EDITORIAL
JULIOL - AGOST - SETEMBRE
El casal a 100! Estem creuant l’estiu i el casal va a cent! I no només perquè ens hem compromès amb el centenari del barri, sinó per la quantitat de projectes de barri en els quals estem immersos. I com no, amb l’esdeveniment més important de l’estiu a la Prospe, que aquesta edició celebrarà els seus 25 anys. I tant si llegiu la revista a la nostra platja de la Pestaña o a la platja de la Barceloneta, gaudiu dels fantàstics articles i còmics que omplen aquest número més estiuenc que mai. Si us fixeu bé en la portada podreu trobar on s’amaga el tresor del casal. Amb la Dina us podreu conformar amb el que ens queda al barri si no fem vacances. Llegint el iaioflauta podem conèixer la dona dels clavells. I més a l’interior de la revista també coneixereu un exemple de cooperació intergeneracional que s’ha produït al barri i que ha donat efectes molt saludables i reconeixement històric.
Com que l’estiu es farà llarg, segur que us llegireu tots els articles, on també trobareu els microrelats guanyadors d’aquest any 2019. Compartint centenari amb l’any Brossa al setembre farem activitats al respecte al casal. Llegiu Art Conceptual, amb una il·lustració d’una obra que no està gens passada de moda, i que també evoca un clam respecte els temps que estem vivint “LLIBERTAT”. Visca el Prospe Beach i el seu motor
Santi, al qual volem agrair públicament tot el seu esforç i la seva vàlua durant aquests mítics 25 anys de Prospe Beach que segur que quedaran a la nostra història. I a l’agost, sabent que a molts no us agrada, estarem a zero, amb les portes tancades i amb el descans necessari, obrirem al setembre amb la nova proposta de tallers i preparant-nos per tornar-nos a posar a cent pel nostre barri!
LA TIRA D’EN ZEJU
CONSELL DE REDACCIÓ: JUAN GARCÍA, SOL ARENAS, RU, ENCARNA LAGUNA, ZEJU, CLAUDIO MENOR, FRAN, MERXE GONZÁLEZ, IVAN ORTIZ I LA GENT DEL CASAL DE BARRI IL·LUSTRADORS: TONI PAGÈS, ZEJU, ENNA, SERGI RINCÓN
FOTOGRAFIA: 9 BARRIS IMATGE Correccions: ELIA HERRANZ DISSENY: SANDRA MAQUETACIÓ: IVAN ORTIZ
2
3
“A LES BARRIADES!”
IAIO FLAUTA INFORMA
CELESTE, LA MUJER QUE EL 25 DE ABRIL DE 1.974 HIZO DE LOS CLAVELES UN SIMBOLO DE LIBERTAD.
Celeste trabajaba de camarera en un restaurante de Lisboa que fue inaugurado un año antes, el 25 de abril de 1.973. Este día histórico del 25 de abril de 1.974 el restaurante cumplía un año y los dueños tenían la intención de celebrar el evento regalan do claveles a sus clientes. Pero esa mañana del 25 de abril de 1.975 Portugal se despertaba con las calles de Lisboa ocupada por soldados y vehículos militares, sonaban tambores de Revolución, soplaban vientos de Libertad. El pueblo y gran parte de los militares se habían alzado contra en régimen fascista de Antonio Oliveira Salazar, el llamado Estado Novo, dictadura que había durado desde 1.926 hasta ese día 25 de abril de 1.974. Ante los acontecimientos que se estaban produciendo los dueños del restaurante decidieron no abrir el negocio. Para que las flores no se estropearan los empleados se las
llevaron. Camino a casa, a Celeste de 41 años con varios ramos de claveles en sus brazos uno de los militares sublevados le pidió un cigarrillo pero Celeste no tenía, ni había ninguna tienda abierta donde poder comprar por lo que Celeste le ofreció un clavel. El militar lo cogió y lo puso en el cañón de su fusil, y continuó ofreciendo claveles a otros soldados que los aceptaron y fueron colocando las flores en los cañones de sus fusiles, al igual que su camarada. El gesto de Celeste fue seguido por floristas que repartieron claveles a los militares sublevados. Este gesto puso nombre a un levantamiento que trajo la Libertad a Portugal. Revolución de los claveles. Las puertas de las cárceles se abrieron, los presos políticos fueron liberados, el fascismo ya era historia en Portugal, tan cerca de nuestro País, con una dictadura fascista también….cuantas esperanzas e ilusio-
nes despertaron aquí ese día. Pero no, aquí no, aquí se nos murió en la cama y nos dejó su herencia que aún pesa como una losa sobre nuestra historia. Celeste Martíns Caeriro, mujer del pueblo, con su gesto puso nombre de flor a una Revolución. José Zeca Afonso fue el autor de la canción prohibida por la censura del régimen que al sonar en la madrugada del 25 de abril por radio RenascenÇa dio inició al levantamiento popular portugués encabezado por militares hartos de hacer de verdugos y servir de carne de cañón de una cruel dictadura fascista que ya duraba 48 años. Grandola vila morena Tierra de fraternidad El Pueblo es quién más ordena Dentro de ti, o ciudad…………. Una flor y una canción para el recuerdo y la esperanza
Juan Garcia
PROSPE
JULIOL - AGOST - SETEMBRE
Caminata Histórico-Saludable...
El día 31 de mayo del año 2019, puede ser una fecha a tener en cuenta, si se sigue trabajando en la línea que se emprendió ese día. En esa fecha coincidieron varias actividades inter-generacionales en las que participaron diferentes entidades públicas. La coordinación corrió a cargo del grupo de Promosalut Prospe: Grupo que ya tiene acreditada cierta experiencia en eventos de este tipo. Fue realmente emocionante ver concentrarse puntualmente ante el centro de salud de Chafarinas, tantas personas, y de tan diversas edades. La logística funcionó casi a la perfección; cada grupo asumió su responsabilidad de modo excelente. Los alumnos del Instituto Sant Andreu, junto con sus tutores, estuvieron a la altura de las expectativas depositadas en ellos: ¡Felicidades!
En ese día y acto; confluían varias actividades: el día sin humo, el paseo histórico-saludable, dentro del programa del centenario de nuestro barrio, al tiempo que era un acto más, dentro de la 41ª fiesta mayor. La presentación corrió a cargo de uno de los miembros de la comisión del centenario. Aportando datos históricos, que por lo que se pudo observar, un porcentaje muy alto de los asistentes desconocía. Llegados al primer punto, documentado como el lugar donde se intentó la primera promoción inmobiliaria que da nombre al barrio: cuatro adolescentes leyeron un escueto comunicado, ilustrativo del acto que se celebró en 1919, con motivo de tal inauguración. A continuación se pasó al punto donde debido a las obras de reforma de la calle Florida, se descubrió un refugio de la guerra “incivil”. Allí no se pudo ver la escalera y la bóveda de acceso al mismo; por no acondicionarlo
con los medios adecuados por parte de la administración municipal, como pretendía la asociación de vecinos y las entidades del barrio. Se suplió ese déficit; con la excelente explicación de los alumnos del instituto, una foto de un vecino, y el complemento oral de varios de los asistentes. Durante los desplazamientos entre los diferentes tramos, se formaban grupos más reducidos, donde se intercambiaban diferentes informaciones u opiniones sobre la historia del barrio. Era admirable observar: como los más jóvenes escuchaban las explicaciones, que algunos de los más veteranos les explicaban, que simplemente eran sus vivencias personales. Es una experiencia, que todas las instituciones públicas que operan en el barrio (especialmente las educativas), deberían implicarse en su promoción. Pues el intercambio de experiencias y conocimientos inter- generacional, es un tema pendiente en pos de un mayor conocimiento del pasado y una mejor convivencia.
“A LES BARRIADES!” Aparte del recorrido histórico, tuvieron especial relevancia los ejercicios físicos, las pruebas de la capacidad pulmonar que realizaron los centros de salud, etc. Pero lo que más impactó, fue el co-
lofón final: la exposición fotográfica del Casal de Barri “Nou Barris, l’abans i el després” del fotógrafo y vecino de Prosperitat, Jose Mª Medina. Donde se puede apreciar la diferencia de algunos puntos del barrio en su estado actual, comparándolo con fechas
anteriores no muy lejanas.
Yno - Vocalia Sanitat AVV Prosperitat
ARBRES DE LA PROSPE: Arbre del ferro.
Nom cientifíc: Parrotia persica “vanessa”
les glaciacions, la trobàvem a tota la pe-
primavera de 2018, al carrer del Pou, subs-
Nom català: Arbre del ferro
nínsula Ibèrica. Va anar desapareixent, fins
tituint els arços blancs (Crataeguas laeviga-
Nom Castellà: Arbol del Hierro
trobar refugi a Pèrsia.
ta “Paul’s Scarlet”), que un any sí i un altre també, fallaven en les replantacions, des-
El gènere el rep del naturalista Parrot i l’es-
A un jaciment del poble de Crespià, al Pla
prés de la seva introducció, el 2009, quan
pècie ens aclareix la seva procedència, Pèr-
de l’Estany, se n’han trobat de fosilitzades!
es va urbanitzar de nou el carrer, aprofitant
sia, on ara hi ha el nord de l’Iran.
Eren a “casa” fa milions d’anys i retornen,
els diners del “Plan Zapatero”.
per via de la jardineria, com a forasters i es-
D’aquells primers arços blancs, només uns
Aquí podríem encetar la discussió, per a
tranys. El fet que no tinguin noms populars
pocs exemplars han aconseguit sobreviure.
nosaltres poc consistent i absurda, sobre la
és un indicador que, ara, per a nosaltres,
conveniència de plantar arbres autòctons.
són uns desconeguts.
Cap arbre, dels que considerem autòctons,
Més Parrotia han estat plantats aquest mes de març de 2019, al tram de Pou, entre Jo-
viuen en el seu hàbitat en les condicions
La Parrotia és un arbre que no creix molt,
aquim Valls i Argullós, per cobrir els forats
que ho fan als nostres carrers: aïllats, en fila,
amb capçada amb forma d’ou i amb bran-
que els arços havien deixat.
dins d’un petit espai de terra envoltat de
cada horitzontal. Perd les fulles a l’hivern,
ciment...
de verd fosc primer i vermelloses a la tar-
De moment, el seu aspecte és bo. Cal,
dor. Les flors, pocs vistoses, apareixen
però, esperar més temps per valorar la seva
En el cas de la Parrotia, a veure qui es capaç
abans que les fulles. L’escorça és llisa, amb
adaptació.
de negar-li els “papers” que li donen la ca-
escames, semblants a les del plàtan.
tegoria d’autòcton! La Parrotia, abans de
Els primers exemplars arribaren al barri la
Joan, Mercè i Alberto
JULIOL - AGOST - SETEMBRE
A les treballadores de la Harry Walker
Dues persones, una d’edat avançada
soris d’automoció. L’any 1958 es va
zat que exigia l’ús de l’espai per a co-
i una de ben jove, van ser les esco-
inaugurar la fàbrica, amb 1.300 m².
brir l’absoluta carència d’equipaments
llides per a destapar la placa amb el
Amb els anys va anar creixent, va arri-
públics. Les fortes lluites veïnals dels
nou nom de la Plaça de les treballado-
bar a tenir 500 treballadors i a ocupar
anys setanta van aconseguir que gran
res i treballadors de la Harry Walker.
3.400 m² a principis dels anys setanta.
part del solar fos destinat a equipa-
L’una representava a les antigues ge-
Les queixes veïnals per l’alta contami-
ments públics: el primer institut de la
neracions i l’altra a les futures. L’acte
nació van ser constants des del pri-
zona (l’actual Institut Sant Andreu),
solemne d’inauguració de la plaça va
mer dia. El 16 de desembre de 1970
l’Escola Santiago Rusiñol, el CAP Rio
ser dissabte 15 de juny i va comptar
les treballadores i treballadors de la
de Janeiro, el Pavelló Poliesportiu Mu-
amb l’amenització musical de la Txa-
Harry Walker van iniciar una vaga que
nicipal Valldaura i la plaça.
ranga de la Prospe. Una fotografia de
esdevindria essencial en el cicle de
família va culminar el goig de poder
lluita obrera que va marcar el final de
Aquest any 2019, amb motiu de les
dir a les coses pel seu nom, fent val-
la dictadura franquista. La vaga, moti-
celebracions del centenari de la Pros-
dre la memòria històrica de les lluites
vada per l’augment d’hores extres no
peritat, les veïnes i entitats vam exigir
de veïnes i veïns del barri. A la plaça
remunerades i el canvi de contractació
el canvi de nom de la plaça; un ho-
de les treballadores i treballadors de
definida a temporal, va durar 62 dies,
menatge a la gent que va participar
la Harry Walker s’hi respira la història
fins al 15 de febrer de 1971 i va ser tot
en la famosa vaga de 62 dies. El nom
d’aquestes lluites.
un èxit de l’autonomia obrera. L’any
de la plaça ja l’hem canviat, ara en-
1973 la fàbrica es va traslladar a Sant
cara hi trobem a faltar un panell ben
L’obertura de la Meridiana va propi-
Andreu de la Barca, deixant un enor-
maco que expliqui aquesta història.
ciar que moltes fàbriques barceloni-
me solar al nostre barri. Els especula-
Mentrestant, la podeu llegir al llibre,
nes es traslladessin a la Prospe. Una
dors immobiliaris ràpidament es van
recentment publicat, ‘Harry Walker:
de les més importants va ser la Harry
llençar en picat sobre el solar, però es
lluita obrera, victòria veïnal’. Salut!
Walker, que fabricava motors i acces-
van trobar al davant un barri organit-
Ru
“A LES BARRIADES!”
Casaleando
CONCURS MICRORELATS A les Barriades! és una revista oberta al barri, on té cabuda l’expressió de la creativitat artística i literària. Iniciatives com el concurs de microrelats que veiem com any rere any amplia el número de participants ens dóna molt ànims per continuar. Us volem compartir el text dels 3 microrelats guanyadors perquè gaudiu durant l’estiu, alhora que felicitar a la comissió organitzadora i a totes les persones participants.
VACANT
SUBLIME APÓCRIFO
MERDA DE RUTINA
Mentre baixava per les escales de
- ¡Yo no la he escrito, Señor Juez! – re-
M’estic cansant d’aquesta evolució tan
Santa Maria del Mar plorava de ma-
petía aquel hombre temeroso de que
lenta. Pensava que aniria més de pres-
nera desconsolada. El capellà li va su-
elevaran su pena. Habían encontrado
sa, que progressaria dia a dia, setmana
plicar que es quedés, però ella ja ha-
una nota junto al cadáver de su es-
a setmana, i aviat no dependria tant
via pres la decisió de marxar. Portava
posa que descartaba el atenuante por
dels altres. Però segueixo igual: sem-
el seu fill en braços i va deixar caure
enajenación mental transitoria a cau-
pre amb la merda al coll. Quan arriba
l’esfera que havia estat aguantant tots
sa del alcohol que su abogado había
certa hora del vespre sé que no ho
aquells anys.
solicitado. El reo confesó el asesinato
podré evitar. I mira que em faig sentir,
La Moreneta tocava el dos.
pero estaba tan borracho aquella no-
tot i que veig que no m’entenen. Amb
che que no recordaba haber escrito
els pocs mesos que tinc ja he aconse-
nada, y menos algo tan brillante.
guit dir “mama”, a veure quan em surt
La adusta policía que descubrió el
“canvia’m els bolquers, si us plau”.
Georgina Argimon Maza
(1r Premi)
cuerpo y la nota volvió a ratificarse en su hallazgo, pero mientras su interior de tímida literata se regocijaba por la admiración que habían despertado sus letras en el fiscal, el jurado, e incluso la defensa, no pudo evitar asustarse cuando en un receso el juez se le acercó sigilosamente y susurró: - Señora Agente, un autógrafo, por favor.
Miguel Ángel Cejudo López
(2n Premi)
M.Carme Marí
(3r Premi)
JULIOL - AGOST - SETEMBRE
25 años de Santi y Prospe Beach años difíciles que consiguieron mantener la llama y volver con más fuerza a la plaza, que en pocos años ya alcanzaron los 96 equipos participantes y pasando a ser una celebración a ser todo el mes de disfrute popular de la arena en la plaza. Al popular 4x4 se le sumaron el 2x2 y más competiciones deportivas. Las actividades infantiles se ampliaron a los casales. Y justo en el momento que la Prospe estaba orgullosa de su Prospe Beach, en el 2012 se quedó sin arena la actividad. Unos gestores nefastos y unos políticos alejados del barrio, volvieron a dejar la actividad en crisis, que nuevamente se tuvo que mantener con sus ediciones de Prospe-Cemento, en las que aparte de alguna que otra lesión, quedó constatada la solidaridad de la Prospe y Nou Barris para seguir adelante. La recuperación volvió en el 2016, con la arena y la alegría en la fiesta, volviendo a tener 96 equipos y el mes lleno de actividades con miles de personas participando. Tampoco podemos olvidar, que a las ediciones estivales también le salió su versión invernal, el Prospe –Iglú. Y el soporte que siempre le han dado los casales del barrio. 25 años de Prospe Beach es una larga etapa que ha visto pasar por sus ediciones a multitud de persones, equipos y situaciones. Ya casi nadie recuerda, cuando en el siglo pasado en los noventa, recibíamos niños y niñas saharauis con los brazos abiertos, y una de las actividades que se les preparó fue descargar un camión de arena en plaza Angel Pestaña para realizar actividades especiales, entre las que nació esa del volei. En sus primeras ediciones, los equipos fueron creciendo de 16 a 32 y rápidamente a 64. Estos primeros años se desarrollaron en una plaza de tierra que era la Pl. Angel Pestaña. En aquellos años, su fuente escultórica estaba más cercana al casal y rodeada de una pequeño lago circular, que hacía soñar
con la playa junto a las actividades de volei que se desarrollaban. Jornadas imaginativas, espectaculares que culminaban con un concierto a pie de arena. Eso sí, desde el principio al Prospe Beach, siempre le acompaño al tema deportivo, el aspecto lúdico y solidario. Esa arena no iba ser solo para jugar a volei, también la tenían que disfrutar todos niños y niñas del barrio con sus familias. Con el cine a la fresca, juegos y música. Con las obras de la plaza remodelada y la colocación de un parking en su interior, el Prospe Beach tuvo un exilio de unos años, varios de ellos en el patio de la escuela Tibidabo. Fueron
Por lo que vemos, el Prospe Beach ha visto pasar muchas etapas, personas y situaciones, pero hay alguien que ha sido motor, corazón y impulsor de todas estas ediciones. Para muchos de nosotros, puede que sea una etapa, pero para él, ha sido una vida dedicada. Una persona, Santi, agradecimientos públicos y merecidos. La historia continuará, no sabemos en qué sentido. Lo que esperamos es que disfrutéis de la 25 edición. Larga vida al Prospe Beach! Gracias Santi !
Pedro Cervera
“A LES BARRIADES!”
Peña Excursionista Desde el mes de abril algunas vecinas y vecinos del barrio nos estamos reuniendo en el Casal de Barri con la loca idea de formar una Peña Excursionista en Prosperitat. De momento está todo muy verde (aquí iría un emoticono de los que guiñan el ojo o de los que se parten de risa), pero bueno, poco a poco la idea es ir consolidando un grupillo de gente con ganas de salir a caminar por la montaña, respirar aire puro y respetar a la naturaleza y a sus habitantes. Se han hecho ya cinco salidas: dos por Collserola; una urbana, por Barcelona; y dos de media montaña, una en Port del Comte y la otra en la serra d’Ensija. La Peña Excursionista se organiza, por
ahora, mediante un grupo de whatsapp en el que se proponen excursiones y la gente se apunta y se autoorganiza. También hay una reunión, que de mo-
Así que ya sabéis, si tenéis ganas de caminar... podéis caminar hasta el Casal y preguntar por la nueva Peña Excursionista de Prosperitat. Salut y
mento se hace los primeros lunes de cada mes, a las 19h en el Casal de Barri.
montaña!
LEETE UN LIBRO
Ru
De Nou Barris a ‘Madrit’ mació i periodista de vocació, va deixar el seu Nou Barris natal per instal·lar-se a Madrid, des d’on col·labora habitualment en diferents mitjans de comunicació, com la Directa o la Jornada. El seu àmbit d’investigació periodística és la ultradreta, els grupuscles feixistes de la capital del regne.
Madrit és la novel·la debut de Jordi Navarro Garcia, veí de Nou Barris afincat a la capital de l’Estat espanyol. L’any 2013 en Jordi, sociòleg de for-
La novel·la, publicada per l’editorial Tigre de paper, té molts tocs d’autobiografia. Els barris de Madrid són els protagonistes de la història, però podria ser qualsevol gran metròpoli europea actual: una ciutat marcada per la sortida en fals de la crisi, que no acaba de saber gestionar la migració i que recorre a l’embolcall del nacionalisme per amagar la manca de millora social, una ciutat, en definitiva, que esdevé brou de cultiu per a l’eclosió de la ultradreta. El protago-
nista, Robert, és un periodista frustrat i especialitzat a investigar les noves formes del feixisme, que comença a seguir el rastre d’un emergent moviment neofeixista que té formes d’entitat solidària però fons xenòfob (clarament inspirat en l’Hogar Social Madrid), que aspira a donar la campanada a les municipals. Aquest és el punt de partida argumental de Madrit, un thriller, amb filtracions obscures i clavegueres de l’estat, un Madrit, segons el seu autor, amb t de precarietat i d’ultradreta. Aquest estiu, apagueu la tele una estona i agafeu un llibre. Potser aquest, escrit per un veí del barri i que, per tant, trobareu tan proper i familiar. Salut!
Ru
JULIOL - AGOST - SETEMBRE
MIRANT ENRERE
Anselm Clavé
El nostre és un barri amb art al carrer i d’artistes reconeguts: Jaume Plensa (carrer Conflent/Escullera), Màrius Quintana (Font de Harry Walker), Enric Pladevall (P. Angel Pestaña/ Font Mutant), Perejaume (plaça Prosperitat/Homenatge a Brossa), Sergi Aguilar (Via Júlia/Als Nous Catalans), Antoni Roselló (Via Favència/”pirulí”), Plaça de la República (Viladomat), Agustí Roqué (avinguda Rio de Janeiro/Mitjana Escultòrica). Hi ha, però, un monument, poc conegut, però molt especial. El seu “autor” és Juan Pablo Jaroslavsky, arquitecte del Districte, a qui el 1994 se li encarregà la “fusió” de diferents monuments que havien estat a diferents llocs de la via Júlia. Dedicats a la Societat Coral Ideal d’en Clavé, a l’Agrupació Sardanista, a la sardana,
a Anselm Clavé. El trobem a l’espai enjardinat de la Via Júlia i el carrer Conflent. Hi destaca un medalló de bronze amb l’efígie d’Anselm Clavé. Clavé , per a molts, és un desconegut; per a altres, és un que es dedicava a fer cantar una colla de barretinaires. Clavé (1824-1874) és un personatge fonamental en la història d’aquest país. Ell fou un dels col·laboradors en la creació del primer diari comunista de Catalunya, participà de forma activa a les revoltes urbanes de Barcelona i per això fou empresonat a la fortalesa militar de la Ciutadella. Després, més detencions i deportacions: a les Balears, a Madrid... La seva gran perillositat: apropar la cultura a la classe treballadora. Crear societats corals per tot el país, on es cantava,
es discutia, es formava i es forjava l’autoestima de la classe obrera. Som com som, per l’empremta i la gran feinada de gent com ell.
Clavé sintetitzà molt bé el seu esperit en tres frases que avui encara ens fem nostres: “Associeu-vos i sereu forts. Instruïu-vos i sereu lliures. Estimeu-vos i sereu feliços.” Per treure’s el barret!, com a mínim cada vegada que passem pel costat de la placa amb la seva cara.
Arnau de Vilanova , A. Almúnia
“A LES BARRIADES!”
Ara x ara
1919 (3): De la guerra a la guerra Hem vist que la Prospe va néixer en una ciutat convulsa, ara veurem que també en un món convuls. La guerra més gran, brutal i mortífera que s’havia vist mai, la 1ª Guerra Mundial (1GM), havia acabat oficialment l’11 de novembre de 1918. Però el conflicte no es va solucionar i la guerra continuava latent quan va començar l’any 1919. La guerra havia començat el 28 de juliol de 1914. Aquell dia es va acabar el món tal com es coneixia i el conflicte no es va tancar del tot fins a l’any 1945, amb l’esclat de la bomba d’Hiroshima, que obria un nou paradigma en la política mundial. La 1GM va ser el resultat de diversos processos que corroïen les potències europees. D’una banda, la competició per l’hegemonia que, per primer cop en la història, seria mundial. Des que Colon va topar amb el continent americà, els reis europeus estaven immersos en una partida de Risk, a veure qui conqueria més territoris. Amb la Revolució Industrial (1780) aquesta competició no va fer sinó accelerar-se. Fins que va arribar un moment en què ja estava tot repartit. Aleshores van començar les bufetades. La primera potència mundial era Anglaterra. Darrere seu, barallant-se a mort pel segon lloc, hi havia França i Alemanya. Quan l’hegemonia anglesa va començar a decaure, els seus perseguidors van veure l’oportunitat de fer-se amb el tro, al qual Anglaterra es va aferrar amb dents i ungles. La batalla estava servida. Al final, van ser els EUA els que van aprofitar la disputa per fer-se amb el tro que encara conserven; per ara. D’altra banda, hi havia la lluita de classes. Ja feia anys que la burgesia veia com el proletariat li començava a passar la mà per la cara. Amb la creació de la AIT (1862) la classe obrera s’estava organitzant ja a nivell internacional.
La Comuna de París (1871) va ser un primer avís: l’ombra de la revolució social planava sobre les regions industrialitzades. El sistema industrial produïa objectes en serie a baix cost, però requeria molta mà d’obra, així que també produïa sindicalistes en serie. La burgesia necessitava un cop d’efecte. La guerra és ideal, crea riquesa, elimina excedent de mà d’obra i alimenta el fervor nacionalista que fa de contrapès a la consigna internacionalista del proletariat. Però la 1GM no va servir per res. Ni es va frenar l’auge proletari, al contrari; ni es va resoldre el conflicte hegemònic. El proletariat es va aixecar i, finalment, la revolució va triomfar a Rússia (i no a Alemanya, com preveia Marx). El triomf soviètic va donar un enorme impuls al proletariat mundial. L’1 de gener de 1919 Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht fundaven el Partit Comunista Alemany i el 6 de gener protagonitzaven la Revolució Espartaquista. L’aixecament va fracassar i els dos van ser afusellats el 15 de gener. El 22 de març a Hongria es va proclamar la República Socialista Húngara. D’altra banda, el 18 de gener van començar, a París, les sessions de la Con-
ferència de Pau que havia d’establir el nou marc internacional un cop acabada la guerra. En aquestes sessions, el 25 de gener es va fundar la Societat de Nacions. Finalment, el 28 de juny, les potències implicades van signar el Tractat de Versalles com a solució al problema. No va ser cap solució. Els francesos es van passar fotent-li canya als alemanys, que van sortir molt dolguts. Hi tornaria a haver guerra. D’aquest dol, d’aquest conflicte irresolt, de la utilització del fervor nacional i de la por de la burgesia a l’avenç del proletariat; en va sortir un monstre: el feixisme. El 23 de març de 1919, a Milà, Mussolini va fundar l’Associazione Nazionale dei Fasci Italiani di Combatimento, el partit feixista. El 12 de setembre, un jove Adolf Hitler es va afiliar al DAP, el Partit Alemany dels Treballadors, al cual canviaria el nom anys més tard per NSDAP, Partit Nacionalsocialista Alemany dels Treballadors, el partit nazi. Tot això i molt més va passar aquell any 1919, ara fa cent anys, mentre naixia la nostra Prospe. Salut!
Ru
JULIOL - AGOST - SETEMBRE
MENJANT-NOS EL COCO
LA CULTURA EN EL MÓN LÍQUID
El sociòleg polonès Zygmunt Bauman va crear, a finals del segle XX, el concepte de modernitat líquida i el nou segle, a mesura que s’imposa el poder dels mercats desregularitzats i l’estat del benestar va debilitant-se, va confirmant cada vegada més el seu diagnòstic, segons el qual la identitat, els vincles afectius, els valors, el temps. l’art i la vida mateixa naufraguen en un món líquid sotmès a una transformació incessant. El terme “modernitat líquida” va tenir tant d’èxit que la seva definició és present a les Enciclopèdies actuals. Així, l’Enciclopèdia catalana el defineix així: “Metàfora encunyada pel sociòleg Zygmunt Bauman per aprehendre la naturalesa de la fase actual de la modernitat, caracteritzada per la dissolució dels vincles i compromisos sòlids entre les eleccions individuals i les accions col.lectives”.
De fet, Bauman va definir aquesta modernitat com una vida devoradora, amb les següents paraules, extretes del seu assaig La vida líquida (2005): “Assigna al món, a les persones i a tots els altres fragments animats i inanimats al paper d’objectes de consum, és a dir, d’objectes que perden la seva utilitat (consegüentment, la seva atracció, el seu poder seductor i el seu valor) en el transcurs mateix de ser usats”. Al mateix temps, les persones són consumidors condemnats a la insatisfacció mentre se senten empeses a abandonar els objectes o els serveis per a tenir-ne de nous. Segons Bauman, això fa que l’eliminació de residus sigui un dels principals reptes que la vida líquida ha d’afrontar; l’altre és l’amenaça de trobar-se relegat als rebutjos: “En un món ple de consumidors i dels seus objectes de consum, la vida vacil.la incòmoda entre les alegries del consum i l’horror dels pilons
d’escombraries”. En aquest sentit, la conclusió és que la vida en una societat moderna líquida no pot aturar-se: cal modernitzar-se o morir. Per això es tracta d’una vida precària que es viu en unes condicions d’incertesa constant: hi ha la por que ens agafin desprevingudxs, que ens quedem enrere, que no puguem seguir els esdeveniments, que no ens adonem de les dates de caducitat. En aquest context, aquells que hi triomfen són els individus tan lleugers, àgils i volàtils com el comerç i les finances cada cop més globalitzats. Aïllada en l’individualisme imperant, la persona inadaptada ho té difícil per sobreviure. Vivim cada vegada més accelerats, a la recerca de noves experiències. Ens envolta l’apologia de la novetat que provoca que allò conegut ens avorreixi fàcilment, abocant-nos a la recerca permanent de nous
“A LES BARRIADES!” estímuls. D’aquesta manera s’activa la paradoxa: resulta més atractiu que mai l’aprenentatge de novetats, sobretot a través de les tecnologies digitals i les noves metodologies. Però per contra, resulta més complex arribar a aprofundir en l’aprenentatge perquè aquest sigui fructífer per generar noves idees i accions més enllà de la immediatesa. Així doncs, la modernitat líquida es caracteritza per la percepció d’un temps accelerat, on tot passa tan depressa que les accions sovint es veuen mancades de reflexió. La política està marcada per les accions locals però al mateix temps també pel control de poders globals i sobretot per les incerteses i la inestabilitat. En aquest context general, avui en dia ningú no pot sentir-se segur. Tots podem perdre els èxits aconseguits al llarg de la nostra vida sense avís previ. I això provoca una gran inestabilitat a tots nivells. El temps de l’estabilitat, de la perdurabilitat, ha quedat enrere i ha estat substituït pel de la fragilitat
i la mutació constant; els valors anteriors han quedat substituïts, sense que ens n’hàgim adonat, pels d’una societat caracteritzada per la constant permutabilitat i, per tant, també per la incertesa. I la incertesa, el fet de no saber el que ens espera, ens produeix inseguretat. I de la inseguretat a la por hi ha molt poc camí, menys encara quan l’enfortiment de la sensació de por i el seu manteniment permeten, d’una banda, tenir la població controlada i, d’una altra, aconseguir èxits electorals. Com diu el propi Bauman a Temps líquids, “en una època en què totes les grans idees han perdut credibilitat, la por d’un enemic fantasma és tot el que els queda als polítics per conservar el poder”. Apart d’això, l’amenaça de la por, degudament utilitzada i augmentada, serveix d’excusa per dur a terme una limitació de les llibertats individuals sense precedents, com mai no s’havia vist abans. Els perills que ens amenacen son tan greus, segons ens diuen i ens repeteixen i ens tornen a repetir, que ens cal escollir entre llibertat o
seguretat. I és clar, davant d’aquesta falsa disjuntiva, escollim seguretat. Però això comporta el sacrifici de l’alteritat, la consciència, i per sobre de tot, l’interès per l’altre. Si volem seguretat, el primer que hem de fer és oblidar-nos de l’altre, dels altres, dels que no són nosaltres, ni són com nosaltres. I si desemboquem en aquesta situació no és precisament perquè els altres siguin el problema realment, ni perquè realment suposin un risc per a la nostra seguretat, sinó perquè la millor manera d’unir tots aquells ciutadans d’un estat que ho han perdut gairebé tot (i evitar així de pas que es puguin revoltar i enfrontar als veritables culpables) és convèncer-los que els que tenen la culpa de la seva situació desesperada són els altres, els nouvinguts, els que puguin ser diferents en qualsevol sentit, creant així, com a nexe d’unió, un enemic comú.
Encarna Laguna
CRoNICAS CULTURALES ART CONCEPTUAL Aquest és un poema-objecte de Joan Brossa del 1967. És propietat del Museu d’Art Contemporani de Barcelona. Col·lecció del Consorci MACBA. Fons Joan Brossa. Dipòsit Fundació Joan Brossa. Bueno… este, este no. Este está en mi terraza. Es una falsificación que me he hecho yo para mí mismo. Me gusta mucho, me gusta mucho. Tothom pot tenir un Brossa original a casa seva, si vol.
Marcel Duchamp
FEMIVARIAS
JULIOL - AGOST - SETEMBRE
¿TE SUENAN?
En los últimos años está surgiendo con fuerza, el concepto “micromachismos”, acuñado en 1990. Pero,... ¿sabes qué significa?¿Sabrías identificarlos? Micromachismos, en plural porque en el día a día hay a montones, son aquellas conductas, comentarios o gestos, que son aceptados y normalizados por la sociedad pero perpetúan la diferencia entre sexos. Que empiece por micro no significa que sean poco importantes sino más bien lo contrario, son la base y el sustento de las conductas machistas. Y precisamente porque se ven normales, van calando poco a poco
en la sociedad, haciendo aumentar los estereotipos de género.
dice, piensa o hace. Ridiculizar lo que dice o minusvalorarlo.
Aquí os dejo algunos de los más frecuentes,...
• Otorgar el instinto maternal y los hijos a las mujeres.
• Encasillar los productos light, de dieta o sin alcohol a la mujer.
· Asociar algunas profesiones o hobbies a mujeres o hombres (Ej; enfermeras-mujeres, construcción-hombres,... motos grandes-hombres,...)
• Adjudicar las tareas de casa y cuidados de personas a las mujeres (regalos de mamá, folletos de publicidad, juguetes, disfraces...). • Criticar a una mujer por su vestuario, aspecto físico o condición sentimental en lugar de por lo que
Y seguro, que si te pones las gafas de género, encontrarás muchos ejemplos en tu alrededor. Estos son sólo un apunte.
Merxe González
“A LES BARRIADES!”