam voltar, i molt, buscant l’edifici on es va rodar L’últim tango a París, i tampoc el vam trobar. Malgrat això, després, amb el saxo de fons, del Gato Barbieri, rèiem imitant l’escena de llit del llop i la caputxeta, entre Marlon Brando i Maria Schneider. No importava qui fes cada paper.

La Capo no menjava mai carn. Deia que la carn d’aquí no tenia gust a carn, que de carn, només la de l’Argentina. I de peix, tampoc no en menjava. La nostra dieta alimentària i sexual estava feta, a banda de l’omnipresent mate, d’hortalisses, tant donava arrodonides o punxegudes, que amagàvem pels forats dels nostres cossos. ¡Sense mantega! No ens calia. ¡Crues! I, al moment, estovades per la nostra escalfor de volcà en erupció.

Em llepava tota, nua, em mossegava, em xuclava, i deia que ja 20

en tenia prou d’aliment, perquè la meva pell, la meva carn, tenia gust a mar i a sal. Que el clor de tantes piscines no havia pogut matar.

Gràcies a que el bacallaner de la part alta, finalment, va exiliar la meva mare i els seus fills a l’altra punta de la ciutat, passada la duana del Buenos Aires, i fet l’únic recorregut públic i motoritzat possible de la ciutat, el Náutico-Catedral, vaig descobrir nous horitzons.

Sobretot, amb en Samuel. Un home amb físic europeu, alt i prim, cabell curt blanc amb clenxa, d’una elegància esportiva, marcada, de tant en tant, per algun cocodril que lluïa al vestuari i que freqüentava cada tarda una de les tertúlies del Moto Club.

No se sabia ben bé de què vivia, encara que donava classes al club de tennis més selecte, i d’altra banda únic, de la ciutat. Formava part d’un trio (o d’un quartet, si comptàvem l’Assumpció, la companya del gran) format per tres germans: l’Agapito, que ha donat nom al nou sant, Agapito Bis, el Samuel i l’Alfred. ¡Quin Txèkhov no faria un bon dramaturg tarragoní, Els tres germans!

Amb jardí de llimoner inclòs. El llimoner que donava les millors llimones de la part alta, d’on es va penjar el germà petit.

—Aquesta nena, amb les espatlles que té, l’hauríeu de portar a nedar.

—¡Matxarrot! —Va dir, tot rient, la tieta Llambrich, quan li ho va comentar la mare.

Mentre l’acompanyava a collir llimones, o quan li aguantava els pinzells mentre pintava, en Samuel m’embolicava en tota mena de fantasies. Sobretot llunyanes. Ell havia viscut a Buenos Aires. No sabia ningú ben bé què és el que hi havia anat a fer, amb un amic, però sempre parlava d’aquella ciutat amb molta nostàlgia. El seu aire europeu, jo crec que li venia d’aquella ciutat americana, que ell retratava molt més cosmopolita que les grises ciutats espanyoles de postguerra.

—Un dia agafarem l’avioneta de la capella i anirem a que vegis la Casa Rosada. I en aquella plaça hi posarem una parada de gelats, mantecados, que son molt bons, perquè hi ha molts italians, a l’Argentina. Però haurem de comprar una nevera.

21

Avionetes en un beateri, quin reflex del caire surrealista de les seves converses. Però jo m’embadalia en sentir aquell nom de caseta de conte, la Casa Rosada, on ell deia que, en un balcó, més d’un cop, havia vist Eva Perón. ¡Com una santa!

La Capo no volia parlar de l’Argentina. Quan li preguntava, em posava el palmell de la ma als llavis i ja estava tot dit. Jo tampoc volia remoure el dolor, el record, o la seva enyorança. Perquè encara que fos la líder, també era tendra i es podia desfer com els gelats d’en Samuel a l’estiu austral.

Aquell estiu del nostre hemisferi, vaig haver de venir a treballar a la costa, a la turística, a la de temporada. La Capo se’n va anar amb els seus col·legues a Es Canar, a Eivissa, un mercadet d’artesania que, pel nombre d’argentins que hi aplegava, semblava un camp de refugiats a ple sol. A finals de setembre, quan jo encara treballava, se’n van anar a l’Índia a voltar i comprar tot de roba hippy per vendre-la als mercadets de Barcelona, a l’hivern.

No la vaig esperar. Vaig perdre el cul per una profe, casada, que em va enlluernar i que, als pocs mesos, em va deixar per la cangur. El seu xicot i jo vam plorar plegats una temporada, durant la qual jo em vaig amagar, tant com vaig poder, per vergonya, a fi que la Capo no em trobés. Va tornar a l’Índia i ja no la vaig veure mai més.

Durant tots aquests anys, com la meva feina era explicar a la gent què passava pel món, he viatjat molt. Però hi ha dos països que no conec. L’Índia i l’Argentina. Per por de trobar-hi algú.

I per vergonya de trobar-hi aquest algú. Malgrat tot, he anat a veure cada pel·lícula argentina que he vist a la cartellera i conec abastament el cinema argentí comercial i el nou cinema argentí.

La historia oficial, Nueve reinas, El abrazo partido, ¿Sabés nadar?

Sempre Buenos Aires. I en cada projecció, el record de la Capo més endins.

Torno a sentir la veu de la mare i l’amiga. S’entendreixen recordant la història d’amor del vell Socies, el de la ferreteria, i la noia alta, tan ben vestida, filla de pagesos, que la mare d’ell no volia per a nora. Es trobaven cada tarda, d’amagat, en una de les taules del Buenos Aires. ¿Perquè aquest nom? La Neus, tocada 22

del genoll i d’alguna altra part de la seva anatomia, diu que això ho sabria la tieta Teresina, la que vivia al camí de la Cuixa, però que fa poc es va morir. I amb ella s’ha emportat tot de secrets de bar a la tomba.

Aquest estiu de caceres monàrquiques d’elefants africans, estiu d’elefants blancs regalats pels malfactors de la crisi, talment antics reis de Siam, he vist l’ultima pel·lícula, Elefante blanco.

Entre la munió de gent de la desconeguda Ciudad Oculta, vila closa de misèria i de dolor, he vist uns ulls que conec. Uns ulls solidaris i vius, però cansats com els meus.

L’estiu més sufocant arriba a la seva fi i la mare ja no hi és.

Envoltada de records, no vull que aquest estiu s’acabi. La meva parella i sòcia, del bar situat entre el Fòrum i el Camp de Mart, on vaig recalar finalment, ja fa dos anys, ha fugit a Berlín, potser perquè no soc una lloba prou capitolina o capitalina per a ella.

Tant s’hi val. Tinc una última reina amagada sota els bitllets de la caixa del bar. Tinc un bitllet d’avió a Buenos Aires, que acarono cada nit en tancar el bar.

Aterraré a la plaza de Mayo, i des d’una cabina, si encara en queden en aquell país, trucaré al número de la Capo que m’han passat. Amb veu de tango, li cantaré que he tingut tota la vida el alma aferrada a un dulce recuerdo, que ha estat un soplo la vida, que encara tengo miedo del encuentro, i que sempre, sempre, se vuelve al primer amor.

I amb un últim zel, carnal i arravatat, li faré un udol de lloba madura.

—¡Auu! Agnès Martí Budesca

23

bar

Charlie

Marginalàndia Hi ha coses que recordem i potser mai no van ocórrer, però en el moment d’evocar-les succeeixen, cobren vida.

Harold Pinter

Agafà la copa de soberano amb les dues mans. Dissimuladament va observar els clients recolzats a la barra. Per sort l’ignoraven. L’única manera d’evitar que el conyac es vessés abans d’arribar a la seva boca, víctima de les tremolors matinals, era aferrar aquell calze amb fe de convers, amb ànima de perdedor, amb aura sacerdotal. Apurà el licor i en va demanar un altre. La coïssor a la gargamella li va permetre afusellar la covardia i baixar del tamboret. La comissaria de policia es trobava a unes passes.

Pagà i abandonà l’Àlex. Va xafar l’avinguda Colom. Entrà en aquell edifici modernista les entranyes del qual eren calabossos humits, budells de ciment armat i reixes rovellades. Es va dirigir al número que custodiava la porta. El coneixia. Es deia Epifanio.

Li va comentar que l’havia citat el senyor Alberto Bozal. Pujà al primer pis i colpejà amb els artells la porta d’un despatx, el regne d’aquell guripa. Sabia que el tenien agarrat pels collons, però ignorava què tramaven els de la bòfia i allò el torbava. El cabronàs feia rodar la fusca damunt la taula.

—Ves per on, si tenim aquí Dani el Camell. Bé, no ets ximple i et preguntaràs per què t’he cridat. Ets malparit però no idiota. Gentussa com tu podrien ser homes com cal si es deslliuressin del seus vicis. Ara creus que amb la democràcia tindràs un tracte d’altra mena, però nanu, seràs la mateixa merda, fems, tiu, una fastigosa escombraria.

—Senyor Bozal, perdonim, però no sé què vol de mi.

27

—Cap miracle. Necessito informació i tu me la pots proporcionar. No et costarà gaire.

—¡Si jo no sé res!

—Mira la gata maula. Vens caramels d’haixix a La Geganta, a La Habana, a La Cueva, al Charlie i, segons m’han detallat unes meuques amigues teves, al Zaragoza, al Fever, a La Cucaracha, a l’Europa i a La Madrileña. Et mous per la nit com un peix per l’aigua i, coses de la vida, em podràs ser útil. Faré el cec amb els teus negocis de degenerat però hauràs de pagar-me. És molt car fer passar bou per bèstia grossa.

—Si no tinc guita, no tinc diners. Estic eixut, sense blanques.

—Però ets observador i el que desitjo no són bitllets, sinó confidències. Necessito un xivato, un bocamoll.

—¿I si m’hi nego?

—No pots, paràsit, ets un mindunguis. Et donaré pel sac i acabaràs a la garjola. Si estimes el teu cul no t’agradarà que es converteixi en un abeurador d’ànecs, ¿veritat?

—¿Què he de fer?

—És fàcil. Hi ha una candidatura que es presenta a les eleccions, al Senat. La formen Federico Porta Vila, José Antonio Medrano Lozano, un pinxo, i Jeannie Behnke Anglade, una nimfòmana gorda, mig belga, a la que anomenen la Balena i que folla tant que ja té deu criatures catalanes, la molt santa —Bozal alçà la vista del paper on constaven els noms— Es reuneixen al bar La Rambla, al Máximo, a la Peña i al Charlie. Els tres primers locals estan controlats. Tu podries tafanejar al Charlie. S’ha ser un bandarra per no despertar sospites allí dins i, en aquesta assignatura, ets un cum laude, ¿no es diu així, ara, a la universitat de la plaça Imperial Tàrraco, que elogien rojillos com Antoni Pujol, Rafael Nadal, Pedro Heras, Vidal Alcover i Maria Aurelia Campmany, o sigui, les Majorettes del Kremlin? Porta és periodista i sembla bon noi. Ignoro per què s’ha rebolcat en aquesta fotgera. Però els altres dos, Medrano i la guiri, són bolets verinosos, ja m’entens.

Em poden provocar una intoxicació aguda.

Dani apurà un gintònic al San Siro i això que encara ni havia esmorzat. No va revelar a Bozal que la seva xicota, Eli, col· 28

laborava amb Medrano perquè el lema d’aquells contestataris era «La marginació al poder» i estava convençuda que lluitant era factible fugir de les clavegueres. Tampoc li va confessar que per a una cambrera d’una barra americana, del Club 777, situat al carrer Sant Francesc, ajudar uns que advocaven per legalitzar la prostitució, per despenalitzar l’homosexualitat, que reivindicaven la Coordinadora de Presos en Lucha (Copel) i que defensaven una Tarragona unida i solidària, sobirana pel damunt del centralisme de Barcelona, era enterrar els molts polvus que l’havien arnat malgrat només tenir vint anys. L’estimava i el fotia ser un delator, però no hi havia una altra sortida.

Al Charlie, en una taula a prop dels esgraons d’accés a la catacumba reservada als que volien ballar enganxats, hi havia Medrano, el grafista Guigui i el periodista Nando Gallart. Les transvestides Maruja, la Nancy i la Colorines amb el seu macarró Manolito feien sarau en un altre racó, un decorat tronat que el reporter Marto Martorell hauria qualificat d’esperpent màgic.

Guigui portava un logotip i unes propostes per a la campanya electoral, unes pàgines de publicitat destinades al Diario Español que, com a rotatiu de la cadena de los Medios de Comunicación Social del Estado, oferia espais gratuïts. S’hi va afegir Eli. Dani vigilava colldret des d’un tamboret i acariciava un cubata. Li era difícil escoltar la conversa dels aspirants a polítics, ja que sonava a ple volum “La moto” de Los Bravos. No va poder evitar tamborinar amb els dits al ritme de Quiero una motocicleta / que me sirva para morir / y quiero una camiseta / que lleve el número diez.

Es distragué pensant que li encantaria tenir una Montesa Impala. Era una espina clavada al cervell.

—Les paraules poden ser dinamita, xiquets. Cal redactar un manifest explosiu. Les nostres bales seran les lletres, com va proclamar Sonntag abans de tocar el dos a Suïssa. L’exemple és el tango, una bomba l’espoleta de la qual fou el lunfardo, l’argot que va revolucionar els ravals. Ray Bradbury exigia impactar, esclatar com una mina —Emfatitzava Medrano.

—Convencerem sorprenent. Per fer-ho he dissenyat una pàgina en blanc. Nando, el teu eslògan està molt bé, encertes 29

amb el rotund «Volem netejar i blanquejar Tarragona i les seves comarques». Tan sols hi afegirem «vota José Antonio Medrano i Jeannie Behncke, Independents de Tarragona». Els lectors veuran un gran espai lliure, verge, sense grillons tipogràfics, i dessota, en un extrem, a la dreta, perdoneu-me el contrasentit ja que venem rebel·lia, el text en miniatura i l’anagrama, la mítica Tau de Tarragona amb una A d’anarquia. La resta de polítics ompliran de frases i fotos, dibuixaran una bruta taca omnipresent i engendraran un afartament. Nosaltres serem distints, originals, futuristes. Dintre de quaranta anys, si algú ho veu, al·lucinarà —Etzibà Guigui.

Medrano agità la mà cap a Jordi Jaria i Ferran Gerhard, que acabaven d’entrar. Jaria feia la mili a Madrid, a Capitania General, fastiguejat de comptar suïcides a l’aqüeducte. Encara li feia mal Raquel i, possiblement per això, li tirava pels bigotis, li retreia a Ferran que s’hagués casat massa aviat. Li explicà que viatjant en el metro, quan anava cap a Malasaña, es va topar amb Xavier Esteve, que complia el servei militar al hospital Gómez Ulla i que tenia un superior enrotllat, un capità neurocirurgià, que l’anomenà ajudant degradant un brigada amb una sentència demolidora: «A Javier trátalo de usted porque es médico y tú eres un puto ATS». Va irrompre Tomàs Carot, treballador de la Cadena Ser i redactor de Mestral, una revista en la qual col·locava algun article el pluriempleat Gerhard. Es saludaren efusivament.

—Tomàs, ¿què fas per aquí?

—Currant. Aquesta tarda m’he assabentat que Fede Porta ha renunciat com a aspirant a senador. He de copsar el que opina Medrano. És un cop baix.

—Vinga, doncs, que l’obligació mana. Després, si en tens ganes, xerrem una mica i ens prenem un lumumba.

El Charlie es va obrir amb vocació de bordell de categoria, de paradís de bagasses amb prestigi. Els seus arcs d’estil romànic, de mig punt, i les seves parets abrigades per la moqueta eren el regne de l’amo, el senyor Navarro, àrbitre de fútbol del Col· legi Andalús, amb fama de colèric i la filla del qual, una bellesa, era l’amor somniat i inassequible que s’escapolia cada desper30

tar. Nando Gallart havia patit aquell jutge dotat de xiulet en els camps de terra dels campionats escolars. Un dia, després d’unes protestes per no assenyalar un penal, va suspendre el partit que el seu equip, el juvenil de La Salle, jugava contra el Seminari. Ara, el Charlie era un antre en el qual coexistien meretrius, proxenetes, delinqüents, intel·lectuals, estudiants, bohemis i noctàmbuls. Un volcà amb erupcions puntuals en el ventre, malgrat que la lava mai sobreeixia el cràter.

Uns minuts després Carot i Nando Gallart van demanar un conyac amb Cacaolat. Es van arrepapar junt a Gerhard i Jaria.

—Ferran, ¿coneixes Porta? —Indagà Carot.

—Sí, i tant. Vaig començar a treballar amb ell a Radio Popular de Reus, però abandonà l’emissora per un afer de faldilles. Un locutor mallorquí li va pispar la novia i deixà la nau, es va exiliar, va vendre Tarragona. No entenc per què s’ha ficat en aquesta història de Medrano. Cantava com un gripau llefiscós en un pastís de noces.

—Medrano està tocat i enfonsat. Fa més d’una setmana que Fede li ha dit que ha meditat i que no creu en el projecte. Que no tenen res a fer, res a sucar. José Antonio sosté que s’ha cagat a les calces, que ha actuat com un mocós malcriat i se sent ferit, traït.

—¿Seguirà endavant?

—Sí, és clar, Medrano no abandonarà. Però Fede era un valor afegit, un segell de racionalitat i ara es queda sol amb la Balena i es veu, com Moby Dick, envoltat per arponers sense pietat, implacables. Admet que es un leviatan amb la cua de fang.

Guigui es va sumar a la tertúlia. Alicia, una obesa transsexual, s’havia tret com cada matinada els sostenidors i mostrava orgullosa les seves mamelles artificials, de vaca cega, monstruoses.

Sota la minifaldilla naixien unes cuixes interminables, territoris cel·lulítics, dominis de la decrepitud. Ronqui, que domava ardors, consumia el seu cigaló de Terry mentre rumiava l’elogi de la casa de barrets que Medrano havia pescat en una entrevista a William Faulkner, qui jurava que la millor feina que mai va tenir fou la d’administrador d’un prostíbul, perquè és tranquil durant 31

el dia, moment ideal per crear i, a la nit, hi ha suficient activitat social per tal que l’artista no s’avorreixi.

Carot es va acomiadar. Al mati tenia programa de ràdio. Gerhard feia torn de tarda. A l’emissora reusenca, depenent de l’Arquebisbat de Tarragona, el que encenia el micròfon aquell mes era Carles Francino.

Guigui, emprenyat, reconegué que encara no havia cobrat els cartells i que el negoci amb Medrano i la catxalot de la seva sòcia podria resultar ruïnós. Com si revelés un secret, amb un murmuri de veu gairebé inaudible, va admetre que havia posat un grapat de duros en l’aventura, que havia avançat la pasta per a la contractació de Burt Lancaster, de Paco Mog Mog i de El Viejo per fer d’homes anunci. Ell confiava en Fede Porta, ja que era l’únic respectable, i si aquest baixava del tren en marxa temia no veure ni una moneda.

—¿Em pagaran? ¿Cobraré? —preguntà angoixat a Gallart.

—No ho sé, xec. Jo els he escrit octavetes i un mínim programa electoral i no he vist encara ni una pesseta. Però, cony, tu que treballes per a discoteques i sales de festa, ¿et corre molta pressa rebre els pocs calés que té aquesta parella?

—No, ninot. Però si no et fas respectar vens el teu futur i, llavors, sucumbeixes perquè només queden els malsons, el cordó umbilical que uneix desgraciats i pobres.

Medrano ordenà silenci. Sonava “Heureux”, del seu idolatrat Jacques Brel. Incorporà amb delicadesa Behncke, que trontollà perillosament, i van ballar. Es formà un cercle. Agustí Dimas, un altre assidu, aplaudí. Navarro, inflexible, apagà els llums. I va començar la diàspora.

Uns dies després, un radiant dimarts de febrer, Dani va trucar a Bozal des d’una cabina telefònica situada a la Rambla del Generalísimo per comunicar novetats. El poli estava content i el felicità perquè contribuïa a desarticular un altre contuberni. Ja al Moto Club, posà els ulls en el Diario Español. No sortia res de Medrano, però hi havia articles sobre Manolo Cervelló, d’Unión Nacional Española, i Pedro Francisco Peralta, d’Unión para la Libertad de Expresión, un parell de llistes al Congrés dels Dipu32

tats. Cervelló l’atemoria perquè era un fatxa amb pistola, mentre que Peralta, un linotipista, era legal i freqüentava el Tritón, un titànic embarrancat a la carretera de València.

Havia quedat amb Eli. Ella no sortia del llit fins al migdia.

Els seus amants de pagament la feien tranuitar. La jove, maquillada amb cura, estava molt seriosa, quasi compungida. Les seves pupil·les blaves, resplendents, no lluïen. Va tenir la sensació que alguna cosa no rutllava. Baixà la mirada. Es van asseure a la terrassa del Moto. Dani reclamà una cervesa i Eli un Martini amb glaçons. Els va servir Escolà. Pau escrutava des de darrere la barra.

—Dani, ahir vaig sopar al Pepito, i Epifanio, el seu propietari, deixà anar que no fa gaire vas ser a la comissaria i et vas entrevistar amb la pasma. No em digueres res. ¿De què vas? ¿Què maquines?

—Res, preciosa. Em van citar i vaig anar-hi. Tot arreglat —Improvisà sense convicció.

—¿Has fet algun disbarat? ¿Et cerquen?

—T’equivoques, no és això.

—Llavors, ¿què m’amagues? ¿Ets un espieta, un confi? ¿Busquinyes alguna cosa? ¿Has parlat de mi als balandros?

Dani sucumbí, es va derrotar. Eli era llesta i no podria donar allargues, marejar la perdiu. L’única solució per evitar que fugís del seu costat era desvelar-li absolutament tot i resar perquè entengués que l’havien deixat sense escapatòria i que no podia anar com una ovella a l’escorxador. Sospirà i va declarar que vigilà Medrano per ordre de Bozal. Que digué a l’inspector que aquell s’havia referit a bales, a explosius com la dinamita, a bombes i que havia portat a col·lació un individu que residia a Suïssa. Ella, lívida, s’aixecà, li va plantar una bufetada i sortí corrent tirant a terra una cadira. Dani havia callat que Bozal es va entusiasmar quan va fer-li esment de l’helvètic i que, excitat, bramà que un suís també va estar implicat en l’Exèrcit Popular Català, un dels escamots del qual va participar en els assassinats de José María Bultó i Joaquín Viola.

33

No va saber res d’Eli fins al diumenge. Va anar a veure-la al vespre al Club 777. Hi havia quatre gats. Era molt aviat per a la clientela més fidel. El local incloïa una gran barra que es corbava al costat de la porta i, al fons, coexistien diversos reservats separats del bar per unes cortines. L’enllumenat, si aquella penombra es podia anomenar així, tan sols permetia captar un somriure a un pam del rostre. Dotzenes de botelles de beuratges, alguns d’exòtics, presidien, com un altar etílic, aquella església de fornicadors. La va persuadir per a recollir-se en una de les cambres privades. Li costà dues consumicions, un whisky per a ell i una copa de xampany per a ella. Escoltaren muts “Till” i “Pledging mi love”, de Tom Jones. Amb “My way” es van abraçar.

—El que has fet és una barbaritat. ¿Per què ens vas retratar com a terroristes si sempre hem sigut pacifistes? ¿Com es pot fer una maldat tan roïna? Per a la policia ja no som els defensors de putes i marietes, sinó un perill públic, uns gàngsters als quals cal exterminar, anihilar.

—Nena, ho sento moltíssim. Una nit, al Charlie, discutíeu i jo estava una mica lluny. Vaig capturar algunes frases i em va semblar que Medrano parlava d’armament. Odio la violència.

—T’agraeixo que no m’hagis mentit. Convenceré José Antonio que ets un babau i que l’única manera de sortir d’aquest embolic és que signis una carta, que ell escriurà, detallant-hi el xantatge al qual et va sotmetre el corrupte d’en Bozal i fent-hi constar que et vas inventar les acusacions per tal que et deixessin en pau. Convocarà una roda de premsa i desmuntarà la difamació.

—Però a mi em crucificaran, em podriré a la cangrí.

—No, carinyu, abans que garli amb els periodistes marxarem a València. Allí hi ha Tània, una excompanya que la hi xupa a l’alcalde d’un poble de l’Albufera i que m’ha ofert feina. Hi anirem discretament i ells no et localitzaran. ¿Qui vols que em trobi a faltar a mi? Els grisos no saben que estem junts. Les acompanyants, les assistentes com jo ens deixem tocar el culet per molta tropa, no som la motxilla d’un únic soldat.

34

Eli i Dani, amb un parell de voluminoses maletes, van pujar al vagó del Talgo. Es van asseure d’esquena a la ciutat i en el cantó del mar. Entrellaçaren les mans. Al davant seu un home amb americana marró, pantalons de tergal negres, camisa blanca, corbata, un mostatxo de carbó i ulleres fosques com les que portava Franco, llegia el Diario Español. Sense desviar la vista de la pàgina, ofegà un crit. Eli es va esglaiar. El viatger la tranquil· litzà. Els aclarí que no s’espantessin, que tot era una collonada, que un banc havia comprat el Charlie, un bar de marranes de Tarragona i que el país progressava perquè els coits cedien el pas a comptes corrents i a valors borsaris. Afegí que ja no hi hauria tantes purgacions i que les finances eren el motor de la història i les vitamines que enfortien el sistema democràtic. Tornà a posar el nas en el periòdic. Eli donà un ràpid i suau petó als llavis a Dani i mussità: «No tinguis por, amor, tot es resoldrà. Ja veuràs com demà serà un altre jorn. I sortirà el sol».

Nota final: La nit electoral, el pas de l’u al dos de març de 1979, fou un badall interminable al Govern Civil de Tarragona. Les dades, els resultats, no arribaven. Res s’hi podia fer.

Sobtadament, va circular un porro entre els periodistes inactius.

Alguns li van fotre unes pipades. El canut va extingir-se quan el governador Robert Graupera ensumà intranquil. El seu cap de premsa, Antoni Penedès, es va fer l’orni. Les votacions al Senat no es van conèixer fins al dia següent. José Antonio Medrano va aplegar 1.792 sufragis i la Behnke, 1.624. Van quedar molt lluny del socialista Carles Martí, un espavilat de Reus, que en recollí 78.692. Però van superar Joaquim Cañellas, de Falange Española-Unidad Falangista, el lliberal Sabino Molina, el carlista Ruperto Ortega i el comunista Luis Zayas. La premsa es bolcà a cobrir aquells comicis històrics. Ningú no va creure oportú entrevistar Medrano. ¡Ah!, per cert, Federico Porta Vila va ésser designat senador de Tarragona tres dècades desprès, quan es deia Frederic, pel césar Josep Fèlix Ballesteros, alcalde de la ciutat.

Ferran Gerhard

35

bar

Coimbra

Segon pis, llotja tercera Perquè les ganes de fer-ho bé hi eren totes, una caterva d’amics i parents va omplir taules i racons de seguida. El fred que arrupia els carrers empenyia barra endins els clients, animats per l’escalfor de la gent i les rondes acumulades. Només qui en sap, de menjar, sap escollir i preparar vianda com se n’escolliria i se’n prepararia al Coimbra. I els amics ho agrairien. I n’hi hauria tants i de tan diferents com galindaines a les parets. Claus de ferro, ferradures, una romana, llums de ganxo, una flauta travessera i un acordió, pitxells, timons i sàrsies. I el més important: forcs d’alls i nyores per a les millors salses, guardades en secret per un cambrer d’ulls menuts i vius.

Al costat de l’Armengol parlaven del Nàstic. Al fons, tocant als serveis, un xiquet li passava mig d’amagat un vinil a una rosseta que no se’n va poder estar i se li va llençar al coll («¡Gràcies!

N’estic tant, del Joan Manuel»). Un paio amb accent anglès cantussejava “Sweet Caroline” al fill de l’amo, que se’l mirava ben distret darrere de la barra, mentre entrava el Sisco invitant totes les xiquetes a cervesa perquè ja li havia arribat la vespa.

Però ell, l’Armengol, no parlava amb ningú. Havia saludat el Jaume, un torrenc que de tant en tant venia a fer-li encàrrecs a una pastissera i que coneixia gràcies a les teles que li compraven per als decorats. Ja amb el vermut i els seitons al davant, havia demanat foc al xiquet de bordo de la Quela, que havia vingut a portar un altre sac de musclos («¡Xec, han fet curt!»). Esperava enmig de converses banals.

La darrera funció havia omplert el pati de butaques del teatre fins ben bé l’última fila i ella havia estat serena amb el paper de protagonista. Cap blanc. Només li va caldre la seva ajuda en un moment a l’última escena i allò l’inquietava, perquè potser algun dia ningú no el necessitaria mai més. I de l’ofici n’havia 39

fet la seva vida. De fet, feia més de cent anys que els Solé vivien per al Principal.

Son avi martiritzava el personal cada vegada que podia explicant que havia vist Les heures del mas des del tornaveu gràcies a l’enorme amistat que unia els Solé amb el gran Tutau, prodigi de l’escena catalana («Jo ben just caminava, llavors, però ja hi clissava»). Son pare, apuntador com l’avi («I així faràs tu, Armengol, si ets un Solé»), va morir dient-li al capellà el que havia de dir perquè, de totes totes, se li veia que era nou i no se sabia el paper.

Ell havia crescut allà, a la Rambla Vella, aprenent els misteris del món des de sota de l’escenari. Assegut al costat del pare, tancava els ulls quan les actrius més joves passaven per davant i regalaven aquella olor de sabó i roba resclosida als armaris. S’havia fet gran descobrint el tauló que ballava i deixava a la vista el camerino on es canviaven totes barrejades com llençols de la bugada.

Si trigava gaire més, farien tard. I no li convenia gens. S’entretenia pensant drames i comèdies per decorar amb cada andròmina del bar, però si l’herència de l’Armengol, propietats a banda, havia consistit en res sentimental, era sense cap mena de dubte les màximes de l’apuntador: puntualitat i discreció. I si algun dia s’oblidava de seguir-les, la mare, perruquera del teatre, li feia copiar un nombre sempre injust de vegades la notícia de Sant Antoni del 1867 sobre un mal dia del besavi, primer apuntador de la família.

Quan estava col·locant la sàrsia i el timó a Mar i Cel i al Cafè de la Marina, va entrar l’Amèlia i es va fer pas entre la gent fins al fons, on havien quedat.

—¡Hola! ¿Tinc temps d’un cafè? Fa una mica de fred.

—Un cafè, Pep —Va demanar aixecant el cap.

—¿No m’havies dit de quedar en un lloc discret?

—I ho és. L’inauguren avui, però conec l’amo perquè son oncle tocava la flauta a l’orquestra.

De tanta gent que hi havia, el cambrer no podia ni sortir de la barra. Li va demanar a un client que li passés el cafè a la noia.

40

—No em digui res, senyoreta, el plaer és meu i les gràcies de vostè.

—Gràcies —S’avançà l’Armengol, mirant-lo amb recel.

Ella somrigué amb els ulls tancats i va beure’s la tassa a glopets. Després de pagar i desitjar sort al propietari, van tirar pel mercat cap a la Guàrdia Civil. Silenci i nervis d’una estrena.

Quan van entrar a les dependències, van veure que la sala d’espera era plena de coneguts. Un guàrdia jove anava cridant gent per fer-la passar al despatx del fons. Acabat d’arribar a la ciutat i a l’idioma, va despertar més d’un somriure i una mirada compassiva dels que esperaven. Els més diligents ja feien números per fitxar-lo per al Tenorio.

El primer d’entrar va ser el senyor Monllau, empresari del teatre durant les tres últimes temporades. Quan li van preguntar per l’afer, va respondre apel·lant a la fidelitat a l’empresa i a la seva reputació de gestor honrat que mai no desviava ni un cèntim de la caixa. La seva relació amb el comptable de l’hospital («Al cel sia, pobre senyor Dalmau») era estrictament professional, fins al punt que es podria retransmetre a través dels llibres d’assentaments. El dia en qüestió havien parlat sobre l’entapissat de les llotges i la nova secundària, la neboda del capellà, l’Amèlia.

Sortint de la comptadoria, va rebutjar l’oferta per anar a fer el vermut perquè era dijous, i dijous la seva dona feia tonyina, la seva flaca. Calia ser puntual.

De fora no se sentia res. S’obrí la porta i el guàrdia civil cridà el mosso del cafè del costat del teatre, l’Enric Mallol. Quan s’aixecà del banc de fusta, es tragué la gorra amb les dues mans i, encongit, anà cap a l’interrogatori.

—A los buenos días.

—Buenus dias.

Suava tant, pobre Enric, que el sergent va manar obrir el porticó de la finestra malgrat el fred. Feia vint anys que els Mallol portaven el negoci. Era un lloguer però no els anava malament.

Si no hi havia funció atenia els músics quan sortien d’assajar. ¿I l’any que l’avi va decidir vendre mantecaus? Ell sí que la va encertar. Des de llavors, ningú no els passava la mà per la cara: 41

En un vespre en despatxava vint o trenta. La tarda del dia en qüestió, va veure el senyor Dalmau quan, després de dinar, anava cap a cal sogre a fer el cafè. Com que feia molta calor i, segons li va dir, li feia una mica de mandra anar a veure’ls, va fer temps prenent-se un licor. L’Enric li va servir un anís («Li baixarà el dinar i li aixecarà la moral, senyor Dalmau»). Ja no en va saber res més fins a l’incident.

Quan els altres van veure sortir l’Enric, van mirar-lo inquisitivament. Un pic va somriure, l’ambient va semblar relaxat per un moment.

El matrimoni Senill-Puig va estalviar-se la humiliació de sentir-se els cognoms pronunciats pel guàrdia. Van avançar-se als fets agafats de la mà com s’agafaven des de feia més de cinquanta anys. El dia que es van conèixer feien un dramón d’aquells d’abans, de capa i espasa. Ella hi havia anat amb sa cosina i ell amb els del nàutic. Després del tercer assassinat a l’escena, l’argument va deixar de tenir interès per tothom, però en especial per a l’Eli i el Quim, que s’havien vist. Des de llavors, i ja ha plogut, no se’n van perdre cap. La funció d’aquella nit, tampoc, clar. Des de la seva llotja no van adonar-se de res. De fet, no van saber del succés fins l’endemà i gràcies al diari («Si haguessin fet un nyap d’obra, com les que feien abans, sí que hi hauríem parat atenció. Però tot just aquell dia n’estrenaven una, i la novetat distreu»). Van sortir del despatx comentant la foto del sergent al davant del Real de Madrid i que allò havia anat més ràpid del que es pensaven.

Era el torn de la Glòria, filla del president de la confraria. Feia hores a casa del difunt i, a les nits, estudiava administració pública. Descriure-la ara seria perdre-hi el temps perquè cap bon retrat li hauria fet justícia. Sempre feia de protagonista. ¡I com se’n sortia! Tenia un no sé què, deien els de la primera fila. Dos bons no sé quès, deien els jovenots del paradís. Quan havia de passar els exàmens deixava d’actuar, i el públic ho lamentava tant com veure-la d’acompanyant al costat del Dalmau («La meva dona ha anat a veure sa germana a Cambrils i, clar, no perdré la butaca de l’abonament»). Com que era finals de juny, acabava d’exami42

nar-se i havia deixat aparcada la comèdia. Va explicar que com a favor especial el senyor Dalmau l’havia invitada al teatre, i ella no podia negar-li res, perquè gràcies a ell podia pagar-se els estudis («La nostra relació és com la d’un pare i una filla, sergent»).

Aquell dia nefast va acabar la feina a quarts de set i el senyor ja l’esperava a la saleta per marxar plegats al Principal. Es va canviar la roba i van sortir. A meitat de camí van haver d’aturar-se al Cafè París perquè ell no es trobava bé. La Glòria va pensar que era per la calor, així que li va demanar un got d’aigua fresca amb llimona. En entrar al teatre, va notar-li milloria, però intuïa que la xafogor que hi feia a dins, ple fins al capdamunt, no li faria bé («En feia tanta, de calor, que em vaig haver de treure les mitges a l’entreacte, sergent»). Amb el públic benemèrit distret amb les seves cames nues, va acabar el relat.

Quan l’actriu recitava el monòleg del segon acte, va veure que Dalmau s’arrepapava a la butaca i s’adormia («¿Vostè creu, sergent? ¿Feia el mateix quan jo actuava? ¿Vostè ho hauria tolerat tenint-me al costat?»). Va escriure-li una nota que els agents van trobar després a l’americana dient-li que deixava la feina i que ja es pagaria els estudis d’una altra manera. Va sortir del teatre per la porta del cafè i va anar cap a la pastisseria de la Mariona, a la bocacalle. Se li va fer fosc plorant. Llavors fou quan va venir l’Armengol i li va contar què havia passat.

Va assegurar-se de tancar la porta del despatx deixant-hi dins sergent i ajudant. Es va recol·locar la brusa i va oferir solemne reverència al públic de la sala d’espera. El sergent va enviar el noi a buscar la pastissera i va demanar als que quedaven que esperessin un moment. Mentrestant, va anar a veure el governador civil.

L’Amèlia, a qui ja li havia fet efecte el cafè, se sentia més reconfortada i mirava l’Armengol amb delicadesa («Ho faré bé, ¿oi?»). Ell va mirar que ningú de la caserna pogués sentir-los i va dir-li que ella sí que era glòria, la seva glòria beneïda, boqueta de pinyó.

El governador civil va donar preferència al sergent. Li va oferir conyac («Perdone, excelentísimo, pero estoy de servicio») i va fer-lo seure. El sergent li va preguntar per la nit d’aquell dijous 43

de final de juny. Un cabo l’havia vist a la seva llotja i, fins llavors, no havia arribat cap notificació de Govern Civil perquè s’investigués la mort del senyor Dalmau.

Dret davant d’un quadre amb la foto aèria de Los Castillejos i donant-li l’esquena al sergent, va dir-li que en aquesta vall de llàgrimes que és la vida, l’honor és l’únic que queda per defensar.

Un home no és un home si no té honor. I un militar («Querido sargento, amigo, si me lo permite») ha de procurar-ne el manteniment. Li va demanar que s’imaginés què hauria sigut d’Espanya —¡Firmes!, i mirada a l’infinit— si tota aquella colla de rojos haguessin guanyat. I tot i així, li deia al sergent, encara queda molt per vigilar perquè no es torni a repetir. Encara se’ns n’escapen («Usted me entiende, ¿verdad?»). El guàrdia civil es fregà l’imprescindible bigot. Agraí al governador la seva paciència i girà cua.

Quan arribà al quarter, la pastissera ja s’esperava. Portava pressa perquè estava provant de fer uns pastissos nous amb maçana i pasta de full («Vaig comprar un receptari tirolès a un que venia quincalla al pla de la Seu»). Deixant polsims de farina a cada passa, va seure amb cansament. Devien ser les vuit quan va entrar la Glòria a la pastisseria. Ja estava tancant perquè aquella nit, precisament, havia de fer massa mare per Sant Joan, aprofitant que el seu germà, l’Òscar de la farmàcia de Cós del Bou, tenia també torn de nit.

Va tenir-la ben bé dues hores plorant a l’obrador. Amb tacte, li va dir que no podia anar amb aquell faldiller per molt que digués que la tractava com una filla. Al final, quan es va calmar, la va acompanyar fins a la Mitja Lluna. Espolsant-se sucre de la màniga, va dir que no volia ni parlar-ne, del pocavergonya del Dalmau («Que Déu el tingui on es mereix») perquè no es pot anar per la vida maltractant jovenetes. L’últim cop que el va veure va ser a l’hora del vermut, quan li va fiar un tortell de crema que va demanar amb doble farcit («Perquè s’ha de tenir contents els sogres, ¿eh, xata?»).

Quan la Mariona va acabar la declaració, va marxar esperitada cap al forn. L’Armengol va estrènyer la mà de l’Amèlia. Ja ets 44

una primera dama, li va dir fluixet. El guàrdia civil els va cridar quan ja tenien un peu a dins del despatx. Mentrestant, el sergent va tancar el porticó, encara obert, i va donar un tomb per la sala d’espera («Quan camino, penso millor»).

L’Armengol, després de dir que des de la seva posició era impossible veure res i que va assabentar-se de tot quan el cobrador del teatre el va venir a avisar amb el mal més que fet, va quedar-se en silenci mirant la seva glòria particular. Tan bé va fer el mutis, que sergent i guàrdia civil es van encomanar de l’ambient de la platea i no van fer cap pregunta. Només van esperar.

Ella va mirar l’Armengol, que va assentir amb el cap, i tot d’una va començar la seva defensa.

Amèlia: Sergent, deixi’m que li expliqui per què sóc actriu. Conec l’Armengol des que tinc ús de raó i venia a casa de mon oncle per fer repàs de llatí. Un bon dia, em va agafar de la mà i em va portar a veure el teatre per dins, fins on ningú no pot passar. (Pausa) L’embalum de teles i cordes de darrere de l’escenari va ser el nostre pati on encadenàvem lleons i navegàvem amb vaixells de veles blanquíssimes. Jo no tenia gaire gràcia recordant els papers i tampoc m’esqueien els vestits, però l’Armengol em va ajudar. Vam començar assajant amb una peça, aquella que vam representar el dia que el senyor Dalmau… (Singlot) Jo me l’estimo, sergent, i ara ja ens ho hem dit, però en aquelles hores d’assajos va començar tot, i jo (Alçant la veu) no volia que s’acabés mai…

I es va fer el silenci més llarg que l’Armengol mai no hagués pogut imaginar. Ella va començar a tremolar. El sergent va aixecar la cella i l’ajudant va mirar el seu superior amb una ganyota interrogant. L’apuntador, professional per sobre de tot, va desviar l’atenció tossint mentre li feia un gest imperceptible a l’Amèlia perquè reprengués el fil. ¡Pels pèls! … La passió i l’esforç que hi posava eren tan grans com la seguretat que mai no pujaria a l’escena tenint la Glòria, la bona de la Glòria actuant. (Sospir) Però va arribar el dia.

(Somrient) Ens va dir que havia aprovat els exàmens i que entraria de secretària a l’ajuntament. Deixava l’escenari i era 45

el meu torn. L’empresari va tenir per bé programar aquella peça per posar-m’ho fàcil. Tot estava preparat. L’Armengol i jo havíem assajat tantes hores a casa que hi havia nits que no dormíem repetint el paper. (Mirant a l’Armengol) I va passar. Va arribar el moment. El monòleg del segon acte.

L’escena en què es revela la veritat sobre els diners.

El sergent va intuir el que venia. La tècnica dels actors poc bregats de mirar algú del públic per concentrar la ment, la passió de l’Amèlia, la calor del juny, el malestar del senyor Dalmau.

L’infart. Una desgràcia. Cas tancat.

A l’enterrament de l’administrador de Sant Pau i Santa Tecla hi va anar la plana major. Fins i tot la Glòria, ara amb responsabilitats al consistori. Els dolços de la vetlla van ser gentilesa de la pastisseria de la bocacalle. Tots els treballadors del teatre hi van enviar una corona de flors. La comitiva, segons l’esquela, sortiria de l’hospital.

Al Cafè del Teatre, Mallol abaixava fins a la meitat la persiana. Darrere de la barra, Monllau buscava una ampolla de les de la lleixa de dalt. Volia celebrar que l’havien nomenat administrador de l’Hospital. La feina que li venia no era fàcil, caldria la solidaritat de molta gent.

Mentre servia, Mallol va preguntar-li a la Mariona si havia netejat bé els motllos.

—¿I tu has llençat l’ampolla d’anís?

El farmacèutic, per posar pau i ciència, va dir que no calia patir perquè calia barrejar-ho tot amb un àcid perquè fes efecte.

En aquell moment, algú va entrar per sota la persiana. Era la Glòria i venia acompanyada de la filla del governador. No devia tenir més de setze anys i anava a l’última amb uns pantalons ben acampanats. Després de saludar, va deixar una capsa d’havans a la taula on seien tots.

—Són del meu pare, per la discreció.

Quan va marxar la noia, van donar l’enhorabona a la nova secretària de la regidoria d’espectacles i cultura.

—Dalmau va estar a punt de no anar al teatre. Tot just li va venir la pensada d’anar a comprar-me un altre vestit —Va dir la 46

Glòria agafant un got— Sort que només em volia per passar-li els informes a màquina i per lluir-me quan no hi era la Lluïsa.

Pobra dona. Li hauríem d’enviar un ram.

—Per cert —Va dir Monllau—, m’han dit que a l’octubre donaran una creu del mèrit militar al pare de la xiqueta per arreglar allò dels Castillejos. Jo crec que tenim dret a demanar uns quants havans de més.

L’Amèlia, acostant un parell de copes a l’Eli i el Quim, va demanar pel sergent. Sabia que no era estúpid i que s’havia ensumat alguna cosa. L’Eli, agafant-li les mans, li va dir que no recordava un debut tan brillant com el seu. Ni en la seva època d’actriu aficionada. La va fer seure i la va calmar. L’Armengol ho va aclarir tot: N’havia parlat alguna vegada amb ell i li dolia haver de perdre’s els cicles de sarsuela. Llotja reservada a tocar dels músics per al guàrdia civil i muller per a tota la temporada.

—Toca brindar —Va dir l’apuntador.

Van brindar i amb motiu, perquè van salvar el Principal de convertir-lo en un cine tronat o, encara pitjor, en un solar esventrat per l’enderroc. La situació havia arribat al límit econòmicament i l’Hospital no se’n podia fer càrrec. Dalmau se’l volia malvendre per fer negoci.

Ningú no va voler renunciar-hi. No només els de la companyia, sinó uns que havien cosit un vestit, arreglat un bastiment o pintat un decorat per a no sé quina obra. Uns altres perquè havien fet d’angelet amb l’escola, netejaven les butaques o cobraven les entrades. Perquè hi havien conegut l’home o la dona i havien ballat per primera vegada un agarrat per Carnaval. Perquè hi tocaven o hi cantaven per Santa Cecília. Perquè donaven berenar als qui anaven a veure-hi actuar aquella actriu que venia de Barcelona.

Però el que més va contribuir perquè no tanquessin portes va ser una sobrevinguda sensibilitat artística i cultural d’un regidor del consistori, enxampat cardant-se la filla del governador civil (segon pis, llotja tercera, cortesia de Jaume de la Torre).

Anna Vila Fernández 47

bar

Cooperativa Obrera Tarraconense

Viatger de pas Que siempre se corta la soga por donde amenaza cortarse. Lo que, a pesar de suceder, porque tiene que suceder así, no deja de extrañar siempre que ocurre.

Eugenio Noel

El dos d’agost de 1913 el tren que ve de Lleida porta una càrrega de calor i un bullici de finestres obertes i correntades d’aire dens i cansat. Només els nens descansen en aquesta hora del migdia, dormen estirats als seients amb el front esmaltat de suor. Els viatgers són al passadís. No parlen. Miren per les finestres i suen. Miren els camps i reben l’aire que mou els cabells i la roba com una carícia sufocant i violenta. Eugenio Noel viatja en un humil i cansat tren que ja arriba als camps de Tarragona, camps exultants, plens de blau. El blau és als vegetals, que semblen sempre mullats. També als troncs, fins i tot als més grans i vells, que es fan tendres i suaus, com si poguessin obrir-se i oferir la seva verdor feta saba i llum. El blau és a la terra encesa amb el color magnífic de les runes, com si fos un animal enorme. És al cel, que repeteix la calor del paisatge, com la mel calenta que avança i penetra dins del pa obert i tou. Regalima el foc blau del cel dins els colors, els revifa, els mou i els enlaira, els fa estremir.

El tren avança pels camps de Tarragona, s’apropa a la costa. L’esclat de l’or es fa més pàl·lid i més fresc, i a l’aire batega una nova claror que fins ara només es pressentia, la claror del mar.

El viatger acosta la mà a la jaqueta. Es toca la cartera que porta a l’infern, la butxaca interior. Potser comprova que encara hi és, potser recorda els diners que ha guanyat a Lleida, on va arribar el vint-i-set de juliol, les noranta pessetes que ha obtingut de les tres conferències. Ara pensa en la seva popularitat pobra

51

i esquifida, en els cartells grocs que hi havia enganxats al tauler d’anuncis i a la porta del casino i que penjaven també a les parets del carrer. Se’n recorda de la rebuda que li van fer al restaurant Massagué, de l’ovació que li van dedicar, la invitació a prendre la paraula. «Amics de Lleida, aquest viatger agraeix infinitament la vostra benvinguda fraterna i entusiasta». Petits sorolls de la vaixella, d’alguna cadira que es mou o que tremola sota el pes d’un cos, dels suros que obren ampolles de vi. «Encara guardo aquí, al cor, la meva estada entre vosaltres el mes de febrer de l’any passat». També els cambrers paren atenció, es queden drets, semblen estàtues amb els llargs davantals blancs. «Amics periodistes d’El Ideal i de Policracia, l’any passat em vàreu rebre des de les pàgines dels vostres diaris, aquest any veniu a donar-me la mà». L’ovació el va fer callar i aprofità per beure aigua. «L’any passat m’esperava el pintor Miquel Viladrich i vam passejar per aquesta ciutat tan bella, vam visitar la catedral enorme, el castell inexpugnable, aquest any caminarem tots nosaltres pels carrers, coneixerem la multitud que ens espera».

El tren s’atura a l’estació de Tarragona, a prop del mar. És la primera vegada que hi arriba. Té la intenció d’estar-s’hi unes hores i continuar viatge cap a Tortosa on l’espera Marcel·lí Domingo per visitar l’observatori de l’Ebre que dirigeix el pare Cirera.

A Tarragona, amb una mica de sort, podrà aconseguir organitzar una conferència a la Cooperativa Obrera. La donarà d’aquí un parell de dies, quan torni de Tortosa.

Surt del tren. Ara es fixa en els seus companys de viatge. Són persones humils que han anat pujant als pobles i vénen a la capital a fer encàrrecs, a visitar el fill que hi fa el servei militar, a oferir la filla per servir en alguna casa. Deixar fills a la ciutat.

Eugenio Noel pensa en el seu, en els que no han nascut o han nascut morts, en els que han nascut per morir als pocs dies… el 1910… el 1912… l’any passat. El dos de març de l’any passat va morir Victoria Eugenia, filleta seva i d’Amada. Ara recorda que va sortir de casa i que va anar a la comissaria. «Vinc a donar notícia de la meva desaparició, senyor comissari». El comissari el va respondre amb un gest simple, silenciós i eloqüent. Girava el 52

dit índex, feia com si es trepés la templa. Dirigia la mirada cap al número que guardava la porta i no cap al seu interlocutor. «No puc creure, senyor comissari, que hagin desaparegut els meus pares, els meus germans, la meva casa, els meus amics, la dona que estimo, els meus fills, i que jo, en canvi, encara estigui viu.

Vull denunciar la meva tristesa i el meu abatiment. Sobretot vull denunciar que jo no hagi desaparegut també».

El viatger s’atura en sortir de l’estació. Mira un carro que passa ple de bocois de vi. Pensa en Julio Antonio que alguna vegada li va parlar de Tarragona, una ciutat que, d’esquena al mar, s’enfila per una muntanya que no deu arribar als cent metres d’alçada, una ciutat que busca, ningú no sap per què, veure el Mediterrani de lluny, un gat que fuig de l’aigua i s’hi queda a prop, adormit, mirant-se-la sense mullar-se, sense voler saber-ne res més. L’última vegada que va estar amb Julio Antonio va ser el mes de juny, al seu estudi del carrer Juan Bravo. Estava retocant l’estàtua als herois del 1811. Estava il·lusionat i preocupat alhora. No sabia quan portarien l’estàtua cap a Tarragona, quan la instal·larien, quan la inaugurarien. Potser Julio Antonio no va gosar dir que aquesta ciutat mira el que fan els seus fills amb la mateixa desídia amb què mira l’aigua del mar.

El viatger camina cap a la plaça dels Carros. Hi ha un gran moviment de persones i mercaderies. Passen les càrregues d’un costat a l’altre, carros i vaixells es reparteixen el botí de les terres d’interior, properes o llunyanes. Hi ha sorolls pertot arreu, veus que ordenen o demanen torn, embalums que cauen amb un gran terrabastall, crits d’alarma, grues que grinyolen o es lamenten.

Puja ara pel carrer Apodaca. Decideix anar a la Cooperativa Obrera. La brutícia dels sorolls i el tràfec, els moviments violents i absurds de les mercaderies el fan pensar en els diners que ha d’arreplegar amb les conferències. Amada els espera a Madrid.

Un capellà vell i escardalenc, que travessa la plaça de Joan Prim Prats per entremig dels carros i l’enrenou, li recorda Alfonso Vidal i Planas. Pedro Luis de Gálvez creia que Alfonso va néixer a Tarragona. Fins i tot ho va deixar escrit en un sonet: No sé si es Tarragona la que ostenta la gloria / de haber dado a las Letras el 53

espíritu inquieto / de este Vidal y Planas, complicado sujeto / del que yo desconozco la verdadera historia. ¡I tant que en desconeixia la veritable història! Però Alfonso ho va trobar divertit: «Ara sóc català de doble nissaga —deia—, de Gerunda i de Tarragonda, de Gerunda per part de mare, de Tarragonda per part del pare Gálvez».

Quan arriba a la Cooperativa Obrera ja són quasi les quatre.

A les set espera agafar el tren cap a Tortosa. ¿N’hi haurà prou amb tres hores per aparaular les conferències de la tornada? El local està pràcticament buit. Les columnes de ferro i les taules de marbre li recorden un casino. Però les finestres quarterades amb vidres li diuen que no. Els casinos busquen la foscor, fugen de la llum que s’escola per les àmplies finestres i els vidres. Seu a una taula i demana pel president. No hi és. Pel secretari. Tampoc hi és. Torna a pensar en els casinos. «Qui sigui». «Els que hi ha són els que veu vostè, senyor». Decideix parlar amb el cambrer mateix. Li diu qui és i què pretén. Per sort ara entra algú de la junta.

El cambrer respira tranquil. El viatger només respira.

Es presenta un home de cara rodona. Es diu Daniel Pàmies.

S’entusiasma quan el viatger es presenta. Ell també es declara antitaurí i antiflamenc. Diu que la festa dels toros és una mostra del primitivisme més ferotge. Eugenio Noel dubta que tot sigui tan senzill. Però li convé saber que podrà donar alguna conferència, que ja hi ha algú de la junta que defensarà la proposta. Explica el seu viatge immediat a Tortosa, que a la tornada, de aquí a tres o quatre dies, li agradaria parlar al davant d’un bon grup de gent.

Pregunta si es podria aplegar una trentena de pessetes. A Daniel Pàmies tot li sembla bé. S’omple d’una importància que potser mai no ha tingut. Té al davant un escriptor famós i discutit, parla amb Eugenio Noel d’igual a igual, tracta d’assumptes de diners i ho fa en nom de la junta. Vol invitar-lo a beure, explicar-li amb més detall les seves idees, ser-ne company durant unes hores.

Demana absenta, que és el que beuen els artistes. El viatger té l’estómac pràcticament buit. Prefereix prendre un cafè amb llet.

Però arriba un altre de la junta i a una segona invitació no pot negar-se. Passa el temps i el viatger es perd en una conversa que 54

ja és incapaç de seguir. Només pot imaginar-se la xafogor del tren, el sol que, irritant i polsós, ja s’amaga, la tarda vermella que fuig com brolla la sang d’una ferida calenta, i un vagó buit que ja arriba a Tortosa, i que ho fa sense ell.

Juan González Soto

55

bar

Cortijo

La solució Nahlin Davant del pont de la Petxina, un monòlit indica on comença el barri del Serrallo. Enfront hi ha un espigó perpendicular al moll de Costa, que tanca la concessió per embarcacions de lleure que ocupa la dàrsena interior del port de Tarragona. Vora el mar, una barrera de vidre impedeix el pas dels mortals a l’Olimp dels afortunats que atraquen els seus vaixells a Marina Tarraco. Eren les vuit del matí i ja feia estona que m’hi estava, per aprofitar la fresca del matí. A la part interior de la Marina, hi havia un vaixell que el sol, a la meva esquena encara no gaire alt a l’horitzó, il· luminava de ple, ressaltant el blanc trencat que dominava l’obra morta d’aquell iot dissenyat per agradar. Estava amarrat pel costat d’estribord, amb la proa apuntant en direcció la bocana del port, me’l podia imaginar navegant. El buc, llarg i estilitzat era hereu dels clípers, el darrer i inútil esforç de la enginyeria nàutica per guanyar la batalla de la rendibilitat per la propulsió a vela contra els primers vapors. Una arboradura de dos pals d’una fusta de color ocre i un bauprès a proa que s’avança desafiant per sobre d’un mascaró que representa un amerindi amb un guarniment de plomes al cap, li donaven aspecte de veler, però la manca de vergues i altres aparells i la presència dominant d’una fumera cilíndrica de dimensions generoses al centre del vaixell, feien evident que havia estat propulsat a vapor.

A popa onejava la red flag, la bandera de la marina mercant britànica. Al casc es podia llegir amb lletres clares el nom del iot, Nahlin, i la ciutat on estava matriculat, Glasgow. Vaig treure la llibreta per repassar les dades que n’havia obtingut al Lloyd’s Register: 87 metres d’eslora, 12 de mànega, 4,42 de calat, 1.574 tones de desplaçament…

Una veu a la meva esquena em va treure del capficament: —¡Ei! ¿Què fas aquí?

59

—¡Ep, Agustí, hola! He vingut per veure aquest iot, ¿oi que és fantàstic?—vaig contestar al nouvingut.

—És molt bonic, i sembla antic. ¿Què té d’especial?

—Ui, en té molta d’història. El Nahlin va ser construït el 1930 per a lady Henrietta Annie Youle, una de les dones més riques d’Anglaterra en aquella època. El gener de 1936 moria el rei del Regne Unit, Jordi V i el succeí el seu fill gran, amb el nom d’Eduard VIII, que era considerat un tarambana fins i tot pel seu pare. Entre l’alta societat britànica es coneixia la seva afició a les dones en general i les casades en particular; es veu que li agradaven, coses de reis, ja se sap. Una d’elles, lady Thelma Furness, li va presentar la nordamericana Wallis Simpon, divorciada ja un cop i casada aleshores amb un tal Ernest Simpson. L’agost i setembre d’aquell any el nou rei es va embarcar en el Nahlin amb Wallis, sense que els acompanyés el marit d’ella, és clar. Es veu que el viatge va ser una festa contínua, amb alcohol en abundància, fent ostentació de luxe i disbauxa. Aquell any la situació a Europa era complicada, el juliol havia esclatat la Guerra Civil a Espanya, a Alemanya governava Adolf Hitler que havia instaurat el règim nazi, mentre que a Itàlia el feixisme de Benito Mussolini feia anys que estava al poder. El que amoïnava al govern britànic eren les manifestes simpaties del nou monarca per Hitler i el seu règim. A part de la gresca, l’Eduard va aprofitar per reunir-se amb tots els dirigents polítics pro-nazis que li fou possible. Tampoc se n’estava d’entrevistar-se a Londres amb l’ambaixador alemany, al marge del govern. Així que les vacances al Nahlin van convertir allò que era una crisi institucional en un escàndol amb una dona divorciada i casada, un comportament inadequat per al cap de l’Església Anglicana. El 10 de desembre de 1936 Eduard signava l’abdicació per amor a Wallis. El creuer va servir per vendre el Nahlin, el govern romanès el va comprar l’any 1937 per al seu rei i li va canviar el nom per Luceafarul. Després de la Segona Guerra Mundial, passà a mans del nou govern del país, un règim comunista, que el va rebatejar com Rasaritul i després Libertatea. Va ser museu i més tard restaurant flotant 60

al Danubi, vés a saber si el va visitar Santiago Carrillo, que era amic de Ceaucescu. Va acabar abandonat al port de la ciutat romanesa de Galati en un estat lamentable.

—Osti, tu, ¿i ara què hi fa aquí?

—Doncs no ho sé. Aprofitant el merder que hi va haver a Romania el 1989, quan una revolta posà fi al que s’havia dit que era el socialisme real, algú el va comprar en una operació no gaire clara. El cas és que va tornar a Anglaterra i anys després es va restaurar a Alemanya. El darrer propietari de qui en tinc notícia és James Dyson, l’inventor anglès que s’ha fet ric venent aspiradores.

—¡Vaja, quina història! De les mans de l’aristocràcia de sang al paradís socialista i finalment a l’aristocràcia del diner. Com ja no és un restaurant flotant i no ens deixaran ni tan sols que el visitem, ¿què et sembla si ens en anem al Cortijo i ens fotem uns peus de porc? He quedat amb Enric.

—¡De conya! Som-hi.

Vam anar caminant pel moll de Costa, buscant l’ombra dels tinglados, fins el pas a nivell de la plaça dels Carros, que miraculosament estava obert. Quan començàvem a caminar pel carrer de Mar, vam veure l’Enric que tot just arribava a la cantonada de Rebolledo.

Ens vam reunir a la porta del Cortijo. Feia mesos que no el visitava. A la façana tenia un tendal, que no recordava, i una tauleta al seu aixopluc. No és altra cosa que la reforma funcional que han fet tots els bars per complir la llei antitabac i acollir els parroquians fumadors.

Malgrat el que es pot pensar pel nom, al Cortijo no hi ha guitarres, ni barrets cordovesos, ni una imatge de la Macarena, ni tan sols el cap dissecat d’un toro. Està decorat de manera acollidora, amb estris camperols a les parets, dels quals en destaca una col·lecció de jous per a bous, penjada entre la planta baixa i un menjador situat sobre un trespol que divideix el local en dos nivells, el frontal visible del qual està fet d’una imitació de pedra que té gravat un any, 1979, que deu ser el de la fundació de l’establiment.

61

Vam entrar dins, saludant a Luis, el propietari, i la gent que prenia cafès prop de la porta. Com de costum a aquella hora, s’hi reunien estibadors i empleats d’agències de duana, consignatàries i demés serveis relacionats amb l’activitat portuària.

Vam seguir la barra observant les viandes que s’oferien i saludant els que seien a les taules que s’arrengleren al davant. L’oferta comença per les olives i aperitius que no els cal gaire preparació, fins arribar al fons, al costat de la cuina on s’ordenen cassoles i safates amb els plats acabats de preparar pels esmorzars de forquilla.

Vam demanar que ens posessin tres racions de peus de porc, que havien d’escalfar i ens portarien a taula. Ens van donar una ampolla de vi fresc i una de gasosa perquè ens instal·léssim al pis superior, a una de les taules d’estructura de ferro colat i amb un marbre verdós. Nosaltres mateixos vam treure copes, coberts i tovallons de paper d’un moble amb vitrina que talment semblava que l’havien trobat a ca l’àvia.

Vam seure a taula i ens van portar els plats amb els peus de porc, ben cuinats, melosos, amb un suquet fet amb una picada que li afegia sabor i un puntet picant. L’Agustí i l’Enric es van dedicar a fer broma de la meva dèria pel Nahlin. A continuació ens vam posar a arreglar el món, com de costum.

Però no ho deuríem fer gaire bé perquè, quan anàvem a demanar els cafès, va entrar un home encorbatat, amb una cartera de mà, seguit per tres mossos d’esquadra. Amb veu autoritària va preguntar qui era el responsable del local. Quan el Luis li va dir que ell, va informar que allò era una inspecció per sospita d’atemptat contra la salut pública.

—Pero si aquí no se fuma, ni siquiera tabaco— Va protestar Luis.

—No és cosa de fumar, home— Va afirmar el que deuria ser l’inspector— Miri tots aquests plats, estofat, baldanes, llonganissa, cansalada… Són greixos que produeixen sobrepès a qui els consumeix, amb tot el reguitzell de malalties que provoca, excés de colesterol, diabetis, problemes coronaris… ¿Sap què li costa això a la Sanitat Pública? ¿Vostè creu que ens podem 62

permetre, tal com està el país, que els establiments hostalers fomentin les malalties per una alimentació incorrecta? Ja hauria de saber que el govern ha aprovat tot un seguit de mesures preventives d’aplicació immediata per retallar la despesa sanitària que es resumeixen en què als llocs dedicats a la restauració serveixin exclusivament menjar d’acord amb la dieta mediterrània que és sana i per alguna cosa l’han fet Patrimoni de la Humanitat.

—Pero, oiga —Tornava a protestar Luis— que todos estos platos llevan una base de Danacol…

La gent que ocupàvem el menjador superior ens havíem aixecat per veure què passava, envoltant l’Agustí, que s’havia quedat aturat al primer esglaó quan intentava anar a demanar cafès. Un mosso d’esquadra situat al replà de les escales de pujada ens observava seriós, tot i que els ulls se li anaven darrera dels plats que es veien a les taules.

—Seguin i no s’esverin —Va dir el mosso, pujant lentament el tram d’escales que faltava fins arribar dalt—, ara només es controla el que serveixen els bars com aquest, d’esmorzars i tapes. Això sí, més endavant es preveu una segona fase: Es podrà sancionar els clients que mengin coses inadequades al seu estat de salut.

—¡Vaja, que farem règim per ordre governativa!— Va exclamar una dona a mig plat de llonganissa amb fesols.

L’agent de l’autoritat va recomanar a l’Agustí que s’assegués a la cadira i va seguir explicat que es preparava una aplicació informàtica per consultar les dades sanitàries dels ciutadans i si es trobava algú consumint aliments impropis d’allò que deia el seu historial clínic se’l sancionaria carregant-li el cost del tractament mèdic.

—De moment vostès no s’han d’amoïnar, són els responsables dels locals qui han d’oferir una carta sana.

Vist l’enrenou que s’havia organitzat, els empleats del Cortijo no estaven per atendre la clientela. Vam decidir anar a prendre cafè a un altre lloc, li vam dir al mosso i ens va permetre el pas.

63

A baix, el presumpte inspector estava emplenant les caselles d’un imprès, mentre un altre mosso amb guants de làtex anava recollint mostres de les viandes que s’oferien. Li explicava a Luis que ara s’obriria un expedient, que quan rebés la notificació podria al·legar i seguiria el tràmit administratiu corresponent.

Ens va cobrar, emprenyat. Darrera nostre, altres clients també van optar per plegar.

A la porta de l’establiment s’estava el caporal dels mossos, que ens va advertir que circuléssim, que no obstruíssim el pas.

Vam anar caminant pel carrer Rebolledo amunt, sorpresos de la cura administrativa per la nostra salut. Menjar-se uns peus de porc s’havia convertit quasi en un delicte. A partir d’ara llenties, fesols, verdura bullida i peix a la planxa. Amb oli d’oliva i vi, això si.

Només podríem seguir gaudint dels plats del Cortijo si es situava fora de la llei, si es convertia en un antre clandestí de menjar popular. O bé trobava una via que l’excusés del compliment de la llei, tal vegada que es declarés seu d’un consolat estranger afectat d’extraterritorialitat, Mònaco, Andorra o San Marino, per exemple.

Anant descartant projectes irrealitzables, vam arribar a la solució Nahlin, que també ho era. Si un vaixell de la categoria del Nahlin havia estat restaurant flotant, ben bé ho podria ser una barca de pesca, o una golondrina d’aquelles de passejar turistes, una embarcació que volgués canviar d’activitat per muntar-hi un Cortijo flotant, molt adient per menjar l’espineta amb caragolins que prepara per Santa Tecla. Un bar nàutic que fes l’activitat fora de la aigües jurisdiccionals de la Generalitat, i com que no en té, no caldria allunyar-se gaire de la costa, s’hi podria anar i tornar sortint del moll esportiu. Per evitar raons i embolics es podria buscar una bandera de conveniència, n’hi ha per triar.

Ara bé, l’invent només funcionaria mentre el govern de l’Estat no adoptés la mateixa legislació, perquè aleshores tindríem la 64

Guàrdia Civil del Mar, els agents de Duanes i fins i tot l’Armada vetllant per la nostra salut. I per l’estalvi en despesa sanitària, és clar. ¡Estem ben fotuts!

Lluís Balart Boïgues

65

bar

El Candil

Mala puta Qui s’alimenta de desitjos reprimits finalment es podreix.

William Blake

—La Maria és una mala puta.

—¡Cony, Lluís!, ¿què dius? No et passis…

—Que si, que si. ¡És una mala puta! Amb totes les lletres, ema, a, ela, a, pe…

—¡Ei! ¡Ei! Escolta, no parlis així de la teva germana, t’estàs passant una mica, ¿no creus?

—Ni un pam Manel, ¡tal com sona!

—Mira, és normal que discutiu i tot això, coses de família…

Però d’aquí a insultar-la d’aquesta manera.

—Que no, que no, tu no m’entens, nen. T’estic dient que la Maria és una ma-la-pu-ta. ¿Capito?

El Manel es mirava el seu amic amb una barreja de tedi tertulià achartreusat i una incipient indignació. El fet que la Maria i ell haguessin estat sortint uns anys enrere podria influir. Que la noia el deixés un dia abans de la boda més plantat que els plataners del davant del tanatori, no havia fet que s’extingís el seu cec i malaltís enxonament. Tampoc el pas de cinc anys havia aconseguit esborrar-la del seu cor, encara que ell sempre ho negava i es feia el fort quan la colla li xiuxiuejava el nom a cau d’orella «Maria, Maria» per fer-lo enrabiar.

—¡Otro Chartreuse, Víctor! Y métele menos hielo y más verde, ¡coño! —Cridà cap a l’amo del local. Aquest el mirà de gairell des del fons del bar i va deixar d’escombrar el recó. Abandonà el tros de pala metàl·lica rovellada i mig desintegrada que feia servir per recollir la brossa i entrà cap a la barra.

69

—Es el último que te pongo Manolo, que ya es muy tarde y te estás empitonando más de lo normal— Tot deixant de cop a l’abast el got amb el preuat elixir verd.

El Víctor remugava quan ja es feia l’hora de tancar i urgia la parròquia a marxar de El Candil, de vegades alçant una mica la veu, però cuidava els assidus com un pare o un tiet. Feia més de vint anys que havia convertit l’antiga carbonera en una càlida tasca de regust medieval. La taverna en qüestió presidia una de les façanes de la plaça de la Font, a tocar de l’Ajuntament. Era un bar petit amb unes portes de fusta gruixudes que suaven el pas dels anys. Per entrar calia baixar tres esgraons i a la dreta s’arrengleraven uns bancs de fusta adosats a la paret i uns barrilets amb tapa de cuir que feien de tamborets al voltant de taules molt baixes, miniatures que guardaven somnis. Al davant, una barra de maons vermells acollia un mostrador de vidre amb els callos i els cargols més bons de la ciutat. Unes voltes del circ romà donaven al local una mil·lenària lluïssor. Al final de la barra, dues escales de pedra es contradeien. Cap a dalt: els lavabos y un petit magatzem. Cap a baix: una recargolada escalinata duia a una espècie de cripta amb tres petites naus excavades i guanyades a la roca. Actualment, feien de magatzem, però als primers anys eren obertes al públic i molts maldecaps va tenir el Víctor per desentaforar d’allà baix els tuneros farts de sangria, clavelitos i panderetes els divendres a la nit i els furtius caçadors de carícies per sota les minifaldilles…

—Que sí hombre, que sí. Ésta es la última y nos vamos. ¡Escolta Lluís, repeteixo!: No et vull tornar a escoltar dir això de…

—¡Para, para, nen! Aviam si ho agafes d’una vegada: La Maria és una mala puta. Treballa de puta i no fa gaire bé la seva feina, ¿entesos?

La seriositat de l’ex-cunyat no deixava massa lloc al dubte. Al capdavall es coneixien des de marrecs i el Lluís parlava seriosament. Ho sabia. El Manel es quedà blanc, amb la boca oberta.

Un regalim verdet començava a grafitejar-li el coll de la camisa.

Fins i tot el Víctor ho notà i deixà l’escombra a banda i s’atansà cap el noi.

70

—¿Ves como te he dicho que no bebas tanto Chartreuse?— Tot movent la mà oberta de banda a banda a un pam del nas del noi per veure si reaccionava. I res, allà plantat, petri com una estàtua de marbre blanc de l’Arqueològic.

—No te preocupes Víctor, al Manu no le pasa nada. Está intentando asimilar algo —Va fer el gest d’acomodar el seu amic a un dels tamborets. Per veure si es componia de nou.

—¡Che, che! Y un cuerno, ¡que acabo de fregar! Si queréis, sentaos, pero en la plaza, que está llena de bancos —I tot d’una, el veterà hostaler els mostrà el camí de la sortida, previ transvasament dels licors en gots de plàstic, en una maniobra ràpida i hàbil de gat vell.

El Lluís agafà el seu amic per la cintura, tot empenyent-lo cap a la nit. S’assegueren a un dels bancs de la plaça i després d’escurar el darrer glop, li passà el braç pel damunt de l’espatlla.

Li digué: —Xato meu, ha arribat el moment. No et puc amagar més la realitat —L’ex-cunyat semblava recuperar l’oremus lentament— La Maria fa temps, molt de temps, que es dedica a la prostitució i mai se n’ha sortit massa ben parada. ¡I mira que vocació no l’hi falta!

El Manel anava recobrant una vermellor per les galtes a singlotades, mentre un glaçó de gel l’impactava al vidre de les ulleres, amb ensurt i acabant-lo d’espavilar. Amb el braç alçat i el got de plàstic en decúbit supí esperava l’última goteta verda de quaranta-cinc graus que regalimava avall pel polipropilé transparent.

—Ella m’ho explicava tot i jo des de bon començament ja li deia que allò no sortiria bé. Es veia venir. La van fotre fora del primer puticlub de la part alta per la seva incapacitat de retentiva (Ella deia que era dislèxica visual). Mira que és ben fàcil: blau, freda i vermell, calenta. ¡Res, nen! Allà eixarrancat damunt el bidet, cara a la paret, va escaldar més d’un iaio amb un broll d’aigua bullint. D’allà se n’anà a un pis del carrer Gasòmetre on encara riuen el dia que quasi les demanden per la pulmonia que la Maria li va fer agafar a un client. A ella l’únic que li va quedar 71

clar és que l’home era esclau i obeïa. Els tres quarts d’hora que el va deixar en pilota picada estirat al terrat sota una forta tempesta quan l’individu sol·licità poruc i tremolós una pluja daurada, va ser l’origen de la galipàndria. I te’n podria explicar un grapat d’aquestes. ¡Nen, un desastre! No t’ho pots imaginar. Com quan va anar a buscar a la botiga uns iogurts. D’alguna manera barrinava com coronar el grec pactat. El que et dic, nano: ¡La meva germana, com a puta, un desastre!

—No pot ser. Sóc un desgraciat —Sanglotejava el Manel— És culpa meva. ¡Pobre Maria! No va suportar la separació. El dolor de la dràstica decisió la va abocar…

—D’aixonsis… ¡Ehem! Crec que no va per aquí la cosa.

—Lògic, com no me’n vaig adonar a temps, la seva ferma castedat fins la boda esdevingué una tempesta, un infern del que…

—¡Manel, Manel, escolta! La meva germana va estrenar-se amb això pràcticament quan us vareu conèixer i començàveu a sortir junts. El tema de què volia arribar verge al matrimoni era una excusa que es va inventar per no cardar amb tu. Amb el primer i únic intent que vàreu tenir de copular ja n’hi va haver prou. Ho va esventar a tota la colla. Deia que la tens molt petita.

Al Lluís se li va encendre la cara de ràbia i els seus ulls lluitaven per mantenir-se sota les celles.

—¡Serà mala puta!

—Lluís, com tornis a insultar ma germana t’estampo la cara contra el camió de la brossa. ¡Al tantu!

Xavier Chamorro

72

bar

El MolĂ­

Nit de Reis És cinc de gener i la cavalcada de Reis enfila el carrer Apodaca. Carrosses lluminoses amb decorats de cartró pedra, gent disfressada de patge, canalla entre excitada i embadalida, cotxets, urbanos amb els llums blaus de les motos embogits donant voltes sobre si mateixos, pares equipats amb bosses de plàstic per guardar el botí de caramels… Tot plegat, un espectacle esperpèntic, pensa el Marc mentre encén un cigarro a l’entrada del frankfurt El Molí. Entre surrealista i patètic, si ho treus de context.

Avui no està d’humor. Pensa que, potser per sort, és l’únic acte popular que es fa al seu barri durant tot l’any. És clar que aquell no és un carrer que es presti precisament a celebrar-hi esdeveniments ciutadans: Fa pujada, desprèn una certa sensació de brut, potser pels diferents focus de pudor provinents dels contenidors, i, per no tenir, no té ni aquell punt d’encant que caracteritza la majoria de barris decadents però amb història.

Abstret amb aquests pensaments, de sobte, un sobresalt l’obliga a baixar a la Terra: Una maleïda vella gairebé li treu un ull en obrir un paraigua per posar-lo del revés i caçar caramels al vol. ¡És que s’ha de ser cafre! La dona li dedica una mirada plena de retret per haver-li entorpit la feina, i, un cop aconsegueix obrir el paraigua, continua la seva missió recol·lectora. Per si tot plegat no era prou aclaparador, els de les carrosses comencen a tirar els caramels amb tanta força que el Marc se sent talment sota una pluja de projectils. En vista del panorama, decideix entrar a El Molí. Encara falten cinc minuts per a la cita amb l’Eva, però com a mínim allà estarà resguardat dels perills de la nit que diuen que és la més màgica de l’any. Quant de cinisme.

El Gabi, l’amo, li pregunta què vol. Un carajillo de conyac.

Per inèrcia ha estat a punt de demanar una canya, però de seguida s’ho ha repensat. No sap si acabaran en una hora o en deu 77

minuts, i és millor demanar un carajillo perquè, si cal, se’l pot acabar d’un glop. Per un instant pensa que potser l’Eva considerarà això del carajillo propi d’homes vells. Bah, i què. No li importa gaire el que la noia pensi o deixi de pensar d’ell, tot i que sap que en el fons està nerviós per aquella mena de cita a cegues.

Espera en un dels bancs de fusta, pintats de marró, que recorden els seients dels trens antics. A l’altre banc, un cec i un noi jove, el fill de la botiga d’esports del davant, juguen a escacs.

El pare del noi fa una partideta a la màquina escurabutxaques.

La cavalcada no és excusa per trencar les tradicions establertes a escala microlocal.

A dos quarts de vuit en punt, entra una dona jove, amb els cabells castanys, llisos, a l’alçada de l’espatlla. Porta abric i bótes negres, i desperta sobrietat, discreció i elegància. És l’Eva. Segur.

Una sensació de triomf envaeix el Marc: És just el que buscava.

Ella també l’ha clissat. «¿Ets el Marc?». Ell fa que sí amb el cap i s’aixeca. «Sóc l’Eva». El Marc té l’impuls de fer-li dos petons, com una simple formalitat, però ella no fa el gest. Seuen.

—¿Quin dia hem triat per quedar, eh? Quin merder, aquí a fora… Ara ja passa el rei Negre —El Marc intenta trencar el gel.

—Sí, ja em va estranyar, que volguessis quedar justament avui…

—És que quan et vaig dir que quedéssim dimecres no vaig caure que hi hauria la cavalcada.

—Bé, ara ja hi som… Vinga, explica’m coses sobre tu. Coses que hagi de saber.

—A veure… —Ha anat tan directa que s’ha quedat una mica tallat— Tinc trenta-cinc anys i treballo a l’oficina del Banc Santander que hi ha aquí baix, a la cantonada dels carrers Apodaca i Sant Miquel. Vaig néixer a Tarragona i vaig viure al número dotze d’aquest mateix carrer, just aquí al costat, fins que vaig anar a estudiar a Barcelona, a l’Autònoma, Administració i Direcció d’Empreses. Quan vaig acabar, vaig tornar cap aquí.

—¿I a Barcelona els vas conèixer a ells?

—¿A qui?

—Als del casament.

78

—¡Ah, sí, sí! Érem una colla de cinc. La Laura i el Joan, que són els que ara es casen, la Mila, l’Enric i jo. Ens vam conèixer a la carrera i els dos últims anys vam compartir pis.

—¿La Laura i el Joan van començar a sortir llavors?

—Sí, l’últim any. Des d’aquell moment han viscut junts i tenen dues nenes que ja comencen a ser grandetes. No acabo d’entendre per què ara els ha agafat per casar-se, però bé, això és cosa d’ells; ja s’ho faran…

—¿I els altres?

—La Mila és directora de vendes d’una gran empresa d’alimentació. Em sembla que es dediquen a distribuir pa de motlle… Tot just acabar la carrera, es va posar a sortir amb la Dolo, la seva novia actual. Ens va sorprendre a tots. No ens ho esperàvem…

—¿I l’Enric?

—Feliçment casat amb la novia de tota la vida, la Marta.

Tenen dos bessons de tres anys, un nen i una nena. Viu en un àtic a la part alta de Barcelona i ara li han donat un alt càrrec al Departament d’Economia de la Generalitat.

—D’acord, ja m’he situat. Em sembla que no em cal res més. ¿Vols un servei complet? El paquet sencer són cinc-cents euros.

—¿Què vols dir amb el paquet sencer?

—¿Que ho trobes car? Pensa que és tot un dia i que assumeixo una responsabilitat important. Si em despisto i foto la pota, se’n va tot a prendre pel sac.

—Ja et vaig dir per telèfon que estava disposat a pagar el que calgués. Et preguntava a què et referies amb això de «el paquet sencer». ¿Que et penses que sóc un putero?

—Home, jo em dedico a això i tu m’has trucat per sol·licitar els meus serveis. ¿Per què estem aquí, si no?

—Estem aquí perquè jo tot sol m’he fotut en un merder i perquè necessito fer creure a tots aquells que la meva vida és igual de perfecta que la seva. No vull pagar per follar amb tu, vull pagar perquè per un dia siguis la meva dona i et comportis com a tal. ¿Ho entens? —Els comentaris de l’Eva l’estaven irritant.

79

—Molt bé. Jo l’únic que et dic és que, si vols, podem acabar la nit junts, i que això anirà inclòs en el servei. Si no ho vols aprofitar, és el teu problema.

—T’he dit que no. No insisteixis.

—¿Et puc preguntar una cosa? Ja sé que no n’he de fer res, però ¿no seria molt més fàcil dir-los la veritat?

—¿Què? ¿Que estic sol? Potser sí que hauria sigut més fàcil.

Quan em van preguntar si vindria amb algú els vaig dir que sí.

No va ser una cosa pensada. Va ser com un impuls. Em va sortir així. Ara ja està fet. Ah, i recorda-ho: D’aquí a un mes seré el responsable d’oficines del Santander per a tota la província, i tu i jo ens vam conèixer al gimnàs.

—Ja ho diuen que les mentides són com les cireres, que n’agafes una i te’n surten quatre o cinc…

Definitivament, aquella noia l’estava posant nerviós.

—Doncs, escolta, quedem dissabte a les deu en aquest mateix bar, ¿d’acord? Jo portaré el cotxe i et recolliré. Vine vestida per a l’ocasió. Això també entra en el paquet, ¿no? A veure si ara, a més, t’hauré de pagar la perruqueria i el vestit.

—No pateixis, sempre actuo amb professionalitat. Ens veiem dissabte, doncs. Recorda que m’hauràs de pagar en el moment en què ens trobem. Ara em convides, ¿no?

Un cop ha marxat l’Eva, el Marc està més trist que abans de la cita. La clientela d’El Molí ha desfilat cap a casa i el Gabi està posant els tamborets damunt de la barra, de cap per avall.

S’acaba el carajillo d’un glop. Sort que no ha demanat la cervesa.

—Gabi, ¿quant és?

A fora, ja ha passat el tsunami en forma de cavalcada i ara només queden les restes de la tempesta: serpentines, embolcalls de caramels i gent caminant amb pressa i carregada de paquets embolicats amb papers llampants. De camí cap a casa, un segon pis al costat de les escales del Cap de Cavall, la nostàlgia el fa presoner de cop, sense avisar. Segurament és una reacció desesperada del cervell per omplir el buit que li ha deixat la constatació de la seva soledat.

80

Puja les escales gairebé com un autòmat, pensant que El Molí i els fascinants Almacenes Apodaca són testimonis tossuts i resistents d’un món que ja ha desaparegut. Amb no gaire més d’una dècada, tot un univers ha passat a la història: la xurreria, el forn Socias, la Indústria de la Goma i les seves llegendàries dependentes, la Caixa Tarragona de la cantonada, la xarcuteria Mellado… i la pastisseria Viver, on els pares compraven cada any el tortell de Reis amb la figureta, el verset i la fava. El Marc associa tot això amb la seva infantesa i la primera sensació que li ve al cap és la de seguretat, la seguretat que dóna formar part d’alguna cosa.

La consciència de pèrdua de tot allò li fa més amarg el sentiment d’estar sol. Ben pensat, des que va tornar de Barcelona, no ha estat capaç de fer cap amic a la seva ciutat natal. Un imprevist cruel que el fa sentir fracassat, encara que no s’ho vulgui reconèixer a ell mateix.

Es deixa caure al sofà. Per TAC12 retransmeten la cavalcada de Tarragona en directe. L’alcalde està rebent Ses Majestats a la plaça de la Font, així que sembla que el festival està a punt d’acabar-se. Mentre va a buscar un petit tortell que ha comprat al súper aquest matí, no pot evitar que li vingui al cap aquell episodi de la nit de Nadal de Mr. Bean que per TV3 han repetit fins a la sacietat. Dedicar tota una sèrie a riure’s de les misèries d’un friqui i que el producte tingui un èxit massiu i internacional ja diu molt de l’espècie humana. Obre la capsa i en talla una petita porció. La mossega, però nota que el nus que té a la gola no li permet empassar-se-la. Just quan els tres Reis saluden des del balcó de l’Ajuntament, es posa a plorar.

Marina Massaguer Comes

81

bar

El Pati

L’hora del pati Al arribar al replà del primer ram d’escales, just a l’alçada del passadís d’accés, ja s’entreveia el jardí. Un cop cada set o vuit mesos l’anava a veure, mai sabia quan podria escapar-me però sempre tornava amb l’impressió de que ja estava assabentat de la meva visita. El vaig localitzar assegut d’esquenes a la piscina i com de costum, fullejant un llibre. Volia situar-me darrere seu per sorprendre’l quan es va girar.

—¡Maleït fill d’un peix! ¿Ja tornes a torcar-me els collons? ¿Que no tens res millor a fer per perdre el temps?

—Alfons, home… cada vegada el mateix, potser un dia m’ho explicaràs això del peix, ¿no?

Va deixar el llibre damunt de la tauleta rovellada que tenia al costat, com sempre, unes narracions del seu autor preferit; de ben segur que les havia llegit totes una dotzena de vegades.

—Escolta gamarús, ¡primer et treure els ulls! Tant se me’n fot que siguis mon germà. Després ja t’ho explicaré —Semblava que no tenia un bon dia, mai m’havia rebut amb tanta mala llet.

—Alfons, el menjar què, ¿va millorant? I els companys, ¿has fet alguna amistat?

—¡Una merda! I no, no n’he fet. Mira ninot, no em vinguis amb ximpleries, veig que has portat cerveses i no sé què collons esperes per obrir-les. Ara fes el fotut favor d’asseure, ja va sent hora.

—¿Hora? ¿Hora de què? —La visita començava a embolicar-se.

—Sempre has volgut que xerréssim, ¿oi que sí? Doncs ja veus, després de tots aquests anys…

Se’l veia tens. Adoptà un posat seriós i una expressió enigmàtica tot recolzant-se a la taula. Em va fer l’efecte que ho tenia pensat de feia temps i havia arribat el moment d’escenificar-ho.

85

—Mira germanet, t’explicaré una història, la conec de… ara no m’enrecordo, potser algú la comentava sovint… No sé. Va succeir a Tarragona, ¿recordes que hi vaig estar? La ciutat era bonica i amb un bon ambient però el paio de la història va encertar un dia de xàfecs intermitents i ja portava més d’una hora comptant sabates: a la dreta les d’home, a l’esquerra les de dona.

La suma de totes era un nombre parell i els totals per separat nombres primers. Començava a rumiar amb la conjectura de…

—¡Ostres! Tu sempre feies conya amb els nombres primers, jo me n’enfotia. ¿te’n recordes? Deia que… —D’una mirada em va fer callar— Perdona home, no tornaré a interrompre, creia que volies xerrar…

—D’acord… El cas és que el paio ja no sabia com entretenir-se i el més fotut de tot era que no parava de ploure. Mala sort, el primer dia de lleure i plantat allí com un estaquirot, mirant-se aquell aparador i perdent miserablement les hores que tenia per fotre’s unes cerveses, escampar la boira i vés a saber què més.

«No se n’havia adonat d’uns tipus que s’aixoplugaven allí mateix fins que un flaire estrany el va fer girar cap a la porta, els tres eren prou estranys i xerraven d’una màquina i unes partides. Es disposava a treure el cap per guaitar el cel quan un d’ells va dir: —En uns minuts escamparà, col·lega.

—¡Això espero! ¿Plou molt sovint per aquí? —Va contestar sorprès.

—¡Que va! Només de tant en tant en cau una d’aquestes —El tipus, un rocker com de barri, joguinejava neguitós amb un zippo.

—¿Coneixeu algun local que estigui be? Ja sabeu: música, una mica d’ambient… —Preguntà per dir alguna cosa.

—Si vols acompanyar-nos una estona t’indicarem un parell de llocs, ens ve de pas —Contestà el que semblava hippy.

«Durant un instant va dubtar, el feien sentir una mica cohibit aquells desconeguts, així i tot, acceptà la proposta. Al cap d’un moment el fatxenda d’aire punk li va oferir el cigarret que s’estaven fumant. “¡Hòsties! Això deu ser un porro” —Va pensar. Mai n’havia fumat i no sabia què fer. Mig esgarrifat, li va fotre unes quantes 86

calades— “¡Ai mare! Ja veurem com acabarà el dia” —Anava repetint-se mentre l’envaïa l’angoixa.

«En pocs minuts va deixar de ploure. El tio l’havia encertat de ple, ell també; no sabia què li passava, tenia gana i una riallera estúpida, es notava lleuger i amb ganes de xerrar, fins i tot amb aquells tipus que el cohibien. Potser per fer-se el simpàtic, es va posar a parlar del canut que li havien passat.

—Nois, està boníssima aquesta merda. Me’n podríeu vendre una mica per desprès, ¿no?

«Els tres col·legues es miraren sorpresos.

—Escolta tio, nosaltres no fem bisnes, només fumem algun canut de tant en tant —Digué el punk per tallar la conversa.

«Varen sortir en direcció al casc antic i el paio adoptà al hippy com a receptor de la seva xerrameca.

—Ja posats… ¿Coneixeu algun lloc que hi lloguin habitacions? Barates, ¡eh! No em cal gaire més que un llit.

—Doncs mira tio, prop d’on anem hi ha una espècie de bareto i crec que en lloguen alguna, és una mica estrany però deu estar bé de preu —Contestà.

«De camí li van indicar un parell de pubs, encara estaven mig buits però van assegurar que a mitja nit hi havia marxa. El hippy, el més xerraire, anava fent les observacions oportunes de cadascun dels locals; arribats al casc antic va avisar als col·legues: —En deu minuts ens veiem, tios. L’acompanyo un moment a lligar una piltra per aquesta nit; on sempre, ¿oi?

—De moment sí, però recorda que hem de quedar amb el Xus per aquella història; i no triguis… ¡paperina! —Va dir el punk— ¡Hòsties! Si fos merda no atrauria tantes mosques —Xiuxiuejà emprenyat.

«El presumpte bar estava situat al final d’un carreró proper a la catedral, una porta ampla i enreixada deixava accedir a un passadís empedrat i rectangular. Al mig i entre els edificis que s’alçaven als costats, cridava l’atenció la part superior d’un arc que feia de contrafort amb les parets laterals dels immobles adjacents, uns metres a l’interior s’alçava una edificació de dues plantes; sobre la porta d’entrada estava retolat el nom: «El Pati».

87

—Bé tio, aquí està el bareto de marras. Que vagi bé… —El hippy va continuar carreró amunt en busca dels col·legues.

«Al traspassar la porta es va trobar en mig del que podria ser una sala d’estar reconvertida en un bar bodega. Unes taules modestes, una mica de barra, una nevera de les que hi ha a la cuina de casa… semblava un garito d’estranquis. Una dona d’edat avançada s’aixecava amb certa dificultat de la cadira per situar-se darrera de la mica de barra…

—Hola, bona tarda. M’han dit que potser lloguen habitacions…

—¿Per quantes nits? —Va ser la minsa resposta de la dona.

—Doncs, si pot ser… per aquesta nit.

«La senyora va despenjar una clau de la paret i fent un gest amb el cap va indicar-li que la seguís. Al costat de la porta d’entrada unes escales conduïen a l’estança llogada. Realment era austera, un llit, una tauleta, un penjador i el que semblava un rentamans atrotinat; per fotre’s una rebolcada o passar una nit ja estava bé, el preu no podia suggerir res millor.

«Instal·lar-se va resultar senzill, l’equipatge es reduïa a un sarró amb una camisa, es va limitar a comprovar els llençols i guaitar per la finestreta. L’arc s’aixecava tot just al davant i amb la porta enreixada del pati era tot el que podia divisar.

«Ja es disposava a sortir per situar-se al barri, fer un tomb i menjar alguna cosa quan va començar a ploure un altre cop. “¡Quina merda!” —Es repetia enfadat— “He encertat un dels quatre punyeters dies que plou”.

«Anava a baixar al bar una estona quan de reüll va veure un llibre sota el llit, es tractava d’un recull de contes d’un tal Lovecraft, no sabia qui era però aniria bé per distreure’s. Mentre esperava que parés la pluja prenent-se una cervesa i fullejant el llibre, una veu amb accent anglès l’interpel·là tot dient: “No conec gaire gent que llegeixi al mestre, desgraciadament quasi bé ningú percep la seva obra com un avís, tothom creu que són simples relats de terror”.

«El paio, que encara anava prou emboirat del canut i estava una mica mosca, alçà la vista cap a la taula del racó on un home

88

vell, envoltat d’un escampall de llibretes i llibres mig rebregats, l’estava observant somrient.

—Disculpi, ¿què vol dir? —No havia entès absolutament res.

—Veig que llegeixes els Mites —digué l’home assenyalant el llibre.

«El va convidar a la taula i com ja començava a ser habitual, acceptà a contracor. Sense més ni més, l’avi inicià el seu discurs.

—Noi, has de saber que sóc un privilegiat, he pogut estudiar el Necronomicón en profunditat, vaig graduar-me a l’universitat de Miskatonic i allí hi guarden un dels pocs exemplars que queden —el paio no entenia què li explicava, anava assentint amb el cap i fotent-se cada cop més nerviós—.

“Els servidors del Primigeni Cthulhu, els homes peix, ens vigilen per esclavitzar-nos; utilitzen com a vòrtex arcs impossibles, com el que hi ha aquí fora, per viatjar instantàniament des dels fons abissals fins a terra ferma. Ja fa mesos que estic estudiant-lo i miro d’enregistrar les possibles senyals de la seva presencia —en aquell moment l’avi va treure una gravadora Philips de dins d’un sarró, com per corroborar empíricament el que havia dit.

«De sobte es va obrir la porta i dos tipus xops fins les celles van entrar al bar.

“Posi’ns dues cerveses, si us plau” —El rocker i el punk semblaven cabrejats.

—El molt titot… deu minuts…, ¿no et fot? A saber on s’ha fotut… El Xus volia quedar en un lloc discret, aquest ho és prou, ¿no?

—¡Collons! No sabia que existís —El rocker flipava amb el bar.

«Els dos tipus es van asseure a la taula més gran.

—¡Hòsties, tu! Mira a qui tenim aquí al davant, al iaio penjat que va de científic americà i… ¿saps què? Li fot la pallissa al paio d’abans, —El punk no parava de xerrar— El paio que… Mal rollo, tio, l’hem cagat fins al clatell, ¡quina empudegada!

—¿Què…? ¡Què dius ara! ¿Que te’n vas de l’olla? —Contestà el rocker enfotent-se— ¡Si només son tres quarts de nou!

—¡Escolta borinot, ni penjat ni hòsties! Aquest paio és pasma i s’ho ha fet venir bé, segur que ve a per nosaltres, per la moguda dels bitxos. ¡N’estic segur!

89

—Tio, això teu no és pas d’un cop al cap, ¿oi? Has vist la fila d’escolanet que fotia el col·lega? Pasma, ¡no et fot!

—Doncs ja m’explicaràs què hi fa aquí. El primer de tot ha estat preguntar si li veníem costo, ¿que no ho veus? Hauríem de pirar, tio, ¡ens volen trincar!

«Amb tot, el rocker va repassar de dalt a baix al passerell que continuava empassant-se la tabarra del iaio. El paio, atabalat de discursos esotèrics, s’il·luminà en veure’ls i, per desempallegar-se de l’avi, els va demanar permís per asseure’s; mig escagarrinats i sorpresos, no es van negar.

“Cago en déu” —Va pensar el rocker— “El fill de puta té raó, el cabró aquest deu ser dels estupas; ens està controlant”.

«En aquell moment aparegueren el Xus i el hippy tan xops com ells i ostensiblement col·locats, portaven la riallera incrustada i una marxa esbojarrada. Es van asseure a la taula amb els col·legues i sense dir res, el Xus els hi va passar descaradament les fulles de secants que li havien encarregat, desprès va començar a repartir-ne a tot déu; fins i tot al paio aquell. El rocker i el punk es volien fondre.

—Tios, estan de puta mare, ¡ei! Aquestos son pel morro, ¿eh?

—El hippy ja anava servit i els altres dos, mirant-se al pasma, no sabien què fer— ¿Què passa, que no se’ls foteu? ¡Tios, tios!

—L’insistència del Xus i l’afany per dissimular van fer efecte.

—¿Què és això? —Va preguntar el paio mirant-se el petit paperet estampat que l’hi havien donat.

—Un lentejo, tio, un lentejo de puta mare. ¡Com no te n’has fotut mai cap! ¡Apa, que fliparàs col·lega! —Contestà el Xus rient.

«Mentre se’l fotia a la boca, pensava: “¿Què deu ser això de lentejo? ¿Una droga estranya? ¡Mare de déu! ¿On m’he fotut?” —El paio estava cagat, tan cagat, que seguia la marxa dels tipus aquells.

—Nois, mentre plogui d’aquesta manera ja estem bé, ¿no?

—El hippy, que no feia més que desbarrar, no estava per tornar a rabejar-se un altre cop— ¿I si ens fotem alguna cosa aquí mateix?

«El Xus anava fent conya i demanant quintos per tothom, el rocker i el punk es menjaven l’olla que donava gust mentre esperaven que el pasma els detingués i l’àcid anava pujant poc a poc.

90

«Començaven a partir-se el pit per qualsevol rucada i aquell pobre paio ja no sabia si tenia fred o ganes de pixar, si suava o tenia febre; mirava als tipus de la taula i veia unes cares desconegudes i estranyes. El iaio, dret davant de la porta, no feia més que mirar com plovia amb el braç estès assenyalant l’arc amb la Philips. La senyora, impassible i quasi transparent, tallava unes llesques de pa. Anaven passant els minuts, lentament les parets s’ondulaven, els colors s’esmortien, el so de les paraules es distorsionava i les mirades es convertien en preguntes sense resposta possible; de sobte s’apagaren les llums i un llamp encegador seguit d’un tro extraordinari esdevingueren senyals de l’infern.

«El paio, al girar el cap, va entreveure sota l’arc una figura grisosa d’aspecte humà amb pell llefiscosa; sens dubte, un home peix. Tal i com havia dit l’avi, el vòrtex dels éssers abissals s’ubicava allí mateix. D’una revolada va agafar el ganivet del pa, sortí al pati a les fosques i, guiant-se amb el resplendor dels llampecs, va abalançar-se sobre el servidor de Cthulhu per buidar-li els ulls.

«Un xiscle esglaiador va retronar fins a l’interior del Pati just al tornar la llum; el iaio, que portava un impermeable gris i encara sostenia la Philips a la mà, es rebolcava sota l’arc en mig d’un toll sanguinolent. En qüestió de minuts policies i sanitaris ompliren el bar en mig d’un caos absolut; ningú va saber explicar què havia passat. Una mica més tard, mentre quatre figures rialleres s’esvaïen en mig de la nit plujosa, la policia militar s’enduia detingut al paio que va resultar ser un recluta amb permís de cap de setmana.

Després d’uns segons de silenci vaig veure somriure a l’Alfons.

—¿Ho entens ara? ¡Peix! —Aixecant-se de la cadira va agafar els relats de Lovecraft i sense acomiadar-se, s’endinsà a l’àrea de salut mental de l’hospital militar.

Josep A. Sierra de Antonio

91

bar

Gallego

Nicole —Aquella tia, jo la vaig conèixer —Assentia amb el cap.

Parlàvem de la Nicole. Jo li havia regalat el llibre Un bar de contes. Vint-i-quatre relats. De fet, em pensava que no se’l llegiria mai, perquè l’única lectura que li coneixia era els diaris esportius. Quan accedia al bar baixant amb cura les dues escaletes de l’entrada, gairebé sempre me’l trobava recolzat sobre la barra, amb el cap cot, llegint. Aleshores, deixava lliscar lentament els dits des de les temples fins a les galtes, i al mateix temps i amb la mateixa parsimònia, girava el cap vers la porta d’entrada per observar el client. La seva benvinguda era una mena de ganyota i una lleugera elevació de les celles. Tot seguit, amb unes parpelles desganades i amb un posat entre indiferent i interessat, preguntava a l’intrús què volia, mentre amb la mà dreta enretirava discretament el diari. Mai no li vaig observar ni un fil de somriure en la seva comissura. No només anàvem al Gallego per delectar-nos amb el millor pop a feira acompanyat d’un bon vi de les Ries Baixes, sinó també per estar a l’aguait de qualsevol possible murrieria que ens oferís el Mariano.

Unes setmanes abans, li havia comentat que hi hauria un segon llibre amb més relats referits a altres bars de la ciutat, i que jo havia elegit el seu. Va ser quan el vaig obsequiar amb el llibre perquè se’n fes una idea de com anava la cosa. Li vaig remarcar que l’únic que hi havia d’aparèixer al relat era el nom del bar, la resta podia ser pura ficció. Potser per recel, potser per fer-se’n una idea, sigui com sigui, el cert és que s’havia llegit el meu relat del llibre anterior. I estàvem amb aquestes, que sí, que no, que si la Nicole era un personatge real, que ell l’havia coneguda, i que després de la mort del seu fill havia tornat de la casa de camp on vivia, i s’havia llogat un pis per aquesta zona del barri.

95

—Mariano, es tracta només de la textura d’una tinta impresa en un paper —Li vaig respondre— És cert que en qualsevol creació literària, hi ha elements biogràfics. El mateix acte d’escriptura és biografia inherent al propi relat, sense el qual, el relat no existiria.

—Mira, Sebastià, deixa’t de collonades —Em deia— Aquesta tia jo la vaig conèixer. Aquí al bar havia vingut amb el seu amiguet. Aquell paio que l’acompanyava era un ex-client seu, pel que es deia. Un tipus rar, solitari, semblava mig pagesot.

—¡Aviam, Mariano! ¿Realitat, ficció? Vés a saber què és cada cosa. Els poetes diem que després d’escriure un poema, aquest queda abandonat. Abandonat en una prestatgeria d’una casa desconeguda, en una biblioteca, vés a saber, en els encants. Per tant, si un poema no arriba a mans de ningú, aquell poema no existeix. És el que hi ha. Ara bé, si tenim la sort que algú ens llegeix, que ja és molt dir, aleshores, el poema ja no pertany al seu creador, pertany a la persona que el llegeix en aquell moment.

D’alguna manera, aquesta persona mentre llegeix el poema, i encara que no en sigui conscient, hi fa entrar en joc les seves experiències i els seus sentiments. Això provoca que aquest sigui un poema ja diferent del que va escriure el seu autor. En definitiva, el poema pertany a la persona que el llegeix, que se’l fa seu. ¿Ho entens?

—No em fotis, tio, amb tanta pallissa. ¡Deixa’t de rotllos!

—¡Ets l’hòstia!, però si això és el que has fet tu. T’has llegit el meu relat, per tant, aquest ja no em pertany a mi. De fet, no només el relat et pertany a tu, sinó que, a més, tu l’has continuat explicant-me tot això que em deies abans de no sé què de la Nicole. Bé, com a mínim, me n’alegro per tu, ja que només llegeixes les quatre bestieses del futbol, ¡que déu n’hi do!, també d’això. Perquè, la veritat, és per al·lucinar. Quatre rucs com tu, que si el Barça, que si el Madrid, i us feu passar la mala hòstia discutint per aquests paios farcits de calers darrere d’una pilota.

Que el país s’ensorri, i que des de les llotges de quatre estadis es requalifiqui mitja península, això no importa, ¡eh! Doncs, mira, això és el que tenim, ¡un país de garlaires!

96

Era la una. M’acabava d’asseure en una tauleta fora del bar.

Sense dir ni un bon dia, em va interrogar amb un què hi fots tan aviat aquí per dinar, i jo li vaig contestar que tenia pressa, tenia una reunió molt d’hora aquella tarda. Abans d’obrir la porta del bar, vaig observar com alçava el cap i aixecava el braç amb lentitud. Saludava un home gran que tenia el cap amorrat al vidre de la finestra d’una cambra en un edifici alt a l’altra vorera del carrer. Mariano entrà en el bar. Jo em vaig quedar fitant aquell vellet, de faç morena i de faccions dures, conreades en una mar brava, de tempestes i despulles oblidades. Quan el tiet de Mariano se l’engolí el mar, la seva vídua i tota la família del seu cunyat emigraren cap aquí. Abandonaren la costa de la mort i malvengueren un tros de pastura i quatre vaques que tenien. Només els quedà la memòria d’una casa, també abandonada. Cap d’ells no va tornar mai més al poble. El pare de Mariano, sempre entossudit per tornar a casa seva, coses del destí, va morir a la residència on uns anys abans havia nascut la seva néta.

Mentre dinava, pensava en la Nicole. Pensava també en el que m’havia dit Mariano dies enrere, que sí, que ell l’havia coneguda, que era una persona real. El que és cert és que jo havia escrit aquell relat, i intentava esbrinar què hi ha de vertader o d’inventat en tot allò que escrivim. Tenia molt clar que l’acte d’escriptura sí que forma part de la realitat, però, i els personatges que integren el relat, les seves vides, ¿són reals?, ¿són fictícies?, ¿què són?

—Una cosa no et puc negar, sempre has mantingut la qualitat, malgrat aquests menús tan econòmics. De veritat que no sé com t’ho fas —Li comentava, mentre em tornava el canvi.

—Ja veurem si aguantaré molt. Ara no hi guanyo calers, el just per pagar les despeses. I sort de la sogra, que ens cuida la nena, i li posa el plat a taula. Ja fa mesos que els treballadors que venien al matí a esmorzar s’enduen de casa l’entrepà i, molts, fins i tot la beguda. Aquí prenen el talladet o el cafè, i n’hi ha que ja ni apareixen. Se’ls nota a les cares que falta alegria.

—I com pot ser que un paio com tu voti a qui vota. No s’entén, és que no s’entén. Com no sigui perquè celebreu el sant 97

el mateix dia. Ara de veritat, ¿tu creus que ton pare, ton tiet, pescadors, tota la punyetera vida al mar, ho entendrien? I ara, véns tu, i apa, el senyoret, com si no haguessis de pencar. Tu ara imagina’t que la duquessa votés al grassonet. ¿Eh que no ho entendries? Doncs això teu és idèntic.

Eren prop de les tres. M’estava menjant les postres. Es va obrir la porta i van entrar un matrimoni i els seus dos fills adolescents. En el seu rostre s’hi endevinaven alhora el plaer de la visita turística i la curiositat de qui cerca un lloc agradable per dinar. Quan la filla era a punt d’ajustar la porta, el pare ja havia preguntat, i Mariano ja li havia respost. Amb un cop d’ull ràpid al rellotge, els havia advertit de l’hora tardana. I amb la mà dreta estesa, els indicava que el local era ple. Atònits, van sortir del bar, amb la cua entre cames. Mariano restà impassible, continuà llegint el diari. La dona i jo ens vam mirar, i se’ns escapà un somriure, còmplice, com el silenci de les quatre cadires buides de la taula del costat.

—Traspasso el bar. Si el vols… —Em va dir amb un somriure inèdit —M’he separat. I jo sol no el puc portar. A més, no dóna per pagar a una altra persona.

L’última nit que va obrir el bar, em va dir si el voldria acompanyar després a fer una copa, que m’invitava. Mai no havia estat ranci amb mi. Recordo encara les ampolles d’aiguardent sense etiquetar, en una prestatgeria arran del terra, un autèntic plaer per després de sopar. Aquella nit, encara va estar molt més generós. Mentre ell col·locava un rètol on es llegia «Es traspassa» i un número de mòbil, jo em preguntava què li devia passar pel cap i pel cor en aquells moments a Mariano. Els seus pares l’havien ajudat a muntar el bar. La seva dona l’havia abandonat, i ara, d’alguna manera, el bar també l’havia abandonat. Després de deixar el rètol ben col·locat a la finestra reixada que dóna al carrer, va sortir a fora i observà que tot fos correcte. Em mirà sense dir res, va tancar la porta i em va dir que ja podíem marxar. Vam pujar per l’avinguda Catalunya i vam creuar el portal del Roser.

Quan vam entrar al bar, pràcticament no hi havia cap client. Ens vam apropar a la barra i vam demanar dos gintònics. A la sala, al 98

costat de la màquina de música, hi havia una noia mulata, amb un vestit blanc, brillant i molt cenyit. Duia unes sabates, també blanques i brillants, amb un taló llarg i afiladíssim. Estava asseguda en un tamboret, amb les cames creuades, que li ocultaven l’entrecuix. Col·locava monedes, i cada vegada que encetava una nova cançó, tot remenant el cos, ens dirigia la mirada.

Mentre xerràvem, vam sentir «Bona nit» molt a prop nostre. Es va apropar. Devia tenir uns quaranta i pocs. Li va dir a Mariano que feia temps que no el veia per allí. Ell, amb aquell somriure inèdit, també li reprotxà que feia temps que no l’havia vist pel bar, i que a partir d’ara ja seria impossible que ell li servís aquelles delicioses cloïsses, perquè el traspassava. Ens invità a una copa, i li desitjà sort. Jo em vaig asseure en un tamboret mentre ells dos romanien dempeus i continuaven xerrant. Se’ls notava engrescats. Me’ls mirava i em sentia molt bé pensant que estaven a gust tots dos. Fins i tot vaig pensar que pujarien a una habitació, però no, ella devia ser la mestressa del local. El seu rostre, bellíssim, posseïa tot l’encant de la maduresa. Quan ens vam acomiadar, i abans de sortir del local, encara em vaig girar per veure-la una darrera vegada. Ella se n’adonà i em va fer l’ullet, talment un senyal inequívoc, perquè tingués cura de Mariano.

Quan ja baixàvem per l’avinguda, ens vam asseure en un banc. No notava la fredor de la nit. Un cel ras, estelat, invitava a la soledat més íntima. Vaig tancar els ulls i em vaig deixar endur…

—¿Veus com la coneixia? —Va deixar anar com un esclat.

Vaig sentir una fiblada al cos i em vaig esborronar. No li vaig contestar. Vaig recuperar la imatge de la Nicole de quan era una jove il·lusionada, de quan va conèixer l’Andreu, de quan va morir el seu fill… d’ara feia una estona… I vaig obrir els ulls, i la nit encara era més estelada. I vaig pensar que el relat de la Nicole realment l’havia acabat d’escriure en aquell moment.

Sebastià Poy Alegret

99

bar

Gran Penya Barcelonista

Un gust incomplet que se m’arrapa No voldria equivocar-me, però crec que encara seria capaç de trobar el lloc exacte, aquells arbres, aquella plaça, aquella gent, aquell bar, malgrat els anys que han passat, sobretot aquells crits, el cafè, les mirades, i el confoses que tinc tantes coses. Només caldria que em deixessin al punt d’inici, a l’andana d’una estació ferroviària bruta i esbalandrada d’una ciutat també bruta i portuària plena de gavines i coloms, i ja sabria orientar-m’hi, trobaria el camí, segur que el trobaria. Sí, perquè el camí el recordo, el camí se’m presenta diàfan com si l’hagués recorregut fa només unes hores, o com si fos un camí conegut que recorro cada dia. Recordo unes escales que pujaven amb la mar a la dreta, una mar tranquil·la i tova, salpebrada de vaixells ancorats. I recordo el punt culminant, quan ja no podia pujar més amunt i s’obria una àmplia avinguda. Arbres a banda i banda amb un espessorall de fulles que donava una sensació de fresca. Eixordadora piuladissa d’ocells invisibles. També la recordo. Gent que camina sense mirar, amb l’encegament que provoca l’esclat d’un sol violent a la cara. Un detall curiós: L’avinguda no baixa sinó que puja en direcció a mar. Al capdamunt de tot, al punt més alt de l’avinguda, una barana de ferro que s’obre com un mirador.

Posats a recordar tinc a la vista la col·locació exacta de cadascun dels vaixells aquell dia, com si fos la col·locació de les peces en un tauler d’escacs en una partida abandonada que un dia et disposes a continuar. Sí, hi havia tres grans vaixells al fons, gairebé en rengle, com si formessin part d’una expedició, tots afonats, amb la panxa ben plena de l’oliosa càrrega. Després, un vaixell isolat, rabassut, lleuger, emergint violent de la superfície marina, com un busca-raons a punt d’encetar una brega. Una mica més lluny, 103

un reguitzell de naus més petites, quietes, lànguides, tranquil·les.

Algunes veles llatines, com petites pinzellades que es perdien en l’espessa blavor de la mar. El deixant d’una llanxa que maldava per escapar-se de la proximitat de les naus més grans. I un veler, també recordo un veler amb el velam a mig hissar, com si una sobtada malaltia hagués interromput la feina. I és clar, el port, sí, el port a la dreta. Confús, estrany, quasi invisible, el port que s’obria a mossegades a la part més baixa de la ciutat.

Viatjava amb motxilla i em trobava a Europa, això és segur.

Era el meu viatge, el meu volgut reconsagrat maleït viatge per la llibertat d’Europa, la llibertat que jo havia aconseguit només pel fet d’emprendre aquell viatge i allunyar-me de tot, a peu, en tren, en autoestop, vaig travessar Europa de punta a punta, la meva família ha conservat les postals que marquen l’itinerari, Londres, París, Marsella, Florència, Venècia, Innsbruck, Berlín… Ara em distrec intentant associar cadascun dels records a les postals que conservo en una capsa de sabates del trenta-set, els petits peus de ma mare. Ella va morir fa dos anys i vaig heretar la capsa de sabates amb les postals del meu viatge europeu.

Lausana, Poitiers, Bilbao, Madrid, València… El pare ja fa anys que és mort. Entremig, entre el viatge i la capsa de sabates, anys de desintoxicació en una clínica, anys de disputes familiars, de superar una operació de ronyó, dos infarts, una depressió que em precipitava en el no-res, anys de grisa buidor ocupats a trobar algun sentit a alguna cosa.

Deia, sí, parlava de l’itinerari. Podria refer-lo. Des de la contemplació de l’estesa de vaixells fins a la plaça, aquella plaça que s’obria com una capsa de sorpreses enmig de la part vella de la vella ciutat. Des del mirador sobre la mar, l’avinguda baixava. ¿Quina hora devia ser? Ho ignoro. Jo duia un paper en una mà. És com si en conservés una fotografia. Em veig com si fos jo i em miro, carregat amb la motxilla, aturat davant algun passejant i allargant-li el paper on devia haver-hi… ¿Què podia haver-hi en un paper que allargava a un desconegut enmig d’un carrer en una ciutat desconeguda, tot just acabat d’arribar? ¿Què podia haver-hi si no una pregunta escrita en la llengua del país, perquè 104

m’entenguessin? ¿Què podia haver-hi si no una adreça on jo volia arribar?

Em veig, des de la talaia dels anys, caminant per la ciutat amb la barreja de convicció i dubte de qui sap on va però no sap on és allà on va. Una visió extracorpòria, això de veure’m jo, com en un somni. Algú devia indicar-me una direcció precisa i les passes van seguir puntualment la direcció. Veig una botiga de roba.

Veig una agència de viatges. Veig una sabateria. Un hospital.

Veig un hospital. L’avinguda arbrada havia baixat suaument, havia passat per la vora de quioscos de flors i de diaris, i ara tornava a pujar per un carrer que desembocava en una carretera plena de semàfors. Veig el desaforament automobilístic i sento la remor del trànsit, els motors, les frenades, els clàxons. Veig una ambulància. Una furgoneta de la policia amb la llum blava giravoltant.

Un taxi blanc. Un cotxe fúnebre tot cobert de corones. També veig una església. Veig com travesso la carretera. Hi ha un carrer estret amb tot de banderes penjant. El carrer és curt. Hi ha un barretaire, un numismàtic, una botiga de disfresses. Al cap del carrer (¿És allí on vaig? ¿És aquest el meu destí?) s’obre una plaça.

Ara puc dir que em dic Samuel i que sóc de Denver, Colorado. Les dates segures són les de la sortida i la tornada, 26 de setembre de 1994 i 11 de febrer de 1998. La mare en duia el compte, tot esperant postals que li portessin notícies. Un parèntesi de més de quatre anys, que ara és com aquell bagul desat a les golfes on trobes tot de coses que saps que tenen alguna cosa a veure amb tu, però n’ignores el què. El pare va morir ofegat per una espina de salmó que va embarrancar-se-li al mig de l’esòfag. Passava el cap de setmana en una estació de pesca.

Havia llogat una barraca i ningú va sentir-lo. Devia gemegar, el pobre, devia patir moltíssim, però jo en aquell moment estava desintoxicant-me del meu llarg i accidentat viatge. La mare va dir: «Millor mort escanyat per una espina que ofegat en els braços d’una puta». La mare era molt expressiva i sempre deia el que pensava. I si pensava això, segur que era per alguna cosa. Alguna, penso jo, se’n temia.

105

Quan vaig arribar a la plaça, la primera impressió ja va ser de sorpresa. Hi havia un ambient d’eufòria continguda, però no sabria dir en què es notava, perquè en aquell moment la plaça era gairebé deserta. La plaça era rectangular, allargada, com una postal de la piazza Navona, a Roma, però no tan llarga; i sense escultures al mig ni aquelles fonts. Una petita font, sí que hi era. Tota la plaça era plena de bars, de restaurants, amb terrasses ocupades per taules i cadires que en aquella hora eren buides. Vaig travessar la plaça de punta a punta. Em va cridar l’atenció, de seguida em va cridar l’atenció, un bar amb un rètol que em deia alguna cosa. No sé si vaig arribar a llegir-lo però en conservo la imatge ben clara. Franges de dreta a esquerra de colors blau i grana, com una bandera. No, no era la bandera de cap dels països que jo havia trepitjat. Cap país d’Europa no té, que jo sàpiga no té, una bandera ratllada granada i blava. Recordo una sensació estranya, com l’atleta que es troba al mig de la pista i rep la fuetada de milers de mirades que el contemplen. Sol, allí, com enmig de la gespa d’un camp de futbol, com el gladiador que alça els braços victoriós perquè el públic l’aclami, com l’auriga que ha vençut la cursa. Sí, la plaça era gairebé buida i de sobte, no sé com, ni d’on venien, onades de gent van començar a envair-ho tot, sortien de tots els racons, a glopades, com si allí hi hagués una fàbrica i hagués coincidit la meva arribada amb l’hora de sortida, o el canvi de torn, amb gent que venia d’una banda i altra gent en sentit contrari, a toc de sirena. Però no, aquella no era gent que va o ve de la feina, ni se sentia cap sirena, ni es veien els entrepans embolicats amb paper de diari a sota el braç. La gernació no tenia el capteniment murri, la mirada evasiva, el pas mecànic de qui va, o en ve, a treballar. ¿Una manifestació? Potser era una manifestació, però a favor, o en contra, de què es manifestaven, jo no sabria dir-ho. Saltaven, cridaven, alçaven els braços, s’expressaven de totes les maneres imaginables en rams d’alegria. Però per què, què ho motivava, això no vaig arribar a saber-ho. O, si vaig saber-ho, és un detall que la meva memòria no aconsegueix recordar.

106

Vaig ser literalment engolit per la riuada humana. Res com allò jo mai no havia vist. La gent semblava esverada, emocionada, nerviosa, contenta, arrauxada, feliç. No cridava cap consigna en contra de res ni a favor de res. Si hi havia crits eren més aviat d’ànims cap a algú o alguna cosa. Era gent de totes les edats, homes i dones, vells i criatures; recordo que hi havia molts cotxets de criatures, que esquivaven com podien l’embat de la gent i que imposaven, amb la seva presència, desviacions forçades del trajecte. La gent es movia en totes direccions, no en una de sola com seria lògic si seguien un objectiu, si anaven cap a algun lloc, si fugien d’alguna cosa. Jo havia perdut el paper i una gorra que portava i per poc no perdo el cap i la motxilla, empentat per totes bandes, estirat, xuclat, colpejat, desplaçat. En un tres i no res havia passat d’ocupar un lloc central a la plaça a ser-ne expulsat per la pressió de la massa. Ara em trobava arrambat a una paret, vora la porta del bar que abans havia cridat la meva atenció, el del cartell bicolor, el de les ratlles granes alternades amb altres ratlles blaves. Sense pensar, en aquell moment, en res més que a fugir de les empentes, assedegat pel sol i la caminada, per la densitat d’efluvis que desprenia aquella invasió humana, vaig precipitar-me a l’interior del bar.

I això va ser com passar del caos sorollós a la quietud i el silenci.

La sensació d’algú que abandona el traüt urbà i entra en una església.

Sí, efectivament, era com una església. Aquell bar semblava una petita església. La barra del bar era com un altar on un cambrer jove de cabell blanquinós beneïa les consumicions que la parròquia li reclamava. En aquell moment només hi havia dos clients. Un, de pell morena, de rostre cansat, de mirada perduda, tenia una cervesa encetada al davant. L’altre s’amagava darrere d’una barrera d’ampolles buides, de manera que resultava impossible de veure quina cara feia. S’estaven drets, tots dos, a la barra, en un estat de devoció insensible.

Vaig demanar un te. Em van contestar amablement que no en tenien. Llavors vaig dir: «Doncs un cafè».

107

Recordo perfectament el gust d’aquell cafè.

Vaig posar-hi dues cullerades de sucre i vaig remenar lentament, posant més atenció en tot allò que m’envoltava que en l’acte de remenar.

Totes les parets eren cobertes d’imatges venerades en aquell santuari laic, o això va semblar-me. Dotzenes d’homes en actitud solemne, alguns drets, d’altres a la gatzoneta, s’afileraven per totes les parets, exposats a l’homenatge de la clientela del bar. En la majoria, aquelles franges repetides, blava i grana, blava i grana…

Blava i grana… ¿Quina mena de religió era aquella?

Era un bar estrany, amb només dues petites taules, com si els clients habituals no tinguessin per costum de restar-hi gaire estona. O com si no hi hagués clients habituals. Com si la clientela es resumís en passavolants com jo, clients ocasionals com jo, caminants extraviats a qui una turba anònima havia precipitat en aquella cofurna.

Va entrar un nou client i durant el breu instant en què va mantenir la porta oberta va penetrar novament el brogit humà de l’exterior. Ara, a més a més, al carrer se sentia música. Un so estrident, agònic, com recargolant-se sobre si mateix, acompanyat de la percussió d’un timbal. El nouvingut va tenir-ne prou amb un gest, sense paraules. Els altres es van sentir saludats i van contestar-li. Quedava clar que es coneixien. No li va caldre demanar. El bàrman va omplir el dosificador de la cafetera i va prémer avall la palanca. Un raig negre i espès es precipitava dins un petit got. Al cap d’uns instants, el got volava cap al taulell, davant mateix del client acabat d’arribar. El bàrman havia enxarpat una ampolla de la prestatgeria, una ampolla amb un líquid grogós, gairebé verd, brillant, i en deixava caure unes gotes a dins del cafè.

Llavors vaig fer un gest espontani. Encara ara em veig, com si no fos jo, com si fos un altre qui el feia. Vaig assenyalar amb el dit. Com dient «En vull». Una copa petita va aterrar davant meu, al taulell, i un raig del líquid grocverdós va omplir-la.

108

Just abans de beure, vaig adreçar una mirada enfora, cap a la plaça. Hi havia tanta gent que els uns començaven a pujar a l’esquena dels altres. I no els uns sobre els altres i prou. Pisos i més pisos de persones sobremuntades, com si de sobte els hagués agafat una bogeria i es disposessin a construir una babel humana.

Amb la imatge d’aquell exercici gimnàstic insòlit, vaig beure’m, d’un glop, la copa. El gust, apegalós i dolç, de seguida em va baixar per la gola, em va donar un cop de puny al pit, es va estendre com una plaga per totes les venes i va sortir expel·lit per porus, narius i boca com la bravada d’un monstre.

El gust m’ha quedat gravat a la boca.

Després d’allò ja no recordo res més.

No voldria equivocar-me però estic segur que trobaria el lloc si trobés el punt d’inici. Però la ciutat, el nom de la ciutat, això no hi ha manera que ho recordi. M’he passat hores i hores, de dies i més dies, amb els ulls clucs provant de convocar els records. He tastat tota mena de licors per si algun s’assemblava a aquella beguda grogosament verda. Tot ha estat inútil. La ciutat alegre i bruta, de la gent que es presenta a glopades i que munten els uns a l’esquena dels altres, se m’esvaeix com si fos un somni.

Però tinc la certesa que no és un somni. Al mig de la ciutat hi ha una plaça allargada. I en un extrem de la plaça, un santuari on es practica una curiosa religió que fa bandera dels colors blau i grana.

Joan Cavallé

109

bar

Ideal

El vol I

—¡Eh, xecs! ¡Allà, cap al port! ¡Messers! ¡Avions alemanys! ¡La Còndor! ¿Quants en compteu vosaltres ?

—Jo, quatre, cinc… Haurien de ser sis, com a mínim. Van a dues altures. Ara sembla que giren cap aquí, ¿no, Castanya?

—¡Vinga! ¡Visca el tinent Werner Möldes! ¡Heil!

—Piera, ets un imbècil. ¡Fascista dels collons!

—¡Per allí! ¡Mireu! ¡Per l’Oliva! ¡Mosques! ¡Visca la Gloriosa, els nostres! ¡Segur que el meu cosí en porta un!

—¡Pollosos, que són uns pollosos!

—¡Va prou! Castanya, li has fet sang al nas al Piera. Foteu el refotut favor. ¡Recony, m’has fet mal a mi! ¡Té, covard!

—¡Covards!

II

El diumenge dia 15 de gener de 1939, a primera hora de la tarda, les tropes franquistes van entrar a Tarragona. El pare no va deixar que ningú de casa baixés al carrer. Passats tres dies, de bon matí, la mare va sortir per veure què passava i què es deia.

Va tornar amb dos o tres exemplars d’un diari nou que venien, el Diario Español, i unes quantes llaunes de sardines. Aquella mateixa nit dos falangistes, uniformats i amb correatges enllustrats, van emportar-se el pare. A la tarda del dissabte va tornar amb la camisa estripada, l’americana bruta, cansat, amb son als ulls, barba crescuda i de molt mal humor.

—Demà els nens i jo anirem a la missa que es fa a la Catedral. Tu, si no vols, no cal que vinguis —Va dir-li la mare aquell vespre abans de sopar; és a dir, abans de repartir-nos una sopa aigualida, però calenta.

113

—Emporta’t les nenes si et dóna la gana, però el Joan es queda aquí —Va dir en acabar, aixecant-se de la taula i assenyalant-me.

L’endemà es va mudar amb el seu vestit gris de roba bona, es va posar el seu millor barret i se’n va anar a mig matí a la Palma, el bar del costat de casa, tal com havia fet abans i durant la guerra.

Dilluns va obrir la botiga de ràdios. Mai no va explicar què havia passat durant aquells tres dies escassos en què havia estat detingut. La mare potser tampoc mai no l’hi va preguntar. Oblidar i callar.

III

No havia tornat a veure ni al Piera ni al Castanya des del dia, ja llunyà, en què tots tres, a més de barallar-nos, vam ser espectadors del combat aeri que presagiava l’entrada dels nacionals. No sé si les coses passen perquè algú les desitja o si és que la casualitat existeix, però just cinc anys després els vaig veure venir de cara per la rambla Vella; més avançat el Piera i a nou o deu passes, més endarrerit i caminant coix, el Castanya. Ens vam trobar just davant del petit bar Ideal. Dues taules de marbre, amb les respectives cadires de ferro, s’estaven, solitàries, a la dreta de la porta d’entrada; a l’esquerra, una gran torreta pintada de blau en la qual hi havia plantada una única tija de palmera nana, esprimatxada i ennegrida pel fum dels camions que passaven amunt i avall per la que aleshores era carretera nacional. Sense cap preàmbul, sense avisar, i abans de res, Castanya ens la va assenyalar: — ¡Mireu, xecs! ¡És la Palmira, la Palmira Nesterov!

Piera i jo ens el vam mirar. El que deia no tenia ni cap ni peus. ¿Quina relació podia tenir aquella palmera, gairebé seca i poca cosa, amb el cognom d’un pilot rus? D’acord, els mots ‘Palmira’ i ‘palmera’ s’assemblaven i el primer podia passar per un diminutiu estrafet del segon. Vam esclatar a riure. Era tot un disbarat, en notàvem la poca substància o la gràcia de les coses que no en tenen, però retrobàvem un nom, Nesterov, que havíem compartit feia molt de temps. I sobretot ens retrobàvem els tres.

114

Vam entrar a l’Ideal. Ens vam asseure en l’última taula de la filera de l’esquerra, just abans del passadís que portava al magatzem de llenya, als lavabos i a un petit celobert on molien i torraven el cafè. El terra estava sempre ple de serradures mullades de pixum. Dos grans miralls, un a la paret del fons i l’altre darrere la barra, en gairebé tota la seva longitud, ajudaven a engrandir l’espai, a donar-li més llum i a crear cert aire de possibles. A la banda que donava més al carrer, el mirall estava escrit, a manera de pissarra, amb pintura blanca. Hi havia el preus, el resultat del Nàstic i el número premiat del sorteig del Cupón Pro-Ciegos.

Una magnífica cafetera de la marca Oyarzun, que funcionava amb electricitat, es trobava al bell mig de la barra. Era el major reclam del local.

Ens vam explicar les vides. Piera havia estat intern en un col· legi prop de Lleida i havia acabat el batxillerat. Pensava, i ja duia un any fent-ho, d’anar-se’n a Barcelona a estudiar dret, però li feia recança deixar a Tarragona la seva mare vídua. Castanya havia treballat de mosso a un magatzem de carbó, on havia tingut l’accident que l’havia deixat coix. Ara aprenia a fer espardenyes i escombres amb un cosí seu, el germà de l’aviador. Jo vaig explicar que treballava tot el dia a la botiga del pare, que estava pendent d’anar-me’n al soldat i que als vespres estudiava comerç a l’Escola del Treball. Tots tres havíem canviat, és clar. Piera ens treia ben bé set o vuit dits d’alçada, però continuava ossut, miop i magre. Era el contrari de Castanya que feia honor al seu renom.

Ja de petit semblava que tota la roba li anava estreta. De mi deien que se’m veia igual, encara que, i aneu a saber què volien dir, es veia ben bé que ja no era el mateix. A mi també m’ho semblava.

Sota l’abric, aquell dia, Piera duia la camisa blava de falangista, amb el jou i les fletxes vermelles brodades a la butxaca.

Castanya se l’havia quedat mirant tres o quatre vegades amb una expressió que no dissimulava la incomoditat.

—¡Ah, això! Però nosaltres som amics, Joan, Castanya —Va respondre Piera a la pregunta que ningú no havia fet.

—¡Sí! ¡I tant! —Vaig contestar jo, mentre Castanya feia un lleu i ambigu somrís.

115

Van haver-hi uns instants de silenci petri. Vam pagar al cambrer els deu cèntims de cada cafè.

Fora ja del bar vam quedar de retrobar-nos-hi el diumenge següent. Ja acomiadats, Piera es va girar per desitjar bona nit a la Palmira, fent una reverència inesperada i graciosa. Castanya i jo vam riure amb ganes i ens vam unir contents a la facècia.

De fet, anàvem a l’Ideal quan podíem. Gairebé sempre hi havia algú dels tres, i quan no, ens podíem distreure jugant als escacs o veient com jugaven a la manilla. Anàvem, poc, al cine i, molt més, a veure partits de futbol al camp de l’Hoquei o al del Regueral. No obstant, parlàvem més d’avions, d’avenços aeronàutics i de pilots que no pas de futbol. Teníem informació antiga, però ens era igual. Ens la repetíem mútuament i ens semblava que era nova. Va ser Castanya qui ens va portar números de Victory!, el setmanari de propaganda de la Royal Air Force anglesa. Eren festa grossa, fins i tot per al falangista Piera. Suposo que els treia del consolat anglès o de les seves escapades a Barcelona. Ens havia confessat que un o dos dies a la setmana agafava el tren fins l’estació de França, s’esmunyia dins del port, després de pagar cinc duros a un guardamolls amic seu, i hi comprava de contraban gènere de poc volum, com mitges de nylon o rellotges. Es veu que s’havia fet a Tarragona una clientela respectable i que el marge era acceptable.

Piera llegia molt i ens sorprenia, al bar o al carrer, recitant-nos paràgrafs sencers del Quijote o de La Divina Comedia. Suposàvem, els altres dos, que eren literals, però podia ser perfectament que no. Sabia fer l’histrió i li agradava fer-se veure. Tenia en tot un punt de coqueteria. El seu joc predilecte era buscar retrats de personatges literaris en la gent que ens creuàvem: Segons ell, feia un moment que un sorrut capità Ahab acabava d’entrar pel portal del Roser, que Wilkins Micawber, pobre però optimista, passejava per la plaça de la Font o que, fins i tot, Dragisha, l’heroïna d’un conte escrit per un obscur autor rus, tenia la mateixa fisonomia que la venedora de tramussos de davant del Teatre Principal. I el Caballero del Verde Gabán podia aparèixer a qualsevol cantonada.

116

Castanya era prou diferent. El seu llibre de capçalera, i tal vegada únic, era Vol de nuit, d’ Antoine de Saint-Exupery. Talment podria dir que era ell qui volava en solitari en el fràgil avió postal, de cabina incòmode, que reptava el fred, les nuvolades, la foscor de la nit, el vent i la tempesta, acompanyat només pel brunzeig amigable del motor, en mans de la benignitat del destí i del vertigen de la sempre possible pèrdua, testimoni meravellat de les llums silents del crepuscle i de l’albada. Ens en llegia, en castellà, paràgrafs, pàgines senceres, mentre el seu rostre morè s’il·luminava. I de tant en tant recordava el seu cosí, el pilot republicà que havia mort amb un fusell a la mà, un combatent d’elit com ell —No s’estava de dir— cobrint la retirada de no sabia ben bé qui.

IV

—¡Eh, oye, tú, Juanito! Queremos hablar contigo. ¿Cómo te encuentras? Tú hablas mucho con él… este… Juan Piera, y con el otro, el Castaña le llamáis. Ese, un cerdo estraperlista, ¿lo sabes ? Y el otro… ¡Ja!, ¡ja! Vigila, vigila, no te arrimes. Te manchará de carmín o de algo peor. Tienes unos amigos muy poco recomendables. ¡Venga! ¿Qué dice el Piera? ¿De qué habláis todos los días? Buenos hijos de papá estáis hechos los tres.

—No els vas dir res, ¿no? ¿Veritat? ¡Engega’ls! Son uns titafredes —Em va contestar el Piera quan l’endemà li vaig mig explicar el que m’havia passat— No els fotis gens ni mica de cas.

Són els dues B: el Brufau i el Badal. Em van al darrere, perquè no pago la pela amb vint, la quota de cada mes de Falange. Vaig a les reunions que no em puc escapar i ja saludo ningú amb el braç enlaire. Són uns paios tifes, que volen demostrar al Jefe no sé què. Bé, sí que ho sé: Que valen molt, que són audaços, llençats i dignes de confiança. De vegades penso que és perquè em veuen com a dèbil. Suposo que sóc hostatge de mi mateix. Jo era un entusiasta, com ells. I ja no.

— Són dels teus —Va dir-li Castanya.

—Sí, ja ho sé. Encara. Mira en què acaben les il·lusions. Tipus ressentits que es fan el pinxo perquè no saben fer altra cosa. I 117

Jefes que volen que els diguis com arriben a ser d’espavilats i que no miris el que fan de veritat. He perdut. Els guanyadors seran, no caldrà esperar massa, uns altres. Ho sabeu.

—Ho dius, tu, Piera, tan tranquil. Ja t’aclariràs amb aquests pájarus sobre qui guanya i qui perd. Jo sí que sé on han acabar els meus i el que heu fet vosaltres. No busquis que t’entengui. ¿Què vols demanar perdó?, ¿pietat que no heu tingut?, ¿comprensió? ¿Vols ser simpàtic?

—¡No, Josep! O bé, exacte. No hi ha dreceres. Ni camins del mig. Això.

—Parleu de la Guerra Mundial, ¿no? —Vaig dir. Però ni l’un ni l’altre em van contestar.

Castanya ens mirava, a Piera i a mi, amb un punt d’indignació. I Piera ens mirava, a Castanya i a mi, amb recança.

—¿Marxes ja, Piera? —Vaig dir.

—Sí. Tinc moltes coses a fer. Convido jo. ¡Adéu!

Es va aixecar depressa. Va pagar. Va sortir de l’Ideal sense mirar, ni fer cap gest a la nostra Palmina. Castanya va esperar encara uns moments i també va dir que tenia molta feina i que se n’anava. En sortir tampoc no va saludar Palmira.

Poca estona després van entrar el Badal i el Brufau. Com sempre, d’uniforme. Van passar pel costat de la meva taula sense mirar-me. Anaven cap al fons, decidits. No em vaig girar. De sobte vaig sentir una mà a l’espatlla i una veu altiplanada: —¡Lechuguino, hemos ido a mear! Continúa con lo tuyo.

Van sortir i es van posar davant la Palmira. Van saludar-la cerimoniosament primer, per acabar arrencant-la després. Reien sorollosament mentre se la passaven entre les cames. En aquell moment vaig reconèixer els dos falangistes que s’havien emportat el pare. Era una farsa absurda.

V

En atención a nuestros escritos anteriores sobre la desaparición hace tres meses del aún camarada Juan Piera Guasch, debemos poner en conocimiento de esta Jefatura que algunos rumores fidedignos lo sitúan en París, dándose la gran vida, después 118

de haber volado o huido. Como ya es conocido, su compañero José Castañé Barreda, alias Castaña, fue detenido a raíz de las reuniones de rojos habidas a finales del año pasado en el bar Rosales, cercano al bar Ideal, este último local, lugar donde se reunían los sujetos investigados. Hemos comprobado fehacientemente que José Castañé Barreda buscaba voluntarios para asaltar y ocupar el campo de aviación de Reus. A pesar de sus primeros momentos de duda, debemos hacer constar la inestimable ayuda en labores de vigilancia e información de Juan Tarté García, de 19 años, como en su día lo hizo su padre Juan Tarté Gallinart.

Es oportuna una recomendación de destino, dada su próxima incorporación a filas.

Por Dios, por España y su revolución Nacionalsindicalista.

Fdo. Rafael Brufau Dueta y Octavio Badal Sanit.

Incorpórese al expediente.

El jefe Acctal.

Esteve Masalles

119

bar

La Cebolla

Territorio comanche És una Tarragona en què es paga en pessetes i on els cinemes són al centre del casc urbà. La ciutat s’ha fet gran però sembla petita veient la Rambla ben d’hora, amb la claror encara tímida. Hi passa gent, no molta, que fa via sense mirar enrere, sense aturar-se, mentre els murmuris dels cotxes i la bufera ronca de les motos s’escampen amunt i avall. I plana aquella remor incerta de dia nou que s’estrena, calant-se dins com el fred que ve del mar. És un matí qualsevol, un matí tranquil, com cada matí de qualsevol dia, com el mateix matí d’ahir. Soroll de reixes que s’alcen, senyal inequívoc que la ciutat es va despertant de mica en mica. Són els bars que ja comencen a obrir. Els bars ja les tenen aquestes coses; són matiners de mena, els primers en llevar-se mentre altres establiments veïns a peu de carrer somiquen amagats dins les seves entranyes. Els bars són el millor indicatiu del batec diari que comença ben aviat, quan el sol no es veu i encara estan regant els carrers. Pura necessitat d’oferir un millor servei i així fer pròsper el negoci. El bar La Cebolla, és un d’aquests bars de la Rambla, un lloc de menjar ràpid, gairebé l’únic en tota la ciutat. Només dos carrers enllà, al carrer Canyelles, se’n troba un de similar.

El Manolo és l’artífex del bar La Cebolla. El seu fill Jose té setze anys i fa uns quants mesos que hi treballa. Avui el Jose entra ràpid al bar i va directament a buscar la bossa de draps bruts que ahir va deixar-se oblidada. Tan de bo son pare no se n’adoni. Un retret no és la millor manera de començar el dia. Hi ha hagut sort amb els draps bruts, els fica darrera les caixes de les ampolles buides. Es proposa pensar-hi aquest vespre abans de marxar. No es pot permetre un descuit així.

Les taules de fora ja estan parades i tot és a punt. Els primers d’entrar no tarden gaire, són treballadors d’oficines que fan el primer cafè i el primer cigarret abans d’anar a la feina. Tam123

bé hi ha venedors de la plaça que porten ja hores llevats i els cal un àpat consistent. Poca feina tot plegat. Sovintegen estones mortes. El Jose s’entreté veient la Rambla, contemplant el ritme plàcid i serè de tot el que hi passa. No s’ha acostumat encara a veure-la així. Des de que van tallar els arbres sembla més ampla i dóna una sensació estranya, com si l’haguessin despullat, llevant-li alguna cosa, potser un tros d’ànima.

Avança el dia i el sol somriu plenament malgrat uns núvols emprenyadors que de tant en tant li fan la guitza. Arriba l’hora del pati de l’institut i de les teresianes. Entre la jovenalla que s’hi aplega hi ha l’Andri, una estudiant de COU. Ella i les seves amigues venen cada dia i sempre seuen a la mateixa taula com si ja la tinguessin reservada. El Manolo les rep amb amabilitat, li agrada que vinguin i les cuida com sap fer. Les noies aprecien el gest del Manolo però elles tenen altres motius per venir a La Cebolla, el Jose. La visió d’aquell noi de pel rissat trescant plats, tasses i gots els resulta una motivació afegida. A ell també li agrada aquell moment del dia, fins i tot s’oblida que detesta la feina del bar.

D’amagat de son pare, aromatitza els cafès amb llet de les noies amb unes gotes que sempre acaben essent un raig, un dia és d’ d’anís, un altre de Torres.

S’apropa el migdia i enrere queden les noies de les teresianes i aquells dos guiris de pell rosada, grossos com armaris, que s’han torrat en una taula de fora mentre prenien un cafè amb llet bullint amb un tapa de llagostins. Hora de servir els dinars.

Les planxes comencen a cruixir, i les corredisses del Manolo i del Jose alçant la veu d’una punta a l’altra fan honor al significat de l’expressió ‘menjar-ràpid’.

Per a molts, cal tornar a la feina, és el moment del segon cafè per a uns quants, l’hora de la migdiada per a pocs, i el bar es va buidant, poc a poc. Una calma aparent travessa la Rambla amb les primeres hores de la tarda. El dia va agafant el seu color més blanc i el seu to més ensopit. Dins el bar, els plats i gots amuntegats a l’aigüera esperen, són el testimoni que ha sobreviscut a la primera batalla del dia. El Manolo i el Jose aprofiten per dinar i tenir una estona de descans.

124

El sol ja fa baixada cap a l’oest. Serà una caiguda lenta. Els vianants de la Rambla ara són persones que tornen de la feina, que van a comprar o que senzillament passegen. A mitja tarda el bar agafa un altre caire. És l’hora dels clients, els que van a un bar per quelcom més que una cervesa, un cafè amb llet o una hamburguesa. Són els que tenen vocació d’integrar-se en la decoració com un element més, amb la mateixa categoria que les gerres alemanyes de cervesa que hi ha al prestatge de més amunt. Senten que els bars existeixen per a ells i que s’han guanyat tal privilegi per la seva perseverança una tarda i una altra. N’hi ha que fins i tot se senten com a la pròpia llar. El Manolo és coneixedor de les intencions d’aquesta mena de gent, ho sap bé i desplega tot el seu ofici. Xerrant amb els clients, escoltant les seves confidències, i si cal, marcant la ratlla a qui s’oblida que aquí mana ell. Això ha fet que alguns clients hagin deixat de venir i s’hagin dedicat a parlar-ne malament, però també s’ha guanyat la justa fama de ser una persona honrada, de qui pots fiar-te’n. Contràriament al seu pare, pel Jose no és el millor moment del dia. No és que hi hagi molta feina, però sap que en aquest moment del dia ha donat tot el protagonisme a son pare i se situa en un segon pla, atent a les indicacions dels clients o de son pare, i passa desapercebut.

Un d’aquests clients assidus és el Fernando. Avui ha vingut, com ahir, abans d’ahir, demà, i demà passat. És una persona de tracte prou agradable que li agrada xerrar de tot. Treballa a Enpetrol, com molts dels clients habituals que ha trobat en La Cebolla, el lloc perfecte en aquesta ciutat que per aquells que només és un destí de pas. Amb la primera cervesa, el Fernando explica les vivències del seu fill que porta més de mig any a la Marina, i n’ensenya algunes fotografies de companys somrient, de ports de França, del Marroc, d’Itàlia, de pràctiques de submarinisme… El Jose eixuga gots i els endreça sota la barra, però mira de reüll i para l’orella. Segueix fil per randa tots les detalls de les explicacions que el Fernando fa del seu fill. Dins el seu silenci, el Jose està impressionat. La fascinació acaba d’entrar en el seu cap de setze anys. Quan el Fernando ha marxat al cap de tres cerveses, recrea mentalment tot el que ha sentit posant-se 125

ell com a protagonista del relat, imaginant el mar com l’immens espai lliure que el durà a tot un món ple de coses per descobrir.

El somni dura poc. La tarda ja ha foragitat la llum del cel, han encès els fanals i la foscor insisteix en imposar-se. Entra un grup de clients. Tots volen menjar i beure, és clar. Després en ve un altre, i un altre…. senyal inequívoc que a partir d’ara això serà la guerra. Es troba de ple en territorio comanche. El Jose sempre diu això als seus amics quan parla del bar. Cal estar atent perquè pot passar de tot. Una cosa és segura: No val a badar. I arriba un altre grup de cinc. La Cebolla és un lloc barat i serveixen un menjar prou bo, tot un imant pels grups delerosos de beure i d’omplir-se la panxa.

Comença la batalla, la feina de debò. Els grups sempre, sempre, porten complicacions. Exigeixen un tracte preferent i únic pel fet de ser un grup. I a més sempre, sempre, volen demostrar que no són una munió sense criteri i que estan fets d’individualitats que es mereixen consideració i respecte.

—A mi una hamburguesa sense ceba.

—Jo una altra però la meva amb tomàquet.

—La meva sense tomàquet i sense ceba però amb formatge.

Els d’un altre grup no es queden curts i també diuen la seva.

—Portem mitja hora i encara falten dos salsitxes, i un entrepà de llom, i, a més, porta’ns cinc, no, set cerveses més.

—I dues coca-coles —Sent el Jose de fons quan és a punt d’arribar a la barra.

—T’havia dit sense ceba, i aquesta té ceba —Torna a sentir a la tornada.

La gent acostuma a ignorar paraules com ‘disculpi’, ‘si us plau’ o ‘gràcies’, i quan va en grup encara és pitjor. Sembla com si existís un pacte tàcit per complicar la vida als cambrers quan es va en grup. Els grups, però, no són l’únic entrebanc. Molta gent es pensa que perquè paga té dreta a tot i tan fa la manera de tractar a qui et serveix. Malgrat tot, el Jose no s’atabala, es mou amb celeritat en el no parar, està concentrat, compleix amb les peticions per més estranyes que siguin, i poques vegades es confon, para l’orella per sentir la nova modificació de comanda 126

sobre la modificació anterior que acaben de fer, durant el trajecte de la taula a la barra. Però, per moltes ganes que hi posi i per molt atent que estigui amb això no n’hi prou. Quan el bar és a rebentar de gent, sempre queden desbordats i sempre surt aquell client insatisfet que ho paga amb ell. Aquest vespre, el Jose s’ha confós de taula, només això, per tal equivocació ha hagut de sentir-se dir: —¡Ei xaval!, ¿ets imbècil o què?

El Jose calla però son pare no, i es munta una trifulga, aquesta vegada sense més conseqüències que quatre crits i uns altres ofesos i insatisfets que engrandiran la llegenda negra de La Cebolla. No hi ha temps per pensar-hi més, el ritme trepidant del serveis a les taules, a la barra i a la terrassa no s’atura en cap moment. L’incident s’ha esvaït del tot. Les mans alçades continuen reclamant atenció, el brogit de les veus segueix pujant. La planxa fumeja, falta pa. Una parella ha marxat sense pagar. Aviat es quedaran sense canvi, i no para d’entrar gent… La bogeria encara durarà unes hores més.

Tot s’acaba tard o d’hora, per sort. Recullen taules, netegen les planxes, i comencen a fregar. Falta poc per acabar i per fi se’n podran anar a casa. I un parell de famílies passen per la reixa mig baixada.

—Volem menjar.

—Perdonin, però està tancat.

—¿Això és un bar, oi? Nosaltres som sis i no és pas tan tard.

—Li repeteixo que està tancat. ¡Eh!, nens, deixeu la cadira al seu lloc i no trepitgeu més el terra. ¿No veieu que està fregat?

—Escolti, no parli així als nens.

—I, vostès, diguin als seus fills que parin quiets. I ara facin el favor de marxar.

—Molt bé, marxarem, però abans doni’m el Llibre de Reclamacions, que això no pot quedar així com així.

—El Llibre de Reclamacions és per a clients, i a vostès no els hem servit, per tant no són clients. I ara marxi’n d’una vegada, que volem tancar.

—Però, ¿qui és pensa que és?

127

La discussió va pujant de to. Finalment, el Manolo se’n farta i truca a la Policia. Al cap de deu minuts, una parella d’agents d’uniforme color de fusta es presenten al lloc dels fets. Es reprodueix la discussió i l’agent que mana decideix continuar a comissaria, així els podran prendre declaració. En un quart d’hora són en una sala d’espera de comissaria. El Manolo i el Jose en una banda i els dos pares a l’altra. El silenci és espès i, després de dues hores, es fa insuportable.

Mentre dura l’espera, el Jose pensa en les seves coses. Està fart de treballar al bar, no li agrada l’atabalament, ni el ritme frenètic, ni haver d’aguantar impertinències, ni suporta a la gent que va per la vida fotent empremtes. Sent que s’està perdent moltes coses. Els seus amics surten els caps de setmana, se’n van a Salou de festa. Ell, en canvi, ha de treballar amb la família, en un lloc on tothom el tracta de qualsevol manera, sense poder fer res més que aguantar-se. Recorda què explicava el Fernando sobre el seu fill que està a la Marina veient món, passant-s’ho bé. De sobte, li ve al cap la imatge de la bossa de draps bruts darrere de les caixes d’ampolles buides, se n’ha oblidat un altre cop. Si demà son pare ho veu li caurà una esbroncada.

Continuen a comissaria, i ja porten quatre hores. Els en queden dues més. Cap a les sis del matí, entra un dels agents d’uniforme color de fusta i els diu que si algú vol exposar els fets i posar una denúncia s’haurà d’esperar i l’atendran quan puguin, que aquesta nit han tingut molta feina.

Els dos pares s’aixequen i se’n van. El Manolo i el Jose també ho fan al cap de poca estona. Se’n van a casa. Una dutxa, un cafè ben carregat i altre cop cap al bar.

El Manolo tarda poc en descobrir la bossa de draps bruts. El Jose no s’equivocava: Li cau una esbroncada de les bones. Cap cot, callar i aguantar. ¡Quin remei! Això no vol dir que no li afecti. Son pare ho devia notar i per això no posa cap objecció quan son fill li demana d’anar a portar els draps a casa i fer un encàrrec per a un amic.

Torna ràpid cap a casa. Deix els draps al cubell de la roba bruta i surt esperitat com un dimoni. Corre carrer Gasòmetre avall, 128

tomba pel carrer Apodaca fins la plaça dels Carros i travessa la via del tren. S’atura. Espera que la respiració es calmi i s’eixuga una mica la suor. Ara es troba davant l’edifici de la Comandancia de Marina. Hi entra. Dins, un uniforme blanc, un senyor panxut de cabells grisos i despentinats fuma un puro rebregat i pestilent. Mira al noi que acaba d’entrar.

—¿Qué quieres, chico?

Amb la veu insegura, el Jose explica el motiu de la seva presència allí.

—Quiero saber qué tengo que hacer para enrolarme en la Marina.

Entre el fum pestilent d’un puro rebregat, els ulls un xic vidriosos del senyor de cabells grisos mig despentinats, fiten al noi de dalt a baix. Al cap d’un silenci, el senyor panxut que s’estreny dins l’uniforme blanc, alça el braç.

—Anda, chico, lárgate de aquí. ¡Venga, lárgate!

El Jose surt acotant el cap, i ja en van dos en un sol dia. Acaba d’aprendre que els somnis solen morir quan et desperten. Queda encara molt dia pel davant. Cal oblidar-se del tema, agafar forces i estar a punt per a la propera batalla en territorio comanche.

Jordi Masalles Feliu

129

bar

La Rosa

Cafè amb records I em van portar el capuccino. Feia olor d’hivern, de matins de pluja, tot i la calor sufocant del mes d’agost.

Feia anys que no hi anava, al bar La Rosa, el bar del barri, de prop de casa, a Torreforta.

Des que vaig decidir deixar-ho tot i fugir, fugir lluny, on la ferum del sofregit de la mare no hi arribés, que no hi tornava, allà, al lloc d’on provinc, i amb el que tan poc m’identificava.

Hi poso sucre de canya, i ho remoc molt lentament, analitzant cada cercle format per la cullera. La vida és quelcom cíclic.

Obrim i tanquem etapes. Parem. Tornem a començar. I el final sempre s’assembla a l’inici. Plenem centenars d’estances buides que es tornen a descarregar. Omplim i buidem capces de records.

Cremem fotografies i en fem de noves. I després de tot, el món giravolta, es tomba la truita i tornem a aparèixer a l’inici de tot.

I aquí estava jo, asseguda en aquell bar d’aquell humil barri, que tants anys enrere pensava haver deixat abandonat. Des que el pare va marxar de casa que desitjava fer el mateix. De ben petita hi pensava; potser anar-me’n seria la fi dels meus problemes.

El primer glop em va cremar la boca, massa calent encara.

Havia quedat amb la Magda a dos quarts; m’havia de dir una cosa important, deia la trucada. La seva veu va sonar molt més aguda del que recordava; tanmateix, era encara una nena quan vaig marxar.

Amb una motxilla a l’espatlla vaig agafar el primer bus internacional que sortís de Tarragona. Tenia davant meu tot un futur per descobrir, i Roma n’era la causa, i la conseqüència. Encara recordo els leds taronges que anunciaven la ciutat. Vaig comprar solament el bitllet d’anada.

No em va anar pas malament la cosa. Primer vaig fer el que fa tothom, treballar de cambrera pels guiris en una pizzeria de mala 133

mort d’algun carreró perdut al voltant de l’estació de Termini, que em permetia de llogar un pis a la zona suburbial romana.

No feia falta que m’esforcés gaire amb l’italià. «Tu accentua molt les vocals i poc les consonants i es pensaran que ets del sud», em deia la meva cap. Fet i fet, als turistes poc els importava d’on era si pronunciava l’italià tal com ells s’imaginaven que era. Amb això em vaig poder pagar uns estudis de fotografia, que em van portar a treballar en una petita revista del Trastevere, on algun dia somiava viure.

El capuccino, a les meves mans, ja s’havia fos, i ara em dedicava a esquarterar a trossets el sobre del sucre, depositant les petites restes dins la tassa. I mirava, melangiosament, com els bocins de paper s’humitejaven. Mai he sabut llegir el futur a les tasses de cafè, però ara hi mirava i hi veia el meu passat, tant latent encara, punyent com aquella calor que entrava per la porta, cada vegada que algú l’obria i es barrejava amb l’aire condicionat del bar.

Estava a punt de demanar el segon capuccino, o potser alguna altra cosa, més forta i potent. Els nervis s’havien apoderat de mi.

Van obrir la porta del bar: la Magda. No sabria dir ben bé com la vaig reconèixer, però era allà, vestida de blau fosc amb unes petites perles d’arracada, les de l’àvia. Bé sabia jo que després de tant lleig comiat m’haurien oblidat i ma germana hauria passat a ser l’hereva de tot.

S’assegué davant meu, i es va treure les ulleres de sol, d’aquelles de moda, que no deixen veure gairebé cap part de la cara.

Em mirava fixament i jo, no podia fer més que observar darrera d’ella, aquell mapa dels vins de Catalunya com si, tot i fer ben bé una hora que era al mateix lloc, el veiés per primera vegada.

—Al final, hi has accedit —Em digué— Pensava que no vindries.

—Aquí em tens.

No vaig saber continuar, volia preguntar directament què passava, què era tant urgent. Esperava un «la mare ha mort» o alguna cosa per l’estil. Però tot i així, ¿perquè no m’ho havia dit

134

directament quan em va trucar? Potser ja no era a temps per a l’enterrament, o seria a l’endemà.

«T’haig d’explicar una cosa important». Les paraules encara ressonaven dins la meva closca. Potser era que la mare estava malalta. Potser ella, la Magda, era qui ho estava i necessitava que li donés un tros de l’espinada, o un ronyó. Tal vegada jo era l’única persona que coneixien que era compatible. Tantes coses se’m passaren per la ment en aquell moment; i fins llavors no em vaig parar a pensar directament en el què voldria. Per mi era quelcom abstracte, no vaig saber veure la gravetat fins que no li vaig percebre aquells ulls fatigats amb unes marcades bosses.

—T’he fet venir perquè he pensat que la mare voldria que ho tinguessis.

Em va mostrar un petit llibret negre. Era una espècie de llibreta d’apunts. La vaig obrir. Era plena de gargots i, entre les pàgines, vaig veure escrit el meu nom amb la cal·ligrafia allargada de la mare. El cor se’m va paralitzar.

—Va morir fa tres mesos.

—¿La mare?— Em vaig quedar glaçada.

La Magda em va explicar que la mare feia temps que tenia una malaltia estranya. Un dia, de sobte, al tornar de la feina, va trobar-se-la a la butaca, morta, amb la pau, que fins llavors no havia pogut aconseguir, al rostre. No m’havia dit res perquè considerava que, com havia marxat i mai havia tornat ni donat senyals de vida, li semblava inútil avisar-me. Jo les havia abandonades, com el pare, i no mereixia saber res de les seves vides.

La cosa canvià, però, quan van decidir endreçar l’habitació de la mare per fer-hi un estudi, i van descobrir dues llibretes idèntiques: negres i amb els fulls groguencs. Una per a cada germana.

La mare no m’havia oblidat. Es tractava d’escrits que havia estat recopilant des que vam néixer, pensaments i poesies sobre les seves filles. Paraules de tendresa cap aquelles dues cosetes que havien sortit del seu ventre. Mots adreçats a cadascuna de nosaltres, que evolucionàvem i creixíem al nostre ritme.

135

La Magda decidí esbrinar la meva adreça, el meu telèfon i trucar-me, per donar-me la llibreta que em pertocava, i deixar-me marxar sense necessitat de tornar a veure’ns, segons em va dir.

Em va mirar, per última vegada, als ulls. S’aixecà i marxà sense fer una ullada enrere. Ni tan sols volgué que veiés el que durant la meva infantesa havia estat casa meva. Va fugir esperitada, i vaig considerar el que devien sentir elles feia tants anys, aquell buit quan algú marxa sense donar explicacions, i et deixa el regust que alguna cosa no anava bé i no vas saber veure-ho a temps.

Em vaig quedar sola, esquerdada. Em vaig girar al cambrer del bar i li vaig demanar, aquesta vegada, un gintònic. El necessitava per poder afrontar-ho.

Vaig obrir la llibreta i vaig emprendre la lectura.

No sé quan temps vaig estar embadalida llegint aquella llibreta que fonia els meus contradictoris sentiments i m’inundava els ulls de llàgrimes amb una barreja entre agre i dolç, tristor i alegria.

Vaig tancar la llibreta; la vaig estrènyer contra el meu cos volent així agrair la mare que em deixés el record del seu amor, de la gran estimació que em demostrava en tots aquells escrits sense cap mena de retret o recriminació per la meva escapada.

Amb els ulls entelats mirava el meu voltant i em va costar reconèixer on era: el taulell, les ampolles alineades com soldats de diferents altures, diferents notícies de diaris penjades a les parets… del bar La Rosa.

Després de pagar les consumicions, vaig sortir al carrer i vaig respirar amb profunditat, exageradament, com si m’hagués d’engolir el dolor i el passat.

Encara premia amb força la llibreta, l’únic que em lligava amb el passat al barri i amb la mare.

Guiomar Sánchez Pallarés

136

bar

Las Flores (Piquirrasqui)

La parada dels monstres Les històries de perdedors són més interessants que les de guanyadors, malgrat que resultin menys comercials.

Gay Talese

Aquella taverna era un fetus immund, el fruit bastard d’una baconera i de l’infern. Em va enviar allí Junco, el pibe amb qui vaig compartir cel·la al presidi de Tarragona. Jo era un idiota que residia a l’avinguda de Navarra, a casa d’uns tipus del PORE, del Partido Obrero Revolucionario de España, uns trotskistes il·lusos que em va presentar Manolo Jiménez a Barcelona. Me la bufava la política, però era un puto sudaca. Vaig enfangar-me. Tenia una habitació per la qual pagava lloguer, però quan els grisos i els de la brigada politicosocial vingueren de matinada, vaig caure, em van emmanillar. Era per a ells un altre rojo de merda, una mostela desafecta atrapada al seu catau, en un dissimulat pis franc. Juro que no en tenia ni idea.

Si m’haguessin donat pastizara, fins i tot els hauria delatat. No militava. Tampoc em mosquejava que sota el llit hi haguessin quilos de propaganda subversiva (Llavors es deia així). No li donava importància, era una peça més del mecano vital en què em gronxava. El Generalísimo estava a punt d’estirar la pota i s’endevinaven canvis. El jou s’havia afluixat malgrat que algunes fletxes encara sembraven ferides. Al periodista Huertas Clavería l’havien condemnat a dos anys de presó en un consell de guerra i van afusellar cinc activistes antifranquistes. L’únic que compartia amb aquells revolucionaris de nyigui-nyogui eren les birres a l’Alhambra. Fins i tot els provocava rient-me de Marx i el seu lleó Bronstein, cognom que els etzibava que era ideal per a un gos que odiés alpinistes i piolets.

141

La bòfia no em va donar cap oportunitat. Vaig passar tres setmanes engabiat, fotut en un pou, anxovat, rabiós, impotent i escagallonat. Al pati de la penitenciària vaig parlar amb Joan Sarró, un pintor faldilletes, un artista que havia estat a París llepant-li la xona a la vídua del déu Utrillo. Li vaig preguntar què cony feia allí. Aquell pelotudo em va dir que no ho sabia, que el van tancar a causa d’una batuda policial un cap de setmana en una masia propera a l’ermita de la Salut. Celebraven una festa i ell hi era invitat. Es veu que van fumar-se un paller de marihuana. Al mustinot li semblava normal que l’engarjolessin per allò. Amb tot, va sortir aviat. Jordi Salvà, un advocat amic seu i molt ben connectat amb el poder, perquè fou contractat pels militars per a defensar un polonès que van enviar al canyet, que van executar amb el garrot, l’en va treure. El lletrat va visitar un client i, en una de les galeries, va entrepusar amb Sarró, que donava un cop de mà als funcionaris netejant. En un batre d’ulls el va alliberar.

Per això vaig demanar-li a aquell cagarrí que intercedís, que li comentés el meu cas a Salvà. El picaplets contactà amb un tal Murga al qual va convèncer que jo era inofensiu i, en un sospir, vaig alçar el vol.

Junco em va dir «Xon, guapo, vés al bar Las Flores, també conegut com Piquirrasqui, és a la Baixada de la Peixateria, davant del quarter dels bombers, i pregunta per l’Apache, un col·lega, ell t’ajudarà, és un bitxo legal, de veritat, bona gent».

I vaig entrar en aquell antre, amb la meva bossa d’esports en la qual hi havia tres llibres, Crim i càstig, La metamorfosi i La Pesta, un parell de calçotets, mitjons, uns pantalons de pana, un jersei i un pijama. No tenia res més. Bé, sí, una fam canina i ganes de buidar, com a mínim, un barril de cervesa.

L’amo de la tasca, Joan, era un boludo, un xafatolls de renom Capri perquè adorava un còmic català que es deia així. Obès, cara rodona i sense afaitar, cabells emblanquinats, dents corcades i panxa de gorrí. Aquell raonotes exhibia al pit, ufanós, una xapa amb un text que evocava triomfs: «Johnny Piqué, champion of tango». El seu vici era criar canaris i fer ballarugues. Governava aquell tuguri sota la protecció de sa mare, una bruixa prima com 142

un filferro i coneguda com la Jaia. Era una llafega sempre vestida de negre, amant platònica d’Adriano Celentano i la seva “Nata per me”. La vella dormitava en un racó, bressolant infinites absències. Ara bé, quan algun borratxo impertinent es feia veure i la treia de polleguera, s’encabritava, esgrimia una escombra i l’expulsava, sense miraments, del paradís de greixos i fregits. Els gats, que ensumaven el tebi aroma de la planxa fumejant, estiraven les orelles i s’estarrufaven atemorits davant cada batussa.

L’Apache, xolla llarga i morè agroman, em va avisar que pul· lulava per allí un grup de pijos, de fills de papà, alguns d’universitaris, que gaudien d’aquell paisatge cutre al qual definien com un liceu lumpen. Es tractava d’Àlvaro, Alfonso, Cosme, Jordi, Luis, Ferran, Javier, Rogelio i Ramón. Els clients fidels eren Toni, Cantinflas, el Bizco, Quintanilla, Boby, Cazabobos, el Cabestro o el Maño, el Anarco, el Sultán, la Neus, el Pardal, la Farulla, Pep Lafitte, el Borni i la Revoltosa o Propulsión a Chorro. Era un ramat d’esgarriats sense futur, condemnats a donar tombs, a acabar el dia de qualsevol manera i caure rendits cada nit, convençuts que l’elixir vital era una mamadeta i que dormir era un premi, una recompensa que cap banyut els podria arrabassar. No tenien res a veure amb els esnobs, amb els nens de casa bona. Un d’aquests galifardeus, ja embriac, molt col·locat, amb un trip entre pit i esquena, orinà a la butxaca de Toni, que fonia un vinet. La mà d’aquest, en anar a pagar, en cercar el portamonedes, xipollejà en el llac escumejant que li mullava la jaqueta. L’esgarip que deixà anar el desgraciat fou apagat per una tempesta de riallades. Jordi, un redactor en pràctiques del Diario Español amb pelussera arrissada, va ignorar la pixarada i impassible continuà encebant la màquina de discos amb una riuada de pessetes. No era de missa, però tenia un santoral laic, un temple en el qual passaven la safata Carlos Santana i Paco de Lucía.

Us preguntareu qui sóc. Em dic Casimiro Bizarro de Bustos.

Des de marrec, somnio de ser un escriptor. Estic batallant amb una novel·la. La vaig començar un matí, recent arribat a Tarragona, allotjat a la pensió Túria de la plaça de la Font, abans de cercar un catre en els amagatalls de l’extrema esquerra. El seu 143

inici m’agrada, però ja fa un any que no puc continuar la trama.

Em vaig quedar en blanc. Les primeres línies van buidar-me com una sequera africana. La narració estenallada des del principi: «¿Qué es Catalunya, esta mierda de tierra, este mundo del que quiero huir? ¿Cuándo llegué? ¿Qué sentido tiene que esté en él? ¿Qué hago aquí y qué he hecho hasta ahora? No sé nada. Y si por una puñetera casualidad pudiera saberlo, ¿de qué me serviría?».

Vaig estar a punt de xingar-me Mary, la muller del Pardal i a la qual es tira Eugenio Sentis, el Cazabobos, però el seu parrús era un niu de titaranyes i, encara que m’era present que hi ha situacions en què la necessitat és virtut, tot tenia un límit. Aquella tragabirots es barallava amb Queca, Buster Keaton, una maricona a qui odiava perquè li pispava els adolescents i qüestionava la seva fama que cap pollastre se li resistia.

Amb l’Apache vam anar un diumenge al Florida. De sobte, un individu amb texans i camisa de quadres protestà, va dir que l’ou ferrat que li havien servit estava viu i les patates crues.

L’Apache el va portar a la barra, li donà la raó i li va demanar que s’oblidés del sopar. Aquell primmirat indignat confessà que era un capellà xirucaire que havia visitat Montserrat, que el monestir fou envaït per un exèrcit d’aprenents de músics i membres de corals enamorats dels focs de campament i que, amb els collons plens de cants i aquelarres, va avançar el viatge al sud de la província de Tarragona, a la parròquia d’un poble del delta de l’Ebre a la qual l’havien destinat. Això sí, abans de cristianitzar va optar per aturar-se a la ciutat. El vam convèncer que la nit era verge. Al Zaragoza girà full a la religió. Se submergí en un gintònic. Una de les marranes que servien somrigué. Va admetre que era bonica i reconegué que tornava a sentir la bragueta i que era feliç com un reietó. Esparverat, després va matisar i raonà que no entenia que hi hagués dones que venguessin les seves ànimes al diable de la concupiscència per diners, encara que acceptà que algunes es casessin, sempre espiritualment, amb Crist. L’Apache deixà anar una riallada i va predir que una sotana amb tant d’ingeni arribaria, almenys, a bisbe. Ens en vam anar. El tonsurat, bavejant, ni s’hi fixà. Terrenal, sotmès, entregat, admirava la regatera mare144

jant que discorria entre els pitarrots d’aquella dida libidinosa, de la rossa oxigenada, de pot, que ja mai es podria treure del cap.

Vaig dormir a l’habitació dels trastams. Hi havia un matalàs ple de borrim a terra. El coixí fou una catifa enrotllada. No em calia res més. L’Apache es va portar com un senyor. Vam compartir, abans d’ajaure’ns, un tronc de grifa que havia comprat a un moro legionari. Em va comentar que per guanyar-se el Capri tan sols calia portar-li gots i tasses per completar la vaixella del bar, devastada permanentment pels arrauxats i destructius atacs etílics dels bevedors. La fórmula consistia d’anar a altres locals, robar alguna peça i regalar-la al Joan. Pagava amb un xato. Propulsión a Chorro s’entrompava cada dia amb el botí que rapinyava.

L’Apache es mofa de la meva mania d’escriure, de prendre notes. Jo, hi ha cops, tampoc entenc aquesta febre per apuntar. Puc estar-me a casa seva fins que me n’afarti. La veritat és que embogiré si no m’obro aviat. Es un ésser estrany, ahir el vaig sorprendre escoltant Mercedes Sosa. Estava embadalit amb “Gracias a la vida”.

A Las Flores hi ha un submón. Hi condueixen unes escales que neixen a l’altura de la cuina, al fons del establiment. Es tracta del ventre de l’edifici, d’un soterrani tornejat per una bimil· lenària volta que aguantava les grades del que va ser un dels grans circs de l’imperi romà. Cantiflas, un peó, un paleta, va transformar el que era un traster, una cova de mals endreços, un cau esparracat, en un espai digne, habitable. Allí hi van a parar algunes parelles, les afectades pel virus letal del desig. Capri despulla les dones amb la mirada. En una columna hi ha dues argolles de ferro. Ell jura que s’hi agafa per acorralar les seves conquestes i encigalar-les sense pietat. El seu lema es «Chingo, luego existo», així, a raig, en castellà. També argumenta que hi ha una relació directa entre la mida dels peus i de la vagina. «Si duen sabates de més d’un quaranta, tenen una vulva de campionat, de primera divisió». En alguns moments delira, amenaça de tirar una paret perquè «a darrere d’aquest mur, sota terra, hi ha un passatge que desemboca a la Catedral i a uns quants convents de monges; és 145

com anar a parar a una vena i deixar-te portar fins al cor de la ciutat sagrada». A canvi de netejar-li aquella cripta em permet ocupar-hi una taula. Soc un prostitut líric. M’hi recloc a la tarda i escric. Per cinc duros componc un poema. Sempre hi ha un o dos tronats que em demanen uns versos personalitzats per deixar-los caure a les orelles de les seves amistançades. Als analfabets, la majoria, els llegeixo, els recito, i és increïble la facilitat amb què memoritzen.

Un dissabte va irrompre l’alemany Otten Waelder, un literat en embrió. Ell i el grafista Guigui són una espècie de pont humà entre els dos clans, el dels estudiants i el dels espellifats. Otten preparava una biografia de Joan Capri. Em va presentar Carlos Mario Peisojovich, “Peiso”, locutor de Radio Tarragona, comercial de l’empresa de publicitat DD4 (Dos per Dos són Quatre) i relacions públiques de diverses discoteques. Era argentí, compatriota meu, encara que jo vaig néixer a Buenos Aires i ell, a Santa Fe. Peiso fou clau per tal que m’acceptessin reportatges a les revistes ALS i Crónica de la Rambla. També va aconseguir que m’admetessin a l’emissora per comentar temes d’actualitat. Però, ¡ospedreta!, el més important va ser que em brindà l’oportunitat de currar a la disco Hilario’s de Salou, on es punxava Lou Reed, Eric Clapton, Bob Marley o els Rolling Stones. En disposar d’ingressos fixos em vaig traslladar a un apartament a la platja. Em vaig acomiadar de Capri, de Joan. I de Las Flores. El seu consell encara em posa la pell de gallina: «Xiquet, vés a la teva i a qui li piqui que es rasqui».

A Salou em vaig desbloquejar. Va ser un capvespre. A la terrassa, sotmès a Lou Bennett i el seu “Easy living”, la novel·la brollà. Les paraules, papallones en un jardí feréstec, voletejaven, esbategaven en el paper. Vigoroses, palpitants, ardoroses, autèntiques, concises, exactes. «Yo soy de esta clase de hombres que, si son golpeados con los nudillos en la cabeza, se oye el eco resonar desde los pies hasta la coronilla. En aquella época todo era muy simple, tanto como el pez que se pone a nadar en cuanto rompe el huevo. El sol, un disco de fuego, permanecía suspendido en el espacio sin nubes. Hacía un calor capaz de fundir los metales, 146

calcinar las piernas y reducir las carnes a chorros de aguas turbulentas».

Vaig deixar anar el bolígraf. Molt lluny, en el tall de l’abisme d’aquell estrany mar blau esgarrapat per profundes cicatrius turqueses, albiro a la fi un horitzó orfe de deliris. I, tot d’un plegat, foradat, lliure, vaig saber que la soledat és no tenir ningú a qui tornar.

Amador Sandaño

147

bar

Las Pirรกmides (Las Palmeras, El Egipcio)

Anada a l’antiga Havia decidit fer el viatge a l’antiga. M’havia plantejat amb temps l’anada a Tarragona per trobar-me amb l’avia i el iaio, Aprofitar la visita per enllestir la meva recerca activa d’experiències sensorials. Em prendria tota la setmana, de dilluns 10 de gener fins a dissabte 15 (Just quan s’escaurà el centenari de l’entrada a Tarragona de les tropes colpistes del general Franco, després de gairebé tres anys de guerra civil i preàmbul de quaranta de cruel dictadura i d’anorreament).

Enguany, de nou el dia 11 s’escau en dimarts, com fa vint-ivuit anys, quan va morir l’avia del meu pare i jo vaig aparèixer en la seva vida («Una data per recordar, 11 de l’1 de l’11», va dir el iaio en el funeral, que s’oficiava un parell de dies més tard, el 13, data en què s’esqueia el trist aniversari d’entrada de les tropes franquistes a la ciutat de Tortosa «amb la benedicció d’aquesta casa», la catedral on s’oficiaven les exèquies, va dir el iaio). Jo no vaig néixer fins un dimarts 13 de setembre, però aquell dia es va fer palesa la prova de la meva existència entre la vida dels pares, avis i iaios.

D’alguna manera es tancava un cicle perfecte de la vida.

Durant aquesta setmana aprofitaré a fons per fer i experimentar diverses coses: esbrinar i enllestir la recerca de primera mà d’aquelles sensacions, sentiments i olors que complementaran les dades del que serà el treball de recerca per aconseguir l’Acreditació Acadèmica d’Habilitats, que dona el títol màxim d’estudis.

Els fets els puc conèixer, com tothom, buscant a la Memòria Col·lectiva a la qual hi tenim accés tots els humans a través dels biosensors que estan connectats sense fils als terminals computeritzades. El valor afegit en un treball d’aquests s’aconsegueix en trobar testimonis que aportin sentiments i sensacions, que transmetien olors i cançons.

151

Anar a l’antiga suposa escollir la modalitat de viatge com es feia fa vint-i-cinc anys, quan els trens, com es deien aleshores, empraven poc més d’una hora en efectuar el recorregut entre Barcelona i Tarragona, la principal localitat del Camp que ara aplega les vides de gairebé un milió de ciutadans, una conurbació que va ser de les primeres en impulsar la societat smart i acomodar la Felicitat com a referent de la qualitat de vida, a partir de l’esperit casteller amb la força, valor, equilibri i seny que havia estat declarat Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Harmonia, equilibri, pau, amor i felicitat són ara els indicadors que identifiquen la riquesa d’una societat (Precisament en aquells anys d’inici de la segona dècada d’aquest segle xxi, una beguda de cola globalitzada, n’havia fet bandera publicitària) i no les propietats, els diners i els poders.

Havia hagut massa paciència entre les persones, que aleshores eren més súbdits que ciutadans. Quan va començar la III Guerra Mundial, cap al 2007 (Encara que ben mirat en realitat va ser la primera guerra incruenta) la democràcia estava segrestada pels partits polítics que la mantenien captiva en un regim pervers que no defensava ni representava més que els seus propis interessos.

El poder el tenien en realitat els bancs, que manipulaven com putxinel·lis els governants, mediocres i analfabets funcionals (L’escriptor britànic Gilbert Keith Chesterton havia escrit fa cent anys una frase visionària que ho descriu bé: «Si no aconsegueixes desenvolupar tota la teva intel·ligència, sempre et queda l’opció de fer-te polític») que només imposaven el seu criteri ideològic anacrònic, com el cas d’un tal Wert que en lloc de mirar cap al futur en el tema de la cultura i l’educació de quins àmbits n’era responsable polític l’any 2012, en realitat volia tornar al sistema que feia més trenta anys, que ja estava superat. Va ser el primer cas de la història que un governant va acabar tancat en un centre de salut mental en diagnosticar-li la malaltia segons la qual el boig confon el pensament i el desig propi amb la realitat.

Sortosament, igual que a la II Guerra Mundial, van ser els guerrillers (la resistència de la societat civil organitzada contra els grans exèrcits i els sistemes polítics totalitaris) que van facilitar 152

el canvi. Els ciutadans que coneixien i dominaven les xarxes de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació, les TIC, el paradigma de la nova societat, van ser els partisans del segle xxi, els qui havien estat capaços d’adaptar-se al canvi (darwinisme de la nova Humanitat 3.0).

El meu treball, que ara anava a completar a Tarragona, era justament per implementar fets en l’anomenat procés de la transició espanyola, un període que es va obrir fa seixanta-quatre anys, el novembre de 1975, després la mort del dictador colpista Francisco Franco, demostrar que s’haguessin pogut identificar indicadors de fracàs del procés de canvi. La meva tesi afecta a un dels pilars fonamentals del sistema d’aleshores, el poder judicial, teòricament independent del polític, i vaig agafar com exemple el cas i els fets que ara comento.

El 1987, fa cinquanta-dos anys (En portaven dotze de transició), un ciutadà egipci que vivia a Tarragona, Mustafa Mitwally Ali El Awadi (identificat a la premsa de l’època com a Mustafà El Awadi), que aleshores tenia seixanta-set anys, va emprendre una vaga de fam com a protesta per l’ incompliment d’una sentència d’uns fets de 1970, disset anys abans: l’impagament de 3.973.585 pessetes, que valien 23.881 € de quan es va implantar aquesta moneda (l’equivalent al salari mínim d’un mes d’uns 1.100 treballadors, establert aquell any en 3.600 pessetes, 21,64 €). La queixa i la vaga per la lentitud del sistema es va repetir cinc anys més tard, el 1992, i resulta que el 1996 la justícia li va imposar una multa pels atacs que feia a la justícia, sense que s’hagués resolt la seva reclamació. En fi, tota una ignomínia de la justícia, encara que potser era un visionari del fracàs del sistema judicial, com es va demostrar durant l’inici d’aquella incruenta guerra a les primeries de la segona dècada del segle xxi, fins que anys més tard es va regenerar el sistema amb la implantació de Justícia Justa, posant els corruptes fora dels circuits de gestió de la societat.

La nova societat va capgirar l’ordre de valors, que va consolidar el procés de transformació quan jo tenia setze anys. Recordo perfectament que aquell 2027 (El meu bes avi va arribar als cent 153

anys) tothom va celebrar el canvi de la societat. Finalment, els indicadors de felicitat eren els que comptaven a l’hora de mesurar l’índex de benestar i la importància d’una localitat. Aquells que s’havien entestat durant generacions en assolir propietats, diners i poder havien perdut totalment en el nou ordre humà, i amb ells els qui van donar suport. L’espiritualitat s’ha instaurat com a referent, i l’ortodòxia de les religions sectàries s’ha esvaït a poc a poc, alliberant-se dels missatges anacrònics i les doctrines impartides per falsos profetes, bisbes i sants pares.

Les Assemblees Locals van esdevenir la nova modalitat d’organització humana de proximitat, en un context plenament global. L’Estat Europeu es va configurar a partir de 2014, quan Escòcia i Catalunya van contribuir a fer veure que prevalia la sobirania dels pobles i el dret a decidir dels ciutadans, i desfer-se així de jous medievals i monarquies hereditàries, antagòniques d’una democràcia real. L’esperit d’autogestió, la llengua pròpia de cada poble i una llengua comuna, que ja havien assajat els anarquistes feia uns cent cinquanta anys, fonamentaven l’organització política.

El sistema econòmic es va esmicolar quan les persones van treure tots els diners de la prostituïda xarxa d’entitats bancàries que robaven legalment els fons dels impositors, amb la complicitat de governants i polítics, i van dipositar-los en la nova banca ètica i solidària.

Finalment, l’energia renovable es va implantar, també en el transport i els vehicles (el petroli s’emprava per a productes de valor afegit). El treball es compartia, i tothom gaudia d’una jornada de quatre hores de feina comunitària, excepció feta de banquers i polítics que en feien el doble com a condemna de per vida pel malbaratament dels valors democràtics i dels recursos.

Mustafà tenia un bar-restaurant, Las Piràmides, però conegut per Les Palmeres, les quals hi havia al seu pati interior. El barrestaurant estava situat en un espai de descoberta, un lloc fronterer de la ciutat (entre el mar i l’amfiteatre romà), un espai a cavall entre els somnis i el desig d’un model de vida mundialitzada que flairava llibertat, enfront del tuf d’opressió de l’època. Situat en 154

els baixos d’un bloc absurd en un extrem de la ciutat, un edifici d’habitatges dels anys 60 del segle xx, moment del desarrollisme (sense consciència social, només especulativa), emplaçat vora la via del ferrocarril, en el penya-segat natural que porta al mar. Era visible des del Balcó del Mediterrani, punt obligat a Tarragona, i per accedir a casa la família passant per la Glorieta de la Pau (la rotonda d’entrada a la ciutat des de la Via Augusta romana, com senyal de benvinguda a la ciutat i en record de Yago, un activista amic de l’avia que hi va lluitar molts anys per Tarragona Patrimoni de la Pau, fins que va morir l’estiu de 2012).

Segurament que Mustafà també va ser precursor en viure la multiculturalitat que poc a poc s’implantaria en el planeta, una mena d’ambaixador de la globalització que venia. Es va traslladar a Tarragona des d’El Caire, on havia nascut el 1920, com tornant a la capital romana des de l’Alexandria mítica. Era periodista i potser per això va jugar mediàticament, i la premsa de l’època es va fer ressò de les seves reclamacions amb la justícia. Tindré la sort de veure premsa de paper de l’època, mon iaio en guarda retalls, i l’ estranya olor de la pols dels anys que els impregna. És una experiència sensorial difícil d’escatir.

Per això vaig a Tarragona. Sempre m’agrada aquesta dimensió humana de la ciutat on va néixer el meu pare fa seixanta anys, veure com les ones fistonegen el mar de la platja del Miracle, viure el sol de gener que regala un cel net d’un blau brillant, únic, exclusiu de Tarragona, també gaudir dels monuments romans, els carrers medievals, racons inèdits que et permeten experimentar sensorialment olors i emocions, allò que és singular i complementa tota la informació personal que tenim a l’abast.

Però allò que més m’agrada és estar amb l’avia i el iaio; assaborir els menús, el menjar cuinat de forma artesanal, prescindint de les dosis recomanades per l’equilibri de l’ADN i la garantia de la salut; gaudir de la conversa amb les històries vives a cavall entre l’experiència viscuda i la interpretació de la memòria; remenar racons amb la sorpresa d’objectes de museu però que són a l’abast i han presidit les vides que ara han arribat als vuitantavuit i vuitanta-cinc anys, amb una qualitat de vida gràcies a la 155

vocació per viure-la, la passió per les persones, veure el punt positiu a les situacions adverses viscudes…

—Mustafà oferia unes menges que portaven incorporada una cultura que explicava profusament i de forma delicada. Sempre m’ha agradat experimentar, i, en veure Les Piràmides, vaig seduir la meva companya (la teva àvia) per entrar-hi —Comença el iaio.

També m’explicà una estranya història que es comentava aleshores: —Mustafà, en deia tothom, era en realitat una reencarnació d’un tal Pau del Serrallo, que no deixava a la parelles fer-se petons en públic, sota l’amenaça que ho denunciaria a la policia, una policia que vagarejava pel local als vespres, coneixedor de tot el que es traficava a la nit.

La conversa amb el iaio resultava productiva, com havia imaginat. Flashos de memòria en blanc i negre (i gris) d’aquelles dècades, quan el color del cel, el mar i la lluna l’havia captivat, abans que Microsoft hagués establert que hi havia milions de colors o 256 grisos.

Explicava realitats i records, doncs aquests barregen somnis i desigs amb fets (com el degoteig de noms d’amics morts que anaven sortint). Em sorprèn amb una disquisició narrativa: —¿Perquè oblidem o recuperem la memòria, de vegades a antull? I si et sobrevé la demència, l’Alzheimer, ¿on queda tot allò?

Però d’aquell primer sopar ho recordava tot: —Com em va sobresaltar Mustafà, que portava el plat de carn picant que em disposava a tastar, mentre escanejava visualment el local i m’envaïen sensorialment colors i olors, fins transportar-me a un lloc on no havia estat mai, i que m’agradaria.

Egipte era una assignatura pendent i, en aquell moment, allí al local amb Mustafà, em trobava conjugant realitat, somni i imaginació, i una mena de disquisició metafísica sobre realitat, percepcions i records. I una mena de dansa del ventre, la música que associa el record, i l’aroma, una força més que evocadora, ja que ajudava a fixar els records.

156

La remembrança, els suggeriments i suggestions, les sensacions (com la lleugeresa del transport en el temps), les espècies, la humitat del mar (a la pell, a la roba), els perfums de sàndal i la seva fragància, les sentors i les flaires, les essències, els bàlsams i els ungüents o extractes, sempre millors que el baf o el tuf fètid.

—Al cap i a la fi, una nit memorable que ara hem rememorat junts.

Per a mi una experiència polièdrica, com la realitat real que just acabo d’experimentar i que seguiré gaudint: Ara venen els macarrons i el fricandó de l’avia, ¡hum!

Tomàs Carot

157

bar

Le Fou

Pierrot No recordo bé quina hora era quan vaig tombar la cantonada de correus i vaig tornar a girar per enfilar el carrer Cervantes.

Queia una pluja fina i argilosa que feia grinyolar les gomes resseques dels eixugaparabrises. Tenia pressa, caminava carrer avall amb cuita, amb un lleuger pessigolleig que començava pels peus i acabava a les orelles. Tarragona transcorria urgent entre les últimes llums de la tarda, devorant el temps que li quedava al dia. La música em va aturar al número 17. Una porta de vidre amb un granaferrall de fusta traspuava compassos d’una cançó familiar, “Suicide Scherzo”, de Ludwig. Des de la vorera em vaig embadalir amb el sòcol de la porta i vaig tancar els ulls. Un amable cavaller de vestit vermell i barret fort es va presentar com Monsieur Le Fou i em va convidar a passar amb un gest. Vaig entrar.

L’estança naufragava en la penombra d’una pila d’espelmes. Vaig sentir intranquil·litat, la música m’eriçava els pèls i em feia aletejar papallones a l’estómac. Em vaig deixar endur, però la pluja i el fred em van portar ganes de pixar i vaig sentir de nou l’ímpetu de la urgència.

Era un bar gran, amb una barra de pedres i travesses tal com entres a l’esquerra. Recolzat en ella vaig veure un jove que bevia a morro d’una ampolla de Moloko. Es furgava el nas amb el dit petit i feia boletes amb els mocs. Es tocava l’entrecuix amb una mà i a l’altra subjectava un eixartell. Anava vestit de blanc i negre amb els calçotets per fora. S’entretenia tirant boletes entre les ampolles d’anís del mono i el whisky de la perdiu. A la taula de davant hi havia un negre i un grassonet que tenia un aire a John Travolta. De la meitat del cos cap amunt el negre portava una americana de vestit i corbata, però de meitat cap avall portava una faldilla de lagarterana. El Travolta portava cua i una armilla de color groc cridaner amb un segell de la nuclear de Vandellòs.

161

Als seus peus jeia un be amb peücs de llana i una samarreta elàstica amb el dorsal número 400. Jugaven a les dames amb unes figuretes de plàstic de dones nanes, i per les cares que feien, el negre anava perdent.

Vaig mirar el meu rellotge de butxaca, però no tenia vidre i les manetes van sortir fetes un nyap. Hauria servit abans com a rellotge de sol que com a rellotge de butxaca. Una bola metàl·lica no deixava de sacsejar els flippers del pinball martellejant-me les temples. La rossa que premia els botons estava per llençar-li el mascle, encara que no vaig aconseguir veure-li la cara. Vaig pensar que no tenia cara i vaig començar a riure per dins que em sortia de la pelleja. La llengua se’m feia estopa a la boca, però no hi havia ningú darrere la barra per demanar un gintònic.

Em vaig quedar una estona mirant el terra. Vaig pensar en els rombes. Les rajoles del terra eren quadrades però tal com estaven posades semblaven rombes. En els rombes els angles oposats de dins són iguals, com passa en els quadrats. Em va entrar un esvaïment, perquè molts rombes alhora volen dir que no és apte perquè ho vegi qualsevol. En mirar cap al fons vaig veure que hi havia moltes més taules. Una biga mestra al centre del bar tapava una taula al fons, al costat d’una porta de magatzem. Allà hi havia un tipus vestit de rocker, amb un altre negre i un xinès.

El xinès parlava sense parar fent escarafalls amb les mans mentre el negre i el que s’assemblava a Elvis escoltaven fumant i bevent.

Em vaig acostar per mirar el mural que vestia l’accés als serveis.

Semblava un Toulouse-Lautrec. Amb la cua de l’ull s’escoltava al xinès parlar en un idioma estrany, semblava hongarès. Li vaig sentir dir que l’illa de Meghibasodott era el millor lloc per anar després de mort. El negre portava una samarreta de los Malditos Roedores, fumava cigarros gruixuts i tenia mala cara, com d’estar restret o de no haver menjat molt últimament. El cor m’anava cada vegada més ràpid i em vaig quedar enfavat amb Metròpolis.

Em notava calent i em van entrar calfreds. Vaig recordar que m’estava pixant i vaig empènyer la porta en la qual hi havia el rètol «lui». Un cop dins em van entrar cargolaments de ventre i em vaig asseure a la tassa del vàter. Feia més calor que follant i 162

vaig recordar quan la meva mare m’explicava que va brodar les inicials de tots els llençols de les seves cinc germanes amb una Singer de la meva àvia.

A casa de la meva àvia vivia el meu oncle Manolo que aleshores cobrava els rebuts de Santa Lucía amb el seu Talbot 150 i ens donava propines per anar a les cases de la gent gran a demanar la quota. «Vinc a cobrar el rebut dels morts», dèiem en trucar el timbre. De vegades ens donava passejos pels carrers sense asfaltar de Constantí en la seva Montesa Impala. El meu tiet no era cec, ni tenia perruca, ni mai va usar Cruzado Mágico. Abans de casar-se amb la tia Paquita, el trobaves assegut els dissabtes al migdia al sindicat del poble empestant a Varon Dandy, amb el Sombra als llavis i la seva Gordons amb tònica Finley. Va conèixer al bateria de Led Zeppelin en un viatge que va fer amb Iberia a Mallorca. Els havia tocat seure junts i es van posar com Las Grecas. Primer li van fotre al Tío Pepe, després van demanar vodka amb Mirinda de taronja i per rematar van treure una petaca de Soberano. Al meu oncle li agradava posar-se fins a la panotxa i abans d’arribar ho van vomitar tot.

De tant estrènyer tenia la boca com una sabata i estava suant com un pollastre a l’ast. M’hauria pres una Skol d’un glop. Les parets del lavabo estaven cobertes de rajoles grogues i negres com els taxis de Barcelona. O no estaven molt ben posades o no paraven de moure’s. Vaig orinar com si no hi hagués endemà, però els recargolaments i la suor no marxaven ni posant-me seriós.

Vaig mirar les rajoles i vaig tornar a reflexionar de nou sobre els rombes. Quan un rombe és alhora un rectangle, ¿llavors és un quadrat? Em moria de set i el cap em donava punxades; hagués pagat per un Optalidón. La meva àvia prenia optalidones a cabassos.

Recordo aquelles tardes d’Elena Francis, amb la meva mare cosint, els nens berenant Tulicrem i la meva àvia a la Singer prenent-se optalidones. La Francis sonava en una Radiola que li va tocar al meu pare en una rifa que van fer a la caixa d’estalvis. La ficàvem al 127 per anar a la parcel·la i les piles aguantaven més

163

que un rus a la intempèrie. En aquells temps el meu pare sembrava Tulipán Negro.

Vaig sortir del lavabo i em vaig mirar al mirall que hi havia damunt del rentamans però no em vaig veure. Notava pressió al cap, com si algú m’estigués empenyent cap avall. Vaig lliscar l’esquena per la part exterior de la porta del lavabo fins a quedar assegut a terra. Ja no hi havia negres, ni xinesos, ni rosses al pinball, només espurnes i loops de música màquina. No sé quant de temps van durar els focs artificials fins que per fi es va fer el silenci… I vaig dormir.

José M. Gavilán

165

bar

Los Romeros

La Daga de Malibran.

Fulletó Contrariant els hàbits climàtics del lloc, l’atmosfera d’aquell migdia era boirosa mentre el cotxe l’apropava entre camps de blanca ravenissa, d’escanyolits olivers esparsos, d’unes desdibuixades torres elèctriques: La tardor havia començat plujosa. Una filera de vehicles aparcats a la cuneta l’abocà directe als carrers encara suburbials (ho eren tot i un urbanisme democratitzador dels darrers anys que integrava a les primitives parcel·les, sense pena ni glòria, els nous edificis). L’hora era estantissa malgrat un silenciós brogit de transeünts. Estacionà el seu vehicle i travessà decidida el mercat setmanal de Bonavista.

El pas directe d’aquella dóna jove, amb una morena i atractiva delatava que encara li era conegut el breu trajecte. Entrà al local, avançà en direcció al fons del menjador sota una volta de mirades lleument encuriosides de parroquians i clients, fins que en l’embolcall de calidesa que imperava dins el confort de la sala es deixà treure l’abric, curt i elegant de pell girada amb puntes d’ermini blanc, de la mà d’un educat jove vestit d’esport nítidament burgés. Aquest, el seu amant, la besà amb afecte sensual i li acaronà la galta il·luminada per una llàgrima. Sense afegir demora en aquella salutació d’apassionada intensitat, la parella retrobada segué a una taula un pèl apartada.

—¡Quina sort que obrissis gira i temporada al Liceu! ¿Calia, però, trobar-nos en un lloc tant allunyat, distant de la metròpoli i apartat en la discreta perifèria? Ja som grandets i lliures, ¿oi?

—Lliures si, sempre que m’ho permetin els grillons del meu art —Digué riallera— A més, no vinc sovint però ja ho saps ben bé que vull trobar-me amb el meu pare.

—¡I amb el passat i amb els orígens també!

169

—De cap manera. El meu pare és el meu present.

—Per això pots refilar per les notes d’una ària tot plorant.

Tu, noieta, encara ets aquella nena turmentada per una educació implacable i inclement… El teu pare és el present interessat, que et xuclarà la sang. ¡Au va! El present és aquest cambrer —I, dirigint la mirada a l’home discretament gras i somrient— Apunta, garçon: les cloïsses i els musclos, a la marinera; i la graellada de peix que abans ja m’has recomanat, amb el manzanilla suprem que, anunciat per la fama, teniu al celler d’aquesta casa —Tot girant-li, a ella, de reüll la mirada— Que ja fa estona que t’espero.

El restaurant pretenia una decoració popular, però la textura de colors i olors humils de patacada era psicològica més que real: no impregnava l’aire cap fritanga, ja que aquest era pulcre, net i endreçat; però una barreja estranya i bigarrada de clients aportava el toc castís que ells mateixos en ell buscaven.

Mentre els dos enamorats parlaven, havia força gent a les taules: En una panoràmica ràpida es trobava un grup de treballadors d’alguna empresa petroquímica propera, commemorant ves a saber què, avesats coneixedors de restaurants ignots, iniciats, alhora, en àpats de presentació pantagruèlica i d’exquisida cuina. Al bell mig d’unes rialles, una secretària pelava llagostins amb els dits protegits per un tovalló de paper. Tres parelles de turistes rossos i estrangers, de recent jubilació, exultant felicitat per haver trobat, amb racions desbordades de pescaíto frito, sípies, fauna amb closca i en un dia gris, el sud profund: es pot dir que entre les parades de fruites i verdures, en la flaire d’espècies i salaons, jurarien haver vist la Carmen de Merimée. Una família de gent grassa i colrada celebrant un premi menor de la rifa a base de endrapar plàteres de peix i de llepar-se els dits. Un equip de futbol sala, uniformat amb xandall d’opereta i coloraines, fent la comanda sense mirar el preu de la victòria en un triangular dominguero. Un xaval del barri, mudat, amb la núvia, recent i mudada, que esperava les postres per declarar-s’hi. Amb corbata d’Alcapone, dos honestos viatjants de comerç menjant per unes vendes de portes i finestres en el mercat proper. Un senyor sol170

terot i solitari esperant l’hora del futbol i l’estadi en el petit luxe d’un bon plat… Més un exhaustiu etcètera.

I els dos amants que es preguntaven: —¿Així que fas de Desdèmona?

—Si, però per la moda de retrobar obres ja antigues, m’aboco en el paper de més força que ens ofereix l’Otel·lo de Rossini.

—Gioacchino fora feliç afartant-se en aquest lloc.

—Tant o més que en un figón madrileny, ja t’ho asseguro —Ella li somreia, amb el contrast d’uns ulls d’atzabeja trista, ja ullerosos en una cara extremadament jove. Després d’un silenci perllongat, ell li agafava fort la mà mentre ella el mirava intensa els ulls— Vols dir que tu i jo, la diva, ens arribarem a casar?

—¡Segur! Més complicat va ser el teu darrer contracte — Conclogué ell, també jove però ja amb l’aplom previsible d’aquells que ha assaborit algun èxit en el món de les finances d’aquells dies.

Es sentí a la sala un retronar llunyà, soterrat per les converses, que avisava d’una pluja persistent i intensa a l’exterior.

Com per un cop de vent, s’obri la porta. Entrà, en un revolt, un home alt i cepat, obert a la seixantena, vestit amb una elegància que li era natural. El seu pas era desmesuradament enfollit.

S’apropà rabent a la parella i, amb un punyal a la mà dreta, agafà amb la seva esquerra el braç fràgil de la noia artista i li esbocà ple d’ira: —Jo que t’ho he donat tot, que t’he fet cantant per dur-te al cim, i amb aquest m’has de trair? ¡Abans et prenc la vida!

—¡Papa, papa, per l’amor de Déu, no em matis!

Tot l’espai es solidificà en silenci i la daga caigué a terra, fent un soroll tentinejant i metàl·lic. Seguiren unes notes cantades per Desdèmona i els aplaudiments dels comensals convençuts, ja, que tot era teatre. El gelós pare-representant apaivagà el ferreny impuls d’un dinerari incest, apagà un respirar descompassat i assolí la calma per pactar les condicions del matrimoni… La mà llarga i fina de la nova Malibran collí la daga.

En escena paral·lela, al bell mig d’una pluja que no amaina, pels carrers del barri, una altra dóna plorava histèrica i des171

consolada, mentre dos homes, marit i amant, s’esbatussaven en anacrònica baralla. Un directe ben propinat posa la fi amb un fulminant KO. Quim Besora

172

bar

Mes贸n Andaluz

En aquest bar «En aquest bar, et vaig donar ma vida». Quants es podrien reconèixer en aquesta estrofa popular i fins i tot dir que és una de les seves frases constituents, equiparable a algunes altres coses sagrades que ara no mencionaré.

«Bars, ¡quins llocs!». Curiós ofici aquest de pensar en Tarragona i els seus bars, on es barregen records propis i aliens, viscuts per un mateix o contats per altres. «¿Recordes aquella nit en El Pepito?». «Ens veiem en el Moto». «Si que en té, d’anys, el bar La Joya». «¿Per què hauran enderrocat el bar Fa?». «Apa, anem al bar Quet per celebrar-ho». «Prenguem cafè a l’Esport». «L’altre dia estàvem jugant una partida al Chaplin quan…». «Ens va enxampar l’aiguat just quan entràvem en el Missouri». Aquests i altres bars, així familiarment nomenats, han esdevingut patrimoni cultural de la ciutat, tal com les campanes de la catedral o el braç de santa Tecla. ¡Què dic! Encara més, perquè aquests van bressolar i alletar moltes generacions d’orfes tarragonins. Orfes de companyia, d’amor i d’aventures.

A l’antiguitat romana, a les tavernes es venien tota classe de béns fungibles, però amb la crisi del baix imperi solament la venda de begudes espirituoses va perdurar. Per una vegada, la Història ha fet justícia i ha concedit el do de la immortalitat a les seves millors criatures, les tavernes, mantenint-les al nostre costat, fidels, com a animals de companyia. ¿Em volen dir quin lloc ajuda més a la confidència, a la frase irònica o a la confessió desesperada que les tavernes? L’espai d’una barra compartida, recolzats els braços sense més regla que deixar-ne un tros per al veí; el ritus, d’antiquíssima memòria, d’alçar la copa que consagra, perpetua la promesa i renova el vincle; senzillament el prodigi de l’alcohol i la llibertat de viure i beure. Bars, amics, sempre quedareu com el reducte on qualse177

vol pot trobar-se en el seu medi perfecte; on el cambrer per ofici, compassió o simplement per no tenir un embolic, et donarà la raó. Com aquell oncle Pío, de Gilda, el cambrer fa de ganxo on penjar la trama que suporta una profunda soledat. ¿On va ser que la guitarra emetia les seves notes més alegres o les més tristes? ¿On se’m va declarar el meu enamorat? ¿On plorava aquell jove la pèrdua del seu amor? ¿I on em vaig atrevir a dir quatre veritats a aquell altre? En l’acollidora, la igualitària, l’equidistant barra d’aquella taverna. Els bars han estat no solament escenaris sinó també cooperadors necessaris de l’amor i d’altres passions.

Com a espais de socialització que són els bars, l’amistat entre desconeguts floreix fàcilment. La flor de l’amistat, que no perquè pugui ser breu és menys bella, rep l’aigua reparadora de la sinceritat no exigida i la frescor de l’aire que no fa retrets ni desautoritzacions. Com a racons de refugi i consol, poden sanar l’espina d’un remordiment, i com ferro ardent poden guarir ferides invisibles. Per tal que tot aquest joc pugui donar-se com cal, és indiferent que el bar sigui molt refinat o simplement sigui un antre. El decorat no importa, si la seva funció terapèutica s’arriba a produir, una teràpia sense factures, sense metges ni sales d’espera, ni angoixa pel diagnòstic. El diagnòstic ja el coneixem.

Tant dóna si el cambrer és brusc, que de vegades la brusquedat també permet de trencar feliçment amb formes massa convencionals.

Si en uns temps les posades i tavernes albergaven el que es deia gent de mal viure, des de l’aparició de la bohèmia vuitcentista, els bars es van posar de moda i es van lligar a l’art. Des de llavors s’ha parlat i escrit en bars i sobre bars. Han estat un dels objectes preferits dels pintors i en ells han nascut importants corrents estètics. Molts artistes passaren llargues hores apostats en la taula de marbre davant la copa d’absenta que els conduïa cap a la creació.

Sempre han estat els bars indrets privilegiats, des dels quals l’observador pot veure discretament. Sentir una conversa en la taula del costat pot constituir un remei contra la pròpia solitud, o potser el complement d’una vida necessitada de sensacions no178

ves o de notícies vivaces que portar-se a l’orella i al cor. Si l’escolta no és molt perfecta i es perd el fil pel soroll, cal omplir els forats de la història amb la imaginació. Un home mira una dona i ella detecta la mirada i es transforma, doncs com diu la ciència física, la realitat es transforma pel fet de ser percebuda. No se sap res més però s’entén que s’està produint el sempre viu miracle que accelera les pulsacions, alimenta la fantasia i transporta cap a l’infinit. El bar torna a ser paradigma de l’espai romàntic.

Bars, mars de calma, on s’han deixat passar les hores suaument, o de gatzara, com ha estat el Mesón Andaluz durant dècades i ho segueix sent, un espai de diversió, solidaritat i trobades desitjades. Al Mesón Andaluz, una mostra entre moltes de la perenne inclinació de Catalunya cap a Andalusia, va tenir lloc durant un temps una història càlida com la terra de la protagonista i eterna com l’home. En Pere, client assidu, ben entrat en la dècada número set de la seva existència, mirava una mossa amb tendresa, Lucita, una morena caribenya, maca, d’edat indeterminada entre els trenta i els quaranta, de carns generoses però no excessives, de pell brillant, cabell negre i arracades estridents.

Vestida amb texans entallats i body blanc de gran escot pel qual es desbordaven uns pits rodons que una camisa descordada volia dissimular, les seves formes ressaltaven a simple vista, a través dels seus constants moviments per l’estança perquè treballava allí des de feia un temps.

En Pere venia gairebé cada tarda des de les escales de l’Arbòs, on vivia. Passava la plaça de la Font i les rambles i s’encaminava cap al carrer Pons d’Icart. En el bar generalment es trobava amb el seu amic Eloi. S’asseien no molt lluny de la barra i xerraven.

Eren d’una edat. Des de l’aparició de la Lucita en escena, les converses es veien freqüentment entretallades fins que una tarda l’Eloi li va dir com si res: —Pere, a tu t’agrada aquesta mossa. No, home, no et tallis, no passa res. A mi m’ho pots explicar.

Des d’aquella tarda, l’anar i venir de la noia va ser centre de la conversa entre els dos. La Lucita passava per davant de la seva taula amb espontània oscil·lació del seu cos i la vida s’endevina179

va en cada vaivé. Administrava sàviament mirades i silencis, de vegades cantussejava. La seva veu relativament greu ensenyava una personalitat acollidora i serena. Es movia per les taules amb diligència i tranquil·litat alhora, en una rara simbiosi.

—Això és pura química —Comentava amb mig somriure l’Eloi.

—Doncs, ¿que em dius de la física! —Responia en Pere— Això és física i no el que estudiava el meu nebot a l’institut. Ara, parlant de debò, l’hi haig de dir, d’una vegada.

Encara que nascut en terres de l’interior, en Pere es va fer maquinista naval per casualitats de la vida. Havia passat llargues temporades embarcat. Ja jubilat, gaudint de molta veterania i prou salut, seguia donant-li tombs a la idea que havia de casar-se. Conscient que encara conservava cert poder d’atracció, anava sempre ben vestit, era de complexió forta y, des de feia un temps, només tenia una idea al cap: Lucita.

Si la Lucita s’apropava, Pere dissimulava perquè tampoc no li agradava fer-se el bavós davant la mossa. La mirava si estava segur que ella no s’adonava, però la noia, conscient de les mirades que suscitava, accentuava el moviment sinuós dels seus malucs.

Si li demanava un cafè, el «sí, mi amor, ahora mismitico vengo» arribava a les seves oïdes i es fonia per dins.

—Jo vaig passar per la teva terra quan navegava. Vaig ser a punt de quedar-me per allà.

—Eso sería, don Pedro, hace ya mucho tiempo.

—No tant, noia, no tant. És una terra molt bella. I la gent…

—Aquí s’acabava la conversa.

En Pere coneixia l’Eloi de quan tots dos anaven embarcats.

Amb el temps, l’Eloi ho va deixar i es va dedicar a la pesca litoral.

Quan es van retrobar a Tarragona tots dos van alegrar-se. L’Eloi tenia dona i fills. El seu interès per la Lucita era merament visual, ni més ni menys. La bona vista i el sucre que la caribenya desplegava li infonien una devoció secreta. En Pere pensava que, quan fos seva, ella ja no hauria de treballar més en el bar. A l’inrevés pensava l’Eloi:

180

—Si aquest se l’aconsegueix emportar ja no la veuré voltar per aquí, llavors el plaer de veure-la s’acabarà i el bar perdrà per a mi gran part de la gràcia que ara té. Però d’això, ni parlar-ne, ni tan sols pensar-hi.

L’Eloi tornava a la càrrega després de parlar d’algun assumpte local d’escàs interès: —Pere, ¿com és que no vas arreglar el tema abans?

—Coses de la vida, de la vida dolenta, diria jo. Les llargues temporades per aquests mons i la necessitat de portar el sou a la família, destrossada per totes les crisis que et puguis imaginar. El que les males condicions econòmiques havien començat ho va coronar la meva pròpia timidesa.

L’Eloi finament apuntava: —¿Saps què et dic? Que quan un es fa invisible a una dona és que ja no existeix.

—Bé, si fos per això, jo estaria mort ja fa molt de temps. ¡Quina manera de donar-me ànims, Eloi! T’ho dic de debò, a aquesta me la guanyo jo i em caso amb ella. Tinc la meva paga, ella em mira, li agrado. Seria la reina de casa meva.

—Per mi, fes el que vulguis, però una així et liquidaria en tres dies. Ja m’entens.

—Mira que et dic, val més això que la misèria, que la penúria. Tu també m’entens.

—Tu mateix, però si és per les dolçors que es gasta, no te n’has de refiar gaire, perquè aquestes ultramarines són fàcils en aparença però a l’hora de la veritat res de res —Darrere d’aquesta opinió, l’Eloi amagava una certa aversió per tot allò nou que li feia veure en la joventut de qualsevol punt del món un exemple viu del que no havia de ser.

—Tu, Eloi, em dónes pocs ànims perquè a tu no t’estreny la sabata. No tens presses: el teu llit calent, el teu menjar.

—Això del llit, no. Ja ho saps.

—No és això, home. És tot en general.

—Sí, en general sí. ¿Mai no se’t va posar a tir una xavala, d’aquestes que escalfen de valent?

181

—Van ser moltes coses, ja ho saps. Després vaig perdre el tren. Em vaig oblidar d’usar els tons dolços que agraden a les dones. Però, ara, ¿per on començo, com l’hi dic?

—Anant al gra.

—¡Home, no siguis brut!

—Espera un moment que estigui sola, que no tingui massa feina i que estigui tranquil·la. Pregunta-li si li agradaria quedar-se a viure aquí.

—¿No serà anar massa directe? Així de sobte…

—¿I per on vols començar?

—Home, vull començar amb bon peu, perquè no sé com em cauria una negativa a aquestes alçades. Darrerament m’estic tornant molt sensible.

—¿Ho dius de veritat?

—Penso seriosament que la seva joventut i la meva experiència, el seu desarrelament i la meva estabilitat podrien lligar molt bé.

—Ara falta que ella també ho pensi. Li pots dir que no tens impediments per casar-te. Això sol posar-les sentimentals.

—¿I si no vol? Tu no l’has vista amb cap tipus de per allà, ¿no?

—No, mai no ha vingut ningú a buscar-la, ni ha comentat que tingués marit o fills.

—Llavors, Eloi, ¿de què li parlo abans?, ¿dels meus sentiments o de la meva pensió?

—No ho sé. Tu, per si de cas, li dius que no t’importaria viure com a parella de fet.

—No, home, que no cregui que vull esquivar un compromís formal.

La conversa d’aquella tarda va posar en Pere a punt de declarar les seves intencions a la Lucita l’endemà. Ara ja sabia com li diria. Marxà eufòric a casa seva. Aquella tarda ell no sabia que ella ja no tornaria a aparèixer pel Mesón Andaluz.

Carmen Gómez Cruz

182

bar

Mes贸n del Vino

Tàrak Ona Quan el rector de la URV juntament amb el comitè d’investigadors m’ho van proposar, em vaig quedar de pasta moniato.

Abans ja havien realitzat alguns experiments sense massa èxit.

Un d’ells va ser el teixit Intel·ligent, que era molt sensible però una vegada posat, quan notava segons quins olors, es descomponia.

Desprès, van desenvolupar un raig làser de gran potència per netejar brossa espacial, però, segons em van dir, els brossaires en van declarar en vaga.

I ara tenien entre mans un projecte molt ambiciós. Havien creat una màquina per viatjar en el temps i volien anar al segle i dC per mesurar els nivells de contaminació d’aquella època.

Les empreses petroquímiques estaven molt interessades en saber si els excrements i ventositats de les vaques contaminaven més que elles.

Suposo que van pensar en mi per què porto l’agència de viatges Tàrak Ona d’aquesta ciutat i conec molt bé el tema, tot i que a mi no m’agraden els viatges llargs. Tinc una mica d’aprensió, si es pot dir així, o sigui que la meva primera reacció quan em van proposar aquest viatge va ser dir-los que no, i més tenint en compte els resultats del anteriors experiments. ¡De cap manera!

Però em van convèncer perquè es tractava de conèixer un món que mai ningú havia tingut ocasió de visitar i, el més important, sense moure’m de casa.

El comitè de savis assessorats pel Mundo Camp, havia fabricat una màquina del temps molt sofisticada i em van donar un munt d’explicacions sobre el forat de cuc, (un accés directe que uneix dos llocs en l’espai-temps) i no sé quantes teories i fórmules més sobre els viatges al passat.

187

Em van confeccionar un vestit de romà amb les últimes tecnologies incorporades. El plomall del casc estava format per unes antenes que recollien tota la informació atmosfèrica com ara la direcció del vent, la temperatura i humitat, etc. El casc estava format per una gran quantitat de petits panells solars que donaven energia als aparells de transmissió que portava a l’esquena amb una motxilla. A les galtes, a cau d’orella, havien instal·lat uns traductors pels quals podia comunicar-me amb els romans.

Al canell em van col·locar un petit ordinador dissimulant una canellera amb GPS, Skipe i Wasap, i amb la possibilitat de projectar les imatges. El peto era aïllant y termodinàmic. Portava uns calçotets regulats i una faldilla de l’època. Les sandàlies tenien a la sola uns analitzadors del terra.

Quan em vaig provar tot el conjunt em sentia incòmode. Era molt feixuc i em sentia ridícul. Vaig començar a suar. Pateixo de hiperhidrosis, així que els vaig dir que necessitava portar mitjons. «Sense mitjons no vaig al passat». Al final, van accedir i em van posar uns blancs d’esport.

Amb tots els consells apresos, com ara «No toquis ni facis res que pugui desenvolupar un canvi en l’evolució de la història» o «Mantén el dinero repartido entre los diferentes bolsillos», estava llest per entrar en el teletransportador.

Un últim consell em van donar des de la cabina de comandaments: «Tingui compte amb el que beu i el que menja».

Permetin-me que, a continuació, els llegeixi fragments del meu diari personal en què es mostren els fets esdevinguts a la Tàrraco del segle i dC. 9 de setembre No veig res, tot està fosc. L’estació meteorològica marca 62 graus d’humitat. La temperatura es de 19 graus. El vent és fluix de component sud. L’estat de la mar, en calma.

Las coordenades del GPS senyalen un punt en la costa tarragonina. El rellotge marca dos quarts de cinc. Sento una mica de frescor a les cames. Poc a poc començo a percebre ombres, olor a pi i a terra humida. M’han teletransportat al Bosc de la Marquesa.

188

El que en principi percebo com a llençols estesos al vent me n’adono que són uns patricis homosexuals realitzant l’acte més vell del món. Un d’ells m’agafa la mà i em diu si vull participar.

Jo li dic que no el conec de res. Llavors un d’ells incorporant-se tot el que pot, em diu: «Soc Juan González, el poeta maricón i aquest és…» Jo, una mica esparverat, li dic el primer que se m’acudeix: «He vingut solament a recollir mostres» i escampo la boira.

Punxant-me amb els esbarzers accedeixo a la Via Augusta.

El dia comença a clarejar. A l’altra banda de la calçada, un agricultor llaura un camp de cereals amb una arada arrossegada per dos esclaus. Em quedo observant-los una bona estona. ¡Quina barbaritat! Penso que allò va contra la dignitat humana i que existien mètodes més adients per llaurar la terra.

Quan vull apropar-me per ensenyar-los, per Internet, l’últim model de tractor, l’home que llaurava ve corrent cap a mi i acotxant-se em diu: «Ho sento, però aquest mes no he pagat el tribut. El guardava per comprar-me uns bous i així alleugerir la pena a aquests esclaus. No tornarà a passar més. ¡Li juro per Júpiter!» I em fa entrega d’un saquet ple de denaris.

Les monedes són una temptació, però no me les puc quedar.

Les consignes són ben clares.

Quan volia tornar-les a aquell home, ja havia fugit.

Més tard, en veure que s’apropava un pidolaire cobert per una manta i tocant una campaneta li dono el molt preat saquet.

De seguida una multitud de gent s’abalança sobre ell i el deixen nu i estès a la calçada.

Al migdia, arribo a les portes de l’Imperial Tàrraco. Davant les muralles començo a taral·larejar la cançó de Bernardo Ríos: Murallas de Tarragona, / imponente fortaleza / que, además de su belleza, / el espíritu impresiona. I, sense voler, començo a bellugar els malucs. Estic eufòric davant de tanta majestuositat. Tot vibra d’una forma especial.

Al voler entrar, uns guàrdies malcarats em barren l’entrada d’accés a la ciutat creuant les seves llances. Un d’ells em demana

189

la contrasenya. «Vinc del futur» els dic i, a l’instant, em deixen passar. Faig mutis pel Fòrum Provincial.

10 de setembre Avui he estat tot el dia donant voltes per aquestes terrasses que, per cert, no tenen res a veure amb les terrasses que tots coneixem. Aquestes terrasses són com l’aeroport de Castelló, per entendre’ns, amb els seus arcs, arcades, absis, arquitrau, baluards, basíliques, capitells, columnates, cornises cúpules, entaulaments, pilastres… En fi, una meravella que el temps s’encarregarà de transformar en raquític patrimoni.

I així ho faig saber a uns artesans que belluguen amb dificultat unes columnes de marbre d’uns catorze metres, decorades amb capitells corintis. «¡Ep! —Els crido l’atenció— No es capfiquin tant, que, d’aquí a dos mil anys, d’això no en quedarà res».

I els projecto unes imatges de la Tarragona cultural de la nostra era. Bocabadats, deixen caure les columnes i s’asseuen damunt d’elles, plorant. Intento donar-les ànims però veient el capatàs dirigint-se cap a nosaltres amb un fuet a la mà, ho deixo córrer.

Quan estic a l’alçada del que avui en dia ve a ser la rambla Nova, em venen ganes de fer una visita a la mare. Fa temps que no la veig i tinc una mica de mala consciència. De seguida me n’adono de què encara no ha nascut i això m’ alleugera l’esperit.

11 de setembre Porto dos nits dormint al costat del Pont del Diable i noto la humitat als ossos. Em vaig oblidar de portar un necesser i no em puc afaitar ni posar-me desodorant. Tothom em mira de fit a fit.

Suposo que és perquè no coneixen els mòbils i encara es miren els uns als altres o potser perquè noten quelcom en mi superior.

El pla que porto a l’ordinador del canell em situa al Fòrum de la Colònia, a prop del que és el carrer Pons d’Icart. Me’n recordo del Mesón del Vino, que el portaven el José Manuel i el Federico. Les vegades que he passat, o havia passat, o passaré —M’estic fent un embolic— per allí.

Un rètol em crida l’atenció: «Tavernæ». No m’ho penso dos vegades i entro. Al cap i a la fi estic aquí per analitzar tots els ambients. Llum tènue. A un costat del mostrador, un grup 190

d’ombres. Al darrera, un home de llarga barba, panxa ampla i somriure beatífic em diu: «¿Què se li ofereix al garant de l’ordre i la llibertat?». Del grup d’ombres sento en veu baixa «¡Cabró, assassí!», però faig com que no ho sento.

Anava a demanar unes patates braves com les que feia la dona del Federico, que estaven per llepar-se els dits, però em freno, ja que encara no les havien portat a Europa els conquistador espanyols. ¿I una de calamars a la romana? Demano un vi. El somriure del taverner s’ha convertit en un signe d’interrogació.

No sé si és aquest xarop calent o el casc que no em deixa transpirar bé, el cas és que m’agafa una urgència intestinal. El taverner em senyala unes cortines on hi ha una trona amb diversos forats. Un vell està assegut en un d’ells. Al veure’m surt petant-se com el Pedrosa.

Les antenes del casc se m’arronsen i espero que escampin les flaires. D’una porta al costat sento uns rumors. Trec el cap i veig unes escales que baixen a una bodega amb grans botes. Agenollats al terra, uns homes demacrats entonen unes plegaries. Al veure’m, desapareixen dintre de les botes. Això deu ser quelcom semblant als cristians de les catacumbes. ¡Què fort!

Un braç m’estreny el coll per darrera. Em deslligo com puc.

Trec l’espasa per defensar-me, però veig que es de plàstic. ¡Collons! Un tropell d’esparracats em persegueixen amb no bones intencions. Començo a xisclar. Corro per entre les botes i truco a la URV perquè em teletransportin urgentment. Surt el contestador automàtic, «Avui, 11 de setembre, festa de la diada nacional…», mentre sona l’himne dels segadors.

No recordo res més.

12 de setembre Estic a les fosques, malferit i tancat en el que sembla un sepulcre o alguna cosa semblant.

Visc a base d’ibuprofens que porto amagats al cinturó.

13 de setembre La cosa s’està agreujant. No sé qui sóc. Del segle xxi, m’arriben veus.

14 de setembre 191

Tercer dia. He perdut tota esperança. Sento una vibració dins meu. Em teletransporten.

Aparec damunt la taula del rector amb visibles signes de violència.

—I aquests són a grans trets, senyoria, els fets que em van succeir i que em van deixar, com podeu veure, en aquest estat tan lamentable. Per això, presento una denúncia formal contra la URV i el comitè d’investigadors per no portar-me a temps, abandonant-me a la meva sort.

—Estudiat el seu cas, aquest jurat decideix desestimar la seva petició. En primer lloc, perquè viatjar al passat entranya perills, que vostè va acceptar en iniciar la missió. I en segon lloc, perquè els fets pels que vostè demana ser indemnitzat ja han prescrit.

Napi

192

bar

Moto Club

Doctors té l’església Els cambrers la coneixien bé. No només per tractar—se d’una client assídua, sinó degut al seu aspecte de senyorona colonial.

De bona estatura i de volum generós, destacava tant per l’agilitat i desimboltura dels gestos com per la brillantor d’un cutis lleugerament embrunit. Com algú ja havia assenyalat, es trobava a mig camí entre una diva cubana del bolero i una cupletista de la Espanya de postguerra. La pitera exuberant, vertader mascaró de proa d’aquella dama que desprenia per igual flaires de coratge i de voluptuositat, anava obrint la marxa d’un cos ben constituït i de natges espesses que uns vestits triats amb la més clara de les intencions s’encarregaven de ressaltar.

Aquella tarda assolellada, que prometia ja un imminent esclat primaveral, portava la gosada matrona com a mitja hora rondant pel tram de la rambla Nova que queda sota el domini visual de la terrassa del Moto Club. Els seus moviments no denotaven, al menys als ulls dels transeünts que podien creuar-se amb ella, l’ansietat que en aquell moment bullia al seu magí.

Tenia a gala mantenir sempre un aire digne, a l’altura de qui no es conforma amb l’autodomini sinó que té la determinació d’influir en els estats d’ànim aliens, inclús en els estats físics. La mirada nerviosa de la dona, emperò, ja era més reveladora. Encara que discretament, vigilava el passeig de forma exhaustiva, a dreta i a esquerra, amunt i avall. El senyor que ella esperava s’estava retardant i això la irritava. Sens dubte s’havia de tenir en compte que els horaris dels trens sempre eren imprevisibles, però ja ningú sortia de casa sense el mòbil i aquest home no l’havia trucat. Tampoc era possible que no s’haguessin reconegut en cas d’haver coincidit pel carrer. Per suposat que no s’havien vist mai, però a ella no li podia passar per alt aquell tipus alt i prim, amb un vestit gris fosc i amb un capell a joc, d’acord 197

amb la descripció que pocs dies abans ell mateix li havia fet.

Quan ella s’acostava a la terrassa del bar es fixava en una taula buida que estava una mica separada de les altres, en la direcció del mar, i pensava que aquest seria un bon lloc per tenir l’entrevista. El cambrer, per la seva banda, que havia descobert l’anar i venir de la senyora, estava segur que molt aviat la tindrien allí prenent el seu cafè americà.

—El diable sabrà més que nosaltres de l’ofici d’ aquesta dona —Deien els del bar—, però té més relacions que un alcalde.

Quan, en això, al sortir el noi amb la safata plena de coses la va descobrir asseguda a la taula de més amunt, acompanyada de dos individus secs i llargaruts que semblaven haver-se passat els darrers anys amagats de la llum del sol.

L’home encorbatat, que s’havia tret el barret, es desfeia en disculpes i en un lleuger accent italià jurava i perjurava que ell no era així, que precisament odiava la gent impuntual i que la congregació tenia a gala des de sempre l’ordre i l’exactitud.

—El tren portava prop d’una hora de retard —Va afegir l’acompanyant jove, amb una veu atiplada que no li acabava de sortir del cos.

Aquestes paraules provocaren que la senyora, després de midar-lo de dalt a baix amb ulls que no podien amagar la irritació, li llancés: —Però, de vostè no me n’havien parlat.

—Sí, veurà —Va seguir ell, tremolant-li la veu—, jo sóc de la Part Alta, de per la Catedral, i m’han encarregat que faci de guia del senyor, però si molesto…

—No, no —Digué ella, a l’hora que estudiava la reacció de l’home important— A més, suposo que també serà del gremi.

—Bo, doctora —Va tallar-la el senyor de gris— No tenim massa temps. Aquesta nit m’esperen a Barcelona i he de fer la tornada en tren, així que li pregaria que anéssim per feina.

Mentre, el cambrer s’havia situat al costat de la dona interrogant-la amb la mirada.

—A mi, el de sempre —Va dir-li ella, amb cara de complicitat—, i els senyors el que vulguin.

198

Finalment, l’aigua de Vichy amb una petita tallada de llimona els va treure de dubtes.

La matrona, tot seguit, va encetar el tema que els havia portat allí aquella tarda. La situació era greu i afectava tan de ple l’associació que no valien eufemismes ni mitges paraules. Cada cop es feia més difícil l’exercici de la vertadera medecina, dels autèntics sanadors. Col·legues de tot arreu havien presentat denúncies i l’estaven animant a mantenir converses a les més altes esferes de cara a forçar mesures legals a nivell de l’estat, i internacionals, si fos possible. Era intolerable que tanta gent, inspirant-se en vulgars doctrines que descaradament invocaven com a ciència, sense tenir res a veure amb la tradició mil·lenària, i esperonada per la moda frívola de l’escepticisme sobre tot el que sonava a esperit, s’atrevís a manifestar-se públicament contrària a l’eterna saviesa astral, i a fer burla grossera dels xacres o dels sagrats mantres amb els insults més abjectes a la mínima ocasió que es presentés.

—Perdoni, doctora —Va interrompre l’home de l’americana gris, mentre es treia de la butxaca unes fulles de paper i una ploma— Si no li importa, prendré algunes notes. La congregació està molt interessada en aquestes qüestions i jo procuro sempre recollir el màxim d’informació.

—No m’importa en absolut, al contrari —Va ser la resposta—, però li demano que només se’n faci us en benefici de la causa.

—Per suposat, doctora, per suposat. En això som molt estrictes.

La senyora va seguir amb el seu discurs, escalfant-se-li les galtes així com anava aixecant el to de veu: —Fa uns pocs dies va venir a la consulta un personatge sinistre, mal parlat i agressiu. Va insultar-me tant com va voler i, al final, el molt pocavergonya se’n va anar sense pagar la visita.

Que això era molt greu va ser reconegut d’immediat per l’home, però li va treure ferro a la cosa econòmica: —Evidentment, aquesta és una qüestió molt secundària.

Aquí la dona no va poder reprimir una exclamació més viva: 199

—No ho relativitzi tant, faci el favor. Que vostès ho tenen tot molt fàcil.

Els ocupants de les taules properes van sobresaltar-se en sentir les últimes paraules. Que aquestes havien sonat a crit va quedar clar ja que el propi cambrer, amb la safata sota el braç, acudí diligent a la taula de la doctora esperant un nou encàrrec, però només ella va actuar com la bona client que era, demanant una xoriguer amb gel. Els altres encara tenien aigua al got.

A partir d’aquell moment la conversa va anar agafant un caire més agre, especialment quan la senyora recordà que, en arribar l’estiu, molts ciutadans marcarien una determinada casella de la declaració de la renda que proporcionaria bons beneficis a la institució que el seu interlocutor representava. Aquí va ser quan l’home va perdre l’aire fred i discret mantingut fins ara i, engolant la veu, adoptà un to autoritari i professoral, digne d’un alt funcionari. Demanava discreció i moderació verbal. Estaven allí per entendre’s. La qüestió econòmica també era molt dura per a ells: —Imagini’s que es converteixi en llei tot l’enrenou que hi ha.

Acabaríem també nosaltres pagant contribució. Quina barbaritat. I això podria passar. ¡La poca fe no té límits!

Després de fer una petita pausa, el representant de la congregació s’esforçà en tornar a un nivell de conversa més amigable i confidencial. Era urgent —segons les seves paraules— que el col·lectiu dirigit per la doctora prengués bona nota que aleshores s’estava obrint camí una etapa molt interessant de l’evolució social, amb implicacions clares en els conceptes de llibertat i servei públic. L’organització sanitària del país estava fent aigua per tots els costats i no es podia desaprofitar l’ocasió. Era el moment de fer ofertes i de donar a conèixer les meravelles dels remeis de tota la vida, tantes vegades condemnats per la impostura oficial i materialista.

—Nosaltres estem al costat de tots aquells que juguen les cartes de l’esperit i de la tradició, per tant els recolzarem —Va acabar dient amb veu vibrant, mentre se li inflaven les venes del coll.

200

La dama no va defraudar en un moment com aquell, que ja agafava ribets de solemnitat ritual: —La nostra associació mundial té molt clar quins són els autèntics aliats i vostès estan en primera posició.

A continuació, la doctora va fer referència a una guerra universal que es lliurava a tots els indrets i que no coneixia treva. Es tractava de la lluita entre la descendència maligna del tartamut de Darwin i els defensors tant del creacionisme, encara que fos sota la figura del disseny intel·ligent, com de l’ànima immortal.

—Aquesta ha estat defensada sempre com el patrimoni més sagrat i l’ADN de la doctrina vertadera per totes les religions del Món —Concloïa amb veu contundent.

Però aquí descarrilà de nou el bon enteniment de la conversa i en el gest irritat de la cara de l’home va quedar patent quant l’havia ferit el que acabava de sentir.

—¡Ep!, ¡ep! Amb seny, doctora —Va replicar ell amb una veu que li sortia de molt endins— No podem ficar al mateix sac la mil·lenària institució romana i, posem per cas, l’espiritisme d’Alan Cardec.

—No ho cregui, senyor —Ella no es va arrufar— Tenen arrels més antigues l’espiritisme i el vudú que la seva santa institució. Es remunten a l’antic Egipte o més enllà. Són derivacions de l’animisme primitiu. ¿S’imagina? Quan invoquem Shiva o Afrodita, les entranyes de l’Univers es commouen. Un terratrèmol és un joc de nens comparat amb això.

—¡No segueixi! —Va cridar el canonista, inflamat d’ira i provocant una nova vinguda del cambrer— La meva institució no contemporitza amb aventurers de l’ànima. Aquestes elucubracions sense fonament científic les fa amb qui es deixi. ¡Amb mi, no! Doctors tenim que han posat les coses al seu lloc. Si li interessa li puc donar l’adreça d’alguna de les nostres escoles.

Fos per haver descobert que la doctora no es deixava impressionar fàcilment, fos per alguna altra raó, l’alt representant va aprofitar la presència del cambrer per fer una pausa en la seva arenga. Mirà cap amunt i cap avall del passeig, va anar relaxant l’expressió de la cara i, finalment, amb un to de veu que volia 201

indicar que allí no passava res, va demanar més aigua de Vichy.

L’acompanyant, per la seva part, creient-se deixat de banda, gesticulava sense èxit a fi de rebre també la seva ració de beguda, però això ho va arreglar aviat la senyora: —Una nova ronda del mateix que teníem abans.

L’ambient s’havia asserenat i el senyor va considerar oportú concloure la prèdica anterior amb paraules més suaus: —La col·laboració amb vostès, sobretot, tindrà sentit a nivell pràctic i estratègic. Deixem-nos ara mateix de discutir sobre la història i el contingut de les religions, que per altra banda seria de gran utilitat. Però aquest no és el moment ni el lloc. Parlem més bé de campanyes de propaganda contra el materialisme, a favor de la medecina o de l’ensenyament lliures, o contra l’avortament i l’ús del preservatiu.

—A propòsit del preservatiu —Va tallar la doctora— Nosaltres tenim una recepta millor que el condó i més satisfactòria que l’abstinència. És el tantra. Cap perill d’embaràs ni de contagis. És el gran invent oriental.

—¡Però això és pur onanisme! —Va replicar ell.

—No, home de Déu, no —Continuà la doctora— És un control ejaculationis perfecte. Si ho desitgen a la seva congregació, els hi donarem un curset teòric-pràctic gratuït. ¡Veuran cosa bona! El curset pot ser bisexual, homo o hétero. En tots els casos tenim personal de primera, i per suposat de tota confiança.

—¡Pura immoralitat! –Va cridar l’alt funcionari, sense prestar atenció al rebombori que les seves paraules creaven a les taules properes— Vostè proposa ni més ni menys que la prostitució com a remedium concupiscentiae. I, a més, suposa que els hi agradarà als de la congregació. No surto de l’espant. ¿Com vol que qualifiqui el seu atreviment?

—No s’escandalitzi tan fàcilment —Va contestar ella amb autoritat— En confiança, si vostès haguessin practicat més el tantra durant la història s’haurien estalviat molts disgustos. Pot estar ben segur.

L’home, alterat per com els fets s’estaven desenvolupant, es va treure un mocador de la butxaca per eixugar-se la suor de la 202

cara mentre mirava de reüll els ocupants de les taules del costat i un petit grup de vianants xafarders que, encuriosits per l’escena, s’havien aturat a l’empara de les vitrines d’una botiga propera.

Semblava evident que dubtava entre aixecar-se i marxar tot dret cap al tren, o dirigir-se a la gent del voltant en l’intent de desactivar una tafaneria que considerava indignant. Ara, emperò, la doctora li va donar un cop de mà decisiu per fer-lo sortir de l’entrebanc, demostrant que coneixia més d’un dels pels i senyals del comportament humà.

—Aguantem aquí —Va dir—, que en uns minuts tot s’haurà oblidat. Si dones a entendre que fas una cosa forçat per l’opinió aliena, llavors és quan tens les de perdre. En tot cas, que el seu acompanyant s’avanci cap el tren per veure si han canviat els horaris.

—Aquesta és una bona idea —Va dir l’home, donant vint euros al jove i enviant-lo a l’estació a comprar el bitllet de tornada.

Quan van quedar-se sols els dos a la taula del bar, i després d’una estona de romandre callats, ell va gosà mirar-la directament als ulls i dir-li amb una veu que volia ser melosa: —Escolti, per curiositat, ¿no admetran cursetistes a títol individual, per a això del tantra?

Antoni Tur Ferrer

203

bar

Negresco

Aixopluc —¡Adéu, malparit!

Tot just al passar per Tarragona no podia més. Els planys que havia escoltat durant tot el viatge se li havien fet insuportables.

Només feia uns mesos que estaven junts i ja li demanava un canvi de vida. «Una mica —deia—, una mica més sedentària, simplement, sinó ni ens veurem». Havien planificat aquesta sortida per recollir el seu premi, la millor fotògrafa, i per gaudir d’uns dies junts, i havia estat un malson, per ella, clar. ¿Com podia ser que en un trajecte tant curt arribessin a aquesta situació? La discussió havia fet palès que no s’entenien. Millor acabar la relació. Ni una llàgrima l’hi dedicaria. ¿Deixar els seus viatges? Ni pensar-ho.

Tot just ara que li havien reconegut la vàlua. Ho havien parlat al començament: No volien lligams i ell havia trencat l’acord.

Un cop de porta en baixar del cotxe va ser el comiat.

—¡Que es foti! ¿On era? El carrer l’hi era familiar, però estava desorientada.

Feia anys que no tornava a la ciutat. Trànsit, soroll, les parets altes i grises dels edificis ho feien tot més ombrívol. El temps reflectia el seu estat d’ànim: ¡Negre!

Ara li venia a la memòria, sí. Un carrer cèntric que donava a la plaça de la Universitat, la Imperial Tàrraco. Abans hi passava sovint camí de classe, havia estudiat aquí, i amb uns quants companys esmorzaven en un bar que els venia de pas, no recordava el nom. El rètol tenia les lletres lligades sense lligar, en cursiva però, ¿com es deia? Li agradava perquè era un bar dels de sempre, ¡quants anys ja!

La Pepa, la Rosa i l’Anton i ella repassaven les darreres notes dels treballs, comentaven la jugada, les assemblees universitàries, on anirien al sortir de classe. I poc a poc les converses van anar substituint les coses quotidianes per petites i grans confidències; 207

es coneixien els plans, els desitjos, les esperances de futur. Sabia que podia comptar amb ells, tot i que n’era conscient d’haver deixat marcir la relació darrerament. Sí, reconeixia que al llarg del camí havia descurat família, amics, ciutats i avui mateix també amants; no dubtava però que si els trucava, ells tres es presentarien de seguida; si els necessitava no la decebrien, n’estava segura, però ¿s’atreviria a provar-ho? Amb la trencadissa tant recent, tant sols feia uns minuts, millor no pensar-hi.

A l’acabar els estudis va marxar. I ara sense esperar-s’ho, havia tornat. ¿S’hi quedaria? De moment només l’acompanyaven mals averanys, si s’ho prenia com senyals, més valia fugir corrent.

Caminava ràpid, sense mirar les cares de la gent al creuar-s’hi.

Recordava que l’estació d’autobusos era a prop. Se li feia difícil avançar sense ensopegar amb els altres vianants.

I… ¡no s’ho podia creure! Ara començava a ploure. ¡Només li faltava això! Les notícies anunciaven pluja a la tarda, i petites gotes començaven a mullar-li les ulleres. S’havia d’afanyar per no arribar xopa encara no sabia on, tant li feia, on la portessin els peus; al cap i a la fi tot se n’havia anat en orris. Justament avui portava sabates amb tacons. ¡Ull a relliscar! La pluja cada cop més intensa s’afanyava a mullar a tots els que intrèpidament havien sortit al carrer sense protecció. Accelerà els pas. ¡Ostres, quin aiguat! Les sabates massa obertes no la protegien de l’aigua. ¡Quin mullader als peus! ¡Ràpid, ràpid! Tot el matí amb els peus mullats. ¡Ah! I les cames, ¡me cago’n el cotxe! L’hi havia esquitxat cames i faldilla. Quina fila devia fer amb els cabells mullats. Al menys, que no se li desfés la pintura. Devia semblar un espantall, segur. ¿D’on sortien tants cotxes? No podia travessar el carrer, tots en doble fila, només li quedava un forat entre un contenidor de la brossa i una furgoneta d’una casa de lloguer. Però no, no pensava saltar: ¡Just allí un toll! ¿És que tot el cel havia descarregat al seu damunt? ¿Era un càstig per no cedir i no conformar-se a la relació demanada? ¡Xorrades!

Va agafar el diari gratuït i s’aixoplugà sota el porxo de la botiga. A poc a poc el seu voltant es va anar omplint de gent que esperava el bus urbà. Alguns miraven el rellotge. Segur que arri208

baven tard. Formaven una filera desordenada que s’abalançà cap el bus quan a l’aturar-se obrí les portes.

Llavors va veure el bar. Les passes, o els peus o el seu inconscient l’havien portat fins el rètol, les mateixes lletres: Bar Negresco.

Estava cansada, mullada, trista. Un cafè li aniria bé i millor en un lloc conegut.

Abans d’entrar al bar plegà el diari i al moment va veure la foto que li havien premiat. Era notícia a tot arreu. Clic,clic, un altra més, clic, ja està. Bon reportatge. Havia cobert la notícia des del inici. Les fotos impressionants, aptes per a portada. Li havien donat el premi a la millor freelance de l’any: incisiva i punyent amb la realitat i a la vegada estèticament commovedora i tècnicament impecable. Enrere quedaven les disjuntives morals que alguns morts d’enveja li retreien. Mostrar-ho al públic implicava conscienciació, i desprès els que la criticaven se n’aprofitaven donant la interpretació que més els convenia. Ella no, ella solament mirava i clicava. Potser s’havia convertit en una simple espectadora de la realitat. El seu món s’havia reduït al petit rectangle de l’objectiu i vivia el que veia en ell. Sempre al darrere de… ¡Prou!

La barra estava gairebé plena i algunes taules ocupades. Es dirigí cap al fons, on hi havia un tamboret buit. Va seure. Les parets tenien fotografies de castells. Mai n’havia retratat, tot i reconèixer els seus valors estètics, També hi havia propagandes artístiques emmarcades: Coca-Cola, Bud… Al seu davant, prestatges amb licors i tabac. «Fumar mata». Damunt de la barra hi havia exposades un bé de Déu de tapes on se li van quedar enganxats els ulls. Olors, colors, textures i fins i tot podia percebre els sabors: truita de patates, pebrots, sípia, musclos… La seva intenció era fer un cafè, però ara, potser li aniria bé al seu cos i a la seva ànima alguna cosa més consistent. ¡Mmm! Només amb la bona olor ja notava el gust i començava a salivar. De la cuina treien uns calamars a la romana. Li encantaven, encara que a casa no en feia mai. Potser per això li venien tant de gust, acabats de fer. També hi havia un altra plàtera de xampinyons amb all i julivert. Segur que amb el dia que portava això la reconfortaria 209

més que el cafè i, per beure, una mica de vi del Priorat o del Montsant, a veure que tenien.

—¿Pa amb tomaca?

—Sí. Un parell de llesques— Li contestà a l’amable dona de la barra que la mirava amb ulls de no et conec, no vens per aquí, ets nova al barri, a la ciutat, estàs de pas…

—Segui a la taula, estarà millor, més còmoda.

—¡Gràcies!

Ella i l’home, més jove, treballaven darrera la barra, sense parar ni un moment, però amb temps per dedicar als clients.

Als nous, una conversa de compromís, el temps, les notícies; als clients de sempre, referències a la família, a la feina, a les coses de cada dia que s’explicaven com amics. ¿I els seus? ¿Per què no els trucava?

A l’acabar va demanar un cafè. Ara sí, ¡quin esmorzar! Veure la gent al bar i sentir les seves converses l’havia tranquil·litzat fent-li relativitzar el seu disgust. Volia treure la càmera però es va frenar, hauria de demanar permís, massa explicacions. A més, estava a casa. ¿Per què havia de fixar en imatges el que podia veure i viure cada dia? No volia assemblar-se a aquells que amb la dèria de fer fotos no miraven l’entorn, els que feien la foto al quadre en lloc de contemplar-lo per projectar-ho, desprès, a la pantalla de la tele o de l’ordinador.

Va deixar el cafè al plat petit, sobre la taula rectangular que ocupava a prop de la finestra. Els vidres, opacs, no deixaven veure res més que les ombres dels que passaven per la vorera i protegien als clients de mirades inconvenients. Decantant-se lleugerament, a través de la porta de vidres transparents, podia observar l’exterior. Ja no plovia, i el carrer acabat de mullar semblava net. Llàstima que, en pocs minuts, les roderes dels cotxes a l’asfalt farien que l’aigua que corria per la vora de la calçada, no acabada de recollir pels embornals que engolien a borbolls, es tornés de nou negra i bruta.

Remenava la tassa amb la petita cullera d’acer inoxidable que li havien portat al demanar una mica de sacarina en comptes de sucre. Mentre menjava havia oblidat els cabells i els peus mullats, 210

però ara un calfred li recorria l’esquena, i notava la roba humida sobre el cos. Hauria de buscar un hotel, comprar alguna cosa de roba i canviar-se. Preguntaria als del bar si a prop n’hi havia algun. ¿Feia plans per quedar-s’hi?

Quan va aixecar el cap per mirar el carrer va veure com avançava cap a ella. ¿Sorpresa? ¿Ensurt? Era viu. Amb el pas més lent i lleugerament coix, portava la mateixa cartera atrotinada i això el feia més familiar, tot i que el trobava més vell, més calb, els pocs cabells que li quedaven més blancs, però era ell.

Entrà al bar amb el cap cot i no la va veure. No va veure ningú ni va mirar enlloc. Va seure a una taula, potser la de sempre, que quedava mig amagada darrere d’una columna i, sense dir res ni fer un gest per demanar, eficientment, li van portar un cafè amb llet i dues magdalenes.

—Bon dia, senyor Joan, ¿s’ha mullat?

—No, tot bé. Bon dia.

Esmorzà de pressa i tot seguit va treure el llibre de la cartera i es va posar a llegir.

Era el seu heroi d’adolescència. L’admirava. Potser havia estat platònicament enamorada. Sempre pontificant, envoltat de joves ansiosos per saber. La persona que contínuament l’esperonava a mirar: «Mira, ¿què veus?, ¿què més? I al darrera d’això, ¿que més hi veus? La gent, les coses, tot té la seva història. Mira bé i la trobaràs i si la trobes la podràs expressar amb la teva càmera».

Ara, aquella persona no mirava, no veia res del que hi havia al seu voltant. Entrava als llocs vençut, sense mirar i sense ser vist.

Potser sense voler ser vist. No, no podia anar a dir-li res.

Va ser una revelació. Ho va saber de seguida, no volia veure’s així. Un reguitzell d’imatges i situacions viscudes li feien veure que s’havia equivocat. Va entendre el perquè del desànim i desarrelament en els períodes d’inactivitat. Va entendre que l’angoixa de les seves fotos era la seva angoixa, la seva por. Va entendre que, realment, havia de deixar de mirar pel rectangle de la càmera i viure.

—Hola, sóc la Pilar. Estic esmorzant al Negresco, ¿podeu vindre a fer un cafè?

211

Al pagar va recollir la targeta de l’hotel que li havien donat a la barra. La trucada havia anat millor del que s’esperava. Dinava amb els seus amics. Tenia raó en confiar-hi.

—Gràcies. Per a les tres, ¿ens podeu preparar una amanida i una truita de samfaina? Serem quatre.

Al sortir d’El Negresco, el carrer ja era sec.

Cinta Ramón Solé

212

bar

Pallars

Visiti el submón El que ara us contaré és un secret, un projecte obscur, un negoci fosc. Si us plau, no el féu córrer. Confio veure’l materialitzat, i qualsevol indiscreció me’l pot engegar al carall. La idea em va venir fa uns mesos, pixant. La cosa va anar així, com ara explico.

Un dia qualsevol, 8 del vespre, baixant pel carrer del Gasòmetre, Tarragona…

La ventada s’ha aturat; la brufolada ha comprimit els núvols, que s’han fet espessos. Abans de sortir del despatx guaito per la finestra: Cauen gotes. Penso que si fos un tarragoní com déu mana no sortiria al carrer, però a mi la pluja no em preocupa.

M’agrada mullar-me. No falla: Recorreguts trenta metres, de cop es desferma la gotellada. No m’aturo ni apresso el pas, xinoxano, impertèrrit com si sentís ploure, agafo el carrer Gasòmetre. De nou el vent, i una amenaçadora cortina d’aigua onejant sobre el meu cap. En menys de mig minut estic més xop que un pop. A la butxaca del pantaló porto la moneda romana de l’emperadriu Faustina (facsímil fet d’una mena de plàstic dur, que m’ha donat en Cèsar, un alumne, cinc anyets, fill de la Nereida, amiga de la meva neboda Clàudia, que viuen al carrer Adrià, i la mare m’ha preguntat si ja m’havia comprat el cotxe, que fa temps que ho vaig dient, les ganes, i jo li he dit que no encara, que no tinc ni cinc, ha, ha, i li he mostrat l’interior de la butxaca, buida, mira, no tinc ni cinc, res de res, i el nen ha posat cara de pena i m’ha regalat la moneda que ell mateix ha fabricat al Museu Arqueològic en un taller per a infants al que assisteix perquè a casa seva són molt d’això dels armats i tota la pesca romana i a ell, és clar, també l’hi agrada, i com que és molt espavilat de gambals però també destre amb les mans n’ha fabricat de sobreres per repartir als amics i a la família, i això que deia, que quan me’ls 217

he trobat en duia unes quantes a la motxilla i m’ha dit «Té, per què et compris el cotxe», que ell ja sap que aquestes monedes són molt valuoses, un encant de criatura), total, que em fico la mà a la butxaca del pantaló i, de manera reflexa, engrapo la moneda com si es tractés d’un talismà per suportar la mullena. Gairebé no es pot caminar, de l’aiguat que ha convertit els carrers en rambles desfermades. Reflexiona, Xiri: Potser que facis una pausa i cerquis refugi. Entro al bar Pallars. Demano un cafè, «Sembla que plou, ¿oi?», diu en Pere del bar. «¡Collons!», dic jo, i m’ho repenso: «Millor em poses un cigaló, tinc els peus congelats».

Sobre la lleixa de la finestra que dóna al carrer Soler, una fila de trempats cargols de ceràmica contemplen immutables la cortina d’aigua que esquitxa el vidre. «Me’ls porta la gent, tu. ¡Ves!», m’explica en Jordi darrere la barra, alhora que m’informa que la seva família procedeix de terres lleidatanes, paradís gurmet de les cargolades, cosa que explica el rètol aferrat a la paret al costat de les cafeteres (una italiana i una nespresso): «Cargols a la llauna per encàrrec». Tocant a la finestra s’exhibeix un plànol amb fotos de la cova que hi ha sota terra en aquell indret, just sota el bar.

Aprofito per anar al vàter a pixar; m’alleujo santament, em cordo la bragueta i, en procedir a tirar l’aigua, la moneda facsímil, que encara duc a la mà, em rellisca i cau a dintre la tassa. «¡Merda!»

L’emperadriu Faustina desapareix, avall, engolida pel remolí del sanitari. Glups, què hi farem. Obro la porta del vàter i… ¡alto!, un moment: Sento veus llunyanes… No em sembla que hi hagi ningú esperant el torn. Potser són els veïns de dalt o del costat.

Però no. Les veus vénen de baix, sonen a fantasmes aquàtics trafeguejant en una caverna subterrània. ¿La cova?, especulo, Per un moment, m’ha fet l’efecte que em criden: «¡Xiri, baixa!». (Els collons per corbata, ¡quin cague!). «Bestieses, nano —Em dic— Fas córrer massa la imaginació, hauries de deixar d’escriure contes». Torno al bar, acollidor, ambient càlid, ben proveït i ben servit, que és el que compta. Damunt la barra pengen quatre pantalles de vidre (o de plàstic) decorades a l’estil antic, vitralls, tres de tonalitat taronja i una verda (¿Perquè una verda?). Engoleixo el beuratge reconstituent i me’n demano un altre, curt de 218

cafè i llarg de conyac. Xarrup, xarrup, ¡ah! El cos m’ha tornat a agafar to i els peus ni me’ls noto. M’he oblidat de la pluja. «Apa, ¡siau!». Aprofito que ha amainat per continuar el camí cap a casa, tranquil·lament. No em puc treure del cap l’experiència psicoacústica viscuda al vàter de can Pallars. Aquestes veus…

Un altre dia qualsevol, 10h del matí, pujant pel carrer del Gasòmetre…

Al cel no hi ha un núvol i el sol pica de valent. Ja he esmorzat a casa però ara que he sortit de la feina a fer uns encàrrecs em ve de gust un cafè. Entro al bar Pallars, xamfrà Gasòmetre amb Soler. Olor de pa amb tomaca, de pernil, de cigaló, de truita amb patata i ceba, tot barrejat. Entre els parroquians reconec personal dels comerços del voltant. Els de la colla que tinc al costat, a la barra, discuteixen els números que han d’emplenar pel bingo setmanal del pernil. La setmana passada se’n van arribar a rifar tres. El bingo del pernil de can Pallars pren força al barri. Avança amb moral de victòria, com el Barça, com el Cid, com l’Artur Mas. Darrera meu raja una cascada de monedes de la màquina.

L’afortunat, sense dir piu, recull la collita i la diposita sobre la barra fent piles de deu. Especulo si s’ha fet ric, tot canviant els pistrincs per bitllets o si està tornant el deute. Un client que ve de fora entra airós a tornar els plats que havia pres el dia abans amb teca per cruspir-se-la a la feina. M’agafa gana però m’he promès aprimar-me a base d’endrapar el mínim per sobreviure, una mena de mortificació ascètica tan funcional com estúpida.

—Deu caure per aquí sota, ¿oi? —Senyalo el plànol penjat a la paret— ¿On para, exactament, la cova? —Pregunto.

—Sí. Aquí sota mateix, uns… divuit metres, crec —Contesta en Jordi, fill d’en Pere, que regenten el bar— Després baixa més enllà. És molt extensa, encara no se sap… S’hi pot entrar pel pàrquing de la casa del costat. S’ha de trucar al…

No entenc ben bé on s’ha de trucar. Tant me fa.

—¿Pot ser que hi hagi una sortida prop de la Chartreuse?

—Dic amb el nas sobre el croquis que en Jordi ha estès damunt la barra— A la font del Vapor, sota les escales mecàniques, segur —Aventuro convençut.

219

L’explicació amb detalls i fotografies sobre la cova és força més llarga i amena.

Tinc pixera, i abans de tornar al carrer entro al vàter. Pixo llargament (Feia hores que m’aguantava). Sento veus. Dic «Està ocupat, ja acabo». Però no, a l’altra banda de la porta no hi ha ningú esperant el torn. Són veus llunyanes, com si parlessin al fons d’un túnel. De nou les veus de la tenebra. Aquest cop paro atenció fent coveta amb la mà sobre l’orella esquerra, que hi sento millor, enfocant-la directament al pixador de peu.

—Ramon, aquí plou —Farfolla la veu d’ultratomba, lluny, però ho sento prou clar.

—Potser és una filtració d’algun desaigua, Manel. Ves a saber.

Estem sota els edificis. Olora, a veure.

—No fotis, Ramon. Que olori ta tia. Avancem, i vigila, que això rellisca que t’hi cagues.

—¡Guaita Manel! ¿Què és allò?

—Enfoca, Ramon. Sembla una moneda.

Del mingitori em puja una ferum de resclosit lleugerament amoniacal.

—Dos metres de profunditat, Manel, ¿com ho veus?

—L’aigua és prou clara. L’altre dia de l’aiguat era tèrbola.

Estic trigant massa a sortir del servei. Espero que la parròquia del bar estigui prou entretinguda endrapant i bevent.

—Lliga’m bé, Ramon, que em capbusso —Continua la veu de la caverna.

Per fi truquen a la porta del vàter. Ja m’estranyava que ningú tingués la bufeta a rebentar o no hi hagués cap prostàtic irritat. «¡Un moment!», dic. «És per a avui!», contesten.

—¿La tens, Manel? —Pregunta el fantasma d’en Ramon (Dedueixo).

—¡La tinc, Ramon! ¡De l’emperadriu Faustina! ¡Hòstia, tu!

Es veu clarament.

—¡Això és un tresor, Manel, una troballa!

Aquesta vegada les veus no em criden. Els fantasmes del subsòl estan entretinguts. Abans de sortir del vàter comprovo al mirall no fer cara de lluç. L’individu que s’esperava per entrar em 220

llança llamps als ulls però no em diu res. Vaig directe a la barra.

El local s’ha omplert de gom a gom. Tant se val. M’estic dret.

M’ha agafat gana, potser a causa de l’emoció. Pel cervell m’ha començat a rondar una idea genial. Demano: —Pernil, gambes, botifarra, pa amb tomaca, i cava.

—¡Sí, senyor! ¿Ja te n’anaves, no? —Somriu en Jordi.

—No. —Menteixo.

—¿Passes del règim? —Ironitza.

—Sí.

—¿Has tornat a sentir… —Se m’apropa xiuxiuejant— les veus?

—Escolta, Jordi, tinc una idea.

—¡Shhht! Compte, n’hi ha que tenen les orelles llargues.

Les 9h del matí, al cap d’uns dies, llegint el diari local Notícia de contraportada: «A la cova urbana de Tarragona s’ha trobat una moneda romana de gran valor, corresponent a l’emperadriu Faustina, de la que es veu clarament la cara i el bust, d’una gran dona. Molt atractiva sembla. Datada al segle ii dC, probablement encunyada a la seca de Tàrraco. La cova era utilitzada, ja de temps immemorials, com a dipòsit per a la reserva d’aigua, element del que la urbs patia escassedat. Analitzada la peça, i aquí rau l’extraordinari, tot fa pensar que en aquella època, tan fosca com gloriosa, ja es coneixia el plàstic, o una matèria similar. S’ha localitzat a vint metres de profunditat, gairebé a l’alçada del subsòl del bar Pallars, al carrer del Gasòmetre». ¡Collons, la moneda que em va regalar el Cèsar! ¡Bingo!

Em planto com un llamp al bar Pallars. Cal dur a la pràctica la idea. ¡La meva vida farà un tomb!, i la d’en Jordi i en Pere (Si es deixen enredar). Un senyor calb celebra el pernil que li ha tocat a la rifa del bar, enlairant-lo. Aplaudiments de la parròquia.

Penso en l’audi que em compraré.

—¿Cargols amb cansalada i bitxo? Acabats de cuinar. I xampany —Em saluda el Pere, coneixedor pel Jordi del meu nou règim alimentari.

—Priorat. ¿Heu llegit la notícia?

—I tant.

221

—Una mena de tobogan.

—¿Què?

—Que et baixi i et pugi.

—¿Com? ¿A on?

—Al costat mateix del vàter. Baixada avall. Una porteta senzilla amb un rètol: «Cava reserva». Dissimulada, com aquell que va a pixar. ¿Què?

—¿I el vàter? La merda, els pixums…

—Cal baixar vestit de busso, amb escafandre i tota la pesca.

Un atractiu més.

—¡Ui! Les obres, els permisos… —En Pere arrufa el nas.

—¿Permisos, permisos dius? ¡Tira, tira!, d’estranquis. Les obres les paguem a mitges. Excusa per a la comunitat de veïns: Remodelació dels desguassos i col·lectors que ens exigeix la nova ordenança europea d’obligat compliment. Jo m’encarrego de falsificar els papers oficials i el permís. Total discreció, boca-orella, sense publicitat, o…

—Potser un rètol, petit, a mà, al costat de la cafetera, ¿no?

—Ja hi he pensat: «Viatge a les tenebres. Visiti el submón».

Com qui no vol la cosa.

—D’acord.

—¿Trenta euros el viatge?

—Massa.

—¿Cinc?

—Massa poc. Vint, i abonaments amb un quinze per cent.

—Fet. —Vinga, cava per brindar. I l’esmorzar apunteu-me’l a compte de beneficis.

—¿Què?

Sergi Xirinacs Díaz

222

bar

Radio Clash

Era de nit i plovia

I. Arranjàvem el món a cops de futbolí

Alguns vam aprendre a cops de rock and roll els codis de la comunitat. Joe Strummer, la veu d’una generació, moria un vint-i-dos de desembre, el de 2002, a Londres, d’una aturada cardíaca, quan tornava de passejar els gossos. Londres sempre m’ha agradat, és cert, i m’escapo sempre que puc a trepitjar els seus carrers, pubs i teatres. Sense anar més lluny, la mort d’Amy Winehouse em va agafar a Candem, a pocs metres de casa seva, on l’àngel negre que tots alimentem li va demanar l’últim vals a la pista de l’eternitat. Un altre motiu, fa més anys, fou TheClash, que havia vist a Barcelona el 1981. Tampoc era malbaratar el temps tornar a Londres a retrobar-se amb els Clash en el seu territori. Des del primer concert (el 4 de juliol de 1976) que van fer de teloners dels SexPistols a Sheffield, a la sala The Black Swan, vaig estar pendent de la seva trajectòria.

Però la història que jo vull explicar té a veure amb el meu barri, Torreforta, i amb els meus amics, i amb uns fets realment curiosos. Els meus pares van arribar l’any 61, poc abans de néixer jo. La meva mare era, és, molt atractiva, filla de Villena. El meu pare havia estat comissari a Yecla, i d’aquí venia la meva família.

Jo vaig cursar el Batxillerat a l’institut de Camp Clar, i allà vaig conèixer el Jose i ens vam avenir des del primer dia, perquè a tots dos ens portava de cap i de cor el rock. Després, molt jovenet, vaig entrar a la Policia.

Als 80, el germà del Jose, el Chus, va muntar el bareto on vaig conèixer la felicitat: el Ràdio Clash. El Chus i el Jose (al meu barri, alguns noms dits en castellà sonen així, plans, o, per dirho tècnicament, paroxítons), els germans Tabuyo, provinents de El Bierzo, poca broma. Algun dia, si hi ha justícia rockera, algú 227

hauria d’organitzar un homenatge amb totes les de la llei al Jose Tabuyo, per la seva qualitat de pioner difusor de la música, perquè del que es tractà sempre va ser de compartir. La Tarragona de finals dels setanta, on els primers bars musicals i boites es deien Piper’s, Explosion o Egipcis.

El Chus va assumir l’aventura de posar cerveses i discos a la seva feligresia durant uns quants anys. I allà es va anar ajuntant el personal. Eren temps de certa baralla juvenil contra la insatisfacció. La insubmissió militar, l’atur fent estralls, una generació de fills d’obrers demanant pas i trepitjant amb força per convertir-se, talment, en obrers.

Per cert, no m’he presentat. Isidre Higueruela, per servir-los.

Encara que sóc més conegut com El Figuerola a tot arreu, gràcies als meus primers veïns, catalans, al carrer Riu Segre, que van fer la broma amb la traducció i es va quedar com a mig renom. Aquestes coses passen i un arrossega el seu hipocorístic la resta de la seva vida. I conviu certament amb ell. El Figuerola, amb gairebé cinquanta castanyes, avui dia detectiu privat, després d’abandonar la unitat especialitzada en robatoris d’obres d’art de la Interpol. Visc a Suïssa. Quan vaig començar en aquest ofici vaig viure un curiós cas al Clash, i per això m’he animat a explicar-ho.

Pel Clash es deixava caure gent força diversa: els del col·lectiu Mili KK, que pertanyien a la parròquia, la de debò, també gent del JAB (col·lectiu de Joves Aclaparats del Barri). Es movien fanzines (des de El Voltor Negre fins d’altres més casolans), es programaven exposicions, es penjaven poemes al suro, s’organitzaven concerts a l’exterior (entrar al Clash era com entrar a l’habitació del Chus i trobar-te a gust mentre et servia cervesa, intercanviaves conversa i escoltaves música de qualitat): Es van poder veure grups com Piskerra (entre Tudela i Reus), Untapán (de la veïna Bonavista), LosBurton (rhythm and blues stonià directament del Barri de la Garjola), Cabina 4 (del quals el Chus va ser mànager) o els Incorregibles (amb un tast de Sant Salvador).

Es movien sindicalistes dels menys condescendents, era un lloc acceptat per col·lectius anarquistes, com la gent de Reus, entre el Campus i La Lletra A. Tant era així, que una vegada 228

es van recollir signatures per presentar una apostasia col·lectiva davant l’arquebisbat. Ni l’arquebisbe va contestar ni van signar els del Mili KK, penso.

El Clash significà un oasi per a tota una generació. Un locus amoenus, un hortus conclusus, un Macondo urbà, un Comala ple de vida o un Yoknapatawpha multiracial a l’eixample de Torreforta, just davant de l’etern Bar Extremeño.

II. No hi ha temps que s’hagi de perdre justificant un retard

Vaig tornar a Torreforta fa un parell de dies perquè em digueren que el meu pare havia mort aquí una nit de pluja i la premsa havia difamat la seva memòria deixant als titulars una ambigüitat sensacionalista. Es deixava oberta la possibilitat que s’hagués llançat contra un vehicle a un pas de vianants amb ànim de cobrar l’assegurança, ja que era, va dir la gaseta de la ciutat, una moda, i li havia sortit malament. Mai perdonaré a aquesta ciutat una mort així i uns comentaris tan denigrants. La veritat és que el vehicle que el va atropellar circulava a noranta quilòmetres per hora en una zona de trenta. La llegenda urbana que els ancians provoquen el seu propi atropellament per cobrar l’assegurança fa de la condició humana una pelleringa de la misèria i alimenta la misantropia de manera galopant.

L’acabem d’enterrar ben d’hora i, després de deixar la meva mare a casa amb les seves germanes, he sortit a perdre’m pel meu antic barri. M’he assegut al banc de la placeta i contemplo davant meu l’antic local que va albergar el Ràdio Clash. Dóna la sensació que aquells baixos s’hagin convertit actualment en un habitatge. Al meu costat s’ha assegut un senyor embotit en un vestit marengo de dos-cents euros i comencen a arribar ciutadans amb pancartes i es respira certa tensió a l’ambient. Han arribat dues dotacions dels Mossos d’Esquadra i són rebuts amb xiulets i cridadissa pels veïns que es van acostant o que contemplen l’escena des de finestres i balcons.

El col·lectiu més guerrer s’acosta a la porta de l’antic Clash com impedint-hi l’accés. La policia s’acosta al banc on estic assegut i, per a la meva sorpresa, requereix l’atenció del tipus que 229

seu al meu costat. L’informen que ha d’entrar. D’entre els crits es comencen a distingir alguns insults.

Tot seguit vénen dues dones de mitjana edat i amb correcció es presenten com a advocades de la defensa. Es dirigeixen al tipus del vestit marengo i li comuniquen que la seva defensada obrirà la porta però que no pensa abandonar l’habitatge. Demanen un ajornament.

Sense moure un dit, buscant la solitud m’he vist inclòs en aquesta multitud veïnal que intenta impedir un dels molts desnonaments que s’estan portant a terme darrerament. El tipus del vestit marengo no és més que un agent judicial que s’empassa la saliva i suposo que es planteja la indignitat de l’ofici. «Jo no havia de ser aquí», sembla remugar.

S’obre la porta del modest immoble (dubto que reuneixi les condicions mínimes per establir un habitatge amb cuina, per exemple) i una bolcada a l’estómac s’apodera de mi. No dono crèdit al que veig. Amb una samarreta gastada dels Scorpions i una enorme cabellera pèl-roja, amb certa enteresa i una mirada cansada de tanta vida, amb emotiu agraïment aplaudeix els solidaris veïns algú que despunta en aquest present i que jo vaig conèixer fa més de vint anys. Es tracta de La Russa. Un fantasma del passat a la meva memòria. Maritza Kaspierova.

III. No hi ha per què canviar d’opinió quan es té un fracàs

Vaig deixar la Interpol el 2004 perquè una important agència de detectius d’àmbit internacional i amb seu a Lucerna em va proposar doblar-me el sou a canvi dels meus serveis. No m’ho vaig pensar. Ja estava una mica fart de fer sempre el mateix. Vaig estar vivint entre París i Amsterdam durant uns quants anys.

Recordo La Russa al Clash als anys vuitanta. Era molt apreciada perquè els seus dots per fer-se amb la gent eren extraordinaris. Una aurèola llegendària l’embolicava mentre bevia cerveses com l’autèntica cosaca que era.

Eren els temps del rock urbà i els baretos afloraven amb unes senyes d’identitat realment peculiars. A Torreforta mateix fèiem la ronda rockera i cervesera del Trébol al Graller, del Sama al Globo.

230

De vegades viatjàvem fins a Sant Pere i Sant Pau, per fomentar el corporativisme del rock interbarris. Històrics resultaren l’Iris, el Siuma del peculiar Pedro Cruces, el Kráter, o el més recent Rolling, obert pel Rogelio Soler, el Keli, que en pau descansi.

Bandes que amb la clàssica base de guitarres, baix i bateria, donaven sortida a les seves preocupacions, mentre a l’horitzó brillaven els models: Leño, BarónRojo, Barricada, Extremoduro.

Així, FlordeLis des de Bonavista, Thao com a embrió de Números Rojos (la banda dels germans Díaz López, la de major abast sortida des dels barris de Ponent, que va arribar a tocar amb IronMaiden o Ramones), Bronce, des de Sant Pere i Sant Pau, amb l’Hugo García al capdavant, o els propis ViudaNegra, pioners a la capital, heavy metal de qualitat al més pur estil europeu, entre un Javi Gómez (guitarra) i un altre Javi Gómez (bateria).

El punk despuntava tímidament, i a Catalunya sorgí una mica més tard L’OdiSocial, molt llunyà dels grups pop-rock de després, nodrits per generoses subvencions. He de destacar a Tarragona, més endavant, els humorístics Patètics, del Pep Blay i l’Enric Garriga.

Van passar els anys i Torreforta va seguir generant grups, i les formes i estils es van anar reciclant, sortint de l’esquema bàsic per arribar a productes que s’anaven separant de l’original rock urbà: Sorprendidos o Bill Gómez. Des de Tarragona mateix, Sr.Juez plantejà una interessant proposta.

Avui dia, des de La Floresta, l’incansable Juan Zarppa disposa d’un segell editor i un estudi on també han enregistrat els seus treballs músics amb certa rellevància al panorama peninsular.

Vaig mantenir des d’Holanda, França o Suïssa una estreta relació amb la meva germana Maribel, que cantava a MalditosRoedores, una banda de versions o cover band, que se’n diu.

Si algun dia algú escrivís un conte sobre aquesta Tarragona de l’extraradi que ha deixat la seva empremta en els diferents escenaris de l’underground, hauria de recollir forçosament aquest magma imperible.

I es dirà que tot transcendia i alhora tot roman al record com a una vinyeta de l’Azagra, perquè s’escriu per a la memòria dels altres, perquè la paraula descansi en la pau de la blanca pàgina.

231

Per als amos dels bars s’escriu, perquè algun dia vam prometre agrair-los la dedicació.

IV. No hi ha raó per la qual sent un brètol hagis de fer de pallasso

El Chus em va presentar a La Russa una d’aquelles tardes tranquil·les en què solia punxar Lou Reed o Patti Smith. Estàvem els tres sols al bar. El Chus mostrava estima per ella, per la història que portava a l’esquena: Havia viscut a una comuna hippie a Torredembarra i es deia que havia estat guitarrista amb els TahúresZurdos de l’Aurora Beltrán durant una temporada, encara que és una cosa que mai va estar clara del tot. Vam tenir tema de conversa, ja que jo en aquell moment tocava la bateria amb els FlansinNata, en evident i murri homenatge a LaVeu. Una banda amb certes dosis d’humor a les seves lletres, escrites per l’Agus, qui segurament ara es troba en aquella regió de les barres incorpòries del més enllà, cervecesejant i dialogant amb el Keli, brindant una i altra vegada pels vells temps.

El cas és que La Russa ens va acostumar als seus balls lisèrgics al mig del bar a ritme del Hendrix o de la Joplin. Desapareixia de tant en tant: La Russa està de rule, es deien els parroquians. I sempre tornava i explicava les seves aventures. Sempre feliç. Sempre portava algun regalet pel Chus, i allà restaven, decorant el Clash.

En una ocasió va portar un ninot de ceràmica en posició horitzontal, com tret d’un bressol, un nen que portava la cara pintada com el Gene Simmons, el baixista dels Kiss, traient una enorme llengua en senyal de burla i el tors nu i pelut. En una altra ocasió, una ampolleta amb aigua que deia haver omplert al mar Roig, i una mica rosat sí que era el líquid que contenia, és cert.

El Chus havia col·locat a l’extrem de la cadena de la tassa del wàter un crucifix cap per avall, perquè ella va dir que anava allà i així, ja que així el tenia l’Alice Cooper al seu camerino per hipnotitzar les serps, i a ell havia pertangut.

En una altra ocasió es va presentar amb una copa de llautó portada de Bulgària. Quan el Chus obria una ampolla de Cardhu (el whisky favorit de la Maritza) bevien tots dos de la copa 232

que romania en un prestatge, al costat d’una altra copa guanyada al terreny de joc en un triangular de futbol sala entre bars. Ningú més bevia d’aquella copa que ells dos.

També va col·locar un pòster del seu viatge a Donington signat per l’Angus Young, que havia emmarcat ella mateixa i es va convertir en una de les peces més admirades del Clash.

De tota manera, mai eren certes del tot les històries que explicava. Jo ho vaig saber més tard. La vaig empaitar pel meu compte alguna vegada a la recerca de l’Illich, encara que mai vaig informar els meus superiors. Acudia sovint, això sí, a un poble d’Albacete anomenat Caudete. Allà tenia un contacte, un tal Josele. Josele regentava un bar que es deia Hinderclub, però mai vaig saber què cercava allà La Russa. Potser el repòs. Potser l’amor. Potser foscos assumptes que mai no vaig poder esbrinar.

En una altra ocasió vaig haver de viatjar a Berlín. Va ser l’any noranta. La Russa va participar en l’ocupació de Tacheles, un casalot que ha aguantat okupat dues dècades al carrer Oranienburger, al bell mig de la ciutat, entre tallers, exposicions, forja de ferro i venda de bijuteria, arribant a convertir-se fins i tot en un reclam turístic, encara que ja arriba al seu final.

La Russa portava temps preparant la seva infiltració i va muntar un personatge absolutament creïble, potser perquè ella ja era una mica així, i va viure en el seu personatge com una aplicada deixebla de Jerzy Grotowsky. El refugi era perfecte per als seus anys de rock and roll i felicitat.

Tot es va torçar quan una d’aquelles nits que carrega Marilyn Manson, vam acabar èpicament, després d’un concert, al bar Sant Jordi, un curiós lloc a la N-340 que obria tota la nit i on s’ajuntava gent del més variat pelatge nocturn. Des de músics que tornaven de les seves feines, fins a prostitutes a la caça o al repòs, delinqüents de baix i alt standing, festers, parelles d’una nit, treballadors l’horari laboral dels quals concloïa o s’encetava a qualsevol hora de la matinada.

Quan vam arribar vaig veure de seguida la Maritza discutint sufocada amb un tipus a qui no havia vist mai, encara que la seva cara em resultava estranyament familiar. Estava descone233

guda, absolutament enutjada, la mateixa persona que resultava sempre exemple de felicitat. Ell la mirava amb una fredor ofensiva i li feia senyals amb les celles perquè desistís en la seva actitud escassament discreta.

Demanàrem unes cerveses i uns entrepans de llom (tot un clàssic de les hores intempestives) i quan vaig tornar a mirar havien desaparegut de la taula a la qual estaven asseguts. Dissimuladament vaig preguntar al cambrer per aquell subjecte i em va dir que no l’havia vist mai. A ella sí, era una assídua del local quan la nit ja està avançada, quan ja s’arriba a una frontera de la llum i costa distingir si és massa tard o ja comença a ser aviat.

V. Escalfa-ho, que es refreda Un sisè sentit m’avisava que en algun lloc havia vist la cara de l’acompanyant de la Maritza. Va ser setmanes després quan per fi vaig resoldre el que s’estava convertint en una incòmoda obsessió.

No negaré l’enorme satisfacció quan una matinada es va interrompre el somni en què m’havia vist inclòs i es va dibuixar amb una nitidesa impressionant aquell cartell que havia fullejat en un curs de pràctiques que vaig realitzar a Barcelona. La veu del professor es va reproduir en el meu subconscient: «Aquí tenen els escollits: els tipus amb més talent per al robatori d’obres d’art que operen a Espanya». Em vaig despertar amb la veu del professor repetint una i altra vegada: «Fedor Illich. Nascut a Moscou. Buscat a tot Europa amb altres noms. Especialitzat en relíquies i objectes religiosos».

Fedor Illich, esmunyedís com una serp de riu.

A l’endemà ja em trobava a la Unitat Especial de la Guàrdia Civil a Barcelona. Vaig fer al meu pare cinc cèntims de l’assumpte i em va desviar al capità Morcillo, un paisà seu d’Almansa, que havia estat amb ell a l’acadèmia. En Morcillo va donar crèdit al que li explicava: Si tingués sort en el que estava intuint, ja podia preparar-me per recalar al cos europeu d’investigació criminal enfocat al guant blanc, al white collar que diuen els anglesos.

Revisà els seus arxius i efectivament, allà figurava. Més jove, amb el cabell més llarg, amb un bigoti que la nit del Sant Jordi no lluïa. Allà el tenia. Fedor Illich. Iván Sokurov. James Wilde.

Ernesto Medinilla. Amb aquests noms constava als arxius. L’úl234

tima vegada que havia estat vist va ser a Sarzelle feia tres anys, un barri als afores de París. Allà havia acumulat les relíquies que havia robat en esglésies del nord de França. Des d’allà les anava distribuint a compradors que alimentaven el mercat negre. Es creu que preparava el gran cop a Roma a l’urna dels FratresScholarumChristianorum. Va desaparèixer pels pèls dels gendarmes.

Si havia estat vist a Tarragona, és possible que tingués algun objectiu en ment. Potser els braços de Santa Tecla guardats a la Catedral de Santa Maria. Potser apuntés una mica més lluny: el Sant Calze de la Catedral de València. ¿Què feia la Maritza relacionada amb el Fedor Illich? En Morcillo em va passar un llistat amb els objectes desapareguts d’esglésies espanyoles en els últims anys. Em va acomiadar. Em va animar a seguir endavant amb la meva professió i m’ordenà trucar-lo immediatament si tornava a veure’l. Em va donar records per al meu pare. Avui ha fet acte de presència a l’enterrament i ha marxat de seguida. Està molt gran.

L’ha portat una filla.

VI. A l’ombra d’una mentida

Era la nit esperada: El concert anual que el Chus muntava a l’esplanada annexa al Clash. Com cada any, mitja dotzena de cambrers circumstancials ens vam disposar a donar un cop de mà a les seves ordres mentre els grups anaven passant un per un per l’escenari. Aquella nit del 89, La Russa formava part de l’equip.

La veritat és que la seva habitual energia alegrava les hores prèvies i la seva capacitat de treball era considerable. De tota manera, en cap moment, des de la nit del Sant Jordi, va desaparèixer de mi la sensació que la Maritza era molt diferent al que aparentava. Quan havia estat amb en Morcillo vaig posar molta atenció a les fotografies de les dones, però allà no constava la seva referència.

Va succeir que quan va acabar l’últim grup, La Russa va dir que s’acostava al lavabo. El Clash, la nit dels concerts, quedava obert només per als cambrers. Entràvem i sortíem amb el gènere per les barres de fora constantment i per anar al lavabo. Casualment jo vaig anar-hi poc després. Quan vaig entrar no hi havia ningú. Mentre orinava vaig adonar-me que el crucifix cap per 235

avall (sempre em va recordar l’escena del vàter del dadaista Tanguy) que culminava la cadena, havia desaparegut. En això estava quan vaig sentir que algú entrava.

Amb cautela vaig treure el cap per darrere de l’envà i vaig veure la Maritza desmantellant el marc del pòster signat per l’Angus Young: Va extreure un plec, un lligall no identificable, de l’interior. Tot seguit va prendre la copa on brindava amb Cardhu, l’ampolla rosada d’aigua del mar Roig i el ninot infantil amb rostre decorat com el Gene Simmons. Tot plegat en una bossa d’esports, i va abandonar la festa en un Renault 12 groc que l’estava esperant.

Un cop terrible. Dies després vaig lligar tots els caps. Vaig revisar el llistat d’objectes que em va donar en Morcillo i, efectivament, allà hi havia Els Quatre Genets de l’Apocalipsi, un full arrencat del Beat de la Universitat de Valladolid, datat al segle x. L’ampolla de sospirs i llàgrimes de Sant Pantaleó, procedent de Madrid, on cada any se celebra la liqüefacció de la sang que va vessar en el seu martiri. El Nen Jesús-Simmons, robat en una església romànica de Palència. El crucifix de Tanguy no era espanyol, però figurava al llistat perquè se sospitava que havia recalat sota els Pirineus. Va desaparèixer de l’abadia de Sant Nicolau, al sud de França. I la copa, és clar, un calze romànic extret d’una petita basílica de Zamora. Vet aquí els souvenirs de La Russa.

Dies després, cap a mitja tarda, celebrant la primera maqueta de PlateroyTú, el Chus m’explicava que la nit del concert algun mangui s’havia endut del Clash tot el que La Russa havia portat al llarg del temps. Feia dies que no la veia, se n’hauria anat de rule.

El Chus mai va saber que el Clash va albergar durant anys les relíquies robades. Jo vaig tornar a veure La Russa mesos després, quan tornava d’Amsterdam a visitar la meva família en els dies de permís. Mai li vaig comentar res dels incidents. La vaig veure en el seu doble joc. Suposo que va obtenir uns diners per haver guardat, no sense certa frivolitat, els objectes que el Fedor li lliurava, on ningú els podia trobar. L’Illich va caure cinc anys després a Florència, en plena Acadèmia, traient fotografies del David, camuflat entre els turistes.

236

VII. Algun cop sé que has confiat en mi

¿Què és el que carrega l’ambient avui, 2012? Desnonament.

Comunitat farta de la pressió d’un Estat lladre, d’una Banca lladre i gens escrupolosa. Homenatge a una època i a una èpica, a una gent que se l’acabarà enduent l’ombra definitiva amb acords d’Eric Clapton o JudasPriest.

Oh temps irreparable, oh musa que alimentes l’ahir a cops de futbolí. Ja és de nit de nou a la memòria i la pluja concedeix una treva a l’edat i encenc l’estufa del cor, avui, vint-i-dos de desembre, per escalfar els records fredosos pels lladrucs nocturns, mentre La Russa plora d’emoció perquè els Mossos es retiren i el tipus del vestit marengo de dos-cents euros respira descordant-se el nus de la corbata.

Vint-i-dos de desembre, l’adéu de Joe Stummer, la grossa de Nadal, la clemència d’un jutge en temps una mica hipòcrites de pau, amor i felicitat. Vint-i-dos de desembre, el meu pare al quart pis del cementiri, la meva germana Maribel que ve a buscar-me. Saluda una exultant regidora que s’ha presentat a donar suport a La Russa: Es coneixien del bar Neftis, on cada matí feien juntes el cafè quan la Maribel treballava a l’Arxiu.

En sortir de l’enrenou recordo les balades dels Scorpions mentre de reüll perdo l’esguard a la samarreta deteriorada de la Maritza, l’eterna adolescència solidària del no-res. Ni es paga amb diners ni es ven la llibertat.

He volgut veure el Chus i em diuen que és a Bellvitge, lluitant per la vida, a la UCI, i tot s’enfonsa una mica més. Per un moment m’ha vingut al cap el seu programa de ràdio a començaments dels noranta: “Duelos y kebrantos”. El caprici del pretèrit.

Maleïts rosegadors de l’ànima, dràcules de mitja nit envaint el nostre llit i contaminant la puresa dels comiats. La fragmentària recomposició del passat i els seus fantasmes.

—Isidre, au va, anem cap a casa.

Juan Carlos Elijas

237

bar

Rufí

Bélmez Al llarg de molts anys de la meva vida he pensat que el centre de l’univers era a la plaça de la Font. Tota la resta, per a un paleto com jo, era ficció. Djemma El-Fná, San Marcos, Picadilly eren coses dels llibres, de llunyans records en alguns casos, de la tele, abstractes. Però la palpable realitat, l’indret des del qual s’articulava la meva cosmovisió, l’àgora en la que la meva vida ha transcorregut durant una bona pila d’anys, era aquesta plaça.

Hi he viscut, en un pis i, també, als bars: el Túria, El Candil, La Penya, el Rufí, el Quim. Fins i tot, mentre la construcció del pàrquing, vam restar allí un grup d’irreductibles.

El Rufí no ha estat un dels garitos clàssics. Però a la seva curta vida ha estat seu d’importants històries de la il·lustre borratxeria tarragonina. L’establiment ocupava part del que abans havia estat el restaurant Ambrós, una casa de menjars d’aquelles de tota la vida.

Després, abans de ser el Rufí, va ser el bar l’Eduard. Allò ja va començar a ser un club. L’amo, gran, rialler, taverner carismàtic, sense por, va ser segon del pilar de sis. Ens va donar, entre d’altres moments bons, instants èpics d’apropament al cel, en els que la plaça va ser més plaça encara i les forces emergents de la terra es van concentrar en aquells ronyons sacerdotals. Una desgraciada sotragada va fer tancar, de sobte, el seu bar.

El bar Rufí va obrir-se més tard, passada aquella tragèdia. La nova mestressa, carismàtica també, gaudidora de la gent, va ficar el seu cartell a la porta: Un porró dibuixat i el nom del seu pare.

A dins, unes fotos dels anys seixanta d’aquell senyor il·lustraven el passat de molts de nosaltres: Un home, amb bigoti i cara de bona persona, bevia en porró en diferents situacions, mostrant algunes de les seves habilitats: agenollat, a la parcel·la, davant d’unes rosses turistes…

241

Vaig assistir a dos edicions del concurs de bevedors en porró del Rufí. El primer cop vaig anar amb els meus dos fills petits, de tres o quatre anys. L’ama els hi va regalar uns petits porronets de fanta. A la meva dona no li va fer massa gràcia que vinguessin amb mi. Potser tenia raó. Però jo ho veia sa, el caliu era immens, i tot és cultura ¿oi? En aquesta primera edició ja es va suprimir el premi al glop més llarg. Era massa avorrit.

A la segona edició vaig anar a concursar amb el meu compadre. Jo vaig presentar el raig per un canalet que feia amb la corbata i em queia a la boca. Alguns anaven de blanc per donar més vistositat a l’esdeveniment. A més de la participació individual, es feien quadres, composicions, capricis en grup: les tres gràcies, la conga donant-li el vi al de darrera. Algú mostrava com cantava mentre bevia. Es clar, també estava el clàssic de pujar el raig fins al front. En individuals, va guanyar un que va fer una tombarella sense deixar de beure. El jurat, assegut amb gravetat a una taula amb tapet fosc, estava format per la mestressa i tres savis bevedors de la plaça.

Allò sí que va ser un event: humitat, olor intensa, exaltació de l’amistat. ¡Què grans! Al final tot va quedar bastant esquitxat de grotesca alegria i, sobretot, de vi. Una de les parets del fons va restar, es podria dir, totalment estucada. La nostra marxosa mesonera es va enfadar, va dir que fins allí, i que el concurs mai es tornaria a fer.

La setmana següent vaig anar al concert de jazz dels dimecres a la nit. Pel petit escenari, al racó del fons del Rufí, van passar tots els jazzmen de casa nostra, les grans glòries del jazz comarcal. Jo hi anava religiosament sempre que podia.

Un amic, un dia em va comentar que havia vist al Sonny Rollins a l’Anoeta. «Potser l’última oportunitat de les nostres vides, trenta mil persones», va dir-me. Quan li vaig preguntar si li havia vist bé, em va contestar que sí, a una gran pantalla. Allò del Rufí era millor, era autèntic. M’agradava, a primera fila, a un parell de metres, observar el músic quan improvisava, imaginar què volia fer, si li sortia o no, endevinar què passava pel seu cap, gaudir d’aquelles troballes que, de vegades, ni ell s’esperava i que, com 242

llamps, ens enlluernaven a tots. Jazz de veritat, amb fum, alcohol i distàncies curtes.

No acostumava a parlar amb ningú durant l’actuació. Em quedava allí, gaudint de la música, fascinat amb aquell strip tease mental. Aquell dia, al mig del concert, vaig fixar-me en una gran taca de vi del dia del concurs que hi havia a la paret del fons, darrera dels músics. Semblava una cara. I quan més la mirava, més clar ho veia.

En acabar la sessió vaig comentar-li a la tavernera. Em va dir que havia intentat rentar-la («Ya os vale, ¡cabrones!»), però que no sortia, que pintaria a sobre. Dues setmanes més tard, em va dir que la taca havia tornat a sortir després de pintar. Vaig anar a mirar. Era una cara, no hi havia cap dubte.

Sé que va tornar a pintar més vegades i que, fins i tot, va portar uns paletes que van picar la paret («Si hay que sanear, se sanea»). Però aquell rostre seguia allí. De fet, cada cop es veia més definit.

La historia de la cara va començar a escampar-se. Venia gent només a veure-la. Va sortir al diari. I, fins i tot, van venir d’un programa de la tele. La mestressa, que a més d’alegre era sensible, deia que cada cop li donava més mal rollo. El bar continuava obert, normal, no hi havia prou motiu per a una altra situació.

Tot plegat semblava un pèl estrany, absurd.

La veritat és que era inquietant. Molts cops ens descobríem amb la sensació de tenir al darrera, a la vora, aquella presència constant, amb el temps cada cop amb més entitat. Tampoc era qüestió de tapar-ho, amb una cortina o un pòster. De fet, a banda dels curiosos, tots participàvem d’una ambigua morbositat. A més, els habituals ens sentíem una mica protagonistes, membres participants, vinculats a aquell fenomen.

Va ser una temporada d’intensos debats i converses al bar.

Vam parlar sobre esperits, cosa rara dins d’aquella munió de descreguts. Es llegia sobre el tema, es portaven articles que es penjaven per les parets. Fèiem bromes i ensurts diversos. Alguns, més agosarats, o potser més escèptics, o potser menys escèptics, van organitzar alguna sessió d’invocacions sobrenaturals amb re243

carregada sofisticació decimonònica. L’ama, evidentment, no els hi va deixar fer-ho al bar.

També vàrem ocupar moltes estones en incursions al passat, on suposadament s’hauria originat allò. No era precisament un ateneu d’historiadors, però hi sortien tesis ben sucoses. Algú, basant-se en recargolats arguments fisonòmics, relacionava la cara amb els romans. Altres deien que la cosa venia de més a prop i estava relacionada amb els anteriors propietaris del local. També imaginàvem successos truculents. Ens agradava especialment somiar amb el llarg temps sense calendaris, abans de l’època medieval en què Tarragona va restar, durant segles, abandonada, a les fosques. Creàvem figures fantàstiques que deambulaven, sense rostre, entre les runes herboses, per alguna de les arcades del circ.

El temps passava plàcid a la taverna i ens vam acostumar a aquell retrat sense emmarcar que seguia presidint les nostre xerrades. Però de tant en tant, una fuetada de esgarrifança, algun calfred en els moments de silenci amb pocs clients, ens recordava que aquella cosa, cada dia més misteriosament definida, no era normal.

Alguns doctors de la plaça van afirmar que allò només podria sortir de la mateixa manera com havia arribat. Potser era una excusa, però l’ama va haver de canviar d’opinió i es va celebrar un nou concurs de bevedors en porró. ¡Visca!

Davant de la porta es va col·locar un porró inflable gegant.

En aquella mena d’exorcisme hi vam participar un centenar de persones, homes, dones, nens inclosos (amb la fanta, es clar).

Tots els amics i coneguts hi vam anar a fer costat, a tirar un cop de mà, ¡uf! Passàvem tot el dia allí. Vam organitzar uns àpats populars ben animats, amb les seves corresponents becaines a la terrassa. A la nit, ben tard, la majoria ens anàvem a dormir a casa. Però alguns, avançant-se al seu temps i per a disgust dels veïns, van muntar tendes de campanya al voltant del gran porró.

Van venir tots els jazzmen carregats amb els seus llamps. El vi va rajar durant tres dies. Un rierol sortia regalimant per la porta i a tota la plaça flotava l’estimulant tufillo bàquic.

244

La segona nit, a dins del bar, alguns privilegiats vàrem poder assistir a un miracle: La cara es va fer més marcada, com si prengués volum, i després, ja convertida en cap, va desenganxar-se de la paret i va quedar una estona suspesa al mig de la taverna.

Mica en mica, una remor i després el silenci es van estendre fins al carrer. El cap flotant, hieràtic, va desplaçar-se pel costat de la barra i va sortir per la porta. Un cop afora, continuà movent-se suaument fins arribar al bell mig de la plaça de la Font.

Allí, al centre, va restar immòbil una estona en hipnòtica rotació. Després va començar a elevar-se. Tots, en silenci, vam restar bocabadats mirant al cel, aixecant, un cop més en aquells dies, lentament el cap.

Com quan mirem la posta de sol fins l’últim raig, una mica intoxicats per l’aquelarre, meravellats i atemorits alhora, van contemplar aquella ascensió. A l’últim moment, allà a dalt, vam veure com apareixia, oh prodigi, un cor d’àngels magnífics. Amb lenta solemnitat, van anar rodejant la figura. Tenien unes grans ales i duien túniques resplendents. I, per oficiar aquella cerimònia redemptora, tots portaven a la mà el seu porró.

Pepe Gómez, “Moluco”

245

bar

Sant Jordi (L’Avió)

Hic non fidit (Ici, pas de crèdit)

1

El burgès que sempre he lamentat no ser cal considerar-lo com l’ésser humà que concep la seguretat del seu sostre com el més alt dels valors. La faula per la qual es garanteix aquesta seguretat és la raó. Quan l’abús d’aquesta o el dubte el delata en la seva temor, recorre a instàncies menys sublims: enlaira un líder, el fa el seu President, trasllada el seu mas enfront d’una comissaria. Per part meva, penso que només s’està en disposició de canviar alguna cosa si ja s’hi ha començat, i dirigeixo les meves sandàlies cap a territoris menys elaborats.

Fa deu dies que cerco un llit on descansar. És una obvietat, però un futon o una butaca servirien de la mateixa manera.

L’últim bar on vaig intentar trobar un racó, establir una simple llar, es va desplomar damunt el meu cap, mentre calculava la distància justa a la qual seure’m de la estufa. Vaig caminar un dia sencer pel voral de la carretera per arribar fins aquí, després de travessar el llit sec del riu —que després descriuré—, malgrat no trobar-me’n gaire lluny.

Després d’una ràpida ullada he informat l’amo del bar, amb tota la delicadesa que sóc capaç de mostrar, de la intenció de traslladar la meva fins ara inexistent residència —més moral que física— a un racó que a penes no utilitza ningú , al fons del tub, al fons de l’avió, com així coneixen aquest indret aquells que encara utilitzen la imaginació, o bé transiten en algun moment per aquesta banda del llit sec del riu. Tal com resa al costat del neó exterior, obert les vint-i-quatre hores, cadascuna d’elles pot ser una eternitat per discutir les condicions del tracte.

1 Aquí no es fia (Nota del traductor).

249

En una cantonada privilegiada de la barra, des d’on vigila les dues sortides del local pel costum habitual de la clientela, a certes hores, de marxar sense pagar, comença a lamentar de nou el moment, com cada hora, en què va decidir traslladar allà el seu negoci. Ignorava, i mai no ho descobrirà si no deixa de lamentar-se, que el seu anterior negoci, un altre bar una mica més al sud resseguint les vèrtebres de la carretera, havia sigut l’origen de tan selecta clientela, i que l’haurien acompanyat sempre, tot i que arrossegués la pesta.

Ara desdibuixat pel fum de les planxes que sembla presagiar —pel pathos i la pudor acumulada— un desenllaç tràgic, escolta els meus plans immediats. Intento fer-li entendre que si mai no tanca les portes, poc importa si entre glop i glop em retiro a dormir a les butaques del fons, on ara es grapeja una parella —si perduren gaire en la seva actitud em deixaré caure damunt d’ells—, encara que li dic que només ho faré quan s’hagin retirat, sense importunar, movent una mica aquelles butaques cercant el millor acomodament. Una cantonada del billar podria resultar molesta a l’hora de dormir, encara més si l’utilitzen, tot i que mai no ho fa ningú si el seu desig no és acabar al sofà, i també molest seria aquest finestral que tanca aquest tub o avió suspès davant de la carretera. El sol resulta excessiu a certes hores.

L’intento convèncer per a que l’acord monetari sigui just, menjar no en faltarà si en algun descuit guanyo les neveres o alguna deixalla abans que desaparegui de les taules, però l’amo es retira a algun racó lluny d’aquestes propostes. Diu no voler escoltar-me més, «Je n’en veux plus savoir», em remarca. Si continuo parlant em llençarà per les escales. A ningú pot sorprendre-li aquesta resposta.

En realitat he arribat fins aquí per viure, és a dir, per esperar la mort. Parlo, camino i m’alimento —escassament— des del record. La creença habitual que el record es dilueix amb el temps és l’artifici propi d’aquesta espècie apàtica. Perquè és vers el record que anem, més que cap altra cosa, més que allunyar-nos-en, com qui pensa un futur que es troba ja a la seva esquena. En la existència d’un home —si encara procedeix— s’esdevé sempre, 250

arribat el final, el declivi de l’individu que creu ser, també l’ocàs de la seva cultura, la escassa que ha pogut salvar de la combustió i l’oblit generalitzat, però també l’última possibilitat del record.

Aquesta possibilitat que comença aquí, tocant del seu revers, la soledat. Si, aquí comença: Aquesta barra on hi repenjo avui els colzes és el seu rovell. Crec formar part en ocasions de la seva mateixa simplicitat —de la matèria—, i en moments de feblesa, d’una espècie cansada, que recala en ocasions també en alguna barra, una espècie que diu haver treballat i seguir fent-ho sempre per dignificants valors. Però en els nostres gens, l’únic que jo observo és florir l’esgotament.

Al televisor s’enumeren les darreres decisions preses des dels temples que a la majoria governen, es mostra també alguna guerra, a condició que no sigui propera. Esmorza la gent mentre observa tot això, així són avui els nostres costums. Sols el finestral que dona a la carretera permet mantenir-se al marge. Ningú sembla voler parar atenció al que pugui succeir fora.

Hi ha una dona al voral, menuda, jove, una prostituta, de vegades pren el cafè en una taula, la conec de vista des de fa alguns anys, mai he parlat amb ella, per què entretenir-se en aquests detalls. El vent que bufa hauria d’emportar-se-la lluny. Una vegada un home va escopir al seu damunt, aquí mateix, en una de les taules. Tothom ho va veure, ningú no va dir res. La mitjania habitual pensa que el no fer res tampoc empitjora la situació. Em vaig proposar, igual que la resta des d’aleshores, no fer res, tasca més difícil que qualsevol altra. Comprovar si tal vegada era possible que sorgís cert sentiment d’innocència del reputat No-res. ¿I com començar? Per aquí. No és que sigui possible no fer no res —està per demostrar— però és fer força poca cosa esperar en aquest bar la meva oportunitat. Ah, desídia, el nostre destí per excel·lència.

Em reafirmo en l’opinió que només canvia allò que ja ha començat a fer-ho. L’observo en el voral, mentre mira cap a l’horitzó per on s’allunya l’asfalt. Algun conductor fa sonar la botzina —imagino que és així—, doncs des d’aquí l’aïllament és absolut.

L’home —en primera instància i en cap altra— mai no és allò que diu ser, sobretot en creuar el llindar de casa seva i endinsar-se 251

en la matèria quotidiana, o en apostar-se en algun marge. Vull dir que mai arribar a ser aquell quelcom que diu ser. Sempre és un trànsit, un anhel, i ni tan sols això, doncs seria quelcom. És acceptable —per respecte a la calcomania que és cada poeta de la seva tradició— especular que hi ha alguna cosa així com el temps, l’escenari de la tragèdia. Però no més enllà. L’únic temps que existeix pròpiament és el temps inventat. Al contrari, el temps natural, el cronològic, n’és la seva invenció. No es pot dir res més. O potser sí. Hi ha també aquest dolor que m’acompanya, una punxada sempre intermitent en el baix ventre, dia i nit, al costat de l’engonal, que intento de vegades aturar amb dos dits, enfonsant-los sobre l’emanació del dolor mateix, com es pretén detenir una hemorràgia, i que resulta sempre incomprensible per qui no ho pateix —la seva intermitència constant és el menys suportable— Però puc intentar explicar què succeeix a poc que m’ho proposi: Sento que cruixen els tendons de l’ànima. Però tampoc.

L’àrdua obligació és tornar a recordar, no la història, sinó allò mai pensat, per intentar esbrinar quina causa desconeguda em portà fins aquí. Vet aquí el repte fins al darrer segon i la paradoxa, juntament a l’afegit de buscar un racó on passar la resta dels temps que hauran d’arribar. Insisteixo en el racó. Per por de perdre el tamboret encara no m’hi he atansat, i segur que algú altre pretén saber com s’ensinistren les hores des d’aquesta butaca.

Ha aparegut la dona de l’amo, a qui no veia des de feia setmanes. M’intenta convèncer que aquell no és lloc per a la meditació que requereix el meu temperament. Em defenso, li explico allò del sostre desplomat, de poc em fracturo una cama, i provo de resultar amigable, com sempre. Però se’n va, busca una cigarreta, fregeix un frankfurt a la planxa.

El quotidià —em dic—, arriba només a estar en ocasions davant meu com a justificació d’una sublim carència. Podríem dir que aquesta carència té un nom habitual, que poc diu, el No-res.

No-res que menysprea l’home concret, aquesta que put al meu costat després de sentir-se realitzada, que respira pesadament a través d’aquell home que ara està assegut en un altre tamboret, 252

una mica més enllà, que també de reüll observa la parella a la butaca, i que m’ofereix un òrgan intern en senyal d’amistat, a la vista del meu dolor. Incapaç com he estat sempre d’acceptar el proper, ho rebutjo. M’he convertit en un estrat solitari. No res calmarà les meves rampes.

Darrera les siluetes d’alguns clients —el contrallum delimita la parsimònia amb la que s’embadaleixen davant el televisor—, el finestral, i més enllà la carretera, i després, en algun moment, hi haurà d’estar el No-res. Però entre la carretera i el No-res, la barriada a la que vaig arribar fa molt de temps —un escriptor amb empremta de social s’estendria aquí en excés, jo mendico en els vostres carrers imaginaris—, i sobresortint entre els seus terrats, les torxes i les columnes de destil·lació de Terquimsa, Basf, Dow —impossible enumerar i esgotador per qui tot això ignora—, que es confonen amb la silueta dislocada i arronyonada —reniforme o geperuda— del parc d’atraccions. La visió des d’aquest finestral ens col·loca en la nostra genuïna dimensió: El traç lineal del treball a l’oci al treball a l’oci. He sentit que va encendre algun conat de revolució en aquests ravals quan aquella línia encara no estava tancada. Per la banda dels qui governaven des del temple, es va abandonar a la desídia, a l’erosió del vent, i s’uniformà millor els escolars.

Però encara busco la raó en ocasions —em resisteixo a no poder ser un burgès— abans d’arribar a la joia del silenci. A aquella raó tan passejada, amb la que els homes afirmen maniobrar amistosament, rubricar els seus actes. No hi ha glop que tampoc no tingui la seva. Més tard, quan estic cansat i no puc caminar, cerco en ocasions també la recerca mateixa.

Un tracte just per llogar aquell racó amb les butaques podria ser el de treballar a canvi de la seva alienació. Però llavors només el trànsit entre l’aigüera i la butaca ompliria els meus dies. I un treballador sense salari és la pitjor de las plagues, doncs, com part integrant d’aquesta societat, seria una part improductiva: Ni produiria necessitats, ni produiria consum. I un home al marge de la classe treballadora no és ja una plaga, és un absurd.

Aquest home ha de morir o com a mínim, quedar-se quiet.

253

Em va descobrir Alexis de Tocqueville, en una de les nostres nombroses trobades, que un cop caigut l’ordre vertical, sustentat per la transmissió hereditària del poder, es plantejava un problema de difícil solució. Si als països democràtics (sic) tots creien tenir accés als mateixos drets polítics i a expectatives igualitàries, ¿com gestionar la frustració insalvable que es produiria pel fet que la major part d’aquests éssers no estaven en condicions de conquerir la seva quota de sobirania anhelada? ¿Com anaven a governar, dins de quin temple tindrien cabuda, tots i cadascun d’ells? Necessàriament, la majoria hauria de delegar, renunciar, estrènyer-se en el llindar. Tenir dret a seure no volia dir que tots poguessin ocupar el tamboret. Està lliure per a qualsevol fins que deixa d’estar-ho. Era una qüestió a meditar.

Al cap i a la fi, totes les idees que condueixen a voler portar alguna cosa endavant —l’usdefruit d’aquest espai al final del tub—, s’abandonen i prenen el seu lloc unes altres que res tenen que veure amb l’origen que les va motivar. Per això el que resulta finalment, si és que en resulta alguna cosa, no ho anomenem origen, ho anomenem destí. Però això és malinterpretar la direcció dels actes. L’origen hauria de ser el destí de qui realment vol alguna cosa, l’origen, el llunyà per excel·lència, es troba ara al fons rere la taula de billar.

Recordo —prossegueixo en la bona direcció, l’única possible— la conversa que vaig mantenir amb un rus —Vladimir o Fiodor, potser— fa alguns anys en aquesta mateixa barra, quan ja aleshores em fixava en les butaques. Va intentar pagar amb un bitllet fals de deu mil pessetes després de deixar en marxa una tartana a baix, enfront de les escales de l’avió, que impedia l’accés per una de les dues escales. Es va sorprendre en ser descobert, doncs em va confessar després d’implorar que el convidés a la cervesa, que havia falsificat més d’un quadre d’algun pintor que no recordo, sempre amb gran destresa. Fins i tot un cop, convidat per un milionari, davant del comprador —que res entenia— havia dut a terme una còpia d’un quadre en un parell d’hores. «La cara d’aquell home podria servir de model per a la idiotesa», recordava, i va sentir complaença, doncs va fer honor 254

a la màxima pascaliana: La còpia permet admirar coses que no s’aprecien en l’original. Això ho explicava, Fiodor o Vladimir, sortint del túnel de la memòria sense massa convenciment. Després del rústec intent de blanquejar el bitllet, la seva credibilitat en aquell bar era nefasta. Després em va comentar una cosa, en defensa d’aquells milionaris ignorants, alguna cosa semblant a que «L’home que es creu sempre una víctima no ho és en absolut.

La classe proletària tradicional, sigui quina sigui en cada moment històric, ha participat activament en la seva alienació, en el seu domini i en la seva explotació». Es tractava doncs d’un rus particular. «Disculpi», li vaig respondre, «però un home alienat està mancat de possibilitat de lluita, doncs també està mancat de possibilitat de classe, ¿no coneix la història?». Va riure i se’n va anar en la tartana. La lluita és sempre d’un mateix contra si mateix i contra la història o la tartana.

Sense cap relació amb això, però en exercici del record, un venedor d’immobles que havia estat despatxat —vaig suposar que parlava des d’una certa rancúnia—, fill d’immigrants lleonesos, i per tant, venedor sempre dels pisos dels altres, insistia en insultar a tots els que en aquesta ciutat no perdien l’ocasió per dotar d’una grandesa tràgica i beatificada la terra, la història que els suportava. Caldria descriure que aquesta ciutat s’estén en la direcció contrària a l’horitzó diari de les torxes, després de creuar la llera seca d’un riu, això no importa ara, ajaguda sobre les ruïnes de la esvaïda Tarraco —sufix, infix, prefix i adjectiu de tot allò que es manifesta, insulsa conversa o conferència a les que de tant en tant assisteixo: “La influència del Moby Dick en els escriptors de Tarraco”, “Tarraco i Spengler: L’ocàs en el camp de Tarragona”, a tall d’exemple— I és que els grans símbols d’una suposada tradició són sempre reclamats en cada idea o obra banal, quan es ret homenatge a tan llorejat passat. Aquest bar mateix, Sant Jordi. Podria intitular-se l’Avió, com sempre ha estat, però què diria la història de dir-se d’aquesta manera. Se li suposa al sant patró millors tractes amb la història. Tanmateix, els qui aquí intentem viure, suportem la menció de Tarraco en cada notícia o novetat, per creure’ns a l’instant descendents, per 255

dret, del romà. A Viena tot soroll és atribuït a la providència de Mozart, per posar un altre exemple, tampoc comparable, perquè aquí no en tenim cap de Mozart, ni tan sols un miserable templet on poder dormir una nit.

Insistia aquest home per tant, en el seu afany per desqualificar aquells per als qui havia treballat tants anys —¿esperava ser així un d’ells?, no se sap—, que pocs dels que mai passegen per aquest cantó de la mentida, després de creuar el llit sec del riu, s’atrevien a afrontar la seva més que factible descendència transpirinenca, després del pas de les hordes napoleòniques per l’indret, i en absolut de cap patrici romà com creien en el seu deliri. El venerat psicòtic, el Cors, la Raó entrant a cavall a Berlin, també ho va fer a Tarragona. En alguns habitants de la ciutat —no ho negaré pas—, s’aprecien certs trets afrancesats, i utilitzen l’idioma de Bernanos amb notable assiduïtat. En ocasions també cert refinament, encara que en aquest punt potser no prevalgui una relació tan directa.

M’explicava que durant tres dies, al crit de «Á égorger!», van sobreviure en la més optimista de les comptabilitats, unes cinc-centes ànimes. En dos-cents anys transcorreguts, a cinquanta anys per generació —una mitjana letal per generació—, sorgirien quatre generacions completes fins al present. No cal dedicar-li gaire temps per comprendre que aquells que reclamen que foren alletats per la Capitolina, abans —s’entén només ara la veritable direcció de la història— ho foren pel Francès. Per descomptat resultava una teoria aplicable a les meves, doncs demostrava l’autèntica direccionalitat del temps: Cap enrere. I a més a més, de passada, permetia aplicar un raonament similar a tots aquells que, també des de la rancúnia, reclamen algun dels modes de la puresa. Tot és canvi o duració —o durée—. Res ens funda, tret de la idiotesa i la misèria.

I tot i així encara persisteix aquesta maleïda casta humana, quan el primer que hauria de morir per les seves idees és un mateix. Si pogués desprendre’m d’alguna cosa, si fos possible una litúrgia de la despossessió, seria de totes les meves idees. Gran tasca aquesta, la de desfer-se sense deixar rastre en ningú.

Després de retornar d’aquests records, un altre cop en el voral, al costat de la gasolinera, un parell d’homes alcen els bra256

ços davant de la dona, menuda, jove, una prostituta, els conec d’aquí, per què entrar novament en més detalls. El vent hauria d’haver-se-la endut ben lluny. Un dels homes assenyala a algun lloc, més enllà del No-res. El vidre impedeix sentir les seves veus, a més del volum del televisor. És possible que un dels homes hagi tornat a escopir sobre la dona, o sigui l’instint d’ella que la fa endur-se els dits a la cara.

Noto alguna cosa al ventre. Comença a ploure. Algú ho senyala en veu alta.

Si no fos per aquest tamboret —pas previ a la butaca—, podria sortir, i a punt de caure per l’escalinata, trampa mortal per un vell en sandàlies, descendir a la carretera. Podria llavors moure’m lentament, sondejant com qui no vol trobar res, a cegues, com si fos de nit. Mirar darrere d’aquell cotxe, sota aquell cartró —no espero trobar res—, per insistir, vagar una mica, i passat un temps, tornar-me a girar, com qui busca sense cercar res. I descobrir, després de mirar de reüll, que no quedaria ja rastre dels homes, de la dona, de la pluja. Potser el vent se’ls hauria endut. Ni tampoc cap rastre de la gasolinera, del voral, de les torxes sobre les teulades, de la remor del foc que tantes vegades he sentit a la nit, ni dels homes que diuen viure sota elles. Cap rastre, doncs, de res que hagi de ser destacable.

Abans que em pugui defensar, l’amo i un cambrer —agafant-me pels braços que també em fan mal—, m’arrosseguen fins la porta, em fan fora a empentes, i estic a punt —aquest cop amb risc real— de caure per l’escalinata. Tanca amb clau, tremolant.

Tampoc faig cap intent per tornar a entrar. Darrere del vidre esmerilat m’indica que la porta està tancada i que, si conti­nuo insistint, em llençarà per les escales, que m’oblidi del neó, «Qu’il est malade d’écoutez-moi». Sospito que aquell venedor no anava gaire desencaminat. Els rostres dels que fins fa poc també observaven com m’arrossegaven, desapareixen alternadament en els seus plats, es detenen per sempre, som entre tots una maquinària ja en ruïnes.

Per si un cas, he caminat fins el lloc sobre el voral en el que abans es trobava la dona. L’asfalt està bombat sota els meus peus.

257

Damunt de la cornisa de la gasolinera hi ha una merla. Fa olor de món vell, de coses debilitades. Tal vegada demà algú reconegui que l’existència és tan sols la forma en la que quelcom s’entesta en no voler sostenir mai la seva pròpia comprensió, i que defuig del seu propi record, potser demà.

Pujo l’escala un altre cop. Acosto l’orella al vidre esmerilat de la porta. Està fabricat a la Xina. Dins del bar una ombra a punt de desaparèixer contempla el televisor. Espectadors del mateix, penso en com s’ha arribat a aquesta uniformitat. S’escolta: «Mira, la realitat». La fluorescència sembla mostrar algun temple angost, amb els seus tamborets comptats. És difícil reconèixer alguna cosa des d’aquí. Ningú sap tampoc mirar fora. Després d’un breu silenci, intento rectificar, enganxat el meu cap al vidre, a penes alçant la veu: «No, la realitat no… És només una imatge». Hi ha un ressò llunyà, de foc expulsat a pressió.

Jorge Acebo Canedo

258

bar

Speed

En un obrir i tancar d’ulls Negre. Marró. ¿Negre o marró? Vist des de dalt sembla un petit forat negre. Si no fos per l’ansa diminuta que apareix al lateral dret. Diria que els forats negres, vaja, suposo, no deuen comptar amb cap ansa per agafar-se.

Fum. Fumejant. El fum fumejant esdevé un volàtil pleonasme. Intens aroma que es desfà quan arriba al nas. «S’està posant molt negre. Caurà una bona trompa. Els del temps diuen que la pertorbació es desplaça cap a Catalunya…» El meu incipient pensament existencial sobre el cafè esclata com una bombolla de sabó, sense fer soroll, damunt la tassa. El cambrer de l’Speed, el bar on he anat a petar a mig camí de la facultat de lletres, em desvetlla. I em distreu. Amarg. ¡Buagh! He oblidat posar-hi el sucre. «Sí, això diuen», dic buidant mig sobret dins la tassa.

«Anirà bé que plogui. Hem tingut un estiu molt sec». Mentre parla, em serveix l’entrepà amb les llesques, una al costat de l’altra, obertes damunt el plat. N’observo el contingut amb atenció.

Vuit talls de fuet col·locats en forma d’espiga atapeeixen al mil· límetre una de les dues llesques sucades amb tomàquet i amanides amb abundant oli groc-verdós. Espès. Espès i molt olorós. ¡Mm! Empasso saliva. Sembla que, a l’Speed, no hi ha lloc per a la trampa ni el cartró. Sóc la primera clienta del dia. És dissabte. És d’hora. I es preveu tempesta. Queixalo amb gana l’entrepà, després d’haver-ne agermanat les llesques, i mastego desplaçant la vista cap al carrer. A través d’un gran finestral, constato com els núvols, densos, es van menjant la llum.

Els clients van arribant amb comptagotes. Per les salutacions i els comentaris dedueixo que fa temps que hi són assidus. «¿Què Manel?». «¿On t’has deixat la moto?». «Calla, ¡cony!». «¿Que vols que se m’encongeixi?» «¡Ja la tinc prou petita!». Riallada general.

Tothom em mira esperant la meva reacció. Queda clar que sóc la 263

única forana. La nota exòtica d’aquell dissabte al matí a l’Speed.

Engoleixo la mossegada d’entrepà i faig una lleugera rialla. Tampoc es tracta de ser eixuta. Amb això n’han tingut prou per integrar-me a la colla. Tothom torna als seus entrepans i a les seves birres. El cafè, el demanaran després. És una colla de moteros.

Segur. Observo amb atenció els parroquians que han anat entrant i que ara ja formen un ambient distès i casolà on cadascú té el seu rol assignat. El simpàtic, el sorneguer, l’entès, el manetes, l’espavilat… M’ensumo que formen part d’una penya d’aquelles que van a concentracions de motos antigues, fan excursions els diumenges al matí, i els agrada esmorzar com Déu mana. Fins i tot puc notar el seu somriure satisfet a l’arrencar les seves motos amb aquell brrrup-brup-brup tan característic. Peten fi. El camp base és la taula de fòrmica que toca al finestral. A l’altra banda, s’hi aixopluga una senyora aprofitant la mica de sostre que hi fa l’entrant. Mira a dreta i esquerra amb inquietud, sense saber quina direcció agafar. Fa uns minuts que ha començat a ploure.

Desvio l’atenció cap a la tele situada en un angle del local. Les notícies trompetegen que el forat negre de la banca oscil·la fins els 59.300 milions d’euros… Se sent el primer tro. Un potent cop de porta ens adverteix que l’aigua arriba acompanyada de vent. El mestral bufa fort. El vent em neguiteja. No només és emprenyador, sinó que té un component inquietant. Com de pel·li de por, amb aquells udols que semblen sortits de gorges invisibles d’origen indeterminat. Per apartar els pensaments ventosos, em distrec amb l’estampat del sobret de sucre. És una sopa de lletres. «Encuentre el nombre de siete pintores españoles».

Al darrere hi ha la solució. El quadret ple de lletres és tan petit que gairebé és impossible no llegir els set noms d’un sol cop d’ull: «Zuolaga, Miró, Murillo, Picasso, Sorolla, Dalí». ¿Zuolaga? Aquí s’han colat, es deu tractar d’un error. Z-U-L-O-A-G-A. ¡Collons! ¡Ara sí que això s’engresca! L’amfitrió de l’Speed s’ha plantat davant la porta amb les mans a la cintura. «Vaig a buscar el motxo». Una cortina espessa d’aigua segella l’entrada del local.

I la sortida. «Ara no pots pas marxar», em diu guinyant-me un ull, al passar pel meu costat. «Sort que avui no tinc pressa», dic 264

amb un refilet de veu. Sortir ara de l’Speed seria com llançar-se daltabaix d’un vaixell mercant enmig de l’oceà. «Això no és res», salta un dels clients de la taula de fòrmica, «un any, anant a una concentració cap a Itàlia, ens va enxampar una trompa que en feia deu d’aquesta. Vam quedar ben retratats». ¡Batalletes!, penso. S’ho passen pipa. Mentrestant, les gotes treuen butllofes a l’asfalt. La gent passa caminant de pressa, gairebé corrents.

Els que porten paraigües tenen dos entrebancs: evitar la pluja i mantenir el paraigües sencer. L’entrepà ja fa estona que s’ha fos, i escuro les darreres gotes del cafè. Ara seria el moment idoni per marxar, però no tinc cap ganes de mullar-me. Ben mirat, m’hi sento còmode a l’Speed. «¿Els serveis?», pregunto per moure’m una mica. «Al fons a la dreta». No falla. El perfil de la dama de les camèlies m’indica el water closet reservat per a les dones. Enfront, la dama de les camèlies, una espècie de Sherlock Holmes, de perfil i retallat en negre, espera pacient que algun cavaller el visiti enganxat a la porta. El lavabo és petit i gairebé no hi ha lloc per bellugar-m’hi.

He agafat la bossa, però la jaqueta l’he deixat a la cadira per indicar que encara no marxo, que ara hi tornaré. No hi ha cap penjador a la vista. ¡Merda! Crec que hauria de ser obligatori. Deixo el bolso damunt el dispensador de paper. Un cop asseguda a la tassa observo el sostre. La bombeta, de llum tètrica, reposa dins l’estructura d’un plafó sense mampara. Just al costat del plafó, em crida l’atenció un forat de la mida d’una canonada. Un altre forat negre. Un atzucac. Sento el soroll de la pluja que pica fort i un altre tro que amenaça en continuar la tempesta.

Amb la feina enllestida surto del vàter i em rento les mans a la pica conjunta situada enmig de les dues portes del servei.

Una mica de sabó, aigua, aixeco la vista per mirar-me al mirall.

Aixeco la vista. Aixeco la vista… Els ulls clavats cap endavant.

Silenci. Paràlisi. Intento desxifrar la imatge que em retorna el mirall. ¡Ah! Ah! I encara un tercer. ¡Ah! El mirall s’esberla amb els meus esgarips. Segueixo sense moure’m. Les mans xopes. El cap convertit en una espècie de llangardaix marí de dimensions considerables. Una cresta carti265

laginosa de color blau fort m’arrenca del clatell i em ressegueix l’esquena. Ulls petits i negres. Una boca inexpressiva amaga la dentadura de mil dimonis. La llengua, embolicada com una ensaïmada vertical, espera tenir ocasió per desplegar-se. Acumulo tot el valor que puc per mirar-me la resta del cos. Les mans, els pits, la panxa, natges, cuixes, cames. Tot això resta intacte. ¡Uf! L’aigua m’arriba fins els turmells. ¡Els peus! No. No pot ser. Sí. Sí que pot ser. Els peus s’han convertit en dues plataformes deformes difícils de descriure. Sense dits. Ni ungles. ¿Què collons està passant aquí?! ¿En què carall m’he convertit?

Les paraules ressonen al meu cap, però sóc incapaç d’articular-les. Decideixo moure’m. Les cames em pesen. L’aigua ja m’arriba fins els genolls. L’interior del bar s’ha convertit en un quadre dantesc. El cambrer. Els clients. Ningú. No hi ha ningú.

No hi queda ni un sol got dret, ni una sola copa sencera. Plats, coberts, llesques de pa, xoriços, trossos de truita, bosses de patates, tovallons… tot sura esmicolat per terra en una espècie de magma d’escombraries. Com si tot hagués estat centrifugat per una batedora gegant. El nivell de l’aigua segueix pujant, i les cadires, les taules, jo mateixa, aviat deixarem de tocar de peus a terra i tastarem la ingravidesa.

Enmig de l’espectacle sóc un híbrid monstruós. La televisió és l’únic que segueix, impertèrrita, donant les notícies. «La pertorbació arriba a Catalunya amb més virulència del previst. Entra al principat per les terres de l’Ebre i, en aquests moments…».

Tret de la pluja i el vent, no es sent res més. Cap indici de vida.

Enlloc. ¿On són els clients de l’Speed? He de sortir d’aquí, em dic, sense gaire convenciment. Allò que veig a través del finestral fa rodar el cap de llangardaix que m’ha crescut sense saber com.

L’avinguda de Catalunya té un pendent pronunciat, però el que veig amb aquests nous ulls de monstre és molt més que un pendent. Tarragona s’enfonsa. M’acosto a la sortida i em quedo al llindar. Els braços morts. L’aigua fins al pit.

L’avinguda és una autopista aquàtica per on baixa, amb virulència, tot tipus d’objectes. Cotxes, motos, contenidors, faroles… L’entrada al pàrquing subterrani que hi ha tot just davant 266

de l’Speed, s’ha col·lapsat d’andròmines que hi han quedat atrapades. Ben aviat el bar també serà engolit per l’aigua. El portal del Roser és un sortidor immens que escup rocs, andamis, bancs…

I més monstres iguals que jo. De totes mides. Van fent grans salts per damunt de l’aigua a una velocitat de vertigen. N’hi ha, però, que no salten. Una bona colla llisca damunt l’aigua dalt d’un artefacte familiar. ¿Motos aquàtiques? Respiro alleugerida: No estic sola. M’acosto les mans a la cara i toco la pell llefiscosa que em cobreix. Sento un formigueig a les cames. Sort que he fet un bon esmorzar. Algú em va dir que a l’Speed feien bons entrepans. Que per la resta, era un bar normal. Potser és un bar normal, però ara com ara s’ha convertit en el lloc més segur on quedar-me. No tinc tard. Sembla que la ciutat, descomposta, s’escoli al meu davant. L’aigua fa estona que m’ha arribat al coll.

Giro en rodó sobre les meves passes i em capbusso en el què, a partir d’ara, serà la meva nova llar. Les notícies, al televisor, ja s’han acabat.

Núria Gondolbeu

267

Aquest llibre de bars contats en ordenat tropell i en descuidada formació es va imprimir a la ciutat de Tarragona a principis de l’any MMXIII, any del bicentenari de la mort, a Parma, de Giambattista Bodoni (1740-1813), gravador, tipògraf, mestre impressor i editor de llibres exquisits