20
CRÒ NI CA OBERTIANA D’UN TEATRE NECESSARI EN VIES D’EXTINCIÓ
Dilluns matí. Entre els deliris d’un començament de setmana i amb la benzina del meu cervell en reserva ens retrobem els companys i companyes del Col·lectiu Obertament per fer una ullada a les entranyes, als fonaments de les activitats públiques culturals que recreen els espais creatius de la nostra comarca. En aquest cas indaguem en l’activitat teatral d’un grup com Pluja Teatre tan significatiu i representatiu de l’escena comarcal, el nostre cicerone particular, Ximo Vidal, ens conta una apassionada i objectiva història de teatre on les circumstàncies paupèrrimes de la cultura a què la “cosa pública” ens ha fet heretar dóna com a resultat que un edifici tan entranyable com és el Teatre del Raval estiga obligat a tancar portes per l’angúnia econòmica i el cada vegada més mínim públic d’una societat a la qual l’estrès econòmic i la necessitat la fa girar de cua al teatre, ja cada vegada més convertit en un luxe. Edifici que va ser adquirit per aquesta companyia a la dècada dels vuitanta, antic taller de fusta, va anar esdevenint en un dels centres de cultura teatral alternativa de La Safor. La inquietud i la necessitat d’aquestes persones de vocació i supervivència teatral ens han llegat el pòsit i la ferum que l’edifici desprèn quan el recorreguem amb ulls vius i el cor inflamat d’unes butaques ara buides ara representatives del què és el teatre: ni més ni menys que algú, un actor, que vol comunicar la seua màgia que el fa únic, la veracitat física d’una interpretació, la veritat i originalitat de fer teatre, representar-lo; al cap i al fi, un joc. El moviment és la gènesi del teatre i com a principi, com ens diu Ximo Vidal, és l’expressió amb el cos, amb les mans per després acompanyar aquest moviment amb la paraula. El teatre és el seu públic que té un lloc privilegiat a les butaques, però també és un escenari, una il·luminació, els camerinos, les bambolines, els despatxos, el magatzem on s’amunteguen els elements de diferents representacions que ens recorden els passatges de les obres, és eixa màgia del teatre, una activitat de vocació, on hi és més enllà del lloc, on la voluntat de fer teatre el menen i l’autentifiquen els actors. Tot un plaer compartit amb certa perplexitat, per aquest redactor de circumstàncies i atenuants.