42
43
mitzar els seus guanys privats», i sʼassenyala que les polítiques econòmiques són fetes «per un petit grup de governs poderosos, i per institucions internacionals com el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional i lʼOrganització Mundial del Comerç.» Ens diuen que «aquestes polítiques, juntament amb les activitats no regulades de les empreses transnacionals, han tingut efectes severs en les vides, així com en les formes de guanyar-se el jornal, en la salut i el benestar de poblacions, tant en països del sud com del nord.» Mostren també la seva insatisfacció perquè «els serveis públics no estan atenent les necessitats de la població, ja que sʼhan deteriorat com a resultat de reduccions en els pressupostos socials dels governs.» No és estrany, doncs, que les organitzacions i moviments dels pobles es considerin «fonamentals perquè els processos de presa de decisions siguin més democràtics, responsables i transparents» i es puguin garantir els drets cívics, polítics, econòmics, socials i culturals. Com a novetat que cal assenyalar, apareix el paper dels mitjans de comunicació acompanyant la societat civil en el control de la implementació i desenvolupament de les polítiques. Segurament per tota lʼanàlisi política, de gènere i de classe de la Conferència de Bangladesh, la seva definició de salut és una de les més colpidores i de les que crida més a la reflexió i a lʼacció: «La salut és un assumpte social, econòmic i polític, i és, sobretot, un dret humà fonamental. La desigualtat, la pobresa, lʼexplotació, la violència i la injustícia són a lʼarrel de la mala salut i de les morts dels pobres i els marginats. La salut per a totes les persones significa que sʼhan de desafiar els interessos dels poderosos, que cal fer front a la globalització i que les prioritats polítiques i econòmiques sʼhan de canviar de forma dràstica.» El trist contrapunt d'una Unió Europea construïda d'esquena a la salut
Ni les polítiques de salut de cada estat ni les orientacions de les organitzacions supranacionals estan al marge de la ideologia que determina també la resta de polítiques. Així, encara que el Llibre Blanc sobre salut de la Unió Europea (2007) parli de «reduir les desigualtats sanitàries» o de lʼimpacte en salut de totes les polítiques, la veritat és que Europa va néixer dʼesquena a la salut. En el Tractat de Roma de 1957, ni tan sols sʼesmenta el tema sanitari, i fins al Tractat de Maastricht de 1992 no es parla de «salut humana» i de «salut pública». Encara que de manera insatisfactòria, aquest Tractat i el dʼAmsterdam van donar una base jurídica que va permetre assumir temes a escala europea que fins aleshores havien provocat situacions absurdes. Per exemple, que es tractés en els Consells de Ministres dʼAgricultura —i no pas en els de Sanitat— la crisi de les
La salut: una visió en el temps, l’espai i l’acció
vaques boges del Regne Unit del 1986. Deu anys més tard, es va confirmar que les persones patien les conseqüències dʼuna nova malaltia (una variant de la malaltia de Creutzfeldt-Jakob) relacionada amb lʼepidèmia dʼencefalopatia espongiforme bobina. Lʼany 2005, la UE va presentar un Llibre Verd sobre salut mental i, a lʼoctubre de 2007, el Llibre Blanc de la salut, titulat Junts per la salut: un enfocament estratègic per a la UE (2008-2013). Sʼhi declara la universalitat dʼaccés a una atenció de qualitat, equitat i solidaritat (integrant, segons diu, la visió de gènere), però destacant els vectors econòmics del sector per a lʼocupació i la productivitat. Lʼarticle 152 del Tractat de la CE obliga a la protecció de la salut humana juntament amb els Estats, i inclou lʼavaluació científica dʼepidèmies, bioterrorisme, protecció dels consumidors i possibles pandèmies i amenaces pel canvi climàtic. Però on podem trobar una il·lustració real de lʼefecte de les polítiques de salut és en els eurobaròmetres. Així, podem saber que lʼany 2007 (abans de la crisi) un 73 % dʼeuropeus enquestats declarava gaudir de bona o molt bona salut, i només un 7 % manifestava tenir una salut precària. Però a principi del 2011 (en plena crisi), un 15 % de les persones enquestades admetien haver necessitat ajuda professional per problemes psicològics o emocionals, i un 7 % havia pres antidepressius. O sigui, en poc més de tres anys, el percentatge de persones amb problemes de salut mental va passar del 7 % al 15 %. Les dades econòmiques justifiquen lʼestat precari de salut de la població europea. Lʼany 2010, 115 milions de persones (el 23,4 % de la població de la UE-27) estaven en risc de pobresa o exclusió social, i el 8 %, en situació greu de precarietat (això vol dir, per exemple, no poder mantenir la casa calenta —pobresa energètica— o no poder fer-se càrrec dels pagaments immediats). També en aquest cas la salut té un biaix que colpeja de manera especial els més febles: nens i nenes corren un major risc de pobresa i exclusió social que la resta de la població, i els fa més propensos a tenir problemes greus de salut de grans. De la llista de 21 països, Espanya és el segon estat amb la taxa de pobresa infantil més alta. Però tampoc lʼEuropa rica és una Europa saludable. La Gran Bretanya té el dubtós honor de liderar el rànquing de creixement de desigualtat de lʼOCDE. Les mesures dʼausteritat del govern Cameron no sols no aconsegueixen frenar-hi la pobresa, sinó que la incrementen. Al centre del món desenvolupat, pobles del País de Gal·les superen les taxes de mortalitat de Rwanda i Botswana. Els ingressos mitjans del 10 % més ric són almenys 12 vegades superiors a la mitjana del 10 % dels més pobres, i les famílies amb fills sʼemporten la pitjor part. Un determinant de desigualtat afegit és el de la immigració: les famílies del Pakistan i Bangladesh residents a la Gran Bretanya veuran la taxa de pobresa incrementada fins a cinc punts
Àngels Martínez