seu ple coneixement que tot estava lligat i ben lligat. La troca del privilegi no es desfarà amb batalles judicials; el cabdell de les classes socials no es desembolica per vies oficials. És tan majúscul, el tema de les llistes negres d’activistes, que, en el judici pel cas Parlament, va quedar demostrat que la policia autonòmica en fa ús de manera indiscriminada –i barroera, per què no dir-ho–, i ningú a la sala de l’Audiència Nacional no va pegar un bot de sobresalt. La brisa d’indiferència que bufava a la cara de jutges i fiscals ens va fer entendre que aquest funcionament és tan socorredor que no cal ni tractar-lo. La democràcia burgesa sustentada en l’apatia còmplice de la justícia burgesa. Pràctiques que no existeixen no poden trobar-se al marge de la llei. Fins aquí, la peripècia que ha marcat –inclús amb gràcia, divertiment i intriga– els esdeveniments laborals a un grapat de militants contrahegemònics. No ha estat tan greu –ja que no devem haver deixat de guanyar més de 3.000 euros en una dècada–, com il·luminadora i reveladora de certs aspectes del quefer institucional –de fet, un règim que utilitza totes les eines al seu abast per perpetuar-se–. Però que no ens faci creure el contrari: que doni un cop a la taula i reconegui la guerra en curs contra els seus oponents. Un cop més, una altra mostra de la meva mancança política, ja que la principal arma de qualsevol statu quo és, precisament, la propaganda de la seva pau social. Tot el que s’ha explicat són contes de fades delirants… L’Estat és tan net i legal com ho són, de blanques, les seves llistes.
32