Lletraferida 2015

Lletraferida 128 Revista de l'Associaci贸 de Joves Escriptors en Llengua Catalana

Revista de l'Associaci贸 de Joves Escriptors en Llengua Catalana

4

"Quan escric alguna cosa, sovint penso que és molt important i que sóc un grandíssim escriptor. Crec que això ens passa a tots. Però hi ha un racó de la meva ànima on sé perfectament i de manera constant allò que sóc; és a dir, un escriptor petit, molt petit. Juro que ho sé. Però no m'importa gaire. Simplement no vull pensar en noms. He vist que si em pregunto: `un escriptor petit com qui?´, m'entristeix pensar en noms d'altres escriptors petits. Prefereixo creure que ningú ha estat com jo, per molt petit que sigui com a escriptor, encara que sigui un escriptor com una puça o com un mosquit. Allò que realment importa és tenir la convicció que es tracta realment d'un ofici, d'una professió, d'una cosa que es farà durant tota la vida".

NATALIA GINZBURG

5

Editorial ..............................................................................................................................5 Per molts anys .....................................................................................................................6 35 Anys “a la carretera” de lletres .....................................................................................7 35 notes (o potser menys) ..................................................................................................9 Apunts AJELC (1995 - 2015) ...............................................................................................10 El dia que em vaig fer gran (fragment) ................................................................................13 Per molts anys, AJELC ........................................................................................................17 Dues èpoques .....................................................................................................................18 Rere l'estor ..........................................................................................................................20 Quan el foc llueix damunt la terra ........................................................................................21 Identitat perduda ..................................................................................................................22 Mort i posta de sol ..............................................................................................................24 Donant ................................................................................................................................25 Lluny.....................................................................................................................................26

PER MOLTS ANYS Olga Xirinacs Ja tocava el trenta-cinc: cada esquella feia un dring i als gots de whisky i de cola el gel també feia clinc.

Oh, meravella del temps: no hi ha dia trenta-cinc, però d’any sí que n’hi ha: un any de trenta-cinc versos; què dius, només trenta-cinc?

Era per posar un exemple, segur que són trenta mil.

Les campanes d’aquell temple també toquen trenta-cinc: deuen estar ben fumats; trenta-cinc badalls, diràs, que t’avorreixes en vers? no, és que bufava l’espelma, l’última de trenta-cinc.

A tots els “joves poetes”, en dies tan exaltats, celebrats, eixelebrats, bon profit la poesia i sigueu ben premiats.

6

35 ANYS “A LA CARRETERA” DE LLETRES Albert Calls i Xart

L’any 1985 vaig entrar en contacte per primer cop amb l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana (AJELC). Per tant, ja fa un cert temps d’això. Aquells moments eren molt diferents del d’ara, sense Internet ni telèfon mòbil, i arrossegàvem encara les angoixes i angúnies del franquisme i les seves conseqüències, però també ens acompanyaven les il·lusions pel nou món associatiu que naixia amb força, perquè volíem construir la visió pròpia de la societat i mostrar la nostra manera d’entendre la cultura i la vida.

Vaig descobrir l’AJELC gràcies a diverses sinergies en l’espai i en el temps: 1) Una exposició institucional dedicada a les associacions de joves, que vivien un temps d’important expansió; 2) la meva coneixença de l’escriptor Valerià Pujol, que em va adreçar a l’Associació i, en concret, a en Carles Molins, i 3) un conflicte en un concurs literari convocat per la Generalitat des del seu àmbit de Joventut, en el qual els protagonistes del meu relat, que havia obtingut un premi, eren la “Guàrdia Civil planetària”; em demanaven unes esmenes per a la seva publicació en un llibre (havien de canviar de cos policial), perquè en un certamen anterior ja havien tingut un problema judicial i no volien arriscar-se. Per sort, al final, gràcies a plantar cara al problema i al suport de l’AJELC, van poder sobreviure en el paper imprès aquells dos simpàtics personatges de la benemèrita galàctica d’un planeta imaginari, els quals, a més, eren els bons del relat!!!!

Doncs aquest va ser el meu aterratge a l’AJELC, dalt de l’Ateneu Barcelonès, al 5è pis, al costat de l’AELC, l’ACEC i el PEN Club. Aquí començava el cicle de la vida del jove escriptor de poble a la gran ciutat, Barcelona.

Abans que hi anés a parar, però, havien passat coses, moltes, ja... i els meus primers contactes van ser amb altres associats que ja portaven trajecte i m’obrien portes i camins, a mi, que venia d’un poble petit del Maresme, que aleshores no arribava als 3.000 habitants. Ep, recordeu que no hi havia Internet!

A l’entitat m’hi vaig passar molts anys fent coses, coneixent gent i entrellaçant projectes. I un cop vaig haver de marxar, perquè em tocava per edat, he continuat constatant que l’AJELC ha continuat viva, amb empenta, acomplint sempre els seus objectius, amb els alts i baixos normals en tota associació.

Que una associació de joves escriptors, amb voluntat de Països Catalans en el seu trajecte i en el marc d’una cultura com la nostra, en permanent estat de supervivència, hagi arribat a la màgica i sòlida xifra del nombre 35 (TRENTA-CINC, en lletres majúscules) és la miraculosa suma de la intervenció de les moltes persones que hi han anat passant i han decidit dedicar-hi el seu temps, les seves idees, els seus projectes.

I, precisament, en aquest context, hi ha molts petits moviments anònims que han donat forma a l’entitat. I si bé és cert que sempre han calgut els esforços de les persones que n’han liderat la Junta, la suma de tothom que hi ha passat i de tot el que s’ha fet comença a ser considerable i dóna llum, força i vida al GRAN planeta AJELC. A 35 anys de la seva creació, però, cal fer-se la pregunta clau: És necessària una associació de joves escriptors en uns moments en els quals la xarxa ha trasbalsat el concepte de l’edició tal com el coneixíem? En el qual la relació entre l’autor i l’editor no és tan difícil ni llunyana com aquells anys 80 i 90 del segle passat? Quan donar sortida als propis textos, trobar el públic, no és tan complicat com ho era, a priori, pels que començàvem aleshores?

En la meva opinió, rotundament sí!

Perquè, encara que la situació de la literatura hagi canviat, ja que és molt diferent i més complexa, en un món en el qual les noves tecnologies donen més abast i possibilitats, també és cert que els nous autors i autores no tenen gens fàcil la sortida perquè els desnivells existents es fan encara molt més grans.

I, si parlem d’utilitats, l’AJELC sempre ha estat necessària, com a primera barrera d’acollida dels autors més joves i amb inquietuds, aquells que en escriure les seves primeres pàgines senten la necessitat de 7

comunicar-se amb altres joves escriptors com ells. També com a territori d’intercanvi i de projecció, com a camp de proves. I tot això, reivindicant, sense manies, que moltes de les persones que s’hi integren puguin acabar no dedicant-se finalment a l’escriptura.

La vida, queda demostrat, és una provatura contínua; també ho és l’escriptura. Per què no ha de ser així, també, una associació de joves escriptors?

L’AJELC dels 35 anys és per damunt de tot un gran projecte cultural que ha donat com a resultat al llarg del temps moltes propostes i “papers” publicats, una gran biblioteca d’emocions, il·lusions, idees i textos. Encara que el món actual sigui diferent, continua tenint vigència una entitat que serveix de territori d’acollida als nous creadors literaris, que els dóna suport i pistes, que permet que els seus primers escrits “en paper” prenguin vida editorial, que es facin preguntes i respostes i aportin el seu punt de vista jove al moment en què vivim, com a part de les coordenades temps-espai en les quals estan situats.

Com serà l’AJELC dels 50 anys? Diferent dels models que ha tingut fins ara, o no tant? Al llarg de tots aquests 35 han canviat moltes coses, però no la inquietud d’escriure. Podrà desaparèixer el paper o esdevindrà un altre suport, però mai s’acabaran les ganes de desplegar les il·lusions, projeccions i anhels... amb lletres, amb el mitificat “negre sobre blanc”.

Als Joves Escriptors del present i també als del futur els queda, per tant, molt de camí per travessar. 35 anys donen molt de si, marquen bagatge, però demostren, sobretot, que per davant hi ha molt de recorregut encara.

Per molts anys més de Joves Escriptors... Fins als 50, fins als 100 i més, si cal.

8

35 NOTES (O POTSER MENYS) Gabriel Boloix Torres L’any 2013 un servidor va crear un blog anomenat L’illa del fum, on vaig recopilar informació publicada en diferents apunts i apartats de la meva memòria literària dels últims 20 anys. Enguany l’AJELC ha complert 35 anys de la seva fundació i, tal com es va fer en la celebració dels 25, s’ha decidit dedicar un Lletraferida especial per a l’ocasió. En aquell Lletraferida dels 25 anys vaig publicar un escrit titulat Deixeu-me escriure cinc cèntims...

Aquest estiu vaig rebre un correu on se’m convidava a repetir la jugada. “Ostres”, he pensat, “i ara què dic?”. Així que he decidit transcriure algunes notes del que he publicat en el meu blog, on faig cinc cèntims de la meva etapa ajelciana.

9

APUNTS AJELC (1995 - 2015) [Breus notes i records a Joves Escriptors] La meva breu experiència literària no s’entendria sense el meu pas per aquesta associació i per això, del recull d’experiències literàries dels últims 20 anys, n’he escrit unes notes. Tot plegat és a mode esquemàtic i testimonial d’una època. Evidentment, explicar-ne totes les històries i anècdotes reals donaria per a més d’una novel·la. I evidentment caldria adjuntar-hi molta més informació, fotos i cròniques d’aquells temps.

Durant més de 35 anys han passat per aquesta entitat moltes persones. Per a algunes només va ser un passatemps, per a d’altres un punt bàsic de formació i primers contactes amb el món literari i fins i tot hi hagut qui ha aconseguit fer-se un nom i un camí.

1. Com i quan vaig conèixer l’AJELC (1995-1997) No sé quan ni com ni de quina manera va caure a les meves mans per primer cop un díptic d’alguna activitat. Tampoc recordo bé quan vaig començar a rebre per correu informació de les activitats que l’Associació feia en aquells moments. Però sí que recordo que vaig rebre informació molt detallada d’un congrés a Santa Coloma de Gramenet l’any 95. Confesso que tenia certa recança de contactar amb l’entitat per por de trobar-me un grup de persones molt professionalitzades. Després d’un any i mig o dos anys de rebre informació, algun butlletí..., vaig decidir inscriure’m una temporada com a soci. (I de fet en vaig estar unes quantes més!)

2. Primers anys (1997-2000) Era un dia fred de final de gener del 97. Amb un company del primer curs d’Aula de Lletres vàrem decidir travessar la porta solemne de l’Ateneu Barcelonès i vàrem decidir arribar al misteriós últim pis. Després de travessar un passadís fosc hi havia una habitació al costat d’un menjador amb una llar de foc, aquella habitació plena d’àlbums de fotografies, llibres, fanzines, pòsters i un cert desordre que li donava un aire bohemi ens va captivar des del primer moment, i ens va atendre una altra persona amb aspecte més bohemi encara: l’Emili Gil, el mític secretari tècnic de la dècada dels 90 a l’Associació, motor i ànima de tota una època. L’AJELC sempre ha estat un reguitzell d’etapes i persones. Aquell any va coincidir amb un final d’etapa d’una sèrie de persones que havien viscut episodis ben rocambolescos (que ara i aquí no explicaré!).

Per alguna estranya raó algunes persones que han passat per aquesta entitat, pel fet de sentir-se coordinadors i gestors de certes històries, s’han cregut el melic del món, i alguns egos varen acabar xocant.

Suposo que el grup de persones que vàrem entrar llavors érem un grup heterogeni però en general ben avingut que va portar aire fresc i va lluitar per fugir de polèmiques estúpides, i va lluitar perquè l’AJELC, davant d’organismes concrets com la Institució de les Lletres Catalanes, l’Associació d’Escriptors, la Secretaria de Joventut, l’Ajuntament de Barcelona i un llarg etcètera, fos vista com una entitat potser minoritària però seriosa i amb gent amb ganes de mostrar a través de recitals, llibres i revistes el seu autèntic treball.

Una entitat com l’AJELC ha viscut amb més de 35 anys múltiples etapes, i l’etapa que a mi em va tocar viure és la de persones que volíem que l’Associació fos de nou un altaveu real per a molts joves narradors o poetes i fugir de l’esterotip, a vegades cert, a vegades fals, que durant molts anys havia tingut d’entitat provocadora, transgressora, bohèmia i poca cosa més...

Els anys en què l’AJELC havia generat més d’una llegenda urbana havien passat a la història i tot i que de cara a la galeria podia semblar una associació aparentment sense polèmiques, potser més avorrida que abans, igual de convencional com una altra, les persones que vàrem encapçalar aquella etapa ens vàrem esforçar perquè tornés “la normalitat” a l’Associació. Érem persones que tot i no haver publicat vivíem amb molt entusiasme el fet d’escriure i ens ho crèiem.

I ens agradava compartir-ho i passar-nos-ho bé. Potser per això, aquest grup de persones de què parlo,

10

de seguida “la vella guàrdia”, com sempre passa a qualsevol entitat, ens va voler fitxar perquè forméssim part del nucli dur, altrament dit la Junta, de l’Associació, i un servidor, després del congrés celebrat a la bonica població de Capellades (1997), va passar a ser vocal de l’esmentada Junta i a viure de prop els neguits, les preocupacions de qualsevol Associació que necessita subvencions, ajudes, i viure de prop els alts i baixos i crisis internes de qualsevol entitat...

Però també vaig tenir la gran sort de coincidir amb una època molt activa i compartir múltiples recitals, trobades, aplecs, sopars, congressos, i que els meus primers escrits (relats, poemes, articles i cròniques) en més d’una ocasió formessin part del butlletí-revista-fanzine Lletraferida i que alguns dels meus contes formessin part de reculls col·lectius fruit de múltiples iniciatives amb ajuntaments i editorials.

3. Els anys de 21 x 21 (2000-2003) De tot plegat un dels projectes més interessants fou l’edició de diversos reculls de contes monotemàtics, tal com, anys enrere, l’Associació havia fet sobretot amb reculls com Del camí, publicats per editorials valencianes, ja que la connexió de l’entitat amb el País Valencià és tot un món ple d’alts i baixos i curioses històries que ara no explicaré. Com deia, aquest primer recull de contes monotemàtics fou publicat per Proa l’any 2000 sota el nom de Contes de Barcelona i els autors foren aplegats sota un nom col·lectiu que fou 21 x 21. La iniciativa va donar molta més projecció a l’entitat i, tot i que amb Proa només s’editaren dos llibres, després, a partir del 2003, tingué continuïtat amb Cossetània Edicions.

4. Congrés a l’Alcúdia (2004) L’ingrés a una feina absolutament absorbent i totalment full time del sector turístic va ser el punt d’inflexió per finalitzar una etapa com a membre de les diferents juntes dels darrers anys. Cal dir que hi va haver un esforç important per buscar relleu i, afortunadament, quan entraren noves cares i aire fresc algunes persones decidírem deixar pas a noves generacions. Després de gairebé 8 anys intensos de vida associativa en el congrés celebrat a la població de l’Alcúdia (País Valencià) l’any 2004, un bon congrés, per cert!, vaig decidir finalitzar una etapa.

5. Els darrers anys (2004-2010) Durant els darrers anys a l’Associació, tot i no estar a primera línia, vaig mantenir el contacte amb l’Associació a través de la meva assistència en sopars, trobades i altres activitats. I sobretot gràcies a mantenir el vincle i la bona entesa que hi havia hagut amb algunes persones. En els darrers temps la meva presència a l’Associació fou cada vegada més testimonial; gairebé, més que soci, n’era un simpatitzant, però tot i això encara vaig participar de forma activa en alguna activitat i fins i tot vaig aportar alguns escrits per a un Lletraferida del 2009.

L’últim congrés on vaig assistir fou gairebé fa vuit anys a l’Ateneu Barcelonès. En aquell 2008 les persones suposadament més “veteranes” ens fèiem tots la mateixa reflexió: Quin ha de ser el paper d’una associació de joves escriptors? Aquell 2008 tot just feia uns mesos que havia obert el meu primer blog, Nàufrag i obrer, on reflexionava sobre la trobada-congrés a l’Ateneu. En aquell apunt reflexionava sobre els canvis d’hàbits i maneres dels joves de trenta respecte als de vint o menys. Amb pocs anys la mentalitat d’un jove de trenta llargs respecte d’un de vint-i-pocs havia canviat molt, deia ja el 2008. En aquell congrés un servidor i altres persones vàrem insistir que l’AJELC calia adequar-se als nous temps i calia estar present de forma més activa a les xarxes socials i evidentment a Internet. Revisant els meus apunts en ple 2015 em segueixo preguntant: Quina funció té o ha de tenir avui una entitat que dóna suport als joves escriptors? Anys enrere era fomentar que es pogués visualitzar la seva obra a través d’una publicació en paper però en un moment en què tothom té, a través de portals digitals, blogs i xarxes, accés a fer visible el seu treball... quin ha de ser el paper d’aquesta entitat?

Aquesta és una resposta que esperem que cada lector d’aquest Lletraferida especial 35 anys sàpiga trobar.

La meva la donaré al final d’aquest escrit.

11

6. Notícies periòdiques (2010-2015) Aquestes notes s’acaben el 2010. Evidentment per edat i perquè creia que era una etapa superada i tancada, el meu pas per l’Associació ja va acabar fa molt de temps. Tot i que en els darrers cinc anys ha coincidit que algun cop m’ha arribat alguna anècdota i informació de l’Associació gràcies a mantenir el vincle amb algun bon company com en Jordi Tena, que encara hi ha estat al capdavant fins fa ben poc, ara ja fa molt de temps que n’he perdut la noció i el contacte i desconec la situació actual d’una entitat que ja forma part de la meva història literària personal. Aquest estiu he rebut un correu convidant-me al Lletraferida especial 35 anys i he revisat les notes que vaig escriure per al meu blog L’illa del fum. (Escrit original amb fotos i més informació extret de: http://illadelfum.blogspot.com.es/p/etapa-ajelciana.html) Abans d’acabar m’agradaria recuperar tres paràgrafs de l’article que es va publicar en el Lletraferida especial 25 anys...

Recordo de forma entranyable aquells dimecres, perquè, quan estàs a cavall entre el final dels estudis i les primeres feines, recordo que encara tenia tot el temps del món per escriure, presentar-me a premis, intercanviar opinions… Però amb el temps un entra de ple en el món del treball i ara em falta temps per totes bandes.

Recordo les paradetes de Sant Jordi i la pregunta d’alguna noia estudiant: “I vosaltres sou escriptors?”

(Bé, ja us podeu imaginar què li vàrem contestar.)

Recordo de manera entranyable el congrés de Capellades, els recitals tabú al Casal d’Associacions, i la presentació del primer llibre del 21 x 21, el Contes de Barcelona, i l’esforç de recopilar articles, fotos i llibres per a l’exposició dels 20 anys a l’Ateneu. I, després del prolífic any 2000, vingué la davallada del 2001 i l’intent de ressorgir del 2002, i l’anar tirant del 2003 i 2004 i el miracle que seguim existint el 2005 (o gairebé caldria afegir en aquest text el miracle curiós que segueixi existint en ple 2015!)

Dels últims anys, per a mi, l’anècdota més esperpèntica va ser la participació en el congrés d’entitats que volien participar en el refotut Fòrum 2004, organitzat com tots sabeu per l’Ajuntament de Barcelona, que tants cops ens havia donat pel sac.

Vaig compartir una meravellosa tarda de tardor de dissabte amb associacions de sordmuts, amics del tango, de cardiopaties i altres malalties, d’amics de Gaudí, etc.; “i què hi pintem?”, em preguntava. Vaig pensar: “tot sigui pel bon camí de l’AJELC.” Volia fer-vos cinc cèntims de Joves Escriptors i no sé si ho he conseguit…

En l’article per al Lletraferida especial 25 anys vaig acabar amb un parell de frases que poden resumir el perquè en un món cada dia més virtual i individualista (el fet d’escriure ja de per si és un fet individual!), en plena era de les xarxes, els perfils i els blogs i el discurs permanent del màrqueting digital, cal preguntar-se quin paper pot desenvolupar una entitat en ple 2015 com l’AJELC...

I vull acabar el meu article per al Lletraferida especial 35 anys amb les mateixes frases: “Em preguntava el perquè algunes persones es varen deixar caure per l’associació i crec que ja ho sé: per la necessitat d’escriure. Per la necessitat de compartir.”

12

EL DIA QUE EM VAIG FER GRAN (FRAGMENT) Ordi Prenafeta C’est comme un animal, l’âge. C’est un animal qui grandit, qui grandit, qui grandit encore et qui finit par vous dévorer tout vivant.

Raymond Queneau Una decisió tan llargament covada bé mereixia una comunicació no menys estudiada i formal, que en protocolitzés l’acte amb dignitat i en recollís emotivament la transcendència tant per a l’associació com per a la seva persona. Es decantà de seguida per la solució epistolar, cercant-hi espai abundant per a les previsibles expansions retòriques que l’ocasió demanava, i, tal com tenia per costum quasi dogmàtic, encara que no es tractés d’obra literària, disposà amb cura i desfici a parts iguals tots els preparatius del ritual d’escriure, confiant romànticament que l’efecte resultant plagués a les muses: silencià el telèfon mòbil, baixà l’estor translúcid de la finestra, graduà la intensitat i la temperatura de color del llum de leds de l’escriptori, accionà l’aire condicionat, col·locà un coixí lumbar a la cadira anatòmica, regulà l’alçada i la inclinació del seient, engegà l’ordinador portàtil, i, mentre el sistema arrencava, es preparà un whisky amb gel i escollí una música apropiada per al moment. Per escriure poesia solia posar gregorià i per a la narrativa alguna cosa de Miles Davis, Charlie Parker o Duke Ellington, però avui l’esperit li demanava retrobar alguna cosa més fresca i animada, que li recordés la fèrtil etapa en què va descobrir la vocació literària. Va optar per un disc del Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries que escoltava dia sí dia també quan acabava la carrera, enyorós de la plàcida i assolellada vida deltaica i convençut que a la metròpoli, com deia el títol de l’àlbum, “No es pot viure”. Malgrat tot, s’hi havia acabat adaptant, i no sabia com tots aquells anys de tediosa vida urbana li havien passat com una exhalació entre feines precàries, locals nocturns i somnis de poeta. “Roda que dóna la vida / i cauen los anys”, sentenciaven els Quicos a l’equip de música. Potser la decisió que avui havia pres no era en el fons sinó un darrer intent de caçar el temps al vol amb el caçapapallones d’escriure.

Quan l’ordinador va haver arrencat del tot, s’arrepapà a la cadira, inicià el processador de textos, féu un glop de whisky, el deixà damunt la taula, rumià uns instants tot fregant-se les mans a la manera de les mosques, i escriví: “Benvolguts companys d’ofici, fa temps que escric i que em miro de tant en tant el vostre web provant d’imaginar-me dins la vostra organització lletraferida i, després de molt reflexionar-hi i sospesar-ho, en ocasió del vostre trenta-cinquè aniversari he decidit finalment fer un pensament i afiliar-me a l’associació. Segurament en això, com en tot, vaig una mica ressagat, perquè fa uns quants anys que escric i encara no havia trobat el moment de fer aquest pas solemne i institucionalitzar la meua condició d’escriptor, tot i novell. Bé, potser en realitat no tan novell, perquè, d’ençà que d’adolescent vaig descobrir la vocació literària, he escrit força poesia, noranta relats breus i un parell d’auques que vaig repartint als amics, impreses en quadricromies. Ara que ho dic, ben mirat, encara trobo que tinc prou obra: en poesia dos mil versos pel capbaix, i en narrativa tot un recull de contes de Barcelona i altres ciutats imaginades i reals. Fins ara, amb tot, mai no m’he decidit a publicar ni a relacionar-me amb altres escriptors, però no vull badar més, perquè tants escrits inèdits em cremen als dits i els millors anys passen de pressa i sento que faig tard. De fet, crec que vaig per la vida perdent trens i agafant refredats, però, en fi, l’odissea continua i vull pensar que mai no és tard per prendre una bona decisió. Per tant, amb aquesta lletra, us sol·licito formalment que m’accepteu com a nou soci de l’A...”

S’aturà un instant en comprovar que el darrer caràcter picat no apareixia darrere l’anterior. Maquinalment, premé sense efecte la tecla un altre cop, i tot seguit un parell més, i encara tres o quatre més, i el cursor no es movia de lloc. Apartà les mans instintivament i observà el teclat per cercar-hi amb l’índex la lletra que no apareixia, com havia de fer sovint en els seus primers tempteigs mecanogràfics, quan escrivia només amb dos dits. S’adonà llavors del deplorable estat de conservació de l’aparell, visiblement ronyós i deteriorat, que devia tenir tants anys com la seua dilatada estada a la capital. La pantalla feia pampallugues, el disc dur i el ventilador roncaven a duo com un tractor atrotinat i gairebé totes les tecles alfanumèriques estaven tan desgastades que només la posició permetia identificar-les visualment per la gràcia de Sant Qwerty. Milers de pulsacions durant lustres havien esborrat completament la lletra que cercava, però encara es podien llegir prou bé la hac i la ca que la delataven a banda i banda. Hi havia, a més, la marca en relleu que la singularitzava al tacte.

13

Localitzada la diana, aixecà l’índex i el clavà sobre la tecla amb determini. El cursor romania a la mateixa posició amb la seua indolent intermitència. Li va caldre repetir nerviosament l’acció uns quants cops més abans d’acceptar que fer-hi més força no resolia el problema.

Definitivament, la tecla estava espatllada, i calia solucionar-ho d’una altra manera. Amb un parell de clics, entrà a la finestra d’inserció de símbols i cercà la lletra en el mapa de caràcters, però per més que remenà tipografies i subgrups de signes no aconseguí localitzar-la. A aquella maleïda andròmina devia fallar-li alguna cosa més que el teclat. Ell era tanmateix un home de recursos i, a falta de poder adquisitiu amb què aplacar la voraç obsolescència programada, s’havia hagut d’acostumar a empescar-se alternatives imaginatives per sortir sempre del pas, sovint amb penes i treballs però arribant a port tard o d’hora. Així doncs, anà a l’explorador d’arxius, accedí a la carpeta de documents i n’obrí un a l’atzar amb la intenció de copiar-ne la lletra espatllada i enganxar-la a la carta de sol·licitud que redactava. El va llegir. Era l’argument per a un conte existencialista pendent de redacció, que curiosament no contenia la lletra que volia. L’havia triat massa breu. El tancà i n’obrí un de més llarg, un esborrany de novel·la negra inacabada però amb quatre capítols força embastats. Féu una ullada a la primera pàgina i tampoc no hi trobà la lletra. Accedí a la finestra de cerca de text amb la intenció d’examinar automàticament tot el document i s’adonà que sense aquella tecla, que s’entestava a no respondre, no tenia manera d’introduir el caràcter a la casella de cerca. Començà a impacientar-se. Intentà d’esme fer una cerca general a tots els documents de l’ordinador des de l’explorador d’arxius, i com era previsible es trobà en el mateix atzucac. Era obvi que l’afer era greu i tenia el sistema operatiu ben fumut. De fet, es blocava cada dos per tres, desplegava impúdicament tota mena d’anuncis amb promeses d’èxits econòmics o sexuals immediats i acollia tants virus, cucs, cavalls de troia i altres paràsits com per ser exhibit en un museu de puces electròniques. Però aquella acumulació de problemes tècnics havia deixat de revoltar-lo feia anys.

Lentament la indefensió apresa i la síndrome de la granota bullida li havien anat empapussant coll avall les successives disfuncions de l’aparell, amb què havia après a conviure amb tota normalitat malgrat les contínues atzagaiades que li reservaven els inescrutables camins de la informàtica.

Però ell era tossut com un escriptor i no es pensava pas deixar vèncer tan fàcilment. A la butxaca mateix, ara que hi queia, duia un petit ordinador molt més potent que aquella carraca de les acaballes del segle vint. Com no se li havia acudit abans? Desenfundà el mòbil d’una revolada talment un revòlver, desblocà el giny amb un àgil moviment dactilar sobre la flamant pantalla capacitativa i tocà la icona en forma de sobre postal. L’aplicació de correu electrònic s’inicià a l’instant. Així sí que donava bo treballar, pensà, cofoi del seu terminal de darrera generació adquirit per quatre rals amb regateig i canvi d’operador cancel·lat al darrer instant. Premé un cercle roig amb un llapis dibuixat i escriví la seua pròpia adreça electrònica com a destinatari. Deixà l’assumpte en blanc i tocà directament l’espai de redacció del cos del missatge. Immediatament, amb un d’aquells vistosos moviments que consumeixen els recursos del processador, emergí de la part baixa de la pantalla el teclat virtual, on descobrí amb gran astorament que faltava la mateixa lletra que s’havia espatllat a l’ordinador. Desenganyat, descobria de sobte que el seu venerat telèfon intel·ligent, no debades atapeït d’aplicacions pirates, no estava exempt dels insidiosos tentacles del programari maliciós.

—Merda! —exclamà perdent finalment la paciència. I tot seguit llançà amb despit l’aparell infectat contra el terra, on bateria, tapa i telèfon rebotiren en direccions divergents, i, sense refinaments literaris, en maleí l’operador, el fabricant i el programador mentre feia voltes pel despatx agitant els punys closos de ràbia.

Quan exhaurí el vocabulari imprecatori mirà de calmar-se una mica i pensà que, afortunadament, encara tenia a casa altres meravelles electròniques a què recórrer. Irredent, anà a la sala d’estar i engegà alhora la tauleta de set polzades i el televisor de cinquanta amb què s’havia gastat els estalvis per oblidar les frustracions defugint amb l’oci digital la soledat i, sense saber-ho, la vocació literària. Les dues pantalles s’il·luminaren amb el logotip de les respectives companyies coreanes i, amb una sincronia gairebé perfecta, mostraren tot seguit un inusual rectangle amb l’avís “Descarregant actualitzacions de sistema.

Espereu”, substituït al cap d’uns segons per la notificació “La configuració del teclat s’ha actualitzat correctament”. No se’n sabia avenir! Quin cúmul de despropòsits! Obrí l’aplicació de correu electrònic als dos dispositius i en tots dos la nova configuració del teclat virtual tenia una tecla menys. Aquella.

Provà de desinstal·lar i reinstal·lar mantes vegades l’aplicació del teclat. Provà també tota mena de teclats alternatius que trobà al repositori d’aplicacions. Però tot fou debades: la lletra omesa no apareixia enlloc, ben bé com si l’haguessin segrestat de l’abecedari. Es preguntà de què coi li servia acumular tanta tecnologia si a l’hora de la veritat, quan realment la necessitava, el deixava a l’estacada. Com podíem tots plegats, pensava, confiar tan alegrement les nostres dades més preuades a la volatilitat del núvol?

14

Voltava desesmat amunt i avall del pis, sense saber què fer, furiós i emprenyat amb les grolleres fal·làcies del progrés, tot plegat un munt de miralls amb què, com deia Martí i Pol, mig estrafem la vida.

Només la música, un cop recorregudes un parell de cops totes les cambres, reeixí a tranquil·litzar-lo.

Els Quicos cantaven ara: “A vegades mos queixem / que podria anar millor, / a vegades demanem / lo que no necessitem”. I la dolça tonada ebrenca li proveí un instant de lucidesa espiritual. Es digué a ell mateix que la informàtica era un complot per a fer-nos perdre el temps i la pau interior a tots plegats, i que en realitat no la necessitava per a res. Fallava més que una escopeta de fira i no valia la pena encaparrar-s’hi. Preferia veure-hi una bella oportunitat per reforçar materialment la solemnitat de l’escrit redactant-lo a la manera antiga: a màquina i amb paper bo. Obrí un calaix de l’escriptori i n’agafà el paquet de paper filigranat Galgo de 100 g/m que reservava per a les grans ocasions. L’encetà, en tragué un full i elevà eucarísticament la forma per contemplar-ne a contrallum l’elegantíssima textura i la genuïna marca d’aigua de la casa. Il·luminat per aquella feliç epifania, acomodà amorosament el llebrer a la catifa de ratolí de l’inútil ordinador i es girà vers la prestatgeria. Llambregà les nombroses andròmines que s’hi amuntegaven al capdamunt i fixà la mirada en un vell maletí blavós. S’aixecà amb determinació, anà a la sala d’estar a cercar una cadira sense rodetes, la dugué a pes de braços fins al despatx i s’hi enfilà per abastar de la lleixa més alta la màquina d’escriure portàtil de l’avi, que hi criava pols des de feia dècades. Quan tingué l’embalum a les mans, s’adonà que n’hi havia tanta que superava de llarg l’elevat nivell natural de tolerància a la brutícia domèstica de què gaudia com a home solter, i aconseguí pouar de la nostàlgia i de l’orgull de nét prou ànims per vèncer la mandra, desenterrar un drap de pols del calaix més recòndit de la cuina i anar retirant a poc a poc la densa capa de borró que cobria el rònec maletí fins a fer-ne ressorgir el blau dessota el gris.

Tot seguit diposità curosament el petit tresor familiar damunt l’escriptori i, amb emoció d’arqueòleg, obrí lentament el bagul del passat. Sobre l’altar sagrat de la màquina de l’avi, una mítica Olivetti Lettera 32, la generosa miríada de focus de floridura que poblava el folre interior de la tapa l’esguardaren amb un respecte altiu, talment una constel·lació d’avantpassats vetllant les armes d’escriure a l’espera de ser rellevats per aquest seu descendent lletraferit. La consegüent bafarada de florit li evocà tot d’un plegat les essències d’un passat ignot silenciosament conservat pels anys dins aquell maletí. “Les aromes són més grans”, deia ara la música, “i els efectes importants”. I mentre muntava la maneta del carro, que trobà mig embolicada amb paper carbó al fons de la tapa, pensava que allò sí que era un ritual veritablement digne d’un escriptor, i descobria tot d’una en l’encert d’aquella circumstancial elecció una mena de lluita íntima contra la volatilitat de la correspondència electrònica i les presses de la societat moderna. El paral·lelisme entre el portàtil i la màquina d’escriure, col·locada a la vora amb la tapa oberta, resultava tan poètic com el contrast que oferien. Slow writing, slow life, es deia sovint, creient poder combatre la fugacitat de l’existència. I la flor de la vida se li marcia sense ni adonar-se’n.

Assumint greument el relleu generacional que les ànimes il·lustres del seus ancestres literats li confiaven, s’acomodà de nou a la cadira anatòmica i s’acarà a la màquina disposat a fer-se mereixedor d’aquell immens llegat espiritual. La primera singularitat que hi observà fou un entranyable rastre de l’acció restauradora de l’avi: les tecles de les tres files centrals lluïen sengles gomets grisos enganxats al damunt, amb les lletres corresponents capriciosament escrites a bolígraf. La gran clariana a l’esmalt negre de l’estilitzada barra espaiadora en suggeria el probable motiu: les tecles d’abans es devien desgastar tant o més que les d’ara, i l’avi, espavilat i enginyós com ell sol, havia improvisat aquell remei casolà per a la tinya de la seua Olivetti. Malauradament, però, l’avi no havia previst els efectes a llarg termini dels greixos epidèrmics dipositats amb el capciró dels dits damunt dels gomets, que mostraven ara força esborronada sobre el fons fosc la bella però enrevessada cal·ligrafia barroca de l’època. Una de les lletres completament il·legibles era, naturalment, entre la hac i la ca. Tement-ne la previsible avaria, premé la tecla de seguida, amb una enèrgica burxada, i comprovà alleugerit que el mecanisme funcionava a la perfecció. Repetí l’operació amb tots els dits sobre les altres tecles, i, en veure que els tipus de plom impactaven al corró lleugers i precisos com bales, somrigué satisfet. Agafà cerimoniosament de sobre l’ordinador el llebrer, que amb impaciència de caçador esperava el tret de l’amo per llançar-se a encalçar la presa dels mots, i procedí a hissar-lo vencedor al carro de la màquina com si fos la bandera del triomf definitiu de la senzillesa elemental del passat sobre les ridícules servituds de l’era del silici. Tot seguit, confiat a la dolcesa de la victòria, començà a escriure a pler: “Benvolguts...”

Però el temps, implacable com la dalla de la mort, no perdona ni els dispositius més simples. Així que hagué picat quatre paraules s’adonà que el paper romania ben blanc sota l’impacte tenaç del metall.

S’ho hauria d’haver imaginat: després de dècades en desús, la cinta estava totalment seca. Al maletí no n’hi havia cap de recanvi. Al seu pis de solter, evidentment, tampoc no tenia consumibles per a aquella antigalla, i vés a saber si al poble en quedava cap, perduda en algun racó de la immensa casa buida dels avis i probablement tan seca com la que hi havia posada.

15

De fet no tenia ni la més mínima idea de com eren ni d’on es compraven ni de si encara se’n fabricaven.

Reparà llavors en el paper carbó on havia trobat la maneta. Si servia per a fer còpies d’un original mecanoscrit, també podia servir per a fer-les d’un original picat en sec. A grans mals, grans remeis, doncs.

Agafà el manyoc rebregat i el desembolicà. Ben a poc a poc, per no estripar-lo, en separà un full i n’observà encuriosit la intensa negror, esperant que no estigués utilitzat, o, si més no, que ho estigués poc. Amb l’altra mà, retirà el paper immaculat de la màquina, hi posà el full de carbó al damunt i ho cobrí amb un segon llebrer que estirà del paquet. Igualà el sandvitx alternant copets longitudinals i transversals sobre l’escriptori, l’introduí cautelosament a la màquina i féu rodar el corró fins a tenir la capçalera de la pàgina a la vista. Respirà fondo davant el pregon misteri del destí, i reüllant la pantalla del portàtil començà a copiar a cegues, fil per randa, el text que hi havia redactat. Primerament picava lletra a lletra, amb una certa prudència per la dificultat de l’exercici i la incertesa del resultat. En concloure la segona frase, però, la curiositat el pogué i amb dos dits alçà una mica el full de davant i el de carbó per espiar si el paper de darrere s’anava entintant. I sí, l’invent rutllava força bé: si bé la intensitat del negre no era màxima ni uniforme, el text es podia llegir amb prou claredat. Eureka!, pensà, i amb renovada confiança seguí mecanografiant alegrement, animat pel ritme de la música, amb què inconscientment compassava les pulsacions, i distret per una incipient consciència d’incursió pràctica en un estil de vida més autèntic i encalmat, sense telèfons mòbils ni ordinadors ni tràfecs ni consumisme, com el que els Quicos reivindicaven tot cantant. “Ara puc fer més faena / gràcies al progrés”, deien, i advertien tot seguit “però sempre vaig en pressa / i em fan falta més diners”.

En arribar sense problemes a la frase final de la sol·licitud, s’esplaià picant sonorament, amb convicció i lentitud autocomplaent, les cinc sigles de l’associació com si fossin cinc salves d’honor, cinc trofeus a l’enginy i la tenacitat que li havien permès superar tot entrebanc i coronar amb èxit el seu propòsit.

Recollí els llorers imaginaris amb humilitat cloent la missiva amb un “Moltes gràcies” i hi afegí el punt final. Però se li desfullaren als dits tan bon punt retirà el plec de la màquina i n’esbadellà els fulls com pètals d’una flor de paper: tot el text havia quedat acceptablement imprès a la darrera pàgina, llevat d’aquella maleïda consonant rebel que, combat rere combat, seguia desertant la batalla de les lletres. En lloc seu, havia deixat a la trinxera dels caràcters un ofensiu espai en blanc que delatava descaradament la seua absència. Enfurismat amb aquella inexplicable rebel·lió, convocà la lletra insubmisa a consell de guerra sumaríssim fulminant-ne la tecla amb dit de dictador, i amb l’altra mà engrapà al vol el díscol braç metàl·lic que s’escindia del batalló. L’enretirà una mica del corró per observar-ne el dors i comprovà amb estupefacció que ni tan sols tenia relleu. Li semblà ben bé que la peça es burlava d’ell en silenci amb aquella cara més llisa que la bandera blanca de la pau. Furiós com un general davant una conspiració, dictà sentència ventant un cop de puny irat a la màquina, la qual hi respongué amb immediat sarcasme fent dringar la campaneta que indicava la fi de l’assalt mentre ell es retirava del quadrilàter blau retorçant-se de dolor.

16

PER MOLTS ANYS, AJELC Leia Sereix Perquè hi hagi cançons per als homes a néixer.

Odissea, VIII, 580 (trad. C. Riba)

Lluent, sostinguda i marmòria com un alè de bronze clos, ens apareix entre les pàgines grises: una tomba on dur flors.

Sota una pètria parpella reposa una musa silent.

“Perdé la veu entre sospirs —diuen— per l’oblit i el desdeny”.

Així molts sovint la imaginen, pobres cecs, i amb una mà trèmula se senyen, plorosos...

Ja l’altra s’afanya a colgar.

Com és ella en sa natura, tanmateix, jo ho sé ben del cert: rugosa, aspra i escabrosa —els meus ulls en donen gran fe—, d’un verd que s’escola entre els dits; semença ignífuga nascuda del Vesuvi al cor melànic, tota ella una harmonia aguda d’una arpa líquida i vital.

Els plecs de sa bròfega pell amaguen de l’egea saba el rabent i àgil batec.

Presta vinguda de Tessàlia per desconhort de l’auri sol, ara sos membres són garlanda de l’aede i el vers callol.

Trenta-cinc anells retenen Dafne dins el magne vestit, són trenta-cinc esclats de vida i per a mi un gran delit.

Que floreixi el llorer solemne i al peu es vinclin mil caps més; mentre hi sigui, hi haurà poetes, car ell és del Parnàs l’ingrés.

17

DUES ÈPOQUES Aïda Espasa Vilardell No sé ben bé per on començar. El que sí que sé és que l’objectiu d’aquest petit relat és arribar a transmetre tot el que em fan sentir aquestes dues persones, expressar exactament la meva visió sobre elles i plasmar-ho de la millor manera possible.

RAMON En Ramon va ser el primer professor amb el qual vaig tenir una relació realment amistosa. No es tractava d’un professor més, sinó més aviat d’un amic. Gràcies a ell vaig poder aprendre algunes tècniques de jardineria quan els professors em feien fora de l’aula, m’animava a descobrir altres camins que m’oferia la vida i a no conformar-me amb el que aleshores tenia tota la pinta que triaria: el camí fàcil i, òbviament, no adequat.

Va ser el professor que més paciència va tenir amb mi, qui va aguantar la meva adolescència a l’educació secundària obligatòria i qui em va treure (i encara no sé com) de tots els problemes en què em ficava.

Era el primer a qui anava a donar el bon dia i l’últim de qui m’acomiadava en marxar cap a casa. Aleshores no m’adonava de la gran ajuda que tenia per part seva, no era conscient de tots els consells que em donava i del fet que realment algun dia em serien ben útils. Tampoc m’adonava de com el vaig arribar a apreciar, i fins i tot estimar.

Potser en Ramon sempre ha estat com ara el descriuré, però, com bé he dit abans, hi ha coses que no penses o de les quals no t’adones quan ets massa jove i que comences a valorar i a veure amb el pas del temps.

Aquesta meravellosa persona és un home increïblement humil i bo de naturalesa; dispensa bondat i pau per allà on passa. És amic de tots; tothom se l’estima, en aquell centre; ningú té males paraules per a ell. Fins i tot els nanos senten devoció per a en Ramon.

Té una bonica afició, fins i tot m’atreviria a definir-la com a passió: la jardineria. Tots i cadascun dels racons de l’institut han estat premiats amb petites flors plantades per ell, jardineres plenes de mil i una varietats de flors i jardinets tan acollidors que, amb el solet que hi toca sovint, t’entren ganes de quedar-te allà assegut, contemplant-los. La floreta que més em va agradar de totes és el seu estimat Hibisc.

Quan mira un dels seus petits tresors plantats, la seva mirada passa a ser la d’un nen petit observant una joguina nova. Sap totes i cadascuna de les seves necessitats, què els passa… Com n’arriba a saber, d’escoltar les plantes. És fascinant.

Ell no ho sap, però jo sé que és un home molt fort i només cal que ell s’ho cregui perquè, realment, pot amb tot.

El que m’agrada més d’ell és potser aquesta passió que comentava, cap a la vida, la jardineria i les plantes. La tendresa amb què les escolta, les cuida i sobretot la mirada de nen petit absort al seu món que té quan està amb elles… És curiós com la vida et posa enmig del camí gent que per A o per B recordaràs sempre i de qui guardaràs molt bon record.

“A LES PLANTES SE LES HA D’ESCOLTAR…”

JOAN Seguidament, hi ha en Joan. Fa relativament poc que ja no comparteixo els dies amb ell. Però és el més recent.

Han estat dos anys increïblement intensos, amb aquest exprofessor, que ara és amic. Tant, que no sabria per on començar. Ho faré pel principi.

En Joan i jo vam començar la nostra relació com a alumna i professor. Hem compartit classes d’història increïblement interessants (totes i cadascuna d’elles ho eren), hem compartit viatges a Roma, Florència i Pisa, i quin viatge. Hem compartit converses en què ell aconsellava i jo escoltava. Ha suportat llàgrimes, èpoques difícils de quan un es fa gran, i ell mai m’ha fallat.

Descriure en Joan és un plaer per a mi i probablement per a aquests fulls.

Com a professor és exemplar, té una ànsia per transmetre tot el que ell sap, perquè no ens quedem ancorats en la frustrant societat d’avui en dia i avancem i mirem cap a un demà millor, que és digne d’admirar.

Ensenyar és la seva vida, la història ho és i no hi ha res de millor que un professor enamorat del que fa per enamorar-nos a nosaltres també.

He tingut la sort, però, de conèixer-lo com a persona a més de com a professor, i feia anys (des d’en Ramon) que no trobava ningú com ell. És una persona forta, valenta, amb caràcter i molt i molt savi.

Sovint és molt estricte, però és que, un cop passa el temps, t’adones que, si no hagués estat per aquell Joan estricte, tu probablement no series on ets ara.

Potser no sóc capaç de transmetre tot el que realment m’agradaria dir, segurament encara no tinc la formació adequada per aconseguir-ho i em queden molts anys d’aprenentatge per deixar de frustrar-me davant d’aquest tipus de relat que tinc com a objectiu però si quelcom m’han inculcat aquestes dues bèsties de l’ensenyança és que cal lluitar i seguir cap endavant.

GRÀCIES, DE TOT COR, 35 ANYS DESPRÉS ENCARA PENSO EN VOSALTRES. “ —ET JUBILES AQUEST ANY, JOAN? —SAPS QUÈ PASSA?, LA RELACIÓ HUMANA ENGANXA I NO PUC.” La teva estimada Maria Llança.

RERE L’ESTOR Sílvia Aymerich-Lemos —Ara, si us plau, mama, em pots deixar tranquil·la? Gràcies!

Un moment. Aturem-nos aquí. Es tracta d’una conversa entre dues familiars de primer grau que té lloc dins els límits estrictes de la llar: altament privada, doncs. Ni jo que la presencio rere un cortinatge prim, ni vosaltres que em llegiu no n’hauríem de tenir coneixement. Però és l’estiu i les finestres obertes de bat a bat no tan sols em permeten de sentir les seves veus a través de l’estor blanc; també d’intuir, a contrallum, dues estilitzades siluetes femenines gairebé de la mateixa alçada, agitant nerviosament les mans. Ens atrevim a posar-los edats?

Això sí que no: em nego a continuar el relat si no retireu ara mateix el que esteu pensant de mi: us deliu tant com jo per saber qui són i què els està passant, a aquestes dues dones! I no és cap crim, que ho vulguem saber! La xafarderia crea lligams amb l’entorn i no és menys digna que la curiositat científica: tan sols n’és la parenta pobra. Si aquest parell de dones fossin la famosíssima escriptora Marina Desvalls, d’eterns trenta-cinc anys, i la seva filla adolescent, en diríem recerca literària. Però, com que resulta que es tracta de la Wendy-Maria Guzmán, portera de l’edifici, i la seva filla Jessi, ja és xafarderia!

Que hipòcrites que som! Deixeu-m’ho repetir sil·labejant: hi-pò-cri-tes!

Ara us sap greu, oi? Però com sé jo que el vostre penediment és genuí? OK, el benefici del dubte… O les meves ganes boges de compartir amb vosaltres tot el que sé i el que aniré descobrint si continuo clavada on sóc, observant què passa a l’altra banda de l’estor. Xut! Silenci, que acabo de sentir la porta de l’habitació de nou i l’impacte d’un objecte pesant sobre un terra de fusta. Em penso que la mare ha tornat: —Gràcies, ma…

—No cal. Només t’he planxat la d’estiu… No crec que duris gaire més temps amb el lloro de la teva àvia, Míriam!

Va forta, la quarantona! (Amb una filla d’uns 15-17, aquesta és l’edat que li he calculat jo, no sé si hi deveu estar d’acord…) Se n’ha anat novament clavant un cop de porta a la noieta, tot i que el to de la resposta de la seva filla semblava conciliador. Es perfila ara un curiós triangle amb dos vèrtexs ben clars —una mare i la seva filla— que en deixa un tercer de dubtós: qui creieu que és, l’àvia: la mare de la mare o la sogra? D’altra banda, continuem sense saber si la discussió era una banal enganxada a causa del preu excessiu d’uns drapets, es tractava de l’esbroncada de rigor per les males notes o per algun noiet poc recomanable. Em direu que si se’n va de casa sine die (cosa que ara ja sabem) deu ser per una qüestió d’una gravetat superior a la despesa excessiva en roba de l’adolescent en qüestió. Descartat el primer motiu, ens en queden dos: estudis o amors? Per quin us decanteu?

—Li dono records de part teva, a l’àvia, o li faig saber amb quin animal la compares?

Digna filla de la seva mare, la Míriam! Ei, un moment, un moment…, què fa ara? No us ho creureu!

Acaba d’engegar l’ordinador. I no, no ha obert ni l’skype, ni el twitter, ni tan sols el seu blog. Al·lucineu, germans i germanes! Acaba d’obrir un document amb un títol impensable. Està escrivint el seu diari íntim, la Míriam!!! Crèieu que ja no en quedaven, oi? Admeto que jo també! Doncs, sí, en queden i no són nenes monyes, sinó adolescents que planten cara a les seves mares amb una contundència impactant!

Des d’on sóc ara —m’he desplaçat sigil·losament fins a l’altre extrem de l’estor—, puc llegir-ne perfectament la portada: “MY INTIMATE JOURNAL”. Calia que fos en anglès, Míriam? Passa pàgines ràpidament i n’enceta una en blanc. Prem la tecla de les majúscules i posa la data ben clara. Canvia el tipus de lletra: Vrinda. (Es veu que li agrada.) Recoi de nena: és refotudament petita aquesta lletra!!! Veig rengles de paraules, però sóc incapaç de dir-vos quines. I no penseu malament, ara: no és cap venjança per haver-me titllat de xafardera amb el pensament. No sóc rancuniosa i ja fa estona que us he perdonat. I ara què fem? Punt i a part i m’ho rumio.

20

Sabeu què? Davant la impossibilitat de transcriure-us fidelment les paraules de la noia, afinaré l’ull de la imaginació. Tan sols un prec: cordeu-vos bé el cinturó perquè d’això que encara no he escrit ja se’n diu literatura.

QUAN EL FOC LLUEIX DAMUNT LA TERRA Dels tres graons que baixaven al pati interior de la casa de totxo vermell, Lin seia en el segon. La calor empallegosa de l’agost s’havia alleugerit amb els tifons de setembre i era agradable de seure a l’ombra del plataner, a fregar del sol. Xangai respirava a través d’aquell pati-alvèol, entre molts d’altres, amagats a l’interior dels barris Shikumen. Allí eren les fulles, les cigales, i els ocells qui marcaven el ritme de la vida. La vella veïna podia seure durant hores en la cadira tronada de bambú, observant el món tan vell com ella mateixa.

Malgrat no haver pujat al tren del progrés que propulsava tota la ciutat, Lin havia acomplert la seva vocació, havia guarit miraculosament molts pacients i s’havia guanyat el respecte dels seus col·legues i sobretot dels seus superiors, els quals li havien començat a donar més llibertat. És així com s’havia acabat escapolint discretament de les sales de consulta on durant anys es consagrà a servir i nodrir de la seva pròpia energia els malalts que arribaven a la l’antiga casa de fusta, d’estil europeu, reconvertida en clínica pública de Medicina Tradicional Xinesa. Malgrat ser un home savi, tenia una por que el consumia.

Si donava massa de l’energia del seu cos, ell emmalaltiria i moriria jove. Segurament per això ara es dedicava a la gestió de la formació d’estrangers a l’Institut de Recerca a Qigong. Era una bona manera de poder continuar ajudant els altres ensenyant-los a cultivar aquella energia ells mateixos, sense exhaurir la seva. No li faltaven deixebles i el projecte d’escola internacional anava a tota vela. Aparentment tot anava bé, però se sentia inquiet.

Des del graó on seia, llançà per terra les tres monedes ocultes dins del seu puny tancat. Faria una consulta ràpida. Creu, creu i cara. “Línia yin”, es digué. Tornà a repetir el gest i s’inclinà endavant per veure més bé les formes encunyades damunt dels yuans. Cara, cara i cara. “Línia yin vella”, anotà. A mesura que anava tirant les monedes, s’anà formant un símbol damunt del paper, estava format per sis ratlles apilades, algunes de trencades i d’altres de senceres.

Assegut al graó, just al seu costat, hi havia El Llibre dels Canvis, el clàssic dels clàssics xinesos, un tractat filosòfic i llibre oracular transmès a través dels mil·lennis. Obrí el llibre allà on hi havia el punt, en la pàgina on es podia identificar el símbol obtingut en una taula. Va resseguir els quadrets amb el dit, cercant el nombre de la seqüencia binària final: yin – yin – yin a sota, yang – yin – yang, a sobre; el foc damunt la terra, hexagrama 35. Pausadament, anà a buscar-ne el dictamen a la secció corresponent.

“Prosperes com el sol naixent. Com més llueix la teva virtut més ascendeixes”. Continuà llegint el consell dels savis antics que li arribava a través dels temps com per una escletxa de llum entre els traços dels caràcters.

Calia ser digne de l’èxit de què gaudia, mantenir l’ego a ratlla en la seva recent posició de poder i reconeixement. Calia actuar sense egoisme, servint tant el feble com el fort, sense esperar-ne benefici immediat; saber escoltar el cor i actuar amb conseqüència sense deixar-se emportar pel sentit de la pròpia importància.

S’aixecà lleuger del graó ajudant-se amb les mans damunt dels genolls, caminà fins l’ombra de l’arbre i plantà les espardenyes de roba damunt la rajola aspra. Els peus s’enfonsaven infinitament dins la terra, i a través seu tot el cos. Com l’arbre, el tronc de Lin s’erigia cercant el zenit, com si un fil invisible el sostingués per la coroneta i el fes lleuger com els núvols. Pausadament s’estirà, es doblegà, dibuixà ones en l’aire amb les mans, tot dansant una coreografia antiga repetida fins a l’oblit. Ja no tenia idees al cap, es limitava a executar el moviment amb detall i a sentir com aquest transformava el seu cos i el connectava amb l’arbre, la ciutat i la brisa.

Quan va haver acabat la seqüència, es colpejà suaument de dalt a baix, es fregà el rostre i el cap com per desvetllar-se. Agafà la seva tassa-termo de vidre, on jeien al fons una selva de fulles de te verd, i en va fer un glop llarg. Va pensar que feia massa dies que no s’havia cuidat del pati, i es va posar a escombrar les fulles seques sobre el ciment, com pètals perfumats damunt d’una catifa. L’hexagrama 35 li recordava que no havia de deixar de tenir cura del seu pati, per més important i poderós que esdevingués.

21

IDENTITAT PERDUDA Víctor N. Monterroso

Anem per parts. Qui sóc jo? Aquesta és la pregunta important. On sóc?, qui és el cadàver que hi ha als meus peus? o quin dia som? són preguntes secundàries. En aquest instant és la meva identitat l’únic que importa. Estic segur que, un cop hagi resolt aquest misteri, la resta de preguntes es respondran soles i sabré com reaccionar.

Així que resoldre aquesta pregunta primordial és la prioritat número u. Sempre he estat bo ordenant prioritats, fins i tot en moments d’estrès.

Aquí ho tenim, la primera cosa que recordo sobre mi: sóc bo sota pressió. Potser la meva feina està relacionada amb això. Cirurgià? Futbolista d’elit? Controlador aeri?

El segon que recordo és l’agressió. El record m’impacta a la consciència i em sorprenc d’haver pogut oblidar un incident que em va marcar tant la resta de la meva vida. No recordo massa la cara de l’home. Al judici van dir que es deia Mateu. Jo sortia a fer una passejada pels voltants de Bagà, a la sortida de l’institut, i l’home va sortir del bosc, amb una navalla. No recordo si era matí, tarda o nit. El record sembla passat per un filtre sèpia. Potser és un filtre de sang, que em va cobrir el ulls quan en Mateu em va clavar el ganivet de carnisser, encara brut de tallar cansalada, i em va marcar la cara amb dos nombres. Jo encara no sabia que m’estava marcant la cara, és clar. L’únic que sabia era que algú molt més fort que jo m’estava immobilitzant i ferint. No va ser fins després, a l’hospital, que vaig veure les dues cicatrius que marcaven el meu rostre. Des del reflex que em va retornar el mirall no vaig entendre la forma que tenien, fins que els metges em van dir que tenia un tres a la galta dreta i un cinc a l’esquerra. 35. Mai vaig saber per què m’ho va fer. Ell tampoc va aclarir res durant el judici. L’advocat va demanar la inimputabilitat del seu client per alienació mental i va acabar en un manicomi, o com en diguin ara d’aquests centres. I les víctimes, perquè ara recordo que jo no vaig ser l’únic, vam tornar a les nostres vides. En el meu cas la meva vida era tornar a quart d’ESO a l’institut del meu poble, després d’haver estat mig any sortint a tots els telenotícies del país.

Vaig tornar al poble marcat, i no només físicament. L’estigma de l’agressió se’m va quedar gravat a la pell i a l’ànima. I no és que em tractessin malament, a l’institut. Companys, professors... Tots em tractaven amb delicadesa. Tots havien vist el vídeo de l’agressió i havien vist les terribles fotos de les cicatrius.

Però jo havia estat marcat, i ningú volia apropar-se’m gaire. Fins i tot els meus amics em tractaven amb fredor. Eren molt educats, es trobaven amb mi però se’ls notava que estaven incòmodes. Fins i tot els cretins em deixaven en pau. Perquè estava marcat. Perquè mai tornaria a ser un d’ells. Mai tornaria a participar en les seves rialles, en els seus jocs d’adolescent. La vida per a mi ja no seria així de lleugera, de pura, de verge.

Un cop una noia va insistir a acompanyar-me a casa. Laia, crec que es deia. Les meves hormones es van revolucionar. Vaig convidar-la a pujar. Mentre berenàvem, ella no parava de parlar-me de com d’important era el suport dels amics i de com el grup ha d’ajudar els individus que el conformen. Que no era només la família, sinó altres grups de suport, que s’estaven perdent, com ara la classe de l’institut, o fins i tot el poble. Però jo no volia parlar d’això. Jo no volia parlar en absolut. Mentre li mirava les metes vaig intentar fer-li un petó. Es va apartar instintivament. La cara que va fer va ser d’espant absolut. I de completa sorpresa. Com si l’estranyés que algú com jo pogués tenir aquells pensaments. Com si algú que hagués passat pel que jo havia passat no hagués de poder gaudir d’un petó furtiu a la taula de casa dels pares. També va haver-hi una expressió de fàstic que va desaparèixer ràpidament i va fer-la avergonyir. Tant es va avergonyir que va apropar-se a mi i em va besar. Vaig notar la incomoditat als seus llavis aspres i rígids, i vaig apartar-me i demanar-li que marxés, cosa que va fer sense dir res. A partir de llavors vaig comprendre que era inútil intentar tornar a viure en un món de despreocupacions del qual pel que semblava havia estat expulsat.

.

22

Respiro fondo. Sembla que els records comencen a fluir. Albiro el meu entorn i no sembla un paisatge prepirinenc. Estic lluny del meu poble natal, doncs. Torno a fer una mirada al cadàver, que està d’esquenes. Sé que he de girar-lo i que segurament ho recordaré tot, però em resisteixo a fer-ho. Què vaig fer després de l’agressió? Vaig anar a la universitat?

Recordo una facultat, a Barcelona. Recordo una classe. Recordo uns nombres a la pissarra que no tenen cap sentit per a mi, tot i que recordo que en tenien en aquell moment. No obstant això, el record més clar que tinc d’aquella època és el de l’Anna. Ens vam conèixer al judici. L’Anna era la parella d’en Mateu quan va perdre el cap. I també la seva primera víctima. A ella, no obstant això, les cicatrius físiques que li havien quedat havien estat poc aparatoses. Un petit tall que li anava de la galta, baixant pel coll fins a la regatera, i un altre de més gruixut a l’esquena. Les ferides emocionals, en canvi, van ser devastadores. Va veure al seu xicot, amb qui acabava de marxar a viure, tornar-se una bèstia just després de fer-li l’amor. La va tallar i després va desaparèixer, en un viatge que el duria a agredir sis persones més en dues setmanes, per finalment ser atrapat per la policia. Al judici vam parlar una mica, i quan anys després me la vaig trobar a la facultat no vaig dubtar a apropar-me a ella. Jo feia primer o segon de carrera i ella estava acabant el doctorat. Vam emborratxar-nos al bar de la facultat i els dos vam poder parlar amb la llibertat que les nostres experiències ens havien manllevat. Els dos pertanyíem al mateix món. Podíem parlar amb l’altre sense cap recança. Vam acabar fent l’amor a casa seva.

Ella per primer cop des de l’incident. Jo per primer cop a la vida.

Tinc un record difuminat d’uns anys de vida plàcida. Tot va canviar quan ens va arribar la notícia de l’alliberament d’en Mateu. Ja vivíem junts i jo estava a punt d’acabar la carrera. Jo vaig rebre la notícia amb certa indiferència. L’atac era cosa del passat. L’agressió m’havia convertit en una altra persona i feia tant de temps que era aquesta persona que em costava empatitzar amb el vailet despreocupat que va sortir a passejar pel bosc a la sortida de l’institut. Per a ella, en canvi, va ser un cop duríssim. Va patir un atac de nervis. Jo la vaig intentar tranquil·litzar. Vaig intentar fer-li veure que si els metges l’havien deixat anar era perquè ja estava curat. Ella, en canvi, estava aterrida. “No podem estar junts”, no parava de repetir. Vaig preguntar-me si se sentia culpable d’haver sortit amb mi. Mai vaig saber si encara estimava en Mateu o si li tenia por. Potser no era cap de les dues coses. Potser les ferides internes que jo havia detectat eren prèvies a l’agressió d’en Mateu. Potser en Mateu no va ser la causa, sinó un símptoma d’aquestes ferides anteriors. Són només hipòtesis, perquè mai vaig saber les raons de la seva fugida. Només sé que va apropar-se i va acariciar-me primer els rínxols del cap i després va repassar amb les mans el tres i el cinc que em marcaven la cara. “No podem estar junts. Si ell surt, o tu o jo hem de desaparèixer!. Dit això va dubtar un moment i va sortir de casa. No la vaig tornar a veure.

Aquest record sembla el més recent que puc recuperar. Quant de temps ha passat des que va marxar?

No pot haver passat gaire temps. I què és el que m’ha portat a estar al costat d’un cadàver? Sembla que la meva memòria falla en aquest últims moments. Potser és una manera de protegir-me contra un fet terrible. Potser l’he matat jo i la meva ment intenta que ho oblidi.

Tinc la impressió que el temps s’acaba i he de fer alguna cosa. Sento sons llunyans. Potser un cotxe conduït amb imprudència per una carretera de muntanya. M’apropo al cadàver. Tinc la seguretat que un cop el giri tot es resoldrà. I tot i això he de lluitar contra una funesta premonició que em vol allunyar d’ell. Només la urgència de la situació em dóna forces per sobreposar-me a aquesta força immobilitzant. Finalment, giro el cadàver. És un jove de vint-i-pocs anys. Sota una cabellera arrissada, la seva cara està marcada per dos nombres. Cicatrius antigues que reconec a la perfecció. Un tres i un cinc.

El desconcert em dura uns segons. Després, metòdicament, oblido tot el que he cregut recordar sobre mi mateix aquests últims minuts. Tornem al principi.

Qui sóc jo? Aquesta és la pregunta important.

23

MORT I POSTA DE SOL Marta Breu

Caminava a pas lleuger Rambles avall. Una brisa suau li fuetejava la cara i li feia voleiar els cabells, tot enterbolint-li, de vegades, la visió. Era l’última hora de la tarda. Devia quedar mitja hora, potser una mica menys, de sol. Ara que ho pensava, fóra interessant arribar al port al moment precís de la posta de sol. Interessant. Mort i posta de sol. Mort a la posta de sol. Era una bona manera de morir, molt poètica. Fer coincidir la mort del dia, de la llum, de l’escalfor, amb la seva mort. Tot molt metafòric.

Segur que la literatura estava plena d’imatges com aquesta. La mort, la posta, també l’hivern. Llavors el dia era la vida viscuda i les estacions (primavera, estiu, tardor i hivern), també. En aquest cas, la seva vida seria curta: vint-i-tres anys, primavera encara. Un sospir, un arbre amb els fruits encara verds.

Notava que algú la seguia, però no es va voler girar. Va apressar el pas. Avançava decidida, sense cansar-se, amb mirada ferma. Ja no plorava. Ja no tenia llàgrimes. Les llàgrimes de ràbia, les llàgrimes de tristor, les llàgrimes d’amargor, les llàgrimes d’amor se li havien acabat. L’amor. Ella sempre havia pensat que no s’enamoraria mai, que això era de cursis, i planyia totes les parelles que coneixia. Però a ella, que fins llavors vivia feliç i innocent, també li havia tocat el rebre. S’havia enamorat com una idiota —com tothom quan s’enamora— d’un noi tranquil i assenyat, molt viu però poc xerraire i, sobretot, molt i molt ben plantat. Inexplicablement, però, als seus pares no els agradava, i no havia entès mai per què. Ara, això no tenia importància (o sí?), perquè el que comptava era que l’estimava, que s’estimaven. S’havien estimat amb un deliri foll, sense raó ni seny —com no podia ser d’altra manera— sota el sol, sota la lluna, sota els arbres, sobre el llit, sobre el sofà, sobre el terra. De fet, ara que hi pensava, havien estat uns dies feliços, que eren un record dolç i etern ara. Però no, no volia repensar la seva decisió; havia de ser així. Ja sentia la flaire salada del mar, la remor del vol de les gavines.

Aquella passió cega s’havia anat apagant com una flama, ningú no sabia ben bé per què. El temps, el capritx humà, l’avorriment. Deixaven morir plàcidament aquell amor fins que ell el va fer esclatar. Se’ls trobà aquell migdia, fosos l’una en l’altre, com ells mateixos temps enrere. El tremolor de la timidesa inicial, la matusseria tendra, la naixença de la complicitat. I aquell moment tan pur, aquella melodia silenciosa que flotava de manera ben visible ella la trencà, com una agulla que rebenta un globus. La trencà la seva mirada d’ira, el seu crit ofegat, el violent cop de porta, els seus passos precipitats que s’allunyaven.

Ell l’anà a cercar, va cridar el seu nom —Adela!—, corregué darrere seu. Però ella ja feia estona que caminava sense aturar-se, ben decidida, en direcció al mar. Ell la seguia amb persistència, sense arribar mai a atrapar-la, tement-se el pitjor.

L’Adela s’aturà. Al seu davant s’estenia el mar, immens en el seu misteri, immensa la seva quietud. A la seva esquerra hi havia els vaixells, immòbils i a l’aguait. El sol començava a pondre’s. Trenta-cinc orenetes van alçar el vol i van travessar el mar. Els passos d’ell s’aturaren darrere seu quan el bategar de les seves ales ja era somort. Esbufegant i exhaust d’haver caminat tota la tarda, el noi va aconseguir dir amb serenor: —Adela, sisplau, no ho facis. Tu vals molt!

L’Adela se’l mirà amb sorpresa. Li va agafar els braços, els hi va estrènyer amb força i el féu caure amb ella a l’aigua. Llavors l’Adela li premé el cap perquè es mantingués sota l’aigua, fins que a la fi el cos va deixar de sacsejar-se. En acabat, l’Adela s’enfilà a la vora i s’estirà sobre el ciment.

—Ja ho sé, que valc molt —murmurà entre dents.

El sol ja s’havia post i tot era fosc. L’Adela mirà al cel i veié que, sota el tel de la contaminació, s’endevinaven les estrelles.

24

DONANT

Bruna Generoso Miralpeix

No tenir por d’obrir el laberint, a través de la pell, fins a la sang.

Tancant el puny, per vena, l’esvoranc, i, a poc a poc, les gotes van sortint.

Omplir bosses de roig per ser donant, i deixar fer-ne al sol, que va florint, allò que en vulgui fer, seguint l’instint.

Per viure o per morir, ser terra o fang.

Respirar fons per tenir a l’abast cada camí que endins de mi retinc.

Ser aigua i sal, volar, no tenir llast que em privi de sentir tot el que tinc.

Copsar a raig els anys, regalim vast...

Encara no he complert els trenta-cinc.

25

LLUNY Trencat de vida vivia, rosec de dies i estones, entre bombes, morts, ferits, no li sobraven les forces. tan sols somia a marxar allà on pugui mirar cada estrella i contemplar-la.

I, sense aclarir les incerteses ni tenir fermes les esperances, començà la ruta de l’exili.

Tancada la porta veu rastres de sal a les galtes, entre sospirs i cansament.

No havia escollit patir trastorns ni fam per la guerra, aquella que no acabava.

Com cada dia va anar imaginant la sortida, negant-se a caure rendit creient en l’impossible.

Transfigurat de rostre i cor rastrejava la memòria en l’intent de conservar nítids els carrers, les cases.

Tenia sols el que duia a sobre. A l’estació comença a perdre la calma, intenta no abandonar-se, ni entregar-se quan veu com s’omple de gent l’andana.

Tots amuntegats s’enfilen ras i curt a un comboi enganyats, no surt d’Hongria.

Negat de por i d’angoixa tot nu i buit d’esperança arriba en deu minuts crispats a un camp d’acollida i no l’en deixen sortir.

No pot mantenir-se dret.

Com refer-se del viatge?

26

LLETRAFERIDA 35 ANYS

Revista de l'Associaci贸 de Joves Escriptors en Llengua Catalana Autor:Daniel P. Grau

27

LLETRAFERIDA NÚM. 128

Revista de l'Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana C. Canuda 6, 5è - 08002 Barcelona Tel: +34 93 30159 38 / Fax: +34 93 553 99 86 Correu-e: jovesescriptors@ajelc.cat Pàgina web: www.ajelc.cat Disseny gràfic: Iliden Arzamendi / https://www.behance.net/iliden / iliden_a@hotmail.com © Textos: Els autors © Il·lustracions: Iliden Arzamendi

Associaci贸 de Joves Escriptors en Llengua Catalana