5

NUMERO 5 -ABRIL DE 1980

QUADERNS DELS TREBALLADORS DE L'ENSENYAMENT DEL PAÍS VALENCIÀ

A bústia oberta

COMO BORREGOS Soy un Maestro de escuela (no digo profesor de E.G.B. por tener mas trienios del 2'9) lo mismo que mi mujer.

Este ano pagaremos a la Hacienda Pública 227.816 ptas. de la declaración del ano 1979, y eso que tengo cinco hijos.

Nuestra única fuente de ingresos es el Ministerio de Educación; por ello, nuestra relación con la Delegación de este Ministerio en Valencià es constante (solicitudes, concursillo, certificados, becas, inspección, reclamaciones....).

Las f r a s e s a d j e t i v a s que aclararían... lo que allí sucede, no pueden escribirse, però estan en la mente y boca de los miles de personas que, por fuerza, tenemos la desgracia de ir allí.

La acera abarrotada de personas a la intempèrie; horas esperando el turno, y en ocasiones hasta días, para poder franquear las rejas. El horario fenomenal: en horas de clase (lossàbados ni pensarlo, hoy a las 10 hahía mas de 200 personas).

La Policia Nacional presente puede dar fe de lo que digo.

Sé que hay Delegaciones de este Ministerio y de otros Ministerios, con salas de espera amplias, sillones, mesas y las mínimas comodidades necesarias para el trabajo normal de rellenado de impresos; y los que acuden a ellas no pagan mas impuestos que yo y miscompaneros.

Como para pagar los impuestos no me perdonan nada, tampoco quiero perder en mis derechos y los exijo.

Pido facilidades, mínimas comodidades y buen trato; como al mejor contribuyente. Si falta espacio que lo compren; si faltan empleados, serà ideal para el paro.

JOSÉ IBORRA CARINENA

EN TORRENT El dia 4 de Marzo de 1980 a las 12'30 aproximadamente el Director del C.N. San Juan Bautista de TORRENT D. Lorenzo Fuertes Júlvez visito a la profesora D." Consuelo Fernàndez Estrada en su clase para

comunicarle que había recibido en la mariana de ese mismo dia a D. José M.' Jané, el cual llevaba un cuchillo y le dijo al Director que con aquel cuchillo iba a rajar a la Srta. Consuelo Fernàndez Estrada, lo cual el Director ponia en conocimiento de la interesada para que ella estuviera avisada y actuarà con precaución, ofreciéndose a recogerla con su coche en su casa y traerla al Colegio todos los días, lo que la profesora no aceptó porque quería seguir su ritmo de vida habitual.

Le pidió el Sr. Director a la profesora que era mejor silenciar el hecho y no darle publicidad, porque las cosas se deformaban y para no provocar al Sr. Jané.

También le dijo que ese mismo dia a petición del Sr. Jané le había llevado en su coche a la Inspección para hablar con el Inspector de Zona. D. Àngel Ramos Sobrino, con el que tuviron una entrevista para relatarle los hechos.

Al preguntar el Inspector los motivos que el Sr. Jané tenia en contra de la profesora Consuelo Fernàndez Estrada, este presento la cartera del nino que llevaba consigo enseiïando la libreta de trabajo, protestando porque le ponia trabajo en exceso.

También protesto con anterioridad ante el Director, de si el niho salía antes o después, si salía o no al recreo, etc., cosas que el Inspector creyó que no eran suficientes y carecían de importància como para actuar así, cosas que se supieron con posterioridad por una visita que la profesora D." Consuelo Fernàndez Estrada y una companera hicieron a la Inspección y en la que el propio Inspector corroboro lo anterior diciendo que lo que había que hacer era denunciarlo a la comisaría ya que no había motivos para haber tornado semejante actitud.

Los hechos acontecidos son expuestos por la profesora D." Consuelo Fernàndez Estrada a los componentes del Claustro que tuvo lugar el dia 12 de Marzo en el Colegio S. Juan Bautista de Torrent y se pidió al Sr. Director que diera su versión de los hechos, a lo cual se nego diciendo que el había dicho lo que tenia que decir, como lo tenia que decir y a quien se lo tenia que decir, acusando a la profesora de haber roto el pacto de silencio que el le pidió y al cual ella

ni afirmo ni nego, diciéndole que lo pensaria y decidiéndose mas tarde por informar al resto de los companeros, así como a hablar con el Inspector el dia 11 de Marzo.

Hubo numerosas presiçnes por parte de un grupo de los profesores del Claustro para que el Sr. Director informara.a lo que el siguió negàndose reiterativamente diciendo que el sabia que el Sr. Jané no iba a hacer nada de lo que dijo y que la prueba es que desde ese momento no había vuelto a ir a la clase de dicha profesora.

También dijo el Sr. Director que pedía silencio para que no hubiese publicidad del hecho ya que estaba por el medio el buen nombre del Colegio, anteponiendo así el buen nombre del Colegio a la seguridad e integridad física de una persona.

Hubo una propuesta por parte de una maestra pidiendo la prohibición total de la entrada del Sr. Jané al Centro, propuesta que el Claustro aceptó por mayoría y que no fue respaldada por el Sr. Director, que dijo que el no podia negar la entrada a nadieal Centro.

STE Horta Sud

LOSJUBILADOS REFLEXIONANENVOZ ALTA

por ahora y luego progresivamente mejoràndola, esta situación? ,>Es que los companeros en activo, es que el Gobierno, es que quien sea, no podria estudiar este grave problema y tratar de evitar esta espiral de empobrecimiento inexorable en la cual entra el Jubilado de «la mas noble de las profesiones»? Nosotros creemos que este en un problema al que debiera atacarse desde MUFACE. HABILITACION iPor què los pensionistas de E.G.B. hemos de pagar el 1% a un habilitado cuando cobramos nuestra pensión de ex-maestro, de exfuncionarios del ministerio de Educación (ya sin Ciència) y pasamos a formar parte de la legión de pensionistas del Estado pagados indirectamente por el Ministerio de Hacienda?

Digo indirectamente porque los servicios de Hacienda no tienen por lo visto los medios técnicos suficientes para enviarnos a casa, a nuestra cuenta corriente o a nuestra Libreta de Ahorro, nuestra pensión, y claro lo mas cómodo es hacerlo a un habilitado, quien mediante un descuento del UNO POR CIENTO nos ingresa, o nos paga dicha pensión. ^Hasta cuando va a existir ese intermediario?

EL COBRO DE LA PENSIÓN

íPor què ha de hacerse cada ano con uno, dos, tres... o mas meses de CONGELACION retraso, el aumento de la pensión «Jubilado rima con Marginadò» E.G.B.? i Por què en este momento en la Però la poesia actual olvida a menupensión de Enero, en la de Febrero, y do la rima, estos jueguecitos de palabras facilones resultan mas bien in- por lo que parece en la de Marzo, comprendidas para algunas mentes todavía no lo hemos cobrado. ,* Y què aumento? Muchos no lo sabemos. prosaicas, y no digamos por las ver daderas sensibilidades poéticas que Però lo que sí es seguro que no corresponderà al aumento producido dirían: «eso no es mas que un ripio».

Però lo que sabemos es que la pe- por la inflación, lo que contribuirà seta, metàlica o impresa en papel, también a la pauperización creciente que iievamos en la mano al tendero de la «clase pensionista».

La explicación seria bastante senno tiene el mismo valor que tenia el ano 79 y el que va a tener en este ano cilla, clara, comprensible: Parece ser 80. Puesto que el Gobierno, por la que los pensionistas no sabemos boca de los órganos oficiales acaba ahorrar. De esta manera el Estado lo de decirnos que esa peseta ha perdi- hace por nosotros: Y así nos guarda do 2'80% de su poder adquisitivo, lo cuidadosamente uno, dos,tres o mas que quiere decir que al tendero no le meses la diferencia de pensión y nos Iievamos una peseta sinó 0'972. Y la da de golpe un dia y nos da una eso es en un mes, iqué serà en 12 gran alegria. Y ese dia, claro, somos muy felices y ya no pensamos en los meses?

Entonces <;Por què el Jubilado debe momentos angustiosos que pasaseguir cobrando la misma pensión de mos. La ilusión renace, la pensión la antigua Mutualidad de Primera En- desde ese momento vendrà aumensenanza, hoy MUFACE, desde el dia taday... que entra en la nueva vJda de... poned ahí: 3.a-edad-3."-juventud, etc.? RELAJACIÒN Porque nombres bonitos no faltan Física y síquica, la que se podria para adonar la cosa. conseguir con la creación de algun Però la triste realidad es que hay centro de ocio en lugares de clima compafieros que hoy estan cobrando clements en nuestro hermoso país 1.500 ptas. al mes de la Mutualidad, para nuestros viejos.

SI, he escrito MIL QUINIENTAS, no Con la creación en las grandes ha habido error de escritura ni de ciudades de slgún centro de reunión imprenta. Y eso hasta su muerte. con actividades culturales, artísticas, Congelación. Esa es la palabra. El f río recreatives para nuestros viejos. que va penetrando en el cuerpo del j Què hermoso! viejo se compagina bien con la conBueno. Ahora esperamos iniciatigelación, desde el origen hasta el fu- vas. Vuestro correo. Comunicaturo indefinido, de su pensión de mu- ciones. A ver si entre todos hacemos tualista. algo.

Preguntamos: ^No habría manera de humanizar, aunque fuera poco MIGUEL ORTS (Jubilado)

Ara fa un any era hissada la senyera del País Valencià en el Palau de la Generalitat. Des d'aleshores, un Consell de rebaixes, ens ha desprovist de símbols, ens ha fet recular en l'ensenyament de la llengua i ara es proposa, per tal de commemorar l'aniversari, endossar-nos una Ordre Ministerial insultant que desenvolupa un decret de Bilingüisme humiliant. Per a la UCD el 25 d'Abril no és un punt de referència per al retrobament nacional, és un 18 de juliol sense paga extraordinària.

Pel que respecta a una altra data important, l'u de Maig, tampoc no sembla que vaja a ser alentadora la seua celebració. Després de la commemoració dividida i confusa de l'any passat, hi ha indicis que enguany ocorrerà el mateix. Davant d'aquesta situació, no serà suficient fer només una crida a la unitat. Caldrà fer-la a la cordura i a la coherència.

El dia de la classe treballadora no pot consistir en un espectacle de la seua impotència.

Una altra commemoració ens afecta directament. Ara fa un any ens trobàvem a Elx. Era el primer Congrés de la Federació de Sindicats de Treballadors de l'Ensenyament del País Valencià. Un Congrés que naixia de la voluntat de crear un sindicat nacional i de donar una resposta comuna per part dels STEA, SATE i STEC a unes aspiracions compartides i centrades en la consecució de l'Escola Pública al País Valencià. Aquestes aspiracions donarien pas al STE del PV, un sindicat que anirà consolidant-se a mesura que les diferents unions intercomarcals que l'integren vagen aprofundint sobre els documents i resolucions allí aprovats, tot prenent el protagonisme les comarques dins d'una dinàmica global i coherent de País.

Ahora hace un ano, era izada la sefíera del País Valenciano en el Palacio de la Generalitat.

Desde entonces, un Consell de rebajas nos ha desprovisto de símbolos, ha hecho marcha atrés en la ensefianza de nuestra lengua y ahora propone, para conmemorar el aniversario, endosarnos una Orden Ministerial insultante que desarrolla un Decreto de Bilingüisme humillante.

Para la UCD, el 25 de Abril no es un punto de referència para la recuperación nacional, es un 18 de Julio sin paga extraordinària.

Por lo que respecta a otra fecha importants, el uno de Mayo, tampoco parece que vaya a ser alentadora su celebración. Después de la conmemoración dividida y confusa del afto pasado, hay indicios de que este ano ocurrirà lo mismo.

Ante esta situación, no serà suficiente hacer únicamente una llamada a la unidad. Habrà que hacerla a la cordura y a la coherència. El dia de la clase trabajadora no puede consistir en un espectéculo de su impotència.

Otra conmemoración nos afecta directamente. Ahora hace un afio, nos encontràbamos en Elche. Era el primer Congreso de la Federación de Sindicatos de Trabajadores de la Ensefianza del Pafs Valencià. Un Congreso que nacía de la voluntad de crear un sindicato nacional y de dar respuesta común por parte de los STEA, SATE y STEC a unas aspiraciones compartides y centradas en la consecución de la Escuela Pública en el País Valenciano. Estàs aspiraciones darían paso al STE del PV, un sindicato que iré consolidàndose en la medida que las diferentes uniones intercomarcales que lo integran vayan profundizando sobre los documentos y resoluciones allí aprobados, mientras toman el protagonismo las comarcas dentro de una dinàmica global y coherente de País.

INDEX A BÚSTIA OBERTA/2. EDITORIAL/3. ACCIÓ SINDICAL: I Congres de la F. de STEs: Ara fa un any/4. Ley de Financiación de la Ensefianza: jMilagro, es el manà!/5. Elx: Convenio de guarderías municipales/6. La lucha por la estabilidad/7. El Sindicat i les institucions: Les Escoles d'Estiu/8. Una aparente paradoja: El paro universitario/9. Ple Confedera! d'UCSTE/10. INB: Apuntes para una reflexión/11. F.P.: Ante el futuro/12. Tèlex/13. CORRESPONSALS /14-15. VIDAS EJEMPLARES: Salvador Peiró/16. AIXÒ ERA: El maestro mirando hacia dentro/16. RACONET/17.

ANEM D'EXCURSIÓ: Els Serrans/17. DELS PORTS AL BAIX SEGURA: Els Serrans/18-19. HISTORIA URBANA: Botànic Cavanilles/20. MILLOREM EL LLENGUATGE: Sobre el mot «esperit»/20. EL FORAT DEL PANY: Que ixida podem oferir als gabinets psicologies/21. EXPERIÈNCIES: Alternativa a la Segona Etapa/22-23. PARLE VOSTÈ: Manuel Rico Vercher/24. ES FA SABER/25. AL VOLTANT DE: Ordre Ministerial Decret Bilingüisme: Nous esborranys, nous desenganys/26-27-28. DOSSIER: Contra les maniobres secessionistes: Unitat de la llengua/29-30-31. ELS LLIBRES/32.

BOERIAS/33. ESPLAI/34.

EDITA SINDICAT DE TREBALLADORS DE L'ENSENYAMENT DEL PAlS VALENCIÀ

I CONGRÉS DE LA FEDERACIÓ DE SINDICATS DE TREBALLADORS DE L'ENSENYAMENT DEL

PAÍS VALENCIÀ

ARA HA FET UN ANY 1.-A Elx, els dies 12, 13 i 14 d'abril de l'any passat es celebrà el Primer Congrés de la Federació de Sindicats de Treballadors de l'Ensenyament del País Valencià (integrada pel SATE, STEA i STEC), congrés que esdevingué el Primer del SINDICAT DE TREBALLADORS DE L'ENSENYAMENT DEL PAÍS VALENCIÀ, ja que així es va decidir pels 134 congressistes que, representant les distintes comarques del País Valencià, volgueren accentuar la unitat com a Poble i la necessitat d'uns únics plantejaments col·lectius a nivell de País Valencià. ARA TENIM UN ANY! 2. — Organitzativament, el Congrés encetà un procés per tal de canviar progressivament l'antiga estructura de sindicats provincials i el «sectorialisrne». Avui ha passat un any! Però <[ha estat suficien i escaient la superació dels «ismes» de «província» i sector?, iels afiliats i afiliades hem anat fent propi d'ésser a nivell de País Valencià UN sindicat, UN MATEIX STE, i ser-ho DEL PAÍS VALENCIÀ? iQuè pesa més en la nostra consciència sindical, ser del SATE, STEA o STEC o voler ser STE-PAÍS VALENCIÀ? Tot i essent de Privada, d'Estatal, d'INB, de FP o d'Universitat ,-hem assumit les Unions com a estructures bàsiques? El procés és obert!

3.—Tenim un manament del Primer Congrés: «Durant el proper curs escolar, i a proposta del Consell Nacional, decidiran, si ho estimen convenient, la seua dissolució el SATE, STEA i STEC». Reduir aquesta decisió als seus aspectes formals i legals, fer-ho burocràticament, no abastaria els objectius del Congrés. Els òrgans sindicals que assenyalen els estatuts dels fins ara SATE, STEA i STEC, decidiran respecte a la dissolució però aquesta decisió no garantirà que aleshores sigam plenament UN STE DEL PAÍS VALENCIÀ.

4.—Tenim al davant una tasca de coneixement i aprofundiment dels documents del I Congrés, una tasca d'autocrítica del

funcionament tant a nivell d'Unions (i com a Unions!) com al de País Valencià. <;Hem fet realitat allò de «tots els problemes que afecten al STE del País Valencià seran estudiats en els organismes intersectorials de les Unions (Consell i Secretariats)»? El Secretariat Nacional («òrgan de gestió, representació i direcció del STE-País Valencià entre reunions del Consell Nacional») s'ha reunit habitualment cada 21 dies, però

iens ha coordinat en l'activitat sindical?, hem caminat pel camí assenyalat pel Secretariat Nacional?, iens ha aportat aquest claredat en les propostes, criteris-força per la lluita, decisions arrelades a la realitat sindical i social? El Consell Nacional («màxim òrgan de govern i administració del STE del PAlS VALENCIÀ entre Congrés i Congrés») es va constituir el 15 de desembre passat i es va reunir extraordinàriament el 26 de gener, però <>es va donar a les Unions Comarcals la trascendència sindical d'aquest òrgan?, ^l'hem reduït a una super-estructura sobrant? Avui és el moment bo perquè tots els afiliats i afiliades assumim, amb profunditat, el perquè i el per a què, així com el com, d'UN Sindicat a nivell de PAÍS VALENCIÀ. Aquesta és una campanya necessària.

5.-El STE-PAÍS VALENCIÀ «en constituir-se com a sindicat del PAÍS VALENCIÀ ho fa amb vocació de treballar pel PAÍS VALENCIÀ, afavorint el nostre retrobament col·lectiu com a poble, caminant decididament cap a l'autogovern, fins que el Poble Valencià siga, per sempre més, un poble franc», però icom està d'assolida la nostra consciència nacional?, Atenim clar el sentit de lluita de classes que té la nostra lluita per l'alliberament nacional?

En aquest any els «botiflers» han fet palesa l'actualitat de la batalla d'Almansa (la desfeta d'Almansa) però ihem treballat per l'aixecament del nostre País?, <;hem fet real, com a sindicat NACIONAL, la nostra opció per conquerir un País Valencià autònom?, itenim clar que sols si treballem sindicalment pel nostre retrobament com a Poble podrem ser STE DEL PAÍS VALENCIÀ?

6.-ARA FA UN ANY! Per a nosaltres l'abril és una fita important, com a STE i com a PAÍS VALENCIÀ, com a STE DEL PAÍS VALENCIÀ. I ho és si renaix la voluntat comunitària de futur col·lectiu, si fem camí.

Honorat Ros i Pardo

LEY DE FINANCIACION DE LA ENSEftJANZA

iMILAGRO, ES EL MANÀ!

Sonriente, el ministre de Educación hablaba hace unos días por la televisión de que la labor legislativa de la UCD no había llegado, en el terreno de la ensehanza, a su cénitcon el Estaíuto de Centros Docentes; por el contrario, los ucedeos proyectan —dentro de su campana en favor de lo que pudiéramos llamar «el libertinaje de ensenanza» — poner en marcha nuevas leyes que vayan completando su control en esta importante esfera ideològica —ya que otras esferas, como los medios de comunicación, no han dejado nunca de controlaries—...

Entre las próximas leyes que se ciernen amenazadoras sobre el ya tenebroso panorama de la educación en Espana, merece especial atención el proyecto de Financiación de la Ensenanza Obligatòria, que vamos a comentar, en un primer acercamiento, porque el tema darà mucho de sí. Hay que hacer, de todos modos, la salvedad de que vamos a comentar un texto ya antiguo y de que, probablemente, como ya ha sucedido con el Estatuto de Centros Docentes, serà «mejorado» en las Cortes por los parlamentarios delaUCDydeCD...

El proyecto parte de una premisa: «Todos los alumnos de los niveles obligatorios tendràn derecho a percibir del Estado en la forma que establece la presente ley, la cantidad equivalenteal coste del puesto escolar...», lo que se denominarà «ayudas a la gratuidad». Primer comentario: lo fàcil que hubiera sido afirmar simplemente que la ensenanza es un Servicio publico fundamental y que el Estado garantizarà a todos ios alumnos un puesto publico digno... Nos habríamos ahorrado todo el proyecto y, de otro lado, no haríamos mas que aceptar algo comúnmente establecido en el mundo libre de que tanto hablan los ucedeos, y en el otro...

El citado costo de un puesto escolar estarà integrado, en los centros estatales, por «los gastos de funcionamiento de los servicios conforme a la clasificación econòmica de los Presupuestos Generales del Estado, en los que se induiran los créditos de operaciones corrientes destinadas a remuneraciones de personal y a la compra de bienes corrientes y de Servicio», así como los gastos de mantenimiento y conservación, alumbrado, limpieza y calefacción de los centros — que correran a cargo de los Municipios —, y las cuotas de amortización de los bienes del capital invertido (diez anos para los bienes muebles y cuarenta para los bienes inmuebles). Todo lo cual quiere decir, al parecer y salvo que este galimatías jurídico sea mejor interpretado, que el precio del puesto escolar se va a poner simplemente por las nubes. Olvidando, de nuevo, la obligación del estado de atender a la educación especial, a los alumnos de zonas deprimides, al transporte escolar, al funcionamiento general del aparato educativo, etc, se va a considerar que el coste del precio escolar en un centro privado —que no tiene tales obligaciones— es el mismo, o muy cercano, al de un centro estatal.

Con todo esto, el famoso «cheque escolar» va a ser muy sustantivo y elevado.

El citado coste del puesto escolar se harà publico, allà por la primavera —una vez que una comisión lo haya establecido— y los colegios privades —todos, sin distinción de que cumplan o no una función socialmente útil, incluidos los

abiertamente dedicades a una minoria de privilegiados- podran optar a acogerse, o no, a este sistema de ayudas a la gratuidad. Así los padres podran aplicar la ayuda a la gratuidad a los centros «escogidos libremente». Lo malo serà cuando los padres en cuestión no tengan en su localidad mas que centros estatales. Però ya sabemos que, según la UCD, estàs leyes van a hacer surgir colegios privados en todos y cada uno de los pueblos del estado espanol...

Bueno, ya tenemos un centro privado acogido a este sistema de ayudas a la gratuidad. iQuerrà decir eso que no podran cobrar nads a sus alumnos? jl·lombre, tampoco es eso...! Los tales centros «no podran percibir de las familias cantidad alguna, excepto los gastos, impuestos y arbitrios que afecten al inmueble en que està ubicado el centro». O sea, que el propietario del inmueble no pagarà los impuestos, que iran a recaer sobre el bolsillo de los padres que «elijan libremente» tales centros. Però, ademàs, podrà haber en estos centros «actividades complementaries y ensenanzas no regladas». Y para cualquiera que conozca de lo que es capaz la calen turienta fantasia de los dirigentes de muchos colegios privados, esto supone un abanico de inmensas posibilidades. Però, jatención!, tales actividades seran voluntàries: con lo cual, se conseguirà discriminar al alumno cuyo padre — creyéndose eso de la ayuda a la gratuidad — no disponga de suficientes ingresos para hacer frente a clases de judo, danza, esperanto, laboratorio psicológico, etc.; o bien hàbil medida, que acaben acudiendo a tales centros solo aquelles cuya situación econòmica les permita afrontar ese cúmulo de actividades: o sea, los mismos que ahora acuden. Perfecto.

De otro lado, el Proyecto insiste en el caràcter

subsidiario del estado en este terreno: en el articulo 10 se afirma que «el Estado estimularà la libre iniciativa de la Sociedad en la creacíón de los centros docentes de los diversos niveles educatives obligatorios y gratuïtes mediante un sistema de ayudas y beneficiós que regularà reglamentariamente y que podrà alcanzar a subvenciones para la construcción y equipamiento del centro, y créditos y demàs beneficiós inherentes a la declaración de interès social».

Lo que quiere decir que, con fondos públicos, se subvencionarà un negocio privado. La educación como servicio publico deja paso a la educación como servicio a unos propietàries privados.

Y se pagarà la ensenanza, el coste del edificio o la amortización del viejo edificio, los bienes muebles y, si se acuerdan los parlamentarios de UCD cuando se discuta el proyecto, las actividades «complementarias», etc. Ahora bien, las sntidades que formen cooperatives de padres y profesores y las fundaciones benéfico-culturales tendràn prioridad para recibir estàs ayudas, créditos y beneficiós, i En què concepto estarà englobada la FERE? Y bien, se preguntarà el paciente lector: ^a què se obliga el propietario del edificio dedicado a actividades docentes, al que con fondos públicos se le abona el salario del profesorado, las instalaciones, el edificio y sus impuestos? A esperar cuarenta anos, en o' caso del inmueble, o diez, en el caso de los bienes muebles, para quedàrselo. Porque tales inversiones no revierten al Estado al cabo de cierto tiempo —como las autopistas, que, al fin y al cabo, son pagadas, de entrada al menos, por empresas privades — , sinó que pasan a ser propiedad definitiva del citado propietario. Però, seguiremos preguntando, ^y si sale una buena oferta por el

solar? ,;Habrà que esperar los cuarenta afïos?

No, por supuesto. Bastarà con devolver el dinero recibido por el propietario durante los anos en que se haya beneficiado de la ayuda a la gratuidad. Però únicamente la parte correspondiente a la amortización del edificio y salvo, jcandorosa ingenuidad del legislador!, que regalen sus propietarios el edificio al estado. Que todo puedeser... íY si el negocio no marcha demasiado bien, a pesar de todas estàs facilidades? Pues se socializan las pérdidas, como hace el INI, que aquí tenemos gran experiència en el asunto. Y en ese caso, funcionarà un órgano gestor con participa-

ción del propietario, padres y profesorado, «que se harà cargo del funcionamiento» del centro hasta que finalice el plazo establecido de dos anos, al menos. Si las cosas van mal, gestión y participación de los padres. Si las cosas van bien, iqué necesidad habrà de ello?...

Habrà también unas comisiones de control, que seran las juntas económicas de cada centro acogido a este «sistema de ayudas a la gratuidad», y formaran parte de tales juntas los padres y los profesores, sujetos ambos al «ideario educativo» del Centro; es decir, dispuestos muy probablemente a aceptar hasta las cuentas del Gran Capitàn.

Y, finalmente, el proyecto anuncia multas a

las infracciones cometidas por los Centros, que podran ser hasta de un millón de pesetas. Eso sí, habrà de reunirse para ello el Consejo de Ministros.

En suma, el proyecto de ley de Financiación de la Ensenanza Obligatòria va a permitir, con dineros públicos, fabulosos negocies privades, en tanto disminuiran las construcciones escolares, aumentarà el paro de los trabajadores de la ensenanza y se reforzarà la existència de una ensenanza para privilegiades, sangrientamente contrapuesta a la falta de los mas elementales medios en la ensenanza estatal. UCD cabalga de nuevo...

FRANCISCO MORENO

AYUNTAMIEIMTO DE ELX

CONVENIODE GUARDERIAS MUIMICIPALES Los primeros días de abril se procedia, por parte de U.G.T. y Ayuntamiento, a la firma del primer convenio de GUARDERIAS MUNICIPALES. Dicho convenio reviste un especial interès, al ser, como ya hemos dicho, el primero en su genero que se firma en todo el Estado espanol.

El S.T.E.-P.V. participo en las negociaciones que tuvieron lugar anteriormente a la firma del mencionado convenio, y es por ello el que los que allí estuvimos queremos participaros lo interesante de esta experiència; para ello empezaremos desde el principio del proceso: I. En las primeras asambleas que celebramos Sindicatos y trabajadores, la UGT nada dijo de las posibilidades y ventajas de acogerse al convenio de ensenanza provincial no estatal cuando ello era perfectamente factible. Si tanto dice defender los intereses de los trabajadores, ipor què no se les informo de dicha posibilidad?, <;a què intereses estaban sirviendo los dirigentes de UGT allí presentes?

II. Nos preguntamos el porqué de ese empeíïo de los representantes de la actual Corporación Municipal, presentes en la mesa negociadora, en hacer que las trabajadoras de las guarderías no disfruten de las ventajas que siempre conlleva un convenio de émbito superior al de empresa; nos preguntamos si la pretendida idea —días antes expresada por el concejal de educación y miembro del PSOE en la prensa local— de ofrecer un «modelo» de convenio, por parte de la mencionada Corporación Municipal, a los distintes municipios que forman el Estado espanol es suficiente motivo como para que las trabajadoras afectadas por dicho convenio hayan de renunciar a sus més elementales derechos; pensamos que no, de ninguna manera, y ademàs hemos de responder con el mas enérgico rechazo,

jdesde ya! No podemos, ni debemos, olvidar que por encima de tal o cual Ayuntamiento està el derecho, y el deber, a defender INTRANSIGENTEMENTE nuestros intereses sociales como trabajadores y trabajadoras que somos. Cosas curiosas del proceso de negociación han sido las siguientes: A) El dia 17 de marzo, a las 9 h. de la noche, en una reunión en los locales de la UGT, los Sindicatos STE-PV y CC.OO. se enteran que al dia siguiente, a las 10 h., comienzan las negociaciones con el Ayuntamiento; fue una dirigente de UGT — Nela Quixot— quien nos lo «dejó caer» en plena discusión. La misma dirigente se ocupaba en ese momento de la Secretaria P. de Guarderías de la FETE-UGT. Lógicamente, rechazamos por improcedente y falta de tiempo la mencionada convocatòria.

B) El dia 18 de marzo, con una «tarjetita personal» del concejal de educación se convoca a los Sindicatos para el dia 20 de marzo, a las 10 h. de la mariana, el 19 era San José, festivo por tanto.

C) Injerencia de la parte empresarial — representada por las Concejalías de Edu-

cación (titular, Antonio Torres, del PSOE), Gobernación (titular, Francisco Millàn) y Hacienda local (representada en la persona del sehor Cayuelas) a la hora de proponer el número de miembros que debía integrar la parte social, cinco (5), lo cual determinaba que alguna central tendría que estar en desigualdad de condiciones en la mesa negociadora. Esto nos dejó apabullados por venir de tres concejales miembros del P.S.O.E. D) Negativa de U.G.T. a aceptar unos puntos mínimos que facilitaran una negociación democràtica: — Subordinación de la minoria a la mayoría: a) En el caso de «atasco» dentro de la parte social, esta debe de determinar el camino a seguir, ante la patronal, por el sistema de la mitad mas uno. b) En ultimo extremo, que sean las trabajadoras, en asamblea y por votación de mayoría simple, quienes determinasen el camino a seguir en las negociaciones del citado convenio.

E) Negativa de U.G.T. a aceptar y apoyar las mejoras que introduc'ían S.T,E.-P.V. y CC.OO., alegando que no se habían aprobado en la asamblea general de tabajadoras, cuando ellos negociaron puntos que tampoco se habían tratado en la asamblea y que eran claramente reaccionarios para las trabajadoras. <;Acaso las mejoras se tienen que votar, o se asumen como principio de ACCION sindical?

Asimismo, cuando después de una asamblea en los locales de U.G.T., en la que se informo a las trabajadoras allí presentes de los logros alcanzados por la ley de compadreo Ayuntamiento-U.G.T., el primero, a requisitòria de la UCD, dice por boca de su Alcalde (P.S.O.E.) «que este Ayuntamiento no sabia nada del citado

convenio». Hoy la cosa ha sido «oficializada».

El Convenio de Guarderías Municipales ha sido firmado por la U.G.T. Nuestro sindicato y CC.OO. nos retiramos de la mesa negociadora, el primer dia. Defendíamos y defendemos cosas como 33 horas de trabajo a la semana, de lunes a viernes, para todo el personal de las guarderías, sea docente o no docente, como forma de forzar a la patronal a que cree nuevos puestos de trabajo que atenuen el paro en el sector. Nos oponíamos y oponemos a que el sueldo de la directora quede sin fijar en el texto del convenio, ya que esto supone legitimar los chanchullos propios del franquisme, o fascismo, como se prefiera. Una de las directoras de guarderías es concejala del P.S.O.E. Nos oponíamos y oponemos a que las cuidadoras para cobrar como tales tengan que hacer un cursillo de seis (6) meses a dos anos (2) que impartiré la patronal, Ayuntamiento en este caso. Hay que denunciar el hecho de que estàs mujeres —las cuidadoras— ya vienen realizando el citado trabajo, sin ningún titulo ni cursillo, a partir de ahora cobraran unas 2.500 ó 3.000 pts. menos de salario, etc., etc., etc.

Ya, para terminar, unas reflexiones nada mas: I. La firma de este convenio de empresa, que es el de las guarderías, ha supuesto abrir un foso mas en el seno de las fuerzas obreras, colectivos de trabajadoras/es, ya que, en este caso, impide o ha impedido que las trabajadoras de las ya citadas guarderías conectasen con el restos de las demés trabajadoras/es del sector y luchasen codo con codo por sus justas reivindicaciones, tanto económicas, laborales, como socio-políticas. Es, por ello, dicho convenio un factor de insolidaridad obrera.

II. Alardear de que las trabajadoras de las guarderías municipales fueran a firmar un convenio de empresa y con las características de este ni era ni es para presumir como bien lo hacía el concejal de educación, ni siendo «el primer convenio de este tipo en Espafia»; esto no es para presumir, sinó para enrojecer de supuesta vergüenza, ^no? <;Pueden dejar de enrojecer Ayuntamiento y U.G.T., defendiendo cuarenta horas (40) de jornada laboral a la semana y «arreglando entre amiguetes» el asunto para dejarlo en 38 horas?

III. Nos sorprende, pues, que a estàs al turas un Ayuntamiento con mayoría de izquierdas (P.S.O.E.-P.C.E.) plantee y abogue por un convenio de empresa y màxime de esta clase. Pensàbamos que esta clase de convenios pertenecían a los propuestos por la patronal capitalista a los trabajadores/as, como maniobra que siembre la división en la clase obrera; però no, vemos que haya mas gente interesada en este tipo de pagos. <[Qué puede haber pasado en las mentes de los concejales de la izquierda, hoy, en nuestro Ayuntamiento, de forma mayoritaria, para que defiendan intereses antagónicos a los de las trabajadoras y trabajadores de las guarderías municipales?

IV. Era y es evidente que el incluir a las tabajadoras de las guarderías en el Conve-

nio provincial de ensenanza no estatal supone que el Ayuntamiento «pague mas».

Ante esto sé nos plantearà de que el Ayuntamiento no tiene dinero. Es cierto que la política de la U.C.D., a través del Plan Económico, a través de los Presupuestos Generales de 1980, de la via «autonòmica» del art. 143 de la Constitución, pretende encorsetar aún mas la actuación de los Ayuntamientos con mayoría de izquierda, recortando presupuestos y competencias.

Lo que no es cierto es que no se puedan obtener mayores ingresos; sí se puede, y para ello se debe gravar més a quien més usa la ciudad, comerciantes, cafeterías, propietàries de terrenos que los usan para

la especulación, amén de cortar esto, claro este, etc. Lo que este claro es que no es cierto que no se pueda hacer otra cosa frente a la agresión de la U.C.D.; se puede y se debe denunciar públicamente, exigir responsabilidades, decir claramente quiénes son los causantes de esta si tuación, presionar y LUCHAR junto con el pueblo, apoyarse en la fuerza de este para hacer frente a las maniobras de la U.C.D., este es el camino que estamos dispuestos a seguir, siempre y sin reservas.

Fdo.: Jesús García Verdú delS.T.E.-P.V. enla Mesa negociadora)

LA LUCHA POR LA ESTABILIDAD Una de las luchas intersectoriales mas asumidas por el movimiento de ensenantes y por la opinión pública, desde hace anos, así como pendiente de la tabla reivindicativa de la huelga de febrero, ha sido la de la estabilidad en el empleo de los trabajadores y trabajadoras de la ensehanza estatal.

No es necesario repetir aquí las razones de todo tipo que nos han llevado siempre a plantear esta reivindicación, pues este reconocido como un derecho fundamental de los trabajadores. Hasta ahora, en los últimos anos, habíamos conseguido que nuestro patrono reconociera la justícia de esta reivindicación y se dieran pasos positivos: reconocimiento del derecho a la estabilidad mediante el Decreto de 27 de abril de 1977, de Convocatòria de Oposiciones Restringidas para los que ya han trabajado en calidad de no numerarios. Para todos los que estuvimos en esa lucha estaba claro que estos no eran exactamente nuestros objetivos, però sí eran pasos hacia delante. Sin embargo, la situación actual y las perspectivas para el curso próximo son claramente regresivas.

Aunque ha disminuido el número de profesores no numerarios, este curso sobre 8.000 en EGB, INB y FP, parece que en el curso próximo debe aumentar considerablemente, teniendo en cuenta la ridícula cifra de 9.315 plazas convocadas para las Oposiciones de este a fio en los tres sectores.

En I. N. B. — Para catedréticos se convocan 1.552 plazas (388 turno libre; 388 turno restringido y 776 para concurso de méritos). Para agregades se convocan 1.334 plazas, todas ellas en expectativa de destino (315 turno libre; 105 reserva de libres, ambas acumulables; 914 turno restringido).

En F.P. —Para profesores de teoria: 2.894 plazas (2.015 turno libre y 879 turno restringido). Para maestros de taller: 1.335 plazas (1.025 turno libre y 310 turno restringido).

Indudablemente este número no cubre

las necesidades existentes, si consideramos el elevado número de trabajadores y trabajadoras de la ensehanza en paro que esperan como única salida la convocatòria de las Oposiciones. Especialmente en EGB el número se considerablemente y no cubre ni la cuarta parte de las jubilaciones que se darén este ano, ademés de no ajustarse a la previsión de aumento de plantillas para el curso próximo, cifrada en 4.368 plazas de incremento.

Las cifras son significativas y se enmarcan en la política de reducción de presupuesto para la ensenanza estatal, no sacando en la convocatòria el número de vacantes reales y legales existentes.

Este retroceso en nuestras conquistas merece una respuesta a nivel de todos los sectores de la ensenanza, però especialmente creo que los motivadores de ella deben ser los profesores no numerarios, sin cuya organización y acción continuada serà difícil conseguir algo.

Hay que plantear los objetivos inmediatos de la lucha, que creo deberían pasarpor: — Ampliación del Decreto de 27 de abril de 1977, asegurando el trabajo para el curso próximo a todos los interinos, contratados y sustitutos que se encuentren trabajando.

— Convocatòria de Oposiciones restringidas dando oportúnidad para presentarse a ellas a todos los que hayan trabajado o lo estén como no numerarios.

Como objetivos més amplios y a més largo plazo, de cara a abrir posibilidades de trabajo para los compafieros y compafteras en paro, deberíamos seguir luchando por el aumento de plantillas necesario para cubrir todas las necesidades reales de los centros y la disminución de la edad de la jubilación.

Desde luego, el problema no es nuevo, però sí presenta unas características regresivas, que hacen necesaria una respuesta sindical para forzar al Ministerio a una negociación o cambio de postura.

Melchor Botella

EL SINDICAT I LES INSTITUCIONS

LES ESCOLES D'ESTIU Com ja s'ha escrit a les pàgines d'ALL-lOtl, la participació del STE com a entitat organitzadora de l'Escola d'Estiu, arrenca en la III Escola, quan aleshores era SATE de la Unió Intercomarcal de València.

Responíem així a la crida que es féu en l'assemblea final de la segona escola. El nostre treball continuà en la següent edició tant a l'Escola de València com a la de Dénia.

Molts són els entrebancs que l'Escola d'Estiu ha hagut de superar, alguns dels quals encara romanen sense una solució adequada. Uns de tipus institucional, potenciats, si més no, pels mateixos organismes oficials. Altres de tipus intern, com la falta d'una infrastructura sòlida que evite haver de començar cada any, quasi de nou; la presa de consciència de les institucions organitzadores, com a tals institucions i no deixant-ho a l'actuació decidida i voluntariosa de persones que han estat treballant per l'Escola des del seu inici...

L'Escola d'Estiu ha significat des del principi un fet important en el camí per la conquesta de l'Escola Pública del País Valencià, centrant-se com objectius bàsics en la formació professional dels ensenyants, la recerca de noves tècniques pedagògiques i l'elaboració d'una política pròpia que responga a la realitat social i nacional del País Valencià.

L'ESCOLA D'ESTIU I EL MOMENT SÒCIO-POLÍTIC Des de sempre ha intentat que es refelectís al seu si, mitjançant debats, els aspectes bàsics del moment sòcio-polític. A la primera la presentació dels partits polítics, no legalitzats aleshores, i els debats sindicals en el moment de conformació dels sindicats al nostre sector; l'Ensenyament i l'Estatut d'Autonomia en les darreres.

Així mateix, i aprofitant la presència d'una quantitat important de treballadors de l'ensenyament, ha servit de lloc de confluència d'esforços per enllestir accions contra els problemes que l'Administració sempre intenta deixar per a vacances aprofitant-se de l'absència dels ensenyants dels llocs de treball. En la darrera Escola s'iniciaren les mobilitzacions exigint la publicació del Decret de Bilingüisme, ens vam adreçar a tots els baties del País Valencià per tal que «exigesquen la normalització plena de la nostra llengua i cultura i, a més a més, inicien urgentment el procés autonòmic». Allí quallaren les primeres accions

"" "~" V ->**

reivindicatives envers el concurs de trasllats pels desplaçaments forçosos fora del País Valencià.

En aquestes accions fou molt significativa la participació d'afiliats al nostre Sindicat.

L'ESCOLA D'ESTIU I EL STE. En llegir les conclusions de l'Escola d'Estiu i els documents del STE aprovats al I Congrés d'Elx es nota que s'ha produït com una interacció mútua i recíproca. I no és per casualitat. Els nostres afiliats han tingut una participació decidida en el treball d'elaboració de propostes i documents aprovats a les assemblees de l'Escola. Així mateix, les conclusions de l'Escola sempre han estat un material valuós que l'hem tingut present en les nostres discussions i debats.

Aquest fet és especialment significatiu en la definició de la característica de sòciopolític, art. 14 dels Estatus quan diu: «Lluitarà per la inserció, d'una manera eficaç i real, dels centres educatius en la realitat del País Valencià, tenint en compte les peculiaritats de cada localitat i comarca». Buscarà la connexió amb sindicats, associacions i tot tipus d'organitzacions polítiques i socials que lluiten per l'aconseguiment de l'Escola Pública», (ap. 3 i 5). Es repeteix quan llegim entre els fins del Sindicat: «Investigar sobre mètodes i continguts i promoure i organitzar tot tipus d'activitats tendents a l'amillorament de la qualitat de l'ensenyament i a la formació i actualització del professorat i estiga al servei dels treballadors» (15-10, veure al mateix article ap. 7,8) I continua en la nostra alternativa específica a l'ensenyament i en la resolució sobre l'autonomia del País Valencià.

La nostra participació a l'Escola d'Estiu ha d'ésser més decidida per tal que els objectius proposats es porten a terme. Deu conjugar la intervenció institucional del STE, assumida com a tasca sindical i no tan sols per part d'algunes persones; la participació als cursos com a professors sempre que tinguem possibilitat de fer-ho, l'assistència dels afiliats als cursos i activitats de l'Escola i l'extensió de les experiències de l'Escola als llocs de treball per augmentar el nombre de gent disposada a un canvi de l'escola.

Per altra part, no podem caure en l'error de considerar l'Escola d'Estiu com una escola de formació sindical. Cert és que aquest aspecte deu tenir cabuda al si de l'Escola, però els objectius d'aquesta i el paper que deu fer superen l'aspecte purament sindical, o almenys des d'una opció sindical concreta, dondada la seua tasca de recerca de noves tècniques pedagògiques, la formació professional dels mestres i el seu caràcter obert, pluralista i democràtic.

La nostra presència com a entitat organitzadora junt a d'altres institucions i opcions sindicals comportarà, lògicament, la discussió de punts de mira de vegades diferents, però quan major serà el suport que l'Escola d'Estiu rebrà per tots aquells que s'identifiquen amb la trajectòria que la pròpia Escola d'Estiu ha anat formant-se, amb més incidència podrem caminar cap a l'Escola Pública del País Valencià. Camí també ple d'entrebancs com: — L'inici de l'aplicació de l'Estatut de Centres, aprovat al Congrés, i la discussió d'altres lleis marcaran un caràcter regressiu a l'ensenyament en tots els nivells educatius — La manca d'un Estatut d'Autonomia escaient.

— La previsible publicació d'una ordre ministerial que desenvolupo el Decret de Bilingüisme, en clara contradicció amb les conclusions de l'Escola d'Estiu.

— El futur incert dels ICEs, per la desaparició dels quals hom té fundats temors.

En conseqüència es fa necessària la participació dels treballadors de l'ensenyament en qualsevol possibilitat d'acció col·lectiva que ens ajude a «conquerir un ensenyament públic, gratuït, obligatori, democràtic, no discriminatori per a la dona, en règim de co-educació, científic i crític, pluralista, aconfessional i de qualitat, finançant amb fons públics, gestionat democràticament i adaptat a la realitat social, cultural, històrica i lingüística del País Valencià».

Ismael Blasco

UNA APARENTE PARADOJA

EL PARO UNIVERSITARIO A primera vista seria incomprensible el hecho de que si la escuela tiene como una de sus funciones bàsicas la formación de una fuerza de trabajo cualificada, abunda y aumenta, dia a dia, en cambio, el paro entre los titulades universitarios. Los hechos son ciertos y hay que analizarlos para tratar de encontrar una explicación a esta paradoja: Según càlculos oficiales (los no oficiales son superiores) se espera que haya en Espana unos 150.000 titulados universitarios en paro en 1980. Este paro es especialmente dramàtico en algunas profesiones (Filosofia y Letras, Ciencias de la Información). De otro lado, el número de alumnes en algunas asignaturas alcanza extremos inconcebibles (en primero de Medicina estaban matriculados en Espana tantos alumnos en 1975-76 como en Alemania, Holanda, Inglaterra y Estados Unidos juntos, y el triple que en el Japón). Y, en tercer lugar, las tasas de abandono en los estudiós universitarios son extraordinariamente altas en Espana: así, el 82'9% de los estudiantes que empiezan Ciencias no terminan la carrera, el 59'06% de los de Filosofia y Letras, el 81'64% de los de Escuelas Técnicas Superiores, el 67'37% de los de Derecho, etc.

Este derroche de titulados universitarios —entre los que no terminan sus estudiós y los que los terminan però no encuentran trabajo— contrasta con el hecho de que la Sociedad espanola es una de las que menos titulados tiene por cien mil habitantes entre las europeas. Hay, por consiguiente, en Espana y fuera de Espana un desajuste entre la fuerza de trabajo cualificada formada en las Universidades y las necesidades del mercado.

Estos hechos han producido intentes de solución que nada solucionan («numerus clausus», selectividad, discriminación en suma para las clases menos dotadas económicamente, cuya presencia en la Universidad es ridícula) y ante los cuales los partidos de izquierda se han mostrado un tanto perplejos, por la ausencia de una estratègia clara. Enredados con los acontecimientos mas inmediatos (protestas de alumnos y de padres de alumnos ante el intento de limitar el número de alunos de Medicina, por ejemplo), acaban por adoptar posturas nada acordes con sus ideas o haciendo propuestas demagógicas que no pueden llevarse a efecto en el sistema actual de cosas.

Este despilfarro de titulados universitarios es algo consciente y necesario para el sistema. No hay que olvidar que tal despilfarro de energías naturales y humanas es algo consustancial al capitalismo, como

fruto lógico de la contradicción entre el desarrollo de las fuerzas productivas y la apropiación privada de los medios de producción. Al capitalismo le interesa mantener una demanda superior a la oferta en cada sector de la producción, para que los salarios se mantengan bajos «aunque ello suponga un despilfarro de la producción de fuerza de trabajo, ya que este despilfarro no recae directamente sobre el capital, sinó sobre la totalidad de la formación social» (Fernàndez de Castro).

Este despilfarro —que se da también en el resto de la sociedad: productos superfluos que consumimos incitados por la publicidad, puestos inútiles de «trabajo», destrucción de las fuentes de energia, destrucción de productos para mantener los preciós, etc.— se da frente a carencias muy importantes de la sociedad. Sobran alumnos de medicina en Espana, però no hay ni apariencias de una medicina preventiva, o faltan médicos en los pueblos.

Sobran titulados universitarios, però pagamos 31.000 millones de pesetas (en 1976) en tecnologia extranjera por falta de investigación, etc.

El desajuste entre oferta de mano de obra cualificada y necesidades del mercado es especialmente grave en Espana por unas razones propias: «La realidad de una estructura productiva deficiente, dèbil, ab-

solutamente dependiente de la tecnologia y del capitalismo mundial e imperialista, no competitiva en el mercado internacional, obliga a considerar como improductivo y despilfarrador la mayor parte del trabajo ensefiante que se realiza en los niveles superiores y pone en cuestión seriamente la misma función de la universidad tal como es concebida actualmente» (Fernàndez de Castro).

Este ejército de parados de alto porte que necesita el capitalismo, y que son educados en una universidad convertida en «pàrking» lujoso y fàbrica, en suma, de parados, està compuesto por unas personas que necesariamente se ven frustradas. A mayor preparación, mayor frustración, ya que las expectativas eran mayores: se ha seguido trabajosamente una larga carrera para obtener un determinado «status social», para ganar un determinado sueldo, etc. Naturalmente, este problema afecta, en última instància, mas bien a los alumnos procedentes de las clases sociales menos favorecidas, pues los pertenecientes a sectores económicamente fuertes (la alta burguesía) no tendràn jamàs este problema y el titulo universitario se podrà convertir en un adorno. Estos universitarios frustrades, que en todo caso encontraràn un trabajo menos cualificado y nada ajustado a sus expectativas, son una incògnita sociològica...

Hay, como hemos visto, una «lògica del sistema», que solo puede ser atacada no aceptando el sistema. Según esa lògica, «el mantener a los alumnos estudiando no importa què y durante un período cada vez mas prolongado... forma de almacenamiento de mano de obra potencial/'aparcamiento" para una juventud sin empleo, mecanismo que desde un punto de vista económico es mas barato que el seguro de desempleo, y desde un punto de vista social, menos peligroso y explosivo» (Fernàndez de Castro).

En lo cual coinciden los altos cargos actuales del Ministerio de Educación. Así, el Director General de Ensenanzas Medias, Raúl Vàzquez, declaraba en septiembre del 78: hay que alcanzar en Espana la escolaridad obligatòria hasta los 16 anos, como en los países europees: «Desde un punto de vista estrictamente económico, resulta en las actuales circunstancias mas barato dar un puesto escolar gratuito que un seguro completo de desempleo». El paro juvenil «crea batallones de frustrados y es una de las causas principales del aumento de la delincuencia juvenil y del consumo de droga.

No hay que esperar a que llegue una situación econòmica boyante para emprender esta tarea».

MADRID. 22-23 MARÇ

PLECONFEDERAL D'UCSTE El dissabte 22 de Març ens reunírem 37 membres del Ple (n'hi mancaven alguns) a Madrid. Destacaven entre els punts de l'ordre del dia: les valoracions de les accions sindicals en Privada i Estatal, Pla de treball en tots els sectors, Elecció de nous membres del Secretariat Confederal, Muface i Aprovació del Pressupost Anual d'UCSTE. I. Valoració de l'acció sindical a Privada.

Es va fer respecte de dos punts: a) Vaga de privada, on es va valorar la poca incidència que havia tingut i l'evolució en les accions de privada respecte als darrers anys que contrasta amb l'estatal. Les vagues en privada s'han centrat sempre per la qüestió econòmica al voltant dels Convenis i la lluita per altres aspectes ha quedat un tant oblidada. Per altra part les amenaces, acomiadaments, la manca d'organització del sector... ha fet que de cara a una lluita contra les lleis d'UCD estigués poc participativa. b) ACUERDO-MARCO 18 de Febrer. El procés d'arribar a la signatura s'ha valorat com a negatiu encara que la signatura en sí mateixa havia estat forçada per la postura de la patronal i dels sindicats grocs.

En resum es prengueren els següents acords: — Corroborar la signatura de l'ACUERDO-MARCO donada la situació que travessava el Sector.

— Que les decisions en quant a la marxa en privada es prendran pels òrgans intersectorials però respectant l'autonomia del Sector.

— Posar més interès en el sector en quant a l'organització i d'acord amb la Línia d'Acció Sindical i a la realitat del sector.

— Trencar la dinàmica de treball sindical només de Conveni a Conveni i enfortir el treball de base. Oferir serveis.

— Realitzar el compliment de la Línia d'Acció Sindical al Sector i plantetjar les properes lluites i el terreny del proper conveni.

II. Valoració de l'acció en Estatal. Positiva encara que s'hagués aprovat l'Estatuto de Centros Escolares a les Corts ja que: — S'havia lluitat unitàriament amb un nombre molt significatiu d'ensenyants i intersectorialment (INB, FP i EGB) — S'havia mantingut el principi de Negociació Mixta que el nostre sindicalisme defensa.

— S'havia lliurat un document a la comissió d'Educació del Congrés de Diputats en el qual s'afirmava la nostra postura sindical.

Es va criticar, però, la manca de presència d'altres STEs en vaga i la manca d'organització front a una lluita d'aquest tipus.

En quant a FP i IN6 cal mantenir el potenciament de les assemblees dels treballadors del sector però cal extendre i desenvolupar el nostre treball sindical fortalint el nostre sindicat en aquests sectors.

III. Pla de Treball. Els objectius i feines per al proper període són: 1. Pla d'organització interna: a) Posar en funcionament les Secretaries d'Acció Sindical i Organitza ció-Finances. b) Posar en funcionament els òrgans (Ple i Secretaria) de les Federacions de Sector. c) Potenciar el funcionament intersectorial (Unions) i la realitat dels Sindicats, Federacions i Confederacions. d) Organitzar l'Escola Sindical d'Estiu.

2. Acció Sindical: a) Pla de resistència i acció front a les lleis: — Elboració de model de Reglament de Règim Intern per als Centres.

— Precisar tàctiques a seguir davant els acomiadats.

— Connexions amb APAS i Moviment Ciutadà.

— Acció front a la Llei de Finançament, Llei de la Funció Pública i, on calga, front als Decrets de Bilingüisme.

— Precisar la posició a mantenir enfront de les responsabilitats i òrgans dels Centres. b) Preparar el començament de curs: El problema de les plantilles.

— Connexió amb els organismes Autonòmics i Municipals.

10

— Obrir debat sobre el paper dels esmentats organismes i les relacions dels Sindicats amb ells.

— Apertura de Matrícula en els centres per a tenir les previsions.

— Estabilitat. Oposicions. Jubilació.

— Atur.

— Escolarització. c) Conveni col·lectiu de l'ensenyament privat. d) Eleccions Sindicals en estatal i privada. e) Preparació de I "I de Maig.

En tot cas, es considera prioritari les tasques i objectius referits al Pla d'Organització Interna i Resistència front a les Lleis, l'Estabilitat, Conveni col·lectiu i Eleccions Sindicals.

IV. PRESSUPOST ANUAL DE L'UCSTE. La situació és delicada a causa dels deutes que alguns STEs han contragui amb la Confederació i que es deuran pagar el més aviat possible. Una de les propostes que es replegaren va ser la del STE del País Valencià en el sentit que s'actualitzarà el nombre d'afiliats a UCSTE i es fera el pressupost d'acord amb el nombre real de cotitzants així com donar alternatives d'obtenir ingressos a més de les quotes per poder fer front a totes les despeses i imprevists. Es va aprovar que hi hagués sancions econòmiques per tots els STEs que no paguen a la Unió Confederal i es recorda que aquests no tindran veu ni vot al Ple Confederal si no fan efectius els seus pagaments. Els encarregats de l'economia donaran als STEs un estat real dels comptes a nivell Confederal i un pla de pagaments.

V. ELECCIÓ DE NOUS MEMBRES DEL SECRETARIAT CONFEDERAL DE LA UCSTE Abans de fer l'elecció es va modificar, a proposta del STE-Madrid, el Reglament del Ple Confederal en el sentit que es poden elegir per a candidats per al Secretariat Confederal afiliats no membres del Ple, sempre que foren presentats pels òrgans de cada Sindicat i hi hagués un informe per escrit de cada candidat així com la seua acceptació escrita.

Per a suplir les 7 vacants del Secretariat Confederal es presentaren 10 candidats dels quals varen ser elegits: 1. J. M. López Grima, del STE del País Valencià 35vots 2. Puri Laquet Vandellón. STE-Madrid 35 vots 3. Jesús Membrado. STE-Aragó 28 vots 4. Ismael Hernàndez. STE-Madrid 27 vots 5. Àngela Menéndez. SUATEA (Astúries) 26 vots 6. Pilar Etxaniz STEE-EILAS (Euskadi) 24 vots 7. M."XoséVàzquez. SGTE (Galícia) 22vots VI. MUFACE. De les taules impugnades havíem guanyat a Girona, Mallorca, Eivissa, i hem perdut a Fuerteventura i Lanzarote. El global de vots ha estat: UCSTE: 407. ANPE: 180. FESPE: 0. FETE-UGT: 37. No així queda el resultat de Santander després que s'hagueren impugnat els vots per correu per irregularitats (sobres oberts i sense custòdia) i que coincidien amb vots d'ANPE i que la Junta Electoral Central decideix atorgar a ANPE 395 vots, a UCSTE 7 i FESPE 5. Açò ho considerem com un frau que hem de denunciar i que, a més a més, pot canviar els resultats generals de les eleccions que hem guanyat.

VII. LA TIZA. Els responsables de «La Tiza» demanen als STEs que acomplesquen els compromissos en quant a la revista. Cal subscriure's i vendre, almenys, el 50% de la publicació per tal que no surta amb dèficit.

VIII. INTERNACIONAL: Ajudes al Sàhara. Es proposa fer una replega per les escoles de llibres de text que no siguen d'història (per raons òbvies) junt a les APAs. Nicaragua: Es proposa: — Fer un Dia de Nicaragua amb col·laboració dels Sindicats de classe i Ajuntaments democràtics on es replegarien fons econòmics d'ajut.

— Que cada alumne done un llapis i un quadern amb quadrícula gran.

— Viatge a Nicaragua (del qual ja informarem)

IX.

ESCOLES D'ESTIU. Cada STE ha de participar i impulsar al màxim les Escoles d'Estiu per investigar i renovar-se pedagògicament així com extendre el nostre sindicalisme.

X. ESCOLA SINDICAL D'ASTÚRIES. Està, de moment, a determinar el lloc de l'escola sindical de no poder-se fer a Astúries. Els temes centrals de l'escola podrien ser: 1. Organització Sindical.

2. Preparació Tàctica de Resistència.

XI. SITUACIÓ ALLIBERATS A MADRID. PROPOSTES DE NOUS ALLIBERATS. Hi ha tres alliberats en la Permanent de la UCSTE actualment: Pío Macedo, Juan Zubillaga i Carmen Pino. D'aquests només Pío Macedo pot continuar a la Permanent i Juan Zubillaga ho serà fins que acabe fc! curs. Carmen Pino fins les vacances de Pasqua.

L'única persona que ha estat presentada per a aquesta feina és Pilar Gato, del SGTE (Galícia).

El proper Ple Confederal, abans que acabe el curs, es celebrarà en data fixada pel Secretariat Confederal.

Juan Campos

I.N.B.

APUNTES PARA UNA REFLEXION Una de las tareas que se impuso el Secretariado de la Union Intercomarcal de Valencià al comienzo del curso fue lograr la organización por comarcas de sectores que todavía tenían una estructura organizativa pròpia. Las dificultades que ello implicaba y otros problemas que han surgido a lo largo de todo el curso, que han ocupado el tiempo y el interès de las distintas secretarías, ha impedido que, hasta el momento, se hayan dado pasos efectivos para lograr aquella meta. No obstante, el tema de I.N.B. y F.P. —que son los sectores implicades— està planteado y aquí simplemente intento exponer unos puntos de reflexión sobre el movimiento sindical de I.N.B., unas alternativas, etc., para que este importante sector resuelva sus problemas dentro de la organización general del Sindicato.

El sector de I.N.B. del STE-PV se creo a raíz de las luchas de los PNNS realizadas en el curso 76-77 en torno al grave problema de la estabilidad laboral. La iniciativa de formar un sindicato surgió, bàsicamente, del anàlisis de los ensenantes como trabajadores con una problemàtica laboral específica, como alternativa al corporativisme de las Asociaciones de Agregados y Catedràticos y con una base que se había manifestado altamente combativa: los PNNS. Antes de entrar en la constitución y organización del sector dentro del Sindicato, habría que analizar muy brevemente què características tenia aquella lucha de PNNS, ya que la situación actual todavía deriva, en mucho, de aquella època.

Por sus condiciones laborales particularmente deterioradas, los PNNS adquieren conciencia no solo de su situación, sinó también de su fuerza real en los claustros y ante el M.E. En un primer momento, empiezan a desarrolar movimientos reivindicativos, puramente salariales, inconexos y espontàneos. Mas adelante, poco a poco, se van perfilando como un movimiento asambleario que a lo largo de sus luchas va tomando conciencia de la necesidad de la coordinación, de la representatividad y de la organización estable.

Al mismo tiempo, las reivindicaciones adquieren un mayor contenido político al rechazar la alternativa del funcionariado y exigir de la Administración un contrato laboral como el de cualquier trabajador. Todo este proceso culmina con la huelga de febrero y marzo del 77, a lo largo de la cual los PNNS desarrollan una estructura organizativa de abajo-arriba: representación por centros, a nivel provincial y a nivel estatal. Conviene insistir en el caràcter asambleario y antiburocràtico de las formas organizativas de todo este movimiento. La huelga del 77 termino con el compromiso de estabilidad del M.E. a los PNNS durante cinco anos durante los cuales se convocarían oposiciones restringides al cuerpo de agregadosde I.N.B. Como conclusiones de todo este proceso tendríamos: a) La dificultad en lo sucesivo de relanzar luchas en los INBS al haber abandonado los PNNS —únicos ensenantes que se destaca-

ban por su combatividad, honradez y posturas antirreformistas y unitarias— su postura de oposición a un sistema educativo al aceptar la alternativa del funcionariado. b) El gran avance de la acción sindical que desarrollaron los PNNS que supieron dotarse de todo tipo de organizaciones: coordinadoras, comisiones permanentes, comisiones negociadores, etc., en un momento de espontaneísmo, dispersión y de inexistència o nula implantación en el sector de centrales sindicales. Estos PNNS, gracias a la experiència sindical adquirida a lo largo de la lucha, desempenaràn un papel fundamental en el impulso inicial del Sindicato. c) Todo ello plantaba ya la necesidad de un sindicato que consolidase estàs experiències organizativas y cuyas características — unitario, democràtico, asambleario— se iban perfilando.

Al afïo siguiente, y con una gran incidència en la iniciativa, un núcleo de ensenantes —en su mayoría PNNS o exPNNS, independientes, etc. — , y con el apoyo de algunos partidos, comenzó el proceso de creación del Sindicato en el Colegio de Licenciados. Se hicieron asambleas, se pasaron encuestas por los Institutos y se intento, y se consiguió, disolver las Asociaciones de Agregados y Catedràticos y atraerse a la gente hacia planteamientos sindicales.

Hubo una gran preafiliación, incluso entre gente muy poco concienzada a nivel político y sindical.

Sin embargo, cuando desapareció la eufòria de las últimas luchas, cuando pràcticamente desaparecieron los PNNS, cuando el PCE opto por el abandono del Sindicato, cuando se vio la imposibilidad del asamblearismo por la nula participación de la base, cuando muchos preafiliados se lo pensaren mejor y abandonaren, etc., el Sindicato en INB quedo configurado por una base generalmente nacionalista y dispuesta a potenciar los aspectes mas progresistas de cualquier lucha —sobre todo en la Ensenanza — , anticorporativistas, etc.

Conclusiones de esta etapa: a) Aunque se tomaron los estatutos de E.G.B. como modelo y se enfoco hacia la federación en breve plazo, el origen del Sindicato en I.N.B. se constituye como solo del sector. Y este planteamiento sectorial todavía hoy no ha desaparecido, siendo, posiblemente, este sectorialismo su mas grave problema. b) La historia reivindicativa del I.N.B. nos dice que -salvo en las últimas luchas de este afïo— no se ha participado con otros sectores de la Ensenanza, ni con los padres —con los que se han tenido seriós problemas—, ni con los barrios, ni, incluso, con el alumnado. c) Ni se discute ni se participa lo suficiente en acciones que no sean sectoriales.

Actualmente, el Sindicato cuenta con unos 200 afiliades. De estos, un núcleo bastante reducido —20 ó 25—, preocupades por la calidad de la Ensenanza, nacionalistas y con experiència política y sindical, son los que llevan adelante el sector. Los demàs, con planteamientos basistas, en el fondo antisindicales, llevan una postura de pasotismo y de inhibición en cuanto a participar en la dirección y de impulsar el Sindicato. Se limitan a reunirse — algunos — en los Centros, discutir problemas... Todo ello se manifiesta en la dificultad de encontrar representantes sindicales, formar la permanente y, naturalmente, en una falta de dirección que sepa lo que opina la base.

Con esta situación, la última huelga convocada por UCSTE a nivel estatal era una prueba de fuego para el sector. Y hay que decir que la respuesta de los afiliados en Valencià — pese a la situación enormemente adversa a la huelga en los Centros— ha sido muy satisfactòria: se hizo un frente común con otros sectores; se participo en los Centros, en la Coordinadora, en el Comitè de Huelga..., y, sobre todo, creo que el sector ha quedado mucho mas cohesionado al abandonar algunos afiliados con posturas ajenas a la línea sindical planteada por el Sindicato.

Organizativamente el sector se estructura en tres organismes claramente diferenciades: a) El núcleo sindical en los Centros, de donde sale un representante por cada diez afiliados o fracción. b) La Asamblea de representantes de centro. Generalmente se reúne una vez por semana, es el màximo organisme en la dirección del sector y seria un organismo paralelo al Consell intercomarcal. c) La Permanente. Seis miembros elegides en la Asamblea de

11

representantes. Se reúne también cada semana y seria paralela al Secretariado de la Union Intercomarcal.

No existe organizativamente casi nada a nivel comarcal, debido fundamentalmente a la concentración de Institutos en Valencià y también debido a que el 90% de los representantes vive en Valencià o pueblos cercanos.

Pienso que, sindicalmente, es necesario normalizar la organización comarcal del sector. Para ello es imprescindible: 1." Que toda la base de afiliades del Sindicato asuma la necesidad de superar, de una vez por todas, el secotrialismo y de tener reuniones conjuntas, donde se analicen los problemas generales de la Ensenanza y los problemas específicos de cada sector. Si todos estamos por una escuela pública y un cuerpo único de ensenantes, empecemos nosotros mismos por hacerlo realidad.

2.° Tener una reunión conjunta los representantes comarcales con la Asamblea de I.N.B. para solucionar una sèrie de problemas — llamémoslos «técnicos»— de fàcil solución (horario de las reuniones, orden del dia, concentración de afiliados de I.N.B. en Valencià ciudad, etc., etc.,).

GONZALO A.

FORMACIÓN PROFESIONAL

ANTEELFUTURO De la situación de marginación en la que, hasta ahora, se encontraba la Formación Profesional, salta últimamente a un plano importante en los medios de información. La F.P. engloba a mas de 400.000 alumnos y su problemàtica no puede estar oculta y disfrazada por mas tiempo.

Por un lado, al ser una ensenanza con un tipo de estructura que se aproxima sobre todo a la graduación profesional, gremial (Oficialía, Maestría), encuentran los alumnos una fuerte desvinculación con lo que podríamos llamar la estructura normalizada de ensenanzas medias, que permitirían una mayor reversibilidad en la situación estudiantil del alumnado. Dicho sea de paso, que la matrícula de F.P. se encuentra en una gran mayoría cubierta por alumnos desechados social e intelectualmente de la E.G.B. El reconocimiento en el mundo laboral de las titulaciones expedidas es bajo y la función primordial, pues, de la F.P. consiste en la mitigación del «paro juvenil», acaparando a un amplio sector de jóvenes que no pudieron, por motivos económicos o culturales, acceder al BUP. A esta situación en la que resultaria excesivamente largo abundar se une, por otro lado, la situación del profesorado. Los profesores que imparten la F.P. pertenecen al cuerpo de Maestría Industrial, en calidad de contratados, interinos y numeraries. En éste se contemplan diferentes titulaciones para las àreas que se imparten (Maestros de taller, Ingenieros técnicos y Licenciados), con diferente retribución en el caso de la primera categoria citada y las dos últimas. La política de un tratamiento diferenciado, tanto a nivel economico como de consideración social a cada uno de estos estamentos, ha generado lógicamente una conciencia competitiva y antiunitaria (Profesores de Pràcticas), por un lado, y Protesores de Teoria, por otro lado.

La labor de los Sindicatos como posibles promotores de un movimiento unitario ha dejado mucho que desear y las «fuerzas políticas» han sometido a la F.P. a un sistemàtico olvido, tanto a la hora de las reivindicaciones como a la hora de aportar criterios para un anàlisis ideológico de estàs.

Pese a existir las ensenanzas de F.P. tal comoseestructurabaen la EGB, todavia no existe el cuerpo de profesores de F.P., convocàndose hasta la fecha oposiciones al cuerpo de profesores y maestros de taller y Maestría Industrial. La LGE preveia la creación del cuerpo de catedràticos y agregados de F.P. antes de finales del 80, plazo en que los profesores numeraries de Maestría Industrial se integrarían definitivamente en el nuevo cuerpo. Al pasar de una

12

categoria única de profesores numeraries a agregados, o catedràticos de F.P., se engrosa més el conflicte existente entre los sectores: ^Quiénes seran los catedràticos? A esto se unen las airadas protestas de bachillerato, para los que no se puede acceder a una càtedra con una titulación universitària de grado medio. Todas las alternatives propuestas acerca de la integración formuladas desde las asociaciones y grupos tienen un caràcter sectario, todos pretenden arrimar el ascua a su sardina y el papel de las asambleas y coordinadores, que tuvo su protagonismo en las luchas del 77-78, ha ido minàndose por la división existente.

La mencionada Integración tiene, parece ser, mas largo alcance en los planes de la UCD: se pretende caminar hacia la Formación del tronco común del bachillerato, unificando parte de éste y la F.P. El proyecto no està perfilado todavia, por lo que su valoración y su evaluación resulta imposible, però ya va creando múltiples ansiedades en los sectores de F.P., que ven en ello un peligro a su situación docente, puesto que se sometería a revisión el tema de las titulaciones, coeficiente, etc.

Las ensenanzas de F.P. son las que han presentado hasta la fecha menos grado de especialización en cuanto a educación se refiere, dàndose en los docentes mayor índice de pluriempleo entre los ensenantes. Su abandono por parte de los sectores políticos y sindicales, así como por el M.E.C. ha contribuido a ello de forma notable. Por todo ello, los ensenantes conscientes de F.P. pedimos una mayor atención que la que hasta el momento se le ha concedido en el plano de la educación general. Las magnitudes de escolarización, màxime tratàndose en su mayoría de la futura clase trabajadora, loaconsejan.

Pepe Ruvira

íelex La negociació del conveni provincial d'hostaleria de València, iniciada en febrer, fou trencada el 5 de Març per abandó de la patronal. Les centrals sindicals CC.OO., UGT, USO i CNT convocaren, a rengló seguit, vaga a partir del dia 14. Davant la proximitat de les falles, el Delegat de Treball convocà la part social i la part empresarial. El punt més conflictiu fou el de les hores extres i el salari dels dies de festa, pel fet que el treballador tindria obligació de fer-les quan l'empresa ho estime convenient. De nou es trenquen les converses el dia 13. Es va iniciar la vaga que, segons fonts sindicals, va tenir una incidència del 80% dels establiments amb personal assalariat. Hi hagué escamots i foren detingudes 14 persones. Després de dues jornades, la patronal y UGT signaren el conveni. La vaga fou desconvocada. El jutjat d'Instrucció ha començat a citar membres dels escamots, dictant acte de processament contra dos treballadors del Sindicat Unitari.

Continua a Altos Hornos la situació de conflicte per la negociació del conveni. Davant la convocatòria de vaga pel comitè d'empresa, amb majoria de membres de CC.OO., es convocà un referèndum per UGT, per veure si els treballadors acceptaven l'oferta de la patronal. La nota característica fou un gran absentisme envers el referèndum que comptà, a més a més, amb tota mena de facilitats per part de l'empresa. A l'hora de redactar la present, el conflicte continua i els treballadors han demanat la intervenció mediadora del Consell del País Valencià.

El conveni provincial del metall d'Alacant ha estat signat entre la patronal i CC.OO i UGT. Aquest conveni, que afecta a 22.000 treballadors i 3.000 empreses, té una vigència de dos anys i contempla entre altres: augment salarial del 16'5% sobre els salaris reals, jornada setmanai rte 42 hores per al primer any i 41 hores per al segon. La revisió salarial i els drets sindicals s'ajusten a l'acord-marc interconfederal. Tanmateix recull altres millores envers l'increment de la percepció econòmica per jubilació anticipada, incapacitat laboral transitòria i accident de treball.

La patronal i les centrals UGT i USO han signat el conveni estatal del calcer. CC.OO, present a les negociacions, no l'ha signat per considerar-lo perjudicial per als interessos dels treballadors i ha convocat assemblees a ies províncies per pressionar la renegociació. Afecta aquest conveni a més de 80.000 treballadors i és dintre de l'acord-marc interconfederal. En les empreses de fins a 250 treballadors es concediran 20 hores acumulables per a delegats de personal i comitè d'empresa.

La patronal Anave i les centrals UGT i USO han signat el tercer conveni general de la marina mercant dintre de l'acord marc interconfederal. El «Sindicato Libre de la Marina Mercante», majoritari en el sector, no l'ha firmat i denuncia que la patronal no havia complit part dels acords signats al segon conveni i que posava condicions inacceptables per negociar.

Després de convocar diverses vagues i davant l'actitud de la patronal, optà per negociar convenis empresa per empresa. El SLMM ha anunciat que tractarà de fer paper mullat el conveni signat.

Al barri de Sant Isidre (València), en les obres de conducció d'aigües, es va produir un corriment de terres que ocasionà la mort de tres obrers. Altres resultaren ferits. Les centrals sindicals han denunciat que no hi existia cap tipus de mesures de seguretat i demanen que es determinen les responsabilitats dels culpables i que s'acomplesca la legislació en matèria de seguretat.

El dia 28 de Març es celebrà a València una reunió entre els partits polítics presents a l'Ajuntament i representants del Patronat Municipal de Guarderies. Els treballadors de les guarderies emplacen l'Ajuntament per al pagament de les subvencions pendents des de primers d'any i demanen que es legalitzen els Estatuts del Patronat.

Els treballadors de FICIA i el CEPEX d'Elda han realitzat una tancada de nou dies protestant pel possible trasllat del certamen d'Elda i per l'anunciada fira del calcer a Madrid, al mes de abril. Partits, sindicats i d'altres organitzacions han manifestat la seua solidaritat amb les peticions dels treballadors.

El dia 27 de Marc es celebrà a Va.°ncia una manifestació dels treballadors de metal·lúrgia en defensa de les seues reivindicacions en la negociació dels convenis.

Amb rnotiu del Dia Internacional de la Dona Treballadora es realitzaren manifestacions en defensa del treball per a la dona, denunciant l'atur que l'afecta.

Segons fonts de l'Administració, l'índex de preus al consum ha experimentat un augment dei 2% en el mes de gener.

A primers de Marc es va reunir el Consell Confederal de CC.OO. del País Valencià. Es criticà l'actuació de l'Administració en l'actual procés de negociació col·lectiva, que homologa il·legalment convenis suDscnts per representacions minoritàries dels treballadors afectats. S'aprovà la convocatòria del II Congrés de CC.OO del País Valencià per als dies 5 i 6 de Juliol.

També s'ha celebrat als locals de l'AISS el Congrés Extraordinari de la unió provincial de València d'UGT. Treballaren les ponències de Congrés que es farà a Madrid a primers d'abril i es van elegir els delegats.

El conflicte del sector tèxtil de Crevillent, després de més de 6 setmanes de vaga ha acabat amb laudo. En els darrers dies hi hagué un ferit arran de la intervenció dels escamots feixistes de Fuerza Nueva del Trabajo.

Ismael

QUADERNS DELS TREBALLADORS DE L'ENSENYAMENT DEL PAÍS VALENCIÀ Director: Jaume Munoz CONSELL DE REDACCIÓ: Ismael Blasco, Paco Moreno, Ximo Drena, Ezequiel Castellano, Pedró Olivares, Ricard Timon, Pere-Josep Martínez, Melchor Botella, Empar Aloi.

CORRESPONSALS COMARCALS: PLANA DE CASTELLÓ Ofelia Soler IMomdedeu BAIX MAESTRAT Paqui Monfort PLANA ALTA Elisa Roig Tomàs PLANA BAIXA José Manuel Segarra Comas ALTPALANCIA Pilar Flor CAMP DE TÚRIA y LOS SERRANOS Paco Pinazo y Àngels Valera PLANA DE UTIEL Andrés Martínez Villagrosa CAMP DE MORVEDRE Manolo Civera Gómez L'HORTA Àngel Sorni Montolio LA RIBERA Maria Salud Machi VALL D'ALBAIDA Miguel Molla Egea y Consol Rico LA SAFOR Jaume Borràs L'ALCOIÀ y EL COMTAT José Antonio Castelló y Santiago Jordà MARINA ALTA Carles Mulet Grimalt MARINA BAIXA José-Vicente Cerdà Cerdà L'ALACANTÍ José Maria Lucas Ranz VINALOPÓ MITJÀ Miguel Iborra Garcia BAIX VINALOPÓ Juan Alberti Cadenas AL VINALOPÓ Rafael Martínez Cuartero VEGABAJA Pepe Gonzàlez Box DISSENY: Jarque IL·LUSTRACIONS: Roig REDACCIÓ, ADMINISTRACIÓ I PUBLICITAT: Gascó Oliag, 8-A, 10 Telèfon: 361 52 16 VALÈNCIA

Dipòsit Legal: V. 1.087 - 1980 IMPRIMEIX:

Costa y Borràs, 13. Tel.: 3776658 EDITA:

SINDICAT DE TREBALLADORS DE L'ENSENYAMENT DEL PAÍS VALENCIÀ

13

CORRES' PONSALS VALLD y ALBAIDA ESTATGE D'ESTUDI DEL MEDI El dissabte dia vint-i-nou i el diumenge dia trenta de març es va realitzar a Ontinyent, i com a taller l'ermita de Santa Anna, l'estatge d'estudi del medi organitzat pel S.T.E. del País Valencià, amb la col·laboració del Moviment Cooperatiu d'Escola Popular.

L'assistència, una trentena de persones, fou la idònia per assumir els objectius proposats: l'ensenyament a partir de la realitat que ens envolta ha de ser la base de la nostra alternativa a l'Escola actual.

El temps de treball fou distribuit en tres sessions: la primera, de contacte directe amb el medi, l'empràrem per recollir material; la segona fou dedicada a l'elaboració del material arreplegat, tant a nivell programàtic com didàctic; i ia tercera sessió fou la posada en comú. Els assistents treballaren de debò en tres grups paral·lels: llenguatge, socials i naturals. L'esforç, com hem dit, fou notable i els resultats diferents, però sempre alentadors per continuar aprofundint i per acumular experiències. Els assistentes dispondran d'un «dossier» resum del treball realitzat per cadascun dels grups: de llenguatge, la proposta d'una metodologia general de treball sobre el folklore lingüístic; de ciències, consideracions per a l'estudi de la naturalesa, i de socials programes i possibilitats d'acometre la història d'allò més immediat a l'alumna/e. Molt important és les ganes manifestades de tornar-nos a trobar, per a la qual cosa tres dels assistents quedaren en coordinar i preparar el pròxim estatge, que puntualment anunciarem.

Tinguérem també temps d'esbarjo i com

14

sempre sabérem traure-li el màxim producte. El dissabte a la nit poguérem apreciar encara més el ric patrimoni cultural d'Ontinyent: costums i cançons d'antigor, tratge típic i danses... Ho sabérem amanir amb mistela i coca, i ho digerírem gmb jocs i bromes a doll.

I com que encara en volíem més, en dinar el diumenge va haver empastrament amb pastissos i dutxa de xampany. És a dir, tot va acabar molt dolç.

CAMP DE MORVEDRE IGUALICOQUECON ELABUELICO Potser un dia tindrem més temps per analitzar detingudament com ensenyem en les diferents subcomarques, pobles i escoles del Camp de Morvedre. Ben segur que hi trobarem un ample ventall de modalitats.

No es tracta, amb la nostra afirmació, de prejutjar cap company, simplement és una deducció que cau pel seu propi pes, si observem la radiografia sòcio-econòmica de la comarca. Les zones rurals: la Baronia, Les Valls i Canet mantenen, com la resta de les institucions de cadascun dels pobles, el ritme tranquil i coordinat de la naturalesa.

Pel contrari, les zones urbanes: Sagunt: Ciutat i Port, responen a l'agitació fabril del món, diguem-ne, modern, o «rauxós».

Sembla que allà mai no passa res i que ací no deixa de passar. Al Port l'ambient d'esquerres fa de l'Escola un fonendoscopi que evita entrebancs a pares i mestres. A Ciutat és una altra qüestió: l'ambient conservador de l'antiga vila ha quallat un magisteri on predomina la dreta. De forma que, als centres on aflora l'esquerra o quelcom de progressista, la dreta intenta fagocitar-s'ho. En aquest context volem contar-vos els darrers esdeveniments. ocorreguts al C.N. Villar Palasí entre la progressista junta de pares d'alumnes i els mestres reaccionaris.

Als ulls del cronista, l'actual junta és adjectivada progressista perquè intenta participar-hi activament en el procés d'educació de llurs fills, proposant al professorat llurs idees i denunciant les que consideren errònies. Així arribem al primer afer que considerem d'interès: La junta de pares ha captat que hi ha professors al centre que en acabar l'horari escolar se'n van a la seua 'acadèmia'; que s'ompli, en gran part, amb llurs propis alumnes. Evidentment, el que

recriminen els pares no és que si treballen o deixen de treballar, si guanyen més o menys, els mestres qüestionats. El fons de la qüestió estreba en que la dinàmica de la classe, el «nivell» i «l'èxit escolar» depenen d'una activitat aliena a l'Escola, produint efectes negatius en els alumnes que no assisteixen al repàs, fomentant la competivitat, emboirant l'evolució de l'Escola pública vers una major qualitat de l'ensenyament i d'alguna manera fent impracticable l'Escola gratuïta. Potser el més important siga la manca de consciència dels pares que, com el peix que es mossega la cua, els hi porten llurs fills. Per suposat, com es pot deduir del que hem dit, qui produeix això és un sistema educatiu basat en «l'èxit» sobre tots els altres i un sentit molt parcial de les possibilitats de l'home.

L'altre afer d'importància, al nostre entendre, és el provocat per les darreres disposiciones educatives del govern dretà i reaccionari de la U (unió) C (per al centralisme) D (de la seua democràcia). Concretament, ens referim a allò que feren de la formació religiosa. Efectivament, d'una situació desprestigiada pedagògicament de l'ensenyament oficial de la Religió Catòlica a l'Escola durant el franquisme, s'ha passat altra volta, com si haguéssem sofert un colp d'estat en aquest sentit, a la discriminació religiosa. Ja en parlarem, del trasvassament dels xiquets els pares dels quals consideren, bé per qüestions ideològiques o pedagògiques, que l'ensenyament religiós és competència dels pares o d'institucions especials. Ací, ara, la qüestió està en que al centre esmentat es resa abans de dinar, és a dir, al menjador. I no és que la cosa s'ha tingut en compte perquè tots puguen quedar satisfets (si és que hi cap persona que ho sollicite), com podria ser demanar uns minuts de silenci per relaxar-se, pensar, resar... simplement es resa. I com que qui vol resa i qui no vol no resa —argüeixen els que fan resar, ací no s'obliga a ningú. Doncs bé, els fills dels pares que ho han denunciat són trets o han estat trets perquè la resta rese. Què importa la constitució? No us sembla que això és la filosofia del govern d'U.C.D.: Anar fent, anar fent fer a la gent el que és millor per a les classes socials en el poder. I si tenen queixes que les manifesten, per això estem en la democràcia.

La solució cau pel seu propi pes: les queixes individuals no porten enlloc, el passar menys. Com ve a dir un dels pares del centre en qüestió: Després no ens queixem.

MANUEL CIVERA I GÓMEZ

L'HORTA

ALCOIÀ-COMTAT

La vida sindical en la comarca de L'Horta sigue. Tras un curso de los mas problemàticos en el tema educativo ha llegado el momento de la calma y de la reflexión. Reflexión que debería ser colectiva y que, la verdad sea dicha, ofrece muchas dificultades, debido al abstencionisme cada vez mas alarmante, però que a pesar de todo se intenta conseguir.

En la comarca Horta Nord A, nos hemos propuesto mantener el trabajo sindical y en la última asamblea comarcal, con la asistencia de la mayor parte de los pueblos de la comarca (Benimamet, Bétera, Burjassot, Montcada, Godella, Paterna y Massarrojos), elaboramos un CALENDARIO COMARCAL, con los temas que consideramos mas acuciantes.

Este es el calendario de trabajo que hemos votado los asistentes a dicha asamblea y que vamos a intentar llevar a cabo lo més seriamente posible: Dia 16 de abril, a las 5 y 1/2 h. en Montcada.

C.N. Vicente Trenco.

Orden del dia: Reorganización Comarcal.

Cicló preparatorio.

Dia 14 de mayo, a las 5 y 1 /2 h. en Massarrojos. Colegio Nacional.

Orden del dia: Valencià a l'escola.

— Experiencias pràcticas.

— Estudiós.

— Situación global comarcal.

Dia 10 de junio, a las 7 h. en Benimàmet. C.N. Elías Tormo.

Orden del dia: El Consejo Escolar (junto con padres).

Como veis cada una de las Asambleas Comarcales viene centrada en una tema único, que en estos momentos son los que mas nos mueven.

La metodologia de trabajo varia según el tema, ya que, por ejemplo, el cicló preparatorio, viene funcionando a nivel de afiliados y no afiliados, durante todo el curso escolar y lógicamente serà este grupo el que lleve el mayor peso del trabajo; sin embargo el tema del Consell Escolar va a ser tratado a nivel Comarcal junto con los padres mas ínteresados en el tema. La idea es poner YA los principies de la Gestión Democràtica de los Centros Escolares en marcha. El camino a seguir tiene dos niveles. El primera seria a nivel de Centro, donde nuestros afiliados, junto con los padres, van entrando en tema, si no han entrado ya, puesto que las continuas movilizaciones de este ano si de algo han servido han sido de concienciación social. Y otro segundo nivel que seria a nivel Comarcal, donde todos, padres y maestros, intercambiartamos nuestras experiencias, con el fin de dar solidez al proyecto.

Esto es lo que hay en la comarca Horta NordAlta.

Por las referencias que tiene el corresponsal de las otras subcomarcas el trabajo sindical en L'Horta Nord Baixa y en especial en Valencià Ciudad està semiparalizado. Tienen grandes dificultades en cuanto al trabajo y la asistencia a las Asambleas Comarcales es tan mínima que es imposible comenzar un trabajo en serio. Lo que no impide que sí exista un trabajo sindical en cada centro de trabajo.

Comunicar también que ha habido sanciones, Montcada, Puebla de Farnals, por la huelga del 21 de noviembre. Al parecer una nota de la Delegación a las Cajas de Ahorros, ha hecho que estàs retengan un dia de haberes del salario global del mes. El S.T.E.-P.V. ha tornado medidas ante la previsible ilegalidad de dichas retenciones y el asunto està en marcha. Que se solucione pronto. Àngel Sorni

CONSELL MUNICIPAL DE LA JOVENTUT D'ALCOI. L'Ajuntament ha cridat a tots els grups jovenívols d'Alcoi per tal que tots junts aproven els estatuts pels quals es regiran aquests grups. Desprès de diverses reunions, les entitats jovenívoles s'han decantat per la negativa a la firma d'aquests estatuts, car consideren de primera necessitat que es constituesca el Règim Intern primer í desprès els estatuts.

D'una d'aquestes reunions ha eixit una comissió jovenívola que elaborarà una proposta de Règim Intern pera l'aprovació de les joventuts alcoianes, i al cap d'uns mesos s'hi presentarà. Una vegada aprovada, es firmaran els estatuts i després es passarà al Ple de l'Ajuntament. Donada la conformitat, es passarà a la legalització pel Govern Civil Provincial.

Alcoi, amb aquesta organització, vol ser la capdavantera, per això s'està donant pressa, crec que massa.

Des de fa ja un cert temps, a l'Institut d'Alcoi es vénen donant classes de valencià per a aquells estudiants de B.U.P. que voluntàriament ho desitgen després de les classes.

Un centre més que s'uneix a altres d'E.G.B., que conforme poden van ensenyant la nostra llengua i cultura

Santiago Jordà

LA RIBERA LA MANIFESTACIÓ SOL·LICITADA PER LES AA PP D'ALGEMESÍ PER AL 29 DE MARÇ, NOVAMENT REBUTJADA. La UCD no en té prou amb aprovar la Llei de Finançament i Estatut de Centre, sinó que dificulta qualsevol manifestació referent a aquestes qüestions. Per dues vegades ha estat rebutjada la sol·licitud de manifestació feta per l'Associació de Pares del Col·legi estatal Ribalta d'Algemesí.

Les darreres raons donades foren que la petició no havia entrat a Govern Civil en la dada prevista segons la Llei (hi ha un rebut de correus amb la data d'entrada de la sol·licitud que desmenteix aquestes raons). És clar que el Govern de la U.C.D. vol que l'escola funcione com abans, és a dir, que tot allò que ens afecta, tant a mestres, pares i alumnes, vinga programat des de dalt. ^Amb la dictadura no es feia així? i,On és la democràcia?

La Constitució en l'article 20.1 diu: «Es reconeix el dret a expressar i difondre lliurement els pensaments i opinions mitjançant la paraula o qualsevol altre mitjà de reproducció».

Cal dir que els pares estan adonant-se'n que la U.C.D. no està defesant els seus interessos i no vol una escola al servei del poble. Els pares, però, tornaran a demanar el dret a expressar la seua opinió referent a l'Estatut de Centre i la Llei de Finançament.

FALLES ALS COL·LEGIS ESTATALS. Durant les passades festes, els xiquets i xiquetes dels col·legis estatals van fer les «seues falles». Algunes d'elles plenes d'espontaneïtat i sense cap tema central, sols la il·lusió de fer ninots i cremar-los, com les del col·legi Salvador Andrés, d'Algemesi.

Altres, com les dels col·legis F.F., d'Alzira, i Salas Pombo, d'Almusafes, foren unes falles molt creatives i arrelades al medi. En elles quedà reflexada la problemàtica que els xiquets i xiquetes havien estat vivint al voltant de l'Estatut de Centres, les subvencions a l'escola privada, i així mateix, les diferències que existeixen entre les condicions materials dels edificis escolars estatals i els de la privada.

Potser és aquest un dels camins vàlids perquè les falles tornen a ser unes festes autènticament populars, on thotom puga participar, expressant lliurement la realitat que ell viu sense cap tipus de manipulació.

Endavant amb aquestos mitjans d'expressió i que, a més a més, els alumnes i mestres aporten la seua creativitat i crítica a tot allò que ells viuen dins i fora de l'escola.

SECRETARIAT DE LA RIBERA. El Secretariat de la Ribera, en la darrera reunió celebrada a la comarca, tractà diversos temes referents a les distintes secretaries. Cal destacar el que fa menció a la Secretaria d'Informació i la importància d'aquesta tasca. Els acords en açò foren: — Portar endavant un butlletí informatiu per a garantir la informació a tota la comarca.

— Fer perquè la informació aplegue el més aviat possible als afiliats i afiliades.

PSICOMOTRICIDAD, COMUNICACION, RELACION. Sobre la necesidad de Psicomotricidad en la escuela, traemos hoy a las pàginas de «All i Oli» la experiència y opinión de Nieves Dios, profesora de Psicomotricidad, que ha realizado un cursillo en Algemesí, organizado por el Ayuntamiento con la colaboración de Extensión Agrària i del I.C.E., con asistencia de mas de 30 personas.

«En Algemesí hemos vívida la Psicomotricidad y hemos hablado de e/la. La Psicomotricidad, es una pa/abra que la oimos cuando un nifio tiene dificultades en sus movimientos. Durante estàs dos semanas que he estado en contacte con los prolesores y prolesoras, hemos llegado a la conclusión que la Psicomotrocidad es ensenarle a nuestro cuerpo, TODAS LAS CAPACIDADES DE MOVIMIENTO SENTIMIENTO, RELACION CON LOS DEM AS Y CON EL MUNDO QUE NOS RODEA. Nuestro cuerpo, que de no usarlo y no usarlo ò/en, lo tenemos coartado, inhibido, con miedo a hablar, miedo al gesto, miedo al ridículo... etc. Todo lo anteriormente dicho, se ha reflejado en el grupo de trabajo de Algemesí. Al principio existia la lògica inhibición de expresarse mediante el cuerpo, però a medida que avanzaba el cursi/lo esta inhibición fue superada y aprendimos a perder el miedo al ridículo. a estab/ecer otro tipo de relación.

Quizàs este grupo ha sido uno de los mejores que he tenido en varios anos de trabajo, ya que estos profesionales Ínteresados en el proceso educativo, se han entregado por completo al trabajo y han valórado la necesidad de la Psicomotricidad en la escuela y las ímplicaciones que tiene sobre el trabajo en equipo.

En esta línea, la necesidad de la Psicomotricidad en Pre-escolar y E.G.B. es evidente. Esta le darà al nifio mas seguridad en la expresión, le harà més hàbil para cualquier trabajo. En uno de los aspectos donde més se nota la falta de un buen conocimiento de propio cuerpo, es en el aprendizaje de la lectura. Al nino se le obliga a leer en una edad en la que lodavía no ha madurado para ello. Precisamente la lectura es un proceso que se ha de iniciar cuando se maneja bien la presentación del espacio y esto solo se logra cuando se tiene un buen conocimiento del cuerpo.

La Ley General de Educación, tiene previsió induir la Psicomotricidad en los programas educatives, però hoy por hoy se sigue marginando esta actividad a un puesto secundario o de relleno dentro de los programas educat/vos».

NIEVES DIOS IBANEZ ADHESIÓ A L'ALCALDE D'ALGEMESI. Davant de la campanya d'enfrontament, manca de respecte al nostre poble i al confusionisme que estan portant els regidors de la U.C.D. al poble d'Algemesí per mitjà de notes a la premsa on es terqiversa la veritat, els sotasignants manifestem la nostra repulsa a aquestos fets i ens solidaritzem amb la decisió presa per l'Alcalde al darrer plenari celebrat el dijous 27 de Març.

Signen: Afiliades i Afiliats al S.T.E.P.V.

15

EL MAESTRO MIRANDO HACIA DENTRO

SALVADOR PEIRÓ Salvador Peiró, mestre d'escola, llicenciat en alguna cosa, i frustrat aspirant a inspector Tècnic d'EGB, és Director General en la Conselleria d'Educació en l'Entel·lèquia preautonòmica del País Valencià.

Possiblement mai no sabrem amb certesa si aquest personatge constitueix una prova de la poca serietat amb què la UCD es pren el Consell, o és un símptoma d'un partit que es manté amb agulles i que no compta amb més recursos personals que els grans, els mitjans i els petits escaladors. En qualsevol cas. Salvador Peiró és un «bon xic» d'aqueixos que s'apunten d'interventors al referèndum andalús proclamant la unitat de destí en el 143, possiblement després d'haver-se embadalit sentint coses com que «actos de servicio como estos són losqueforjan una carrera política» (1).

Model típic de persona que pensa que l'hàbit fa el monjo, o el que és el mateix, que un Director General sap per ciència infusa tot el que hauria de saber un Director general, ha fet que molts naguéssem de sentir això que s'anomena «vergonya aliena» a causa que ell no semblava tenir la pròpia. Recordarem per exemple l'Estatge de l'ensenyament de la Llengua a Gandia, en el que de sobte ens amollà com a objectiu de la Conselleria «la consecució d'una diglòssia per a tots». I la gent hagué d'explicar-li què era la diglòssia. Però ell continuà xerrant, i la gent va haver de sentir coses com que «ací no estem per fer política ni filologia», barrejades amb alardes tan autonomistes com «des de Madrid diran el que la Comissió Mixta té que fer», a més d'altres que evidenciaven el seu desconeixement del Pla Experimental. En eixir de l'estatge, el Director General en sabia més de la seua incumbència que quan havia entrat.

I quan encara no t'has recuperat del sobressalt va i te'l trobes en una taula redona defensant l'Estatut de Centres sense conèixer les esmenes de la pròpia UCD: «eso yo no lo tengo» i la gent li ho ha d'explicar i li ha de dir que la seua teoria sobre l'elecció dels directors és molt interessant però que no és la que hi ha a l'Estatut, que ha llegit malament.

En la berbena preautonòmica de la UCD hi ha tres coses que «deslumbren» més que el sol: la falta de competències, les incompetències que es justifiquen darrere d'eixa manca de competències i les persones especialment incompetents que es manifesten espontàniament.

JOAN CORVALL

(1) Paraules d'un diputat per Múrcia llegides a la premsa.

16

A tots ens han fet estudiar un poc la vida i obra de D. Andrés Manjón; i a aquells que estudiaren a les Normals per allà pels quaranta o cincuanta, ben segur que també aquests llibrets del Manjón: EL MAESTRO MIRANDO HACIA DENTRO i EL MAESTRO MIRANDO HACIA FUERA O DE DENTRO A FUERA, serien els llibres de text per excel·lència, la Bíblia del futur mestre. O no? Aquests són uns llibres perfectament adequats a l'època en què varen sortir a la llum: la postguerra. Són els llibres que calia per a redimir als mestres que havien quedat després de la gran «porga». Tal volta, per açò mateix s'encarregà l'Editorial Redenció de publicar els tres volums del Manjón. És normal que els prelados de Santiago de Compostela parlaren de la intenció de gravar amb lletres d'or les paraules de Manjón; és coherent que l'Arquebisbe de Granada Agustín Parrado II done el títol de paidólogo de cuerpo entero: s'ho mereixia l'home. No debades fou Manjón un dels que més lluità al seu temps contra les noves tendències pedagògiques que reclamaven una escola no doctrinària. La defensa que tot al llarg i a l'ample de la seua obra fa Manjón de l'escola confessional i adoctrinadora, li valgueren el total suport de la Institució eclessial d'aleshores. És el mateix arquebisbe, Agustín Parrado, qui prologa els llibres.

Clarivident, aquest prologuista, sap molt bé la importància de dominar l'escola per a poder després dominar-ho tot. Aquest home parlaria avui de «Libertat de Enseanza?» Què hi deien aleshores els que ara armen tant de soroll amb tot això de la «Libertat de Ensenanza»? Mireu què deia aleshores (1945) l'Arquebisbe prologuista: MANJÓN, REPRESENTANTS MODERNO DE LA PEDAGOGIA CATÒLICA, TIPICAMENTE ESPANOLA, Y GONFALONIERO DE MAESTROS Y EDUCADORES EN ESTA HORA DE VUELTA A NUESTRA ESCUELA CLASICA. Por una sèrie de circunstancias providenciales y dichosas, que ha venido brazo en alto a detener nuestros pasos al borde del abismo, del que Manjón con su heroico empeno educativo quiso alejar a Esparïa, hemos comenzado a marchar, rumbo contrario, hacia la restauración de nuestro destino en la Historia. Àrdua empresa que nos exige recuperar la conciencia de nosotros mismos, adormilada, y aplicarnos a hacer reentrar, en general, todas nuestras actividades humanas en su cauce tradicional, y muy particularmente las actividades que tocan la ensenanza y educación de las generaciones que suben. Tenemos hoy, como dédiva del cielo, un nuevo Estado, antítesis del que inmediatamente le ha precedido; però un nuevo Estado, sin escuela nueva, no se comprende o se comprende muy mal. Porque la escuela es como el eje o el principio propulsor de toda la vida nacional; porque en la escuela hàllase en germen lo que luego se ha de desarrollar con amplitud y riqueza en la vida ciudadana. Infúndase nuevamente espíritu espanol pujante en la escuela, y la vida espafiola batirà reciamente en los pulsos de la nación y todo el organismo recobrarà la salud y se sentirà lleno de vigor.

Fins ací tan sols el que diu el prologuista del llibre. Un altre dia tornarem al llibre per veure el que diu el propi Manjón.

Ja ha arribat la PRIMAVERA i pot ser una bona excusa per fer festes al pati de l'escola.

Qualsevol ocurrència és bona per passarho bé. Qualsevol moment és el més escaient per despistar-se dels llibres i les fitxes de treball. Cal donar noves perspectives a les escoles. Obrim el finestró i que entre l'aire nou per a la recerca d'una nova pedagogia.

Sabem que hi ha companys i companyes que diuen que tot açò és una pèrdua de temps, que no aprofita per a res, que el que val són els continguts, les programacions, les fitxes...

Volem i devem obrir'l'escola als barris, als pobles, a la Comarca.

Abril i maig són PRIMAVERA i primavera vol dir: vida, creixement, alegria, festa, contrast...

A les nostres escoles podem organitzar també grans jocs on hi participen tots els xiquets i xiquetes. És tan fàcil aprofitar qualsevol cosa per a l'educació dels nostres infants...!

Podem començar enguany a organitzar festes de la PRIMAVERA I DEL COLOR a

Podem motivar-los amb un concurs de maquetes i projectes de paradetes, per a la GRAN FIRA DE LA PRIMAVERA I EL COLOR. Després, un grup de representants de les classes s'encarregaran de seleccionar les paradetes definitives de la fira.

Tota l'escola contribueix a la preparació de la f ira.

Qualsevol idea esdevé genial!! iCOMDUR-HOATERME?

tot arreu del País i fins i tot intentar unir-se amb altres escoles per a celebrar-ho. Cal tenir present que a l'abril és la commemoració de la batalla d'Almansa i pot ser un bon moment per oganitzar-nos una GRAN FIRA. iCOM HO FARÍEM? És prou fàcil si aconseguim que els majors prenguen interès en el ioc.

El dia d'abans preparem i delimitem l'espai on tindrà lloc la fira i muntem aquelles coses que puguen tenir qualsevol pega de muntatge.

El dia de la fira, la imaginació ha de jugar molt. Abans de començar cal triar l'alcalde i la banda de música, fer els instruments per als músics... quan ja és tot a punt, podem enfilar cap al recinte de la GRAN FIRA DE LA PRIMAVERA I EL COLOR i després que el senyor alcalde talle la cinta d'inauguració, tots podem disfrutar de les paradetes.

BONA FESTA DE LA PRIMAVERA IMAGINACIÓ AL CAP.

ELS SERRANS Este mes iremos a una de las comarcas centrales mas agrestes del País Valencià. Se trata de la comarca «dels Serrans», comarca eminentemente agrícola, situada en el interior, y delimitada por el cauce del río Túria y las grandes sierras procedentes del sistema ibérico.

Es por ello, que esta excursión podríamos titularia «Excursión naturista a la comarca dels Serrans» dado su caràcter.

Està proyectada para los días 24 y 25 de mayo, con el siguiente programa:

DIA 24 A las 12 del mediodía, recogida de los excursionistas en la frontera entre Camp de Túria y els Serrans. Es decir,en Casinos. (Pasando Liria, y a la otra parte del puente de Casinos, en una gasolinera que hay allí).

De 12 a 2, visita a la ciudad de Chelva.

De 2 a 2'30 comida en la fuente de «la Gitana» de la típica olla churra y chuletas de cordero con patatas.

Por la tarde (después de reposar la comida) visita al nacimiento

del río «Tuéjar». Lugar especialmente recomendado para la contemplación natural.

Por la noche, nos aduenaremos del Albergue «La Tartalona», en donde haremos una buena «torrà» de «longanisas y morcas» (de los asistentes,el que tenga alguna experiència en hacer ALL-I-OLI, podrà mostrar sus habilidades a la resta de los asistentes, con un mazo y un mortero).

Se recomienda que cada persona vaya provista de su saco correspondiente o mantas de abrigo.

A orilla del fuego, podremos contar chistes, cantar y velar la noche para que nadie nos la robe y poder disfrutarla lo mejor posible.

DIA 25 Por la mariana, visita a Alpuente, Calles y el Pantano de Loriguilla, en donde se comerà de una manera autogestionada y por libre.

Si se pudiera, llegaríamos a Villar,en donde podríamos ver su cooperativa y degustar sus caldos. (Hay que tener en cuenta que solo està abierta hasta las 2 de la tarde los domingos).

Por la tarde, desmadre general y cada uno a sus casas.

dels Ports al Baix Segura La Serranía del País Valencià, es una comarca con acusadas caracteristicas geogràficas y culturales: pueblos pequenos y distanciades entre si, medios de vida que provienen casi exclusivamente de la agricultura, ausencia de indústria, servicios públicos infimosy caros, bajo nivel cultural...

GEOGRAFIA Los limites naturales de la comarca son: al N. las comarcas septentrionales de Teruel, al NE. con la comarca de l'Alt Palància, al E. con la del Camp de Túria, al S. con la Hoya de Bunol y la Plana de Utiel; al O. con las comarcas de Cuenca.

Los Serranos, comarca interior del centro del País Valencià, està integrada por los municipios de: Bugarra, Pedralba, Chera, Gestalgar, Sot de Chera, Chulilla, Domeno, Losa, Calles, El Villar, Chelva, Sinarcas, Tuéjar, Alcublas, Andilla, Alpuente, La Yesa y Aras de Alpuente, junto con las numerosas masías, caseríos y aldeas esparcidos por el N. de la comarca, y dos pueblos extinguidos por la creación de los embalses de Benagéber y Loriguilla. (Dichos pueblos han estado trasladados a otras comarcas limítrofes;.

Los limites naturales de la comarca siempre han estado sometidos a revisión dados los lazos de unión tanto económicos como sociales. Se dan casos como el de Sinarcas, considerado como de la Plana de Utiel por cuestiones económicas, mientras que por razones históricas, siempre ha pertenecido al País Valencià, aunque la región en donde se encuentra perteneciera al reino de Castilla. Por otra parte, Bugarra y Pedralba, ligados económicamente al Camp de Túria, han seguido formando parte de la Serranía, por afinidades lingüísticas.

Geogràficamente, la Serranía se encuentra definida por el valle del río Túria, cerrado por tres poderosas serraladas como son las de Javalambre lal N) y la sierra de Utiel (al S.) mientras que por el O. cierra la Cuenca del Túria la sierra Mira, formando límite con Cuenca. Encontramos alturas entre estàs sierras de hasta 1.500 metros en las de Negrete y Ramera, así como en la sierra de Sabinar.

En el centro de la comarca se suceden intermitentemente una sèrie de fallas y quebradas que le dan ese aspecto geogràfico tan agreste, dentro del País Valencià, dejando apenas tierras con posibilidad de ser explotadas rentablemente para la agricultura o la ganadería.

Así pues, el río Túria sirve de eje central a toda la comarca. Su curso estrecho y profundo, apenas permite el establecimiento de suelos agrícolas en sus mérgenes, a excepción del ultimo tramo a la altura de Bugarra y Pedralba.

El medio climàtico oscila entre el mediterràneo de El Villar y el continental de Aras de Alpuente.

Los inviernos allí son fríos y los veranos con temperaturas frescas (4°-5° en enero y 22 a 25° en

agosto). En general toda la comarca se halla sometida al peligro de heladas, hasta bien entrada la primavera.

La vegetación se reduce a unas cuantas masas de pinares y carrascas, con abundància de matorral, coscoja y romero.

sado a 22.556. La densidad comparativa entre 1960 y 1970, de un 18,2 hab/km2 ha llegado al 15,3 hab/km2. las zonas altas son en general las mas deprimidas, con densidades muy bajas de población. En lu actualidad, el principal núcleo de población lo constituye el Villar, con 3.697 habitantes.

El sistema de comunicaciones se articula por ECONOMIA medio de dos arterias. La principal en torno a la La economia de la Serranfa, descansa bàsicacarretera de València-Ademuz y la segunda, se mente en la agricultura, ayudada en parte por la encarga de enlazar La Yesa-Higueruelas con el ganadería y mineria, dado que la indústria es Villar. practicamente desconocida.

La superfície cultivada representa el 30,5% de HISTORIA, LENGUA Y CULTURA la total y en ella ocupa un papel importante el seCabé sehalar de la historia, la existència de un cano con 43.000 Ha, sobre el regad'o que tan soreino musulmàn con capital en Alpuente, Ciudad lo ocupa unas 2.100 Ha. En los secanos altos, se cultivan cereales y en esta que alcanzó gran importància durante los las zonas bajas, oliverales y vina, aunque en los siglos XIV y XV, por tratarse de un lugar fronteriúltimos anos se desarrolla con éxito el cultivo del zo entre Castilla y Aragón. Mantuvo su categoria almendro. En las zonas anchas de los valies, de Villa Real hasta el 1814 y tuvo su voto en las aparecen pequenas zonas de reg;'dío con culti- Cortes de la Generalitat valenciana. Hoy, aún conserva edificios importantes y parte de su casvos de hortalizas, frutales, malz y alfalfa.

El cultivo mas importante desde el punto de tillo. vista económico es la vid, localizado en la zona més septentrional de la Comarca, colindante con la de Camp de Túria. Pedralba, El Villar, Chulilla y Alpuente son los cuatro pueblos que mas vino cosechan anualmente. El vino es embotellado y comercializado por las cooperativas de Villar y Pedralba.

El olivo se localiza con mayor intensidad en Chulilla y Pedralba, aunque es un cultivo que va perdiendo terreno, dado que en los últimos anos posee escasa rentabilidad en relación con los costes de trabajo, cuidado y recolección.

El algarrobo tan solo tiene presencia en los municipios mas bajos y tuvo cierta importància en Pedralba, Bugarra y Gestalgar, aunque hoy se encuentra muy decaido debido a la desaparición del ganado caballar y mular, que eran los principales consumidores.

El almendro es un cultivo en expansión en Villar, Losa, Bugarra y Pedralba.

En cuanto al regadío, las mayores extensiones se encuentran en los margenes del río Túria, en las ciudades de Chelva y Tuéjar, donde predomina el maiz y las hortalizas así como los manzanos y perales.

Si a ganadería nos referimos, en nuestra comarca de la Serranía, encontraremos ganado lanar, porcino, vacuno y apicultura.

La indústria, como ya hemos enunciado con anterioridad, està muy poco presente y tan solo podemos citar industrias sueltas como: la fàbrica de cemento del antiguo Benagéber, la indústria tèxtil de Chelva, y las minas y lavaderos de caolín de Villar y la Yesa.

Chelva fue cabecera del Vizcondado de los Vilanova creado en 1390. Conserva restos de un acueducto tallado en la roca.

La comarca de los Serranos, podríamos decir que conserva aún hoy en dia una manera peculiar de hablar. Podríamos calificar dicho dialecte, como de «habla serrana» dadas las influencias mutuas entre dos principales lenguas: la catalana, en su prolongación valenciana,y la castellana en su aceriión aragonesa.

Durantalos siglos XIII, XIV y XV, la presión de la lengua catalana fue grandísima en Aragón, que ademfs era la lengua de la corte y en ella escribian Jnuchos literatos aragoneses. Como es natural, esta gran presencia cristalizó en un gran número de voces de origen catalanovalencianas; y no solamente se limito al vocabulario, sinó que llego incluso a afectar a los modos y la sintaxi.

En la Edad Media, los naturales de esta comarca de los Serranos, usaban siempre el valenciano como lengua escrita y de cultura y en valenciano està escrita toda la documentación històrica medieval hasta los siglos XVI-XVII. Libros, actas notariales, municipales, documentes privados, etc., todos eran escrites en la lengua oficial. Por tanto, aunque no se hablara, siempre ha estado presente entre las gentes de la comarca.

Es evidente, que el actual lenguaje castellano de los serranos es ya muy diferente del dialecte que se habló en esta comarca durante la Edad Media. La mayor parte de las voces son de introducción reciente por medio de las comunica'ciones, mayor nivel cultural, prensa, radio...

Las causas de la castellanización de esta comarca son muy complejas de analizar, però el motor principal, estimamos que fue producido por el fuerte cambio político operado en el siglo

A RACÓ

ELS SERRANS all palancía

POBLACION La Comarca ha tenido un fuerte descenso de población, ya que de 34.000 hab. en 1970 a pa-

foia

de bunyol

XVI, que origino la decadència del centro político y cultural valenciano.

Aún así, encontramos numerosas palabras y construcciones netamente valencianas: ramülete, crisol, confite, codanate, orate, bermellón, plantel, barajar, festejar, escamar, amainar, bolleta, braset, cordeta, chufleta, palleta, voreta, botiga, juliol, Burchasot, lapisera, quinsete, pota... son una buena prueba de ello.

El Serrano, ademàs de contar con un acentuado seseo, contiene aún en la actualidad mas de quinientas voces valencianes; otras tantas que han conservado su raiz, peru que su terminación se ha castellanizado, y mas de doscientos aragonesismos al margen de las muchas dicciones castellanas ya en desuso.

LOS PROBLEMAS DE HOY Los pueblos de la SERRANÍA, continuen despoblà'ndose, creciendo ese desbalance ya existente entre la población vieja y la joven, que emigra.

La carència de una política agrària clara y definida durante los últimos anos, origina una corriente desestabilizadora en nuestros pueblos y nuestras gentes. Pensamos que el punto de partida para todos los pueblos, se encuentra en la adquisición de una conciencia nacional y de Comarca, que facilite el poder solucionar poco a poco nuestros problemas.

Sin duda, cada pueblo tiene sus problemas concretes, però hay problemas comunes a todos que nos unen con especial interès; por ello, como final de nuestro estudio sobre la Comarca de la SERRANÍA, queremos senalar los siguientes: Existència de preciós mínimos para los productores del campo.

Seguiridad equiparada al régimen general, con solución al problema de los jubilades, que tienen asignaciones de hambre, después de vídas enteras trabajando.

Segures du riesgos agrícolas, meteorológicos, accidentes y desempleo.

Creación de canales que permitan la intervención del agricultor en los organismes de decisión, terminando con la manipulación y el caciquismo.

Planificación racional de cultives.

Desgravación fiscal para el campo.

Creación de industrias derivadas de la agricultura u otras viables y apropiadas a nuestro medio creando puestos de trabajo que frenen la emigración y eviten la explotación abusiva de que son víctimas nuestras mujeres y hombres en muchas épocas del ano.

Mejora de la infraestructura de carreteras y caminos y de los transportes públicos que permitan mas y mejor comunicación entre los pueblos.

Reorganización a fondo de la sanidad, con servicios sanitarios dotades de inslalaciones capaces y permanentes.

Actualización y adecuación de la Ensenanza, con nuevos centros en lugares que se üscidan comunitariamente entre los pueblos. terminando con ese caciquismo escolar, estancado en sistemas de enseíïanza deformantes, que olvidan el medio en donde estan inseries y la realidad so cial, històrica y política que los envuelve.

Creación de instalaciones de cultura y centros deportivos, que acaben con la actual explotación juvenil por parte de los intereses prívados, por medio de discotecas y otras actividades alienantes.

Servicios mínimos de lucha contra incendies, tan propicios en nuestros mentes y pueblos.

Esta es nuestra comarca.

ESCRIUEN ELSXIQUETS MIPUEBLO, Ml COMARCA Mi pueblo està en la Serranía, que es una comarca en donde los 'pueblos estan muy separados unos de otros, porque necesitan mucho terreno para poder vivir.

Casi todas las familias que yo conozco de mi pueblo, viven del campo, menos unos pocos que van a la oficina del Banco, el registro de campos, y una fàbrica de telas que hay cerca de mi casa.

Gracias a que pasa el riu muy cerca del pueblo, hay unos campos en donde se pueden plantar lechugas, habas, garbanzos y otras muchas cosas de regadío. Però la mayor parte del monte es de secano y ya se sabé las cosas que se pueden cultivar en el secano: trigo, almendros, oliveras y algun que otro algarrobo.

La gente està muy ocupada cuando viene la vendimia, porque se ha de recoger la uva y llevaria a la cooperativa para que la puedan hacer caldo y luego convertiria en vino. Muchas personas salen muy temprano de casa y van al monte, porque saben que luego tendràn que hacer unas colas muy largas hasta llegar a la cooperativa.

Algunas veces he tenido que acompanar a mi padre al monte a replegar las armendolas o las garrofas y he podido probar que el trabajo del campo es muy pesadoy hay veces que pasas mucho frío en invierno.

Cada ano que pasa, hay menos animales para el campo. Antes me acuerdo que por la tarde, los hombres sacaban a las caballerías al abrebadero para que se pudieran acostar bien bebidas y comidas para el dia siguiente poder ir a trabajar. Ahora ha cambiado mucho: solo hay unas cuantas caballerias, porque la mayoría tienen tractores grandes, o mulas mecànicas para poder trabajar la tierra mejor.

En mi pueblo solo hay una escuela y un instituto. A la escuela vamos todos los chiquillos y chiquillas del pueblo, però al instituto, vienen de otros pueblos y comen en la escuela. Yo he visto escuelas muy pequenas en la Serranía, porque hay muy pocos chiquillos.

Miguelin Usach

6.°deEGB

CORRESPONDÈNCIA ESCOLAR Escuela Nacional Mixta de Aras de Alpuente (Arasde Alpuentel Colegio Nacional mixto «Fabiàn y Fuero» (HuertodelSenor, s/n -ELVILLAR) Colegio Nacional «Virgen del Remedio» (Xelva)

Història urbana En el nostre caminar per la història del País a través dels carrers de pobles, viles i ciutats, ens trobem avui amb una figura la trascendència de la qual encara ens aplega ara mitjançant la seua obra.

Antoni Josep Cavanilles nasqué a València el 1745 i morí a Madrid el 1804. Es doctorà en teologia a Gandia l'any 1766. Com a preceptor dels fills del duc de l'Infantado passà a París quan aquest fou encarregat de l'ambaixada espanyola a França.

Fou a París on començà les activitats per les quals és avui més conegut: els estudis e investigacions de Botànica. Com molts d'altres il·lustrats espanyols del moment, assistí als cursos dels il·lustrats europeus, puix aquests eren els qui aleshores estaven bastint la nova ciència.

Participà en els cursos de Sgaud de Lafond i de Valmont de Bomare. Fou amic dels botànics Dombey, Thorin i, sobretot, de Laurent de Jussieu. Aquest darrer revolucionà la classificació de Linneu. A París estant publicà una contestació a la pregunta que Masson de Murvillers feia a ('«Enciclopèdia Metòdica»: «<;Què és el que es deu a Espanya?».

En ésser de bell nou en Espanya el govern li encarregà d'estudiar la flora de la Península.

Escomençà pel País Valencià, el qual recorregué, poble per poble, llogaret per llogaret, durant els anys 1791, 1792 i 1793.

Fruit de les seues excursions pertot arreu del País fou la seua obra «OBSERVACIONES SOBRE LA HISTORIA CULTURAL, GEOGRAFÍA, AGRICULTURA, POBLACIÓN Y FRUTOS DEL REINO DE VALENCIÀ» (1795-97).

Encara que el projecte inicial fóra el de l'observació des del punt de vista botànic, Cavanilles considerà com a més útil per al coneixement de l'aleshores Regne de València, de fer-ne un estudi complet, com ens explica al mateix títol de l'obra.

Jean Sarrailh, hispanista francès que cita contínuament Cavanilles en la seua obra sobre l'Espanya il·lustrada, ens diu: «...con las "Observaciones..." tenemos un tratado metódico de historia natural, de geografia física y humana, y hasta de economia política.»

En efece, res no li passa desapercebut al fidel observador de la realitat, de tal manera que, en cara avui, més de segle i mig després, podem

consultar el Cavanilles per tal de conèixer quantitat de dades de tots els llocs poblats del País Valencià, puix que en foren 627 els pobles visitats, i alguns més d'una vegada. Típic il·lustrat, volgué conèixer la realitat directament per tal d'analitzar-la, i és aquesta observació directa la que, precisament, ens fa tan útil l'obra esmentada.

A més d'aquest llibre, en té d'altres dedicats a temes de Botànica que li han valgut el reconeixement de molts científics des de les darreries del segle passat ençà.

Complementà la classificació de Linneu, els grups de la qual els reduí de vint-i-quatre a quinze.

En «Icones et descriptiones plantarum quae aut parte in Hispània crescunt, aut in hortis hospitantur», apareixen set centes descripcions i sis cents dibuixos de plantes.

En tornar de la seua excursió fou nomenat per a la direcció i càtedra del Jardí Botànic de Madrid, lambé, ací a València havia fundat un Jüidi Botànic. I pocs anys després, el 1804, mori.

U&NGUATGE..

SOBRE EL MOT ESPERIT

La forma generalment emprada per la llengua moderna en tots els territoris on és parlada és esperit, amb una i només i en la síl·laba final. Es pronuncia com una paraula aguda, és a dir, amb accent prosòdic en l'esmentada i: «esperit».

Etimologia: Dues'formes llatines contribuïren a la fixació d'aquest mot en la nostra llengua: «spirits» i «spirítiu». La segona, del cas datiu i molt reiteradament usada per l'Església, va ser la que va predominar, i així s'explica el desplaçament d'accent a la darrera síl·laba en la nostra forma romànica i el pas de la primera i a e, com es pertany a »ota i breu.

Tanmateix, la forma amb dues i («espirit» també es va donar en la llengua antiga i actualment, es conserva només en la llengua parlada de L'Alguer (Sardenya).

Vegem cites dels clàssics, segons el DCVB, article «Esperit»: «Emflamatdel Sant Esperit...». (Ramon Llull.)

«Lo cors e lo spirit se ajunten...». (l'd.)

«Oïda la missa de sent espirit, nos cenyim la espasa». (Jaume I.) «Oïda aquesta gloriosa e plaent resposta per a q u e l l s e s p e r i t s angelicals e v i r t u t s excel·lents...». (Sor Isabel de Villena.)

«Los mals esperits que ací són me trossegen los ossos i la carn». (Joanot Martorell.)

Hi veiem que «espirit» es troba només en els escriptors més arcaics, i no sempre. En els valencians del Segle d'Or, és corrent la forma avui normal de esperit. Esperit és, doncs, la que ha d'emprar i empra regularment la llengua literària.

Heus ací locucions i frases d'ús popular per totes les nostres terres:

Tapar els esperits: privar la respiració.

Eixugar-se els esperits: perdre la veu o l'alè.

Perdre els esperits: perdre la força vital, desmaiar-se.

Obrir els esperits: infondre nova força vital.

Fugir els esperits: anar-se'n la vida, desmaiar-se.

Esperit de vi: alcohol.

En esperit: en oposició a corporalment.

Esperit angèlic: àngel.

Mal esperit, esperit maligne, esperit del mal: dimoni.

Tenir bon esperit: estar animós.

Tenir esperit: tenir valor, coratge.

Esperit de contradicció, esperit de sacrifici, esperit d'una llei. (Totes tres ben conegudes.!

ENRIC VALOR

El forat del pany

QUINA EIXIDA PODEN OFERIR ELS GABINETS PSICOPEDAGOGICS? Els gabinets psicopedagògics que inicien els seus treballs als centres escolars, en un principi tenen una tasca d'orientació preventiva i global i de potenciar els diferents nivells tant d'aptituds com de rendiment.

Però l'atenció —a part de tots— és centra en aquells xiquets que presenten dificultats, en aquells xiquets o xiquetes que reben el qualificatiu de «problema». Nosaltres anem a centrar l'atenció en aquells que són «límits» o «casos especials». Normalment aquestes mateixes paraules i d'altres són les que s'utilitzen per anomenar a les persones que adopten actituds de: «atabalats», «peresosos», «inquiets»; la qual cosa no és més que denominacions fàcils i còmodes front a una manca d'explicació seriosa i una recerca de les raons i les solucions.

Els intents de solució que es realitzen des de la mateixa institució que els ha fet fracassar, solen ésser, en nombroses ocasions, infructuosos.

El xiquet o xiqueta perceben fins i tot en les «classes especials» de l'escola, la mateix institució que emmagatzema persones i el marc on és enquadrada aquesta institució, dista molt poc de l'habitual.

El marc escolar, junt amb el familiar, són els que han acompanyat al xiquet fracassat en les nombroses experiències de fracàs. Si no han estat la causa, com a mínim han pres part en el soterrar.

Respecte a tot el que s'ha dit, nosaltres, l'equip RAÓ, comptem amb l'experiència d'un taller terapèutic que funciona amb xiquets i xiquetes joves, amb dificultats en casos profunds: autoversió, inadaptació escolar i familiar, retard escolar, mal comportament, etc... Es treballa amb un grup mínim de 5 persones. El taller, treballa en diferents camps: fusta, modelatge, retallables, titelles... Existeix l'atenció continuada per part d'un monitor que va seguint el procés d'evolució. És freqüent veure com xiquets i xiquetes completament marginats i considerats com irrecuperables, comencen a tenir confiança en ells mateixos, i a adquirir la concentració necessària per a les tasques, així com a ampliar el seu marc social. Recuperació que ha estat donada perquè s'han vist enclavats dintre d'un lloc d'atenció formal, de fer alguna cosa amb una mica de sentit i veure's recompensats per la mateixa persona que ha seguit la seua evolució, que en cap moment l'ha «tallat», ans al contrari, ha anat potenciant-lo. Sols quan un xiquet o xiqueta planteja problemes en alguns terrenys, en traslladar-lo al camp de les seues pròpies experiències, ho tenim vertaderament solventat, car només «per se» ja és positiu. És posible que el fonament principal d'aquestes experiències, puguen fins i tot trobar-se en les mateixes línies pedagògiques que són anunciades a les pròpies escoles, però tan sols quan s'aconsegueix aïllar aquestes ex periències del marc on el xiquet se li recorda el seu fracàs, potser es retrobarà a si mateix i podrà experimentar el seu primer gran triomf. Sols així es projecta el nen, sols així pot arribar a comunicar-se alliberant-se del seu propi problema. Es prou important arribar a que puga produir-se un clima d'espontaneïtat total.

L'escola tan sols toca un aspecte de la comunicació: el llenguatge. Tan sols quan hi ha plena espontaneïtat i desenvolupament de totes les seues aptituts, el xiquet o xiqueta troba la seua plena satisfacció.

EQUIP RAÓ

CINEMA D'ANIMACIÓ Per tal de divulgar aquesta tècnica cinematogràfica —no gens difícil ni complicada, per altra banda— entre nosaltres, oferim un resum de l'interessant treball de Jordi Artigas, aparegut al número 28 de la revista «Guix» (elements d'acció educativa), tot recomanant que es perda la por davant la pràctica del cinema i en concret pel d'animació, força recomanable en els tallers de cinema escolars.

La tècnica del foto a foto. És sabut que el cinema i la «màgia» del moviment a base d'uns fotogrames estàtics es basen en el pas de 24 fotogrames per segon, fotogrames que un darrere l'altre es projecten a la pantalla a través dels mecanismes del projector, contínuament o siga sense solució de continuïtat, en canvi el cinema d'animació i de dibuixos animats requereix la filmació fotograma a fotograma, mentre en l'interval entre foto i foto es modifica la posició del ninot, del dibuix o de l'objecte, cosa que un cop projectada fa la sensació visual que aquell ninot o dibuix tenen vida pròpia.

Diferenciació entre cinema d'animació i cinema de dibuixos animats.

El cinema d'animació es refereix a l'animació o creació de moviment de qualsevol objecte, nir.ot articular, papers retallats, plastilina, filferros, etc., mitjançant la filmació correlativa de fotograma a fotograma i la modificació de l'objecte o ninot cada vegada, a base d'un cable disparador annex a totes les cambres, i que a les cambres antigues es feia a base d'un colp de maneta. óuant al cinema de dibuixos animats, s'hi assoleix el moviment mitjançant sempre la filmació foto a foto, i la disposició de 24 dibuixos corresponents a altres tants fotogrames per cada segon de filmació, dibuixos que prèviament han estat seleccionats, calçats, entintats i pintats amb pintura plàstica, sobre el suport del paper acetat transparent. Igualment per als dibuixos es fa imprescindible el rodatge i la disposició de la cambra en un aparell anomenat «truca», que en el cas del cinema d'animació es pot suplir molt bé amb un bon trípode.

Les tècniques i especialitats.

Cartrons o papers retallats, en anglès coneguda com «cut-outs», i que com el seu nom indica consisteix en l'animació de tota classe de cartrons o papers retallats de diferents gruixos, colors, formes i que poden anar des de l'animació experimental no figurativa, fins al retall de figures humanitzades, fetes a base de dibuixos de xiquets, posteriorment retallats i animats. La tècnica que s'acosta més a aquesta és la de les Siluetes animades, treballada amb siluetes articulades a l'estil de les antiquíssimes ombres xineses, però que tenen moviment.

Potser la tècnica d'animació més popular siga la dels Ninots articulats.

Es tracta de petits ninots que tenen dimensions variables, però que a partir de certa grandària, en reproduir amb detall cada part del cos, poden acon seguir una imitació dels moviments humans força fidels. Els materials amb què els podem construir són molt variats, i tot dependrà de cada circumstància i de l'habilitat del constructor: de fusta, de filferro i roba, cera, plastilina o de paper «maché».

Es pot fer animació amb llapis, llapis carbó, «gouache», tintes, colors pastel.

Una altra de les especialitats del cinema d'animació és la de la Manipulació, ratllat, pintat, etc., sobre la mateixa pel·lícula, que té l'originalitat de ser l'única especialitat que no requereix cambra de filmar. La manipulació, el ratllat i el pintat de la pel·lícula s'ha de fer sempre per la part de l'emulsió de la pel·lícula verge o bé sobre trossos de pel·lícula inservibles, o siga allò que en diem cues blanques o negres.

Resten encara d'altres especialitats com la de l'animació de collatge de fotos, animació d'objectes, que s'emparenta molt amb la dels ninots, i que pot anar des de l'animació de creilles, fins a la d'una cadira, per posar tan sols dos exemples, o l'animació de la Pantalla d'agulles (écran d'epingles).

Alfred Ramos

21

eriències ALTERNATIVA A LA II ETAPA Aquest treball és el fruit d'unes reflexions, una anàlisi i una crítica, fetes sobre una praxis escolar concreta. No és, doncs, producte d'elucubracions teòriques i abstractes, allunyades de la realitat.

Al llarg de tot el curs anterior 78-79, i durant el present curs 79-80, estem portant endavant la nostra alternativa pedagògica a la segona etapa d'EGB. Potser és prompte encara per a traure conclusions definitives, no és aquesta la nostra intenció. Tanmateix, volem presentar ací, d'alguna manera, la sistematització de les experiències acumulades en el treball dintre de l'escola.

Hem volgut donar forma, ordenar, els descobriments, intuïcions i constatacions que dia a dia han anat sorgint al si de les nostres classes, totes les quals constitueixen la nostra aportació per a aqueixa escola diferent, al servei de l'infant, per la qual lluitem.

CRÍTICA AL FUNCIONAMENT DE LA SEGONA ETAPA Abans de passar a l'alternativa que hem elaborat, ens cal detenir-nos per a analitzar i criticar l'actual sistema de treball en la II.a etapa, que es dóna en la immensa majoria de les escoles.

Ens trobem davant la teoria de l'especialització. Anem a assenyalar les característiques negatives més constatables d'aquest model educatiu que ja s'ha fet clàssic: a) Desconnexió i fragmentació dels continguts.

Tots els coneixements estan separats en matèries ben específiques. El saber, la realitat apareixen fagmentats en compartiments estancs, sense la més mínima connexió ni relació entre ells. b) Horari rígid: Marcar una hora exacta per a cada assignatura, és la forma ideal d'aconseguir xiquets convertits en aparells receptors que canvien de sintonia quan el rellotge marca les hores. L'horari rígid i inflexible és part de la tècnica per a aconseguir la fragmentació dels continguts, i impedeix qualsevol intent d'estructurar la realitat i la pròpia vida, d'una manera globalitzadora i totalitzant. c) Quantitat de mestres-professors-especialistes. En moltes escoles s'aplega ja a tindré un professor per cada matèria, com a solució perfecta de l'especialització. Això suposa:

22

— una desfilada de mestres, amb la natural confusió de l'alumne i la consegüent sensació de «desmadre».

— desconnexió entre els qui tenen a càrrec una mateixa aula; cada meste «va a la seua».

— desconeixement dels xiquets i despersonalització de les relacions professoralumne. Haver de fer classe a diversos cursos impedeix el coneixement profund d'uns alumnes concrets. D'aquesta manera, hom potencia la simple instrucció, a manca d'una autèntica formació personal, humana, pera la vida...

— arbitrarietat i competivitat en els treballs i obligacions imposats per aquest o l'altre mestre. En alguns moments pot provocar-se una rivalitat amagada entre unes assignatures i altres, que afecten als mestres respectius.

— la responsabilitat del mestre sobre el conjunt de la classe es dilueix.

El mestre se sent més professor d'una assignatura que tutor encarregat de la classe. Les tutories perden el sentit que tenen en la primera etapa, on el mestre pot orientar i organitzar la classe al seu estil. En la segona etapa, la funció del tutor no passa de ser —en moltes ocasions— un tràmit burocràtic més.

Com a conseqüència d'aquesta organització per especialitats, el pas de la primera etapa a la segona esdevé un gran canvi, que desconcerta els alumnes, i en quasi res no els beneficia, i, a més a més, provoca tal confusió que molts d'ells necessitaran un gran esforç i prou de temps només per tal d'adaptar-se a la nova situació. Alguns fins i tot no ho aconsegueixen. Uns altres, menys integrables, «fan el seu agost».

Respecte als continguts i el seu paper cal esmentar els dos aspectes fonamentals: - se'ls fa servir per a transmetre la ideologia dominant, i, per tal que el sistema es perpetue comproveu només la quantitat d'exemples i dibuixos masclistes, analitzeu els temps que parlen de la contaminació, les fonts d'energia... etc.)

- gràcies a ells hom aconsegueix l'alienació del xiquet del seu entorn i dels seus problemes vitals.

Pel que fa a la metodologia, a l'especialització, també volem remarcar dos efectes concrets: — produeixen la despersonalització de l'individu, la pèrdua de la seua identitat, de la seua humanitat, en un context formalista, academicista i impersonal.

— supra-valoració de la figura del professor, del seu paper; augmentant la distància que el separa dels alumnes i preparant-los en un clima d'inseguretat i de por front al BUP i la Formació Professional.

De la conjunció dels continguts i la metodologia, i sobrepassant-los, apareixen les conseqüències profundes en l'interior de l'individu: actitud passiva i receptiva front a la realitat, absència d'esperit crític, sentiment d'impotència davant l'al·luvió de coneixements que es presenta i pèrdua de l'auto-estimació, desconfiant en la pròpia capacitat d'aprenentatge i de creixement.

Aquest és un altre pas en el camí de l'autoselectivitat.

LA NOSTRA ALTERNATIVA Hem intentat elaborar un esquema que siga el reflex de la nostra experiència i aprofite, alhora, com a projecte alternatiu de treball de segona etapa:

PER QUÈ AQUEST FUNCIONAMENT?

1.-OBJECTIUS GENERALS

És evident que l'actual model educatiu interessa, i molt, al sistema. El funcionament de la segona etapa, i de l'escola en general, respon a uns objectius molt determinats.

Encara que l'acte educatiu actua sobre la totalitat de la persona, sense parcel·lacions, ens pot ajudar en aquesta anàlisi separar els continguts d'aprenentatge, de la metodologia emprada.

És necessari definir quin tipus d'escola volem fer, i quina classe de persona volem desenvolupar. Per a saber cap a on anem, ens marcarem els següents objectius generals: — que siguen feliços — que assolesquen tècniques autònomes de treball — que siguen capaços de tenir iniciativa pròpia

— que assumesquen responsabilitats individuals i col·lectives — que se senten lliures — foment de la sociabilitat: Escoltant-se uns a altres. Descobrint la necessitat de la col·laboració. Descobrint el sentiment de pertinença a un grup i a una comunitat, i la necessitat d'inserir-s'hi.

— que s'interessen per la seua realitat, la seua personalitat — descobriment de la realitat que els envolta; capacitant-los per a analitzar-la 2.-CONTINGUTS Un requisit previ és carregar-se els qüestionaris oficials i els llibres de text (car donen totes les «respostes», i impedeixen la investigació), convertint-los en un material més de consulta.

Els continguts deuen ser globalitzats. La realitat no podem estudiar-la en parcel·les separades.

Cal saber aprofitar aquesta realitat que ens envolta per tal d'analitzar-la i investigar-hi.

Els alumnes trien i elaboren els temes de treball que els interessen, per absurds que de vegades ens semblen als grans. El mestre pot suggerir, però no mai imposar el seu criteri. Ara bé, pot intervenir, tot respectant sempre la llibertat dels alumnes, per tal que apareguen una sèrie de característiques que considerem bàsiques en un aprenentatge: — connexió amb la problemàtica personal i social de l'alumne — introducció de la polèmica i el raonament — experimentació directa - vivenciació dels temes — investigació — recerca del material i informació — relació amb altres temes — motivació d'altres activitats creatives a partir del tema — potenciació de canvis qualitatius en les vivències de l'alumne i en el seu comportament.

3.-METODOLOGIA DE TREBALL D'acord amb totes les característiques prece dents i donant-li tota la flexibilitat que hom crega convenient, proposem: - elecció d'un tema, individualment o en equip.

— recerca de tota la informació i material necessari i adaptar-ho a la capacitat dels xiquets.

- els alumnes llegeixen, reelaboren, pregunten, esquematitzen, classifiquen, ordenen, analitzen, fitxen, sintetitzen, escriuen, investiguen, experimenten, creen...

— exposició, posta en comú i comentaris.

— avaluació del treball realitzat: individual i col·lectiva.

— actuació: intentar que les conclusions es duguen a la pràctica.

4.-FUNCIÓ DEL MESTRE Cada classe té el seu meste amb horari complet. Això suposa que pot conèixer millor els xiquets, el seu ambient, i pot seguir de prop l'evolució individual i del grup.

El mestre perd el caràcter de «setciències», esdevenint un membre més de la classe, amb les mateixes responsabilitats, drets i obligacions que els alumnes (és molt educativa l'experiència de que el mestre requeresca l'ajuda d'un altre company en les qüestions que no domine suficientment!. És clar que al seu nivell té uns compromisos i unes exigències majors. Deu facilitar el treball i l'ambient dintre de l'aula, estimular, suggerir...

El mestre com a «líder», encara que democràtic, deu tendir a desaparèixer, a mesura que el grup va adquirint la seua autonomia.

Ja fora de l'aula, tots els mestres de segona etapa constitueixen un equip de treball, valorant i programant activitats i temes, per tal de no ser víctimes de les improvisacions i controlar en tot moment les noves situacions que es presenten.

Finalment, una tasca imprescindible i profitosa és l'entrevista amb pares i alumnes. Per una banda, a més a més de les assemblees i reunions de tots els pares, l'entrevista amb cada família és necessària per a aprofundir en el coneixement del xiquet i per a fer participar els seus pares de la dinàmica de treball i dels nostres projectes, sol·licitant la seua col·laboració. D'altra banda, devem mantenir entrevistes personals amb cada alumne: ens ajudaran a comprendre'l millor i afavoriran l'orientació personal i del grup.

5.-AMBIENT DE L'AULA La classe funciona per assemblea: tot és decidit entre tots i les responsabilitats són compartides.

Tot deu estar al servei del treball i de les persones. Així, el mobiliari està en funció de les necessitats (i no de les jerarquies); el material està socialitzat (llibres, pintures, llapisseres, etc.); comprem allò que necessitem amb diners comuns i aportem coses que tenim en les nostres cases.

No seguim un horari rígid, entre tots marquem setmanalment els moments de les postes en comú, i cadascú distribueix el seu treball com li plau. Així pot dedicar tot el temps que necessite a fer allò que més li interessa, bé per les seues afinitats, o perquè li costa més esforç. Al mateix temps, en qualsevol moment pot dedicar-se a activitats que el relaxen (pintar, dibuixar, escoltar música...).

La classe, doncs, és un lloc de treball permanent, on l'antiga oratòria del mestre ha deixat pas a la investigació en tots els terrenys.

Procurem un clima de llibertat i de respecte al treball dels altres, on la tolerància és la base de les nostres relacions.

Volem arribar a que l'escola no siga el lloc exclusiu on treballem; entenem que l'aprenentatge no es produeix sols dins de l'aula, marcat per un horari escolar. No té sentit treballar cinc hores i després oblidar l'escola. I no estem referint-nos als acostumats «deures per a casa».

Parlem d'una activitat vital; tot és treball, tot és aprenentatge: veure la tele, anar al carrer, sentir música, observar les coses, tenir amics... L'aula deuria convertir-se en un lloc on els companys poden reunir-se per a contar-se les coses, intercanviar experiències, treballar en comú...

6.-L'AVALUACIÓ Pensem que deu ser una avaluació qualitativa i mai no pot reflexar-se en una qualificació numèrica. Consta de tres parts: — autoavaluació personal — autoavaluació de l'equip de treball — avaluació de la classe (inclou la del mestre) Considerem interessant recollir els següents aspectes; • allò que han descobert i coses que han confirmat • qüestions que els agradaria seguir treballant del tema • allò que han trobat de més interessant i per què • les relacions que s'han donat entre els membres del grup: agressivitat, cooperació, repartiment de responsabilitats...

• deficiències i aspectes positius del treball • quins conceptes han modificat • canvis d'actitud que s'han observat • dificultats trobades • accions que es plantegen com a conseqüència del treball • grau de satisfacció.

Tots els treballs amb l'avaluació setmanal es guarden en carpetes personals, i són revisats periòdicament pel mestre, cada xiquet i els seus pares. Aquesta revisió és entesa com una motivació positiva i no com una coacció solapada; al mateix temps suposa un treball de concientització del pare. Tendim a que aquestes revisions siguen dutes entre la classe i els pares conjuntament.

7.-L'ASSEMBLEA És la base del nostre funcionament. La classe és una assemblea permanent. Els equips es regeixen assembleàriament, el treball quotidià, els petits i grans problemes, etc... tot es resol col·lectivament.

A més a més, cada setmana hi ha una assemblea ordinària amb uns temes prevists i habituals: • revisió del treball • programació de la propera setmana, incloses les activitats complementàries • comprovar si els anteriors acords han estat o no còmputs • discutir les propostes, crítiques i felicitacions aparegudes al cartell • analitzar els espectes positius i negatius generals de la setmana.

Cada membre de la classe pren nota de les conclusions i de les intervencions que vol fer o que li han semblat interessants dels altres.

El company que exerceix en l'assemblea el paper de Secretari pren nota de totes les intervencions i de les conclusions finals.

L'Assemblea no sanciona, només analitza i fa les crítiques i observacions pertinents.

8.-PER A FINALITZAR Hem demanat als xiquets que l'any passat visqueren l'experiència, que ens escriguen els seus records. Reproduïm la primera carta que ens ha arribat, de dos xiquets que actualment cursen primer de BUP: «Al empezar el curso 1978-79 todos pensàbamos que de nuevo seríamos manipulados como de costumbre, però no fue así.

Una de las cosas que nos sorprendió fue el ambiente en que se desarrollaba la clase y la confianza que teníamos con los profesores.

En este curso, cada uno ha podido disfrutar de lo que a el le gusta hacer y en el momento que le apetecía, sin tener que ser obligado por el profesor, ya que no había rotación de profesores.

Los trabajos que hacíamos allí eran los siguientes: comentario de textos, ejercicios de matematicas, trabajos manuales, temas monograficos, textos libr'es, prensa, asambleas, etc...

A pesar de las malas condiciones del colegio nos encontràbamos mas a gusto que otros anos en otra escuela en buen estado.

Ademàs de la libertad e igualdad que hemos tenido nos damos cuenta de cómo nos han dirigido y nos estan comiendo el coco actualmente.

Nuestra experiència ha sido muy positiva ya que nos han ensenado muchas cosas que ocurren a lo largo de la vida.

El único problema que nos encontramos ha sido el cambio de 8." a BUP, ya que su pedagogia esta muy pasada de moda y los profesores son muy autoritarios.»

Les idees fonamentals que reflecteix aquest escrit, i que es repeteixen en altres que ens han arribat més tard, suposen per a nosaltres suficient motivació per a continuar treballant en la lluita per una escola al servei del xiquet.

GRUP DETREBALL DE L'HORTA

• 23

LA LEY DE FINANCIAMIENTO DE LA ENSENANZA OBLIGATÒRIA

FINANCIEMOS ENTRE TODOS Ya aprobado el Estatuto de Centros y garantizada la libertad de ensenanza para unos cuantos, vamos a ver en los próximos días cómo se presenta, y aprueba también, su «pendant» económico, que permitirà ejercer este derecho de la libertad de elección de Centros escolares, reconocido y aceptado por Espaha en Pactos Internacionales.

(Claro que también el Gobierno espanol suscribió un Pacto anterior y bàsico a los demés, que es el de los Derechos del Niho, aprobado por la Asamblea General de las Naciones Unidas el 20 de noviembre de 1959, cuyo Principio VII expresa que «El Mino tiene derecho a recibir educación, que serà gratuita y obligatòria por lo menos en las etapas elementales... La Sociedad y las autoridades públicas se esforzarén por promover el goce de este derecho». Y ocurre que en estos días son miles de ninos y centenares de aulas privadas de su maestro, con lo que el derecho, no a elegir centro, sinó a algo mas elemental, a recibir educación de la que sea, se incumple. O sea, que vamos a financiar el derecho a elegir Centro para unos cuantos al tiempo que otros se ven privados del més elemental derecho a tener un profesor. Ya saben, se trata de los ninos que tuvieron la mala suerte de que su Profesor se pusiera enfermo, se jubilase, se fuera a la «mili» o esté dando a luz su Profesora...)

Bueno, a lo que íbamos. El preàmbulo o la «filosofia» de tal Ley de Financiamiento senala que «todos los ninos espanoles tienen derecho a recibir la misma cantidad de educación», y esa cantidad, calculada en pesetas y convertida en cheque, permitirà consumiria en el Centro de su elección.

Es decir, la llamada educación compensatòria (como la medicina compensatòria), que es dar mas al que tiene menos y no dar nada al que lo tiene todo, justícia

24

distributiva, vamos, tiene aquí una versión nueva, original, simple, al permitir que cada padre de família disponga de la misma cantidad de dinero publico para ejercer su libre opción educativa.

Nosotros, en nuestra ignorància de ciudadanos crédulos, pensébamos que era cierto lo que los sucesivos Ministres de Hacienda suelen decir cuando toman posesión de sus cargos y cuando nos van a subir los impuestos, de que su Ministerio no es una mera oficina recaudatoria de impuestos, sinó un órgano de redistribución y compensación de injusticias sociales y económicas, impartiendo los servicios públicos según necesidades y prioridades. Claro que así las cuentas salen més fàciles: se calcula un costo de un Servicio, y se da a cada cíudadano la cantidad que le toca (todos la misma cantidad).

(Senor Ministro, resulta que hay ninos que necesitan mucho mas, toda una sèrie de servicios y atenciones que cuestan

mucho dinero, y que se han suprimido o recortado en el Estatuto de Centros.)

Bien. Sigamos. ,;Con què cantidad habrà que subvencionar esa ensenanza de calidad, a impartir en los Centros de ideario?

Pues con la misma con la que, teóricamente, se subvenciona el puesto publico. El costo (art.0 3.° del Proyecto de Ley) se calcularà así: a) Gastos de remuneración de personal, compra de bienes, servicios de conservación, reparación, calefacción, alumbrado y limpieza de los Centros Públicos. b) Cuotas de amortización de los muebles (10 anos) y de los inmuebles (40 anos).

Anualmente se harà el estudio del costo en el Centro publico y su equivalente se convertirà en el cheque que cada ciudadaiio en edad escolar obligatòria tendra a su disposición.

Vamos a aclarar.

Decimos «subvención teòrica porque no siempre (o mejor, raras veces) el Estado y los Municipios atienden a todas estàs obligaciones enumeradas en el apartado a). Y, de este modo, lo que en el sector publico es una autèntica declaración de intenciones (mantener un profesor todo el ano, conservar y reparar el edificio, amueblarlo, dotarlo de material, limpiarlo, dotarlo de calefacción y alumbrado) se convierte, automàticamente, en una obligación de dinero contante y disponible para el cliente del centro privado. O así, ocurrirà (ya està ocurriendo) que aunque el Ministerio de Educación haya tenido una escuela cerrada 3 meses por falta de profesor, o no la haya reparado en 5 anos, o no haya llegado el mobiliario, o los ninos pasen frío por falta de calefacción, todo esto se daró por invertido, disfrutado, y su costo formarà parte de la subvención a otorgar.

Igualmente se calcularà la amortización

de esa biblioteca, de ese gimnasio, de esas pistas (aunque no existan, aunque nadie los conozca) y sobre el precio «a estrenar» se aumenta el guarismo del cheque escolar.

Un poco mas: también se calcularà el costo del inmueble como si todos fueran nuevos y a estrenar (es decir, que ya no existen bajos comerciales, ni pisos sin luz, ni barracones sin patio), y la parte correspondiente incrementarà de nuevo el cheque.

Y aquí es donde el disparate se eleva hasta las cotas del absurdo. <>Cómo se va a justificar la amortizacíón de unos inmuebles que, como en el caso de la mayoría de centros privados, ya estan pagados por fondos públicos o privados? En efecto, salvo alguna excepción (algo así como una de cada 10), la casi totalidad de colegios privados ha obtenido sus edificios mediante: 1. Legados, fundaciones pías, mandas, que han supuesto un simple «hacerse cargo de edificios ya construidos, sin mas gastos».

2. Aportaciones a fondo perdido de padresde alumnos.

3. Financiamiento al 100% por parte del estado (la famosa y breve, però fructífera, Ley de Construcciones del Ministro D. Julio Rodríguez).

4. Declaraciones de interès social, con notable baja en el costo del inmueble, exenciones y amortizaciones.

En la totalidad de los casos, ya hace diez anos que en los recibos de los colegios privados subvencionades està apareciendo una cantidad en concepto de amortización (<>se devolveràn esas cantidades ya percibidas?, ise les descontaràn esos diez anos de «pago anticipado a la Ley de Financiamiento»?)

Y todavía queda algun caso que yo llamaría «atípico» y que los del lugar reconoceràn (en nuestra provincià) de algun edificio de colegio privado-religioso construido con aportaciones obligatorias de los obreros de las fàbricas del pueblo, descontados mensualmente por el Ayuntamiento, allà por los anos cuarenta (^cómo localizar ahora a aquellos devotos donantes para devolverles las cantidades que descontaron de su salario para pagar el edificio privado?)

Por todo ello, justificar esta amortización de tales edificios con dineros públicos, que ninguna o casi ninguna de las empresas usuarias pago, va a exigir (?) unas explicaciones al país, que aguardamos con autèntica emoción.

Y, no obstante, a pesar de estàs ayudas a la ensenanza privada, esta seguiré sin ser gratuita. Porque ya previene el Art. 0 8.° del citado Proyecto que tales Centros subvencionades «no podran percibir de los padres cantidad alguna, excepto los gastos, impuestos y arbitrios que pesen sobre el inmueble» y después (Art. 0 9.°), «las actividades complementaries y ensenanzas no regladas... tendràn caràcter voluntario y los gastos... iran satisfechos por las familias...

las cantidades derivantes de los servicios de comedor y transporte se someteràn al régimen general de preciós...».

Su gozo en un pozo, sehor papà. Usted irà con el cheque escolar a un Centro privado, aceptarà reglamento e ideario y, a continuación, le propondràn las actividades complementarias derivadas del reglamento y del ideario, y le recordaran que el autobús y el comedor van aparte porque hasta ahora el Estado tacanón no le subvenciona tales servicios. Y usted entenderà que una buena ensenanza no puede ser gratuita.

Claro que usted puede rehusar tales actividades complementarias, porque son voluntarias. Però vamos a ver què pasa. Ya me lo contarà. Ya sabé dónde estamos. Y es que,

hasta ahora, no conocemos a ningún disidente de tales actividades voluntarias.

Así que ya tiene usted explicado el misterio ése de la calidad de la ensenanza, del financiamiento de centros, de la gratuidad obligatòria y de la libertad de elección de centros.

Lo que no puedo explicarle es por què, a pesar de ello, hay ninos en edad escolar obligatòria en la calle, en sus casas, repartidos en otras aulas y sin poder estrenar el Principio VII de sus Derechos, también suscritos por el Gobierno espanol.

Manuel Rico Vercher InspectorTécnico E.G.B. ALICANTE

ES FA SABER IMPUESTO SOBRE LA RENTA DE LAS PERSONAS FISICAS. El S.T.E.-País Valencià (Unió Intercomarcal de València) ofrece a todos sus afiliados un servicio de asesoramiento técnico y, en su caso, cumplimentación de los impresos de declaración del I.R.P.F. A tal efecto comunicamos: 1. En las oficinas del sindicato se atenderà a los interesados todos los días, de 18 a 21 horas.

2. El letrado asesor atenderà personalmente las consultas todos los sàbados, de 11'30 a 14 horas, a partir del dia 19 de abril.

3. Se recuerda que, en el àmbito territorial de la Oelegación de Hacienda de Valencià, las declaraciones se presentaran e ingresaràn de acuerdo con los siguientes plazos: Del 1 de marzo al 31 de mayo los contribuyentes cuyo primer apellido (el del primero de los declarantes), se inicie con las letras comprendidas entre la A y la J. Del 1 de marzo al 31 de junio, de la K hasta la Z. Durante el mes de julio, las declaraciones que den lugar a devolución.

4. Conviene que, en principio, os procuréis los siguientes documentos a. El resumen anual que, respecto a ingresos, deducciones, retenciones... facilita el M.E. o, en su caso, la empresa en la que se trabajó en 1979. Téngase en cuenta que los rendimientos del trabajó por los que hay que declarar son los correspondientes a todos los componentes de la unidad famili-r; es decir, los cónyuges y los hijos menores de 18 anos. b. Escrito del Banco, Caja de Ahorros... en el que haga constar los intereses abonadosdurante 1979 por cuentas corrientes, de ahorro, a plazo... y el importe de las retenciones correspondientes a dichos intereses. c. Si se es titular de algun bien inmueble (fincas urbanas o rústicas) hay que tener en cuenta que: en cuanto a las fincas urbanas, si son utilizadas por el propio titular, hay que hacer constar el valor a efectos de la declaración sobre el patrimonio y, si ha lugar, los intereses pagados por capital ajeno invertido por gastos de financiación; si estuviaran alquiladas o cedidas a terceros, los datos a tener en cuenta son: el alquiler anual percibido y los gastos satisfechos (contribución, reparaciones, etc.l. Respecto a las fincas rústicas, los rendimientos obtenidos y los gastos ocasionados. Conviene aportar los recibos de la Contribución territorial: rústica o urbana. d. De los demés datos (incrementos y disminuciones patrimoniales, gastos dedu cibles de la cuota, etc.) se informarà personalmente.

•

La Comissió de Cultura de l'Ajuntament d'Ondara ha convocat el I CERTAMEN LITERARI VILA D'ONDARA en les modalitats de NOVEL·LA, POESIA I ASSAIG. La temàtica serà local o del País Valencià en ASSAIG i lliure en NOVEL·LA i POESIA. Es poden presentar treballs fins el dia 1 de Juny, donant-se el veredicte el 25 de Juliol. Per a enviar treballs o recabar més informació escriviu a COMISSIÓ DE CULTURA, AJUNTAMENT D'ONDARA (MARINA ALTA).

E.E.

•

25

ACABAR LA E.G.B.

YDESPUÉS^QUÉ?

Seria interesante el realizar un anàlisis critico de la situación de los chavales al termino de la E.G.B., viendo en profundidad a què causas se debe y cuàles van a ser sus consecuencias, però ya se pasó la època de solicitud de «Becas y ayudas» y estamos a un paso de la de entregas de «Graduados» o «Certificades» con todo lo que esta doble titulación supone y ante el interrogante de ^dónde ir al ano que viene?, optamos pues, por algo muy concreto: facilitar información.

En la inmensa mayoría de los Colegios Nacionales la información que se tiene al respecto, y por lo tanto la que se ofrece a los alumnos y padres, es mala o insuficiente, desinformación esta que afecta sobre todo a las clases populares que no saben a donde dirigirse, ni donde encontrar información, en resumen ni que hacerse con esos hijos que no tendràn edad laboral hasta pasados dos afïos.

Así pues nuestro único propósito se centra en el de posibilitar una bibliografia bàsica que todo centro, a falta de otros servicios orientadores, debería tener en su biblioteca para servicio de alumnos, padres y profesores, juntamente con uno o varios maestros del centro que en horas por ejemplo de «exclusiva» podrían facilitar todo tipo de orientación.

Bibliografia de orientación muy concreta al problema de las salidas existentes después de la E.G.B. o en su detecto de los mayores de 14 anos y hasta este curso 1979-1980 de los Bachilleres elementaies.

— M.E.C. «Estudiós al terminar la E.G.B.» edit. Ministerio de Educación y Ciència (Cuadernos información}.

Mas que un libro es este un folleto en el que se sefíalan las diversas posibilidades existentes: B.U.P., Formación Profesional así como «otras ensenanzas profesionales» menos conocidas a las que dedica un capitulo.

Dicho folleto indica los requisitos necesarios para el ingreso en cada una de las profesiones, de las conexiones existentes dentro del Sistema Educativo y que permiten el acceso a otros niveles. Facilita ademàs información sobre BECAS y otras ayu-

26

das. Dando también información de las poblaciones donde pueden ser cursadas las diferentes ramas y secciones de cada profesión.

— José M i g u e l Orts T i m o n e r «Centros Valencianos de Formación Profesional curso 1979-1980». I.C.E. de la Universidad literària de Valencià (se puede solicitar por los Colegios Nacionales a Universidad Literària de Valencià cl Nave Valencià).

El mayor interès de este libro se centra en el inventario que ofrece de todos los centros de Formación Profesional del País Valencià (Alicante, Castellón y Valencià), detallando las ramas, grados, horario, dependència del centro (estado, iglesia o iniciativa privada) gratuidad, etc. así como de su dirección y telefono.

Va incluida también información sobre los llamados «Centros Ocupacionales» y de los «Centros de empleo protegido» creados para alumnos de Educación Especial.

Remitimos a este libro a quienes deseen una información bibliogràfica mas amplia.

Si de algo carecen ambos libros es de la mas mínima visión crítica que muestre el abismo que hay entre lo legislado y la realidad.

Bibliografia que aporta un anàlisis sociopolítico y pedagógico del sistema educativo actual.

• ANAYA Santos, G. «Que otra Escuela» edit. Akal bolsillo.

• Baudelot, Ch. Establet, R. «La escuela capitalista en Francia» edit. s. XXI. • Bourdieu-Passeron «Los estudiantes y la Cultura» • Lerena, C. «Escuela, ideologia y clases sociales en Espana» edit Ariel.

• Reimer «La escuela ha muerto» edit.

Barral.

REVISTAS

— Anàlisi de la doble titulació al final d'E.G.B.. «Perspectiva Escolar» n.° 1 (març 1975).

- La Formació Professional - Monogràfic «Perspectiva Escolar» n.° 21 (gener 1978).

— J. Vives: La unificación de la Escolaridad una vieja cuestión «Cuadernos de Pedagogia» n.° 15 Marzo 16.

— Joan Eugeni Sanzhez —Formación Profesional y sistema Productivo — «Cuadernos de Pedagogia» n.° 26 febrero 77.

ORDRE MINISTERIAL PER A DESENVOLUPAR EL DECRET DE BILINGÜISME

NOUS ESBORRANYS, NOUS DESENGANYS El Consell del País Valencià, és a dir, la UCD amb dos vots del P.C. ha aprovat un nou esborrany d'Ordre Ministerial que desenvolupa el Decret de Bilingüisme. Ho va fer, un dia abans d'iniciar-se les vacances de Pasqua, quan a la Universitat ja no quedava ningú, quan els mestres acomiadàvem el segon trimestre iniciant uns dies de descans, quan ningú no podia dir una vegada més que no, que no volem l'ambigüitat, ni el desgavell, ni l'acientifisme. Tanmateix, ja ho havíem dit moltes vegades. Però la UCD està disposada a fer els emplastres que cal-

ga en el món de l'ensenyament. Ja n'han fet a nivell estatal amb l'Estatut de Centres, amb la proposta de Llei de Finançament, <;què importa una vegada més?; què importa que un País no recupere la seua cultura?, què importa si s'acaba de morir una llengua?, què importa si no hi ha un ensenyament de qualitat?

Ens han infligit un Decret de Bilingüisme, ens han comès una Ordre Ministerial. Ara només resta que el Sr. Otero la signe. És possible que quan aquest All-i-Oli siga al carrer ja s'haja publicat.

Variacions que presenta la nova redacció d'Ordre Ministerial respecte de les anteriors.

Al número de desembre d'ALL-i-OLI (pgs. 28, 19 i 30! es fera una àmplia referència a l'Ordre Ministerial i a la necessitat de normalitzar la llengua, tot analitzant els projectes d'Ordre existents aleshores i comentant les mobilitzacions hagudes en la seua contra.

En el text aprovat el 31 de Març hi ha variacions.

Algunes d'aquestes variacions són el resultat d'esmenes presentades pel P.C. y altres de les pròpies esmenes de la UCD. La primera a destacar és la que fa referència als efectes acadèmics de la incorporació de la llengua a l'ensenyament, que anteriors avantprojectes assenyalaven per a tothom, per al curs 1980-81 mentre que aquest darrer fa la salvetat dels alumnes que havien partitipat al Pla Experimental l'any passat perquè ja constava als seus expedients la qualificació corresponent al curs 1978-79.

El Sr. Peris Soler ha hagut d'arreplegar aquesta esmena provinent dels comunistes quan ell, que és el Conseller d'Educació, havia esborrat del mapa d'un bufit el Pla Experimental que el seu predecessor, Sr. Barceló, havia engegat.

Una altra de les esmenes incorporades, fa referència als alumnes de les zones castellanoparlants, que en els anteriors avantprojects quedaven exclosos de l'aprenentatge del valencià i, segons l'actual, en podran rebré'l voluntàriament si els seus pares ho sol·liciten.

Les Universitats de València i Alacant —és una altra variació que presenta aquest esborrany— tindran un representant en la Comissió Mixta, la qual cosa és més aviat simbòlica, ja que en són 10, els membres de l'esmentada Comissió.

Una altra novetata es refereix a la creació de càtedres de Llengua i Literatura valencianes a BUP, però «segons les dotacions de què hom dispose». Ens preguntem què passarà si no es disposa de suficients dotacions, perquè encara que en un altre article de l'Ordre es diu que el Ministeri dotarà les places que calguen per a l'ensenyament de la llengua, pel que respecta a EGB diu que hi haurà un professor per cada vuit unitats «sempre que això no supose un augment en les plantilles del Centre».

Més endavant s'afegeix que quan en un col·legi no puga —per cap mitjà que no supose augment en la plantilla— haver suficients professors de valencià, «el Ministeri podrà autoritzar amb caràcter excepcional, la contractació de personal especialitzat dins dels crèdits disponibles».

Curioses i demostratives de la ignorància que sobre temes d'ensenyament —només d'ensenyament?— existeix entre els nostres consellers són dues noves esmenes que hi apareixen com à disposicions transitòries. Una dels comunistes diu que en les zones valencianoparlants on hi haja proporció de població castellanoparlant, les qualificacions negatives, és a dir, els suspensos, no constaran en l'expedient acadèmic. És a dir, no es podrà suspendre.

Altra diu que tots els alumnes començaran pel

TIPUS

t>'EMPELr<> QUE

mateix curs. Voldran dir els senyors ucederos — pares d'aquesta genial idea— que tant els xiquets de 5 anys com els de 14, com els de 18 hauran d'anar a l'escola amb el Cató sota el braç?

En primer lloc en ambdues esmenes s'han atribuït unes competències que no correspon a l'O. M. en si sinó a la Comissió Mixta, i han demostrat que els alumnes poden i deuen partir d'un mateix nivell. Com ens ho farem? Li parlarem a un xiquet de cinc anys de la concordança entre nom i adjectiu o silenciarem aquesta qüestió als de 14 anys? Passarem un mes ensenyant el vocabulari del cos als xiquets de Pego i als del Port de Sagunt —a veure si aprenen què és el cap, el nas, el peu, el melic...— o donarem per sentat que ja ho saben i no els ho ensenyarem?

Serà el mateix punt de partida per als de Pego que per als del Port de Sagunt?

No se'ls ha ocorregut als nostres il·lustres consellers que calen programes i nivells diferents, que calen inclús mètodes didàctics diferents justament perquè hi existeixen situacions diferents?

Si la Comissió Mixta és tan llesta com ells... De moment, segons l'O.M., u dels consellers serà qui ostentarà la Presidència de la Comissió Mixta i serà qui decidirà els desempats, si n'hi ha, en les votacions. Toqueu fusta!

D'altra banda, els consellers comunistes podrien dormir tranquils si sabessen que els suspensos i aprovats estan en funció del programa i si aquest programa és adaptat a la situació lingüística,a l'edat i al nivell dels alumnes, no hi haurà els suspensos que semblen tèmer-se. En qualsevol cas, <;per què no s'eliminen els suspensos en anglès o en francès, donat que en aquesta zona no som ni angloparlants ni francoparlants?

Nosaltres qüestionem les notes en l'ensenyament. Però una cosa és qüestionar les notes i altra de molt diferent dir ximpleries.

Per últim, al darrer esborrany d'ordre Ministerial es produeix una sensacional variant: s'hi anomena de quatre maneres diferents el nostre innominable País. Es diu País Valencià i tot seguit es fa una cridadeta per tal de posar annex «o Región, o Reino o Antiguo Reino». Segurament per tal que Madrid decidesca i ens batege com millor convinga.

<2V£ LA

Una esmena que no va prosperar Els consellers comunistes, respecte de la denominació de la llengua, proposaren que fos la de VALENCIÀ i no «llengua valenciana», basantse en arguments científics i per no provocar una actitud secessionista de la llengua que és comuna al País Valencià, Catalunya i les Illes. Però és evident que la irracional i demagògica UCD no ho podia acceptar. Un conseller —el d'Educació, sembla— digué que existia una llengua valenciana perquè volem, perquè tenim voluntad que siga així, independentment de criteris científics. i Per què no tenim voluntat per tal de fer que existesca el cercle quadrat?

Un altre conseller va dir que l'error científic, si existia, està en el Decret de Bilingüisme i no en l'Ordre Ministerial que el desenvolupa. I tots tan contents i feliços, sense posar-se'ls un poc rogeta la cara, encara que fóra només per dissimular.

Tot resta igual En definitiva, doncs, tot resta igual com als anteriors avantprojectes d'Ordre Ministerial. Només el petit progrés que els valencians de les zones castellanoparlants tinguen opció a aprendre el valencià i la hipotètica possibilitat d'unes càtedres a BUP, podem qualificar de positiu. Perquè la presència de la Universitat en la Comissió Mixta reiteradament esmentada en el projecte d'Ordre Ministerial, és més que no altra cosa, insultant ja que hi haurà una sola persona representant les Universitats de València i Alacant front a altres nou membres designats per la UCD. I és justament en la composició d'aquesta Comissió on ens juguem, en bona mesura, la

27

possibilitat o no d'anar normalitzant la llengua, degut a les moltes atribucions que té i que ja assenyalàvem en aquesta revista el més de desembre.

Resta, doncs, la mateixa vaguetat en matèria de titulacions i certificats, aquests darrers «los de aquellas instituciones que autorice el Consell». Resta l'opcionalitat en l'aprenentatge de la llengua en tant que continua allò de les «circunstancias justificativas» que eximeixen d'aprendre-la. Resta 10 =icientífica i discriminatòria denominació de «Lengua Valenciana».

Acientífica perquè en cap lloc no especifica que el valencià és una de tantes variants de la llengua catalana, amb la possibilitat aberrant de jonsiderar-los idiomes diferents, i discriminatòria en tant que per a Catalunya i les Illes sí que utilitza el terme «Llengua catalana» en tota la seua amplitud, a més d'introduir alguna vegada, en el cas de les Illes, els termes «modalitats insulars de la llengua catalana», parcialitzant i reduint-nos d'aquesta manera, als valencians, un patrimoni que ens és comú.

"President" Monsonfs: "Habla, Madrid, habla" .

I el curs que ve, què?

En aquest moment és difícil fer-se una idea exacta del que ocorrerà amb l'ensenyament de la llengua el proper curs. Hi haurà via autonòmica pel 151, pel 143 o no res? Es dissoldrà el Consell del País Valencià? Si no hi hagués Consell no podria haver-hi Comissió Mixta AdministracióConsell, i de no haver-hi Comissió Mixta, ^com quedaria l'aplicació del Decret de Bilingüisme?

Els designis de la UCD són inescrutales. UCD cumple. Sí, sí, com quan en el Decret de Bilingüisme, disposició transitòria primera, diu: «Hasta tanto se cuente con el profesorado suficiente para dispensar las ensenanzas de Lengua Valenciana, el Ministerio de Educación organizarà en colaboración con el Consejo del País Valenciano cursos de formación y perfeccionamiento del profesorado». Ja hem vist com s'ha preocupat durant tot aquest curs de la qüestió.

En el millor dels casos, el Decret s'engegarà, però ja ho veurem, a començament de curs no sabran amb quin professorat hi compten, faran una convotaròria de places tardana i confusa i passats tres mesos del curs encara no s'hi hauran aclarit. La Comissió Mixta, si arriba a funcionar, actuarà probablement de manera permissiva i vaga, sense propiciar realment un correcte ensenyament de la llengua i la irracional acusació que s'està ensenyant català i no valencià, seguint la campanya promoguda cara als pares, impedirà en molts casos que les classes es donen. D'altra banda, resta pendent la qüestió del finançament, que si bé hom diu que el Ministeri se'n farà càrrec, sempre podrà argüir-se una mancança de diners. I els capitostes de la UCD no es sufocaran excessivament, perquè evidentment no està en l'ànim d'aquesta gent normalitzar la nostra llengua ni afavorir qualque cosa que puga refermar la nostra personalitat col·lectiva.

Per això mantenen el terme Llengua valenciana, perquè saben que qüestions d'aqueixes impedeixen la normalització. Per això no busquen assessors qualificats ni lingüistes solvents, per això són vagues les exigències de titulacions i certificats, per això la Universitat s'esmenta per compromís.

28

Galàn (PCPV): "iQué hace un chico como tu en un lugar como éste?".

I els ensenyants? Què hem de fer? Al marge de la decisió sindical que col·lectivament haurem d'adoptar, és evident que cadascú de nosaltres, cada nucli de centre i cada comarca, haurem d'anar avançant en el camí cap a una escola pública valenciana, la qual cosa suposa la introducció en ella, de ple dret, de la nostra llengua.

Cal avançar i cal superar les rutines administratives. Per tant: — A l'inici del curs que ve, totes les escoles que compten amb professorat adient haurien de tenir organitzades les classes de valencià. Cal doncs que, abans d'acabar aquest curs, estiga feta la distribució horària i l'estructuració del professorat. A títol d'informació direm que l'Ordre Ministerial marca tres hores setmanals per a preescolar, EGB i BUP i dues per a F.P. i que assenyala un professor titulat per cada vuit unitats «siempre que no suponga un aumento de plantilla».

— Les escoles que no compten amb professorat adient cal que el reclamen ja i reiteradament de la Conselleiia d'Educació i de la Delegació i que l'exigesquen per al començament del curs.

— Els professors amb títols de l'ICE que no tenen plaça en propietat, cal que «s'apunten» a la

llista d'interins tot presentant fotocòpies dels certificats corresponents dels cursos de valencià de l'ICE. Al mateix temps, presentar fotocòpia d'aqueixa soHicitut i dels documents presentats, en la Conselleria d'Educació. En ambdós llocs, Delegació i Conselleria, exigir registre d'entrada.

Cal tenir present que segons l'O.M. a l'hora de nomenar interins tindran prioritat els que estan habilitats per a fer classes de llengua. En què consisteix aqueixa habilitació? Nosaltres exigim que siguen vàlids els cursos de l'ICE. — Val a dir també que segons l'O.M. podran realitzar-se permutes temporals de professors, és a dir que si una escola compta amb més titulats dels que necessita, els sobrants podran canviar-se amb companys d'altres escoles de qualsevol localitat que no en tinga.

Pel que respecta a l'ensenyament en valencià — principi pedagògic bàsic i dret ineludible de tots aquells que parlen la nostra llengua al marge que sempre hi ha hagut companys que l'han possibilitat, l'O.M. estableix que s'ha de demanar i per a fer-ho presentar: " Acta de la sessió del Claustre on s'ha decidit.

• Acta o altre document justificatiu dels pa res, sol·licitant ho.

• Estudi de l'alumnat en relació al coneixement i ús del valencià.

• Relació del professorat responsable amb relació de títols i diplomes.

• Pla pedagògic i organització que incloga: a) els cursos i nombre d'alumnes que seguiran aquest ensenyament, b) Matèries que s'inclouen en els esmentats programes, c) Distribució horària de totes les matèries.

Després la Comissió Mixta decidirà, i ho comunicarà a les corresponents Direccions Generals del Ministeri d'Educació.

Així doncs, aquelles escoles que consideren avinent de seguir aquest complicat sistema, haurien de tener enllestits tots els requisits el més aviat possible.

— Complicat també serà vèncer la ignorància i desinformació de molts pares després de tants d'anys d'haver-los fet creure per tots els mitjans que la llengua pròpia no aprofitava per a res i era una xacra que calia desterrar. Caldrà per tant explicar clarament el perquè de la necessitat pedagògica de l'ensenyament en i de la nostra llengua, els avantatges de tot tipus que això representa. D'altra banda, s'haurà de fer front, en alguns casos, a la irracional campanya contra la unitat de la llengua i tenir, per si cal, tot tipus de documents acreditatius d'aquesta unitat, com ara el signat pels acadèmics de la Reial Acadèmia.

La normalització lingüística i cultural del nostre País, la consecució d'una escola arrelada al medi, la qualitat de l'ensenyament estan des de diversos angles profundament amenaçats, com el 25 d'abril de 1707, com fa quaranta anys.

I nosaltres hem pres una opció: mestres valencians per una escola popular al nostre País.

Comissió de qualitat de l'Ensenyament. València

GRACIAS LSPIRITl

I

BROSETAPONT

miM

DOSSIER

™™™*»i G

CONTRA LES MANIOBRES SECESSIONISTES

UNITAT DE LA LLENGUA document 1 LA LENGUA DE LOS VALENCIANOS Los firmantes, miembros de número de las Academias Espanola y de la Historia, habiendo conocido la peculiar controvèrsia que durante meses pasados se ha hecho pública en diversos órganos de prensa valencianos, acerca del origen de la lengua hablada en la mayor parte de las comarcas del País Valenciano, y a petición de personas interesadas en que demos a conocer nuestra opinión sobre este asunto, científicamente aclarado desde hace muchos anos, deseamos expresar, de acuerdo con todos los estudiosos de las lenguas romànicas: Que el «valenciano» es una variante dialectal del catalàn. Es decir, del idioma hablado en las Islas Baleares, en la Cataluna francesa y espanola, en una franja de Aragón, en la mayor parte del País Valenciano, en el principado de Andorra y en la ciudad sarda del Alguer.

Por todo ello, nos causa sorpresa ver este hecho puesto públicamente en duda y aun àsperamente impugnado, por personas que claramente utilizan sus propios prejuicios como fuente de autoridad científica, mientras pretenden ridiculizar e incluso insultar a personalidades que, por su entera labor, merecen el respeto de todos y en primer lugar el nuestro.

Se hace fàcil suponer que tras esas posiciones negativas se ocultan consideraciones y propósitos que en nada se relacionan con la verdad de un hecho suficientemente claro para la filologia y para la historia.

Es culturalmente aberrante todo intento —como el que contemplamos — de desmembrar el País Valenciano de la comunidad idiomàtica y cultural catalana por la que, como escritores e intelectuales espanoles, no tenemos sinó respeto y admiración, y dentro de la cual el País Valenciano ha tenido y tiene un lugar tan relevante.

Dàmaso Alonso, presidente de la

R. A. E. Vicente Aleixandre Alonso Zamora Vicente Pedró Sainz Rodríguez Jesús Pabón, presidente R.A.H. E/77/7/o Alarcos Tomàs Navarro Tomàs Marqués de Lozoya Ramon Carande Agustí n Millares Fernando Làzaro Carreter Miguel Delibes Antonio Buero Vallejo

de la

Salvador de Madariaga Pedró Laín Entralgo José Maria Pemàn Luis Rosales Miguel Batllori Camilo José Cela José Antonio Maravall (Xàtiva) Rafael Lapesa (València) Manuel Àlvar (Benicarló)

REPRODUCIMOS ÍNTEGRA, POR SU ESPECIAL INTERÈS, LA CARTA DE ADHESIÓN DEL CARDENAL VICENT ENRIQUE I TARANCÓN. Firmo con mucho gusto el documento presentado por mis companeros de Acadèmia y no tengo ningún inconveniente en que hagan pública mi adhesión.

No comprendo, de verdad, como se puede defender la postura contraria.

Atentamente.

Vicente, Cardenal Enriquey Tarancón Académico de número de la R.A.E.

29

document 2 TEXT DE LA DECLARACIÓ D'ANDORRA Els qui signen, membres de l'Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (AÏLLO o participants al V. è Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes a Andorra, procedents de diversos països d'Europa i Amèrica i especialistes en l'estudi del català i la seva cultura, manifesten: 1. Que es congratulen que la promulgació dels Reials Decrets que introdueixen l'estudi de la llengua catalana dins els sistemes d'ensenyament dels diferentes Països Catalans obri unes possibilitats reals de normalització de la llengua i cultura catalanes després d'un llarg període d'opressió que la mantenia reduïda a l'ús col·loquial.

2. Que temen que els termes en què ha estat redactat el Reial Decret del País Valencià — que parla en tot moment de «llengua valenciana»— i el títol del de les Illes Balears —que fa referència a les «modalitats insulars de la llengua catalana»— puguin introduir elements de confusió que

obstaculitzin el procés mateix de normalització.

3. Que com a especialistes en la matèria, prescindint de tota consideració política, se senten obligats a declarar: a) Que la llengua catalana, tal com és reconegut per les Acadèmies i les personalitats científiques d'arreu del món, comprèn dins l'Estat espanyol l'àmbit territorial de les Illes Balears, el País Valencià i el Principat de Catalunya, a més d'una franja lingüística del territori aragonès. b) Que perquè sigui possible la normalització de la llengua d'aquests territoris cal ensenyar una modalitat de llengua vàlida per a tots ells i apta per a les manifestacions culturals i administratives a tots els nivells. c) Que aquest tipus d'ensenyament fet amb mètodes i tècniques pedagògics adequats, no suposa cap amenaça per a les diferents varietats locals i sociolectals, sinó que precisament pot contribuir a potenciaries.

d) Que cal que totes les àrees lingüístiques tinguin un protagonisme actiu en el procés de normalització (tal com l'han tingut en els altres moments crucials de la història lingüística catalana) i participin directament en la planificació lingüística i en l'elaboració de les directrius pedagògiques.

Per això és indispensable que tant els programes didàctics com els processos de selecció del professorat siguin elaborats coordinadament per representants científicament qualificats de totes les terres de parla catalana i tinguin titularitat única i validesa acadèmica per a tot el territori, tal com succeeix en tota llengua de cultura. e) Estem segurs que només així la llengua catalana es veurà lliure d'obstacles en la seva normalització i podrà donar els fruits esplendorosos que la seva tradició secular i la seva abundant producció literària actual permeten d'esperar.

Andorra, 3 d'octubre de 1979.

documents Dept. Modern Foreign Langs.

Boston University Boston, Mass., USA

NORTH AMERICAN CATALANSOCIETY

Presidència del Gobierno Palacio de la Moncloa MADRID, Espana

Muy llustres Sres.: La NORTH AMERICAN CATALAN SOCIETY - Societat Nord-Americana d'Estudis Catalans, compuesta por los siguientes Miembros: A. Porqueres J. Martí-Olivella R. Burns, S.J. S.J. Canepari H.L. Sharrer P. Harris S. D.J. Viera I. Minoves M. G. Jackson L.L. Coy J.M. Ferrater A. Mas Colell A. Trias N.B. Altemberg P. Madarnas J.A. Beasley W. Quibler T. Walsh M. McCully D. Earnshaw G. Hardalo J. Subirana J. Amelang E.G. Friedman R. Ulvestad I.T. Zimmerman

J. Roca C. Rey-Grange M.A. Olsen R. Boixareu C.B. Faulhaber R. Cook J. Espadas J. Webster R.R. Ristagno O. Tewfif F. L.S. Geist J. Marichal J. Muns M. Krow-Lical J.C. Shideler K.G. Bottke S. Quinn P. Braff D. Hattory J. Roy A. Gormley F.R. Morral E.D. Blodgett A. Pujola W.A. Reynolds R. Chesseman

N.B. Smith P.J.Boehne P. Masdevall G. Flynn G.R. Collins C.E. Polit J.H. Miller J. Dagenais A. Torres A. F. Hoz F. Perpinyà K.H. Rogers J. Torres A. McEwan J. Casas P. J. Ragas K. McNerney M. Sunyol M. Bieder S. Baldwin R. Casals M. Duran E. Benejam C. F. Hensey J.R. Rank J.M. Prokac

A.M. Forcadas J. Berg S. M.E. Altisent D.H.Rosenthal J. DiFrances P. Cocozella A. Pacheco J. Folch-Pi R. Shea B.H. Mainous T.N. Bisson K. Brown A. Pérez B. Sitarz F. W.E. Hohn J. Snow R. Jové M. Saltarelli J. Ferran K. Korell J. Oro M. de Riquer M. Sola-Sole S. Corcoll A.A. Gonzàlez A.

T. Valdivieso J.M. Sobre P.D. Rasico R.L. Brescia M. Misiego C.M. Carlton J. Pardo R. W. Folch Pi G.J. Llauradó W.H.W. Field D.M. Rekart V. Cano G.W. Ribbans P. G rases M. Feitzlowitz E. Chornet M.R. Jové J.E. Codina J.L. Sert D. Quilter L.P.A. Maignon G.W. McDonough F.D. Jacobi E. Gual i Caba J. Rocamora C.

J. Gulsoy C.J.Wittlin R.F. Benavides J.L. Robinson T.G. Gilabert A.G. Elliott A. Pardo R. G. Mitchell R. Cerdà M. E.J. Neugaard P.P. Conerly N. Cowley J. Coromines L. Monguió F. Berenguer F. Sancho P. P. Griffin T. Sarramia R.L. Sert J.M. White K.í. Kobbervig F. Aleu F. Klein-Andreu M.A. Schaffer M.D. Johnston

La mitad de ellos valencianos, catalanes o baleares —el resto estadounidenses o canadienses —, però todos celosos de la preservación y ennoblecimiento del patrimonio lingüístico de Espana, que ya no solo lo es de Espana, sinó de Europa y del mundo.

RUEGA a la Excelentísima Presidència del Gobierno la DEROGACIÒN del Proyecto de DECRETO DE BILINGÜISMO para el País Valenciano, porque la puesta en pràctica de dicho Decreto significaria la reducción oficial del Valenciano —la misma lengua de Cataluna y Baleares— a puro folklore, que es la meta de la "colonialista" ultra-derecha.

30

aocumenT4 e

Els romanistes sotasignants, aplegats al XVI Congrés Internacionals de Lingüística i Filologia romàniques, manifesten llur satisfacció pels avanços darrerament obtinguts en el procés de normalització de la llengua catalana amb la creació de nous centres d'investigació, la incorporació de la llengua als diversos nivells de l'ensenyament, l'increment de la producció bibliogràfica i d'altres manifestacions culturals, per bé que no encara en la proporció esBaldinger Kurt (Heidelbe'q) Bec Peire (Poitiers) Boleo Mannel de Pairà (Coimbral Ciníra, LuisF. Lindley (Lisboa) Coseriu Engine ÍTübingen, R.F.A.i Cremona, Joseph (Cambridge) De Cunha, Antonio Geraldo (Río de Janeiro) Da Gama Kury, Adriano (Río de Janeiro) Dulong, Gaston (Quebec, Canadà) Fiage Udo L. (Bochum, R.F.A.) Gasca Queirazze, Giuliano (Torino) Greive Artur (Kòln, R.F.A.) Grilli Giuseppe (Napoli) Grossman, Maria (Cosenza, Italià)

caient als mitjans de comunicació social. S'oposen, tanmateix, als intents de secessió idiomàtica que propugnen al País Valencià certs grups de pressió per raons desproveïdes de base científica. El català, com qualsevol llengua, té una estructua definida i els romanistes del XVI Congrés consideren rebutjable aquests intents de fragmentació lingüística.

Henry, Albert (Bruxelles) Hilty, Gerold (Zürich) lordan lorgu (Bucarest) Kantor, Sophia (Jerusalem) Kremnitz, Georg (Münster, R.F.A.) Lecoy, Fèlix (París) Limentani, Alberto (Padova, Italià) Lüdtke. Helmut (Kiel, R.F.A.) Metzeltin, Michael (Groningen, Holanda) Muller, Kristin (Salzburg, Àustria) Palumbo, Pietro (Palermo, Italià) Pakenchi, Koji (Tsudajuku, Japón) Peter, Herbert (Wien, Àustria)

Pfister, Max (Saerbrücken, R.F.A.) Ravier, Xavier (Toulouse) Roncaglia, Aurelio M. (Roma) Schlieben-Lange, Brigitte (Frankfurt/Main R.F.A. Segre, Cesare (Pavia, Italià) Shiniura, Takeshi (Nagoya, Japón) Straka, Georges (Strassburg, Francia) Tavani, Giuseppe (Roma) Tyssens Madeleine (Liège, Bèlgica) Vaana nen, Veikko (Hèlsinki) Varvaro, Albert (Napoli) Wandruszha, Màrius (Salzburg, Àustria) Whecler, Max W (Liverpool).

document 5 TELEGRAMA AL PRESIDENT DEL GOVERN «El Departamento de Lengua Espanola de la Facultad de Letras de Mallorca, manifiesta protesta ante orden ministerial que desarrolla decreto bilingüismo País Valenciano, porque supone atentado unidad lengua de Cataluna, País Valenciano e Islas Baleares, reconocida por la ciència lingüística mundial y por la Real Acadèmia Espanola. El Jefedel Departamento».

Els departaments de Llengua i de Literatura Catalanes d'aquesta mateixa Facultat, han cursat altres tants telegrames amb textos consemblants.

document 6 Les entitats culturals i pedagògiques que signem, preocupades en tot moment per la normalització lingüística del País Valencià, reunides a l'Ajuntament de València el dia 11 de setembre de 1979, ens dirigim a l'opinió pública, al Consell preautonòmic i al Ministeri d'Educació, per a fer-los presents les següents consideracions.

Reconeixem, d'acord amb la Romanística de tot el món, que el valencià és una variant regional de la llengua catalana. Aquesta unitat idiomàtica ha estat i és reconeguda per tots els lingüistes valencians, des que en 1932, a Castelló de la Plana, nombrosos escriptors i entitats (entre altres Lluís Fullana, Carles Salvador, Manuel Sanchis Guarner, Societat Castellonenca de Cultura, Lo Rat Pent i el Centre de Cultura Valenciana) signaren les Normes Ortogràfiques que l'acceptaven. Només els últims temps han aparegut intents secessionistes, perjudicials per al desvetlament cultural del País Valencià.

D'Altra banda, aquesta unitat fou reconeguda pel Consell Preautonòmic i d'acord amb ella es van orientar les directrius de la Conselleria d'Educació durant el primer Govern Autonòmic. En el mateix sentit cal recordar L'Informe sobre la llengua del País Valencià, publicat per tots els departaments de la Facultat de Filologia de la Universitat Literària de València.

Institut Valencià de Filologia.

Facultat de Filologia. Universitat de València.

Departament de Lingüística Valenciana. Universitat d'Alacant.

ICE de la Universitat Literària.

ICE de la Universitat Politècnica.

UNED. «Universidad Nacional de Educación a Distancia» d'Alzira.

Sindicats: STE, USO, CC.OO, UGT, AOA, SU, CSUT iCNT. Col·legi de Llicenciats de València, Alacant i Castelló.

Acció Cultural del País Valencià.

Centre Carles Salvador Secretariats de l'ensenyament de l'idioma, de València, Alacant i Castelló.

Fundació Huguet.

Fundació Renau.

Societat Castellonenca de Cultura.

Gestora de Regidors d'Ajuntaments del País Valencià.

Associació d'Ensenyants Valencians, Institut de Renovació Pedagògica.

Secretariat de l'Ensenyament del Valencià als Col·legis Religiosos.

UTECO de l'Ensenyança.

Seminari de Llengua i Cultura del País Valencià.

Moviment Cooperatiu d'Escola Popular.

Col·lectius de Mestres de la Costera, La Marina, La Safor i el Baix Vinalopó.

Associació Borrianenca de cultura.

Federació d'Entitats Culturals.

31

ELS LLIBRES hem llegit Titulo: Para comprendera Piaget Autor: Mary Ann S. Pulasky Editorial: Ediciones Península Jean Piaget ocupa un lugar relevante dentro de la psicologia contemporànea después de cerca de cincuenta anos de investigaciones psicológicas encaminadas a conocer mejor al nino. Por todo ello se considera imprescindible el conocimiento de su obra por aquellos que estén preocupades por la educación de los ninos.

Este libro de la Dra. Pulasky constituye una guia general bàsica para introducirnos y comprender mejor la obra del gran psicólogo sujzo cuya complejidad hace que a menudo no sea accesible al gran publico.

Lo mas esencial de sus descubrimientos en el àmbito de la psicologia del nino se intenta presentar en este libro de una manera sencilla, de modo que todos aquellos que estamos involucrados en el proceso educativo podamos vislumbrar la forma en que la psicologia pueda aplicarse con utilidad en la educación.

Esta introducción a la obra de Piaget contiene lo mas esencial de sus aportaciones en el àmbito de la psicologia infantil. Aspectos tan fundamenta!es como la exposición de los diferentes estadios del desarrollc intelectual del nino, el desarrollo del lenguaje y el pensamiento desde el punto de vista genético, moralidad y desarrollo emocional son expuestos aquí en un lenguaje asequible, de forma que el complejo mundo de Piaget se convierta en una herramienta fundamental de orientación para los educadores.

En una època en que la educación tradicional carece de credibilidad como consecuencia de sus fracasos, las ideas de Jean Piaget nos sugieren por dónde debe ir la investigación, planes de estudiós, programas preescolares, etc., formando la base de toda educación nueva inspiradora de cualquier forma seria de la ensenanza.

P. OLIVARES

per a grans Siempre hemos hablado acerca del tema de los libros, però, en esta ocasión, vamos a hacerlo sobre las ilustraciones de PELUSO Y SU COMETA (Minon, 1979) y lo haremos sobre la ilustración porque consideramos que el contenido del libro no se merece la excelente labor de su ilustradora Carme Solé Vendrell (Premio Nacional de Ilustración 1979). El vivo colorido de

32

sus laminas con una amplia gama de tonos dicen mucho mas que la desdibujada historia de la que se ha pretendido partir. Los gestos de los dos protagonistas — Peluso y Marco— nos trasladan a los pequenos problemas, aunque no por eso menos importantes de un nino intentando hacer volar su cometa. Este libro es apropiado para ninos de 4 a 6 anos.

Libro de reciente aparición es «iPor què el tiempo es así?» (E. Grijalvo, 1980). Felicitamos a la editorial por su acercamiento al mundo infantil desde una òptica diferente a la que nos tienen acostumbrados. Es una traducción del alemàn y pretende aproximar armónicamente los conceptos bàsicos de la metereología, tanto en el texto como en la ilustración. Estos conceptes son: el dia y la noche, las estaciones, el mecanismo del viento, las precipitacines, el cicló del agua, el mapa meteorológico, el tiempo en el mundo. De interesante aplicación en bibliotecas do aula en edades comprendidas entre 8 y 10 anos.

AMICS

per a xiquets TOCATS PEL FOC Manuel de Pedrolo Edicions 62 Planteja Pedrolo en aquesta novel·la, la problemàtica actual de l'home d'avui en dia.

La persona que posseeix, es fa rancuniosa, personalista, solitària... té por a perdre allò que posseeix. Això provoca una actitud de recel, de desconfiança envers els altres homes. Molt prompte comença a identificar-se amb allò que ell té, i no gens amb allò que ell és com a persona.

Aquesta novel·la de Pedrolo, pot aprofitar-se per replantejar qualque comportament nostre front als altres. És prou fàcil de llegir i molt lleugera.

LA ENSENANZA COMO ACTIVIDAD CRITICA Neil Postman Charles Weingartner Ed. Fontanella «La característica mas importante del mundo en que vivimos es el cambio constante, acelerado, y nuestro sistema educativo no se ha percatado aún de ello...»

Aquestes paraules les pronuncia el Dr. Neil Postrnan al seu llibre i a partir d'elles, planteja interrogants tan clars com: Quina ha d'ésser la tasca pròpia de les escoles?

Devem transmetre valors, idees, metàfores mortes i informacions antigues?

Hem de fer buròcrates que funcionen sense cap problema?

Es subversiu l'actual sistema educatiu?

Pot aprofitar per fer una anàlisi profunda del sistema educatiu espanyol i més concretament del nostre País Valencià. Pot aprofitar també per remarcar la manca de formació que es dóna a les Escoles Universitàries del Professorat.

SUMMERHILL PRO Y CONTRA Autors diversos Ed. Fondo de Cultura Econòmica Trenta anys després de fundada l'escola de Summerhill, en aquest llibre es vol fer amb una perspectiva plural, una anàlisi d'un dels sistemes educatius més impensats del món, basat en l'estima, la llibertat i la tolerància.

Tots els que ja han llegit Summerhill i coneixen la idea central del professor Neill, poden veure ací, en aquest volum, totes les inquietuds que ens va produir la lectura d'aquella obra, ventilades i augmentades.

Aquest llibre és una petita aventura, feta per quinze persones especialitzades en els diferents camps de l'educació i valoren, des del seu terreny, l'obra mampresa per Neill.

III LLIBRERIA LITERATURA INFATIL Y JUVENIL JUEGOS EDUCATIVOS

emperador-7 telefono

valencia-2 3227698

I PREMIO NACIONAL DE L I T E R A T U R A INFANTIL Y LIBRERIAS

BOERIAS LICENCIASPOR ALUMBRAMIENTO

Tal licencia es un derecho reconocido en la Ley de Funcionaries Civiles para las mujeres que han adquirido la situación de funcionarios civiles del Estado.

El art. 71.2 de la misma dice: «Se concederàn licencias, en caso de embarazo, por el plazo que reglamentariamente se determina».

El punto 3 de ese articulo senala que «las licencias reguladas en este articulo no afectan a los derechos económicos de los funcionarios».

EL DECRETO 1949 de 20 de julio de 1967 (BOE de 26 de agosto) regula las licencias por alumbramiento para los citados funcionarios femeninos. Su contenido queda desarrollado en seis articules.

El 1.° dispone que tales funcionarios femeninos tienen derecho, en caso de embarazo, a una licencia en la forma y por el tiempo que se establece en los siguientes artículos. Y durante ese tiempo de duración de la misma se reservarà a la funcionaria el puesto de trabajo que tuviera asignado, sin perjuicio de que pueda ordenarse el desempeno provisional del mismo por otra persona.

El art. 4.° habla de los derechos económicos en los mismos términos que lo hace el art. 71 apartado 3 de la Ley de Funcionarios Civiles.

El art. 5.° es de especial importància y su texto desconocido por muchos funcionarios. Citamos textualmente: «El disfrute de la licencia por alumbramiento INTERRUMPIRA LOS PLAZOS de las que, en su caso, se encuentre disfrutando la funcionaria por aplicación de las reguladas en los artículos 69, 72 y 73 de la Ley de Funcionarios Civiles del Estado. LA VACACION RETRIBUÏDA, regulada en el articulo 68 de la misma Ley, PÇDRA DISFRUTARSE A CONTINUACIÓN DE LA LICENCIA POR ALUMBRAMIENTO, siempre que a la funcionaria no le haya correspondido con anterioridad dentro del ano natural». (Los subrayados son míos).

Comentaré al final la relación entre los artículos citados.

El art. 6.° dice que «la presente licencia no podrà ser objeto de pròrroga en ningún caso, si bien en el supuesto de que la madre no se repusiera durante el segundo plazo o enfermara podrà aplicarse el art. 69 de la Ley de Funcionarios Civiles que regula las licencias por enfermedad, siempre que concurran las circunstancias que se sehalan en dicho articulo».

Veamos ahora los artículos 2.° y 3.°.

Por el REAL DECRETO 2855/1978, de 16 de noviembre (BOE de 11 de diciembre) se modifica el DECRETO 1949/1967, de 20 de julio, —el que hemos leído antes— que regula las licencias por alumbramiento.

En el preàmbulo, pàrrafo tercero, se dice: «...se hace preciso su modificación a fin de que los funcionarios femeninos gocen de un período de licencias por alumbramiento similar al establecido en la Ley dieciséis/1976, de 8 de abril, de Relaciones Laborales, y... estable cer un derecho a una pausa dentro de su jornada de trabajo durante el período de lactància...».

Este Decreto en su art. 1.° dispone la modificación del art. 2.° del anterior Decreto y queda redactado así: «La mujer funcionario tendra derecho a un período de licencia de seis semanas antes del parto y ocho después del parto. El permiso de licencia serà en todo caso irrenunciable y a el podran sumarse, a petición de la interesada, el tiempo no disfrutado antes del parto, sin que en ningún caso pueda exceder la suma de los dos períodos de cien días. Asimismo, las funcionarias tendràn derecho a una pausa de una hora de su trabajo, que podran dividirse en dos fracciones, cuando la destinen a la lactància de su hijo menor de nueve meses. La mujer, por su voluntad, podrà sustituir este derecho por una reducción de la jornada normal en media hora con la misma finalidad».

El art. 2.° modifica la redacción del art.

3." del anterior Decreto y queda de la siguiente forma: «La concesión de esta licencia deberà ser solicitada por la funcionaria al Subsecretario o Director general del Departamento donde preste sus servicios, acompanando a la correspondiente instància certificado medico oficial en el que se testimonie, a juicio del facultativo, se encuentra en el período de seis semanas antes del

parto, expresando en dicha instància SI DESEA ACUMULAR EL TIEMPO NO DISFRUTADO ANTES DEL MISMO. Posteriormente deberà acreditarse, también mediante certificado medico oficial o presentación del Libro de Família, la fecha en que tuvo lugar el alumbramiento».

Con lo anterior queda resumido el estado actual de la legislación en matèria de licencia por alumbramiento. Però debò recordar que todas las solicitudes de los maestros han de ser informadas y tramitades por el Director del Centro al cual estan afectos, careciendo de valor y efecto legal alguno al no ser cumplimentado este extremo, según determina el art. 12.9 del Reglamento del Cuerpo de Directores Escolares.

LICENCIAS Y VACACIONES

Relación entre la Ley de Funcionarios y el Decreto 1949.

El art. 5.° del Decreto dice que la licencia por alumbramiento INTERRUMPIRA los plazos de las que se encuentre disfrutando la funcionaria. Estàs son: — Según el art. 69 de la Ley de Funcionarios (LF), las licencias por ENFERMEDAD, que pueden ser de hasta tres meses cada ano natural, con plenitud de derechos económicos. Estàs a su vez pueden prorrogarse por períodos mensuales devengando solo sueldo y complemento familiar.

— Según el art. 72 de la LF, las licencias para REALIZAR ESTUDIÓS. — Según el art. 73 de la LF, las licencias porASUNTOSPROPIOS. El mismo articulo establece que si la licencia por alumbramiento coincidiese con el período de vacaciones establecido por la Ley de Funcionarios Civiles en su art. 68: «Todos los funcionarios TENDRÀN DERECHO A DISFRUTAR, durante cada ano completo de Servicio activo, DE UNA VACACION RETRIBUÏDA DE UN MES, o a los días que en proporción le correspondan si el tiempo servido fuese menor», estàs vacaciones retribuidas «podrà disfrutarse a continuación de la licencia por alumbramiento...» El asunto queda, pues, perfectamente claro. Y ajustado a la Ley. XIMO MARTI

33

ENDEVINALLES

ENCREUATS 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12

1 2 •• 3 • 4 • • • 5 • 6 7 • 8 • • • 9 • • • 0 • • 1 • 2 • •

• • • • • •

• • •

HORITZONTALS 1.-Poble de l'Horta. Made in U.S.A. Efa. 2. —Important ciutat menorquina. Substantiu derivat de nu. Número u.

3. —Un dels nostres poetes més importants. Famós còmic. Consonant.

4.— Consonant. Al revés, forma femenina del tractament EN. Canalla. Realitza.

5. —Col·loca. Donaran.

6. —Nom devent. Ce trencada.

7. —Nom propi de dona. Consonant. Article.

8.—Al revés, forma d'adjectiu possessiu.

Super-medi de comunicació al servei del partit del govern. Al revés, so anomatopeic relacionat amb el gat.

9.—Metre. Essa. Vil. 10. —Líquid de gran poder alimentici.

Una de les primeres consonants de l'abecedari. Ciutat que dóna nom al primer Estatut català (Al revés).

11. —Associes. Tradició. Consonant.

12. —Quitrà. Vocal. Qualificació que hom dóna a cert tipus de pel·lícules. Zero.

VERTICALS I. —Mullat. Al revés, cova.

2.—Al revés, clorur de sodi. Prada. Al revés, pronom personal de tercera persona.

3. —Ministeri d'Obres Públiques. Al revés, no gens bé. Al revés, femení d'oncles.

4.—Vocal. Veremar. Forma de pronom possessiu.

5. —Essa. Es diu d'un home poc cultivat (sense la E final). Editorial especialitzada en llibres de text.

6.—Al revés, adjectiu indefinit en plural.

Al revés, au que s'alimenta dels peixos del mar.

7. —Ocell. Cinc. Al revés, benaventurat.

Final d'una extremitat humana.

8. — Pudenta. Vell, ancià.

9. —Descolorits.

10.—Nom d'una revista feta pels clergues progrés del País Valencià. Déu d'Egipte en el temps dels Faraons. Irritant, agre.

II. —Quarta nota musical. Al revés, aprofitable. Lletra redona.

12. —Nom de la llei que vindrà a «arredonir» l'Estatut de Centres Escolars.

1. Què és allò que enganxa més que un ganxo?

2. Sempre quietes, i sempre inquietes; dormint de dia, i de nit despertes.

3. L'un creu ésser superior, l'altre inferior es creu, sense dir-se mai res s'estimen i es besen a cada moment.

REFRANYS (Per a supersticiosos) 1. Abocar vi, porta bona sort.

2. Un quadre tort en una paret, porta desgràcia.

3. Estisores obertes, desgràcies certes.

SOPA DE LLETRES

Dins d'aquesta sopa de lletres, podreu trobar tres paraules que estan relacionades amb els fets històrics que s'esdevingueren d'ençà el 25 d'abril de 1707.

L'amplària de cada rètol és diferent per a les tres paraules. Cada lletra es trava perfectament dins de la següent. Les lletres majúscules corresponen a una sola paraula.

•SIAG||S|3 '£ -S8H8JIS8 S31 'Z 'SOXUB6 SOQ • (.

siMOiornos 'luaujBàueutj — ~3 'O 'nul 'Bd-'U '8J3V 'ey -oB '!Ed 'ep!>?d-'8 'el/M 'aaw 'A ' 'WS '( a ) l|i3u| 'S — 'S 'nal 'J -T '311 'Wd -S<>\~'Z -

'BEAIUB •n.us-·g 'fi — °fr 'l!as 'lAje: S1WOI1H3A

COM

òfcxero t>e Biüusit/SMO Que*ií>4

fe

•Q 'S 'V •oiniag-·jt -j_ -aiiyn -saiw-'LL Nnjie -9 •jsn-·QL -sjoafqv -5 'w-'e 'INiert 3A1Ü 'IB— -g -B-| -Q -BüBUiv— 'L 'euejunLuejj.— 'g UBJBQ •BOjidv-·g -BJ 'HA 'Ne -H-'fr 'N '3081 níJòsg-'E -| -Bsanjvj •OB^-·J -j •s S1V1NOZ1IHOH

srv sisioiornos

34

ACC\Ó CULTURAL DEL B4ÍS VALENCIk és una resposta conscient i serena a mdts problemes que els valencians teníem plantejats.

demaneu informació al

secretariat de l'ensenyament de l'idioma menéndez pelayo, 26,2on-2" telèfon 21.03.15

moratín, 15,8' telfs. 321.92.24-322.58.02-322.58.19

girona, 12 telèfon 21.26.00

castelló

valència

alacant

NOVETATS TRES I QUATRE Vicent Andrés Estellés: LES PEDRES DE L'ÀMFORA. (2a edició) Enric Valor: MILLOREM EL LLENGUATGE (2on volum) lenaro Talens: TREBALL ARTÍSTIC i PRÀCTICA POLÍTICA. Vicent Andrés Estellés: OFICI PERMANENT A LA MEMÒRIA DE JOAN B. PESET, QUE FOU AFUSELLAT A PATERNA EL 24 DE MAIG DE 1941.

Ricard Blasco: POESIA POLITÍCA VALENCIANA. 1802^1938.

Alfons Cucó: SOBRE LA IDEOLOGIA BLASQUISTA. Josep Vicent Marqués: PAÍS PERPLEX (2a edició)

KIOSCO foco berthe

Este es un Kiosco muy original: no vende publicaciones. Las hace. En el Kiosco FOCO BERTHE somos especialistas en la confección, redacción, impresión y, si el cliente lo dese.a, también en la promoción de publicaciones periódicas y libros.

Si usted tiene una idea o un proyecto editorial, recuerde que en el Kiosco FOCO BERTHE tenemos el mejor equipo técnico.

Fotocomposición, impresores, periodistas, confeccionadores, publicitarios..., la verdad es que lo tenemos todo, menos un Kiosco, aunque podríamos llenarlo con los libros y revistas que promovemos y fabricamos.

foco

FOTOCOMPOSICION Costa y Borràs, 13

Tel. 377 66 58

Valencia-7