QUADERNS PDU METROPOLITÀ_10 DIRECTRIUS URBANÍSTIQUES ÀREES DE CENTRALITAT I INNOVACIÓ
1.4 LLOCS CENTRALS. OBSERVACIONS I TESIS DE PARTIDA Com a síntesi de les presentacions i els debats temàtics es proposa una aproximació a la definició d’alguns conceptes i tesis de partida que, sense cap pretensió teòrica, guien les directrius urbanístiques objecte d’aquest treball. Els llocs centrals són aquells espais que destaquen amb relació al seu entorn pel fet de ser focus de més interacció social, amb una concentració d’activitats, de moviments i de significat i que generen una polaritat de límits difusos. Aquesta definició situa la centralitat com un valor relatiu: — En funció de l’entorn urbà on s’insereix: allò que és central en una de les ciutats petites o mitjanes de la metròpolis pot no ser-ho en un districte de la ciutat central. És, per tant, fonamental la relació del centre amb l’entorn, però també el valor relatiu dels espais centrals entre si. — Per la seva delimitació difosa: la no-associació de la centralitat amb una forma urbana o arquitectònica concreta fa tan difícil com innecessari definir un perímetre. La centralitat és de vegades un vector, un epicentre o una suma d’epicentres, però no existeix canònicament una geometria de reverberació associada (cercles concèntrics tradicionals). De fet, el seu valor és també el seu mateix dinamisme i una voluntat constant d’estendre’s més enllà. — Perquè és difícil de parametritzar: també, a diferència d’algunes formes urbanes (polígons residencials, industrials, ciutats jardí, etc.), la centralitat no té ni ràtios ni estàndards clarament associats, ni la mesura d’una ocupació, ni d’una densitat, ni d’una edificabilitat. Tot i que hi ha alguns intents de mesurar la intensitat urbana com una variable que podria ser pròpia, és probablement més convenient parlar de la centralitat com una equació de matèries urbanes diferents. Les centralitats tradicionals es caracteritzen pel fet de ser àmpliament significades i reconegudes com a llocs urbans, i segueixen patrons culturals coneguts: una combinatòria de places, campanars, edificis representatius, etc. La metròpolis d’avui, però, acumula també altres tipus de centralitats contemporànies (més noves), configurades sobre espais urbans molt diversos i menys prototípics, amb una intensitat d’ús igualment notable malgrat que de vegades se les hagi anomenat no-llocs pel seu valor genèric (un gran centre comercial o el gran hall d’un intercanviador de transport). Més que no pas fer una tria excloent, es considera interessant que sigui inclusiva, atès que el gran nombre de sociabilitats que conviuen a la metròpolis fan pertinents tipus de centralitats molt diferents. Entremig de les centralitats històriques i les més recents, es pot considerar que la ciutat metropolitana aconsegueix crear centralitats fortes quan combina les variables següents: 1. Una densitat residencial mitjana o alta, que impliqui un ús intensiu de l’espai públic per part dels residents i una presència de serveis associada. 2. Una barreja amb altres usos addicionals a l’habitatge, relacionats amb la producció, les empreses, els serveis i el comerç, que s’emplacin almenys en les plantes baixes dels edificis en contacte amb l’espai públic i les activin. En funció del tipus d’activitats pot donar-se que a la condició de condensador social s’hi sumi el valor d’ecosistema d’innovació, quan concentra activitats relacionades amb la innovació i el coneixement. 3. Un espai públic qualificat, que garanteix la vitalitat urbana i que és significatiu perquè fonamenta la memòria col·lectiva i pot ser identificat com a tal per un nombre significatiu de ciutadans (per la seva forma, activitat, etc.). 61